calidoscopi número 29
Post on 17-Mar-2016
228 Views
Preview:
DESCRIPTION
TRANSCRIPT
CalidoScopi
Revista de pensament i valors personalistes núm.29
Calidoscopi juny 2011
2
Sumari
L’Institut Emmanuel Mounier Catalunya (IEMC) és una associació fundada per un grup de personalistes catalans l’any 2001, inscrita en el Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya amb el número 27918/B. DIPÒSIT LEGAL Calidoscopi. Revista de pensament i valors personalistes B45794-96 ISSN: 1139-9376 DIRECCIÓ: Albert Llorca REDACCIÓ: Miquel Montoliu, Valentí Vázquez, Nicolas Sáiz, Oscar Sorribes, Josep-Lluís Vázquez Borau, i Enric-Ernest Munt Il·lustració de la portada Martí Vila © INSTITUT EMMANUEL MOUNIER CATALUNYA Passeig Fabra i Puig, 474, 2º 3ª 08042 BARCELONA
EDITORIAL .............................................................................................. 3 LA FILOSOFIA PERSONALISTA La persona, un ésser en relació, per Josep Lluis Vazquez ........................ 5 La dignitat de la persona humana: qüestió central de la ciència i la tècnica del segle XXI per Ricard Casadesús ........................................... 13 PENSAR I VIURE AMB VALORS PERSONALISTES Elracódelcinema:comentarisobrelapel·lícula“tambiénlalluvia”........... 19 Memòria dels 10 anys del IEMC ............................................................... 22 EL RACÓ DELS JOVES Arquitectura al servei de la persona, per Verònica Llorca Fernández....... 26 Comentari sobre la pel·lícula:“senderosdegloria”, per Anna Rius........... 29 COMENTARIS DE LLIBRES Sobrela“Inteligenciaespiritual”, per J.L. Vazquez................................... 31 L’ENTREVISTA A UN FILÒSOF PROPER Respostes a unes preguntes-eixfetesaunpensadord’interèsiactual: Josep Lluis Vázquez................................................................................ 21 PENSAMENT PERSONALISTA CATALÀ CONTEMPORANI Un pensador català personalista contemporani: Andreu Marquès i Martí, per Albert Llorca ...................................................................................... 32
NOTICIES D’ACTIVITATS ........................................................................ 44
Calidoscopi juny 2011
3
EDITORIAL Fer anys, mantenir compromisos
Vivim en una època de crisi generalitzada. En la història de la humanitat, aquest fet ha estat
persistentment present, i davant del qual hom ha desenvolupat dues actituds: fer-hi front, buscant
alternatives de solució..., i denunciant els “pecats” responsables, per acció u omissió dels homes que els
han comès; o bé deixant-se anar, i procurar acomodar-se a la lògica de les conveniències. El personalisme
ha optat, per exigència interna de respecte i estimació a la “humanitat” compartida de la persona humana,
per la primera. No és aquesta l’opció dels perseguidors de l’èxit i dels triomfadors; sinó dels qui no
s’apleguen a un món injust i procliu a la desesperança, i això no té quota de mercat.
En la humilitat de la nostra opció, disposem del plus inspirador i orientador que te data històrica i decisió
humana valenta: la fundació de la Revista Esprit l’any 1932, a l’ombra del Manifest de Font Romeu,
elaborat i proclamat per un grup de persones amigues –Emmanuel Mounier, Goerge Izard, André Delage i
Louis-Émile Galey- que hi posaren tot el seu bagatge intel·lectual i l’esperit vital en l’objectiu de
transformar un món en crisi, no només política i econòmica, sinó humana i civilitzadora, o sigui,
profundament espiritual. Fou en el congrés fundacional de Font Romeu, després de pacients trobades,
reflexions i complicitats viscudes, on es posaren les bases del compromís i la voluntat de treballar per a la
millora d’un món que no els agradava.
Què ens hem de preguntar? A què ens hem de comprometre?
En els principis orientatius del Manifest de Font Romeu, trobem una triple proposta que formarà part,
d’ença d’aquell moment, de tot projecte personalista. En efecte, la trobada del mes d’agost d’aquell 1932 a
la bella localitat pirenaica, fixava tres aspectes cabdals:
- En primer lloc, fixava les premisses bàsiques del moviment personalista: la llibertat, la dignitat humana i
l’amor. Aquests tres conceptes assenyalaven el que era per als fundador allò més primordial: la primacia de
l’espiritual, aplegant alhora la condició encarnada de l’ésser humà. Per això, calia superar riscos que ells
Calidoscopi juny 2011
4
preveuen: que la família no es transformi en refugi de l’egoisme social, que la persona humana no es torni
mer individu i que l’amistat no es confongui en camaraderia partidista.
- En segon lloc, establia una crítica argumentada i vivencial contra el capitalisme i el totalitarisme, dues
xacres prou esfereïdores per a l’Europa de l’època
- I en tercer lloc, proposava un pla programàtic sobre un fet d’envergadura civilitzadora: el naixement de la
Revista Esprit, com a portaveu de les propostes personalistes davant la crisi econòmica d’Occident de finals
de la dècada dels anys vint.
Com és sabut, la primera gran obra que seguidament Emmanuel Mounier escriu i publica l’any 1935, com a
fruit d’aquesta reflexió i voluntat de transformació del món porta per títol “Revolució Personalista i
Comunitària”, obra complexa en la que es posa en relleu el tarannà combatiu de Mounier en pro de la
dignitat de la persona i del projecte comunitari que l’acompanya.
En la celebració del Desè Aniversari de l’Institut Emmanuel Mounier de Catalunya, els qui ens sentim
propers i deutors del pensament i de l’obra d’Emmanuel Mounier fem nostra la sentència, prestada de
Péguy, amb la que el pensador de Grenoble inicia el primer capítol de la seva “Revolució Personalista i
Comunitària”: “La revolució serà moral o no serà”.
Calidoscopi juny 2011
5
LA FILOSOFIA PERSONALISTA
La persona, un ésser en relació
1. De la no-persona a persona
Una no-persona (unperson, en alemany i en anglès) és
un terme proposat per George Orwell, autor de l’obra
1984, per designar a algú que ha estat esborrat de
tots els registres, en referència als camps d’extermini
nazis. Vegem el que diu Patricia Treece en el seu llibre
sobre el pare Maximilià Kolbe a la seva arribada al
camp d'extermini d'Auschwitz, l’any 1941: “Al matí
següent, Kolbe, a penes recuperat de la seva
pneumònia, i tots els seus companys presoners van ser
portats a les dutxes glaçades. L'abrigada armilla, el
vestit i altres articles que els germans franciscans li
havien donat precipitadament, li van ser trets per
engrossir el dipòsit dels SS. En canvi va rebre, com tots
els presoners, uns pantalons i camisa lleugers de cotó,
amb ratlles verticals blaus, trets d'alguna víctima
morta, que de vegades tenien encara les taques de
sang de la seva mort. Els seus caps van ser rapats.
Cadascú rebia un número, i era per aquest número i
no pel seu nom que, des de llavors, se’ls cridava.
Kolbe es va transformar en el número 16. 670”
Què entenem doncs per persona? Ja Javier Zubiri ens
recorda que la Metafísica grega "té una limitació
fonamental i gravíssima: l'absència completa del
concepte i del vocable mateix de persona”. La més
cèlebre i admesa definició de persona va ser
proposada, en el segle VI de la nostra era, per Severí
Boecio, expressant-ho d'aquesta manera: Persona est
naturae rationalis indivídua substantia (Persona és la
substància individual de natura racional). Sant Tomàs
accepta, defensa i explica plenament aquesta
definició, el que va fer que fos acceptada per tots els
filòsofs cristians.
Zubiri, en el seu afany d'actualitzar la definició de
persona, que va donar Boecio, defineix el ser humà
per un sistema de dues notes: a) un ésser viu, capaç
de sentir, és a dir de tenir impressions, i b) dotat
d'intel·ligència o facultat de intel·ligir. I Laín Entralgo
extreu d'aquesta teoria metafísica les següents
propietats constitutives i descriptives de la persona: 1)
La intimitat del ser "jo mateix", el que denominem el
"meu jo "; 2) la llibertat i per conseqüent la
responsabilitat; 3) la intel·ligència més o menys
racional segons el seu grau de desenvolupament; 4) la
vida corporal, sentimental, conscient i inconscient,
executiva i futurible; i per últim, 5) l'obertura a la
realitat de les coses, de les persones i sota la forma de
relligament radical, a la realitat fonamental: Déu.
I, per acabar aquesta descripció, Mounier ens dirà que
una persona “es un ser espiritual constituït como a tal
por una mena de subsistència i d’independència en el
seu ser; conserva aquesta subsistència per l’adhesió a
Calidoscopi juny 2011
6
una jerarquia de valors lliurament aseptats, assimilats
i viscuts en un compromís responsable i una constant
conversió; unifica així tota la seva activitat en la
llibertat i desenvolupa, també, a impuls d actes crea-
dors, la seva vocació personal”1.
2. Les cinc dimensions fonamentals de la persona
El que s’ha exposat fins aquí posa de manifest les
paradoxes del ser humà: animal, sí, però racional;
esperit, però encarnat, objectivable en molts sentits,
però sempre subjecte de si mateix. Així dons, la
persona té aquestes sis dimensions fonamentals:
1) Corporeïtat: L’ésser humà és una realitat física.
Però el cos físic no és un suport de la seva realitat
personal. Positivisme i espiritualisme tenen una
concepció errònia del ésser humà. Si bé el positivisme
tracta d'explicar la complexitat humana des de les lleis
objectives de la natura física, sense aprofundir en la
riquesa de l’existència personal, l’espiritualisme
redueix el cos a mera experiència. Per a nosaltres la
persona ni és un cos, ni té un cos, sinó que és
“corpòria”. L’ésser humà es compon de dos
subsistemes o moments estructurals: l’organisme
fisicoquímic i la psique. La persona és psicoorgánica,
per la qual cosa no hem de menysprear ni un aspecte
ni l’altra. L’ésser humà s’ha d’autorealitzar i la tasca
que ha de dur a terme per aconseguir-ho és
transcendint-se, és a dir, anant més enllà de si mateix.
2) Autotranscendència i experiència moral: La realitat
a la qual la persona ha d'atenir-se per anar fent la
1 E. Mounier, MSP., I. 523
seva vida no és un tot indiferenciat sobre el qual es
limita a projectar les seves necessitats o desitjos; sinó
que aquesta realitat apareix davant la seva
intel·ligència amb aspectes diversos que reclamen la
seva atenció o resposta. El caràcter no indiferent de la
realitat es mostra en la universalitat valorativa del
“bo-dolent”. Els conceptes de bo i dolent apareixen
amb una enorme generalitat, de forma que el que pot
resultar bo des d'un punt de vista, pot ser dolent des
d'un altre i a l’inrevés. La diversitat de reaccions que
diferenciem clarament en la nostra experiència
quotidiana ens indica la diversitat d'objectes
rellevants, bons o dolents. Aquesta dimensió no-
indiferent, rellevant o dotada d'importància és el
valor. Un valor és això que fa que un ésser se ens
presenti com digne
Calidoscopi juny 2011
7
i per tant com grat. D'aquí que la persona té que
autotranscendir-se conforme a valors, donant-se
forma moral, això és, “caràcter”. L'ésser personal
apareix com “subjecte ètic”, i la seva realització com a
tasca moral. La fidelitat de la persona a la realitat del
valor, la seva capacitat d'autotranscendir-se cap a ells
i convertir-se ella mateixa en portadora de valors, és
un dels punts decisius de la vida personal.
3) Historicitat: La projecció de cada persona cap al
futur només és possible mitjançant recursos que
permetin la realització del projecte. Aquests recursos
poden ser trobats en el present, que no és una altra
cosa que la condensació de possibilitats realitzades en
el passat, és a dir, “tradició”. Progrés i tradició són
dues dimensions íntimament unides de la historicitat
humana. Històricament l'ésser humà va escrivint la
seva vida, que per això és “biografia”.
4) Identitat personal: L'autorealització de la pròpia
història dóna per resultat la identitat, la figura
personal que cada individu arriba a ser, la
“personalitat”. Cada ser personal és un si-mateix,
distint dels altres, i aporta una novetat inèdita a
l'espècie, que explica així la diversitat històrica. Cada
persona és única, malgrat la igualtat de tots els homes
en “dignitat”. Es pot dir que tots els éssers humans
són absolutament iguals pel que fa a la “personeitat”
o al seu valor ontològic; però que són tots diferents en
relació a la seva personalitat o als seus valors
qualitatius.
5) Relació constitutiva: Mentre que el col·lectivisme
ofusca la dimensió irreductible del ser personal,
l'individualisme cau en la il·lusió d'una autoconstitució
prometeica i deslligada dels altres. Els altres són el
punt de partida del propi procés vital. Del nostre
entorn interhumà i social rebem el primer nivell de la
nostra personalitat. Però, a més a més, hem d'establir
“relacions” amb els altres. Per això, per superar les
distàncies i aconseguir la unitat, necessitem
mediacions tals com paraules, gestos, signes, accions
etc., que ens permetin sortir del nostre aïllament.
Calidoscopi juny 2011
8
Mentre que l'amor, la generositat i l'obertura
construeixen el ser humà en la seva realitat personal,
l'odi, l'egoisme i l’entestament produeixen efectes
devastadors que ceguen les fonts de l'experiència
personal. L'experiència de la “trobada” de dues
consciències, en el que anomenen amistat, permet el
pas del jo personal al “nosaltres”. Hi ha un “nosaltres
personal” i un “nosaltres social”. El “nosaltres
personal” ens ve donat gràcies a les relacions
interpersonals de la família, de l'amistat i de la
comunitat. El “nosaltres social” ens ve donat com a
tasca històrica. La història de la pròpia llibertat
autònoma és la història de la responsabilitat i la
corresponsabilitat. El nosaltres social ho constitueix la
“polis”, la ciutat de les persones, l'espai comú de
convivència, lloc de trobada i participació, però també
lloc en què han de conjugar-se els diversos i
contraposats interessos i necessitats. L'organització
econòmica exigeix la sobirania dels valors morals, que
són per essència, valors personals.
6) La dimensió transcendent: També cal considerar el
problema de l'origen i del destí del ser personal.
L'ésser humà, per ser persona, està, no sols lligat a la
realitat i obligat a triar entre les possibilitats que ella li
ofereix, sinó que també està “relligat” al problema de
la realitat, qüestionant-se per la seva existència. Les
respostes són variades. Però l'ésser humà no pot
eludir absolutament la qüestió perquè això equival a
eludir el seu propi caràcter personal.
No entrem tampoc aquí en l'estudi de la personalitat
en sentit psicològic i social, doncs és més propi de la
psicologia empírica, a nosaltres en aquest moment
ens és suficient reconèixer que si tot ser humà és, de
fet, una persona, no tot ser humà te una personalitat.
Aquest títol més sonor i honrós ho reservem per als
éssers humans que han desenvolupat, en grau elevat
les nobles prerrogatives que els distingeixen dels
individus. La persona és el substrat metafísic, la
personalitat una conquesta de l'esforç; aquella un
punt de partida, aquesta un ideal que en aquesta vida
mai no s'aconsegueix en la seva plenitud.
3. Què entenem per pensament personalista?
Seguint el pensament de Maurice Nédoncelle,
l'important no és l'etiqueta filosòfica a què un
s'adhereix, en aquest cas personalista, sinó el
contingut humà de la seva construcció doctrinal i la
seva contribució a un projecte comunitari de societat i
de persones. Per a Nédoncelle la reflexió filosòfica té
un caràcter unitari que s'estén, comprèn i unifica tota
la història de l'esperit. Els sistemes filosòfics, com a
procés obert, no són més que l'esforç múltiple de
l'únic esperit humà per arribar progressivament a la
veritat. Els sistemes són complementaris no
contradictoris. La metodologia filosòfica no ha d'estar
fundada en la dialèctica de l'esperit sinó en el diàleg
de les consciències o de les persones a través de la
història. D'altra banda no hi ha història de les idees, o
dels sistemes, sinó història de les persones, les
afirmacions són opcions, les idees són trasllat i reflex
d'una estructura personal de la consciència.
Així doncs, la consciència és el logos conductor de tota
filosofia i això en un sentit personal i no
epistemològic, com s'ha entès en la història del
Calidoscopi juny 2011
9
pensament. Per això, el personalisme no és un
sistema més en la història de la filosofia, sinó que és la
seva intencionalitat, activa, modificadora i
interpretativa.
4. La importància de la relació interpersonal
No hi ha realitat que ens faci créixer més com a
persones que la relació interpersonal, l’amor rebut i
entregat. Aquesta realitat que es dóna en la família,
en l'amistat y en la comunió amb Déu, ens plenifica i,
si és autèntica, és generadora de justícia i pau al
nostre voltant. L'amor rebut ens porta a ser amor
entregat. Ens porta a ser “persones per als altres”. El
nostre jo va passant, de mica en mica, del jo solitari al
“nosaltres”. I, d’aquesta manera, res del que és humà
ens és aliè. En el “nosaltres” participo de les penes i
les alegries de la humanitat i del cosmos, amb el
compromís de treballar per la veritat.
Però per poder relacionar-nos amb les altres persones
hem de tenir una “actitud d'acollida”, que és la
capacitat d'obrir el nostre cor per rebre la consciència
de l'altra persona en el nostre interior. No ens
despleguem com a persones més que quan ens
atrevim a confiar, a escoltar i a no jutjar.
No pot haver-hi “diàleg interpersonal” si una persona
no és pobre, es a dir, no ambiciona el tenir i el poder,
perquè quan s'acull a una altra persona a l'interior de
la pròpia consciència hem de desposseir-nos de
nosaltres mateixos i fer un lloc a la persona que
escoltem. És llavors quan es produeix el miracle: Cada
trobada en profunditat és un esdeveniment
sorprenent i inesperat. Quan som acollits de debò poc
importa que el problema persisteixi, doncs sorgeix un
nou dinamisme interior, un dinamisme pacificat que
és capaç de forjar una solució. En l’encontre sorgeix
l'alegria fruit de la pau. És la trobada amb la persona
amiga.
5. La importància del silenci
Sense silenci, la persona corre el perill no sols de viure
a la perifèria de si mateixa, sinó també de reduir totes
les relacions humanes a fredes i superficials
convencions socials. Es pot constatar quantes
conseqüències personals i socials té, a diferents
nivells, l'absència de tota interioritat. Nombrosos
símptomes, més o menys greus, han estat analitzats
pels psico-sociòlegs o els educadors. Desarrelada de
les seves pròpies profunditats, la fragilitat i la
inestabilitat de la persona es manifesta en la vida de
les parelles, de les famílies i dels grups socials:
Dificultat per als nens i joves de concentrar-se;
augment del consum de tranquil·litzants o de
somnífers; inadaptació crònica; agressivitat a flor de
pell; depressió; recerca esvalotada en l'evasió, la
droga, els grups sectaris, etc.
El silenci, a nivells diferents, fisiològic, psíquic,
espiritual, condiciona l'equilibri de l'existència i del
seu creixement. El silenci és un pedagog que ens
ensenya a escoltar: Escoltar la natura; escoltar el
nostre cor, la nostra consciència, per conèixer-nos
millor i dirigir la nostra vida; escoltar les persones per
enriquir-nos amb la seva diversitat i voler-les més, i,
finalment, escoltar Déu, la seva Paraula interior, el seu
Calidoscopi juny 2011
10
Esperit que parla en el nostre cor per comunicar-nos
la seva Vida.
La persona aspira espontàniament a la comunicació, a
la relació, tot el seu ser està estructurat per a la
trobada amb l'altre. Alguns psicoanalistes veuen en
aquesta estructura essencialment relacional de la
persona un dels fonaments dels nostres "terrors"
infantils davant la soledat.
Però, i aquí està la paradoxa, aquest desig de la
presència de l'altre rares vegades es veu totalment
satisfet. Fora d'alguns rars moments de "comunió",
l'ésser humà comprova ràpidament, amb dolor, que
sempre hi haurà entre ell i l'altre, fins i tot amb la
persona més íntima, una part d'incomunicabilitat, una
distància infranquejable. Tot somni de fusió està
abocat al fracàs, perquè ignora a l'altre en la seva
diferència i nega així la seva pròpia identitat.
I així l'ésser humà no suporta ni l'aïllament total ni la
contínua presència dels altres. Una vida comunitària
permanent, una vida intensa de relació crea el desig
de soledat. Aquesta alternança de soledat-presència
apareix com una llei fonamental de l'equilibri de la
persona. Soledat i presència es necessiten fins i tot
mútuament. La qualitat i la profunditat de cadascuna
estan condicionades per l'altra.
El silenci és indispensable per existir com a persona i
essencial a tota ètica autènticament humana, sigui o
no d'inspiració cristiana, doncs aquest silenci deixa
lloc a les decisions que incumbeixen, en última anàlisi,
a tota la persona, permetent que ens alcem al nivell
de la dignitat humana. Una ètica que suprimís aquesta
part última i decisiva de l'autonomia personal, negaria
la dimensió més específica de la responsabilitat
humana, dons, per entrar en l'esfera moral, no basta
actuar d'una manera materialment correcte o sota
uns indicatius generals.
La persona té un ritme binari: sortir de si i tornar a si.
Però també és el seu drama existencial. La revelació
judeocristiana ens aporta una llum decisiva sobre
aquest enigma: Déu no és un ésser solitari sinó
relacional, una comunió interpersonal d'amor. I si
l'ésser humà és creat a imatge del Déu trinitari és,
consegüentment, per natura un ésser de relació. No
pot existir, desenvolupar-se, ser persona sinó és a
través i en el joc de la relació: estimar i ser estimat. La
relació és constitutiva del seu ser, de la seva identitat.
La persona és un ésser solitari i comunitari que
necessita soledat i de relació per trobar-se a si mateix
i per trobar Déu.
Calidoscopi juny 2011
11
6. El silenci com a qualitat del cor
El silenci no és primerament un lloc sinó una qualitat
del cor i la soledat mai és ni aïllament ni evasió o
fugida, sinó nova atenció a una Presència que habita
tant en les soledats del desert com en les relacions
humanes. El silenci és un camí que condueix al cor de
la persona habitada per l'Esperit, l'Amor ple de Déu. I
en la plenitud d'aquesta Presència infal·lible, troba
una vertadera presència en si, en el món i en els
altres. Únicament el “silenci habitat” és compatible
amb l’estructura i la vocació humana. Si aquesta
Presència de Déu ja no és ni reconeguda ni buscada, la
soledat es fa inhumana.
Hi ha dues classes de silenci: D'una banda està el
“silenci de la consciència” que és el lloc privilegiat on
s'exercita la llibertat, on s'estableix el debat interior
per prendre una decisió. És el lloc on es tracta de
desxifrar el misteri de la pròpia persona, la seva
vertadera identitat i el seu destí. I, per l’ altre, està el
“silenci del cor”, on s'integren, arrelen, convergeixen i
s'harmonitzen totes les nostres facultats humanes,
totes les manifestacions de la vida i les funcions del
cos. El ”cor” és sobretot aquest lloc en què cadascun
de nosaltres està en Déu i pot comunicar-se amb
Aquell que és la Font de la Vida. En el “silenci del cor”
ja no és la persona la que té la iniciativa sinó Déu. És
allí on l'Esperit s'uneix al nostre esperit i podem dir:
Pare! Ja no parlem amb nosaltres mateixos, sinó que
podem escoltar una paraula divina, indicible com la
música, que ens diu: Fill/a! Aquí, com la sàvia que puja
en silenci per dins de l'arbre, l'Esperit creador toca el
cor de les seves criatures amb petits tocs a penes
perceptibles que únicament pot captar la “'persona
feta de silenci”. Feliç la persona que sap retrobar el
camí d'aquest “jardí interior” on pot sentir el murmuri
de Déu, com quan passejava per el Paradís, i rebre
l'Esperit de Crist vivent, participant així en l'etern
diàleg del Pare i del Fill. Qui no estima trobarà el
silenci buit i insuportable. Qui estima transformarà el
silenci en intimitat.
7. Dificultats en aquest camí
El silenci és el lloc de combats de vegades terribles
contra les forces del Mal amb múltiples rostres. És
impossible entrar pels camins del silenci sense
enfrontar-se, un dia o un altre, amb el combat que va
alliberar Jesús en el Getsemaní. Des dels primers
Calidoscopi juny 2011
12
anacoretes, la tradició cristiana ha concebut sempre la
soledat del desert, no sols com un lloc privilegiat de
trobada amb Déu, sinó també com un lloc
d'enfrontament amb les forces del mal, o el Maligne,
pare de la mentida.
El silenci, a més de ser un lloc de mort i de
renaixement, lloc de combat contra les forces del mal,
és també lloc de purificació, d'aprofundiment en el
misteri de Déu i de la persona. Tots estem cridats a
madurar en el silenci, però hi ha diferents formes de
soledat. El Senyor concedeix a cadascú la forma de
silenci que li és pròpia. Però tan sols podem ser
dialogants si som acollidors, oients. Per això, en la
nostra relació amb Déu, per poder-ho escoltar hem de
fer silenci. Ens ho diu el mateix Jesús, invitant-nos a la
contemplació i a l'adoració: “Quan pregueu, no parleu
per parlar, com fan els pagans: és pensen que amb la
seva xerrameca és faran escortar. No sigueu, dons,
com ells, que be sap el vostre Pare que teniu
necessitat abans que li ho demaneu”2.
L'oració no és tant una conversa com un posar-se a
l'escolta. Escoltar significa quedar-se en silenci, no per
reflexionar sobre si mateix, no per aconseguir un
resultat, sinó per viure en profunda obertura. Es
tracta d'anar més enllà de les coses, sense retenir res,
a fi que el silenci ens capti plenament. I d'aquest
silenci brolla, al principi molt tímidament, un cant
d'alabança, un cant d'acció de gràcies. No sóc jo qui
resa, l'oració s'eleva en mi, és Crist qui prega en mi. És
Crist qui obre en els nostres cors les portes de la
lloança: una festa que sorgeix dins nosaltres mateixos.
2 Mt 6, 7-9
L'Esperit Sant ens porta, vida, veritat i llibertat,
conseqüència de la seva personalitat trinitària, on les
persones divines es realitzen eternament en
l’alteritat. El Pare i el Fill s’entreguen a si mateix en la
llibertat de l'Esperit, porta oberta a la seva amorosa
trobada i segell amorós de la seva unió. En aquesta
plenitud de vida, l'Esperit Sant comunica amor, porta
de la vertadera llibertat, personalitzant conjuntament
el seu amor espiritual, desposseint-se de si mateix,
donant-se lliurement a la persona, facultant al seu
torn la seva llibertat, transformant o santificant la
persona. I és que els sants poden canviar el destí.
Si la nostra idea de Déu és el de la metafísica clàssica,
el Déu de Plató, Aristòtil, Agustí i Tomàs d'Aquino, a
aquest Déu immutable sembla impossible resar-li.
Aquest no és el Déu dinàmic de la Història de la
Salvació, Pare del nostre Senyor Jesucrist. Sembla més
aviat el Déu apàtic dels estoics, incapaç de patir i de
canviar, que no li queda més remei que obeir a les
seves pròpies lleis. Certament que Déu és immutable
en alguns aspectes, en la seva bondat, en el seu amor,
en la seva fidelitat, però canvia en altres aspectes. Si
no pogués canviar en absolut no seria persona. Només
pot canviar si reacciona davant esdeveniments
contingents i accions humanes. Aquí entra l'oració de
petició que és una força poderosa que col·labora amb
el desenvolupament dels plans divins. És en aquest
sentit que el sant pot canviar el curs de les coses,
perquè on els altres posen problemes, el sant ofereix
solucions.
Josep Lluis Vázquez Borau
Calidoscopi juny 2011
13
La dignitat de la persona humana: qüestió central de la ciència i la tècnica del segle XXI
Introducció
Per als nostres avantpassats, la natura era el referent
més important de la vida, n’era la norma, i sobre ella
edificaren les seves lleis i les seves morals; era
l’orientació de la vida humana i el seu límit. Ara la
natura ha estat substituïda per l’univers tècnic. Hi ha
una tendència a posar l’era de la tècnica al centre de
tot.
Fins i tot, s’ha convertit en un tòpic dir que la ciència
ocupa en les societats occidentals el lloc que ocupava,
en altre temps, la religió. Però, això no és així, en
absolut. Si ho fes, no seria ciència, sinó una
representació ideològica de la ciència, que ocuparia el
lloc de certa idea sagrada o religiosa.
El progrés de la ciència i el desenvolupament al que
condueixen llurs conquestes, quan aquestes tenen
com a fi l’home, el seu benestar i el progrés de tota la
humanitat és bo. Però, per altra banda, la ciència no
és capaç d’elaborar principis ètics, només pot acollir-
los i reconèixer-los com a necessaris per a eradicar les
seves eventuals patologies. En aquest context, la
filosofia i la moral són ajudes indispensables amb les
que és precís confrontar-se per a evitar que la ciència
avanci sola per un camí tortuós, ple d’imprevistos i de
riscos.
Això no significa, en absolut, limitar la investigació
científica o impedir a la tècnica produir instruments
de desenvolupament; consisteix, més aviat, en
mantenir observant el sentit de responsabilitat que la
raó posseeix front a la ciència, perquè aquesta
romangui al servei de l’home i no al revés.
L’ètica en la ciència i la tècnica
La humanitat pot arribar a tenir un poder tan gran que
podria desembocar en la destrucció del món. La gran
responsabilitat que recau damunt nostre per orientar
bé aquest poder que tenim fa ressorgir la pregunta:
Som capaços d’assumir una responsabilitat
proporcional al nostre poder?
Per això, les qüestions ètiques no només tenen a
veure amb les aplicacions, sinó amb la base mateixa
de la investigació tecnocientífica. Per això, primer hi
ha d’haver una ètica del respecte abans de l’ètica de
la tecnologia, de la bioètica, etc. perquè els perills no
estan tant en l’evolució de la tècnica i de la ciència
com en les seves aplicacions, com hem pogut
comprovar de la bomba atòmica ençà.
La ciència s’ha desenvolupat mitjançant el domini
d’objectes de manera cada cop més eficaç. Des de fa
temps, els homes han fet experiments amb els
mecanismes de reproducció de les espècies vegetals i
animals. La novetat d’aquests últims anys està en què
s’han atrevit a aplicar aquests coneixements a
Calidoscopi juny 2011
14
l’espècie humana, primer amb fins terapèutics,
després amb altres fins. La ciència progressa
apoderant-se també del cos de l’home com d’un
objecte més; perquè el cos és vist com a tal.
Aleshores, es planteja una pregunta terrible: què és la
humanitat de l’home en relació amb el seu cos?
La qüestió que es planteja, doncs, en la nostra cultura
i societat d’avui és la de l’home. La persona humana
és un ésser individual concret i insubstituïble de
naturalesa racional, de la qual se’n deriva el seu
caràcter espiritual, immortal i, per tant, irrepetible. La
primera idea clara que té qualsevol persona humana
és la idea de l’existència de si mateix, d’un “jo”
substancial, cosa fàcilment demostrable, i després
d’un “jo” pensant; recordem René Descartes: “Cogito
ergo sum” . Aquest “jo” és el subjecte més radical,
l’origen intrínsec de tots els nostres actes.
Al llarg de tota la nostra vida conservem la consciència
de la nostra identitat personal, la consciència de la
permanència substancial enmig dels canvis. Aquesta
realitat només es pot explicar mitjançant la idea d’un
subjecte únic, constant i permanent supeditat, en
certa manera, a tots els nostres actes, hàbits i
relacions. La persona humana és, doncs, capaç de
subsistir; és un individu subsistent i cada home té la
naturalesa humana de manera individual.
La naturalesa racional distingeix específicament les
persones de les altres substàncies individuals i cada
persona té individualment aquesta naturalesa
racional, i a la vegada la naturalesa racional és la que
fa que un subjecte sigui persona humana. Però, la
pregunta clau ara és: Quina és la naturalesa del
subjecte humà?
La substància humana és essencialment corpòria,
posseeix les propietats generals de tots els cossos; per
tant és falsa qualsevol concepció de l’home que
exclogui la corporeïtat en la seva essència (com les
teories platònica, cartesiana...). El cos és quelcom que
l’home és, és una part constitutiva de la seva essència.
La persona humana és, doncs, un subjecte individual
de naturalesa racional, i en conseqüència, espiritual.
Amb això no es vol dir que sigui només ànima sinó
que és una ànima encarnada en un cos; la persona
humana és cos i ànima, dues realitats incompletes que
s’uneixen per formar una única substància: l’home.
Aleshores, la naturalesa racional dóna a l’home la
capacitat de tenir consciència reflexiva, d’elaborar
conceptes... en definitiva, totes les funcions de la
intel·ligència. Com a conseqüència, la persona té
voluntat i, per tant, llibertat i autonomia en llurs
decisions. El fet de tenir enteniment i llibertat fa que
l’home sigui persona i aquesta superioritat de l’ésser
humà sobre els éssers faltats de raó és el que
s’anomena “dignitat de la persona humana”. I és la
dimensió espiritual la que confereix a l’home aquesta
dignitat, ja que la llibertat no és possible sense
l’enteniment que ens ve donat per l’ànima.
D’altra banda, el concepte “drets de l’home” implica,
d’una manera o altra, que els homes són
suficientment humans per a tenir humanitat, per a
reconèixer que un home és home i no se’l pot reduir a
una cosa. Aquesta dignitat natural, inherent als éssers
Calidoscopi juny 2011
15
humans, els mostra com a persones amb una condició
i un destí en comú. La dignitat personal de la
humanitat s’imposa, doncs, a tots, fins a tal punt que
els homes no poden arbitràriament, negar-li la
humanitat a un dels seus semblants, ni privar-li dels
seus drets fonamentals.
El drama de l’època moderna és que la reivindicació
dels drets de l’home mai havia estat tan urgent, tan
insistent i tan universal com en el moment en què hi
ha unes contradiccions tan grans en la seva definició i
en què els fets la neguen amb tanta força. Com si
l’home estigués pres en una contradicció infernal –
com diria Sartre- en la qual la negació està a la mesura
de la reivindicació, i la precarietat a la mesura de
l’afirmació. L’eugenèsia, l’eutanàsia, l’avortament, els
drames econòmics, les víctimes de la fam o les
guerres d’extermini, donen testimoni a cada moment
d’aquesta mateixa ambivalència.
Però, la dignitat no és sols un valor social, relacional o
comunitari, sinó de l’individu en tant que persona. És
un valor en si de la pròpia persona, forma part de la
condició humana. La dignitat, doncs, no és un valor
afegit sinó intrínsec.
Parlar de la dignitat de la persona porta a la
fonamentació de l’ètica en la consideració que la
persona és un fi en ella mateixa, mai un mitjà en vista
a un altre fi, com defensa fortament el cristianisme. La
dignitat és el fonament últim, la raó primera dels drets
humans. La dignitat comença pel respecte a un
mateix: si un no es tracta com cal un mateix, com pot
exigir ser tractat dignament? I com pot tractar
dignament els altres?
La Deontologia mèdica i els comitès ètics La gravetat de les coses que estan en joc és
actualment tan gran que la professió mèdica es troba
davant una revisió de les seves pròpies normes, i
apel·la a la societat per a establir una reglamentació
que ella ja no pot garantir. L’instint de la investigació
mèdica és anar el més lluny possible, creient que tot
el que serveix al progrés de la ciència serveix,
igualment, al progrés de la humanitat. Però, el
problema és el següent: A quina deontologia
professional han d’obeir els metges o els investigadors
quan es tracta d’éssers humans?
Normalment, el cos mèdic donava una resposta
basada en el jurament hipocràtic i sobre una certa
definició de l’home, de la seva integritat, dels seus
Calidoscopi juny 2011
16
drets, que s’obtenia per un consens, suposadament
universal.
Però, actualment, el recurs freqüent als comitès
d’ètica mostra que ha fallat aquest marc de
referència. Aquesta ruptura pot ser el resultat d’un
desbordament de la investigació més enllà de la seva
esfera habitual, o d’un desequilibri intern d’una
societat menys segura de les seves conviccions i de la
seva unanimitat.
No obstant això, cal afegir que a vegades la
deontologia va tan lligada al caràcter tècnic de l’acte
mèdic que només els professionals amb certa
concepció de l’home i cert judici moral poden
elaborar una resposta.
Per altra banda, els juristes i els moralistes també han
de formar les consciències i donar la seva opinió. A
més, és necessari que els problemes siguin delimitats,
les dades definides i el problema moral plantejat
clarament. Per tot això, estic a favor, en principi, dels
comitès consultius d’ètica, però amb unes condicions:
i) Que els seus representants es caracteritzin
per la seva competència i honestedat.
ii) Que aquests comitès no pretenguin substituir
la consciència ni eximir a cap dels participants
de la seva responsabilitat (metges, polítics i
ciutadans).
iii) Car inevitablement existeixen contradiccions
entre els punts de vista, no es pot aplicar a un
debat moral el sistema d’arbitratge polític de
majoria/minoria. Estem davant un problema
moral; la majoria no pot indicar la veritat, ni la
minoria l’error. Una opinió majoritària no
prova res quant a la validesa moral del que
s’ha decidit. No es tracta d’arrencar la decisió
sigui com sigui, sinó d’invitar a la reflexió,
profunditzant en una qüestió que ha quedat
obscura. Si s’arriba a un consens sobre una
qüestió moral, que es manifesti. Si existeixen
divergències, que es facin igualment
públiques. Si hi ha debat, que s’expliquin els
termes del mateix.
iv) Els comitès d’ètica no poden ser tampoc
òrgans de decisió política. Poden aconsellar,
esclarir postures, etc., la qual cosa no
dispensa al poder polític ni als ciutadans de
les seves pròpies responsabilitats.
Donada la gravetat de les qüestions i la ruptura del
consens sobre el què és l’home i els seus drets,
individuals i socials, el debat pot ser beneficiós,
sempre que no desemboqui en una polèmica. Els
comitès d’ètica no poden ser comitès de “depuració”;
l’autèntic debat moral és respectuós.
Qüestió I: L’experimentació amb embrions humans Fins a mitjans del s.XX es podien donar diferents
definicions d’home, però una barrera indicava el què
era un home i el què reclamava un respecte a la seva
integritat. Ara, en canvi, el poder de la tècnica sembla
desbordar la definició d’home i ens diu: per a fer
fecundacions in vitro (FIV) ens veiem obligats a posar
en marxa una sèrie d’embrions que congelem. Però,
què hem de fer amb els que no s’utilitzin?
Calidoscopi juny 2011
17
Almenys, els científics han tingut l’honradesa de dir
públicament: no podem prendre la decisió sols.
Aleshores, què són els embrions congelats? Són éssers
humans? La pregunta no és nova. Es troben ja en
autors clàssics i medievals llargues discussions per a
saber a partir de quin moment un embrió humà pot
considerar-se un ésser humà amb ànima humana.
Actualment, l’acumulació de coneixements sobre la
gènesi de l’home ens fa estar cada vegada més
insegurs sobre aquest punt. Però, des d’un punt de
vista estrictament experimental, les investigacions i
els experiments que indiquen els progressos de la
ciència afirmen, cada vegada amb més seguretat, que
l’embrió no és solament un “tros” de carn, sinó que
està en vies de tenir una individualitat i una existència
humana. És a dir, l’embrió corre el risc de ser ja un
home. I el risc existeix. I aquest risc m’obliga a un
respecte absolut. Cal ser, doncs, intransigent amb el
respecte a l’ésser humà. S’ha de ser extremadament
rigorós quan es tracta de la dignitat de la persona
humana. I això és vàlid en tots els camps.
Aquesta dignitat existeix des del primer moment de la
concepció del nou ésser i hi roman fins a la seva mort
natural. La FIV i l’experimentació amb embrions
humans comporta, doncs,el menysteniment de la
dignitat de la persona humana. Durant aquests
processos, han estat creats i descartats molt milions
d’embrions. No només aquests éssers humans són
usats com animals de laboratori destinats a la
destrucció, especialment en els primers estadis del
seu desenvolupament, sinó que aquest ús ha generat
una cultura on els embrions són considerats objectes i
no el que són: individus humans.
Ara estem al llindar del plausible, del possible, però no
és inimaginable que, en un futur, es pugui fer de tot.
Sinó, penseu en les experiències d’Auschwitz, en
l’eugenèsia dels nazis, en el racisme, en Mengele... En
quin moment s’haurà de dir no? Perquè una vegada
s’hagi cedit quant al respecte degut a la integritat
humana, es cedirà en tot.
S’ha de tenir, doncs, una postura dura que obligui a la
reflexió. Però, amb tot això que estic dient, no
m’oposo a la ciència. És més, sóc científic, em sentiria
contradient-me a mi mateix. Per això, cal que se
m’entengui bé. El que demano és que no s’eximeixi a
la tècnica de les seves obligacions morals, perquè
sinó, una racionalitat tècnica corre el risc de destruir
un element determinant de la condició humana. En la
Calidoscopi juny 2011
18
medicina, la ciència està integrada al servei de la
terapèutica, és el que li dóna la seva dignitat i, al
mateix temps, li imposa obligacions. L’exigència ètica
s’imposa a la ciència com a preu pel seu accés al
domini de la condició biològica de la persona humana.
Així, per a la ciència, crec que l’exigència ètica i la seva
obligació és una font i condició, respectivament, del
veritable progrés científic.
Qüestió II: La nova llei de l’avortament
El passat 5 de juliol de 2010 va entrar en vigor la llei
orgànica 2/2010, de la salut sexual i reproductiva i de
la interrupció voluntària de l’embaràs (IVE).
Globalment, hi ha un canvi radical respecte a la llei
53/1985 de l’11 d’abril, en la que l’IVE seguia en el
codi penal, però la justícia la despenalitzava en tres
casos.
Així, el que era un delicte en l’anterior “llei de
supòsits” ha passat, en la nova “llei de terminis”, a un
suposat dret de la dona a l’avortament (AVT).
El títol II, capítol II de la llei es refereix a la
“interrupció voluntària de l’embaràs” i el seu capítol I
a les condicions d’aquesta interrupció. L’article 12
atribueix implícitament la propietat del nasciturus a la
mare com si fos part del seu cos, quan, contràriament,
la ciència confirma que el nou patrimoni genètic que
s’inicia, només li fa falta desenvolupar-se i créixer per
a convertir-se en adult.
Es diu també que en l’AVT “la mare es desprèn d’una
part accidental del seu cos”, igualant el significat de
les paraules accident i embaràs i contrariant
l’evidència científica que demostra que el fill en
gestació no forma part del cos de la mare. D’altra
banda, s’atorga un caràcter absolut a la voluntat de la
dona en les primeres 14 setmanes de gestació davant
la nova vida en procés, i es considera l’AVT voluntari
com un mètode més de “planificació de la
reproducció” humana.
En l’article 14, el valor fonamental de la vida humana
queda totalment desprotegit. L’article 15, referit a la
“interrupció per causes mèdiques”, contempla l’AVT
per anomalies greus del fetus. En aquest punt, la llei
és clarament discriminatòria i eugenèsica.
A més, la llei hauria d’incloure la possibilitat de
l’adopció, tenint en compte les circumstàncies
personals, familiars i socials de l’embarassada. Així,
l’Estat compliria el deure de protegir la vida prenatal.
La finalitat pretesa de la norma de reduir el nombre
de les IVE mitjançant l’educació, formació i
informació, de fet, no s’assoleix. Si els mitjans no són
adequats per a dissuadir de la IVE la gestant, no s’hi
val a dir que l’Estat ha fet alguna cosa per protegir la
vida del nasciturus.
El sistema de terminis comporta que durant les
primeres setmanes de gestació l’embrió no està
protegit per l’Estat, com és el seu deure. La referència
al suposat conflicte entre béns i drets no és correcta,
perquè el nasciturus no pot sotmetre’s a la decisió de
la dona per conservar-lo o destruir-lo. Recordem que
l’Estat, per indicació del Tribunal Constitucional, té
l’obligació de protegir el nasciturus amb una doble
Calidoscopi juny 2011
19
garantia: “Abstenir-se d’interrompre o obstaculitzar el
procés natural de la gestació i establir un sistema legal
per a la defensa de la vida que suposi protecció
efectiva; i, donat el caràcter fonamental de la vida, ha
d’incloure també, com a última garantia, les normes
penals. No és admissible configurar la lliure
determinació de la gestant com a requisit perquè
pugui practicar-se l’AVT sense raons o causes
mèdiques que el justifiquin” (Sentència del Tribunal
Constitucional 53/1985, Fonament Jurídic nº7).
Conclusions
El debat que es planteja des de l’àmbit biojurídic en el
s.XXI és el reconeixement i la defensa de la dignitat
humana. El relativisme moral ha propiciat anul·lar la
voluntat de gran nombre d’Estats que, amb l’excusa
de l’economia social, han convertit la persona humana
en objecte-instrument a les mans de la planificació
econòmica i de la manipulació de l’enginyeria social.
Aquestes qüestions que hem tractat són uns exemples
del que atempta contra el nostre futur individual i
col·lectiu, contra la dignitat de les dones, contra el
dret a la vida, l’únic dret natural comú a tota l’espècie
humana, sense el qual no subsisteix cap altre dret i
menys encara el dret a l’avortament, figura que no
apareix en la Declaració Universal dels Drets Humans
ni en la Constitució Espanyola.
A més, el Consell d’Europa en la resolució núm. 4376
del 4 d’octubre de 1982 deia: “La ciència i el sentit
comú proven que la vida humana comença en l’acte
de la concepció i en aquest mateix moment estan
presents, en potència, totes les propietats biològiques
i genètiques de l’ésser humà”.
Per acabar, doncs, tan sols afegir que només som
plenament humans quan vivim respectant l’especial
dignitat de tot ésser humà.
Dr. Ricard Casadesús
BIBLIOGRAFIA
J.-M. LUSTIGER, La elección de Dios, Ed. Planeta, col.
Documento, nº 251, Barcelona, 1989, pp.174-181, 233, 240.
BENET XVI, Discurs al Congrés “Confiança en la raó”, Roma,
16/10/2008.
J.-L. PÉREZ-FRANCESCH (ed.), Sobre la dignitat, Ateneu per
la dignitat, La Garriga, 2009, pp.47-48, 75.
F. GARCIA-FARIA, Salut sexual i reproductiva i de la
interrupció voluntària de l’embaràs: Llei 2/2010, Radar
Social, núm. 370, 2010, pp. 4-5 i 15.
Radar Social, núm. 371, 2010, p.12.
Calidoscopi juny 2011
20
PENSAR I VIURE AMB VALORS PERSONALISTES
El racó del cinema: Comentari sobre la pel·lícula: “También la lluvia”
Títol original: También la lluvia Direcció: Icíar Bollaín Guió: Paul Laverty Música: Alberto Iglesias Fotografia: Alex Catalán Repartiment: Luis Tosar, Gael García Bernal, Karra Elejalde, Juan Carlos Aduviri, Raúl Arévalo, Cassandra Ciangherotti, Carlos Santos, Dani Currás, Vicente Romero Productora Morena Films Any 2010
Sinopsis argumental: Sebastián (Gael García) i Costa (Luis Tosar) es proposen fer una pel·lícula sobre Cristóbal Colón i el descobriment d’Amèrica. Mentre que Sebastián, el director, pretén desmitificar el personatge presentant-lo com un home ambiciós i sense escrúpols; a Costa, el productor, només li interessa ajustar la pel·lícula al modest pressupost del qual disposen, per la qual cosa elegeixen Bolívia com a lloc dels escenaris, en ser un dels països més barats i amb més població indígena de hispanoamèrica. La pel·lícula es roda a Cochabamba, on la privatització i comercialització de l’aigua per part d’una multinacional genera entre la població tal malestar que farà esclatar la coneguda i trista “guerra boliviana de l’aigua” (abril de l’any 2000). Cinc-cents anys després del descobriment d’Amèrica, bastons i pedres s’enfronten novament a l’acer i a la pólvora d’un exèrcit modern. Però aquesta vegada no es lluita per l’or, sinó pel més imprescindible dels elements vitals: l’aigua (FILMAFFINTY).
A l’abril del 2000 una insurrecció popular s’estén per Cochabamba. El detonant del conflicte fou l’abusiu increment
del rebut de l’aigua, que una multinacional estrangera, amb l’aquiescència de les autoritats estatals, havia fet pujar
en un tres-cents per cent, quelcom inassolible per a les precàries economies familiars bolivianes. A més, agreujava la
situació el caràcter monopolista de la concessió, que invalidava el dret d’explotació de pous comunitaris i privats. Un
bé tant primari com l’aigua es negava a la població, en nom d’un “progrés” tant desafortunat com erràtic. La usura
interferia, un cop més, la dinàmica de la natura, i la cobdícia, la insensibilitat i la força despullaven dels seus drets als
legítims propietaris dels recursos, les persones que aposentades en un territori el treballen i n’obtenen d’ell el seu
sosteniment.
Calidoscopi juny 2011
21
La directora, Icíar Bolaín, recolzada pel guionista Paul
Laberty –col·laborador habitual del contestari Ken
Loach- ens apropa en También la lluvia a un episodi
històric recent i ens recorda que la condició humana
pot ser tant tèrbola ara com ho fou fa cinc-cents anys.
A l’albada de l’Edat Moderna, un depredador Colón
exigia als nadius or, el desitjat metall de la terra. En el
segle XXI, quan ja escassegen les matèries primeres,
els nous colonitzadors –no en va la paraula deriva del
mot “Colón”- poden exigir un cànon per l’usufructua
dels elements naturals renovables, l’aigua en aquest
cas, que es regenera precisament a partir de la pluja.
Una pluja que nodreix fonts d’aigua dolça i sosté rius i
llacs. Una pluja sobre la que s’hi assenta la vida.
En ambdós casos, per fer efectiva la rapinya, han de
concórrer a l’escenari dels esdeveniments uns factors
concrets, com ara l’egoisme personal, el menyspreu
per els altres, la manca d’escrúpols en la presa de
decisions, les aliances fàctiques entre els conqueridors
i alguns agents locals... i expectatives de mercat. Per
això la història de la conquesta d’Amèrica i la
mercantilització de la Bolívia actual presenten
similituds i s’entrellacen en la narració fílmica.
L’ofuscament en fer créixer la riquesa personal o
corporativa, l’obsessió en pujar com sigui... acaben
convertint en monstres tots aquells que es
desvinculen de plantejaments mínimament morals, o
bé els adapten als seus interessos de classe o de raça.
La legalitat arriba a justificar saqueigs; d’aquí que es
recorri freqüentment a arguments fal·laços com la
manca de cultura dels nadius, la idolatria dels pobles
indígenes, la necessitat d’expansió de les societats
avançades o la adaptació de les economies
tradicionals als nous mercats internacionals.
Plantejaments que, en realitat, amaguen la pretensió
d’esclavitzar, imposar i espoliar, adduint una suposada
dosi de proteccionisme i paternalisme; o bé, com
succeeix en el cas de les autoritats polítiques, els
permet eludir la seva responsabilitat institucional amb
el contra-argument segons el qual la modernització
del país precisa sacrificis puntuals, i també la
asseveració de que tots, sense excepció, practiquem
conductes similars d’espoliació. Aquestes fal·làcies,
tolerades pels reis de l’Espanya renaixentista i
imposades a Les Amèriques amb l’ajuda de virreis
ambiciosos, mercenaris cruels i religiosos ensinistrats,
lluny de desaparèixer, es perllonguen fins ara, i queda
reflectida en la pel·lícula a la figura d’un polític
corrupte que com a molt d’altres es entronitzat a la
seva cadira de la ma de “potencies econòmiques
amigues” a canvi de ma d’obra barata i domini
concessions sobre recursos naturals.
Tot i així, sempre entre allò més abjecte, hi germina
l’esperança. Emergeixen persones anònimes,
combatives, capaces de desafiar allò que les oprimeix:
les mares que no dubten d’ofegar els seus fills petits
abans de veure’ls destrossats pels gossos dels
conqueridors, i les mares que s’enfronten a l’exèrcit
de la república demanat l’anul·lació de l’escandalosa
apujada del preu de l’aigua. La dignitat es converteix
per a aquestes persones en una meta superior a la de
la conservació de la vida, de la llibertat o de la
integritat física. Sense dignitat no hi ha supervivència
Calidoscopi juny 2011
22
que valgui la pena. Aquells més avantatjats, més
clarividents i més forts (els indígenes Hetuey i
Daniel)´, seran els líders i es convertiran en herois
quan se’ls crucifiqui, o quan se’ls escarceri; és a dir,
quan condueixin el seu poble a la lluita, encara que
morin executats per defensar els seus ideals.
Però También la lluvia és una pel·lícula d‘amplis
matisos socials i polítics, que busca l’aquiescència de
l’espectador i no s’acontenta amb una reflexió distant.
Incideix en el compromís, en la involucració personal,
en la responsabilitat que es deriva de les preses de
consciència, que comporten necessàriament una
participació activa en problemàtiques justes, encara
que no ens afectin directament.
Així, en el guió de la pel·lícula, i de la mà dels pares
Antonio Montesinos i Bartolomé de Las Casas,
assistim a la denúncia de la barbàrie. Tots dos formen
part del col·lectiu dels opressors, però això no els
impedeix manifestar el seus desacords i allunyar-se de
les seves pràctiques brutes, donant preferència als
criteris de veritat i de justícia en front dels criteris de
classe o ètnia. El contrari, negar el que és evident, ja
sigui per conveniència, per oportunisme o simple por
és “viure en pecat mortal”. El mateix farà el productor
de la pel·lícula, en Costa, que es decantarà per les
persones, deixant de banda la seva seguretat física i
material. No estaran a la seva alçada, certament, la
resta de participants de la pel·lícula: ni els actors,
paralitzats per la por davant l’aixecament dels
indígenes ni l’idealista director, Sebastián, que acaba
més preocupat per l’al·legat artístic de la pel·lícula que
està rodant que no pas per la participació o
compromís real en els esdeveniments en què es troba
involucrat, similars als que són objecte de denúncia de
la pel·lícula i ocorreguts fa cinc –cents anys.
Irònicament el guió de la pel·lícula, joc del cinema dins
del cinema, ens mostra una vegada més
l’ambivalència de la condició humana. El valor de
Montesinos i de Las Casas contrasta amb el temor
dels actors que els encarnen, mentre que l’agressivitat
de Colón s’oposa a la fortalesa de l’Antón, nihilista
avesat pels cops rebuts a la vida, però tot i així humà.
I és la “humanitat” –com a qualitat pròpia de l’home-
allò que l’engrandeix, dotant-lo de capacitat de
sacrifici i apartant-lo de la claudicació o de l’apatia.
Aquesta humanitat és també la que fa possible el
canvi, tot i que, en moltes ocasions i de manera
recurrent, la marxa de la llibertat resulta truncada per
l’ambició dels homes, que sovint obliden que són, per
damunt de tot, persones.
Calidoscopi juny 2011
23
Memòria dels 10 anys del IEMC
UNA MICA D’HISTÒRIA
A l’any 1984 es va fundar a Madrid l’ Institut Emanuel
Mounier (IEM) i ha anat desenvolupant-se fins tenir
militants i grups actius en molts llocs d’Espanya i
Amèrica Llatina com Mèxic, Paraguai, Brasil, Bolívia i
Argentina.
Grups actius que ha desenvolupat una tasca educativa
i social arrelada al seu entorn i amb la idea de
transformar una societat, el de realitzar una
comunitat de persones alliberades de l’afany de
possessió, tendents a una societat personalista i
comunitària, per lliure, justa, ètica, fraterna i
profundament espiritual.
El centre del pensament i acció és la PERSONA
Humana, fi en sí mateixa, però no enclaustrada
individualment, sinó oberta al compromís solidari vers
l’altre, i ordenada a la transcendència. Per ella,
assolint, a la vegada, la transformació interior de
l’ésser humà i de les estructures on vivim.
Tot aquest ideari no seria viable sense una nova
cultura crítica que faciliti la formació de les
consciències per resistir davant els intens de
deshumanització.
LA NOSTRA HISTÒRIA.
Seguint els passos dels nostres companys i d’altres
grups actius, a l’any 2001 varem començar, amb
tremolor, aquesta petita aventura de constituir un
“Institut Personalista Comunitari a Catalunya” posant
com a símbol a en Emmanuel Mounier. Han passat
deu anys i encara som vius i amb ganes de donar
“guerra”.
Es veritat que som poquets però tenim confiança en
que, tal com diuen els estatuts de la nostra associació,
la tasca de CONSTITUIR UN GRUP DE VIDA
COMUNITARIA I ACCIÓ PERSONALISTA; DIFONDRE EL
PENSAMENT PERRSONALISTA-COMUNITARI; DESVET-
LLAR UNA CONSCIÈNCIA CRÍTICA DE LA SOCIETAT; I
CONSTRUIR UNA SOCIETAT MES HUMANA, JUSTA I
SOLIDARIA, es una acció de gran durada i que te un
gran futur.
2001-2002
Primeres aules de formació: Introducció al pensament
de Mounier
2002-2003
Primeres aules: Acció política:
“El sindicalisme cristià en la primera meitat del segle XX”. Ponent: Valentí Vázquez López.
Calidoscopi juny 2011
24
“Àngel Carbonell (1877-1940) un social cristià comunista”. Ponent: Miquel Montoliu Martí.
Josep Lluis Vázquez
Primeres publicacions:
-Traducció al català del llibre d'en Carlos Díaz "Emmanuel Mounier" de la Col·lecció SINERGIA. -El sindicalisme cristià en la primera meitat del segle XX, d'en Valentí Vázquez López -Àngel Carbonell (1877-1940) un social cristià comunista, d'en Miquel Montoliu Martí -Col·lecció “La Persona ¿Qué es?” Ediciones San Pablo - El proceso interior. Viaje al interior de ti mismo , d’en J. L. Vázquez Borau -Vivir en el amor. Nadie puede vivir sin amor, d’en M. Gelabert -La persona y la realidad del mal. Una aproximación al concepto del mal , d’en María Pueyo -Eres luz. La alegría de ser persona, d’en Xosé Manuel Domínguez Prieto -Constructores de la Paz. Educar para la no-violencia activa d’en J. L. Vázquez Borau -¿Felicidad o sufrimiento?. Una alternativa en tus manos., d’en Joaquín Campos
-El camino de la virtud. Para ser personas de caràcter, d’en Carlos Díaz - Vivir la salvación. Así en la tierra como en el cielo d’en Martín Gelabert
2003-2004
Aules: La persona i la transcendència
“Metafísica y ciencia”. Ponent: Guillermo A. Donaire.
“La persona y su crecimiento en Zubiri”. Ponent: Xosé Manuel Domínguez
“Emmanuel Mounier i el problema del mal”. Ponent: Maria Pueyo.
“El personalisme d'Emmanuel Mounier i la seva presència a Catalunya”. Ponent: Josep Maria Coll.
Josep Maria Coll
2004-2005
Celebració del centenari Emmanuel Mounier.
Calidoscopi juny 2011
25
2005-2006
Creació del Centre Horeb Religions. El Centre va ser creat per dos membres del Institut Emmanuel Mounier Catalunya, Valentí Vázquez López i Josep Lluís Vázquez Borau, el 8 de setembre de 2005, com una vocalia d'aquest, per tal d'oferir, dins de cada programació del curs, alguna Aules Horeb, per l'estudi, el coneixement i l'amistat entre les diferents confessions cristianes i les diferents religions.
Albert Llorca
2006-2007
“La revolució comunitària d’en Emmanuel Mounier”. Ponent: Albert Llorca
“Els impersonalismes i el personalisme”. Ponent: Oscar Sorribes
“ La persona un esser en relació”. Ponent: Josep Lluis Vazquez “El personalisme que volem”. Ponent: Francesc Torralba
“Que és la UTDCC”. Ponent: Carles Ortega, president de l’Unió de Treballadors La nova etapa de Calidoscopi comença amb la direcció de la revista per en Oscar Sorribes, sota el patronatge del Institut Emmanuel Mounier Catalunya, amb la col·laboració del Grup Mounier del IES Terra Roja i el Centre Horeb Religions. En aquesta nova etapa a més del valors personalistes adjuntem “pensament”
personalista, quedant d’aquesta manera la capçalera de la revista: CALIDOSCOPI “Revista de pensament i valors personalistes comunitaris”.
2007-2008
Des del grup Mounier-Girona es planteja la publicació en català dels llibres d’Emmanuel Mounier i es començarà pel “El personalisme”.
Cicles de conferència a Girona
“El personalisme com a filosofia política d’inspiració cristiana”. Ponent: Antoni Comin i Oliveres.
“L’educació com a personalització a Emmanuel Mounier: Una psicologia dels valors per despertar la persona”. Ponent: Albert Llorca i Arimany.
“L’essència del diàleg Mounier i Buber”. Ponent: Francesc Torralba i Roselló
Joan Lluis Pérez
Aules Mounier: Economia i política personalista
“El personalisme com a filosofia política d’inspiració cristiana. Ponent: Antoni Comín i Oliveres , diputat al Parlament de Catalunya.
“Democràcia i participació ciutadana”. Ponent: Joan Biosca, director Institut Social Obrer de València
Calidoscopi juny 2011
26
“La política a Catalunya”. Ponent: Joan Paredes, ex diputat al Parlament Espanyol.
“M. M. Batjin: Llenguatge i política”. Ponent: Carles Llinàs, vice-Degà de la FFC.
“Emmanuel Mounier: més enllà de l’esquerra i la dreta”. Ponent: Miquel Calsina Busca, professor Ciències Polítiques UAB.
“Economia i Política Personalista”. Ponent: Arcadi Oliveres, president Justícia i Pau
Joan Paredes
Curs 2008-2009
Conferències a Girona
“Els polítics i el personalisme d’Emmanuel Mounier”. Ponent: Gregorio Peces-Barba Martínez, ex-president del Congrés dels Diputats i rector de la Universitat Carlos III (1989-2007)
“El personalisme de Maritain i la seva relació amb Mounier”. Ponent: Joan Rigol i Roig, ex-president del Parlament de Catalunya i Conseller de la Generalitat
“Persona i comunitat: Emmanuel Mounier al segle XXI”. Ponent: Jordi Pujol i Soley, ex-president de la Generalitat
Joan Rigol i Joan Paredes
Mounier en el context polític i intel·lectual català dels anys 50
Seminari a l’Institut Superior de Ciències Religioses de Girona (ISCRG) amb el títol: “Mounier i el personalisme davant del segle XXI”. Ponents: Dr. Albert Llorca i Llic. Valentí Vázquez
Aules Mounier: “Virtuts i valors personalistes comunitaris”
“Concrecions conceptuals en relació al mon dels valors i de les virtuts” Ponent: Dr. Joan Martinez Porcell
“L’existència humana i l’esperança”. Ponent: Dr. Albert Llorca
“El valor, la virtut i el caràcter”. Ponent; Ll. Nicolás Sáinz
“La personalitat del militant personalista”. Ponent: Ll. Valentí Vázquez López Celebració de l'any Sant Pau a càrrec de Josep Lluís Vázquez Borau. “Virtuts humanes per a la vida pública”. Ponent: Dr. Joan Lluís Pérez Francesc
Calidoscopi juny 2011
27
Nicolas Sainz
Reconeixement Emanuel Mounier
L'Institut Emmanuel Mounier Catalunya, juntament amb la Facultat de Filosofia de Catalunya, atorgarà a partir d’ara i cada any el guardó: "Reconeixement Emma-nuel Mounier Catalunya" a aquelles persones o institucions que destaquin per les seves tasques i projectes que girin al voltant de l'enaltiment de l'ésser humà com a persona i membre compromès en el valor i el progrés comunitari. El primer guardó va ser concedit al Dr Josep Maria Coll i Alentorn, per la seva tasca filosòfica i estudi sobre el personalisme comunitari
Primeres jornades personalistes de la Societat Catalana de Filosofia. Va intervenir el Dr. Gabriel Amengual, professor de la Facultat de Les Illes Balears, amb la ponència “Les pors del segle XXI”, en el marc del tema « Les pors i esperances del segle XXI », i també van intervenir els membres del Grup de Filosofia Personalista.
2009-2010
Aules Mounier: Reptes del personalisme del segle XXI
“L’actuació personalista del bisbe Carreras”. Ponent: Jaume Aymar
“Que vol dir parlar dels valors en el personalisme”. Ponent: Valentí Vázquez
“Mounier i la seva reflexió econòmica en el segle XXI”. Ponent: Joan Paredes
“Com gestionar el pluralisme religiós en la Catalunya d’avui”. Ponent: Miquel Calsina
“Virtuts cíviques en el manifest de Mounier: una reflexió tot pensant en els joves”. Ponent: Joan Lluís Pérez Francesc
“Treball i lleure en la perspectiva personalista”. Ponent: Albert Llorca
Valentí Vazquez i Oscar Sorribes
Conferències a Girona
“El nou humanisme al servei de la persona” Ponents; Salvador Cardús, Arcadi Oliveres i Josep M. Esquirol
Calidoscopi juny 2011
28
Segon Reconeixement Emmanuel Mounier
Atorgat a la Cooperativa Calandra de Vic, modèlica en la pràctica de la Responsabilitat Social Corporativa en la mesura que testimonia, de fa més de vint-i-cinc anys, la seva vocació de contribuir activament a la millora del teixit personal humà , tant laboral com econòmic i social de la comarca d'Osona.
Segon reconeixement Emmanuel Mounier
2010-2011
Presentació del llibre “Manifest al servei del Personalisme”, d'Emmanuel Mounier a l’Ateneu Barcelonès
Aules Mounier: Propostes personalistes davant la crisis
“Propostes personalistes davant la crisi de valors”. Ponent: Miquel Segura “Propostes personalistes davant la crisi politico-institucional”. Ponent: Miquel Montoliu.
Presentació del llibre “La tercera via”, de Joan Paredes
“Propostes personalistes davant la crisi econòmica”. Ponent: Joan Lluís Pérez “Propostes personalistes davant la crisi de l'ensenyament”. Ponent: Albert Llorca.
“Propostes personalistes davant la crisi religiosa”. Ponent: Josep Lluís Vázquez
Miquel Montoliu
Tercer Reconeixement Emmanuel Mounier
Atorgat a Arcadi Oliveres i Boadella pel seu mestratge en el coneixement com a professor en l'àmbit socioeconòmic i pel seu permanent compromís en defensa del desenvolupament humà, la pau, els drets humans i la plena convivència al capdavant de Justícia i Pau, basats en el profund respecte a la persona humana
Tercer Reconeixement Emmanuel Mounier
Conferències a Girona
“Un nou humanisme: La economia al servei de la persona” Tres experiències de democràcia econòmica i social: Projecte de Banca Ètica FIARE. Grup Cooperatiu Mondragón. Cooperativa La Fageda
Calidoscopi juny 2011
29
EL RACÓ DELS JOVES
Arquitectura al servei de la persona
L’arquitectura ha estat sempre inserida en la
humanitat. És necessària i vital a les nostres vides, i no
només pel fet de constituir un refugi que ofereix
protecció davant el medi físic, privacitat enfront els
altres o confort en el desenvolupament de les nostres
activitats quotidianes. L’arquitectura ens representa
com a societat i com a essers humans individuals, o
com assenyala Mies Van der Rohe, és voluntat
d’època. Per això L’arquitectura és font de goig
estètic i intel·lectual, és capacitat tècnica i creativa,
signe d’ostentació i de sociabilitat, de poder i de
convivència,.... i alhora la gaudim i la patim, l’imposen
quan aixequem la nostra casa i ens l’imposen quan
compartim urbanisme i espais públics.
Al llarg de la historia l’arquitectura i l’ urbanisme han
desenvolupat un paper fonamental, tant a nivell
antropològic, com social, ideològic i artístic. Des de
temps molt antics l’home aixeca la seva llar i crea les
zones de oci o les infraestructures amb allò que la
natura li proporciona i amb els mitjans que els
coneixents de la seva època li permeten, però les
estructura d’acord amb el sentiment. El resultat
formal de l’obra és conseqüentment humà, perquè es
fruit de la possibilitat i l’elecció.
Atenent a la seva visió còsmica de l’univers, a casa
nostra, per exemple, fa 9000 anys l’home paleolític
decorava coves i balmes amb escenes de cacera
(Cogul), aixecava dolmens megalític entorn el 3000 aC
(Cova D’En Daina), construïa poblats ibèrics a partir
del segle VII aC (Ullastret), o erigia en el segle XIV, de
la ma de Berenguer de Montagut, la incomparable
Santa Maria del Mar. En altres indret i amb
cronologies pròpies, els egipcis construïren grans
piràmides amb aspiracions d’eternitat, els grecs
idearen polis de caràcter atemporal, els romans
conformaren espais d’oci i comerç amb criteris
utilitaris, L’ordre del Cister recrearia en els monestirs
afany d’espiritualitat, Lluís XIV en el Palau de Versalles
mostraria poder i grandesa, i en el Modernisme, els
arquitectes cercaren complaure l’hedonisme i el desig
de protagonisme social de la burgesia, consolidada ja
com a classe social.
Tots nosaltres vivim en una època determinada i és
necessari que ens sentim vinculats a ella, lo contrari
suposaria el desarrelament, la incongruència, la
neurosi. L’home és un esser social, vinculat a sistemes
politics, econòmics, científics, ètics, filosòfics i
religiosos. L’arquitectura, obra feta per l’home i per a
l’home ha de ser una conseqüència d’aquesta realitat,
no una resposta aliena. Els pensadors d’arquitectura
de la primera meitat del segle XX (Le Corbusier, Theo
Van Doesburg, Marineti, Adolf Loos,...) son conscients,
i bel·ligerants enfront d’allò i d’aquells que frenen el
desenvolupament natural de l’arquitectura, la
adaptació del llenguatge arquitectònic a les noves
Calidoscopi juny 2011
30
necessitats socials, no reconeixen com a vàlides les
noves aportacions estètiques formulades pels Istmes,
o refusen la potencialitat dels nous materials
industrials.
És del tot cert que en l’arquitectura es relacionen
espai, temps i humanitat, i que la síntesi resultant ha
de ser verídica, altrament no seria estètica, sinó
dissonant, inclús irrisòria. Però tot i la certesa
d’aquesta afirmació i la legalitat de la lluita per
reafirmar l’arquitectura com a valor artístic i social
integrat a l’època, els pensadors esmentats,
arquitectes i no arquitectes, traspassen, amb una
vehemència molt pròpia del clima polític i intel·lectual
de aleshores (naixement dels totalitarismes,
propagació de la idea de superhome de Nietzche,
desplegament del positivisme i del utilitarisme,...) els
límits de la raó, tot i al·ludir a la raó com a eina de
progrés. Cometen l’error més greu que ningú podria
cometre, pecar de supèrbia, girar l’esquena al passat,
denigrar-lo i oblidar que l’arquitectura es deutora dels
homes, i de les cultures, que abans que nosaltres
resolgueren problemes, treballaren amb afany per
esbrinar les lleis del cosmos i albiraren noves realitats
d’igualtat social.
No obstant hem de fer constar que si be la
coincidència en el rebuig del passat (del que no tots
els arquitectes contemporanis son participes, ja que hi
ha excepcions notables) i la simultaneïtat en la crítica
a la arquitectura no adscrita al Moviment
Internacional es unànime, no tots els arquitectes ni els
moviments arquitectònics del segle XX ofereixen les
mateixes solucionen formals. Per exemple, les idees
matemàtiques, casi pitagòriques, de Le Corbusier,
contrasten amb la exaltació a la corba de Sant’Elia .
Persisteixen les seves idees en l’arquitectura de avui
dia? Creiem que sí.
Per una banda perquè des de ja fa uns anys que ens
trobem en un món en transformació, com el que els
artistes esmentats van viure. Relativitat, moviment
continu en el que la societat és diversifica i es dilueix,
moda, velocitat, transitorietat, dinamisme de les
formes, adaptabilitat, canvi per el canvi,... son
conceptes que concorden amb la visió de Sant Elia i
els futuristes, a la vegada que altres conceptes es
decanten per posicions com les de Le Corbusier o Van
Doesburg i els Neoplasticistes, que defensen la
elementalitat formal, l’ impacte color, la economia, la
funcionalitat,....... valors que realment estan presents
en la nostra societat actual.
Calidoscopi juny 2011
31
Per un altra banda, i des del meu punt de vista, la
tendència a rebutjar el passat que patien els autors
entra en contradicció amb les formulacions
arquitectòniques actuals, ja que s’ha deïficat els
artistes més rellevants del Moviment Internacional, i
s’han convertit en dogma les seves propostes i la seva
concepció de l’art i de la arquitectura. Es a dir, un
segle després ens pot passar a nosaltres el que els
passava a ells en el seu moment: impossibilitat de
dissenyar més enllà d’allò que és considera correcte i
sancionat, convertint l’Estil Internacional, de vegades,
en un nou Academicisme.
Travessem un moment de crisi, on no hi ha un lligam
ferm entre valors , pensament i societat, i moltes
vegades, esgotada la capacitat creadora, ens recreem
en el mateix llenguatge: formes cúbiques sense
convicció, línies rectes anodines, simplicitat
irrellevant, allunyament de l’entorn,...... projectes
que no condueixen enlloc perquè no mirem ni
comprenem l’ubicació ni el context de la obra.
Conclourem, que per no caure en la repetició seriada,
en la rutina, en la ocurrència fàcil, en la des
contextualització, en la falta de respecte a la natura i
als altres, hem de buscar noves solucions als
problemes arquitectònics, sense renunciar a
l’experiència de qualsevol estil, però centrant-nos en
les nostres potencialitats i les nostres necessitats, con
ho van fer alguns dels grans arquitectes del Segle XX,
si be amb humilitat. Aleshores podrem esdevenir
sostenibles, el gran repte de la Nova Arquitectura del
segle XXI.
Verònica Llorca Fernández
Calidoscopi juny 2011
32
Comentari sobre la pel·lícula: “senderos de gloria”
Voldria fer una reflexió sobre la reducció de les
persones a mer objecte per usar indiscriminadament
segons les conveniències, a partir dels fets que es
narren en aquesta pel·lícula i que recreen un fet real
de la primera guerra mundial. Ben segur que quelcom
similar passa en altres guerres –recentment, a la
guerra de Irak varen succeir abusos realitzats per les
tropes americanes que, precisament, vaig recordar
quan vaig veure la pel·lícula que ara comentaré.
.
El resum dels fets narrats és així: a l’any 1916, l’alt
Comandament francès dóna l’ordre d’atacar un punt
estratègic que estava en mans de l’enemic del
moment: els alemanys. És la guerra de trinxeres, i els
soldats hauran d’arribar al lloc on estan els enemics,
passant per foc creuat. Un general anomenat Mireau,
ordena al coronel Dax que faci avançar als seus
soldats, ordre que, per les grans dificultats que
suposa, és poc obeïda pels seus homes. Només molt
pocs hi arriben, i llavors el general Mireau, , en
observar aquest desgavell des de la seva posició de
comandament, ordena bombardejar als mateixos
soldats propis per “covards”. I a més, tal acte de
indisciplina creu que mereix un càstig, de manera que,
amb el permís d’un general superior, un tal Broulard,
ordena al sergent elegir tres homes a l’atzar per fer-
los un consell de guerra per covardia com a
representants de tots els soldats, ja que no pot jutjar a
tota la companyia. El coronel Dax els defensarà en la
paròdia de judici que fan, però no se li permet fer
adequadament i, en conseqüència, els tres homes són
comdemnats a mort i executats.
Un cops morts, Broulard obra una investigació sobre
el comportament de Mireau i ofereix el lloc d’aquest
al coronel Dax que ara ascendiria. Davant de tant
cinisme, el coronel no li fa cas i torna amb els seus
homes al front.
Calidoscopi juny 2011
33
En la pel·lícula es posen en relleu diversos aspectes
que pertoquen a la ètica i a la nul·la consideració i
respecte a l’ésser humà. Hi ha, per començar, un clar
abús de poder: els dos generals representen la més
indignant hipocresia i cobdícia –volen medalles i
poder-, usant els soldats com a peces que s’envien a
morir, si els convé, sense cap possibilitat que surtin
vius. El patriotisme dels militars d’alta graduació
queda per terra; potser per això la pel·lícula fou
prohibida a Espanya a l’època del general Franco;
doncs fou interpretada com un atac a la institució
militar i, imagino, al nacionalisme agressiu del règim.
D’altra banda, el problema de la pena de mort i la
injustícia –sinó arbitrarietat que comporta- es fa notar
en la pel·lícula, i que completa la total manca de
respecte a la dignitat humana quan es desenvolupa un
procés judicial vergonyós, de vulgar paròdia, per
poder condemnar i matar els tres soldats seleccionats.
Sense dubte, el director, Stanley Kubrick volia reflectir
la fredor inhumana amb la que, qui te el poder i la
vida de les persones en les seves mans pot enviar-los
a la mort per conveniència i sense més explicacions.
En aquest sentit, és un clar al·legat contra el
militarisme, que es pot interpretar com la propensió a
la malaltia que pateix, sovint, l’estament militar arreu.
No és aquesta una bona manera de contribuir a una
societat de persones, certament.
Al final de la pel·lícula, hi ha una escena molt emotiva
que em va impactar: una noia alemanya, detinguda,
és obligada a canta en una taverna plena de soldats
francesos per a què es “diverteixen”: i resulta
impressionant observar com l’ambient de crits i
improperis contra la noia quan comença a cantar amb
molta por i quasi sense veu, va transformant-se en
silenci, seguit de l’acompanyament dels soldats que es
van afegint a la cançó. Tot un símbol de què les
persones, si es deslliuren dels seus prejudicis, mostren
la seva vessant més generosa.
Anna Rius
Calidoscopi juny 2011
34
COMENTARI DE LLIBRES
“La Intel·ligència Espiritual: de la “cura de si” al desplegament vers l’Altre de si” (A propósit del llibre La Inteligencia Espiritual de J.L. Vázquez Borau3)
Presentar un llibre mereix haver-lo pensat prèviament. I més un llibre per pensar. La “Inteligencia Espiritual” d’en
Josep Lluis Vázquez Borau pertany a aquesta categoria. És per això, que, donada la complexitat i profunditat de
temes que planteja, m’he proposat fer un comentari a mena de invitació a la reflexió i no pas un resum dels molts
continguts tractats, que ja els abordarà el lector amb calma. Aquí, doncs, em limitaré a proposar unes notes
reflexives que la lectura del llibre m’ha incitat.
Establiré quatre registres o esglaons en el meu apropament a l’obra:
En primer lloc, un registre “psicològic” de la intel·ligència espiritual –cosa encara relativament nova , enmig de les
més conegudes “intel·ligència cognitiva”, “intel·ligència emocional”, intel·ligència col·lectiva”... que estan més de
moda-. L’expressió “intel·ligència espiritual”, que podríem associar a altes expressions més clàssiques de la filosofia,
com ara “coneixement de si”, “conatus intellectualis” o “estima de si”, fou proposada l’any 1994 per Robert
Cloninger com un apropament a l’enfocament psicològic des d’on poder abordar a una dimensió transcendent de la
vida humana, i al sentit que tenien els comportaments que han estat considerats tradicionalment “virtuosos”, com la
gratitud, la humilitat, el sentit de la compassió o el perdó. Tels virtuts es presenten com una mena de “categories”
que una psicologia sensata i profunda no hauria d’obviar, si vol contribuir a la comprensió de l’ésser humà .En
efecte, l’autoconeixement, l’autoestima, l’autonomia, l’empatia o l’autorrealització com a formes del
desenvolupament interior humà, no serien sinó formes psicològiques emparentades amb actituds com saber ser
agraït i no superb, ser just i atent a les necessitats dels altres, saber comprometre’s quan cal... i, fins i tot, ser capaç
de mantenir una actitud generosa amb aquells amb qui no compartim gaires idees; o bé ens han perjudicat: és el cas
del sentit del perdó com exercici de saber donar sense esperar la compensació o “peatge”..., o com a molt, albirar
l’expectativa d’un poder arribar en el futur a estar millor davant de l’altre, més harmònicament... Tot això, la
psicologia de l’alteritat ho ratifica.
3 Vázquez Borau,, J.L.La Inteligencia espiritual. Bilbao. Ed. Desclée De Brouwer, 2010.
Calidoscopi juny 2011
35
En un terreny més proper, la ciència neurològica parla de la intel·ligència espiritual en termes de que el cervell
disposa de camps magnètics més amples que la mera recopilació i còmput de dades, de idees o reaccions
emocionals... El cervell, doncs, es mou en contextos més amples que la senzilla comptabilització adaptadora, en
totalitats significatives sobre la vida, el deure moral –què és sinó, també, una forma mental d’eixamplament psíquic
envers una altra ment humana?-, o l’expectativa d’un futur compartible amb moltes persones –ments- en l’àmbit
col·lectiu.
Accedim, de retruc, al segon registre, en el qual es localitzen àrees d’espiritualitat humana com les que en Cloninger
en diu “autoabandonament”, on se situen sentiment sobre el nostre paper en la vida o la nostra sensibilitat davant
de la bellesa; o també valors relatius a la identificació transpersonal –compartint sentiment amb altres subjectes
personals en un projecte comú-, o bé, l’aprehensió de la percepció humana d’esferes relatives al sentit últim de la
vida, a la immortalitat, a l’esperança en un Regne d’amor que ens convoca... Aquest segon registre de la intel·ligència
espiritual reflecteix, per tant, les fibres antropològiques que encaminen l’ésser humà vers el cultiu de si o superació
de la seva finitud, en saber “llegir” el lloc i funció amb que la condició humana es plenifica amb el bon exercici de les
seves capacitats, però que, alhora és, en paraules de Kant, propens a la ruïna del mal. I ho és, afegirem, sota figures
poc intel·ligents com l’egoisme, la malfiança, la por o la indiferència envers els altres. El significat del món i dels
altres, i el sentit totalitzador i superador de tot límit constitueixen línies o vessants que bateguen en l’espiritualitat
lúcida que arrela en l’ésser humà. És així que Josep Lluis Vázquez sintetitza aquest complex ventall que parla de
l’home, en la paradoxa que rau en ell, entre l’angoixa i la saviesa: la condició –en ella, Paul Ricoeur parlava de la
“fallibilitat” humana- i l’aspiració a la infinitud, des de la primera.
Entrem en el tercer registre, que anomenarem teleològic o de transformació de si: es tractaria, aquí, dit en síntesi,
d’aquell moment de la espiritualitat humana conduïda per un ésser encarnat, de car i os, que anomenarem persona
–individu que “surt de si”, i que es compromet en quelcom-; del moment, dèiem, en el que ha de “plantar cara” al
món. La persona humana s’hi ha trobat sempre en aquesta situació. I avui no és menys: els nostres temps, diferents
a d’altres èpoques, però semblants en presentar dificultats, no ens estalvien esforços.
Váquez Borau fa referència a T. Radcliffe, per qui la crisi fonamental de la societat europea contemporània, la que
ens afecta directament i ens compromet –tot i no ser l’últim cercle de les nostres expectatives-, rau en la devaluació
de la història en la que s’ha constituït; de manera que aquesta s’ha reduït al “progrés” modern de “tenir” coses, i
s’ha entès com a signe de supervivència i de triomf dels més aptes. I en uns temps crítics com els nostres, als quals
no els acompanyen gaires dosis de sentit de la mesura, ha triomfat “l’aquí i ara”: luxe, diners, “eterna joventut”,
indiferència davant dels drames aliens...
Calidoscopi juny 2011
36
Això implica un enorme “buit” existencial –una vida sense gaires expectatives-, en el qual la referència a l’Absolut
desapareix, minimitzant-se el nivell d’espiritualitat; pel fet que el sentit de l’existència aspira, com a molt, a un
requilibri homoestàtic o immediata experiència efímera de benestar, empobrint-se el creixement de la persona i la
seva contribució al perfeccionament col·lectiu en el decurs del temps històric. Fluix sentit del l’esforç, nul·la
esperança en la transformació del món a millor, un progrés desproveït del “telos” espiritual pel qual el món hauria
de circular sota la guia d’eixamplar la comunitat de persones. Aquest sentit del “progrés” poc intel·ligent s’encamina
vers un món deshumanitzat i al marge de la lucidesa racional que hauria d’extraure el millor dels éssers humans,
amb la finalitat del seu propi perfeccionament.
Sense el sentit de la intel·ligència espiritual inserida en el temps històric i en el batec de les comunitats humanes, els
éssers humans, com a persones individuals intransferibles cridades a enaltir el món, perden allò que els és essencial.
La dignitat inherent a la seva persona.
Però, què és la persona?. Entrem ja en el quart registre que contemplarem per explicitar el significat de la
intel·ligència espiritual. És, certament, un terreny complex i feixuc, en el que alhora te de senzill descriure’l i de
dificultós ubicar-lo racionalment. Certament és la noció de persona, en tota la seva complexitat, la que es presenta
com un saber viure en l’estima dels altres, alhora que sap enaltir –transcendir- aquesta estimació per damunt de
l’existència pròpia, en el “fora de si” de tota existència en el món, en l’oferiment d’un amor als altres en un Regne
Suprem i definitiu de felicitat.
Com definir, llavors, la persona?. L’autor ens proveeix de definicions prou orientadores: en la perspectiva de Max
Scheler, la persona és unitat immediatament conviscuda del viure, no simplement una “cosa” pensada des de fora
de la vida. Així mateix, fa una referència a Jacques Maritain, per a qui “la persona és un centre de llibertat posat
enfront de les coses, del conjunt de l’univers, de Déu; un ésser que dialoga amb una altra persona, que comunica
amb ella entenent i estimant”.
Dit, sintèticament, la persona es presenta com una unitat vivencial des de “dins” de cadascú, centre de llibertat
davant dels altres i de Déu, voluntat d’apropament i estimació... En paraules de Paul Ricoeur, diríem que la persona
apareix com la “unitat narrativa d’una vida en el temps i amb altres vides” amb les quals es creua, dins del registre
escatològic de la confiança en l’Amor de l’Altre de si “present” en els altres. Com diu Franz Rosenzweig, l’amor humà
en ser comunicat, en ser parlat, es torna “supra-humà”, com una mena “d’aliança en una comunitat sobrenatural”.
Aquesta clau escatològica de la intel·ligència espiritual que proposen el judaisme i el cristianisme posa en relleu
l‘exigència d’expandir l’amor a l’altre com una experìencia misteriosa-“miraculosa”- que sigui compartida per
tothom: així, la paraula, el gest, el silenci i l’acció testimoniada en el món no són sinó símptomes que parlen de com
Calidoscopi juny 2011
37
l’arrelament intel·ligent de l’amor en l’esperit humà expressa una Plenitud Transcendent -Déu present en la vida
humana-, que requereix paciència i esforç, per instal·lar-se en el món. ”Estimar al proïsme” és una sentència que
recopila molts actes humans “manats” per l’amor de Déu engolit i practicat per l’home en la seva vida com a objectiu
final d’una vida comunitària en el Regne Etern esperat.
La intel·ligència espiritual en el pensament judaico-cristià en el que ens introdueix l’elevada sensibilitat de Josep Lluís
Vázquez fa palesa aquella convicció del “Càntic dels Càntics” de què “l’amor és més fort que la mort”. Crist és, llavors
–en el mode de vida cristià- el punt de referència culminant d’aquesta sensibilitat: és la figura personal –cos i
esperit- que aprofundeix en el sentit de l’amor com a guia excelsa per a l’home: saber sacrificar-se per als altres,
saber morir per als altres... per Amor. Sens dubte, estem davant de la intel·ligència feta totalment Esperit, o l’Esperit
que “vessa” Intel·ligència a dojo.
A mena de conclusió, cal dir que el llibre de Vázquez Borau fa referències força enriquides, derivades de les
complexes reflexions en les que ens ha introduït, relatives a la unió de la felicitat i l’amor i al tarannà actiu i no
“calculat” de l’estimació. La intel·ligència espiritual suposa saber viure en l’estimació a cada instant, com si el passat
no ens condicionés –en el que tingui de mals records o greuges rebuts-, com si ja participéssim en la comunitat
eterna de l’Amor. L’amor a l’altre, ens conclou Vázquez Borau, és l’indicador que l’amor no fa selecció prèvia, no està
sotmès a cap interès propi: l’amor sense límits no fa altra cosa que “fer estimar”. Tornant a Rosenzweig, ens atrevim
a il·lustrar l’anterior conclusió amb una breu cita d’aquest pensador alemany prou alliçonadora de la intel·ligència de
l’amor: “Només l’amor de l’Amant (Déu) és aquesta donació de si renovada a cada instant: només ell es dóna a si
mateix en l’amor. I d’altra banda, l’anima humana desitja una eternització que ja no creix només en la relació jo-tu,
sinó que exigeix fundar-se a la vista del món sencer”. Un món en el que l’ànima humana ha d’anar treballant en
l’esperança d que s’hi visqui intel·ligentment, o sigui, amorosament.
En aquest doble moment, doncs, poden dir que rau la intel·ligència espiritual en ser receptiva a l’amor diví i... en
testimoniar-lo, l’expandeix, doncs, als altres éssers humans. No en va Eric Fromm, que pensava que l’amor en les
seves diverses manifestacions en l’home –inclòs el referit a Déu- constitueix el sentit definitiu de la vida, afirmava:
“Si estimo realment una persona, estimo tota la humanitat, estimo el món, estimo la vida. Si dic a algú “t’estimo”,
haig de poder dir “estimo a tothom en tu, i a través de tu estimo el món, en tu m’estimo també a mi mateix”.
Intel·ligents paraules per a una època com la nostra procliu a la intel·ligència sense esperit, a la intel·ligència
operativa.
Albert Llorca
Calidoscopi juny 2011
38
L’ENTREVISTA A UN FILÒSOF PROPER: Josep Lluis Vàquez
L'entrevista entranyable: Josep Lluis Vázquez Borau
Per Albert Llorca
Josep Lluis Vázquez Borau, és doctor en Filosofia i en Teologia. I és el president de l'Institut Emmanuel Mounier de Catalunya. Ens contestarà amablement a les següents preguntes:
Pregunta: Dr. Vázquez. Faci'ns un relat de la seva trajectòria biogràfica intel·lectual i una referència dels seus llibres hi han més d’una cinquantena de llibres publicats, entorn a aquestos eixos: personalisme, espiritualitat, religions, sectes i semblances de personatges
Resposta: El meu itinerari intel·lectual s’inicia l’any 1963 amb els estudis superiors de Filosofia i Teologia que
culminen amb la Llicenciatura amb Estudis Eclesiàstics; després continua amb un curs d’aprofundiment bíblic a la
Facultat de Teologia de Fribourg (Suissa), durant el curs acadèmic 1977/78 i posteriorment amb la Llicenciatura en
Teologia Moral, a la Facultat de Teologia de Catalunya amb la tesina Dimensión ética del testimonio cristiano a partir
del pensamiento personalista de Maurice Nédoncelle, dirigida por el Dr. Fernando Manresa (1987). L’any 1990 obtinc
el grau de Llicenciat en Filosofia i Ciències de l’Educació per La universitat Nacional d’Educació a Distància, i l’any
1999 el grau de Doctor en Filosofía, per la mateixa universitat, amb la Tesi: Filosofía de la relación a partir de
Maurice Nédoncelle, dirigida per el Dr. Manuel Suances Marcos. I, finalment, aquest any 2011, obtinc el grau de
Calidoscopi juny 2011
39
Doctor en Teologia Fonamental, per la Facultat de Teología de Catalunya, amb la tesi La amistad como categoría
teológica y evangelizadora en Carlos de Foucauld, dirigida pel Dr. Xavier Melloni.
P: Assenyali tres temes que consideri que la filosofia, avui, ha de tractar de manera preferent. Quina opinió te sobre el paper de la filosofia en l’actualitat, i que cap a on creu que hauria d'anar.
R: La filosofia hauria de tractar de manera preferent aquests tres temes que afecten d’una manera essencial a la
persona: La recerca del sentit de les coses; la relació entre Persona i Comunitat; i l’ interrelació entre l’ètica,
l’estètica i la mística. La filosofia tindria que tornar a la matriu d’on va sortir: l’ésser humà i així poder donar resposta
a les grans preguntes per el sentit de la vida: Cosmos-Home-Déu.
P: Parlem de la realitat que ens envolta. Digui'ns què li sembla que hauria de ser aquest món; és a dir, el seu ideal, i si ho creu viable.
R: Un mon on es valori mes la persona per el ser que per el tenir; on es construeixi una societat començant per baix,
creant lligams d’amistat entre les persones; una societat-món on regni la solidaritat i la justícia per a tots. Això és
viable en la mesura en què cadascun de nosaltres procuri fomentar el ser enfront del tenir; estableixi relacions
fraternals i d’amistat i lluiti amb totes les seves forces davant qualsevol mena d’injustícia.
P: Vostè és el president de l'Institut Emmanuel Mounier de Catalunya: quins objectius i previsions futures pensa com a viables i desitjables per a la institució?.
R: El primer objectiu i el mes bàsic, en relació al que he dit anteriorment, és construir una comunitat personalista
amb lligams de confiança i d’amistat. Ara fa deu anys que varem començar el nostre camí. Quelcom d’això s’ha
construït entre les persones vinculades al IEMC, però això ha de créixer i fonamentar-se. Quant a les previsions
futures, continuar estimulant la reflexió personal en un món interconnectat i que no te gaire de fondària personal.
P: Per acabar, abordem la última qüestió: vostè és també, tal com hem dit, doctor en teologia. Faci'ns una breu síntesi de la relació que destacaria entre la filosofia i la teologia, i el paper que tal relació hauria de tenir avui, tant des de l' òptica del creient com de l'ateu o de l’agnòstic.
R: Tota fonamentació, tota recerca, si no la volem decapitar ens condueix a la transcendència. La teologia se serveix
de la filosofia -en aquest cas del personalisme-, per poder transmetre els seus continguts, i, alhora, la filosofia troba
en la teologia cristiana el màxim de llum per l’explicació de les seves preguntes. Si la persona atea o agnòstica te dret
a ser respectada en les seves idees, la persona creient també te que tenir la possibilitat de testimoniar el que la fa
viure per dintre. No li sembla?
Calidoscopi juny 2011
40
PENSAMENT PERSONALISTA CATALÀ CONTEMPORANI
Andreu Marquès i Martí: un pensador català personalista contemporani
Biografia i trajectòria intel·lectual
Andreu Marquès i Martí nasqué a Molins de Rei l’any 1937. Estudià batxillerat a Vilafranca del Penedès i a Barcelona.
Estudià enginyeria tècnica a l’Escola de Perits Industrials de Barcelona. Ingressat al Monestir de Montserrat, hi
realitzà els preceptius estudis eclesiàstics, i a partir de 1966 viatjà i romangué a la Universitat Catòlica de Lovaina, on
es llicencià en filosofia, i on conegué i estudià sota el magisteri de Paul Ricoeur, un pensador que marcaria la línia i
els interessos intel·lectual del seu pensament; del desenvolupament del qual sempre hi estaria pendent.
Tornat a Montserrat, ha estat en períodes alternants amb el seu magisteri a la Facultat de Teologia de Catalunya, en
multitud de càrrecs i funcions, dels quals destacarem els que se citen: professor de l’Escola Filosòfica i Teològica del
Monestir de Montserrat. Entre 1969 i 1980, així com entre 1986 i 1988 fou Prefecte d’Estudis del Monestir, alhora
que ocupà altres càrrecs com el de Prefecte d’Estudis Hispànics de la Congregació Benedictina Sublancense (entre
1970 i 1996), Director de la revista Documents d’Església (1970-1987), així com Director de Qüestions de Vida
Cristiana (2000-2008). L’any 1995 presentà la seva tesi doctoral a la Facultat de Filosofia de Catalunya.
A partir de 2009 fou anomenat catedràtic emèrit a la Facultat de Filosofia de Filosofia de Catalunya. En la “Laudatio”
que se li va dedicar en el comiat que li va fer l’esmentada facultat i en la que se’l nomenà futur professor emèrit,
foren recordades unes breus paraules del pròleg que l’abat emèrit de Montserrat , Dom Cassià M. Just, li dedicà en el
llibre “Comprendre la paraula” que Andreu Marquès acabava de publicar, com a homenatge al seu itinerari
intel·lectual i vital: “un itinerari laboriós en la recerca d’una lectura de l’experiència cristiana en el context de la
modernitat. Un itinerari tenaç en l’anhel de coherència i d’autenticitat, sense pors paralitzadores i alhora amb una
adhesió ferma a la persona i al missatge de Jesús”(“Laudatio del professor Dr. Andreu Marquès i Martí”, del 29 de
juny de 2009, per Sergi Gordo Rodríguez).
En el cultiu de la filosofia, s’ha ocupat de temes relatius a la filosofia del llenguatge i a l’hermenèutica, a la filosofia
de la ciència i a reflexió ètica sobre l’economia.
Calidoscopi juny 2011
41
Així mateix, en el terreny de la docència, Andreu Marquès ha impartit diversitats de matèries, ja sigui en el
terreny de la teologia (així, en la Facultat de Teologia i altres institucions teològiques, com l’Institut de Teologia de
Barcelona, el Centre d’Estudis Pastorals o en diversos monestirs, entre d’altres, en els quals ha ensenyat Introducció
a la filosofia i Metafísica, hermenèutica, teoria de la comunicació, cursos sobre ciència i teologia, psicologia i
ateisme, problema i misteri...); o en el terreny de la filosofia, en el que ha ensenyat filosofia del llenguatge, i
hermenèutica, i ha desenvolupat seminaris sobre les obres de Paul Ricoeur, Karl Popper, Hans Albert, Otto Apel...
Pensament
Complementem aquesta referència sintètica a la persona i contribució filosòfica i teològica d’Andreu Marquès,
ocupant-nos breument de la seva línia de pensament filosòfic, que ve marcat per tres aspectes cabdals:
- Una base antropològico-hermenèutica arrelada en la filosofia de Paul Ricoeur, i que després tindrà
connexions amb l’obra de Gadamer, Apel i Habermas.
- Una capacitat reflexiva que treballa per descobrir els lligams en el si del marc hermenèutic, entre la filosofia i
la teologia, fent front intel·lectual al positivisme i al criticisme escèptic.
- Una perspectiva crítica i raonada al voltant d’alguns dels problemes més preocupants del nostre temps, com
ho és l’economicisme i el consumisme, i la crisi de l’humanisme en general.
El paper de l’obra de Paul Ricoeur en el pensament d’Andreu Marquès és essencial, en un doble sentit:
- Pel rigor filosòfic que ell hi veu en conèixer-lo a Lovaine, i per la formidable aportació que la filosofia
ricoeuriana representa per al pensament i la forma de vida cristiana. La primera cosa, aviat la detecta
Andreu Marquès a poc de contactar amb l’obra de Paul Ricoeur, de la qual en resulta el seu treball ja
esmentat “Abast teològic de l’obra de Paul Ricoeur, que és un repàs molt ben estructurat de l’obra del
pensador francès publicada fins aquell moment (feia molt que Ricoeur havia publicat el llibre dedicat al
pensament de Freud). Posteriorment, Andreu Marquès, com es fa palès en les nostres referències
bibliogràfiques, ha seguit de prop l’obra posterior de Ricoeur.
- Pel que fa al segon aspecte que Marquès valora de Ricoeur, es posa en relleu en la “Laudatio” que li va fer el
24 d’abril del 2001 en ocasió del nomenament “Honoris Causa” que la Facultat de Filosofia de Catalunya
URL) va fer a Paul Ricoeur. En l’inici de la “Laudatio”, afirma Marquès sobre Ricoeur: “Encara que no he
tingut el privilegi de tractar Paul Ricoeur en la seva vida privada, per les moltes coses que he llegit sobre la
seva persona... i també per algunes conferències seves a què he pogut assistir, goso afirmar que el seu tracte
Calidoscopi juny 2011
42
personal es caracteritza per l’amabilitat, la simplicitat i la modèstia” (Comprendre, III – 2001/2). Des d’un
coneixement i apropament nostre semblant a la persona de Paul Ricoeur, confirmem absolutament les
apreciacions d’Andreu Marquès.
Un els element cabdals que indiquen la línia de pensament d’Andreu Marquès és, sens dubte, la seva tesi doctoral,
“Coneixement i decisió. Estudi sobre la teoria del coneixement de Hans Albert”, defensada l’any 1994; i que és un
exemple d’aprofundiment epistemològic que es conjumina amb la seva inquietud filosòfica fonamentadora de
l’abundós bagatge hermenèutic aconseguit en els anys d’estudi... i reflexió sobre l’obra de Paul Ricoeur...,i per
contrast, de l’obra de Hans Albert, l’actitud crítica escèptica i polèmica en contra de l’hermenèutica del qual fou el
que esperonà el seu interès intel·lectual per comprendre’l, reafirmant, com a resultat d’aquesta etapa reflexiva, les
seves conviccions filosòfico-hermenèutiques i cristianes.
El tema específic de la tesi fou, doncs, una acurada reflexió sobre la teoria del coneixement de Hans Albert, centrant-
se en la qüestió de la certesa, al voltant de la qual desenvoluparà la seva anàlisi sobre la racionalitat crítica d’Albert.
Sobre la base del que Marquès en diu la filosofia pragmàtico-transcendental, es disposa endinsar-se en la
“racionalitat fonamentadora”, entroncant aquí amb els grans clàssics, des de Plató i Aristòtil, passant per Descartes
fins a Husserl i Otto Apel, com alternativa al que considera dogmatisme d’Albert –i també de William B. Bartley-, veí
del cientificisme i del naturalisme.
La conclusió de la tesi es concreta, per tant, en el fet que, per Andreu Marquès, la “racionalitat fonamental” és la
base o “condició de possibilitat” –heus aquí el seu enfocament “pragmàtico-transcendental”- de tot criticisme
sensat, sobre el terreny del doble registre lògico-formal i reflexiu alhora, la qual cosa fa que la racionalitat sigui –en
contra de la critica de Hans Albert- “hermenèutica”, que és la única via que obra la filosofia a la perspectiva del
diàleg amb els altres enfocaments, sense la malfiança excessiva que hi expressa Albert, o, en menys grau, el propi
Popper en les seves dures crítiques –a parer de marquès, injustes- a pensadors de l’envergadura de Plató, Hegel o
Marx.
Bibliografia
Pel que fa a les publicacions D’Andreu Marquès, hi ha un elevat gruix d’escrits en forma d’articles i comentaris en
diverses revistes –dels que en farem un sever resum-, a banda dels següents llibres:
“Région “Conscience” et région “nature” chez Paul Ricoeur”. Louvain, 1966 (Tesina de Llicenciatura).
“Coneixement i decisó: els fonaments del racionalisme crític”. Barcelona, 1996. Publicacions de l’ Abadia de Montserrat. És el text en llibre del continguts de la seva tesi doctoral.
Calidoscopi juny 2011
43
“Comprendre la paraula”. Barcelona, 2001. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
“La filosofia hermenèutica de Gadamer”. Ed.Alejandro Madrazo.
“Ètica i religió a Paul Ricoeur” (en el llibre en col·laboració amb Gabriel Amengual i Josep Mª Esquirol, “Ètica i religió a Levinas, Ricoeur i Habermas”. Barcelona, 1997. Ed. Cruïlla (ps. 45-112). “R.Bultman” (en el llibre“10 pensadors cristians del segle XX”, coordinat per Pere LLuis Font). Barcelona, Ed. Cruïlla,
Pel que fa als articles, assenyalem, resumidament, els següents, dels quals en farem una succinta classificació per
àrees. Així, tenim:
a) En l’àrea de la crítica econòmica:
“Cal denunciar la societat de consum?” (1970)
“Sobre la crisi de l’humanisme occidental” (1980)
“Per a una crítica filosòfica de l’economicisme” (2002)
“El mite economista del mercat” (2006)
b) En l’àrea filosòfica, amb força influència del pensament de Paul Ricoeur i/o en referència explícita a ell:
“Abast teològic de l’obra de Paul Ricoeur”. Qüestions de Vida Cristiana, (1966)
“Eros i civilització. Una contribució a Freud?”. Qüestions de Vida Cristiana, (1972)
“Sentit del pecat i sentiments de culpabilitat”. Qüestions de Vida Cristiana, (1974)
Quatre articles sobre el mal: “El misteri del mal I, II, III, IV”. Serra d’Or, del setembre del 1997 al gener de 1998.
“Laudatio de Paul Ricoeur”. Facultat de Filosofia de Catalunya. Revista Comprendre, (2001)
“Paul Ricoeur: la convicció i la crítica”. Serra d’Or, (2005)
“Paul Ricoeur. In memoriam”. Qüestions de Via Cristiana, (2005)
“Paul Ricoeur: filosofia i relats”. Relats, (2006)
c) En l’àrea teològica:
“La fe i les nostres seguretats”. Qüestions de Vida Cristiana, (1973)
“L’estranya religió dels cristians”. Serra d’Or, (1977)
“Filosofia i teologia: un divorci equivocat?. Institut de Teologia de Barcelona, (1978)
“Patologia ideològica en l’Església?. Qüestions de Vida Cristiana, (1981)
“Missatge cristià i cultura contemporània”. Missatge, (1983)
“Certesa i incertesa en el camí de la fe”. Qüestions de Vida Cristiana, (1986)
“Arguments autorreflexius a Karl Popper”. Revista Catalana de Teologia, (1994)
“Claus interpretatives del món que està venint”. Ars Brevis, (1997)
Albert Llorca
Calidoscopi juny 2011
44
NOTÍCIES D’ACTIVITATS
Notícies i activitats de l’àmbit personalista
Presentació de tesi doctoral sobre un pensador personalista: Franz Rosenzweig. El passat mes de desembre fou presentada brillantment a la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona pel nostre company i amic del Grup de Filosofia Personalista Sergi Mas Díaz la tesi doctoral “Persona, tiempo y diálogo: Franz Rosenzweig y la tradición dialógica”, de la que properament en farem una ressenya. La investigació, dirigida pel Dr. Gonçal Mayos, professor titular de la mateixa universitat, mereixé la nota de qualificació màxima “excel.lent cum laude”.
Grup de Filosofia Personalista de la Societat Catalana de Filosofia Des del mes de desembre es desenvolupa un seminari al voltant de l’obra de Franz Rosenzweig, “La Estrella de la Redención”, obra cabdal d’aquest pensador alemany d’origen jueu i que constitueix una de les grans aportacions al personalisme dialògic
III Jornada de Filosofia Personalista al Seminari Conciliar Des de fa tres anys, el Grup de Filosofia Personalista de la Societat Catalana de filosofia organitza, en col.laboració amb l’Institut Emmanuel Mounier de Catalunya, una Jornada de reflexió filosòfica dins l’àmbit del personalisme. Enguany, s’ha desenvolupat amb la presència del Dr. Carles Llinàs Puente, Dr. en Filosofia i professor titular de la Facultat de Filosofia de Catalunya URL, que encetà una ponència sobre l’Hemenèutica Bíblica, desenvolupant-se després una taula rodona amb els assistents.
Aules Mounier
En els darrers mesos, i seguint el cicle previst per a aquest curs al voltant de “Les Crisis”, s’han celebrat tres sessions, sobre el tema, respectivament:
“Propostes personalistes davant la crisi política”, a càrrec de Miquel Montoliu, professor d’ensenyament secundari i vicepresident del IEMC. La temàtica de la ponència girà al voltant de les “pistes” que el pensament mounierià atorga per a temps difícils, avui com en la seva època, amb les peculiaritats actuals, que reclamen, en la perspectiva personalista, segons Montoliu, no supeditar l’exercici de la política al diner, als vots útils, als mitjans de comunicació, a la simple majoria numèrica, al pur i dur contractualisme sense cap toc cap a la solidaritat i la comunitarietat.
Calidoscopi juny 2011
45
“Propostes personalistes davant la crisi econòmica”, a càrrec de Joan Lluís Pérez Francesc, professor de la Facultat de Dret de la UAB. La ponència començà plantejant interrogants al voltant de la crisi econòmica, sobre les responsabilitats, la precarització laboral, les confusions financeres als ulls de l’opinió pública... I proposà un canvi de paradigma, en la línia personalista de superar l’esperit d’aburgesament i fomentar la responsabilitat de les persones i la seva dignitat, el civisme, la societat –i no l’estat- del benestar.
“Propostes personalistes davant la crisi educativa”, a càrrec d’Albert Llorca, director de Calidoscopi. La ponència s’ocupà d’explicar l’aterrament de les teories pedagògiques de caràcter cognitiu-constructivista en el nostre entorn social i l’efecte que han tingut en el sistema educatiu que, en diferents etapes, s’implantà des de la dècada dels anys 90 des de l’entrada en vigor de l’antiga Logse. Així mateix, plantejà un to reflexiu i crític a partir d’algunes referències de teories crítiques modernes i postmodernes a les pedagogies esmentades.
Liceu Maragall de Filosofia A la seu de l’Ateneu Barcelonès (c/ Canuda,6), es desenvolupa, des del mes d’octubre, el dissabtes al matí cada tres setmanes (veure pàgina web del Liceu maragall de Filosofia) un cicle de conferències al voltant de “La filosofia com a forma de vida”, en homenatge al que fou gran filòsof i historiador de la filosofia, Pierre Hadot. L’entrada és lliure. Organitzat per SAFOR: Durant el mes de març s’ha desenvolupat un curs de lliure elecció sobre la Dignitat Humana a la Facultat de Dret de la UAB. Els temes han estat variats, abordats a partir diverses ponències, de les quals assenyalem: “El gran valor de la dignitat“. Dr. Joan LLuis Pérez Francesch i Mòmica Pallàs. “Cultura i dignitat”. Dr. Josep Mª Boixareu. “La dignitat humana. Drets humans i drets ciutadans”. Joan Soler. “Educar-se en la dignitat com exercici de l’esperança”. Dr. Albert Llorca. “La dignitat de la persona humana: Qüestió central de la ciència i de la tècnica del se. XXI”. Dr. Ricard Casadesús. “La dignitat com a valor integral de la persona. Dr. Josep Mª de Dios.
Reconeixement Emmanuel Mounier 2011 El passat mes de gener, en sessió ordinària la nostra institució proclamà, com fa cada any des que fou instituït el Reconeixement Mounier, l’atorgament d’aquest guardó concedit amb col.laboració amb la Facultat de Filosofia de Catalunya, al Sr. Arcadi Oliveres i Boadella, i que ja fou divulgat per la premsa en el seu moment –Catalunya Cristiana del 6 de febrer del 2011.L’esmentat guardó va ser entregat al guardonat el dia 19 de maig a les 19h a la Sala Sant Jordi de la Facultat de Filosofia de Catalunya (c/. Diputació, 231 de Barcelona) en un acte previ a la sessió ordinària de la ponència prevista per aquella data. Felicitats al Dr. Arcadi Oliveres!
Calidoscopi juny 2011
46
Congrés de Filosofia de la Associació de Filosofia Pràctica de Catalunya En els dies 18 al 20 d’abril, es va celebrar a la seu del Col.legi dels Salesians de la Vall d’Hebrón (Ronda de Dalt) el I Congreso Nacional de Filosofía Aplicada, organitzat per la Associació de Filosofia Pràctica de Catalunya, en el qual van intervenir membres de l’Institut Emmanuel Mounier de Catalunya.
I Congrés Internacional de filosofia de la Intel.ligència Entre el 17 i el 17 de juny se celebrarà el I Congreso Internacional de Filosofía de la Inteligencia, en el Colegio Mayor San Pablo (Isaac Peral 88, Madrid), organitzat pel Instituto CEU de Humanidades Angel Ayala. Els àmbits del congrés són: Lógica e Inteligencia; Metafísica e Inteligencia; Inteligencia, sentimientos y práctica; Ciencia e Inteligencia y Inteligencia y Transcendencia. En aquest últim àmbit hi participa en Josep Lluis Vázquez Borau amb la conferència “La inteligencia espiritual como respuesta al sentido de la vida”.
Anunci de propers esdeveniments
Propera Aula de Verano sobre Personalisme a Burgos Els reptes del personalisme comunitari. 100 números de Acontecimiento Durant els dies 20 al 24 de juliol es celebrarà les XXI Aules d'Estiu a la ciutat de Burgos. Estan convidats com a conferenciants, entre d'altres, Carlos Díaz, Oleguer González de Cardenal, Jesús Conill, Arcadi Oliveres, Agustín Domingo Moratalla, Marcelino Agis, José Luis Vázquez Borau, Francisco José Soler Gil, Luis Ferreiro, Yves Roullière, Félix García, José Manuel Alonso, Luis Narvarte, Antonio Pinyes, M. Amor Barros ....
II Congrés Català de Filosofia Dels dies 9 al 11 de novembre del 2011, se celebrarà el Segon Congrés Català de Filosofia a la Casa Joan Fuster (Biblioteca Suecana, carrer Sant Josep 10, Sueca), organitzat per la Societat de Filosofia del País Valencià, la Societat Catalana de Filosofia i l’Associació Filosòfica de les Illes Balears.
Calidoscopi juny 2011
47
PROGRAMACIÓ IEMC CURS 2011-2012
Aules Mounier 2011-2012
Superar la indignació: Una nova revolució personalista comunitària?
Aula Mounier. Debat: “Democràcia representativa o democràcia participativa?”. Ponents: Miquel Montoliu i Oscar Sorribes 19 de gener de 2012
Aula Mounier. Conferència: “Control fiscal i distribució de la riquesa (política fiscal)”. Ponent: Joan Lluís Pérez 16 de febrer de 2012:
Aula Mounier: Conferència: “L’atur” Ponent: a determinar 15 de març de 2012
Aula Mounier. Taula rodona: “Canvis socials i canvis de valors?. Participaran: Albert Llorca, Enric-Ernest Munt i Josep Lluís Vázquez. 17 de maig de 2012
Altres activitats
Octubre de 2011
Seminari permanent de Personalisme-Comunitari
Els dijous del mes d’octubre, de 19 a 20.30 hores a la Sala de professors de la Facultat de Filosofia de Catalunya es farà la lectura comentada i guiada del llibre Revolució personalista i comunitària d’Emmanuel Mounier. Professor: Oscar Soribes
17 de desembre de 2011 Celebració del Nadal amb els socis de l’IEMC
19 d’abril de 2012 Recés - Eucaristia
17 de maig de 2012 IV Reconeixement Emmanuel Mounier
14 de juny de 2012 Assemblea General de socis de l’ IEMC
Calidoscopi juny 2011
48
Aules Mounier: El tercer dijous de cada mes ens reunim per reflexionar sobre un tema d’actualitat. La trobada es fa a la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull, al carrer Diputació 231, de 19 a 21h.
Centre Horeb Religions: És la vocalia de l’IEMC per l’estudi i l’encontre de les religions. Trobareu tota l’ informació a: http://centre-horeb-religions.webs.com
Publiquem llibres sobre personalisme i donem a conèixer altres autors i editorials.
Trobareu més informació a http://institut-emmanuel-mounier-catalunya.webs.com
Llibres publicats per l’Institut Emmanuel Mounier Catalunya
Títol: Emmanuel Mounier número de pàgines: 164 Preu: 6 euros
La biografia d’ Emmanuel Mounier, escrita per Carlos Díaz. Aquest, a diferència d’altres, que engloben la seva vida i la seua obra, és el primer llibre dedicat exclusivament a la biografia de Mounier. Un bon llibre per aproximar-se aquesta figura
Títol: El personalisme número de pàgines: 164 Preu: 8 euros
El llibre parla d’una revolució pendent encara avui: rebuig del nihilisme; anàlisi del desordre econòmic; situació de la família en el context actual; els nacionalismes; l’Estat i la democràcia; el món de l’educació i de la cultura; i, finalment, el testimoniatge cristià en el mon d’avui. Com que aquesta tasca és ingent i no pot ser obra de franctiradors, se’ns fa la invitació d’unir-nos en “comunitats profètiques”, germen del nou món que entre tots volem construir.
Títol: Manifest al Servei del personalisme número de pàgines: 274 Preu: 10 euros
Mounier dedica als joves perquè serveixi de base a la seva potència d’acció i d’inventiva, presenta com a fonament del manifest la llibertat de la persona i la seva capacitat d’amor, el rebuig del confort i la seguretat per entrar en un camí d’aventura, de risc i d’inseguretat. Això ja dóna idea de la perspectiva de futur des de la qual enfoca la seva visió de la persona i del Personalisme.
Altres llibres publicats a Internet consultar la web: http://insmouniercat.bubok.com
top related