REVISTA DE TEATRE

INDEX Pàg 1-2……..Àngel Guimerà

Pàg 3-4………Frederic Soler

Pàg 5-6………Jaume Melendres

Pàg 7-8…….. Josep Maria De Segarra

Pàg 9-10……Joan Puig i Ferreter

Pàg 11………..Ignasi Iglesies

Pàg 12…………Bibliografía

Àngel Guimerà (Santa Cruz de Tenerife, 1845 - Barcelona, 1924). Dramaturg i poeta.

És l'únic dramaturg català del segle XIX que traspassa fronteres a

escala europea. Comença la carrera literària amb la poesia; és

proclamat Mestre en Gai Saber (1877) i presideix els Jocs Florals de

Barcelona (1889). La seva primera tragèdia en vers, Gal·la

Placídia (1879), se situa dins la tradició del romanticisme històric.

Amb Mar i cel (1888) obté un èxit sense precedents: l'obra és traduïda

a vuit idiomes, i inicia la projecció internacional de l'autor. S'inaugura,

doncs, l'etapa de plenitud de Guimerà, que s'estén fins al 1900, i

durant la qual estrena les seves obres 1més representatives: Maria

Rosa (1894), Terra baixa (1897) i La filla del mar (1900),

repetidament portades al cinema, i que recullen amb trets realistes la

vida de la Catalunya coetània. El 1889 és elegit president de la Lliga de

Catalunya; els seus discursos polítics, pronunciats arreu del país, són

recollits en el volum Cants a la pàtria (1906). El 1909, rep un

multitudinari homenatge popular. Va ser membre numerari (1911) de

l'Institut d'Estudis Catalans.

M A R I C E L

[…]

SAÏD (a Blanca):

Quan te cridi no triguis. Vés; endú-te'l,

a aqueix vell, que si no!... (Reprimint-se.)

FERRAN (a Carles, que va a contestar):

Deixeu.

BLANCA (ídem):

Oh, pare!

CARLES: No, filla, no; què val la nostra vida!

Si indigna veure aquesta gent odiosa!

FERRAN: Oncle!...

HASSÈN: Per qui ho has dit?

SAÏD: Hassèn: aparta't.

(Despreciatiu de cop, després amb

exaltació creixent.)

Vull veure al vanitós com s'estarrufa...

Un gall sense esperons i sense cresta!

Sempre parlant d'honor, i sempre als llavis

posant-se un Déu que a cada instant trepitgen.

1

Miserable, felló!... Mos fills, veieu-lo:

és de la taifa d'aquells vils que un dia,

hipòcrites parlant d'amor als homes,

nos xuclaren la sang; ni en els estables

nos deixaren un lloc vora les bèsties;

i a2vorrits com mesells, i a la ventura,

nos llançaren pel món, sens cor, negant-nos

fins per morir en pau un clot de terra.

[...]

MARICEL: http://www.youtube.com/watch?v=b8oT7afp4As

Frederic Soler

2

(Barcelona, 1839-1895) dramaturg, poeta i empresari teatral. Màxim

representant del teatre romàntic català, revitalitza amb èxit de públic

el gènere popular amb obres de caràcter satíric i humorístic

com: L'esquella de la torratxa(1864), El castell dels tres

dragons (1865), entre d'altres, representades a la societat La Gata,

signant amb el pseudònim "Serafí Pitarra". Més endavant, signant amb

el seu nom, es decanta pel drama, que té molta acceptació del públic

burgès, que s'hi veu representat, amb obres com Les joies de la

Roser (1866) o Batalla de reines (1887), que rep un premi

extraordinari de la Real Academia de la Lengua Española.

Funda la societat Teatre Català, al Romea, de la qual n'és empresari.

També conrea la poesia, tant la satírica com la culta, i és nomenat

mestre en gai saber als Jocs Florals.

TRICOT O CASTANYOLES? […]

3El Peric era un noi de deu anys que, havent quedat sens pare ni mare, va llogar-se per guardar porcs. Al cap de dos mesos de ser-hi, l'amo li deia, pagant-li el salari: —Mira, Peric, aquí tens tres pessetes, que, a raó de sis rals el mes, fan el que havia de donar-te. Ara, que no t'ho juguis ni t'ho facis malbé. Sents? —Que és cas de jugar-m'ho ni fer-m'ho malbé —responia el xicot.— Prou sé en què gastar-ho, i ben gastat. —Doncs en què penses esmerçar-ho?— el pagès feia. —Me'n compraré unes castanyoles, que, ara com ara, és el que em fa més menester. —Unes castanyoles justament? Que t'has tornat boig? No et faria més servei un tricot, anant, com vas, tan prim de roba, ara que l'hivern ens ve al damunt? I els esclops, que quasi ja et deixen? Creu-me, compra't uns esclops i un tricot, que les castanyoles no et guardaran pas el fred. El vailet no va tornar resposta; però va quedar-se rumiant el partit que prendria. El consell de l'amo ja li semblava bo; però a ell li agradava força la música, i, si bé es divertia ja sonant el flabiol, aquell divertiment ja el cansava, volia donar-li varietat amb les castanyoles... Vaja, s'ho havia ficat al cap. Però i quan faria fred? Era una raó el que l'amo li havia dit; les castanyoles no li guardarien.

3

Cercant manera de conciliar-ho tot, provava de substituir el desitjat instrument amb bocins d'un plat que va trencar-se a la masia; però el so que en resultava no va semblar-li el de llei, el propi. Després de molt barrinar-hi, va dir-se resoltament: "Uns esclops i unes castanyoles. Per ara puc passar del tricot." Varen venir grans pluges, i després glaçades fortes, i darrere de tot, neus. El Peric, tot arraulidet, corria darrere dels porcs repicant per partida doble, això és les fustetes que duia entre mans, al compàs de les dents que, amb el tremolor, li petaven. En veure'l així, tots els del mas li deien esclafint el riure: —Alça Peric! Tu que savi! Sense roba saps guardar-te del fred.

[…]

Jaume Melendres

(Martorell, 1941 - Manresa, 2009). Dramaturg, director, professor i

crític de teatre, és especialista en art dramàtic.

Doctorat a París en ciències econòmiques, la seva trajectòria

professional aviat es decanta cap a la literatura i el teatre. Des del

1973 és professor de teoria dramàtica, interpretació i direcció

d'actors a l'Institut del Teatre de Barcelona. El 1964 obté el premi de

poesia Salvat-Papasseit per La doble espera de l'aigua i tu (1967) i el

1966 guanya el Premi Josep Maria de Sagarra de Teatre amb Defensa

índia de rei (1975). També és autor de Meridians i paral·lels (1977,

premi Josep Aladern). Juntament amb Joan Abellan, escriu la peça

teatral El collaret d'algues vermelles (premis Ciutat de Granollers,

1979 i Crítica Serra d'Or, 1980), així com la novel·la La dona sense

atributs (1990, premi Prudenci Bertrana l'any 1989). En el terreny de

la narrativa també publica El cavall no és de cartró (1973), Un avió

damunt dels vidres (1983) iCinc mil metres papallona. L'assaig La

direcció dels actors (2000) té especial rellevància en el camp de la

teoria teatral.

Com a crític de teatre, és col·laborador habitual en mi4tjans com Tele-

Exprés iFotogramas. Tradueix, adapta o dirigeix obres d'autors com

Goldoni, Molière, Oscar Wilde o Tennessee Williams, entre d'altres.

ANTOLOGIA

ESCENA SEGONA

És un ball a l'aire lliure. Sota els arbres, la gent es mou rítmicament, el

vespre és fresc. JAN i el MESTRE D'ARMES, asseguts, davant una

tauleta.

MESTRE D'ARMES: Redéu, que s'hi està bé, aquí. Reconeixeu que teniu

sort, Jan. Pocs oficis s'aprenen com aquest.Jan, jo sóc un home que sap

fer les coses. El mètode que seguiré és el següent: primer, els principis

teòrics generals. La pràctica després. Un ofici és una ciència i s'ha

d'aprendre bé. Vós veniu de molt lluny i tot això d'aquí us deu semblar

5

una mica estrany. Però vós valeu, Jan, s5e us llegeix a la cara, i ens

sereu de molta utilitat. De mica en mica, ho entendreu tot. No tingueu

gaire pressa. Que s'hi està bé aquí! Reconeixeu que teniu sort. I pensar

que no volíeu venir! Amic Jan, jo no sé què fèieu allà baix. No m'ho heu

dit mai. Aquella nit, únicament, vau dir: jo també espero gent. No sé

pas quina gent, però fos la que fos, ja havíeu esperat massa. Realment

sou tossut, redéu. Estar-se en aquell lloc! Un cop a l'any, soldats; res

més.La muda us visitava sovint, potser? Algun dia m'explicareu la

historia de la muda, Jan. Estic segur que és interessant. Heu vist la

noia del vestit groc? Ben feta, sí senyor, i encara no la veiem per

dins. M'agrada venir aquí. Quan la gent balla vol dir que tot va bé, que

són feliços. Per això m'agrada venir aquí. Jan, mireu què us dic: la gent

té un gran instint cap a la infelicitat. Es compliquen la vida. Vós

mateix, què fèieu allà baix? Volíeu viure pel vostre compte, us ho

complicàveu tot.

Heu vist la vella del vestit rosa? Una dona interessant. Amb l'edat que

té, i heus aquí que ara s'ha enamorat. La víctima és aquell, el que duu

ulleres. El pobre està fregit, ella ve cada vespre aquí per a veure'l, de

lluny, i li fa senyals, el compromet. Però bona gent, en general. Molt

bona gent. Tots ballen al so que toquen.

(De l'obra Defensa índia del rei. Barcelona: Edicions 62, 1975, p. 37-

38)

Josep Maria de Sagarra

6

(Barcelona, 1894-1961). Dramaturg, periodista, novel·lista, memorialista,

traductor i, per damunt de tot, poeta.

La utilització d'una llengua viva i rica, l'ús de recursos retòrics d'una gran

plasticitat, i sobretot, la intenció de distreure o commoure el lector o

l'espectador, el connecten amb el públic i el lector popular i és

recompensat amb èxits teatrals clamorosos, com La corona

d'espines(1930), L'Hostal de la Glòria (1931), El Cafè de la Marina (1933)

o La Rambla de les floristes (1935). En el camp de la poesia cal

destacarCançons de rem i de vela (1923), El comte Arnau (1928) i El

poema de Nadal (1931). La novel·la Vida privada (1932) és considerada la

novel·la emblemàtica de Barcelona.

Col·labora amb assiduïtat a la premsa i aplega algunes d'aquestes

col·laboracions en dos volums: Cafè, copa i puro (1929)

i L'aperititu(1937). El 1938 s'estableix a França on es dedica,

fonamentalment, a la traducció de la Divina Comèdia. El 1940, de retorna

Catalunya, s'incorpora a la vida literària clandestina i, amb l'ajut d'alguns

mecenes, enllesteix la traducció de Dante, tradueix elteatre de

Shakespeare i escriu unes amenes i extenses Memòries (1954). Una bona

part de les seves obres es tradueixen a diverses llengües i algunes es duen

al cinema i la televisió.

El Comte Arnau [Fragments]

Per la finestra enreixada, guaita els boscatges i els camins deserts; 6 si s'acluca la llàntia endormiscada, ella vigila amb els dos ulls oberts. És la muller del comte Arnau, i espera

7

la tornada insegura del marit; un pèl blanc li traí la cabellera i els anys de la fruita li han desfet el pit. Però als ulls té una llei de boirina i uns llavis aprimats tan escaients 7 que tota cosa al seu voltant s'afina quan somriu ensenyant un xic les dents. Va teixint al teler llana vermella; entre sospirs s'esmuny una cançó; i atura el bleix per escoltar millor. A la llàntia es consum l'oli d'oliva, rondina el corc a dins del seu forat, i un ventot barroer que empeny i tiba va grinyolant com un desesperat. La dona del teler reprèn i es cansa; el fred a estones li encongeix els dits, de les portes obertes va acostant-se un respirar de cossos adormits. A cada cop la vigilant mestressa aixeca el front a flor de finestral, i enfonsa l'ull dins la boscúria espessa des de la gorja tèrbola al cimal. La boscúria amb la fosca que s'hi cria té en aquest punt de calma de la nit aquella mena de salvatgeria que ella palpa en el cor del seu marit. Badívola com és, silenciosa, amb les esllavissades i amb el cau, rasposa del coscoll i la gatosa i el verí de la serp i del gripau, pels ulls de la mestressa que l'esguarda la boscúria va entrant-li al moll de l'os, i si sent pessigolles de basarda, i un xic d'enrampament a tot el cos, li ve de gust l'angúnia de l'estona, encara que del front li pren la pau, com el lligar de braços fent rodona pel coll esfereït del comte Arnau.

EL COMPTE ARNAU: http://www.youtube.com/watch?v=UQUdelsK8q4

8

Joan puig i ferreter

(La Selva del Camp, Baix Camp 1882 - París, 1956) es dóna a conèixer

l'any 1904 com a dramaturg. Renovador i original, amb obres

com Aigües encantades o La dama enamorada, totes dues de 1908,

trenca amb la tradició de la Renaixença. Dirigeix la Biblioteca "A tot

vent", i hi edita la novel·la El cercle màgic (1929), que obté el Premi

Crexells. La seva dedicació a la política dins d'Esquerra Republicana

de Catalunya, partit pel qual és diputat a les Corts i al Parlament de

Catalunya, l'allunya de les lletres, que reprèn el 1934 amb Camins de

França, considerada la seva obra mestra. A partir del 1938 i fins a la

seva mort escriu el cicle novel·lístic El pelegrí apassionat, en dotze

volums (editats entre 1952 i 1977), on aboca l'experiència personal,

en un intent sense precedents de síntesi, justificació i alliberament.

CECÍLIA: Lo millor que hi ha al món és la lluita. No puc comprendre

que un home enèrgic s'acontenti aviat de la seva sort. És una cosa que

mata tot gran impuls...

VERGÉS: És cert...

CECÍLIA: Veu? Si avorreixo tant la gent del meu poble és per

això. No tenen fe en ells mateixos, sinó...

VERGÉS: Què faran, els pobres?

CECÍLIA (amb certa ironia): Vol dir que no hi ha res més a fer

que ajupir-se sota la desgràcia i pegar-se al pit, de cara al cel?

VERGÉS: Bah! Potser sí... però...

CECÍLIA: Què?

VERGÉS: No som pas nosaltres els qui hem de canviar les

coses. 8

CECÍLIA: Per què no hi hem de poder ajudar?

VERGÉS: No ens preocupem d'això, Cecília. El poble viu

inconscientment i poc s'interessa en el que es fa per ell. Vindrà

un dia que la bena els caurà dels ulls, a aquests utopistes! Els

esforços d'avui hauran resultat estèrils i la vida haurà seguit el

seu curs, indiferent...

CECÍLIA: Oh...! descregut...! Amb aquestes idees me seria

insuportable la vida!

VERGÉS: Llàstima! La vida...! No la confongui am això, Cecília! Jo

que passo l'hivern aquí dalt, tot sol, la sento d'una altra manera:

la sento més amb el cor, la vida...

CECÍLIA: Doncs, jo prefereixo la ciutat tumultuosa, on el qui vol

sent bullir la seva vida en una immensa fornal...

VERGÉS: Cecília! Sigui com l'ocell que ha traspassat el mar

d'una volada i ve a fer el niu del seu amor al campanar

assolellat...

CECÍLIA (alçant-se bruscament i fugint cap al balcó gesticulant):

Ah!, fora, fora això! Vingui, que veurà la gentada que acaba

d'entrar a l'església...

9

Ignasi Iglésias (Sant Andreu de Palomar [avui Barcelona], 1871 - Barcelona, 1928).

Dramaturg i poeta català vinculat amb el moviment modernista, és un

autor cabdal per entendre l'evolució del teatre en el tombant del segle

XIX al segle XX.

10

Les seves primeres obres foren estrenades en companyies

d'afeccionats. D'escriure peces curtes, la seva obra va anar

creixent en qualitat i extensió i va començar a escriure

autèntics drames. De seguida es va sentir influït pels

modernistes (grup de l'Avenç) i pel dramaturg noruec Henrik

Ibsen. L'argolla (1894) va ser el primer intent de crear un

drama ibsenià. El seu primer gran èxit el va assolir

amb L'escurçó (1894). La seva trajectòria es va reemprendre

amb obres de línia ibseniana com Fructidor(1897). Es va

consagrar amb l'estrena de diverses obres d'èxit al Romea

com El cor del poble (1902), Els vells (1904) —peça traduïda a

altres llengües— i Les garses (1905). Més endavant, amb l'esclat

del Noucentisme, va entrar en una crisi estètica que el va

mantenir un llarg temps sense publicar ni escriure. Va

reaparèixer amb drames més aburgesats com La llar

apagada (1926).

10

BIBLIOGRAFIA

www.youtube.com

www.escriptors.cat

www.google.es(imatges)

11

11

12