“...mi marido aquel día había tenido mucha faena en el Sindicato y vino bastante tarde a casa. Cuando llegó, yo ya estaba preparada y tenía mi bolsa de aseo y una chaquetilla azul de la empresa [...] Entonces me dijo: ‘Venga, prepárame la cena, que me tengo que ir’. Yo dije: Bueno, majo, prepáratela tu, porque yo salgo ahora mismo, o sea, yo tengo cita con mis compañeras y me tengo que ir al encierro” [...] O sea, que fue muy gracioso cuando él me pidió la cena y yo le dije que se la preparase él.”

Frases extretes d’entrevistes a les dones que van participar en la tancada i publicades a diaris i revistes.

La tancada de Motor IbéricaEn el marc d’una gran inestabilitat política, econòmica i social, l’1 de juny de 1976 al voltant de dues-centes dones, mullers de treballadors acomiadats de la Motor Ibérica, van iniciar una tancada a la parròquia de Sant Andreu de Palomar per reclamar la readmissió dels seus marits i fills als llocs de treball. Amb anterioritat a aquest acte els treballadors de la Motor Ibérica ja havien començat una sèrie de protestes. Per tant, a partir del mes de juny hi havia en marxa la protesta dels treballadors de l’empresa i la de les dones dels treballadors acomiadats.

La tancada arribà a aglutinar en algun moment més de tres-centes persones entre dones, nens i dos homes en vaga de fam, i fou un exemple d’organització obrera i règim assembleari. Un dels caps més visibles d’aquest grup de dones va ser Maruja Ruiz, que en aquella època era una líder sindical i veïnal de Nou Barris, que treballava en l’esfera del PSUC, CCOO i l’Associació de Veïns i Veïnes de Prosperitat.

El conflicte de Motor Ibérica (antiga fabricant dels camions i tractors Ebro) va començar el 27 d’abril de 1976 mentre es negociava el conveni col·lectiu del metall. Els treballadors de la fàbrica van demanar la readmissió dels treballadors acomiadats dos anys abans per un altre conflicte laboral, la pujada de sou de 4.000 pessetes i la retirada de dos-cents expedients disciplinaris oberts a treballadors com a conseqüència de la seva participació en altres vagues. L’empresa només va acceptar negociar l’increment de sou però es va negar a acceptar la resta de peticions. Durant els vint dies següents, l’empresa acomiadà a més de 1.800 treballadors, i s’iniciaren les primeres aturades.

L’1 de juny, al voltant de dues-centes dones van iniciar una tancada a la parròquia de Sant Andreu de Palomar. S’hi van estar fins que la policia va entrar a desallotjar-les.

Gràcies al tarannà reivindicatiu del rector Mn. Josep Camps i del vicari Ignasi Pujades, que esdevingué fundador dels primers nuclis de Cristians pel Socialisme –tots dos acabaven d’arribar de diferents països de l’Amèrica Llatina– la parròquia de Sant Andreu es convertí en un indret d’efervescència política, que col·laborava amb la xarxa associativa i l’incipient moviment veïnal andreuenc, i que acollia els lluitadors antifranquistes quan necessitaven un espai. Des de l’arribada dels dos religiosos s’hi havien dut a terme actes a favor de l’amnistia i contra la pena de mort, assemblees de treballadors, reunions clandestines de partits o els funerals de Manuel Fernández Márquez (9.4.73) i el multitudinari de Salvador Puig Antich (8.3.74).

Els acomiadaments Inici de la tancadaLa parròquia de Sant Andreu

Manifestació de dones i nens amb la pancarta en què es defineix el motiu i l’objectiu de la tancada. Fons Manel Armengol, ANC.

Pancarta al balcó de la rectoria. Fons Ignasi Pujades.

Grup de dones mirant per la finestra de la rectoria. Fons Manel Armengol, ANC.

Manifestació de les dones davant de l’església. Fons Família Vinyes-Roig.

Ignasi Pujades.Fons Xavier de la Cruz.

Visita d’Adolf Pérez Esquivel, qui anys més tard seria premi Nobel de la pau, amb Josep Camps, el 1976. Fons Ignasi Pujades.

27 d’abril de 1976

1 de juny de 1976

“Van tancar-se per solidaritzar-se amb el seus marits i van sortir solidaritzant-se amb elles mateixes.”Montserrat Roig

Diari de Barcelona.Dominical 4.7.76.

“Mi marido no se creía que yo estuviese dispuesta a encerrarme. Ahora, directamente, no me dice nada pero sé que comenta que aquí estamos cogiendo muchos humos.”

“Yo creo que habrá problemas cuando quiera asistir a reuniones, y no sé qué le parecerá.”

“Yo creo que hay muchos maridos que están un poco asustados. Ven que hemos cambiado, que discutimos las cosas… El mío, yo creo, que está temiendo que salga.”

“Hablamos de que, en cuanto salgan del encierro, todas piensan establecer relaciones en los barrios, a través de asociaciones de vecinos, o de otros grupos. Se plantea el problema de si los maridos lo aceptarán y varias coinciden en que costará que lo admitan.”

“Mi marido me está diciendo que estoy aprendiendo demasiado, que ya sé más de lo que él sabe, que pare un poco porque aquí me están dando demasiadas lecciones.”

Frases extretes d’entrevistes a les dones que van participar en la tancada i publicades a diaris i revistes.

Fem justícia i fem memòria: som el que som gràcies a aquest esforç col·lectiu.

Lluites compartidesLa Catalunya contemporània s’ha forjat gràcies a lluites compartides per una gran majoria de la ciutadania, protagonitzades per persones anònimes, d’origen i condició diversa.

Lluites compartides vol posar en valor el paper de lluites locals i nacionals en la construcció del país, treballant en xarxa amb les persones i els col·lectius que les han protagonitzat o que n’han estat testimonis, amb l’objectiu de reforçar la cohesió social en la construcció del present i el futur de tots.

Lluites que han contribuït al progrés de barris, pobles i ciutats i a la millora de les condicions de vida de les persones que hi habiten.

Lluites que han defensat els drets democràtics, socials, culturals, educatius, laborals, lingüístics… En definitiva, que ens han permès ser més lliures.

Fem justícia i fem memòria: som el que som gràcies a aquest esforç col·lectiu. Tots fem un sol poble perquè tots participem de la construcció d’aquest país. I com que les idees no perviuen sense l’acció —sense nosaltres—, us convidem a recordar el passat per fer entre tots un present que ens porti a un futur millor.

“Durant els vint-i-vuit dies de la tancada, la parròquia es convertí en un veritable centre de peregrinació ciutadana. No hi havia hora del dia, i quasi de la nit, que les dones no fossin visitades per persones particulars, entitats, comissions d’empreses, artistes i els mateixos marits que, en estar en vaga, no hi havia dia que no visitessin les seves companyes, compartint amb elles algunes hores. Un corrent poderós de solidaritat es va crear de manera intermitent, fet que els mostrava que la seva acció no era en va.”

Revista Interviu, núm. 13.

La solidaritat dels veïns i veïnes El desallotjamentMentre les dones de Motor Ibérica restaven tancades a la parròquia de Sant Andreu de Palomar, els veïns i les veïnes es van solidaritzar aportant aliments i roba i oferint suport logístic a la tancada. L’Associació de Veïns de Sant Andreu de Palomar va coordinar l’ajut exterior de les tancades. Activistes veïnals com Maria Isabel Roig, Núria Gispert i el seu marit el Dr. Enric Vidal, Francesc Porret i d’altres van jugar un important paper en tasques de solidaritat amb les dones tancades. Maria Isabel Roig va oferir casa seva per tal que els fills i les filles de les dones recloses poguessin dutxar-se així com per realitzar-hi les reunions clandestines de suport. El marit de la Roig, en Joan Vinyes, va col·laborar projectant als més menuts pel·lícules de cinema mut durant el temps que va durar la tancada.

Finalment, el 28 de juny, les dones van ser desallotjades violentament per la policia, que rebentà portes, tombà bancs, taules, imatges i deixà l’església i les seves dependències en un estat absolutament lamentable.

La tancada tenia com a objectiu principal fer visible el conflicte laboral a la Motor Ibérica, culminat amb l’acomiadament de més de 1.800 treballadors. La tancada aconseguí aquest objectiu, atès que tant alguns mitjans de comunicació locals com alguns d’internacionals se’n van fer ressò, encara que va ser xocant i no prou entès el fet que fos protagonitzada per dones en un moment en què la societat encara els reservava un paper secundari. Malgrat haver aconseguit repercussió mediàtica, no aconseguí cap dels altres objectius, perquè les negociacions entre empresa i treballadors no arribaren a bon port: els treballadors acomiadats no foren readmesos i l’empresa tampoc no féu cap concessió a les demandes dels treballadors que continuaren treballant. El conflicte de la Motor Ibérica fou un dels més durs de la Barcelona de l’època.

El rebost d’aliments a la sagristia.

Dones cuinant a la sagristia.

Full de mà ciclostil·lat cridant a manifestar-se a la plaça d’Orfila.

Fons Xavier de la Cruz.

“Como experiencia personal este encierro me ha servido para aprender a convivir, a tener más conciencia de los demás.”

“A mí me ha servido para darme cuenta que todavía hay muchas personas buenas y conscientes capaces de ayudar a los demás.”Frases extretes d’entrevistes a les dones que van participar en la tancada i publicades a diaris i revistes.

“La situació ja era insostenible. Havíem de posar fi a la tancada però volíem que la policia ens fes fora, i ens vam dedicar a provocar: tocàvem les campanes cada tarda sense parar. Sabíem que en el moment que la policia desallotgés l’església hi hauria gran confusió i ens volíem assegurar que la gent del carrer pogués identificar les dones desallotjades. Per això vam decidir treure’ns els sostenidors i posar-nos les jaquetes de l’uniforme dels nostres homes. Sabíem que amb les jaquetes tothom ens reconeixeria i ningú s’atreviria a treure’ns-les, perquè a sota anàvem nues.”

Maruja Ruiz, entrevistada per M. Bernabé (23.7.2005).

El carrer del Pont amb els grisos a cavall entrant a la plaça d’Orfila per iniciar el desallotjament.

Estat en què va quedar la sagristia-menjador-rebost-cuina, després del desallotjament forçat. Una dona va intentar protegir-se amb la imatge del Sant Crist, però va ser inútil. Fons Ignasi Pujades.

Vinyeta de Perich a Por favor.

“Estos días me han servido más que los treinta y cinco años de vida que tengo. De ahora en adelante me preocuparé más por los demás porque veo que los demás lo han hecho por nosotras.”Frase extreta d’entrevistes a les dones que van participar en la tancada i publicades a diaris i revistes.

“A casa meva no s’acostumava a parlar de política però la vaga primer i la tancada, sobretot, van ser un punt d’inflexió en la meva vida: em van fer prendre consciència política. La vida en comunitat amb altres dones em va canviar. En sortir em vaig afiliar al PSUC i amb el meu marit, José Ortín, ens activàrem en la vida política i associativa de Montcada.”

Justa Requena (Granada, 1947).

Grup de dones de la tancada durant l’acte d’homenatge celebrat el 13 de març de 2016.Fons Xavier de la Cruz.

“Cal una anàlisi acurada, però de ben segur que aquelles dones, com apuntava Montserrat Roig, apareixien de cop en el món de la lluita laboral fins i tot a desgrat o davant la incomprensió dels seus companys homes. Moltes qüestions que encara estan pendents de resposta i que són el punt de partida d’una investigació en què s’uneixen les dimensions de lluita obrera, lluita antifranquista, lluita veïnal i lluita feminista.” Joan Vinyes. Canigó.

CrèditsCol·laboradors: Núria Gispert, Xavier de la Cruz, Jordi Rabassa, David Royo, Pau Vinyes i Roig, AV de Sant Andreu de Palomar, Centre d’Estudis Ignasi Iglésias, Parròquia de Sant Andreu de Palomar.

28 de juny de 1976

Les dones van prendre el paper actiu en la reivindicació obrera, fet que fins aleshores semblava territori dels homes. Això va significar un cert malestar i fins i tot incomprensió en la pròpia llar.

Les dones són les protagonistes

Grup de dones amb Lluís M. Xirinachs. Fons Ignasi Pujades.

Mercedes López.Fons Ignasi Pujades.

Assemblea de dones darrere del sagrat cor. Fons Ignasi Pujades.

“Las nuevas corrientes y las modas están destruyendo el encanto femenino, la estabilidad del hogar y la educación cristiana de nuestros hijos.”Solidaridad nacional.

“Les dones descobreixen que ja no són les mateixes que abans, els seus marits també se n’adonen [...]. Elles, si són valentes, seguiran i descobriran una cosa que encara és insòlita en les dones del nostre país: les gràcies d’un paper actiu en la lluita per un món menys aberrant.”Montserrat Roig. Tele/Xprés.