l’aixopluc{ òrgan de difussió de l’Assemblea de Joves de Lleida { Núm. 1 { Febrer, Març i Abril del 2008

Actualment, l’accés a l’habitatge és un dels principals problemes del jovent

lleidatà. Els i les joves ens veiem totalment incapaces d’emancipar-nos i d’afrontar l’elevadíssim preu de l’habitatge, els avals que ens imposen i, en definitiva, el conjunt de condicions abusives i d’hipoteques vitalícies que ens exigeixen els bancs. I és que multi-tud d’empreses promotores, constructores i immobiliàries s’estan dedicant a traficar (perquè no té un altre nom!) amb els nostres drets: amb el dret a un habitatge digne i amb el dret a disposar d’espais col·lectius, auto-gestionats i lliures de la tutela institucional. Negant-nos aquests drets, no ens hipote-quen tan sols a nosaltres. Negant el control de les nostres vides, impossibilitant la nostra autonomia personal i bloquejant les nostres necessitats de socialització i reproducció estan hipotecant el futur de la nostra ciutat, del nostre Poble. Mantenint aquestes condicions, les joves som més incapaces de plantejar perspectives; i passar a construir el nostre futur, que és el futur de Lleida. Hem crescut a la Lleida de l’especulació urbanística que es menja els nostres barris i els revitalitza a cop de Parador “Nacional”, la dels grans projectes urbanístics basats en

l’especulació financera, la ciutat que s’ha fet gran sense els equipaments necessaris als barris, la dels mediocres espais municipals per a joves. Aquesta és, doncs, la crua realitat que estan recolzant les institucions i els po-lítics locals que ens haurien de representar, per comptes de respondre a la voluntat i a les necessitats que tenim com a joves. Menys-preen el nostre dret a viure dignament i responen, bàsicament, als interessos dels em-presaris més corruptes de la ciutat i del país. Ara, en plena cursa electoral, els diferents partits de torn han fet del dret a l’habitatge una autèntica arma electoral. Això sí, cap partit planteja una ruputura clara amb el model econòmic i urbanístic que ens ha portat a la situació actual. Les esbombades mesures per a l’emancipació dels correligio-naris del nostre alcalde són propaganda que suposa, a la pràctica, augments del preu del lloguer per part dels propietaris conscients que els futurs inquilins tenen aquest extra. El jovent de Lleida passem a l’acció i assenyalem als culpables d’aquesta situació. Cal enfrontar-se a tots aquells que s’estan aprofitant de les injustes regles del joc i d’una classe política local servil i venuda als seus interessos.

Camp d’Esports

2948€/m2

Instituts-Templers

3393€/m2

Centre Històric

3327€/m2

Mariola

1944€/m2

Cappont

3476€/m2

Balàfia

2758€/m2

Mangraners

2158€/m2

Llívia

2317€/m2

Zona Alta

4230€/m2

Bordeta

3034€/m2

Pardinyes

2543€/m2

Ferran - Estació

2399€/m2

Secà de St. Pere

2458€/m2

P.Viana - Clot

2587€/m2

Lleida

3000€/m2

2 {

El passat 6 de gener agents de la Guàrdia Civil detenien Igor Portu a

Guipúscoa sota la llei antiterrorista per pre-sumpta pertinença a organització armada. El mateix passà l’1 d’abril del 2003 a Jordi Vilaseca de Torà. En ambdós casos, durant el període que permet mantenir les persones totalment incomunicades a la presó (fins a 5 dies) van haver d’ésser ingressades d’urgències a l’UVI. D’altra banda, entre el 10 i el 12 de gener han mort 2 per-sones en circumstàn-cies desconegues a mans de la Guàrdia Civil a Guardamar de Segura, al País Valencià. No és un fet aïllat que la policia espanyola, catalana o basca, esmerci esforços i recursos a detenir sota el paraigües de la llei antite-rrorista tot aquell qui consideri dissidència i empri pràctiques de tortures, amenaces, vexacions i violacions dels drets humans per tal d’obtenir les declaracions que satisfacin els mecanismes de l’Estat.Arrel d’aquests fets, Amnistia Internacional ha reiterat -altre cop-, mitjançant la publi-

cació d’un informe, que a l’Estat Espanyol hi són freqüents les tortures degut al que es coneix com a “presumpció de veracitat” dels agents implicats on sovint es considera certa la versió que faciliten sense ni tan sols investigar-la.Pel que fa al nombre de morts a les comis-saries i casernes policials a l’Estat espanyol

les morts esdevin-gudes sota custodia policial, mai resten aclarides judicial-ment i acostumen a ser atribuïdes a

“parades cardíaques” o “autolesions amb resultat de mort”.Així doncs cada cop ens sorprenen menys fets recents com les pallisses a la comissaria de les Corts, l’administració d’amfetamines al company de Torà, els constants casos de tortures a l’independentisme basc, o les agressions i amenaces al jovent organitzat del nostre país. Els joves de Lleida hem d’entendre necessari denunciar la impunitat policial, política i jurídica del terrorisme exercit per l’estat Espanyol.

Capta Ilerda és el nom d’un seguit d’actes preparats per les principals insitucions de la ciutat: Generalitat, Ajuntament i Diputació, en record de la caiguda de la ciutat de Lleida i de la conversió de la seva catedral en caserna, fa 300 anys.El que resulta sorprenent és que mentre es recorden aquests tristíssims fets, un altre edifici singular, el Roser, ben aviat perdrà els seus usos tradicionals de servei a la ciutat, per passar a ser un Parador Nacional de Turisme; un hotel de luxe, vaja.No aprendre de la història és, segu-rament, la millor manera d’errar i d’aconseguir que les futures generacions mirin amb aquella rialla irònica, els fets passats. Lleida va ser derrotada i la seva catedral segrestada. Van fer falta gairebé tres segles, per recuperar per a la ciutada-nia un edifici en ruïnes, destrossat pels militars. Ara, Lleida tornarà a ser derro-tada, no pels exèrcits borbònics (ningú no gosaria fer una cosa així) sinó pels nous exèrcits d’una determinada classe política al servei d’interessos capitalistes i unificadors. Quants segles de resistència caldran per recuperar el Roser? El que és clar és que el Roser també patirà les tortures que patí la Seu Vella, i que d’aquí uns anys, uns segles, tal vegada, caldrà reconstruir i recuperar tot el seu valor i tot el seu simbolisme. Aleshores, els nostres descendents potser també faran exposicions, memorials i tot el que calgui en record d’unes decisions molt tristes.Quina manera més cruel de recuperar la memòria històrica: justament, repetint, amb tres segles de distància, la mateixa humiliació i la mateixa ocupació. I és que potser el destí de Lleida és ser captiva dels que s’erigeixen en els seus senyors i salvadors i el dels seus edificis més repre-sentatius, ser segrestats pels poderosos de torn. També signarà algú l’ordre de demolició com Felip V va fer amb la Seu Vella? Qui ho sap... no aprendre de la his-tòria porta a repetir-la, indefectiblement.

A l’Estat espanyol les morts esdevingudes sota custodia policial, mai resten aclarides {

Són 6 anys els que consecutivament portem manifestant-nos amb torxes

pels voltants del dia de Nadal, reclamant que els presos polítics catalans tornin a casa. Tants anys com nadals porten presos lluny de casa, lluny de les seves famílies i amigues, lluny del seu entorn social. I ho fem així, amb torxes, amb foc, en la foscor i de forma descentralitzada. Amb el foc el que ens cre-ma la ràbia i la impotència davant judicis en tribunals excepcionals, tortures amparades per la llei Antiterrorista i arbitrarietats de carcellers i jutges de vigilància penitenciària. En la foscor, com en la que viuen elles i ells la seva vida, en presons de màxima seguretat, en ce.les d’aïllament, en espais socialment destructius, amb l’angoixa dels possibles accidents de trànsit del pare, la companya o el fill camí d’unes presons a més de 300, de 500 o de 1000 quilòmetres.Descentralitzadament, des de Lleida, Bar-celona, Vlafranca, Tarragona, Sant Cugat, València, Vilanova, Igualada, Girona, Cape-llades... com la seva dispersió, que els allunya

de les seves famílies i entorns socials, així com de la resta de presos polítics en lluita. Així nosaltres ens dispersem amb ells, per recollir la vostra solidaritat arreu dels Països Catalans i fer-la arribar a Picassent, Zuera, Albacete o París. Així, mobilitzant-nos un cop més, reclamant allò que els pertoca, el reagrupament del col.lectiu de presos i el dret a tenir interlocució política en el procés de pau que els ha de permetre l’amnistia.Caminant un cop més per places i carrers il.luminant la foscor, trencant-la per poder trencar el silenci i la manipulació, fent arribar aquesta llum de solidaritat i escalfor a cada company pres i a les seves famílies. Perquè la seva injustícia quotidiana ens reafirma en la lluita, perquè la nostra solida-ritat és l’arma d’atac contra el silenci, perquè malgrat les tortures i la presó no ens faran creure, per tot això per nadal

3{òrgan de difussió de l’Assemblea de Joves de Lleida (AJLL-CAJEI) { Núm. 1 { Febrer i Març 0’8 {

{ CAJEI

El 1890 coincidint amb les primeres vagues internacionals en motiu del 1er de Maig convocades per la IIa Internacional, Frederic Engels escrivia: “El proletariat d’Europa i dels Estats Units repassa les seves forces, es mobilitza per primer cop com un exèrcit, una bandera, una classe”. La bandera que aludia l’inseparable company de Marx era la roja.Quina fou la primera aparició de la bandera roja? Segons hem tingut constància fou emprada per primer cop el 1768 a Londres com a símbol dels obrers al llarg d’una vaga de mariners. Els vaguistes l’empraren perquè era la bandera de batalla de l’Armada, però en aquest cas eren els obrers de marina qui batallaven contra els patrons.La següent aparició és de nou a Londres el 1780. 100,000 treballadors marxaren cap a la presó de Newgate i l’incendiaren per protestar contra l’arbitratrietat judi-cial i el sistema penitenciari que permetia l’empresonament massiu d’obrers i explotats.El 1831 la bandera roja tornava a encapçalar de nou la classe treballadora, en aquesta ocasió a Gal·les. També fou enarborada pels

revolucionaris francesos en el seu combat contra la monarquia entre 1789-1794, i en especial durant la lluita de juliol de 1791.Però l’adopció generalalitzada com a símbol de la classe treballadora hagué d’esperar fins el 1848 quan la bandera roja aparagué espontàniament a les barricades de París i d’arreu de l’Europa revolucionària.Durant la Comuna de París el 1871, primer cop que els obrers prenien “el cel per assalt” –com diria Marx- la bandera roja de la classe treballadora onejà per tot París; havia esdevingut el símbol de l’emancipació. Pel 1890 dirigia les marxes del 1er de Maig per tot Europa, Austràlia, Amèrica fins el Japó. Un any abans, el 1889, el recent fundat Partit Laborista d’Anglaterra escrigué una cançó sobre la bandera roja que esdevingué l’himne del partit. Una de les estrofes diu: “La bandera del poble és profundament roja, una manta dels nostres màrtires morts … la sang del seu cor va pintar tota la seva mà.” També a Itàlia hi trobem la cançó “Bandiera Rossa” himne del PCI. El 1917 la revolució bolxevic va convertir, amb l’afegit de la falç i el martell, la bandera roja en la de la URSS.

Després de l’anunci de la futura reno-vació de la Plaça Cervantes per part

de la Paeria i davant les declaracions del seu alcalde al en relació a l’actual procés de redacció del projecte de reurbanització de l’espai, els joves de Lleida organitzats en l’Assemblea de Joves de la ciutat:1. Lamentem que la retirada del monòlit franquista dedicat “als caiguts per Déu i per Espanya” no respongui a motius polítics. La Paeria ha deixat perdre una oportunitat

per demostrar-nos als joves de Lleida que els valors democràtics del nostre poble ens han d’impedir permetre simbologia que home-natja al feixisme que ens els va arrebassar.2..Exigim la retirada de la resta de simbo-logia imposada durant l’època franquista, i posteriorment a aquesta, per part de la Paeria, en especial els noms de carrers de personatges còmplices del feixisme a la nostra ciutat. Entenem un insult les explica-cions que va donar recentment el consistori

per no fer-ho. Esgrimir com a argument a la decisió les “molèsties i despeses” que suposa esborrar el feixisme dels nostres carrers constitueix un insult i una provoca-ció intolerable per a la memòria de totes les víctimes de la dictadura franquista.3. Alhora, demanem que en el seu lloc s’homenatgi a les persones de la nostra ciutat vinculades a la lluita per la democrà-cia, la justícia social i la llibertat del nostre país. En l’actual procés de remodelació de l’espai de la Plaça Cervantes, la Paeria i el seu alcalde tenen una oportunitat que no haurien de deixar passar.4.Denunciem la passivitat i la criminalitza-ció per part de l’Ajuntament de Lleida en relació a la iniciativa ciutadana de denúncia a aquests símbols, que ha rebut el suport de milers de persones. Més de 1.500 ciutadans han avalat aquesta denúncia amb la seva signatura i centenars han participat als cercaviles, concentracions, xerrades i altres actes de rebuig realitzats durant cinc anys, fent palès un clar sentiment de rebuig cap a la presència d’aquests noms i símbols a la nostra ciutat.

4 {

w