Barra lliure

© Eduard Biosca, pel text

© Miquel Montlló, per les il·lustracions

© Jordi Play, per la foto de portada

© 9 Grup Editorial, per l’edició

Angle Editorial

c. Muntaner, 200, àtic 8a

08036 Barcelona

T. 93 363 08 23

www.angleeditorial.com

angle@angleeditorial.com

Primera edició: febrer de 2014

ISBN: 978-84-15695-61-5

Dipòsit legal: B. 1565-2014

Imprès a Romanyà Valls, SA

No és permesa la reproducció total

o parcial d’aquest llibre, ni la seva incorporació a un sistema informàtic,

ni la seva transmissió en cap forma ni per cap mitjà,

sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes,

sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

Josep Bohigues

BARRA LLIUREEl gran bocamoll Sr. Bohigues

entrevistat per Toni Clapés

Amb il·lustracions de Miquel Montlló

«Me’l dedico a mi. Al cap i a la fi, és el meu llibre».

Josep Bohigues

TAULA

INTRODUCCIÓ«El punt més allunyat del final del llibre» 11

VIDA PERSONAL«Espero que no es parli de mi!» 15

VIDA PROFESSIONAL«Mil maneres de no fer res» 23

POLÍTICA«Arreglar el món en quatre dies i que te’n sobrin tres» 35

ESPORTS«Només sentir la paraula, ja em canso!» 39

AMOR I SEXE«Em quedo amb el segon!» 43

ECONOMIA«Per cert, ja has pagat el llibre?» 49

TEATRE«Deixar-te enganyar com un idiota» 53

MÚSICA I DANSA«Soroll refinat i moviment malgastat» 59

PINTURA I ESCULTURA«Empastifar les coses» 65

LITERATURA«L’ordre de les lletres sí que altera el producte!» 69

CINEMA«Teatre en dues dimensions» 73

TELEVISIÓ I RÀDIO«Són el mateix, de bruta que tinc la pantalla» 79

MÀGIA I HUMOR«A mi l’humor no em fa gràcia» 83

FESTES I TRADICIONS«Tonteries que fa temps que es fan» 87

HISTÒRIA«Cada dia que passa és més llarga!» 93

CIÈNCIA I NOVES TECNOLOGIES«Complicar el que no calia» 97

COSMOS«Tot allò que flota en l’aire» 103

FENÒMENS PARANORMALS«Els meus clients!» 107

TEORIES DE LA CONSPIRACIÓ«La veritat de tot plegat» 111

NATURALESA«Picadures, al·lèrgies i alguna mossegada» 115

ANIMALS«Cagarades de gos i d’ocell» 121

ECOLOGIA«Estimar el planeta i carregar-te’l com tothom» 125

VIATGES«Fer-li el salt al lloc on has nascut» 129

RELIGIÓ«Creure en un Déu que no creu en nosaltres» 135

FILOSOFIA«Pensament llarg que no porta enlloc» 139

11

INTRODUCCIÓ«El punt més allunyat del final del llibre»

Durant més de quinze anys de trajectòria radiofònica he pogut

entrevistar un munt de personatges de gran interès. Pel meu pro-

grama han passat experts en economia, política, filosofia, cultu-

ra, gastronomia... I malgrat que tots ells han demostrat tenir un

gran domini en el seu camp, sempre he trobat a faltar algú amb

un coneixement menys especialitzat i més global per poder-li fer

el que jo anomeno l’entrevista total.Després d’un ardu treball de recerca vaig arribar a la conclu-

sió que només hi ha un tipus de persona que pot acceptar el repte

de respondre a qualsevol pregunta de la vida i del coneixement

humà: un bocamoll de barra de bar.

Malgrat que ningú mai se’ls ha escoltat seriosament, no es pot

negar que és un dels col·lectius que més ganes té de dir coses, i

en moments de crisi com els actuals —en què les noves idees

són més necessàries que mai— es mereixen com a mínim una

oportunitat.

És cert que tenen fama de dir disbarats, però les anomenades

sessions de brainstorming ens demostren que provocar una plu-

ja d’idees, encara que siguin esbojarrades, pot provocar genia-

litats.

És per això que he decidit acostar-me al «Bar de Baix» per en-

trevistar el Sr. Bohigues. I aquest llibre que té vostè a les mans,

estimat lector, n’ha estat el resultat.

14

Què tal, Sr. Bohigues?Hola.

Com està?Doncs miri, com sempre, gràcies.

Me n’alegro.Per què? No li he dit pas que estigués bé. Li he dit que estic

com sempre.

I com és «com sempre»?No ho sé. Fa tant de temps que estic igual que ja no recordo

igual a què. Crec que en un principi estava bé, però no l’hi po-

dria assegurar. Deixi’m pensar... Potser sí, que estava bé... Sí, es-

tava bé! Per tant, ara estic bé, gràcies!

De res. Molt bé, què li sembla si comencem amb l’entre-vista?

Com vostè vulgui...

Abans d’entrar en matèria, i per tal que els lectors el cone-guin una mica, començarem per preguntes de tema perso-nal. Li sembla bé?

Em sembla perfecte. Sempre que no es parli de mi.

...?És broma! Ha ha ha!

15

VIDA PERSONAL«Espero que no es parli de mi!»

Començarem per la pregunta que tothom es fa quan el veu i que en canvi ningú s’atreveix a fer-li.

Endavant.

Veig que es fa un pentinat que intenta dissimular la seva calvície. No li agrada quedar-se calb?

No, s’equivoca, jo no intento dissimular res. Simplement, el

que faig és aprofitar l’avantatge de tenir pocs cabells.

I quin és, aquest avantatge?Que tenen més espai. Pensi que el meu percentatge de metre

quadrat de cap per cabell és molt més elevat que el de les perso-

nes que no són calbes. I això és un avantatge, perquè jo deixo

que els pèls ho aprofitin i vagin d’un costat a l’altre amb tota lli-

bertat, sense patir aglomeracions ni empentes. És una sort que

tenen!

De totes formes, de llibertat no en tenen gaire, perquè els té tan greixosos que estan totalment enganxats al cap...

Sí, però pensi que han quedat enganxats just en el lloc on ells

prèviament havien escollit.

Com ho sap?Perquè se’ls nota, que hi estan a gust! Jo ho noto! Vostè no?!

Miri, miri, com ballen de felicitat!! (Mou el cap d’un costat a l’altre.) Ha ha ha!

Vostè té parella?No. Estic separat. Poc separat, però separat.

16

Poc separat?Sí. Perquè la meva exparella viu molt a prop d’aquí. De fet,

només ens separa un carrer molt estret, perquè és d’una sola di-

recció. Però com que ella no surt mai de casa i jo no em moc

mai del bar, no ens cal separar-nos més. Amb una mica de sepa-

ració ja en tenim prou.

I té fills?Suposo que sí. Perquè alguna vegada recordo haver vist la

meva exdona embarassada per casa. El que passa és que jo me’n

vaig desentendre de seguida. L’hi vaig deixar molt clar: a mi no

em fa res tenir fills, sempre que no els hagi de conèixer.

No li agraden els nens?No. Són persones que encara no han crescut. No sé si per

mandra o per deixadesa, però trobo inadmissible que després de

milions d’anys d’evolució encara hi hagi persones que no hagin

tingut temps de créixer! I miri que jo sóc partidari de la llei del

mínim esforç, però entre poc i massa!

No seria capaç de trobar res positiu de la infància?Sí, i tant! Els nens són ideals per ser enganyats! De fet, a vega-

des penso que Déu els va crear perquè em quadrin els números

del bar. Per això els deixo passar! L’altre dia, per exemple, un

nano em va demanar un paquet de xiclets amb un bitllet de 50.

M’ho vaig cobrar i no li vaig tornar el canvi. Primer semblava que

el nano esperés alguna cosa, però li vaig regalar un globus i fins i

tot va marxar content! Ha, ha, ha! Que maco és provocar un som-

riure a un nen! Sóc un sentimental, no ho puc evitar! Ha ha ha!

Ja veig que vostè no és una persona gaire familiar...No. Per a mi la família només serveix quan s’ha d’heretar al-

guna cosa. La resta de dies, cada un a casa seva... Tret que algu-

na de les cunyades estigui molt bona, llavors es pot fer una ex-

cepció.

Parli’m de la seva família. Vostè té germans?Sí, un.

S’assembla a vostè?Sí. Molt. Té tres carreres universitàries i treballa en un parc

científic als Estats Units.

17

I en què s’assembla a vostè?Es dedica a desxifrar el genoma de la mosca del vinagre.

I?Que també treballa entre mosques. Aquí, al bar, n’està ple! El

que passa és que les d’aquí no tan sols es foten a dins del vina-

gre, sinó també a les tapes, a la cervesa, al lavabo... Són més ac-

tives que les mosques dels científics! Ha ha ha!

Vostè quina edat té?Quaranta-vuit anys.

Doncs sembla molt més gran.Moltes gràcies.

Per què?Perquè ha vingut a dir que sóc una persona avançada al meu

temps.

No, no. El que he volgut dir és que se’l veu molt cascat...No! No es deixi enganyar per les aparences! Les arrugues que

veu no són de la meva pell, sinó per acumulació de ronya.

Perdoni, però no l’acabo d’entendre...A còpia d’anys de no dutxar-me se m’ha fet una capa de por-

queria que s’ha anat arrugant amb el temps però que en realitat

em protegeix de l’envelliment. Si un dia em dutxés s’adonaria

que a sota en realitat tinc una pell semblant a la d’un nano de

vint anys! La brutícia és com una crema natural i el millor con-

servant!

A part d’això, vostè es cuida?No. Gens. Mai.

Vostè creu que arribarà als noranta anys?Sí! Això sí. N’estic convençut.

Ah sí?Sí. El que passa és que quan jo tingui noranta anys ja en farà

més de trenta que seré mort. El difícil no és arribar als noranta,

sinó arribar-hi viu! Ha ha ha!

No li agradaria viure més?No. Trobo que les persones que passen dels setanta són uns

exagerats. Per a ells viure ha passat a ser un vici. Estan engan-

18

xats a la vida com a una droga, i això no és bo. És per això que

tots acaben fatal...

I com acaben?Morint. Morint d’una sobredosi de vida. És normal!

Vostè té estudis?No. La meva saviesa no és cultural, sinó natural. Suposo que

és cosa dels meus cromosomes...

Veig que té un diploma emmarcat a la paret. De què és?No és un diploma, és una notificació d’expulsió. N’estic orgu-

llós. Miri, hi posa el meu nom! «Josep Bohigues, queda expulsa-

do de este colegio por su mala conducta.» Pensar que algú es va

prendre la molèstia d’escriure això per a mi, m’emociona! Per

això ho vaig emmarcar!

Què va aprendre en els pocs anys que va anar al col·legi?Res. Jo tot el que he après ha estat a base d’hòsties, que ense-

nyen molt més que no pas l’escola. Per exemple, quan m’explica-

ven tot el tema de l’electrònica, no hi havia manera d’entendre-

ho. Em deien que els electrons anaven corrents per dintre d’un

cable! I jo em preguntava: i que fan? Fúting?! Ha ha ha! Ja es

veia, que allò no podia ser! Vaig arribar a pensar que el professor

s’havia fumat un porro! Però un dia, sense voler, vaig posar els

dits a dins d’un endoll i llavors sí que tot em va quedar clar. Vaig

veure la llum! I mai més ben dit, perquè se’m va posar el cap de

color lila! Ha ha ha! I ara per fi sóc capaç de definir els electrons

amb tota exactitud!

Ah sí? I com els definiria?Com uns malparits! Tenen una mala llet impressionant! Més

que electrons, s’haurien de dir cabrons! Ha ha ha!

Li agrada la seva panxa cervesera?Sí. N’estic orgullós. Però li he de dir que la meva panxa no és

deguda a la cervesa.

Els refregits i els embotits que es fot també hi ajuden?No, no. Engreixar-se no té res a veure ni amb beure ni amb

menjar.

19

Ah no? Amb què té a veure, doncs?Amb la respiració. Les persones respirem malament, i per

això ens engreixem o ens aprimem.

Perdoni, però no hi veig la relació.El problema és que no pensem quan respirem. Respirem in-

conscientment! I les persones que sense adonar-se aspiren més

aire del que expulsen es van inflant i s’engreixen. I al revés. Fi-

xi’s que hi ha gent que, per més que menja, no s’engreixa! Per

què? Perquè no és qüestió de menjar, sinó d’aire!

Miri, veu això? (Treu panxa.) Ara sóc més gras! He menjat al-

guna cosa?

No.Perquè tot és aire! I ara? (Amaga panxa.) Ara estic més prim!

Com és possible? He vomitat, potser? No! Tot és qüestió de fi-

xar-se en el fet de respirar! Per això jo no pateixo; sé que el dia

que m’hi fixi m’aprimaré, i ja està.

Ah sí? I vostè vol aprimar-se?De moment no, però més endavant potser sí. A vegades em re-

sulta una mica incòmoda tanta panxa. Pensi que no em veig els

peus i que em costa saber si estic caminant o no. Si no fos per la

barra no ho sabria.

La barra?Sí. Si veig que la barra s’allunya, és que camino; si no, és que es-

tic quiet. I si s’apropa, és que camino en bona direcció! Ha ha ha!