N-* 25 BARCELONA 29 DE FEBRER DE 1884 ANY I I I

L I T E R A R I » A R T I S T I C H « C I E N T I F I C H

REVISTA QUINZENAL IL-LUSTRADA

ALBERT SAVINE. — V ATLANTIDE

poème t r a d u ï t du ca ta lán de Mossèn Jacinto Verdaguer, a u g m e n t é d'une i n t r o -duction et d ' append ices .—Par í s .— L i b r a i r i e Léopold C e r f . — i S 8 4

Bibliografia

A MB. ALBERT SAVINE

Mon dis t ingi t amich : Vos agrahesch la a t enc ió que heu t ingu t d ' e n v i a r m e vosira bella t r aducc ió de L ' A t l án t i da . P e r m e i é u m e que us demostr i m o n agra-h i m e n t , parlanivos avuy del p r ó l e c h , resum h i s tó r i ch de nostra renaixensa l i t e rà r i a , y dihentne tot lo be que 'n penso y d l mereix, ab algunas observa­cions que subjecto á vostre c r i t e r i .

Per de prompte, — hem de confessarho ab tota noblesa y sinceritat—es ver­gonyós pera nosaltres que sian fins avuy escriptors forasters los mes actius y diligents en his tor iar nostra l i t e ra tu ra ; tant mes ve rgonyós , en quan t , si des­près incorren en alguna d ' aquellas erradas inevitables per qu i veu las cosas á distancia, y no en la realitat s i nó en los l l ibres , es injust ferlos cap c á r r e c h , y 1' agrahiment merescut ofega tota obse rvac ió . Realment, vos y 'Is q u i , com vos> nos dispensan la honra d ' aiendrer y admirar nostra l i t e ra tura , t i n d r i a n dret á exclamar quant venim á importunarvos ab nostras e smenas :—Donchs , si no podem jutjarvos ab tot acert, ;per q u é no us e n c a r r e g u é u vosaltres mateixos de his tor iar y esclarir vostra obra ï Y no que esperéu que vos ho dongan fet pera senyalar las tatxas.

Jo compto, amich meu, ab"vostra indulgencia pera suposar que no usareu de tal protesta, y ab lo m è r i t de vostre pró lech pera afirmar desde ara que no 'ns t r o b é m en aquest cas. Mon intent es, repeteixo, discutir bonament ab vos algunas c o n s i d e r a c i ó n s nascudas de pr imer sal t .y á la pr imera lectura.

Vostre p ró l ech , com tot r esum, com tota s ín tes i s escrita, fa , enf ron t de la realitat, un efecte sorprendent y nou y quelcom diferent d ' ella á qu i la coneix.

En vostra p loma, viva y lleugera, prenen re l leu detalls que al coneixedor de

i 7 4 L ' AVENS

la realitat , dia per dia, l i semblaren insignificants; adquireixen color y anima­ció inusitada rostres y figuras que la costum de veure d i à r i a m e n t havia disfu-mat á nostres u l l s ; se combinan y agrupan ab creixent in te rés y precipitada marxa fets que vegérem trascorrer deslligats sens conseqüènc i a ni terrabastall , y á la fi lo quadro s' omple , se m o u , s ' an ima , pren proporcions colossals y agegantadas, y '1 conjunt de tants esforsos, y ' I burgi t de tantas veus y pa s s ións , y l ' a p a r i c i ó de tants homes de v à l u a 'ns donan de cop, en breu rato de lectura, idea vivent y animada d ' una empresa que coneixiam sols en sos aislats é i n d i ­viduals epissodis. Nos succeheix lo que l i passaria al que conegués un per un tots los afluents d ' un r i u caudalos y no h a g u é s vist may aquest. Nostra renai-xensa, en vostre p ró l ech , naix, creix, s' exten i manera de r iu que baixa ab ma­jestat y fressa fecundant tota una encontrada. En realitat, nosaltres, ja per esscr fills de dist intas g e n e r a c i ó n s , ja per l l uy t a r en diferentas a g r u p a c i ó n s l i t e r à r i a s , ja per s i m p a t í a s personals, p a s s e j à r e m per las voras dels afluents sens veure encara '1 r i u .

La idea que resulta del conjunt ;es certa? Si , com tota gene ra l i s ac ió ben fundada. Mes com á tota gene ra l i s ac ió l i falta quelcom de la realitat que sols pot é s s e r coneguda á qu i la v i u y la veu d' ap rop ; l i falta le dessous de l 'his-to i re , com d i h é u vosaltres; l i falta, lo que trobariau à faltar vos en una h i s tò r i a de ia l i tera tura c o n t e m p o r á n e a de P a r i s à qui la esc r igués desde a q u í . Difícil de precisar en que consisteix; fàcil sent irho. F i x é m n o s en alguns punts.

T o t h o m admira , al l legir lo p r ó l e c h , la fina pene t r ac ió de vostres judic is , ferms y concisos, y la fidelitat y e legànc ia de las t r a d u c c i ó n s , en las que acer-téu ab la equivalent carac ter í s t ica y ab tons intermedis casi impercep'.ibles per q u i no t inga lo sentit l i t e r a r i , que podr iam d i rne , m o l t exercitat. Y no obstant d' a ixó , nos s o r p r è n en las primeras pág inas la a f i rmació neta y precisa de que la l i tera tura catalana no te un carác ter absolutament dis t in t de la castellana y que sols se d i ferència d' ella en tons y mitjas tintas, mes no en lo color. Aques­ta a f i r m a c i ó es essencial, y encar que, no sia ab l " e x t e n s i ó deguda, t r a c t a r é de d i scu t i r l a , com e r r ó n e a . Inú t i l es d i r que al afirmar jo la or ig ina l i ta t de nostra l i t e ra tura , no obeheixo á un sentiment pa t r ió t i ch , à una tossuderia d ' enamo­rat; consigno y defenso un fet, y res mes.

M ' explico perfectament que à vos, mi ran t la á d i s t ànc ia , vos apareguin mes semblants de lo que son las diversas l i teraturas ibér icas . Certa comuni ta t de ideas que desde la altra part dels Pirineus tenen per caracterisadoras de tota nostra rassa, com la del honor, la orgullosa independencia, etc. ; l1 usen poesia del mateix sistema de metr i f icac ió , com lo romans y l'endecasilab; y la in f luèn­cia exercida de tants anys per la ensenyansa oficial, bastan y sobran pera dar­nos à tots los i bé r i chs lleuger barnis de semblansa que enganyi als extranjers. H i ha mes encara. En la pr imera época del renaixement, la mes coneguda, y la que ha deixat mes caudal d" i n f o r m a c i ó en los l l ib res , aquesta semblansa exis­tia tal volta en major grau. Nostres poetas, com los castellans, eran r o m à n t i c h s , y bevian iguals assumptos en las mateixas fonts d" aquella gran r enovac ió , ahont abocaren sas à y g u a s , en cxtranya barreja, Inglaterra y Alemanya, Fransa y Espanya. Be so r t í s lo trovador de Burgos ab recons del Cid y donya Jimena, be de Barcelona, cantant los Comtes y Na Vio lan t , ó Na Carrossa , à la fi tots eran trovaJors . Si feyan poesia subjeciiva resultava t a m b é la mateixa paritat.

L ' AVENS ^ 5

Que llegissin Byron ó Víc tor Hugo, que imitessin á Ugo Fóscolo ó Lamart ine, lo cas es que ' Is poetas d ' a q u í y d ' allá al probar per pr imera vegada sas alas, s' inspiravan en los l l ib res de la época . Llavoras sí que tant sols las d i fe rénc ias accidentals de tons y mit jas tintas podían d í s t i n g í r l o s . Com aquestos comensos son fins ara 'Is mes estudiats, repeteixo, res té d' estrany que la or ig inal i ta t , dist inta y clara tcmps á venir, passi encara inadvert ida. Nosaltres mateixos no votar iam pas per ella fullejant los primers tomos dels Jochs Florals, ab curtas excepc ións , que d e s p r è s c re ixéren cada dia. Fins la l l éngua d' aquellas poes ías es tè rbo la com lo p r i m e r d o l l d ' una mina , oberta de fresch y remoguda encara la terra . En aquest sentit y no en altres era aquel l , á mon j u d i c i , un p e r í o d o consemblant al que atravessan actualment los pochs poetas rosselloneses que intentan alsar bandera y formar en las filas. Fan la mateixa i m p r e s s i ó ; me sem­blan francesos, ja pel metre , ja per r e m i n í s c é n c i a s del Lafontaine l legi t al aula. ¿Per q u é no m ' ho semblan tant, ni m o l t menos, los provensals, als qu i d i s t i ng im perfectament de tota la poesía francesa á pesar de certa a n a l o g í a de sentiments entre abduas. '

Empero—deya,—la nostra a n à prenent carác ter p rop i , y avuy, en mon con­cepte, pot dirse que no sols es diferent de la castellana, sino diametra lment oposada á el la. Distan lo que dista la poesia de cort y ciutat , de la poesía espon-t á n e a m e n t nascuda de la vida y c o n t e m p l a c i ó de la naturalesa ; per d i r ab una paraula cosas en m o n concepte inefables sens llarga p r e p a r a c i ó , per d i r h o ab una paraula que c o m p r e n g u é u vos de prompte, distan lo que dista lo t ambor i -ner Valmajour del N u m a R o u m e s i à n , d' un bon tenor de la Opera. N i mes, ni menos. Ja veyéu quan t la diferència es capital . A tal punt Iz veig, que no crech comprensible la nostra á casa d ' ells, y si l ' audi tor i es de f a n á t i c h s , tampoch la d ' ells á casa nostra.

A n e m h o á veure. C o m e n s é m per la forma. Las diferentas escolas de la poesia espanyola, desde la salmantina á la sevi l lana, han proclamat sempre com á llenguatge poé t i ch certa noblesa y cul tura en la exp res s ió , las formas an t i - f ami -liars, vagas, d ' á p e u - p r é s , la que 'n d i r ia vostre Paul de Sa in t -Víc tor la r e tó r i ca evasiva, en la qual las cosas no 's designan per lo nom que tenen comunment , s i nó per al tra de poét ica convenc ió mes l lampant y r imbombant . Si 'Is pr imers poetas ca s t e l l áns d ' avuy dia fugen d ' a i x ò y renyeixen ab aquestas t r a d i c i ó n s , p rou los h i costa ferse entendre. En cambi l legiu las mitjanias, y la fraseolo­gia comercial d ' al tres temps regna encara, fins á motivar las protestas de nos­tres pr imers c r í t i c h s .

Ara be; la t e n d è n c i a dels poetas ca t a l áns , constantment manifestada, probada repetidament, caracterisadora sempre en tots, es absolutament c o n t r à r i a . Tota la bellesa de la d i cc ió poètica resideix pera ells, en que las paraulas y las ima t ­ges evoquin directa é inmediatament las cosas ab tota p r e c i s i ó ; res es vulgar, res es noble, p o é t i c h ó a n t í - p o é i í c h per s i , mes per sa forsa y energia pintores­cas y expresivas. T o t s sembla que segueixen en aquest sentit — c o m ja vaig d i r en altre travall—la divisa de Víctor Hugo, q u a n t s ' alabava d' haver í n t r o d u h i t los pr inc ip is del gS en lo Diccionari de la l l éngua . Tant es a ix ís , que sí de que l ­com peca nostre llenguatge poét ich en la ploma dels inexperts, es de traspassar devegadas la rat l la é incorre en lo vulgarisme. Ja veyeu, donchs, que estem en plena r e v o l u c i ó , com hi comensa á estar la prosa castellana. En una paraula:

176 V AVENS

Campoamor , lo s i m p á t i c h revolucionar i en l i te ra tura , proclama en sa P o é t i c a com á novetats, pr incipis que fa temps p r a c l i q u é m ja per a q u í .

Clar es tá que lo mateix se nota en 1 ) fons, en lo concepte, en lo sentiment Lo natural isme— no com escola, no com á par t i -p r i s l i t e ra r i — lo naturalisme, nascut de nostras condicions ¡n t e l ec tua l s y morals , es la á n i m a de nostre l i tera­tura . Nostres escriptors son avans que tot sincers; d iuhen lo que senten y com ho senten , p in tan lo que veuhen ; reflectan fidelment V estat de son á n i m a . Molts d ' e l l s personalment no procedeixen de la r e t ó r i c a , n i de la lectura de ciutats; procedeixen dels pobles, procedeixen del camp, ó fan poesia ab los rc-corts de sa infantesa, com Valmajour no procedeix de cap escola de m ú s i c a . Vos que coneixeu los provensals, be ' m p o d é u entendre. Quan R u b i ó 's firmava lo Gayter del L lobrega t y lo Trovador del .Montserrat Balaguer, obehian encara á una c o n v e n c i ó , á un artifici del temps, si be ja d e s c u b r í a n aquesta t endènc i a de nostra l i te ra tura . Pero avuy, avuy si e^tessen en moda aquestos motius, alguns poetas p o d r í a n usarlos sens sombra d ' ar t i f ici , recordant la vileta d' ahont e i x i ­ren y cantant, la l lar ahont sa i m a g i n a c i ó s ' e sca l f à , lo r i u , lo castell per ahont trescaren y ' l s va ter inconscientment poetas. ¿No es a ixó altra diferencia capital que 'ns separa dels que e sc r igué ren sos mellors cants en las taulas de las redac­cions y 'Is minis ter is , entre ' I trasbals de la pol í t icar ;No es aquesta la mateixa d i ferència essencial que existeix entre 1' autor de Jocelyn y l ' autor de la M i r e -ya? No son dos poetas ab personalitat d is t in ta : son dos poesías distintas.

Lo gran caudal d' elements que aporta á la nostra la diversitat del pun t de partida es d' impossible inventari a q u í . Ja he d i t com modifica '1 llenguatge poè l i ch ; vos compendreu ben bé com modifica tot lo fons. Sentimentsr los na­turals de rassa, sens re tó r i cas ; assumptosr los que ofereix la naturalesa entera, l l i u r e y vigorosa; llegendas, s u p e r s t i c i ó n s , costums tradicionals, h i s t ó r i a s de l o ­calitat . . . ¡que sé j o l . . . pero to t vist, tot sentit, tot arrencat á una vida estimada; imatges, y formas d ' e x p r e s s i ó r sols la fauna y la flora, precisa y p r ò p i a m e n t

. designada en nostra poesia, es d ' una riquesa y d ' un color que la renova, la vivifica, la caracterisa per sempre mes. La mateixa A t l à n t i d a , que vos ja co-ne ixe rèu pam á pam, es mostra i'.e lo que d ich .

De tot a ixó s' en d e s p r è n , en mon concept- í , la dificultat d ' apreciar los poe­tas ab tot son valor. Com mes part iculari tats , com mes impregnats del a^re del /errer , menys p o d r à c o m p é n d r c l s qu i no sia son compatriota. Pera m i la poe­sia—y ho he d i t t a m b é avans d ' a r a — evoca , desperta , fa v ibra r quelcom que porta ja en sí qu i l legeix. Y com pot portarho en sí l ' home que no participa dels mateixos sentiments del poeta.' En tota obra d' a r t resideix un valor rela­t i u , que està mes en lo subjecte que en 1' objecte. Donchs be; aquest valor rela­t i u de nostra poesia escapa als de fora. Lo estrany es que à vos vos escapa rara vegada, ja per haver exercitat ab la cr í t ica aquest sentit, ja per causas personals y propias. Ben segur que n ingú sospita en los reservats ca t a l àns I" entussiasme y energia en lo sentir , lo poét ich d e l i r i que ubriaca 'Is esperits en nostras festas literarias. Ben segur que n i n g ú , s i n ó comprenentlas m o l t , troba en nostras poes í a s los tresors de sentiments y e m o c i ó n s que nosaltres, lo calor y vida que gla te ixen ellas, la pass ió concentrada y fonda, la novetat y riquesa d' imatges y assumptos. Las mellors corren cn boca dels aficionats marcadas ab sagell imbor­rable. Son pocas, son escullidas, p e r ó están al nivell de las mel lors en altras

L ' AVENS 177

l l é n g u a s . Dich que son pocas, pero aixis y tot , sempre s e r á n mes que 'Is verda-ders poetas, cosa que jo crech que succeheix per tot ar reu . P e r q u è , en m o n sen­t i r , — d i g u é m h o depressa per no allargar lo p a r é n t e s s i s — n i 'Is verdaders poetas acertan sempre, ni totas las poesias han d ' entrar en compte, sent com es lo g é ­nero tant superior, ni t i nch per poetas á tots los que escriuhen be versos, nas­cuts deia cu l tura , d ' una d i spos ic ió mi t jana , y fins dels s e n t i m e n t s c o m ú n s als homes en la joventut . Nostres poetas de d e b ò , amich meu , los que poden d i r en veritat lo est Deus in nobis—y d i s p e n s é u m e lo manossejat y pedantesch de la cita—son contats.

Y pera a ixó es de sentir que vos ne passéu per a l t a lguns d ' aquestos pochs, sols mentantlos de passada. Jo m ' atreveixo á recomanarlos á vostra i lustrada a t e n c i ó / j a que sens dupte per l'escasses de sas obras, no publicadas en v o l u m , no 1' han fixat fins ara.

De Querol , no us en parlaria, p e r q u è ja '1 c i t éu , y fins t r aduh iu , sino fos per­q u è ' I p ú b l i c h ha estat injust ab e l l , y com la jus t í c i a sempre 'ns ve de fora, vos podéu f c r l i . Es excelent; ha escrit poch en ca ta l à , pero de lo m i l l o r . E n castel là ha publicat un tomo de Rimas, contra las que s' han congriat lo silenci y ' I desdeny, essent, en mon concepte, de lo bo de la poesia c o n t e m p o r á n e a .

Com á e l l . heu mencionat sols de pas á Anicet P a g è s de Puig, que espera tambe ésser rehabil i ta t . Per sa fonda y valenta concepc ió , per la energia de son llenguatge, per son sentiment poderos, que recorre totas las notas, es dels p r i ­mers. En los Jochs Florals figuran d ' e l l L ' anima en pena. L o Cant de S a l o m ó , Estrams y .4 una dona, verament superiors.

Aix is t a m b é son r e p u t a d í s s i m a s L a l l a r , L a Ol ivera mal lorquina . L a M o n -tanya catalana de Pons y Gallarza, qual nom passa casi inadvert i t entre altres, com lo de Costa y Llobera, de qu i , ja ab vostra natural p e n e t r a c i ó c i téu una obreta, peró que encara se recomana, p e r q u è es dels pochs verament inspi ra ts ; com per fi, lo del ú l t i m Mestre, Franquesa y Gomis , que o c u p a r á un l loch mes al t en vostra galeria en los estudis que e s p e r é m de vos, p e r q u è es poeta t a m b é dels que nasqueren tais y van de front fora las filas. No sé si vos y jo n ' o b l i d é m algun al t re .

Pero torno á mas generalitats. Q u e d é m en que nostra poesia es no sols d is­tinta, sino en mes d ' un aspecte oposada à la castellana, com filla d' un altra re­tórica, si aixis val á d i rho; q u e d é m en que lo sent iment poé t i ch pren a q u í una direcció propia, fins al punt de no semblar tal á q u i no la entenga, fugint p r i n ­cipalment de tota convenc ió .

No tracto d ' afirmar, á pesar de lo d i t , que aquestas no existeixen, n i tampoch que tots nostres poetas vagin pel mateix cami .

De las convenc ións propias, d in t re de lo que fa nostra or ig ina l i ta t , ne son bona mostra la especial l i tera tura de c e r t à m e n , verdadera plaga que extenua y marceix la planta, y las mateixas p r o d u c c i ó n s mestras ja concebudas yexcecu-tadas de recort y no del natural . En quant á las e x c e p c i ó n s , com sempre con­firman la regla. Poetas h i ha, y bons, que son catalans p e r q u è en cata là escriu-huen, mes sa i n sp i r ac ió ó es ind iv idua l y no de rassa, ó ve de fora. Pera m i son a p r e c i a b i l í s s i m s , mes caldria d is t ingi r los ben be en una .h i s tòr ia l i t e r à r i a , si aquesta s" estudia com la man i fe s t ac ió del esperit d ' u n poble.

Pero noto que aquesta carta s' ha allargat mes de lo que jo ' m creya y sento

L ' AVENS

que ha d" acabar, á pesar de quesobra m a t è r i a encara pera altras mes com aques­ta. Fins ara hem parlat sols dels poetas, y haur ia volgut dirvos quelcom de nos­tra prosa que presta ocas ió á moltas c o n s i d e r a c i ó n s , ja per lo r.ombre y m è r i t de nostres escriptors, ja per la duptosa u t i l i t a t del català en e l l a , quant no 's tracta de novelas n i quadros de costums de la terra . Mes, en fi, seria sor t i rme de vostre p ró l ech , que tampoch parla dels prosistas ab ex tens ió , aixis com t a m b é no es o p o r t ú a q u í parlar de nostre teatre, digne, ben digne, del estudi complert que a n u n c i è u .

Acabo, y voldr ia acabar ab una frase concreta y nutr ida que expresses la fonda simpatia que m e r e i x é u á nostres u l l s per vostra entussiasta coope rac ió en la tasca de ex tendre ' l coneixement de nostras lletras en vostra pà t r i a , que sempre s' ha d is t ingi t per franca y generosa hostalera de las g ló r ias d ' altras na­cions. Vo ld r i a t robar, deya, una frase que a i x ó us d i g u é s y no la trobo. Su-p lé ix i l a mon in tent , mentres esperém los altres travalls que 'ns heu anunciat pera repet i r ia .

Vostre amich

J. IXART Febrer 1884.

L A T U R B O N A D A

(RETALL DE «VILANIU,» NOVELA INÉDITA)

De la serra llevantina comensáren á desplegarse ampias y grui-xudas guatas color de plom, que anáren avansant, entreteixintse, cada volta mes negras, fins á V anacarada faixa del horitzó, que '1 sol aclaria ab resplandors d'argent. D'improvis, baixà galopant, en­tre gassas de pols que s' esllanissavan y esvahian pels ayres, un vent mullat. A son buf violent, los arbres comensáren á balansejar-se com gegantins plomalls, las fullas s' arredossaren á las brancas tremolant convulsivament, y 'Is sembrats s1 encrespáren en suaus onadas.

De sopte un ruixat de feixugas gotas s1 escarxá per terra, cam-pintla d'un to bituminos; regalimáren barbacanas y canals, y arreu fendí oblícuament V espay, en urdir espès de rajolíns de vidre, la pluja.

Lo vent havia parat, la claror minvava , los arbres, embarnissats de fresch, ploravan, colltortas de lassitut llurs fullas; mentres la áygua que omplia rechs y tolls semblava parar sa marxa al sentirse trepada incessantment la pell entre un bat-y-bull d- esquitxos y d' encenalls cristallíns.

Omplia 1' espay una tenora aixordadora d' universal bullida que '1 tro apagava sovint ab sas trabucadas rodolants, ensemps que'1 llamp anguilejava pel tou de la guata ab sa enlluhernadora escata de misto. Lo cel, cada volta mes fosch, deixava vibrar mes la rápi­da lluhentor del llamp; los trons retumbavan ab veu mes ronca; la cinta nacarada del horitzó minvava pausadament.

Y mentrestant, allá, pel torrent dels Rossinyols, s' ohí atansarse per moments una remor fonda, un soroll vibrant, un trontoll que

i8o L ' AVENS

esborronava, y 's presentà arreu, galopant, la riuada, enorme serp que venia bramulant, sas crins d'estopa erissadas, lliscant per da­munt dels còdols, engolintlos ben prompte dins de sa pell terrosa, jaspejada d'escuma. E n rabent y onejant lliscada passava aquella serp sens fi, inflanrse, arrebassant ab son refrech matas y socas que cabussavan per sa elástica esquena, cobrint las revincladas arrels dels arbres riberenchs, llensant desmays de perlas sobre l1 herba, ca-pritxosos miralls assí y allá-

Com per encantament, la fosca guata anà aclarintse, los trons s' allunyavan remorejant ab veu mes sorda cada cop, se calmà la fúria del torrent, una ullada de sol explendent brillà en 1' horitzó y, poch a poch, misterios buf comensá á desllanegar las bromas, a esbarriarlas en borralións fantástichs de tofa opalina, ribetejada de flamejant armini, sota un cel de blau desmayat. Las teuladas y fer­ros Uuhírcn com 1' acer, recobráren sa magestuosa quietut los ar­bres, carregadas llurs fullas de diamants que '1 sol irisava, y '1 tor­rent, neta de llot la pell y desinflada, acabà per rumbejar ayros y alegre son veutit antiqüelat de llimaduras de coure, que 'Is palets del fons atigravan de variats colors. Una fresca reparadora es­ponjava '1 cor, las herbas, redressantse totas gemadas, aromatisavan 1' atmosfera ab olors suaus; un cert bany de suhor cobria fustas, pe-dras, tota la terra, com si ixis fatigada d' una lluvia ó d' un espant, y la resplandor del sol ponent anà retirantse montanya amunt, tenyint de sanch las feixas de rostoll

L ' ample cel, mentrestant, havia quedat net com un Hens de satí. fins á la serra ponentina, ahont s' enclotava ab imponent magestat lo sol ruhent entre un munt inmens de llargarudas brasas, ü n vel gris comensá á entelar la claror, las brasas del firmaments' amora-táren, s' apagàreu; alià lluny lluhí un estel; per las finestras del poble algun llumet; los camins se poblaren de fantasmas, y resso­naren mes alt que '1 r i c h - r i c h d'algúns grills, y encara ab mes me­langia, la campana del poble, las esquellas del bestiar y la cansó adormida del pagès que venia dult del matxo balansejantse entre tenebras.

NARCÍS OLLER.

CANSÓ DE FEBRER

L" esbojerrat cr idar , las desinvoltas é h i s té r icas Halladas s' e n d ú '1 vent; s' acava la galop. . . las Carnestoltas

ha m o r t lo sol ixcnt .

Ensá y en l l á caretas rcbregadas, rams trepitjats, empollas degotant, vestits revolts, despullas viroladas

y bocas badallant...

La embustera disfressa d ' alegria P a b u r r i m e n : endormiscat s' ha tret; lo cervell embru t i t , despert somia;

lo cor está contret.

Lo cel va clarejant...— ¡Deixa, careta, ta es túp ida ganyota per J' any nou!— En tant, al fons del bosch, una violeta

poch a poch se desclou.

APELES MESTRES

•

A 00 brillAnt estel l i digué U terra: Floreta del cel pósat en ma serra. Quaa veu que s'hi posa ma patria ditxosa l i diu ab amor: Kstreileta ó Rosa.

flor d' or, estréllela ó rosa pòsa: en mor. cor.

LLETKA DE

MOSSES JACINTO VERDAGUER

UC-SICA DE

FRANXISCO ALIÓ I •

LA LLUNA SEGONS LO POBLE

làtttmmrnlj

A Lluna, segons lo poble, no sols pronostica '1 temps que ha de fer inmediatamem, com se desprèn dels anteriors aforismes y dels dos següents:

Lluna tapada boyra 6 ru ixada

L luna l luhent sequetat ó veni;

sinó que senyala '1 que farà en tota una llunació, segons aquest dit-xo de Caspe:

«No me mires como pinto sino como cuarto y quinto; y si como quinto octavo, tal como comienzo acabo.*

L o qual vol dir que no deu mirarse quin temps fa '1 primer dia de cada lluna, sino '1 que fa 'Is dias quart y quint d'ella; y que, si lo dia octau fa '1 mateix temps que '1 dia quint, tota la lluna farà '1 mateix temps (i).

(i) L o generaJ francés Bugeaud teni» la ferma creencia de que si '1 sisé dia de la Lluna feya lo mateix temps que '1 quart, hi havia nou probabilitats contra ires de que tota la lluna faria '1 ma­teix temps; y de que aquestas probabilitats eran onze contra una si '1 sisé dia feya '1 mateix temps que M quint Diuhea que quan 1* esmentat general feya la guerra á Argelia may comensava sas operaciòns sense haver deixat passar los sis primers dias de cada lluna.

Aquesta creéneia del general francés es elevada casi i teoria científica pel Doctor Saffray en son llibre titolat L a Physique des Champí (a).

No deixa d' ésser notable la espècie de relació que hi ha entre '1 ditxo caspoli y la teoria del Doctor Saffray, basada, sens dupte, en alguna creéneia popular francesa sobre la influència de la Lluna en lo temps, influència completament negada per la ciència moderna.

(«) Paris, ¡SjS.—Haekeüc i l C U

L ' ATENS I83

Encara hi ha mes: una de las llunas, la d" Octubre, influeix en set altras consecutivas, segons aquestos dos aforismes populars.

La Lluna d ' Octubre

set ne descubre,

que es propi de Tamarit de Llitera, província de Huesca; y

«Luna de Octubre

siete 'n descubre ,»

recullit á Caspe, provincia de Zaragossa. Aquestos dos aforismes, que copio sols pera que 's vegi sa construcció catalana per mes que sian aragonesos, volen dir que durant las set llunas següents á la d' Octubre fará '1 mateix temps que hagi fet en aquesta (i).

La creencia en la influència de la Lluna en los 'meteors, porta com á conseqüència Ilógica sa influencia en la agricultura. Y á pe­sar dels aforismes

L ' home i luner Home l luner

poca palla al paller ( i ) ; no ompla '1 graner (3);

Qui, sembra en sech y en m o l l

tot V any va ab lo sach al eoll (4).

Labrador lunero Hombre lunero

no llena el granero (5) ' no llena el granero (G);

cap de nostres pagesos sembraria ni faria cap de las feynas del camp fora de lluna.

Lo modisme Es blat de bona l luna

aplicat al subjecte que peca per ser massa bo, es una proba de la creéncia del nostre poble en la influència de la Lluna en las plantas.

Ja Virgili deya en sas Geórgicas que '1 dia disset de la lluna era

(1) Segons Lluis Piguíer, L ' AtitUe'identifique el industritlle, any xxn, París, 1879, la Rea! Academia de Ciencias de Montpcller premia en 1774 una memoria del abad Toaldo, de la univer­sitat de Pàdua, en que se sostenia la influencia de la Lluna en lo temps; y en nostre siglc mateix hi ha hagut algúns sabis que no s' han atreñt á negar rodonament aquesta influencia.

(2) Reculin i . Almenar, Lleyda.

(3) Recullit i Cherta, Tarragona, (4) Recullit i Vilanova de la Roca, Vallés.

(5) Id. á Guadalajara-(6) Id. i Caspe.

i86 L ' AVENS

propici pera plantar la vinya, posar per primera vegada '1 jou als bous y comensar á teixir una tela.

Al Ampurdá hi ha la costum de plantar las figueras per Carnes-toltas, y diuhen que trigan tants anys á donar fruyt com dias de la Lluna hagin passat fins al dia en que 's plantan.

Lo menjar que's deixa á la serena 's torna agre si U tocar'l clar de Lluna. Aixis ho diuhen á molts punts de Catalunya.

A Barcelona diuhen també que'Is marisçhs pescats en lluna nova son vuyts; pera que sim plens s' han de pescar en lluna plena.

A Figuéras creuhen que 'Is pous deuhen netejarse en lluna vella, perqué de no ferho aixis s' escursa l1 áygua y s' hi fan cuchs.

A Saint-Cast, Alta Bretanya, creuhen que tallantse las ungías en lluna creixent creixen mes depressa que tallántselas en lluna men-guant. Tenen sobre aixó '1 següent aforisme:

«Si on coupe les ongles dans l ' c r í s sen t . Faut les couper souvent. Couper-les dans l 'dècoü ,

Vous ne les couperez pas bcaucoup (i).»

Pels habitants de nostra costa de Llevant la Lluna influeix fins en la matansa del porch. Si aquest no 's mata en lluna creixent, sa carn s' arna y 's floreix.

No acabariam may si haguéssim d' esmentar tot lo que sobre aquesta influència de la Lluna podria recullirse.

I V

D U A S P R E O C U P A C I Ó X S

Los francesos donan lo nom de Lune rOUSSe, lluna roja, á la que fa '1 ple á las darrerias d1 Abril ó als primers de Maig, y deu aquell nom al color roig que prenen los brots de las plantas geladas en aquell temps.

Hi ha duas llunas rojas ó equinoccials: la una es la ja esmenta­da d' Abril, y la altra es la d'Octubre á Novembre, sols que aques­ta passa desapercebuda pels pagesos, perquè en son temps la vege­tació 's troba en estat de repòs (2).

(1) P»ul S s U I O t , Traditions t l V t p t n t ü i o i u de la Hault-Brctagnc.

(2) Vegis H . dc Parville, Cetxuriet identifiques, deuxicmc ADQCC.—Paris, 1863.

V AVENS 187

Los pagesos francesos donan la culpa de las geladas de las plan­tas á la Lluna roja (1) .

Los mariners tenen una altra preocupació y es la de creure que la Lluna 's menja Us núvols , perqué aquestos desapareixen quant aquella 's troba en son zenit.

T a l volta provingui d1 aquesta preocupado '1 ditxo català de que

La Lluna tot s' ho menja.

CANSONS Y D I T X O S SOBRE L A L L U N A

Los andalusos diuhen que pera que una criatura logri '1 present que desitja es precis que saludi set nits seguidas á la Lluna, desde un punt en que la vegi bé, dihent tres vegadas cada nit la següent cansoneta, y fent la reverencia ab lo cap al fi de cada hu deis versos:

«Luna , lunera,

cascalera,

los siete perri tos

á la cabecera (2).»

La canalleta del camp de Tarragona, quant surt la Lluna, canta:

La L l u n a , la pruna,

vestida de d o l ,

son pare la cr ida,

sa mare la vol (3).

(1) Avuy lo darrer estudiant de física s»p que aquestas geladas son degudas i la radiació pro­

pia de las nits claras y serenas.

(a) Folk-Lore Aiidal-.i:, primer año, i 8 8 í á 1883, plana «93. (3) Mon amich en Joaquim Maria Bartrina publicà en L a Rcr.aixensa un anide titolat Sobre

una car.só in/antil. en lo que tractava d" explicar aquesta cansó suposant que pruna era una corrup­ció de la paraula francesa brui:i, bruna, morena, y que '1 pare y la mare que "s disputan nostre sa-télil eran la llum y las tenebras; fent, per consegüent, aquesta cansó relació als eclipses de Lluna. Mes de segur mon malaguanyat amich no hauria dit aixó si hagués conegut la variant que cantan en la Ribera d' Ebro, en la que hi ha un so¡ Marüur capas de deixar parat á la mateixa estrella del dia.

V AVENS

afeigimhi á Barcelona: M i n y o n a bonica

que plega 'Is coixins, sa mare 1' assota davant dels fadrins.

La canalleta de la Ribera d1 Ebro canta la següent variant: La L l u n a , la pruna

y ' I sol m a r i n é , son pare la cr ida, sa mare t a m b é .

Y á continuació hi afegeixen : La pobre xiqueta

tocava '1 t a m b ó , los à n g e l s anavan a la p r o c e s s ó .

La següent cansó es també pròpia de las criaturas de la Ribera d' Ebro:

La L lune ta m ' es padrina, me fa un cos y una camisa, me la talla y me la cus per' lo dia de J e s ú s .

, Lo Jesuset no la vol

p e r q u è 'n te corona d' or. Sant Joseph ne fa casquetes ( i ) , ne convida á les mongc t e» , á les monges y als canonges. De la Seu á Magdalena tots los peixos de la mar ne ballen la tarantena, menos lo mes xicotct que baile mes gracioset.

Aquesta cansó te una variant que he sentit mes de un cop á Bar­celona (2); comensa en lo nové vers y diu aixis:

Dels canonges à la Seu, de la seu á Vallarena ballavan la tarantena. Tots los peixos de la mar se n ' isqueren a ballar fins lo mes xicorrotet , que balla mes que tots ells.

(1) Pastdlet especial de la Ribera d' Ebro.

(íl Pero quede segur no es d' aquesta localitat; per lo llenguatge sembla també de la Ribera.

L ' AVENS 189

L ' a g a r r í per la cueta. y lo p o r t í á Tortoseta, de Tortoseta al mercat hon t ne t robí un pobre gat menjant figas y torrat .

Lo nom de la Lluna entra en várias fórmulas curativas. A Bar­celona, pera curar laerissipela, la senyan molt depressa, tot dihent:

Clara es la Lluna , , clar es lo sol, clara sia la gaita (1) si Deu ho vo l .

A Dosrius, quan un te perlas ó des/etas, se senyan los ulls tres ó nou vegadas ab un gra de xeixa, dihent:

Mare de Sant S i m e ó n , vos que ne sou tan perfeta, si es per la quedi desfeta,

si es blanca al mar s' escampa, sí es negra al mar s'ofega. Clara la L l u n a , clar sia lo sol, clara sia la vista si Deu ho vo l ;

y tiran lo gra de xexa dins d' una gibrella d1 áygua y las perlas se van fonent.

A la Baixa Bretanya ¡Fransa), diuhen aquesta salutació á la Lluna pera curarse las verrugas (2):

«Sa lu t , pleine luue, emporte celles-ci fces verrues] avec toi lo in d ' i c i . »

A Serra d1 Estrella, Portugal, li dirigeixen aquest altre prech (3): (Deus te salve, Lua-Nova,

que me livres de tres males: p r ime i ro , de dor de dentes, segundo, de fogos ardentes, terceiro, de linguas de ma gente e do inferno pr incipalmente . »

(:) O la part en que "s tingui la erissipela. (2) Proveries tt didioni de la Bassc-Brelagr.c, per Sauvé, publicats ea la R t ñ * Ccllique.

(3) J . Leisc Vasconcellos, E r a Xova, pl. 545.

i go L ' AVENS

A Venècia, pera ferse creixe 'Is cabells, diuhen aquesta formúlela (r):

«Cresci , cresci, come U luna e 'I s o l , come la merda in capaor.»

A Ercé, Alta Bretanya, Fransa, pera veure en somnis la perso­na ab qui un s' ha de casar, se tenen que dir, lo primer divendres del creixent de la Lluna, cinch parenostres y cinch ave-marias, mirant la Lluna, y desprès tirar, sense mirar, lo primer objecte que 's tingui á ma en direcció d' aquella, totdihent:

«Petit crcssent Ver blanc,

Fais-raoi voir en mon dormant Qui j ' aura i en mon vivant.»

Desprès se te un que ticar al l l i t , posanthi primer la cama es­querra; ageures del costat esquer y resar per las ánimas del pur­gatori fins a quedarse dormit (2).

A Venècia, en la nit de Sant Joan, las fadrínas se dirigeixen á la Lluna dihent (3):

« L u n a , lunaria, che par i l mondo varia,

varia par io , dime '1 nomc che ga m i ó mario,»

y "1 primer nom que senten desprès d' haver dit aixó es lo del que será '1 seu marit.

E n la mateixa localitat, en lo primer quart de la Lluna, 's fican la ma á la butxaca y diuhen (4):

oLuna luneta, che quel que toco, me cressa;»

y si hi portan diners, tot aquell mes n' hi tenen; mes si no n' hi portan tot lo mes están sense.

A Sicilia ensenyan una moneda á la Lluna Nova y, ab la espe-ransa de tenir diners tot lo mes, li diuhen (5):

«Santa luoa rinnuvata, fammi leiu ecunsulatu! T u veni de luntana via, salu'.ami la V i r g i n i Maria .»

(1) Giuseppe Bernooi. Crcdtr.ze popoUtri vcy.esiitnt. (i) P»ul Sebillot, Traditicns el iupcnuiions dt la lliule-Brclagnc, tom I I , pL 355-356. (3) Giuseppe Bernoni, CretUr.ze popolari venexiane-(4) Id. dito. (5) Crcátnzc t i usi popolari ¡Uiliani, raccolti del prof. Raffaele Cutel l i , Palermo, 1678.

L ' AVENS 191

Lo nom de la Lluna entra també en varios modismes. Quan un s' empenya en voler una cosa impossible se sol dir

d' ell que Vol agatar la L luna ab un cove.

A Carcassona quan una cosa es molt difícil diuhen: oDifíci l le coumo d'arrapa la luno a m é las dents .»

Quan una persona te la cara rodona dihém que T é cara de L luna .

Al Rosselló ho aplican á personas y á cosas y diuhen: R o d ó com la L luna plena.

A Carcassona quant una persona es esgroguehida diuhen que es « P a l l e coumo la Luno .»

Tením també várias endevinallas sobre la Lluna, tais com:

; Q u i n a cosa es aquella 0

que al fé '1 mes ja 's mor de vella;

Una cosa rodona com un p la t . ¡Jip! ¡Jap! Ja s'amagat.

R o d ó com un garbell y no cap á la plassa de Sabadell (1).

Rodona com una poma y no cap dins de Barcelona.

V I

A C A B A M E N T

Son ja varis los sabis qui en lo que va de sigle han escrit contra la pretesa influencia de la Lluna en lo temps, y fa ja cinch anys que '1 célebre astrónomo francés Mr. Faye va presentar á la Acadè­mia de Ciéncias de Paris sa famosa Memoria, demostrant que la Lluna no te res que veure ab los cambis de temps, y encara son moltíssimas las personas que 's tenen per ilustradas que consultan lo pronóstich pera saber quin temps ha de fer en cada Lluna; y no essolsaixó sino que hi ha fins qui 's talla 'Is cabells en lluna crei­xent pera que n' hi surtin mes (2), com hi ha encara moltas personas

(1) Aquesta endevinalla y las deas anteriors han sigut publicadas per E n Francesch Pclay Brir en sas BluUtbuUUu populan catalanas. Barcelona, 1882.

fctl E s preocupació molt comuna à Catalunya que tallantse 'Is cabells en lluna raenguant no creixen; y que tailautlos en lluna creixent ne surten mes, sols que alashoras també 'n surten de blanchs.

192 L ' AVENS

que volen passar per despreocupadas y 's tallan las ungías en di­lluns pera no patir de mal de caixal.

¿Qué té, donchs, d'estrany que'1 poble, ahont no hi jarriba tan fàcilment la ilustrado, estigui encara carregat de preocupacions respecte á la influència de nostre satélit en totas y cada una de las cosas de aquest mon?

Lo que convé es recullir totas las preocupacions populars, no pera perpetuarlas, com creuhen algúns, sinó pera destruhirlas; con-servantlas solzament escritas pera que en temps á venir pugui ' i poble comparar son estat de progres ab lo d' endarreriment en que vivían sos antepassats y vivím encara nosaltres avuy.

Barcelona, Desembre de i883. CELS GOMIS.

NOVAS

Lo dia 25 d' aquest mes terminà E n Valent! Almirall las conferencias que, sobre la const i tució de la federació Suissa, venia donant en lo Centre Català. En ellas ha presentat en clara s íntess is las i n s t i t u c i ó n s políticas y administrativis, federativas y cantonals, fent remarcar especialment la ventatjosa y económica organisació de son exèrcit, lo desahogo de sa hisenda, gue permet á la federa­ció saldar sos pressupostos ab ventatja y no ab lo déficit considerable que ca-racterisa á tantas nacións, y la manera com, fins per las cosas mes comúns de la vida, s' estima allá per tot federal la assoc iac ió , 1' unitarismo dintre de la varie­tat, quant en los estats purament unitaris , nivellantho tot sense cap reparo ni dis t inc ió , 's fomenta, al contrari, un just aborriment per qui tot ho absorbeix ofegant la individualitat. Fini son úl t im discurs llegint un fragment de la cons­titució suissa, escrita en Ladin, taAt per dar mostra de la analogia que exis­teix entre aquesta llengua y la nostra, com per fer notar lo respecte que te una majoria nombrosissima á un idioma que parlan 40,000 habitants, y que ab tot y aixó 's considera tan oficial com 1' alemany, lo francés y I ' i t a l i à , quant à E s ­panya no pot lograr la mes petita conces s ió ' I català, que enrahonan 2-000,000

La novetat d' aquestas conferéncias y la amena y fácil paraula del Sr. A l m i ­ral l , han á atret mol t í s s imas personas al Centre Català, que va adquirint una trascendental íss ima importància ab aquests actes que deu continuar y prodigar, puig que son manifestacións catalanistas tant profitosas com Ipoch conreadas, y fins tingudas per.impossibles per molla gent que no poden ferse càrrech de que un discurs científich puga ésser dit y fassi efecte en català.

Lo Sr. Almiral l , per sa part, prometé , al terminar las conferéncias recents, donarne una altra série pera exposar, com ho ha fet ab la Suissa, la const i tució dels importantissims Estats-Units.

que Malgrat nostres desitjós, hem hagut de retirar, perl' abundància d' original le 'ns precisava mes, la cont inuac ió de la novela de 'n Zola que comensàrem

en lo número passat, y que seguirém traduhint en los pròxims. Kn lo fragment que publicàrem se digué, per error de caixa, en la pag. 161 linea I ' Í . ' , nacre mare per la debent dir, com compendràn nostres lectors, mareperia sols.

Establiment Tipogrà6ch L a Academia, i ' Evarist Ullastres, Ronda de la Universitat, 6- — Barcelona