Cròniques de la Superfície

CAPÍTOL 6

RECORDS I FETS

Una sirena m’arrenca del meus somnis atrafegats. Tan sols he dormit sis hores i les

meves ulleres comencen a ser visibles. Amb tot, aquí no es pot fer el ronso. Salto de la

meva hamaca i m’estiro. Els meus companys ja desfilen cap a l’armari. L’armari és un

habitació dins el dormitori plena de roba amuntegada en prestatges. Cada petita porció

de lleixa correspon a cada un. M’afanyo a arribar a la meva petita propietat, on

m’espera una de les dues mudes de vestir que tinc a part del pijama. No és que sigui

pobre, és que l’únic que té tothom són dos conjunts de dia i un pijama. No és molt però

no coneixem res més que això. M’enduc la muda fins a la meva hamaca. Al cap d’uns

minuts tots duem l’uniforme i tornem a semblar un exèrcit. Els més petits el duen blanc

que representa la infància i la innocència. Molt aviat passem la fase del blanc i se’ns

vesteix amb un color gris que representa el canvi i ens prepara per a les taques i la feina

dura. És el meu color encara del qual n’estic bastant orgullós. Quan fas els tretze

canvies al negre. El negre suposo que correspon a la maduresa, a deixar enrere la

imaginació per veure que l’únic que tens és la foscor del túnels. Oblidar que el món és

com tu vols i acceptar la realitat. Abandonar els somnis... Per sort tan sols és simbòlic.

Un color no pot fer mal a ningú oi? L’Iria, en Will i l’Auri el vesteixen i ells continuen

pensant com qualsevol de nosaltres. Si més no això és el que vull creure.

Corro fins al llit d’en Will on el noi està acabant de cordar-se la jaqueta que fa joc amb

els pantalons. Un xandall que ens fa iguals, una forma que uns unifica, un patró que

ens empresona.

- Disposat a afrontar un altre dia?- Pregunta amb un somriure.

- El dia és el que s’ha de preocupar d’aguantar-me.

I així, entre rialles i com dos bons amics ens internem en el riu de gent que es dirigeix a

l’Hangar. Trobem la fila de les noies al cap de poc i només tardem uns segons a trobar

l’Auri i l’Iria que conversen animadament sobre algun tema irrellevant. Ens acostem

fins a elles. Totes dues vesteixen el negre però a diferència del nostre uniforme el seu té

una ratlla vermella en els laterals de la jaqueta i els pantalons mentre que la nostra és

blava. El vermell de les noies és agressiu, color sang; el blau que portem els nois

transmet, per contrapartida, calma i placidesa.

La cua fins a l’Hangar al matí és habitual doncs primer s’ha de passar el registre. A cada

banda de la paret del túnel hi ha un lector de rajos x. Bé, nosaltres l’anomenem el lector

de marques. Em frego el canell com a acte reflex. Tots hi duem un dibuix; una marca.

Alguns ho troben bonic a causa de les filigranes, d’altres tan sols ho troben necessari. A

part hi ha els que ho odien, diuen que els oprimeix, és una marca de la qual no et pots

desfer, una marca de control; el control que tenen sobre nosaltres. Tots la tenim des de

que podem recordar, com si haguéssim nascut amb això tatuat sobre les venes. Tot un

seguit d’espirals i flagels sobre la pell.

Cròniques de la Superfície

- Ara t’adones que tens això? Pensava que eres més observador.- Diu l’Auri

mentre gira la mà per estudiar el seu dibuix.

- Només estava pensant en el significat d’aquestes espirals.- La noia arruga el

front mentre compara el seu amb el meu.

- La primera espiral simbolitza la versatilitat del vent i el flagel que en surt és la

fluïdesa de l’aigua. La següent espiral es refereix al bri de vida que hi ha dins

nostre.- Jo escolto embadalit pensant que sóc estúpid per no haver-ho vist

abans, quan ho explica tot em sembla molt clar... Llavors la noia deixa anar una

rialla.- M’estic quedant amb tu, és una broma. La veritat és que no tinc ni idea

de què simbolitza, tan sols sé que els del mateix any el tenen igual.- Llavors es

gira i agafa les mans de l’Iria i en Will i els obliga a girar-se cap a nosaltres.

- Però què...?- Comencen a replicar però ella els mana callar amb un simple gest

despreocupat.

- Ells el tenen igual, a excepció d’aquesta part que és diferent per a cada un. No

n’hi ha dos iguals; és un identificador personal. Podria ser un nombre, però

llavors donaria la volta al braç, som molta gent aquí!

- A veure si ho he entès, depenent de l’any en que vas néixer tens un dibuix o un

altre i a més una part sempre serà diferent de qualsevol altre. És això?

- Sí, no era tan difícil- se’n riu en Will però tots sabem que ho diu de broma.

Ens quedem una estona mirant els braços de tots mentre els comparem. Els meu és més

petit que els altres. El de l’Auri puja de baix fins al canell mentre que el de l’Iria i en

Will baixa de la mà fins al canell. La veritat és que queda bonic. Finalment arribem al

lector. Poso el canell a la màquina i veig com el color verd s’encén al botó de dalt. Entro

dins l’Hangar i em torno a meravellar amb la seva netedat. El moment però passa ràpid

i em dirigeixo cap al meu seient. Els meus passos són acompanyats pels murmuris de

la gent, inaudibles i lleugers com la brisa matinal.

M’assec en una de les taules on hi ha en Kai i la Leira. La taula està, com sempre,

parada. Un bol d’una substància cremosa de color beix i quatre trossets del que podria

ser el substitut del pa. No hi ha més i no es pot deixar res. No sé que passa si ho fas

però la veritat és que no tinc ganes de provar-ho. El cas és que et menges el que tens al

plat en silenci i ja està, així de simple i sense complicacions. No tardo a estar rodejat

pels meus companys de colla. Finalment la Yue se’ns acosta entusiasmada.

- Iria! Iria! No diràs mai què m’ha passat avui. Ha estat ella, ho sé. La dama

d’aigua m’ha portat les medecines. Jo sabia que ella vindria, i ho ha fet! M’he

curat gràcies a ella.- La seva veu és tan sols un murmuri però ens arriba clara a

les orelles i ens rebota al cervell.

- Ostres Yue, que bé! Ja t’ho vaig dir jo, que ella t’escoltaria si li demanaves. Amb

tot vigila, no estàs curada del tot i has d’anar prenent l’antibiòtic. Que no te’l

vegin, sobretot.

Cròniques de la Superfície

La nena tranquil·litza l’Iria amb un somriure i surt corrent cap a la taula on l’esperen

els seus amics. L’Iria és la mestra de moltes petites, però és la protectora de la Yue.

M’agradaria ser protector o mestre, però la veritat és que encara necessito algú que em

guiï. Jo diria que de moment, estic en bones mans. Quan la nena ja és lluny tots deixem

anar un petit somriure. La nostra gesta ha estat bona i el fet de veure en la cara de la

noia la vida i el goig de nou fa que tot el que vam passar ahir tingui sentit. Ara tornaria

a repetir-ho. En Kai i la Leira ens miren amb curiositat.

- No ho haureu tornat a fer?- La Leira és la que ens acusa amb un to de

desaprovació i aquella mirada tan seva; sincera, penetrant, incandescent i

calculadora.

- És clar que no. Ha estat la dama d’aigua, ja ho saps Leira.- En Will contesta amb

ironia i despreocupació fingida mentre es posa una cullera de líquid a la boca.

- Un moment nois. Esteu dient que.....

- Kai, no pensaries de veritat que ella existia....- Contesta l’Auri amb un

somriure.- La nostra deessa!

El líquid que tinc a la boca em baixa per l’altre cantó i acabo estossegant cosa que

desencadena un reguitzell de rialles. Al cap de poc però, s’apaguen; doncs la presència

dels militars és ara més pròxima a nosaltres.

La resta de l’esmorzar transcorre sense rialles, ni paraules, ni tan sols mirades. El soroll

dels coberts com a única música de fons ens torna a adormir en la monotonia de la

rutina. Quan acabem ens quedem asseguts fins que sona una mena de campaneta, un

soroll desafinat i agut. Ens dispersem per l’Hangar ordenadament i en silenci. Agafo

un dels draps que hi ha en els laterals i em disposo a netejar les taules. Cadascú té una

tasca assignada. Per tota la infància, cada dia de la setmana, tres cops al dia. Potser no

m’importa o no em molesta perquè és l’única cosa que conec. No entenc com seria la

vida sense les feines quotidianes. Frego el drap contra la superfície de fusta de les

taules quan alguna cosa em passa sobre els peus. L’escombra de l’Auri. La noia amb fa

un gest cap a la meva esquerra i veig en Will i l’Iria rentant el plats que la Lia ha

recollit. Tots col·laborem junts fins que queda tot ordenat i net. Acte seguit desfilem

fora la cambra i ens separem en grups segons les edats. L’últim que veig és la mirada

de l’Auri que em traspassa i em desitja sort per aquest nou dia.

Quan entro, hores més tard, al menjador els meus companys de taula ja m’esperen. Si més

no ja hi són. En arribar a la taula dono un ràpid cop d’ull al menjar.

- Ostres no. Ous de rúscules...- Els odio: tenen un gust d’allò més amarg que em

raspa el coll i m’ennuega.

- Sí, noi. El dia no està essent del millors avui.- En Kai sembla d’allò més avorrit i

la veritat és que també adverteixo en l’Auri unes ulleres més grans que aquest

matí que evidentment intenta amagar. Aixecar sospites és l’últim que

necessitem.

- I això? No ha anat bé?- Espero que la meva màscara de nen petit i innocent tapi

el que realment sento. Avui potser ha estat el pitjor dia de l’any. Desastrós. Ara

els fets d’ahir pesen com lloses sobre les meves espatlles, ara cada minut passa

Cròniques de la Superfície

lent i feixuc, esgotant-me física i psicològicament. Però si jo no conservo la

vitalitat qui ho farà? Així intento aixecar-los la moral.

- Bé no és la paraula que jo faria servir. Seria més aviat... horrible, vomitiu,

deficient- en Will deixa anar un seguit de paraules ofensives que espero que no

arribin a orelles dels militars.

- Nefast, t’has deixat la paraula nefast. Dona un toc dolç a la llista.- L’Auri sap fer

cadenes de paraules, les ordena per mida, color, olor, textura, gust... no sé com

ho fa però li surt genial.

- I doncs? Expliqueu-vos.- Intento passar el fil narratiu a algú altre però pel que

veig estan massa cansats per a ser els protagonistes de les histories del demés i

és que no sempre pots cedir el teu càrrec, la teva paraula, la teva història. Sovint

la teva vida ja es prou feixuga com per ser el pilar d’una altra.

- Ha estat la Delma. És tan estúpida, tan del règim que no s’adona del progrés.

Viu en el seu món d’antigues paraules i vells refranys. No sap que la gent

canvia, la societat avança encara que ella ensenyi sempre el mateix. No veu les

dimensions de les paraules. Per a ella són planes, no els hi veu els secrets. Ho fa

avorrit.

La Delma és la professora de llengua; una dona gran que du els cabells recollits

en monyo i la cara plena d’arrugues que intenta amagar. La seva pell és del color de les

pagines del llibre que porta a sobre, l’únic llibre que tots hem vist. Esgrogueït, mal

cuidat i amb diverses taques d’humitat i fongs en les puntes. El seu to de veu és pla,

lleuger i nítid, però pla. Tal i com ha dit l’Auri, li treu la gràcia a la llengua. Mentre que

la noia i la professora no es poden veure, jo no la trobo tan insofrible. És avorrida, però

res més; vull dir, podria ser molt pitjor.

- No hi estic d’acord. La Delma és bona professora, el problema d’avui ha estat

en Tenzin. Com el podeu suportar?- L’Iria, estranyament, s’afegeix a la

conversa. Bé la veritat és que sempre que es tracta de criticar professors ella s’hi

posa.

- És un bon noi. Si no fos pel tic estrany que té segur que passaria per normal.-

No hi ha algú més diferent en idees que en Will i l’Iria. El que li agrada a un

horroritza a l’altre i el més estrany és que solen dur-se genial. Misteris de la

vida que no crec que arribi a entendre mai.

En Tenzin, el professor de matemàtiques, és boig. Bé molts professors ho estan, però la

bogeria d’en Tenzin és permanent. Ha intentat copsar la total percepció dels nombres,

ha intentat descobrir les xifres en la vida quotidiana i això l’ha arruïnat. No és només

per com parla, pel que diu i ningú entén. No és per aquell tic estrany que té en l’ull,

com el tanca i l’obre tota l’estona, és per les converses que té amb ell mateix, aquella

mena de doble personalitat com si el nen i l’adult es barallessin dins seu. És

extraordinari però esfereïdor alhora. Recordo com avui estava realment excitat, fins i

Cròniques de la Superfície

tot diria que ha mantingut una conversa triple amb ell mateix, responent les seves

pròpies preguntes, insultant-se per setciències i renyant-se per aquesta falta de

comportament.

- Sí, crec que avui ha estat molt malament. Però si em deixeu dir-ho, el pitjor de

tot ha estat la classe de la Superfície. L’Atlas ha estat de molt mal humor.

Les meves paraules desencadenen diverses queixes que proclamades alhora sonen

encara pitjor. Alguns l’ataquen d’estafador, altres tan sols bufen i jo mentre tan revisc

aquesta primera hora de classe a la que he hagut de fer front.

La classe sobre la superfície podria ser d’allò més interessant. Ho són els contes de la

Nuba i la meva fam per saber i conèixer és immensa. Amb tot, la realitat no pot

allunyar-se més del desig. El professor m’odia; el sentiment és mutu i acceptat pels dos.

En arribar al túnel on solem fer la classe m’he assegut al fons amb la Lia qui m’estava

explicant com la Yue havia trobat la medicina. Jo l’escoltava amb diversió amagada i

un sentiment d’alegria que no m’hi cabia dins el pit. De cop veig com l’última paraula

li penja de la boca, sense acabar de sortir. Aixeco la vista però la veritat és que em puc

imaginar qui hi trobaré. Cos alt i esvelt, de mirada dura i inflexible. Expressió sorruda

culminada per un gran nas arquejat. El color fangós del cabells que fa joc amb

l’uniforme dels militars. Tan dur com sempre, tan recte i ben plantat. L’Atlas ha arribat

a la classe i amb la seva presència s’esborren els últims rastres d’alegria i innocència.

Ara comença l’hora de la por.

Cada dia és una història nova, però totes intenten posar-nos la por al cos, fer que ens

enorgullim d’estar amagats en caus i que odiem el que hi havia abans. Per sort, després

la Nuba ens explica la veritat. Els relats de l’àvia parlen de temps exòtics quan la

superfície era habitable, parlen de com l’estupidesa humana ens va dur fins aquí i com

ningú no vol veure mai més la llum. Per això la classe de l’Atlas són un conjunt de

paraules negres escrites amb odi i temor, mentides que obren forats en els nostres cors,

que enverinen les nostres ments i podreixen les nostres ànimes. Una paraula pot ser

més feridora que un gest; un reguitzell de mentides poden acabar essent la teva

realitat. S’ha d’anar amb compte, hem d’aprendre a distingir. En Will m’ensenya

aquest noble art, la màgia de desemmascarar allò que és fals del que ens pot ajudar. Per

tant, quan l’Atlas comença a explicar em poso el filtre a les orelles i intento no prestar-

hi tota la meva atenció. De cop però, un comentari em fa tornar a la realitat.

- La superfície es va tornar putrefacte i plena de virus i bacteris que creaven

milers d’epidèmies que mataven bona part de la gent sense cap mena de remei.

Aquesta és la meva oportunitat així que aixeco la mà. L’Atlas aixeca una de les seves

gruixudes celles i em mira amb recança. Seguidament fa com si no m’hagués vist i

Cròniques de la Superfície

continua amb el seu discurs monòton i avorrit. No penso rendir-me fàcilment, si

alguna cosa m’agrada, són els reptes.

- Si em permeteu, benvolgut professor... m’agradaria que aclaríssiu el per què

d’aquest estat de la superfície. Crec que n’hauríeu d’explicar la causa.- Faig

servir aquell to tan neutre d’en Will amb la força en cada paraula de l’Auri. El

vocabulari educat és un copia total del de l’Iria. Sóc una combinació del tres,

doncs ells són els que em guien i m’ensenyen, el meu punt referencial.

- Així creus que no explico bé? Potser hauries de fer la classe en el meu lloc

marrec.

- Oh no senyor, no vull privar-lo de tan bon plaer. Tan sols feia un suggeriment.

Veurà, la Nuba diu que els homes vam ser la destrucció de la superfície, que la

humanitat va tornar un lloc bonic en aquest paratge tan horrible que vostè

descriu. Nosaltres en som els culpables i ara paguem la condemna.

- Mira, noiet, et donaré un consell. No et creguis res del que et diu aquella vella

xarbotada. Està boja i ja no distingeix la realitat dels seus deliris.- Noto com la

sang em bull i la ira se m’escampa per tot el cos. He de respirar fons per

dominar-me però una part de mi continua volent contestar quatre paraules ben

dites a aquest carallot.- Per què creus que està aquí? No t’ho has preguntat mai?

No és per explicar estúpides històries a nens estúpids. Està boja, com un llum,

vam haver de separar-la de la resta. Veia fantasmes, sentia coses i afirmava

haver viscut coses impossibles. Fes-me cas. Creix, madura i accepta que aquest

és el teu lloc i que no hi ha, hi havia o hi haurà res de bo fora d’aquí.

Acaba la frase mirant-me als ulls. Els meus em couen però no n’aparto la mirada. Quan

ell ho fa els tanco amb força. Vull desaparèixer d’aquí, necessito parlar amb un Will,

una abraçada de l’Iria, veure la veritat en els ulls de l’Auri. He de fer un gran esforç per

retenir les llàgrimes. Em nego a creure el que m’han dit. Quan finalment aixeco la vista

la classe segueix amb total normalitat. Els horrors, les morts violentes i la desgràcia han

continuat tota la hora però la meva ment vagava molt lluny d’aquelles batalles. Nuba,

una paraula, petita i insignificant. Nuba, una sola paraula que desenvolupa tants

misteris, tantes preguntes, tants mals de caps i pensament. Avui he teixit una tranyina

al voltant d’aquest nom i de cada fil en pengen records i imatges.

Qui deu ser aquesta enigmàtica persona que els nois coneixen com a Nuba? Treure l’entrellat,

els enigmes i misteris i restaurar els forats negres de la vida de la Nuba és cosa teva. Per

començar, t’aconsellem que llegeixis el capítol inèdit de Zona Cròniques. Aquí tens l’enllaç:

www.slideshare.net/slideshow/embed_code/15660724