bisbat de sant feliu - bisbatsantfeliu.cat · aixecada en el camí de la història, per servir al...
TRANSCRIPT
E s g l é s i a d i o c e s a n a 1
Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13
[ B U T L L E T Í O F I C I A L D E L
B I S B AT D E S A N T F E L I U
D E L LO B R E G AT]
Edita
Bisbat de Sant Feliu de Llobregat. Secretaria General
Pl. de la Vila 11, 1r.
08980 Sant Feliu de Llobregat
Tel. 93 632 76 30 - Fax 93 632 76 31
www.bisbatsantfeliu.org
Subscripció anual: 20 euros
Les subscripcions anuals es consideren per any natural
Disseny gràfic: Estudi Lluís Torres. Castellbisbal
Maquetació i Impressió: T.G.A, S.L. Barcelona
Dipòsit Legal: DLB 27939-2005
S u m a r i 5
Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13
7 Església diocesana
8 Comunicats i Notes de premsa
8 Presentació del ritual per a les cele-bracions dominicals en absència de prevere
9 Escrits dominicals
9 Oracles de renaixença (6) (7-1-2007)
9 Nomenaments parroquials
9 Elogi de la rutina (14-1-2007)
10 Unitat somniada (21-1-2007)
11 El Bon Salvador (28-1-2007)
12 Un Déu massa llunyà (4-2-2007)
13 Un Déu massa proper (11-2-2007)
14 El Déu cristià (18-2-2007)
15 Ensenya'ns a pregar (25-2-2007)
16 En l'ordenació dels diaques Francesc Tirado Lara i Jordi Tres Bosch
16 Homilies
20 Crònica diocesana
26 Delegació diocesana de catequesis
26 BISBAT DE SANT FELIU DE LLOBRE-GAT
26 VALORACIÓ DE L'ENQUESTA DE LA CATEQUESI:
28 BISBAT DE SANT FELIU DE LLOBRE-GAT
30 ARXIPRESTAT D'EL PRAT DE LLOBRE-GAT
32 ARXIPRESTAT DE SANT BOI DEL LLO-BREGAT
34 ARXIPRESTAT DE SANT FELIU DE LLO-BREGAT
36 ARXIPRESTAT DE SANT VICENÇ DELS HORTS
38 ARXIPRESTAT DE MONTSERRAT
40 ARXISPRETAT DEL GARRAF
42 ARXIPRESTAT DE VILAFRANCA DEL PENEDÈS
44 ARXIPRESTAT D'ANOIA
46 ARXIPRESTAT DE PIERA-CAPELLADES
48 Delegació diocesana d'ecumenisme
48 Delegació diocesana de joventut
48 Enquesta als animadors, iniciadors, consiliaris, catequistes, monitors i agents de pastoral juvenil en general
49 Delegació diocesana de pastoral sacramental i litúrgia
49 Algunes orientacions pràctiques per a la celebració del sagrament de la confirmació
52 Delegació diocesana de vida consa-grada
52 Crònica
53 Necrològiques
55 Província eclesiàstica
56 Comunicats
56 Jornada per al clergat de la Província Eclesiàstica de Barcelona
58 Trobada dels diaques permanents de la província eclesiàstica, a Terrassa
61 Conferència Episcopal Tarraco-
nense
62 Comunicats
62 CREURE EN L'EVANGELII ANUNCIAR-LO AMB NOU ARDOR
[ ]Sumari
G e n e r - F e b r e r 2 0 0 76Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13 73 Comunicat de la reunió 182
75 Carta del vicari general del Bisbat de Lleida, comunicant la petició de renúncia del bisbe de Lleida
75 Carta del bisbe de Lleida als germans en l'episcopat
77 Conferencia Episcopal Española
78 Comunicats
78 Encuentro de Obispos de Conferen-cias Episcopales con la Asamblea de Ordinarios de Tierra Santa, del 12 al 18 enero
79 Comunicado del Encuentro de Obis-pos de Conferencias Episcopales con la Asamblea de Ordinarios de Tierra Santa
81 Mensaje de los obispos de la Comi-sión Episcopal de Migraciones.
81 Jornada mundial de las migraciones 2007: 14 de enero de 2007
85 La Ley Orgánica de Educación (LOE), los Reales Decretos que la desa-rrollan y los derechos fundamen-tales de padres y escuelas
91 Santa Seu
92 Comunicats
92 Missatge del Sant Pare per a la Jorna-da Mundial de la Pau 2007 (1 de gener): La persona humana, cor de la pau
98 "La família migrant"
98 Missatge del sant pare Benet XVI per a la XCIII Jornada Mundial de l'Emigrant i del Refugiat,14 de gener de 2007
103 Altres informacions
104 Notícies
104 Texto parcial de l'article del profesor Salvador Pié Ninot, aparegut a la revista acadèmica Gregorianum (2005): "¿Dónde está la Iglesia?".
G e n e r - F e b r e r 2 0 0 78Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13
Presentació del ritual per a les celebra-cions dominicals en absència de prevere
Sant Sadurní d'Anoia
27-1-2007
El passat dissabte 27 de gener pel matí
tingué lloc a les dependències de la par-
ròquia de Sant Sadurní d'Anoia la presen-
tació del nou ritual per a les "Celebraci-
ons Dominicals en Absència de Prevere".
Aquest ritual ha estat elaborat per la Dele-
gació Diocesana de Pastoral Sacramen-
tal i Litúrgia del bisbat de Sant Feliu de
Llobregat, acomplint l'encàrrec del bisbe
Agustí Cortés, que va instituir aquestes
celebracions amb un decret el passat mes
de juny de 2006.
Es respon així a la necessitat expressa-
da per alguns rectors d'arxiprestats amb
un nombre elevat de parròquies petites
que no poden ser ateses convenientment
amb la celebració de l'eucaristia dominical
cada diumenge.
El ritual s'ha elaborat seguint les pau-
tes del Directori de la Congregació per
al Culte Diví, del Codi de Dret Canònic, i
de les orientacions que en el seu dia va
donar la Conferència Episcopal Espanyola
i el Concili Provincial Tarraconense. També
s'ha tingut en compte l'experiència d'al-
tres diòcesis on ja fa temps que es porten
a terme celebracions d'aquest tipus.
El ritual que es presentà inclou una
carta del senyor bisbe Agustí, el decret
abans esmentat, un esquema força deta-
llat per a la celebració tant en català com
en castellà, i unes catequesis formatives
pensades per a les comunitats on calgui
començar a aplicar aquestes celebracions.
Aquesta presentació va ser adreçada
als diaques i als agents de pastoral que
han estat designats a través dels arxipres-
tats amb l'encàrrec explícit del bisbe per a
dirigir aquestes celebracions.
Aquest ritual es pot trobar al portal web
del bisbat en l'apartat de recursos (http://
www.bisbatsantfeliu.org/recursos).
[ ]Comunicats i
Notes de premsa
E s g l é s i a d i o c e s a n a 9
Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13
Oracles de renaixença (6) (7-1-2007)
Si l'Església dona vida, és perquè ella
mateixa abans ha estat de nou re-engen-
drada i infantada. Si il·lumina, és perquè
abans ha estat il·luminada. Si serveix, és
perquè abans ha estat servida. Si estima,
és perquè abans ha estat estimada.
Aquesta és la raó per la qual les celebra-
cions de l'Epifania i del Baptisme de Jesús,
que recorden la manifestació i anunci uni-
versal de Jesucrist com a Messies univer-
sal, constitueixen la darrera conseqüència
i la culminació del Nadal. Jesús ha nascut
en un poble, fent-ne espai il·luminat pel
seu amor i lloc fecund de nova vida: ara
cal que aquest espai il·lumini i faci viure a
tota la humanitat.
Les coses han estat així. Però aquest
poble som nosaltres, i el fet de que la llum
i la vida de Crist vulgui "fer-nos servir com
a instrument de transmissió" posa a les
nostres mans una responsabilitat molt
greu. Tant és així que de vegades no estem
a l'alçada d'aquest compromís. Hem estat
il·luminats per la seva llum, però sovint
l'hem volguda barrejar amb altres llums o
l'hem enterbolida amb les nostres foscors.
Hem rebut la seva vida, però a l'hora de
donar-la al món freqüentment l'hem aigua-
lida i, fins i tot, l'hem adulterada amb les
nostres morts. Una Veritat que, com diu
sant Pau, supera tot coneixement, ¿com es
refia de les nostres pobres intel·ligències?.
Un amor absolutament gratuït i universal,
¿com s'abandona als nostres cors estrets
i egoistes?
Només voldríem que els qui rebran
el nostre anunci no caiguin en l'error
d'aquell que veient un dit assenyalant la
lluna plena amb tota la seva bellesa, tant
sols tingui ulls per mirar el dit.
Pregària del Poble Messiànic.
No sé, Senyor, com entendre el teu obrar.
Si és excés d'innocència o d'amor,
o prova palesa del teu poder.
¿No saps que som febles i delim posseir,
que som ignorants i ens creiem savis,
que somniem estimar i reduïm els afectes
al nombre estret "dels nostres"?
Només perquè així ho vols,
només perquè ens refiem del teu agosa-
rat amor,
pren les nostres pobres vides,
per fer-ne poble messiànic, Església viva
aixecada en el camí de la història,
per servir al nostres germans
allò que de Tu ha rebut,
sense enterbolir la font,
sense fer malbé el do.
Fes-nos dignes testimonis de la teva
gràcia.
Que els nostres germans obrin els ulls al
teu misteri
i siguin comprensius amb la nostra
feblesa.
Rep la nostra lloança i perdona.
Amén.
Elogi de la rutina (14-1-2007)
Algú ha dit en públic que l'Església, si
vol ser acceptada i escoltada en el món
[ ]Escrits
dominicals
G e n e r - F e b r e r 2 0 0 71 0Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13 mediàtic, "ha de ser més divertida ". Pot-
ser tingui raó: el públic viu de sensacions
i vol sorprendre's cada dia amb novetats,
a ser possible atractives, que li ajudin a
compensar la foscor d'una vida mediocre.
Tanmateix no tenim un manament de Jesús
en el sentit de "aneu, feu la vida més agra-
dable a la gent", o "aneu, feu riure i sigueu
simpàtics"..., tot i que aquestes tasques
són de fet molt dignes i poden esdevenir
un carisma a l'Església: Sant Pau recoma-
nava que el nostre parlar fos amè, "amanit
amb una mica de sal" (Col 4,6).
Sorprenia cada any un professor de
litúrgia als seus alumnes, quan deia amb
insistència "que la litúrgia ha de ser neces-
sariament rutina". Per a entendre'ns, volia
dir en realitat, no tant "rutina" en el
sentit pejoratiu "d'avorriment", sinó de
"repetició". La qual cosa queia malament
a les oïdes de la concurrència, partidària
majoritàriament d'una litúrgia molt crea-
tiva, que faciliti l'expressió espontània de
l'assemblea. Però el professor apel·lava
al bon seny i al sentit comú: la vida tota
ella és una gran rutina, la "litúrgia de la
vida social" és essencialment rutinària. La
repetició és connatural al ritus.
El ritus social de les salutacions "bon
dia", "bona tarda", "bona nit", són ruti-
na. Signifiquen un desig de que l'altre
tingui realment un bon dia... però quasi
mai ho pensem. I alhora si no féssim
aquestes salutacions ens mancaria quel-
com d'important, les trobaríem a faltar. La
nostra convivència està plena de petites
repeticions, que sense adonar-nos creen
una atmosfera més humana. Gràcies a la
rutina s'han fet grans treballs i s'han com-
plert molts deures.
La repetició de les bones accions
engendra virtut i conforma una persona-
litat bondadosa, encara que cadascuna
d'aquelles accions no sigui plenament
conscient. L'anomenada oració del "Pele-
grí Rus" no era altra cosa que la repetició
constant de la pregària "Senyor Jesús, Fill
de Déu, tingueu pietat de mi, pecador",
compassada amb el ritme de la respiració:
el seu efecte era la pau de l'esperit humil-
ment abandonat a les mans del Pare.
Pensem que canviem el cor (i el món)
amb una decisió ben pensada, conscient
i volguda, amb un cop de generositat ben
compromès. Això, però, no és més que una
gota d'aigua. Els nostres cors, com deia
el profeta Ezequiel, són com una pedra:
una gota d'aigua no pot foradar-los, però
les mil gotes persistents que al llarg del
temps han anat caient en el mateix punt
sí han pogut vèncer la resistència de les
pedres més dures.
Només resta una preocupació: potser
haurem de dir el mateix de la gota d'aigua
dolenta sobre una roca ferma de bondat.
La rutina de la maldat amb el temps,
també fa forat: no ens adonem, però cons-
truïm de vegades amb pedres foradades
i esquerdades i, tot i la seva aparença,
aquestes pedres no fan paret.
Unitat somniada (21-1-2007)
Tenim els cristians una ferida encara ober-
ta, greu i sagnant, tot i que vivim com si
no hi fos. Tancar els ulls, no pensar-hi, pro-
dueix la falsa impressió de que no passa
res. Però el fet escandalós s'imposa a la
nostra consciència. Si més no un cop l'any
la pregària per la unitat dels cristians ens
la recorda: un poble de deixebles de Crist
dividit no és digne de Crist.
Hem engegat el camí, però caminem
a les fosques: no hem descobert encara
E s g l é s i a d i o c e s a n a 1 1
Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13el punt en qual ens podem trobar sense
caure en una unitat superficial o fictícia.
Perquè avui hem de superar dues tempta-
cions que amenacen el camí cap a la
vertadera unitat. Una, la de pensar que ja
està bé com estem, que no cal cercar més
unitat, que és suficient respectar-nos i
estimar-nos en la pluralitat actual. Altra, la
de cercar la unitat per vies de compromís
o de negociació. Tanmateix, la unitat que
ens va demanar Jesucrist és altra cosa, va
més enllà i demana molt més.
Tant la teoria, com l'experiència vis-
cuda d'ençà que caminem per la via de
l'ecumenisme, ens diu que no avancem
gaire mirant-nos els uns als altres. És bo el
coneixement mutu, l'estimació, el conreu
d'allò que tenim en comú... Són camins
adients en tant que resulten de la mira-
da respectuosa i fraterna de l'altre. Però
aquesta mirada troba aviat un límit difícil
de traspassar: les diferències s'aixequen
com a obstacles insalvables.
Convé aleshores aplicar en aquesta
qüestió allò que es diu sovint en l'àmbit
de l'espiritualitat matrimonial: "estimar-
se consisteix, no tant en mirar-se l'un
a l'altre, quant en mirar tots dos en la
mateixa direcció". Les persones que mal-
den per una comunió profunda poden
trobar-se ja en una certa unitat com a
companys de camí, i aquesta mateixa
experiència és ja penyora i bestreta del
que un dia vindrà. El que vivim avui no és
la plenitud, però ens empeny i encoratja
cap a ella.
És el camí que ja fa anys el moviment
ecumènic havia pres: mirem tots cap a la
mateixa direcció, que no podrà ser altra
que Jesucrist; un dia ens hi trobarem.
Jesucrist actuarà com un punt de trobada
al qual conflueixen tots el camins, com les
branques s'uneixen des de la seva soca.
És la via lògica i necessària, doncs en cap
lloc podem retrobar-nos com a germans
fora de Crist. Però és una via que ens
demana quelcom una mica difícil, que no
estem molt disposats a fer: ens demana
moure'ns efectivament, desplaçar-nos cap
a Crist en tot sentit i amb totes les con-
seqüències.
I potser siguin aquestes conseqüències
el que ens costa més de viure. Perquè
el desplaçament efectiu cap a Crist fa
que deixem al darrere tot allò que no és
pròpiament seu, o si més no, que no ho
és essencialment. Per això el moviment
ecumènic constitueix un dels reptes més
greus que tenim davant: exigeix força cla-
rividència i no menys valentia.
Demanem l'Esperit el do de la seva llum
i la seva gosadia.
El Bon Salvador (28-1-2007)
Als inicis de la Visita Pastoral hem
pogut gaudir d'una ben interessant expe-
riència. Les Religioses del Bon Salvador,
ben conegudes pels voltants de la ciutat
de Sant Feliu i amb un merescuda anome-
nada des de la fundació del seu col·legi,
enguany fa exactament cent anys, aple-
guen dintre el seu espai, junt a la seva
comunitat, dues institucions: el Col·legi
esmentat i una residència de gent gran. La
visita, que a més coincidia amb la festa del
fundador, el beat Pierre François Jamet,
incloïa, doncs, sengles trobades: Col·legi,
Comunitat, Residència. La Comunitat, al
centre, donant sentit i raó de les altres
dues institucions; aquestes ens permetien
passar en poca estona de xerrar amb els
més petits, de tres anyets, als més grans,
que ja voltaven els cent.
G e n e r - F e b r e r 2 0 0 71 2Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13 seva intenció? Aquest esperit ell el trobava
a la font pregona i inesgotable de la Trini-
tat: la "família de Déu", mitjançant la seva
pregària i la seva vida sacramental es pro-
jectava, encomanant-se, cap als que més
necessitaven família, regalant-los aquell
caliu que fa viure i que ens obre la porta
de l'esperança.
Lloat sigui Déu.
Un Déu massa llunyà (4-2-2007)
No és per a estar contents veure que
el tema de Déu romangui com a "tema
de moda". No ens alegra, per diversos
motius. N'esmentem només un parell. El
primer és que tots sabem que la qüestió
de Déu ha entrat en l'interès de la gent
per la porta estreta, pel lloc que, al nos-
tre parer, menys li pertoca: en nom de
Déu avui se segueix sacralitzant realitats
polítiques, sentiments culturals i socials, i
justificant actes violents, fins i tot, assas-
sinats i guerres. El segon, és que, en tant
que sigui només un "tema de moda", no
li fa cap favor a Déu ni als homes: és com
fer servir un perla preciosa per jugar a
boletes.
Recordem la crítica que es feia, pocs
anys enrere, a la idea d'un Déu "massa
llunyà", que sovint es reflectia en la pre-
dicació i en fórmules del catecisme. "És
el Déu, diem, de la filosofia, de la metafí-
sica escolàstica, del pensament teològic,
però no el Déu que afecta realment a la
nostra vida concreta". Una crítica que, cal
reconèixer-ho, tenia molta raó.
Avui però torna a parlar-se d'un déu
sense nom, més enllà de tota determina-
ció, del qual no podem dir res o podem dir
el que cadascú o cada cultura vulgui (cada
"tradició", sol dir-se). És un idea de déu
L'experiència podia ser eloqüent i
mereixedora d'algunes consideracions.
Primera: El servei que l'Esperit inspira
en l'Església abasta tota la vida humana,
però incideix en aquells moments i aque-
lles persones, com ara els nens i la gent
gran, que necessiten ser estimades i ate-
ses per elles mateixes. Una estimació que
ve exigida pel fet de que no són "útils" en
el sentit de no ser "productives", ni cons-
titueixen agents poderosos o autònoms
en la vida.
Segona: Aquest servei consisteix en
un servei a l'esperança. Podem dir que
tant els petits, com la gent gran, són pura
esperança. Els petits són projecte per al
futur i la seva educació esdevé inversió en
esperança. Però també la gent gran, més
enllà del que pugui descobrir una mira-
da superficial, són projecte i esperança;
només que en aquest cas ho són com
"esperança absoluta", obertura al demà
de la vida transcendent: servir-los és anar
plantant llavors d'eternitat.
Tercera: Molts altres, fora o al marge
del que reconeixem com a carisma de
l'Església, fan materialment aquest mateix
servei, potser amb millors i més abundants
recursos. El que és propi del servei desen-
volupat per aquest carisma de l'Església
és la motivació i la manera, el perquè i el
com, de la tasca. En certa manera també
la finalitat, el "per a què" del servei. Con-
dicions fonamentals, que els servidors
duen al cor i que només són descobertes
per una mirada profunda, capaç d'esbrinar
des d'un conjunt de detalls l'esperit que
hi batega.
El mateix hem de dir, tot coneixent
l'obra del fundador, el P. Jamet, del seu
treball amb els malalts mentals o els sord–
muts. Què és el que volia? quina era la
E s g l é s i a d i o c e s a n a 1 3
Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13promoguda o defensada per algunes reli-
gions i per una manera peculiar d'entendre
el diàleg inter-religiós. Aquest déu, per a
algunes religions, seria un immens buit,
al qual s'arribaria mitjançant determina-
des pràctiques religioses o determinades
conductes, per acabar gaudint d'un estat
de serenor en la indiferència absoluta.
Igualment, segons alguns defensors del
diàleg entre religions (o cultures) déu seria
aquest immens buit, on podria encabir-se
tot tipus de religió: les religions serien, per
tant, una mena "d'afició", optativa i sense
cap relleu en la vida, i totes elles s'haurien
de reconèixer com a camins igualment
vàlids per arribar en aquest mateix lloc.
Així mateix, la majoria dels qui es decla-
ren agnòstics (i saben realment què vol dir
això), ho fan sobre la base de que, segons
pensen, déu no és sinó una idea abstracta
o una realitat, que, en cas d'existir, estaria
tant llunyana, que res podríem dir d'ella
i per res afectaria a la vida concreta. En
conseqüència, tant se valdria afirmar la
seva existència com negar-la.
De vegades un pensa que ens interessa
molt que Déu sigui quelcom ben llunyà,
per tal de tenir motius per a no pensar-hi,
de que res no canviï, de que res destorbi
el nostre domini absolut sobre el món, de
que ningú vingui a treure'ns del tron on
ens hem instal·lat com a amos i senyors, de
que ningú ens digui que no podem estal-
viar-nos l'esforç de recercar intel·lectual
i vital, de que ningú ens recordi que els
assumptes més fonamentals de la vida no
es poden solucionar per la via de la barreja,
el compromís, el pacte, la negociació o les
gestions políticament correctes.
Un cercador apassionat de Déu, un cop
haver-lo trobat, va dir: "Déu és més íntim
a mi que jo mateix".
Un Déu massa proper (11-2-2007)
La pregunta que desperta la nostra reflexió,
"quin és el meu Déu?", no obeeix a una
curiositat superficial, ni a una voluntat
d'encertar en la resposta més ortodoxa, ni
a un joc d'aficionats a la qüestió religiosa.
Aplicant aquell refrany castellà "dime con
quién andas y te diré quién eres", podem
afirmar en aquesta qüestió, amb molta
propietat, "digues-me quin és el teu Déu i
et diré qui ets".
I si algú gosa respondre que no té déu,
és que menteix o potser, el que podria ser
més probable, no es coneix a si mateix.
Tothom te el seu déu, encara que no ho
reconegui com a tal. Tant és així que a
més a més cadascú és talment el que és
el seu déu.
Perquè no som el que ens diu el test
del psicòleg, sinó que som allò que fona-
menta, dona sentit, i orienta la nostra
vida, sigui el que sigui, li posem un nom
o altre. Amb una expressió molt gràfica de
Luter: "el nostre déu és allò del que penja
la nostra vida". I és aquest fonament de la
vida el que em defineix i determina tots el
meus actes, els meus projectes i decisio-
ns, les vivències més íntimes.
Dèiem que no estàvem per un déu
massa llunyà, proposat de vegades per
una fe poc evangèlica, o per una manera
defectuosa d'entendre el diàleg inter-reli-
giós o per alguns agnòstics que miren de
justificar interessadament la seva postura.
Ara hem de fer palès un altre falsejament
de la idea de déu: un déu tan proper, que
només és projecció nostra, creació de la
nostra ideologia, un "peça" més en la
nostra construcció mental, un factor més
que doni satisfacció a les nostres neces-
sitats vitals, un element "sacral" al servei
G e n e r - F e b r e r 2 0 0 71 4Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13 dels propis projectes polítics o culturals...
El moviment en el fons seria sempre el
mateix: jo (o els altres: la mentalitat domi-
nant o la moda o els líders de torn) deci-
deixo què és vertader o fals, què és bo o
dolent, què s'ha de fer o no, i en funció
d'aquesta opció prèvia accepto o no, fins i
tot, fabrico la idea de déu.
En definitiva, aquest déu esdevé obra
i creació nostra. I això en la Bíblia té el
nom "d'idolatria", un mal radicalment
combatut pels profetes com a temptació
constant i pecat cabdal del poble. La seva
dolenteria rau en la mentida que amaga.
Sota la imatge d'un déu molt a l'abast i
força consolador, aquesta idea resulta ser
una manipulació de déu al servei del qui
realment s'ha enfilat al pedestal: el propi
jo, l'home, convertit en el senyor i en la
mida de tot.
I aquí ve la més curiosa contradic-
ció: sota la imatge d'una exaltació de la
persona humana, resulta l'empobriment
i l'esclavatge més inhumà. Perquè de la
mentida només pot venir que esclavatge i
perquè, a més, aquest fals déu s'ha fabri-
cat mitjançant l'or i la plata del mateix
poble (cf. Ex 32,1-6).
Déu sempre serà quelcom més enllà de
les nostres construccions. Sort que podem
creure i refiar-nos d'allò molt més gran del
que puguin fabricar les nostres mans.
El Déu cristià (18-2-2007)
Hom pot esperar, en vista del que venim
dient des de fa dos diumenges, que avui
toca defensar la imatge d'un "déu a mitja
distància". Si hem negat el déu llunyà
d'algunes religions o dels agnòstics, per-
què no té cap rellevància en la vida, i si
hem rebutjat el déu pròxim de la idolatria,
perquè és en definitiva una manipulació
d'un déu al meu servei, haurem de reivin-
dicar un déu "a meitat de camí".
Però aquest déu seria igualment fals,
perquè Déu no és una cosa que es pugui
mesurar en funció de la seva distància
respecte de mi.
El Déu que coneixem, que creiem ser el
vertader i que ens ha canviat la vida, és el
Déu de Jesucrist. Independentment de que
busquem en la filosofia, en les tradicions
religioses o en un altre lloc, més enllà dels
nostres pensaments o elucubracions, en
qui creiem i afirmem ésser Déu veritable
és el Déu que ens va mostrar Jesucrist.
El Déu de Jesucrist, abans que res és
una persona viva, no una idea o un objec-
te. I com a tal persona tracta amb nosal-
tres. I com a tal Déu busca que visquem
plenament en comunió d'amor amb ell.
Per tal d'aconseguir això ha dit i ha fet tot
el que coneixem en la història, especial-
ment en el seu Fill Jesucrist.
Aleshores, ¿com és una persona que
estima o a qui s'estima de veritat?, ¿llun-
yana o propera? És llunyana en el sentit
que, si l'estimo vertaderament, no puc
portar-la a la meva mentalitat, he de rebre'l
com és, no puc manipular-la, posant-la al
meu servei, he de deixar que sigui tal com
és. Alhora és propera, perquè l'amor ens
uneix i acosta, ens fa íntims, fins a notar
que l'amic viu en mi i jo en ell. Doncs
l'amor no ens fusiona, ni ens confon, sinó
que ens uneix, "cada uno siendo distinto,
aunque que no distante", com li agrada
dir al professor Alfonso López Quintás.
Doncs així és Déu i així és el nostre
tracte amb ell, segons el que hem après
de Jesucrist. Per això el nostre Déu és Pare
que estima, Fill i germà que acompanya,
Esperit que fa viure des de la intimitat.
E s g l é s i a d i o c e s a n a 1 5
Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13Déu no pot ser creació de cadascun,
encara que havíem afirmat que cadascun
és segons la idea de Déu que té ("digues-
me quin déu és el teu i et diré qui ets"). Els
cristians, però, creiem que el Déu de Jesu-
crist "ens l'hem trobat" en la seva paraula
i la seva vida, i que, lluny de fabricar-lo
nosaltres és ell qui ens fa amb el tracte
assidu i la seva gràcia.
El Déu de Jesucrist ens conforma al seu
Fill: la qual cosa significa que ens ensenya
què és estimar, com hem estimar l'altre, de
manera que l'altre, sigui el germà, sigui el
mateix Déu, als nostre ulls, cada cop és més
gran, i alhora cada vegada és més íntim.
La capacitat de creure en el Déu de
Jesucrist és directament proporcional a la
capacitat d'estimar de debò.
Ensenya'ns a pregar (25-2-2007)
Fora bo que engeguéssim el camí quares-
mal dirigint-li a Jesús aquella petició que li
van formular els seus deixebles: "Senyor,
ensenya'ns a pregar, com Joan va ensen-
yar als seus deixebles" (Lc 11,1). D'on neix
aquesta petició?, quin neguit la motiva?,
què ens mouria avui a fer-la?
Recordem que tractàvem de superar
dues imatges falses de Déu: el déu massa
llunyà i el déu massa pròxim, per afirmar
el Déu de Jesucrist com el vertader: d'ell
no es podia dir si era llunyà o pròxim (com
si fos un objecte), sinó només transcen-
dent i íntim al mateix temps (com una
persona), segons la lògica de l'amor. Per-
què, dèiem, creure en ell i estimar-lo eren
dues actituds unides inseparablement:
com més capaços d'estimar som, més i
millor podem creure en ell.
Entenem així que l'oració sigui un fruit
"natural de la fe". Hi ha una línia contínua i
senzilla entre la fe, l'amor, i l'oració. Doncs
aquesta, l'oració, és el tracte d'amistat
amb el Déu, que sabem (per la fe) que ens
estima (Sta. Teresa). La petició a Jesús,
per aquest motiu, podria canviar-se per
aquesta una altra: "Senyor, ensenya'ns a
estimar".
El prec dels deixebles, a més, ve motivat
pel fet de que se senten "grup" de segui-
dors del Mestre. "Així com Joan Baptista
va ensenyar els seus deixebles a pregar,
així, ensenya'ns tu". Com si els grups es
caracteritzessin per la seva oració. De fet
era així, perquè l'oració era una manera
de participar de l'esperit del mestre i
d'estrènyer el vincle amb ell: el mestre,
en efecte, no era qualsevol que donava
lliçons o idees, sinó una vertadera font de
vida. Segons ens conta l'Evangeli de sant
Lluc, els deixebles li fan aquesta súplica
a Jesús, després d'haver-lo vist a ell fer
oració "en un cert lloc": com si diguessin,
"volem fer el que fas tu, ensenya'ns a fer-
ho com ho fas tu".
(Nota important: és inevitable treure
d'aquest fet conseqüències de gran trans-
cendència per a les nostres catequesi i
per a la nostra tasca evangelitzadora en
general)
És per això que ens convé rebre
l'ensenyament de Jesús des d'un clar sen-
tit eclesial. Això vol dir que, tant la nostra
petició ("ensenya'ns a pregar") com la
seva resposta ("quan pregueu, dieu…")
s'han d'entendre formulades per la comu-
nitat i dirigides a la comunitat de deixe-
bles. L'interlocutor de Jesús som nosal-
tres, aquest poble que tracta de seguir-lo i
que no deixa d'aprendre d'ell. Perquè una
cosa és saber el Parenostre de memòria
i recitar-lo tantes vegades en la missa, i
una altra cosa viure tot el que les seves
G e n e r - F e b r e r 2 0 0 71 6Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13 paraules signifiquen: l'Església, nosaltres,
ho sabem, el seu repte i el nostre és viure'l
i aprofundir-lo cada vegada més.
La quaresma bé pot entendre's com el
camí de verificació del Parenostre; un nou
intent que fa el poble peregrinant d'anar
interioritzant i vivint el que els seus llavis
preguen o canten, fruit de l'ensenyament
del Mestre. De fet ell ho va cantar i ho
va viure primer: el Parenostre, deien els
Sants Pares, és l'Evangeli abreujat.
En l'ordenació dels diaques Francesc Tirado Lara i Jordi Tres Bosch
Parròquia de Sant Vicenç, de Sant Vicenç
dels Horts
28-01-2007
Molt estimats Francesc i Jordi, molt esti-
mats germans preveres, diaques, semina-
ristes, germans tots,
Estic ven convençut que la vostra vivèn-
cia prèvia, i d'avui mateix, ha estat molt
semblant a la del profeta Jeremies: en un
primer moment molt cofois i satisfets pel
fet que també vosaltres heu rebut aquesta
intuïció; el Senyor, des de sempre ha pen-
sat en vosaltres; el Senyor, des de sempre,
amb la seva providència us ha consagrat.
Diuen que el profeta Jeremies, als vint
anys, va tenir aquesta experiència. Una
intuïció fonamental que, en un principi,
com suposo que a vosaltres dos també us
ha copsat d'una manera especial, moti-
vava un gest de lloança i d'agraïment a
Déu. És molt dir que nosaltres hem estat
"pensats i estimats pel teu pare des de
sempre"; i té raó el profeta Jeremies, per
estar una mica atabalat pel fet que Jesús
ens ha triat, pel fet que Déu l'ha triat des
de sempre i l'ha consagrat. I nosaltres, pel
fet que Jesús també ha pensat en nosal-
[ ]Homilies
E s g l é s i a d i o c e s a n a 1 7
Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13tres, amb vosaltres dos i us ha consagrat.
Però les coses acaben complicant-se
una mica més; perquè diu el text del pro-
feta Jeremies: "el Senyor des de sempre
ha pensat en mi i m'ha consagrat, però
m'ha destinat al poble ". ...Ha pensat en
mi i m'ha consagrat; però per destinar-te
al servei del poble com a profeta. La qual
cosa vol dir que la vivència interna de Jere-
mies, i Déu vulgui que també sigui la vos-
tra i la nostra vivència, acabi pensant que,
si, si; ens ha estimat Déu, naturalment,
però potser ha estimat molt més el poble
al qual nosaltres estem destinats.
I així comença, com una petita llavor,
aquesta experiència que tots els qui som
aquí, al presbiteri, venia a ser que ens
determina i ens marca profundament la
nostra vida. Nosaltres som estimats per
estimar. Nosaltres som elegits i consa-
grats per als altres. Comença el camí de
l'ésser per als altres: és el cor del ministeri
del diaconat. Ésser, existir per als altres.
Déu ha pensat en mi, però pensa en mi
per als altres. La qual cosa vol dir que tot
l'afecte i l'amor que Déu em té a mi per-
sonalment, que m'ha demostrat al llarg
de la vida, travessa la meva persona i ho
reparteix a la comunitat i al poble al qual
sóc destinat.
Després d'escoltar la paraula de Déu,
hem d'afegir de més que el destí del
profeta, el profeta tan estimat, en el qual
Déu-Pare ha pensat des de sempre, està
destinat a una existència per als altres, i
no gens fàcil; una, més aviat, existència
complicada, perquè tot seguit diu el text:"
jo et faig una plaça forta, una muralla
de bronze. Jo et faig fortalesa enfront
dels enemics"; la qual cosa vol dir que
també pensa Déu que vosaltres dos, tots
plegats, i en definitiva el poble de Déu
profètic, troba, no un camí fàcil de la seva
predicació, sinó un compromís complicat
i difícil de seguir, i d'estimar tot i que no
ens estimin; seguir parlant tot i que no
vulguin escoltar, mantenir-se amb fidelitat
tot i que al voltant nostre hi hagi menti-
da o traïció, És la història que comença
en Jeremies amb la satisfacció de trobar
sentit a la seva existència: la vocació
donant fonament a l'existència. És la vida
d'un Jeremies compromès a estimar, és la
vida d'un Jeremies que ha de mantenir el
compromís aquest d'estimar tot i que els
altres puguin no correspondre.
Per això després d'escoltar la paraula
de Déu que ha estat proclamada, ens hem
de formular dues qüestions molt impor-
tants que motivarien la comunió amb la
vostra experiència: la nostra pregària de
germans vostres i a més a més l'Eucaristia.
Què em demana, a tu i a mi, l'ésser per
als altres en el ministeri del diaconat? Em
demana un parell de coses fonamentals:
una mena de fe i una mena d'amor.
Deien els antics que la fe és una mena
de coneixement: nosaltres sabem que
coneixem les coses, i la realitat és servir
una facultat important que és la intel-
ligència i la percepció dels nostres sentits;
però deien, no, no, també hi ha una altre
manera de conèixer: és la fe. Creure és
una manera de conèixer. És curiós que la
paraula de Déu d'avui es podria tractar
fent una lectura que ara es diu transver-
sal.
Diu Jeremies en la seva experiència:
"abans que et modelés en les entranyes
de la mare ja et vaig conèixer". El seu
coneixement profund de Déu que té sobre
nosaltres. I sant Pau, en aquest himne
famós, riquíssim, diu que "de moment
coneixem com si hi veiéssim poc clar -una
G e n e r - F e b r e r 2 0 0 71 8Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13 imatge reflectida en un mirall-, després hi
veurem cara a cara"; de moment conec
només en part, després coneixeré del tot,
tal com Déu em coneix. És un coneixement
que neix de l'amor, és un coneixement
molt especial que hem rebut del mateix
Déu.
...I l'Evangeli? en l'Evangeli hi ha uns
paisans de Jesús que coneixen Jesús des
de sempre -¡que són coneguts!-: la seva
família, la seva veu, la seva figura, la seva
cultura..., l'han conegut de sempre. Però
diu l'Evangeli -¡ens diu l'Evangeli!- que,
de debò, no coneixen Jesús, no han des-
cobert el qui tenen al davant. De manera
que, Déu ens coneix, nosaltres coneixem
els altres segons la mirada de Déu, i hi ha
també una tercera manera de conèixer que
no descobreix el misteri.
Vosaltres teniu una història, cadascú
la seva, naturalment. Heu estat i heu
anat formant-vos al seminari, en un camí;
per què? per arribar a conèixer Déu en
Jesucrist tal com Déu us coneix a vosal-
tres. La mirada penetrant que descobreix
en Jesús, no aquell que, diu sant Pau en
la segona carta als corintis: jo coneixia
Jesucrist segons la carn; però, ara conec
Jesucrist segons l'esperit i l'esperit em
diu que Jesucrist és llum, és llibertat, és
redempció, és el Messies, és la resposta
de Déu al món, és la personificació de
l'amor de Déu enmig d'aquest món.
Creure, estimar, adorar, penetrar el mis-
teri de Jesucrist, aquest és el nostre repte;
una mirada de penetració de Jesucrist, una
paraula conseqüent amb aquesta mirada,
un parlar de Jesucrist estimant-lo, un anar
molt més enllà del que Jesucrist és segons
la mirada d'un periodista, la mirada d'un
historiador, o la mirada..., no; els seus
paisans ben bé podrien fer un reportat-
ge de la vida de Jesús; però l'apòstol,
el diaca, el ministre de l'Església.., quin
reportatge ha de fer sinó del cor de Jesús
en el qual Déu ens estima? quin misteri
podem trobar nosaltres si tenim la mirada
pròpia de l'Esperit, en Jesús de Natzaret?
És per això que vosaltres esteu com-
promesos a anar mica a mica descobrint
els recons i les meravelles d'un Jesús que
se'ns ofereix com a resposta de Déu al
món, i així l'hem de predicar i així l'hem
de servir. També teniu el compromís d'es-
timar d'una manera determinada, perquè
diu sant Pau que hi havia una manera
d'estimar pròpia dels nens i hi ha una
manera d'estimar segons el coneixement
que tenim ara com un espill, diu, mirar
allò que hem d'estimar amb imatge. I hi
ha una manera d'estimar tal com Déu ens
estima; doncs bé, nosaltres a l'Església,
i els diaques a l'Església, per allò que
estem compromesos al servei, hem de
servir per estimar i servir estimant, segons el mateix amor de Déu en ells.
Deia sant Agustí comentant el Capítol
6è. de l'Evangeli de sant Joan: parlava de
Donat, aquell que feia la guerra constant-
ment; tu Donat, prediques molt bé amb
aquestes bones paraules, també tens un
sagrament que es diu el baptisme, i ho
reconec -deia sant Agustí predicant a sant
Joan-, tu Donat, també, fins tu tens entre
els teus, màrtirs; però et manca l'amor.
No parles estimant, ni parles per estimar;
fins i tot ofereixes la teva vida, el patiment
i la contradicció però ho fas per orgull
-deia sant Agustí-, no ho fas per estimar,
no ho fas estimant...; tu també tens bon
discurs, perquè coneixes les escriptures,
però no parles per estimar a qui escolta,
no parles estimant; perquè el compromís
del ministre de l'Església és trobar la font
E s g l é s i a d i o c e s a n a 1 9
Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13del seu ministeri en l'estimació sincera
i de cor en Crist i els germans, i a més a
més barrejar constantment aquest mateix
amor en el ministeri fins al punt, com diria
sant Pau, que en el mateix predicar, parlar,
i en el mateix servir als altres ell vol donar-
se com a apòstol de Jesucrist.
Així, la nostra vida no té altra sortida
com a ministre de l'Església que el destí
martirial. Sant Vicenç, diaca, és el nostre
record permanent de què hi ha una lògica
i un camí directe entre el servir i el donar
la vida; i ho va dir Jesús tot just quan ell
mateix havia servit els deixebles rentant-
los els peus, diu el Capítol 22 de Lluc,
després d'instituir l'Eucaristia: Vosaltres heu de servir perquè jo he vingut a servir i a donar la vida, que és el moment en el
qual el servei per amor i estimant es fa
absolutament transparent en Jesucrist.
Només voldria dir-vos i testificar-vos
el nostre agraïment perquè us heu ofert
a l'Església. Demanaria en Déu que hi
hagués molta generositat en els joves de
la nostra Església per engegar un camí de
fe i d'amor en el ministeri del diaconat i
del presbiterat. El mateix sant Agustí en
aquest sermó acaba dient, i us ofereixo
aquesta consideració com a lema de la
vida:
"Germà, -deia sant Agustí- prega, creu.
Prega, predica i estima. Prega per esti-
mar, predica per estimar amb un cercle
vital impressionant: quan més estimis més
pregaràs Déu, i en la pregària trobaràs el
contacte amb el misteri. Predica allò que
estimant has copsat en la teva pregària,
predica segons la teva vida, predica sent
conseqüent amb el què prediques i al
final estima, perquè, com diu sant Pau,
l'únic que quedarà al final serà l'estimació i l'amor de Déu. Tot l'altre, fins i tot el
nostre servei, sempre defectuós, sempre
limitat, només en quedarà que l'amor, i
aquest amor, coneixent Déu, tal com Ell
ens coneix, estimant tal com Ell ens estima
allò serà el cel, la plenitud de la nostra
pròpia Església.
G e n e r - F e b r e r 2 0 0 72 0Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13
GENER
5 de gener. Tercera Jornada del Clergat de la
Província Eclesiàstica de Barcelona. Amb
la Ponència: "El ministeri presbiteral i la participació dels laics en la missió de l'Es-glésia", a càrrec de Mn. Sebastià Taltavull,
prevere de Menorca i Director del Secreta-
riat de la Comissió Episcopal de Pastoral
de la Conferència Episcopal Espanyola.
6 de gener. Jornada dels missioners dio-
cesans.
El senyor bisbe presideix l'Eucaristia a la
Catedral en la Solemnitat de la Epifania.
9 de gener. Reunió d'arxiprestos de la
Vicaria del Penedès, Garraf i Anoia a
Vilanova i La Geltrú.
El senyor bisbe es reuneix amb diferents
representants de les Esglésies cristianes
presents a la Diòcesi per a preparar la per-
gària conjunta en la Setmana de la Unitat
dels cristians.
11 de gener. Entrevista amb el senyor
bisbe de la Germana M. Angels Muro, Pro-
vincial de les Germanes Carmelitas de la
Caritat de Vedruna.
Asistencia del senyor bisbe a la presenta-
ció del Compendi del Catecisme de l'Es-
glésia Catòlica a càrrec de Mons. Xavier
Salinas, bisbe de Tortosa i vicepresident
de la Comissió Episcopal d'Ensenyament
i Catequesi de la CEE, a l'Aula Magna del
Seminari Conciliar de Barcelona.
12 de gener. Inici de la Visita Pastoral a l'Ar-
xiprestat de Sant Feliu de Llobregat. Visita
del senyor bisbe a la comunitat de Filles del
Bon Salvador de Caen: Col·legi, residència
de gent gran i comunitat de germanes.
Reunió del Consell Episcopal.
Reunió de la Delegació de Vida Consa-
grada.
Reunió de la Delegació de Família i Vida.
13 de gener. El senyor bisbe presideix
l'Eucaristia i confereix el sagrament de la
Confirmació a la Parròquia de Santa Maria
de Capellades.
14 de gener. El senyor bisbe presideix
l'Eucaristia i confereix el sagrament de la
Confirmació a la Parròquia de Santa Maria
de Piera.
14-20 de gener. El senyor bisbe participa
en els Exercicis espirituals de la Confe-
rència Episcopal Espanyola, a càrrec del P.
Marko I. Ruptnik (SJ).
21 de gener. El senyor bisbe presideix l'Eu-
caristia de Festa Major de Sant Sebastià a
la Parròquia de Sant Esteve d'Ordal.
Trobada de diaques permanents de la
província eclesiàstica de Barcelona a la
[ ]Crònica
diocesana
E s g l é s i a d i o c e s a n a 2 1
Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13catedral del Sant Esperit de Terrassa, amb
motiu de la festa de sant Fructuós i els
seus diaques Auguri i Eulogi. Actualment
hi ha 12 diaques permanents a la diòcesi
de Sant Feliu.
22 de gener. Visita del senyor bisbe a
l'Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat
i entrevista amb l'I·lm. senyor Alcalde i
regidors. Acta de la Visita Pastoral a l'Arxi-
prestat de Sant Feliu de Llobregat.
23 de gener. Visita a la Comunitat de Reli-
gioses Mercedàries Missioneres i Col·legi
Mare de Déu de la Mercè. Acte de la Visita
Pastoral a l'Arxiprestat de Sant Feliu de
Llobregat.
Reunió del senyor bisbe amb el Consell
Pastoral de la Parròquia de Sant Llorenç
de Sant Feliu de Llobregat. Acta de la Visi-
ta Pastoral a l'Arxiprestat de Sant Feliu de
Llobregat.
24 de gener. Reunió dels bisbes de la Pro-
víncia Eclesiàstica de Barcelona.
Reunió de la Delegació de Pastoral de
juvenil.
Reunió del senyor bisbe amb el Consell
Pastoral Arxiprestat de l'Arxiprestat de
Vilafranca.
25 de gener. Reunió del Consell Presbi-
teral.
Visita del senyor bisbe a la Comunitat de
Religioses Hospitalàries del Sagrat Cor de
Jesús i Centre de Salut mental Pins d'Or.
Acta de la Visita Pastoral a l'Arxiprestat de
Sant Feliu de Llobregat.
Reunió del senyor bisbe amb el Consell Pas-
toral Arxiprestat de l'Arxiprestat d'Anoia.
26 de gener. Reunió del Consell Episcopal.
Visita del senyor bisbe a la Comunitat de
Religiosos de Sant Pere ad Vincula i Centre
educatiu Mare de Déu de la Salut. Acta de
la Visita Pastoral a l'Arxiprestat de Sant
Feliu de Llobregat.
27 de gener. Presentació del nou Ritual
de celebracions dominicals en absència
de prevere. Trobada presidida pel senyor
bisbe a la Parròquia de Sant Sadurní de
Sant Sadurní d'Anoia.
El senyor bisbe presideix l'Eucaristia a la
Parròquia de Sant Pere de Monistrol de
Montserrat on confereix el Sagrament de
la Confirmació.
28 de gener. Diada de la infància missio-
nera
Cloenda de la Visita Pastoral a la Parròquia
de Sant Llorenç de Sant Feliu de Llobregat.
El senyor bisbe presideix l'Eucaristia i
l'Assemblea posterior. Acta de la Visita
Pastoral a l'Arxiprestat de Sant Feliu de
Llobregat.
El senyor bisbe presideix l'Eucaristia a la
Parròquia de Sant Vicenç de Sant Vicenç
dels Horts on confereix el sagrament de
l'orde dels diaques a dos seminaristes de
la diòcesi: Francesc Tirado Lara, i en Jordi
Tres Bosch.
30 de gener. Reunió dels arxiprestos de la
Vicaria del Llobregat, presidits pel senyor
bisbe Agustí, a Viladecans.
G e n e r - F e b r e r 2 0 0 72 2Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13 Reunió del senyor bisbe amb un grup del
Moviment de Vida Creixent de la Parrò-
quia dels Sants Just i Pastor de Sant Just
Desvern. Acta de la Visita Pastoral a l'Arxi-
prestat de Sant Feliu de Llobregat.
Reunió del Consell d'Economia. Reunió
presidida pel senyor bisbe Agustí.
31 de gener. Visita fa la Visita Pastoral
a Sant Just Desvern, amb els següents
actes: visita a Religioses de les Germa-
netes del ancians desemparats, visita a
l'Ajuntament de Sant Just Desvern i entre-
vista amb l'Il·lm. senyor alcalde i regidors,
visita al Centre Educatiu Madre Sacramen-
to de les Germanes Adoratrius, visita a
diferents grups de la parròquia: infants
de catequesi, grup de neteja, Economia
i Consell Pastoral parroquial. Actes de la
Visita Pastoral a l'Arxiprestat de Sant Feliu
de Llobregat.
FEBRER
1 de Febrer. Reunió del Col·legi de Consul-
tors, presidida pel senyor bisbe Agustí.
Visita a diferents grups de la Parròquia
de Sant Just Desvern: Càritas parroquial,
local de les Escoles Núria i junta. Acta de
la Visita Pastoral a l'Arxiprestat de Sant
Feliu de Llobregat.
2 de Febrer. Reunió del Consell Episco-
pal.
Celebració de la Festivitat de la Candelària
i la Jornada Diocesana de la Vida Consa-
grada i del Moviment Vida Creixent. Euca-
ristia presidida pel senyor bisbe Agustí a
la Catedral de Sant Llorenç.
3 de Febrer. Reunió del senyor bisbe amb
un grup d'adoració nocturna femenina al
Bisbat de Sant Feliu de Llobregat.
Ritu d'entrega del Parenostre de la comuni-
tat de Neocatecumenals. Celebració presidi-
da pel senyor bisbe Agustí a la Parròquia de
Sant Josep Obrer, de Sant Boi de Llobregat.
3 i 4 de Febrer. Trobada de grups d'iniciació
de la JARC a Penyafort. Una trentena de nois i
noies de diverses parròquies dels arxiprestats
de Vilafranca i Sant Sadurní, van celebrar
aquesta trobada, centrats en dos temes:
"Marcats per l'Esperit", com a preparació
de l'Aplec de l'Esperit; i "Passa-ho!", en
referència a la campanya d'aquest curs de
la JARC que convida al testimoni. Tallers
de reflexió, gimcana, joc de nit, testimonis,
pregària... i el moment central va ser la
celebració de l'Eucaristia, amb el símbol de la
llum, aprofitant la diada de la Candelera.
4 de Febrer. Cloenda de la Visita Pastoral
a la Parròquia dels Sants Just i Pastor de
Sant Just Desvern. El senyor bisbe presi-
deix l'Eucaristia i l'Assemblea posterior.
Acta de la Visita Pastoral a l'Arxiprestat de
Sant Feliu de Llobregat.
El senyor bisbe presideix l'Eucaristia a la
Parròquia de Sant Pere de Gelida, en la
Trobada d'Agents de pastoral de l'Arxi-
prestat de Montserrat.
Hora santa a la cripta de la Colònia Güell.
Va predicar Mn. Joan Pere Pulido. Orga-
nitzada per l'Unió comarcal de Lligues de
perseverança del Baix Llobregat.
5 de Febrer. El senyor bisbe fa la Visita
Pastoral a la ciutat de Sant Joan Despí, amb
E s g l é s i a d i o c e s a n a 2 3
Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13aquests actes: visita la residència de gent
gran Sophos, visita els estudis de TV3,
essent acollit pel director del programa
religiós Signes del Temps, visita el barri de
TV3, visita l'Associació de Pessebristes,
visita l'Ajuntament de Sant Joan Despí. I
finalment es reuneix amb representants de
la comunitat. Actes de la Visita Pastoral a
l'Arxiprestat de Sant Feliu de Llobregat.
6 i 7 de Febrer. Reunió de la Conferència
episcopal Tarraconense a Tiana.
8 de Febrer. El senyor bisbe fa la Visi-
ta Pastoral a la Vila d'Esplugues de Llo-
bregat, amb els següents actes: Visita a
l'Ajuntament, visita als voluntaris de Càri-
tas i tenda Sastrinyols, visita a la comunitat
de monjes Dominiques de Montsió, vista a
grups de la parròquia. I finalment es reuní
amb el Consell Pastoral parroquial.
9 de Febrer. Reunió del Consell Episcopal.
Jornada de la pastoral de la Salut a Sant
Boi de Llobregat (Gnes. Hospitalàries del
Sagrat Cor de Jesús).
10 de Febrer. Cloenda de la Visita Pastoral
a la Parròquia de Sant Joan Baptista de
Sant Joan Despí. El senyor bisbe presideix
l'Eucaristia i l'Assemblea posterior. Acta
de la Visita Pastoral a l'Arxiprestat de Sant
Feliu de Llobregat.
11 de Febrer. El senyor bisbe fa la Visita
Pastoral a l'Església de Santa Maria del
Pla del Vent de Sant Joan Despí.
El senyor bisbe presideix l'Eucaristia a la
Catedral de Sant Llorenç on confereix el
sagrament de l'orde del presbiterat a dos
diaques del nostre seminari: Antoni Verga-
ra Camprubí i Juan Antonio Vargas Salas.
12 de Febrer. El senyor bisbe presideix
l'Eucaristia en la Parròquia de Santa
Eulàlia de Les Roquetes (Sant Pere de
Ribas) en la seva Festa Major.
Trobada del senyor bisbe amb les cate-
quistes de l'Arxiprestat de Sant Feliu de
Llobregat al col·legi Verge de la Salut del
PP. De Sant Pere ad Vincula. Acta de la
Visita Pastoral a l'Arxiprestat de Sant Feliu
de Llobregat.
13 de Febrer. El senyor bisbe visita la
Comunitat i el Col·legi de les Religioses
Missioneres filles de la Sagrada Família
de Natzaret. Acta de la Visita Pastoral a
l'Arxiprestat de Sant Feliu de Llobregat.
Campanya de l'ampolla. A diverses loca-
litats del Penedès va tenir la tradicional
Campanya de l'Ampolla, recollida solidària
d'ampolles buides de cava. A l'Arxiprestat de
Vilafranca se'n van recollir més de 110.000,
en una campanya organitzada per Joves
Cristians de Vilafranca a 26 parròquies.
Els diners que s'obtinguin de la venda
d'aquestes ampolles aniran destinats a un
projecte de construcció de pous d'aigua
potable a la regió central del Camerun.
14 de Febrer. El senyor bisbe Agustí va pre-
sidir la celebració d'admissió als ordes de
diversos seminaristes de Barcelona i Sant
Feliu, entre els que hi ha l'Agustí Roig de la
nostra diòcesi i que col·labora actualment
a Vilafranca del Penedès.
14, 15 i 16 de Febrer. Jornades de For-
mació i Espiritualitat a Montserrat. Van
G e n e r - F e b r e r 2 0 0 72 4Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13 portar per títol "La dimensió teològica,
espiritual i pastoral de la coresponsabi-
litat". Hi intervingueren Mn. Joan Torra
(prevere de la Diòcesi de Vic), i els P.
Hilari Raguer i Bernabé Dalmau, monjos
de Montserrat.
Reunió del Consell Episcopal a Montserrat.
El senyor bisbe presenta la Pel·licula "El
Gran Silencio" en el cinema CINEBAIX de
Sant Feliu de Llobregat.
17 de Febrer. El senyor bisbe presideix la
reunió dels Delegats i Consiliaris de Pasto-
ral familiar de la Tarraconense al Seminari
Conciliar de Barcelona.
Cloenda de la Visita Pastoral a la Parròquia
de Sant Mateu d'Esplugues de Llobregat.
El senyor bisbe presideix l'Assemblea i
l'Eucaristia. Acta de la Visita Pastoral a
l'Arxiprestat de Sant Feliu de Llobregat.
Constitució del col·lectiu Utopia-Joan N.
Garcia Nieto, a la seu de la Fundació Maria-
nao (c/ Girona, 30. Sant Boi de Llobregat).
Joan N. Garcia-Nieto, SJ, va ésser un home
bo, un sociòleg del món obrer i un intel-
lectual compromès, que va dedicar la seva
vida al servei dels treballadors i treballado-
res i dels més humils del nostre país.
18 de Febrer. Cloenda de la Visita Pastoral
a la Parròquia de Santa Maria Magdalena
d'Esplugues de Llobregat. El senyor bisbe
presideix l'Eucaristia i l'Assemblea poste-
rior. Acta de la Visita Pastoral a l'Arxipres-
tat de Sant Feliu de Llobregat.
19 de Febrer. El senyor Bisbe fa la Visita
Pastoral a la Vila de Molins de Rei amb el
següents actes: Visita als PP. De la Sagra-
da Família i al Col·legi Sant Miquel, visita
a l'Ajuntament de la Vila, visita a la Llar
d'avis Dr. Josep Mestre, visita als infants
de la catequesi i catequistes. I reunió amb
el Consell pastoral parroquial. Actes de la
Visita Pastoral a l'Arxiprestat de Sant Feliu
de Llobregat.
20 de Febrer. Reunió del senyor bisbe amb
els arxiprestos de la Vicaria del Penedès,
Anoia i Garraf, a Moja.
El senyor bisbe participa en l'acte d'in-
auguració de les reformes dels locals de
l'Alberg de Vilafranca del Penedès.
Reunió del senyor bisbe amb els Consells
d'economia de l'Arxiprestat de Sant Feliu
de Llobregat. Acta de la Visita Pastoral a
l'Arxiprestat de Sant Feliu de Llobregat.
21 de Febrer. El senyor bisbe presideix
l'Eucaristia a la Catedral en la celebració
del Dimecres de Cendra.
El senyor bisbe es reuneix amb el Consell
Pastoral de la Parròquia de Sant Vicenç de
Castellbisbal. Acta de la Visita Pastoral a
l'Arxiprestat de Sant Feliu de Llobregat.
22 de Febrer. El senyor bisbe fa la Visita
Pastoral a Castellbisbal amb els següents
actes: Visita a l'Ajuntament, visita a malalts
de la parròquia, visita a la urbanització de
Can Santeugeni, visita a les ermites de
Sant Vicenç i Sant Quintí, reunió amb el
grup de Càritas parroquial, reunió amb
persones presents en àmbits pastorals
amb els infants, joves i famílies. Actes de
la Visita Pastoral a l'Arxiprestat de Sant
Feliu de Llobregat.
E s g l é s i a d i o c e s a n a 2 5
Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
1323 i 24 de Febrer. X Jornades d'Apostolat
Seglar a Centre teològic de Martí Codolar.
El senyor bisbe presideix una de les taules
rodones.
El senyor bisbe visita l'Hospital de Sant
Joan de Déu i les comunitats de germans
de Sant Joan de Déu i germanes de Santa
Maria de Leuda, a Esplugues de Llobregat.
Acta de la Visita Pastoral a l'Arxiprestat de
Sant Feliu de Llobregat.
Reunió de la Delegació de Família i Vida.
24 de Febrer. Reunió del Consell Pastoral
Diocesà.
Cloenda de la Visita Pastoral a la Parròquia
de Sant Vicenç de Castellbisbal. El senyor
bisbe presideix l'Eucaristia i l'Assemblea
posterior. Acta de la Visita Pastoral a l'Ar-
xiprestat de Sant Feliu de Llobregat.
25 de Febrer. Cloenda de la Visita Pasto-
ral a la Parròquia de Sant Miquel Arcàn-
gel de Molins de Rei. El senyor bisbe
presideix l'Eucaristia a la Capella de Sant
Isidre i a la Parròquia de Sant Miquel i
l'Assemblea posterior. Acta de la Visita
Pastoral a l'Arxiprestat de Sant Feliu de
Llobregat.
El senyor bisbe presideix l'Eucaristia en
la Basílica de Santa Maria de Montserrat
en motiu del Xè aniversari del Moviment
Cristià de Joves, on cinc joves fan el pas a
la militància.
El senyor bisbe presideix l'eucaristia en la
Catedral en el primer diumenge de Qua-
resma i confereix el ritu d'elecció i inscrip-
ció del nom a una catecúmena.
27 de Febrer. El senyor bisbe es reuneix
amb els preveres i diaques de l'Arxipres-
tat de Sant Feliu de Llobregat. Acta de la
Visita Pastoral a l'Arxiprestat de Sant Feliu
de Llobregat.
Reunió del Consell de la Catedral.
G e n e r - F e b r e r 2 0 0 72 6Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13
BISBAT DE SANT FELIU DE LLOBREGAT
INFORME DE LA CATEQUESI
DADES GENERALS DEL BISBAT
I DE CADA UN DELS ARXIPRESTATS
Sant Feliu de Llobregat,
gener de 2007
ÍNDEX:
1. Valoració de l'enquesta de la cate-
quesi 3
2. Dades generals de la diòcesi de
Sant Feliu de Llobregat 5
3. Arxiprestat d'El Prat de Llobregat 7
4. Arxiprestat de Sant Boi de Llobregat 9
5. Arxiprestat de Sant Feliu de Llobre-
gat 11
6. Arxiprestat de St. Vicenç dels Horts 13
7. Arxiprestat de Montserrat 15
8. Arxiprestat del Garraf 17
9. Arxiprestat de Vilafranca del Pene-
dès 19
10. Arxiprestat de l'Anoia 21
11. Arxiprestat de Piera-Capellades 23
VALORACIÓ DE L'ENQUESTA DE LA CATE-QUESI:
Sant Feliu de Llobregat, gener de 2007
1. NOMBRE I GÈNERE DELS CATEQUIS-
TES:
Tant a nivell del bisbat com a nivell de
cada un dels arxiprestats la majoria dels
catequistes són dones. Aquesta és una
dada especialment significativa i que ens
indica que malgrat que en determinats
moments s'ha impulsat que els homes
també fossin catequistes, sembla que
aquest esforç no acaba de reeixir.
2. EDAT DELS CATEQUISTES:
Exceptuant algun cas concret, en la
majoria d'arxiprestats i també en el con-
junt del bisbat, l'edat dels i de les cate-
quistes és més aviat elevada. Costa real-
ment implicar als joves i als adults joves
en la tasca d'anunci de l'Evangeli, en l'ob-
jectiu de transmetre la fe, en la catequesi.
També caldria en propers formularis
d'enquesta de la catequesi, oferir un mar-
ges d'edats més estrets, per exemple,
en intervals de 10 anys, en comptes dels
de 25 que oferia aquest model. Això ens
permetria afinar més en aquesta impres-
sió i valoració sobre l'edat dels i de les
catequistes.
3. TIPUS DE CATEQUESI:
En quan al tipus de catequesi aquest
continua sent majoritàriament infantil i
alhora hi ha una minsa presència de la
catequesi familiar. Però alhora es cons-
tata que la família ha abandonat o ja no
exerceix el seu deure de ser transmissora
i educadora de la fe. Potser ens caldrà tro-
[ ]Delegació
diocesana de
catequesis
E s g l é s i a d i o c e s a n a 2 7
Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13bar la manera d'implicar més els pares en
l'acció catequètica o potser en caldrà pro-
moure una veritable campanya d'impuls
de la catequesi d'adults. si no s'inverteix
aquesta dada tenim el perill de que la
comunitat eclesial vagi perdent força i
credibilitat.
És especialment significativa la presèn-
cia de la catequesi especial. Te una pre-
sència minsa, però significativa i potser
caldria potenciar-la més, tant per atendre
persones discapacitats, com els destinata-
ris amb problemàtiques diverses.
4. DESTINATARIS DE LA CATEQUESI:
Tot i que els destinataris fonamentals
de l'acció catequètica són els infants, no
deixen de ser significatives dues dades.
La primera fa referència a la catequesi
d'adults. En alguns arxiprestats aques-
ta es fortament present, en altres més
aviat escassa. Potser caldria en un segon
moment, amb un treball més de camp,
veure amb detall quina mena de catequesi
és, si d'iniciació cristiana o permanent, i
si tant una com l'altre és veritablement
sistemàtica, total i orgànica. És una dada
aquesta la del nombre de destinataris de
la catequesi que diu molt o diu poc, o sen-
zillament no diu res.
La segona fa referència a la diferèn-
cia entre les zones rurals i les urbanes
del nostre bisbat. Això es detecta espe-
cialment en la catequesi de postcomunió
i en la de confirmació. Aquestes tenen
uns índexs de destinataris més alts en
les zones rurals que en les urbanes. És
un signe de que el procés de creixent
secularització que viu la nostra societat,
encara que no es totalment present en els
ambients d'influx rural o comarcal. Caldrà
però seguir aquestes dades en el futur per
veure la seva evolució.
5. CONSIDERACIONS GENERALS:
En primer lloc indicar que alguns arxi-
prestats el percentatge de respostes ha
estat del 100%, en altres entre el 80 i el
90%, i en d'altres les dades tenen una
fiabilitat petita, ja que l'índex de respostes
es situa entre el 20 i el 40%.
Una altra consideració els que els mate-
rials que s'empren en els diversos nivells
catequètics són els del Secretariat Interdi-
ocesà de Catequesi de Catalunya i les Illes
Balears (SIC). També s'utilitzen materials
propis de les congregacions religioses o
d'altres instàncies catequètiques, espe-
cialment en el que fa referència a la cate-
quesi de postcomunió, d'adolescents, de
confirmació i de joves. També en algun
cas s'utilitzen materials i dinàmiques prò-
pies dels moviments especialitzats o dels
nous moviments. I finalment en algun arxi-
prestat es treballa amb materials propis
elaborats a partir de materials existents,
principalment del SIC.
G e n e r - F e b r e r 2 0 0 72 8Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13 BISBAT DE SANT FELIU DE LLOBREGAT
NOMBRE I GÈNERE DELS CATEQUISTES
( TOTAL: 967 catequistes)
831
136DONES
HOMES
EDAT DELS CATEQUISTES
67
379
482
0
100
200
300
400
500
600
GRUPS D'EDATS
MENYS DE 25 anys ENTRE 25 i 50 anys MÉS DE 50 anys
EDAT
E s g l é s i a d i o c e s a n a 2 9
Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13TIPUS DE CATEQUESI
53
5
627
120
4128 34
15 8
0
100
200
300
400
500
600
700
Familiar
Especial
nens/es de 6 a 12 anys
nois/es de 13-16 anys
joves
adults
famílies de 1r any
families de 2n any
families de 3r any
DESTINATARIS DE LA CATEQUESI
16583 98
44 19 13
2889
2751
252 293 216117
100
917
0
500
1000
1500
2000
2500
3000
3500
TIPUS DE CATEQUESI
PRIMERA COMUNIÓ 1r. Any
PRIMERA COMUNIÓ 2n. Any
POSTCOMUNIÓ 1r. Any
POSTCOMUNIÓ 2n. Any
POSTCOMUNIÓ 3r. Any
ADOLESCENTS (13-16 ANYS) 1r. Any
ADOLESCENTS (13-16 ANYS) 2n. Any
ADOLESCENTS (13-16 ANYS) 3r. Any
ADOLESCENTS (13-16 ANYS) 4t. Any
CONFIRMACIÓ 1r. Any
CONFIRMACIÓ 2n. Any
CATEQUESI DE JOVES 1r. Any
CATEQUESI DE JOVES 2n. Any
CATEQUESI D'ADULTS
NO
MB
RE
DE
PAR
TICI
PAN
TS
G e n e r - F e b r e r 2 0 0 73 0Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13 ARXIPRESTAT D'EL PRAT DE LLOBREGAT
NOMBRE I GÈNERE DELS CATEQUISTES
(TOTAL: 122 catequistes)
11
111
DONES
HOMES
EDAT DELS CATEQUISTES
2
56
64
0
10
20
30
40
50
60
70
GRUPS D'EDATS
QUANTITAT
MENYS DE 25 anys ENTRE 25 i 50 anys MÉS DE 50 anys
E s g l é s i a d i o c e s a n a 3 1
Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13TIPUS DE CATEQUESI
10
0
94
6
0 0 0 0 00
10
20
30
40
50
60
70
80
90
100
Familiar
Especial
nens/es de 6 a 12 anys
nois/es de 13-16 anys
joves
adults
families 1r any
famílies 2n any
famílies 3r any
DESTINATARIS DE LA CATEQUESI
624
574
10 9 10 6 3 2 0
3912 5 3
42
0
100
200
300
400
500
600
700
TIPUS DE CATEQUESI
NO
MB
RE
DE
PAR
TICI
PAN
TS
PRIMERA COMUNIÓ 1r. Any
PRIMERA COMUNIÓ 2n. Any
POSTCOMUNIÓ 1r. Any
POSTCOMUNIÓ 2n. Any
POSTCOMUNIÓ 3r. Any
ADOLESCENTS (13-16 ANYS) 1r. Any
ADOLESCENTS (13-16 ANYS) 2n. Any
ADOLESCENTS (13-16 ANYS) 3r. Any
ADOLESCENTS (13-16 ANYS) 4t. Any
CONFIRMACIÓ 1r. Any
CONFIRMACIÓ 2n. Any
CATEQUESI DE JOVES 1r. Any
CATEQUESI DE JOVES 2n. Any
CATEQUESI D'ADULTS
G e n e r - F e b r e r 2 0 0 73 2Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13 ARXIPRESTAT DE SANT BOI DEL LLOBREGAT
NOMBRE I GÈNERE DELS CATEQUISTES
(TOTAL: 78 catequistes)
60
18
DONES
HOMES
EDAT DELS CATEQUISTES
6
37
19
0
5
10
15
20
25
30
35
40
GRUPS D'EDATS
EDAT
MENYS DE 25 anys ENTRE 25 i 50 anys MÉS DE 50 anys
E s g l é s i a d i o c e s a n a 3 3
Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13
TIPUS DE CATEQUESI
10
2
46
10
7
20 0 0
0
5
10
15
20
25
30
35
40
45
50
Familiar
Especial
nens/es de 6 a 12 anys
nois/es de 13-16 anys
joves
adults
families 1r any
famílies 2n any
famílies 3r any
DESTINATARIS DE LA CATEQUESI
231
146 6
12
0 0 0 2
146
0
79
202
0
50
100
150
200
250
TIPUS DE CATEQUESI
NO
MB
RE
DE
PAR
TICI
PAN
TS
PRIMERA COMUNIÓ 1r. Any
PRIMERA COMUNIÓ 2n. Any
POSTCOMUNIÓ 1r. Any
POSTCOMUNIÓ 2n. Any
POSTCOMUNIÓ 3r. Any
ADOLESCENTS (13-16 ANYS) 1r. Any
ADOLESCENTS (13-16 ANYS) 2n. Any
ADOLESCENTS (13-16 ANYS) 3r. Any
ADOLESCENTS (13-16 ANYS) 4t. Any
CONFIRMACIÓ 1r. Any
CONFIRMACIÓ 2n. Any
CATEQUESI DE JOVES 1r. Any
CATEQUESI DE JOVES 2n. Any
CATEQUESI D'ADULTS
G e n e r - F e b r e r 2 0 0 73 4Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13 ARXIPRESTAT DE SANT FELIU DE LLOBREGAT
NOMBRE I GÈNERE DELS CATEQUISTES
(TOTAL: 132 catequistes)
117
15
DONES
HOMES
EDAT DELS CATEQUISTES
40
84
8
0
10
20
30
40
50
60
70
80
90
GRUPS D'EDATS
EDAT
MENTS DE 25 anys ENTRE 25 i 50 anys MÉS DE 50 anys
E s g l é s i a d i o c e s a n a 3 5
Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13
TIPUS DE CATEQUESI
1 1
13
2 1 0 0 0
114
0
20
40
60
80
100
120
Familiar
Especial
nens/es de 6 a 12 anys
nois/es de 13-16 anys
joves
adults
families 1r any
famílies 2n any
famílies 3r any
DESTINATARIS DE LA CATEQUESI
56
15 5 2 0 0 023
56
13 8
65
521
525
0
100
200
300
400
500
600
TIPUS DE CATEQUESI
NO
MB
RE
DE
PAR
TICI
PAN
TS
PRIMERA COMUNIÓ 1r. Any
PRIMERA COMUNIÓ 2n. Any
POSTCOMUNIÓ 1r. Any
POSTCOMUNIÓ 2n. Any
POSTCOMUNIÓ 3r. Any
ADOLESCENTS (13-16 ANYS) 1r. Any
ADOLESCENTS (13-16 ANYS) 2n. Any
ADOLESCENTS (13-16 ANYS) 3r. Any
ADOLESCENTS (13-16 ANYS) 4t. Any
CONFIRMACIÓ 1r. Any
CONFIRMACIÓ 2n. Any
CATEQUESI DE JOVES 1r. Any
CATEQUESI DE JOVES 2n. Any
CATEQUESI D'ADULTS
G e n e r - F e b r e r 2 0 0 73 6Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13 ARXIPRESTAT DE SANT VICENÇ DELS HORTS
NOMBRE I GÈNERE DELS CATEQUISTES
(TOTAL: 140 catequistes)
110
30
DONES
HOMES
EDAT DELS CATEQUISTES
9
47
84
0
10
20
30
40
50
60
70
80
90
GRUPS D'EDATS
EDAT
MENYS DE 25 anys ENTRE 25 i 50 anys MÉS DE 50 anys
E s g l é s i a d i o c e s a n a 3 7
Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13TIPUS DE CATEQUESI
41
102
20
5
11
19
8
15
0
20
40
60
80
100
120
Familiar
Especial
nens/es de 6 a 12 anys
nois/es de 13-16 anys
joves
adults
families 1r any
famílies 2n any
famílies 3r any
DESTINATARIS DE LA CATEQUESI
12 10 7 4 0 0 0
26
47
8 13
321311
332
0
50
100
150
200
250
300
350
TIPUS DE CATEQUESI
NO
MB
RE
DE
PAR
TICI
PAN
TS
PRIMERA COMUNIÓ 1r. Any
PRIMERA COMUNIÓ 2n. Any
POSTCOMUNIÓ 1r. Any
POSTCOMUNIÓ 2n. Any
POSTCOMUNIÓ 3r. Any
ADOLESCENTS (13-16 ANYS) 1r. Any
ADOLESCENTS (13-16 ANYS) 2n. Any
ADOLESCENTS (13-16 ANYS) 3r. Any
ADOLESCENTS (13-16 ANYS) 4t. Any
CONFIRMACIÓ 1r. Any
CONFIRMACIÓ 2n. Any
CATEQUESI DE JOVES 1r. Any
CATEQUESI DE JOVES 2n. Any
CATEQUESI D'ADULTS
G e n e r - F e b r e r 2 0 0 73 8Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13 ARXIPRESTAT DE MONTSERRAT
NOMBRE I GÈNERE DELS CATEQUISTES
(TOTAL: 82 catequistes)
10
72
DONES
HOMES
EDAT DELS CATEQUISTES
36
8
38
0
5
10
15
20
25
30
35
40
GRUPS D'EDATS
EDAT
MENYS DE 25 anys ENTRE 25 i 50 anys MÉS DE 50 anys
E s g l é s i a d i o c e s a n a 3 9
Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13TIPUS DE CATEQUESI
0
35
7
10
0 0
19
4 4
0
5
10
15
20
25
30
35
40
Familiar
Especial
nens/es de 6 a 12 anys
nois/es de 13-16 anys
joves
adults
families 1r any
famílies 2n any
famílies 3r any
DESTINATARIS DE LA CATEQUESI
28
10 145 7 9
17 13 16
011 8
101
195
0
50
100
150
200
250
TIPUS DE CATEQUESI
NO
MB
RE
DE
PAR
TICI
PAN
TS
PRIMERA COMUNIÓ 1r. Any
PRIMERA COMUNIÓ 2n. Any
POSTCOMUNIÓ 1r. Any
POSTCOMUNIÓ 2n. Any
POSTCOMUNIÓ 3r. Any
ADOLESCENTS (13-16 ANYS) 1r. Any
ADOLESCENTS (13-16 ANYS) 2n. Any
ADOLESCENTS (13-16 ANYS) 3r. Any
ADOLESCENTS (13-16 ANYS) 4t. Any
CONFIRMACIÓ 1r. Any
CONFIRMACIÓ 2n. Any
CATEQUESI DE JOVES 1r. Any
CATEQUESI DE JOVES 2n. Any
CATEQUESI D'ADULTS
G e n e r - F e b r e r 2 0 0 74 0Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13 ARXISPRETAT DEL GARRAF
NOMBRE I GÈNERE DELS CATEQUISTES
(TOTAL: 157 catequistes)
20
137
DONES
HOMES
EDAT DELS CATEQUISTES
10
7368
0
10
20
30
40
50
60
70
80
GRUPS D'EDATS
EDAT
MENYS DE 25 anys ENTRE 25 i 50 anys MÉS DE 50 anys
E s g l é s i a d i o c e s a n a 4 1
Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13
TIPUS DE CATEQUESI
51
125
4 40 0
13
00
20
40
60
80
100
120
140
Familiar
Especial
nens/es de 6 a 12 anys
nois/es de 13-16 anys
joves
adults
families 1r any
famílies 2n any
famílies 3r any
DESTINATARIS DE LA CATEQUESI
466
153
132 0 0
17 16
124
439
3838
29
0
50
100
150
200
250
300
350
400
450
500
TIPUS DE CATEQUESI
NO
MB
RE
DE
PAR
TICI
PAN
TS
PRIMERA COMUNIÓ 1r. Any
PRIMERA COMUNIÓ 2n. Any
POSTCOMUNIÓ 1r. Any
POSTCOMUNIÓ 2n. Any
POSTCOMUNIÓ 3r. Any
ADOLESCENTS (13-16 ANYS) 1r. Any
ADOLESCENTS (13-16 ANYS) 2n. Any
ADOLESCENTS (13-16 ANYS) 3r. Any
ADOLESCENTS (13-16 ANYS) 4t. Any
CONFIRMACIÓ 1r. Any
CONFIRMACIÓ 2n. Any
CATEQUESI DE JOVES 1r. Any
CATEQUESI DE JOVES 2n. Any
CATEQUESI D'ADULTS
G e n e r - F e b r e r 2 0 0 74 2Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13 ARXIPRESTAT DE VILAFRANCA DEL PENEDÈS
NOMBRE I GÈNERE DELS CATEQUISTES
(TOTAL: 101 catequistes)
94
7DONES
HOMES
EDAT DELS CATEQUISTES
4
45
50
0
10
20
30
40
50
60
GRUPS D'EDATS
EDAT
MENYS DE 25 anys ENTRE 25 i 50 anys MÉS DE 50 anys
E s g l é s i a d i o c e s a n a 4 3
Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13TIPUS DE CATEQUESI
0 0
28
8
2
0
3
0 00
5
10
15
20
25
30
Familiar
Especial
nens/es de 6 a 12 anys
nois/es de 13-16 anys
joves
adults
families 1r any
famílies 2n any
famílies 3r any
DESTINATARIS DE LA CATEQUESI
2713
207 0 0
80
49
7
94
319
302
37 41
0
50
100
150
200
250
300
350
TIPUS DE CATEQUESI
NO
MB
RE
DE
PAR
TICI
PAN
TS
PRIMERA COMUNIÓ 1r. Any
PRIMERA COMUNIÓ 2n. Any
POSTCOMUNIÓ 1r. Any
POSTCOMUNIÓ 2n. Any
POSTCOMUNIÓ 3r. Any
ADOLESCENTS (13-16 ANYS) 1r. Any
ADOLESCENTS (13-16 ANYS) 2n. Any
ADOLESCENTS (13-16 ANYS) 3r. Any
ADOLESCENTS (13-16 ANYS) 4t. Any
CONFIRMACIÓ 1r. Any
CONFIRMACIÓ 2n. Any
CATEQUESI DE JOVES 1r. Any
CATEQUESI DE JOVES 2n. Any
CATEQUESI D'ADULTS
G e n e r - F e b r e r 2 0 0 74 4Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13 ARXIPRESTAT D'ANOIA
NOMBRE I GENERE DELS CATEQUISTES
(TOTAL: 91 catequistes)
15
76
DONES
HOMES
EDAT DELS CATEQUISTES
15
20
46
0
5
10
15
20
25
30
35
40
45
50
GRUPS D'EDATS
EDAT
MENYS DE 25 anys ENTRE 25 i 50 anys MÉS DE 50 anys
E s g l é s i a d i o c e s a n a 4 5
Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13TIPUS DE CATEQUESI
4
0
49
25
11
2 20 0
0
10
20
30
40
50
60Familiar
Especial
nens/es de 6 a 12
anys
nois/es de 13-16 anys
joves
adults
families 1r any
famílies 2n any
famílies 3r any
DESTINATARIS DE LA CATEQUESI
141136
63
56
3034
23
0 0
44
0
1015
39
0
20
40
60
80
100
120
140
160
TIPUS DE CATEQUESI
NO
MB
RE
PAR
TICI
PAN
TS
PRIMERA COMUNIÓ 1r. Any
PRIMERA COMUNIÓ 2n. Any
POSTCOMUNIÓ 1r. Any
POSTCOMUNIÓ 2n. Any
POSTCOMUNIÓ 2r. Any
ADOLESCENTS (13-16 ANYS) 1r. Any
ADOLESCENTS (13-16 ANYS) 2n. Any
ADOLESCENTS (13-16 ANYS) 3r. Any
ADOLESCENTS (13-16 ANYS) 4t. Any
CONFIRMACIÓ 1r. Any
CONFIRMACIÓ 2n. Any
CATEQUESI DE JOVES 1r. any
CATEQUESI DE JOVES 2n. Any
CATEQUESI D'ADULTS
G e n e r - F e b r e r 2 0 0 74 6Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13 ARXIPRESTAT DE PIERA-CAPELLADES
NOMBRE I GÈNERE DELS CATEQUISTES
(TOTAL: 64 catequistes)
54
10
DONES
HOMES
EDAT DELS CATEQUISTES
5
30
24
0
5
10
15
20
25
30
35
GRUPS D'EDATS
EDAT
MENYS DE 25 anys ENTRE 25 i 50 anys MÉS DE 50 anys
E s g l é s i a d i o c e s a n a 4 7
Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13TIPUS DE CATEQUESI
0 0
32
18
6
0 0 0
4
0
5
10
15
20
25
30
35
Familiar
Especial
nens/es de 6 a 12 anys
nois/es de 13-16 anys
joves
adults
families 1r any
famílies 2n any
famílies 3r any
DESTINATARIS DE LA CATEQUESI
157
40 0 0 0
25
9 6
137
12
13
30
52
0
20
40
60
80
100
120
140
160
180
TIPUS DE CATEQUESI
NO
MB
RE
DE
PAR
TICI
PAN
TS
PRIMERA COMUNIÓ 1r. Any
PRIMERA COMUNIÓ 2n. Any
POSTCOMUNIÓ 1r. Any
POSTCOMUNIÓ 2n. Any
POSTCOMUNIÓ 3r. Any
ADOLESCENTS (13-16 ANYS) 1r. Any
ADOELSCENTS (13-16 ANYS) 2n. Any
ADOLESCENTS (13-16 ANYS) 3r. Any
ADOLESCENTS (13-16 ANYS) 4t. Any
CONFIRMACIÓ 1r. Any
CONFIRMACIÓ 2n. Any
CATEQUESI DE JOVES 1r. Any
CATEQUESI DE JOVES 2n. Any
CATEQUESI D'ADULTS
G e n e r - F e b r e r 2 0 0 74 8Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13
El 23 de gener, dins de l'Octavari de
Pregària per la Unitat dels Cristians,
tingué lloc, a la Catedral de St. Llo-
renç, una Celebració de la Paraula
presidida pel nostre Bisbe acom-
panyat de varis pastors evangèlics i
preveres ortodoxos, ministres de comu-
nitats no catòliques presents en el
territori del nostres Bisbat.
Entre ells el Rv. Pastor Felip Carmo-
na, Delegat d'Ecumenisme de l'Església
Evangèlica de Catalunya i el Pare
Aurel Bunda de l'Església Ortodoxa de
Rumania.
La presència de fidels de totes les esglé-
sies fou nombrosa. Va animar la celebració
la Coral de la Parròquia de Sant Pere, de
Masquefa.
[ ]Delegació
diocesana
d'ecumenisme
Enquesta als animadors, iniciadors, con-siliaris, catequistes, monitors i agents de pastoral juvenil en general
"Necessitem la teva opinió"
Per tal de tenir unes bones bases per
fer un treball en comú en la pastoral juve-
nil del nostre nou bisbat, necessitem la
teva opinió:
Ens hi ajudarà la paràbola del sembrador:
"Un sembrador va sortir a sembrar. Tot sembrant, una part de les llavors va caure arran del camí; vingueren els ocells i se les van menjar. Unes altres llavors van caure en un terreny rocós, on hi havia poca terra, i de seguida van germinar, ja que la terra tenia poc gruix; però, quan sortí el sol, recremà les plantes, i es van assecar, per-què no tenien arrels. Unes altres llavors van caure enmig dels cards; els cards van créixer i les ofegaren. Però una part de les llavors va caure en terra bona i donà fruit: unes llavors van donar el cent, unes altres el seixanta, unes altres el trenta per u."
(Mt 13, 3b-8)
1."Unes altres llavors van caure enmig dels cards; els cards van créixer i les ofe-garen."
En la teva tasca amb els joves, tal i com li va passar al sembrador, quins
[ ]Delegació
diocesana de
joventut
E s g l é s i a d i o c e s a n a 4 9
Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13problemes, dificultats, i també reptes, hi
trobes?2."Però una part de les llavors va caure
en terra bona i donà fruit:"No tot va malament..., quins aspectes
positius, quines esperances, quin sentit trobes a la tasca que estàs fent?
3. Davant de la situació el sembra-
dor necessitarà mitjans per tal d'aprofitar
millor la llavor i intentar que no s'en
perdi tanta...
Tu, en aquests moments, com a anima-dor juvenil, quins mitjans necessites per tirar endavant la teva tasca, què propo-ses, tens algun projecte, alguna idea?
Algunes orientacions pràctiques per a la celebració del sagrament de la confir-mació
1.- És convenient celebrar el sagrament
de la Confirmació en una de les misses
habituals del diumenge (o la vigília) de la
parròquia, per tal d'assegurar la participa-
ció de la comunitat.
2.- El temps litúrgic més adient per cele-
brar la Confirmació és el temps de Pasqua.
Si no, el temps de durant l'any. És poc
adient celebrar-la en altres temps litúrgics
forts, i del tot inoportú durant la Quares-
ma (llevat que coincideixi amb la
visita pastoral que el bisbe fa en aquella
parròquia).
3.- Si se celebra durant la Pasqua, els
ornaments del celebrant són blancs. Si és
el temps de durant l'any, vermells.
4.- Si se celebra durant la Pasqua, les
oracions són les pròpies del diumenge
corresponent (col·lecta, ofrenes, postco-
munió). Es pot dir el prefaci propi de la
confirmació, i a la pregària eucarística la
intercessió pròpia. En el temps de durant
l'any, les oracions són les pròpies de la
confirmació.
5.- Si se celebra un diumenge del temps de
Pasqua o en una altra solemnitat litúrgica,
cal mantenir les lectures del dia. Si és un
[ ]Delegació
diocesana de
pastoral
sacramental i
litúrgia
G e n e r - F e b r e r 2 0 0 75 0Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13 diumenge del temps durant l'any, cal mirar
si les lectures del dia són adients i en tal
cas mantenir-les; si no, canviar-ne alguna
o totes per lectures pròpies del ritual de la
confirmació.
6.- En el moment de la presentació dels
confirmands (o al final de la celebració),
cal evitar "manifestos" que no responen
a la realitat. Més val fer una presentació
senzilla i realista del grup.
7.- Pot ser convenient una monició intro-
ductòria després de l'homilia del senyor
bisbe. N'oferim un model.
8.- Per a la renovació de les promeses del
baptisme, és convenient usar una fórmula
simple, clara, i que a més a més sigui
realment renovació de les promeses bap-
tismals. N'oferim un model adaptat a la
celebració de la confirmació. (Es pot fer
amb una candela encesa del ciri pasqual).
9.- La imposició de mans sobre el grup
dels confirmands abans de la crismació
la fa només el bisbe (o prevere delegat
que presideix la celebració). Si a causa
del gran nombre de confirmands, el bisbe
demanés a alguns preveres que l'ajudin
en el moment de la crismació, també
aquests farien la imposició de mans (però
no els altres concelebrants).
10.- Cal prestar atenció al tema del padrí
o padrina. Que sigui realment una perso-
na que pugui ajudar el confirmand en la
seva vida cristiana; per tant, que sigui ell
mateix adult, confirmat i cristià coherent
en la seva vida, així com participant en la
vida de l'Església. Si no es donen aques-
tes condicions, pot ser "fins i tot més
convenient que els confirmands tinguin
com a padrí o padrina el catequista que
els ha preparat" (Conferència Episcopal
Tarraconense, Directori dels Sagraments
de la Iniciació Cristiana, abril 2000).
11.- Les pregàries dels fidels poden ser
preparades i llegides pels confirmands,
però que responguin realment a una "ora-
ció universal". Independent que es puguin
afegir pregàries més lligades amb els que
es confirmen (els joves, els que no creuen,
la pau...), no poden faltar els temes propis
de la pregària: per l'Església, pel món,
pels que pateixen, per la comunitat cris-
tiana del lloc.
12.-. En el moment de les ofrenes,
l'important és oferir el pa i el vi, i "també
poden presentar diners o d'altres dons
per ajudar les necessitats dels pobres
o de l'Església, o fer-ne una col·lecta a
la mateixa església" (IGMR, 73). És bo,
doncs, que els qui reben la confirmació
ofereixin, juntament amb el pa i el vi,
algun element que expressi l'ofrena dels
mateixos. Però han de ser ofrenes reals,
no simbòliques; pot ser una aportació
econòmica o material, però d'ells, i que no
hagi de ser retornada després.
INTRODUCCIÓ AL SAGRAMENT (MONICIÓ)
Arribem ara al moment central de la
celebració.
En primer lloc, els qui seran confirmats
renovaran les promeses del baptisme (tot
encenent les candeles del ciri pasqual).
D'aquesta manera, avui respondran ells
mateixos a les preguntes sobre la fe que
el dia del baptisme van respondre els seus
pares i padrins.
A continuació, el senyor bisbe imposarà
les mans damunt d'ells, demanant a Déu
que els enviï la força de l'Esperit Sant.
Finalment, el senyor bisbe ungirà
aquests nois i noies amb el sant crisma,
tot fent-los el senyal de la creu en el front.
E s g l é s i a d i o c e s a n a 5 1
Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13Aquest és el signe del do de l'Esperit
Sant.
A partir d'aquest moment els qui hau-
ran rebut el sagrament de la confirmació
ja seran considerats cristians plenament
adults, amb tot el que això significa, amb
la força i l'ajut de l'Esperit Sant que ara
estan a punt de rebre.
RENOVACIÓ DE LES PROMESES DEL BAPTISME
Senyor bisbe:
Estimats fills i filles. El dia del vostre Baptisme us vau adherir a Jesús, mort i ressuscitat, i us vau incorporar a la gran família dels fills i filles de Déu, per la força del seu Esperit. Renoveu ara el vostre sí a Déu i confesseu la vostra fe, amb les promeses que aquell dia van fer els vostres pares i padrins. En primer lloc, expresseu el vostre ferm pro-pòsit de renunciar al pecat amb el vostre esforç i amb l'ajut de la gràcia de Déu. Així doncs...
1.- ¿Renuncieu al pecat per viure veritable-
ment com a fills de Déu?
Sí, hi renuncio.
2.- ¿Renuncieu a les obres del mal, que
són l'egoisme, l'orgull, l'afany del diner, el
menyspreu de les persones, la manca de
fe, d'esperança i d'amor?
Sí, hi renuncio.
3.- ¿Renuncieu a viure pensant només
en vosaltres mateixos, oblidant-vos dels
altres i de Déu?
Sí, hi renuncio.
Confesseu ara la vostra fe:
1.- ¿Creieu en Déu, Pare totpoderós, crea-
dor del cel i de la terra?
Sí, hi crec.
2.- ¿Creieu en Jesucrist, únic Fill seu i Sen-
yor nostre, que nasqué de Maria Verge,
patí i fou sepultat, ressuscità d'entre els
morts i seu a la dreta del Pare?
Sí, hi crec.
3.- ¿Creieu en l'Esperit Sant, que és Sen-
yor i infon la vida, i que avui se us dóna
d'una manera particular en el sagrament
de la Confirmació, com els apòstols el dia
de la Pentecosta?
Sí, hi crec.
4.- ¿Creieu en la santa Església catòlica,
la comunió dels sants, la remissió dels
pecats, la resurrecció dels morts i la vida
perdurable?
Sí, hi crec.
Aquesta és la nostra fe. Aquesta és la fe de l'Església, que ens gloriem de profes-sar, en Crist Jesús, Senyor nostre.
Tothom: Amén.
G e n e r - F e b r e r 2 0 0 75 2Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13
Crònica
5.1.07. Sant Andreu de la Barca. Les reli-
gioses Caputxines "Mare del Diví Pastor"
clouen el XXII Capítol General. Ha resultat
reelegida superiora general la Gna. Belkis
Román Duarte, de Cuba, junt amb el seu con-
sell. El lema del capítol entorn del qual han
basat les seves reflexions ha estat: "Va cri-
dar-los a romandre amb ell i va enviar-los".
10.1.07. Tramesa de la circular a totes
les comunitats religioses i als preveres i
diaques amb cura pastoral convidant a
celebrar la Jornada Mundial per a la Vida
Consagrada, especialment a la celebració
de l'Eucaristia a la catedral de Sant Llo-
renç, que presidirà el Sr. Bisbe.
El lema d'enguany és: Vida consagrada i família. Les petjades de la Trinitat en la Història.. El misteri de la Trinitat és el fil
conductor que inspira l'espiritualitat de la
Vida Consagrada en les diverses formes.
La seva vocació és una crida del Pare a
seguir el Fill, consagrats per l'Esperit.
Ja s'endevina que la dimensió familiar
recorre transversalment tots els elements
essencials de la consagració religiosa, que
té la seva font en la Família Trinitària. Per
això podem parlar de les petjades de la
Trinitat en la història.
12.1.07. A la seu del Bisbat, reunió de la
Comissió de la Delegació amb els temes
principals següents:
1. Preparació de la Jornada Mundial per
a la Vida Consagrada (2 de febrer).
2. Preparació de la trobada general de
Quaresma (3 de març, al Centre d'Espiritu-
alitat Josep Manyanet, de Begues).
3. Preparació de les Jornades sobre
les fonts de la consagració de la VC a
Montserrat.
4. Aprovació de l'historial de la Delega-
ció de l'any 2006.
2.2.07. Jornada Mundial de la Vida Con-
sagrada.
A les 19:00 h., a la catedral, celebració
de l'Eucaristia, presidida pel Sr. Bisbe
Agustí Cortés. A més de les religioses i
religiosos hi participa el moviment "Vida
Creixent". Animen els cants les corals
de Torrelavid i del Pla del Penedès "Sol
ixent". Es fa una intenció especial i una
acció de gràcies per les persones que
enguany celebren el 25è i 50è aniversari
de la seva consagració. També es fa una
pregària per les que han fet el seu traspàs
a la casa del Pare.
15.2.07. Mataró. Al convent de les Car-
melites descalces, reunió dels Vicaris i
Delegats per a la Vida Consagrada de
Catalunya.
Acollits amb hospitalitat carmelitana i
envoltats de la presència espiritual de la
Gna. Cristina Kauffman, trobada de refle-
xió, comunió i pregària sobre diversos
aspectes de les nostres Delegacions, entre
els quals destaquen:
- Informació sobre la celebració de la
Jornada Mundial de la Vida Consagrada i
actes als diversos Bisbats.
[ ]Delegació
diocesana
de vida
consagrada
E s g l é s i a d i o c e s a n a 5 3
Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13- Actes previstos amb motiu de la Qua-
resma.
- Reunió del SIRBIR (Secretariat Inter-
diocesà de Relacions Bisbes i Religiosos):
Organització i temari de l'assemblea de
la URC, el dia 7 de març als Jesuïtes de
Sarrià. Celebració de la gran trobada de
religiosos/es a Montserrat el 21 d'abril
amb motiu del Jubileu.
- Acollida d'immigrants de diversos paï-
sos i aportació específica que hi poden fer
els consagrats i consagrades. Algunes ini-
ciatives que s'estan fent o estan en camí.
- La seguretat social a favor de monjos
i monges i ajuts de l'administració a per-
sones dependents que han fet "professió
de pobresa".
- Comentari sobre les condicions esta-
blertes per a l'admissió als monestirs
de religioses estrangeres i conseqüències
jurídiques.
- La nova revista Tabor sota el patrocini
de la Conferencia Episcopal Espanyola.
- Organització de la propera trobada de
Vicaris i Delegats per a la Vida Consagrada
de Catalunya al nostre Bisbat de Sant Feliu
(23 i 24 de maig, al Centre d'Espiritualitat
Josep Manyanet, de Begues).
22.2.07. Barcelona, a la seu de l'Arque-bisbat. Reunió de la Comissió de Mones-
tirs de l'Arquebisbat de Barcelona. S'ha
distribuït la publicació del proper número
de la revista Enllaç, sota el lema "L'alè de
l'Esperit renova la faç de la terra". S'apro-
va la confecció de la pàgina web com un
apartat de la web general de l'Arquebisbat
de Barcelona, amb un enllaç dels Mones-
tirs de Vida Contemplativa. Es comença
a organitzar el proper curset de formació
permanent de les contemplatives.
8 de gener. A Martorell, al convent de les
Germanes Hospitalàries del Sagrat Cor
de Jesús, ha mort la Gna. Javier de Jesús
Oteiza Inza, de 96 anys d'edat i 77 de
consagració religiosa. Era natural de Riezu
(Navarra).
[ ]Necrològiques
5 5
Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
11
Pro
vín
cia
ecl
esi
àst
ica
[ ]
G e n e r - F e b r e r 2 0 0 75 6Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13
Jornada per al clergat de la Província Eclesiàstica de Barcelona
(Crònica del Butlletí de l'Arquebisbat de
Barcelona)
Presidida per Mons. Lluís Martínez Sista-
ch, arquebisbe metropolità de Barcelona,
Mons. Agustí Cortés, bisbe de Sant Feliu
de Llobregat, i Mons. Josep Àngel Saiz,
bisbe de Terrassa, el dia 5 de gener de
2007 va celebrar-se la tercera Jornada per
als sacerdots i diaques de la Província
Eclesiàstica de Barcelona al Col·legi La
Salle Bonanova, de Barcelona. Els tres
prelats i Mons. Joan Carrera, bisbe auxiliar
de Barcelona, havien convocat aquesta
Jornada amb una carta adreçada a tots els
sacerdots i diaques de la província ecle-
siàstica de 5 de desembre de 2006, que
vam publicar en el BAB de desembre.
Pregària de salutació del Sr. Arquebisbe
A dos quarts d'onze, al saló d'actes
interior del col·legi La Salle Bonanova es
reuniren els tres-cents preveres i diaques
assistents a la trobada. En primer lloc, es
va resar l'hora menor de tèrcia.
Tot seguit, l'arquebisbe de Barcelona
donà la benvinguda a tots, acompanyat
a la presidència pels bisbes de Sant Feliu
de Llobregat i de Terrassa, i glossà els
punts fonamentals de la carta dirigida
als preveres i diaques de la província
eclesiàstica amb data 30 de desembre de
2006, publicada també en el BAB del mes
de desembre.
Respecte del patronatge de la Mare de
Déu de la Mercè, va remarcar la impor-
tància d'aquesta advocació en la història
de la diòcesi de Barcelona i va recoma-
nar intensificar aquesta devoció mariana
i encomanar a la Mare de Déu la vida i el
treball conjunt de les diòcesis de la provín-
cia eclesiàstica.
Amb relació al Tribunal Eclesiàstic va
dir que els bisbes havien considerat la
conveniència de poder constituir aviat el
Tribunal Eclesiàstic de cada una de les diò-
cesis sufragànies, perquè així, en segona
instància, les causes en grau d'apel·lació
de les dues noves diòcesis es puguin
veure al Tribunal de Segona Instància
de Barcelona. Aquest, amb només dues
diòcesis sufragànies, podria actuar amb
molta celeritat.
També va dir que la Residència Sacer-
dotal de Sant Josep Oriol està reformant
els seus estatuts, que acull tots els sacer-
dots diocesans jubilats de la província
eclesiàstica de Barcelona i que es treballa
a fi que sigui plenament assistida. Sobre
la divisió de béns entre l'arxidiòcesi i les
dues noves diòcesis, va informar dels tre-
balls de la comissió tècnica que treballa
per arribar a una proposta d'acord amb
els criteris lliurats per la Congregació dels
Bisbes. "Els bisbes desitgem que aquest
repartiment es faci al més aviat possible,
amb criteris eclesials i decidit per con-
sens. I demanem al Senyor que ens ajudi
a realitzar-ho d'aquesta manera".
[ ]Comunicats
E s g l é s i a d i o c e s a n a 5 7
Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13Finalment, informà que els bisbes
havien decidit que la Guia de l'Església de
l'any 2007 sigui també conjunta per a tota
la província eclesiàstica, ja que això facili-
ta tenir notícia i la comunicació entre els
preveres i diaques dels tres bisbats.
Exposició de Mn. Sebastià Taltavull
Presentat pel Sr. Arquebisbe, Mn.
Sebastià Taltavull, prevere de Menorca
i director del Secretariat de la Comissió
Episcopal de Pastoral de la CEE, oferí a
continuació una ponència sobre "El minis-
teri presbiteral i la participació dels laics
en la missió de l'Església", un ampli resum
de la qual de sis folis amb la carpeta amb
els textos de les pregàries i els cants de la
jornada fou lliurat als assistents.
La ponència de Mn. Taltavull tenia com
a objectiu aprofundir en el ministeri de
pastor del prevere i en el reconeixement i
promoció dels laics en el si de les comuni-
tats cristianes. Tenia tres parts:
- Primera: la missió de l'Església, avui,
en una societat com la nostra. Una mirada
realista a la nostra societat i el seu capte-
niment general envers el cristianisme. "El
nostre camp de conreu és la societat que
Déu estima i en què s'encarna -va dir. La
missió l'hem rebuda en el baptisme i és de
radical humilitat. Som enviats 'per donar
fruit'." (objectius del Pla Pastoral Diocesà
del nostre Arquebisbat).
- Segona: els preveres en la missió de
l'Església. Desenvolupà sobretot aquests
sis punts: el prevere és promotor del
sacerdoci comú del Poble de Déu; el pre-
vere és ordenat per a l'Església particular
i universal; el prevere és un servidor de
l'Església-comunió i de l'Església-missió;
el ministeri del prevere té una radical
forma comunitària; el prevere és l'home
de la comunió, de la missió, del diàleg; el
prevere i la tasca incansable de dir: "No
ets pas lluny del Regne de Déu" (Mc 12,
34).
- Tercera part: La participació dels laics
en la missió de l'Església. A partir de les
paraules "la nova evangelització la faran
sobretot els laics o no es farà" (document
de la CEE), tractà aquests punts: la partici-
pació des de la coresponsabilitat en la mis-
sió eclesial, descobrir les llavors del Regne
i els signes de l'amor de Déu, apostar per
la coresponsabilitat, formar cristians res-
ponsables i adults, necessitem el prevere
per al creixement personal, comunitari i
eclesial, assumir el valor de la secularitat,
connexió entre les vocacions sacerdotals i
les vocacions de laics cristians.
En la conclusió va citar la pastoral del
Sr. Arquebisbe Enviats per donar fruit i
el testimoni de tres persones de les nos-
tres diòcesis, ja cridats a la casa de Déu
Pare, amb textos de cada una d'elles: el P.
Miquel Estradé, monjo de Montserrat; el
sacerdot i catequeta Mn. Joan Busquets;
i Rosa Deulofeu, que fou delegada de
Pastoral de Joventut de l'Arquebisbat de
Barcelona, de la qual aquell dia es complia
el tercer aniversari del seu traspàs a la
vida eterna.
Celebració de l'eucaristia
Al migdia, els assistents concelebraren
l'eucaristia en la propera església parro-
quial de la Mare de Déu de la Bonanova
i dels Sants Gervasi i Protasi. Varen pre-
sidir la celebració sis bisbes: Mons. Lluís
Martínez Sistach, que pronuncià l'homilia
recordant sobretot la figura del beat Dr.
Pere Tarrés; Mons. Agustí Cortés; Mons.
P r o v í n c i a E c l e s i à s t i c aP r o v í n c i a e c l e s i à s t i c a
G e n e r - F e b r e r 2 0 0 75 8Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13 Josep Àngel Saiz; Mons. Joan Carrera;
Mons. Joan Godayol, salesià, bisbe emèrit
de la diòcesi d'Ayaviri (Perú), que actual-
ment resideix a la comunitat del temple
del Tibidado; i Mons. Pere Tena. També
varen concelebrar en el presbiteri els vica-
ris generals, els vicaris episcopals i els
secretaris generals dels tres bisbats, així
com el ponent de la jornada i els secretaris
particulars dels tres bisbes.
Un grup de seminaristes actuà com
a acòlits de la celebració, a les ordres
de Mn. Josep A. Arenas i de Mn. Josep
Vives, i tingué cura del servei d'ordre de
la jornada. Actuaren com a diaques assis-
tents a la celebració Mn. Aureli Ortín, de
Barcelona, i Mn. Joan Làzaro, de Terrassa,
acompanyats al presbiteri d'un grup de
diaques permanents. Dirigí els cants Mn.
Lluís Saumell.
En acabar la celebració Mons. Josep
Àngel Saiz va pronunciar unes paraules
dient que s'acomiadava ja que tenia la
seva mare malalta i ingressada en un cen-
tre hospitalari; demanà que preguessin
per ella i recomanà a tots tenir sempre un
esperit de família i de comunió eclesial.
La trobada acabà amb un dinar al menja-
dor de l'escola La Salle Bonanova, al final del
qual varen pronunciar unes paraules Mons.
Agustí Cortés, Mons. Joan Godayol, Mons.
Joan Carrera i el Sr. Arquebisbe, que agraí la
col·laboració de tots els qui havien fet possi-
ble la jornada i recordà als preveres i diaques
que encara es podien apuntar als exercicis
espirituals dels dies següents, dirigits per
Mn. Sebastià Taltavull. També anuncià la
publicació per l'Editorial Sígueme del tractat
d'Eclesiologia del Dr. Salvador Pié, prevere
del nostre Arquebisbat i professor a la Ponti-
fícia Universitat Gregoriana i a la Facultat de
Teologia de Catalunya.
Trobada dels diaques permanents de la província eclesiàstica, a Terrassa
(Crònica del Butlletí de l'Arquebisbat de
Barcelona)
El diumenge dia 21 de gener se celebrà a
Terrassa la trobada anual dels diaques de
les diòcesis de Terrassa, Sant Feliu de Llo-
bregat i Barcelona, amb motiu de la festa
de Sant Fructuós, Sant Auguri i Sant Eulo-
gi. La trobada consistí en la participació
a la celebració de l'Eucaristia a les 8 del
vespre a la Catedral i en un sopar posterior
amb tots els diaques permanents, acom-
panyats de les seves esposes i també dels
candidats que es prepararen a les diverses
diòcesis.
La missa fou presidida per Mons. Josep
Àngel Saiz Meneses, bisbe de Terrassa. Hi
participaren prop de 30 diaques de les tres
diòcesis. Concelebraren Mn. Fidel Catalán,
secretari general i canceller i rector de la
parròquia, Mn. Josep Serra i Mn. Francesc
Catarineu, membres de la Comissió Inter-
diocesana per al Diaconat Permanent, i
Mn. Josep Pausas, arxiprest de Terrassa. A
l'homilia, el Sr. Bisbe remarcà la importàn-
cia del diaconat a partir dels comentaris
sobre la seva institució del llibre dels Fets
dels Apòstols i de la seva recuperació amb
el Concili Vaticà II. Subratllà el sentit de la
triple missió que l'Església els encomana:
el servei de la Paraula, el servei de l'Altar
i el servei de la Caritat. Destacà la dedica-
ció dels diaques en moltes activitats de
les parròquies i de l'Església diocesana
i tingué paraules d'agraïment especial-
ment per a llur famílies, sobretot per a les
seves esposes, les quals col·laboren amb
ells i són un gran ajut, principalment en
la dedicació a la pròpia família, facilitant
E s g l é s i a d i o c e s a n a 5 9
Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13d'aquesta manera el treball dels marits a
l'Església.
Després de la missa, que resultà força
concorreguda, tingué lloc el sopar. En el
llevant de taula es felicità els diaques que
celebraven l'aniversari de la seva orde-
nació i es comentaren aspectes diversos
de les sessions i els cursos de formació
preparats per la Comissió Interdiocesana.
Clogué l'acte el Sr. Bisbe, el qual reiterà
la felicitació i l'agraïment als diaques així
com a les seves esposes.
P r o v í n c i a e c l e s i à s t i c a
6 1
Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
11
Pro
vín
cia
ecl
esi
àst
ica
[ ]
Co
nfe
rèn
cia
Ep
isco
pa
l Ta
rra
con
en
se
G e n e r - F e b r e r 2 0 0 76 2Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13
CREURE EN L'EVANGELII ANUNCIAR-LO AMB NOU ARDOR
1. Volem reflexionar amb vosaltres
Estem celebrant que fa 125 anys que la
Mare de Déu de Montserrat va ser declara-
da patrona de Catalunya pel papa Lleó XIII.
El 27 d'abril de 2006, dia de la seva festa,
vam fer arribar a tots els nostres dioce-
sans una invitació a intensificar la pregària
per la nostra Església —la que peregrina
a Catalunya— i per tot el nostre poble.
Amb aquesta finalitat us vam oferir una
breu relectura de la Visita espiritual a la Mare de Déu de Montserrat, del venerable
Dr. Josep Torras i Bages, bisbe il·lustre de
Vic a principis del segle XX, accentuant-ne
alguns aspectes d'especial actualitat.
Avui, arribats a les darreries de l'any
jubilar montserratí, volem reflexionar amb
vosaltres, amb una mica més d'extensió,
sobre allò que més omple el nostre —i
el vostre— cor: com viure, com anunciar,
com fer fructificar el do inestimable de la
fe cristiana en les circumstàncies d'avui.
Nosaltres, com a pastors, us oferim pla-
nerament, des de la nostra responsabili-
tat episcopal, unes pautes d'orientació.
Ens agradaria que també vosaltres en
féssiu tema de meditació i de pregària
—personalment o en comunitat— i que
poguéssiu, eventualment, fer-nos arribar
també els vostres suggeriments. Es tracta
de discernir els nous signes dels temps,
d'escoltar la veu de l'Esperit, i de fer-ho
junts, unint la veu del magisteri amb el
sentir dels fidels.
2. Fa cent vint-i-cinc anys
Quan el 1881 li era solemnement ator-
gat el patronatge de la Verge Moreneta, la
comunitat catòlica de Catalunya enfilava
l'últim tram del segle XIX amb renovada
vitalitat. Superades les dures confrontaci-
ons entre el tradicionalisme carlí i el cons-
titucionalisme isabelí, Catalunya participa-
va del clima il·lusionat de redreçament del
país que venia de la Renaixença. Un any
després del patronatge, el 1882, es posava
la primera pedra del temple de la Sagrada
Família d'Antoni Gaudí. Mn. Cinto Verda-
guer (1845-1902) era, aleshores, el poeta
més llegit i més estimat de Catalunya. Una
dècada després, el venerable Dr. Josep
Torras i Bages (1845-1916) publicaria La tradició catalana. Restava viu encara el
testimoniatge de santedat i d'acció social
de sant Antoni M. Claret (1807-1870), de
santa Joaquima de Vedruna (1783-1854),
de santa Maria Rosa Molas (1815-1876), de
santa Teresa de Jesús Jornet (1843-1897),
de sant Josep Manyanet (1833-1901) —tan
vinculat al temple de Gaudí—, de santa
Paula Montal (1799-1889), de sant Enric
d'Ossó (1840-1896), del beat P. Francesc
Coll (1812-1875), del beat P. Francesc
Palau (1811-1872). L'any 1886 sant Joan
Bosco venia de Torí a Barcelona i beneïa
la primera ermita del Tibidabo, que esde-
vindria, més tard, el temple expiatori del
Sagrat Cor de Jesús. "Quants testimonis
[ ]Comunicats
E s g l é s i a d i o c e s a n a 6 3
Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13més de caritat poden citar-se en la història
de l'Església", podem dir amb Benet XVI.
"Així s'expliquen les grans estructures
d'acollida, d'hospitalitat i d'assistència
[…], les innombrables iniciatives de pro-
moció humana i de formació cristiana
destinades especialment als més pobres.
[…] Els sants són els veritables portadors
de llum en la història, perquè són homes
i dones de fe, esperança i amor."1 No
és contrari a l'humil reconeixement dels
nostres límits agrair els dons rebuts de
Déu i confessar, seguint l'exemple de la
Verge Maria, que "el Totpoderós obra en
mi meravelles".2
3. Un gran procés de canvi
Si posem els ulls en el nostre present,
quantes transformacions s'han produït des
d'aleshores en la societat catalana, espe-
cialment —és la nostra prioritat— des del
punt de vista de la fe. Fins i tot d'ençà del
document col·lectiu de l'episcopat català
Arrels cristianes de Catalunya (1985), quan
el nostre país assumia la democràcia i
l'autonomia; o, posteriorment, des de les
resolucions del concili provincial Tarraco-
nense (1995), que aprofundien en l'esperit
del concili ecumènic Vaticà II i l'actualitza-
ven, quantes coses que han canviat!
El Vaticà II, no cal dir-ho, continua viu
i present entre nosaltres. Com ha dit el
papa Benet XVI, "hi tenim l'esguard posat
amb gratitud: si el llegim i acollim menats
per una hermenèutica correcta, pot ser i
esdevenir, cada cop més, una gran força
per a la renovació sempre necessària de
l'Església".3 Per la seva banda, el con-
cili provincial Tarraconense —que incor-
porà en el seu text Arrels cristianes de Catalunya— resta com a guia propera i
orientadora que assenyala i concreta els
objectius de comunió eclesial i de treball
pastoral compartit de les diòcesis cata-
lanes.
Ara bé, vivim temps accelerats. Les
transformacions, com dèiem, se succe-
eixen. Algunes, ja eren previstes. Però
és quan ens afecten que en copsem tot
l'abast real i ens sentim interpel·lats per
elles. Avui tothom, també a l'Església, va
adonant-se que moltes coses seran dife-
rents en aquest segle XXI tot just estrenat.
Això provoca sovint inquietud, també reli-
giosa. I la inquietud pot degenerar en des-
encís. Sense ni voler pensar a assenyalar
culpables —"no judiqueu, i no sereu judi-
cats"—,4 i sentint-nos-hi implicats, també
personalment —"treu primer la biga del
teu ull"—,5 volem parlar-ne, sobretot, des
de la més plena confiança en Jesús, ven-
cedor del pecat i Senyor de la història.
Tampoc ara, com en la tempesta del llac de
Tiberíades, Jesús no dorm, ni que pogués
semblar-ho. També ara ens diu: "Per què
sou tan covards, gent de poca fe?"6
Fixem-nos en Jesús, i, amb els ulls en
ell, reflexionem sobre alguns canvis que
afecten directament la vida de fe.
4. Quan la fe de molts va fer crisi
Fa uns anys es va fer habitual parlar
de crisi de fe. Molts, no cal dir-ho, ho
fèiem amb preocupació. Altres, sobretot
des de la increença o l'agnosticisme, amb
una certa satisfacció, com qui veia arribar
una situació prevista i esperada. I, entre
els uns i els altres, no mancaven catòlics
que en feien argument per a culpabilitzar
altres catòlics de sensibilitat diferent o,
molt sovint, la manera d'actuar de l'Esglé-
sia i, sobretot, de la jerarquia.
C o n f e r è n c i a E p i s c o p a l Ta r r a c o n e n s e
G e n e r - F e b r e r 2 0 0 76 4Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13 Ara bé, al marge d'interpretacions i de
maneres diverses de reaccionar, els fets
objectius se'ns imposen a tots: la nostra
societat es va situant globalment fora de
la vida de l'Església i també, en formes
i graus diversos, de la fe en Jesucrist. És
veritat que una part d'aquesta crisi no fa
més que evidenciar la poca consistència
del que, en circumstàncies passades, sem-
blava una vivència religiosa àmpliament
majoritària.
Avui es donen factors nous en els quals,
per cert, es barregen elements positius i
elements negatius. Hem sortit d'un ambi-
ent sociopolític que condicionava l'ex-
pressió de la religiositat i hem entrat en
un altre, que inclina la balança en sentit
contrari. Estem immersos en una cultura
immanentista. La secularitat i el pluralis-
me, com apuntava el concili provincial Tar-
raconense, marquen la societat catalana.
No és estrany, doncs, que les estadís-
tiques indiquin un retrocés, en nombre,
de la pràctica religiosa i de la fe cristiana.
Sempre hi ha un marge de relativitat,
és clar, en aquestes enquestes, sobretot,
com és el nostre cas, quan fan referència
a actituds íntimes, de comunicació no
fàcil. L'important, però, és adonar-se, a
través d'elles, de la direcció en la qual es
mou la societat. Sembla, doncs, que el
nombre de joves que es declaren catòlics
ha baixat, que els agnòstics i indiferents
augmenten molt percentualment i que
molts diuen que mai o gairebé mai no van
a missa. També és un fenomen nou l'exis-
tència d'un nombre significatiu d'infants i
joves que no han rebut el sagrament del
baptisme. Tot això pel que fa referència al
camp estricte de les creences. Però ens cal
tenir molt en compte, també, els compor-
taments morals, des d'aquells que afecten
la vida personal i familiar de les persones,
el matrimoni i l'acolliment dels fills i la
seva educació, fins als que miren més
directament a les responsabilitats socials.
També aquí trobaríem, probablement, al
costat de mostres d'involució ètica i àdhuc
de decadència, alguns valors positius.
No és la nostra intenció entretenir-nos
ara en l'anàlisi de xifres ni en aspectes
parcials d'aquesta crisi, sinó situar-la com
un referent ineludible de la nostra res-
ponsabilitat com a pastors i plantejar-nos
quina resposta ens demana. Els nostres
germans i les nostres germanes que, en
formes i matisos diversos, han deixat de
tenir l'Església com la seva llar espiritual,
ens interpel·len. Tots els qui formem part
de les nostres deu diòcesis amb seu a
Catalunya, pastors i persones consagra-
des, laics i laiques, som interpel·lats per
aquesta realitat i cerquem en Jesús la
resposta. La nostra fe, però, ens assegura
que, per a Jesús, la recerca de l'ovella per-
duda té prioritat absoluta, d'acord amb la
paràbola evangèlica.7 Sabem que ell dei-
xarà fins i tot les altres al desert per anar
a buscar-la, carregar-se-la a les espatlles
amb alegria i retornar-la a casa.
5. En estat de missió
Sempre, al llarg de la història de l'Es-
glésia, s'han alternat moments de fe més
vivencial i de més pràctica religiosa amb
altres de més tebis, però fins avui sense
un qüestionament radical i generalitzat de
Déu i de Jesucrist. En aquest marc, iniciati-
ves com les missions populars o els exer-
cicis espirituals ignasians i altres sistemes
de reflexió i d'anunci de la paraula de Déu
han estat i poden ser encara formes pas-
torals eficaces. Es tracta, però, de mitjans
E s g l é s i a d i o c e s a n a 6 5
Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13més orientats a la represa i a la revitalitza-
ció de la vida cristiana més que no pas a
una primera aproximació a l'evangeli.
No sembla, però, que els profunds can-
vis socials i culturals que vivim i les ideo-
logies que els acompanyen es moguin en
aquest nivell. Estem, més aviat, davant
un allunyament cada vegada més radical
de la fe i de l'antropologia cristiana. Més
aviat pensaríem en aquell gran interrogant
amb el qual, als primers anys quaranta del
segle vintè, els sacerdots Godin i Daniel
van sacsejar l'opinió catòlica: La France, pays de mission? Era, certament, la intuï-
ció precoç d'un procés que no ha parat
d'estendre's a tots els pobles d'Europa,
encara que de manera desigual.
Més endavant, el concili Vaticà II, en
explicar l'activitat missionera de l'Esglé-
sia, descriuria la nova situació amb unes
afirmacions que avui ens ajuden a nosal-
tres a discernir la situació actual. "En
aquesta activitat missionera de l'Església
es presenten diverses situacions, a vega-
des barrejades: primer, de començament
o implantació; després, de novetat o de
joventut. Però, acabades aquestes fases,
l'acció missionera de l'Església no cessa:
pertoca més aviat a les Esglésies particu-
lars ja constituïdes continuar-la i predicar
l'evangeli als qui encara són fora. A més, els grups entre els quals viu l'Església sovint canvien completament per raons diverses, de manera que poden produir-se situacions noves. L'Església ha d'examinar aleshores si aquestes situacions exigeixen altre cop la seva activitat missionera."8
És fàcil enllaçar aquest text amb les
lúcides anàlisis del servent de Déu Joan
Pau II sobre l'europeu d'avui. D'ell va
dir que és un home "secularitzat": "Déu
resta fora del seu horitzó de vida. […] El
seu ateisme teòric i pràctic incideix en el
seu pensament antropològic. Si l'home
no és imatge de Déu i no fa referència a
res… quin valor té? Per què actua? Per què
viu?"9 "Posa així el desafiament més radi-
cal de la història al cristianisme i a l'Esglé-
sia."10 Neix d'aquí la proposta missionera
de Joan Pau II, especialment referida a
Europa, que reiteraria incansablement una
vegada i una altra: és hora d'emprendre
"una nova evangelització".
¿No és aquesta també, amb totes
les matisacions que calgui, la situació
religiosa de la societat catalana? ¿I no
està demanant del conjunt de totes les
nostres Esglésies particulars que orientin
la seva acció amb sentit i visió de nova
evangelització? Però, ¿com serà possible
si no tornem de nou al cor mateix de
l'evangeli, si no cultivem una actitud
esperançada davant l'actual situació,
superant altres moments marcats per
l'enfrontament o la claudicació davant els
valors dominants?
6. Un nou clima cultural
La nostra mirada, tanmateix, no es
limita a la situació estrictament religiosa
de les persones, sinó que comprèn tot el
nostre entorn social i cultural, en procés
de transformació. És al cor d'aquesta
massa que ens cal fer arribar el llevat de
l'evangeli.11
L'Església, cos de Crist, ha rebut la
missió de viure immergida en el món
que l'envolta i d'estimar-lo profundament,
"per això se sent, de debò, íntimament
solidària del gènere humà i de la seva
història".12 Perquè sap que Jesucrist, Déu
encarnat, s'ha introduït en la història
humana, la purifica, assumeix i il·lumina
C o n f e r è n c i a E p i s c o p a l Ta r r a c o n e n s e
G e n e r - F e b r e r 2 0 0 76 6Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13 des de dins. Per això l'Església és solidària
amb els homes i dones quan els proposa
el bé més gran: l'evangeli de Jesucrist.
D'altra banda, hi ha relació entre l'evo-
lució de la societat i la manera com la
imatge de la fe és percebuda per aquesta
societat. També el llenguatge que pot fer
més comprensible i proper el missatge
cristià ve força condicionat pels canvis
culturals i socials. Heus aquí alguns fenò-
mens que ens interroguen, i, al seu costat,
alguns signes d'esperança.
a) És fàcilment perceptible en la nostra
societat una visió immediatista de la vida,
unida a un cert afany compulsiu de fruir-la
a fons i de pressa. Hi ajuda el prodigiós
progrés tècnic de les últimes dècades,
sobretot quan és vist amb els ulls dels
més joves, que no tenen experiència de
situacions anteriors més difícils i treba-
lloses. Sembla que tot sigui possible —i
exigible— ara mateix. Podríem parlar, en
aquesta línia, bo i eixamplant-la, de prag-matisme: es pren com a criteri únic d'elec-
ció allò que més satisfacció pot donar,
o més guany, o més acceptació social.
I de consumisme creixent, insaciable. I
d'individualisme insolidari, que insensi-
bilitza respecte de les necessitats de tota
mena —pobresa, vellesa, malaltia, sole-
dat— que subsisteixen i creixen malgrat
el progrés general. Tot això comporta una
superficialitat creixent i una banalització
de la vida. Podríem incloure, encara, en
aquesta visió immediatista, l'al·lèrgia de
molts a contraure compromisos definitius,
que es tradueix en l'escalada de separaci-
ons matrimonials, i que incideix també en
les respostes a la vocació al sacerdoci i a
la vida consagrada. Especialment preocu-
pant és la greu reducció de la natalitat que
afecta la demografia del país i, sobretot,
el seu tremp moral. Sobretot ens entris-
teixen i ens indignen els atemptats a la
vida dels no nascuts: el nombre d'avorta-
ments provocats ja s'equipara o supera,
a Catalunya, el nombre dels naixements.
Són expressions diverses d'una mateixa
mentalitat reduccionista de les veritables
dimensions de la persona i de la seva
vocació transcendent.
b) Aquests últims anys hem assistit
a un augment preocupant de la violèn-cia. Les grans accions terroristes (Nova
York, Madrid, Londres, Mumbai) atemo-
reixen i afavoreixen reaccions dures. Ens
cal mantenir la serenitat. Justament quan
ens arriba un gran contingent d'immi-
gració, amb un notable percentatge de
fidels musulmans, seria un error gravíssim
caure en la sospita, l'acusació gratuïta o
la discriminació. La comunitat catòlica ha
de fomentar dins el conjunt de la societat
l'acolliment generós dels nouvinguts, amb
reciprocitat de drets i de deures, i afavorir
un respectuós diàleg interreligiós. No cal
dir que el nostre acolliment dels immi-
grants té una especial proximitat i calidesa
quan es tracta de catòlics, als quals oferim
la plena integració a les nostres parròqui-
es, i també de cristians de les Esglésies
orientals. A nivell internacional i cívic, hem
de fer costat activament a les propostes
de diàleg i convivència.
Hi ha encara altres formes de violència
que causen preocupació. I cap d'elles, per
cert, no és aliena, en molts casos, al feno-
men preocupant de la drogoaddicció. Per
exemple, la que esclata de tant en tant en
celebracions festives, de caràcter popular
o esportiu, promoguda, alguna vegada,
per col·lectius més o menys organitzats
de joves. Són expressió d'un buit de sentit
que a tots ens interpel·la.
E s g l é s i a d i o c e s a n a 6 7
Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13Una altra forma —gravíssima— d'agres-
sivitat s'ha intensificat en els últims anys:
la que té lloc entre parelles estables i que
ha produït un nombre esgarrifós d'assassi-
nats de dones. Sense ignorar la necessitat
urgent de mesures eficaces de protecció
de les possibles víctimes i de reducció dels
agressors, no podem deixar de pensar en
la necessitat d'una educació de les consci-
ències, que actuï a l'arrel d'aquestes con-
ductes. De poc serveixen les campanyes
d'eradicació de la violència, si no s'incideix
en aquell punt on la violència comença: el
cor de la persona.
Convé fer atenció a l'embolcall cultural
que legitima tots aquests capteniments
lamentables, especialment determinant
en les persones amb menys capacitat de
resistència a la pressió ambiental.
La reiteració d'escenes de violència a
la televisió, posem per cas, és, de fet,
una apologia contínua de comportaments
que en la vida real són proscrits i fins i tot
perseguits per la justícia. La nostra soci-
etat cau, amb això, en una contradicció
flagrant, de conseqüències funestes.
I no són només les imatges. Hi ha cor-
rents d'opinió, d'entrada atraients i bri-
llants, que esdevenen fàcilment un estímul
d'actituds socials negatives. Si, en el fons,
totes les formes del mal són velles com
l'home, és relativament nou, en canvi, el
clima de permissivitat absoluta, de relati-
visme i, de vegades, d'escarni dels valors
transcendents, que fomenten, a Catalunya,
molts mitjans d'expressió cultural.
c) L'altra cara del nou clima cultural presenta signes d'esperança. Valorem,
com a contrapunt positiu als mals esmen-
tats, una florida d'iniciatives solidàries
que van creixent en la societat catalana:
de voluntariat, d'atenció als marginats,
d'associacionisme en camps diversos. Les
adopcions d'infants, sovint procedents del
Tercer Món. Fenòmens tan reconfortants
com la gran participació ciutadana en cam-
panyes puntuals a favor de les víctimes
dels grans desastres climàtics o tel·lúrics,
en les manifestacions a favor de la pau, en
les maratons televisives de cada any per
a l'eradicació de determinades malalties.
I, en general, el treball desinteressat de
les ONG. Tot això ens honora. Respon a
aquella paraula que Jesús adreça als qui,
sovint sense pensar-hi, l'han reconegut en
el rostre dels pobres d'aquest món: "Tenia
fam, i em donàreu menjar."13 Val a dir, a
més, que moltes d'aquestes accions són
protagonitzades per joves. Compartim i
encoratgem, en aquest sentit, la voluntat
sovint expressada per molts i cada dia més
compartida de promoure, a partir ja de
l'escola, una veritable educació basada en
els valors i les virtuts.
Ben segur que tots els qui, d'una mane-
ra o altra, es mouen en aquesta direcció,
en coneixen bé les dificultats. No és fàcil
sentir-se comprès en un món on el mercat
s'ha convertit en un déu totpoderós. Sovint
compartiran, des de la pròpia experiència,
la profecia de Jesús: "No podeu servir
alhora Déu i el diner."14 Nosaltres els enco-
ratgem. Tant de bo fos aquesta altra cara la
que identifiqués decididament Catalunya:
la solidaritat veritable amb totes les per-
sones, per damunt de diferències de pro-
cedència, d'ideologia, de llengua —ja que
tots som igualment fills de Déu. De totes
les formes de progrés, és aquesta, sense
dubte, la més desitjable, la més construc-
tiva de la persona humana, perquè, com
hem après també de la saviesa evangèlica,
"què en treu l'home de guanyar tot el món
si es perd o es destrueix ell mateix?".15
C o n f e r è n c i a E p i s c o p a l Ta r r a c o n e n s e
G e n e r - F e b r e r 2 0 0 76 8Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13 7. La religió en el nostre estat modern
En el context de la legítima autonomia
de la societat política —de la laïcitat—,
volem contribuir al discerniment d'al-
guns valors que estan en joc en aquests
moments. És a dir, volem fer sentir una veu
profètica i alhora dialogant. Tot i la crisi
actual de les grans ideologies, més que
mai cal vetllar perquè les diferents majori-
es parlamentàries que s'alternen legítima-
ment en la governació de l'Estat espanyol
i de la Generalitat de Catalunya, responent
a diferents models de política i de país,
respectin i promoguin els drets humans,
personals i col·lectius; que el bé comú i el
progrés dels sectors socials menys afavo-
rits siguin absolutament prioritaris; que
les minories es vegin reconegudes; que
els programes estiguin al servei de les per-
sones i no a l'inrevés. L'Església sempre
manifestarà una col·laboració constructiva
per assolir aquests béns, sense renunciar
per això a una crítica profètica que ajudi a
purificar l'acció política.
a) La laïcitat com a valor
D'ençà que el concili Vaticà II reco-
negué solemnement la llibertat com un
valor natural i fonamental de la persona,
la laïcitat o aconfessionalitat de l'Estat
és una realitat no només acceptada, sinó
també promoguda per l'Església. En plena
continuïtat amb la defensa cristiana de la
llibertat i dignitat de la persona, la laïcitat
vol dir, com ho observa el concili provin-
cial Tarraconense, "l'absència de pressió
religiosa o irreligiosa per part dels Estats"
i "la convicció que l'Església no ha de
dominar el món, sinó que hi ha d'aportar
les energies religioses de la fe, de l'espe-
rança i de l'amor, cosa que significa […]
pèrdua d'influència social i de poder".16
D'acord amb el sentit de missió al qual ens
hem referit abans, no demanem privilegis,
ni l'empara dels governants, sinó llibertat
efectiva per tal de fer actual la presència
del Senyor ressuscitat i d'oferir a tots els
nostres conciutadans la bona nova de la
salvació. Aspirem només, amb humilitat
i amb fermesa, a exercir, enmig d'aquest
país del qual som part viva des dels seus
orígens i que estimem, la nostra missió
profètica. I això, perquè estem convençuts
que quan l'evangeli és acollit per les per-
sones, la comunitat civil es fa també més
responsable, més atenta a les exigències
del bé comú i més solidària amb els neces-
sitats. Així s'expressava al Quirinal el papa
Benet XVI: "La comunitat política i l'Esglé-
sia són independents i autònomes, cada
una en el propi terreny. Ambdues, això
no obstant, encara que per títol divers,
estan al servei de la vocació personal i
social de l'home (GS 76). […] Per tant, és
legítima una sana laïcitat de l'Estat en
virtut de la qual les realitats temporals es
regeixen segons les seves normes, sense
excloure, però, aquestes referències èti-
ques que troben el seu fonament últim en
la religió. L'autonomia de l'esfera tempo-
ral no exclou una íntima harmonia amb les
exigències superiors i complexes que es
deriven d'una visió integral de l'home i del
seu etern destí."17
b) Laïcitat sense malentesos
A ningú no hauria d'incomodar la veu
profètica de l'Església sobre la vida fami-
liar, la vida social i àdhuc la vida políti-
ca, també quan va contracorrent d'estats
d'opinió àmpliament difosos. Al contrari,
E s g l é s i a d i o c e s a n a 6 9
Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13seria el nostre conformisme el que privaria
la societat d'una vella saviesa que hem
rebut de dalt i que ha estat present i acti-
va en les arrels de la nostra antropologia
i de la nostra història. El nostre deure és
mantenir-la operativa, quan sembla opor-
tú i quan no ho sembla tant.18 Sobretot
si tenim en compte la marxa accelerada,
comparativament amb els altres Estats
europeus, amb què, en algunes matèries,
els nostres legisladors avancen cap a una
normativa civil cada cop més allunyada
de l'humanisme cristià, el qual no és altra
cosa que la protecció de la persona i dels
lligams solidaris que uneixen i protegeixen
els homes siguin o no cristians. Més enllà
de valors estrictament religiosos, avui ens
estem jugant la continuïtat d'unes pautes
de capteniment personal i social vincula-
des transversalment a la nostra cultura.
Val a dir, tot amb tot, que els nostres tocs
d'atenció com a pastors tenen sempre
caràcter i sentit de proposta, mai d'una
pretesa imposició. I, encara, de proposta
nascuda de l'evangeli, no inspirada en cap
projecte contingent, de caràcter sociològic
o polític. Una proposta enriquidora, que
apel·la al valor transcendent de la persona
i salva la societat del risc d'un pensament
únic, que tot ho aplana i uniformitza. Ens
inspira el sant pare Joan Pau II quan a Cua-
tro Vientos ens deia: "La veritat no s'im-
posa, es proposa."19 Direm, en aquesta
línia, que voldríem veure més reconeguts
a Catalunya valors fonamentals com el do
de la vida, des de la seva concepció a la
seva mort natural. Voldríem, igualment,
que la família fos més valorada i recol-
zada, "sense que es vegi suplantada o
ofuscada per altres formes o institucions
diverses".20 Reclamem, simultàniament,
el dret de tota persona a unes condicions
de vida dignes, lluny de qualsevol forma
d'explotació: pensem, particularment, en
els infants que són víctimes de tantes
formes d'egoisme dels grans, o en els
malalts, discapacitats, ancians o mori-
bunds, que pateixen la soledat injusta de
part dels altres i que són vistos com una
càrrega per a la comunitat; o en els qui
són explotats comercialment en les seves
debilitats per interessos lucratius; o els
qui no troben habitatges accessibles; en
els pensionistes menys retribuïts, en els
qui són víctimes de l'atur, en els immi-
grants. És la lluita en aquest camp la que
dóna sentit a la política i l'ennobleix. En
el terreny de l'ensenyament, aspirem a
veure més plenament respectat el dret
dels pares i les mares a decidir el tipus
d'educació —també pel que fa a la religió
i a la moral— dels seus fills, i més plena-
ment acollida i recolzada la contribució
històrica al bé comú de l'escola cristiana
a Catalunya. La ciutadania no l'atorga
ni l'afaiçona al seu gust l'Estat: és una
condició prèvia dels ciutadans reals, amb
les seves maneres plurals de pensar, amb
la seva llengua i cultura, també amb la
seva fe i amb les seves opcions culturals
i polítiques, que totes les administracions
han de servir.
c) Diàleg
Per això, a través del diàleg, no cercant
la confrontació, els cristians laics, "no
poden abdicar de la política, com a acti-
vitat destinada a consolidar i a promoure
el bé comú".21 El diàleg demana sentit
d'identitat i, alhora, acceptació de l'altre
amb voluntat de convivència. La història
del nostre segle XX ens adverteix sobre els
mals de la confrontació excloent: ni volem
C o n f e r è n c i a E p i s c o p a l Ta r r a c o n e n s e
G e n e r - F e b r e r 2 0 0 77 0Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13 contribuir-hi ni volem ser-ne víctimes. Per
això animem els fidels cristians a, d'una
banda, no avergonyir-se mai de ser deixe-
bles de Jesús22 i, d'una altra, a donar-ne
testimoniatge des de la proximitat, des
de la comprensió, des de la voluntat de
salvació, imitant el Crist que no va venir a
condemnar el món sinó a salvar-lo.23
En aquest moment de tantes polèmi-
ques, esdevenen actuals les antigues reco-
manacions de sant Joan Crisòstom comen-
tant les paraules de Jesús "Jo us envio
com ovelles enmig de llops":24 "Mentre
som ovelles triomfem i, encara que ens
assetgin llops incomptables, els guanyem;
però si ens tornem llops, som vençuts,
perquè ens veiem privats de l'auxili del
pastor. El nostre pastor pastura ovelles,
no llops. Aleshores t'abandona i se'n va,
perquè no li permets de manifestar el seu
poder."25
8. Església enviada
Ens cal, a tots els fidels, assumir ple-
nament que la nostra situació, en aquest
començament del segle XXI, és de missió.
I assumir-la joiosament: som, certament,
fràgils. Portem el tresor de la fe en vasos
de terrissa.26 Però ressona en nosaltres
la bona nova de la salvació. Anunciem
Jesucrist! Si a nosaltres això no ens fes
feliços ¿com podríem fer arribar als altres
el seu encís? Us invitem, doncs, al coratge
missioner, a prioritzar l'objectiu de la nova
evangelització, a deixar-vos evangelitzar
més plenament també vosaltres, a fer ben
acollidora la nostra fe i la nostra Església,
"casa i escola de comunió, […] si volem
ser fidels al designi de Déu i respondre
també a les esperances profundes dels
homes". És el repte que va assenyalar
Joan Pau II que té l'Església a l'inici del
nou mil·lenni.27 És l'hora de reprendre
l'impuls missioner del nostre concili pro-
vincial Tarraconense, tan ben expressat
en la resolució 25; un impuls que Benet
XVI expressa de múltiples formes, i que es
concentra en l'anunci del Déu amor com a
centre de tot el missatge cristià. En reali-
tat, "l'amor de Déu per nosaltres és una
qüestió fonamental per a la vida i planteja
preguntes decisives sobre qui és Déu i qui
som nosaltres".28
a) Amb renovada confiança en Jesús
El sentit de la missió encomanada per
Jesús, que vol arribar a tots els homes
de tots els temps, projecta les nostres
comunitats cristianes cap endavant: no
ens hauríem de lamentar tant de certs
canvis culturals. El llevat cristià pot fer
fermentar moltes cultures, també la que
avui veiem néixer i que sovint ens descon-
certa. Aquesta ha estat l'experiència dels
dos mil anys d'història de la fe cristiana.
És per la presència a Catalunya d'aquest
llevat que treballem, no per la pervivència
d'unes determinades formes. I això és
al nostre abast si prediquem Jesús, si el
fem present a ell mateix, amb fidelitat a
la seva paraula i als seus mandats. Hi ha
molts valors amagats en la nostra realitat
eclesial: cristians i cristianes, en tots els
estats de vida, rics espiritualment, genero-
sos, d'una extraordinària finor evangèlica;
grups i moviments diversos que malgrat
que, de vegades, s'expressen en termes
d'un cert cansament o desencís, mante-
nen la fidelitat enmig de les contrarietats.
A tots fem arribar el nostre reconeixement,
la nostra renovada confiança. Tots plegats,
sumant forces en una comunió dinàmica
E s g l é s i a d i o c e s a n a 7 1
Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13i respectuosa, malgrat una certa pobresa
de recursos humans, de prestigi i d'èxit
social, podem anunciar a la nostra societat
catalana, a la qual ens sentim enviats, allò
de l'apòstol Pere: "De plata i d'or, no en
tinc, però el que tinc, t'ho dono: en el nom
de Jesucrist, el Natzarè, […] camina!"29
b) Pastoral del que és essencial
La consciència de la missió a què ens
empeny el nostre baptisme ens fa servi-
dors de l'essencial. Tenim la responsabili-
tat, no cal dir-ho, de fer costat als cristians
i cristianes que van acollir la fe en un altre
context històric i la viuen amb fidelitat:
restem al seu servei. Ens cal també acollir
amorosament tots els "fragments de cris-
tià", per dir-ho amb l'antiga expressió del
canonge Carles Cardó, que perviuen en la
religiositat popular i en tot el ventall de
situacions espirituals diverses, dels catò-
lics no practicants. Però tot això, sense
deixar de percebre i d'entendre la veu
del nostre temps i de plantejar-hi la crida
evangèlica a la conversió radical.
Tal com s'esdevé en l'ordre material,
som requerits a un treball amatent de
restauració d'allò que hem heretat i s'ha
malmès i, al mateix temps, a l'edifica-
ció d'obra nova, de cara a l'esdevenidor.
Doncs bé, des d'una perspectiva de mis-
sió, aquesta segona és la nostra tasca pri-
oritària. Optar per la nova evangelització
ens demana, d'una banda, fer atenció a
l'home d'avui, veure'l amb simpatia, aco-
llir la seva cultura. És a dir, integrar-nos en
el gran corrent d'encarnació que arrenca
de Jesús, fet en tot semblant als homes,
excepte el pecat. I ens demana, d'altra
banda, tenir sempre activada la nostra
vivència de Jesucrist i del seu evangeli,
de manera que aflori fàcilment als nos-
tres llavis, i que en tot moment estiguem
sempre a punt per a donar una resposta
a tothom qui ens demani raó de la nostra
esperança.30
c) No és possible evangelitzar sense haver estat evangelitzat
Una pastoral que apunta a la conversió
remet sobretot a la pròpia conversió. La
mateixa Església ha d'autoevangelitzar-
se per tal de respondre als reptes d'avui.
Pensant en el nostre continent, deia Joan
Pau II: "Que tota l'Església a Europa senti
com a dirigida a ella l'exhortació i la invita-
ció del Senyor: penedeix-te, converteix-te,
i "estigues en vetlla i enforteix tot allò que
encara viu, abans no es mori" (Ap 3,2)",31
i esmentava unes paraules del Missatge
final del Sínode de 1999 dedicat a Euro-
pa: "La secularització que contagia un
ampli sector de cristians que normalment
pensen, decideixen i viuen com si Crist no
existís, lluny d'apagar la nostra esperança,
la fan més humil i capaç de confiar només
en Déu. De la seva misericòrdia rebem la
gràcia i el compromís de la conversió."32
També la nostra autoanàlisi de la realitat
eclesial de Catalunya ens demana con-
versió: una gràcia i un compromís que
comencen en el cor de cada cristià.
En aquest 125è aniversari del patro-
natge de la Mare de Déu de Montserrat
sobre Catalunya, preguntem-nos si, com
feia la Verge Maria, conservem viva la
memòria de Jesús.33 Només ell salva, i
no cap fórmula humana que pugui capti-
var-nos en un moment donat. Hem parlat
d'increença i de crisis de fe. Preguntem-
nos quina part de responsabilitat hi tenim
nosaltres —ministres ordenats, persones
C o n f e r è n c i a E p i s c o p a l Ta r r a c o n e n s e
G e n e r - F e b r e r 2 0 0 77 2Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13 consagrades, laics i laiques. ¿No hi hauria,
a la nostra terra, més salabror cristiana, si
fóssim, de debò, sal que sala?34 Des d'un
acolliment més ple, més conseqüent, més
joiós, més irradiant de la bona nova de
Jesús per part nostra, podem pensar espe-
rançadament en una nova evangelització
de Catalunya. Som conscients que també
nosaltres, com a bisbes, som cridats a
la "conversió del cor" i a la "conversió
pastoral".
d) Casa i escola de comunió
El Senyor Jesús ens va deixar dit que hi
ha una estreta relació entre la unió dels
seus deixebles i la fe del món: "Que tots
siguin u, com tu, Pare, estàs en mi i jo en
vós. Que també ells estiguin en nosaltres,
perquè el món cregui que tu m'has envi-
at."35 I el llibre dels Fets dels Apòstols ens
presenta, com una icona eclesial perenne,
la primera comunitat cristiana, creixent a
partir de la comunió fraterna, "constants
i unànimes en la pregària, juntament […]
amb Maria, la Mare de Jesús".36 Sovint
ens costa de mantenir-nos en comunió
afectuosa, tot i compartir una mateixa fe.
Constatem un excés de duresa, un dèficit
de misericòrdia, massa tendència al judici
excloent entre catòlics d'estils d'espiri-
tualitat diversos, d'associacions o grups
que recelen els uns dels altres. També
costa, de vegades, que cristians d'opcions
polítiques diverses comparteixin el treball
eclesial. L'evangelització demana que tots
comptem amb tots, que totes les sensibi-
litats dels germans en la fe se sentin aco-
llides i compreses a la casa del Pare, que
no trenquem la canya esquerdada.37 Tots
hem de fer un esforç renovat d'aproxima-
ció i de servei: els bisbes amb els preve-
res, els religiosos i tot el poble de Déu; els
preveres amb el laïcat; tots plegats amb
els catòlics menys practicants, amb els qui
cerquen la veritat i amb els no creients.
Som portadors d'una salvació que no ens
pertany. Si ell, el Mestre i el Senyor, renta
els peus dels deixebles, nosaltres hem de
fer el mateix els uns amb els altres.38 Si
fem que la nostra Església sigui sempre
"casa" de comunió, podrà ser "escola"
de comunió enmig del nostre poble, i, ben
unida en comunió, sortirà amb nou ardor i
amb esperança a l'entusiasmadora missió
que Jesucrist mateix li ha confiat: "Aneu,
[…] a tots els pobles i feu-los deixebles
meus. […] Jo sóc amb vosaltres dia rere dia
fins a la fi del món."39
9. Com a Canà de Galilea
Canà és una població de Galilea. Una
simple boda que s'hi celebrà fa uns dos
mil anys ha arribat fins a nosaltres i forma
part de la memòria col·lectiva dels cristi-
ans.40 Tot s'originà per una feliç pensada
dels nuvis: van convidar a la festa, junta-
ment amb Jesús, la seva mare Maria. I va
arribar el moment crític: havien calculat
malament i, a mig convit, se'ls va acabar el
vi. Quin fracàs en el petit marc social dels
joves contraents i de les seves famílies!
Aleshores es va veure la transcendència
d'aquella invitació. Maria va intervenir.
S'adreçà simplement a Jesús: "No tenen
vi." I als cambrers: "Feu tot el que ell us
digui." Uns moments després, un vi d'alta
qualitat corria per les taules del banquet i,
amb ell, l'alegria.
Montserrat ha estat sempre, per als
ciutadans d'aquesta terra, una festa, un
convit. Tots hi hem trobat, des de petits,
la presència propera i entranyable de
E s g l é s i a d i o c e s a n a 7 3
Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13Maria que convida a la pregària del cor.
Els monjos de sant Benet, al llarg d'una
història mil·lenària, han anant enriquint
Montserrat amb els dons de la contem-
plació, de la litúrgia, de la cultura, de
l'acolliment. La fe catòlica hi té gust de pa
de casa.
Tant de bo, en la celebració del 125è
aniversari del patronatge de la Moreneta
sobre Catalunya, les nostres deu Esglésies
diocesanes, amb totes les seves comu-
nitats, amb les seves famílies, amb tots
els seus membres… invitessin de bell nou
Jesús amb la seva mare Maria a fer-se pre-
sents en els nostres cors, en les nostres
tasques, en tota la vida del país. Tant de
bo seguíssim la veu de Maria que, asse-
nyalant-nos Jesús, ens diu a tots: "Feu
tot el que ell us digui."41 Entraríem en el
segle XXI amb tota l'aigua de les nostres
il·lusions i esperances, dels nostres pro-
jectes i dels nostres problemes, dels nos-
tres valors i del nostre pecat, transformats
en el vi generós de la gràcia de Déu.
Els Bisbes de CatalunyaFebrer de 2007
Comunicat de la reunió 182
Tiana
7-2-2007
Els dies 6 i 7 de febrer de 2007 ha tingut
lloc la reunió n. 182 de la Conferència
Episcopal Tarraconense (CET), a la Casa
d'Espiritualitat "Maria Immaculada", de
Tiana. La reunió ha estat presidida per
Mons. Jaume Pujol Balcells, arquebisbe de
Tarragona i hi han assistit els seus mem-
bres, llevat dels bisbes de Lleida i de Tor-
tosa, que han excusat la seva assistència.
1.- Els bisbes han tractat de la situació
religiosa, política i social actual. Pel que fa
a l'ensenyament i, en concret, al de la reli-
gió catòlica a l'escola han subratllat una
vegada més la seva importància formativa
i la conveniència que els pares el demanin
per als seus fills; pròximament es farà una
campanya informativa en aquest sentit.
2.- Els bisbes han seguit treballant en
la preparació de l'Aplec de l'Esperit 2007, la trobada interdiocesana de joves que
tindrà lloc a Tarragona el dissabte 26 de
maig de 2007, vigília de la festa de Pen-
tecosta. El seu lema serà Marcats per l'Es-perit. S'ha editat un CD amb 13 cançons i
uns materials catequètics per preparar-lo.
Tota la informació sobre l'Aplec es pot
rebre i les inscripcions es poden fer al web
http://www.aplecesperit07.cat/
3.- El matí del dimecres dia 7, els bisbes
l'han dedicat a la XXIII Reunió de treball
amb els professors de les Facultats de
Teologia (FTC) i de Filosofia (FEFC) de
Catalunya. Hi ha assistit per part de la
FTC, el degà Dr. Armand Puig i els profes-
sors Gaspar Mora, Xavier Morlans, Màxim
Muñoz, Salvador Pié i Ramon Prat; per
part de la FEFC, el degà Dr. Joan Martínez
Porcell i els professors Vicent Igual i Carles
Llinàs.
El tema de la reunió ha estat La propos-ta de l'Evangeli en l'actual context cultural i s'ha desenvolupat a partir de cinc comu-
nicacions. Els professors Martínez Porcell
i C. Llinàs, des de la perspectiva filosòfi-
ca, han exposat els principals trets de la
persona i de la cultura, avui, i X. Morlans
i M. Muñoz, des de la teologia catòlica,
han afirmat que la situació actual, mal-
grat les seves deficiències, és un moment
privilegiat per l'anunci de la Bona Notícia
de Jesucrist. Ramon Prat ha fet la refle-
C o n f e r è n c i a E p i s c o p a l Ta r r a c o n e n s e
G e n e r - F e b r e r 2 0 0 77 4Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13 xió pastoral sobre aquestes aportacions,
subratllant la importància de la presència
pública de l'Església, de la mediació de les
comunitats parroquials i de la personalit-
zació de la fe.
En el diàleg subsegüent s'han aprofun-
dit i desenvolupat les qüestions presenta-
des i, en especial, s'ha tractat sobre el pas
d'una acció pastoral de continuïtat a una
proposta explícita d'anunci evangelitzador
fet per tots els cristians convençuts del
do que han rebut en la fe, de l'esperança
entesa com a misteri i de l'amor que és
signe i símbol de Déu mateix.
4.- Els bisbes han nomenat Mn. Josep
Maria Mitjans, prevere de l'arxidiòcesi
de Tarragona, com a consiliari nacional
del moviment de Cristians de Pobles i
Comarques de Catalunya i han confirmat
el nomenament del Sr. Carlos López Ratón,
de Barcelona, com a president del movi-
ment d'infants i joves d'Acció Catòlica
(MIJAC).
5.- Així mateix, els bisbes han estu-
diat i aprovat el balanç de l'any 2006 i
el pressupost del 2007 del Fons Comú
Interdiocesà.
6.- El P. Màxim Muñoz, provincial dels
claretians, ha informat els bisbes dels
actes commemoratius del segon centenari
del naixement de Sant Antoni Maria Claret,
que s'esdevindrà aquest any 2007 i els ha
invitat a participar-hi.
Mons. Pujol ha lloat la figura del Pare
Claret, artesà, sacerdot, religiós, fundador,
bisbe i evangelitzador i, en nom dels bis-
bes, ha acceptat la invitació del P. Muñoz.
Una pròxima reunió de la CET tindrà lloc a
Vic i a Sallent de Llobregat, poble nadiu
del sant.
NOTES:
[1] Benet XVI, Encíclica Déu és amor, 40.
[2] Lc 1,49.
[3] Benet XVI, Discurs a la cúria romana,
22/12/2005.
[4] Mt 7,1.
[5] Mt 7,5.
[6] Mt 8,26.
[7] Cf. Lc 15,3-7.
[8] Ad gentes, 6 (la cursiva del text és
nostra).
[9] Joan Pau II, Discurs al Consell de les
Conferències Episcopals d'Europa,
11/10/1985, n. 11.
[10] Ibidem, n. 1.
[11] Cf. Mt 13,33.
[12] Gaudium et spes, n. 1.
[13] Mt 25,35.
[14] Mt 6,24.
[15] Lc 9,25.
[16] Concili provincial Tarraconense, res. 1.
[17] Benet XVI, Discurs al president Carlo A.
Ciampi, 24/06/2005.
[18] Cf. 2Tm 4,2.
[19] Joan Pau II, Discurs a Cuatro Vientos.
Madrid, 03/05/2003.
[20] Benet XVI, Discurs a l'ambaixador espan-
yol davant la Santa Seu, 20/05/2006.
[21] Concili provincial Tarraconense, res.
106.
[22] Cf. Mt 10,33.
[23] Cf. Jn 12,47.
[24] Mt 10,16.
[25] Sant Joan Crisòstom, Homilia 33,1.
[26] Cf. 2Co 4,7.
[27] Cf. Joan Pau II, Novo millennio ineunte,
n. 43.
[28] Benet XVI, Déu és amor, n. 2.
[29] Ac 3,6.
[30] Cf. 1Pe 3,15.
[31] Joan Pau II, Església a Europa, n. 26.
E s g l é s i a d i o c e s a n a 7 5
Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13[32] Missatge final del Sínode de 1999, n. 4.
[33] Cf. Lc 2,19.
[34] Cf. Mt 5,13.
[35] Jn 17,21.
[36] Ac 1,14.
[37] Cf. Mt 12,20.
[38] Cf. Jn 13,14.
[39] Mt 28,19-20.
[40] Cf. Jn 2,1-12.
[41] Jn 2,5.
Carta del vicari general del Bisbat de Lleida, comunicant la petició de renúncia del bisbe de Lleida
Benvolgut Sr. Bisbe
Per encàrrec de Mons. Francesc Xavier
Ciuraneta, Bisbe de Lleida, li comunico
que avui, dia 9 de febrer, a les 11 del matí,
el Consell Presbiteral de la Diòcesi ha estat
informat pel mateix Sr. Bisbe de la seva
petició de renúncia, que ha presentat al
Sant Pare amb data 1 de febrer de 2007.
Avui surt una carta a tots els
arque(bisbes) de la Tarraconense i Pro-
víncia Eclesiàstica de Barcelona. Però ha
volgut Mons. Ciuraneta que per correu
electrònic –com ara faig- siguin Vostès
informats, abans que rebin la notícia per
altres mitjans. Adjunto també en un arxiu
la carta que rebrà per correu.
Ens encomanem a les seves pregàries.
Joan R. Ezquerra
Vicari GeneralLleida
Carta del bisbe de Lleida als germans en l'episcopat
Benvolguts germans en l'Episcopat:
Les presents lletres tenen l'objectiu de
comunicar-vos la meva decisió de dema-
nar al Sant Pare que accepti la meva
renúncia del càrrec de Bisbe de Lleida per
la meva manca d'aquella salut que cal
tenir per complir adequadament la missió
encomanada al Bisbe.
La carta la vaig enviar al Sant Pare
amb data 1 de febrer. Confio amb la seva
benvolença. Perquè el "parquinson" va
progressant i cada vegada em sento més
limitat.
Us agreixo ben de cor les vostres pregà-
ries i el vostre interès per la meva malal-
tia. Continueu pregant per mi, perquè
en aquest moment important de la meva
vida, visqui en pau d'esperit i amb plena
docilitat a la voluntat del Pare Déu.
Preguem també per l'Església que pere-
grina a les terres de Ponent, que Déu li
doni un Pastor que guiï els fidels amb
encert, i que visqui en comunió profunda
amb tots vosaltres, sobretot amb el res-
pectiu metropolità. Jo us demano perdó
per si us he fet sofrir. No hi ha hagut mala
voluntat; més bé ha estat fruit de les
meves limitacions.
Quan rebi l'acceptació de la meva peti-
ció de part del Sant Pare penso retirar-me
al meu poble, amb la meva família, on
sempre hi sereu ben acollits.
Desitjant que el Senyor beneeixi la vos-
tra tasca, us saludo amb afecte de germà
en Crist.
C o n f e r è n c i a E p i s c o p a l Ta r r a c o n e n s e
7 7
Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
11
Pro
vín
cia
ecl
esi
àst
ica
[ ]
C
on
fere
nci
a E
pis
cop
al
Esp
añ
ola
G e n e r - F e b r e r 2 0 0 77 8Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13
Encuentro de Obispos de Conferencias Episcopales con la Asamblea de Ordina-rios de Tierra Santa, del 12 al 18 enero
La CEE estará representada por Mons.
Joan Enric Vives, Obispo de Urgell
Madrid
12-1-2007
El encuentro anual entre Obispos de Con-
ferencias Episcopales de varios países del
mundo con la Asamblea de los Ordinarios
Católicos de Tierra Santa tendrá lugar este
año en Jerusalén, Nazaret y Gaza, del 12 al
18 de enero. El Obispo de Urgell y Coprín-
cipe de Andorra, Mons. Joan Enric Vives,
participará en este encuentro, al igual que
en años anteriores, en representación de la
Conferencia Episcopal Española.
Colaboración española con Tierra Santa
El objetivo principal de este encuentro,
presido por el Patriarca Michel Sabbah y el
Nuncio Apostólico en Israel y Chipre, y dele-
gado apostólico en Jerusalén y Palestina,
el arzobispo Antonio Franco, es fomentar la
solidaridad con la comunidad cristiana en
Tierra Santa y compartir la vida pastoral de
la Iglesia local, que vive bajo una intensa
presión política y socio-económica.
La Conferencia Episcopal Española, a
través del Fondo "Nueva Evangelización",
sostiene diversos proyectos de colabora-
ción hacia las necesidades de las comuni-
dades cristianas en Tierra Santa.
Encuentros ecuménicos
Este año estarán presentes obispos
de Canadá, Inglaterra y Gales, Francia,
Alemania, Irlanda, Italia, España, Suiza y
Estados Unidos, así como representantes
del Consejo de Conferencias Episcopales
Europeas (CCEE) y de la Comisión de Epis-
copados de la Unión Europea (COMECE).
Cáritas Internacional, Catholic Relief Servi-
ces, Pax Christi Internacional, los Custodios
del Santo Sepulcro, la Sociedad Pontificia
de Misiones, Radio Vaticano y la Fundación
Ecuménica de Cristianos en Tierra Santa
también estarán representados.
Los asistentes a este encuentro partici-
parán en diversas celebraciones ecuméni-
cas y compartirán encuentros y eucaristías
con las comunidades cristianas locales.
En las primeras sesiones se informará
sobre la situación en Israel y Palestina con
expertos y políticos de ambas comunida-
des. Los Obispos examinarán el trabajo
que vienen realizando las Conferencias
Episcopales de manera coordinada a raíz
de estos encuentros.
Programa
El programa de este año 2007 incluye
una visita a Belén, donde los participantes
se unirán a las celebraciones de los niños
y visitarán varias instituciones, como por
ejemplo la Universidad de Belén y el Hos-
pital Infantil de Cáritas. Algunos partici-
pantes visitarán también Gaza, camino de
[ ]Comunicats
E s g l é s i a d i o c e s a n a 7 9
Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13Nazaret, donde parte de ellos ofrecerán
diversas conferencias y encuentros con
grupos católicos. Otra parte del grupo
podrá visitar los asentamientos palestinos
y ver un plan para futuras actividades.
Una parte importante de los días del
encuentro transcurrirá en Nazaret, donde
además celebrarán con las comunidades
católicas la misa del domingo. El final del
encuentro tendrá lugar en Jerusalén. Los
obispos esperan visitar al Primer Minis-
tro Israelí, Ehud Olmert, y al Presidente
Autoridad palestina, Mahmoud Abbas. El
último día, jueves 18 de enero, finalizará
la Asamblea con la redacción del Mensaje
final.
Comunicado del Encuentro de Obispos de Conferencias Episcopales con la Asamblea de Ordinarios de Tierra Santa
Bajo el título "Rompiendo el círculo del miedo, la cólera y la desesperación en Tierra Santa"
Jerusalén
18-1-2007
Como consecuencia de un año traumático
para los Israelíes, Palestinos y la gente de
Oriente Medio, el trabajo de nuestra coor-
dinación de conferencias episcopales en
apoyo de la Iglesia en Tierra Santa parece
más importante que nunca. En nuestros
países de origen y entre la gente católica,
hay un enorme interés y preocupación por
la situación en el Oriente Medio. La coordi-
nación representa conferencias católicas
de los obispos de Europa y de Norteamé-
rica. Este grupo de trabajo fue formado en
Jerusalén en 1998 a petición de la Santa
Sede.
Éste era nuestro séptimo viaje a Tierra
Santa para caminar en solidaridad con la
Iglesia local y sus obispos, mientras que
apoya la búsqueda para una paz justa.
Impulsamos a los católicos de todas las
naciones seguir en nuestros pasos, y los
millones de peregrinos a que visiten San-
tos Lugares y a las comunidades cristianas
de esta tierra. Nosotros les invitamos con
la sugerencia "ven y verás "
Muchos de nosotros visitamos Gaza
para encontrarnos con la comunidad cris-
tiana y con líderes musulmanes y palesti-
nos. La gente nos recibió con una cálida
bienvenida, esperando un futuro mejor
mientras vivían en la pobreza. Nuestra
delegación completa visitó después Gali-
lea y tuvo un encuentro con "las piedras
vivas" de las comunidades cristianas.
Rezamos con ellos, escuchado sus histo-
rias de la alegría y de la preocupación, y
aprendiendo de sus iniciativas para cons-
truir un futuro común con las personas de
todos los credos. Tuvimos la experiencia
de un enriquecedor diálogo inter-religioso
con un panel que incluyó a un judío, un
cristiano, un musulmán y un druze.
Repetidamente nos recordaron que los
peregrinos a esta tierra pueden encontrar-
se con comunidades cristianas vivas ade-
más de visitar los lugares santos. Deba-
timos con el Ministro del Turismo, Isaac
Herzog, maneras de animar y de mejorar
peregrinajes y visitas.
La presencia cristiana es una influencia
de moderación y es esencial para la conse-
cución de paz. Como dijo recientemente el
Papa Benedicto XVI, "los cristianos deben
ser ayuda y soporte para un futuro de paz
y fraternidad". Los cristianos son peque-
ños en número pero son una parte integral
de la gente de Israel y los territorios pales-
C O N F E R E N C I A E P I S C O P A L E S P A Ñ O L A
G e n e r - F e b r e r 2 0 0 78 0Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13 tinos. Sus derechos se deben garantizar
con el reconocimiento de la igualdad y de
una mejor seguridad, junto con las dere-
chos religiosos reconocidos por ley.
El acuerdo fundamental entre la Santa
Sede y el Israel se construye sobre los
derechos establecidos a través de los
siglos para facilitar la misión única de la
Iglesia en Tierra Santa. La vitalidad de la
iglesia y de sus instituciones en Israel,
incluyendo hospitales, escuelas, y hos-
picios que proporcionan valiosos servi-
cios a la comunidad entera, será realzada
cuando el acuerdo y otras medidas sean
ratificadas en la ley y se cumplan comple-
tamente. Durante más de una década, la
Iglesia ha perseguido esta meta. Pedimos
que los funcionarios israelíes permitan
las negociaciones para un acuerdo funda-
mental que debe ser terminado con éxito
y pronto. El garantizar y conceder visados
y permisos a los trabajadores de la Iglesia
continúa siendo una preocupación urgen-
te.
Nuestra creencia en el único Dios nos
obliga a que trabajemos por el bienestar
tanto de Israelíes como de palestinos, y
miembros de las tres religiones, Judíos,
Cristianos y musulmanes, quiénes perte-
necen a una única familia de Dios. Como
obispos y pastores, recordamos las recien-
tes palabras del Santo Padre al cuerpo
diplomático en cuyo encuentro dijo: "los
israelíes tienen derecho de vivir en paz en
su estado; los palestinos tienen el dere-
cho a una patria libre y soberana." (8 de
enero, 2007)
En una reunión con el vice-primer
ministro israelí Simón Peres, expresamos
una comprensión de los desafíos signi-
ficativos sobre la seguridad que hacen
falta a Israel. Discutimos la propuesta de
reducción en el número de "checkpoints"
o puntos fronterizos y la propuesta reali-
zada a los palestinos de reducirles tasas
fiscales, que podrían ser signos que ani-
maran, pero acentuado que estos gestos
son necesarios para romper el ciclo del
miedo israelí y de la cólera palestina que
dominan la situación actual.
El futuro de toda la gente de Tierra
Santa depende de asegurar una paz justa
y duradera. Hay claramente un sufrimiento
profundo en ambas partes. La confianza
mutua se debe establecer con unas medi-
das específicas que construyan confianza.
El establecimiento de un estado palestino
viable, con el cual terminara la ocupa-
ción, requiere tierras contiguas y hace
una llamada a la pregunta sobre la ruta de
la barrera de la seguridad y de la expan-
sión y sobre el establecimiento de los
asentamientos en Cisjordania. Mientras
tanto, los palestinos necesitan libertad de
movimiento de modo que puedan traba-
jar, visitar a los miembros de su familia,
obtener tratamientos médicos y acceder
a la educación. El tratamiento humillante
en las fronteras y los puntos de compro-
bación debe ser evitado. Puesto que el
fundamento de la sociedad es la familia,
las regulaciones israelíes deben permitir
la reunificación de familias donde haya un
esposo palestino.
En una reunión con el Presidente Abbas,
nosotros dimos a conocer que habíamos
atestiguado durante nuestras visitas los
sufrimientos y las privaciones que los
palestinos experimentan en el día a día.
Sin embargo, la unidad entre los líderes
palestinos es necesaria para ellos, para
así negociar una paz justa y crear un futu-
ro mejor. El alejamiento de la violencia y
el reconocimiento del Estado de Israel por
E s g l é s i a d i o c e s a n a 8 1
Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13todos los elementos de la sociedad pales-
tina ayudarán a reconstruir la confianza de
la comunidad internacional con el apoyo
de la Autoridad Palestina . El Presidente
Abbas afirmó la necesidad para la comu-
nidad internacional de apoyar iniciativas
nuevas, más seria y oportunas para per-
seguir la paz.
En esta nuestra séptima visita a la tierra
santa, observamos que 59 años después
de que el conflicto comenzara, la búsque-
da para la seguridad duradera y una paz
justa continúa. Vemos claro que se nece-
sita alcanzar la justicia y la paz de modo
que los israelíes puedan moverse más
allá de miedo, el cuál conduce a políticas
ineficaces de seguridad que oprimen a la
gente palestina, y así, que los palestinos
puedan moverse más allá de la cólera y de
la desesperación, las cuales conducen a
la violencia que aterroriza a los israelíes.
A nosotros nos anima para seguir apren-
diendo que el primer ministro israelí, el
presidente palestino y la Secretaria de
Estado de USA se encontrarán pronto para
trabajar juntos hacia una paz justa.
En comunión con los obispos de Tierra
Santa, urgimos a los católicos rezar por la
paz, a venir en peregrinación y a empren-
der otras actividades para apoyar a la
Iglesia Madre. Rezamos para que el valor y
la dirección que son necesarios romper el
asimiento del miedo y de la desesperación
en esta Tierra Santa.
(Traducción no oficial del original en inglés realizada por la Oficina de Información de la CEE)
Mensaje de los obispos de la Comisión Episcopal de Migraciones.Jornada mundial de las migraciones 2007: 14 de enero de 2007
"44 millones de personas: una sola familia"
"…sois miembros de la familia de dios" Ef 2,19
1. LA REALIDAD DE LA FAMILIA EMIGRANTE
A nadie se le oculta que el fenómeno
migratorio está siendo uno de los más
significativos del siglo casi recién estrena-
do. Como un signo de nuestro tiempo, lo
calificaba el Santo Padre Benedicto XVI en
su Mensaje de la Jornada Mundial de las
Migraciones el pasado año.
Dentro del fenómeno general de las
migraciones, reviste la familia emigrante
una especial importancia por el deter-
minante papel que la misma ocupa en la
vida de las personas, en la sociedad y en
la Iglesia. En la emigración, la familia sufre
por las especiales dificultades que vive,
como separación, desarraigo, barreras de
todo tipo para la reagrupación, aprendiza-
je del nuevo idioma, inculturación, adap-
tación al nuevo ambiente, integración en
la comunidad de fe… estas y otras dificul-
tades tiene que superar la familia cuando
se ve, toda ella o alguno de sus miembros,
sometida a abandonar su país e instalarse
en un país extranjero.
El Beato Juan XXIII calificó la separación
de las familias por motivos de trabajo
como una "dolorosa anomalía" poniendo
de relieve que cada cual tiene la obliga-
ción de tomar conciencia de ella y de hacer
todo lo que está en su poder para elimi-
C O N F E R E N C I A E P I S C O P A L E S P A Ñ O L A
G e n e r - F e b r e r 2 0 0 78 2Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13 narla1. En este contexto hay que situar la
realidad de los emigrantes que abando-
nan su país de origen en búsqueda de un
futuro mejor, de mejores condiciones de
vida para ellos mismos y sus familias.
2. SENTIDO DE LA JORNADA
La Jornada Mundial Anual de las Migra-
ciones supone para todos una llamada de
atención sobre este fenómeno social de
palpitante actualidad, que se está convir-
tiendo, en palabras del Papa Benedicto
XVI, en su Mensaje para esta Jornada,
en un "fenómeno estructural de nuestra
sociedad".
Es obvio que no podemos conformar-
nos con celebrar una Jornada al año sobre
una realidad que afecta a tantas personas
y que está dando una nueva configuración
a nuestra sociedad y a nuestra Iglesia.
La Jornada ha de significar, más bien, un
momento más intenso, una oportunidad
más favorable para conocer más de cerca
la realidad, para dejarnos interpelar por
ella a la luz de la palabra de Dios, un
nuevo punto de partida y una nueva moti-
vación para nuestro compromiso como
ciudadanos y como creyentes para todo
el año.
Al escoger como tema para la Jornada
de 2007 "la familia emigrante", el Santo
Padre pretende invitar a toda la Iglesia a
"acentuar su compromiso no sólo a favor
del individuo emigrante, sino también de
su familia, lugar y recurso de la cultura de
la vida y principio de integración de valo-
res" (Cf. Mensaje, 2007).Por nuestra parte, los Obispos de la
Comisión Episcopal de Migraciones de la
Conferencia Episcopal Española nos uni-
mos al Santo Padre, cuando aún resuena
el eco de sus mensajes con motivo del V
Encuentro Internacional de las Familias en
Valencia, e invitamos a todos los católicos
en España, especialmente a las familias,
y a cuantas personas de buena volun-
tad quieran escucharnos a adoptar una
actitud de cordial acogida y de relacio-
nes fraternas con las familias inmigrantes.
Procedentes de los más variados entornos
– geográficos, históricos, culturales, reli-
giosos… - poseen nuestra misma dignidad
y han de poder disfrutar de los mismos
derechos y ser sujetos de los mismos
deberes que nosotros y nuestras familias.
3. NUESTRA TAREA
La preocupación de la Iglesia por el
emigrante y su familia ha sido una cons-
tante a través de los tiempos, sobre todo
desde que León XIII en su Encíclica Rerum Novarum (1891) hablara del derecho de la familia migrante a un espacio vital. Esta
Doctrina se ha ido desarrollando y enri-
queciendo posteriormente hasta nuestros
días en el Magisterio de la Iglesia por
medio de importantes documentos de los
Papas y del Concilio Vaticano II, así como
de los obispos a través de las Comisiones
Episcopales o en sus respectivas diócesis.
Los inmigrantes católicos han de sen-
tirse desde el primer momento en la Iglesia
del país de acogida, en sus instituciones y
organizaciones, como en su propia casa,
en su familia, con los mismos derechos
y obligaciones que los autóctonos y sus
familias. El ideal es que lleguen a conver-
tirse en sujetos activos, en la pastoral y la
vida de la Iglesia local, plenamente inte-
grados, conservando su carácter específi-
co. Hacemos una especial invitación a las
parroquias para que acojan con gozo a las
E s g l é s i a d i o c e s a n a 8 3
Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13familias inmigrantes, faciliten su progresi-
va integración en la vida parroquial y en
sus estructuras organizativas, fomenten el
conocimiento mutuo y la convivencia con
las familias locales en orden a constituir
una sola familia: la familia de los hijos e
hijas de Dios.
Nuestra llamada se dirige también a la
Escuela Católica para que sea abanderada
en la noble y hermosa tarea educadora
de la población escolar inmigrante. La
Escuela es un marco privilegiado para el
conocimiento y la verdadera integración
de niños y jóvenes de diversa procedencia
y, a través de ellos y de la propia escuela,
de las familias de los inmigrantes.
Tanto la Parroquia como la Escuela
Católica y las restantes instituciones ecle-
siales, comunidades cristianas, movimien-
tos, asociaciones, etc. deben colaborar
activamente en hacer realidad lo que afir-
ma S. Pablo en Efesios 2,19: "Ya no sois
extranjeros, sino que ahora compartís con
el pueblo santo los mismos derechos, y
sois miembros de la familia de Dios".Todo lo anteriormente dicho en rela-
ción con las familias inmigrantes que son
católicas, es aplicable, con los obligados
matices, a las actitudes y comportamien-
tos de las comunidades, instituciones,
organizaciones y servicios de la Iglesia
Católica con las familias cristianas de la tradición ortodoxa, protestante o angli-cana. Somos hermanos en la fe, y ello ha
de transparentarse en nuestros comporta-
mientos fraternos.
También los demás inmigrantes no cristianos – creyentes de otras religio-
nes o no creyentes - y sus familias son
destinatarios de la misión evangelizadora
y de los servicios de la Iglesia y de los
cristianos. Todos han de ser objeto de la
preocupación de la Iglesia y de sus desve-
los de madre. A ellos han de ir destinados
también los servicios de la Iglesia en el
aspecto sociocaritativo, los de acogida y
acompañamiento, o en el defensa de sus
derechos. La Iglesia y todos sus miembros
somos un importante factor en la tarea de
la integración armónica de los inmigrantes
y de sus familias en la para ellos nueva
sociedad y, dado el caso, en el seno de la
comunidad cristiana de su nuevo país.
Hacemos un llamamiento a los respon-
sables de las administraciones públicas y
a cuantas personas tienen asignada una
tarea en relación con los inmigrantes y sus
familias para que establezcan normas jus-
tas y medidas adecuadas, que defiendan
y tutelen la dignidad y los derechos de los
inmigrantes y de sus familias. Invitamos a
todos los miembros de nuestra sociedad a ver a los inmigrantes y a sus familias no
como una carga o un peligro, sino como
una riqueza para nuestra sociedad y a
acogerlos cordialmente, a servirlos como
hermanos y a facilitarles su pacífica y enri-
quecedora integración. "Si no se garantiza
a la familia inmigrada una real posibilidad
de inserción y participación – nos dice
el Papa en su Mensaje -, es difícil prever
su desarrollo armónico". Reconocemos el
valioso servicio de tantas personas que,
en las administraciones públicas, en las
instituciones y organizaciones públicas y
privadas, de la sociedad y de la Iglesia, en
el voluntariado o individualmente, a los
inmigrantes y a sus familias, tanto en la
acogida y acompañamiento, como en el
proceso de integración, y otros servicios.
Les animamos a continuar en su trabajo y
a no desfallecer ante las dificultades. Con
el Papa animamos también a los Gobier-
nos de las naciones a la "ratificación de
C O N F E R E N C I A E P I S C O P A L E S P A Ñ O L A
G e n e r - F e b r e r 2 0 0 78 4Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13 los instrumentos legales internacionales
propuestos para defender los derechos de
los emigrantes, de los refugiados y de sus
familias". (Cf. Mensaje papal, 2007)
4. ALGUNOS SIGNOS DEL FENÓMENO DE LAS MIGRACIONES EN EL MOMENTO ACTUAL
El Papa, en su Mensaje para la Jornada
de las Migraciones de 2007, destaca algu-
nos aspectos, especialmente preocupan-
tes en este momento, del fenómeno de las
migraciones tales como la imperfecta o
nula integración de la primera generación,
que repercute en una deficiente integra-
ción de los jóvenes de la segunda genera-
ción; la emigración femenina y de niños,
más expuestos al tráfico de seres huma-
nos y a la prostitución; el empeoramiento
de las condiciones para la integración y la
reagrupación familiar de los refugiados, o
las dificultades de los estudiantes extran-
jeros, especialmente de los casados. Para
todos pide el Papa atención y medidas
especiales de parte de la Iglesia, que les
ayuden a recuperar su dignidad, a salir de
las situaciones perjudiciales o de riesgo,
a defender sus derechos y a vivir una vida
personal y familiar digna.
En España seguimos viviendo la situa-
ción de numerosas personas que llegan a
nuestro país sin los requisitos legales que
les garanticen un trabajo y una vivienda
dignas y un futuro con esperanza; a veces
corren en el camino un riesgo grave, al que
algunos sucumben. Con frecuencia son víc-
timas de desaprensivos que los explotan
antes de salir de sus respectivos países, en
el camino o en la llegada al nuestro.
Es de alabar la actitud y la respuesta
que muchas comunidades eclesiales y
otras instituciones, organizaciones y per-
sonas, individualmente o en grupo, están
dando en todo momento en la medida de
sus posibilidades. Felicitamos y alentamos
a las delegaciones diocesanas de migra-
ciones, a las Caritas, a las parroquias, a
los servicios de la Vida Consagrada… por
la labor de acogida, acompañamiento,
orientación y por otras respuestas con-
cretas.
Animamos a las comunidades cristia-
nas y demás organizaciones de la Iglesia y
a todos los cristianos a que asuman com-
promisos concretos durante este año a
favor de la persona y de la familia católica
inmigrante, con el firme propósito de ayu-
darles a que se conviertan en miembros
activos de su nueva familia en nuestra
Iglesia.
A nuestros hermanos inmigrantes y a
sus familias agradecemos su valiosa apor-
tación a nuestra sociedad, a nuestra Igle-
sia y a tantas personas como atienden en
su enfermedad, en su ancianidad o en sus
necesidades, colaborando, incluso en la
educación de la familia con la que traba-
jan. Les animamos a que cuanto antes se
sientan entre nosotros como en su propia
casa, en su familia, para que, con la ayuda
del Señor y en el respeto mutuo, cons-
truyamos entre todos una sociedad más
justa, solidaria y pacífica y mostremos al
mundo una comunidad cristiana de hijos
de Dios y de hermanos, unidos por encima
de toda diferencia de origen, cultura, raza,
religión o nación.
Para terminar, hacemos nuestra la reco-
mendación del Papa Benedicto XVI, en su
mensaje para esta Jornada, dirigidas a
cuantos trabajan con emigrantes e itine-
rantes: "La palabra de Pablo "La caridad de Cristo nos apremia" (2 Co 5, 14) los
E s g l é s i a d i o c e s a n a 8 5
Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13anime a entregarse, con preferencia, a los
hermanos y hermanas más necesitados".
Los Obispos de la Comisión Episcopal de Migraciones
_____
1 Mensaje Radiofónico con motivo del Año Mundial de
los Refugiados, 28 de Junio de 1959, AAS, LI (1959),
p. 482.
La Ley Orgánica de Educación (LOE), los Reales Decretos que la desarrollan y los derechos fundamentales de padres y escuelas
Comisión Permanente de la Conferencia
Episcopal Española
Madrid, 28-2-2007
Introducción
1. Cuando la Ley Orgánica de Educación
(LOE) fue presentada a la aprobación del
Congreso de los Diputados, el Comité Eje-
cutivo de la Conferencia Episcopal Espa-
ñola hizo pública, el 15 de diciembre de
2005, su grave preocupación ante un texto
legal que no garantizaba debidamente, e
incluso lesionaba, derechos fundamenta-
les en un campo tan importante para el
presente y el futuro de la sociedad como
es el de la educación de la juventud. Una
vez aprobada la Ley por el Congreso, el
mismo Comité Ejecutivo declaró de nuevo
públicamente, el 10 de marzo de 2006,
que la LOE no se atenía a lo pactado en los
Acuerdos entre la Santa Sede y el Estado
Español en lo referente a la enseñanza de
la Religión católica y a su profesorado.
2. Con todo, la Comisión Mixta Iglesia-
Estado se ha reunido cuatro veces a lo
largo del año 2006 para hablar sobre los
Reales Decretos que habrían de desarro-
llar las Disposiciones adicionales de la
LOE tocantes al estatuto de la enseñanza
y al del profesorado de Religión católica.
En esta fase, las autoridades guberna-
mentales han hecho un esfuerzo de diálo-
go y aproximación que agradecemos. Sin
embargo, no se ha llegado a unos Decre-
tos que podamos valorar como satisfac-
torios. La enseñanza de la Religión no es
regulada de modo que queden a salvo los
derechos de todas las partes implicadas.
Es lo que ahora, una vez publicados ya
casi todos los Decretos, queremos comu-
nicar a la opinión pública. Además desea-
mos valorar también otros aspectos de la
LOE y de su desarrollo administrativo que
estimamos que vulneran los derechos que
asisten a los padres en la educación de
sus hijos, tanto en el campo de la determi-
nación de la educación moral que deseen
para ellos, como en el de la libre elección
de centro educativo.
I. La enseñanza de la Religión católica
3. La enseñanza de la Religión católica
será, según lo establecido por la LOE,
de oferta obligatoria para los centros y
de libre elección para los alumnos. Es lo
estipulado en los Acuerdos Iglesia-Estado,
según el principio de la libertad civil en
materia religiosa, defendido siempre por
la Conferencia Episcopal.
4. Pero los Acuerdos estipulan también
que esta enseñanza será equiparable a
una asignatura fundamental. La LOE, en
cambio, ni siquiera la menciona en el cuer-
po de la Ley, relegándola a una Disposición
adicional. Por su parte, los Decretos de
C O N F E R E N C I A E P I S C O P A L E S P A Ñ O L A
G e n e r - F e b r e r 2 0 0 78 6Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13 enseñanzas mínimas reducen el número
de horas que se le asignan; y establecen
que los alumnos que no cursen Religión
-en su versión confesional o aconfesional-
recibirán una "atención educativa", cuya
definición queda al arbitrio de cada cen-
tro, sin que tenga nada que ver con una
enseñanza de contenidos reglados y eva-
luables. Es una solución discriminatoria
para quienes eligen la Religión, que hacen
un esfuerzo académico, mientras que
quienes no la eligen disfrutan de tiempo
libre o de estudio. Una solución, además,
que, según muestra la experiencia, tiende
a crear problemas de orden y disciplina
en los centros. Si a todo ello se añade el
carácter no computable de las evaluacio-
nes de la Religión, hemos de concluir que
el estatuto académico de la enseñanza de
la Religión no resulta equiparable al de
una asignatura fundamental que se impar-
te sin que nadie resulte discriminado. Así,
la regulación de esta enseñanza carece
de la seriedad académica que reclama el
derecho de quienes la solicitan libremen-
te, es decir, cerca del ochenta por ciento
de los padres. Queda, pues, obstaculizado
el ejercicio real y efectivo de un derecho
reconocido por la Constitución Española
en su artículo 27, 3 y no se cumple lo pac-
tado en los Acuerdos entre la Santa Sede
y el Estado Español.
II. El profesorado de Religión católica
5. La LOE introduce una nueva regu-
lación del profesorado de Religión que
no responde satisfactoriamente ni a los
compromisos adquiridos por el Estado con
la Iglesia Católica, en virtud del Acuerdo
correspondiente, ni a la jurisprudencia
sobre la materia, en particular, a la última
Sentencia del Tribunal Constitucional, del
pasado día 15 de febrero. Porque la Ley
asimila la situación legal de los profesores
de Religión en las escuelas estatales a las
formas contractuales generales reguladas
por el Estatuto de los Trabajadores, sin
reconocer satisfactoriamente el carácter
específico de su trabajo, derivado de la
misión canónica que les encomienda la
enseñanza de la religión y moral católica.
6. Es verdad que los profesores de
religión son trabajadores de la enseñan-
za, cuyos derechos laborales deben ser
plenamente reconocidos y tutelados. Los
obispos somos los primeros interesados
en ello, pues de ese modo se hace justicia
a su labor y se dignifica su misión, que es
misión de Iglesia. Pero, al mismo tiempo,
los profesores de religión católica ejercen
una misión específica - la de formar a los
alumnos en la doctrina y la moral católica
- que exige una capacitación académica
especial e identificación con la doctrina
que se enseña. A quienes libremente soli-
citan tal enseñanza hay que garantizarles
que sea impartida por profesores idóneos
para ello. Es la autoridad de la Iglesia
quien puede ofrecer tal garantía. No son
los poderes públicos, ni las organizaciones
sindicales, ni ninguna otra instancia quie-
nes están en condiciones de garantizar la
idoneidad del profesorado para impartir
la religión y la moral católica, es decir, la
misión canónica. Eso es lo justo y lo pro-
pio de un Estado de derecho que tutela de
modo positivo la libertad religiosa.
7. Pues bien, ni la LOE ni el último
borrador de Real Decreto que conocemos
establecen los mecanismos jurídicos ade-
cuados para que la autoridad de la Iglesia
pueda ejercer con seguridad su obligación
de garantizar la idoneidad del profeso-
E s g l é s i a d i o c e s a n a 8 7
Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13rado de religión. Por tanto, si las cosas
permanecen como se encuentran en este
momento, es posible que sea necesario
recurrir a las acciones legales oportunas
para que sea respetado el ordenamiento
jurídico vigente, que tutela los derechos
de todos.
III. La "Educación para la ciudadanía"
a) Una formación estatal y obligatoria de la conciencia
8. La enseñanza de la Religión y Moral
católica debe ser y es optativa para los
alumnos, porque han de ser los padres
quienes determinen el tipo de forma-
ción religiosa y moral que deseen para
sus hijos. Éste es su derecho primordial,
insustituible e inalienable. Se lo reconoce
la Constitución en el artículo 27, 3. Queda
tutelado también por el artículo 16, 1, que
consagra la libertad ideológica y religiosa.
Por tanto, el Estado no puede imponer
legítimamente ninguna formación de la
conciencia moral de los alumnos al margen
de la libre elección de sus padres. Cuando
éstos eligen libremente la Religión y Moral
católica, el Estado debe reconocer que
la necesaria formación moral de la con-
ciencia de los alumnos queda asegurada
por quienes tienen el deber y el derecho
de proveer a ella. Si el sistema educativo
obligara a recibir otra formación de la con-
ciencia moral, violentaría la voluntad de
los padres y declararía implícitamente que
la opción hecha por ellos en el ejercicio de
sus derechos no es considerada válida por
el Estado.
9. Precisamente eso es lo que hace
ahora el Estado con la nueva área creada
por la LOE bajo el nombre de "Educación
para la ciudadanía". Si el texto de la Ley
dejaba algún margen para la duda, los
Decretos que la desarrollan establecen
expresamente que dichas enseñanzas pre-
tenden formar, con carácter obligatorio,
"la conciencia moral cívica" de todos los
alumnos en todos los centros. De ahí que
los criterios de evaluación no se refieran
sólo a contenidos, sino también a actitu-
des y hábitos personales, cuya constitu-
ción se basa siempre en la visión de la vida
que informa la conciencia moral (véase, en
particular, el Decreto de 29 de diciembre
de 2006 sobre la Educación Secundaria).
Se formará y evaluará, pues, la conciencia
moral de los alumnos, al margen de la
voluntad de sus padres.
10. Es cierto que la educación de la
conciencia no debe quedar excluida de la
tarea educativa. Por el contrario, una edu-
cación verdaderamente integral que persi-
ga el desarrollo armonioso de la persona
en todas sus dimensiones no puede redu-
cirse a la mera transmisión de conocimien-
tos; ha de referirse también a la verdad
del ser humano como norma y horizonte
de la vida. Pero las enseñanzas antropo-
lógicas orientadas a la formación de la
conciencia moral - tanto en lo "personal"
como en lo "social" - no son competencia
del Estado. La autoridad pública no puede
imponer ninguna moral a todos: ni una
supuestamente mayoritaria, ni la católica,
ni ninguna otra. Vulneraría los derechos
de los padres y/o de la escuela libremente
elegida por ellos según sus convicciones.
Son los padres y es la escuela, como cola-
boradora de aquéllos, quienes tienen el
derecho y el deber de la educación de las
conciencias, sin más limitaciones que las
derivadas de la dignidad de la persona y
del justo orden público.
C O N F E R E N C I A E P I S C O P A L E S P A Ñ O L A
G e n e r - F e b r e r 2 0 0 78 8Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13 b) Impone el relativismo moral y la
ideología de género
11. Con lo dicho bastaría para que nos
viéramos en la necesidad de denunciar
una asignatura, cuyo objetivo confesa-
do es una formación de las conciencias
impuesta por el sistema educativo a todos
los alumnos. Pero además hemos de
denunciar también que los criterios que
guiarán estas enseñanzas son los propios
del relativismo y de la llamada ideología
de género. La "verdad" no juega papel
alguno en los Decretos que desarrollan sus
contenidos. En cambio, el nuevo concepto
de "homofobia" forma parte de los conte-
nidos previstos como enseñanzas mínimas
por los Reales Decretos. Bajo tal concepto
se esconde una visión de la constitución
de la persona más ligada a las llamadas
"orientaciones sexuales" que al sexo. De
ahí que el sexo, es decir, la identidad de
la persona como varón o como mujer, sea
suplantado por el "género" precisamente
cuando se señalan los criterios según los
cuales se evaluará la conciencia moral de
los alumnos de Secundaria.
12. No habría nada que objetar a una
asignatura que facilitara el conocimiento
objetivo de los principios constitucionales
o de las normas cívicas de convivencia. Lo
que denunciamos son unas enseñanzas
concretas que, bajo el nombre de "Educa-
ción para la ciudadanía", constituyen una
lesión grave del derecho de los padres a
determinar la educación moral que desean
para sus hijos; unas enseñanzas que,
además, tal como aparecen programadas,
significan la imposición del relativismo
y de la ideología de género. No es preci-
samente esto lo que los organismos de
Europa sugieren a los Estados miembros.
No es éste el modo adecuado de salir al
paso de la necesidad apremiante de una
formación integral de la juventud para la
convivencia en la verdad y la justicia, con
actitudes positivas que contribuyan a la
creación y consolidación de la paz en las
familias, las escuelas y la sociedad. Todos
deseamos que la escuela forme ciudada-
nos libres, conscientes de sus deberes y
de sus derechos, verdaderamente críticos
y tolerantes. Pero eso no se consigue con
introducir en las conciencias de los jóve-
nes el relativismo moral y una ideología
desestructuradora de la identidad perso-
nal. Esta "Educación para la ciudadanía"
de la LOE es inaceptable en la forma y el
fondo: en la forma, porque impone legal-
mente a todos una antropología que sólo
algunos comparten y, en el fondo, porque
sus contenidos son perjudiciales para el
desarrollo integral de la persona.
c) Reclama una actuación responsable y comprometida
13. Los padres harán muy bien en
defender con todos los medios legítimos
a su alcance el derecho que les asiste
de ser ellos quienes determinen la edu-
cación moral que desean para sus hijos.
Los centros católicos de enseñanza, si
admiten en su programación los conte-
nidos previstos en los Reales Decretos,
entrarán en contradicción con su carácter
propio, informado por la moral católica. El
Estado no puede obligarles a hacerlo, si
no es vulnerando el derecho a la libertad
de enseñanza y a la libertad religiosa. Los
centros estatales, por su parte, al tener
que impartir esta asignatura perderán su
obligada neutralidad ideológica e impon-
drán a los alumnos una formación moral
E s g l é s i a d i o c e s a n a 8 9
Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13no libremente elegida por sus padres o
incluso expresamente contradictoria con
su voluntad cuando éstos hayan elegido
para sus hijos la enseñanza de la Religión
y Moral católica. Los padres y los centros
educativos deben actuar de modo res-
ponsable y comprometido en favor de sus
derechos educativos y de la libertad de
conciencia.
IV. Las libertades de enseñanza y de elec-ción de centro educativo
14. Además de la nueva área de "Edu-
cación para la ciudadanía", la LOE pre-
senta también otras disposiciones que
condicionan seriamente las libertades de
enseñanza y de elección de centro. Por-
que la Ley no se inspira en el principio de
subsidiariedad, según el cual, los poderes
públicos regulan las condiciones necesa-
rias para que la sociedad pueda ejercitar
por sí misma los deberes y derechos que
son originariamente propios suyos, en
particular, de las familias y de las escue-
las. Por el contrario, la educación es defi-
nida, con un claro tinte estatalista, como
un "servicio público" (Preámbulo y art.
108, 5) con el que la sociedad debe cola-
borar (Preámbulo).
15. Así, no se le da la prioridad debida
a la demanda de las familias a la hora
de elegir el centro escolar que desean
para sus hijos, cuando se establecen una
zonificación respecto al domicilio de los
solicitantes (art. 84, 2) y unas "áreas de
influencia" de los centros (art. 86) como
criterios excesivamente condicionantes de
la admisión de los alumnos.
16. Por su parte, la iniciativa social
que desea crear y dirigir centros educa-
tivos queda indebidamente supeditada
a las consignaciones presupuestarias y
a la aplicación del principio de econo-
mía y eficiencia, según los criterios de la
Administración (cf. art. 109, 3), así como
a imprecisos criterios de "necesidades de
escolarización" (art. 116, 1). Además, a los
centros de iniciativa social no se les garan-
tiza la libertad suficiente para establecer
su propio proyecto educativo, sometido a
un indeterminado "marco general" esta-
blecido por la Administración (art. 121, 3);
tampoco se les garantiza que los alumnos
acepten su proyecto educativo, sino tan
sólo que lo respeten (art. 115, 2), ni se
les reconoce la suficiente autonomía de
dirección, tanto por los condicionamientos
que se les imponen en la admisión de los
alumnos, ya mencionados, como por la
obligada presencia de una autoridad polí-
tica en el Consejo Escolar (art. 126, 1c).
Conclusión
17. La LOE es la quinta Ley Orgánica
de educación, en sólo veinte años, y es la
que ha obtenido un menor respaldo par-
lamentario de todas (sólo el 55 por ciento
del Congreso). Son sin duda posibles dife-
rentes soluciones técnicas a los graves
problemas planteados en un campo tan
sensible como es el de la educación. Pero
es necesario llegar a un gran consenso o
pacto de Estado en las cuestiones básicas
que afectan a los derechos fundamentales
de las personas. No se ha conseguido.
Mientras llega ese momento, anhelado
por tantos, en especial por la comunidad
educativa, será necesario hacer respetar
los derechos de todos y, al mismo tiempo,
colaborar del mejor modo posible, según
las responsabilidades de cada uno, en la
vital tarea de la educación.
C O N F E R E N C I A E P I S C O P A L E S P A Ñ O L A
G e n e r - F e b r e r 2 0 0 79 0Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13 18. Sabemos que la inmensa mayoría
de los profesores de religión ejercen su
misión de modo ejemplar. Aprovechamos
para reiterarles nuestra confianza y ani-
marles a seguir trabajando con el talento
y el compromiso personal que rinden el
fruto que esperan los alumnos, las fami-
lias, la sociedad y toda la Iglesia. Ellos
mismos conocen que, a pesar de las difi-
cultades, su generosidad y competencia lo
hace posible. Los profesores de religión no
son catequistas. Ellos enseñan la doctrina
y la moral católica de modo académico y
con el testimonio de su vida en el contex-
to del diálogo sistemático entre la fe y la
razón. La escuela, como lugar de la edu-
cación integral de la persona, es el marco
apropiado para ello.
19. A los directores de centros educa-
tivos les agradecemos su colaboración
y confiamos en su buen hacer ante las
nuevas responsabilidades que para ellos
supone la llamada "atención educativa".
Son muchos también los maestros y pro-
fesores que, explicando matemáticas o
cualquier otra asignatura, ofrecen a sus
alumnos el ejemplo de una tarea educa-
tiva hecha con dedicación, competencia,
respeto y cariño por los niños y jóvenes.
Su labor es exigente y sacrificada. Nuestro
agradecimiento y nuestro aliento se dirige
a todos ellos, en particular, a quienes de
ese modo dan testimonio silencioso o
explícito de su fe católica.
20. No podemos dejar de mencionar
especialmente a cuantos están aportando
a la sociedad y a la Iglesia el impaga-
ble servicio de la educación integral que
representa la Escuela Católica, tan apre-
ciada por tantos padres. Les agradecemos
muy de corazón su abnegado trabajo y su
vocación de educadores desde su condi-
ción de seglares, ministros ordenados o,
muy en particular, desde tantas formas de
vida consagrada de dilatada, benemérita
y fecunda tradición educadora. Todos los
responsables de las escuelas católicas
estarán - no lo dudamos - a la altura del
desafío que suponen para sus centros
las diversas dificultades a las que hemos
hecho referencia, en particular, la llamada
"Educación para la ciudadanía". Es un
momento decisivo para el futuro de la
Escuela Católica.
21. Los padres, en fin, seguirán respon-
diendo cada vez con mayor empeño a sus
obligaciones de primeros educadores de
sus hijos y exigirán que sus correspon-
dientes derechos sean respetados. Cuan-
do año tras año inscriben a sus hijos en
la clase de Religión católica dan muestras
claras de que son conscientes de su res-
ponsabilidad. Pueden legalmente hacer-
lo y deben seguir haciéndolo. La Iglesia
desea ofrecer también a todos los padres
los centros católicos que ellos solicitan
para sus hijos y de los que tantas veces
se ven privados, por falta de una ofer-
ta suficiente. Las dificultades existentes
para la creación o ampliación de tales
centros, a causa de las restricciones que
sufre la libertad de enseñanza, perjudican
ante todo a los padres y a los alumnos.
Las asociaciones de padres y de familias
están llamadas a jugar un gran papel en
un sistema educativo que forme de modo
verdaderamente integral a niños y jóvenes
como personas y ciudadanos.
A todos encomendamos a la maternal
protección de María, trono de la Sabidu-
ría.
9 1
Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
11
Pro
vín
cia
ecl
esi
àst
ica
[ ]
Sa
mta
Se
u
G e n e r - F e b r e r 2 0 0 79 2Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13
Missatge del Sant Pare per a la Jornada Mundial de la Pau 2007 (1 de gener): La persona humana, cor de la pau
Vaticà
8-12-2006
1. Al començament del nou any, vull fer
arribar als governants i als responsables
de les nacions, així com a tots els homes
i dones de bona voluntat, els meus desigs
de pau. Els dirigeixo en particular a tots
els qui són provats pel dolor i el sofriment,
als qui viuen sota l'amenaça de la violèn-
cia i la força de les armes o que, atacats
en la seva dignitat, esperen el seu rescat
humà i social. Els dirigeixo als nens, que
amb la seva innocència enriqueixen de
bondat i esperança la humanitat, i, amb el
seu dolor, ens impulsen a tots a treballar
per la justícia i la pau.
Pensant precisament en els infants,
especialment en els que tenen el futur
compromès per l'explotació i la maldat
d'adults sense escrúpols, he volgut que,
en ocasió de la Jornada Mundial de la
Pau, l'atenció de tots se centri en el tema
"La persona humana, cor de la pau". En
efecte, estic convençut que respectant la
persona es promou la pau, i que cons-
truint la pau es posen les bases per a un
autèntic humanisme integral. Així és com
es prepara un futur serè per a les noves
generacions.
La persona humana i la pau: do i tasca
2. La Sagrada Escriptura diu: "Déu va
crear l'home a imatge seva, el va crear a
imatge de Déu, creà l'home i la dona" (Gn
1,27). Per haver estat fet a imatge de Déu,
l'ésser humà té la dignitat de persona; no
és solament alguna cosa, sinó algú capaç
de conèixer-se, de posseir-se, de lliurar-se
amb llibertat i d'entrar en comunió amb
altres persones. Al mateix temps, per la
gràcia, està cridat a una aliança amb el
seu Creador, a oferir-li una resposta de
fe i amor que ningú més no pot donar
en el seu lloc.42 En aquesta perspectiva
admirable es comprèn la tasca que s'ha
confiat a l'ésser humà de madurar en la
seva capacitat d'amor i de fer progressar
el món, renovant-lo en la justícia i en la
pau. Sant Agustí ensenya amb una síntesi
eloqüent: "Déu, que ens ha creat sense
nosaltres, no ha volgut salvar-nos sense
nosaltres."43 Per tant, cal que tots els
éssers humans conreïn la consciència dels
dos aspectes: el do i la tasca.
3. També la pau és al mateix temps
un do i una tasca. Si bé és veritat que la
pau entre els individus i els pobles, la
capacitat de viure els uns amb els altres,
establint relacions de justícia i solidaritat,
suposa un compromís permanent, també
és veritat, i ho és més encara, que la pau
és un do de Déu. En efecte, la pau és
una característica de l'obrar diví que es
manifesta tant en la creació d'un univers
ordenat i harmoniós com en la redempció
de la humanitat, que necessita ser res-
catada del desordre del pecat. Creació
i redempció palesen, doncs, la clau de
[ ]Comunicats
E s g l é s i a d i o c e s a n a 9 3
Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13lectura que introdueix a la comprensió
del sentit de la nostra existència sobre
la terra. El meu venerat predecessor Joan
Pau II, dirigint-se a l'Assemblea General de
les Nacions Unides el 5 d'octubre de 1995,
va dir que nosaltres "no vivim en un món
irracional o sense sentit […], hi ha una lògi-
ca moral que il·lumina l'existència humana
i fa possible el diàleg entre els homes i
entre els pobles".44 La "gramàtica" trans-
cendent, és a dir, el conjunt de regles
d'actuació individual i de relació entre
les persones en justícia i solidaritat, està
inscrita en les consciències, en les quals
es reflecteix el savi projecte de Déu. Com
he volgut reafirmar recentment, "creiem
que en l'origen hi ha el Verb etern, la raó
i no la irracionalitat".45 Per tant, la pau és
també una tasca que exigeix de cadascú
una resposta personal coherent amb el pla
diví. El criteri en el qual ha d'inspirar-se
aquesta resposta no pot ser altre que el
respecte de la "gramàtica" escrita en el
cor de l'home pel seu diví Creador.
En aquesta perspectiva, les normes del
dret natural no han de considerar-se com
directrius que s'imposen des de fora, com
si coartessin la llibertat de l'home. Per
contra, han de ser acollides com una crida
a portar a terme fidelment el projecte diví
universal inscrit en la naturalesa de l'ésser
humà. Guiats per aquestes normes, els
pobles —en les seves respectives cultu-
res— poden acostar-se així al misteri més
gran, que és el misteri de Déu. Per tant,
el reconeixement i el respecte de la llei
natural són també avui la gran base per
al diàleg entre els creients de les diverses
religions, així com entre els creients i fins i
tot els no creients. Aquest és un gran punt
de trobada i, per tant, un pressupost fona-
mental per a una pau autèntica.
El dret a la vida i a la llibertat religiosa
4. El deure de respectar la dignitat
de cada ésser humà, en qui es reflecteix
la imatge del Creador, comporta com a
conseqüència que no es pot disposar lliu-
rement de la persona. Qui té més poder
polític, tecnològic o econòmic, no l'ha
d'emprar per a violar els drets dels altres
menys afortunats. En efecte, la pau es
basa en el respecte de tots. Conscient
d'això, l'Església es fa pregonera dels
drets fonamentals de cada persona. En
particular, reivindica el respecte a la vida i
a la llibertat religiosa de tots. El respecte
del dret a la vida en totes les seves fases
estableix un punt ferm d'importància deci-
siva: la vida és un do que el subjecte no
té a la seva entera disposició. Igualment,
l'afirmació del dret a la llibertat religiosa
posa de manifest la relació de l'ésser
humà amb un principi transcendent, que el
sostreu a l'arbitrarietat de l'home mateix.
El dret a la vida i a la lliure expressió de
la pròpia fe en Déu no estan sotmesos al
poder de l'home. La pau necessita que
s'estableixi un límit clar entre el que és i
no és disponible: així s'evitaran intromis-
sions inacceptables en aquest patrimoni
de valors que és propi de l'home com a
tal.
5. Referent al dret a la vida, cal denun-
ciar l'estrall que es fa d'ella en la nostra
societat: a més de les víctimes dels con-
flictes armats, del terrorisme i de diverses
formes de violència, hi ha morts silencio-
ses provocades per la fam, l'avortament,
l'experimentació sobre els embrions i
l'eutanàsia. Com no veure en tot això
un atemptat a la pau? L'avortament i
l'experimentació sobre els embrions són
una negació directa de l'actitud d'acollença
S a n t a S e u
G e n e r - F e b r e r 2 0 0 79 4Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13 de l'altre, indispensable per a establir
relacions de pau duradores. Respecte a
la lliure expressió de la pròpia fe, hi ha un
símptoma preocupant de manca de pau en
el món, que es manifesta en les dificultats
que tant els cristians com els seguidors
d'altres religions troben sovint per a pro-
fessar públicament i lliurement les seves
pròpies conviccions religioses.
Parlant en particular dels cristians, he de
notar amb dolor que a vegades no sols es
veuen impedits, sinó que en alguns Estats
són fins i tot perseguits, i recentment hem
hagut de constatar també tràgics episodis
de feroç violència. Hi ha règims que impo-
sen a tots una única religió, mentre que
altres règims indiferents alimenten no tant
una persecució violenta, sinó un escarni
cultural sistemàtic respecte a les creences
religioses. En tot cas, no es respecta un
dret humà fonamental, amb greus reper-
cussions per a la convivència pacífica. Això
promou necessàriament una mentalitat i
una cultura negativa per a la pau.
La igualtat de naturalesa de totes les persones
6. En l'origen de freqüents tensions
que amenacen la pau es troben segura-
ment moltes desigualtats injustes que,
tràgicament, hi ha encara en el món. Entre
elles són particularment insidioses, per
una banda, les desigualtats en l'accés a
béns essencials com el menjar, l'aigua,
l'habitatge o la salut; per una altra, les per-
sistents desigualtats entre home i dona en
l'exercici dels drets humans fonamentals.
Un element d'importància primordial
per a la construcció de la pau és el reco-
neixement de la igualtat essencial entre
les persones humanes, que neix de la seva
mateixa dignitat transcendent. En aquest
sentit, la igualtat és, doncs, un bé de tots,
inscrit en aquesta "gramàtica" natural que
es desprèn del projecte diví de la creació;
un bé que no es pot desatendre ni menys-
prear sense provocar greus conseqüències
que posen en perill la pau. Les gravíssimes
mancances que sofreixen moltes pobla-
cions, especialment del continent africà,
estan en l'origen de reivindicacions vio-
lentes i són per tant una tremenda ferida
infligida a la pau.
7. La insuficient consideració de la
condició femenina provoca també factors
d'inestabilitat en l'ordre social. Penso en
l'explotació de dones tractades com a
objectes i en tantes formes de falta de res-
pecte a la seva dignitat; penso igualment
—en un context divers— en les concepcio-
ns antropològiques persistents en algunes
cultures que encara assignen a la dona
un paper de gran submissió a l'arbitri de
l'home, amb conseqüències ofensives a la
seva dignitat com a persona i a l'exercici
de les llibertats fonamentals mateixes.
No es pot caure en la il·lusió que la pau
està assegurada mentre no se superin
també aquestes formes de discriminació
que laceren la dignitat personal inscrita
pel creador en cada ésser humà.46
L'ecologia de la pau
8. Joan Pau II, en la seva carta encíclica
Centesimus annus, escriu: "No sols la
terra ha estat donada per Déu a l'home,
que l'ha d'usar respectant la intenció ori-
ginària que és un bé, segons la qual li ha
estat donada; fins i tot l'home és per a
si mateix un do de Déu i, per tant, ha de
respectar l'estructura natural i moral de
què ha estat dotat."47 Responent a aquest
E s g l é s i a d i o c e s a n a 9 5
Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13do que el Creador li ha confiat, l'home,
juntament amb els seus semblants, pot
donar vida a un món de pau. Així, doncs,
a més de l'ecologia de la naturalesa hi
ha una ecologia que podem anomenar
"humana", i que al seu torn requereix
una "ecologia social". Això comporta que
la humanitat, si té veritable interès per la
pau, ha de tenir sempre present la inte-
rrelació entre l'ecologia natural, és a dir,
el respecte per la naturalesa, i l'ecologia
humana. L'experiència demostra que tota
actitud irrespectuosa amb el medi ambient
comporta danys a la convivència humana,
i viceversa. Cada vegada es veu més cla-
rament un nexe inseparable entre la pau
amb la creació i la pau entre els homes.
L'una i l'altra pressuposen la pau amb
Déu. La poètica oració de sant Francesc
coneguda com el "Càntic del Germà Sol"
és un admirable exemple, sempre actual,
d'aquesta multiforme ecologia de la pau.
9. El problema cada dia més greu del
proveïment energètic ens ajuda a com-
prendre la forta relació entre una i altra
ecologia. En aquests anys, noves nacions
han entrat amb puixança en la producció
industrial, incrementant les necessitats
energètiques. Això està provocant una
competitivitat davant els recursos dispo-
nibles sense comparació amb situacio-
ns precedents. Mentrestant, en algunes
regions del planeta es viuen encara condi-
cions de gran endarreriment, on el desen-
volupament està pràcticament bloquejat,
motivat també per la pujada dels preus
de l'energia. Què serà d'aquestes pobla-
cions? Quin gènere de desenvolupament,
o de no desenvolupament, els imposarà
l'escassetat de proveïment energètic? Qui-
nes injustícies i antagonismes provocarà
la carrera a les fonts d'energia? I com reac-
cionaran els exclosos d'aquesta compe-
tició? Són preguntes que evidencien que
el respecte per la naturalesa està vinculat
estretament amb la necessitat d'establir
entre els homes i les nacions relacio-
ns atentes a la dignitat de la persona i
capaces de satisfer les seves autèntiques
necessitats. La destrucció de l'ambient, el
seu ús impropi o egoista i l'acaparament
violent dels recursos de la terra generen
friccions, conflictes i guerres precisament
perquè són fruit d'un concepte inhumà de
desenvolupament. En efecte, un desenvo-
lupament que es limités a l'aspecte tècnic
i econòmic, descurant la dimensió moral
i religiosa, no seria un desenvolupament
humà integral, i, pel fet de ser unilateral,
acabaria fomentant la capacitat destructi-
va de l'home.
Concepcions restrictives de l'home
10. És urgent, doncs, fins i tot en el marc
de les dificultats i tensions internacionals
actuals, l'esforç per obrir pas a una ecolo-
gia humana que afavoreixi el creixement
de l'"arbre de la pau". Per a escometre
una empresa com aquesta, cal deixar-se
guiar per una visió de la persona no vicia-
da per prejudicis ideològics i culturals, o
per interessos polítics i econòmics que
incitin a l'odi i a la violència. És compren-
sible que la visió de l'home variï en les
diverses cultures. El que no és admissible
és que es promoguin concepcions antro-
pològiques que comportin el germen de la
contraposició i la violència. Són igualment
inacceptables les concepcions de Déu que
impulsin a la intolerància davant els nos-
tres semblants i el recurs a la violència
contra ells. Aquest és un punt que s'ha de
reafirmar amb claredat: mai no és accepta-
S a n t a S e u
G e n e r - F e b r e r 2 0 0 79 6Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13 ble una guerra en nom de Déu. Quan una
certa concepció de Déu dóna origen a fets
criminals, és senyal que aquesta concep-
ció s'ha convertit ja en ideologia.
11. Però avui la pau perilla no només pel
conflicte entre les concepcions restrictives
de l'home, o sigui, entre les ideologies.
Perilla també per la indiferència davant
allò que constitueix la veritable naturale-
sa de l'home. En efecte, són molts en els
nostres temps que neguen l'existència
d'una naturalesa humana específica, fent
així possible les més extravagants inter-
pretacions de les dimensions constitutives
essencials de l'ésser humà. També en això
es necessita claredat: una consideració
"feble" de la persona que doni motiu a
qualsevol concepció, fins i tot excèntrica,
només afavoreix en aparença la pau. En
realitat, impedeix el diàleg autèntic i obre
les portes a la intervenció d'imposicions
autoritàries, acabant així per deixar inde-
fensa la persona mateixa i, en conseqüèn-
cia, presa fàcil de l'opressió i la violència.
Drets humans i organitzacions interna-cionals
12. Una pau estable i veritable pres-
suposa el respecte dels drets de l'home.
Però si aquests es basen en una concep-
ció feble de la persona, com evitar que
s'afebleixin també ells mateixos? Es posa
així de manifest la profunda insuficiència
d'una concepció relativista de la persona
quan es tracta de justificar i defensar els
seus drets. L'aporia és palesa en aquest
cas: els drets es proposen com a absoluts,
però el fonament que s'addueix per a això
és només relatiu. Per què ens hauríem
de sorprendre si, davant les exigències
"incòmodes" que imposa un o altre dret,
algú s'atrevís a negar-lo o decidís rele-
gar-lo? Només si estan arrelats en bases
objectives de la naturalesa que el Creador
ha donat a l'home, els drets que se li han
atribuït poden ser afirmats sense por de
ser desmentits. D'altra banda, és palès
que els drets de l'home impliquen al seu
torn deures. Referent a això, bé deia el
mahatma Gandhi: "El Ganges dels drets
descendeix de l'Himàlaia dels deures."
Únicament aclarint aquests pressupostos
de fons, els drets humans, sotmesos avui
a atacs continus, poden ser defensats
adequadament. Sense aquest aclariment
s'acaba per usar l'expressió mateixa de
"drets humans" entenent subjectes molt
diversos entre si: per a alguns, serà la
persona humana caracteritzada per una
dignitat permanent i per drets sempre
vàlids per a tots i en qualsevol lloc; per a
uns altres serà una persona amb dignitat
versàtil i amb drets sempre negociables,
tant en els continguts com en el temps i
en l'espai.
13. Els organismes internacionals
es refereixen contínuament a la tutela
dels drets humans, i en particular ho
fa l'Organització de les Nacions Unides,
que, amb la Declaració Universal de 1948,
s'ha proposat com a tasca fonamental la
promoció dels drets de l'home. Es consi-
dera aquesta Declaració com una forma
de compromís moral assumit per tota la
humanitat. Això manifesta una profunda
veritat, sobretot si s'entenen els drets
descrits en la Declaració no simplement
com fundats en la decisió de l'assemblea
que els ha aprovat, sinó en la naturalesa
mateixa de l'home i en la seva dignitat
inalterable de persona creada per Déu.
Per tant, és important que els organismes
internacionals no perdin de vista el fona-
E s g l é s i a d i o c e s a n a 9 7
Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13ment natural dels drets de l'home. Això els
lliuraria del risc, per desgràcia sempre a
l'aguait, d'anar caient en una interpretació
merament positivista d'aquests drets. Si
això succeís, els organismes internacio-
nals perdrien l'autoritat necessària per a
ocupar el paper de defensors dels drets
fonamentals de la persona i dels pobles,
que és la justificació principal de la seva
pròpia existència i actuació.
Dret internacional humanitari i dret intern dels Estats
14. A partir de la convicció que exis-
teixen drets humans inalienables vinculats
a la naturalesa comuna dels homes, s'ha
elaborat un dret internacional humanitari,
a l'observació del qual s'han compromès
els Estats, fins i tot en cas de guerra.
Lamentablement, i deixant a banda el pas-
sat, aquest dret no ha estat aplicat cohe-
rentment en algunes situacions bèl·liques
recents. Així ha succeït, per exemple, en
el conflicte que fa mesos ha tingut com a
escenari el Sud del Líban, en el qual s'ha
desatès en bona part l'obligació de pro-
tegir i ajudar les víctimes innocents, i de
no implicar-hi la població civil. El dolorós
cas del Líban i la nova configuració dels
conflictes, sobretot des que l'amenaça
terrorista ha actuat amb formes inèdites
de violència, exigeixen que la comunitat
internacional corrobori el dret internacio-
nal humanitari i l'apliqui en totes les situa-
cions actuals de conflicte armat, incloses
aquelles que no estan previstes pel dret
internacional vigent. A més, la plaga del
terrorisme reclama una reflexió profunda
sobre els límits ètics implicats en l'ús
dels instruments moderns de la seguretat
nacional. En efecte, cada vegada més fre-
qüentment els conflictes no són declarats,
sobretot quan els desencadenen grups
terroristes decidits a arribar per qualse-
vol mitjà als seus objectius. Davant els
fets esglaiadors d'aquests últims anys,
els Estats han de percebre la necessitat
d'establir regles més clares, capaces de
contrastar eficaçment la dramàtica des-
orientació que s'està donant. La guerra
és sempre un fracàs per a la comunitat
internacional i una gran pèrdua per a la
humanitat. I quan, malgrat tot, s'hi arri-
ba, cal salvaguardar almenys els principis
essencials d'humanitat i els valors que
fonamenten tota convivència civil, esta-
blint normes de comportament que limitin
tant com sigui possible els danys i ajudin
a alleujar el sofriment dels civils i de totes
les víctimes dels conflictes.48
15. Un altre element que suscita gran
inquietud és la voluntat, manifestada
recentment per alguns Estats, de posseir
armes nuclears. Això ha accentuat ulte-
riorment el clima difús d'incertesa i de
temor davant una possible catàstrofe atò-
mica. És quelcom que fa pensar de nou en
els temps passats, en les ànsies aclapara-
dores del període de l'anomenada "guerra
freda". S'esperava que, després d'ella, el
perill atòmic hauria passat definitivament i
que la humanitat podria per fi fer un sospir
d'assossec durador. Referent a això, com
en sembla, d'actual, l'exhortació del con-
cili ecumènic Vaticà II: "Tota acció bèl·lica
destinada a la destrucció indiscriminada
de ciutats senceres o de vastos territoris
amb llurs habitants, és un crim contra
Déu i el mateix home, crim que ha de ser
condemnat fermament i decididament."49
Lamentablement, en l'horitzó de la huma-
nitat continuen formant-se núvols ame-
naçadors. La via per a assegurar un futur
S a n t a S e u
G e n e r - F e b r e r 2 0 0 79 8Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13 de pau per a tothom consisteix no només
en els acords internacionals per a la no
proliferació d'armes nuclears, sinó també
en el compromís d'intentar amb determi-
nació la seva disminució i desballestament
definitiu. Cap temptativa no pot deixar-se
de costat per a assolir aquests objectius
mitjançant la negociació. Està en joc la
sort de tota la família humana!
L'Església, tutela de la transcendència
de la persona humana
16. Desitjo, per últim, dirigir una crida
urgent al poble de Déu, perquè tot cristià
se senti compromès a ser un treballador
incansable en favor de la pau i un valent
defensor de la dignitat de la persona
humana i dels seus drets inalienables. El
cristià, donant gràcies a Déu per haver-lo
cridat a pertànyer a la seva Església, que
és "signe i salvaguarda de la transcendèn-
cia de la persona humana"50 en el món, no
es cansarà d'implorar-li el bé fonamental
de la pau, tan important en la vida de
cadascú. Sentirà també la satisfacció de
servir amb generosa dedicació la causa de
la pau, ajudant els germans, especialment
aquells que, a més de sofrir privacions i
pobresa, manquen també d'aquest pre-
ciós bé. Jesús ens ha revelat que "Déu
és amor" (1Jn 4,8), i que la vocació més
gran de cada persona és l'amor. En el Crist
podem trobar les raons supremes per
a fer-nos defensors ferms de la dignitat
humana i constructors audaços de pau.
17. Així doncs, que mai no manqui
l'aportació de tot creient a la promo-
ció d'un veritable humanisme integral,
segons els ensenyaments de les cartes
encícliques Populorum progressio i Solli-citudo rei socialis, de les quals ens pre-
parem per celebrar enguany precisament
el 40è i el 20è aniversari respectivament.
Al començament de l'any 2007, al qual
just traiem el cap —àdhuc entre perills i
problemes— amb el cor ple d'esperança,
confio la meva constant oració per tota la
humanitat a la Reina de la Pau, mare de
Jesucrist, "la nostra pau" (Ef 2,14). Que
Maria ens ensenyi en el seu Fill el camí de
la pau i il·lumini els nostres ulls perquè
sàpiguen reconèixer el seu rostre en el
rostre de cada persona humana, cor de
la pau.
Benedictus pp XVI
"LA FAMÍLIA MIGRANT"Missatge del sant pare Benet XVI per a la XCIII Jornada Mundial de l'Emigrant i del Refugiat,14 de gener de 2007Vaticà
18-10-2006
Benvolguts germans i germanes,
En ocasió de la propera Jornada Mundial
de l'Emigrant i del Refugiat, amb la mirada
posada en la santa família de Natzaret,
icona de totes les famílies, voldria convi-
dar-vos a reflexionar sobre la situació de la
família migrant. L'evangelista Mateu expli-
ca que, poc temps després del naixement
de Jesús, Josep es va veure obligat a sortir
de nit cap a Egipte enduent-se el nen i la
seva mare, per fugir de la persecució del
rei Herodes (cf. Mt 2,13-15). Comentant
aquesta pàgina evangèlica, el meu venerat
predecessor, el servent de Déu papa Pius
XII, l'any 1952 va escriure: "La família de
Natzaret a l'exili, Jesús, Maria i Josep, emi-
grants a Egipte i allí refugiats per a evitar la
ira d'un rei impiu, són el model, l'exemple i
el consol dels emigrants i peregrins de cada
època i país, de tots els pròfugs, siguin
E s g l é s i a d i o c e s a n a 9 9
Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13de la condició que siguin, que, acuitats
per les persecucions o per la necessitat,
es veuen obligats a abandonar la pàtria,
l'estimada família i els amics entranyables
per anar a terres estrangeres" (Exsul fami-lia, AAS 44, 1952, p. 649). En el drama de
la família de Natzaret, obligada a refugiar-
se a Egipte, percebem la dolorosa condició
de tots els migrants, especialment dels
refugiats, dels desterrats, dels evacuats,
dels pròfugs, dels perseguits. Percebem
les dificultats de cada família migrant, les
penúries, les humiliacions, la misèria i la
fragilitat de milions i milions de migrants,
pròfugs i refugiats. La família de Natzaret
reflecteix la imatge de Déu custodiada en
el cor de cada família humana, si bé desfi-
gurada i afeblida per l'emigració.
El tema de la propera Jornada Mundial
de l'Emigrant i del Refugiat —"La família
migrant"— se situa en continuïtat amb els
del 1980, 1986 i 1993, i pretén accentuar
ulteriorment el compromís de l'Església
no només a favor de l'individu migrant,
sinó també de la seva família, lloc i recurs
de la cultura de la vida i principi d'inte-
gració de valors. Moltes són les dificultats
que troba la família del migrant. La llu-
nyania dels seus membres i la frustrada
reunificació són, sovint, ocasió de ruptura
dels vincles originaris. S'estableixen noves
relacions i neixen nous afectes; s'oblida el
passat i els propis deures, posats a dura
prova per la distància i la solitud. Si no
es garanteix a la família immigrada una
possibilitat real d'inserció i participació,
és difícil preveure'n el desenvolupament
harmònic. La Convenció internacional
sobre la protecció dels drets de tots els
treballadors migratoris i dels seus fami-
liars, que va entrar en vigència l'1 de juliol
de 2003, pretén tutelar els treballadors i
treballadores migrants i els membres de
les seves famílies. Es reconeix, per tant, el
valor de la família també en el que afecta
a l'emigració, fenomen ara estructural de
les nostres societats. L'Església anima la
ratificació dels instruments legals interna-
cionals proposats per defensar els drets
dels migrants, dels refugiats i de les seves
famílies, i ofereix, a diverses de les seves
institucions i associacions, aquella advo-cacy que cada vegada és més necessària.
S'han obert, per a aquest fi, centres d'es-
colta per a migrants, cases d'acolliment,
oficines de serveis per a les persones i les
famílies, i s'han engegat altres iniciatives
per a satisfer les creixents exigències en
aquest camp.
Actualment, s'està treballant molt per
la integració de les famílies dels immi-
grats, però encara queda molt per fer.
Hi ha dificultats efectives relacionades
amb alguns "mecanismes de defensa"
de la primera generació immigrada, que
poden arribar a constituir un obstacle
per a una subsegüent maduració dels
joves de la segona generació. És, per tant,
necessari disposar per endavant d'accions
legislatives, jurídiques i socials per a faci-
litar aquesta integració. En aquests últims
temps ha augmentat el nombre de dones
que abandonen el país d'origen a la recer-
ca de millors condicions de vida, darrere
perspectives professionals més encoratja-
dores. Però no són poques les que acaben
essent víctimes del tràfic d'éssers humans
i de la prostitució. En les reunificacions
familiars, les assistents socials, en parti-
cular les religioses, poden portar a terme
un beneficiós servei de mediació, digne
d'una creixent valorització.
Quant al tema de la integració de les
famílies dels immigrats, sento el deure
S a n t a S e u
G e n e r - F e b r e r 2 0 0 71 0 0Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13 de cridar l'atenció sobre les famílies dels
refugiats, les condicions de les quals
semblen empitjorar pel que fa al passat,
també pel que fa a la reunificació dels
nuclis familiars. En els territoris desti-
nats a acollir-les, al costat de les dificul-
tats logístiques i personals associades
als traumes i l'estrès emocional per les
tràgiques experiències viscudes, a vega-
des s'hi suma el risc de la implicació de
dones i nens en l'explotació sexual com a
mecanisme de supervivència. En aquests
casos, és necessària una atenta presència
pastoral que, a més de prestar assistència
capaç d'alleujar les ferides del cor, ofe-
reixi, per part de la comunitat cristiana, un
suport capaç de restablir la cultura del res-
pecte i de redescobrir el veritable valor de
l'amor. Cal animar el qui estigui destruït
interiorment a recuperar la confiança en
ell mateix. Cal, finalment, comprometre's
per garantir els drets i la dignitat de les
famílies, i assegurar-los un allotjament
d'acord amb les seves exigències. Als
refugiats, se'ls demana que conreïn una
actitud oberta i positiva envers la societat
que els acull, mantenint una disponibilitat
activa en les propostes de participació per
a construir junts una comunitat integrada
que sigui "casa comuna" de tots.
Entre els migrants hi ha una categoria
que hem de considerar de manera espe-
cial: els estudiants d'altres països, que
es troben lluny de la seva llar, sense un
adequat coneixement de l'idioma, a vega-
des mancats d'amistats i sovint dotats
de beques insuficients. La seva condi-
ció s'agreuja quan es tracta d'estudiants
casats. Amb les seves institucions, l'Es-
glésia s'esforça per fer menys dolorosa
l'absència del suport familiar d'aquests
joves estudiants, ajudant-los a integrar-se
a les ciutats que els reben, posant-los en
contacte amb famílies amatents a acollir-
los i a facilitar el coneixement recíproc.
Com he dit en alguna altra ocasió, l'ajuda
als estudiants estrangers és "un impor-
tant camp d'acció pastoral". "Sense cap
dubte, els joves que per motius d'estudi
abandonen el seu país s'enfronten a nom-
brosos problemes, sobretot al risc d'una
crisi d'identitat" (L'Osservatore Romano,
15 de desembre de 2005).
Benvolguts germans i germanes, que la
Jornada Mundial de l'Emigrant i del Refu-
giat pugui convertir-se en una ocasió útil
per a sensibilitzar les comunitats eclesials
i l'opinió pública sobre llurs necessitats
i problemes, així com també sobre les
potencialitats positives de les famílies
migrants. Dirigeixo de manera especial el
meu pensament als qui estan comprome-
sos directament amb el vast fenomen de la
migració, i a aquells que empren les seves
energies pastorals al servei de la mobilitat
humana. Que la paraula de l'apòstol Pau:
"Caritas Christi urget nos" (2 Co 5,14) els
animi a donar-se, amb preferència, als
germans i germanes més necessitats. Amb
aquests sentiments, invoco sobre cadascú
la divina assistència, i a tots imparteixo
amb afecte una especial benedicció apos-
tòlica.
Benedictus papa XVI
NOTAS:
[42] Cf. Catecisme de l'Església catòlica,
357.
[43] Sermó 169, 11, 13: PL 38, 923.
[44] N. 3.
[45] Homilia a l'esplanada d'Isling de
Ratisbona (12 de setembre 2006).
E s g l é s i a d i o c e s a n a 1 0 1
Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13[46] CF. Congr. per a la Doctrina de la Fe,
«Carta als bisbes de l'Església catòli-
ca sobre la col·laboració de l'home i la
dona en l'Església i en el món» (31 de
maig de 2004), n. 15-16.
[47] N. 38.
[48] Referent a això, el Catecisme de l'Església catòlica ha impartit uns cri-
teris molt severs i precisos: cf. n.
2307-2317.
[49] Constitució pastoral Gaudium et spes,
sobre l'Església en el món actual, n.
80.
[50] Ibid., n. 76.
G e n e r - F e b r e r 2 0 0 71 0 2Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13
1 0 3
Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
11
Pro
vín
cia
ecl
esi
àst
ica
[ ]
Alt
res
info
rma
cio
ns
G e n e r - F e b r e r 2 0 0 71 0 4Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13
Texto parcial de l'article del profesor Salvador Pié Ninot, aparegut a la revis-ta acadèmica Gregorianum (2005): "¿Dónde está la Iglesia?".
LA PERTENENCIA A LA IGLESIA: SUS 'VARIOS MODOS' (LG 13-17)
Una de las cuestiones eclesiológicas
claves del Concilio Vaticano II es la refe-
rente a la pregunta a la pertenencia a la
Iglesia y a sus varios modos (LG 13-17),
teniendo presente la perspectiva propia
de la eclesiología de comunión que opta
por una visión dinámica y gradual de tal
pertenencia a fin de superar el plantea-
miento estático sobre "los miembros de
la Iglesia" propio de la Mystici Corporis de
1943. En tal cuestión además deben tener-
se presente las perspectivas teológico-
eclesiológicas que han merecido atención
particular por parte de eclesiólogos, de
pastoralistas y de sociólogos51.
La eclesiología de comunión priorizada
por el Vaticano II se pronuncia en favor
de una comprensión "concéntrica" y "cir-
cular" de la comunión eclesial en clave
de gradualidad calificada como "plena",
"íntegra", "no plena", "no perfecta",
"gradual", "defectuosa", "en varios
modos"...; así como con una serie de
expresiones de carácter dinámico como
"ordenación", "orientación", "incorpora-
ción" y "pertenencia" (cf. LG 13-16; UR 2-
4.14.17.22; OE 30...). Será en LG 14 donde
se explicitan los tres vínculos de perte-
nencia a la Iglesia Católica que responden
a la pregunta de ¿cómo se pertenece a la Iglesia? así:
1: LOS TRES VÍNCULOS DE LA COMUNIÓN ECLE-SIAL PLENA: la profesión de fe y los sacra-
mentos constituyen la Iglesia y el minis-
terio pastoral está a su servicio:
"Están plenamente (plene) incorpo-
rados a la sociedad que es la Iglesia
aquellos que, teniendo el Espíritu de Cris-
to (Spiritum Christi habentes), aceptan
integramente su constitución y todos los
medios de salvación establecidos en ella
y están unidos, dentro de su estructura
visible, a Cristo, que la rige por medio del
Sumo Pontífice y de los obispos, mediante
los vínculos (vinculis) de la profesión de
fe (professionis fidei), de los sacramentos
(sacramentorum) y del gobierno eclesiás-
tico y de la comunión (ecclesiastici regi-minis et communionis). No se salva, en
cambio, el que no permanece en el amor,
aunque esté incorporado a la Iglesia, pues
está en el seno de la Iglesia con el 'cuer-
po', pero con el 'corazón' (cf. así, diversas
veces en Agustín)" (LG 14; cf. similarmente
OE 2 y UR 2).
Estos tres vínculos son conocidos como
"el vínculo simbólico o de la profesión
de fe" (vinculum symbolicum-professionis fidei); "el vínculo litúrgico o sacramental"
(vinculum liturgicum-sacramentale) y "el
vínculo social, jerárquico o de comunión"
(vinculum sociale-hierarchicum commu-nionis). Ahora bien, los tres tienen una
[ ]Notícies
E s g l é s i a d i o c e s a n a 1 0 5
Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13función diferenciada en la fundamenta-
ción de la Iglesia. Así, son los dos vínculos
primeros los que constituyen, fundan y causan la Iglesia y por tanto disciernen
¿dónde está la Iglesia? tal como el mismo
Tomás de Aquino recuerda al afirmar que
"la Iglesia se constituye, se fabrica, se
funda, se instituye y se consagra por la fe
y por los sacramentos" (ST III, q.64, a.2
ad3...). En cambio, el tercer vínculo que
es "el ministerio pastoral de comunión"
tiene otra función ya que no es causa o
fundamento sino que es testimonio, con-dición, servicio y 'diakonía' (LG 24). De ahí
que la tradición teológica formulara que la
Iglesia es "servidora del objeto de la fe"
(ministra obiecti) y por tanto 'condición' y
no causa del asentimiento de fe. He aquí
el análisis de los tres vínculos a partir de
su diferenciación como causa los dos pri-
meros y como condición el tercero52:
1) la profesión de fe (vinculum symbo-
licum/professionis fidei) y los sacramen-tos (vinculum liturgicum/sacramentale)
son causa y fundamento de la Iglesia:
A) "VÍNCULO SIMBÓLICO O DE LA PROFESIÓN DE FE" (vinculum symbolicum-professionis fidei): la profesión o confesión de fe es
una expresión inspirada en Rom 10,9s.:
"si con los labios confiesas (confiteri) que
Jesús es Señor y crees en tu corazón que
Dios lo ha resucitado de entre los muer-
tos te salvarás. Quien cree de corazón,
recibe la justicia; quien confiesa (confes-sio/homología) con los labios, obtiene
la salvación". Texto donde se explicita la
unidad de los dos aspectos de la adhesión
personal a Cristo que implica la fe: los
labios –la profesión externa- y el corazón
–la dimensión interna-, que comportan un
doble efecto equivalente para Pablo como
son la justicia y la salvación.
Esta profesión o confesión de fe com-
porta una referencia central al Símbolo
de la fe o 'Credo': ya sea en el "Símbolo
o Credo Apostólico" (DH 30); ya sea en el
"Símbolo o Credo Niceno-Constantinopo-
litano" (DH 150). Nótese que la expresión
común de "símbolo" apunta además a su
género literario que expresa una realidad
que va más allá cual es el misterio inefa-
ble de Dios, ya que la fe no se reduce al
enunciado sino a su realidad última (non in enuntiabile sed ad rem: ST II-II, q.1 a.2
ad2).
Para la comprensión de estos símbolos
de la fe conviene tener presente que ya
el Vaticano I subrayó la importancia de la
"conexión de los misterios de la fe entre
sí" (DH 3016). Posteriormente el Vaticano
II hablará de "jerarquía de verdades" (UR
11; cf. CEC 90). Por eso no es extraño que
después del Vaticano II el mismo Pablo VI
en 1968 presentara una nueva formulación
del Credo53, y a su vez se debatiera en el
ámbito teológico la posibilidad de elabo-
rar "fórmulas breves de la fe"54.
B) "VÍNCULO LITÚRGICO O SACRAMENTAL" (vinculum liturgicum- sacramentale):
pone de manifiesto el carácter central
de los sacramentos del Bautismo y de la
Eucaristía como "sacramentos principales
o mayores" (potissima sacramenta, cf.
Tomás, ST III, q.62, a.5), ya que ambos son
simbolizados por el agua –el Bautismo- y
la sangre –la Eucaristía- surgidas del cos-
tado del crucificado, según la comprensión
tradicional patrístico-medieval de Jn 19,34,
desde Crisóstomo pasando por Agustín,
hasta Tomás... y el mismo Concilio de Vien-
ne del año 1311 (DH 901), retomada por el
A l t r e s I n f o r m a c i o n s
G e n e r - F e b r e r 2 0 0 71 0 6Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13 Vaticano II (SC 5 y LG 3). De ahí la profunda
conexión entre ambos sacramentos que
lleva a observar audazmente a Tomás que
el Bautismo está penetrado todo él por el
"deseo objetivo" (el votum) de la Eucaris-
tía (ST III, q.79, a.1 ad1; q. 80, a.11), ya que
"el Bautismo se ordena a la Eucaristía"
(III, q.73, a.3)55.
El carácter central del sacramento del
Bautismo como incorporación a la Iglesia
es un dato constante de la fe cristiana
recogido por el Concilio de Florencia así:
"el Bautismo es la puerta de la vida espi-
ritual pues por él nos hacemos miembros
de Cristo y del cuerpo de la Iglesia" (DH
1314 –cita sacada de Tomás de Aquino-).
El Vaticano II en esta línea subraya que
el Bautismo es vínculo sacramental de
unidad y origen también de una "cierta
comunión" con los hermanos separados
(cf. UR 2.3.22.23; LG 15).
Por su parte el sacramento de la Euca-
ristía va ligado a la pertenencia a la Iglesia
y en la tradición medieval encontró una
feliz formulación en la triple comprensión
del "Cuerpo Místico" visto así: "el cuerpo
personal del Señor se da en la Eucaristía
para formar como único efecto la Iglesia"
(Amalario de Metz, s. IX). Esta perspectiva
está presente en el Vaticano II el cual se
orienta hacia una "eclesiología eucarísti-
ca" como expresión de la centralidad de
la Eucaristía que "hace y realiza" la Iglesia
(cf. SC 41; LG 3.7.11.26.48; CD 11; cf. la sín-
tesis de la Encíclica del 2004, Ecclesia de Eucharistia, cap. II)56.
2) el ministerio pastoral de comunión (vinculum communionis /ministeriale) es
condición y servicio a la profesión de fe y
a los sacramentos de la Iglesia.
El ministerio pastoral constituido por
los "pastores elegidos para pastorear
como ministros" (LG 21) forman el 'vínculo
de comunión o jerárquico' de la Iglesia (LG
14), ejercido por el Papa y por los obispos
con los presbíteros "cooperadores del
orden episcopal" (LG 28), cuya finalidad
es "la concordia fraterna", según la bella
expresión de este vínculo en UR 2. Por
esta razón "esta función que el Señor
ha confiado a sus pastores de su pueblo
es un verdadero servicio, que las sagra-
das Escrituras califican como 'diakonía' o
ministerio" (LG 24; cf. LG 20.28; CD 30; PO
9; AA 1)57.
Ya en la etapa posterior al Vaticano
II la cuestión de dar prioridad a los dos
vínculos que fundan y causan la Iglesia
como son la profesión de fe y la celebra-
ción sacramental, y situar en su lugar
de condición y de testimonio al ministe-
rio pastoral entendido como verdadera
"diakonía" continúa siendo algo deseado
pero a veces de no fácil concreción. En
este sentido el nuevo Código de Derecho
Canónico es presentado con razón por la
Constitución Apostólica como expresión
de la eclesiología conciliar que comprende
"la autoridad jerárquica como servicio"
(c.II.XII), aunque a veces por su misma for-
mulación jurídica concreta quizá "expresa
más una imagen institucional de la Iglesia
como sociedad, sobre la que se proyecta
la sombra de la societas perfecta, que la
imagen de la Iglesia como misterio sacra-
mental"58.
2: LOS DIVERSOS GRADOS DE LA COMUNIÓN ECLESIAL Y LA "ORIENTACIÓN" HACIA LA IGLESIA:
a-Los diversos grados de la plenitud en la comunión eclesial: el Vaticano II
E s g l é s i a d i o c e s a n a 1 0 7
Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13además de tratar de los católicos como
aquellos que tienen la plenitud de los tres
vínculos citados también trata de "los cris-
tianos no católicos" (LG 15) como aquellos
que no los tienen "en su integridad". En
este contexto se cita la importancia de la
veneración de la Escritura como norma de
fe y la celebración de los sacramentos de
la Eucaristía y del Episcopado. Esta refe-
rencia sacramental va dirigida especial-
mente a las Iglesias Orientales puesto que
refiriéndose a las Comunidades Eclesiales
surgidas de la Reforma se precisa en UR
22 que debido al "defecto (defectum) del
sacramento del orden no han conservado
la sustancia genuina e íntegra del Misterio
eucarístico". Nótese que la interpretación
preferida en los debates ecuménicos es
de que se trata de un "defecto" en el sen-
tido de deficiencia y no en el de una total
carencia.
Después se trata de los "no cristianos"
como aquellos "que todavía no han recibi-
do el Evangelio y que está ordenados (ordi-nantur, verbo ya presente en LG 13) al Pue-
blo de Dios de diversas maneras (diversis rationibus: LG 16). En primer lugar se citan
el pueblo judío y los musulmanes (cf. NA
3.4). Después se describen aquellos que
"buscan entre sombras e imágenes el Dios
desconocido" y se afirma la posibilidad
de salvación a los que "sin culpa suya no
conocen el Evangelio de Cristo y su Iglesia,
pero buscan a Dios con sincero corazón
e intentan en su vida, con la ayuda de la
gracia, hacer la voluntad de Dios conocida
a través de los que les dice la conciencia".
Con esta apelación a "la conciencia", cual
"núcleo más secreto y el sagrario del hom-
bre en el que está solo con Dios, y cuya
voz resuena en los más íntimo de ella" (GS
16), la LG se une a las más de cincuenta
veces que aparece en GS y DH. Por eso,
"cada uno tiene el deber y el derecho de
buscar la verdad en materia religiosa para
formarse juicios verdaderos y rectos de
conciencia" (DH 3)59.
Así pues en LG 16 emerge con fuerza
la voluntad salvífica universal de Dios
para con todos los hombres honestos y
de buena voluntad que GS 22 desarrolla
ampliamente al afirmar que "Cristo murió
por todos y la vocación última del hombre
es realmente una sola, es decir, la voca-
ción divina. En consecuencia, debemos
mantener que el Espíritu Santo ofrece a
todos la posibilidad de que, de un modo
conocido sólo por Dios (modo Deo cogni-to), se asocien a este misterio pascual".
Formulación similar a AG 7 cuando afirma
que "aunque Dios, por caminos conocidos
sólo por Él (viis sibi notis) puede llevar a la
fe a los hombres que ignoran el Evangelio
sin culpa propia".
b- la "orientación" de todos los hom-bres hacia la Iglesia:
LG 16 para fundamentar esta "orien-
tación" hacia la Iglesia de todos los que
no han recibido el Evangelio cita un texto
paradigmático de Tomás de Aquino en el
se afirma que "aunque los infieles no per-
tenezcan efectivamente (actu) a la Iglesia,
forman con todo parte de ella en potencia
(in potentia). Esta disposición se apoya en
dos razones: la primera y principal es que
la fuerza de Cristo se basta por sí sola para
la salvación de todo el género humano;
la segunda radica en la libre adhesión de
cada hombre (ST III, q.8 a.3 ad1).
De hecho, en el texto conciliar prepa-
ratorio se razonaba que "esta doctrina se
funda en que Cristo murió por todos los
A l t r e s I n f o r m a c i o n s
G e n e r - F e b r e r 2 0 0 71 0 8Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13 hombres y por tanto fueron objetivamente
redimidos, y con el envío de su Espíritu
llama y dirige todos a su Reino. De hecho,
toda gracia, en cualquier lugar donde se
conceda, tiene una cierta índole comuni-
taria y se refiere a la Iglesia (indolem qua-mdam communitariam induit et ad Eccle-siam respicit)". Formulación que recuerda
el planteamiento de K. Rahner cuando
observa que "toda gracia tiene analógi-
camente en sí la estructura de quien pro-
viene, la del Verbo hecho hombre, y toda
gracia es gracia de la Iglesia y tiene, por
tanto, estructura eclesiológica"60.
En esta línea eclesial se pronuncia la
Redemptoris Missio de 1990 al precisar
que "la gracia tiene una relación miste-
riosa (arcanam necessitudinem) con la
Iglesia" (nº10), dado que "la Iglesia es
el camino ordinario de salvación y que
sólo ella posee la plenitud de los medios
de salvación" (nº55). Nótese que afirmar
que la Iglesia es "el camino ordinario de
salvación" es admitir que existen cami-
nos "extraordinarios" sólo conocidos por
Dios (cf. modo Deo cognito: GS 22, y viis sibi notis: AG 7). Debe tenerse presen-
te además la afirmación inicial de que
"Cristo es el único mediador entre Dios y
los hombres aún cuando no se excluyan
mediaciones parciales, de cualquier tipo
y orden, éstas sin embargo cobran signifi-
cado y valor únicamente por la mediación
de Cristo y no pueden sen entendidas
como paralelas y complementarias" (RMi 5). La fórmula "mediaciones parciales"
se inspira en el Vaticano II que al tratar
de María afirma que "la única mediación
del Redentor no excluye, sino que suscita
en las creaturas una varia cooperación
que es participación de la única fuente"
(LG 62). En esta línea la Declaración de la
CDF (2000), Dominus Iesus nº14 apunta la
necesidad de "profundizar el contenido de
estas mediaciones participadas".
c- ¿como afrontar los "varios modos" (LG 13.16) de pertenencia a la Iglesia tam-bién entre los católicos?
La cuestión de la pertenencia a la Igle-
sia tiene una notable incidencia eclesio-
lógico-pastoral en el interior de la misma
Iglesia católica – y también en el resto
de confesiones cristianas-, de ahí que
se le pueda aplicar de alguna manera la
misma fórmula conciliar sobre los "varios
modos" (LG 13.16) de pertenencia a la
Iglesia. No es extraño pues que poco des-
pués del Vaticano II Pablo VI en 1966
hablara de "la pertenencia inicial o parcial a la Iglesia basada en el bautismo y en una
cierta fe aunque orientada a la plenitud de
la única Iglesia". Años después en 1975
presentó una formulación novedosa con-
vertida posteriormente en usual como es
la de "cristianos no practicantes" (Evan-gelii Nuntiandi, 21)61. Más recientemente
el cardenal G. Danneels, arzobispo de
Malinas-Bruselas, a partir de su experien-
cia pastoral se pregunta agudamente el
sentido preciso de "¿cómo debe enten-
derse y evaluarse desde un punto de vista
teológico lo que se ha venido a denominar
"pertenencia parcial" a la Iglesia?".
Conclusión: hacia unas pautas teológi-co-eclesiológicas de la pertenencia ecle-sial hoy
En primer lugar, conviene situarse en
una visión procesual que tenga en cuenta
la profesión de la fe cristiana en clave de
"jerarquía de verdades" (UR 11; repetida
E s g l é s i a d i o c e s a n a 1 0 9
Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13en CEC 90). No se trata de seleccionar
unas verdades respecto otras sino de cen-
trarse en aquellas más esenciales como es
"creer en Jesús como Dios y Salvador" (UR
12). En este sentido Y. Congar apunta que
conviene favorecer espacios que repre-
senten una forma de "iglesia del umbral"
(église du seuil) o de "iglesia catecume-
nal", donde pueden mantener una cierta
vida religiosa personas que no comparten
una fe firme y una vida sacramental plena.
En definitiva no se trata de presentar una
Iglesia alternativa sino de tener presente
una realidad eclesial procesual que no
tiene pleno sentido sino es con referencia
a la Iglesia en su plenitud62.
En segundo lugar, conviene recuperar
el concepto teológico de "fe implícita"
presente en todo hombre de buena volun-
tad "dispuesto a creer implícitamente"
(ST II-II, q.2 a.5c...)63. Particularmente útil
es el concepto de "cristianismo anónimo"
propuesto por K. Rahner o quizá mejor
formulado como "fe anónima" (M. Kehl),
al constatar la "cristología en búsqueda"
presente en cada persona a partir de las
tres cuestiones humanas decisivas como
son el amor, la muerte y el futuro en
las cuales el significado del cristianismo
explícito y la experiencia de este cristianis-
mo en búsqueda y anónimo coinciden en
la persona de Cristo64.
En tercer lugar, conviene tener presente
la importancia de la búsqueda honesta de
la verdad a partir de la propia "concien-
cia", ya que "cada uno tiene el deber y el
derecho de buscar la verdad en materia
religiosa para formarse juicios verdaderos
y rectos de conciencia" (DH 3; cf. GS 16).
De ahí la afirmación sobre la posibilidad
de salvación a los que "sin culpa suya no
conocen el Evangelio de Cristo y su Iglesia,
pero buscan a Dios con sincero corazón
e intentan en su vida, con la ayuda de la
gracia, hacer la voluntad de Dios conocida
a través de los que les dice la conciencia"
(LG 16).
En cuarto lugar, conviene forjar "espa-
cios" y "redes" de pertenencia eclesial
amplia y abierta: parroquias, comunida-
des, movimientos de jóvenes y adultos,
grupos abiertos a quienes poco o casi no
comparten la fe cristiana, grupos de todo
tipo (oración, estudio...), instituciones de
enseñanza y formación, organizaciones
caritativas y sociales, obras y asociaciones
culturales..., en perspectiva de "iglesia
abierta"65. De esta forma podrían asociar-
se a la vida eclesial con respeto y apertura
personas que están alejadas o que perte-
necen a la Iglesia tan sólo parcialmente66.
En quinto lugar, conviene tener pre-
sente la creciente asimetría entre los que
comparten una significativa pertenencia
eclesial y los inactivos, así como el cre-
cimiento de los increyentes que conlleva
una experiencia frecuentemente descon-
certante y difícil para los creyentes activos
como es el de ser un "pequeño rebaño"
(Lc 12,32) y el de ser un "resto fiel" (Rom
9,27). Convendrá asumir tal realidad como
llamada a una iglesia más "en misión"
que aunque "pequeña" tiene voluntad
evangélica de ser "levadura en la masa"
(Lc 13,21), ya que Cristo se hace presente
"en los hermanos por más pequeños que
sean" (Mt 25,40), dado que en "estas
comunidades, aunque muchas veces sean
pequeñas y pobres o vivan dispersas,
está presente Cristo quien con su poder
constituye a la Iglesia, una santa, cató-
lica y apostólica" (LG 26). De ahí que se
pueda desear con el cardenal C.M. Martini
que "una Iglesia que es consciente de su
A l t r e s I n f o r m a c i o n s
G e n e r - F e b r e r 2 0 0 71 1 0Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13 'minoría' tiene más vivo el sentido del
testimonio"67.
Y para terminar una palabra conclusiva:
¿una mirada atenta al Evangelio y a los
"varios modos" de relación con Jesús no
podría ser referente para saber dónde está la Iglesia? En efecto, en el seguimiento
de Jesús encontramos diversos círculos
de personas con varios modos de aproxi-
mación a Él. Así se comienza con los más
íntimos (Pedro, Juan y Santiago) y con el
grupo de los Doce; siguen otros entre los
cuales unos más interesados como Marta,
María, Zaqueo, Nicodemo, José de Arima-
tea...; después siguen los que buscan una
ayuda particular: los enfermos, los margi-
nados, los pobres...; a su vez aparecen los
oyentes y los observadores ocasionales
(el joven rico; las multitudes...). He aquí
pues, la pauta decisiva para aproximarse
a los "varios modos" (LG 13.16) de perte-
nencia a la Iglesia la cual al radicarla en la
relación progresiva con Jesucristo se con-
vierte en la mejor respuesta a la pregunta
eclesiológica inicial sobre la pertenencia
a la Iglesia.
Salvador Pié-Ninot
NOTAS:
[51] Cf. el estudio sociológico pionero de
H. Carrier, Sico-sociología de la afilia-ción religiosa, Estella 1965, y el más
reciente de P.L. Berger, "El problema
de pertenecer a una Iglesia", en Una gloria lejana. La búsqueda de la fe en época de credulidad, Barcelona 1994,
209-234; a nivel teológico hace ya 30
años: Y. Congar, "Sur la transformation
du sens de l'appartenance à l'Église
(1976)", en Écrits reformateurs, Paris
1995, 235-247, y el más reciente de H.J.
Pottmeyer, "Per un discorso ecclesio-
logico sull'appartenenza: possibilità e
limiti delle categorie conciliari", en R.
La Delfa (ed.), Comunione ecclesiale e appartenenza, Roma 2002, 191-204.
[52] Cf. las reflexiones un tanto olvidadas
de J. Ratzinger, "El oficio espiritual
y la unidad de la Iglesia" (1963), en
El Nuevo Pueblo de Dios, Barcelona
1972, 119-136 (135: "la palabra y el
sacramento fundan –son causa– la
unidad; el ministerio la atestigua –es
condición–"), y K. Rahner/K. Lehmann,
"Kerygma y dogma", en Mysterium Salutis I/II, 704-791.769s.
[53] Cf. el comentario ya clásico de C.
Pozo, El Credo de Pablo VI, Madrid
1975.
[54] Cf. K. Rahner, "La necesidad de una
'fórmula breve' de la fe cristiana":
Concilium nº23 (1967) 450-464; en
clave ecuménica, cf. "Una confesión
de fe ecuménica": Concilium nº138
(1978) con H. Küng, J. Moltmann, A.
Dulles, R. Marlé, L. Vischer...
[55] Cf. J.R. Tillard, "Los sacramentos de
la Iglesia", en B. Lauret/Fr. Refoulé
(eds.), Iniciación a la práctica de la teología 3, Madrid 1985, 352-429, y
Y. Congar, "La idea de sacramentos
mayores o principales": Concilium
nº31 (1968) 24-37.
[56] Cf. B. Forte, La Chiesa nell'Eucaristia.
Per un'ecclesiologia eucaristica alla luce del Vaticano II, Napoli 1975; y A.
Dulles, "Iglesia y Eucaristía". Reflexio-
nes sobre la Carta Encíclica "Ecclesia
de Eucharistía"-nº 5: L'Osservatore Romano, ed. esp. nº29 (18 de julio de
2003) 9.
E s g l é s i a d i o c e s a n a 1 1 1
Butlletí ofic
ial del Bis
bat de Sant Feliu
de llobregat I Núm
13[57] Cf. para esta reflexión, cf. el clásico
estudio de Y. Congar, "La jerarquía
como servicio según el Nuevo Testa-
mento y los documentos de la Tradi-
ción" y "Algunas expresiones tradi-
cionales del servicio cristiano", en Y.
Congar/B.D. Dupuy (eds.), El Episco-pado y la Iglesia universal, Barcelona
1966, 67-96 y 97-126; cf. J. Fontbona,
Ministerio de comunión, Barcelona
1996, inspirándose en I. Zizioulas y J.-
M. R.Tillard habla de ministerio "rela-
cional-comunional".
[58] E. Corecco, "La recepción del Vaticano
II en el Código de Derecho Canóni-
co", en G. Alberigo/J.P. Jossua (eds.),
La recepción del Vaticano II, Madrid
1987, 299-354.301.
[59] Cf. A. Valsecchi, complementada por S.
Privitera, "Conciencia", en F. Copagno-
ni/G. Piana/S. Privitera (eds.), Nuevo Diccionario de Teología Moral, Madrid
1992, 233-255.
[60] K. Rahner, "Devoción personal y
sacramental", en Escritos de Teología 2, 115-140.120.
[61] Sobre esta fórmula "creyentes no
practicantes", cf. la crítica del pasto-
ralista D. Bourgeois, La Pastoral de la Iglesia, Valencia 2000, 544-546.
[62] "Sur la transformation du sens de
l'appartenance à l'Église", 246s.; cf.
el monográfico, "Identidad católica":
Concilium nº255 (1994) 5-190.
[63] Cf. así, S. Dianich, "Cambios sociales
y pertenencia eclesial", en AAVV, Plu-ralismo socio-cultural y fe cristiana,
Bilbao 1990, 131-153.
[64] Curso fundamental sobre la fe, Barce-
lona 1979, 345-348.
[65] Cf. K. Rahner, Cambio estructural de la Iglesia, Madrid 1974, 92s.
[66] Cf. J. Joncheray, "Les relais de
l'appartenence ecclésiale": La Mai-son-Dieu nº223 (2000) 59-72; ya hace
años, H. Schlette, "La "identificación
parcial" con la Iglesia": Concilium
nº66 (1971) 350-365, proponía más
críticamente una "identificación par-
cial crítica y creadora".
[67] "Il seme, il lievito e il piccolo grege":
La Civilità Cattolica I (1999) 3-14.10;
N. Lohfink, "El principio bíblico del
pequeño número": Selecciones de Teología 42 (2003) 57-68.57, precisa
que "el principio bíblico del pequeño
número irradia esperanza".
A l t r e s I n f o r m a c i o n s