71

h is tò r i cs i d i vu lgat ius

espai d’intercanvi a càrrec de J. A. Hernández, un gelidenc que ha viatjat a Mongòlia, Índia, Camerún, Mali i Marroc, entre d’altres llocs.

• Recursos per viatjar, xerrada a càrrec de Dídac Contreras, tècnic del SIAJ, on es van tractar els se-güents temes: carnets amb avantatges, treball a l’estranger, allotjament econòmic, recursos a la xarxa, mitjans de transport econòmic i programes europeus

• Material de consulta i per emportar de la vi-atgeteca

La participació en l’exposició consistia a enviar-nos o portar-nos una fotografia digital de viatge. Si era seleccionada, l’ampliàvem, l’exposàvem i,

finalitzada l’exposició, se la podien endur.La participació ha estat un èxit: de nou, els ge-

lidencs i gelidenques han respost i han demostrat, també, que viatgen força: tenim fotos de l’Escala, d’Euskadi, Berlín, Lisboa, Bordeus, París, Liverpool, Chester, Marroc, Mèxic, Guatemala, Palestina, Egipte, Turquia, Mali, Madagascar, Xina, Austràlia, Nepal i Birmània; i de tot tipus: retrats, paisatges, curioses i de denúncia.

En aquest article us presentem una breu mos-tra (la normativa de publicació no ens permet més de 4 fotografies i per aquest motiu hem realitzat una difícil selecció):

Capadòcia en globus (Turquia), d’Eva Rivera.Vesprada d’Hèrcules (Marroc), d’Albert Mata.El mur de l’apartheid (Palestina), d’Isaac Ruana.Liverpool (Anglaterra), de Víctor de la Torre.Estem molt contents/es amb els resultats i és

per aquest motiu que hem fet aquest escrit, per donar-vos les gràcies: sense vosaltres aquesta exposició no hagués estat possible!

Vesprada d’Hèrcules (Marroc), d’Albert Mata.

El mur de l’apartheid (Palestina), d’Isaac Ruana.

Gelida és, sense cap mena de dubte, el por-tal del Penedès, cosa de la qual la majoria dels gelidencs ens en sentim orgullosos i

en gaudim. El sector de la vinya i el vi, però, està passant per uns moments difícils a causa d’una

Apunts de viticultura

davallada important del preu del raïm, provocat pel fet que en la dècada dels noranta i comença-ment del nou mil·lenni molts vins i caves van de-cidir entrar en una guerra de preus que no ha beneficiat ningú. A poc a poc, aquesta tendència

F rancesc Pascua l Sub i rana “Can Pascual”

72

h i s t ò r i c s i d i v u l g a t i u s

va canviant i, afortunadament, cada vegada hi ha més gent que valora la qualitat i defuig els produc-tes venuts per sota preu de cost.

Fa uns anys el cultiu de la vinya era un fet amb el qual cada casa de Gelida tenia més o menys relació, per això tothom tenia uns coneixements de primera mà sobre aquest tema. Amb el pas del temps, aquest cultiu s’ha mecanitzat de manera extraordinària, i quedem cada cop menys famílies que tenim la sort de viure els problemes d’aquest món. Això ha com-portat que malauradament avui dia hi hagi molta gent que veu la vinya més com a paisatge que com una activitat econòmica. Sovint hi ha un excés de proteccionisme i una legislació feta per gent que no coneix la realitat de la vinya i el vi. Molts cops em trobo amb gran quantitat de gent propera que des-coneix la major part dels aspectes importants del cultiu de la vinya. “Què feu ara els pagesos?”, “Apa, que ara deveu estar tranquils?”, “Ara no deveu tenir gens de feina?”… Són preguntes molt freqüents en el meu entorn, que posen de manifest aquesta pèr-dua de la cultura vitivinícola que fa tan sols una ge-neració existia a cada casa de Gelida. És per això que he considerat oportú compartir amb tots vosaltres un any vitícola i aprofi tar-ho per comentar els trets més característics de la viticultura actual.

Vida d’una vinya

El primer que hem de tenir en compte és que, en les condicions actuals de cultiu de la vinya, un cep té una vida d’entre uns trenta i uns quaranta anys. Passat aquest temps, s’arrenca la vinya i passem uns 7 anys amb el terreny “descansant”, que s’apro-fi ta per sembrar-hi cereals, cultiu que ajuda a elimi-nar paràsits que s’havien instaurat en els ceps que hem arrencat i que en molts casos els havien pro-vocat la mort. Transcorreguts aquests set anys pro-cedirem a la

Plantació de la vinya

Tradicionalment aquesta es realitza amb burxa o parpal, fet que ens obliga a marcar la vinya prè-viament, és a dir, a senyalar el lloc on ha d’anar cada cep, amb una canya o qualsevol altre tutor. És una feina laboriosa i s’ha de fer a consciència, ja que et determina com quedarà la vinya per a la resta de la seva vida. Actualment hi ha la possibili-tat de mecanitzar la plantació mitjançant màquines guiades par làser, amb una precisió extraordinària. A l’hora de plantar la vinya haurem de tenir en compte principalment dues coses:

Marc de plantació,

És a dir, el nombre de ceps que plantarem per hectàrea (principal unitat de superfície que fem ser-vir els pagesos actualment. Abans es feia servir molt el jornal, que és 1/3 part d’hectàrea). En les nostres condicions és habitual plantar uns 2.900 ceps a cada hectàrea, que equival a 2’8 metres entre fi les i 1’20 entre ceps. La tendència actual és augmentar el nombre de ceps que posem en una hectàrea, per tal de crear més competència entre els diferents ceps i que aquests no es facin ceps massa vigoro-sos. Un cep gros tendeix a produir molt i de menys qualitat; en canvi, un cep “escanyolit” tendeix a pro-duir menys però amb més qualitat. Un altre factor tenir en compte és l’

Empelt entre varietat i peu.

73

h is tò r i cs i d i vu lgat ius

Elecció del peu i la varietat

Antigament es plantava un sarment a terra de la varietat que volíem i a partir d’aquí és formava el cep, però l’any 1879 va venir la plaga de la fil-loxera, que no és res més que un insecte que ata-ca les arrels del cep i en causa la mort. Per aquest motiu, el cep actual està format pel peu, que és de ceps bords americans resistents a la fil·loxera, a sobre del qual hi empeltem la varietat que desit-gem. Existeixen diversos tipus de peus americans, i per escollir-ne un o altre ho farem tenint en comp-te, en les nostres condicions, bàsicament el vigor que volem donar al cep i si el terreny és mes o menys calcari. Els principals peus utilitzats són,

- el 1.103 Pausen, molt vigorós, ideal per a ter-renys pobres;

- 110 Ritchter, menys vigorós que l’anterior i molt utilitzat en els terrenys (principalment als argilosos) de Gelida;

- SO4 i 161/49, d’un vigor mig, molt utilitzat als terrenys més bons del nostre poble, i

- el 41-B de Millardet, peu molt poc vigorós, ideal per a fondalades i terrenys excepcionalment bons.

Pel que fa a les varietats les principals, són, com a blanques.

- el macabeu, també anomenat viura, que pro-dueix un vi lleuger i afruitat, d’un grau alcohòlic moderat;

- el xarel·lo, varietat típica del Penedès i que, curiosament, on s’adapta millor i dóna una millor qualitat és als terrenys compresos entre el triangle format per Gelida, Sant Esteve Sesrovires i Sant Llorenç d’Hortons. Així doncs, hem de tenir en compte que el millor lloc per fer xarel·lo és preci-sament a Gelida. Se n’obté un vi consistent, equi-librat i una mica àcid, d’un grau alcohòlic interes-sant;

- la parellada, de la qual s’obtenen vins de poca graduació però molt fins i afruitats;

- el chardonnay, varietat vinguda de França, de la qual s’obtenen vins molt afruitats, d’extraordi-nària finor i graduació important.

Com a varietats negres, les més importants a la nostra zona són

- l’ull de llebre, també anomenat tempranillo, d’on obtenim vins molt equilibrats però amb un contingut baix d’aromes;

- el merlot, que dóna vins de qualitat i que no necessita tant d’envelliment com el

- el cabernet-sauvignon, raïm del qual s’obte-

nen vins de molta qualitat però que són molt as-tringents i necessiten criances importants per aconseguir finor.

Un cop hem plantat el cep, hem de muntar l’emparrat. Antigament els ceps es formaven en vas, però actualment s’emparren sobre filferros per així principalment poder collir el raïm de ma-nera mecanitzada, però també per millorar la sanitat del raïm i facilitar molt diferents tasques de conreu. A partir d’aquí hem de tenir en compte que, d’un cep que haurem plantat normalment al febrer, no serà fins al setembre del cap de dos anys que n’obtindrem la primera collita. És a dir, que, dels ceps que hem plantat aquest any, no serà fins al setembre de l’any 2009 que verema-rem la primera collita. A més a més, hem de tenir present que els primers anys el cep ens donarà raïms molt joves, tan sols ideals per a vins i caves joves i frescos; serà a partir de la setena o vuitena collita, que el cep ja haurà format un bon tronc, quan obtindrem raïms més equilibrats, ideals per fer vins destinats a l’envelliment.

Un cop ja tenim el cep format, cada any li hem de realitzar una sèrie de tasques per tal d’obtenir una collita de qualitat. Aquestes feines les comen-cem a l’octubre. La primera tasca que realitzem a la vinya després de la collita és

Llaurar,

que es realitza per matar les males herbes. Últimament, el fet de llaurar és una acció que hi ha qui no la realitza o la realitza només en èpo-ques de sequera, deixant créixer l’herba i trinxant-la quan convé. El fet de no llaurar o llaurar el mínim no es fa per ganduleria; algú pot arribar a pensar que és un acte típic de pagès brut i descuidat, però els motius pels quals últimament es tendeix a llaurar menys són diversos: en primer lloc, el pas continuat de maquinària sobre terrenys sense herba fa que la compactació del terreny sigui més gran. L’erosió del terreny superficial (lògicament el més fèrtil) també és molt superior en terrenys llau-rats. Per altra part, a l’herba hi viuen una sèrie d’insectes i microorganismes molt beneficiosos per a l’estructura del terreny, la seva fertilitat i per afavorir la biodiversitat; també s’ha de tenir en compte que no llaurar significa un gran estalvi energètic i econòmic. Cada cop que llaurem, “gas-tem” gas-oil i “llencem” CO2 a l’atmosfera. El fet de no llaurar també crea una competència al cep, principalment de consum d’aigua. Això té el seu

74

h i s t ò r i c s i d i v u l g a t i u s

costat positiu, ja que farem “patir una mica” el cep, fet que és positiu, ja que no fa tanta producció però obtenim més qualitat; ara bé, en anys extremada-ment secs com aquests últims, el cep pot passar de “patir una mica” a “patir massa”, i un cep és com una persona: si està massa ben alimentada i cuidada, s’engreixa; si menja correctament i “pateix una mica”, fent una mica de dieta, fent una mica d’esport, el seu benestar serà major, però si “pateix en excés” i està mal nodrida, la qualitat de la seva vida també serà defi cient. És per això que els últims anys, d’extrema sequera, han estat uns anys dolents per dur a terme aquesta pràctica durant tot l’any, ja que es fa patir massa el cep. Jo concretament limito el no llaurar a l’hivern, on plou més i el cep quasi bé no té activitat, en varietats poc productives, i tan sols no llauro gens durant tot l’any en varietats molt productives; en altres paraules, als ceps grassos els tinc a règim durant tot l’any i als ceps prims només durant l’hivern, que és quan dormen. A primers de novembre comencem,

La poda,

que es pot dir que és la feina més important que realitzem a la vinya. Amb ella procedim a tallar parcialment els sarments. Anomenem sarment el brot que ens ha sortit aproximadament per Sant Josep d’aquell any, al qual al setembre li hem tret els raïms. Aquest sarment per Sant Josep surt dels borrons que hem deixat amb la poda de l’any an-terior, durant la primavera va creixent i dóna suport a les diferents fulles i al raïm del cep. En una pri-mera fase, és totalment verd i a partir de l’estiu es va tornant dur i convertint en fusta. Al novembre, quan procedim a tallar-lo, totalment o parcialment, es troba ja totalment com a fusta i havent perdut totes les fulles que ha desenvolupat durant la pri-mavera i l’estiu.

És important remarcar que no es comença a podar fins que el cep ha perdut la totalitat de les seves fulles. Això es fa així ja que a les fulles s’hi troben gran quantitat d’elements i nutrients que s’han fet servir per al creixement i per acumular sucres al raïm; el cep, abans de perdre les fulles, trasllada aquests elements i nutrients des de les fulles, fins a la tija o soca, per tal de guardar-los per al pròxim any.

Quan podem hem de tenir present principal-ment dues coses:

- En primer lloc, hem de mirar si deixem més o menys “càrrrega” al cep. És a dir si tallem els sar-ments de l’any anterior de manera més curta o més

llarga i si n’hi deixem més o menys. Com més sar-ments deixem i més llargs els deixem, obtindrem més producció. Per deixar més o menys “càrrrega”, hem de tenir en compte, en primer lloc, de quina varietat de raïm es tracta. Varietats com el xarel·lo i el chardonnay són varietats que produeixen poc; per tant, els hem de deixar més “càrrrega”; en canvi, les varietats negres macabeu i parellada són varietats que produeixen molt; per tant, amb poca “càrrrega” ja obtindrem una bona producció. Deixar més o menys “càrrrega” també ens ve in-fluenciat pel tipus de sòl que trobem i el peu que tinguem en aquell cep. Terres bones o peus pro-ductius, (1.103 de Pausen, 110 de Richter) ens im-plicaran podes amb poca “càrrrega” I, per contra, en terres poc fèrtils o peus poc productius (41-B) hi haurem de deixar més “càrrrega”.

- Un cop hem decidit la quantitat de “càrrrega” a deixar en un cep, ens toca decidir a quin lloc del cep deixar-la; per això hem de tenir en compte no “carregar” més una part que l’altra del cep, és a dir, distribuir la vegetació uniformement de mane-ra que no tinguem posteriors problemes de falta d’aireació, que ens comportaran problemes de malalties. També s’ha de mirar de no deixar vege-tació que dificulti el pas de la maquinària.

Diferents parts del cep

75

h is tò r i cs i d i vu lgat ius

Un cop ja tenim el cep podat, i abans que co-menci a brotar, és l’hora de donar-li menjar. Per això hem de procedir a

L’adobat,

que pot ser de dos tipus:- Inorgànic: es tracta d’aportar als ceps els ele-

ments o nutrients que necessita per viure, desen-volupar-se i produir una collita. Aquests elements principalment són el nitrogen, necessari perquè el cep pugui créixer; el fòsfor, que intervé en el me-tabolisme cel·lular i és indispensable a l’hora de desenvolupar cadascuna de les floretes d’on sor-tirà un granet de raïm; el potassi, que a part de protegir al cep contra el fred i fer-lo mes resistent a les secades, és essencial perquè el cep pugui acumular el sucre en el raïm, i a les nostres terres és interessant aplicar magnesi i ferro, molt impor-tants per la composició de la clorofil·la, que ens permetrà realitzar la fotosíntesi (transformació d’energia solar en matèria orgànica) de manera correcta, i també el bor, que afavoreix la fecunda-ció mitjançant l’increment del poder germinatiu del pol·len. També són importants el calci, necessari, com el nitrogen, per al creixement del cep (amb les nostres terres calcàries, al sòl hi trobem tot el calci que el cep necessita i més), i el sofre, molt important per algunes vitamines que el cep neces-sita. L’adobat inorgànic el realitzem anualment en funció de la collita anterior i de la collita desitjada per a l’any vinent.

- Orgànic: el realitzem amb restes de residus vegetals (branques, fulles...) i residus animals (fems...). Així com l’adobat inorgànic va encaminat a satisfer les necessitats anuals del cep, l’adobat orgànic, a part de contribuir també a aquesta aportació anual, té la funció de millorar l’estructu-ra del sòl, augmentar-ne la capacitat de retenció d’aigua, crear un ambient favorable per al desen-volupament de les arrels i crear una vida microbi-ana que afavoreixi l’absorció dels adobs inorgà-nics. Aquest tipus d’adobat es realitza amb una periodicitat d’uns 5 anys.

Un cop tenim el cep ben podat i ben adobat, “per Sant Josep, el pàmpol al cep”: comencen a créixer els sarments i la collita del any. A partir d’aquest moment comença la feina d’esporgar.

Esporgar,

que consisteix a treure tots aquells sarments inútils (els que no ens porten raïm, o aquells que

Diferència entre cep esporgat i per esporgar

76

h i s t ò r i c s i d i v u l g a t i u s

no tenen cap interès per l’estructura del cep), així com totes aquelles fulles que tapen els raïms i di-ficulten la seva aireació i penetració de tracta-ments. És important treure només les fulles impres-cindibles, ja que, si en traiem moltes, estarem deixant el cep amb poques fulles, i s’ha de tenir en compte que la fulla no és res mes que la màquina del cep, d’on treu tota l’energia i on produeix tots els elements i productes. El raïm no és res més que “el magatzem” on el cep acumula tots els produc-tes que la fulla ha produït. També és molt important que les fulles que traiem permetin l’aireació, però hem de deixar les que fan ombra al raïm, ja que, si deixem el raïm “de panxa al sol”, amb les calors dels estiu se’ns escaldarà.

Ja per acabar durant la primavera i l’estiu hem de tenir especial cura amb els

Tractaments fi tosanitaris

per combatre les diferents malalties que ata-quen el cep i el raïm, que principalment són qua-tre:

- Malura (també anomenat oïdi, cendrosa, ne-greta). És un fong que ataca brots i raïm, i que combatem principalment amb sofre en pols

- Míldiu. És un altre fong que ataca la fulla i el raïm i que es desenvolupa de manera espectacu-lar amb humitats altes i temperatures moderades. El seu principal remei són els tractaments amb una base de coure (sulfat de coure, oxiclorur de coure, hidròxid cúpric...).

El sofre i el coure són productes que actuen per “contacte”, és a dir, que impedeixen que el fong es desenvolupi, creant una barrera física que no deixa germinar les llavors d’aquest fong, protegeix al cep d’invasions futures. Fa uns anys, però, que per llui-tar contra aquestes dues malalties tenim la possi-bilitat d’actuar amb productes “sistèmics”; són pro-ductes que el cep absorbeix per les fulles i que a través de la saba (la sang del cep) “curen” al cep de la malaltia. Fent un paral·lelisme: un producte de “contacte” vindria a ser els tractaments que ens fem a una ferida perquè aquesta no se’ns infecti, i un producte “sistèmic” serà l’antibiòtic que ens prenem si la ferida se’ns ha infectat.

- Podridura: afecta només el raïm, i malaurada-ment contra la podridura només hi podem lluitar de manera preventiva. Una bona poda amb un bon repartiment de la vegetació, una esporga acurada, amb una bona aireació dels raïms, no passar-nos amb l’adobat nitrogenat, que afavoreix de manera

extraordinària el creixement, són les millors lluites perquè no se’ns podreixi el raïm. Si tot i així tenim anys de fortes pluges i varietats sensibles (chardon-nay, macabeu) que se’ns podreixen, tenim la pos-sibilitat de fer tractaments amb diferents productes per tal de prevenir la podridura, però aquesta ma-laltia mai la podrem curar.

- El corc no és res més que un “parent” de qual-sevol corc que coneguem i ens corqui la fusta, o dels cucs de seda que de molt de petits havíem criat. És una papallona, que pon els ous sobre el raïm, neix el cuc, I, abans de tornar-se a convertir en papallona, va fent forats al raïm per tal d’alimen-tar-se. Actualment existeixen dues estratègies de lluita contra aquest insecte:

- Tradicionalment es fa un tractament insecticida amb el qual mates tots els cucs quan aquests aca-ben de néixer.

- Avui dia, però, hi ha la possibilitat d’actuar mit-jançant “confusió sexual”. El sistema consisteix a enganyar la papallona mascle perquè no trobi la femella. Llavors, com que no es troben, no copulen i no tenim ni ous ni cucs. Com ho fem, això d’enga-nyar als mascles? Doncs bé, el mascle troba la fe-mella perquè aquesta desprèn una substància anomenada feromones (hormones que fan olor), i el mascle, guiat per l’olfacte, troba la femella. Els pagesos pengem uns difusors per les vinyes que desprenen aquesta feromona, per la qual cosa el mascle olora femelles per tot arreu i no és capaç de trobar les que hi ha.

Finalment una vegada ja hem realitzant totes aquestes accions ja tan sols ens queda estar pen-dent del cel perquè no ens caigui una pedregada d’última hora i mirar quan el raïm arriba al seu punt òptim de maduració per tal de procedir a la,

Collita

El punt òptim de maduració també ens depen-drà de la varietat que collim, i del destí que li volem donar. Les varietats i raïms destinades al cava, tindran unes exigències de maduració, les d’un vi jove o tranquil unes altres, les d’un vi destinat a fer una criança unes altres. Per les varietats negres haurem de tenir en compte el seu contingut en diferents molècules que potenciaran més el sabor astringent, l’àcid, el color.... El més important de la collita, és que aquesta és realitzi en un estat sani-tari del raïm òptim (que cap fong ens hagi malmès el raïm). Alhora que els temps de transport entre que el collim i el premsem sigui el mínim possible,

77

h is tò r i cs i d i vu lgat ius

per tal que el raïm no ens comenci a fermentar (procés mitjançant el qual el sucre que porta el raïm, es transforma en alcohol mes anhídrid car-bònic) abans d’hora.

Ja fa uns anys que les vinyes que tenim empar-rades, tenim la possibilitat de collir-les de manera mecanitzada. Això és important, ja que et permet coses molt interessants com:

- Ajustar al màxim el punt de maduració. Collint a mà no pots ajustar tant, ja que la capacitat de treball manual és limitada.

- Per altra part també es pot collir de nit, o en hores de temperatures baixes, amb la qual cosa el raïm conserva millor les seves característiques.

Tan sols em resta desitjar una molt bona festa major a tothom, i espero que ho celebreu amb un bon vi o cava del Penedès.

Vull dedicar aquest escrit en primer lloc a tots els meus avantpassats, en especial al meu avi “Francisco”, persona a qui tan sols vaig poder co-nèixer durant 4 anys de la meva vida i del qual només he sentit paraules d’elogi tant per la seva personalitat com pels seus coneixements tècnics molt avançats als temps en els quals va viure; també al Joan Ferrer Pi “Joanet”, al José Miras Navarro, al Celerino Vicario Arriba, al Gabriel Ollé Catasús “Gabi”, al Josep Bellès Moliner “el Mosso”i al Joan Ros Barreda de Benassal, persones que m’han transmès no sols gran part dels coneixe-ments descrits en aquest article, sinó també una manera de pensar, un amor per la terra i una perspectiva de la vida que valoro extraordinària-ment.

Detall de la collita manual i de la mecànica.