Col·lecció Prisma - 39

el grup de folk

Crònica d’un esclat

ferrAN rIerA VIVeS

GDF1.indd 1 29/11/16 10:45

primera edició: desembre del 2016

© del text: ferran riera Vives

© de l’edició:9 grup editorial

Cossetània edicions C/ de la Violeta, 6 • 43800 Valls

Tel. 977 60 25 91Fax 977 61 43 57

cossetania@cossetania.comwww.cossetania.com

disseny i composició: Imatge-9, Sl

Impressió: romanyà-Valls, SA

ISBN: 978-84-9034-559-7

DL T 928-2017

editat amb la col·laboració de:

GDF1.indd 2 29/11/16 10:45

Pròleg 3

pròleg

el 1975, quan tenia els feliços i inquiets divuit anys i començava els estudis de periodisme a la facultat de Ciències de la Informació de la uAB, vaig muntar un grup musical amb una colla d’amics de Cou, de nom del tot oblidable i cançons pròpies francament detestables, llevat d’una mena de rumba titulada “Amor revolusionario” (sic) que no ens va quedar malament. llavors era força habitual embolicar-se en aventures d’aquesta mena, en primer lloc perquè el cos ho dema-nava, en segon lloc perquè servia per fer vida social entre els nuclis de joves excursionistes compromesos —o era a l’inrevés?—, i en tercer lloc, last but no least, perquè era una eina molt útil a l’hora de lligar.

el gruix del nostre repertori, no obstant, procedia dels discos pro-gres d’aquell moment que escoltava tothom —tothom de la nostra corda, esclar—: la Nova Cançó, el paco Ibáñez, els Quilapayún i algú més. una de les nostres principals vies d’alimentació va ser el canço-ner “Folk Dos”, que feia el número 43 de la col·lecció Esplai. D’aquí vam treure cançons de tota mena, del raimon, de Crosby, Stills, Nash & Young, del Víctor Jara, del Lluís Llach, del John Denver, del Sisa, del Bob dylan, del cançoner tradicional català, del castellà, del sud-americà, del negre espiritual… És a dir, que, sense saber-ho, estàvem reproduint els mateixos esquemes que uns anys abans havia aplicat el grup de folk, salvant totes les distàncies, que no eren poques.

Aquesta reflexió m’ha vingut reiteradament al cap mentre escrivia aquest llibre, ara que ens preparem per commemorar el 50è aniversa-ri de la fundació d’aquell històric col·lectiu i tot el que va suposar la seva colorista irrupció en el panorama de la segona meitat dels anys seixanta del segle XX, que ara recordem en una trista tonalitat blanca

GDF1.indd 3 29/11/16 10:45

Ferran Riera Vives4

i negra. Sí, després de tants anys, he descobert que jo també sóc hereu d’aquella nissaga de músics i cantants que van obrir les portes a una nova forma d’entendre la tradició, respectant els seus orígens i alhora adaptant-la a la contemporaneïtat. I no només això, sinó que, com correspon als autèntics successors d’aquella escola, vaig ser un més dels fills pròdigs que als anys vuitanta van abandonar la llar familiar per lliurar-se al desencís imperant en aquella època, que abraçava una suposada modernor —la movida dels c…— mentre abjurava del xiruquisme, el kumbaianisme i altres “ismes” de característiques sem-blants.

Me’n recordo perfectament. Va ser a l’hivern del 1989 que, treba-llant de crític musical per al Diari de Barcelona, una nit vaig entrar per primera vegada al Centre Cívic l’Artesà de Gràcia, on es desenvo-lupava una sessió del segon cicle Tradicionàrius, i, com un sant pau qualsevol, vaig caure del cavall en comprovar que aquella música no només havia sobreviscut a tots els ximples que com jo l’havíem blas-mat i menystingut, sinó que, a més, gaudia d’una salut excel·lent, com es confirmaria en els anys posteriors amb el creixement exponencial del mateix festival i les seves perifèries arreu dels països Catalans.

precisament, una d’aquestes perifèries, la més important en l’àmbit dels mitjans de comunicació, la va constituir el programa Rodasons de Televisió de Catalunya, que vaig tenir l’immens honor de dirigir durant divuit anys, entre el 1994 i el 2012. Per cert, la revista Folc, que també vaig coordinar entre el 2004 i el 2007, i la seva successora, Sons de la Mediterrània, van exercir la mateixa funció en el sector de la premsa escrita. en aquests dos mitjans vaig aprendre els fonaments de tot el que us explicaré a continuació.

Ara, passats uns quants anys més d’aquelles experiències, gràci-es al suport de Cossetània edicions tinc l’oportunitat d’escriure una crònica sobre el grup de folk, l’únic i principal responsable de tota aquesta història de la música popular catalana esdevinguda durant l’últim mig segle.

el 2017 es commemora, doncs, el cinquantenari de la fundació del grup de folk, que va tenir una existència breu, de divuit mesos, entre el 1967 i el 1968, i va deixar un llegat de tan sols dos discos. No obstant això, la seva transcendència va ser determinant per a la posterior evolució del rock i el folk facturats als països Catalans, a

GDF1.indd 4 29/11/16 10:45

Pròleg 5

més d’establir les bases d’un cançoner popular que s’ha mantingut vigent fins a l’actualitat.

Artistes de llarg recorregut i tan consagrats com ara el Jaume Ar-nella, la Maria del Mar Bonet, el Pau Riba, el Sisa i el Jordi Batiste, a més dels desapareguts Xesco Boix i ovidi Montllor, van formar part del col·lectiu, juntament amb altres personatges que també han des-tacat en els seus respectius camps professionals, des de la ciència fins a l’edició, des de la medicina fins a la ceràmica, des de l’arquitectura fins a la informàtica. I, per sobre de tots ells, cal destacar una figura que mereix ser reconeguda, l’oblidat editor i mecenes del grup de folk, l’Àngel fàbregues.

per donar cabuda a totes les perspectives que abasta el projecte, he estructurat el llibre en tres parts. la primera és l’estricta crònica dels fets que van portar de la constitució del grup de folk a la seva dis-solució, incloent-hi la seva discografia, el seu llegat i els seus posteri-ors homenatges i revifalles. la segona és una aproximació biogràfica als 27 membres de la colla, a més d’alguns companys de viatge. I la tercera és un recull de 34 de les cançons més representatives del seu repertori, amb la seva lletra i la seva història.

No puc acabar aquest pròleg sense deixar constància de les moltes persones que m’han ajudat a dur a terme la confecció d’aquest volum. En primer lloc, vull donar les gràcies als 23 exmembres vius del Grup de folk, ja que n’hi ha quatre —el Xesco Boix, l’ovidi Montllor, el Joan Boix i el Jaume Vallcorba— que ens han abandonat, i molt especialment a tres d’ells, el Jordi Roura, el Jaume Arnella i l’Eduard estivill, a qui he molestat constantment demanant-los tota mena de confirmacions i aclariments. També vull agrair de forma específica la col·laboració prestada als familiars de l’Àngel fàbregues: la seva vídua, la Joana Arbués; el seu fill, el Jordi Fàbregues, i el seu germà, el pere fàbregues.

la llista ha d’incloure unes quantes persones més a qui, pel motiu que sigui, he demanat tota mena d’informacions. les esmento per or-dre alfabètic: Juli Bustamente, Tomeu Canyelles, Àngel Casas, Mar-cel Casellas, Maribel Crespo, Joan Carles Doval, Àlex Eslava, Pere Figueres, Enric Frigola, Jordi García-Soler, Lluís Gendrau, Julià Gui-llamon, Joan Isaac, Isidor Marí, Jordi Martí, Miquel Mayol, Tomeu Mestre “Balutxo”, Guillem Mudoy, Ramon Muntaner, Fermí Puig, Núria Quadrada, Carles Querol, Miquel raventós, Albert romero,

GDF1.indd 5 29/11/16 10:45

Ferran Riera Vives6

Maria Salicrú-Matas, Arseni Sallent, Joan Soler Amigó, Albert Sòria, Toni Torrent, Vicent Torrent, Jordi Turtós, Joan Vilamala, Joaquim Vilarnau i pucci Vilurbina.

I, finalment, vull agrair la seva imprescindible tasca desinteressa-da, que m’ha facilitat molt les coses, als següents col·lectius: Servei de documentació de Televisió de Catalunya, personal de l’Hemerote-ca Municipal de Barcelona i equip del Centre Artesà Tradicionàrius (CAT) de Barcelona.

Cura (Mallorca) / la Salut (Barcelona)

Setembre-octubre del 2016

GDF1.indd 6 29/11/16 10:45

prIMerA pArT: lA CròNICA

GDF1.indd 7 29/11/16 10:45

El Grup de Folk 9

Anem a fer un cop d’ull a la conjuntura política, social, cultural i musical de mitjan segle XX, en concret a Catalunya, però, per exten-sió, als països Catalans. Començaré aquest recorregut introductori el 1939. Les esperances dipositades en el redreçament de la nació, la so-cietat, la llengua i la cultura catalanes gràcies a la voluntat —sempre vigilada, quan no prohibida, pel poder central, esclar— de la Manco-munitat, primer, i de la generalitat, després, es veuen definitivament estroncades al final de la guerra Civil amb la instauració d’un règim dictatorial que suprimeix les llibertats arreu de l’estat espanyol i que particularment se centra en la repressió de la llengua i la cultura ca-talanes.

poc després de la fi del conflicte —que es perllongarà no obstant amb afusellaments i tota mena de mesures repressives durant molts anys—, coincideixen diversos factors luctuosos per a la història que ens ocupa. Alguns són provocats pel mateix franquisme: la desapari-ció física, la fugida cap a l’exili o l’empresonament de bona part de la societat civil catalana i la persecució de les manifestacions polítiques i culturals nacionals. I altres estan motivats pel pas d’una societat més aviat agrícola i rural a una d’eminentment fabril i urbana, amb la consegüent fugida dels joves dels pobles cap a les concentracions industrials. Així s’acaba de trencar la continuïtat de la música tradici-onal a Catalunya, ja que es perd definitivament la seva funcionalitat. d’una banda, s’acaba forçosament la tasca de recerca del cançoner tradicional engegada per l’obra del Cançoner popular, tan discutible en molts aspectes, però alhora tan necessària. I de l’altra, les cançons corresponents a les feines agrícoles i ramaderes desapareixen amb la industrialització de les feines corresponents a la pagesia. els temps en

1. de lA peNúrIA I leS “CANçoNS d’ArA”

GDF1.indd 9 29/11/16 10:45

Ferran Riera Vives10

què els amos de la terra arribaven a contractar cantants professionals per animar les colles de treballadors —que, per cert, així produïen molt més— s’havien extingit amb la mecanització dels treballs del camp. I a més, en general, el despoblament de la ruralia propiciava l’oblit o la marginació de nombrosíssimes manifestacions del folklore del poble transmeses oralment. un bon repertori de cançons perdia, doncs, la seva funcionalitat i, evidentment, el seu futur.

Aquest és un fet irreparable, que ja no es pot solucionar. entre els anys quaranta i cinquanta desapareixen la majoria dels últims músics populars itinerants —acordionistes, violinistes, sacaires, gra-llers, flabiolaires, cantants improvisadors de gloses, corrandes o jo-tes…— que encara anaven de festa en festa, de fira en fira. I a això cal afegir-hi un altre fet determinant: l’aparició d’una nova indústria de difusió de l’espectacle musical que també col·labora en aquesta evo-lució, que, segons com es miri, potser caldria qualificar d’involució. la proliferació, a partir d’aquests anys, dels aparells de reproducció discogràfica i de la radiodifusió —i, més endavant, de la televisió, el videoclip i Internet— també tindrà molt a veure amb aquesta crisi, evidentment, ja que la gent, en general, deixarà de ser part activa en els actes i rituals musicals —cançons de treball, de ronda, de taverna, de missa…— per esdevenir un subjecte passiu, no participatiu, del mateix acte musical, és a dir, esdevindrà espectador i consumidor de música, ja sigui enllaunada o en directe.

Hi ha un altre factor, no menys important, lligat a l’aparició d’aquests invents revolucionaris, i en clara expansió des de l’inici del segle XX: la conversió de la música en un objecte de consum, tangi-ble, comercialitzat per la indústria discogràfica amb la complicitat dels aparells de difusió i reproducció. Si el vídeo va acabar amb l’es-trella de ràdio, com deia la famosa cançó dels Buggles, molt abans la mateixa ràdio i el tocadiscos van acabar amb les estrelles de la música tradicional. Apareixia la música popular entesa com a música de mas-ses, com a part de la societat de l’espectacle. I encara havia d’arribar la televisió. I després, Internet, que ha invertit la qüestió en instaurar les descàrregues gratuïtes de música: tota una provocació per a la indústria discogràfica i per als professionals de la creació i la inter-pretació, que en realitat suposa un contradictori retorn als orígens de la música popular anònima i accessible per a tothom. però aquesta és una polèmica que s’escapa del contingut d’aquestes pàgines.

GDF1.indd 10 29/11/16 10:45

El Grup de Folk 11

Tornant al pagament per consumir música, de fet, la revolució bur-gesa ja havia instaurat el caràcter privat de la música i havia comen-çat a posar preu per assistir a concerts a mitjan segle XVIII. des de llavors, la música de franc va començar a perdre el seu valor perquè, un cop convertida en quelcom que es podia comprar amb diners i un cop sotmesa a les oscil·lacions del mercat, calia pagar per gaudir-ne. I com més millor, si es tractava d’ascendir en l’escala social, com sem-pre ha passat en l’àmbit del liceu de Barcelona, per exemple. Mentre que si era gratuïta no era digna, era cosa d’analfabets i perdia tot el valor. Actualment encara podem contemplar els resultats d’aquesta sotragada en el valor d’ús i el valor de canvi de la música en veure la categoria i el comportament del públic davant d’un mateix concert, ja sigui una actuació gratuïta promoguda per qualsevol ajuntament a la seva festa major o una gala caríssima en un festival de la Costa Brava. I el problema no acaba aquí, perquè la iniciativa privada no ha deixat mai de queixar-se de la competència que en aquest terreny li fan els consistoris. Els primers volen diners; els segons, vots.

el fet de cantar en públic, als carrers o a les tavernes va ser consi-derat progressivament com una activitat obsoleta, que formava part del passat, i era mal vista perquè es contemplava com pròpia del món rural, de gent ignorant, inculta, ruda. I si es cantava en català, pitjor encara, perquè a la postguerra estava prohibit utilitzar aquesta llen-gua.

Al marge de la sardana, que viurà una època de relativa tolerància a partir del començament dels anys cinquanta, la resta de la músi-ca tradicional catalana decau de forma irreversible, llevat d’algunes danses que, convenientment descontextualitzades, són representades per grups com els Coros y danzas de la Sección femenina del Movi-miento i alguns grups folklòrics, com els esbarts dansaires, que a poc a poc es van reconstruint. de fet, el que fan uns i altres és escenificar i coreografiar, amb un gust força dubtós, autèntiques peces de museu destinades a ser exhibides amb finalitats turístiques o competitives, completament deslligades de la seva funcionalitat o del fenomen par-ticipatiu, a més de protagonitzar les històriques demostracions sindi-cals cada primer de Maig davant el dictador franco.

En aquesta conjuntura, a Catalunya difícilment hi van sobreviure les velles danses tradicionals esteses pel territori, com el contrapàs, el ball pla o diversos balls de gitanes i similars. I evidentment també van

GDF1.indd 11 29/11/16 10:45

Ferran Riera Vives12

entrar en franca decadència —quan no van desaparèixer— els últims instrumentistes rurals, les corals polifòniques, les cançons de ronda i de taverna, les havaneres, les caramelles, les corrandes, les jotes i, en definitiva, tot l’àmbit de la cançó improvisada. Només la rumba, gènere popular urbà conreat des de mitjan segle XX pels gitanos se-dentaris de Barcelona, Mataró, lleida, figueres i perpinyà, entre al-tres localitats, ha viscut amb una relativa bona salut enmig d’aquesta davallada general, que no va començar a remuntar fins a les acaballes dels anys seixanta.

Situem-nos ara al 1959, un any decisiu. Tot i que al 1958 ja havien aparegut alguns discos de tipus lleuger interpretats en català per gent com les Germanes Serrano i Josep Guardiola, és llavors quan neix la nova cançó popular catalana, que, evidentment, és urbana i, dins les estrictes possibilitats, reivindicativa, ja que el simple ús de la llengua catalana ja era, en aquells moments, tota una reivindicació. Sota la consigna “ens calen cançons d’ara”, apareguda en un article de Lluís Serrahima —sembla que inspirat per Josep Benet— publicat a la re-vista Germinàbit de l’Abadia de Montserrat —predecessora de Serra d’Or—, una colla de joves intel·lectuals de Barcelona, encapçalats per Miquel Porter, Delfí Abella i Josep Maria Espinàs, funda el col·lectiu Setze Jutges, i engega així el moviment de la Nova Cançó, que en clau musical estarà directament influïda per la chanson francesa, que a Catalunya va tenir una gran difusió i reputació durant les dècades dels cinquanta i els seixanta.

I uns altres fets determinants s’esdevenen aquest 1959, en diferents indrets dels Països Catalans i sense cap connexió entre ells: al País Va-lencià, un jove de Xàtiva compon la primera cançó d’un llarg i prolix repertori que de seguida es convertirà en tot un himne. el creador és raimon, i la cançó, “Al vent”. I a Mallorca, un altre jove, de pare manacorí i mare guineana, Guillem d’Efak, també comença a escriure i interpretar cançons en català. Tots dos aniran ben aviat Barcelona, on triomfaran, però sense arribar a formar part dels Setze Jutges, sinó conreant carreres paral·leles.

A propòsit de l’esmentada vinculació de la Nova Cançó amb la cançó francesa, hi ha hagut autors —Miquel pujadó, per exemple— que més endavant han intentat demostrar que, mitjançant l’acos-tament a la chanson, els incipients cantautors catalans buscaven la connexió amb la vella tradició dels trobadors occitans medievals,

GDF1.indd 12 29/11/16 10:45

El Grup de Folk 13

en l’obra dels quals es trobarien les autèntiques arrels musicals del Principat, sobretot pel que fa al repertori romancerístic. Com si tot fos una operació estratègica per tornar als orígens. No. Dubto que aquells cantautors fossin ni tan sols conscients d’aquesta missió. Ja tenien prou feina d’escriure, traduir, recopilar i interpretar uns quants temes, quan els deixaven.

Els Setze Jutges es dissoldran el 1968, després d’haver consolidat un espai propi de creació i propagació de la cançó catalana, que tam-bé té el seu ressò al País Valencià, les Illes Balears i la Catalunya Nord, on també apareixen solistes i col·lectius. Amb Maria del Mar Bonet, Rafael Subirachs i Lluís Llach s’arriba a la xifra exacta de set-ze membres, i decideixen plegar sense deixar d’animar la continuïtat del moviment, que creixerà fins a la segona meitat dels setanta. els altres membres dels Setze Jutges són Francesc Pi de la Serra, Remei Margarit, guillermina Motta, enric Barbat, Xavier elies, Maria del Carme Girau, Martí Llauradó, Maria Amèlia Pedrerol, Joan Ramon Bonet —germà de Maria del Mar— i Joan Manuel Serrat.

A més, al marge dels Jutges, hi ha molts altres artistes, com els esmentats raimon i guillem d’efak o la barcelonina Núria feliu, que desenvolupen una tasca en la mateixa direcció, tot i que ells són in-tèrprets professionals i, per tant, han de cobrar per la feina que fan, en contraposició als primers Jutges, que eren aficionats. També hi ha solistes —com el radiofonista Salvador escamilla o la jove Maria Cinta— i grups de pop i rock en català —com Els 4 Gats o Els Tres Tambors—, que adapten la música anglosaxona sense complexos. També hi ha molts intèrprets que treballen la cançó lleugera, assen-tant les bases d’un suposat “pop a la catalana”. fins i tot hi ha solis-tes d’èxit estrangers, com l’italiana rita pavone, o fins i tot espanyols, com luis eduardo Aute, que tradueixen al català els seus èxits.

Sí, la cançó no estava sola, també hi havia un important mercat de música lleugera i pop en català i es traduïen moltes cançons que havien triomfat a europa o els estats units. I també cal destacar la presència de compositors, arranjadors i lletristes que proveiran de composicions tota aquesta colla d’intèrprets: Lleó Borrell, Josep Ma-ria Andreu —autors del famós “Se’n va anar”—, francesc Burrull, Antoni Ros-Marbà, Jaume Picas… De fet, ells conformaven el motor de la factoria. esclar que tot això no hauria estat possible si la indús-tria discogràfica de l’estat no hagués estat arrelada a Barcelona, amb

GDF1.indd 13 29/11/16 10:45

Ferran Riera Vives14

directius catalans, i si la burgesia no hagués tirant endavant segells com edigsa i Concèntric. Anys després, quan les principals compa-nyies van marxar cap a Madrid, a mitjan anys setanta, aquesta franja del mercat musical en català, més comercial que compromesa, es va acabar.

Alguns d’aquests primers membres dels Setze Jutges i també altres artistes més o menys vinculats a la Nova Cançó s’acosten tímidament a la música tradicional catalana, o si més no s’aparten de la influència de la cançó francesa. deixant de banda els cantants clàssics de con-cepció antiquada, per no dir rovellada, com gaietà renom o emili Vendrell, Josep Maria Espinàs ja s’estrena el 1962 amb un epé —disc de quatre cançons—: Josep Maria Espinàs canta cançons tradicio-nals, amb “la presó de lleida”, “la cançó del lladre”, “la calma de la mar” i “Corrandes”.

El 1963, una desconeguda i oblidada cantant anomenada Mara enregistra un altre epé de cançons tradicionals. I el mateix any ir-romp un jove grup, Els 4 Gats, capitanejat per Francesc Pi de la Ser-ra, membre dels Setze Jutges, que es decanta cap al blues i el rhythm & blues, i per tant, indirectament, cap als espirituals negres nord-americans, i s’allunya dels paràmetres de la cançó francesa. fins al 1965 editaran quatre epés, incloent-hi el seu èxit “Clar i cat”. un altre artista que també treballarà en aquest sentit és el mallorquí Guillem d’Efak, que s’instal·la a Catalunya el 1964 i entre el 1965 i el 1968 enregistrarà fins a deu discos petits per a la companyia Con-cèntric. de fet, és ell qui inaugura aquest segell.

d’altra banda, el 1966, un grup de Molins de rei especialitzat a fer versions, els dracs, sorprèn amb un altre epé que tira cap al folk-rock anglosaxó, en què figura l’adaptació al català, signada per ramon folch i Camarasa i arranjada per francesc Burrull, de l’èxit d’eric Burdon & The Animals “The house of the rising sun”, convertida en “la casa del sol naixent”. el mateix 1966 debuta una altra banda barcelonina, els Tres Tambors, amb un estil proper al beat anglès que es manifesta amb un disc que inclou dues cançons impactants: “el noi dels cabells llargs”, del membre del grup Jordi Batiste, i “Romanço del fill de viuda”, composta a partir d’un poema de pere Quart i amb la música del tema “Tombstone blues”, de Bob dylan. l’any següent, els Tres Tambors s’integraran al grup de folk.

GDF1.indd 14 29/11/16 10:45

El Grup de Folk 15

I abans d’acabar el 1966 veurem aparèixer un nou epé d’una altra jutgessa, la valenciana Maria del Carme girau, País Valencià. Can-çons tradicionals, amb “Cançó de bressol”, “el rei mariner”, “l’hereu riera” i “el testament d’Amèlia”. el mateix any es posa a la venda el primer disc de llarga durada del gènere de cançó popular catala-na, Cançons tradicionals dels Països Catalans, a càrrec de Montser-rat Martorell, una soprano connectada als moviments de cant coral, equidistant alhora del paper de cantautora i de liederista. I el mateix any es dóna a conèixer discogràficament el grup de Tres, una forma-ció de l’Hospitalet de Llobregat que no fa música tradicional, però sí que s’acosta al folk i al country & western nord-americà, que també constituirà una de les tendències musicals del grup de folk. Alguns èxits d’aquesta formació, que va existir entre el 1963 i el 1970, van ser “dalt del tren”, “puff el bon drac màgic” i “la vall del riu vermell”, aquests dos últims temes en versions diferents de les del grup de folk.

el 1967 sembla que definitivament s’anima la cosa en l’àmbit de l’incipient folk. S’estrena el segell discogràfic Als 4 Vents, nascut a partir de l’Hogar del libro de la mà de l’Àngel fàbregues, sobre el qual ja parlarem més endavant. però l’esdeveniment més decisiu per a la consolidació de la Nova Cançó i els Setze Jutges com a element rellevant en la recuperació del patrimoni musical és l’aparició simul-tània de tres discos aquell mateix any. el més important és l’elapé de Joan Manuel Serrat Cançons tradicionals, amb “la cançó del lladre”, “la presó de lleida”, “el ball de la civada”, “el rossinyol”, “la presó del rei de frança”, “la dama d’Aragó”, “el testament d’Amè-lia”, “el comte Arnau”, “Cançó de batre” i “l’estudiant de Vic”. el segon disc és l’epé de debut de la mallorquina Maria del Mar Bonet, Cançons de Menorca, que inclou els temes “es llangardaix d’Alaior”, “Sa núvia d’Aljandar”, “Glossat (Piscolabis Trementina)” i “Joan, d’on véns?”. I el tercer és un altre epé de gullermina Motta, amb “la jutgessa”, “Sant Jordi gloriós”, “Si el lladre m’agrada” i “En Joan Banyes”.

per la seva banda, les corals i els orfeons també havien començat a posar l’ull en les traduccions dels repertoris del folk nord-americà i els espirituals negres, animats sobretot per l’impuls donat pel Con-cili Vaticà II als himnes religiosos que es podien cantar a missa. Ja el 1963 l’Orfeó Lleidatà, dirigit per Lluís Virgili, enregistra un epé de-dicat a aquesta nova especialitat de cants religiosos: Cants espirituals

GDF1.indd 15 29/11/16 10:45

Ferran Riera Vives16

negres, amb cinc temes, entre els quals “Vós sou, Senyor” (“Nobody knows the trouble”). Entre el 1966 i el 1967, el Jordan’s Trio edita tres epés del mateix estil (Espirituals negres i Cants d’esperança I i II, on s’inclouen tres temes adaptats pel grup de folk, “Mou, Senyor, la meva ànima”, “Vull ser lliure” i “kumbaià”. el mateix 1967, l’or-feó enric Morera publica Els èxits de Joan Baez, amb una versió del “kumbaià” que poc després popularitzarà l’esmentat grup de folk.

Aquell any s’estrena la discogràfica Als 4 Vents, amb alguns dis-cos petits dedicats als càntics religiosos dels negres nord-americans, com l’epé del Xesco Boix Bella ciao, on apareix “Vull ser lliure”, o un altre epé anònim titulat de nou Espirituals negres, interpretat pel Xesco i el Jaume Arnella amb “Kumbaià” i “Deu-me la fe”. Paral-lelament, el mateix segell edita el primer elapé del grup de folk, Festival Folk, i més endavant, el 1969 i el 1970, per rematar la ju-gada, apareixeran l’epé sense autor conegut Lloem Déu, que de nou compta amb la veu de l’Arnella, i dos nous elapés també anònims, Negro spirituals i Negro spirituals 2, que en realitat són interpretats per la Coral Sant Jordi, dirigida per Oriol Martorell, amb els can-tants solistes Maria Jesús Martí i Jaume Arnella. D’aquesta manera, Als 4 Vents s’erigeix en la principal subministradora de músiques per a l’església i el moviment escoltista. Tot seguit en parlarem més detingudament.

Tornant a la incipient discografia de caràcter tradicional, dins els Setze Jutges, el que precisament fa el número setze i tanca la llista, Lluís Llach, crida l’atenció el 1968 amb un tema propi inspirat en el romancer del segle XIX, “El bandoler”, dedicat a Joan Serra, la Pera. I el mateix any apareixen els primers discos de Pau & Jordi, el duet dedicat a recuperar el cançoner popular en clau iconoclasta i festiva. De fet, el 1967 ja havien inclòs un tema, “L’enuig de sant Josep”, al disc col·lectiu El Nadal no té 20 anys. Però és el 1968 que es desco-breixen per partida doble, amb un epé amb “En Pere Gallerí”, “La llebreta”, “la viudeta” i “la pastoreta”, i un single amb “el rei de Xauxa” i “el bon caçador”. Aquestes edicions els vinculen directa-ment al grup de folk, del qual la parella és membre, que debuta escenogràficament i discogràficament el 1967, alhora que també ho fan alguns dels seus components amb altres discos petits. en parlarem més endavant, quan arribi el moment.

GDF1.indd 16 29/11/16 10:45

El Grup de Folk 17

Abans de conèixer la gènesi del grup de folk ens haurem de re-muntar uns quants anys més enrere per assabentar-nos d’un context molt concret, que afecta l’església catalana de mitjan segle XX i el moviment escolta de la mateixa època, i també per esbrinar quins van ser els orígens de l’empresa sota la qual es va aixoplugar el col·lectiu i qui va ser-ne l’artífex, el seu “àngel de la guarda”, en paraules de Montserrat Soler. parlem de la llibreria, distribuïdora i editora Hogar del Libro, la companyia discogràfica Als 4 Vents i el seu promotor i mecenes Àngel fàbregues, un “encantador de serps” injustament tractat per la història, segons els seus acostats.

per recopilar dades i redactar aquesta informació ens hem basat en les declaracions recollides a diversos familiars de l’Àngel, com la seva dona, Joana Arbués; el seu germà, Pere Fàbregues, i el seu fill, Jordi Fàbregues. També hem parlat amb Jaume Arnella, membre del Grup de Folk i director artístic d’Als 4 Vents; Joan Soler Amigó, lletrista, adaptador de cançons i llavors dissenyador de portades de discos, i els periodistes Enric Frigola, Jordi Roura i Gabriel Jaraba, que van treballar al departament de promoció del segell, tot i que el segon i el tercer també van ser membres del grup de folk.

l’Hogar del libro era una empresa de Barcelona, una llibreria i distribuïdora fundada després de la guerra Civil i situada al carrer de Petritxol. Llavors la família Fàbregues Victory, que procedia de Menorca i que posseïa una altra distribuïdora en un pis del carrer del Cardenal Casañas, va comprar l’Hogar del libro, i cap al 1965 o el 1966 va traslladar el negoci al carrer de Bergara número 3, a tocar de la plaça de Catalunya.

2. DE L’HOGAR DEL LIBRO I ALS 4 VENTS

GDF1.indd 17 29/11/16 10:45

Ferran Riera Vives18

el matrimoni fàbregues Morlà —en aquella època, fábregas Mor-là— era d’extracció molt cristiana, de missa diària o gairebé, i tenia certa relació amb l’església, tant amb la jerarquia com amb la banda més progressista del clero. el matrimoni va tenir deu fills, i l’Àngel Fàbregues Morlà, que va néixer el 1942, en va ser el vuitè. Al comen-çament dels anys seixanta estudiava al seminari, però era molt rebel i no n’estava gaire content per diversos motius. entre d’altres, perquè no hi deixaven entrar i tocar guitarres. Esclar que amb el Jaume Ar-nella, que també era al seminari, les hi introduïen d’amagat. Al final, va abandonar els estudis eclesiàstics el 1963, quan ja era a l’últim curs, molt probablement, segons diu la seva esposa Joana Arbués, per acabar casant-se amb ella el 1966.

en tornar a l’empresa familiar, l’Àngel va treballar de valent en la redacció, l’edició i la distribució d’El Diari del Concili, una iniciativa familiar que comptava amb el suport del bisbe auxiliar Campmany, que detallava diàriament les novetats del Concili Vaticà II, que es desenvolupava llavors a Roma, inaugurat per Joan XXIII el 1963 i clos per pau VI el 1965. Allà hi havien destacat dos corresponsals que informaven per via telefònica o per teletip. el Diari s’editava en ca-talà i tenia milers de subscriptors. Va ser una experiència única, tant tècnicament com redaccionalment, perquè anava més enllà del que tractava la premsa tolerada. Això va permetre a la família Fàbregues Victory relacionar-se amb moltíssima gent, no només la vinculada a l’església, sinó també als incipients nuclis culturals i catalanistes.

Uns quants anys abans, la Joventut Obrera d’Acció Catòlica (JOAC, tot i que també figurava sovint com JOC) havia editat, el 1955, un primer cançoner en català que va distribuir l’Hogar del libro. era Cançons a flor de llavi, un quadern apaïsat on apareixien moltes cançons, sobretot amb una temàtica dirigida al món excursi-onista i als escoltes. el cançoner, que actualment es pot consultar en versió digital a Internet, va tenir un gran èxit en aquest sector, que llavors era molt actiu. Immediatament, el van seguir altres volums destinats al mateix mercat, com ara Plantem cantant i Cançons de tramuntana.

el text introductori a Cançons a flor de llavi, anònim, deixava ben clara la tradició coral “de classe” que es volia mantenir i revi-far en aquell context: “Anselm Clavé, a la nostra terra, ens donà una lliçó de com el cant pot ésser formidable palanca d’elevació de

GDF1.indd 18 29/11/16 10:45

El Grup de Folk 19

la Classe Obrera [sí, amb majúscules]. I ens deixà uns cants plens de joia, d’amor i d’esperança.” I a Cançons de tramuntana, el pare francesc de paula Baldelló delimitava els contorns d’aquesta palanca: “[El cançoner] ve a posar a les nostres mans la tonada noble i digna, en substitució de la música desvergonyida i sensual que atrofia la sensibilitat i perverteix el cor i la intel·ligència de la nostra joventut valent-se dels mitjans que li ofereixen els moderns aparells de trans-missió.” Per aquí anaven els trets inicials de la col·lecció “Esplai”, que pocs anys després rebentaria el grup de folk.

detinguem-nos una mica en el moviment escolta, ja que en gran mesura va ser el planter de què es va nodrir el grup de folk, tant pel que fa als seus propis components, com pel que fa al seu públic, com pel que fa als nombrosíssims col·lectius que van sorgir arreu dels països Catalans imitant-los. el moviment escolta, o dels boy scouts, va ser fundat el 1907 pel militar britànic robert Stephenson Smith Baden-powell i va iniciar les seves activitats a Catalunya cap al 1912. Josep Maria Batista i Roca li va donar un important impuls a partir del 1928 i va viure un primer auge durant la II República. Passada la guerra Civil, el moviment viu un redreçament gràcies a la tasca de mossèn Antoni Batlle, la delegació diocesana de l’escoltisme i, des d’una perspectiva laica, l’Associació Catalana d’escoltisme.

Al llarg dels anys cinquanta, seixanta i setanta, el moviment es va anar desprenent progressivament del seu caràcter militarista i va oferir tota una alternativa al jovent per les activitats col·lectives que proposava, amb la vida a la natura, l’excursionisme i les iniciatives culturals en general. els focs de camp van ser els seus actes més re-llevants, on es cantava i ballava i on els incipients grups d’animació desenvolupaven les seves propostes, en molts casos com a pas previ a la seva professionalització en el camp del teatre, els titelles, la poesia o la música.

“els centres excursionistes i els agrupaments escoltes”, diu gabriel Jaraba, “són els nous elements associatius que s’introdueixen a Cata-lunya. després de la guerra, el moviment escolta dels anys cinquan-ta havia quedat reduït a uns quants agrupaments escoltes, vinculats a Montserrat. Quan la diòcesi de Barcelona assumeix el moviment escolta i crea la delegació diocesana d’escoltisme que fins llavors depenia de la Joventut d’Acció Catòlica, s’amplia la xarxa i a través de les parròquies arriba als barris.”

GDF1.indd 19 29/11/16 10:45

Ferran Riera Vives20

Molts dirigents polítics i socials dels primers anys de la democràcia van sortir de les files de l’escoltisme. De fet, políticament, aquest mo-viment va constituir la principal manera de contraposar-se a l’orga-nización Juvenil Española (OJE) del Frente de Juventudes franquista, amb la qual es van arribar a produir alguns enfrontaments.

un cop mort el dictador, però, el moviment escolta va entrar en de-cadència i fins i tot va acabar essent ridiculitzat amb els qualificatius despectius de kumbaiïsme i el xiruquisme, promoguts molt sovint per persones que pocs anys abans havien practicat els mateixos costums i que ara volien desempallegar-se d’aquell estigma per acostar-se a una suposada modernitat.

I ara tornem als cançoners, que, com es pot deduir, van trobar el seu caldo de cultiu en els esmentats focs de camp dels escoltes. després de l’èxit de Cançons a flor de llavi, van seguir altres vo-lums, com els esmentats Plantem cançons i Cançons de tramuntana, amb els quals es va iniciar la col·lecció “esplai”, que amb el temps va arribar a editar una cinquantena de llibrets apaïsats. Val a dir que aquests cançoners fins i tot havien recollit algunes cançons de muntanya d’origen alemany amb contingut feixista, habituals de les Joventuts Hitlerianes, que probablement havien estat traduïdes al català por mossèn Batlle, que havia viscut a Alemanya, ignorant-ne la procedència. fins i tot s’havia arribat a traduir el tema “lily Mar-len”, presentant-lo com una cançó de muntanya.

El Jaume Arnella recorda que “l’escoltisme també publicava amb l’editorial Mf (Martorell ferreny) un fulls amb lletres i partitures de cançons”. Mentrestant, malgrat l’èxit assolit, la JOAC decideix retirar-se del negoci dels cançoners. l’Àngel fàbregues, per la seva banda, havia començat a editar cançons soltes per a l’església, com “kumbaià” o “deu-me la fe dels meus pares”, ja que el Concili Va-ticà II havia autoritzat, entre altres coses, la possibilitat de cantar a missa en llengua vernacla, i finalment va endegar una nova empresa amb l’Hogar del libro, que d’aquesta manera es constituïa definiti-vament en editora: la recopilació i publicació de nous cançoners en l’esmentada col·lecció “esplai” que incloguessin els acords de cada cançó i unes il·lustracions amb les posicions dels dits en el mànec de la guitarra.

Amb aquest objectiu, el 1964 va reunir un grup de gent, en el qual hi havia el Jaume Arnella; un altre company del seminari, el Miquel

GDF1.indd 20 29/11/16 10:45

El Grup de Folk 21

raventós, que era professor de català i va exercir de corrector, i l’Ar-seni Sallent, que venia del camp de l’escoltisme, on l’Àngel també era molt actiu. l’Arseni va ser el fundador de la botiga la Tenda, al carrer de pau Claris de Barcelona, dedicada a la venda de material per a excursionisme i esports de muntanya, i més endavant també va ser impulsor de l’editorial oidà i de la distribució de material audio-visual per als moviments escolta i de colònies.

El col·lectiu es deia Equip Telstar 33 —nom d’un satèl·lit posat en òrbita pels estats units— i amb ells també col·laborava un altre ex-seminarista, el Joan Soler Amigó, en qualitat de traductor i adaptador de moltes cançons i també com a creador de lletres pròpies, que, entre d’altres, musicaria Jaume Arnella. A més, com recorda el Gabriel Ja-raba, l’Equip Telstar 33 treballava en connexió amb grups d’anima-ció, jocs i danses vinculats al món de l’escoltisme, la nova pedagogia activa i l’escola rosa Sensat de formació de mestres, i al voltant de pedagogs i sociòlegs, que després fundarien l’Institut Catòlic d’estu-dis Socials (ICeSB)

“Nosaltres dèiem”, assenyala Arnella, “que els cançoners d’abans eren una mica encarcarats i carques. estaven dominats per l’església o per la JOAC i sempre feien reedicions del mateix material. Nosal-tres volíem fer cançons més actuals. Era l’època del començament de la cançó catalana, que havia arrencat cap al 1962, i volíem difondre aquest repertori. A l’Uel·lé ja en surten algunes, i també traduccions del Gilbert Becaud i de la Françoise Hardy. Volíem renovar el reper-tori de l’excursionisme incorporant les cançons d’aquell moment.”

Jaraba assenyala que hi havia un antecedent de tot això: “Era una còpia de l’escoltisme francès. A frança hi havia grans trobades i grans focs de camp. Hi havia grups d’animació amb guitarres i acordions que feien cançons d’animació i també de tradicionals, que no eren artistes professionals ni estaven vinculats al món de l’espectacle, sinó vinculats al mateix escoltisme i la pedagogia activa. I aquí, el seu equivalent eren el Jaume Arnella i el Joan Soler Amigó, que tenien com a model les cançons populars catalanes adaptades al moment actual. Perquè no es tractava de fer com els Setze Jutges, que feien una cançó cultural per ser escoltada, sinó de fer una cançó per ser cantada en grup.” Per la seva banda, el Jordi Roura parla de la influència que hi van exercir alguns intèrprets francesos d’aquest moviment, com Les Frères Jacques, Les 4 Barbus o el pare Duval.

GDF1.indd 21 29/11/16 10:45

Ferran Riera Vives22

Així doncs, tots plegats van començar a recopilar, traduir i escriu-re cançons i a editar-les a la col·lecció “esplai” en uns llibrets de butxaca que van tenir una difusió impressionant. el més conegut és Uel·lé, amb un títol extret d’aquell “Obenuno”, suposadament pell-roja: “Uel·lé, malumbà, malagüé…” Aquest cançoner, editat el 1964, va vendre en dos anys 26.000 exemplars. el segon va ser Iukaidí (“Iukaidí, iukaidà”, cançó popular tirolesa), i a continuació van venir els espirituals negres. durant la segona meitat dels anys seixanta, la demanda anava en augment i els cançoners es van vendre moltíssim. eren, en conjunt, una barreja de temes de la Nova Cançó, cançons de missa i espirituals negres, cançons de muntanya i de marxa, cançons tradicionals catalanes i d’arreu del món, temes del nou folk nord-americà i del beat britànic, cançons espanyoles i sud-americanes, composicions pròpies… Van tenir tant d’èxit que algú va pensar a promocionar els cançoners amb la publicació de discos que ajudessin a promocionar les cançons més populars. I així va néixer, concreta-ment el 7 de novembre de 1967, el segell discogràfic Als 4 Vents, en principi concebut per promocionar els cançoners entre aquells que no sabien música i que esdevindria la companyia del grup de folk i els seus solistes, de la música progressiva, de Falsterbo 3, d’Ara Va de Bo i de moltes altres aventures.

En aquell temps, que devia ser la tardor del 1967, el Gabriel Ja-raba, que estava buscant feina, arriba un dia a l’Hogar del libro, es presenta a l’Àngel Fàbregues i li diu: “«Jo toco amb Els Tres Tam-bors, estic al moviment escolta i treballo amb editorials i impremtes. Ja conec tot això. El que vosaltres feu, jo ho sé fer. Toco la guitar-ra, canto i puc fer feines d’edició i de promoció.» I l’Àngel, que era molt intuïtiu, em diu: «demà comences». llavors encara no existia el Grup de Folk, però els de Telstar 33 ja estaven pensant a fer una edi-tora de discos, i jo ja tenia certa experiència amb les gravacions amb Els Tres Tambors. I amb l’Arnella com a director artístic i jo com a productor discogràfic, que no en tenia ni idea, vam fer el primer disc d’Als 4 Vents, amb quatre cançons del Iukaidí.”

Per saber més dels inicis de la companyia discogràfica Als 4 Vents i del seu fundador, ens submergirem en la lectura del llibre del Jordi Sierra i fabra Història i poder del rock català, que va aparèixer en castellà el 1977 i va ser reeditat en català el 2007. Així és com l’autor definia el personatge i el seu projecte:

GDF1.indd 22 29/11/16 10:45

El Grup de Folk 23

Àngel Fàbregues és un personatge difícil de descriure, potser perquè no té res de complicat. Qualsevol el pot confondre amb un intel·lectual amb aires de boy scout i aspecte de burgès de classe mitjana. Si no fos perquè en el món d’avui ho considero un insult, m’atreviria a dir d’ell que és una bona persona. el seu únic defecte o virtut fa vuit anys era estar molt més boig que tots nosaltres. Tampoc no és que fos un altruista o res de semblant. ell va muntar Als 4 Vents per pur negoci. El que passa és que les coses es van des-bordar, es va sentir immers en el corrent i va acabar sent el primer heroi (o màrtir) de la Música Progressiva (així, amb majúscules) a Catalunya. la prova és que, quan ell no va poder continuar, el moviment se’n va anar en orris i va tardar quatre anys a tornar a caminar.

Als 4 Vents va ser Màquina!,Vértice, Música Dispersa i Agua de regaliz. També va ser moltes coses més, però val més que sigui el mateix Àngel fàbregues qui parli i recordi aquells fets que van fer la història. Molts d’aquells fets han sortit de mare, han perdut objectivitat o, com és natural, fins i tot s’han mitificat. No hi ha res de mite, a Als 4 Vents. Llavors va ser com si a un cec li posessin ulls nous. Encara existeix el pis al 78 del carrer de Trafalgar de Barcelona, gairebé sense mobles, amb paquets de pòsters, postals, cobertes, papers i cintes pertot arreu. encara continua allà Àngel fàbregues… I avui la història sembla senzilla i normal. però us asseguro que no ho va ser.

A continuació, és el mateix Àngel fàbregues qui rememora aquells anys: “Als 4 Vents va néixer dins l’Hogar del Libro, una de les tres distribuïdores de llibres més importants de Barcelona, dirigida per la família Fàbregues. La Joventut Obrera Catòlica editava uns cançoners en català (Cançons a flor de llavi) que van ser l’avantsala de l’editorial Nova Terra. del primer, se’n van vendre 100.000 exemplars [molt probablement es tracta d’una exageració], i aquest èxit va portar a treure el segon. Com a propaganda d’aquests cançoners, es va crear Als 4 Vents. Recordo que el primer que vam fer va ser allò dels es-pirituals negres, el «kumbaià» i tot això. Vam produir els primers discos, sempre com a suport a la panacea que semblava que eren els cançoners, per fer que la gent els comprés en sentir els discos. per a nosaltres, allò dels discos era una simple propaganda. edigsa i Con-cèntric, les dues editores discogràfiques de llavors, no els van voler

GDF1.indd 23 29/11/16 10:45

Ferran Riera Vives24

distribuir perquè van considerar que estaven molt mal fets. No vam tenir més remei que crear Als 4 Vents, però dins l’Hogar del Libro, al carrer de Bergara número 3. Ens vam veure obligats a vendre nosaltres mateixos els discos i distribuir-los. I al principi vam vendre molt, tant que fins i tot vam formar un grup de gent que cantés les cançons i les gravés. Així va començar el Grup de Folk de Barcelona, i Als 4 Vents es va constituir com a editorial. Així era vora els anys 1965 i 1966 [crec que, concretament, el segell va arrencar al novembre del 1966].”

Si voleu saber més coses de l’Àngel fàbregues, les trobareu més endavant, a la segona part, a l’últim apartat dedicat als companys de viatge del col·lectiu. I ara sí, ara anem a parlar del Grup de Folk.

GDF1.indd 24 29/11/16 10:45