518 podall 9-10 2020-2021 · 2021. 7. 22. · 2020-2021 podall 9-10 521 a banda de la més popular...

podall 9-10 2020-2021518

APLEC DE TREBALLS NÚM. 37 (2019)

Jaume Massó Carballido, “Salvador Vilaseca, JosepIglésies, Manuel Mata i la cova de Buldó (Rojals)”.A partir de la correspondència del Dr. SalvadorVilaseca conservada al Museu de Reus i de lacorrespondència de Josep Iglésies guardada a laBiblioteca del Centre de Lectura de Reus, l’autorrelata la intervenció arqueològica que tingué llocvers els anys 1926 i 1927 pels esmentatsinvestigadors a la cova de Buldó, prop de la Bartrai dins del terme de Montblanc.

La recerca fou possible gràcies al treball previ decatalogació de les coves existents a la vall del riuBrugent, feta per Joan Ferraté el 1918 i de lesprospeccions de Josep Iglésies. El més significatiufou la troballa de material datat a l’edat del Bronzei restes humanes (un crani data entre el 1689 i el1528 a.C, amb anàlisi de datació patrocinada per

l’Ajuntament de Montblanc) que tenen gran interèsper a conèixer la colonització dels antics habitantsde la nostra Comarca.

Un article signat per qui us fa aquesta presentaciódels treballs intitulat “Les rendes reials de Montblanc(ss XIII-XV)”:

Fent servir documentació provinent dels registresde Batllia General de Catalunya i de la CancelleriaReial, conservats a l’Arxiu Reial de Barcelona, es faun estudi de la tipologia de les taxes que gravavenels montblanquins d’aleshores, es traça com s’anarenamortitzant i com passaren a mans alienes a lacorona reial. La part més atractiva del treball fa unesbós general de les principals activitats eco-nòmiques desenvolupades a la nostra vila, sobre lesquals la tresoreria reial en treia força rendiment. Anosaltres ens permet avaluar, d’una maneraaproximada, quina era la riquesa generada peraquelles activitats:

Els registres ens parlen dels forns, molins, taulesdel mercat (carnisseria, peixateria, sabateria) , lleudessobre els intercanvis comercials de la fira, el delmei altres impostos sobre el cereal, així com altresimposicions amb més caràcter vassallàtic, com eldret de guaita del castell, la quèstia o els establimentssobre les dominicatures o les deveses del terme.Com apèndix es transcriu un extens document escriten català medieval.

El Dr. Josep Maria Sans Travé ens ofereix el treball“Aldiarda d’Anglesola, priora i abadessa electa deVallbona (abril de 1328?-març de 1337?). Laintervenció de montblanquins en la crisi de lacomunitat entre 1328 i 1340"

L’article ara ressenyat pensem que serà un delsprimers exemples sorgits de la profitosa investigaciódesenvolupada pel Dr. Sans a l’Arxiu de Vallbona,treballs que permetran conèixer el seu passat ambuna sòlida base fonamentada en l’estudi directe dela documentació original. A Vallbona manca un estudirigorós que defugi de la utilització d’informació de

Podall (Montblanc), ISSNe 2014-6957, núm. 9-10 (2020-2021) p 485-544

podall 9-102020-2021 519

segona mà. Sans Travé s’ha marcat aquesta directriuper a preparar les seves properes publicacions. Enel treball que ara ens ocupa l’autor ens dóna unavisió sintètica dels inicis del monestir, basat en lesseves darreres monografies. Tot seguit destaca elmonopoli gairebé exclusiu que les monges de la casaAnglesola exerciren sobre el convent urgellenc durantels segles XIII i XIV. Destaca la descripció dels dretsque el monestir de Vallbona rebia sobre propietarisde la Conca de Barberà i de Montblanc. La part mésinteressant se centra en el conflicte que sorgí el 1328quan una part del convent elegí a Aldiardad’Anglesola com abadessa. Tanmateix, l’abat dePoblet, Ponç de Copons, volia que s’elegís la sevaparenta Elisenda de Copons, originant-se així unconflicte on fou necessària la intervenció de l’abatde Cîteaux i de la reina Elionor, muller d’Alfons III.El problema es complicà amb la desastrosa situacióeconòmica del monestir, on hi intervingueren algunsprohoms montblanquins per indicació de la reina.Us deixo que llegiu l’article per conèixer el desenllaç.Una important conclusió del seu treball és constatarels errors (voluntaris i involuntaris) que els antics imoderns abaciologis mostren en aquest cas concret.

Joan Maria Quijada Bosch presenta “Nova notíciasobre la construcció de l’església gòtica de SantaMaria de Montblanc (1338)” una nota d’arxiuobtinguda dels Registra Negotiorum de l’ArxiuArxidiocesà de Tarragona per ajudar a la malconeguda història del procès constructiu de l’esglésiaarxiprestal de Montblanc.

Josep M Salisi Clos a “Els Busquet, mestres decapella i organistes: noves aportacions a la músicade Montblanc (segle XVII)” incorpora noves dadesa la documentada presència de Ramon i SebastiàBusquet, pare (Ramon) i fill (Sebastià), mestres decapella i organistes que durant el segle XVII exercirenel seu càrrec a Montblanc. Aporta nova informacióde la seva relació familiar així com la seva activitatmusical gràcies a la seva permanència a Verdú, on

han romàs algunes de les seves partitures (unMagnificat a 5 veus de Ramon i una antífona marianamajor Salve Regina, a 9 veus; un salm Nunc dimittisa 8 veus i un villancico de Nadal ¡Ay! Que hermosura,a 7 veus, de Sebastià), tots aquests vestigisdocumentals ens permeten ampliar notóriament lanostra visió d’aquesta nissaga. Destacarem la tascad’investigació amb documentació antiga als arxiusparroquials de Verdú i Montblanc i de documentaciónotarial a l’Arxiu Comarcal de la C. de B.

Anna Isabel Serra Masdeu “Vallclara i larenovació de la seva església parroquial a inicis delsegle XIX” , l’autora, professora de la Univ. Rovirai Vigili, incorpora una fita més en els seus estudisparticulars de les esglésies dels Omells de Na Gaia,“Patrimonis religiosos barrocs singulars a la Concade Barberà”, (Podall), de la parroquial de Sarral, deSant Martí de Vilaverd, l’església de Vilanova dePrades o un hostal set-centista a Sarral (Aplec).

Enguany col·labora amb l’anàlisi del contracted’obra de la nova església parroquial de Vallclara.Destaquen les condicions imposades al constructor,Francesc Nadal, on es demanaren detalls pràctics,tècnics i de materials a utilitzar, l’economia enl’ornamentació i en l’estalvi de materials. Podreullegir un ampli comentari de l’articulat del contracte,amb una introducció prèvia sobre la Vallclara delsegle XVIII i la necessitat que derivà en la construcciód’un nou temple en un altre indret.

Com historiadora de l’Art remarca que aquestedifici representa un exponent d’una nova èpocaartística, motivada per canvis socials i estètics propisdel període immediatament anterior a la Guerra delFrancès.

Sebastià Sánchez Sauleda “Una imatge de laSagrada Família d’Anselm Nogués per a la vila deMontblanc (1923)”

Unes reflexions sobre el patrimoni religiós destruïta Montblanc inicien el discurs que l’autor fa del grupescultòric d’una Sagrada Família que, encarregada


podall 9-10 2020-2021520

el 1923 per l’Associació de la Visita Domiciliària dela Sagrada Família de Montblanc (establerta el 1913)a instal·lar en una capella de l’església parroquial deSanta Maria de Montblanc, fou materialitzada perl’escultor vallenc Anselm Nogués, poc estudiat iconegut.

L’escultor en qüestió fou deixeble de RossendNobas (1841-1891) i company d’estudi d’altresartífexs com Eusebi Arnau, Francesc Galofre i EnricGalwey, entre d’altres. Estudià també a París, al tallerdel mexicà Jesús Fructuoso Contreras i exercí el seumestratge al sud de França. Retornà a Catalunya iobrí taller a Barcelona.

Gemma Farré Rofes “La indumentària en l’obradel pintor Maties Palau Ferré” El benvolgut amici traspassat artista montblanquí ha aparegut endiverses ocasions a la nostra revista “Aplec deTreballs”: en el núm. 32 “Maties Palau Ferré vistper la premsa montblanquina (1950-1962)” perFrancesc Marco-Palau, en el núm. 33 “El pintorMaties Palau Ferré vist per la revista Espitllera deMontblanc (1982-1997)” per Francesc Marco-Palau,en el núm. 34 “La comunicació de l’art. L’artistaMaties Palau Ferré vist pel poeta Josep M. AmorósBayer” per Rosa de les Neus Marco-Palau,

En aquest núm. 37 l’article s’analitza la roba, elsdissenys i els patrons que utilitzava Palau Ferré perles seves figures, fent especial atenció als colors, elsestampats i els complements tèxtils i florals ques’empraren per caracteritzar els diferents perfils delspersonatges representats.

Josep M. Grau Pujol i el seu fill Armand GrauPuig amb “Immigració de la Conca de Barberà i lesMuntanyes de Prades a Sant Gervasi de Cassoles(1895)”

Fan un estudi demogràfic de les migracions desde les esmentades comarca de la Conca de Barberài de l’ambit de les Muntanyes de Prades envers lavila de Sant Gervasi de Cassoles (Barcelonès), el 1895,

quan aquest municipi encara era independent deBarcelona.

El motiu principal que produí aquesta translació,en el període temporal proper al 1895, fou, sensdubte, l’impacte econòmic de la filoxera, sensedescartar-e altres com el conflicte bèl·lic de la terceracarlinada i algunes gelades que afectaren la vinyaen aquells anys. La major part dels migrants ho forenper motius laborals. Sobta constatar que el màximdemogràfic assolit per la Conca de Barberà s’haguésesdevingut el 1887 amb, respectivament, més de23.000 habitants i 5.964 habitants. A Montblanc enel padró d’habitants de 1889 consten 115 emigrants,amb gairebé un terç d’ells situats a tres ciutats delCamp de Tarrgona, altre terç a Barcelona i la restaa diversos indrets, amb un 6,9% a Cuba.

A la Conca destacà en algunes poblacionsl’emigració a Amèrica: els de Sarral anarenpreferentment a Cuba, Argentina i El Salvador;Rocafort a Cuba. Per altra banda s’espigola l’impactemigracional dels conquencs a viles i ciutats catalanesproperes com Igualada, Manresa, Terrassa, Mataró.Vilanova i la Geltrú, Gràcia i Hostafrancs.

Tot seguit els autors analitzen el padró d’habitantsde Sant Gervasi, quantificant la cronologia d’arribada,l’edat dels immigrants, l’origen dels marits de lesimmigrants, de les mullers dels immigrants, elnaixement dels fills i, amb més detall la sevaestructura professional.

Alexandre Rebollo Sánchez “Pastorets DramaBíblich (1911), del prevere montblanquí JosepDomingo Ardèvol”, analitza l’obra teatral PastoretsDrama Biblich escrita pel capellà montblanquí JosepDomingo Ardèvol (1880 – 1951) l’any 1911, inspirant-se en Los Pastorcillos en Belen, un text del 1844representat fins aquell moment a Montblanc. L’obraestà dedicada a la Joventut Jaumista de Montblanc,societat recreativa d’ideologia carlina.

L’obra en qüestió és una representació de teatrepopular escenificada durant el cicle festiu nadalenc.


podall 9-102020-2021 521

A banda de la més popular actualment Els Pastoretso l’Adeveniment de l’Infant Jesús (1916), de JosepMaria Folch i Torres, hi hagué abans altres versions,entre les quals s’haurà de tenir en compte l’escritaper Mossèn Domingo i en general, aquest pocestudiat gènere teatral.

L’autor fa una mica d’història a Catalunya delgènere teatral dels Pastorets, per passar a estudiarla seva evolució a Montblanc, més com una activitatlligada al carlisme, primer amb un text en castellài de dubtosa moralitat, cosa que hauria induit amossèn Josep Domingo a versionar una altra obraen català.

Mossèn Domingo nasqué a Montblanc (1880)estudiant a la Mercè, essent ordenat el 1904sacerdot. Formà part de la Comunitat de Preveresi fou rector de parròquies properes. Políticamentmilità a la Lliga i a la Joventut Nacionalista (dirigíel seu butlletí Nova Llavor), així com propicià elnaixement de l’Agrupació Excursionista Estel(participà en la seva revista L’Estel). Col·laboràliteràriament als setmanaris Aires de la Conca i, ala postguerra a Montblanch. Boletín de cultura einformación local.

Tot seguit l’autor aprofundeix en l’obra en totsels seus aspectes, concluint que no deixa de ser unaadaptació de Los pastorcillos en Belén del 1844, ambla supressió d’algunes parts dinàmiques i la inclusiód’una paràbola que altres versions posterios copiaren(Folch i Torres) amb no tanta profunditat. Amb tot,la versió de mossèn Domingo no faria fortuna mésenllà de l’àmbit comarcal.

Jaume Ferrer i Puig “Francesc Bofill, escripturai art a la recerca de la transcendència”

Article que repassa la biografia i la trajectòrialiterària i artística de Francesc Bofill i Surís, nascuta Barcelona el 1947, nét de Jaume Bofill i Mates(Guerau de Liost), important poeta del períodedesprés de Josep Carner. El nostre biografiat,montblanquí d’adopció, va conrear diversos gèneresliteraris, sobretot l’adaptació de contes infantils, però

també va fer diverses incursions en la novel·la,l’assaig, la poesia, la traducció, així com en el guiótelevisiu i cinematogràfic. Entre final dels anysseixanta i primers dels setanta va ser monjo deMontserrat, després va retornar a la vida seglar iva formar part, durant els anys setanta, de lacompanyia Teatre de La Claca, on col·laborà enalguna escenografia el famós pintor Joan Miró enl’obra “Mori el Merma”, que tant d’èxit tinguémundialment. A la dècada dels vuitanta es dedicàa l’escriptura i la il·lustració. A la dècada dels norantacomençà el seu vincle amb Montblanc on esconcentrà en la faceta pictòrica, sense deixarl’escriptura creativa, els guions i la traducció. Va sermembre de la maçoneria i durant tota la seva vidava tenir interès pel fet religiós i el misticisme,aspectes que impregnen bona part de la seva obra,especialment a partir de finals dels anys noranta,quan es dedicà a la pintura psicodèlica i explorà novesvies artístiques, psicològiques i esotèriques, a larecerca de la transcendència.

Sofia Mata de la Cruz amb “Els còdexs musicalslitúrgics procedents del Monestir de Pobletconservats al Museu Diocesà de Tarragona. II. FraMiquel Badia (segle XVIII)” ens presenta la segonapart de l’estudi iniciat en l’anterior número 36 delnostre Aplec, amb l’estudi d’aquells cinc còdexselaborats per fra Francesc Dalmau. Ara toca el tornals dotze treballats per fra Miquel Badia, unamanuense molt polit i il·luminador prou correcte.De l’obra conservada es dedueix un períoded’activitat entre el 1743 i 1756, majoritàriamentdurant l’abadiat de fra Miquel Cuyàs, tambépromotor de la història de Poblet realitzada pel pareJaume Finestres.

L’autora fa una detallada descripció codicològicadels deu volums conservats al Museu Diocesà deTarragona i provinents de la catedral de Tarragona,on feren cap després de la desamortització de 1836de Poblet.


podall 9-10 2020-2021522

V Jornades sobre el bosc de Poblet iles muntanyes de Prades

Els 16 i 17 de novembre de 2018 es van celebrarles V Jornades sobre el bosc de Poblet i les muntanyesde Prades, aquest cop celebrades al Museu de laVida Rural a l’Espluga de Francolí. Amb aquesta 5aedició, es consolida aquesta trobada d’estudiosos delque ja és un referent territorial.

En aquestes jornades hi han participat més de60 autors amb un total de 23 publicacions, dis-tribuïdes en diverses àrees temàtiques. Aquestes hanestat: Història, Micologia, Fauna i Flora, Arbres Vellsi Boscos Madurs, Geologia, Canvis i Actuacions enel medi natural, Gestió del Patrimoni i una taularodona a mode de conclusions amb el títol “Éspossible un turisme respectuós amb el patrimoninatural a les muntanyes de rades?”.

Al bloc dedicat a la HISTÒRIA trobem cinc articlesque tracten temes que abasten un ventall cronològicforça ampli. El treball presentat per J.M. Vergès, M.Fontanals, J. Iglesias i P. Martín presenta els resultatsde les darreres anàlisis fetes als materials aportats pelssepulcres prehistòrics de Mas d’en Llort I i II (Rojals,Montblanc), i que aporten dades d’ocupacionsmesolítiques a les Muntanyes de Prades.

A la secció IN MEMORIAM el monjo Lluís Solàglossa la figura del pare Alexandre Masoliver iMasoliver, coneguda figura de la cultura comarcali catalana, monjo pobletà des del 1959. Escriptorfecund, llicenciat en dret, doctor en teologia, mestrei biblotecari. Finalment, Creu de Sant Jordi el 1998,membre de la R. Acadèmia de Bones Lletres isecretari del concili Provincial Tarraconense (1995).El 2008 el CECB l’homenatjà i li dedicà el núm. 26de la nostra revista Aplec de Treballs.

Segueix l’habitual secció de la Bibliografia sobrela Conca de Barberà del nostre membre Josep MPorta i Balanyà, Així com les notes i ressenyesbibliogràfiques d’obres relacionades amb la nostracomarca realitzades per Josep M Grau, Manel Güell,Ramon Ribera i la redacció de la revista en lestemàtiques d’arxivística (una obra), història medieval(una obra), història moderna (cinc), històriacontemporània (set), biografies (quatre), història del’Art (set), literatura (dos) i excursionisme (dos).

Jaume Felip Sánchez


podall 9-102020-2021 523

J. M. Grau hi aporta informació referent al’impacte de la Tercera Guerra Carlina a lesMuntanyes de Prades i el moviment migratori versla ciutat de Tarragona. El treball, força detallat, aportadades de les poblacions migrades, de Prades i laRiba especialment, tals com oficis, edats, etc. tot enel context del conflicte militar.

Sue Roveda aposta per aportar informacióreferent a una de les indústries que més petjadapaisatgística i patrimonial ha deixat a les Muntanyesde Prades, la indústria paperera.

J. M. Vallès incideix en la explotació dels recursosnaturals del bosc de Poblet al llarg dels segles XIXi XX, concretament la llenya i la mineria.

Finalment, Núria V ilà i Josep M. Porta ensexpliquen el projecte del PNIN de Poblet per elaborarun fons documental que aglutini una còpiadocumental relacionada amb els forests públiquesde la capçalera del riu Francolí.

El següent bloc es centra en la MICOLOGIA i s’hiha presentat cinc articles. El primer d’ells presental’estudi fet en parcel·les experimentals que estudiaels efectes dels canvis d’humitat i temperatura enles poblacions de fongs del sòl, per tal de poderextreure conclusions en el context de canvi climàtic.

El següent treball es centra en la detecció de laemergència dels bolets presents en parcel·les d’estudimitjançant la instal·lació de paranys d’espores iconstatar la representativitat que presenten.

Seguidament, una representació del ConsorciCentre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya(CTFC) de Solsona, la UdL i Forest BioengineeringSolutions, presenta un repàs dels 10 anys d’estudismicològics al PNIN de Poblet.

També un treball centrat en el rovelló, boletd’interès gastronòmic a casa nostra, i l’estudi delsefectes que tenen les aclarides als boscos de pipinastre sobre aquestes comunitats.

Tanca el bloc un estudi que, igual que l’anterior,relaciona la silvicultura, concretament la gestió delsboscos de pi pinastre, amb les dinàmiques dels fongs,

també centrat a les parcel·les experimentals existentsal bosc de Poblet.

El tercer bloc, que engloba tres articles, és elcentrat en la FAUNA I FLORA. El primer article, dela mà de J. Pallisé, es centra en l’estudi de l’insecteTroglocharinus orcinus, endemisme de les Muntanyesde Prades, presentant una actualització de leslocalitzacions de les seves subespècies.

Jaume Soler ens presenta un treball sobre laconservació del ratpenat al bosc de Poblet i lesMuntanyes de Prades, explicant-nos les diversesiniciatives, com la instal·lació de refugis pels quiròpters,que s’estan duent a terme des del PNIN de Poblet.

Xavi Buqueres i Jordi Camprodon ens mostrenels resultats del projecte LIFE+ <<TAXUS>> referenta la conservació de les teixedes existents a lesMuntanyes de Prades. El projecte, finançat per laUnió Europea funciona des de l’any 2012.

El quart bloc és l’anomenat ARBRES VELLS IBOSCOS MADURS, i compta amb quatre treballs. Elprimer d’ells ve de la ma d’Anton Vallvey, i ens mostrael procés de localització i inventari d’arbres singularsi vells al bosc de Poblet. Així mateix, Elena Muntánens parla de la datació dels arbres vells del bosc dePoblet mitjançant el mètode de la dendrocronologia.

El següent treball és el de Dani Vidal, sobre ladelimitació i caracterització de rodals madurs d’altinterès ecològic al PNIN de Poblet. L’estudi d’aquestsrodals busca conèixer la seva realitat passada ipresent per poder actuar sobre ells després d’unaavaluació amb criteris silvícoles l’ecologia del bosc.

Tanca el present bloc el treball de Valentí Gualreferent als relats recuperats d’uns guardaboscos del’any 1782 i que ens mostren una imatge del boscde Poblet d’aleshores.

El cinquè bloc, amb tres treballs, és el dedicata la GEOLOGIA. El primer dels estudis versa sobreles pissarres negres del silurià, les quals han estatexplotades, entre d’altres, per la comunitat monàsticade Poblet des de la edat mitjana per les sevespropietats com a fixador en la tinció de teixits.


podall 9-10 2020-2021524

El següent article té com a objecte d’estudi del’explotació de sal de llop (calcita). Tot i que és conegudala seva explotació a serres com el Garraf, no ho és tanta les serralades costaneres del sud-oest del principat,com és el cas de Muntanyes de Prades.

Finalment, Alba Alonso, ens proposa un repàshistòric de les explotacions mineres que s’han duta terme a les Muntanyes de Prades, especialmententre els segles XIV i XVIII.

El sisè bloc de treballs s’anomena CANVIS IACTUACIONS EN EL MEDI NATURAL i conté quatrearticles més. La primera proposta ens ve de la màdel GRAF de Bombers de la Generalitat de Catalunya,en la que ens expliquen la elaboració i estudi depunts estratègics i zones de foment de gestió almassís de Prades, tot emmarcat en l’elaboració delPla de Prevenció de GIF (Grans Incendis Forestals).

J. Bellot i A. M. Sabater ens presenten els resultatspreliminars de l’estudi del canvi de cabal i l’erosióa la conca de la Teula un cop feta l’aclarida parcialde la zona per tal d’adaptar la vegetació a les novescondicions d’aridesa.

J. Pons i A. Roig aposten per l’estudi de la qualitatdel cel nocturn de les Muntanyes de Prades i delMontsant. En el marc d’un projecte de divulgacióde l’astronomia i la protecció dels cels foscos, undels eixos del mateix és la preservació i millora deles condicions naturals de foscor de les muntanyesde Prades i el Montsant. Aquest fet presenta lanecessitat de regulació i oportunitats de de-senvolupament econòmic de la zona.

Per acabar el bloc, hi ha el treball que té coma objecte els efectes de l’estassada en un alzinaramb baixa disponibilitat d’aigua. Aquesta estassadas’ha realitzat per a estudiar-ne l’ús com a eina pera reduir la mortalitat d’arbres, l’augment de laproductivitat forestal i invertir la regressió recentque està patint l’alzina (que és l’espècie dominant)degut al canvi climàtic.

Les jornades finalitzen amb el darrer bloc quegira entorn la GESTIÓ DEL PATRIMONI. Els tres treballs

pretenen donar a conèixer el patrimoni culturalexistent a les muntanyes de Prades, com l’articleque ens porta J. Cartanyà, en el que ens dona aconèixer els encara desconeguts jacimentspaleontològics existents a Alcover, Mont-ral iMontblanc.

En canvi, la recerca de Josep-Vicent Tortosa faun repàs de la gestió del patrimoni existent a Pobleti el seu entorn i explora les possibilitats del ques’anomena gestió del “patrimoni integral”.

Tanca el bloc la presentació de Miquel Àngel Bovéi Noemí Rabassa referent a la estratègia de promociódel turisme com a oportunitat per a les Muntanyesde Prades, tenint en compte l’especificitat de laubicació de l’espai objecte d’estudi i les realitatssocioeconòmiques que aquesta presenta.

Les jornades van concloure amb una taula rodonaque amb el títol “és possible un turisme respectuósamb el patrimoni natural a les muntanyes dePrades?”. Aquesta taula rodona, en la que vanparticipar persones implicades en la gestió delturisme en diverses administracions, així compersones amb perfils més tècnics, pretenia posarsobre la taula diversos aspectes i punts de vistareferent a la gestió del turisme en un entorn naturaltan específic com el de les Muntanyes de Prades.

Per acabar, cal posar en valor les jornades delbosc de Poblet i muntanyes de Prades en tant quecobreixen un àmbit d’estudi regional, més concret,que sovint queda difós o desapercebut en el marcdels congressos estatals o internacionals.

Adam Picón i Mañosa


podall 9-102020-2021 525

Manuel Güell Junkert i Eugeni Perea Simon.La Mancomunitat de Catalunya a lescomarques tarragonines. Projectes irealitats. Diputació de Tarragona. Col·leccióRamon Berenguer IV, núm. 26. Tarragona,2019, 866 p.

L’estudi de l’obra de la Mancomunitat de Catalunya(1914-1925) a la demarcació de Tarragona ensaporta les dades de l’actuació en els diversos sectorsde la indústria, el comerç, les infraestructures, lacultura, l’ensenyament i la beneficència en aquestescontrades.

Pel que fa a la Conca de Barberà es documentala intervenció en diverses poblacions: Aguiló,Barberà de la Conca, Belltall, Blancafort, Conesa,l’Espluga de Francolí, Forès, la Guàrdia dels Prats,Lilla, Llorac, Montblanc, Montbrió de la Marca,Ollers, les Piles, Pira, Poblet, Prenafeta, Rocafortde Queralt, Rojals, Santa Coloma de Queralt, Sarral,Segura, Solivella, Vilaverd i Vimbodí.

L’actuació en infraestructures: carreteres, projectede ferrocarril, telèfons, etc. Hom pretenia articularel país en tots els aspectes de la vida social. El llibrededica les pàgines 546-548 a la nostra comarca, sibé hi ha altres referències esparses a pobles en totallò que els afecta.

Especial atenció mereix l’agricultura i elspersonatges que n’estigueren amatents. Elcooperativisme i els estralls que patí la comarca enles seves collites. El projecte de ferrocarril deTarragona a Cervera, fins a Puigcerdà que tot i seriniciat per la vall del Gaià, no arribà a bon fi.

En matèria de patrimoni arqueològic iarquitectònic, cal destacar les actuacions aMontblanc. En temes de cultura, ensenyament isanitat l’actuació de la Mancomunitat a la Conca foumés minsa. Hi són mencionats els personatges mésdestacats de la comarca, entre els quals ManuelPotau Grau, de Sarral, que fou diputat de laMancomunitat.

Un llibre, en definitiva, de consulta i estudi queobre les portes a conèixer l’actitud cívica iparticipativa de la gent que habitava la comarca aseguir amb il·lusió les propostes de modernitzaciósocial i econòmica.

Degut a la curta trajectòria de la Mancomunitat,estroncada pel cop d’estat militar de setembre de1923, alguns dels projectes no veieren la llum, nia la Conca ni a les terres tarragonines, però l’intentde reequilibri territorial que es proposava, és encaraun repte per la innovació i modernitat que perseguia.

Josep M. Vallès Martí


podall 9-10 2020-2021526

Agustí Agramunt Bayerri,La modernització de la xarxa viària al Campde Tarrragona (1774-1874),Tarragona, 2019, 282 p.

A les nostres comarques les comunicacionsterrestres (camins, carreteres i ferrocarril) erenbàsiques per facilitar el comerç, en el cas concretde la Conca de Barberà, entre l’interior i els portsde la costa mediterrània. Els traçats actuals venendeterminats per la geografia física i els antecedentshistòrics. En la segona meitat del segle XVIII esprodueix un augment demogràfic i s’intensifica eltràfic de mercaderies, els camins de ferradura erenestrets i incapaços pel pas habitual de carruatgesamb elevat pes. El 1785 es funda la Direcció Generalde Correus, Postes i Camins, però sense personalqualificat i amb escassetat de recursos, la sevaprovisió es basava en la recaptació dels drets delsportatges i dels impostos sobre la sal. En aquestacentúria les comunicacions entre Valls i Montblanc,s’articulaven principalment en l’eix del riu Francolí,a través del seu pas per la Riba, si bé també existial’accès per Prenafeta, més accidentat, a la resta decomarca, Sarral mantenia una connexió pel Coll deCabra. Els governs il·lustrats borbònics jerarquitzareni unificaren els traçats vials en relació als punts de

Gabriel Serra Cendrós. Guia de Solivella.Diputació de Tarragona, 2019. 275 p.

Volum de la Col·lecció Els llibres de la Medusa, núm13, on s’ofereix una visió global de la població deSolivella, des dels seus orígens fins a l’actualitat,complementada amb nombroses fotografies. Es tractendiferents aspectes: El municipi: jurisdiccions, el nom,l’escut i la bandera, l’himne, les altres Solivelles en terrescatalanes, curiositats solivellenques, fills il·lustres; El poble:situació, places i carrers, els monuments, les fonts iabeuradors; El terme: situació i delimitació, el paisatge,les partides rurals i noms de llocs, les comunicacions; Lagent: demografia, la parla: el Xipella, festivitats, folklore,les entitats i associacions, activitat política; L’activitateconòmica: els tres sectors; El passat històric: els primerspobladors, l’edat mitjana, l’edat moderna, l’eracontemporània; El patrimoni cultural: el castell dels Llorac,l’església parroquial, la casa de la vila, el cementiri, calFlavià, cal Roig, cal Civit, el sindicat, els rentadors públics,arquitectura popular; Equipaments i serveis: serveis públicsi administratius, l’escola Sagrat Cor, equipamentssanitaris i socials, culturals, el transport públic, correusi les telecomunicacions, equipaments esportius, serveisreligiosos; Itineraris d’interès: recorregut pel nuclihistòric, ruta dels murals de ceràmica, La ruta del Cister,itinerari de Barberà de la Conca al Santuari del Tallat;finalment trobem la secció Bibliogràfica i la webgrafiaa internet.Ramon Ribera Gassol


podall 9-102020-2021 527

redistribució i mercat, així com a les ciutatsportuàries, on residia el capital comercial i elsmunicipis disposaven de més recursos de propis iarbitris per destinar-los a la reparació i millora deles vies de comunicació, que a la vegada afavorienl’expansió econòmica. A partir de l’impuls del portde Tarragona, en detriment del de Salou, esmodificaren les prioritats dels eixos. Així des de lesurbs de Valls i Tarragona, s’impulsa el trajecte entreTarragona i Lleida a través del Coll de Lilla, endetriment de l’esmentat eix del Francolí, quedefensava Reus. Els comerciants Ixart, Baldric i Martí,a més dels Ajuntaments de Valls i Tarragona, el 1804demanaran recursos als governs central i locals, peròla Guerra del Francès oligà a deturar les obres i noserà fins el 1816, quan es tornen a reempendre. El1817 la contribució per territoris assignava a la Concade Barberà una aportació del 19% del pressupostde l’esmentada via, l’Alt Camp un 27%, el Segrià un22% i el Tarragonès un 15%. Anteriorment, el 1816des de la Junta de Comerç de Barcelona, s’haviaredactat un Pla de Carreteres i la carretera de Lleidaa Tarragona es considerà de primer ordre. No seriafins el 1847 que se superà el Coll de Lilla.

Paral·lelament el 1818, s’havia format la Juntad’Obres de la carretera de Reus-Montblanc, que definiriael seu traçat definitiu, pressupostant una inversió decinquanta mil duros, a causa d’aquesta elevada xifra,els pobles per on passava, apel·laren a la seva incapacitatfinancera per sufragar-la. Entre 1818-1821 es gastaren23 mil lliures, sobretot en els ponts, el 1822 les despesesforen per comprar terrenys i pels jornals dels peonscaminers. El 1824-27 es paralitzen les obres, mésendavant (1827-35), s’actua en el tram Vilaverd-Montblanc i es construeix el pont d’Alcover.

Fins a la dècada dels quaranta del mil vuit-cents,les administracions no es preocuparan dels caminsveïnals, si bé els municipis no tampoc podien assumirel seu manteniment, el 1848 es comença a legislaren aquesta qüestió. La implicació de les diputacionsno arribaria fins el 1861. Tot i la manca de recursoseconòmics, es realitzaren estudis i es planificaren les

prioritats, els camins veïnals esdevindriencomplementaris a les carreteres superiors, en haverde connectar els pobles amb la seva capital de partitjudicial. A la Baixa Segarra cal fer referència a laconstrucció de la carretera de Montblanc-SantaColoma de Queralt (1867-68). Si el jornal de vila erauna fòrmula per aconseguir mà d’obra, en momentsd’urgència social, com foren els de la fam de cotóa les ciutats amb gran presència del sector tèxtil,(especialment Reus i Valls), en les obres de caminsveïnals s’ocuparan a aturats fabrils. Agustí Agramuntens parla dels conflictes entre l’enginyer en cap dela Diputació de Tarragona i els diputats provincials,els quals pretenien treure rèdit polític de lesreclamacions dels seus respectius districtes. Unaordenança de 1842 obligava a plantar arbres al voralde les carreteres, es prohibia la seva tala i la sevaconservació anava a cura dels peons caminers, lautilitat de l’arbrat era d’evitar l’erosió del terreny,a més de la funció ornamental. En les obres delsvials, a banda de la contractació de jornalers, tambécalien rajolers, guixers, picapedrers i traginers.

L’autor demostra com la manca d’implicació del’Estat en el finançament de les carreteres,impossibilità la modernització del nostre país.Finalment comenta l’arribada del ferrocarril, quanel 1857 es concedeix la línia Reus-Montblanc aBorràs, Canal i Cia, l’any següent es formà unacompanyia per executar les obres, per la complexitatdel terreny aquesta línia es va convertir en la méscara de Catalunya. La consulta d’aquest estudi ésfonalmental per entendre com s’han articulat lesinfraestructures viàries actuals i de gran interès pera qualsevol historiador o geògraf que es vulguiendinsar en els segles XVIII i XIX. Es tracta d’unamonografia ben trabada, realitzada en basedocumentació conservada en múltiples arxius, tantcatalans com estatals, (Barcelona, Reus, Valls,Tarragona i Madrid), complementada ambbibliografia i que sincerament recomanem als lectors.

Josep M. Grau Pujol


podall 9-10 2020-2021528

Congrés Internacional de la Llengua Catalana, tambécol·laborà en la confecció del Diccionari de la llenguacatalana, promogut per la secció filològica de l’IEC,enviant moltes fitxes documentals a Antoni M.Alcover. Fou president del Centre Excursionista deMontblanc. Una de les seves aportacions mésimportants fou la redacció de desenes d’articlesd’història, llengua, pensament i religió, que publicariaa la premsa comarcal, notícies extretes d’arxius,alguns dels quals malauradament es cremaren durantla revolta del 36. El volum que comentem aportatots els textos que fins ara es trobaven dispersosentre les pàgines dels setmanaris montblanquins delsanys 1903-1936. Durant la repressiva dictadura delgeneral Primo de Rivera fou perseguit i encausat,i els seus escrits censurats en mostrar-se obertamentdefensor de les llibertats de la nostra nació. L’autoradedica també un capítol al seu martiri a Rojals, totsels actes realitzats en la seva memòria: trasllat deles despulles del Monestir de Poblet a l’església deSant Miquel el 1992, erecció d’una creu el 1995 enel lloc de mort i finalment la inauguració d’unmonument a la vila el 2011.

El seu nebot, l’impressor Ramon RequesensQueralt ha estat l’impulsor i editor del volum, perreivindicar la memòria del seu oncle i mantenir-laviva en l’actualitat, tant del seu llegat religiós, comhistoriogràfic i ha trobat en la Roser una excel·lenthistoriadora que ha estat capaç de plasmar en paperla seva trajectòria vital amb mètode i rigor. Ell llibreve il·lustrat amb un gran nombre d’imatges queamenitzen la seva lectura i són alhora testimoni.

El nostre país compta amb una monografiaextraordinària, que hauria d’estar present en moltesbiblioteques i que els estudiosos d’arreu en sabrantreure profit per a les seves recerques. Agraïm aRoser Puig Tàrrech la seva dedicació en prepararl’edició d’aquesta obra.

Josep M. Grau i Pujol

Una vida de servei. Mn. Pau Queralt i Gaya(1878-1936), a cura de Roser Puig i Tàrrech,Montblanc, 2018, 628 p.

El 29 de setembre de 2019 es presentava a l’esglésiade Sant Miquel de Montblanc un llibre llargamentesperat que fa justícia a un clergue montblanquíassassinat el 1936, ferm catalanista compromés ambl’Església i el seu país, un dels nombrosos preveresmorts violentament a la diocèsi de Tarragona durantla guerra civil, xifra que representava a una tercerapart del total, tal com remarca en el pròleg elmedievalista i arxiver Dr. Josep M. Sans i Travé, laselvatana Roser Puig Tàrrech, realitza una sòlida iacurada biografia sobre Mn. Pau, la família, elsestudis, l’ordenació sacerdotal, les destinacionspastorals (El Pont d’Armentera, les Borges i Montbriódel Camp, a més de Montblanc), la dedicació a larestauració del patrimoni monumental de la viladucal, en especial a l’església de Sant Miquel, laparticipació en la vida ciutadana, la vessantperiodística i sobretot el seu arrelat sentiment depertinença a la terra dels seus avantpassats. Fou undefensor de l’ús de la fonètica catalana en lapronúncia del llatí en les celebracions litúrgiques.Era membre de l’Associació Protectora de l’En-senyança Catalana, el 1908 participà en el Primer


podall 9-102020-2021 529

Rosa Mª Gil, Enric Prat Pep Vila. EntreMontblanc i Barcelona. Diari d’una se-nyoreta de 1918. Cossetània Edicions. Valls,2019, 124 p.

Llibre de la Col·lecció El Tinter (núm 157), ons’analitza i es transcriu un diari de vida iniciat el1917, que procedia del Mas la Sabatera de Prenafeta,una finca vitivinícola, redactat per una noia jove,tenia uns disset anys, es deia Mercè Julià Sabaté(Barcelona, 1899-1970), la seva mare Maria SabatéDomenjó era originària de Montblanc, i que deixard’escriure’l el 1922; fou comprat per Rosa M. Gil al’antiqüari. Diari que descriu les vivències, elspensaments, les relacions d’amistat, festes,reflexions, la situació social etc, d’una noia de famíliaburgesa que vivia a Barcelona, i feia estades al maspairal de Prenafeta; Mercè Julià es casà l’any 1926amb Joan Fontanillas Ginabreda. L’autora fa unaexhaustiva recerca de la protagonista del diari, quela portar a contactar amb els descendents i familiarsde la protagonista, que li aportaren més dades(documents, fotografies etc) per poder contex-tualitzar i no restar en l’anonimat un diari, que peruna raó o altra va sortir de la família.

Josep M. Vallès i Martí, De la Dictadura a laRepública. L’Espluga de Francolí, (1923-1931),Barcelona, 2020, 361 p.

Aquest estudi de 361 pàgines abasta la vidaespluguina des del cop d’Estat de Primo de Riberael 1923, fins a la proclamació de la II República el14 d’abril de 1931. El militar, amb la connivència delBorbó, va donar el cop d’Estat, per limitar lesllibertats de Catalunya, prohibir el català, dissoldrela Mancomunitat, el març de 1925, i va desfer bonapart de la seva obra. Una dictadura promogudacontra Catalunya.

L’autor parteix del buidatge dels llibres d’actes del’Ajuntament (de 1922 fins a la primavera de 1931),més de cent mesos de vida municipal, on hi afegeixles cròniques escrites a la premsa local, comarcal,provincial i nacional.

Fa referència, a dinou treballs que ell mateix hapublicat a diversos reculls entre els quals destaquemnou llibres. Treballs, articles, cròniques i recerquesdel primer terç del segle XX.Ramon Ribera


podall 9-10 2020-2021530

L’aparició del periòdic El Bisturí, el 1925, o larepercussió de la llei de les llantes dels carros.

Es comenten els pressupostos municipals i el costde les inversions que s’anaven a tirar endavant. Elsalcaldes i consistoris amb les prioritats, trifulgues,desavinences i lluites internes. Les obres que va fera l’Espluga l’arquitecte Cèsar Martinell, i tot això finsque les eleccions de 1931 donen la victòria a lesesquerres i es proclama la República.

Dos personatges força desconeguts tenen unprotagonisme important: l’ortopèdic Jeroni FarréGamell i el mestre Manuel Messeguer Gonell.D’altres, els polítics hi són reflectits amb detalls,anècdotes i retratant el seu caràcter i actituds.

Un capítol està dedicat a l’associacionismeespluguí durant el període i el de demografia abastade 1900 a 1930. Es resalitza un estudi d’onomàsticai acaba amb un text dedicat a les morts violentesd’aquests mateixos anys. Finalment s’especifica labibliografia consultada, els arxius i les capçaleres quehan servir a Josep M. Vallès per desenvoluparaquesta pàgina de la història espluguina.

Redacció

Està estructurat d’acord amb uns fets (i unespersones) ordenats cronològicament. La majoria deles notícies són curtes, redactades sense massafloritures, amb un llenguatge planer i amè.

Després de la introducció l’autor contextualitzael període anterior a la Dictadura. Són especialmentinteressants d’aquest període les notíciesrelacionades amb els estiuejants del Balneari; ambla cova del xampany, on s’elaborava l’escumósFrancolí, de molta anomenada a l’època; la circulaciópels carrers des de l’estació pel camí Clos, Font Baixa,carrer de la Font, carrer Major, carretera de Pobleti cap a Les Masies; els mestres i les senyoretes; laFesta de l’Arbre; i moltes notícies que evidencien eldesenvolupament econòmic i social de l’Espluga.

Les notícies es fan agradables perquè sóninteressants fins i tot per al lector que no sigui del’Espluga; el preu dels queviures, la lenta aplicaciódel sistema mètric decimal; i a la premsa local lescròniques des del Marroc de Pere Mialet; de LluísCarulla acabat de traslladar a Barcelona; mésendavant de Josep M. Calbet des de Galícia i detants altres; el mestre Martí Poch i l’enfrontamentamb el mestre Mallèn; Eduard Toda i Poblet, etc.

Consta de 21 capítols i en ells epígrafs queamplien noticies relaciones amb fets o persones.

El Directori Militar va suspendre les Diputacions;hi posà homes afins a la Unión Monàrquica Nacional.Havien posat un president de palla davant laMancomunitat: la institució estava sentenciada amort. Arreu es prohibia mostrar una altra banderaque no fos l’espanyola.

Es parla de collites i preus comparats amb altrespobles de la comarca. El transport de viatgers desde l’estació de ferrocarril de l’Espluga a Prades. Lesdificultats econòmiques de ca la Vila que impediencomplir amb els compromisos o aconseguir larealització de projectes de vital importància per lavila: cementiri nou, escorxador, escoles, casa quarterde la guàrdia civil, etc.


podall 9-102020-2021 531

Pere Ferrando Romeu-Xavier Güell Cendra,Els antics Torraires de Montblanc.Moltmés que unes colles castelleres locals.Cossetània Edicions, Valls, 2019, 271 p.Col·lecció l’Aixecador (núm 31).

Volum que recull la tradició castellera de Montblanc;els antecedents, començant el 1816 amb l’anomenatball de valencians, més endavant el 1849 es parlaexplícitament de castells, si bé el nom de torrairesapareix el 1876; a partir de 1878 es documentendues colles castelleres de Torraries, la Vella i la Nova,el fet de dues colles es deu a rivalitats polítiques,una vinculada a la causa carlina i l’altra a les ideesliberals. Es segueix la seva presència en actes festius,com les Festes Majors, en honor de la Marededéude la Serra, Corpus i les festes de cada barri i foravila, com Tarragona, Vilafranca del Penedès, Reusi Barcelona. Les descripcions de les actuacions sónfetes a partir de les notes de prensa, sense oblidarel vincle amb els xiquets de Valls. El 1901 noméshi haurà una sola colla, en haver-hi una fusió, l’última

actuació fou el 1920 per la Festa Major, la sevadesaparició fou motivada pels nous costums, novespropostes de lleure, com els esports i les sardanes,i la crisi socio-política que hi havia. També es dónadetall de les actuacions fora de la població. Unapartat dedicat a les biografies de montblanquinsvinculats als Torraires, un vocabulari de termes delmón casteller, els acompanyants en els actes: grallers,timbalers i timbals etc. Una crònica de gairebécinquanta anys de castellers a la vila, que tinguerenun nivell força digne, realitzant tota gamma decastells de set i mig, la torre de set, el tres i el quatrede vuit i el pilar de sis, especialitzant-se en elsanomenats espadats.

Ramon Ribera


podall 9-10 2020-2021532

No cada dia es publica una crònica inèdita sobre laGuerra dels Segadors. El doctor en Teologia MagíSivillà (Santa Coloma de Queralt, 1597) va morir aParís l’any 1657 deixant incomplet el manus-crit Historia general del Principado de Cataluña,condados de Rossellón y Cerdaña.

La crònica, editada pel Centre d’HistòriaContemporània de Catalunya, repassa els principalsepisodis viscuts a Catalunya entre 1598 i 1649, iposa èmfasi en les causes i l’evolució del conflictearmat. Com a apèndix, s’ofereixen al lector 189documents sobre el doctor Sivillà, bona part delsquals són relatius a la seva tasca com a ambaixadorde la Diputació del General i del Consell de Centbarceloní. Més enllà d’aquestes responsabilitatspúbliques, Sivillà exercí com a emissari personal deJosep de Margarit i de Biure a la cort francesa, onva intentar imposar les seves directrius polítiques —

no sempre coincidents amb les dels consistoris— itambé per augmentar les rendes patrimonials delgovernador de Catalunya.

Des d’aquesta triple condició, Sivillà va saber-seguanyar la simpatia de les màximes autoritatsfranceses: la reina regent Anna d’Àustria, el secretarid’estat Michel le Tellier, el cardenal Mazzarin i elvisitador reial Pièrre de Marca, entre altres. Nodebades, Max Cahner va definir l’autor de la crònicacom “l’assessor més eficaç de les institucionscatalanes en tot allò que es referís a la cort francesa”.En poques paraules: Sivillà es trobava en l’epicentrede la presa de decisions del bàndol francocatalàdurant la guerra. Un testimoni sense parió delconflicte, i també dels mesos anteriors a l’esclatrevolucionari. Com a capellà de la màxima confiançade Dalmau III de Queralt, virrei assassinat durant elCorpus de Sang, fa un magnífic retrat dels dubtesque van envair el comte de Santa Coloma en elsdarrers mesos de la seva vida.

Si la crònica de Sivillà s’hagués de definir ambun concepte, aquest seria transversalitat. Les 1.265pàgines d’aquest text monumental abracen els quatrepunts cardinals de la nació; una mirada panoràmicaals moviments diplomàtics, les estratègies militars,la confrontació entre les elits catalanes, la geopolíticainternacional, el canviant estat d’ànim de la població,i tots aquells elements que van determinar la sortde la guerra.

Lectura necessària per a tots els amants de lahistòria de Catalunya i imprescindible per alsestudiosos de la Guerra dels Segadors.

Guillem Carreras Albareda

Edita: Departament de Justícia dela Generalitat de Catalunya. Barcelona1.260 p.


podall 9-102020-2021 533

Alcover, Mont-ral, el Pinetell 238 milions d'anysenrere. Un patrimoni paleontològic excepcional ésel títol d'aquesta obra que constitueix el volum 4 dela col.lecció Monografies del Centre d'Història Natu-ral de la Conca de Barberà.

El llibre preten posar al dia i divulgar aquest ricpatrimoni paleontològic que es troba a cavall de tresmunicipis de dues comarques del sector est de lesmuntanyes de Prades, es tracta d'Alcover i Mont-rala l'Alt Camp i el Pinetell (Rojals, Montblanc) a laConca de Barberà.

Els jaciments foren descoberts a principis del anysseixanta del segle passat en les pedreres quecomençaren a explotar unes lloses per a la

construcció, es tractava de calcàries taulejades moltplanes i que es passaren a anomenar "pedrad'Alcover". De seguida els treballadors i propietarisde les primeres explotacions a la zona de la Lloera,entre Alcover i Mont-ral, se n'adonaren de que enalgunes lloses que aixecaven sortien emprentes depeixos i altres animals marins, el fet el posaren enconeixement de la ciència i des de llavors han lliuratuna quantitat significativa de fòssils marins dediversos grups com peixos, rèptils, mol.luscs,artròpodes o equinoderms.

Aquest patrimoni paleontològic està reconegutmundialment com un dels jaciments més importantsde la seva edat, el Triàsic, un període de l'era secundàriao Mesozoic, que va aproximadament dels 200 als 250milions d'anys enrere. Des l'any 1963 que va sortir elprimer article científic sobre els jaciments, s'han anatpublicant diversos més a diferents revistes científiquesde mans de diversos investigadors geòlegs, biòlegs opaleontòlegs de procedències tan diverses com Canadà,França, Alemanya, Suïssa o Anglaterra, i de les nostresterres també, és clar!

Tot plegat ha fet que aquest patrimoni siguireconegut mundialment en la comunitat científicaperò no tant en l'àmbit més proper, fins i tot en laciutadania veïna dels jaciments, és per això queaquesta modesta publicació, amb un caire divulgatiuperò amb rigor científic, vol contribuïr a posar envalor aquest patrimoni tant nostre.

Són sugestives, per reforçar això, les paraules deldirector de l'Institut Català de Paleontologia MiquelCrusafont, David M. Alba, en el pròleg del llibre: Larecerca paleontològica no curarà malalties ni facilitaràavenços tecnològics d'aplicació industrial, però pelque fa a despertar l'interés de la gent pel que fa a"d'on venim?" i "com hem arribat fins aquí?" ningúens hauria de guanyar. No, almenys, si ens prenemla molèstia de facilitar l'accés de la gent a tot aquestconeixement. Qui ens dediquem a la paleontologiahem de seguir picant pedra, també en aquest sentit.Joan Cartanyà Martí

Joan Cartanyà MartíAlcover, Mont-ral, El Pinetell 238 milionsd’anys enrereEdita: Centre d’Història Natural de la Concade Barberà (Monografies, núm 4), 143 p.amb el suport


podall 9-10 2020-2021534

Enric Alfonso XarubaLa Guerra no era cap joc. La història deMàxim Calvo, un ‘biberó’ a les batalles delSegre i de l’EbreLa Seu d’Urgell, 2015, 84 p.Edicions Salòria

Els milers de joves soldats de 17 i 18 anys mobilitzatsper la República durant la Guerra Civil espanyolavan ser coneguts com a ‘Lleva del Biberó’ atesa laseva joventut. Molts van morir a la Batalla de l’Ebre(juliol-novembre 1938) o a la Batalla del Segre (abril1938-gener 1939), i posteriorment el gruix dels quevan sobreviure va patir anys de repressió per partdel bàndol vencedor. El pas del temps no ha esborratel nom ni el record d’aquella quinta de nois cridatsa agafar el fusell quan tot just sortien del’adolescència. Els pocs que encara són vius ja hantravessat el llindar dels cent anys.

Un dels ‘biberons’ vinculats a la Conca de Barberàva ser Màxim Calvo Traíd, amb segona residènciaal municipi de Vimbodí des de la dècada dels seixantadel segle XX. Nascut el 15 d’abril de 1920 a Báguena(Terol), Màxim es va traslladar amb la seva família

a Barcelona amb només quatre anys. Va ser a lacapital catalana on també va morir, el 28 de marçde 2019, quan li faltaven poc més de dues setmanesper complir els 99 anys. Amb ell desapareixia undels darrers protagonistes vius de dues de les batallesmés intenses i cruentes de tota la contessa bèl·lica.Els seus records d’aquella època van quedarimmortalitzats el 2015, quatre anys abans de la sevamort, en el llibre La Guerra no era cap joc. La històriade Màxim Calvo, un ‘biberó’ a les batalles del Segrei de l’Ebre.

El llibre

La Guerra no era cap joc. La història de Màxim Calvo,un ‘biberó’ a les batalles del Segre i de l’Ebre seserveix d’un estil marcadament novel·lesc per narrarles vicissituds del jove Calvo al camp de batalla, tanta la comarca de la Noguera, durant la Batalla delSegre, com a la Terra Alta, en plena Batalla de l’Ebre,un període durant el qual va salvar-se d’una mortsegura a causa de tres fets atzarosos. La publicaciótambé fa referència a moments anteriors o posteriorssituats en altres escenaris: la Conca de Barberà, elTarragonès, la ciutat de Barcelona, el País Basc oAndalusia. Inclou un annex amb documents ifotografies del protagonista i de la seva família endiferents moments de la seva vida. El text està


podall 9-102020-2021 535

prologat per qui era presidenta del Parlament deCatalunya quan va ser publicat, Núria de Gispert iCatalà, qui destaca el caire reconciliador de llibrescom aquest, que “ens porten a fer un clam contral’absurditat de la guerra, a demostrar sensibilitatenvers les víctimes i a constatar la fortalesa delsvalors de la pau, de la concòrdia i de la dignitat deles persones i els pobles”.

Aquesta història real novel·lada va ser escrita perdesig exprés de Màxim Calvo, com a homenatge alsseus antics companys i a totes les víctimes de laGuerra Civil. El seu autor, el periodista i escriptorvimbodinenc Enric Alfonso, amic de la família, vadocumentar-se mitjançant entrevistes periòdiquesamb Calvo, anotacions i documentació que ellguardava i amb bibliografia sobre la Batalla de l’Ebrei el conjunt de la Guerra Civil. Així mateix, va obteniraltra informació útil en una trobada amb el tambéintegrant de la lleva Pere Godall Gandia (Tarragona,1920-2017), fundador de la delegació tarragoninade l’Agrupació de Supervivents de la Lleva del Biberó-41, entitat que també va presidir.

La Guerra no era cap joc. La història de MàximCalvo, un ‘biberó’ a les batalles del Segre i de l’Ebreva ser presentat el 2 de juny de 2015 a la llibreriaLa Impossible de Barcelona (carrer de Provença, 232),en un acte amb la participació del protagonista del’obra; de la seva filla, Teresa Calvo; del seu autor,i del seu editor, Marcel·lí Pascual. El 18 de juliol delmateix any se’n va fer la presentació al teatre-cinemaFoment de Vimbodí, en una vetllada multitudinàriaque es va convertir en un homenatge públic delmunicipi a Màxim Calvo, també present a l’actejuntament amb la seva filla, amb l’autor de lapublicació, amb l’alcalde d’aleshores, Joan Güell, iamb el promotor cultural Alfons Alsamora.

Redacció

Tate [Montserrat] Cabré Massot, Avui per mi,demà per tu. Els cementiris a la demarcacióde Tarragona, Diputació, Tarragona, 2020,132 p. Col·lecció Difusió cultural, núm. 22.

La periodista selvatana ens presenta una nova obra,en un format i disseny molt atractiu, de la mà dela il·lustradora Ana Gómez i amb un pròleg del’escriptora Olga Xirinachs. En aquesta ocasiós’endinsa en la temàtica del patrimoni funerari a lescomarques tarragonines dels segles XIX-XX. Si al’època medieval els enterraments comuns esrealitzaven en els fossars, al costat dels edificisreligiosos i les famílies nobles en ossaris de pedra,posteriorment s’escolliren l’interior de les esglésies,en tombes col·lectives de confraries i també familiarsde les classes benestants. A causa de l’augmentdemogràfic i per evitar malalties, a partir de finaldel mil set-cents, les autoritats borbòniques decidirenfomentar la creació de cementiris allunyats de lespoblacions, especialment en el cas dels grans nuclisurbans. Es tracta d’un llibre divulgatiu però rigurós,que combina text i imatges amb encert. Desprésd’expossar els antecedents històrics dels costumsfuneraris, Cabré desglossa a nivell comarcal elsprincipals cementiris, sobretot els de les capitals departit judicial, on hi inclou un plànol de la sevadistribució, sense oblidar els dels pobles més petits.Descriu les els panteons més notables, sigui per les


podall 9-10 2020-2021536

escultures decoratives o els personatges que hi forensebollits, detalla els relleus dels nínxols, els epitafismés curiosos, poesies, llegendes, gastronomia,esteles discoidals, capelles que s’hi construïren,l’ornamentació en ferro, ceràmica o altres materials,sense descurar la jardineria. A les ciutats, mereixenespecial atenció els mausuleus del general Joan PrimPrats, a Reus; el general Domènec Batet Mestres,els Montoliu i els marquesos de Tamarit a Tarragona;el de Pau Casals i Eugène Istòmics al Vendrell; el deJulio Antonio a Móra d’Ebre; Innocenci Soriano aAmposta i finalment les tombes de Sant Enric d’Ossói Joan Baptista Manyà, al Baix Ebre; a la Conca deBarberà hom dedica especial atenció al cementirimonàstic de Poblet i al municipal de Montblanc, enel darrer es comenta la capella dels Monfar, elspanteons dels pintors Ismael Balanyà, i Maties Palau,l’alcalde Dionís Mestre, l’escultor Josep Agustí,l’artista Xavier Amorós, l’escriptor Francesc Sifre iesposa (Maria Puig), a més dels nínxols de JoanPàmies, d’estil egipci, de la família Sabaté, (ambsimbologia maçònica), el mestre i poeta Paulí Bayer,Joan Serret Sanromà, els músics Josep M. Rosellói Josep Moix, a més de la família de religió budistaGispert-Baeza, per esmentar alguns noms.

Per a una major comprensió s’adjunta un glossaride termes funeraris en llatí i en català, una cronologiade la construcció de cementiris i una àmpliabibliografia per aquell que vulgui ampliar elconeixement en la matèria. Es tracta d’un volumdidàctic, de síntesi, recomanable per al lector queli interessi el nostre passat i la cultura, on descobriràels ritus, costums, artistes, arquitectes, on reposenpersonalitats il·lustres, l’impacte de les guerres civilsi dictadures, a la vegada útil per aquells que desitginempendre rutes de turisme funerari, habituals aEuropa i que aquí també cal tenir presents. Sobrel’autora dir que Cabré es doctora en en periodismei comunicació per la Universitat Autònoma deBarcelona, ha compaginat la docència universitàriaamb la professió a la premsa escrita de Barcelonai Tarragona. Darrerament s’ha destacat en ladivulgació de l’arquitectura modernista, noucentistai racional, amb especial atenció a Antoni Gaudí, através de la publicació de llibres, articles i oferintconferències arreu. En l’actualitat viu al Moianès iexerceix de guia turística a la Sagrada Família, deBarcelona.

Josep M. Grau Pujol

Cementiri de Montblanc


podall 9-102020-2021 537

Jordi Morelló Baget, Simó Salvador d’acòlitpapal a bisbe de Barcelona, Ajuntament dela Selva del Camp, 2020, 162 p.

Tal com comenta el presentador Mn. ManuelFuentes, rector de la parròquia de Sant Andreu, estracta d’un estudi documentat en base a fontsprimàries, que aporta noves notícies, d’ençà lesrecerques realitzades per l’historiador selvatàEufemià Fort Cogul a partir de les dècades dels anystrenta i seixanta del segle passat. El llibre es divideixen tres parts ben diferenciades: orígens familiars,etapa de formació i etapa de bisbe (1433-1445).

L’autor fa una reconstrucció de l’arbre familiardel bisbe i creu que la línia paterna procedia deRiudoms. El seu pare era de professió notari, i abansd’ exercir a la Selva del Camp, se’l troba com a gestorde rendes a Eivissa, on fins i tot arribà a ser nomenatbatlle i veguer per la senyoria de Tarragona. El fillSalvador cursà els seus estudis a Avinyó (la Provença)i no a Bolonya com hom creia. A nivell eclesiàstic,primerament obté beneficis a les esglésies de Vallsi la Selva, per després el 1403 esdevenir plebà i degàde Montblanc. També aconsegueix una canongia aLleida i més tard una altra a Barcelona, fins arribar

a ser arxidiaca major de València, si bé disposa dedispenses papals per evitar exercir-hi personalment.

Simó Salvador, a banda de la primera etapaavinyonesa -quan va estar al servei del Papa BenetXIII com a curial i diplomàtic en successives missionsa Itàlia per intentar trobar una solució al Cismad’Occident-, seguí desenvolupant altres tasques coma col·lector al servei dels papes successors, ifinalment fou enviat a Sicília com a vicelegatapostòlic. Essent ja bisbe, fou un dels comissariselegits pels Pares conciliars de Basilea per aprovarla celebració de la Immaculada com a festa universalde l’Església, el vuit de desembre.

Fou nomenat bisbe de Barcelona quan ja teniauna edat bastant avançada, càrrec que ostentà finsa la seva mort, el 1445. Una de les característiquesde la seva prelatura fou l’absentisme i la sevarapacitat econòmica, en voler imposar al clergat dela diòcesi diversos subsidis o exaccions abusives, queli suposaren un plet judicial. També tingué friccionsamb el municipi barceloní per raons diverses. Morellóha trobat una còpia del seu testament de 1444 ala Biblioteca de Catalunya, que transcriu i reprodueixíntegrament al final del llibre, juntament amb altresdocuments.

Es tracta d’una investigació rigurosa, benestructurada, amb un bon gruix de notes per aampliar informació, que millora en gran manera elconeixement que fins avui disposàvem d’aquest bisbede Barcelona i que sens dubte serà de consultaobligada pels medievalistes.

Josep M. Grau Pujol


podall 9-10 2020-2021538

Xavier Garcia Pujades,Octogenaris que heconegut (Altres homenots catalans), Tortosa,2020, 192 p.

Aquest darrer llibre del periodista vilanoví establerta Horta de Sant Joan, continua la sèrie de retratssobre personalitats, la majoria originàries de laCatalunya Nova, que han sobresortit en la culturai són continuadors de la sèrie de quatre volumsHomenots del Sud (1994-2018). Hi podem trobar aEsteve Albert (Dosrius, 1914-Andorra 1995), impulsorde la cultura popular pirirenca, en especial delpessebre vivent d’Escaldes Engordany, del romàniccatalà i de la revistes Pyrene i Andorra; Artur BladéDesumvila (Benissanet 1907-Barcelona 1995),memorialista de la Ribera d’Ebre; l’escultor JosepCañas Cañas (Banyeres del Penedès, 1905-El Vendrell2001), promotor del Museu Maricel de Sitges; EsteveFàbregas Barri (Lloret de Mar, 1910-1999), escriptor,col·lecionista i promotor de la sardana; el locutorTeodor Garriga Osca, (Barcelona,1909-Tiana 2008),un dels fundadors de Ràdio Associació de Catalunya

(1930); Bonaventura Gassol (La Selva del Camp,1893-Tarragona 1980), poeta i conseller de culturade la Generalitat Republicana, organitzador de lacolònia escolar de Calafell; Josep Iglésies Fort (Reus,1902-Barcelona, 1986), geògraf i mantenidor de lacultura en els anys durs de la clandestinitat ; JosepLladonosa Pujol (Alguaire, 1907-1990), cronista deLleida i acadèmic; Joan-Baptista Manyà Alcoverro(Gandesa 1884-Tortosa, 1976), canonge i teòleg,opositor de les dues darreres dictadures espanyolesdel segle XX; Ramon Muntanyola Llorac (L’Esplugade Francolí, 1917-1973), prevere i poeta, fidel a lallengua de la terra, en continua lluita contra lesinjustes imposicions del règim franquista, fundadorde les revistes La Veu de la Parròquia (1947) i Ressò(1951), a més d’impulsar els Jocs Florals deVallfogona de Riucorb); Josep M. Poblet Guarro(Montblanc, 1897-Barcelona, 1980); escriptor ipolític; Pere Ribot Sunyer (Vilassar de Mar 1908-Girona, 1997), rector de Riells del Montseny i poeta;l’escriptor Jaume Sabaté (El Mas-roig, 1916-1996);Josep Serra Roca (Barcelona, 1903-2001), promotordel turisme i Marc-Aureli Vila (Barcelona, 1908-2001), geògraf. Una de les característiques comunesés que molts s’hagueren d’exiliar després de la GuerraCivil i els que no ho feren maldaren per lluitarinternament contra la dictadura. L’autor rescata del’oblit unes figures transcendentals, sense les qualsno podríem entendre el nostre país d’avui.

Josep M. Grau Pujol


podall 9-102020-2021 539

Manuel Castellet-Rosa Anna Felip, La no-extradició de Ventura Gassol, Barcelona,2020, 150 p.

Arran de la recopil·lació de material que elmatemàtic i antic president de l’IEC, M. Castellet,realitzà sobre l’exili entre 1936-43 de tres figuresemblemàtiques del nostre país, com foren el cardenalFrancesc Vidal i Barraquer, el mecenes Rafael Patxoti el polític Ventura Gassol, l’autor es va captivar perla personalitat del darrer i en companyia de lahistoriadora palleresa Felip, van iniciar una recercaen arxius estatals. A França han localitzat la sentènciadesfavorable a l’extradició, sol·licitada pel règimfranquista (1941). En aquesta època cal tenir presentles fortes pressions diplomàtiques del govern mexicà,favorable als interessos dels republicans. Lesautoritats espanyoles acusaven a Gassol de delicteso infraccions purament polítiques, que esdesestimaren. Els autors també han trobatl’expedient de Responsabilitats Polítiques aBarcelona, on entre d’altres coses se’l culpabilitzade la mort del bisbe de Lleida Manuel Irurita, gran

falsetat, ja que en realitat des del seu càrrec públici com antic seminarista, salvà a molts preveres decaure a les mans dels pistolers de la FAI, altresacusacions eren les típiques de maçó i de “rojo-separatista”. A França la seva trajectòria és paral·lelaa la de Josep Tarradellas Joan. L’octubre de 1941 laseva muller i dos fills embarquen a Marsella ambdestinació Mèxic, prèvia escala a Casablanca. Gassolpassarà clandestinament a Suïssa, i s’establirà aLausana fins el 1972, quan es desplaça a Tours idesprés, el 1977 definitivament a la seva enyoradaCatalunya.

Gassol ocupà les conselleries d’Instrucció Pública(1931-32) i Cultura (1932-36), de la Generalitat, foudiputat a Corts a Madrid (1931-33), col·laborador deFrancesc Macià en els fets de Prats de Molló, (1926),per la qual cosa ja es va haver d’exilar a Bèlgica iFrança fins 1930. La primera biografia de Gassol laredactà el també selvatà Eufemià Fort el 1979, mésendavant, el 1985 n’aparegué una segona dedivulgació de Josep M. Ainaud de Lasarte i el 1993,amb motiu del centenari del seu naixement, aTarragona s’edità l’obra poètica i teatral en dosvolums (editorial El Mèdol). Com a escriptor destacala seva vessant de poeta i dramaturg, el seu només present a avingudes, carrers, places, escoles,instituts i biblioteques d’arreu del Principat. El seufons personal el conserva l’Arxiu Nacional deCatalunya, (ANC) i disposa d’un inventari publicat el1988. És un personatge que encara mereix moltesmés recerques i la que presentem n’és una petitamostra. A l’apèndix s’hi reproduixen les fotografiesi transcripcions de documents per als no iniciats enel món dels arxius, (p. 104-155).

Josep M. Grau Pujol


podall 9-10 2020-2021540

Diccionari biogràfic dels diputats de laMancomunitat de Catalunya (dir. EnricPujol-Josep Santesmases), Barcelona, 2019, 500 p.

El 2014 amb motiu de la commemoració delcentenari de la unió de les quatre diputacionsprovincials, la primera concreció políticad’autogovern català delsegle XX, s’endegaren unamunió d’activitats, entre les quals la redacciód’undiccionari dels 233 diputats que participaren enaquest ambiciós projecte, inicialment sota lapresidència d’Enric Prat de la Riba (1914-17) i méstard amb Josep Puig i Cadafalch (1917-24). Gràciesa una cinquantena de col·laboradors, es presententotes les dades bàsiques de cada polític, amb unadetallada bibliografia i una completa relació final,estructurada per districtes electorals i cronologia.L’antecedent d’una recopil·lació d’aquesta mena elpodem trobar l’any 1995 amb l’edició del llibre delsHomes del catalanisme.Bases de Manresa, si bé ambposterioritat han aparegut altres iniciatives com elDiccionari biogràfic de parlamentaris de Catalunya(1810-1939). El volum que comentem presenta unacurat disseny a dues columnes, imprès a dues tintes,amb fotografia i signatura autògrafa de cadapersonatge. Dels nou diputats que s’escolliren peldistricte Valls-Montblanc entre 1913-1921, tres erenconquencs (33,3%) i de la resta, quatre eren de Valls,un de Vilallonga del Camp i un altre de Vila-rodona.

De Montblanc apareixen Francesc ContijochGrinyó (1867-1936), industrial i polític, casat el 1892amb la colomina Coloma Carol. Com a empresariposeïa la fàbrica d’alcohols situada a l’antic conventde Sant Francesc, millorà el proveïment d’aigua al’actual terme de Montblanc. El seu pare Josep, haviaestat regidor municipal entre 1890-92. En Francescexercí el càrrec de diputat provincial gràcies a leseleccions de 1917, dos anys més tard esdevinguésots-president de l’ens supracomarcal tarragoní. Elsegon convilatà seria Maties Guarro Ribé, advocati jutge municipal de la vila ducal i més endavanttambé del Vendrell. Era membre del partit republicài esdevingué alcalde de Montblanc (1899-1902), fouescollit diputat provincial (1913 i 1917) i de laMancomunitat (1919-21). Posteriorment seriaregidor de l’ajuntament de la capital de la Conca(1931). De Sarral destaca el propietari Manel PotauGrau (nat el 1881), regidor de la seva vila nadiuaentre 1909-1911 i diputat provincial els anys 1921-24 i 1931. El 1922 sabem que presidia el CentreRepublicà Autonomista de Sarral.

En el districte del Vendrell, ciutat on residia,també cal esmentar al montblanquí Emili Folch iAndreu (1872-1949), un escrivent que després deresidir a Valls s’instal·là al Vendrell, on treballaria deprocurador del jutjat (1893-1934), fou diputatprovincial els anys 1905, 1909-10, 1913, 1917, 1919i 1921. Les entrades dels dos primers montblanquinshan estat redactades per la selvatana Roser PuigTàrrech, la del tercer per Nativitat CastejónDomènech i la del sarralenc, per l’espluguí Josep M.Vallès Martí. Ens felicitem per aquesta obra tanttreballada,que també comptarà amb una versióelectrònica a fi de poder completar dadesen un futur.Creiem que aquests diputats bé mereixerien uncarrer a les seves poblacions d’origen, a fi dereconèixer la seva aportació política en uns momentsclaus de la nostra història contemporània.

Josep M. Grau Pujol


podall 9-102020-2021 541

Joan-Enric Vidiella, Ramon Vidiella i Balart,Un home bo. L’advocat dels pobres. Reus,1860 a 1927, Barcelona, 2020, 251p.

Biografia de l’emprenedor tècnic Vidiella Balart.L’anàlisi s’inscriu historiogràficament en l’estudi dela configuració del bloc d’intel·lectuals-professionalsde la Catalunya contemporània, grup social forjatsota l’etapa de l’agroindustrialització i industrialitzaciófabril mil vuitcentista i noucentista del país.

L’obra, dividida en un apartat biogràfic, un dedocumental i un de cronològic, recull, amb precisiói claredat, les facetes vitals, socials, culturals iformatives de l’advocat reusenc. Una biografia quepot obrir nous centres d’interès.

La trajectòria civil de Vidiella es desenvolupa enuna conjuntura fonamental de la vida nacional delscatalans. D’una banda, el canvi social que anuncial’hegemonia de les ciutats i pols regionals. De l’altra,l’evolució dels posicionaments patriòtics, els qualsevolucionen des de concepcions literàries ilingüistiques a primeres dimensions d’estratègiapolítica. En aquest sentit, i en un moment del text,el nostre advocat hi és definit correctament: RamonVidiella és, certament, un ‘catalanista independent’.‘Independent’, però no pas neutral.

Tot just, l’aportació central de la monografiacontrapesa l’extrem de sentiment catalanesc amb la

política professional de l’home-polític (però,insisteixo, ‘política’ entesa com a ideal pràctic, abocata la millora de l’àmbit professional). Crec que sis’hagués de sintetitzar el tipus de catalanisme deVidiella es podria situar en un ‘catalanime tècnic’,o ideal procliu a ser pensat com a materialitzacióde les dedicacions pròpies, contractuals, del grupprofessional representat pel convilatà rerusenc.

La part adreçada a l’evolució, de qui fou amic del’exlibrista Ramon Casals i Vernis, duu la traducciódel quefer polític al terrer catalanista: el situa, entred’altras, dins el grup renaixencista de FrancescMatheu i d’Eduard Toda Güell. Des del vessantprepolític de la ‘Renaixença’ Vidiella va trobant l’espaicomú als prophoms dominants reusencs. L’ambientpairal renaixencista es transformà en la formació deplataformes catalanistes que passaren del CentreEscola Catalanista a la Lliga Catalanista i, com a fusiód’ambdós corrents, a la Unió Catalanista (UC), quemarcà un “abans” i un “després” en el cosmoscatalanista del país. És més sense UC-com aplataforma impulsora d’organitzacions sectorials,sobretot d’espai aglutinador de capacitatsintel·lectuals, i associació que contribuí de formaparcial en la formació de la primera Lliga Regionalista-és difícil de pensar que hagués existit projecte deMancomunitat. Ho deixo, és clar, com a hipòtesi detreball.

Però, com hem dit, el catalanisme de Vidiella erapràctic. La part del llibre adreçada a explicar-nel’etapa de diputat i de president de la Mancomunitatexplica la culminació de la seva tasca professionalprèvia abocada a l’ideal catalanista, compromesa enla defensa dels interessos agraris dels propietrarisi en la modernització productiva del conreu enològici dels fruits secs.

Aquesta part essencial de l’obra “explica” el sentitde la terra de Vidiella: el seu ideal polític, el “bécomú”, un cet esperit auster: “qui sembra cull”.Desenvolupar el lligam politicotècnic de l’advocatimplica trobar-hi el nuc, el desllorigador, que aporta


podall 9-10 2020-2021542

sentit a tota una vida i, sobretot, a una generacióde professionals. Les referències, per exemple, alfilòsof reusenc, poc conegut, Salvador Bové,l’articulisme professional de Vidiella, més que nopas polític, “en el buit”, la concreció del seucatalanisme en la commemoració de la tasca del’advocat Maspons i Anglasell, exemplifica vincles iconeixences que, pot ser, podrien ser ampliats enfuturs treballs parcials: edició, per exemple, si ésconservat, de l’epistolari de Vidiella amb Prat de laRiba, l’ampliació del coneximement amb advocatsde Barcelona, o l’aprofundiment de la seva relacióamb àmbits social de les Terres d’Ebre, ja que hiexercí la defensa dels interessos agraris.

L’enginyer i net del prohom reusenc, Joan-EnricVidiella, ha sabut retre-hi homentage molt bendefinitit: la intrahistòria, els fets, que reclamen, comevidencia l’obra que comento, coneixement precísd’un ambient i d’uns espais urbans i recreatius, avuidevorats per la niciesa d’interessos comercialsantihumans de volt gal·linaci. La burgesia nacionalreusenca de l’alba del segle vint ha mort. Potseraquesta apreciació sigui objecte, ben segurament,de matisacions, però sembla com si el temps presentdelatés el resultat d’una sostinguda contrapolíticaestètica, urbana i arquitèctonica que ha dut a l’oblitel món dels Vidiella, Cavallé, Loperena, Fàbregas, labohèmia modernista. És així que les pàgines del’estudi dedicades a la recerca i a la indexació delconjunt d’edificis modernistes ideats, per l’arquitecte,i deixeble de Lluís Domènec i Montaner, PereCaselles, faciliten la reflexió vers un móndesaparegut: com si no hagés existit.

D’altra banda, tota la part del llibre adreçada aexplicar l’estratègia de decisions de Ramon Vidiella versuna necessària política de modernitat d’infraestructuresdel camp, i del teixit productiu, la fa comparable ad’altres coetanis agraristes: el montblanquí Joan Pobleti Teixidó (1870-1918), Maspons i Camarasa, TeodorCreus, també vindicat en un dels escrits publicat enel volum. Vidiella fou membre de l’IACSI?

Tampoc no fou casual per exemple, quel’Associació Catalanista de Reus bastís un projectede futura Cambra Agrícola, idea que, deu anys méstard (c.1893), fou impulsada des l’homònimaAssociació montblanquina. Existia, a travésd’aquestes agrupacions econòmiques catalanistes,identificades, amb l’explotació del factor deproducció ‘terra’, una comunicació territorial quealgun dia caldria analitzar i cartografiar.

En fi, la part final del text, adreçada a explicarles propietats urbanes de la nissaga V idiella,complementada amb una il·lustrativa explicació delcontext econòmic de la producció agrària reusenca,amb formació d’acumulació de capital financer (Bancde Reus i Banc de Barcelona), serveixen bendidàcticament per conèixer maneres de fer i depensar que, no pas com ara, s’entrelligaven. Vidiellaexemplifica amb escreix l’assumpció de la filosofiade l’escola escocesa del sentit comú. Sentit comúque cal no confondre amb ingenuïtat, car l’advocatreusenc no deixava de denunciar, posem per cas,l’estèril -i persistent- centralisme barceloní. Peraquest motiu volgué contrapesar la polaritatbarcelonina a favor d’un necessari reequilibriterritorial. Fets d’ahir ens porten a fets d’avui...

En aquest sentit, un fet a esbrinar, i exposat al’obra, és l’atribució a Vidiella l’autoria intel·lectualde la idea de la constitució de la Mancomunitat deCatalunya. Sense negar aquesta conclusió, i per aratificar-la si escau, caldria analitzar, com he dit, lesrelacions entre qui en fou primer president i Vidiella.

Tots aquests elements que he maldat per detallar,i d’altres que ben segur caldria haver destacat, fanque l’estudi de Joan-Enric Vidiella -el qual ha comptatamb la col·laboració d’alguns bons coneixedors dela història local i comarcal del Baix Camp– esdevinguiuna aportació curulla de potencialitats adesenvolupar, atès que hom tracta d’un cicle històriccomplex, amb molts fils que s’entrecreuen. Unaconjuntura que, d’alguna manera, explica el significatde la dita “Reus, Paris i Londres”, i el perquè


podall 9-102020-2021 543

Catalunya és un motor fundacional de l’Europa deles regions econòmiques i del Pobles.

La ressenya que presentem és un pretext per apalesar la funció social d’un model de catalanismesocioeconòmic que, sota el darrer del terç delvuitcents, endega una sèrie d’iniciatives de cairemodernitzador que, indirectament, afectaven lacomunitat rural i urbana. Fora de la conurbacióbarcelonina existia –existeix- vida. Aquesta obvietat,però, encara esdevé assignatura pendent endeterminats vessants d’anàlisi historiogràfica.

Per bé que recerques entorn de la història delperiodisme i dels periodistes, estudis sobreeclavaments industrialitzats en franges mitjanes ointeriors del país, biografies polítiques d’abastregional o estudis de cas recents -a tall demicrohistòria– al voltant de nuclis activistes, exposinfils i desenvolupaments enllà de la metròpoliconcentrada al voltant de la capítal del Principat,hom no ha assolitprou un cimal historiogràficterritorial atònom.

Analitzar, resseguir debats de la premsa comarcal,campanyes de vindicació corporativa, conflictes entregrups socials, comporta aprofundir en “icebergs”argumentatius que poden remetre a dinàmiquesintracomarcals, intercomarcals i de vegueria que,d’alguna manera, poden arribar a introduir matisos,o fins i tot correccions de tendència interpretativaen la historiografia general.

La matèria del polisèmic i polimorf ‘catalanisme’remet, o pot incidir, en l’enfocament historiogràficpolicèntric. Hi incideix en esdevenir socialmenttroncal (la identitat etnolingüistica és consubstancialal grup humà) i en concretar variants de manifestacióque véne a ratificar autonomies de funcionament,com demostren a balquena estudis que hanesdevingut referents, o canònics. Els catalanistes,però, encara poden tenir més àrres interès i d’estudi.Les biografies són autèntics “talls” transversals que,longitudinalment, remeten a diversos espais i àmbitsen la vida individual i col·lectiva. Oimés si una

trajectòria s’adreça a un objectiu dilatat al llarg d’unperíode mitjà o llar.

Així, els patriotes de terrer, rurals o urbans,aporten concepcions ideològiques que remeten aformes de treball, formes de vida. Evoquen, endefinitiva, bagatges culturals i expressius quedefinieix encontorns d’unà època. Són una mena de“carta postal” l’arrenglerament seqüencial de lesquals evidencien la manera de ser (l’esperit) d’unaconjuntura. Això sí, ‘manera de ser’ d’un sector sociallocalitzat i concebut com a espai d’interessos.

El conjunt d’aquestes aspectes pot no esdevenirunívocament en una urbs amb demogràficamentconcentrada. Pot concretar-se en ciutats quetransiten des de la condició rural a una de rural-urbana. O urbana en enclavament rural. O urbanaen enclavament comarcal industrial urbà.

El catalanisme, com a moviment social (com elcas que ens ocupa) pot exemplificar els motius suaraesmentats. També en pot reflectir d’altres, però segurque ho faran entorn d’una voluntat definida. Elpairalisme, per exemple, una lògica de funcionamentcomunitari en gairebé tots els àmbits societaris: codissocials de comportament, modalitats contractuals“de paraula” o en forma d”encaixada de mans”,formació d’un bagatge narratiu i legendari propi. Elpairalisme, heus ací, per exemple, un motiu d’estudique pot descabdellar-se a través d’un fil catalanista.No vol dir, és clar, que tot catalanisme ho sigui, depairalista. Vol dir que aquesta forma de vidasocialment organitzada, pot arribar a explicarcomportaments polítics, electorals, que “amaguin”una lògica estratègica del catalanisme. Existeix unpairalisme urbà (vida de barri?). O tot el pairalismeés, per definició, rural? Com s’ha reflectic aquestaactitud en la literatura?

Els catalanistes -com la biografia que tot seguithom malda per comentar-, baula de sociabilitatateneista, de Círcol, Liceu, Fòrum, o de partit.Subjecte organitzador de campanyes de vindicacióproteccionista (que no eren reaccionàries!), o


podall 9-10 2020-2021544

dinamitzador de plataformes prodret català foral enlluita contra el “centralisme” secular de Madrid (enlògica de l’època). Com a via sociabilista de cambresagràries que (com és el cas tot seguit esbossat deRamon. Vidiella) vinculen interessos econòmics,modernització de tècniques de conreu i expressen,és clar, afanys polítics. Com a alçaprem d’una viareformista cooperativista.

Els catalanistes de rerepaís com a batec delpatriotisme lingüístic, reivindicadors de formesd’autogovern i sòlida base territorial d’aplicació depolítiques agràries, tècniques i pedagògiques de laMancomunitat.

Aquests àmbits, i d’altres que no referenciem,delaten els viaranys i qüestions –alguns dels qualsencara existents– que es troben també ‘fora deBarcelona’. En aquest sentit, una concepcióprovinciana de l’urbs Barcino pot assimilar i alienarla rica identitat de barris, abans pobles, viles,anteriors a la formació del pla barceloní (circa 1897).Abans de Barcelona també eren, segons com,“rererepaís”. Obviar-ne l’existència no remetria a unamanifestació de gentrificació historiogràfica?

Les funcions socials de les entitats catalanistes,del catalanisme, que no és de via única, com aàmbit d’estudi (o, com ara es proclama ‘centred’interès’) territorialitzat.

Estació enològica de Reus (1905)


I així amb qualsevulga altra forma de vidacol·lectiva, expressió cultural, socioeconòmica (queno deixa de ser una forma de cultura), cultural-política o política

Xavier Ferré Trill

518 podall 9-10 2020-2021 · 2021. 7. 22. · 2020-2021 podall 9-10 521 a banda de la més popular...

Documents