a fons in depth
TRANSCRIPT
IN DEPTHA FONS
Top and above, two proposed designs from Miralles’ 1894 papier mâché tile catalogue
A dalt i aquí, dos dissenys proposats en el catàleg Miralles de rajoles de cartró pedra de 1894
embossing and textured coverings. The sensory experience of these interiors was complemented by furnishings designed expressly for each room, along with decorative objects and plants that increased the perception of movement, of a live, flowing space.
In order to deploy this expressive and sensory wealth, Modernista creators required an industry that provided the necessary materials: flooring, claddings, wallpapers and fabrics. They also had to recover and modernise traditional techniques such as stucco, sgraffiti, stained glass and wrought iron, to adapt them to their late-nineteenth-century architectural creations. Yet this industry and craft work needed a demand in order to exist – a market substantially larger than several dozen bourgeois families. So these products also had to be made available to the middle classes, who had begun to develop a taste for the values, comfort and satisfactions of the interiors of the moneyed classes. In the closing decades of the nineteenth century, industrial entrepreneurs appeared who profited from recent improvements in production processes (furnaces, presses, extruders and so on). Employing them in ingenuous and experimental ways, they patented new materials and techniques that led to unusually rich results at a more competitive cost.
© Bi
blio
teca
de
Cata
luny
a
© Bi
blio
teca
de
Cata
luny
a
© Bi
blio
teca
de
Cata
luny
a
Ideal project by Hermenegild Miralles of a hotel dining room entirely decorated with his papier mâché tiles
Projecte ideal d’Hermenegild Miralles d’un menjador d’hotel tot decorat amb les seves rajoles de cartró pedra
Papier Mâché Tiles in Catalan Architecture
Maribel RossellóHistoriadora de l’art, Universitat Politècnica de Catalunya, [email protected]
diversos, amb tractaments diferents i amb una lluminositat canviant. La percepció cromàtica es reforça amb el joc de llum. També són freqüents les superfícies revestides de velluts, de teixits tornassolats o d’acabats brillants, amb recursos tàctils com relleus reals o il·lusoris amb repujats i revestiments texturats. Aquesta experiència sensorial dels interiors es completava amb un mobiliari dissenyat expressament per a cada estança, i objectes decoratius i plantes que incrementaven la percepció de moviment, d’un espai viu que fluïa.
Per poder desplegar aquesta riquesa expressiva i sensorial, als creadors del Modernisme els calia una indústria que proporcionés els materials necessaris: paviments, revestiments, papers pintats, teixits... També calia la recuperació i posada al dia de tècniques antigues com les de l’estuc, l’esgrafiat, el vitrall o la forja, per adaptar-les a les seves creacions arquitectòniques de finals del XIX. Però alhora, perquè aquesta indústria i artesania poguessin existir, calia una demanda, un mercat força més ampli que el d’unes dotzenes de grans famílies burgeses. Per
A finals del segle XIX i principis del XX, els interiors de les cases prenen una nova importància en l’arquitectura europea. A Catalunya, els arquitectes del Modernisme van dedicar una especial atenció als interiors, a la recerca d’una organització i decoració que contribuïssin a definir el caràcter de cada estança, segons el seu ús o funció però amb un valor expressiu
propi. Sovint, aquesta ambició es resolia emprant llenguatges estilístics històrics, convencionals o exòtics, amb més o menys llibertat perquè el que es buscava era la seva capacitat expressiva. Alhora però, aquesta generació d’arquitectes buscava formes noves; volia experimentar a partir d’inspiracions molt diverses per trobar un llenguatge nou, modern, amb formes que a partir del 1900 agafaran més intensitat.
Una característica clau d’aquests nous interiors és la seva riquesa sensorial. Ens trobem amb uns interiors amb revestiments que fan jocs cromàtics i lumínics, i el color s’expressa a través d’acabats molt
Maribel RossellóArt Historian, Universitat Politècnica de Catalunya, [email protected]
At the turn of the nineteenth and twentieth centuries, house interiors took on a new importance in European architecture. In Catalonia, the architects of Modernisme devoted special attention to interiors, in search of an organisation and decoration that contributed to defining the character of
each room, according to use or function yet with its own expressive value. Often, this ambition was resolved by employing historical, conventional or exotic stylistic languages with greater or lesser freedom, since the goal was expressive capacity. Nevertheless, this generation of architects sought new forms, playing with widely diverse sources of inspiration in search of a new, modern language. As of 1900, such experimentation would become increasingly novel.
A key feature of these new interiors was their sensory richness. We find interiors with wall coverings that created chromatic and lighting plays, where colour was expressed through highly diverse finishes, with contrasting treatments and a changing brilliance. Chromatic perception was strengthened by the interplay of light. Surfaces clad in velvets, iridescent fabrics or glossy finishes were also frequent, with tactile resources such as real or illusory reliefs with
Rajoles de cartró pedra a l’arquitectura catalana
24 25co
upd
efo
uet
28 |
20
16 |
ww
w.a
rtn
ou
veau
.eu
ISSN 2462-4411 (Barcelona. Internet)
co
upd
efo
uet
28 |
20
16 |
ww
w.a
rtn
ou
veau
.eu
ISSN 2462-4411 (Barcelona. Internet)
Lore
m ©
Ipsu
m
Pie de foto inglés
Peu de foto Català
IN DEPTHA FONS
© Bi
blio
teca
de
Cata
luny
a
© Biblioteca de Catalunya
© Bi
blio
teca
de
Cata
luny
a
In the Gran Hotel Colon in Barcelona, built in 1902, architect Andreu Audet used Miralles papier mâché tiles in the wainscoting of the first floor hallway (top) and the reading room
Al Gran Hotel Colon, obra de 1902, l’arquitecte Andreu Audet va usar rajoles de cartró Miralles als arrambadors del distribuïdor de la planta principal (a dalt) i a la sala de lectura
benzina amb betum de Judea, essència de trementina i cautxú, i s'assecaven després en una estufa. El dibuix s’imprimia sobre paper per mitjà de qualsevol procediment, com ara litografia o fotografia, i s’unia a la rajola amb un tractament final de vernís a tota la superfície que li proporcionava l’aspecte lluent i la impermeabilitzava. Ja l’any 1892 Miralles va presentar alguns prototips d’aquestes rajoles de cartró pedra a l’Exposició Nacional d’Indústries Artístiques, i el 1894 en va publicar un catàleg sencer. Bona part dels models del catàleg eren per a arrambadors d’interior, però també s’hi oferien sanefes i frisos, i s’anunciava la disposició a crear models únics per a particulars. Els avantatges que oferia la rajola de cartró en comparació amb la rajola ceràmica eren que es podia col·locar, i també treure, de forma fàcil i ràpida; que no es trencava i que era lleugera (120-150 grams la peça), i per tant de transport econòmic i segur, i que tenia un preu molt baix en relació amb l’efecte que produïa. La portada del catàleg, dissenyada per Josep Pascó, ho resumia bé: “No es trenquen, són lleugeres, impermeables i barates”. A l’interior, s’insistia en la senzillesa de la col·locació: el mateix catàleg oferia una explicació detallada —i il·lustrada— de com col·locar les rajoles, clavant-les sobre llistons de fusta a la paret. Els models d’aquest catàleg de 1894 (l’únic que es coneix avui) són de dissenys força complexos que van des de la inspiració en
tant, calia fer assequibles aquests productes també a les classes mitjanes, que per altra banda ja començaven a agafar el gust pels valors, el confort i les satisfaccions dels interiors de la classe alta. En les últimes dècades del segle XIX, van aparèixer emprenedors industrials que, aprofitant millores recents en els processos de producció (forns, premses, extrusores, etc.) i sumant-hi el seu enginy i la seva capacitat d’experimentar, van patentar nous materials i noves tècniques que permetien assolir resultats d’una riquesa extraordinària a un preu més competitiu.
Tal era Hermenegild Miralles (1858-1931), decorador i litògraf, creador i director de la revista modernista Hispania, i fundador d’un taller d’arts gràfiques que va ser pioner a industrialitzar l’enquadernació a Catalunya. El 1892, Miralles va decidir patentar i produir el que sembla haver estat un invent genuí seu: unes rajoles fetes amb cartró però que tenien una aparença molt semblant a la rajola de València, amb dibuixos i acabats superficials iguals. Miralles creia que aquest producte podia funcionar per a revestiments murals i arrambadors en interiors. Era un material barat i fàcil de produir, lleuger per al transport, senzill de col·locar i de mantenir. També era un material emmotllable que permetia solucions agosarades amb acabats de gran expressivitat, gairebé idèntics a la rajola autèntica.
La rajola estava feta a base de tres classes de cartrons diferents lligats entre si per pressió hidràulica que es submergien en una solució de
Cover of the 1894 Miralles papier mâché tile catalogue, designed by Josep Pascó
Coberta del catàleg Miralles de 1894 de rajoles de cartró pedra, dissenyada per Josep Pascó
26co
upd
efo
uet
28 |
20
16 |
ww
w.a
rtn
ou
veau
.eu
ISSN 2462-4411 (Barcelona. Internet)
co
upd
efo
uet
28 |
20
16 |
ww
w.a
rtn
ou
veau
.eu
ISSN 2462-4411 (Barcelona. Internet)
IN DEPTH
Interior decoration project by Josep Puig i Cadafalch, using papier mâché tiles
Projecte de decoració de Josep Puig i Cadafalch, usant rajoles de cartró pedra
The dining room of the Hotel Terminus, designed by Josep Puig i Cadafalch in 1903
Sala menjador de l’Hotel Terminus, dissenyat per Josep Puig i Cadafalch el 1903
© Bi
blio
teca
de
Cata
luny
a
© Bi
blio
teca
de
Cata
luny
aHermenegild Miralles (1858–1931) was one such innovator: a decorator and lithographer, the founder and editor of the Modernista magazine Hispania, he founded a graphic arts studio that pioneered industrial bookbinding in Catalonia. In 1892, Miralles decided to patent and produce what seems to have been a genuine invention of his own: tiles made from papier mâché which looked strikingly similar to Valencian tiles with identical designs and finishes. Miralles believed that this product would work well for interior wall claddings and wainscotting. It was a cheap, easy-to-produce material, light to transport, simple to install and maintain . It could also be moulded, which allowed for striking solutions with highly expressive finishes, almost identical to real tiles.
The tiles were manufactured from three types of cardboard, bonded under hydraulic pressure, submerged in a hot mixture of asphalt, spirit of turpentine and rubber dissolved in benzene, before being dried in a heater. The design was printed on paper using any procedure, such as lithography or photography, and bonded to the tile with a final treatment of varnish over the entire surface that gave it a glossy appearance as well as waterproofing it. In 1892, Miralles presented some prototypes of these papier mâché tiles at the Exposició Nacional d’Indústries Artístiques (National Exhibition of Artistic Industries) and published a full catalogue in 1894. Many of the models in the catalogue were for wainscotting, but the company also offered pilaster strips and friezes, and declared its willingness to create one-off models for private clients. The advantages papier mâché tiles offered over
The Arab Room in the mansion of the Marquis of Alfarràs in Barcelona. The Miralles firm presented this design, by Carles Llobet, at the Paris World Fair of 1900
El Saló Àrab al Palau del Marquès d’Alfarràs a Barcelona. La casa Miralles va presentar aquest disseny, fet per Carles Llobet, a l’Exposició Universal de París de 1900
© Biblioteca de Catalunya
29co
upd
efo
uet
28 |
20
16 |
ww
w.a
rtn
ou
veau
.eu
ISSN 2462-4411 (Barcelona. Internet)
co
upd
efo
uet
28 |
20
16 |
ww
w.a
rtn
ou
veau
.eu
ISSN 2462-4411 (Barcelona. Internet)
publication featuring interiors which had used its tiles. These varying illustrated solutions reflected the new way of conceiving interiors. The most iconic include Casa Vicens by Antoni Gaudí (1883–1887), the Gran Hotel Colón by architect Andreu Audet (1902), Hotel Tèrminus by Josep Puig i Cadafalch (1903) and Café Torino (1902), on which both Puig i Cadafalch and Antoni Gaudí worked. Also worth mentioning is the interior Carles Llobet designed which the Miralles firm presented at the 1900 Paris World’s Fair, with rooms of obvious Islamic inspiration containing motifs taken from Andalusian architecture, which we know were applied to the mansion of the marquises of Alfarràs in Barcelona.
Gaudí’s Casa Vicens deserves special mention given that works were begun in 1883 and therefore were prior to the first Miralles patent of 1892. That could indicate that Miralles and Gaudí experimented together with the possibilities of the new material before it came on the market. This is a plausible hypothesis since their relationship went beyond construction of Casa Vicens: Gaudí designed the gate and surrounding wall of Miralles’ property in the Sarrià neighbourhood. Casa Vicens displays papier mâché cladding in three rooms: on the ceilings in the dining room and a first-floor bedroom, and on the walls
s’inicia el 1883 i per tant és anterior a la primera patent Miralles, del 1892. Això podria significar que Miralles i Gaudí van experimentar junts les possibilitats del nou material abans de la seva comercialització. Una hipòtesi plausible, ja que la relació entre tot dos va anar més enllà de la Casa Vicens; Gaudí va dissenyar la tanca de la finca que Miralles tenia al barri de Sarrià. A la Casa Vicens hi ha revestiments de cartró pedra en tres estances: als sostres del menjador i d’un dormitori del primer pis, i als paraments de la sala-fumador. Aquesta darrera estança és un bon exemple del paper evocador dels estils exòtics i llunyans i la seva capacitat expressiva, i mostra afinitats importants amb una altra intervenció de Gaudí feta anys més tard al saló interior del Cafè Torino. Tant el parament del fumador de la Casa Vicens com el sostre de rajoles del Cafè Torino es resolen amb una única peça de cartró pedra en relleu que es va repetint amb una continuïtat que confon la percepció dels límits, una proposta formal que Gaudí també proposarà anys més tard, el 1908, per a les rajoles hidràuliques que havien de ser per a la Casa Batlló i s’acaben col·locant a la Casa Milà, i que avui en dia s’han col·locat també al paviment de les voravies del passeig de Gràcia, on es troben tots dos edificis.
Els altres exemples publicats per la Casa Miralles són plenament modernistes. En aquests interiors les referències històriques han deixat pas a les formes sinuoses de clara inspiració orgànica en línia amb l’arquitectura de formes noves de l’Art Nouveau més internacional.
formes tardomedievals fins a dibuixos d’inspiració oriental. Hi abunden jocs geomètrics i encadenats, i inspirats en la tradició mudèjar i l’Alhambra de Granada. A partir de 1897 l’escenògraf Carles Llobet i Busquets (1857-1927) és nomenat dibuixant-director de la fàbrica Miralles i tindrà un paper rellevant en l’evolució dels dissenys de les rajoles de cartró.
A principis de segle XX la Casa Miralles fa una publicació on es recullen alguns interiors en què s’han usat les seves rajoles i que responen,
des de diferents solucions, a la nova manera d’entendre els interiors. Els més emblemàtics inclouen la Casa Vicens, d’Antoni Gaudí (1883-1887); el Gran Hotel Colón, de l’arquitecte Andreu Audet (1902); l’Hotel Tèrminus, de Josep Puig i Cadafalch (1903), i el Cafè Torino (1902), on hi
van treballar Puig i Cadafalch i Antoni Gaudí. Cal fer menció també de l’interior dissenyat per Carles Llobet que l’empresa Miralles va presentar a l’exposició de París de l’any 1900, amb estances de clara inspiració islàmica on es reproduïen motius inspirats en l’arquitectura andalusí, i que sabem que es va aplicar al Palau del Marquès d’Alfarràs a Barcelona.
La Casa Vicens de Gaudí mereix menció especial atès que l’obra
ceramic tiles was that they could be installed and also removed quickly and easily, since they did not break and were light (120–150 grams apiece). So transportation was cheap and safe while they were low-cost for the effect they created. The catalogue’s cover, designed by Josep Pascó, summed them up well: “They do not break; they are light, waterproof and cheap”. Inside, he insisted on their simplicity of installation: the catalogue itself offered a detailed and illustrated explanation of how to install the
tiles, nailing them to wooden strips on the wall. The models in this 1894 catalogue (the only one known today) are rather complex, ranging from designs reflecting late Medieval forms to drawings of Orientalist inspiration. Geometrical and
linked patterns abound, along with those inspired by Granada’s Alhambra and the Mudejar tradition. In 1897, set designer Carles Llobet i Busquets (1857–1927) was designated head draughtsman at the Miralles factory and would play a relevant part in the evolution of the cardboard tile designs.
In the early twentieth century, Casa Miralles issued a
En aquesta pàgina i la següent, diversos dissenys de rajoles de cartró pedra presentats en el catàleg Miralles de 1894
Miralles va produir, el 1902, unes rajoles fetes amb cartró però que tenien una aparença molt semblant a la rajola de València
Miralles produced tiles made from papier mâché which looked strikingly similar to Valencian tiles
© Biblioteca de Catalunya
Above and on the opposite page, several of the papier mâché tile pattern designs available in the 1894 Miralles catalogue
co
upd
efo
uet
28 |
20
16 |
ww
w.a
rtn
ou
veau
.eu
ISSN 2462-4411 (Barcelona. Internet)
co
upd
efo
uet
28 |
20
16 |
ww
w.a
rtn
ou
veau
.eu
ISSN 2462-4411 (Barcelona. Internet)
Lore
m ©
Ipsu
m
Pie de foto inglés
Peu de foto Català
IN DEPTHA FONS
© Fu
ndac
ió In
stitu
t Am
atlle
r d’A
rt H
ispà
nic.
Arx
iu M
as©
Mar
ibel
Ros
selló
In Casa Vicens, Antoni Gaudí used papier mâché tiles in several rooms. Above, period photo of the dining room, where they were used to clad the ceiling. Below, detail of the present-day aspect of this cladding
A la Casa Vicens, Antoni Gaudí va usar rajoles de cartró pedra en diverses sales. A dalt, imatge d’època del menjador, on cobrien el sostre. A baix, detall d’aquest revestiment en una imatge actual
Els terres, els paraments, les garlandes, els sostres i molts altres objectes són una font de gaudi sensorial en si mateixos i ho fan a través d’un llenguatge nou, inspirat en les formes de la natura. En tots aquests interiors els paraments es resolen a partir d’un sòcol, un parament de fons i una sanefa, tal i com en bona part dels interiors modernistes: el parament s’entén com a revestiment i s’inspira en les formes tèxtils.
Tot i inscriure’s plenament en l’estil de moda del moment, les rajoles de cartró pedra de la Casa Miralles van tenir una vida més curta encara que el moviment modernista: si la primera patent fou de 1892, les darreres referències i exemples que se n’han trobat són de 1905. No se sap per què al cap de tot just tretze anys de ser inventat, i malgrat els seus evidents avantatges pràctics i econòmics i el seu ús en obres emblemàtiques, es va deixar de comercialitzar aquest producte que avui estem redescobrint.
Instructions for the construction of wainscotting by nailing the papier mâché tiles onto vertical strips of wood
Instruccions per a la construcció d’un arrambador de paret, clavant les rajoles de cartró pedra sobre tires de fusta verticals
© Bi
blio
teca
de
Cata
luny
a
32co
upd
efo
uet
28 |
20
16 |
ww
w.a
rtn
ou
veau
.eu
ISSN 2462-4411 (Barcelona. Internet)
co
upd
efo
uet
28 |
20
16 |
ww
w.a
rtn
ou
veau
.eu
ISSN 2462-4411 (Barcelona. Internet)
Lore
m ©
Ipsu
m
Pie de foto inglés
Peu de foto Català
IN DEPTHA FONS
forms, in line with the architecture of new forms of a more international Art Nouveau style. Floors, walls, garlands, ceilings and many other objects are a source of enjoyment that is sensory in itself. They communicate in a new language inspired by nature. In all of these interiors, the wall facings are resolved by using a skirting board, background cladding and a pilaster strip or frieze, as in many Modernista interiors. The cladding was seen as a covering, inspired by textiles.
Even though they were an integral part of the period’s style, Casa Miralles papier mâché tiles had an even shorter life than the Modernista Movement: the first patent dates from 1892, but the final references and examples found are from 1905. It is not known why, just thirteen years after their invention and despite their evident practical and economic advantages and despite having been used in emblematic works, commercialisation of these tiles, which we are rediscovering today, was discontinued.
of the smoking room. The latter room is a good example of the evocative role of faraway and exotic styles and their expressive capacity, revealing significant affinities with another of Gaudí’s interventions undertaken years later in Café Torino’s interior room of Arabian inspiration. Both the wall cladding in the Casa Vicens smoking room and the tile ceiling of the Café Torino were resolved by a single piece of papier mâché in relief, repeated with a continuity that confuses the viewer’s perception of limits. This is a formal solution that Gaudí would likewise propose years later, in 1908, using the encaustic cement tiles earmarked for Casa Batlló that would finally be installed in Casa Milà. Today these tiles are also laid as the pedestrian pavement on Passeig de Gràcia, where both buildings are located.
The other examples published by Casa Miralles are wholeheartedly Modernista. In these interiors, historical references have given way to the sinuous shapes clearly inspired by organic
© M
arib
el R
osse
lló
Detail of wall cladding in the smoking room of Casa Vicens
Detall de revestiment de paret a la sala-fumador de la Casa Vicens
Period photo of the smoking room of Arabian inspiration in Casa Vicens, with walls and ceiling clad in papier mâché tiles. Antoni Gaudí built this house in 1883–1888, four years before the first Miralles patent. It is plausible to assume, therefore, that papier mâché tiles were in fact “invented” here by Gaudí and Miralles
Foto d’època de la sala-fumador d’inspiració àrab de la Casa Vicens, amb revestiments de rajola de cartró pedra a les parets i el sostre. Antoni Gaudí va fer aquesta casa el 1883-1888, quatre anys abans de la primera patent de Miralles. És plausible assumir, doncs, que les rajoles de cartró pedra van ser de fet “inventades” aquí per Gaudí i Miralles
© Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic. Arxiu Mas
© Bi
blio
teca
de
Cata
luny
a
Room of the Café Torino in Barcelona, designed by Antoni Gaudí in 1902 using papier mâché tiles to cover the ceiling
Sala del Cafè Torino de Barcelona, dissenyada per Antoni Gaudí el 1902 amb el sostre cobert amb rajoles de cartró pedra
35co
upd
efo
uet
28 |
20
16 |
ww
w.a
rtn
ou
veau
.eu
ISSN 2462-4411 (Barcelona. Internet)
co
upd
efo
uet
28 |
20
16 |
ww
w.a
rtn
ou
veau
.eu
ISSN 2462-4411 (Barcelona. Internet)