castelló segle xx, fets i ficcions (2001)
DESCRIPTION
Llibre Rebombori 2001TRANSCRIPT
CASTELLÓ 2001
CASTELLÓ SEGLE XXFETS I FICCIONS
CASTELLÓ SEGLE XXFETS I FICCIONS
FILIUS TERRAE MANEL GARCIA I GRAU ........................................................................................................ 4
BRANCAL JOSEP MIQUEL CARCELLER I DOLÇ ................................................................................................... 5
EL SEGLE XX, UNA ALLAU DE GENT VICENT ORTELLS I CHABRERA........................................................ 9
ELS ALTRES HABITANTS DE CASTELLÓ FERRAN APARISI I MONFORT - Mª ÀNGELS PONS I GOZALBO.............. 11
CASTELLÓ SEGLE XX: QUIN CACAU! MIQUEL GÓMEZ I GARCÉS ............................................................... 21
CASTELLÓ, UNA CIUTAT SINGULAR ISABEL LABUIGA I TOMÀS............................................................. 31
QUÈ FER AMB EL PATRIMONI ARQUITECTÒNIC POPULAR MIQUEL GÓMEZ I GARCÉS.................... 37
LA CIUTAT DE CASTELLÓ VISTA PELS ESCRIPTORS DEL SEGLE XX FRANCESC MEZQUITA I BROCH.. 43
L’INSTITUT FRANCESC RIBALTA JOSEP TRULLÉN I LLATSÉ......................................................................... 51
UNA APROXIMACIÓ A L’EDUCACIÓ DE LA DONA CONSOL AGUILAR I RÓDENAS ........................... 55
EL PRIMER DIA FERRAN APARISI I MONFORT ........................................................................................................ 61
L’HOSPITAL PROVINCIAL, PROJECTE 2000 FRANCESC TRAVER I TORRÀS ............................................. 67
LA PNEUMÒNIA D’IVAN CENTELLES TONI PORCAR I GÓMEZ ............................................................. 71
L’ESGLÉSIA DE CASTELLÓ DURANT EL SEGLE XX AVEL.LÍ FLORS I BONET ........................................ 79
EL XOCOLATE AMARG DE LA SENYORA MARIA JOSEP MIQUEL CARCELLER I DOLÇ........................... 85
DEL CINEMATÒGRAF AL CINEMASCOPE XAVIER LLOMBART I BOU .................................................... 101
XISPUM TACATRAC ELISEU R. ARTOLA I DEL CAMPO ................................................................................... 111
L’ESPORT PRESENT EN TOTES LES FESTES JOSEP MARIA ARQUIMBAU .................................................. 121
POEMA DE LES PUTES ANTONI ALBALAT I SALANOVA ................................................................................. 125
UNA VISIÓ DE CASTELLÓ DES DEL CAMINÀS FRANCESC MEZQUITA I BROCH ................................... 126
SUMARI
SUMARI
Castelló segle XX. Fets i ficcions4
I
La Cala dels Morts La Cova dels Cavalls La Pobla Tornesa
Barranc de Bellver Castell de Miravet La Valltorta
Benadressa Castell de Crabas Masos d’Herbers
Morella Mola de Cinctorres El Turó de l’Oblit
Serra d’Irta Pla de Buris-Ana El Millars
Vall d’Olaia La Torre Motxa La Carena dels Àngels
Barranc dels Horts Sant Pau Albocàsser Platja del Morrongo
Sant Mateu La Serra Espadà Castell de Montornés
Vall de Vilavella Torre Labadum La Balma
Torre de Sant Vicent La Cala Renegà
Pla de Bani-Gazlun Prat de Cabanes Castell d’Asubarta
Les Agulles de Santa Àgueda Desert de les Palmes
Tossal del Castell Vell Pelegrins de les Useres
Planura d’Ahadrel Orpesa La Murà El Jardí del Retorn
El Cingle de les Ànimes
La Cala dels Adéus
I un encís tan clamorós
que l’ànima anomena, sota l’encalç dels ulls,
tots els noms de les pedres.
II
Ra fal-afena El jardí del Príncep Al-malafa El camí de l’Ànima
Torre de Montornés Caminàs de l’herència
La Farola El mercat El Raval del Codony
Carrer Sant Blai Benàrab La cova del colom
Carrer enmig La Murà El Fadrí del temps
Carrer amunt Carrer avall Carrer major
La plaça de la Pau La plaça d’Ahadrel El cor dels delmes
La casa Artola La Catedral L’Espai d’art El carrer Mealla
Ribalta L’avinguda del Rei Avinguda de Lledó
La Plaça de les aules Raval Sant Fèlix
La plaça de l’olivera La cala dels adéus
El Pinar del poble L’avinguda del mar Casa dels caragols
La platja de la mort El Casino antic Carrer Revest
Les cases de l’ànima La persistència dels manobres
Les pedres de l’home
L’arquitectura dels ulls
I una estima tan frondosa
que se’m fonen les paraules,
esclatant-se pas a pas entre les llambordes.
Filius Terraesota els meus ulls, la terra vivia per mi
Carles Riba
Manel Garcia Grau
5
L'Associació Cultural Colla Rebombori va nàixer el 1990 i des d'aleshores lescent trenta persones que, en diverses etapes i moments, n'han arribat a formar parthan estat protagonistes de romeries, de pregons, d'excursions, de col·loquis, de con-cursos fotogràfics, de festes per la llengua, de festes populars, de balls nostrats, d'ex-posicions, de muntatges espectaculars, d'assemblees, de curses, de pel·lícules,d'obres de teatre, d'hores de convivència - sensibilitats compartides, capacitat deconsens per superar la disparitat de criteris lògica en un col·lectiu lliure - ... i de pu-blicacions fotocopiades i, des de 1997, impreses en quatre llibres premiats per laGeneralitat Valenciana en la convocatòria magdalenera per a la promoció de l'úsdel valencià i en aquest cinquè que també presentem a la consideració del Jurat delmateix premi.
" Castelló segle XX, fets i ficcions " vol ser una publicació respectuosa i apas-sionada, feta amb estima - ens és molt fàcil, escrivim de la nostra terra, de la nostragent - i objectivitat - ens és més difícil, segurament ens faria falta més perspectiva iun major distanciament físic i sentimental - De nou publiquem un recull d'articles,de contes, de poemes, d'assajos, d'il·lustracions sobre el nostre entorn vital i si en al-tres anys els escenaris de la memòria han estat el Caminàs i les seues ermites, l'hor-ta, la mar, la marjal, o els costums i els oficis que han deixat de ser realitat vital perpassar a ser record, enguany passegem la mirada pel nucli urbà de la ciutat que ensacull a tots i a totes els qui figurem a l'índex i que ens ha vist nàixer a una part: elCastelló que està a punt de celebrar el 750é aniversari del document llatí, pel qualel rei en Jaume, que dóna el seu nom a la nostra universitat, autoritzava el poblamentde la feraç plana quaternària. És una mirada acotada en el temps al segle de les duesics, que acaba de finir, el segle que, en les seues últimes dècades, ha estat el nostre,
BrancalBrancalJosep Miquel Carceller i Dolç
Castelló segle XX. Fets i ficcions6
el dels autors i de les autores, un segle prodigiós i ple de misèries alhora, un segled'avenços i de frustracions, de canvis, d'integracions, de transformacions, de possi-bilitats frustrades, de substitucions que fan mal a l'ànima, de convivència, de festesrenovades, analitzades, debatudes, manipulades, polititzades, popularitzades, assu-mides, interioritzades.
En les pàgines que segueixen qui tinga interés trobarà fets i ficcions sobreaspectes relacionats amb la sanitat, l'ensenyament, l'urbanisme, el patrimoni ar-quitectònic, l'esport, la religiositat, la fauna urbana, la demografia i la emigració,l'oci... referits al segle XX de Castelló de la Plana, al segle XX del calendari cristiàd'una ciutat que no sempre aconsegueix fer realitat la seua vocació de capital, laseua proclamada, més aviat autoproclamada, condició de lideratge i de referèn-cia. Trobarà pinzellades d'informació i d'opinió: iròniques, crítiques, combatives,reivindicatives, nostàlgiques, amables, documentades, tendres...; trobarà les refle-xions d'un passat immediat, viscut i olorat, i suggerències pel present i pel futur queja s'acosta, inspirades pel desig de contribuir a fer de Castelló el que qualsevol ha-bitant, que se l'estime i que s'estime, hi voldria: una ciutat més habitable, més hu-mana, més racional, més agradable, més bonica.
Aquest llibre, que editem amb una tirada de set-cents cinquanta exemplars,tindrà, com els quatre anteriors, una difusió gratuïta i òbviament reduïda, tot i queel nostre compromís inclou centres d'ensenyament, biblioteques, associacions cul-turals, de veïns,... Si, de nou, la demanda torna a superar l'oferta i tornem a escol-tar el: " Podríeu fer una altra edició ! " les hores de feina, quasi sempre plaenteres,cal remarcar-ho, hauran pagat la pena i la rebomboriada de la capital del riu Sec tor-narà a tenir motius de goig i, qui sap, si algú agafarà el repte i ens ajudarà a fer la se-gona edició d'alguns dels llibres publicats. El que és segur - ho sap tothom i és pro-fecia - és que començarà a preparar un altre llibre per la Magdalena de 2002, elprimer any capicua del tercer mil·lenni. Per exemple, és una idea que oferisc als com-panys del Consell de Redacció " Castelló segle XX, fets i ficcions II " o, potser, millorencara: " Castelló segle XXI, fets,il·lusions i ficcions "
Ens llegim i ens escoltem.
DEMOGRAFIA
8 Castelló segle XX. Fets i ficcions
El segle XX, una allau de gentEl segle XX, una allau de gent
9
En l´obertura del segle XX, la ciutat i el terme de Cas-
telló de la Plana fregaven els 30.000 habitants, arre-
cerats principalment al casc urbà, uns pocs al Grau i
escassos els que vivien a les alqueries i masies del terme.
La imatge d´aleshores era d´un poble gran amb bona presèn-
cia de llauradors, menestrals i els nous oficis vinguts amb
la capitalitat estrenada el 1833, és a dir, tots els ingredients
necessaris per al tòpic de "pequeña capital de provincia".
La gent havia nascut a la ciutat majoritàriament, és més,
a les pròpies cases. Alguns podien haver aplegat del Maes-
trat o de les contrades de la Plana i amb els militars i l´ad-
ministració de la província s´acostaven de forma temporal
o permanent ciutadans d´altres indrets de l´Estat, però amb
un nombre poc significatiu. Per tant, un mapa de colors uni-
forme, de creences úniques, de llengua catalana i d’inici de
la disglòssia amb el castellà dels nouvinguts.
Cent anys després, la població censada s´ha multiplicat
per cinc. La ciutat ja no té una cara tan amable. Gratacels
desmesurats, parets mitjaneres, casetes escampades en de-
sordre i un àrea periurbana degradada que possibilita tots
els fenòmens alternatius nascuts al final de segle. El segle
XX ha suposat una allau de gent per a la humanitat i Cas-
telló no n’ha estat una excepció. Per això mateix, la ciutat
ho ha hagut de notar en la seua harmonia i equilibri.
D´altra banda, han augmentat els colors, les cultures i
les creences. En els seixanta i setanta vingueren del Maes-
trat, d´Aragó i d´Andalusia, i de la Manxa. Després de més
lluny. Del Magrib i de l´Àfrica subsahariana. De Romania,
dels països eslaus. I de Cuba, de la República Dominicana,
de l´Equador o del Perú.
Els immigrants dels seixanta ja fa temps que formen part
plenament de l´entramat socioeconòmic i cultural de Cas-
telló. Evidentment, portaven un equipatge comú en part
amb nosaltres i, amb voluntat compartida, la integració és
un fet general, malgrat que sempre poden haver-hi casos aï-
llats. Ara, ens trobem amb una situació força diferent. La
mundialització de l´economia ha portat gent de tot el món
als nostres carrers. Allò que veiem en les pel.lícules d´Holly-
wood, la mescladissa de cultures, és a casa nostra.
Castelló no és Nova York, on molta gent viu en els
barris exclusius del seu grup ètnic: Chinatown, Spanish
Harlem, Black Harlem, Little Italy o el Brooklyn dels
jueus. Nosaltres no hem de caure en eixe error. Seria
ensopegar dues vegades en la mateixa pedra. Ja passa-
va en l´Edat Mitjana quan hi havia moreries i call dels
jueus. La convivència és efectiva quan el nostre veí és
un hindú i en l´altra porta viu un italià o un marroquí i
en el pis de més amunt són romanesos.
VICENT ORTELLS CHABRERADemografia
Castelló segle XX. Fets i ficcions10
El fenomen d´immigració actual té, si fa no fa, les ma-
teixes causes de 30 anys abans i esperem que les conse-
qüències siguen paregudes, amb una integració major, si
més no. La població espanyola està envellida i, a més, en
zones com la nostra terra, el treball és abundant i la mà
d´obra, escassa. En 1960 passava el mateix, amb la diferència
que els habitants de Castelló eren menys de la meitat que
en el 2001 i Espanya tenia unes fronteres molt impermea-
bles i eren els espanyols els que emigraven a Europa. Ara
ens trobem ja amb famílies completes d´immigrants, que
porten els seus xiquets i xiquetes a les escoles, que poden
aprendre ( i són molt llestos) el valencià, el castellà i la seua
llengua materna i que són i seran com qualsevol altre dels
ciutadans de la nostra terra.
Cent anys passen i fins i tot alguns de nosaltres els han
vist sencers. I en vindran més i seran diferents. Només una
reflexió final. Si es repeteix el segle, Castelló tindra l´any
2101, uns 800.000 habitants. Sembla massa gent, no? Els
corrents migratoris no són l´única solució. El desenvolu-
pament i unes condicions de vida millors han d’aplegar a
tots els indrets del món. Així evitarem les allaus humanes i
les situacions d´injustícia.
Castelló de la Plana és una bonica ciutat de la "Cos-
ta del Azahar", envoltada per la verdor dels taron-
gers i de la feraç horta i, al mateix, amb una mo-
derna i competitiva indústria. En ella hi viu una població de
143.295 ànimes (dades de 1999). Els seus habitants són gent
treballadora i alegre, tranquil.la i divertida, que mengen,
beuen, dormen i gaudeixen de la vida com en qualsevol
altre lloc. Aquesta pau i quietud tan sols és interrompuda du-
rant les Festes de la Magdalena, també conegudes com Fes-
tes de la Llum, declarades d’interès turístic.
Però, en aquesta bella i simpàtica població hi viuen tam-
bé 16.364.946 habitants (dades de 1997), que no treba-
llen, no conreen horts, no paguen contribució ni cap tipus
de taxa i ni tan sols celebren les Festes de la Magdalena, que
ja és dir! Són les bestioles, els bitxos, els animalets, criatu-
res de Déu que de forma més o menys discreta campen per
la ciutat i terme de Castelló.
Tota aquesta parentela és, en general, una gran desco-
neguda per a la majoria de gent. Però ara té l'ocasió, oh! es-
timat/da lector/a d'aprofundir en la idiosincràsia dels altres
castellonencs, de saber quines són les seues inquietuds, qui-
na la seua forma de vida, quines les seues aspiracions. En les
següents línies intentarem apropar-nos-els mitjançant exem-
11
ples, curiositats, anècdotes i altres tafaneries.
En primer lloc cal aclarir que aquesta gran quantitat bit-
xos pot dividir-se en dues categories:
1.- Els convidats
2.- Els que es conviden ells mateixos.
ELS CONVIDATS
Són aquells que criem voluntàriament a la nostra ciutat
i les nostres cases per diferents motius. Solen ser més cone-
guts, malgrat que hi ha també d’exòtics, per la qual cosa
farem tan sols un breu resum d'algunes característiques.
Entre ells tenim els gossos, els gats, els conills, les galli-
nes, els hamsters, els periquitos, els lloros, els coloms, els
peixets de coloraines i fins i tot alguna serp, iguana o far-
datxo que crien certes persones una mica estrambòtiques.
Hi ha tres tipus bàsics de bitxos convidats:
A) Els que viuen tancats en una gàbia
Ja siga d'or, de llanderol o de vidre. La seua missió
en la vida és la d'avorrir-se i deixar passar els dies, es-
perant que de tant en tant l'amo o l’ama li diga alguna co-
sa i li done menjar. Mentre fan de decoració o de música
ambiental al menjador, a la cuina o a qualsevol altre lloc
per al qual han estat adquirits.
Els altres habitants de Castelló,bitxos i demés parentela
Els altres habitants de Castelló,bitxos i demés parentela
Mª ÀNGELS PONS I GOZALBOFERRAN APARISI I MONFORT
Demografia
12 Castelló segle XX. Fets i ficcions
És el cas de les tortugues curioses, els lloros parladors,
les cadarneres harmonioses, els gafarrons cantadors, els es-
quirols nerviosos, els hàmsters rosegadors, els camaleons
calmosos i els peixets nedadors.
B) Els que viuen solts pel pis,
Normalment gats i gossos, la seua tasca és la de menjar
i fer-se grossos. Mentre serveixen de companyia a les per-
sones que ho han de menester. A més en el cas dels gos-
sos està també, com a missió importantíssima, el cagar els
carrers d'aquesta bonica ciutat, especialment les places amb
gespa i floretes, per allò d'acomplir aquella expressió tan
castellonenca que pareix una "caguerà en floretes"
C) Els que es crien, o millor dit es criaven, per a menjar en
les ocasions especials.
Actualment són cada vegada més escassos, perquè els
comprem ja morts, pelats i fins i tot cuinats. És el cas dels
conills, dels quals en tenim una bona representació, quasi
bé un congrés de la Warner Bros, davant de la colla Re-
bombori. De les gallines i galls, les primeres ponedores i
grans productores de "caldo" per a parteres i els segons bons
per a l'arròs de les festeres. Els coloms eren un altre tipus de
volateria bona per a fer un estofat. Tot i que tenen fama de
ser cars i poc productius, allò que "el colom menge or i ca-
ga plom", però són grans criadors "tots els mesos ous i co-
lomins". Alguns d'ells s'han assilvestrat i ara viuen pel seu
compte, menjant el que troben i niant als edificis de la ciu-
tat des d'on fan punteria amb la gent que es passeja per da-
vall. Un altre cas eren els ànecs, tan gustosos per a fer arròs
com bruts per al corral; són animalets sorollosos com diu el
refrany popular "dos dones i un pato, mercat".
ELS QUE ES CONVIDEN ELLS MATEIXOS
Són els més nombrosos i els menys coneguts. Habiten
la ciutat perquè s'han habituat a la presència humana i en
ella obtenen menjar i unes condicions adients per a créixer
i desenvolupar-se. Tenim també diversos grups, segons que
tinguen el cos embolcallat. d'una cuirassa, d'escates, de plo-
mes o de pèl.
César Mateu
13
A) Els embolcallats d'una cuirassa de quitina
Són els artròpodes en general i els insectes en particu-
lar. D'alguns més abundants i comuns com ara les mosques,
mosquits, arnes, etc. no cal dir res, perquè ja han estat trac-
tats en altres ocasions (Aparisi, F. i Pons, M.A. 2000). Sí que
seria interessant explicar algunes coses d'alguns altres, com
ara:
Puces: Són insectes aplanats lateralment, per tal d'es-
munyir-se entre els pèls o les plomes de l'hoste Hi ha més
de dues mil quatre-centes espècies repartides al llarg del
món, però totes elles tenen la mateixa habilitat per a xuclar
la sang i emprenyar diferents tipus d'aus i de mamífers.
Entre les més amigues de les persones tenim el gènere
Ctenocephalides, que parasita gossos, gats i humans, però
que també pot passar a les rates. Com que la seva alimen-
tació és hematòfaga (és a dir, que mengen sang però crua!,
sense ceba ni all ni res de res!), constitueixen magnífics vec-
tors de transmissió de malalties, entre elles la més cèlebre
és la pesta, que provocà terribles epidèmies a l'Edat Mitja-
na. I tot perquè les puces a més de ser saltadores (algunes
arribaren a ser grans artistes de circ), males de matar (si no,
que ho pregunten als gossos, la d'hores que li tiren rascant-
se i mossegant-se) i provocadores de desfici, són també molt
brutes i no es renten el bec després de xuclar la sang. Així
que poden picar a una rata i després anar a xuclar a una
persona amb tots els apèndixs mandibulars bruts, les molt
marranes!
Escarabats de cuina o paneroles. D'on, possiblement,
vinga el nom de panderola aplicat vulgarment al ferrocarril
de via estreta o tramvia de vapor d'Onda a Castelló. Són in-
sectes que cerquen llocs humits i càlids. Apareguts al Car-
bonífer, fa uns 300 milions d'anys, pràcticament no han can-
viat gens des d'aleshores. Malgrat que tenen ales no són
massa aficionades a volar, a pesar del que diu la cançó:
"De Castelló a Almassora
va un tren que vola
i per això li diuen
la panderola"
Ara bé, són molt difícils de matar; ja que tenen uns pe-
lets a la cuirassa amb els que noten els corrents d'aire que
fem amb el peu volent-les xafar, i fugen amb una veloci-
tat i rapidesa que ja haguera volgut el famós trenet. Per
14 Castelló segle XX. Fets i ficcions
les nostres terres podem distingir tres espècies, que són:
La Panerola negra (Blatta orientalis) de color fosc, els mas-
cles tenen les ales més curtes que l'abdomen i les feme-
lles sols les tenen vestigials. Sol habitar el lloc més càlid
i humit de les cases, és a dir, la cuina. Menja gairebé de
tot, i a més es reprodueix durant tot l'any, la qual cosa la
converteix en una companya força fastigosa. La Panerola
roja o americana (Periplaneta americana) és d'un color
rogenc, més gran i amb les ales més llargues que l'espècie
anterior, especialment els mascles. És una espècie que ori-
ginària d'Amèrica s'ha escampat per tot el món, però es-
pecialment per les zones costaneres on ha anat desplaçant
la negra. La Panerola rossa o alemanya (Blatella germani-
ca) és més menuda i és molt aficionada als magatzems
d'aliment on, com es diria vulgarment, trau la panxa de
mal any.
Corcons: Són un ampli grup d'adults i larves d'insectes
coleòpters que viuen i s'alimenten de diferents productes.
Així tenim el corcó del pa, el dels llegums, el del gra, etc.
Però cal destacar com a company inseparable el corcó de
la fusta o Rellotge de la mort que s'alimenta de mobles, es-
pecialment si són de fusta noble com el noguer, la caoba,
el faig, el roure. Excava galeries fent uns colpets rítmics amb
les mandíbules, mentre mastega. Segons diuen les persones
supersticioses, és com una mena de rellotge que ens apro-
pa l'hora de la mort i la de fer la declaració d'Hisenda.
B) Els embolcallats d'escates com ara els dragons, les sar-
gantanes, etc.
Han estat també tractats en altres ocasions (Aparisi, F. i
Pons, M.A. 2000), ja que són també habitants de la mar-
jal. I com que a la gent els sol donar un poc de fàstic, anem
a deixar-ho córrer.
C) Embolcallats de plomes
No es tracta d'aquelles senyoretes que, amb poca roba
i amb una boa de plomes, eixien a l'antic "Teatro Argenti-
no", ni de cap dels nou grups dels esperits celestials: que-
rubins, serafins, trons, dominacions, virtuts, potestats, prin-
cipats, arcàngels i àngels; no. Es tracta de les aus, vertebrats
amb les ales plenes de plomes que volen pel cel d'aques-
ta encisadora ciutat. Entre les més habituals hi tenim, com
a castellonenques de debò, les següents:
Falzies o Falcilles, principalment l'espècie (Apus apus).
Són ocells de cos curt i ales llargues, estretes i en forma
de falç (d'on els ve el nom vulgar). Grans voladors, pas-
sen la major part del temps en l'aire, on fins i tot poden
dormir. De la qual cosa s'esdevé el nom d’apòdids que rep
15
la família, ja que es pensava que no s'ajocaven mai per-
què no tenien potes. Sí que és de veres, que quan cauen
a terra no poden alçar el vol perquè les ales toquen el
sòl i no poden impulsar-se, per això es paren sempre en
superfícies verticals des d'on poden deixar-se caure. Són
insectívors i cacen, mentre volen, a velocitats que poden
assolir més de 100 Km/h. Es tracta d'una espècie estiuen-
ca, de costums gregaris, i força so-
rollosa que emet uns crits aguts
mentre vola en bàndols compac-
tes entre els edificis de la ciutat.
Nia en qualsevol tipus de forat que
trobe a les parets. En aquest as-
pecte és molt curiós un cas, que
possiblement no és l'únic. Una ca-
sa del centre de la ciutat tenia la
paret plena de forats on feien niu
les falcies. La propietària havia fet
a la cambra del més amunt uns fo-
rats amb una porteta que coinci-
dien amb els nius. Quan criaven,
l'ama anava, aguaitava i esperava
que els pollets estigueren llustro-
sos, aleshores els agafava i se'ls
menjava. D'on es veu la importàn-
cia d'aquests ocells, ja que no sols
col.laboraven a controlar la po-
blació de mosquits, sinó que també
contribuïen a l'aportació de proteïnes
d'alta qualitat, proteïnes animals, es-
pecialment en temps de gran consum
de moniatos.
Orenetes a les ciutats se sol trobar fonamentalment
l'espècie (Delichon urbica) que té la cua curta i fa els nius
amb fang a la part de baix dels balcons, ràfecs o cornises
en general. D'on s'inspira Becquer per a la famosa rima.
Es tracta també d'una espècie estiuenca que a la tardor mi-
gra cap al sud fins arribar a Sud-Àfrica. Sembla que es trac-
ta d'una gran aficionada al futbol i, de fet, porta sempre
els colors albinegres.
Estornells concretament ens referi-
rem a l'Estornell negre (Sturnus unico-
lor). Són unes de les aus més intel.li-
gents, després dels còrbids i els lloros.
Presenta una gran antropofília i té in-
clinació pels conreus, on menja quasi
bé de tot, i pels habitatges humans, on
nia en forats de teulats i parets. La qual
cosa el converteix en un hoste d'allò més
agraït. Aquest ocell és de colonització
recent a les nostres terres. Fins els anys
setanta, habitava tot l'oest de la Penín-
sula Ibèrica fins arribar l'Aragó. A partir
dels vuitanta, començà a expandir-se
cap a l'est i als noranta prengué posses-
sió dels arbres més grans de Castelló; es-
pecialment dels plàtans del Passeig Ri-
balta i del ficus del Toll. L'Ajuntament,
il.lusionat, per aquesta massiva presèn-
cia de nous habitants, ho celebra totes les
nits fent exhibicions pirotècniques. Que, pel
que sembla, deuen ser del gust dels estor-
nells, perquè acudeixen cada nit a contem-
plar-les de primera fila.
16 Castelló segle XX. Fets i ficcions
Teuladins o Pardals vilers, (Passer domesticus) el que
vulgarment es coneix com a "vilero". És un hoste habitual
dels nuclis urbans, com ho indica el seu nom, tant vul-
gar com científic. És possiblement l'ocell més conegut
de tots. Té fama de golut i llest, tal i com ho deixa magis-
tralment reflectit Josep Pascual Tirado, en la queixa que fa
el mestre "sangrador" quan se li mengen el blat de l'an-
gorfa "...Mes ¡ai! Que los lladres dels teuladins ara u, des-
prés quatre; estos que ho xarren a deu, que ho piulen a
vint; uns que los veuen eixir i altres que los veuen entrar...
¡Teuladins de vila m'has dit! [...] ¡Malastrucs, golafres, que
us engaldiu totes les barbes i sangries de tot l'any! ¿Qui
vos ha dit l'amagatall? ¡Guilopos més que gilopos! ¿Com
ne sou tants en lo món? ...". Realment no en són tants com
deia el mestre "sangrador" ni com creu la gent, n'hi ha
molts menys que d'altres espècies com ara els pinsans.
El que passa és que estan sempre prop de la gent i han per-
dut la por. Tant és així que, sent predominantment graní-
vor, menja de tot i sol passejar-se, sense gens de vergon-
ya, per les places, carrers, mercats i patis de les escoles
per recollir pipes, trossets de pa, donuts, bollicaos i altres
llepolies.
D) Embolcallats de pèl:
Són aquells animals que, de manera natural, tenen el cos
cobert d'una pilositat queratínica més o menys suau. Els ma-
mífers. Entre tots els quals cal destacar els següents:
Els Rats-penats, especialment l'espècie Pipistrellus pi-
pistrellus que és el quiròpter europeu més petit i el més
antropòfil, és fàcil veure'l volar al voltant dels fanals dels
carrers. Ha arribat a colonitzar amb molt d'èxit els am-
bients urbans, on cria i es refugia a les golfes, sota les teu-
les, a les esquerdes de les façanes o, fins i tot, a les cor-
tines de les terrasses. Comença a volar al capvespre, quan
encara hi ha claror, fins a primeres hores del dia; malgrat
que, de vegades, vola també al bo del dia. Hiverna única-
ment els mesos més freds, però no és estrany veure'l volar
a l'hivern quan les condicions ambientals ho permeten.
17
Aquesta bestiola, tan relletja, no xucla la sang, no s'en-
ganxa als cabells del cap, no mossega, no té cap títol no-
biliari, no és comte i ni tan sols cavaller, en quatre parau-
les: no fa cap mal. Ben bé al contrari, fa molt de bé. Ja que
s'alimenta de mosquits i d’altres insectes, que captura al
vol mitjançant un eficaç sistema de radar.
Les Rates són uns altres mamífers molt abundants. Es creu
que si férem un repartiment de rates, eixiriem a unes tres per
persona. Entre elles tenim: la Rata negra o rata traginera (Rat-
tus rattus) de color predominantment fosc, malgrat que tam-
bé hi ha de colors grisos o marrons. Sembla originària de l'Índia
i s'escampà per Europa en temps històrics, hi ha restes en ja-
ciments romans del segle II. Mesura uns 40 cm de llargària,
del quals la meitat correspon a la cua. Fa de 4 a 6 parts per
any, amb 6 a 12 cries per part; la qual cosa ens dóna una mit-
jana de 40 cries per any. Si tenim en compte que arriben a la
maduresa sexual als 3 mesos, a partir d'una parella i en con-
dicions òptimes la natalitat potencial podria arribar a les 2000
cries a l'any. És a dir, que crien com a rates!. Malgrat que pot
haver-hi poblacions salvatges en climes mediterranis càlids,
sol viure als habitacles humans, especialment les zones altes
de les cases, per la seua capacitat per a trepar. La qual cosa
li permet pujar per les maromes dels vaixells i viatjar més que
"el Curro de Halcón Viajes", és la típica rata dels vaixells. Aques-
ta rata ha estat desplaçada de moltes zones per la introducció
d'una altra espècie, la rata comuna.
Rata comuna o rata parda o rata de claveguera (Rattus
norvegicus), de color generalment marró amb el ventre gri-
senc, encara que també n'hi ha de color negrenc, però es di-
ferencia de la negra en el fet que la cua és més curta que el
cos, les orelles més menudes, i, a més a més, quan camina
el cos adopta una posició arrodonida amb la meitat poste-
rior de l'esquena alçada. Originària del sud de Sibèria i de
Xina sembla que s'introduí a Europa a l'Edat Mitjana. N'hi
ha restes dels segles XI-XIII, malgrat que les primeres dates
fiables corresponen al segle XVIII. A Espanya va penetrar a
principi del segle XIX. Habita les zones que tenen aigua o,
almenys humides, dels camps i de les ciutats, com les cla-
vegueres. Amb un potencial reproductor superior al de la ra-
18 Castelló segle XX. Fets i ficcions
ta negra, que ja és dir-ne!, s'ha anat escampant i desplaçant-
la dels seus hàbitats favorits. Ha estat associada a la trans-
missió de diverses malalties com el tifus o la pesta. A pe-
sar de les intenses campanyes per exterminar-la, el seu
potencial reproductor, la seva capacitat de menjar qualse-
vol cosa, d'adaptar-se a qualsevol lloc, la seua organització
social i la seua "intel.ligència", entenent aquesta com a la
capacitat de resoldre problemes, fa que siga pràcticament
impossible d'acabar. Com a curiositat i exemple, d'això i de
la idea que la gent té del seu comportament, es podria as-
senyalar un fenomen molt popular descrit al segles XVIII,
XIX i principis del XX, el Rei de Rates: a diverses rates, pos-
siblement de la mateixa cria, se'ls lligaven les cues i no po-
dien separar-se. Els individus d'aquesta mena de pinya o ro-
da de rates, no podien menjar tots sols i els altres membres
de la tribu els alimentaven. Durant aquest procés d'ali-
mentació una rata podia trepitjar el lligam de cues. La gent,
quan veia aquest fet, creia que era una rata que duien en
una peanya. I que, sens dubte, l'individu mereixedor de tal
distinció, es tractava del rei o l'emperador de totes les rates.
Ratolí domèstic (Mus musculus) és una espècie que men-
ja de tot, habita en qualsevol lloc (hom n'ha trobat en cam-
bres frigorífiques, i sense refredar-se) i cria tot l'any amb una
mitjana de 6 a 8 cries per part. La qual cosa fa que ens acom-
panye des de temps immemorials i que estiga perfectament
habituada a la vida domèstica. Com que és una espècie més
menuda i menys agressiva que les rates, sol resultar més
simpàtica a la gent. De fet, ha estat portada al cine en mol-
tes ocasions per les grans productores, Pixie i Dixie, Jerry i
l'inseparable gat Tom i especialment el Ratolí Micalet, que
no sols ha anat rejovenint durant més de setanta anys sinó
que, com una mena de Rei Mides, ha fet d'or al propietari.
"Aquesta és una producció de la Colla Rebombori per al lli-
bret magdalenenc".
"Això és tot, amics !!"
BIBLIOGRAFIA:
- APARISI MONFORT, F. i PONS GOZALBO, M.A. (2000)
"La fauna de la marjal és molt especial". Castelló mar i mar-
jal. Colla Rebombori. Castelló. Pàgs 11-20
- AVES de España, (Las). (1972). Selecciones del Reader's
Digest. Madrid. 488 Pàgs
- JIMÉNEZ PÉREZ, J. (1989). "Los mamíferos". Guía de la Na-
turaleza de la Comunidad Valenciana. València. Levante -
El Meracantil Valenciano. Vol 1. Pàgs 271 - 300
- PASCUAL TIRADO, J. (1935) "Del mestres sangrador i los
teuladins golafres". De la meua garbera. Societat Castello-
nenca de Cultura. Castelló. 348 pàgs
- URIOS MOLINER , V. et al. (1989) "Avifauna". Guía de la
Naturaleza de la Comunidad Valenciana. València. Levan-
te - El Mercantil Valenciano. Vol 1. Pàgs 127 - 270
- VIVES BALMAÑA, Mª. A. (1987). "Amfibis, rèptils i mamí-
fers". Història Naturals dels Països Catalans. 1ªed. Vol. 13.
Barcelona. Enciclopèdia Catalana. 498 pàgs.
URBANISME
20 Castelló segle XX. Fets i ficcions
Castelló segle XX: Quin cacau!Castelló segle XX: Quin cacau!
21
En arribar a la fi del segle XIX Castelló ja ha crescut
fins a límits insospitats per al nostres avantpassats:
l’estació del ferrocarril és inaugurada, i poc després
naix el Parc Ribalta; no tan sols es fan muralles noves per la
guerra del carlí, sinó que aquestes són enderrocades abans
d’acabar el segle; la plaça de Bous es fa fora la murada,
la Panderola uneix la vila amb el Grau... I com que la ciu-
tat es fa gran, comencen a preparar-se plans d’urbanisme
per l’arquitecte Godofred Ros de Ursinos que, en la pràc-
tica no arriben a quallar (un a l’Armelar i l’altre al Sud: Asen-
si, Herrero i sèquia Major).
I COM COMENÇA EL XX.
L’any 1900, segons el Cens, Castelló tenia 29.960
habitants. El nombre d’edificis era de 5.380 al casc
urbà, 258 al Grau i 2.551 dispersos pel terme muni-
cipal, o siga, un total de 8.189 edificis. Amb aquest
material comença el segle XX.
Amb el nou segle, el XX, l’intent de planificar la futura
ciutat com una unitat no es fa palés, però sí emergeixen
construccions i edificis significatius: el pantà de Maria Cris-
tina, el tapament de la Sequiota, l’institut Ribalta, les Es-
MIQUEL GÓMEZ I GARCÉUrbanisme
22
coles Pies, les esglésies de la Trinitat i “els Frares”, l’Obe-
lisc i l’estàtua del Rei en Jaume, la Basseta dels Peixets, ai-
xí com molts masets a la part oest de la ciutat, s’inicia el
clavegueram en alguns carrers... La fi de les muralles arriba
amb l’enderroc dels dos fortins que hi queden: el de Sant
Francesc al sud i el de Sant Roc al nord.
Un nou pla urbanístic projectat per l’arquitecte Josep
Gimeno Almela s’aprova en 1914, el qual aprofita els dos
darrers i preveu l’eixamplament de la ciutat cap al sud di-
vidint la zona en dues bandes amb l’eix de l’avinguda de
València: a l’oest l’Armelar-Tir de Colom amb el límit fí-
sic de la via del tren i el sud-est fins la sèquia Major (límit
natural amb l’horta).
Castelló segle XX. Fets i ficcions
El 1920, Castelló tenia 34.457 habitants (31.301 la ciu-
tat, 2.146 el Grau i 1.010 pel terme). El nombre d’edi-
ficis és de 5.625 al casc urbà, 290 al Grau i 3.799 al
terme municipal, o siga, un total de 9.705 edificis;
amb la qual cosa arribem al primer quart del segle.
1925
23
(Mestrets i Coscollar), i la zona est (entre el carrer Gover-
nador i el carrer Benicarló, amb els voltants de l’avingu-
da Germans Bou). De les zones verdes que preveu, no se’n
construeix cap. Del Grau també fa les seues previsions
amb propostes per al Pinar, la zona d’eixample fins el
camí Serradal, i els accesos del ferrocarril. Aquest arqui-
tecte mostra interés per humanitzar la vida quotidina, amb
la pretensió de plantar arbres, fer passejos o bulevars i com
ell diu “...Es distribueixen aixina xicotets parcs o llocs de
recreació de gran utilitat per a reunió, jocs de xiquets i ce-
lebració de festes en les nits d’estiu, que serviran a més a
més, com s’indica, per a emplaçament dels edificis públics
necessaris en cada grup o nucli de la zona”. Pàg. 195-BSCC:
“un plan general de ordenación y urbanización de Caste-
llón”, V. Traver).
1925
Casa de 1925
L’any 1925, l’Ajuntament convoca concurs públic per re-
alitzar el primer pla urbanístic per a tota la ciutat, i s’escull
el de l’arquitecte Vicent Traver Tomás. Aquest pla proposa
un munt de reformes pel centre (plaça Major, plaça Hort dels
Corders, Farola, convertir la plaça del Rei en un llarg pas-
seig) les quals es portaran a la pràctica –parcialment- molts
anys després, i aporta previsions d’eixamplament de la ciu-
tat rodejant les que van ser les darreres muralles carlines
aprofitant el que estava projectat en els plans urbanístics
abans esmentats: nous traçats pel ferrocarril, zones de l’Ar-
melar, sud de la ciutat (fins la sèquia Major), la zona nord,
24
L’esmentat pla mai no va quallar i, fins la guerra civil,
la ciutat va creixent més o menys desordenadament i en
funció dels interessos econòmics d’alguna gent. Un dels
contes del llibre de Francesc Esteve: “Vilacollença”, ens
pot donar una breu idea de com funcionava l’urbanisme
dels anys 20: “Com políticament estava ben situat en el
partit que disposava del Municipi, poc li costà que el
nomenaren arquitecte de l’eixample; per tant d’ell de-
penia el que urbanísticament es fera al Coscollar i els
Mestrets.”.”Però l’arquitecte no presentà el projecte de
l’Eixample a l’Ajuntament, que devia aprovar-lo perquè
s’haguera divulgat i en tal cas ja no era possible el ne-
goci que s’estava preparant. Convenia tindre les mans
lliures en tot: traçat dels carrers, alineacions, qualifi-
cació del sòl, permisos d’obres... per actuar en cada cas
segons convinguera...”.”La impaciència del guany, que
ja es palpava, precipità el donar alineacions, parcel.lar
solars i començar a vendre...”.” El traçat de carrers es
feia segons les propietats adquirides, sacrificant els veïns
i el decor urbanístic. La monumental església, que me-
reixia un tracte especial, amb espais lliures, la bloquejaren
d’obres entre carrers curts i estrenyits...”.
1940. Castelló ciutat tenia 38.892 habitant, el Grau
2.471 i el total del terme amb la població dissemi-
nada (2.154) era de 43.517 persones.
En acabar la guerra, cal refer la vila, entre altres qües-
tions, per la destrossa que han fet els bombardejos de
l’aviació forastera, i l’arquitecte Traver redacta un nou
pla però centrat bàsicament en reformes dins de la ciu-
tat (plaça Major, plaça Cardona Vives, plaça del Rei,
plaça del Mercat, Hort dels Corders...). La ciutat creix a
poc a poc, ja que l’economia està pel terra i la postguerra
és molt dura.
Castelló segle XX. Fets i ficcions
25
L’any 1950, segons el Padró Municipal, Castelló
tenia 46.736 habitants, el Grau 3.422, i la resta del
terme municipal 5.670, es a dir, al municipi hi
havia 55.828 habitants.
Les grans obres d’habitatges (Tir de Colom, les Torres...)
són de promoció oficial, i el creixement al llarg de vint anys
de govern franquista és desordenat i centrat en carrers de-
terminats: avinguda del Mar, Germans Bou, Caputxins, Al-
calde Tàrrega i camí Lledó; carrer Sogorb, avinguda de Valèn-
cia, de què se salva en part, l’Armelar fins al Tir de Colom.
L’any 1960, el Cens de la ciutat de Castelló i del Grau
era de 52.868 persones, i 9.625 habitants dissemi-
nats pel terme, amb un total de 62.493.
Amb el trasllat de la N-340 cap a l’oest, la zona entre
aquesta i la via del tren comença a edificar-se amb habi-
tatges unifamiliars. El fenomen dels grups perifèrics pren
força en aquesta década i amb l’aprovació de les Orde-
nances de Construcció i Sanejament l’any 1958, que res
tenen a veure amb els plans anteriors, s’inicia un camí sen-
se retorn que condueix al Castelló que avui tenim.
La Llei del Sòl de 1956 i el nou Pla General de Castelló
de 1963 no tenen previst l’exagerat creixement demogràfic
que s’aproxima, ni l’èxode migratori d’altres terres (bàsi-
cament de les comarques l’interior que van despoblant-se).
D’altra banda, la manca de gestió urbanística i la permi-
sibilitat municipal, afavoreixen la gran quantitat de grups
Castelló 1963
Castelló segle XX. Fets i ficcions26
perifèrics (fins a 102) mancats de tot tipus d’infraestructures,
i la gran densificació en altures (carrer Asensi, plaça Fa-
drell...fins a 25 plantes al carrer Herrero), tot i continuant
amb carrers massa estrets (12 m d’amplada) per a aquestes
altures. La política del desenvolupament sense fi, la manca
d’escrúpols i el nul control municipal propicien una ciutat
mancada de zones verdes, equipaments col.lectius, places,
aparcaments, àrees d’esplai, etc; d’altra banda, la política
oficial treballa a fons per tal de perdre el Pinar, eliminar la
Panderola, enderrocar la Pèrgola, suprimir i hipotecar part
de la platja (Fertiberia), enderrocar edificis notables...
L’any 1970, Castelló i Grau té 79.773 habitants, i
14.195 ho són població disseminada pel terme, amb
un total de 93.968.
La ciutat s’ha renovat –o ha empijorat- “per regla gene-
ral, sense agrupar-se parcel.les, sense criteris de façanes mí-
nimes, i com que són parcel.les originàriament allargades i
estretes s’han culminat amb edificis alts, amb mitgeres allar-
gades i façanes estretes, provocant tot plegat, uns contrasts
brutals, amb edificis antics contigus que generen una sen-
sació de desordre, falta de regularització i caos urbanístic
generalitzat així com descontrol en les alineacions i en el
necessari equipament urbà de la perifèria...: el vell centre
antic medieval s’ha vist totalment desbordat” (pàg.26,”Guia
d’arquitectura Castelló. Introducció urbanística”; Alemany,
Llop, i Olucha;1996. Diputació de Castelló)
L’any 1975, Castelló té 86.297 habitants i el Grau
8.404, i són 15.181 les persones de població disse-
minada pel terme, amb un total de 109.882.
Inici d’obres al Polígon Rafalafena
Col.lecció César Mateu
27
Donat l’allunyament reiterat entre el Pla d’Ordenació
vigent i la realitat urbanística de Castelló, l’obligació que im-
posa el nou text de la Llei del Sòl de revisar la normativa lo-
cal urbanística, i veient-se més a prop la fi de l’època fran-
quista, l’Ajuntament (és l’any 1977) encarrega la revisió
del Pla General de 1963 a un equip d’urbanistes ubicat a
Madrid; aquest pla rep l’aprovació definitiva el març de 1984,
que encetà un ajuntament franquista (amb Franco mort) i que
s’aprova finalment –amb petites modificacions- per un Ajun-
tament democràtic i la Generalitat Valenciana.
EL PLA DE 1977-1984
L’any 1981, el municipi de Castelló ja arriba als
126.464 habitants.
L’Ajuntament de 1977 vol presentar el nou Pla d’Or-
denació com la millor recepta per resoldre el desori ur-
banístic. Però no compta amb les forces socials i políti-
ques ja legalitzades (Associacions de Veïns, partits polítics,
col.legis professionals...) ni amb les seues propostes. D’al-
tra banda, l’equip redactor del pla posa interés a conèi-
xer l’opinió d’aquests col.lectius i s’inicia un seguit de
contactes i reunions per tal d’incloure-hi totes les rei-
vindicacions possibles i no assumides per l’Ajuntament.
Les propostes urbanístiques que comencen a prendre força
en aquests temps representades per l’equip redactor, les
reivindicacions dels col.lectius ciutadans d’una banda, i
per l’altra les directrius del mateix Ajuntament –que ma-
na encara- tenen com a resultat un pla que, amb les re-
formes introduïdes pel nou ajuntament democràtic, fixa
com criteris bàsics la integració dels grups perifèrics al
nucli urbà amb la creació de serveis, la creació de dota-
cions públiques i infraestructures inexistents a la ciutat,
el creixement de la ciutat cap a l’oest... Molts d’aquests
objectius, avui, encara no s’han aconseguit. El Pla no acon-
segueix els objectius bàsics.
Les reivindicacions veïnals quasi vint anys després no
s’han dut a terme o han tardat molts anys a realitzar-se:
parcs públics en cada barri (Peri-18 inexistent aleshores;
parc Mérida, bulevar Gumbau/Taxida nou de trinca; parc
Rafalafena pendent de fer des de la construcció del ma-
teix polígon allà per la dècada dels 60), encara no hemCastelló l’any 1975
28
arribat al mínim de metres quadrats de zona verda per ha-
bitant...; escassa connexió viària dels grups perifèrics; po-
ques dotacions educatives (escoles i instituts); el transport
públic ni és coherent ni barat; la peatonalització del nu-
cli antic és lluny; la millora de la connexió amb el Grau...
Però els interessos privats han dominat en el tipus i en
la direcció del creixement de la ciutat, després de perdre
la iniciativa l’ajuntament en moltes ocasions (la conne-
xió amb l’oest és incompatible amb el desenvolupament
dels PAU a l’est; el desviament de la N-340 no ha dut una
duplicació de carrils; el desviament de la via fèrria no ha
estat dirigit pel consistori). Castelló s’ha escampat per tot
arreu, però no amb criteris polítics, ubanístics o de ne-
cessitats ciutadanes sinó amb criteris econòmics i de ren-
dibilitat ràpida de l’empresa privada.
Castelló segle XX. Fets i ficcions
29
I COM ACABA EL XX.
De coses i cases grans, en tenim de noves, i cal dir-ho:
l’estadi nou de futbol –que s’aprofita dos dies al mes i no
tots!-, la ciutat del transport on no hi ha transport, la ciu-
tat “ujiversitària”, s’ha soterrat per fi el ferrocarril amb una
nova estació inundable, la N-340 l’han desplaçada de lloc
però no l’han desdoblada, el port ja és més accessible
(plaça del Mar) però els accessos al port encara no hi són,
la zona de la marjal continua inundant-se d’aigua quan
plou i d’habitatges quan hi ha sequera...i segueix cons-
truint-se sense cap control.
APUNTS DEL FI DE SEGLE.
El centre històric va deshabitant-se. L’urbanisme -con-
sentit o fomentat per l’administració- ha estat interessat
a buidar el centre de la vila (manca d’inversions en in-
fraestructures, nul manteniment del parc d’habitatges, en-
ganyosa rehabilitació dels carrers i de la peatonalització,
escàs foment del centre per reutilitzar-lo..., però amb un
renovat interés en la creació d’aparcaments soterrats amb
els consegüents problemes de concentració de vehicles,
i això dóna la sensació que hi manquen més aparca-
ments); d’altra banda, la integració dels barris perifèrics
30
s’ha reduït a les connexions del clavegueram, algunes vo-
reres i poca cosa més, deixant de banda altre tipus de do-
tacions col.lectives, com ara zones verdes, dotacions es-
colars i culturals, connexions viàries peatonalitzades... En
canvi els polígons –PAU- de nova creació amb inversió en
infraestructures viàries per banda de molt poques empre-
ses privades continua a ritme accelerat però amb escassos
criteris d’escala humana i molt pocs elements d’autono-
mia de barri: no hi ha zones d’esbarjo col.lectives, les zo-
nes dotacionals són menudes i desarrelades, es canvia l’ús
de espais dotacionals (educatius) per altres més de moda
(jutjats).
Caldrà un retorn a la vila per fer-la més humanitzada
i més viva, ja que ara, aquesta, s’usa tan sols com a lloc
d’intercanvi social i cultural, i no com espai per a viure!
BIBLIOGRAFIA
- ALEMANY, J.; LLOP, E.; OLUCHA, F.; Guia d’arquitectu-
ra Castelló. 1996. Diputació de Castelló.
- ORTELLS CHABRERA, V.; La plana de Castelló: jerarquia
i connexió urbana. 1983. COAV-C
- SANTAMARIA, M.T.; El parque de Ribalta. 1995. COACV.
- TRAVER TOMÁS, V.; Un plan general de ordenación y
urbanización de Castellón. 1295. BSCC.
- Pla general d’ordenació urbana 2000. Memòria. Ajunta-
ment de Castelló.
- ESTEVE, FRANCESC; Vilacollença. Una capitaleta pro-
vinciana de l’Espanya vertebrada. 1997. Ajuntament de Cas-
telló.
Castelló segle XX. Fets i ficcions
Castelló, una ciutat singular Castelló, una ciutat singular
31
Amb els llibres de la Colla Rebombori, hem fet un
viatge al voltant de la ciutat primer les seues ermi-
tes i el Caminàs (“El Caminàs i les ermites” 1997),
després una volteta per La Plana (“De la Plana, l’horta.” 1998)
per a continuar amb els oficis de la gent que hi viu (“De la Vi-
la, oficis i costums. 1999) i per l’últim ens aproximem a la ciu-
tat per la marjal (“Castelló, mar i marjal”. 2000). Ara intenta-
rem mirar la ciutat per dins.
De les ciutats es pensa que hi ha edificis, llocs,..., que
poden ser, i de fet ho són, significatius per als seus habitants.
Però, fixeu-vos bé, qualsevol ciutat té sempre una part ve-
lla, zones d’eixample, barris de nova construcció, i en ca-
dascuna d’aquestes zones el seus monuments o edificis que
estan precedits de cert reconeixement popular o “fama”.
Si arribes per primera vegada a Castelló, visites els seus mo-
numents (pocs en queden), el Fadrí, la Plaça de la ciutat
amb l’Ajuntament, el Mercat Central,..., penses: “Promp-
te acabem, què n’hi ha més?”.
Doncs mireu. Allò que fa de Castelló “una ciutat sin-
gular” són els seus barris, aquells construïts pels propis veïns
i que estan al voltant de la vila, i molt més encara els barris
de cases unifamiliars (adossats tan de moda avui) que són
dins de la ciutat.
Aquests barris són els formats per les cases dels agri-
cultors rics i els menys rics. L’única diferència que es veu
en aquests habitatges, no és l’amplària de les façanes, ni
els grans portalons, sinó que en uns la porta és més estre-
ta perquè no hi entrava el carro i, a l’entrada les parets
estan cobertes de manisetes amb dibuixos clàssics de la
ceràmica del País. I les cases dels altres agricultors, són
amb la porta ampla fins i tot algunes es donen una forma
especial per a què l’haca i el carro pugueren entrar sense
cap dificultat.
ISABEL LABUIGA I TOMÀUrbanisme
32
Caldrà tindre en compte que tot el que vaig a contar de
seguit no és cap recerca científica de la vida d’un barri de
Castelló, sinó un punt de vista molt personal d’una persona
que viu en una zona molt singular de Castelló, el barri del
Raval de Sant Roc, o com ara es diu: Raval de Sant Fèlix,
on la gent que hi viu, està molt unida al seus camps, són
com un poble dins d’una ciutat. Agranen el tros de carrer
que hi ha davant de sa casa (ací els agranadors municipals,
tenen poca feina), també tots els dies i amb l’espolsador dei-
xen la porta neta de pols i palla.
A la porta de casa i amb cadiretes preparades per l’oca-
sió o bé amb basquets, exposen els productes del seu hort
que venen al veïnat, i, de vegades, ells mateixos munten la
seua botiga amb el que recullen de l’horteta o ho venen al
tender del barri.
Doncs al “Raval”, hi ha una casa de la qual us contaré part
de la seva història. En primer lloc us explicaré com era quan
la vam trobar.
Tenia i té dues plantes: planta baixa, un pis i el sostre (rebost,
andana,...), de forma rectangular, és tan ampla com un cabiró,
Castelló segle XX. Fets i ficcions
33
(cabirons de “mobila”). L’entrada és ampla ja que allí mateix
deixaven el carro, després ens trobem amb una altra porta que
combina el ferro, la fusta i el vidre amb un disseny modernista
i aquesta és la porta de l’habitatge ja que dins està el menja-
dor amb una xemeneia, una habitació menuda i un finestró (fi-
nestra menuda) i més enllà la cuineta coberta per una claraboia
i al fons de la casa estava l’estable amb el sòl de terra per al ca-
vall, allí descansava del treball diari i menjava la ració de ga-
rrofes .
Al pis de dalt, i a la part que dóna al carrer, un dormitori
prou gran amb un balcó cap endins, tot l’espai era destinat
a emmagatzemar garrofes, blat,...i totes les eines de l’haca i
de treballar el camp, el forcat, el garbell, el trill, la gerra per
l’oli.
A la part que cau dalt mateix de l’estable estaven els al-
tres animalets, els conills, les gallines i per estendre la roba
un terrat amb una escala tan empinada que donava vertigen.
Per poc m’oblide d’una part molt important en aquestes
cases: al racó de davall l’escala estava la pastera (1) per a fer
el pa. Dels serveis per a la higiene personal hi havia la pica
de la cuina i el comú (2) al costat de l’estable.
Quasi puc assegurar que en aquesta casa ha viscut gent
de molt de seny. Vosaltres mateixos ho podreu comprovar
per aquests documents trobats per casualitat.
Un testament de l’any 1907, especificant totes les pro-
pietats i el seu repartiment...i com vol que siga el seu en-
terrament:
...”PRIMERO. Quiero entierro con acto de pobre y acom-
pañamiento y que en sufragio y por el descanso de mi alma,
se celebren seis”...
prescriu també la possibilitat que:
....”A mi sobrina (......), le dejo por vía de legado también y
Castelló segle XX. Fets i ficcions34
si me premuere a sus hijos”...
Així mateix els avis, quan ja es veuen majors decideixen
que els seus fills s’encarreguen de les terres i altres però s’as-
seguren el seu manteniment tal i com diu el document de
“Donación de inmuebles” de l’any 1928, primer la donació:
...”los esposos D. (....) y Dª (....) por su avanzada edad , no
les permite atender con el debido esmero y cuidado a la ad-
ministración de sus bienes, y con el fin de que estos no se
perjudiquen, han decidido de acuerdo con sus cuatro úni-
cos hijos, ...hacerles la donación de sus seis fincas”...
Procuren el seu manteniment així:
.....”se obligan y comprometen a entregar a sus padres los do-
nantes D. (...) y Dª. (...), mientras vivan ambos ó al que de
ellos subsista al otro, cuatro pesetas diarias ó sea una pese-
ta cada uno de dichos cuatro hermanos, pagaderas por men-
sualidades anticipadas, en el expresado domicilio de los do-
nantes; a contribuir por cuartas e iguales partes entre ellos
a los gastos de enfermedades y demás extraordinarios justi-
ficados, y a costear el entierro, funeral y sufragios de sus di-
chos padres al fallecimiento de los mismos”...
35
En temps més actuals i després de la compra d’aquesta vi-
venda per un dels últims propietaris a la sorprenent quanti-
tat de 2.000 pts.
...”SEGUNDO: Usando de los derechos dominicales Dª. (...)
vende la descrita finca urbana de su propiedad a D. (...) por
precio de dos mil pesetas que confiesa haber recibido a su
entera satisfacción”...
i amb unes despeses de Notari de “ciento cincuenta y ocho
pesetas y treinta y cinco céntimos”... que ara les voldríem...!
Castelló segle XX. Fets i ficcions36
El sentit comú va continuar perquè segurament vist el pas-
sat, l’amo va contractar una assegurança d’accidents (potser
cauria del carro o que l’haca tinguera un mal dia, qui sap?):
....”Cultivo agrícola y carro destinado exclusivamente a es-
te cultivo”...
Més endavant i ja a l’any 1975 es va vendre la casa quan
l’amo tenia 85 anys a uns nous propietaris i aquests al 1985
als actuals, (que semblen no tindre tant de seny).
El que si que mantenen aquests nous propietaris és
l’amor per la seua terra i procuren que aquell esperit
tranquil i laboriós continue.
Avui encara que la casa està restaurada, conserva les em-
premtes de les rodes del carro a l’entrada i cada vegada que
el “Sr. Miguel” passa pel carrer (tots els dies a la mateixa ho-
ra 18’30 h. a l'estiu, les 17'30 a l'hivern) amb la seua ha-
queta pamplonica, el carro i el gosset, ens fa recular al pas-
sat i pensar quantes coses deu haver vist aquesta casa d’un
barri de Castelló com és el Raval de Sant Fèlix.
Notes:
(1) Pastera: caixa rectangular amb tapa, on el flequer (3), fa la
barreja de farina, aigua, sal i llevat, per fer després el pastament
a mà.
(2) Comú: cambra on hi ha, instal.lat un banc, un recipient amb
tapadora, amb baixant o sense, per a fer-hi les defecacions o les
miccions.
(3) Flequer: persona que fa pa o en ven.
Què fer amb el patrimoni arquitectònic popularcom rehabilitar cases antigues de quatre metresQuè fer amb el patrimoni arquitectònic popularcom rehabilitar cases antigues de quatre metres
37
Les cases es comencen pels fonaments...! Pensareu vo-
saltres que això sempre ha estat així! Res més fora de
lloc; només cal mirar les que es feien fins la primera
meitat del segle passat –el XX recent acabat. Aquestes cases
no en tenen de fonaments!
L’habitatge popular a la vila i ciutat de Castelló de la Pla-
na, és d’una, dues o tres plantes, i els murs han estat construïts
amb els materials que s’hi troben pels voltants com ara: pe-
dres de coscollar, còdols de riu, pedres de rabassada –més
planes i de més fàcil col.locació en murs i parets-, terra d’ar-
gila o de sedimentació, d’arena de la mar mesclada amb
terra podrida de la marjal, de sorra de marés..., terra mes-
clada amb palla o amb restes de canyes, que pastada amb
l’aigua resultava un fang molt estimat per fer les parets i
tanques de les cases dels nostres avantpassats, però que en-
cara –sort la nostra- n’hi ha a la nostra ciutat.
En barris com el raval de Sant Félix, el de la Trinitat, els Mes-
trets, etc, tenen mostres d’aquestes cases multifuncionals, que
tant servien per als llauradors com per a botiguers, artesans,
i jornalers (en el cas de ser propietaris d’una d’aquestes ca-
setes). També la burgesia de principis de segle era pro-
pietària de molts d’aquests habitatges però no per viure-hi sinó
per llogar-los a jornalers, artesans, llauradors...
Les cases dels terratinents, llauradors rics, professionals (de la
medicina, menescals, advocats, capellans...) sí que en te-
nien de fonaments, almenys les que van construir d’ençà que
comença el segle fins la II República.
Però tornant a les que no en tenien –que no tenen fona-
ments-, contràriament a la idea que sura per la vila i ravals que
millor és enderrocar que rehabilitar o reformar un habitatge,
cal dir que a hores d’ara aquests habitatges són molt útils per
a viure a la ciutat, a la vila, tot i que són vells, antics i, apa-
rentment, sense cap valor arquitectònic. Són cases que te-
nen la seua particular manera d’adaptar-se als temps que ara
vivim. Són edificis motlurables, mal.leables per a qualsevol
activitat i fins i tot, flexibles per a qualsevol moviment –nor-
mal i habitual- del terreny.
Les mides relativament petites en planta d’aquestes edifi-
cacions (d’uns quatre metres d’amplada per setze a vint me-
tres de fondària), si es té cura de rehabilitar-les per poder viu-
re-hi, poden resultar perfectes per a qualsevol veí o veïna
amb ganes, amb estima per la seua ciutat i amb diners per
deixar-les en perfectes condicions tècniques (estructural-
ment sòlides, aïllades tèrmicament i acústica, habitables se-
gons les normatives vigents...). Són més humanitzades i pre-
senten millors condicions per conèixer i tractar veïnes i veïns
MIQUEL GÓMEZ I GARCÉUrbanisme
38
del carrer que no els edifics comunitaris actuals de la ciu-
tat.
Però no és or tot el que rellueix. Per a viure -avui- en una
d’aquestes cases, caldrà que abans la restaurem, hi posem
els elements adients que la facen habitable: reforçament
dels murs i de les estructures, supressió d’humitats en co-
bertes i en murs, revisió de clavegueram, reparació o subs-
titució de la fusteria, canviar o reutilitzar el paviment o ade-
quar les instal.lacions com ara les d’aigua, electricitat,
calefacció...
Com que algú pot estar interessat a rehabilitar, arreglar
o reformar la casa heretada dels seus pares, o la que s’ha
comprat, podem entrar a sac en algunes de les possibili-
tats que hi ha per deixar-la endreçada, per poder –hi viu-
re.
1. MURS. Les parets de planta baixa tenen molta humitat:
I tant, com que descansen directament damunt del terra!.
Aquestes parets no tenen fonament, per tant, la humitat del
sòl puja per elles fins on la capilaritat dels materials del mur
ho permet. Hi ha una tècnica senzilla per rebaixar el ni-
vell fins on pujarà aquesta humitat. Consisteix en invertir
els pols eléctrics de les partícules d’aigua del sòl amb la
col.locació d’un cablejat de coure o alumini dins la paret
clavat a aquesta amb varilles de ferro o coure que en el seu
inici i final van connectades al terra amb altres varilles més
llargues.
2. SOSTRES. Els cabirons dels sostres estan corbats al cen-
tre i el paviment es troba molt deteriorat. Els caps de les bi-
gues estan corcats o podrits:
No voldreu que cinquanta,o cent anys després tot esti-
ga igual, el pes es nota i la humitat i les goteres fan moltes
destrosses.
Castelló segle XX. Fets i ficcions
a. Si sols és el sostre corbat, cal treure tot el paviment,
netejar els ronyons o carcanyols dels revoltons procurant no
malmetre’ls; apuntalarem i nivellarem els cabirons i, des-
prés, caldrà que hi posem una graella metàl.lica i uns ferros
rodons als caps dels cabirons. Per a rematar la feina, caldrà
dipositar al damunt una capa molt prima de formigó la com-
posició del qual pot ser molt variada: formigó normal; for-
migó amb burballa de suro amb el que s’adquireix una ma-
jor elasticitat i aïllament del forjat...
b. Quant els caps dels cabirons són podrits cal, bé can-
viar les bigues per altres de fusta recuperant els revoltons,
bé reparar-les substituint els caps. Tot açò després de seguir
els pasos del punt anterior. Un remei dràstic és canviar tot
el forjat, biguetes i revoltons, tot procurant emprar materials
adients si eixa és la intenció; avui al mercat hi ha de tot.
39
3. COBERTES. Cobertes de teula corba o plana amb go-
teres, peces trencades i problemes d’humitats...
Ha plogut molt, encara que no ho sembla, des de
llavors, i a l’igual que als pantans, també se n’hi fan de
forats...
a. Les que són de teula àrab solen trobar-se fletxa-
des i amb teules trencades. Caldrà substituir algun ca-
biró, apuntalar-lo i nivellar-lo, substituir les teules tren-
cades per altres de velles, o bé posar-ne de noves fent
aquestes de teula canal i les velles de teula cobertora.
Si treiem totes les teules per canviar els cabirons, apro-
fitarem l’ocasió per aïllar la coberta amb materials ade-
quats (fibres de roca, de vidre, planells de poliestiré,
suro...). Podem trobar terra al sostre que s’emprava per
a aïllar térmicament. Sempre ventilarem la coberta. Tam-
bé s’hi troben al mercat noves tècniques en construc-
ció de cobertes molt lleugeres de pes i molt bé de preu.
b. Les cobertes planes o terrats –amb rasilles- solen
presentar menys problemes (són més recents o resultat
d’anteriors reformes en la coberta). Una característica
és que solen estar ventilades i aquesta qualitat, cal con-
servar-la. Cal mirar la seua unió amb els barandats i im-
permeabilitzar-los. Si la coberta té goteres, el més pro-
fitós i ràpid serà posar-hi al damunt una làmina
impermeable i a sobre una altre acabat de taulell cerà-
mic o rasilla. Són importants les unions amb els baixants
i les juntes amb parets per tal d’evitar goteres. Els terrats
han estat una manera particular de relacionar-se amb el
veïnat, són molt útils per estendre la roba, xerrar amb
els veïns, jugar els menuts, tindre animals i tenir-ne cu-
40
ra...
4. CLAVEGUERAM. No en solen tindre i vessen les aigües
brutes a pous cecs.
Com que ja era hora que, a la ciutat, n’hi haguera de
clavegueres, cal aprofitar-les i no embrutar el subsòl, cal
ser més solidari amb els altres veïns i veïnes, i no ser tan
"marranos"
a. La connexió amb la xarxa pública és necessari fer-la.
S’han d’inutilitzar els pous cecs que hi ha en aquestes ca-
ses: evitarem humitats, rates, infeccions...i possibles conta-
minacions dels aqüífers. És la primera tasca de sanejament
que cal fer.
b. L’altra feina consisteix a ventilar el sòl de la planta bai-
xa amb la construcció d’un forjat sanitari: es tracta d’un sos-
tre que ens separa el paviment del terra, de manera que pu-
ga circular l’aire i asseque el terra aïllant-lo.
5. FAÇANES. Són la imatge de com era i com és la ca-
sa popular a la nostra ciutat. I té els trets de l’arquitectura
popular urbana.
Si tenim cura, i com les nostres cares, les netegen i pin-
tem, potser ens reconeguem més nets i polits.
No hem de destrossar les façanes per incorporar-les a
la construcció actual. Arrebossem-les, pintem-les i tinguem
cura dels materials recuperables: reixes, balconades, per-
sianes, fusteria, volades, ràfecs, canals i baixants de des-
güàs, peces de ventilació de les cobertes i terrats...
Si les plantes de la casa s’han de pujar: fer-ne més, aug-
mentar-ne l’alçada, modificar-les interiorment...: mantin-
guem les característiques exteriors que li donen personali-
tat. L’arrebossat d’aquestes parets, cal fer-lo amb materials
que no siguen rígids, per la qual cosa emprarem morters de
calç o dels anomenats bastards de ciment, calç i sorra, que
Castelló segle XX. Fets i ficcions
41
permeten el moviment propi dels murs de pedra aglomerats
amb fang de diversos tipus, o amb morters de calç. Sempre
s’evitarà que hi apareguen badalls o clivells. Aquest tipus
de morter, el podem usar en l’interior de la casa. Les pin-
tures millors són les constituïdes en productes porosos que
permeten la ventilació i assecat del mur. S’han d’evitar pin-
tures plàstiques que són impermeables.
Com que un habitatge no ha d’estar renyit amb les co-
moditats caldrà dotar-lo de tots els estris que facen possible
una vida més còmoda: calefacció (es pot arreglar la xeme-
neia que totes aquestes cases hi tenen), aigua calenta i elec-
tricitat barata (amb l’aprofitament del tipus de coberta per
instal.lar-hi sistemes de captació d’energia solar per aigua
calenta sanitària i per il.luminació), il.luminació natural
(amb la situació de celoberts que puguen aprofitar la llum
Castelló segle XX. Fets i ficcions42
natural)...
Cal, però, no suprimir els elements característics d’aquest
tipus de cases, i reutilitzar-los, com són: els armaris de pa-
ret o rebosts (dels quals hi ha veritables meravelles amb fus-
ta), paviments hidràulics d’escales o estances amb dibuixos
geomètrics, baranes d’escala (d’obra o metàl.liques), bal-
cons de ferro i taulells inferiors, portells de clau de pas d’ai-
gua, motllures i pedres de carro, portes de doble fulla...
Amb tot, si la casa no s’ha d’usar... tampoc cal arre-
glar-la. Però l’administració, l’ajuntament, han de dur en-
davant polítiques de conservació, manteniment i ús del parc
immobiliari en aquelles zones característiques que encara
disposen de cases amb arquitectura popular. Cal que pro-
mocione estímuls que afavorisquen el manteniment i l’ús
dels habitatges; i cal que es preserve l’ambient propi de ca-
da barri, carrer o casa, sense el qual no té cap raó de ser
el manteniment d’aquestes construccions.
BIBLIOGRAFIA
FULLANA, MIQUEL; Diccionari de l’art i del oficis de la
construcció. Ed. Moll, mallorca 1984.
BARBEROT, E.; Tratado práctico de edificación. G. Gili, edi-
tor, Barcelona 1921
LEVI, C.; Construcciones Civiles; Tomos I-II, G. Gili, editor,
Barcelona 1920
LOZANO, G; Patología y terapéutica de las humedades de
capilaridad; Tribuna de la Construcción,
La ciutat de Castelló vista pels escriptors del segle XXLa ciutat de Castelló vista pels escriptors del segle XX
43
L ’any 1934, Àngel Sánchez Gozalbo, en el seu par-
lament com a mantenidor dels Jocs Florals orga-
nitzats per “Lo Rat Penat” i celebrats a València, va
tractar de la relació entre la literatura i el paisatge referint-
se a l’àmbit general del País Valencià. Va fer una ràpida ulla-
da de la nostra literatura des de l’Edat Mitjana fins el mateix
Blasco Ibañez o Gabriel Mirò, i es justificava, en part, d’aquesta
manera: “Utilitzarem les cames i serem viatgers, vosaltres amb
mi, pels viaranys de la literatura valenciana i veurem com
l’esperit immortal de la raça ha vist el paisatge”. Seguint
amb aquest mateix to, en tot el discurs es pot entreveure un
estil i unes argumentacions que ens recorden encara l’èpo-
ca de la renaixença quan relaciona el paisatge amb la “pà-
tria” i aquesta amb l’esperit valencià, moviment literari que
es recolzava, entre altres coses, en trets característics pre-
cisament del paisatge barrejats amb nostàlgia de la pròpia
història i que finalment esdevingué una manera de fer li-
teratura també anomenada “ratpenatista”; però Sánchez
Gozalbo introdueix altres elements que aprofundeixen en-
cara més en la qüestió de la terra com a solar d’un poble,
i relacionen fins i tot un concepte nacional com és el de
“pàtria” amb un paisatge concret: “l’exponent major de la
pàtria és el paisatge. S’estima més allò que es coneix, i quan
més es coneix més pregonament s’estima”. No sabem si sim-
plement estava seguint encara el guió ratpenatista o per con-
tra volia obrir una manera nova d’entendre el País. El fet
és que la recreació del paisatge a través de diversos autors
literaris va cridar l’atenció del nostre escriptor i el va fer re-
flexionar sobre altres qüestions de tipus polític.
Tanmateix la nostra aproximació a la literatura del pai-
satge és més bé geogràfica, però tambè a partir d’ella po-
dem assolir reflexions d’altres tipus. Ara bé, cal pregun-
tar-se en primer lloc, fins a quin punt allò que es descriu
en un obra literària té un valor que ha de considerar un ve-
ritable coneixement de la geografia? El mateix Sanchez Go-
zalbo ens diu que “tota la literatura narrativa i molta part
de literatura poètica valenciana són realistes. Les vaguetats
i fantasies no entren a la literatura valenciana com a al-
tres literatures” considerant amb lògica que l’estil realista
està molt prop d’allò que es contempla de primera mà. So-
bre aquest aspecte els mateixos geògrafs han hagut d’a-
cudir als escriptors antics i moderns per tal de conéixer la
geografia en temps històrics, però no obstant això hem de
tenir en compte que no deixen de ser obres literàries i, mol-
FRANCESC MEZQUITA I BROCHUrbanisme
44
tes vegades, la imaginació i les llicències pròpies poden
arribar a modificar allò que veuen. Tanmateix coneixem el
paisatge històric a través de la visió, entre altres, de molts
escriptors i viatgers, i després, els estudis científics ac-
tuals han donat uns resultats poc allunyats d’aquells pai-
satges literaris. Per això, el que han escrit els novel·listes o
literats descrivint el paisatge urbà de Castelló en el segle
XX, pot donar-nos una idea aproximada de la seua evolu-
ció geogràfica urbana.
Escollir a l’escriptor o l’obra no ha estat difícil, perquè
no hem trobat molts que hagen fet una descripció general
del paisatge urbà; del camp, hi ha més, i de costums, o de
festes, però de la ciutat menys, possiblement perquè no hi
havia “massa ciutat”.
L’any 1901, Pio Baroja , escriu “Camino de perfección”
una novel·la que José-Carlos Mainer qualifica de: “auto-
biografia generacional en el marco de un naturalismo im-
pregnado de simbolismo” i on el protagonista, que mam-
prén un viatge buscant respostes a moltes contradiccions
espirituals i socials es troba, finalment, en una ciutat, que
per l’itinerari seguit i alguns elements urbans significatius,
pensem que podria tractar-se de Castelló, tal i com ho pro-
posa Eduardo Ranch Fuster. En l’última part del llibre de Pio
Baroja, dirigint-se cap a la província de Castelló, arriba a
un poble del qual diu: “El pueblo es grande. Cuando lle-
gué, las calles estaban inundadas de sol, reverberaban ví-
vida claridad las casas blancas, amarillas azules, continua-
das por tapias y paredones que limitaban huertas y corrales.
A lo lejos veía el mar y una carretera blanca, polvorienta
entre árboles altos que terminaban en el puerto (...) Enfren-
te, por encima de las tejas, veo la torre de un convento, tor-
cida, con su veleta adornada con un grifo largo y escuálido
que tiene un aspecto cómicamente triste (...) Al llegar a la
iglesia, un arco gótico en cuyo fondo negro brillaban miles
de cirios (...) Enfrente se extendía el Mediterráneo, cuya ma-
sa azul cortaba el cielo pálido en una linea recta. Borde-
ando la costa se veía la mancha alargada, obscura y estre-
cha de un pinar, que parecía algun inmenso reptil dormido
sobre el agua.”
En el capítol anterior de l’esmentada descripció, el pro-
tagonista conta que es dirigeix cap a la província de Caste-
lló, arriba a continuació al poble descrit, on després d’un
temps indefinit d’estança, coneixerà una jove amb la qual
es casarà i marxa finalment cap a Tarragona.
L’autor comença dient que és un poble gran, (en aque-
lla època Castelló vorejava els 30.000 ha) però l’aspecte se-
guia éssent el d’un poble, que començava a construir el port
al que s’arribava per una carretera entre arbres i que tenia
un pinar llarg a la vora del mar. Després estava la portada
gòtica de l’església i la torre d’un convent que destacava des
del balcó de sa casa. Una ciutat de cases no molt altes, en-
cara que la descripció que fa de l’interior de la del seu on-
cle és la d’una burgesia benestant, on no sobreeixia cap
altre edifici; no veient El Fadrí, el Teatre Principal, o la Plaça
de Bous; des d’on mirava? De tota manera és la visió d’un
poble modest, amb casino, on els republicans, com el seu
oncle que era metge, eren influents i de prestigi entre la gent
del poble, igual com passava en el Castelló liberal i repu-
blicà d’aquells anys. Per cert, no massa ben vists pel pro-
tagonista de la novel·la que amb la seua opinió fa una de-
claració de principis polítics: “Mi tío es especialista en
vulgaridades democráticas. Mi tío és republicano. Yo no sé
si hay alguna cosa más estúpida que ser republicano; creo
que no la hay, a no ser el ser socialista y demócrata“. En-
Castelló segle XX. Fets i ficcions
45
cara que en altres paràgrafs de la novel·la el protagonista
és considerat un aristòcrata amb preocupacions místiques,
decebut per la realitat religiosa que veu al llarg del viatge.
Però tornant a la visió del paisatge urbà, aquest reflec-
tia de manera simbòlica el conjunt de la societat: el poble
amb les cases blanques de l’entrada; la casa gran i espaio-
sa del seu oncle i el port del Grau a mig fer representaven la
burgesia naixent, i la torre del convent que surava per da-
munt de tot, era l’església... o potser seria la societat que vo-
lia mostrar-nos l’escriptor.
En l’any 1926, Vicente Gimeno Michavila encara seguia
dient que: “Destacábase sobre todos los edificios, la hermosa
cúpula de la Arciprestal y la esbelta torre, cuyas campanas
tañían la melancólica oración de la tarde (...) divisándose en
la lejanía, los abruptos montes de Benicasim”. Havien pas-
sat més de vint anys i la panoràmica de Castelló des de dalt
seguia igual malgrat que s’havien fet una sèrie d’importants
edificacions públiques de tipus civil (Correus, Institut Pro-
vincial d’Ensenyament Mitjà, etc) o habitatges particulars que
mostraven una burgesia comercial i agrària emergent.
L’any 1997, Castelló torna a la ficció literària amb el
nom de Villacollença de la mà d’un historiador tan ano-
menat com Francesc Esteve, que posat en aquest cas a es-
criptor, narra alguns aspectes de la vida quotidiana del Cas-
telló de la postguerra (“una capitaleta provinciana”) amb
un regust agredolç que no amaga la crítica sorneguera d’uns
anys tristos. Ací es veuen totes les mancances i estretors del
paisatge humà enmig dels carrers i de les places: “De la
46
meua vila no sabria dir si era gran o una ciutat menuda; el
que sí puc assegurar-vos que allí hi havia una capitaleta
provinciana amb autoritats i jerarquies, administratius i po-
lítics que solien estar de pas fent la seua carrera; i al cos-
tat d’ella vivia un poble de gent coneguda portant a les es-
patlles un anecdotari de facècies puients i divertides”.
En un altre capítol, un viatger que arriba amb el tren ex-
clama: “Quin poble més lleig” i encara que després millo-
ra, passats els suburbis, torna a dir més endavant “També
per ací el poble val poc”.
En els anys quaranta i cinquanta les conseqüències de
la postguerra eren evidents, Castelló tardaria a recuperar-se
i quan ho va fer, seria ja una altra ciutat, aquell paisatge urbà
anà desapareixent de manera continuada i profunda.
Tanmateix a principis del anys 60, quan la producció
econòmica per fi havia assolit les xifres de l’etapa republi-
cana, Joan Fuster escrivia: “Castellón es una capital de pro-
vincia que no se ha dejado entristecer por ese torvo rango
de la administración española. Bajo la costra oficial de bu-
rocracia y fuerzas vivas permanece intacta su calidad y su
vitalidad -creo que ya lo escribí- de pueblo grande, de ciu-
dad agraria activa y desahogada. De las tres “capitales va-
lencianas”, es la menos híbrida, la menos tocada de cursi-
lería. Y en el fondo también la menos tocada de vulgaridad.
Sobre ella se cernió siempre el desvelo de serias y abne-
gadas minorías que se preocuparon de sus mejores elegan-
cias y le cuidaron la historia, el paisaje, el espíritu”.
En aquest cas no es tracta d’una visió del paisatge urbà
des de dalt amb apreciacions de detalls concrets com hem
vist en els casos anteriors, sinó d’una anàlisi comparativa
amb un rerafons sociològic on Castelló ix molt ben lliura-
da. Ens parla d’una ciutat agrària, (perquè evidentment,
no havia entrat plenament al món industrial), on encara
que s’havia incorporat una burocràcia forastera acom-
panyada de molts acòlits d’entre les forces vives, existia
una societat que mantenia la manera de viure d’acord amb
el seu entorn i la seua història amb vitalitat i tota la digni-
tat de sempre.
Però deu anys més tard les coses ja han canviat, Luís
Guarner, escriptor i catedràtic de literatura de l’Institut F. Ri-
balta, escriu en 1974: “Por la segunda (avenida) más am-
plia, nos dirigimos a la ciudad que, en perspectiva, se nos
presenta al fondo, como una desesperada emulación de la
altura, ya que las ordenanzas municipales no la limitan y el
ansia de rentabilidad estimula la construcción de rascacie-
los. La silueta que hasta no hace mucho presentaba Caste-
llón, agrupado en torno a su esbelta torre, tradicionalmen-
te apodada “El Fadrí”, se ha trocado en un caótico
conglomerado urbano de las más disonantes alturas. “El Fa-
drí” ha perdido la supremacía de torre símbolo de la ciu-
dad”
En pocs anys des de “las mejores elegancias”que ens
parlava Joan Fuster s’ha passat a una “desesperada emu-
lación de la altura o a las mas disonantes alturas”, a la idea
que una ciutat com més gratacels tingués més gran era,
acompanyada del desordre i l’escàs control a l’hora d’as-
solar i construir. Des de dalt la ciutat ha desaparegut i no-
més es veuen alts edificis construïts en els llocs més ines-
perats amb la complaença de l’administració local i de les
forces vives que havien fet pròpia l’ànsia de rendibilitat. La
ciutat, és cert, havia crescut, el nombre d’habitants havia
augmentat (93.968 habitants en 1970), però el preu que s’-
havia pagat era considerable, desproporcionat amb tot el
que el paisatge urbà podia permetre’s. No estem negant el
Castelló segle XX. Fets i ficcions
47
César Mateu
Castelló segle XX. Fets i ficcions48
desenvolupament urbà que porta el progrés, però hi havia
altres maneres de créixer més respectuoses amb l’entorn
que no es van tenir en compte.
Per a finalitzar, l’any 1999, es publica el llibre “Descu-
bre Castellón” on es torna a incidir en la qüestió del pai-
satge, relacionant-lo amb el sentiment íntim que cadascú
guarda com si fos part d’u mateix, amb un lirisme que, sal-
vat el temps passat i les circumstàncies, ens recorda el dis-
curs de Sánchez Gozalbo ja esmentat: “No hi ha terra més
bonica que la que u estima. No tenim cap terra més fica-
da al cap que la que hem conegut de xiquets i possiblement
quan parlem de paisatges o de gent, només estem parlant
del territori que ens ha criat”. La relació entre el paisatge i
els seus propis habitants genera d’aquesta manera una com-
plicitat que va més enllà del localisme configurant un evi-
dent sentiment patriòtic. Per això, en un altre paràgraf es la-
menta, per les amenaces que planegen, tant de tipus natural
com les derivades del progrés, la contaminació o les cons-
truccions urbanes desequilibrants. Però és el que tenim!
Al llarg del segle XX els escriptors han lloat un paisatge
que ja no existeix; no sabem si l’ànima a la qual se sentia
unit, haurà estat traïda, o si els escriptors actuals hauran
d’escorcollar molt per la ciutat per tractar de veure un tros
de la seua ànima en l’actual paisatge urbà. Els poetes tenen
la paraula.
ENSENYAMENT
50 Castelló segle XX. Fets i ficcions
L’Institut Francesc Ribalta (inaugurat l’any 1917)L’Institut Francesc Ribalta (inaugurat l’any 1917)
Es podria pensar que es tracta d’un edifici vell, en mal
estat, de cent cinquanta anys o més, fet en honor del
pintor Ribalta, fill de Castelló, i poc menys que un
edifici del passat. El que l’imaginés així, s’emportaria una
gran sorpresa en comprovar que anava errat de comptes.
Perquè no és tan vell i l’ascendència castellonenca de Fran-
cesc Ribalta és bastant problemàtica. L’edifici és, en can-
vi, un fill primerenc del nostre segle XX que ara ha acabat,
i la seua remodelació no té encara els deu anys.
1. UN PALAU PER LA CIÈNCIA.
Començava el segle XX i, després del desastre de Cuba,
bufaven vents de regeneració entre els polítics, avergonyits
del passat, desitjosos de donar a Espanya allò que demanava
Joaquim Costa: escola, rebost i oblidar els imperis, reals o
imaginaris, d’altres temps. Conseqüència d’aquesta mentali-
tat, el liberal comte de Romanones va iniciar la reforma de
l’ensenyament mitjà implantant els “Institutos generales y téc-
nicos”, on es volia ajuntar els estudis del batxiller amb els del
magisteri i els tècnics en el mateix lloc, facilitant les assigna-
tures comunes i les matèries complementàries d’uns i d’al-
tres, procurant ajustar-les orgànicament. Els pocs estudiants
de l’època al Castelló del 1900 estaven ja concentrats en el
51
que havia estat antic convent de Santa Clara, a partir de l’any
1846. L’institut vell (nom amb què avui és conegut) era ja,
mig segle després, menut i no podia servir tal com cal a les
seues funcions. La idea d’un edifici que per les seues di-
mensions fes joc amb el Teatre Principal i ajudés a la vida pú-
blica de la ciutat va calar de seguida i va estar present com a
aspiració i tema de conversa durant més de deu anys entre la
gent de la Plana.
JOSEP TRULLÉN I LLATSÉEnsenyament
Castelló segle XX. Fets i ficcions52
Es va triar el solar del Pla de les Creus (o de Vilarroig), po-
pular per les corregudes de bous, i tocant a ponent de les
antigues muralles, a poques passes del Portal de la Fira. Mal-
grat l’entusiasme general, calgué fer prou gestions, políti-
ques i d’altres menes, perquè prengués forma el projecte de
l’arquitecte Tomàs Traver Traver, fill de la nostra terra i antic
alumne de l’Institut vell. La façana i la distribució dels espais
(un total de 7.125 metres quadrats a la planta baixa, més el
doble comptant el dels pisos) té un cert aire de família amb el
de la Universitat de Barcelona. A part de les façanes, coinci-
dien en els patis interiors, les cobertes, els jardins posteriors i
d’altres detalls... La diferència que més es veu és ací la man-
ca de les dues magnífiques torres de la Universitat de la ciu-
tat comtal. I bé que ho sentim, però no van entrar en el pro-
jecte.
2. PLURIVALÈNCIA.
Per a una província de les menudes, com era i és Cas-
telló, podia semblar massa casa si no es té en compte que
es construïa de cara al futur. Fins a l’any 1950 no fa ser ne-
cessari proveir Castelló de nous edificis per als ensenya-
ments que s’impartien a l’institut. La província gairebé no
havia crescut en població, però la de la capital s’havia qua-
si duplicat; i els estudiants, prou més. En uns vint anys van
tenir casa pròpia i a part els estudiants de Magisteri, la Bi-
blioteca Provincial, l’Escola de Mestratge Industrial, l’ob-
servatori metereològic i les adolescents que se n’anaren al
nou institut “Penyagolosa”. L’edifici, així i tot, no va quedar
buit, l’Institut, tot i no ser l’únic de la ciutat, l’ha omplert els
darrers anys. El caràcter plurivalent continua si tenim en
compte que els estudis nocturns, el batxillerat a distància,
César Mateu
53
la informàtica i molts ensenyaments tècnics i mètodes nous
continuen donant-s’hi.
En conjunt, cal recordar les etapes successives de l’ús
de l’edifici. El seu funcionament normal va durar fins a la
guerra civil, amb els naturals aldarulls que culminaren en
ser envaït el darrer any (1938-1939) i convertit en hospital
de sang. A continuació van passar uns anys de “recons-
trucció”, amb la novetat de la capella que beneí el Dr. Ma-
nuel Moll i Salord, bisbe de Tortosa, i el bateig de la insti-
tució com “Instituto Francisco Ribalta” (1943). El jardí botànic
de la part posterior va desaparèixer, convertit en pati d’es-
ports (bàsquet, sobretot). Els canvis de detall van ser molts
durant els anys setanta fins a la reforma de totes les cober-
tes, de la instal·lació elèctrica general, rampes per a mi-
nusvàlids, ascensor, etc... Tot això va obligar a fer-ne una
remodelació general, quasi tan llarga en temps de tramita-
ció i realització com la primera. Només l’any 1992 se’n po-
der acabar les obres, coincidint amb el 75 aniversari de la
fundació; els costos foren de dues-centes a quatre-centes
vegades més alts que els de la construcció inicial. Per si al-
gú vol comptar, sàpia que el pressupost de primeries de se-
gle fou de poc més d’un milió de pessetes.
3. ALGUNS RECORDS.
A començament dels anys seixanta es va plantejar què
es podia fer de l’edifici. Calia ampliar-lo i donar-hi cabu-
da a les adolescents del nou Institut (ara Penyagolosa). Tam-
bé es podria dedicar a altres funcions oficials no docents (la
Delegació, per exemple). En tot cas també es podia en-
derrocar i aprofitar els valuosíssims solars per al lluïment
de la ciutat. L’ampliació suposava augmentar-ne l’alçada,
i, a més, fer-ne arribar fins a la Ronda el pati posterior i con-
vertir-ho tot en espais esportius. Calia que l’Ajuntament pa-
gués el cost de les casetes velles que s’haurien d’expropiar,
començant per prohibir de fer-hi mentrestant cap millora
(que n’apujaria el preu). Es va fer així, però el cost que l’ar-
quitecte municipal va presentar, va ser tan elevat que el ma-
teix Ministeri va negar-se a pagar la part corresponent per
considerar-lo abusiu. Tot va acabar com el rosari de l’au-
rora, i es va decidir fer un nou institut femení. Eren aquells
uns anys de grans negocis, i sembla clar que la teoria de
l’enderroc i les especulacions de solars (que tan mala fa-
ma van donar a la ciutat) amenaçava, de prop, la matei-
xa existència de l’edifici. Per sort la propietat del solar qües-
tió prou embolicada entre uns i altres no s’aclaria; i la
reacció dels antics alumnes, tots ells oposats a l’enderroc,
deturà el projecte de la destrucció tan aviat com prengué
forma.
Per a algunes persones l’Institut fou sa casa durant molts
anys. Mitja dotzena d’habitatges van ser ocupats per les
famílies dels directors, secretaris i porters de les diverses
escoles i instituts. Gats i rates, xiquets, gallines i conills
n’omplien les terrasses. Alguna part tingueren les seues ac-
cions i reaccions en la destrucció dels paviments d’aque-
lles que es van haver de canviar l’any 1970 perquè, a cau-
sa de les moltes gotelleres s’havien rovellat les biguetes de
suport i calgué substituir-les per unes altres de ciment. Tam-
poc els molts celoberts fets de canyís eren massa de fiar.
Una bona dona de les que hi vivien que va xafar mala-
ment, mentre volia agafar una gallina, trencà el cel ras i
es va escolar a la biblioteca. Ho va poder contar perquè va
rebotar en la part alta d’un armari abans de caure a terra,
entre 4 i 5 m de caiguda.
L’any 1915 figurava ja en els plànols del futur edifici la
Castelló segle XX. Fets i ficcions54
quants antics alumnes, s’hi va establir, aprofitant mate-
rial adient de l’Institut, un grup actiu de divulgació i ob-
servació astronòmica. La torreta va recuperar plenament
la funció quan, amb l’ajuda de l’APA, s’hi va instal·lar, l’oc-
tubre de 1990, una cúpula de fibra de vidre de 3,5 m de
diàmetre amb obertura zenital i amb rodament de coixi-
nets a boles.
4. RESSÒ CIUTADÀ.
Per molts motius és i serà recordada aquesta casa:
- Per Ramón Serrano Sunyer, únic alumne viu (que sapiem)
dels que el van estrenar l’any 1917, pels milers d’estu-
diants, homes i dones, que han fet el seu batxillerat des-
prés d’ells.
- Pels que hi cursaren estudis de Magisteri i igualment els
de Formació Professional.
- Pels qui hi van fer estudis nocturns.
- I els de l’Escola de Comerç.
- I els dels Estudis Socials Lleó XIII.
- Pels milers de fora de Castelló que s’hi ha examinat com
a alumnes lliures. I per tots aquells i totes aquelles que vo-
luntàriament han acudit al saló d’actes a presenciar els
concerts de la Filharmònica, les conferències, les revistes
parlades, els actes de les festes de la Magdalena....
- Pels soldats que estigueren, ferits o malalts, a la guerra. I
pels civils que s’hi van refugiar, entre presses i gemecs. Pels
que hi van visitar l’antiga biblioteca, els que visqueren al
pis de dalt i els qui van servir l’antiga torreta Observato-
ri. Pel poble de Castelló, siga gent afegida o de la soca.
-Per les vuitanta magdalenes que ha vist passar. Vitol!
torreta on passarien els instruments de metereologia i al-
gun telescopi de Santa Clara. Així es féu, i, l’u de gener
de 1921, començà a funcionar amb caràcter oficial l’Ob-
servatori de Castelló. Durant quinze anys tot va funcionar
bé, fins a la guerra civil. A poc a poc va arribar el desga-
vell de l’excavació dels refugis, els canvis sobtats en la po-
blació de la casa, i, per fi, la seua confiscació com a hos-
pital de sang. L’Observatori va ser cosa de l’exèrcit, de
1938 fins a 1960. Des d’aleshores van fer-hi observacions
gent civil fins el 1975, any en què, havent passat l’Obser-
vatori a la nova seu del polígon d’Almassora, la torreta va
quedar deserta. Per poc temps, perquè, per iniciativa d’uns
Una aproximació a l’educació de la donaal Castelló del segle XX
Una aproximació a l’educació de la donaal Castelló del segle XX
Comença el segle XX amb un 78´55 % de persones
analfabetes a la ciutat de Castelló, és a dir tan sols
sabia llegir i escriure un 22´45% de la població,
el 29´12% dels homes i el 15´82% de les dones, i l´any
1930 un 47´81%, el 56´06% dels homes i el 40´18 de les
dones. L´any 1857 s’havia establit per primera vegada la
instrucció obligatòria i gratuïta.L´any 1900 l´Estat tenia un
63% de persones analfabetes. Per a entendre aquests per-
centatges cal parlar d´una infraestructura inadequada d´es-
coles així com del començament dels xiquets en el treball:
al voltant dels dotze anys. A l´estat espanyol fins la pro-
mulgació de la llei Benot , l´any 1873, el treball infantil es-
tava desprotegit sense limitacions en les hores de treball.
Amb l´arribada de les màquines, un gran percentatge del
treball va lligat al de les dones i dels xiquets i la raó és
que els pagaven molt menys que als homes per fer la ma-
teixa tasca. De fet les obreres i les jornaleres de Castelló
patien unes dures condicions de treball.
La política cultural escolar fou uns dels punts crucials
de la lluita entre conservadors i liberals. El paper que ju-
ga l´educació com a element de transmissió ideològica en
aquesta polèmica és molt important. Tanmateix a la nostra
ciutat els debats polítics sobre teoria escolar van afectar tan
55
sols una minoria i no van crear una força d´opinió popu-
lar capaç de pressionar la classe política. Les classes po-
pulars anteposaven la lluita per la subsistència a les ne-
cessitats intel.lectuals. El problema de l´educació va unit a
la problemàtica social i cal recordar que els/les mestres cas-
tellonencs provenien de classes populars i, encara que es
reconeixia la seua utilitat social, patien moltes irregulari-
tats en el pagament del seu salari.
L´educació de la dona no era considerada com un dret
que li corresponia com a persona, sinó tan sols en funció
CONSOL AGUILAR I RÓDENASEnsenyament
56 Castelló segle XX. Fets i ficcions
cap possibilitat d´accés al món laboral, atés que es consi-
derava el treball incompatible amb la maternitat. A les es-
coles els xiquets rebien uns continguts i les xiquetes uns
altres. La formació intel.lectual de la dona s´ignorava, es
confonia la ignorància amb la virtut. La postguerra recu-
perarà dissortadament aquesta realitat.
A grans trets aquesta era la situació fins la II República.
Castelló tenia en eixe moment totes les característiques co-
munes a l´Estat: dèficit de mestres i d´escoles, necessitat
d´una planificació educacional de masses, mitjançant una
popularització de la cultura i de l´ensenyament... una ne-
cessitat de renovació i millora del sistema educatiu. La llui-
ta entre dos models culturals apareixia reflectida en les dues
formes diferents d´entendre i d´expressar el fet educatiu. Per
una banda els defensors de l´escola laica, de la neutrali-
tat; de la moral entesa com un sistema de valors en pro d´una
societat respectuosa i civilitzada. Per l´altra els defensors de
l´escola confessional, catòlica; de l´ensenyament religiós,
exclusivista, negador del pluralisme social.
La graduació escolar a l´escola pública va transformar
l´organització escolar i va anar lligada a la industrialització
i a la concentració urbana. Les noves construccions esco-
lars, a partir de la concepció de l´escola activa, eren con-
seqüència de la necessitat d´un espai pedagògic diferent.
Tanmateix les escoles castellonenques van continuar, en ge-
neral, amb unes condicions inadequades. L´escola priva-
da oferia, en general, millors condicions arquitectòniques i
d´adequació de l´espai que l´escola pública.
Era necessari vitalitzar l´escola i crear nous procediments
pedagògics. El mestre, la mestra, feien escola suplint totes
les coses que aquesta no oferia: material, local, moblat-
ge....en la lluita contra la incultura i l´atavisme es donà es-
del seu paper matern. El llegat del segle anterior és clar: no
es va deixar participar les dones en els avançaments de la
ciutat ni tan sols com a espectadores, així per exemple,
amb motiu de la inaguració de La Panderola, es ressenya
l´any 1888 al periòdic La Juventud : "el bello sexo no tuvo
acceso, no tomó parte en la fiesta...y se contentó con ob-
servar desde las tapias".
Eren majoria els partidaris del manteniment del paper
tradicional de la dona com a mare de família i com a es-
posa, amb l´únic compromís social de l´educació dels fills,
i com que es donava per suposada la superioritat intel.lec-
tual de l´home: calia obeir en primer lloc al pare i, des-
prés, al marit. La dona havia de restar a la llar com a di-
positària de la continuïtat i de la tradició de la familia,
aquest era el seu destí providencial. Calia educar la dona
en funció de l´home, perquè el matrimoni era el seu camí
d´ascens social, tenir cura de les aparences mitjançant la
moralitat en el vestir, controlar els seus espectacles i lec-
tures i restringir la seua actuació a l´entorn casolà, sense
57
pecial importància a la preparació de les futures mares i a
la tasca contra la mortalitat infantil centrada en les cam-
panyes de vacunació i revacunació.
A un costat els partidaris d´una educació de la dona que
seguira els esquemes tradicionals i a l´altre els partidaris de
l´emancipació de la dona de la tiranització i submissió ma-
rital, els defensors de la igualtat. Conseqüentment es rei-
vindicava una maternitat conscient i la incorporació de la
dona al món laboral, atés que la recerca d´independència
i de llibertat pressuposava la independència econòmica.
S´afavoria així la responsabilitat de la dona, i es vindicava
un tracte adequat i digne a les fàbriques i la igualtat sala-
rial. Aquestes dues postures enfrontades van tenir el seu
camp de batalla al voltant del tema de la coeducació. I les
eleccions van polaritzar el tema de la dona. Fins l´any 1931
no es va aconseguir el sufragi universal per a tots dos sexes.
Davant les eleccions calia movilitzar, a través de la propa-
ganda, totes les dones, ja que que podien ésser un factor
decisiu. La dreta mostrà el deure moralment inexcusable de
defensar els sagrats interessos de la Religió, la Pàtria i de
la Família i la dona conservadora sols va decidir posar-se en
política per defensar fins més socials que no polítics. Tan-
mateix per a totes les dones, conservadores i republica-
nes, allò va suposar la revolució: participació activa en la
propaganda, assistència a mítings i conferències, i sobretot,
eixir de la llar per a col.laborar en la transformació de la
ciutat de Castelló. Al llarg del segon bienni republicà es
va desfer tota la tasca anterior relacionada amb l´educa-
ció de les dones: es va prohibir la coeducació i s´intentà tor-
nar al pla de formació del Magisteri de 1914, ja que el de
1931 havia fusionat les Normals masculines i femenines en
una sola, fent realitat la coeducació del Magisteri.
58 Castelló segle XX. Fets i ficcions
La postguerra inicià un altre període i Carmen Martín
Gaite (1987:26-27) expressà el que moltes dones , tam-
bé les de Castelló, van viure i sentir:
"Los chicos y chicas de postguerra, fuera cual fuera
la ideología de sus padres, habían vivido una infancia de
imágenes más movidas y hetereogéneas, donde junto a la
abuela con devocionario y mantilla de toda la vida apa-
recían otra clase de mujeres, desde la miliciana hasta la
"vamp", pasando por la investigadora que sale con una
beca al extranjero y la que da mítines. Las habían visto
retratadas en revistas, fumando con las piernas cruzadas,
conduciendo un coche o mirando bacterias por un mi-
croscopio. Habían oído hablar de huelgas, de disputas en
el Parlamento, de emancipación, de enseñanza laica,
de divorcio; sabían que no todos los periódicos decían lo
mismo, que no todas las personas pensaban lo mismo y
también, claro está, que a uno cuando fuera mayor le se-
ría posible elegir entre aquellas teorías distintas que ha-
cían discutir tanto a la gente, y entre aquellos tipos de mu-
jer, para imitarlo, si se era una niña, o, para casarse con
ella, si se era un niño. Ahora esos estilos "viejos" se ha-
bían quedado para los países sin fe, donde soplaba, se-
gún expresión del Papa un aire malsano de paganismo re-
nacido, que tendía a engendrar e introducir una amplia
paridad de las actividades de la mujer con las del hom-
bre.
Esos vientos de paganismo renacido venían, como ca-
si todo lo malo, del extranjero. Y la mujer que los bebie-
se o soñase con beberlos no merecía el nombre de es-
pañola. Ni más ni menos. Lo cual no quiere decir que
algunas no soñasen con beberlos".
Per a entendre la vida quotidiana de les dones caste-
59
llonenques al llarg d´aquest període cal recordar, per exem-
ple, que a moltes cases no hi havia aigua corrent. Les fonts
públiques es van instal.lar l´any 1905 i les cases més aco-
modades van disposar d´aigua corrent l´any 1910: sim-
plement una aixeta darrere la porta d´entrada. Per a ren-
tar la roba les dones que no disposaven d´aigua corrent a
la seua llar anaven, aproximadament fins l´any 1936,
al safareig públic. També cal parlar del treball submergit
desenvolupat a la llar com, per exemple, el cosit d´es-
pardenyes de cànem. Recordem a més el Servei Social
obligatori, imprescindible per a l´accés a molts treballs i
per a l´obtenció del passaport.
La reivindicació feminista de la dècada dels 70 , la de-
claració per part de la Unesco de l´any 1975 com l´any
Internacional de la dona i la Constitució de 1978 van su-
posar un important punt d´eixida per a la transformació
de l´actual educació de la dona. Les perspectives educa-
tives feministes canvien en el temps, segons l´enfocament
de la complexitat de les identitats, experiències, cultu-
res i posicions socials de les dones. Cal parlar de tres grans
grups de feminisme educatiu que van trobar ressó a Cas-
telló i a la resta de l´estat: a) el feminisme educatiu libe-
ral: lluita per tenir accés a les formes masculines d´edu-
cació de categoria superior. Tanmateix no es tenen en
compte les dones com a dones, sinó com a individus equi-
parables a l´home; b) el feminisme educatiu socialista:
tracta de mostrar les diferències significatives en les re-
lacions de les dones de la classe treballadora i les de clas-
se hegemònica amb les economies capitalistes; c) el fe-
minisme educatiu radical: l´estratègia educativa consisteix
a "revaluar" el factor femení, entenent aquest fet com una
manera de privilegiar les idees femenines d´humanitat.
60 Castelló segle XX. Fets i ficcions
Des de l´actual opció educativa crítica la conceptua-
lització del currículum escolar s´entén com una forma de
política cultural i la finalitat de l´educació és la creació de
les condicions necessàries per a la transformació social
considerant la producció i transmissió de cultura de ma-
nera crítica. Un mestre o una mestra, a més d´un tècnic efi-
caç, ha d´ésser un agent crític, reflexiu, analític i actiu quant
al seu paper professional i social, ha de possibilitar a l´es-
tudiantat l´accés a una sèrie de recursos que el possibili-
ten com a creador actiu de la cultura on viu.
L´actual LOGSE inclou la coeducació (que no és el ma-
teix que el concepte d´escola mixta: no es prou juntar en
un mateix espai xiquets i xiquetes, la coeducació és un as-
sumpte molt més seriós que inclou el tipus de currículum
que es desenvolupa en el procés d´ensenyament-aprenen-
tatge i, conseqüentment, el tractament del gènere) fer-la re-
al és la tasca de tots i de totes: pares i mares, ensenyants
i ciutadania de Castelló.
Bibliografia:
AGUILAR,Consol (1986) : La educación en Castelló a tra-
vés de la prensa:1868-1900, Castelló, Diputació de Caste-
lló.
AGUILAR,Consol (1987): "Aspectes de l´educació al Cas-
telló del segle XIX", Docència, Universitat de València, 3,
13-22.
AGUILAR,Consol (1996): Educació i Societat a Castelló al
llarg de la II República , Castelló, Diputació de Castelló.
AGUILAR,Consol (1998): "Llenguatge, comunicació i coe-
ducació" dins GIL, Alicia i Ana PORTAL (ed) (1998): Mu-
jeres,ecología y paz: humanidades, comunicación y otras
culturas, Castelló, Universitat Jaume I & Projecte NOW &
Fons Social Europeu, 217-245.
BUSTOS,Pilar de i Lorena PARDO (1998): Las mujeres re-
cuerdan. Memoria de ocho municipios de Castellón, Cas-
telló, Projecte Now & Universitat Jaume I & Fons Social Eu-
ropeu.
MARTIN GAITE,Carmen. (1987): Usos amorosos de la post-
guerra española, Barcelona, Anagrama.
Havia arribat l'hora, ma mare acabava de domar
les últimes grenyes a força de pinta i abundant
colònia (qui poguera fer-ho avui!). Pujava pel ca-
rrer de Colom, amb pantalons curts, calcetins llargs, ca-
misa neta i sense saber ben bé què és el que anava a fer.
Vaig parar a casa Roses a comprar una quartilla, el meu
mestre ens havia dit que portàrem un paper per tal de no
embrutar els fulls. En aquells temps teníem un mestre, el
nostre mestre, el mestre, Don Juan Boix. Durant l'últim any
ens havia estat preparant a consciència. Tots els dies pre-
guntava la lliçó posant-nos en fila al voltant de la classe,
hi havia el primer i l'últim de la classe. Tots els dies fèiem
dictat i llegíem. Tots els dies ens manava per a casa una
divisió de tres xifres i la prova corresponent.
Vaig entrar-hi no massa decidit.
- Bon dia!
- Bon dia! Què volies?
- Una quartilla
- Una quartilla? .... No en venem d'una en una!
- Ah! I quantes n'he de comprar?
- Com a mínim deu
- I quant valen deu quartilles?
- Dos quinzets
- Puix molt bé, done-me-les.
Vaig eixir de casa Roses un tant confús. Don Juan ens
havia dit que agafàrem una quartilla per a posar la mà i no
embrutar els papers, però deu em pareixien moltes!
A l'entrar em va impressionar la sala amb altes colum-
nes, l'escala de marbre blanc, el bidell de semblant auto-
ritari. Em vaig adreçar a l'únic conegut que hi havia. El mes-
tre estava enmig de la sala, com una lloca envoltat per una
vintena de pollets amb el pèl llepat -"No os preocupéis, ya
nos llamarán"- intentava calmar-nos. La veritat és que no sa-
bia molt bé què estava fent allí.
El primer diaEl primer dia
FERRAN APARISI I MONFORTEnsenyament
61
Castelló segle XX. Fets i ficcions62
- "Ahora entraréis al aula y haréis el dictado y la división
con su prueba. Recordad que si no la hacéis bien suspen-
deréis la primera parte y no seguiréis con el examen. ... ¡Ah!
y no ensuciéis el papel, poned una cuartilla debajo de la
mano".
A l'aula hi havia tres professors, dos hòmens i una dona,
que els anys següents vaig reconéixer. L'home que anava
amb un pantaló negre, jaqueta creuada negra, camisa blan-
ca i corbata negre era Don Francisco Esteve, conegut com
a "Paquito Fúnebre". Fou l'únic professor de Geografia i
Història que vaig tindre en tot el batxillerat, les seues clas-
ses eren d'una erudició extraordinària que m'encantava.
Però recorde especialment la manera de fer callar a la clas-
se, quan ja el soroll era considerable, ens mirava per da-
munt de les ulleres i allargant el braç cap a la classe amb la
mà cap amunt manejava els dits com si li rascara la panxa
a un gat tot i dient: -"a ver ese ronroneo"-
L'altre home, més vell i amb boina, només entrar ens es-
copetà, amb una certa entonació aragonesa, "¡callando!
... ¡entrando! ...¡sentando! ... ¡al primero que veamos ha-
blando, copiando o mirando al compañero será expulsado
del examen zumbando!". Es tractava de Don Agustín del
Campo, més conegut com "el Gerundio", per l’especial pre-
dilecció en l'ús d'aquesta forma verbal. Aquest professor, a
més a més d'aquesta peculiaritat lingüística, en tenia d'al-
tres d'allò més curioses, com l'aversió als alumnes que go-
saven anar en mànigues de camisa. La qual cosa tingué oca-
sió de saber durant el primer curs de batxiller, un bon dia
de finals de maig entrà a classe, es quedà mirant-nos i ens
digué "¿Qué falta de educación es ésta? Todos los que van
en mangas de camisa ¡saliendo al pasillo!" I deu o dotze
alumnes ens anàrem cap al banc del passadís. També era
Tot va començar un dia a principi de curs quan, Don Juan
Boix, el mestre de quart (66/67) del col.legi "Mártires del
Magisterio" (actualment col.legi Herrero), va preguntar quins
xiquets de la classe volien anar a estudiar a l'Institut, i jo
vaig alçar la mà, com una gran majoria.
L'entrada de l'Institut havia impressionat també a la
resta de xiquets, que cada vegada s'apilotaven més al vol-
tant del mestre.
- ¿Dónde tenemos que ir, Don Juan? - va preguntar el més
"empolló" de la classe i, per tant, el que més influència li te-
nia.
- "Al piso de arriba" digué, i començà a pujar per la blanca
escalinata amb tot el seguici de pantalons curts i calcetins
fins als genolls.
63
força curiosa la forma de donar les classes: el primer dia
lectiu cridava el delegat, el feia seure a la seua destra i li do-
nava la llibreta de notes dient-li "escribiendo lo que te va-
ya diciendo". Per preguntar la lliçó no recorria al mètode
habitual de mirar la llibreta de notes, no. Assegut a la ca-
dira deia un número. A la classe de 1r A, on jo anava, n'e-
rem 63. Un bon dia va i diu:
- "El siete" - que era el meu. Vaig eixir a la pissarra bas-
tant nerviós i em va dir:
- "¿Te sabes la lección?" .
- "Sí, Don Agustín" - digué jo, un tant angoixat-
- "A ver, dime el pretérito imperfecto de indicativo del ver-
64
bo leer"
- "Yo leía, tu leías, el leía, nosotros...."
- "Bien, bien"- em tallà- "A ver dime ahora .... el pretérito
pluscuamperfecto de subjuntivo del verbo confesar"
- "Esto.... yo .... yo había confesado...."
- "¡Mal! ¡muy mal! .... a ver, secretario, ponle dos ceros, uno
por no saberse la lección y otro ¡por mentiroso!.... ¡El cua-
renta y cinco! ¿te sabes la lección?"
- ......."No Don Agustín"
- "¡Así me gusta! Que digas la verdad. ¡Secretario, ponle un
cero!"
La dona, una xica jove, alta i templada, que actuava com
a secretària i que semblava menys autoritària era Doña Car-
men Rodríguez, "la Cacatua". Posteriorment fou professora
meua de matemàtiques durant alguns cursos. Sempre la re-
corde com una persona sensible i amable, tal vegada mas-
sa i tot, per a la colla de fascinerosos que érem els d'aque-
lla classe de 40 o 50 xics. Ja que teníem dos tipus de
professors els que se te menjaven i els que te menjaves. Ella
era dels últims.
Després de fer el dictat i la divisió vam eixir de la clas-
se i esmorzàrem allí prop del mestre, no fóra cosa que pe-
gara a fugir. Al cap d'una estona cridaren als que havien su-
perat la primera part de l'examen, que vam ser tots els de
la classe de Don Juan, per a seguir amb l'examen.
Ara eren les 10 preguntes dictades:
1. "¿Quién es Dios?
2. Escribe lo que sepas de Abraham y de Isaac
3. Analiza: A las seis de la mañana me asomé al balcón
4. ¿Qué es el verbo? ¿Qué son los verbos regulares?
5. Problema: Pepe tenía 24 ptas y Carmen el doble. Los dos
fueron juntos al cine y pagaron cada cual su entrada. A Pe-
pe le sobraron 10 ptas. ¿Cuánto costó la entrada y cuánto
dinero le sobró a Carmen?
6. ¿Qué es triángulo? Clases de triángulos según los lados
7. ¿Qué es orientarse? Principales maneras de orientarse
8. Explica qué fue la Reconquista. Nombra cuatro reyes o
personajes de la Reconquista
9. Partes del esqueleto. Principales huesos de la pierna
10. Nombra cuatro materias de origen animal o vegetal con
las que se fabrican tejidos"
Les vaig contestar el millor que vaig poder, sempre amb
la mà damunt la quartilla i tractant de fer la millor lletra. En
acabar, aní a la tarima on Doña Carmen Rodríguez va aga-
far un llibre obert i assenyalant un punt em digué:- "A ver
lee aquí!" llegí tot un paràgraf fins que em va dir: -"Muy
bien!, ya basta, puedes salir!"
I tant que vaig eixir!, i de pressa, no fóra cosa que em
tornaren a fer entrar! En efecte, ja havia acabat l'examen
d'ingrés a l'Institut Ribalta. Havia passat ja el primer dia
de tota una llarga filera de dies, primer com alumne i des-
prés com a professor d'aquesta casa.
Com passa el temps!!
Castelló segle XX. Fets i ficcions
SANITAT
66 Castelló segle XX. Fets i ficcions
L’Hospital Provincial és una obra emblemàtica per
a la ciutat de Castelló. Representa, tant arquitectò-
nicament com funcionalment, una època d’es-
plendor coneguda artísticament amb el nom de Moder-
nisme. Fruit d’aquesta efervescència artística nasqueren
a la nostra ciutat no sols l’Hospital Provincial sinó també
la Plaça de Bous, l’Església de la Trinitat, el Cementeri
Municipal i el Col·legi dels Escolapis.
La construcció de l’Hospital Provincial, obra de l’ar-
quitecte Montesinos, patí les vicissituds d’una època sac-
sejada per violentes transformacions i en va quedar in-
conclòs el projecte inicial d’aquell, que no va poder veure
la llum íntegrament per les carències econòmiques que
Espanya va haver de suportar despres de la independèn-
cia de Cuba el 1898.
Efectivament, la primera pedra de l’Hospital es va
posar el 1892, i el seu projecte es va interrompre contí-
nuament fins ben entrat el segle XX, de manera que està
ben documentat que fins el 1907 no es va fer trasllat de-
finitiu dels malalts, del personal sanitari i dels efectes
de l’antic Hospital de Trullols que es trobava en el lloc
que avui ocupen les dependències de l’Excma. Diputació
Provincial.
67
L’Hospital Provincial fou dissenyat segons les tendèn-
cies de l’època en un estil modernista que intentava adap-
tar-se a les necessitats sanitàries de l’època, que no eren
altres que les de servir fonamentalment a les necessitats
higiènico-sanitàries d’una població que patia bàsicament
malalties infectocontagioses. Cal recordar que aleshores
la malaltia endèmica més important era la tuberculosi
pulmonar, per a la qual encara no hi havia solució anti-
biòtica, de manera que el tractament fonamental consis-
tia en l’aïllament del malalt en un entorn higiènic sanita-
ri saludable, i també assegurar-ne una bona alimentació
i les mesures correctores, que en aquell temps eren pri-
mitives i bàsicament destinades a evitar l’abandonament
dels malalts a la seua sort, i també l’evitació de nous ca-
sos d’infecció.
En aquest sentit els hospitals construïts eren modè-
lics quant a concepció arquitectònica dirigida a assegu-
rar una bona ventilació. Gaudien d’espais enjardinats i
oberts, que poguessen contenir el terrible bacil de Koch,
responsable d’una elevada mortalitat entre la població ge-
neral. L’Hospital Provincial de Castelló es va dissenyar se-
guint un model semblant al de Brest, a França, i al de Sant
Pau de Barcelona. Aquesta situació es mantindria fins a
L’Hospital Provincial, projecte 2000L’Hospital Provincial, projecte 2000
FRANCESC TRAVER I TORRÀS Sanitat
Castelló segle XX. Fets i ficcions68
foidea que es detectaren a la província de Castelló en brots
successius.
Amb la implantaciò definitiva i irreversible de l’assegu-
rança obligatòria de malaltia, el pol asssistencial es desplaçà
definitivament cap a l’anomenat avui Hospital General, i
deixà en una situació de marasme assistencial el vell Hos-
pital Provincial que es mantingué, tossut, en peu fins el 1995
quan la Diputació que presidia el Sr. Carles Fabra Carreres
i l’aleshores conseller de Sanitat, Sr Joaquim Farnós Gauchia,
la creació, per part de l’Estat, d’hospitals de la Isna que
tractaven essencialment malalties del tòrax desplaçant el
pol d’atenció de la tuberculosi des de l’Hospital Provincial
a l’Hospital de la Magdalena.
Fins el 1962, i amb la inauguraciò de la Residència Sa-
nitària de la Mare de Déu del Sagrat Cor, l’Hospital Pro-
vincial es va debatre, en solitari, i amb una mentalitat benè-
fico-assistencial, amb les successives epidèmies de grip, de
còlera, leishmaniosi i diversos focus de meningitis i febra ti-
69
van apostar per la revitalització, la posada al dia tecnolò-
gica i l’adaptació a les necessitats sanitàries actuals i futu-
res. Es van prendre, aleshores, una sèrie de decisions polí-
tiques i administratives que donaren com a resultat un
projecte conegut com Hospital 2000 que trataria de con-
cloure allò que Montesinos havia ideat l’any 1892. Un pro-
jecte que, després del preceptiu Pla Director, s’encomanà
a l’arquitecte català Albert Pineda, expert en la construcció
de nous hospitals dins d’una concepció conservacionista
que respectava l’edifici històric i que, al mateix temps, fes
viable una sanitat altament tecnològica amb la bellesa de
l’entorn.
“Via de l’hospici” (1935). J. B. Porcar
70
La primera fase de la remodelació ja es troba operativa
des de 1999 i alberga l’Institut de Medicina Legal i les no-
ves dependències d’Hospitalització Mitja Estada de Salut
Mental. Es tracta d’una construcció concebuda amb una
estètica minimalista (fusta, vidre, i pedra fòssil) que recorre
perpendicularment el vell edifici i el travessa des del carrer
de la República Argentina fins a la Gran Via, i que acaba
amb la vella concepció pavellonària que s’hi havia desple-
gat des de la guerra civil fins als nostres dies.
En resum, un projecte altament emblemàtic per a la ciu-
tat de Castelló i la província, no sols degut a la bellesa del
disseny i la funcionalitat, sinó també perquè Castelló tenia
un deute contret amb aquell gran arquitecte que no va po-
der veure terminat el seu projecte original i que cent anys
després conclou amb el Projecte 2000.
Castelló segle XX. Fets i ficcions
71
La pneumònia d’Ivan CentellesLa pneumònia d’Ivan Centelles
TONI PORCAR I GÓMEZSanitat
El nom d’Ivan, l’havia d’agrair a sa mare. El seu pare
era prorrús, exactament prosoviètic, i en nàixer el pri-
mer fill baró, no en dubtà gens, el seu nom seria To-
varitx. Allò provocà una forta discussió familiar, a la dona no
li pareixia cristià aquell nom. L’home davant la negativa a
acceptar Tovaritx com a nom de l’hereu, proposà Lenin.
Total que entre Tovaritx, Lenin i Trotski, la dona acabà ac-
ceptant Ivan com a nom del seu primer fill.
Ivan Centelles i Albiol, per part de mare, es va criar ple
de salut. Als seus quaranta-nou anys, sols havia patit, sense
comptar la rosa i dues diarrees infantils, una amigdalitis que
el tingué allitat un parell de dies; mai s’havia trencat cap os,
i no havia passat per cap quiròfan. Podem dir que Ivan Cen-
telles i Albiol era un home que desconeixia la malaltia, i que
tenia un concepte romàntic dels hospitals i de les operacions.
La seua cultura hospitalària, l’havia adquirida amb les sèries
televisives, estaven de moda els temes mèdics. Per això quan
el duien a l’hospital anava amb certa emoció, se sentia com
un personatge televisiu, a més de francament malalt.
La causa de la seua hospitalització va ser un accident
domèstic: inhalà accidentalment querosè de la calefacció,
la qual cosa li va provocar una pneumònia química que feia
necessari el seu ingrés per via d’urgència. En realitat el que
passà és que havia intentat beure el querosè pensant-se que
era aigua, però això s’ho callà, no volia passar per ximple.
A la recepció d’urgències li feren totes les preguntes per-
tinents, ell no va dir que el seu estat es devia al querosè,
es feia el valent, fent veure que no estava molt malalt, el fe-
ren passar a una sala d’espera. I s’afegí a la munió de per-
sones malaltes que formaven un amuntegament humà amb
un aspecte prou lamentable, cares grogues, ulls tancats,
caminars tremolosos, tota una col.lecció de símptomes prou
descoratjadors.
Al cap d’una estona, va reconsiderar la seua situació, deixà
de fer-se el fort i, començà a ajupir-se, manifestant, d’una
manera ben evident, el dolor que li envaïa tot el pit, men-
tre la seua dona, que cada vegada estava més esglaiada, li
deia a la infermera de recepció que el seu home es trobava
molt malament i que a veure si es moria perquè s’havia be-
gut un litre de querosè. La infermera, que no sabia quina me-
na de verí era aquell, es veu que es va impressionar perquè
va fer córrer la veu entre la classe mèdica, de manera que al
cap d’una mitja horeta, més o menys, el van fer passar a un
habitacle. Quan li van oferir una cadira de rodes, ell va ac-
ceptar resignadament la seua condició de malalt en lamen-
tables condicions físiques.
72 Castelló segle XX. Fets i ficcions
El metge que el va atendre, demostrà una gran capacitat
de recepció, era un home amable educat i competent. Quan
va saber quina podia haver estat la causa del lamentable as-
pecte del seu pacient, que presentava, a més una febra de
40º resistent als antipirètics i, un dolor al pit extremadament
molest, no en dubtà gens: consultà el “Servei Toxicològic
Nacional”, máxima autoritat en matèria de verins i enveri-
naments. La resposta fou immediata, el querosé de cale-
facció, tot i que desagradable al gust, era inocu per inges-
tió, però el més mínim contacte amb els pulmons originava
una inexorable pneumònia. Així és que ordenà unes radio-
grafies del pit d’Ivan i el va enviar a una sala d’observació.
La sala on el van dur era peculiar, al seu costat jeia un
vellet amb cara de no passar la nit, després hi havia un
jove amb un braç inutilitzat, a un extrem de la petita sala
s’ubicava un malalt feliç, era un home de certa edat que,
de tant en tant, donava gràcies a Déu. Feia exclamacions
religioses que confortaven els esperits i esglaiaven els cos-
sos. “Oh gracias señor! Aleluya!”, el seu acompanyant te-
nia una veuota impressionant i feia comentaris amb un par-
lar estentori. Justet al costat del predicador, en una cadira
de rodes hi havia una dona que no parava de queixar-se
amb una veu punxeguda, feia mal de sentir, patia una espè-
cie de migranya, un dolor insuportable. El qui semblava ser
el seu home estava acovardit, ella no parava: “Ay, ay que
dolor , no puedo soportarlo, dile a la infermera que te dé
algo!”, i el seu home cada vegada que passava la dona de
la neteja, una infermera, o algú del servei de manteniment
de l’hospital, tots pareixen metges als hospitals, l’abor-
dava preguntant-li: “¿Qué no le pueden dar algún cal-
mante?”. Ni cas.
Ivan Centelles que era una persona sensible, amb cer-
ta cultura, president de l’Ateneu i de la Societat musical la
Lira i que també escrivia poemes, sabia apreciar la sin-
gularitat d’aquells exemplars humans. La febra alta col.la-
borava perquè Ivan tingués una visió peculiar d’aquella sa-
la plena de malalts parladors i queixons. Se sentia
acompanyat, estava relativament a gust, i segur, ningú es
podia morir en aquella situació, la qual cosa, vulgues que
no, conforta.
Les radiografies no van ser de gran ajuda, deixaven in-
tuir una lleu irregularitat als pulmons, però la febra no bai-
xava i Ivan començà a tossir sang, allò tenia mal aspecte,
així és que els metges decidiren traslladar-lo a una nova sa-
la d’observació.
Allò anava de debò. Era una sala silenciosa, els ma-
lalts no es movien, alenaven amb un soroll impercepti-
ble, no sabem si per respecte, por o per mera impossibili-
tat física. Hi havia un parell d’infermeres que vigilaven
els set o huit malats de la silenciosa sala. A Ivan li van po-
sar una pinça al dit connectada a una pantalla on es re-
produïen els batecs del seu cor “bip, bip, bip”. A les pel.lí-
cules solen traure aparells semblants, donen molt de
realisme a les escenes de moribunds. Ivan es va traure la
pinça, per veure què passava, i automàticament la panta-
lleta va fer “bip, bip, biiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiip” una infermera es
va acostar ràpidament i ell li va dir: -”Veges, que se me n’-
ha eixit açò del dit”- Aquesta es pensava que m’havia mort,
xe! sí que estic malament- va pensar.
Va tirar mà dels seus records i no recordava haver estat
tan malalt mai en la seua vida. Allò el va commoure. L’ha-
vien connectat, via intravenosa a dues ampolles amb cal-
mants, antibiòtics i antipirètics, però la febra no baixava, el
pit li feia mal, la resta del cos també, tossia sang i, estava
73
74 Castelló segle XX. Fets i ficcions
a una sala on els malats no glapien. Els infermers, sí.
Com després va poder observar, el món dels malalts i
el del personal sanitari transcorren en paral.lel, en dimen-
sions diferents, es toquen puntualment, com quan Ivan es
treia la pinça del dit.
El personal sanitari entrava i eixia de la sala amb gran
confiança. Des del primer moment li va sobtar com eren de
sorollosos els empleats de l’hospital. Per començar duien
un calcer inadequat, devien dur soles de fusta perque feien
“cloc, cloc” al caminar com si calçaren socs. Parlaven fort,
com si els malalts foren sords, cosa que no era certa, ell
mateix no era sord, ans al contrari, li molestava que par-
lessen fort. Es gastaven bromes entre ells i fins i tot fuma-
ven cigarrets, cosa que el meravellà; sempre havia pensat
que l’interior dels hospitals era un lloc silenciós i impol.lut.
Quan Ivan necessitava alguna cosa es treia la pinça
del dit i ràpidament s’acostava una infermera convençuda
de la seua mort, aleshores li demanava el que necessitava.
Així passà la nit. L’endemà el van traslladar a la segona
planta de l’hospital comarcal. Cosa d’un parell de dies. Deu
dies estigué ingressat! I amplià notablement el seu imprecís
saber sobre hospitals, personal sanitari, malalts i visitants.
El primer que observà l’Ivan és que els malalts pertanyen
a una categoria humana de definició imprecisa, però amb les
facultats sensorials i mentals disminuïdes. Efectivament, el
personal sanitari, quan es dirigeix a un malalt ho fa amb una
desimboltura admirable. Ivan, que era un home de natural
reservat, va quedar molt impressionat quan envaí la seua
habitació una infermera jove que feia aire al caminar, la
qual li parlava com si el coneguera de tota la vida amb una
veu tal qual. Allò que més el sobtà és que li parlava com
si ell tinguera deu o dotze anys. Venia a posar-li el termò-
metre, bona cosa, no feia mal i des de la seua posició al llit
tenia una bonica vista de l’escot d’aquella jove, cosa sem-
pre agradable.
El seu company d’habitació era un home prou major, un
vell. L’acompanyava la filla, l’endemà li havien de fer unes
proves. Els ocupants de l’habitació del costat eren, pel que
es deduïa de les converses que se sentien clares i fortes, dues
dones amb els seus respectius marits d’acompanyants.
Aquelles dones s’ho passaven “a lo grande”. Es conta-
ven les malalties i les operacions que havien tingut. Una era
d’un poblet de l’interior, l’altra de la costa. Ivan es va as-
sabentar de la seua vida de fadrines i de casades, però en
les seues converses hi havia una constant, els agradava es-
tar hospitalitzades. -”Ací, millor que a casa estem!”- deia
una. -”I tant!”- contestava l’altra, - “Fixa’t tu, quin menjar
més bo que ens donen, i no cal fer res, si necessites algu-
na cosa et serveixen, no sé quina pressa que té la gent per
anar a casa, jo ací estic la mar de bé”. No paraven de xa-
rrar, i ho feien amb ganes, com si estigueren prenent la fres-
ca al carrer una nit d’estiu.
Les seues veïnes van fer gran amistat i quan, finalment,
els donaren l’alta, Ivan va sentir com es donaven les adre-
ces i es convidaven a les festes dels respectius pobles.
L’habitació del costat romangué buida, però passades un
parell d’hores van ingressar un home major, al qual acom-
panyava la dona, sorda com un cudol. No podies saber si era
la sorda qui tenia cura del malalt o el malalt qui en tenia de
la dona: “-Carinyo dus-me l’aigua, això nooo, l’AIGUA, LA
CAMISA NOOO, L’ A I G U A AAA, ... Gràcies, xata!”. Ben
entrada la nit, Ivan va veure com palpant per les parets en-
trava a la seua habitació l’acompanyant del malalt de l’altra
habitació mentre l’home cridava: “-Carinyooo, és ací, ací-
75
íííííí!”-. I és que buscant la claueta del llum s’havia clavat
a la seua habitació.
L’endemà vingueren a endur-se el seu company d’habi-
tació per a fer-li les proves, la filla es va quedar esperant
amb cara de preocupació. Quan no feia ni deu minuts que
se l’havien endut, va sonar el telèfon i alguna cosa li van dir
a la filla, perquè va eixir ràpidament. -“S’ha mort l’agüelo-
va pensar Ivan, -ja m’ho pareixia a mi que feia mala ca-
ra”-. Als cinc minuts apareixien el vell i la filla amb un es-
tat de nervis prou alterat, ella li deia : -”Amb la faena que
tinc jo, i tres dies ací perduts, ara haurem d’anar a casa, per-
què al sanatori si no s’ha volgut fer les proves no el voldran
ingressar-”. Total que aquell home, que devia estar prop dels
noranta, en veure que la prova que li havien de fer consis-
tia a clavar-li una agulla de dimensions respectables per l’es-
pinàs, va dir que nones, que a ell no el punxaven com a una
oliva sevillana.
Ivan per traure ferro a la situació va dir que no passava
res, que a la seua edat u s’ha guanyat el dret de fer el que li
dóna la gana i la filla encara es va encendre més. Al cap de
mitja hora deixaven l’habitació, i la vida hospitalària.
Ivan estava connectat, via intravenosa, a unes ampolles
amb medicaments i via respiratòria a la paret, de la qual ei-
xia un tub verd amb una careta del mateix color que Ivan
duia enganxada a la cara, li tapava la boca i el nas, i, si el
miraves de perfil, feia tot l’aspecte d’una ovella guirra; a
més, de tant en tant li posaven un líquid que al contacte
amb l’oxigen feia un baf salutífer, de manera que semblava
el dolent de la “Guerra de les Galàxies”. En definitiva, el
pobre Ivan amb aquelles connexions i tot ullerós per la fe-
bra feia un aspecte prou desolador.
Al principi sols el visitava la familia, però al tercer dia,
Ivan era una persona coneguda en determinats ambients, el
va visitar el diputat de la comarca i cap del partit governant
a la capital, cosa que el va satisfer molt, però aquella visi-
ta trascendí, i la premsa local ho va publicar. El cas és que
tothom es va sentir obligat a visitar l’Ivan, que no estava per
visites. Aquella habitació es convertí en pas obligat per a
amics desconeguts fins el moment, per a jubilats amb ga-
nes de xarrar, polítics amb desig de prosperar, venedors am-
bulants, firants, passejadores, soldats sense graduació. Allò
no era una hospitalització, allò era un aparador, Ivan tenia
la sensació de ser com un electrodomèstic d’última gene-
ració exposat a totes les mirades.
Al principi se sentia obligat a donar conversa als visi-
tants, prou feien que venien a veure’l, després, per fer-los
fugir, feia com si estigués a punt de morir-se, en tenia tot
l’aspecte, però els visitants es quedaven més estona enca-
ra, finalment va decidir passar de tots i comportar-se com
un malalt normal.
El que més el molestava era la facilitat amb que els visi-
tants opinaven sobre els seus pensaments. –”A tu el que et
passa és que tens més por que altra cosa, fas cara d’espan-
tat”- ell pensava que feia cara d’alienígena, doncs no, feia ca-
ra d’astorat. –”Xe! Ivan que això no és res, això tot és de “co-
co”-. “De coco” i tossia sang i havia perdut deu quilos en
tres dies!. -“Tu has de ser un malalt prou queixó“- i no havia
obert la boca. A alguns diràs que els divertia la situació, Ivan
era fumador, bevedor, menjador i bon vivant en general, allò
era el càstig, -”Què? A que ja no fumaràs més? El metge és el
primer que et prohibirà!”; en això els visitants i el personal
sanitari coincidien: tots podien opinar, en veu alta i, sense lí-
mits, sobre l’estat físic, mental i emocional d’Ivan.
De tota manera Ivan va acabar pensant que les molèsties
76 Castelló segle XX. Fets i ficcions
que li causaven els visitants no tenien importància, un malalt
ha d’agrair sempre les visites, necessita dels qui tenen sa-
lut.
El concepte que tenia Ivan dels hospitals com a centres
de repòs s’esvaí, estava totalment equivocat, als hospitals
no es descansa, no et deixen. De bon matí ja comença el
tràfec, infermeres amunt i avall fent sorollets, a les set del
matí et desperten per posar-te el termòmetre, com si no hi
hagueren hores més prudents que les set del matí, després
ve la dona de la neteja i ja no pots dormir. Si Ivan aconse-
guia entre la suor de la febra i el dolor de tot el cos dor-
mir-se, sempre estava la radiografia inoportuna que el des-
pertava, venien i se l’enduien per fer-li alguna prova. Les
visites parladores, la medicació, l’oxigen, el gota a gota, el
dinar, més medicació, termòmetre, una mostreta de sang,
el sopar, i quan a les dotze de la nit estava entre dues so-
nades, el despertava una veu aguda per preguntar-li si vo-
lia llet o suc de fruites. Ja no es tornava a dormir fins ben
entrada la nit i de pur esgotament. Un dia li demanà a la in-
fermera que, per favor, no el molestessen en una estona per-
què volia dormir. Ella el va mirar amb menyspreu, com si
haguera dit una incorrecció, es veu que als hospitals es ve
a patir, no a dormir.
Quan Ivan va ser donat d’alta hospitalària després de
deu dies, en arribar a casa va tancar portes i finestres,
va desconnectar el telèfon, es va gitar al llit i la dona el
va deixar dormir tot el que va voler, quinze hores segui-
des d’una tirada.
Als dos mesos li donaven l’alta i va tornar a treballar. El
seu concepte de la humanitat s’havia ampliat, la malaltia li
havia descobert aspectes inèdits de la naturalesa humana.
Pepe Oria
RELIGIOSITAT
78 Castelló segle XX. Fets i ficcions
L’Església de Castelló durant el segle XXL’Església de Castelló durant el segle XX
Quan comença el segle XX, la capital de la diòce-
si on pertany la ciutat de Castelló és Tortosa. N’és
bisbe Mons. Pedro Rocamora García (1894-1925),
fill de la Granja de Rocamora (Baix Segura), un home que
es va distingir per la visceralitat espanyolista i, com a con-
seqüència, l’anticatalanisme. No era, per desgràcia, un cas
singular. De segles els bisbes de Tortosa (i suposem que de
molts altres llocs) eren designats amb totes les garanties
perquè fossen uns bons funcionaris al
servei de la monarquia (austracista o
borbònica, segons l’època), i de l’es-
panyolisme més tronat. La nòmina de
bisbes castellans o catalans col·labo-
racionistes així ens ho demostra. El bis-
be Rocamora no podia tolerar cap ecle-
siàstic que tingués consciència de
catalanitat. En aquest sentit, una anèc-
dota. Havia manat que el llatí de la
missa i l’ofici dels canonges de la ca-
tedral fos pronunciat amb fonètica cas-
tellana. Això li va anar bé per bande-
jar de tot càrrec de responsabilitat i de
confiança els dos canonges que el pro-
79
AVEL·LÍ FLORS I BONETReligiositat
nunciaven amb fonètica romana. Ambdós foren fulmi-
nantment condemnats a l’ostracisme. Mn. Joan B. Manyà,
el més brillant dels dos, fou destituït com a professor de
teologia del Seminari Diocesà, i reclòs en la seua “mun-
tanyeta” fins que va morir l’any 1976.
Referint-nos a Castelló, Santa Maria era l’única parrò-
quia que hi havia des de la fundació de la ciutat (1252).
Castelló segle XX. Fets i ficcions80
A finals del segle XIX, sent ja bisbe de Tortosa D. Pedro
Rocamora, i rector de Santa Maria Mn. Joan Cardona Vi-
ves, l’arquitecte Godofred Ros de Ursinos en féu una re-
modelació, amb pintures de policromia simplista i di-
buixos arcaïtzants, i projectà un nou retaule major, d’estil
neogòtic, i la monumental reixa del mateix estil a la por-
ta principal, que encara es conserva avui. Per iniciativa
del mateix rector l’arquitecte Manuel Montesinos dirigí,
el 1896, les obres de repristinació del temple que guanyà
amb elegància i s’acostà a la seua puresa original.
A començaments de segle XX Santa Maria, que ales-
hores comptava amb una població de 30.000 ànimes, dis-
posava de dues esglésies que li feien d’ajuda de parròquia
i que, de fet, fruïen d’una certa autonomia cultual i or-
ganitzativa: la Puríssima Sang, per la banda de Barcelona,
vora el Toll, i l’església de sant Miquel, per la banda de
València, al carrer d’Enmig. Amb el creixement de la ciu-
tat, cada ajuda de parròquia donà origen a sengles parrò-
quies independents que es crearien a principi de segle:
l’església de la Sang donaria origen a la parròquia de la
Sagrada Família i la Puríssima Sang (en memòria del titu-
lar anterior) i l’església de sant Miquel, a la de la Santís-
sima Trinitat.
A la mort de D. Pedro Rocamora (1925), el nou bisbe
de Tortosa, Mons. Fèlix Bilbao i Ugarriza (1926-1943), fill
de Bakio (País Basc), portà una política molt semblant a la
del seu antecessor i es distingí també en l’art de controlar
el poble díscol. Entre altres glòries, D. Fèlix Bilbao signà
la famosa carta de l’episcopat espanyol declarant creua-
da religiosa l’alçament “nacional” protagonitzat pel ge-
neral Franco. Durant el seu pontificat es produí el trist en-
derrocament de Santa Maria en compliment de la decisió
Anys 20
81
presa per la comissió gestora municipal de la ciutat el
17 de novembre de 1936. El text de l’acta deia així “...Y
hecha la oportuna pregunta por la Presidencia, la Comi-
sión Gestora acordó, por unanimidad, aprobar la propo-
sición del gestor García, con la adición expuesta por el
compañero Remolar, o sea, llevar a efecto el derribo de la
Iglesia Mayor, propuesto por el primero, y que se retire
una parte del edificio haciendo la oportuna selección del
material, y asimismo, que dicho derribo continúe efec-
tuándose a medida que las necesidades de material para
otras obras así lo requieran”.
El materials esmentats anaren a raure a l’escorxador
municipal, i, segons testimonis, gran part del patrimoni
de Santa Maria, amb pintures de Carlos Maratti, Nicola
Barretoni, Francesc Ribalta, Oliet i Urbà Fos, va ser des-
truït en bona part. Des de 1935 era rector de Santa Ma-
ria Mn. Joaquim Balaguer Martinavarro, fill d’Almassora,
que ho va continuar sent fins el 1969. Moria el 1972, i
el seu cos reposa en l’actual capella parroquial.
Després que les tropes franquistes entressen a Caste-
lló, s’inicià el procès de reconstrucció de Santa Maria que
havia de durar seixanta anys (1939-1999). El 1938 l’ar-
quitecte Vicent Traver ja projectava els plànols de la no-
va església, i el 1939 s’iniciaven les obres que seguiren
a bon ritme els anys següents, enmig d’un gran fervor re-
ligiós. El 1943, a la mort del bisbe Bilbao, és nomenat
bisbe de Tortosa Mons. Manuel Moll i Salord, una me-
norquí que solia parlar català però que va secundar en
tot la política demolidora del govern franquista i en va
resultar ser el darrer apologista. Malgrat la nova fita que
es proposà el nou bisbe, és a dir la construcció del gran
Seminari Diocesà de l’Assumpció (que necessàriament
havia de restar mitjans econòmics al projecte de cons-
trucció de la vella arxiprestal), el 1950 s’inaugurava mit-
ja església de Santa Maria. A partir d’ara l’obra avança
a ritme lent perquè la col·laboració ciutadana va dismi-
nuint i perquè les subvencions oficials es retarden cada
vegada més.
El 1960 es dóna un fet transcendental en l’església de
Castelló. Com a conseqüència de la política centralista
i anticatalana de l’església espanyola, la ciutat de Caste-
lló, i la major part del territori provincial, és segregat de
la diòcesi de Tortosa (i, per tant, de la província ecle-
siàstica terraconense) i és agregat a la nova diòcesi de So-
gorb-Castelló, des d’ara dins la província eclesiàstica va-
lentina.
El nou bisbe de Sogorb-Castelló, Josep Pont i Gol, era
fill de Bellpuig (Urgell). Seguia la tradició “catalana” dels
bisbes de Sogorb, la llista dels quals era ja bastant llarga.
Darrera visita del Dr. Pont i Gol a Castelló. 1994
82
De fet havien estat “catalans”, darrerament, l’osonenc
Francesc Aguilar (1881-1889), el mallorquí Antoni M.
Massanet (1907-1911), el valencià Lluís Amigó (1913-1934),
l’olotí Miquel Serra (1936), el penedesenc Ramon Sanaü-
ja (1944-1950); ara, l’urgellenc Josep Pont i Gol (1950-
1960) i, darrerament, el gironí Josep M. Cases (1972-1996).
Josep Pont i Gol va viure un moment privilegiat de la
història de l’església: els canvis provocats arran del Con-
cili II del Vaticà (1962-1965), convocat el 1959 per Joan
XXIII i terminat per Pau VI el 1965, va ser un dels bisbes
que amb més intensitat van viure aquell moment històric
de l’església universal. En donen fe la pastoral que publicà,
ja abans de celebrar-se el gran esdeveniment conciliar, i,
sobretot, la col·lecció de textos conciliars amb abundants
comentaris, en llatí, castellà i català, que elaborà Mn. Jo-
sep Perarnau, aleshores teòleg seu, actualment catedràtic
a la Facultat de Teologia de Catalunya, que duen peu edi-
torial del mateix bisbat de Sogorb-Castelló. Hi col·labora-
va també Mn. Antoni Deig, secretari particular seu, després
bisbe de Menorca (1977) i actualment bisbe de Solsona
(1990).
Castelló segle XX. Fets i ficcions
Mons. Pont i Gol al col.legi “Cervantes”. 1967
83
L’església de Castelló, amb Josep Pont al cap, va
conèixer la posada en marxa i l’adequació a les noves
estructures participatives de la diòcesi fins que fou pro-
mogut, el 1970, a l’arquebisbat primat de Tarragona. Jo-
sep Pont i Gol encara va seguir presidint la nostra diò-
cesi fins a començaments de 1972 quan se’n féu càrrec
Mons. Josep M. Cases. Aquest continuà el treball del seu
antecessor, consolidà les estructures diocesanes que con-
sagrava el nou codi de dret canònic (1983), i serví amb ge-
nerositat i prudència la diòcesi de Sogorb-Castelló fins a
la seua jubilació (1996). Es distingí en l’aportació a l’es-
piritualitat i en el tracte i delicadesa amb els pobres i els
malalts. En relació amb la ciutat de Castelló, continuà la
creació de noves esglésies fins a completar les actuals
14 parròquies que conformaven l’arxiprestat de la ciutat.
L’església de Castelló també deu a Mons. Josep M. Cases
l’esforç per completar les obres de Santa Maria que, amb
ell, arribaren a la màxima expansió. Des de 1969 era
rector de Santa Maria Mn. Vicent Bengoechea Meyer, el
qual, pacientment, anà duent a terme l’obra de re-
construcció de Santa Maria.
Mons. Josep M. Cases deixà la seu de Castelló el mes
de març de 1996, quan faltaven pocs mesos per la ce-
lebració dels 25 anys de servei episcopal a la diòcesi
de Sogorb-Castelló.
Amb Juan Antonio Reig Pla (1996) comença una no-
va etapa, de canvis accelerats, que caldrà jutjar en el
seu moment, amb la perspectiva que donen els anys i
les obres realitzades.
Mons. Josep Maria Cases de Ordal.
84 Castelló segle XX. Fets i ficcions
César Mateu
El xocolate amarg de la senyora MariaEl xocolate amarg de la senyora Maria
Vaig haver de fer-ho, senyora Maria, no vaig tindre
més remei. Vostè m’ha d’entendre, era la meua
obligació. Hi ha coses que són sagrades i amb
les quals no es pot jugar. Sí, sí ja ho sé, i massa que ho sé:
cal tindre’n molta, de caritat cristiana i ningú podrà jugar-
se-la amb mi per veure’n qui en té més! Massa que en tinc
jo, que mire com arrossegue l’esquena, pobra de mi, de
tanta càrrega de paciència com he anat acumulant davant
de tant descregut, però açò d’ara no hi ha cristiana que ho
suporte ni, mire bé el que li dic, persona de bé que puga
aguantar-ho. Ep, ep amb això no vull dir-li que cristià i per-
sona de bé no siguen la mateixa cosa, dona, no em faça
dir el que no he dit, tot i que, ja em dirà com es pot pre-
tendre ser bo si no s’és creient. I és que ja està bé, no sé
on anirem a parar? No m’estranya que Déu nostre Sen-
yor ens castigue amb tantes malalties lletges, com això de
les vaques loques, que ja veu vostè quina culpa tindran
elles. Com diu ? Dona, a la tele sempre diuen vaques, no
sé jo si els bous tambe la pateixen la malaltia, li ho hau-
rem de preguntar al Manel. Ara que, ben pensat, què ha
de dir ell. És el seu negoci i no pot tirar pedres a la pròpia
teulada. Sí, estic d'acord, sempre ha estat un carnisser
de confiança, no ens podem queixar, encara, que si vol
85
JOSEP MIQUEL CARCELLER I DOLÇReligiositat
que li ho diga ja fa temps que té el gènere massa car. Sí,
sí, no li dic que no, la qualitat s’ha de pagar. Que sí, que
sí, que amb la salut no es pot jugar, però a mi açò d’a-
ra de la ternera… Què diu? Que la seua néta li ha dit
que es diu vedella? No em vinga amb històries, tota la
vida dient-li ternera i ara volen que canviem ? Això és com
l’atre dia un nebot meu que és mestre i em volia explicar
això de les vaques i deia que l’enfalonosequemés espon-
nosequè afectava al seu sistema nerviós. Al de les vaques
dona! No es faça la graciosa ara, vostè. Bé, deixe’m con-
tinuar. El meu nebot em va dir que l’enecefaloeixa, els pro-
vocava als animalets uns símptomes de falta d’equilibri i
per això es deia que les vaques estaven loques. Imagine’s
vostè!. Què boges ni què mandangues ? Loques i més que
loques elles i loques mosatros acabarem també! I mire que
jo em faig un fart de resar-li a la Mare de Déu i a Sant
Cristòfol, que era el sant del meu pobre marit, al cel sia.
Va ser d'un bac, sí, podríem dir-ho ací, però,... en fi, què
vol que li diga. Mosatros els pobres... Com que s’ha de dir
nosaltres? Que tamé li ho ha dit la seua néta? Açò és cul-
pa de l’escola, dona! Desenganye’s ja no hi mestres com
els d’antes, i no em diga que s'ha de dir abans, que ja la
veig vindre. Bé al que anava, allò sí que eren mestres. Els
Castelló segle XX. Fets i ficcions86
d’ara són tots una colla de rojos i d’ateus i no m’estran-
yaria que de masons tamé. També? Com que també? Ah,
que la seua néta li ha dit que es diu també, però escolte
vostè de quin bàndol està? Com que té la seua lògica? Que
si no en castellà es diria tamién? Mire, això són collonades!
Veu? Ja m’ha fet dir un pecat. Ganes d’embolicar. A picar
anirien tots si a mi em deixaren! I a pastar fang i a fer pun-
yetes, per no dir una cosa més grossa, que és on vaig en-
viar jo el meu nebot quan em va voler convéncer que s’-
ha de dir cendrer, clauer i adéu i, el cara de botons, encara
va tindre la pocavergonya de preguntar-me si li resava a
la Mare de Déu o a la Mare de Dios. Serà possible! Ja es
pot imaginar que li vaig contestar que jo tots els dies li re-
sava a la Mare de Déu i que, com estic ben educada, quan
cal fer-ho dic adiós i que ja podia resar ell, que està batejat
i sembla mentida que siga el fill de la meua germana, tan
catòlica, apostòlica i romana com va ser i quina mala sort
que va tindre d'enamorar-se d'aquell il·lús del Ximet, i mi-
re que li ho vam dir vegades, ma mare i jo ! Creu, però, que
ella ens va fer cas? Res de res. Estava com afavada, com si
li hagueren donat algun beuratge o jo què sé, perquè ja em
dirà vostè, que el va conéixer, què li podia trobar la meua
germana a aquell visionari que va fracassar en tots els ne-
gocis i no feia falta ser molt espavilada per a vore-ho! I tan
poca cosa que era com a home, senyora Maria, no ens en-
ganyem, que ni punt de comparació amb el meu Cristòfol,
que era tan ben plantat com el Clark Gueibol. Totes les ami-
gues m'ho deien. Se les menjava l'enveja i jo ben orgullo-
sa que estava, perquè de templat n’era un rato. Déu Nostre
Senyor me'l va fer massa guapo i per això va passar el que
va passar. Passe'm un poc més de coca malfeta, faça el fa-
vor, gràcies! Està bo el xocolate, espesset i amb un punt d’a-
margor. És com més m'agrada! Això li passava al meu ma-
rit, que agradava massa a les dones i ell es deixava voler, el
molt deshonrat, el fill de la gran... Ai, senyora Maria, en-
cara em puja la sang al cap i no sé el que em dic quan ho
pense i ho faig moltes vegades, crega'm. Senyor, senyor,
massa memòria m'has deixat conservar! El meu Cristòfol no
va saber dir que no mai, perquè sempre van ser elles, ban-
darres, marcolfes, bruixes més que bruixes, les que el van
fer caure en la temptació. Que dic jo, i que em perdonen
allà dalt, que quan Moisés va rebre les taules dels mana-
ments, algú hauria d'haver-li afegit al nové: " No desitjar el
marit de les altres " No riga dona, que ho dic seriosament.
Ell no va respectar el sant sacrament del matrimoni, sen-
yora Maria, i així va acabar com va acabar. Que què vull
dir? No em diga que no ho sabia. Ja, ja ho sé que jo mai no
li he contat res, però creia que algú ho hauria fet, perquè
tot açò sempre s'acaba sabent en la nostra ciutat. Ja no ens
coneixem tots, però... bé, sap que li dic que ja han pas-
sat molts anys, encara manava el Franco, figure's!, i vostè
estic segura que no ho escamparà més del que ja està, i,
si ho fa, tampoc no crec que passe res després de tant de
temps. No dona no, no se m'enfade ara. I és clar que la co-
nec, que sí, que ja sé que vostè mai no...Mire oblide's del
que li he dit. Com diu? Té raó, no tinc motius per descon-
fiar de la seua discreció. Mire el que passa és que no li ho
havia contat a ningú i quan m'he sentit a mi mateixa dis-
posada a fer-li la confidència m'he atabalat una miqueta.
Escolte no haurien d'haver vingut ja la seua cunyada i les
amigues? No, si jo li ho dic, perquè, si arriben tard com la
setmana passada, no tindrem temps per jugar a gust, ja sap
que a mi no m'agrada deixar les coses a mitges. I si m'ho
permet, li diré que la Teresa és, com li ho diria, és... mire,
87
88
sense embuts, encara que siga tan bona amiga seua: és una
merita, una bleda de campionat, sempre dubtant, una ho-
ra per decidir-se, per acabar sempre tirant la carta equi-
vocada. Francament m'estimava més la Lluïsa com a com-
panya de joc. Era més estimulant, ja sap que a mi guanyar
d'eixa manera no em fa el pes, és quasi com robar i mire
que jo m'esforce a ensenyar-li, però no n'hi ha forma. L'a-
tre dia la cosa ja va ser de riure, fixe's que portava l'as i la
groga i la vam fer burra! No, vostè no estava, va ser un d'a-
quells dies en què va estar al llit per culpa de la grip. No,
no, com pot pensar-ho això, és clar que li ho vam dir i que
aquella mà la vam anul·lar, però li ho explicava per a que
m'entenguera el que li vull dir, senyora Maria, per cert avui
porta un pentinat que m'agrada molt. Li l'ha fet la Tonica?
Té bones mans, eixa dona, jo sempre ho he dit. Bones mans
per a la perruqueria i per a d'altres coses, vostè ja m'entén.
Com que no? No em diga que no sap que la seua llista d'a-
mics és una miqueta més gran del que seria normal i hon-
rat? Que vostè també té molts amics? Va no em faça riure,
d'amics tan carinyosos no en crec que en tinga. I és que la
perruquereta em sembla que va entendre al revés l'obra de
misericòrdia que diu que s'ha de vestir el qui està despu-
llat. Com que ja s'ho farà la Teresa i que mosatros no n'hem
de fer res, però senyora Maria que ja no s'enrecorda del ca-
tecisme vostè? Per favor! Li ho torne a dir, no sé on anirem
a parar si no li donem importància a tanta immoralitat. I
és que no m'estranya, només hi ha que vore la tele i llegir
les revistes. Que per què ho faig jo? Li ho diré ben claret,
perquè hi ha que conéixer sempre on pot estar l'enemic i
quines tàctiques es pensa el maligne, quines maquinacions
perverses s'empesca Satanàs, per difondre el mal. Per això
mateix! però ja pot ben pensar que no ho faig de gust, i l'an-
goixa que patisc amb tant d'ateu públic i recalcitrant, amb
tanta parella que es desfà, amb tanta pardala que ho en-
senya tot, amb tanta pel·lícula marrana i...però amb quina
m'ix ara vostè? Ja ho sé que n'hi ha deu de manaments. A
què trau cap això, que no ho sap que jo ho sé? Que si no
tinc res a dir de la violència? Que si no m'indigna la injus-
tícia social? Que si no m'angunia la pobresa de tanta gent?
A vore, a vore anem per pams a quina violència es refe-
reix i què és això de la injustícia social. Molta mangante-
ria és el que hi ha i cada vegada més. Mire jo sóc una bo-
na cristiana i em sé de memòria la doctrina que ens va
ensenyar el Nostre Senyor per assenyalar-nos el camí del cel
i sé que els enemics de l'ànima són tres: el mundo, el de-
monio y la carne. Escolte, ho dic com s'ha de dir! I no em
vinga tocant el nas ara, perquè jo sóc tan valenciana com
la que més, però hi ha coses que són de llei i de tota la vi-
da i si les coses de l'església no han de ser en llatí, que jo
això encara no ho entés molt bé, hauran de ser en castellà,
dona, que tots eixos que volen el valencià a les misses o als
catecismes són mals espanyols i pitjors cristians! Com que
no està d'acord? Que vostè sap de segur que fa sigles els ca-
pellans predicaven en valencià i que els arxius parroquials
estaven escrits en valencià. Bueno, i què? Si això fóra veri-
tat, que a mi no em consta, ja diu bé, que és cosa de fa si-
gles i qui ho havia de fer ja ho va arreglar en el seu moment.
Què em vol ensenyar? No fa falta, dona, no es pose així, jo
no volia dir que vostè és una mentirosa. Que no, senyora
Maria! Vinga, ensenye'm això si s'ha de quedar més a gust.
Per cert, ahir a l'enterrament del fill de la Teresa no van fer
missa i no van deixar que els donàrem el pèsame. Tan con-
solador com és! Calle, calle i seguisca buscant, no com-
prenc com pot dir que no és millor poder arrimar-se als fa-
Castelló segle XX. Fets i ficcions
89
miliars i acompanyar-los en el sentiment. Les coses s'han
de fer ben fetes, dona, que no costa res i a poc a poc aca-
barem enterrant el personal com si foren gossos. Bé, la ve-
ritat és que no sé per què dic enterrar, si al Lluïsset el van
cremar. Sí, això vull dir, això, inci... incinerar. Jas coca, un
atre destarifo modern, això de convertir en cendra una per-
sona. Això no pot ser cristià. Jo ja li ho tinc dit a les meues
filles: " A mi m'enterreu de cos sencer i en lloc sagrat, amb
el vestit que vos tinc dit i la foto del vostre pare. Res de cre-
matoris! " No entenc com la Teresa ho va consentir. Bé això
tamé, però ara venia a referir-me a la qüestió de la missa i
la del pèsame. Deu ser cosa de la nora! perquè ella és de
missa i comunió diària. La nora, no, quina ocurrència! La
Teresa, com si no ho sapiera? Hui té ganes de fotre, vostè!
Què, el troba ja el document eixe? Deixe-ho estar ja, dona,
si a mi m'és igual. Ai, senyor, si ja li ho vaig dir jo al Lluïs-
set: " Eixa xicota no te convé. Tantes xiques templades com
hi ha a Castelló i t'has de buscar una estrangera? " Ja veu, si
jo tenia raó. Eixa gent de fora només que porta idees roïnes.
I no em faça dir-ho, però per a mi que eixa lagarta l'ha fet
treballar massa i per això el cor li ha dit prou. Com que ja
ho he dit? Què vol dir? Com si no poguera una dir el que
pensa? No volien la democràcia? Ja veu a què ens por-
ta tanta democràcia. Mà dura fa falta i tindre-li més temor
a Déu i tallar el coll a uns quants. I ... Ah, que ja ho ha tro-
bat. Espere, que em pose les ulleres. Ui, quina lletra més
complicada, i que diu que és açò? Un certificat de baptis-
me? I què em vol explicar amb ell?
(En aquest punt de la conversa el narrador, coneixedor de
la mateixa per un llarg monòleg que la senyora Maria, la seua
mare, li va referir amb pèls i senyals, en una nit d'insomni i
de convalescència hospitalària, vol manifestar que posarà
en boca de l'emprenyada amiga de la seua progenitora, i,
en alguns casos, ja ho ha fet fins ara, paraules i expressions
normalitzades que escandalitzarien a aquella, si mai se li
ocorre llegir aquest escrit en la més estricta intimitat, ja que
en públic mai no gosaria acceptar que entén i parla el ca-
talà.
Pel que fa a la decisió arriscada de no posar ni un punt i
a part, vol fer constar que és conscient de què dificulta la lec-
tura i que, només, es justifica per testimoniar i subratllar la
capacitat, reconegudíssima per tot el qui la coneix, de xarrar
sense aturador, que té l'amiga de la mare.
Finalment, l'autor, després de pensar-s'ho un parell de dies,
per tal d'ajustar l'esperit de la conversa a la personalitat de
les protagonistes, ha escrit de manera que la lectora o el lec-
tor llegisca només de manera indirecta les paraules de sa ma-
re. Si la tècnica emprada és l'apropiada, ell no ho té molt clar,
però pensa proposar un exercici de redacció al seu alumnat
d'Humanitats a la universitat, per tal que escriguen el mateix
relat fent servir diferents punts de vista i persones verbals.
Per exemple l'inici del relat podria haver estat aquest:
"A la taula seuen dues dones de cares arrugades i carnet
d'identitat renovat moltes vegades. Una d'elles, prima i ves-
tida de negre, parla sense aturador i només calla en els pocs
segons que necessita per assaborir el xocolate calent que fu-
meja en el tassó de porcellana que l'altra, de galtes tacades
de roig i ulls molt clars, li acaba de servir damunt d'una sa-
fata on hi ha uns quants trossos de coca malfeta i un plat
de galetes variades... "
Tanque ja, però, el parèntesi i continue la narració amb el
contingut del certificat de baptisme)
Ací què posa? Vejam: Castellón de la Plana a veinte y cua-
tro de Junio de mil ochocientos treinta i tres. Molt bé i què?
90
Ah, que llegisca més amunt! "D.D. Ramon Sanahuja Presbro
dela Parroquial Yglesia dela villa de Castellon dela Plana del
Obispado de Tortosa. - Ui, em costa molt de llegir açò! Ja
continue, ja, si que està manona avui ! - Certifica: Que en el
libro de Bautismos de esta Yglesia que empieza en el año 1752
i afojas 221 se halla la partida del tenor que sigue: A dos de
Janer mil setsens sexanta cuatre: Bategi yo M.Cristofol Xi-
menez pre. vicari a Cristofol Salvador Lluis fill de Joachim Gar-
ces y de Raymunda Fole. padrins Lluis Breva y Maria Fores.
Naixque a les sinc del mati del dia antes" Ja ho veig, ja, el
final està escrit en valencià i què? No veu que tot açò són
politiqueries! Mire parlem d'una altra cosa, que no m'agra-
daria que acabarem renyint. Passe'm un tros de coca, face el
favor. Li ho torne a dir, la seua coca malfeta és la millor que
he provat mai. No dona, no, quina ocurrència! Com pot
pensar que no vull explicar-li tot allò del meu Cristòfol. Ja
veu que curiós: Cristòfol, com eixe de la partida de bateig.
No es preocupe que ja li ho conte, només que m'ha cridat
l'atenció la coincidència. No la faig esperar més. Ja li he dit
que el meu marit va ser un mujeriego, complidor en el tre-
ball i en el llit matrimonial, però el fill de sa mare complia
també en llits que no estaven santificats pel sant sagrament
del matrimoni, en llits i en altres llocs, que aquest borinot
no va respectar res! Que Déu l'haja perdonat! Com diu? Sí,
ens vam casar a Santa Maria. No, no tinc cap àlbum, però
sí unes poques fotos que em va fer el meu germà, n'hi ha-
via poques perres! Jo no anava de blanc, portava dol d'u-
na tia de Cristòfol que li va fer de mare. Ja li les ensenya-
ré, però no es veuen molt bé. Sí, d’estudi en tenia unes,
però les vaig trencar després d'allò. La carn que vol carn,
això diuen, me'l va convertir en un pecador i se me'l va en-
dur quan tenia tota la vida per endavant. Si vostè sapiera
quantes nits sense dormir m'he passat preguntant-me per
quina raó no va saber comportar-se com un bon cristià i
va deixar que la luxúria el portara al pecat mortal, com
va poder rebolcar-se pel fangar de la concupiscència car-
nal? És que jo no era prou dona per a ell? ¿ És que no com-
prenia que quan jo li deia. " Cristòfol, per favor, respectem
la Quaresma " o " Avui no, que he fet una promesa per les
ànimes dels xiquets infidels " ho feia per seguir els mana-
ments de la Santa Mare Església i que ell no tenia cap dret a
posar en perill la seua ànima i a que la gent, que tot ho aca-
ba sabent, traguera punta de les seues debilitats i el fera
objecte de murmuracions que alguna vegada pogueren arri-
bar a oïda de les filles? No sé quantes vegades me la va pe-
gar, senyora Maria. Bé, si vol que li diga la veritat, pegar, pe-
gar, només ho va fer el primer any, després ja no, perquè,
prompte se'm va caure la bena que portava als ulls. Que per
Castelló segle XX. Fets i ficcions
91
què no el vaig deixar? Faré com si no l'haguera sentida? El
matrimoni és fins que la mort ens separe, que no ho sap
vostè? I, a més, ens volíem, ell em volia només a mi, de
les altres només volia el cos, això no és amor, això és ani-
malitat. Jo sempre vaig pensar que el faria tornar al bon ca-
mí. Mossèn Tomàs també ho pensava i, almenys, em queda
el consol que quan va passar allò, encara va poder viure uns
minuts, els suficients per a que el mossèn li donara la ex-
tremunció i el fera comprendre que si no es penedia per
amor a Déu, a la dona, a les filles i al bon nom d'una fa-
mília honrada i respectuosa dels manaments que la docri-
na ens ensenya, l'eternitat l'esperava a la volta d'un no res
per conviure amb la dimoniada ensofrada. Vull creure que
Mossèn Tomàs no em va enganyar. Sé que no ho va fer, ni
per caritat cristiana ni per res. No ho va fer, senyora Ma-
ria: el meu Cristòfol està al cel! No se'n rigue vostè. Què
li dóna ara? Que ja va fruir del cel
ací a la Terra? Mire, deixe'm que
em senye, amb la mà dreta com
deia el catecisme de la doctrina
cristiana que em van ensenyar i que
a vostè em pareix que se li ha obli-
dat. Si segueix dient tantes burra-
des tinga per segur que em lleve el
sonotone i ...Bueno li accepte les
disculpes, però faça'm el favor de
guardar silenci. Calle i escolte, pun-
yeta! Aquell dia el Cristòfol no va
fer la migdiada, encara no li havien
arribat els cigrons a l'estómac i ja
m'estava dient que se n'anava al
bar Tafolet per xarrar amb els amics.
Una hora més tard havia mort d'un mal cop al cap. No,
no va esvarar. Calle i no em talle, recontra! i deixe'm se-
guir el fil, que ja em costa prou explicar-ho. Jo el vaig se-
guir, senyora Maria. Sabia que tenia una nova amigueta. Ho
sabia i prou, si em torna a interrompre ja no li conte res més!
No estava segura, però, de qui era. En fi que allà que me'n
vaig anar darrer d'ell i sí que al principi semblava que ana-
va cap al bar, però, com ja m'imaginava, va passar de llarg
i va girar cap a la Plaça Major, pel passatge de Pepito Gar-
cia. Sí, el del Rotllo i Canya. Sí, sí, on estava Casa Nelo. Tor-
nem-hi! Escolte i deixe’m seguir. El cas és que el meu ma-
rit, quan va arribar a la font eixa de la Plaça de la Pescateria,
es va ajupir per donar-li de menjar a uns coloms, sempre ho
feia, era una mania que tenia, i jo vaig dissimular, darrere
d’un palmito. Era juliol i feia una calda insuportable, enca-
ra que jo suava més per l'acalorada que m'anava pujant al
César Mateu
Castelló segle XX. Fets i ficcions92
cap, que per la calor enganxosa que havia buidat el centre.
Cristòfol va travessar la Plaça Major i va entrar a Santa Ma-
ria. Jo em feia creus. No entenia res. Vaig córrer cap a ca-
sa, vaig agafar la mantellina i vaig tornar a pas accelerat,
amb el cor desbocat i la suor que em regalimava a borbolls
per tots els porus. En aquell moment, pot ben creure'm, tant
se me'n donava la calor, la pell humida i el meu aspecte fí-
sic. Estava desconcertada. Què feia el meu marit allí? S'-
havia penedit i cercava el perdó i el consell espiritual? Vaig
entrar per la porta de la plaça de l'Herba. La penombra i
el canvi de temperatura, em van sobtar. No m'he acostu-
mat mai, tot i que, vostè ja ho sap, aquella era la meua se-
gona casa i quasi estic per dir-li que ara ja és, fa anys, la
primera. Vaig deixar passar un minut, o dos, o tres, no li sa-
bria dir, junt a unes cadires de boga amuntegades. Escol-
tava i solament sentia veus, crits i passos nascuts en el meu
cervell, sense cap realitat externa que els justificara i els fe-
ra veritat. No es veia ningú. Se n'hauria anat? M'hauria vist
quan el seguia i havia entrat per fer-se fàcilment fonedís?
Vaig començar a sentir-me ridícula i el desconcert, la ràbia,
la pena, la vergonya, i jo què sé quantes sensacions em van
omplir el cor i m'ofegava, senyora Maria, m'ofegava. Em
vaig agenollar davant l'altar d'alabastre dels Sants Patrons
i li vaig resar a la Mare de Déu, a la nostra Lledonera. A poc
a poc em vaig tranquil·litzar, si fa no fa un poquet. Em vaig
eixugar les llàgrimes i quan em vaig alçar, l'escassa llum
que deixaven passar els alts finestrals que encerclaven el
temple, ja era més que suficient per a que les meus pupil·les,
dilatades i expectants, pogueren albirar unes figures a l'al-
tra banda, a la capella del Sagrat Cor de Jesús. Eren una do-
na i un home. No cal que li diga qui era ell. Xiuxiuejaven.
Jo em vaig amagar darrere d’una columna, indecisa, i vaig
decidir esperar. Els minuts passaven i, finalment, morta d’im-
paciència i de neguit vaig anar cap a ells, sense fer soroll,
lentament. Estaven d'esquena a mi, junt a uns ciris, asseguts
en un banc. La penombra m'ajudava en el meu propòsit. Ja
es pot imaginar que per damunt de tot volia escoltar de què
parlaven, saber qui era ella, confirmar la infàmia. I segur
que es pregunta: i després què ? Si vol que li diga la veritat,
en aquell moment no pensava en el després. El meu cap
anava tan ràpid que em sentia incapaç d'aturar algun dels
pensaments que venien i se n'anaven abans que poguera
93
retindre'ls i fer-ne ús per executar alguna acció. Solament
vaig saber quedar-me queta ben a prop d'ells, això sí, i pro-
tegida de la seua mirada per un confessionari. Podia escol-
tar retalls de les frases que intercanviaven: - " No puc, això
no m'ho demanes! "- deia ell, amb veu apagada - " Ho has
de fer, tu em vols. Anem-se'n. Tinc diners, fugirem lluny! "
- Encara ara no entenc com és possible que no em des-
maiara allí mateix, pel que volia dir el que havia sentit i
perquè, de seguida, senyora Maria, vaig reconéixer la veu.
un símbol de respectabilitat, d'honorabilitat i de virtuts. Tot
mentida, ni un pam de net! No crec que cap home de Cas-
telló porte més banyes que el seu marit! I això és una do-
na cristiana i decent? Que no s'ho creu? Que no pot ser?
Tampoc podia creure'm jo el que estava escoltant aquell dia
i en un lloc sagrat! La conversa va seguir pels mateixos via-
ranys si fa no fa: ella rebaixant-se i ell, acovardit, davant l'es-
posa de l'amo de les terres que treballava. Ell em volia, sen-
yora Maria i la Maruja només era una femella de tantes -
pits, cul, cuixes: carn! - ni se li havia passat pel cap aban-
donar-me. El dimoni el temptava dia sí, dia també, vestit de
dona, de mala dona. Fa de mal creure, però li ho assegu-
re: Cristòfol era creient, devot, carinyós, tendre... era meu.
Encara no sé com he pogut seguir vivint. Bé sí que ho sé,
hi havia les filles i hi havia la Mare de Déu i hi havia Crist
i hi havia tota la meua fe, que m'ha salvat. I ja sé que s'-
ha de perdonar, no m'ho diga, que ja li ho veig a la cara,
però costa, es fa tan difícil, quan t'han fet tan de mal i veus
com la causant camina per la vida d'excel·lentíssima sen-
yora rebent afalacs i benediccions. M'és igual si el qui
tot ho pot i els seus representants a la Terra l'han perdo-
nada, millor per ella, però jo sé que la seua ànima és ne-
gra i està tan bruta com la Magdalena el diumenge per la
nit del dia de la romeria. No em cega l'odi en absolut. No
m'ho diga això! Ja sóc massa gran i ja he fet prou penitèn-
cia. Jo sabia i sé que no tenia sentit escampar allò i li jure
que de la meua boca, després d'aquell dia no havia eixit ni
una paraula. La seua família era massa important i ningú no
n'havia de fer res de les febleses del meu home. És cert que
durant un temps em va trontollar la fe, però gràcies a Déu
va durar poc. No li puc dir si va ser una setmana o un mes,
en tot cas, no crec que els dubtes s'allargaren més. Em pre-
Ni jo m'ho hagués pensat mai, ni crec que vostè em cre-
ga quan li diga el nom: la Maruja Marqués. Ja està dit!...
Ja ho sabia que no em creuria. Doncs li ho jure per les meues
filles, aquesta senyoritinga, hipòcrita, robamarits i pecadora,
que no ha treballat en sa vida, filla de rics i esposa de ric, es
va enamorar de Cristòfol i no va tenir prou en pecar contra
el sisé, sinò que va voler llevar-me'l, deixar-ho tot, provo-
car un escàndol, destrossar dues famílies i mire-la ara: tot
César Mateu
Castelló segle XX. Fets i ficcions94
guntava per què el Nostre Senyor se l'havia endut a ell?
Per què a ella no l'havia castigada? ¿ Per què quan la in-
dignació va véncer la paràlisi que m'atenallava i l'aire dels
meus pulmons va arribar a l'oïda d'aquella bandarra con-
vertit en la paraula que la definia: puta, puta, puta, puta...
ell es va alçar sorprés, va tropessar amb ella, i va caure amb
els braços estesos cap a mi? I per què el seu caparró tan dur
no va aguantar el xoc amb aquell cantell trencat de pedra
picada i dura de Borriol? Massa perquès que no he sabut
mai contestar, però que he après a acceptar. Els designis
del Senyor són inexcrutables. La resta, se la pot imagi-
nar. Podria dir-li que va morir en els meus braços, però no
seria veritat. Quan va exhalar l'últim sospir de la seua vi-
da terrenal al seu costat només estava mossèn Tomàs - be-
neït siga ell i el seu record - ja li ho he contat abans. Que
on estava jo? Li puc dir com, no on. Sé que estava fora de
mi i que la histèria bategava en el meu cor i s'havia instal·lat
en el meu cervell. Sé que em vaig ajupir i que les mans se'm
van omplir de sang, de la seua sang. Sé que vaig veure cla-
rament que se'm moria. Sé que el xiscle llarguíssim i de-
sesperat que va eixir de la meua gola encara s'amaga en les
voltes d'aquest temple que, malgrat tot, m'estime tant, en-
cara tremola en tots i cadascun dels porus de les seues pe-
dres. Sé que, de seguida, em vaig veure rodejada de gent,
que no em face dir d'on va eixir. Sé que algú, mossèn Tomàs
segurament, em va apartar d'ell per intentar auxiliar-lo. Sé
que la vaig buscar i la vaig insultar amb una tirallonga de
paraules lletges que no sabia que sabia. Sé que la vaig vo-
ler matar. Sé que em vaig voler morir. Sé que ja aleshores
em vaig culpar per haver-lo seguit, però també sé que esta-
va escrit que havia de rebre la extremunció i morir allí, a
uns pocs metres d'on havia estat batejat, feia trenta anys,
95
abans que la púrria roja i atea que ens manava la incendiara
i després la derrocara. Ja ho sé, no em diga res. Sé que els
seu pare era ro... , perdone, era republicà i que va morir
afussellat. Li torne a demanar perdó, però també sé que
ell era un home de bé, al meu judici, equivocat però just,
i que ell no va aprovar aquella barbaritat. No parlem d'açò
ara, vull acabar de contar-li-ho tot. No m'ho pensava de
cap manera, però m'està fent molt de bé. Li deia que Cristò-
fol no podia haver mort en altre lloc. Allí va ser batejat, ja
li ho he dit. Conserve una foto petita d'eixe dia, ell està en
braços de la madrina, en la porta que dóna al carrer de l’Ar-
xiprest Balaguer, rodejat pel pare i altres familiars i tots riuen
sense saber que moriria de la manera més absurda deu me-
tres més al nord, el mateix any que Santa Maria va ser ele-
vada a la dignitat de cocatedral. Allí va rebre la primera co-
munió vestit de mariner, ell que mai no va aprendre a nadar!
Encara recorde com sempre em contava que, després de
confesar-se se'n va anar corrents a casa i es va tancar a l'-
habitació, que compartia amb dos germans. No volia sopar,
no volia deixar-los entrar, no volia que ningú el fera per-
dre la gràcia que li acabaven de concedir. I quan m'ho deia,
senyora Maria, ho feia, amb una punta d'orgull, no per con-
tar-me una rebequeria de nen petit. Allí va fer d'escolanet.
Se sabia tota la missa en llatí i ningú contestava com ell al
capellà. No se'n rigue, però li podria dir l'any, el mes, el
dia, l'hora, el minut i potser també el segon que em vaig
enamorar d'ell. Només li diré que era un diumenge per la
vesprada, que ningú dels dos teníem encara nou anys, que
jo estava asseguda al segon banc, que ell feia sonar la cam-
paneta i que mossèn Vicent, se'n recorda d'ell?, celebrava
la missa. Allí el va confirmar el bisbe Moll, com a mi. Allí
el seu germà Batiste i ell, que a valent no el guanyava nin-
gú, van trobar uns lladres amagats i van evitar un robatori.
No ho sabia? Van eixir al periòdic i tot. No, no tinc cap re-
tall, potser el seu fill, que sap d'eixes coses, podria trobar-
lo, em faria tanta il·lusió. Deixe'm pensar, allò degué ser
l'any 47 o, potser el 48 , no n'estic segura, el que sí que re-
corde és que era Setmana Santa. Fixe's vostè, quin sacrile-
gi! Allí va rebre l'eucaristia tantes vegades i va confessar to-
tes les seues faltes, les seues debilitats humanes, d'això n'estic
totalment segura, tant com que m'està esperant al cel. De
vegades, però, m'angoixa pensar que jo arribaré pansida i
arrugada, vella i que ell no em reconeixerà. No em mire ai-
xí, dona, era una broma, encara no repapiege, jo, el cap
el tinc ben clar, tant de bo tinguera igual les cames! Sap? i
això sí que no és broma, mai no va confessar-se en altre lloc,
això jo ho veig normal, a mi tampoc m'agradava explicar-
li les meues coses a un capellà que no fóra Mossèn Tomàs,
César Mateu
96
però el cas és que també li va entrar la cabuderia, perquè
això sí que era una mania sense sentit, de no prendre la co-
munió si no era allí. Ni a Lledó! Ja es pot pensar on ens vam
casar, lògicament, jo vestida de dol, em sembla que ja li ho
he dit moltes vegades. No, no... bé,... sí, no vull enganyar-
la, m'hagués agradat molt poder haver-ho fet de blanc, però
va passar el que va passar i, ben pensat, no té cap im-
portància, bé una miqueta sí... xe, no m'embolique ara
vostè! Ja ho veu, únicament el sagrament de l'orde sacer-
dotal no li va ser administrat a Santa Maria, els altres tots!
Bé, em ric, perque, he, he, ..., és que un dissabte de ves-
prada,... va ser una trapelleria sense malícia, ja pot con-
tar,..., el cas és que, ell mateix m'ho va contar, la colla d'es-
colanets que havia estat convocada a les quatre, va aprofitar
que el mossèn, estava assegut a la sagristia fent una beca-
deta, després d'un bon dinar, i va escenificar una missa can-
tada - ja veu quina ocurrència! - que el capellà de veritat
va tallar en sec i amb uns quants calbots, quan el capellà
de mentida, el meu Cristòfol, ja s'ho haurà imaginat, co-
mençava un sermó abrandat i sentit que imitava el to i
els gestos d'aquell... Ai, Senyor ! Tinc la gola seca de tant
parlar, senyora Maria. Que no em servirà una altra tasse-
ta de xocolate? Gràcies! Ummm, què bó! Sempre m'ha
agradat el xocolate. Ja ho sé que li ho he dit moltes vega-
des. Sí, sí, m'és igual amarg, amb llet, en tassa, o com si-
ga, ni que fóra de garrofa, com el que vam haver de men-
jar després de la guerra! Escolte, d'això que li he explicat,
... D'acord, d'acord, no s'enfade! Que vostè no s'enfada?
No cal que m'ho diga, ja m'agradaria a mi tenir la seua ge-
nerositat i la meitat de la tranquil·litat que té. Que la que
està enfadada és ella? Qui vol dir la Maruja? Bé , doncs
ja sap, ara tindrà dues feines! Ni se li ocurrisca pensar que
ho vaig fer per venjança, odi o rancor! Ja li he repetit que
el meu cor ha desterrat aquests sentiments. Senzillament
jo estava allí, perquè sempre fa goig presenciar la primera
comunió dels infants, tan innocents, tan purs i a més, per-
què ara Santa Maria fa també molta patxoca i està precio-
sa. Mire que m'ha agradat tot el que han fet per a la Con-
sagració! Res, res, romanços, una meravella, el que jo li
diga! Total que em vaig mudar, tampoc massa, no es pen-
se. Vaig matinar, i vaig seure al primer banc que no esta-
va destinat a les famílies, que per cert, quanta coentor, i
quin mal gust en algunes mares, i en algunes abueles, més
pintades que unes mones per a més inri. El cas és que ha-
via arribat tan prompte que quan va començar la cerimò-
nia, em feia mal l'esquena i se m'estaven dormint les ca-
mes, de manera que vaig preferir posar-me dreta i caminar.
Vaig anar cap a la sagristia i em vaig col·locar entre la gent
del cor, des d'allí ho veia molt millor, aixina que, sense
quasi voler-ho, havia eixit guanyant. Les xiquetes estaven
precioses, ja sap, con núvies petitetes. Els xiquets, templats
i repentinats, ja no anaven tots d'almiralls o de marine-
rets com passava abans. Elles i ells s'havien aprés bé els
cants, les oracions, les contestacions i les lectures. La flo-
risteria que havia rebut l'encàrrec dels pares havia acon-
seguit que les flors lluïren sense llevar protagonisme a qui
li corresponia. La il·luminació era perfecta. La talla de la
Immaculada Concepció estava tan resplendent i bella com
sempre, o potser un poc més, no li sabria dir per què. Hi
havia més silenci i recolliment que altres vegades. La ca-
lor, feia acte de presència, com sempre, però no semblava
importar-li a ningú, millor dit a quasi ningú, perque ella
suava a pesar que la seua mà dreta anava, impulsivament,
amunt i avall amb aquell ventall tan lleig, que li feia joc
Castelló segle XX. Fets i ficcions
97
98
amb la cara que, per moments, amenaçava perdre el qui-
lo de maquillatge amb què havia intentat dissimular l'in-
dissimulable. Un xiquet alt i ros, amb jaqueta blava i ga-
lons daurats, va llegir una de les lectures amb veu clara i
nítida i més tard va cantar, junt a una xiqueta quasi tan gua-
pa com la meua néta, amb una perfecció que, certament,
va omplir de carn de gallina els braços de la majoria dels
presents. Tot era perfecte. Els sants dels vitralls semblaven
contents, la tendresa i l'emoció presidien l'acte i, finalment
va arribar el moment esperat, el que justificava tot l'acte,
tots els preparatius, totes les hores de catequesi. El capellà
es va disposar a donar la primera comunió a aquella mai-
nada il·lusionada i expectant, que anava per fi a combre-
gar, a rebre el sagrament més excel·lent i de major digni-
tat. Senyora Maria, no em pot retraure res. Vaig fer el que
calia. Quan el xiquet ros i alt, capritxós i bufó, de jaqueta
blava amb galons daurats, després de ficar-se a la boca
l'hòstia consagrada, el cos, la sang i l'ànima del Nostre Sen-
yor Jesucrist, va tenir una, dues, tres arcades i la sagrada
forma en lloc de seguir camí cap el seu estómac, va cau-
re a cinc metres de mi, sobre la blanca pedra, sempre fre-
da, malgrat les altes temperatures i el xafogós aire estiuenc,
ningú no em va haver de dir el que calia fer: vaig avançar
decidida cap al lloc de l'incident, em vaig ajupir lentament
- una ja no és tan flexible com abans - vaig agafar amb cu-
ra la forma, ja no tan rodona com uns segons abans i li la
vaig entaforar, llengua avall, vulgues o no vulgues, al bufó
i capritxós xiquet, davant la mirada atònita dels pares, dels
companys, dels familiars, i d'un fotògraf gros i barbut que
va immortalitzar l'escena. Al capellà li ho vaig explicar des-
prés i vull creure que em va comprendre, encara que de
capellans com mossèn Tomàs jo ja no en conec. Que el xi-
quet fóra el nét d'una dona que va llançar un xiscle tan agut
que va badar el vitrall que feia poc s'havia instal·lat de Sant
Cristòfol, i que aquesta dona fóra la Maruja Marqués no és
més que una casualitat, un fruit de l'atzar, faça el favor de
creure'm i no se'n riga, dona, que ja sap que el que jo dic
va a missa. Ui, crec que ja estan ahí, vaja preparant la cal-
derilla!... No torne a començar, senyora Maria, per favor,
res de xavalla, calderilla i no es parle més!
Castelló segle XX. Fets i ficcions
VIDA QUOTIDIANA
100 Castelló segle XX. Fets i ficcions
Al principio nada fue.La diestra de Dios se movióY puso en marcha la palanca...Saltó el mundo todo enteroCon un brinco primaveral.Pedro Salinas
Les primeres exhibicions públiques del cinema es fe-
ren a París, pels germans Lumière, el 28 de desembre
de 1895 ( dia dels Innocents). Sis mesos després es
representava a Madrid on es projectaven pel.lícules de vint
metres preses del natural: un tren arribant a l´estació, una
finestra oberta al mar ... Les entrades costaven una pesseta
i la durada de la projecció estava al voltant d´un quart d´ho-
ra.
L´espectacle produí sorpresa i admiració, encara que la
visibilitat no fos perfecta; i és que el cine arreplegava l´herèn-
cia de la novel.la popular, del teatre, del music-hall etc.
Potser per això no fos ben mirat pels intel.lectuals de l´èpo-
ca.
El cinematògraf arribà a Castelló el 10 de desembre de
1896 ( un any després de París) i la presentació va tenir lloc
al Teatre Principal. Segons les notícies de l´Heraldo de Cas-
telló l´esdeveniment no fou un èxit "el público devoró ano-
101
che los cuadros del cinematógrafo con siseos y burlas ex-
presivas salvándose y saliendo incólume del general ape-
tito el cuadro titulado "Baños de playa ".
Es parlava que les imatges estaven desenfocades i borro-
ses, que les pel.lícules eren molt curtes i amb poc sentit i que
al final cansaven la vista. Un dels acudits de l´Heraldo deia:
"En un espectáculo público descompúsose días atrás el apa-
rato, quedando el cuadro completamente a oscuras. Enton-
ces el empresario exclamó: ¡Combate de negros dentro de
un túnel!" Com poden suposar no va ser molt convincent
l´aparició del cine a la nostra ciutat.
En els mesos següents el cinematògraf s´instal.là en un
barracó de la plaça Tetuán, éssent el primer cine fix el Ri-
balta, situat davant la Farola, encara que es parla del "Tea-
tro Nuevo de la Magdalena" com el primer cine de Caste-
lló.
El cinematògraf es presentava al costat del fonògraf, per
tant tots podien escoltar al mateix temps el repertori. És fà-
cil d´imaginar que tot açò era cada vegada de major inte-
rés per al públic de la ciutat.
Del cinematògraf al cinemascope Del cinematògraf al cinemascope
XAVIER LLOMBART I BOUVida Quotidiana
Vull expressar el meu agraïment per la seua col.laboració aFerran Olucha, Antoni Valesa i Pepe Doménech.
102 Castelló segle XX. Fets i ficcions
Entre les primeres projeccions es troben les que feien
referència a la guerra de Cuba, açò augmentava consi-
derablement l´interés del públic per saber i veure tot el
que estava relacionat amb aquesta guerra.També tin-
gueren molt èxit " Pasión y Muerte de Jesús" i " Magia
en el Teatro de la Ópera de París" entre altres. L´He-
raldo deia : "todo Castellón irá a disfrutar de tan culto
y sorprendente espectáculo ".
Després el cinematògraf s´allotjà en locals modests,
i, si a Madrid es pagava una pesseta per l´entrada, ací
es feien sessions a 30 cèntims en butaca i 10 les de ge-
neral, s´admetien els xavos falsos i en algunes ocasions
fins es regalava un pastisset per entrada.
CINES "NOVEDADES" I "LA PAZ"
El cine havia aconseguit l´acceptació del públic i
així sorgiren noves sales com "La Paz", "Fantasio" i "No-
vedades", de les quals les més importants van ser el "No-
vedades" i "La Paz". Del "Novedades", Jaime Nos diu
que era purament i simplement un magatzem amb bu-
taques, sense calefacció i, quan hi havia poca gent, la
temperatura hi era molt baixa , per això va ser conegut
com " la nevera" o " la sibèria".
El cine més popular i al qual anava més gent era
el cine "La Paz" ( després "Doré" i "Rialto") al cantó dels
carrers Herrero i Asensi. En aquesta sala i abans dels
anys vint es feia cine a diari, amb programes renovats
103
els quals eren l´atracció d´un públic majoritàriament
jove. Les sessions combinaven el cine amb varietés;
d´aquestes pel.lícules les que tingueren més accepta-
ció foren les còmiques de Charlot, Harold Lloyd i To-
masín. En aquest cine actuava un grup de músics, en-
capçalat pel pianista Pepito García, que interpretava les
cançons al principi i als descansos de les projeccions.
Entre les diversions del cine estaven les produï-
des quan es trencava la cinta i mentre la reparaven, els
xiquets cridaven "¡ otro toro! ¡ otro toro !" i els més ma-
jorets pegaven amb els peus al terra de fusta o colpe-
javen amb els seus bastons i paraigües sobre bancs i ba-
ranes, per no dir els que s´enllumenaven amb llumins.
Però en aquest cine "La Paz" es produí un fet que
marcaria per molt de temps la vida castellonenca. El
dia 17 de novembre de 1918, mentre es projectava "Los
huérfanos del puente de Nuestra Señora" una persona
del públic cridà ¡foc! i això provocà un gran aldarull
entre els espectadors que va fer que morissen vint-i-un
xiquets, la majoria per asfíxia. El diari Mediterráneo,
uns anys després i en el llenguatge característic de l´èpo-
ca, ho explicava de la manera següent: "La gente se arre-
molinó para salir... los pequeñuelos faltos de dirección
y si se quiere de inteligencia (esme, coneixement o sen-
deri, como se llama en valenciano) se entaponaron y
todos ellos murieron por embrayuctamiento o expla-
xamenta (sic)".
Després d´aquestos fets, s´obriren tres portes al carrer
Herrero, amb les quals era el cine més ràpid en ser de-
sallotjat i el públic tornà, éssent el més concorregut.
"ROYAL", "DORÉ", "VICTORIA" I "GOYA"
El dia 26 de març de 1921 s´inaugurava la sala "Royal",
104 Castelló segle XX. Fets i ficcions
al carrer Enmig, la qual du a terme una renovació dels es-
pectacles. Aquesta obertura fou acompanyada del cine "Vic-
toria", més modest i de la construcció del gran edifici del
"Goya" .
El cine "Royal" era propietat de Vicent Renau, empresari
experimentat, el qual donà una nova orientació al cine de
Castelló. Decorà la sala a l´estil modernista de l´època i or-
ganitzà una orquestra de set músics: pianista, dos violins,
viola, violoncel, contrabaix i clarinet. El Royal era el cine de
la " gente bien ", s´hi portaven les millors pel.lícules i tenia
els darrers progressos tècnics de projecció. Anys després s´in-
corporà al cine sonor amb la millor maquinària del moment.
El senyor Renau va adquirir després el cine "La Paz" i li
va canviar el nom pel de "Doré", un nom internacional que
portaven nombrosos salons d´espectacles. Aquest cine comp-
tava amb una pianola que tocava el popular Antoniet.
A les localitats de general, el famós galliner, les entrades
no estaven numerades i la gent jove anava amb cacaus, tra-
mussos, moniatos al forn, carabassa torrada... ja poden ima-
ginar on paraven les pells i crostes d´allò que es menjava, al
pati de butaques des d´on quan algú rebia un impacte, cri-
dava insultant als de dalt. És a dir, la lluita entre els de ga-
lliner i butaca era diària. Com que el cine era mut, també
era normal que els més graciosos llegiren en veu alta titulars
més expressius com " cobarde", "traidor" etc. amb la con-
següent xiuladissa del assistents.
Després de l´aparició del "Royal", el "Teatre Principal"
donà un nou impuls al cinema instal.lant-se un grup elec-
trogen i d´eixa manera es canviava el corrent altern en con-
tinu i la projecció tenia més claredat i fixesa.
El cine "Victoria" ( popularment anomenat "Codony")
s´inaugurà el 1928 al carrer Arrufat Alonso, hi solien acu-
dir molts estudiants i els que vivien al raval de Sant Roc.
El cine "Goya", inaugurat el 15 de juny de 1929 i si-
tuat davant de l´institut Ribalta, comptava amb una gran te-
rrassa en la qual es podia veure el cine prenent la fresca
amb una aigua civada, orxata etc. Eren els temps del Char-
lestón, "los felices años veinte".
A la plaça de bous, en estiu, es feien representacions
de teatre i sarsuela i projeccions de pel.lícules, les que tam-
bé comptaven amb el favor de la gent.
L´any 1931 el "Novedades" tornaria a obrir amb el nom
de "Capitol". I al "Teatre Principal" en 1933 es realitzaven
sessions mixtes de cine, boxa i teatre amb l´ídol local Por-
car "el Uzcúdum castellonense".
DESPRÉS DE LA GUERRA
A partir dels anys quaranta el cine a Castelló va ín-
105
timament lligat a l´empresa Dávalos, la qual compra els
cines de Vicent Renau i començà la construcció del ci-
ne "Saboya". Com comenta Manuel Arrufat pareixia que
es volia espanyolitzar Espanya, borrant tot nom estran-
ger; així doncs, el "Savoy" es convertiria en "Saboya", el
"Royal" en "Romea" i el "Capitol" en "Capitolio".
El cine "Saboya" fou inaugurat el 16 de setembre de
1941 amb una pel.lícula de Hitchcock, mentre que tres
anys després obria les portes el cine "Rialto" (anterior-
ment "Doré") amb la pel.lícula "Andrés Harvey, Teno-
rio".
El 2 de desembre de 1946 el cine "Rex" s´estrenava amb
el film "Alma rebelde". D´aquesta sala es deia que era lu-
xosa, de moderna i artística il.luminació, amb set-centes se-
tanta butaques i un vestíbul que tenia bar i guarda-roba.
N´eren els empresaris els senyors Clausell i Vicent.
L´oferta cinematogràfica es completava amb les activi-
tats que a l´estiu tenia lloc a la plaça de bous ( cine, lluita
106 Castelló segle XX. Fets i ficcions
lliure... ) i la delegació provincial de "Educación y Des-
canso" organitzava sessions de cine per als xiquets de cen-
tres benèfics, tots els dijous.
De tota manera si hi ha un fet que marca el cine de la
postguerra: és la censura. Qui no recorda la classificació de
les pel.lícules a la porta de les esglésies, periòdics, ràdio
etc? Aquestes anaven numerades de l´1 al 4 segons la seua
"fortor" i amb uns colors distintius. Per a refrescar la memò-
ria dels qui ho visqueren i que ho coneguen els més joves,
aquesta era la famosa llista:
1 (color blanc) "Autorizada para todos los públicos".
2 (color blau) "Jóvenes de 12 a 18 años".
3 (color groc) "Mayores".
3R (color roig) "Mayores con reparos"
4 (color roig) "Gravemente peligrosa".
Totes les cintes quan arribaven a Castelló ja estaven cen-
surades , però algunes encara eren rematades per censors
locals. Fins i tot, com ens comenta Salvador Bellés, les seues
explicacions o valoracions de les pel.lícules, les quals feia
per a Ràdio Castelló, les portava als despatxos de "Educa-
ción y Descanso" a la Porta el Sol on el censor més ràpid
a desenfundar el bolígraf roig li ratllava les expressions que
no li venien de gust.
L´estrena de pel.lícules, com Gilda (3R), demostraven
també l´esperit d´algunes persones. Així el president d´Ac-
ció Catòlica exhortava la gent que no anara a veure-la so-
ta l´amenaça de condemnar-se al foc etern i ompliren tota
la ciutat de pasquins advertint la població del pecat que po-
dien cometre.
Però la gent necessitava evadir-se de les seues preocu-
pacions i acudien massivament al cine. És el moment d´al-
gunes situacions còmiques com la protagonitzada pel met-
107
ge Garí, el qual deuria tenir els dits molt llargs o una certa
facilitat per relacionar-se amb les xiques aprofitant la fos-
coreta del cine, i per això se li dedicà aquesta cançó po-
pular, de la qual hi ha diverses versions:
Este és Garí,
Un metge tan sandunguero
Que pels raconets del cine
Se la tapava amb el sombrero.
L´altre dia en el cine Goya
Veuran vostés lo que va passar
Quan tots contents miraven la cinta
S´alça la gorda i pega un crit:
¡Ací, ací, el metge Garí!
Mare, que me magrege,
Que me magrege el metge Garí,
Mare, no va de risa
La llonganissa m´ensenya a mí.
¡Ai mare, per favor!
Que tinc molta temor.
Mare, que me magrege,
Que me magrege el metge Garí,
Mare, no va de risa
La llonganissa em dóna a mí.
¡Ai mare, per favor!
Que tinc molta calor.
LA SEGONA MEITAT DE SEGLE
En aquests moments apareixen sales de cine sota la tutela
Adaptació musical de Ferran Carceller i Joan Llombart
108 Castelló segle XX. Fets i ficcions
de les parròquies, com és el cas de Santa Maria amb el ci-
ne "San Pablo" o dels sindicats verticals amb el cine "Sin-
dical" ( avui Teatre del Raval).
A la dècada dels seixanta tancaren les portes el "Capi-
tolio", "Romea", "Oeste" i cines d´estiu; és probable que
l´aparició de la televisió restara gent, que el cine no tingués
la mateixa repercussió que abans i que les sales no esti-
gueren a l´altura de les millors, ni de bon tros. També es van
inaugurar el cine "Avenida" en 1964 i l´"Astoria" en 1969.
Precisament en aquest any 1969 es rodà, a la nostra ciu-
tat, el mig metratge "Castelló 69" dirigit i produït per Ra-
fael Menezo amb actors de Castelló compromesos en la
lluita contra el franquisme. L´argument tractava, de mane-
ra metafòrica, la vida de Jesucrist com a líder, seguit pels
seus apòstols. Amb escenes en les quals intentaven de-
nunciar algunes actituds de la dictadura. Era una filmació
sense diàlegs, però les imatges estaven musicades i a l´apar-
tat tècnic van col.laborar professionals de Catalunya.
Molts estudiants a l´acabament del curs solíem acudir
al cine per fer "festa", la qual consistia a fer animalades o
com vulguen dir-ho. Els cines triats acostumaven a ser el
"Rialto" o el "San Pablo". Me´n recorde d´una en què un
company amollà un colom i els altres, preparats amb ro-
segons de pa, practicarem un tir de colom molt particu-
lar. O com la pantalla s´omplia d´ous i tomaques esclafa-
des. Els aposentadors amb les llanternes intentaven esbrinar
qui eren els més brètols, i, com açò era quasi impossible,
s´aturava la projecció i paràvem tots al carrer.
A la dècada dels setanta torna a obrir les seues portes
el cine "Azul", de l´empresa "Cines Castellón", el qual passà
a ser un dels preferits del públic per la bona sonoritat i co-
moditat de les butaques. El 6 de desembre de 1983 s´inau-
109
guren dos nous cines, el "Tàrrega" i el "Porcar" ,de l´em-
presari Josep Maria Casalta, al carrer Campoamor. Aques-
tes dues noves sales són el que ve a dir-se com "minicines"
i són l´embrió del que posteriorment seran els principals
cines de Castelló.
L´any 1985 tanquen cinc cines : "Saboya" (després re-
obrirà les portes), "Rialto", "Avenida", "Astoria" i "Goya",
tots ells de l´empresa ESYDE.
Després d´una profunda crisi del sector que afectà des
dels anys 80 fins a la meitat de la dècada dels 90, el 23
d´octubre de 1996 l´empresari Alexandre Payá posa en mar-
xa les sales "ABCD Rafalafena". Són quatre cines amb una
capacitat aproximada de mil persones i que naixen amb la
pretensió de canviar els hàbits del públic castellonenc. Ai-
xí es volen fer matinals els dissabtes i diumenges amb pel.lí-
cules de temàtica infantil, o dedicar una sala al cine d´au-
tor etc.
El 5 de novembre de 1998 s´inauguren els cines "Ába-
co", de l´empresa " Cines Ábaco S.L.", a la ciutat del trans-
port. Són deu sales amb una cabuda de dos mil especta-
dors i el president de l´empresa, Manuel Martínez, diu que
s´hi inclouran pel.lícules en versió original, cicles, sessions
matinals i nocturnes, és a dir, la gent podrà gaudir del ci-
ne a qualsevol hora del dia. Aquestes sales tenen pantalles
de fins 80 m2, so triamplificat i digital, cafeteria, sala d´au-
dició etc. Com poden suposar, un nou concepte de cine
que satisfà les exigències del aficionats d´aquests moments
i que es manifesta en una major presència d´espectadors.
Pareix totalment superada la crisi dels anys anteriors, i això
que avui tothom pot disposar de diversos canals de tele-
visió i tenir fàcil accés a altres mitjans audiovisuals, però
"anar al cine" és una altra cosa no comparable a quedar-seIncendi del cine Saboya. César Mateu.
110 Castelló segle XX. Fets i ficcions
a casa mirant la televisió, afortunadament.
Els més sentimentals diran que el cine de dos mil no té
l´encant o l´atractiu del de meitat de segle. Em pregunte si
era el cine o els records d´una joventut que no tornarà i
que massa vegades idealitzem.
I un darrer interrogant: el segle XXI portarà la norma-
lització lingüística als cines de Castelló? Deixarà d’ haver
zero pel.lícules a l’ any en valencià en una ciutat on en-
cara som milers els qui el parlem? L’ última paraula no la
tenen les distribuïdores, ni els empresaris, realment la te-
nim nosaltres.
BIBLIOGRAFIA
- AMORÓS, A.(1991). "Luces de Candilejas". Colección
Austral Espasa-Calpe. Madrid
- ARRUFAT, M. (1986). "Apuntes para una historia de los
cines de Castellón". Castelló Festa Plena. Castelló.
- DIARI MEDITERRÁNEO. Anys 1941, 1944, 1946, 1949,
1996, 1998.
- HERALDO DE CASTELLÓN. Anys 1896, 1899, 1916,
1918.
- NOS, J. (1977). "Evocaciones del Castellón de medio si-
glo atrás". Diario Mediterráneo. Castelló.
- TIRADO, J.L. (1995). "El Teatro Principal 1894-1994". Exc-
mo. Ayuntamiento de Castellón de la Plana. Castelló.
Era en Onda rajoler,
"taronjero" a Almassora.
I en estiu, de platja a fora
actiu, barat i viatger.
Anava al Grau de gaidó,
el joguet de Castelló.
Passava per Vila-real
mirant-se la mandarina
entre entristit i formal;
creuant el Pont i cabal
del Millars, riu de saó.
Ai, joguet de Castelló
Negre, lluent, betumer
del carbó que se “tragava”,
llaminer, sempre parava
a cal Xato, el pastisser.
Bons olors duia a un pulmó,
el joguet de Castelló.
111
Xispum TacatracXispum Tacatrac
ELISEU R. ARTOLA I DEL CAMPOVida Quotidiana
Un dels períodes de creixent activitat econòmica
per a les comarques de la Plana i voltants, va
ser, sens dubte, l'últim quart del segle XIX, con-
cretament entre els anys 1874 i 1898, conseqüència di-
recta de la gran expansió experimentada en el cultiu del
taronger.
Mostra d'això i pel que a Castelló respecta, després de
la urbanització del passeig de Ribalta (1869) i la instal·la-
ció de l'enllumenat de gas (1871), comença la construc-
ció d'emblemàtics edificis de la ciutat com l'Hospital Nou
(abril 1883), l'Audiència Provincial (juny 1885), la Plaça
de Bous (juliol 1887) i la Presó Nova (setembre 1887).
Baixador Plaça de la Pau. S’observa a la dreta la marquesina
de la pastisseria de Casa el Xato. Col.lecció Comas Aldea.
112 Castelló segle XX. Fets i ficcions
Resultat d'aquest apogeu econòmic, serà també el projecte
del Tramvia a Vapor que enllaçarà Onda amb el Grau de
Castelló, passant per Castelló, Almassora i Vila-real. El pe-
riòdic local “La província”, es fa ressó del fet en el núme-
ro del 16 d'octubre de 1881.
La iniciativa d'un grup de financers catalans i aporta-
cions de capital d'alguns accionistes castellonencs, va fer
possible la constitució, a la ciutat de Barcelona, el 13 de
juliol de 1887, de la "Companyia del Tramvia a Vapor d'On-
da al Grau de Castelló", amb un capital social de 400.000
pessetes distribuïdes en 1.600 accions al portador, per
un nominal de 250 pessetes per acció. Les oficines de la
companyia es van establir provisionalment a Castelló, al
carrer de la Magdalena (ara d’Escultor Viciano) núm. 4,
cantó al carrer de Temprado, encara que el domicili so-
cial de la Companyia era a Barcelona.
Iniciats els tràmits per a la concessió de terrenys i la
implantació de la línia, no és fins a juny de 1888 que arri-
ba a Castelló la primera locomotora (la número 1), reme-
sa des de la factoria de Munich pel seu fabricant Krauss
113
Locomotivfabrik i el 18 de juliol del mateix any es realit-
za la prova oficial de la secció Castelló-Grau de Castelló.
De tota manera, la inauguració oficial de la línia es va pro-
duir un mes més tard, concretament el dilluns 13 d'agost de
1888. Després de les corresponents benedicció i celebra-
ció religiosa, i amb les andanes de l'estació plenes de pú-
blic, dos combois van eixir amb direcció al Grau. El primer,
compost per locomotora, furgó i sis cotxes, es va encarre-
gar de traslladar autoritats i invitats mentre que en el segon,
amb locomotora i tres cotxes, viatjaven dues bandes de mú-
sica encarregades d'amenitzar els actes.
Prompte van començar els preparatius per a la implan-
tació de la secció Castelló-Almassora-Vila-real. Encara que
Almassora no estava inclosa en el projecte inicial de la com-
panyia, les gestions de la corporació municipal van fer pos-
sible que se sumara a les estacions de la línia. També va es-
tar a punt de modificar-se el traçat de la línia al seu pas per
Vila-real, al proposar aquest Ajuntament un desviament per
l'interior de la població, però, finalment, es va conservar el
traçat contemplat en el projecte inicial, és a dir: a l'eixida
d'Almassora, la línia discorria per un lateral de la carrete-
ra de Madrid a Castelló al seu encreaument pel riu Millars,
realitzava la seua entrada a Vila-real per la carretera N-340
i es desviava seguidament a la dreta en sentit ascendent fins
a Onda.
Després de la prova realitzada l'1 d'agost de 1889 en-
tre Castelló i Almassora, i la definitiva entre Castelló-Al-
massora-Vila-real el 27 de setembre de 1889, s'inaugura-
va oficialment aquesta línia el dia 31 d'octubre d'aquell
mateix any. Un tren guarnit compost per locomotora, furgó
Carrer d’Escultor Viciano, abans de la Magdalena i popularment “de la Vieta”.
Col.lecció César Mateu.
114 Castelló segle XX. Fets i ficcions
i set cotxes, va eixir de l'estació de Castelló a les 11,30 h.
del matí, traslladant directius de la companyia, autoritats i
invitats i la banda de música "La Lira" de Castelló.
A la seua arribada a Almassora va ser rebut per les au-
toritats municipals i la banda de música local, que van
incorporar-se als festejos pujant en un segon comboi que,
juntament amb el primer, es van dirigir a Vila-real, i van
fer la seua entrada en aquesta estació a les 12,15 h. De
nou van ser les autoritats locals i la banda de música corres-
ponent, els encarregats de fer els honors als trens visitants,
coincidint a les andanes de l'estació de Vila-real les corpo-
racions municipals dels tres ajuntaments amb les respecti-
ves bandes de música de cada localitat. El 5 de novembre de
1889, van ser col·locats el rellotge i la campana en cadas-
cuna de les estacions d'aquesta secció, i es van iniciar els ser-
veis de manera regular.
Però la companyia del tramvia a vapor no hauria es-
tat fidel al seu nom si no haguera fet arribar les seues lí-
nies a la població d'Onda. El 17 d'abril de 1890, es va
inaugurar la secció entre Vila-real i Onda, amb l'eixida des
del baixador de Castelló d'un comboi que va traslladar
membres de la companyia i autoritats fins a Almassora, per
a tot seguit seguir cap a Vila-real. Des d'allí, després d'a-
rreplegar els representants de la localitat, van partir en di-
recció a Onda, on van ser rebuts amb el protocol de rigor
i les bandes de música "L'Ondense" i "Artesanos".
Amb la inauguració d'aquest últim tram, es va complir
el compromís adquirit en el seu dia de disposar de la lí-
nia completament acabada en el termini comprés entre
agost de 1888 i abril de 1889. Això va suposar una im-
portant millora en la distribució i comercialització dels
productes agrícoles de la zona, en especial la taronja, i
els elaborats per la indústria rajolera, fins al punt de plan-
tejar-se la companyia l'augment del parc compost de qua-
tre locomotores a causa de la gran quantitat de demanda
sol·licitant els serveis del tramvia.
Amb el temps es va observar que part de la indústria
d'Onda es canalitzava principalment a través del Grau de
Borriana i no pel de Castelló, per la qual cosa la com-
panyia del tramvia es va veure forçada a buscar un enllaç
entre Onda i la platja de Borriana, que normalment trans-
correria entre Vila-real i el Grau de Borriana. L'interés per
aconseguir la concessió d'aquesta línia, era compartit per
la Societat Borrianenca de Tramvies, empresa que explo-
tava una concessió de tramvia de sang, o de tracció ani-
mal, entre el Grau de Borriana - Borriana i l'estació del
nord (tren Almansa-València-Tarragona) d'aqueixa po-
blació. El 26 de gener de 1904, el Senat va atorgar la con-
cessió de la línia Vila-real al Grau de Borriana a la Com-
panyia del Tramvia d'Onda al Grau de Castelló, mitjançant
l'aprovació del "Ferrocarril de via estreta entre Vila-real
i el Grau de Borriana". El 7 de juliol de 1907 s’inaugura
aquesta secció, última que pensava captar la companyia,
fet que no va ser del grat de la Junta d'Obres del Port de
Castelló, ja que part de les mercaderies que hi circulaven,
ho farien ara per l'embarcador de la platja de Borriana.
* * * * * * * * * *
Per a cobrir les necessitats dels 28,400 km de la línia
d'Onda al Grau de Castelló i els 10,600 km del ramal
de Vila-real al Grau de Borriana, la companyia del tram-
via comptava amb una sèrie de material de tracció i ma-
terial mòbil, i que en el moment de la clausura de la lí-
115
nia, l'1 de setembre de 1963, estava compost pels següents
elements:
MATERIAL DE TRACCIÓ. Es disposava d'un total de 13
locomotores, de les quals 9 eren originàries de la companyia
i 4 transferides del tramvia Palamós-Girona-Banyoles.
Les numerades des de la número 1 a la número 8 van
ser fabricades a Alemanya per Krauss Locomotivfabrik
AG de Munich, i d'elles, de l'1 a la 4 presenten caracte-
rístiques semblants. Les 3 primeres van ser construïdes en
1888 i van constituir el primer parc de la companyia men-
tre només es va realitzar el servei entre Castelló i el Grau
de Castelló. Desprès de la inauguració de la secció entre
Castelló-Almassora-Vila-real va arribar, al desembre de
1889, la número 4, que va ser immediatament posada en
servei.
Les locomotores números 5, 6, 7 i 8 són les denomi-
nades "Compound". Fabricades en 1890, van ser destina-
des a la tracció de trens de mercaderies purs i mixtos, ja
inaugurada la secció Vila-real-Onda. Aquest tipus de lo-
comotores es caracteritzaven per l'aspecte asimètric que
presentaven vistes de front, a causa de la diferent grandà-
ria dels dos cilindres que posseïen. Això era a causa del
sistema d’expansió "Compound", que consistia en la in-
troducció del vapor des de la caldera en un cilindre d'al-
ta pressió (menut) i el vapor que eixia d'aquell cilindre
passava a un altre de baixa pressió (gran) on era reutilit-
zat.
La locomotora número 9, rebuda el 13 d'octubre de
1905, va ser fabricada aquell mateix any per Hohenzo-
llern en Dusseldorf (Alemanya) i es va destinar per a co-
brir l'increment de trànsit que s'originaria en l'ampliació
de la secció Vila-real-Grau de Borriana.Locomotora núm. 5. “Compound”. El diferent tamany dels cilindres li
dóna aquest aspecte asimètric. Col.lecció germans Roses.
116 Castelló segle XX. Fets i ficcions
Les quatre locomotores restants van ser remeses a Cas-
telló després de la clausura del ferrocarril Palamós-Giro-
na-Banyoles amb les números 7, 8, 18 i 19. Les dues pri-
meres, fabricades per Hohenzollern de Dusseldorf l'any
1907, es van incorporar en juliol i juny de 1960 respec-
tivament, i portaven el nom de "Palamós" la número 7 i el
de "La Bisbal" la número 8. Les locomotores 18 i 19 es
van fabricar a Bilbao per la Cia. Euskalduna en 1929 i van
arribar a Castelló el desembre de 1957 la primera i el fe-
brer de 1956 la segona. Aquestes locomotores no van do-
nar els resultats esperats, i van ser utilitzades en serveis es-
poràdics i en el transport de mercaderies.
No seria correcte acabar l'apartat del material de trac-
ció sense deixar de mencionar els automotors, als que pot
definir-se com un cotxe de viatgers al què se li ha incor-
porat un motor de gasolina refrigerat per aigua. A causa
de les seues característiques i a una major autonomia, els
automotors van ser la resposta de les companyies ferro-
viàries a l'auge que estaven aconseguint els autobusos i
els automòbils. La companyia de l'Onda-Grau de Caste-
lló, va adquirir l'any 1927, dos automotors construïts en
Bedford (Anglaterra) per "The Motor Rail & Tramcar Cº
Ltd", i va dotar a cadascun d'ells, d'una rama de 3 cotxes
llargs construïts als tallers de la companyia en el Grau de
Castelló. El seu elevat consum de combustible va fer que
als anys de la postguerra foren apartats del servei, sent
transformats als tallers del Grau en dos cotxes de viatgers
amb 50 seients, dotats d'amplies finestretes.
MATERIAL MÒBIL. Aquest tipus de material es divi-
deix entre el dedicat per al servei de viatgers i l'utilitzat
per al transport de mercaderies.
- Cotxes de viatgers. Pot distingir-se quatre sèries di-
ferents:
La primera, de fabricació belga, i la segona, fabricada
a Barcelona i Girona, són de característiques semblants.
Els cotxes tenien plataformes davantera i posterior, amb
un habitacle central on es disposaven seients longitudi-
nals. Com a curiositat, la fitxa tècnica de la companyia
117
deia respecte a la capacitat d'aquests cotxes que "eren per
a 16 passatgers asseguts i de peu els que càpiguen". Dos
cotxes de la primera sèrie van ser transformats en cotxes
de correus mixtos, és a dir, meitat furgó postal i meitat
cotxe de passatgers.
La tercera sèrie era la formada pels sis cotxes destinats
als automotors i els resultants de la transformació dels
dos caps automotors. Els primers, de 13,5 m. de llarg i un
pes d'11,5 tm, van ser construïts als tallers de la com-
panyia en el Grau, amb una capacitat per a 44 passatgers
asseguts en 36 seients reversibles, situats transversalment
amb disposició 2 + 1 i dos seients longitudinals disposats
contra les parets, entre dos de les quatre portes d'accés
situades just al centre del vehicle. Retirats del servei els
caps tractors dels automotors tèrmics, van ser transformats
als tallers del Grau de Castelló, en dos vagons de 50 seients
i dues àmplies plataformes en els seus extrems per les
quals hi accedien els passatgers.
Procedents del tancament del ferrocarril Palamós-Gi-
rona-Banyoles, es van rebre un total de 15 cotxes que
componien la quarta sèrie. Un d'ells, dividit en dos com-
partiments de sis seients cadascun, era considerat com un
cotxe de primera classe. Altres dos, combinaven la clas-
se preferent amb la general i els dotze restants eren cot-
xes de 16 seients de classe general.
Cap d’automotor tèrmic transformat en cotxe de viatgers, als tallers del Grau de Castelló. Col.lecció germans Roses.
118 Castelló segle XX. Fets i ficcions
- Cotxes de mercaderies. Considerats part fonamental
del material mòbil de qualsevol companyia ferroviària, el
parc de vagons de mercaderies del tramvia Onda-Grau
de Castelló havia perdut tot el protagonisme des d'anys
abans al tancament de la línia, i eren els vagons de pas-
satgers els que rebien tota l'atenció.
No obstant això, al tancament de la línia en 1963, el
parc de vagons de càrrega reflexava un total de 174 va-
gons de mercaderies, distribuïts en 5 furgons, 25 vagons
tancats, 8 vagons plataformes i 136 vagons de vores bai-
xes dels quals 24 estaven fora de servei. Cal destacar, en-
tre aquests vagons de mercaderies, un vagó de socors amb
el més variat material com a pales, maces, falques, gats
mecànics, serres, farmaciola, una llitera, etc., i també un
vagó cisterna procedent del desballestament d'un vagó
de vores baixes on s'instal·là un tanc cisterna.
* * * * * * * * * *
Durant els seus 75 anys d'existència, moltes han es-
tat les anècdotes i curiositats relacionades amb el tram-
via; tantes com partidaris n’han lloat els èxits i proeses
o detractors n’han criticat els errors i limitacions. De to-
tes, farem menció a algunes d'elles:
- Els primers anys de servei no va gaudir d'una bona
imatge, com així ho demostra el qualificatiu de "Pande-
rola", terme despectiu si cap amb què va ser popularment
batejat, i que segurament és una derivació de la paraula
panerola (escarabat). Així doncs van ser, en aquest cas,
els detractors del tramvia, els que amb el terme de Pan-
derola van denominar tota una institució que amb el temps
va assolir un gran arrelament, integrant-se en la idio-
sincràsia de totes les poblacions per on va prestar els seus
serveis. També és possible que el qualificatiu donat al
tramvia d'Onda a Castelló vinga influït per l'aparició,
en 1903, d'un periòdic satiricopolític amb la capçalera-
títol de La Panderola.
- Inaugurada la secció entre Castelló i el Grau, en ple-
na temporada estival, el servei va ser ben acollit pel pú-
blic en general. El preu del bitllet en primera classe era
de 0,55 pessetes i en segona classe de 0,35 pessetes.
- A l'any de la inauguració d'aquesta primera sec-
ció, era tal la demanda de serveis durant el període esti-
val que, entre l'1 i el 26 d'agost es van transportar 93.000
passatgers només al trajecte Castelló - Grau i viceversa.
Tan sols en els quatre dies de les festes d'agost d'aquell
any 1889, es van traslladar 14.503 viatgers dels quals
6.076 van utilitzar la Panderola el 17 d'agost, últim dia
de les festes.
La núm. 7 al baixador de la Plaça de la Pau.Col.lecció César Mateu.
119
- Molts han estat els accidents en què s'ha vist
involucrada "La Panderola", generalment produïts per im-
prudències de vianants i passatgers. L'any 1899, però, es
va produir, possiblement, l’únic cas en tota la història
de "La Panderola" d’atropellament de dues persones en
dos accidents distints i en el mateix dia. En el trajecte en-
tre Castelló i Almassora, un passatger en estat d'embria-
guesa, va caure a la via des de la plataforma del penúl-
tim vagó, i va ser atropellat pels dos últims, la qual cosa
va provocar el descarrilament dels tres últims cotxes del
comboi. Des d'Almassora va eixir en la seua ajuda un al-
tre comboi d'auxili amb personal per a reestablir a la
via els tres vagons descarrilats, amb tan poca fortuna que
en el lloc denominat "Venda del Rullo", el comboi d'au-
xili va atropellar una altra persona que es trobava estesa
a la via.
- A l'abril de 1905, és el rei Alfons XIII qui va utilitzar La
Panderola com a mitjà de transport per a conéixer l'estat de les
obres del port de Castelló. Curiosament, acabada la visita al
port i de tornada a Castelló, el tramvia que conduïa a S.M. va
descarrilar el vagó reial en la revolta del carrer Bonavista, i
va ser de nou col·locat a pols als carrils de la via pels mariners
del Grau que havien acudit a veure el rei. Anys més tard, al
juliol de 1912, va ser S.A.R. la infanta Isabel qui va visitar de
nou les obres del port i seguidament les instal·lacions de la pe-
drera de Les Serretes, utilitzant per a això els serveis de La Pan-
derola, sense que en aquesta ocasió hi haguera cap esglai reial.
I tants, i tants esdeveniments entorn d’una figura de ferro i
vapor, que ha constituït part de la història d'una petita part del
món, d'una comarca i les seues poblacions on La Panderola
ha marcat amb la seua existència una època entranyable, coin-
cident amb el seu creixement i desenvolupament industrial.
120 Castelló segle XX. Fets i ficcions
Si bé hem començat aquest reportatge amb unes rimes
al·lusives al tramvia, escrites per R. Montornés i proce-
dents del llegat de l'escriptor castellonenc Àngel Sánchez
Gozalbo, no veiem millor manera d'acabar-lo que amb
altres versos del poema "Elogi de La Panderola" d'Enric de
Forcà, escrits igual que els primers, amb motiu del tan-
cament de la línia.
Qui no ha viatjat en ella
no sap “lo” que és "disfrutar".
Poc a poquet va a la d'ella
de la muntanya a la mar.
Corre els jardins de la Plana
xiulant com un verderol.
I quan es cansa, descansa;
que per a tots ix el Sol.
................
No feu burla jovenalls,
de la vella Panderola,
puix passaran cent anys
i es seguirà cantant "que vola".
* * * * * * * * * *
BIBLIOGRAFIA I IL·LUSTRACIONS. Fora de la típica enu-
meració d'autors, llibres, editorials, etc. que puguen ser-
vir de suport a la redacció d’un escrit, vull en aquest cas
fer especial i única menció a l'obra de JUAN PERIS TOR-
NER, “El Tramvia a vapor d'Onda al Grau de Castelló de
la Plana · 1888-1963”. Premi d'Humanitats "Ciutat de Cas-
telló" 1993, constitueix un magnífic i extens estudi, pro-
fusament il·lustrat, que arreplega amb detall totes les par-
ticularitats sobre la companyia del tramvia, la seua
explotació, els esdeveniments històrics, la descripció del
material de tracció i mòbil i un ampli etcètera que van
conformar la trepidant existència d’un tramvia a vapor,
"La Panderola", el joguet de Castelló.
En totes les manifestacions festives que ha celebrat
la ciutat de Castelló durant el segle que acaba de
concloure, l’esport sempre ha estat present; des dels
mateixos esdeveniments relacionats amb la patrona de
Castelló, la Mare de Déu de Lledó, tant en els de la seua
coronació, com en els del sisè centenari de la troballa de
la imatge –quan hi hagué el campionat d’Espanya de mo-
tonàutica, l’actuació de l’aleshores número 1 del tennis,
Manolo Santana, o exhibicions d’acrobàcia aèria amb els
campions mundials, Carles Alòs i Tomàs Castaño, per po-
sar alguns exemples concrets –com, sobretot, en les fes-
tes de la Magdalena. Tant en la versió anterior a 1945 com
després de la reestructuració d’aquestes a partir d’aques-
ta data, que amb una nova i brillant imatge, l’esport, tant
de competició com l’esport-espectacle hi ha ocupat una
parcel·la destacada.
L’esport ha esdevingut una cita necessària quan
un poble vol donar pas a una manifestació d’exaltació po-
pular, com són les festes, no sols pel que suposa en la per-
sona d’esforç físic, pràctica, i, per tant, tècnica, sinó per
haver esdevingut un autèntic espectacle de masses, afa-
vorit per l’impuls dels mitjans de comunicació que han
elevat qualsevol esdeveniment que es produeix en una
121
zona concreta del món, per més allunyada que estiga, a
la categoria d’esdeveniment universal, i, en especial, pel
que fa als campionats nacionals, europeus o mundials de
les especialitats més variades, i, sobretot, per les Olim-
piades que cada quatre anys concentren l’atenció del món
sencer, en allò que és lluita permanent contra el cronò-
metre, el gol o la distància, entre l’admiració de persones
que assisteixen, atònites, a aquestes competicions ins-
taurades en honor de Zeus, i que en moments concrets
de la seua història feren possible fins i tot la interrupció
de guerres per a la celebració d’aquests Jocs, i que Pierre
de Coubertin rellançà en l’època moderna fins a elevar-
los a la situació daurada per la qual avui travessen.
És lògic pensar que els esports més autòctons sempre
han tingut un espai important en tots els programes de fes-
tes. La pilota valenciana –Castelló arribà a tenir dos trin-
quets, un al carrer del Governador i l’altre a l’avinguda
del Dr. Clarà—, les competicions de tir i arrossegament
–la nostra era una ciutat agrícola i hi havia moltíssimes
cavalleries--, les mateixes corregudes per la joia i les com-
peticions de tir de colom i de tir al plat, en les quals Cas-
telló sempre ha tingut bons competidors, eren tradicio-
nals. Però, a tot això, caldria afegir, per ser territori marítim,
L’esport present en totes les festesL’esport present en totes les festes
JOSEP MARIA ARQUIMBAUVida Quotidiana
122 Castelló segle XX. Fets i ficcions
les competicions de vela, i, sobretot, els esports del mo-
tor. Les festes de la Magdalena foren durant molts anys, a
partir de 1953, escenari, de proves del campionat d’Es-
panya de motociclisme que reunia milers d’aficionats, en
un circuit que inicialment feia la volta al parc de Ribalta,
que després s’estengué per les rondes, posteriorment pel
polígon Rafalafena, quan estava en construcció, fins arri-
bar al passeig Marítim i l’avinguda Ferrandis Salvador. Fins
i tot els anys del popular automòbil Biscuter, el circuit de
la plaça del rei Jaume I i l’Hort dels Corders, el 1957, fou
testimoni de les evolucions d’aquells bòlids.
Ja des de la constitució del Club Esportiu Castelló,
a partir de 1922, encara que ja abans ja s’havien disputat
alguns encontres, el futbol tingué també el seu protago-
nisme, buscant alguns anys la presència d’equips impor-
tants per disputar allò que hom anomenava Trofeu Mag-
dalena.
La freqüència amb què, per exemple, s’incorpora-
ren els concursos hípics a les festes de Castelló, tingué
com a conseqüència que en la dècada dels cinquanta es
construís una instal·lació, ubicada en el parc de l’Oest on
es disputaven també partits de futbol i competicions ci-
César Mateu
123
clistes, camp municipal d’esports que es coneixien po-
pularment amb el nom de Tir de Colom que, lamenta-
blement, en uns anys concrets també desaparegué com
va passar també amb l’antic camp del Sequiol.
Tanmateix cal ressaltar que en diversos moments
concrets es donà molta importància a tot allò que es re-
lacionava amb l’aviació, com, per exemple, el 1914, quan
tingué lloc la “Festa de l’Aviació”, en un escenari –en-
cara no estava construït l’Aeroclub Castelló”—en allò que
avui podríem concretar en els terrensy que ocupen les ins-
tal·lacions de Gaetà Huguet.
El biplà que pilotava un aviador, de nom Dama-
zel, no va poder complir la intenció que tenia de volar
fins dies més tard dels previstos, com a conseqüència
de l’oratge, però finalment s’elevà el 22 de març, quan
sobrevolà la plaça de bous, on, aquella vesprada, hi to-
rejaven Gallito, Limeño i Belmonte. Tres dies després,
en presència de milers de persones que acudiren fins amb
trens especials de totes les comarques, se celebrà el fes-
tival aeri.
Després, seria ja en les festes de l’any 1933 quan
s’inaugurarien les instal·lacions de la platja del Pinar, amb
un nou festival aeri en el qual participaren aparells de di-
verses procedències, en el qual es reuní moltíssima gent.
En les festes del sisè centenari de la troballa de la
imatge de la patrona de la ciutat, hi hagué una exhibició
dels campions mundials d’acrobàcia aèria, però és que
uns anys abans, el famós príncep de Cantacuzè també
124 Castelló segle XX. Fets i ficcions
efectuà una exhibició acrobàtica, però no sobre les ins-
tal·lacions de l’Aeroclub, sinó sobre un Castàlia ple de
gom a gom.
Competicions d’automobilisme, bàsquet, hand-
bol, ciclisme, pesca submarina, tennis de taula, etc. Ana-
ren omplint en moltes ocasions el programa de les festes,
i, darrerament, per referir-nos a un fet curiós, fins i tot es
disputa, ni més ni menys que un campionat mundial de
boli, un joc pràcticament desaparegut.
Una cosa clara i que s’ha demostrat és que l’es-
port ha tingut un paper destacat a l’hora de concentrar
milers de persones que disposen, a través d’aquesta par-
cel·la, d’un motiu més per adherir-se a la celebració po-
pular que constitueixen les nostres festes.
125
126 Castelló segle XX. Fets i ficcions
Són amos i senyors
del sol daurat, de l’aire
que ve de la mar i ens bressola.
Avancen a camallades
a cops de dent:
una fam sense gust
ni mesura.
Ens acorralen
contra la bardissa tendra de la vida
amb l’ensenya del progrés,
alta, traïda.
F. Mezquita Broch
Una visió de Castelló des del Caminàs
Des de prop
avancen els edificis
iguals que gegants cecs
i trompellots.
Trepitgen camps
ben conreats de panís i carxofes,
camins cargolats i estrets
que estaven allí de sempre.
Fan ombra maleïda
quallada de formigó, de filferro,
d’altes bastides.
Pepe Oria
Castelló Segle XXI?
S’acabà d’imprimir el llibre" Castelló segle XX. Fets i ficcions "
a l’obrador de Castelló d’Impressió, s.l.
el 23 de febrer de l’any 2001,festivitat de Sant Policarp,
bisbe d’Esmirna, deixeble de Joan Evangelista i
condemnat a morir pel foc,molt ancià ja,
mil vuit-cents vint-i-sis anys abansdel rebombori d’aquell 23F esperpèntic
ple de pors, de misèriesi d’interrogants encara no resolts,que celebra el seu vinté aniversari,
amb reportatges i llibres,- en un món globalitzat,
d’injustícies seculars, perpetuades en el temps,de rics cada vegada més rics,
de pobres cada vegada més pobres –i en un Estat que torna a ser,
com quasi sempre,la nació de les regions
i no l’Espanya de les nacions,tolerant i respectuosa,
potenciadorade la riquesa que
donen la diversitati el diàleg, civilitzat i modern,
entre pobles de cultures i de llengües diferents.