Capçalera. Maig 1999

30PROFESSIONAL

Ser periodista enuna editorial

Consideren la seva feina una altra formad'informar, però enyoren les redaccions

—Paco Luis del Pino—

A la pàgina de la dreta, a dalt:

Nahir Gutiérrez. Llicenciadaen ciències de la informació(Bellaterra). Idiomes: anglès,francès i italià. Un any a TV3(del 88 al 89). ORTO 92JJOO, organització delrecorregut de la torxa olímpica,premsa Paralímpics (del 88 al92). Actualment és cap depremsa de l'editorial Tusquets(des del 92).

Ramon Mateu i Llevadot.Periodista col·legiat. Directord'Informatius d'OCR-OndaRambla (1993-96). Director deRNE-Catalunya (1996-97).Subdirector TVE-Catalunya(1997). Actualment és adjunt ala direcció de la DivisióMultimédia de PlanetaCorporación.

Daniel Fernández. Filòleg,professor, escriptor,col·laborador com a periodistaliterari a El País, LaVanguardia, Quimera, ElUrogallo, El Europeo, LettreInternationale, LosCuadernos del Norte, etc.Ràdio i televisió. Editor idirector general de L'Avençdes de 1987. Editor i directorgeneral de l'editorial EDHASAdes de 1996.

Panxó Pi-Suñer. Llicenciat enempresarials i periodistacol·legiat. Editor de la revistaSurf a Vela des de fa 15 anys,i cofundador de l'editorialNoray des de fa 21 anys.

Des de fa un temps, les editorials compten

en els seus gabinets de comunicació i en

altres nivells superiors amb periodistes

que desenvolupen un treball complex i no

sempre valorat a la professió. Idonis per la

seva experiència professional o les seves

col·laboracions literàries en els mitjans,

aquests professionals reivindiquen sentir-

se periodistes, expliquen en quina mesura

la pràctica de l'ofici els ajuda en la seva

tasca i com veuen des de l'altre costat de

la barrera l'actuació dels professionals de

la informació, incloent-hi la picaresca i

l'anecdotari dels col·legues.

Hi ha qui planteja que treballar en un gabinet depremsa després d'haver exercit el periodisme éscom treure el nas a la cuina després d'haver estatmenjant en un restaurant enorme on diversos cui¬ners preparen i serveixen molts de plats, i així es¬brinar-ne per fi les receptes i conèixer les salses.La primera conclusió que extreu Xavier Gafarot,cap de premsa de l'editorial Destino a Barcelona,d'aquesta metàfora gastronòmica, és que és moltmés complicat del que s'imaginava quan simple¬ment anava a veure què hi havia al menú: "La

feina és tan estressant o tan absorbent com potser-ho en un diari, una ràdio o una televisió. Hohe constatat durant els prop de dos anys que faque m'hi dedico". Una dedicació, d'altra banda,escollida per ofici i gustos literaris, explica, i perla necessitat d'agafar distància, perspectiva, perpoder analitzar des de fora la seva pròpia tra¬jectòria professional de més de dotze anys: "I ob¬servar què és l'exercici del periodisme, per sabercom enfocar-lo si hi torno. Perquè hi ha una cosaque és ben clara, i és que no sabem on estaremdemà", subratlla.

Clara de Yzaguirre, directora de Premsa i Pro¬moció de l'editorial Planeta, amb gairebé vintanys d'experiència periodística, creu que el móneditorial ha experimentat una transformació posi¬tiva en els darrers anys, amb la professionalitza-ció dels gabinets que abans no tenien una estruc¬tura de premsa: "S'han adonat que un periodistapot parlar de tu a tu amb un altre periodista, per¬què coneix els mitjans i pot facilitar-li la feinaamb les seves mateixes eines". 1 opina que leseditorials que realment vulguin estar a l'avant¬guarda i fer-ho bé necessiten professionals de lainformació als seus gabinets de premsa. Lectoravoraç des de petita i vinculada personalment iprofessionalment al món cultural, Clara de Yza¬guirre afirma que treballar en un gabinet no va enabsolut en detriment de sentir-se periodista cadadia, ja que un periodista "ho és sempre, faci lafeina que faci en aquell moment".

A Ramon Mateu, que va deixar la sotsdireccióde TVE-Catalunya a final de l'any passat per in¬corporar-se com a adjunt a la Direcció a l'acaba¬da de crear Divisió Multimédia de Planeta Corpo¬ración, el preocuparia moltíssim sentir-sedesvinculat del periodisme: "Tindria la sensacióde quedar-me sense professió", explica. La sevaactivitat professional ha transcorregut gairebésempre a la ràdio, on va ser director de RNE-Ca¬talunya i d'Informatius a OCR-Onda Rambla."L'experiència és el meu únic actiu, el capital quepuc aportar", afirma en referència al repte quecomporta la seva nova tasca. I aclareix que, alseu entendre, "no és més periodista el que està ala ràdio o en una televisió que el que treballa en

— Clara de Yzaguirre,directora de Premsa i Promocióde Veditorial Planeta: "Un

periodista ho és sempre, faci lafeina que faci" —

Capçalera. Maig 1999

31PROFESSIONAL

un gabinet de comunicació".Alba Feité tampoc no en té dubtes. Després

de treballar en premsa escrita i ràdio, fa uns me¬sos que s'ha incorporat al gabinet de premsa del'editorial Emecé, des d'on assegura seguir sen¬tint-se periodista. "Aquí", comenta, "jo treballoamb informació i, com en els mitjans, també haigde pensar a avançar-me al que es publicarà". Pera Feité, el millor a l'hora de realitzar la seva feinaés l'experiència, que li permet saber com pensaun periodista quan està a la redacció, el temps dequè disposa i la informació que necessita: "Comsón d'importants la comoditat, la rapidesa o elshoraris per localitzar algú són coses que ja conei-

jj

xes .

L'altre costat de la barrera

Panxó Pi-Suñer, que dirigeix junt amb el seu sociPablo Zendrera l'editorial Noray, i que és tambéeditor de la revista Surf a Vela, recalca la im¬portància de l'experiència i el coneixement delsmitjans: "Sens dubte et dóna un bagatge increïblepoder estar a tots dos costats del mostrador,conèixer la psicologia del periodista. Quan vas ala presentació d'un llibre i veus l'expressió delscol·legues davant la resposta que els dóna un au¬tor, per exemple, ja saps per on aniran els titularsi el material que els companys necessiten".

En el cas de Santiago del Rey, subdirector edi¬torial i director de la col·lecció Grandes Viajerosd'Ediciones B, la seva formació com a periodistaliterari li serveix per jutjar si val la pena publicarun llibre o no. En la seva opinió, el ritme de tre¬ball ràpid que impera a les redaccions pot ajudarel periodista que treballa en una editorial, perquèaquí "el temps és més lent; encara que es treballimoltíssim, és un altre ritme". Considera que elperiodisme també és útil perquè educa un xic l'es¬til, convertint-lo en directe, clar, concís, i "això éspositiu a l'hora d'escriure textos, d'explicar quèestà fent una editorial, per què es llança un llibreo què explica aquest llibre". D'altra banda, DelRey coneix les limitacions dels periodistes que re¬ben fins a mitja dotzena de llibres cada setmana,sobre els quals han d'informar o entrevistar-ne elsautors quan vénen a Barcelona, i sap —-ja que hoha viscut— que moltes vegades només han pogutfer una ullada a la solapa de llibre o fullejar eldossier que els han enviat. "Des d'aquest punt devista sóc realista i comprenc els periodistes. Nodic que se'ls hagi de donar les coses fetes, però sífacilitar-los la feina al màxim", manifesta.

De la mateixa opinió participa Paulina Farisa,cap de premsa de l'editorial Alba i de l'editorialPrensa Ibérica, que precisament publica la col·lec¬ció Clásicos de la Prensa. Farisa matisa que, ate¬ses les presses amb què treballen els mitjans,s'han de donar les coses molt "mastegades, jaque el periodista és per definició una personamolt ocupada i també mandrosa, que no disposade temps per llegir". Per això, les referències deles obres s'han de fer d'una manera atractiva. Se¬gons ella, aquest saber llegir la lletra menuda quedóna l'experiència de l'ofici és el que més l'haajudat a complir la seva tasca.

— Ramon Mateu: "No és més

periodista el que està a laràdio o en una televisió que elque treballa en un gabinet decomunicació" —

Xènia Bussé, cap de premsa de l'edi¬torial Península i d'Edicions 62, creuque en el seu cas i en els de periodis¬tes a càrrec d'un treball igual o simi¬lar al seu, l'experiència professionalés fonamental i reverteix positiva¬ment a les editorials: "Perquè sapsquè necessita un periodista per feruna informació, què li sobra i quinstermes no fa falta emprar, perquè laconnexió és immediata. I això facilitales coses al màxim, ja que coneixesquins són els límits o els problemesque té un periodista per col·locar unanotícia". A més, afegeix, "coneixesgairebé tothom, i el tracte és cordia-líssim". Bussé ressalta que en la sevafeina regeix l'equanimitat en el tracteque dispensa tant al gran mitjà comal petit. "Jo crec que la premsa co¬marcal i la ràdio són importantíssi-mes. I en la qüestió de llibres en ca¬talà, la seva funció éssuperfonamental", assegura.

La dilatada carrera d'Adelina Cas¬tillejo en ràdio i més tard en televisiódestil·la ofici. Per això va ser escollidacom a responsable de premsa del Ta¬ller de Mario Muchnik, després queaquest va recuperar la seva inde¬pendència editorial i va publicar dosllibres l'any passat, els primersd'aquesta nova aventura. "L'expe¬riència dóna seguretat", diu Castille¬jo; "saps en quin mitjà pots orientarl'entrevista d'una manera, i en quinmitjà d'una altra, com i per què ofe¬reixes aquesta escriptora a determi¬nat periodista i no a un altre. Aquestafacilitat te la dóna estar en l'ofici i conèixer elsmitjans". No obstant això, adverteix que aquestamateixa feina desenvolupada a Madrid li requeri¬ria uns mesos previs per estudiar el terreny:"Aquí és molt més fàcil perquè ens coneixemmés o menys tots, tot i que ara també hi ha moltsmitjans, més que abans, quan el periodisme cultu¬ral només el cobrien El Correo, Tele/eXprés, LaVanguardia i, de ràdios, només Radio Nacional i

FOTOS: IGNASI R. RENOM

Capçalera. Maig 1999

32PROFESSIONAL

Entrevistesamb els mortsEntre el més suculent de l'am¬pli anecdotari existent, desta¬quen les peticions per entrevis¬tar autors morts. Nahir declaratenir-ne "un grapat" a la sevacol·lecció, i n'explica algunes:"Em truca una periodista i emdiu que està fent un reportatgesobre gastronomia i vol entre¬vistar Xavier Domingo. La me¬va primera reacció és sentir-meviolentament estúpida en dir-lique aquest senyor és mort. Lla¬vors, la col·lega passa per so¬

bre del tema alegrement i diu'Ah, doncs algú que em puguiinformar, com Néstor Luján'. Ija no saps si dir-li 'Mira, és queanava a la mateixa avione-^5 55

També recorda que el1997, quan es va publicar elllibre de Reinaldo Arenas Unmundo alucinante, li va trucarun altre periodista dient quel'havia trobat molt interessant,que estava fent un reportatgesobre literatura cubana i que

volia entrevistar l'autor, el quals'havia suïcidat el 1990 a NovaYork.

"Els falta vernís, van a tom¬ba oberta!", diu Nahir. I con¬fessa la vergonya aliena quesent quan ha de traduir, en lesentrevistes amb autors estran¬gers, que el periodista demanaa l'autor que li expliqui el llibreperquè no se l'ha llegit. Comva passar amb una periodistaque va anar a entrevistar Czes-law Milosz quan aquest va

Ràdio Barcelona".A Gafarot també li sembla que l'experiència

professional ajuda: "Es un plus. Les mancancesque notaves quan eres a l'altre costat de la barre¬ra intentes solucionar-Ies, i els encerts, mantenir-los". D'altra banda, "coneixes els companys quetreballen a Cultura, amb els quals has compartitcues per entrevistar. També és una manera demantenir el contacte amb tots alhora".

La nostàlgia d'escriure

La majoria de periodistes que treballen en edito¬rials es lamenten un xic de no poder escriure comfeien abans als mitjans. "De vegades ho trobes afaltar, quan disposes d'una informació que et per¬metria escriure un article que et sembla que seria

genial, i ets conscient que t'has quedat una micaal marge de la projecció que poden tenir els mit¬jans", comenta Nahir Gutiérrez, cap de premsade l'editorial Tusquets, a la qual es va incorporarja fa més de set anys, després del seu pas perTV3 i l'ORTO 92 JJOO. Ara intenta pal·liaraquesta nostàlgia d'escriure col·laborant amb larevista de l'Associació de Dones Periodistes.

Daniel Fernández, editor i director general dela revista L'Auenç i de l'editorial EDHASA, tam¬bé viu com una pèrdua el fet de no seguir publi¬cant critica literària, activitat que va abandonar enimposar-se una fèrria i ètica censura des queexerceix d'editor a jornada completa, i per tanten competència amb altres editorials. Per a Fer¬nández, els oficis d'editor i periodista no noméssón molt semblants sinó que pertanyen al mateixordre de coses i a la mateixa manera d'entendrela vida. "Una de les boniques professions que espoden seguir produint", assegura, "és justamentla de periodista, perquè s'està en la primera líniade batalla del que és informar a la gent". Enaquest sentit, intenta orientar els periodistes deCultura per facilitar-los la feina. "No es tracta debombardejar amb llibres tota la humanitat. Lesinstruccions són bàsiques: procurem que els pe¬riodistes es llegeixin els llibres, o en el seu defecteque en tinguin prou informacions per poder jutjarsi realment valen la pena o no, quin tipus de co¬ses ha de preguntar, o si realment els interessacobrir la informació. I per tant, que ho sapiguemnosaltres, ja que al cap i a la fi una editorial tam¬bé és un mitjà de comunicació, i gairebé diria queel més antic de tots, tot i que aspira a ser una mi¬ca perdurable", conclou.

La picaresca del llibre

L'actitud generalitzada pel que fa a l'enviamentde llibres als periodistes —entre els quals en alguncas s'han detectat desaprensius que demanen tí¬tols en quantitat sense cap intenció ni de resse-

— Daniel Fernández: "Al cap ia la fi una editorial també ésun mitjà de comunicació, igairebé diria que el més anticde tots" —

Capçalera. Maig 1999

33PROFESSIONAL

nyar-los i fins i tot, segons la llegenda, per ven¬dre'ls al mercat de Sant Antoni— és de compren¬sió i de certa tolerància, sempre que això no per¬judiqui ni desajusti les xifres establertes perl'editorial. Segons Xavier Gafarot, per un cas aï¬llat que hi hagi, llegenda a part, "no pots posarsota sospita tot un col·lectiu, seria injust". "El quesi que passa és que envies fins a tres vegades elmateix llibre a un lloc de treball de periodistes,que el van reclamant perquè no l'han rebut. Nosé com és, però a mi també em passava! Aixòocorre amb freqüència, però com que ja coneixiael tema quan estava a l'altra banda, ara que sócaquí no em sorprèn", afegeix.

La picaresca "forma part del lazarillo espa¬

nyol. Cal assumir-ho dins les despeses generalsde l'empresa. Cada vegada que publiques un lli¬bre n'envies cent per a crítiques, ja que a vegadesdetectes que en una redacció te'n demanen tresexemplars. Doncs jo encantat que el llibre agradi,i si algú pot gaudir-ne, doncs em sembla bé", diuPi-Suñer.

L'abús encobert en aquesta matèria és difícilde controlar, segons Paulina Farisa, que explicaque si algú que ella sap que està relacionat amb elmón editorial i de la cultura en general li demanaespecíficament un llibre, li envia, ja que és la sevafeina: "Des del moment que es llegeix, el llibreestà viu, i tot el que condueixi a això és la reali¬tat" •

guanyar el Nobel. "Ell haviapublicat un llibre amb nosal¬tres. Parla anglès, francès i ita¬lià, i la tia no parlava res, i va ili engega per mediació meva:'Bé, expliqui'm una mica dequè va el seu llibre, perquè nohe tingut temps de llegir-lo'.Amablement, Milosz li va con¬testar: 'Miri, senyoreta, vagi-se'n a casa seva i llegeixi's al¬menys la solapa, després tornii li concediré l'entrevista'".

Nahir Gutiérrez és poliglota,

com la majoria dels seus com¬panys d'altres editorials, i voldonar un toc d'atenció sobreles mancances idiomàtiques demolts periodistes. "Senyors, onanem sense idiomes? Donemuna imatge...! No és un retretals col·legues, és un clatellot",assegura entre tendra i severa.1 per reafirmar-ho tanca laqüestió explicant que en unaocasió, una de tantes, un granmitjà va enviar un periodista acobrir un acte a l'Institut

Francès en què participavacom a convidada Françoise Sa¬gan. Sobre la marxa l'organit¬zació va decidir que tout lemonde parle français, i no hihavia traducció simultània: "Aldia següent va trucar desespe¬rat el periodista demanant-meque li expliqués de què reiendurant l'acte i de què va anar eltema. I més tard veus publica¬da la meva explicació, ambpunts i comes, i penses 'L'haredactat molt bé!'.

— Nahir Gutiérrez: "Quandisposes d'una bonainformació t'adones que t'hasquedat una mica al marge dela projecció dels mitjans" —

A la pàgina de l'esquerra:

Adelina Castillejo.Periodista. Cinc anys a RàdioBarcelona. Nou a CatalunyaRàdio, on col·laborapuntualment en datesassenyalades. Tres anys aTVE, on dirigia i presentava elprograma "Preguntas yrespuestas". Actualment ésresponsable de premsa delTaller de Mario Muchnik.

Clara de Yzaguirre.Llicenciada en ciències de lainformació (UAB). Va ser unade les fundadores de la revistaCarrer Gran. Va col·laborar aEl Món i l'Avui. Va treballarnou anys a TVE, on va ocuparcàrrecs de subdirectora idirectora adjunta deprogrames. Va viure elnaixement de BTV, on va

dirigir un programa diarid'entrevistes. Actualment ésdirectora de premsa del'editorial Planeta, des d'abrilde 1997.

Xènia Bussé. Llicenciada en

ciències de la informació(Bellaterra). Va treballar aTV3 i a La Mañana de Lleida.Va col·laborar moltestretament a El Temps iesporàdicament a l'Avui i adiversos diaris argentins deBuenos Aires com Página 12,sempre de freelance.Actualment és cap de premsaa l'editorial Península iEdicions 62.

En aquesta pàgina:

Paulina Farisa. Llicenciadaen ciències de la informació(UAB). Va col·laborar com acrítica literària a LaVanguardia i a la revista QuéLeer. Ràdio Mollet. Varealitzar informes per adiverses editorials i vatreballar de traductorad'alemany i anglès.Actualment és cap de premsade les editorials Alba i PrensaIbérica.

Xavier Gafarot. Llicenciat enciències de la informació. Hatreballat a l'Avui, Diario 16 iCambio 16. Va dirigir laredacció del projecteNewsweek a Espanya i vacol·laborar a El Ciervo, ElMundo i El País. Actualmentés cap de premsa de l'editorialDestino, des de fa més de dosanys.