20 concurs de guions per a curtmetratges 2008

XX Concurs curtmetratges 23/9/08 13:34 Página 1

EDITA

Ajuntament de Quart de Poblet

DEP. LEGALV-XXXX-2008

DISSENY I IMPRESSIÓDISEÑARTE


JURAT DEL XX CONCURS Mercedes Zuriaga Cortés, regidora de CulturaFrancesc Fenollosa TenMario Viché GonzálezFco. Javier Crespo RicoAntoni Vergara Honrubia, actuant de secretari.

GUIONS PREMIATSPrimer Premi Títol: MarinaAutor: Alex Montoya Meliá

Segon PremiTítol: DissociacionsAutor: Gonçal Garcia i Ortega


MARINAd’Álex Montoya


01 CALLE. EXT. NOCHE.

Es noche cerrada. El mar golpea el puerto deuna pequeña población pesquera. A lo lejosse oye la música apagada de un par delocales de copas.

MARINA, diecinueve años, pelo negro,negrísimo, faldita, top blanco, y unosenormes ojos almendrados, está semi-sentada en una barandilla.

Tiene los ojos enrojecidos, se los seca con eldorso de la mano mientras mira sin mirar lapantalla de su móvil: pulsa teclas de cuandoen cuando.

Unos pies se paran frente a ella.

Marina levanta la vista; zapatillas, tejanos,camiseta, cazadora de pana... es un tipogrande, con pelo, poco, muy cortito, barba deunos días y gruesas patillas. Se llama PABLO,tiene treintaypocos y mirada de perro triste.

Marina le mira a los ojos. Pablo se ponenervioso. Duda.

PABLO¿Cuánto?

Marina le mira, sin entender. Mira a sualrededor.

Algunas putas están rondando por la zona.Una negra la observa con cara de pocosamigos.

PABLO¿Cuánto... cobras?

Marina mira seria a Pablo. Se seca la cara ylevanta la mandíbula, desafiante.

MARINATrescientos.

PABLOVale.

Marina parpadea. Frunce los labios.

Pausa.

PABLO¿Tienes sitio?

MARINANo, no tengo. El sitio lo pones tú.

XX concurs de guions per a curtmetratges quart de poblet 2008 9


PABLOVale. N-no estoy en un hotel ni nada. Perovivo aquí cerca. Si te parece bien.

Pausa.

MARINASí, bien.

Marina se levanta y se alisa la falda. Secruza de brazos y empieza a caminar junto aPablo.

Caminan un trecho. En silencio, incómodos.

02 PORTAL. EXT. NOCHE

Pablo, nervioso, saca un llavero y rebuscauna llave. Marina está temblando.

PABLORefresca a esta hora, ¿eh?

Marina no responde.

Pablo abre.

03 ESCALERAS. INT. NOCHE

Ambos suben. Marina a cierta distancia dePablo.

PABLOEs un cuarto. Lo siento.

MARINAEs igual.

04 RECIBIDOR. INT. NOCHE

Entran en la casa, jadeando del esfuerzo. Esun piso pequeño, humilde, pero acogedor,con un extraño toque náutico, como de faro,con madera pintada de verde y apliques decobre.

Pablo cierra la puerta y se gira hacia Marina.

Se miran un instante. Pablo la coge de loshombros y la besa torpemente.

Cuando termina, Marina le observa,inexpresiva.

MARINA¿Me puedo lavar en algún sitio?

XX concurs de guions per a curtmetratges quart de poblet 200810


PABLOSi sí. Claro. Ahí, ahí al lado.

05 BAÑO. INT. NOCHE

Marina entra y cierra por dentro.

Abre el grifo. Se apoya sobre el lavabo y semira al espejo.

Está nerviosa. Respira hondo dos, tres veces.

06 DORMITORIO. INT. NOCHE

Marina sale y entra en el dormitorio, queestá al lado. Ambas estancias dan a unpequeño distribuidor.

La habitación es pequeña y acogedora, conuna cama de esas altas, cubierta por unacolcha hecha a mano.

Se sienta en la cama. Los pies casi no lellegan al suelo.

Pablo le sonríe. Entra en el baño y entorna lapuerta. Marina le observa: él abre un grifo yse lava las manos.

En un momento dado, Pablo se quedamirándola a través de la rendija.

Pausa.

Pablo cierra la puerta.

Marina queda sentada encima de la cama.Mira hacia la entrada de la casa.

CORTA A:

07 DORMITORIO. INT. NOCHE

Se oye el rugido de la cisterna. Se abre lapuerta del baño. Sale Pablo secándose lasmanos. Mira hacia la cama. Sonríe.

Marina sigue allí, sentada.

MARINA¿Qué pasa?

PABLOCreí que ya no estarías.



Pablo se acerca, torpe. Se miran.

Pablo empieza a desnudarse. Marina duda uninstante y le imita.

MARINA¿Y por qué no iba a estar? Esto es untrabajo.

PABLONo sé, cosas mías. Pero me alegro.

Marina, de espaldas a Pablo, sonríe porprimera vez.

Pablo se mete bajo las sábanas. Marina lesigue.

Se miran. Pausa.

PABLOEres guapísima

MARINA(sonríe)¿Sí? ¿Te gusto?

PABLOMás que el mar.

Marina ríe por la nariz, entre burlona yhalagada.

MARINABueno, ¿vamos a lo que vamos?

PABLO(cortado)Vamos, vamos.

Los dos empiezan a besarse.

Y a tocarse.

Marina baja su mano por el cuerpo de Pablo.

MARINAA esto... habrá que echarle una mano.

Pablo se ríe. Marina también.

Marina se incorpora, se sienta en la cama.Suavemente, empieza a masturbar a Pablo.

Se agacha sobre el pene y, tapada por lacolcha, se lo mete en la boca.

Se incorpora.

MARINA¿Así mejor, eh?



Pablo la coge y la tumba.

PABLOAhora yo.

Pablo se mete bajo las sábanas.

PABLOHmmm... aquí huele a mar

Marina se muere de la risa.

Al poco entrecierra los ojos y empieza agemir.

CORTA A:

08 DORMITORIO. INT. NOCHE.

Marina está acostada de lado, le da laespalda a Pablo. Sonríe.

Una suave luz de una lámpara de faenarinunda la habitación.

MARINA¿Te importa que me quede? A estas horashace frío.

Pablo, boca arriba, también sonríe.

PABLONo. Quédate, quédate.(duda)¿Quieres que te pague ahora?

MARINA(somnolienta)Ya me pagas por la mañana.

A Marina se le cierran los ojos. Un intensoazul eléctrico se filtra por las cortinas,anunciando el amanecer.

PABLO(susurra, lejano)¿Cómo te llamas?

CORTA A NEGRO:

EN UNA BREVÍSIMA SECUENCIA DE CRÉDITOS APARECEEL NOMBRE DE MARINA, QUE SE ABRE, DELICADAMENTE,COMO UNA FLOR SUBACUÁTICA. LA MÚSICA MUERE, ELNOMBRE FUNDE A NEGRO Y CUANDO PARECE QUE VANA APARECER LOS TÍTULOS FINALES...

SE OYE EL JALEO DE UNA PELEA.

EN LA CALLE.



CORTA A:

09 DORMITORIO. INT. NOCHE.

Pablo se despierta sobresaltado. Enciende laluz.

Mira hacia el otro lado de la cama, que estávacío. En la mesilla de ese lado hay undespertador. Pablo alarga el brazo y lo coge;son las 4:37 de la madrugada.

Es noche cerrada.

10 SALÓN/CALLE. INT. NOCHE.

Pablo sale al salón, arrebujado en la colcha.Se acerca a un ventanal que da a la calle.

Desde él ve cómo se desarrolla una pelea:dos chavales jóvenes se están gritando a laspuertas de un local de copas. Los seguratassiguen el enganche interesados.

Uno de los chavales, vestido de blanco,camisa y pantalón, se saca el cinturón degruesa hebilla. El otro, en tejanos y camisetanegra, hace lo mismo. Empiezan a golpearsecon ellos, a modo de látigo.

CHICA(off screen)¡¡¡YA ESTÁ BIEN!!! ¡¡¡VALE YA!!!

Sale una chica del local, gritando rabiosa, alborde de las lágrimas.

Se lanza hacia la pelea y se interpone entrelos dos. Tiene el pelo negro, negrísimo, top yfaldita blanca: ES MARINA.

Desde el salón, Pablo observa la escena.

MARINA¡¡¡YA VALE, MANU!!!(se pone a llorar)¡SIEMPRE IGUAL, COÑO! ¡SIEMPRE IGUAL!

El otro chico se aparta y retrocede hacia sugrupo.

MANU¡¿QUÉ TE PASA, JODER?!

Manu la coge por los hombros. Marina sezafa.

MARINA¡¡¡SUÉLTAME!!! ¡¡¡DEJA!!!

Se separa, llorando.



MARINA¡¡¡HASTA LAS NARICES ESTOY DENIÑATOS!!!

En el salón Pablo se ríe.

MARINA¡¡¡HASTA LAS NARICES!!!

Marina arranca a caminar hacia el paseomarítimo. Manu le sigue, le coge de lamuñeca.

MARINA(se suelta)¡QUE ME SUELTES, JODER!

Manu se queda parado. Levanta los brazosteatralmente.

MANU¡¡¡ANDA A TOMAR POR CULO!!!

Manu vuelve hacia la discoteca.

Marina llega cerca del mar, saca su móvil yempieza a teclear.

Se apoya en una barandilla y se seca los ojoscon el dorso de la mano: pulsa teclas decuando en cuando.

Pablo la observa. Una sonrisa juguetea en suboca.

De pronto, se gira, coge una cazadora depana y va hacia la puerta.



DISSOCIACIONSde Gonçal Garcia i Ortega


SEQÜÈNCIA 1. INTERIOR. DIA.ESTUDI DE TREBALL

L’acció del curtmetratge es desenvolupaíntegrament en una mena d’estudi reduïton treballen dues guionistes, Paula iRaquel. Els canvis de seqüència vindrandeterminats per la inclusió de dues històriesal marge de la principal, que corresponen acadascú dels guions proposats per lesprotagonistes. L’escenari té tots elsingredients característics d’un lloc detreball propi d’una Productora audiovisual:ordinadors, taula gran de reunions,màquina de café, fulls i carpetes pertotarreu, cendrers, una caixa de cartró ambrestes de pizza, pòsters i cartells al·lusius almón de l’audiovisual, algun que altrediploma acreditatiu de premis i mencions...Paula i Raquel, malgrat la seua edat (apenes tenen 25 anys), ja arrosseguen unaimportant trajectòria com a guionistesfreelance. La seua relació, tant laprofessional com la personal, està plena dedaltabaixos, però, malgrat tot, la seua tascaresulta profitosa... almenys ho ha estat finsal moment de començar esta història.

PAULA: Qui es pot creure que algú estigatan boig com per a tenir al·lucinacions ino saber destriar-les de la realitat.

RAQUEL (davant l’ordinador) Sembla mentida,Paula, que no et reconegues a tu mateixa.

PAULA: Je… je… molt graciosa!… Com si tuestigueres totalment equilibrada!

RAQUEL: Dona, reconegues almenys queles meues històries no són tan… absurdes.

PAULA: I tant!… com que resulten sempremassa previsibles.

RAQUEL: Sempre amb la mateixa dèria: leshistòries previsibles!… Doncs et diré unacosa… Molt sovint les millors pel·lículesno són aquelles en què se sap el quepassarà, sinó tot el contrari.

PAULA: Ah…sí?… I quin interés potdespertar en l’espectador?

RAQUEL: Diguem-ne que... l’orgullpersonal d’haver esbrinat el desenllaç.

PAULA: Això em sona a cinema comercial:tu et plegues als interessos del granpúblic, busques la seua complicitat… Nohas sentit parlar del «cinema d’autor»?

RAQUEL: Això ho deixe per als pedants… Elcinema és espectacle.



PAULA: El cinema és art.

RAQUEL: I una merda! …El cinema ésnegoci.

PAULA: Ja… no ho diràs pel que guanyemnosaltres?

RAQUEL: L’ofici de guionista està molt malreconegut.

PAULA: I pitjor remunerat…

RAQUEL: Tens tota la raó… Veus com ésben fàcil estar les dues d’acord!

PAULA: No canvies de tema: podem estard’acord en el miserable que resulta elnostre treball de guionistes, però no en lavisió que tenim de la història que volemplasmar.

RAQUEL: Paula, no ens ha anat tan mal…Quant anys portem juntes escrivintguions? …Tres? …No, quatre anys!

PAULA: Sí… i sembla que hem esgotattotes les idees.

RAQUEL: Ho dius perquè portem tot un diasense haver escrit ni una línia?

PAULA: Per exemple.

RAQUEL: En pitjors situacions ens hemvist.

PAULA: Dis-li-ho a Ivan… D’ací… (mirantels seu rellotge de polsera) …quatre horesvol el guió.

RAQUEL: Aleshores, deixa quedesenvolupem la història que t’heproposat.

PAULA: Quina? …La de la tia que pateixal·lucinacions?

RAQUEL: La de la tia…, com tu dius, …quepateix «dissociacions psíquiques».

PAULA: Ah...! Ara se li diu així?

RAQUEL: No et fiques borda, Paula… Perquè no em deixes que et conte la meuahistòria.

PAULA: Està bé… Tu guanyes… Endavant!

RAQUEL: Val… Escolta… Havia pensat quel’acció es desenvolupara en un hospitalpsiquiàtric… dins… no: millor fora, alsjardins que l’envolten… Un hospitald’eixos d’alt estànding.



PAULA: Què interessant! (asseguda en unabutaca, s’encén un cigarret).

RAQUEL: Deixa’t d’ironies, Paula.

PAULA: Ho sent, Raquel… Continua.

RAQUEL: Bé… Una xica, a la queanomenarem Marta, es troba assegudaen un banc mentre s’entreté fentl’encreuat... d’una revista del cor… Al seucostat, una xica, que es diu, per exemple,Sònia, llig una novel·la, marcant així uncontrast molt significatiu amb l’aparentsuperficialitat de Marta…

Tot seguit, assistim a la visualització dramatitzada dela història referida per Raquel.

Dissociació # 1

SEQÜÈNCIA ÚNICA. EXTERIOR. DIA. JARDINS D’UNHOSPITAL PSIQUÀTRIC.

ESCENA 1. BANC DEL JARDÍ.

Una xica, a la que anomenarem Marta, es trobaasseguda en un banc mentre s’entreté fent l’encreuat..d’una revista del cor… Al seu costat, una xica, que esdiu, per exemple, Sònia, llig una novel·la, marcant aixíun contrast molt significatiu amb l’aparentsuperficialitat de Marta…

MARTA (parlant en veu alta): «Dis-so-cia-ció…Dissociació»! … Clar… com no se m’haviaacudit abans?

Tot seguit, Marta deixa la revista sobre el banc i traud’una butxaca de la jaqueta un cigarret. Quan esdisposa a encendre´l, escolta la veu de Sònia.

SÒNIA (amb to admonitori): Per favor… Ací noes pot fumar!

Marta alça la mirada buscant algun cel·lador. No eltroba, però no vol problemes i decideix tornar aguardar el cigarret.

MARTA: Ho sent molt… Pensava que…

Sònia a penes l’escolta. La seua mirada està clavada enel llibre que llig, El vigilant en el camp de sègol. Quantorna a mirar a Marta, intenta encetar una conversa.

SÒNIA: …Em diuen Sònia …Què tal?



MARTA: Jo sóc Marta… Ja veus… ací…esperant….

SÒNIA: Sí… com fem tots els qui som ací…Jo odie esperar… No hi ha cosa que odiemés.

MARTA: Sí, no és gens agradable… Però atot s’ha d’acostumar una.

SÒNIA: La gent pensa que fent-se esperarpot resultar… com diria jo… mésinteressant. En una ocasió vaig llegir quesempre, des de l’antiguitat, les autoritatsfeen les seues esperes més llargues per talde posar als subordinats en situaciód’impaciència, d’inferioritat emocional…Com una manera de fer-se elsimportants…

MARTA: Sí… en això potser que tingues raó.

A Marta li resulta realment estranya la conducta deSònia. Sobretot per la seua mirada, pertorbada, peròprofunda alhora. Es tracta d’una xica aparentmenttranquil·la, però amb uns ulls que no deixen de moure’s.

SÒNIA: A tu no et molesta?

MARTA: Sí… com a tot el món, supose.

SÒNIA: A mi és que… em fot moltíssim…(Cada volta es mostra més irascible) …fins alpunt de donar-me ganes d’acabar amb lapersona que em fa esperar… o desesperar.

Marta no es creu el que acaba de sentir, i pensa queSònia deu tenir greus problemes.

MARTA: Bé… Tampoc no serà per a tant…

SÒNIA: Que no és per a tant? … Que no ésper a tant, dius?

MARTA (intentant fugir dissimuladament)Disculpa… he d’anar al lavabo.

SÒNIA (cada cop més ofesa, agafant-la del braç):Com que no és per a tant!!! …De segur quetu ets una d’eixes persones de qui esticparlant… A que sí? ...Arribaràs tard a lescites, entraràs a les sales de cine amb lapel·lícula ja començada… perdràs el tornquan quedes amb els metges… i el que éspitjor: el faràs perdre als altres… Si no hiha més que vore’t! (Marta realment estàespantada).



ESCENA 2. CAMÍ ENTRE JARDINS.

Just en eixe instant arriba la Doctora Laura Ferrandis,abillada amb una bata blanca i un distintiu amb el seunom. Veiem altra vegada un pla general del banc i ensadonem que Marta és l’única persona que n’hi ha.

DRA FERRANDIS: Què fas, Marta?

MARTA: No res… Anava al lavabo (mirant a uncostat i a l’altre, com intentant trobar Sònia).

DRA FERRANDIS: Vinga, Marta, vinga… Vineamb mi, pegarem un passeig (agafant-lamaternalment del muscle i amb veu agradable)… Jasaps que hem d’acabar d’una vegada ambeixe problema…

Totes dues comencen a caminar, mentre Marta nodeixa de mirar a un costat i l’altre, com intentanttrobar Sònia.

MARTA: El meu problema, doctoraFerrandis, és que no sé realment quinproblema tinc.

DRA FERRANDIS: Ja t’ho he explicat un fumde vegades: pateixes esquizofrènia, unadissociació psíquica certament dura…Imagines coses que no passen… i veuspersones que no existeixen…

MARTA: …Que no existeixen? …Et refereixesa Sònia, la xica que era amb mi al banc?

DRA FERRANDIS: No, Marta, no… Em referisca mi.

MARTA: Què? …Aleshores, en qui esticparlant ara?

DRA FERRANDIS: Bona pregunta, Marta,…bona pregunta!

MARTA: Un moment, doctora, un moment:…I no serà vosté la que està boja de veres…i s’imagina parlant amb mi, que no sóc mésque un producte dels seus deliris?

DRA FERRANDIS: Tampoc no cal descartareixa possibilitat, Marta.

MARTA: Vol confondre’m, doctora.

DRA FERRANDIS: Ja ho estem tots.

La doctora solta definitivament Marta i se’n va mentreno deixa de mirar-la amb un somriure enimgmàtic. Totseguit hi apareix en escena el Doctor Gómez.

DR GÓMEZ: Què passa, Marta... Amb qui sesuposa que parles?

MARTA: Amb la doctora Ferrandis.

DR GÓMEZ: Qui?




Finalitzada la narració anterior, repreneml’acció on l'havíem deixada, és a dir, lapolèmica dialògica entre Raquel i Paula.

RAQUEL: Què opines? ...No resulta tanprevisible el final de la història!

PAULA: Reconec que té el seu puntet...Però...

RAQUEL (molesta): ...Però... què?

PAULA: No sé com dir-ho... Té alguns «tics»que no acaben de convéncer-me.

RAQUEL: «Tics»? ...Què vols dir?

PAULA: Que es nota clarament que és obrateua.

RAQUEL: I què té de dolent? ...No parlavesabans de «cinema d’autor»?

PAULA: No sigues tan pretensiosa! ... Elsteus guions... els nostres guions... nopassaran a la història del Seté Artprecisament per la seua originalitat.

RAQUEL: Això ho han de jutjar altres, nocreus?

PAULA: T’assegure que el nostre nom nofigurarà mai a l’Enciclopèdia Britànica.

RAQUEL: Estàs molt negativa... A veure...Què és el que no t’agrada exactament dela meua història?

PAULA: De «DISSOCIACIÓ»? ...Per començar,no m’agrada el nom: és massa tècnic...Però sobretot rebutge el tractament quehi fas.

RAQUEL: Explica’t

PAULA: El personatge de Marta és moltautodescriptiu. Hi ha molt de tu en ella.

RAQUEL: Natural... Sempre s’ha dit quel’escriptura és un exercici de catarsi.

PAULA: Potser... però, quan tots els teuspersonatges femenins estan tocats pelmateix patró de conducta, resulten jafastigosos.

RAQUEL: Anem a veure... Penses que joestic boja com el personatge de Marta...que patisc una «dissociació psíquica»?



PAULA: Reconéixer això seria només unamostra de superficialitat... Voràs: Martano és a soles un personatge esquizofrènic,amb al·lucinacions i tot això... Marta éstambé un personatge frustrat en la seuavida, sense una identitat definida, quis’autoenganya imaginant dones ...irecalque allò de «dones»... que puguensatisfer les seues mancances afectives.

RAQUEL: Espera... espera... espera... Estàsdiguent-me que Marta és una lesbianareprimida?

PAULA: Això mateix. El teu guió de«DISSOCIACIÓ» és, ben mirat, un «rotllobollo».

RAQUEL: I goses a dir que el personatge deMarta és una projecció de la meuapersonalitat?

PAULA: I tant!

RAQUEL: ...Que jo sóc lesbiana?

PAULA: Ja era hora que te n’adonares.

RAQUEL: Ets patètica! (alçant-se de lacadira, la que està enfront l’ordinador) Emconsideres lesbiana... perquè estàs morta

d’enveja, de que almenys jo encara tingaidees per a escriure un bon guió!

PAULA: Je..., un bon guió, dius! ...Està clarque necessites refermar la teuaautoestima... T’ho hauries de mirar... No hiha res més ridícul que intentarautojustificar-se menyspreant els altres.

RAQUEL: Com de fàcil et resulta serodiosa!

PAULA: El que et fa ràbia és que siga tansincera (encarant-se a aquella, tot iasseguda) Les-bi-a-na...

RAQUEL (encoleritzada, li propina una galtada):Calla ja d’una puta volta!

Després de rebre la galtada, Paula s’alçade la butaca i, agafant Raquel del rostreamb les seues dues mans, li dóna un fortbes als llavis. Raquel tarda a reaccionar.

RAQUEL: A què ve esta estupidesa?

PAULA (torna a seure): M’abellia simplement.

RAQUEL: T’agrada que et peguen?

PAULA: La veritat sovint comporta estosriscos.



RAQUEL: Mira, Paula, ...deixem-ho còrrer!...Està clar que, després de divuit hores acítancades, fem i diguem cosesdesafortunades, fora de lloc, ...però tot ésimputable al cansanci (calmant-se, ambto conciliador) Segur que ni jo sóc tanreprimida... ni tu tan sincera.

PAULA (ja més calmada): Probablement.

RAQUEL (després d’una pausa): I bé... què femara?

PAULA (amb veu lànguida): No sé, Raquel.

RAQUEL: Almenys, ja que no t’agrada elmeu guió, podries proposar un altre.

PAULA: No m’agrada treballar perencàrrec. Et lleva llibertat, anul·lal’espontaneïtat...

RAQUEL: Ja..., però ens vam comprometreamb Ivan que li lliuraríem el guió per aesta vesprada. Vivim d’açò! ...No estemper a rebutjar res.

PAULA: És que no m’agrada gens el temaque ens han encomanat: «desequilibrispsíquics i emocionals».

RAQUEL: Per què?

PAULA: Pel que t’he comentat abans: quino està «desequilibrat» avui dia? ...Hoestem nosaltres, no? ...Què hi ha de nouen una història que reflecteix, amb massaversemblança, el que passa al nostrevoltant?

RAQUEL: Discutiria amb tu un altre dia lesdistintes concepcions que tenim del’escriptura audiovisual... però ara hem deser pràctiques i escriure i lliurar un guióen menys de tres hores... Segur que tutens alguna història al cap.

PAULA: Tenia una... però no sé si resultaràinteressant.

RAQUEL: Deixa que siga jo... no, millorIvan, qui ho decidisca.

PAULA: Està bé... La meua història,continuant el títol que le has donat a lateua, es diu «DISSOCIACIÓ # 2»... Sí, ja séque no és gens original, però el títol arano és important.

RAQUEL: I de què va?

PAULA: Bé... Imaginem que estem, com enla teua història, en els jardins queenvolten una clínica psiquiàtrica d’altestànding. Dos metges... no, millor dues



metgesses, Clara i Anna per exemple,passegen i discuteixen sobre malalts idiagnòstics clínics...

Tot seguit, assistim a la visualitzaciódramatitzada d’allò que està referint Paula.

Dissociació # 2

SEQÜÈNCIA ÚNICA. EXTERIOR. DIA. JARDINS D’UNHOSPITAL PSIQUÀTRIC.

ESCENA 1. ESCALINATES I BANC DEL JARDÍ.

Dos metges... no, millor dues metgesses, Clara i Annaper exemple, passegen i discuteixen sobre malalts idiagnòstics clínics...Totes dues, qui no superen els 25anys, porten bata blanca i vaquers. Anna porta la bataimpecablement botonada, i un distintiu a la solapaindica que es tracta de la Doctora Anna Gomis. Pel quefa a Clara, porta la bata blanca desbotonada. Eldistintiu de la solapa, que no arribem a veure ambclaredat (per raons que després esmentarem), ens dónaa entendre que es tracta del Doctor o Doctora Vidal.En començar l’acció, Clara i Anna parlenconfidencialment, mentre baixen una llarga escalinataenvoltada d’arbres.

ANNA: ...I dius, Clara, que has tingutproblemes últimament amb Jaume?

CLARA (parlant amb solvència): Sí… S’encabotacontinuament a deixar-me aïllada, lluny dela resta de companys. Es nega a contrastarels meus arguments clínics, obvia els meusinformes… Vaja, com si jo no fos ningú….(acostant-se una mica més a Anna) …Jo penseque és un clar símptoma de paranoia.

ANNA: Segur?

CLARA: …En primer lloc, adopta un paperque no li correspon: tan bon punt fa de



cel·lador, com d’infermer o, fins i tot, delmateix director de la clínica en persona…Supose que encara no és conscient d’on estroba… i que la teràpia que apliquem alspacients no podem aplicar-nos-la elsmetges.

ANNA: Entenc.

CLARA: …Per altra banda, pateix un deliri depersecució, obstinant-se a vigilar i tancartots aquells que, al seu parer, suposen unaamenaça per a ell.

ANNA: Tal com ho descrius, sembla tractar-se indubtablement d’una paranoia ambmania persecutòria. Un quadre clínic moltinteressant.

CLARA: No he conegut casos tan clars comel del Doctor Jaume Vidal. Fixa’t, Anna,com tracta als interns: els sotmet fentservir la jerarquia… les coses s’han de ferperquè ell ho mana… i punt …. Vaja, quetots el temen.

ANNA: Tu creus?

CLARA: I tant! …Per això crec que hauríemde prendre mides i mantenir-lo allunyat detots. Si la seua malaltia avança, podria serperillós fins i tot.

ANNA: Certament els malalts paranoidespoden arribar a ser un perill, però…

CLARA (interrompent-la) …I tant que ho són!...Perdona que t’interrompisca… Mira, seréfranca amb tu, Anna. El Doctor Vidal estàobsessionat amb mi i tinc por que algundia puga agredir-me. La seua imponentforma física, a més, constitueix unagreujant, que augmenta el factor de riscd’una possible agressió…

ANNA: Exageres, Clara…

CLARA: Temps al temps… Jo no esticdisposada a quedar-me de braços creuatsmentre un individu així ronda lliurementper l’hospital… I ja no ho dic a soles permi… Tu mateix estàs en perill… La mentd’un pertorbat és imprevisible.

En arribar a l’alçada d’un banc de pedra, mig amagatentre arbres, totes dues s’aturen i hi seuen.

ANNA (intentant tranquil·litzar-la) Clara, crecque estàs traient les coses de polleguera.Comprenc els teus temors, però pucassegurar-te que el Doctor Vidal no suposacap risc per a tu, ni per a mi, ni per a capdels pacients.

CLARA: No hauries de desestimar les meuesadvertències tan categòricament. Si hevingut a buscar-te, és per a advertir-te del



risc potencial que correm tots, encara mésquan parlem no d’un pacient, sinó d’unmetge, que com a tal gaudeix de totalimpunitat per fer tot el que vullga.

ANNA: Sembla que el que vols dir-me ésque un metge, a força d’estar envoltat debojos, acaba sent un d’ells.

CLARA: No és un diagnòstic moltprofessional… però sí, es podria dir així.

ANNA: Vinga, Clara, vinga… (amb unsomriure afable) No et preocupes tant. Hasde confiar més en mi i en els sistemes deseguretat de l’hospital. Sempre s’ha dit queestem més segurs ací dins, que ahí fora.

CLARA (somrient per primera vegada): Mira… enaixò tens raó…. (Breu pausa) …Ben mirat, elque de debò em preocupa ets tu (Annadesvia tímidament la mirada) …No suportaria laidea que poguera passar-te res de dolent…

ANNA (agafant-la de la mà): Clara, tu sempretan considerada.

CLARA: No es tracta a soles de consideració…(Sigil·losament posa l’altra mà en el mentó d’Anna is’acosta a ella amb la intenció de besar-la).

Just en eixe instant, hi apareix per un costat el DoctorJaume Vidal, abillat impecablement amb una camisablava i corbata.

ESCENA 2. BANC ENTRE ARBRES.

En adonar-se de la presència del Doctor Jaume Vidal,Anna es mostra inquieta. Clara, pel seu costat, es giradonant-li l’esquena i mirant de gairell.

DR VIDAL: Bon dia… Espere no interrompreres important.

ANNA: Què va, Jaume! …Precisamentestàvem parlant de tu.

DR VIDAL (bromejant): Això explica per quèem feien mal les oïdes.

ANNA: No serà tant! …Estava dient-li aClara que, vivint ací, és normal quemalinterpretem certes situacions i quepensem que tots, metges i pacients, patimles mateixes… «anomalies».

CLARA (acostant-se a Anna i parlant-li en veubaixa, mentre no deixa de donar l’esquena al DoctorVidal) Però què estàs fent, Anna… Quèpretens?... No t’adones que és un malalt…No pots raonar amb ell…

ANNA (també en veu baixa, però no tant com per aquè el Doctor Vidal no puga escoltar-la): …Noestic raonant amb ell… Només li seguisc elcorrent…

CLARA: Ah, ja entenc! …Li estàs donant laraó, com als bojos.



DR VIDAL: Uhmm… us recorde que encaraestic ací.

ANNA: Perdona, Jaume… Voràs, m’estavacomentant Clara que ets massa brusc en eltracte amb ella.

DR VIDAL: No n’estic d’acord. Només faig elmeu treball.

Clara mira Anna i li fa un gest de complicitat. Estaassenteix.

ANNA: No ho dubte, Jaume… Però, per tald’evitar malentesos i fer la convivènciamés agradable, et demanaria que tractaresesta xica amb especial amabilitat.

DR VIDAL (amb un somriure comprensiu): Moltbé, Doctora Gomis. Així serà a partir d’ara.

ANNA: Vés amb ell, Clara… Ja no tindràs dequè preocupar-te… Ara el Doctor Vidalt’acompanyarà a la teua cel·la…, perdó…habitació… Comporta’t com la personaassenyada que ets.

Anna li dóna un bes a la galta i l’alça del banc, agafantClara dels muscles. Tot seguit li lleva la bata amb certatendresa. Li la dona al Doctor Vidal, el qual se la posa.Ara sí arribem a veure l’indicatiu de la solapa: DR. JAUME

VIDAL, DIRECTOR. Tot seguit, el Doctor Vidal agafa delbraç Clara i la condueix cap a la porta de l’hospital.

DR VIDAL: Per què eixa mania, Clara, dellevar-me tots els dies la bata?

El Doctor Vidal es gira cap a Anna i li fa l’ullet. Esta lillança un bes a l’aire.




Finalitzada la narració anterior, reprenem l’acció onl’havíem deixada, és a dir, el diàleg entre Raquel iPaula. Assistim al desenllaç de la història.

PAULA: No cal que em digues res... Ja sé quela història té pocs atractius.

RAQUEL (un pèl perplexa): Dona, per a tractar-se d’una persona com tu, que presumeixesde buscar finals «inesperats»,... la històriade «DISSOCIACIÓ # 2» sembla més queprevisible.

PAULA: Sí... et done tota la raó... Comprensper què deia abans que hem esgotat totesles idees... Almenys avui no farem res deprofit.

RAQUEL: Mira, Paula, ...se m’acudeix unaidea: li lliurem a Ivan els dos guions, el teui el meu, les dues «DISSOCIACIONS», i que elltrie el...

PAULA: ...el millor?

RAQUEL: No anava a dir això...: el guió queli semble més adient a les seues«necessitats de producció».

PAULA: Reconec que ets única fent servireufemismes: «necessitats de producció»!

RAQUEL: Intente ser positiva.

Paula roman muda, com absorta... No sols estàcansada... Se li veu també trista, molt trista. Raquel nos’està d’intentar animar-la.

RAQUEL: Què et passa, Paula? ...Tant etpreocupa que a Ivan no li agraden lesnostres històries?

PAULA: No és això, Raquel... La preguntacorrecta seria dir: m’agraden a mi lesnostres històries?

RAQUEL: Xica... has rebut moltíssims premispels teus guions (assenyala alguns diplomes quefiguren a la paret).

PAULA (somrient forçadament): La vanitat del’artista! ...Però la vanitat no dóna lafelicitat.

RAQUEL: Que la dóna, aleshores?

PAULA: L’amor, supose.

RAQUEL: Tu tens nuvi: Manel... El xic quemés m’ha agradat en esta vida... i va i tel’emportes tu! ...Com voràs, no sóc gensrancorosa.

PAULA: Fa ja dues setmanes que Manel i jono eixim junts.



RAQUEL: No m’havies dit res... Heu trencatdefinitivament?

PAULA: S’ha trencat a soles.

RAQUEL: Per això estàs tan trista i...?

PAULA: Vinga... no te talles... Dis-ho...:«insuportable», no? (Raquel assenteixtímidament amb el cap).

RAQUEL (solidària): Puc fer alguna cosa?

PAULA (mirant-la fixament): Estaries disposadaa fer qualsevol cosa per mi?

RAQUEL: No m’espantes... Un numeret comel d’abans i me’n vaig corrents.

PAULA: No tingues por... Em referia a siestaries disposada a no escriure caphistòria.

RAQUEL: I què li diguem a Ivan?

PAULA: Importa tant? ...No estem ennòmina... Treballem de freelance... Podemtriar perfectament els temes que ensatrauen... i desenvolupar-los sense cappressió... Sense imposicions... Al nostreritme... Al nostre gust.

RAQUEL: Sona meravellós: fer allò que volsi viure feliçment... Tota una utopia!

Paula emmudeix i mira al terra. El seu semblant revelauna pena immensa. No pot evitar que alguna llàgrimafurtiva li rellisque per la galta. Raquel s’alça de la seuacadira i s’acosta a Paula. Es posa a la gatzoneta, ambuna mà sobre el genoll de Paula i l’altra al seu mentó.

RAQUEL (tendríssima): Què et passa, carinyo?

PAULA: Estic embarassada, Raquel.

Raquel li posa ara l’altra mà al mentó. Amb les duesmans l’alça el rostre i li besa llargament i tendra alsllavis.

RAQUEL: El voldrem moltíssim.

PAULA: A qui?

RAQUEL: Al nostre fill.

FI



20 concurs de guions per a curtmetratges 2008

Documents