comú (sense isme) - marina garcés
DESCRIPTION
Pensar allò quotidià des d'una filosofia que ens manté en un món comú. UNa interdependència irrenunciable, que és també potència política. Una forma de pensar el comú sense mitificar-ho . Pensaré Cartoneras 2016, amb permís de Nativa.cat Més a http://www.pensarecartoneras.wordpress.comTRANSCRIPT
Comú(Sense Isme)
Marina Garcés
Pensaré Cartoneras és un principid'existència, és també una aposta. Es tractade visibilitzar textos de marges en formatsde marges. El material reciclable és tant elrecipient –la vida del cartró– com elcontingut –la vida en els textos–. Les ideespoden ser també reciclables, viatgeres is'han d'apropiar. Per això els textos sónreproduïbles, oberts, manipulables sotauna idea ja coneguda:
“text global, tapa local”.
El projecte naix d'un impuls per a unapràctica/teòrica de la vida digna. Els textosaquí són una forma d'aquest interès perconstruir coneixements junt/ amb/ para/entre els moviments crítics d'allò socialque aposten per l'autonomia. Autonomia(pràctica–paraula–concepte–límit), que nove del grec si no del llenguatge comú quecompartim aquells que diem estar “a baix ia l'esquerra”.
Pensaré Cartoneras publica amb una
Llicència Par
Atribució – Compartir Igual –No Capitalista
Els textos d'aquest volum van ser originalment publicats al portalNativa.cat, es publiquen amb autorització del seu editor.
La Realidad (Zona de Selva Frontera)
2016
Una Invitació a llegir – Comú (sense isme)1
Lectura i Comunitat3
La Balsa17
Sé d'un lloc23
El Factor Humà 27
Dormir per a Resistir 31
L'habitació interior37
Carta als meus estudiants (i a tots aquells a qui avergoneix continuar obeïnt).
41
1
Una Invitació a llegir:
Comú (Sense isme)
El món tal com ho veiem, suspès, sostenint-se amb prou feines
de res abans de deixar-se anar a les mans del desconcert. El món,
aquest, amaga i *visibiliza al mateix temps la potència d'una vida
quotidiana en col·laboració, compartint: viure junts és inevitable i
pensar-ho des d'aquí ens permet posar primer l'afectivitat i
l'empatia com a pràctica política primera.
El *Espai en *blanc entre el jo i el jo és el món comú.
El món comú és el món en el qual vivim
El món en què vivim és nostre.
Nostra és la realitat, seu és el realisme.
El realisme aixafa el comú. El realisme és un imaginari
totalitzador que exigeix la mobilització total dels mitjans en
contra de la dignitat.
La dignitat és autodenominada, el dret és un espectre posat en
un llibre.
2
De què va aquest llibre?
Els mitjans, els límits, l'interior, la foscor de la llum, allò que pot
donar-nos forces i que eximeix qualsevol teleologia, qualsevol
promesa de terra promesa i que parteix d'una profunda i radical
presa de partit pel present en el qual ja tenim la majoria d'exemples
i potències per a la reconstrucció d'un món nostre: real. De fer
política des de l'afectivitat. D'un poquet de vergonya, una mica
d'organització i valentia per mirar amb altres lents totes les
possibilitats que ens envolten.
Pensaré Cartoneras24 de Maig de 2014
Caracol de la Realidad (Selva Lacandona, Xiapas, Mèxic)
3
Lectura y Comunidad
Lectura i desig de comunitat
És interessant veure com en un moment de destrucció de la vida
col·lectiva i d’assetjament a les persones com el que estem
vivint, la lectura i potser més encara l’escriptura, reapareixen
com una pràctica que fa comunitat o, més aviat, que organitza i
articula comunitats molt concretes: grups de lectura,
biblioteques populars, col·leccions digitals, punts d’intercanvi de
llibres, llibreries petites, especialitzades i alternatives, projectes
editorials independents vinculats a grups d’aficionats a
determinades corrents o pràctiques literàries, blogs, plataformes,
etc. A l’hora, a les institucions tradicionals (escoles, universitats,
espais familiars) cada cop es llegeix menys, o amb més dificultat.
Aquesta efervescència respon a un desig de comunitat i de
cooperació que s’expressa avui en molts àmbits de la vida:
econòmic, cultural, alimentari, educatiu, tecnològic… En aquest
sentit, hi ha un fenomen en aquestes comunitats de lectura-
escriptura que es dóna en continuïtat amb tots aquests mons i
pràctiques.
4
Però més enllà d’aquesta constatació, la qüestió és: en quin
sentit pot fer comunitat la lectura? Crec que l’especificitat de la
lectura és que fa comunitat desencaixant tota comunitat. No és
un joc de paraules: com intentaré explicar, la lectura és
l’experiència d’una desviació tant del jo com del nosaltres que
amenaça la manera com aquests funcionen socialment.
Per una banda, la lectura exposa el Jo a una experiència de la
soledat que no té res a veure amb l’aïllament de l’individu, ja
sigui de l’individu-víctima, aïllat en el seu fracàs, ja sigui de
l’individu triomfador, aïllat en el seu èxit. La soledat del lector
és una soledat buscada, plena i molt acompanyada. Per això,
per altra banda, la lectura exposa el nosaltres a una experiència
de la complicitat que no depèn de cap comunitat preexistent,
identificable o representable. Llegir és entrar, doncs, en una
soledat que inventa els seus propis còmplices: autors,
personatges, amics, interlocutors, i que no pot deixar de fer-ho.
Cada llibre obre un món d’afectes, dins i fora d’ell, d’idees que
connecten amb d’altres, etc, desencaixant els mapes identitaris,
polítics, afectius, ideològics, estètics, lingüístics…
Des d’aquesta insòlita relació entre soledat i complicitat,
l’experiència de la lectura desplaça la dualitat individualisme –
comunitat a la relació inseparable soledat – complicitat. Així,
5
com veurem, ens permet pensar la potència d’unes comunitats
indomables, no normalitzables ni normativitzables i buscar
estratègies concretes per a combatre els molts esforços que el
poder sempre ha dedicat a neutralitzar aquest potencial
incontrolable de les comunitats de lectors.
Individualisme i comunitat
Individu i comunitat són conceptes complementaris. El desig de
comunitat és l’altra cara de l’individualisme. Sempre han anat
junts, des del cristianisme fins a la formació de les societats
modernes. La nostàlgia de la comunitat, la comunitat com a
solució, resolució o reconciliació és la idea d’allò perdut o d’allò
a recuperar que acompanya els fills de Déu, cada un d’ells
exposat a la mirada del Pare, en el seu peregrinar per la vida
terrena, i és també la que acompanya l’errància de l’individu
modern.
Tinc la impressió que avui tendim a reproduir aquest esquema,
que tornem a mirar cap a una de les ficcions més antigues
d’Occident, la comunitat perduda, per trobar-hi una salvació: la
salvació a través de la presència i de la pertinença, de
l’organicisme i de la transparència. Aquest esquema és una
trampa que ens fa passar de la crítica a l’individualisme a
6
l’entrega acrítica a la idea de comunitat (si l’individu és el
problema, la comunitat és la solució; el que l’individu espatlla,
la comunitat ho resoldrà). Així, el vertader problema queda
tapat amb una solució en fals que bloqueja la crítica
imprescindible a les formes com s’ha encarnat política i
culturalment l’ideal de comunitat al llarg de la nostra història
no massa llunyana, així com en el nostre present.
Tant la categoria d’individu, com la seva parella, la de
comunitat, tanquen amb respostes política i socialment
codificades la vertadera pregunta, que no és com ser comunitat
sinó “com volem viure junts?.” Com viure junts, de tal manera
que aquest viure sigui digne i just per tots? El repte és
mantenir oberta aquesta qüestió, no per recrear-s’hi, sinó per
experimentar des d’ella, per seguir vivint, respirant i obrint
noves possibilitats de vida. Tinc el convenciment que la lectura
és una de les pràctiques que fa possible que aquesta qüestió es
mantingui oberta i viva, no perquè s’escrigui i es llegeixi sobre
el tema, cosa que arriba a molt pocs, sinó perquè la lectura
mateixa és una pràctica que trenca el codi, que interfereix i
saboteja tant l’individu com la comunitat, en tant que unitats
de mobilització, de representació i d’identificació. Qui sóc jo
quan llegeixo? Qui som nosaltres quan llegim? On som i en
quin temps? Amb qui? La soledat i la complicitat de la lectura
7
trenquen els contorns reconeixibles i per tant, controlables,
tant del jo individual com del nosaltres comunitari.
Lectors indomables
La lectura no és només l’accés a un conjunt d’obres, continguts
i referències. Penso que sobretot és un hàbit, una gramàtica de
gestos que d’alguna manera canvia el pas, o el compàs, de la
vida personal i col·lectiva. Aquests hàbits es contagien,
normalment de manera irreversible, quan un mestre que
desatén les seves funcions institucionals, passa de sotamà un
llibre dient-li a un estudiant “té, és per tu”; o quan un amic o un
cosí gran et deixa els seus llibres preferits, o quan veiem passar
algú que no sabem perquè ens agrada en la seva manera
d’agafar un llibre entre les mans, seure en un banc o en un
seient del metro i torçar lleugerament el cap… A mi, aquesta
reflexió sobre la lectura em porta a la proximitat física de dos
dels lectors que m’han marcat, que m’han contagiat la seva
gramàtica de gestos més profundament: la meva àvia materna i
el meu avi patern.
Els meus propis gestos, els meus propis hàbits, m’han portat a
les inacabables nits de la meva àvia, que sempre dormia o
llegia, mai no ho sabíem, amb el llum encès i un llibre sobre el
8
pit. Era una noia molt jove quan la guerra va interrompre els
seus estudis d’art i el franquisme li va fer 7 fills. Autodidacta a
partir d’aquest moment, no va deixar mai de llegir, de tot, ni
una sola nit, encara ho fa avui amb 90 i molts anys, però
mentre va exercir de mare de família nombrosa i amb
dificultats econòmiques, va haver de fer-ho fora d’hora, fora de
la vista, en hores “fora de servei”, per dir-ho d’alguna manera.
M’explica que de petita feia el mateix tancant-se al water sense
tenir cap necessitat d’anar-hi, perquè la deixessin llegir
tranquil·la la pila de germans que tenia, així que, a prop d’ella,
vaig aprendre ben aviat que la lectura té a veure amb algun
tipus de desviació respecte els espais visibles i respecte a les
funcions de la vida social i familiar.
El meu avi patern no feia servir la invisibilitat de les nits, però
sí la invisibilitat, o el secret, del seu “despatxet” privat. El
despatxet, així en deia, no era el despatx on exercia d’advocat
ni cap estança familiar. Era una habitació fosca al fons del
passadís, sempre tancada, on tothom, especialment els nens, hi
teníem prohibit entrar, encara que tots, imagino, ho vam
intentar d’amagat alguna vegada… Era el lloc on llegia i
escrivia poesia, i on guardava la seva biblioteca, la bona, que no
ensenyava ni lluïa. En aquest cas, la seva desviació ho era
respecte l’espai familiar i també respecte el professional. Ni
9
pare, ni marit, ni advocat… qui era i amb qui estava el que
llegia i escrivia tancat allà dins?
Estem intentant pensar la relació entre lectura i comunitat, i jo
us porto a les nits incansables d’una mare de família nombrosa o
al despatxet secret d’un advocat-poeta de Barcelona… Dos
gestos singulars, invisibles. I és que en aquestes nits i en aquests
llocs secrets hi trobo el sentit profund de la lectura com a
interrupció que ens posa necessàriament “fora de servei” i en
relació amb “altres companyies” que no són les que ens situen i
ens fan funcionar socialment. El lector, estant fora “fora de
servei”, ja no és només un individu. I les companyies que es
busca ja no són cap comunitat reconeixible. Per això, la lectura
és asocial. Com la comunitat dels amants, que destrueix la
societat, com deia enigmàticament M. Blanchot. I a l’hora, no
deixa de ser extremadament col·lectiva.
Per això la lectura és tan perillosa.
Reinventa la comunitat
desencaixant-la, fent-la
irrepresentable, incon-trolable,
impossible de conduir i de monitoritzar. Perquè els lectors són
aquells que no tenen por d’estar sols (a la nit o en una habitació
fosca o enmig del carrer més sorollós) i que són capaços
d’inventar i d’anar a trobar els seus propis còmplices.
“Crec que l’especificitat de la lectura és que fa comunitat desencaixant tota comunitat”.
10
Neutralitzar la lectura, controlar les comunitats
Si Spinoza deia allò que no sabem què pot un cos, ara podríem
dir també que no sabem què pot un lector. D’aquí que el poder,
des de sempre, hagi inventat maneres de controlar tant els
cossos com els lectors. Les maneres com el poder neutralitza la
lectura es poden resumir, bàsicament, en tres: per destrucció,
per distracció i per codificació.
La destrucció del poder indomable de la lectura passa per
formes clàssiques com la condemna a l’analfabetisme, la
censura, les llistes de llibres prohibits, però també a través de
formes més sofisticades, com la violència mercantil que
condemna tants llibres a no existir, a no ser visibles o a
desaparèixer i tants lectors a no poder-hi accedir.
La distracció, en segon lloc, és un mecanisme de neutralització
de la lectura més imperceptible i subjectiu. Quanta gent avui
sent que, tot i desitjar-ho, no pot llegir? Llegir es converteix en
un luxe escàs, en una situació excepcional arrencada a la
competència amb moltes altres fonts d’estímuls, tv, noves
tecnologies, activitats, etc. Però no es tracta d’una competència,
només, sinó d’una guerra pel monopoli de l’atenció que passa
11
avui per privilegiar la cultura de la interactivitat. Si no s’està
actiu i comunicat, no està passant res. Això està claríssim en la
manera com ens sol·liciten els mitjans i les noves tecnologies,
però també, de manera molt clara, en els nous mètodes
educatius, tant a l’escola com, cada cop més, a la universitat. La
qüestió és: tenir la gent ocupada i activa perquè no faci res
d’imprevist, mantenir-la atenta, monopolitzar els seus focus
d’atenció. La qüestió és, doncs, no deixar la gent en pau, perquè
no pugui pensar, perquè no pugui anar-se’n, perquè no pugui
fer seves les nits ni els seus llocs secrets.
Si els dos mecanismes anteriors són d’impedir o dificultar la
lectura, hi ha una tercera via per a neutralitzar els seus efectes
indomables, que és codificar-la, codificar com llegir. Aleshores,
la lectura mateixa és domesticada i es converteix, al seu torn,
en una poderosa eina de domesticació. Les maneres com això
succeeix les coneixem molt bé:
1. Reconduir lectura al llibre sagrat, a la transmissió d’un dogma
(religiós, científic, polític), monopolitzat per la seva cort
d’intèrprets (sacerdots, acadèmies, partits, organitzacions…).
2. Presentar la lectura com l’accés al coneixement d’un corpus
literari i al reconeixement d’un estatus social i cultural. Llegir
significa, aleshores, il·lustrar-se. Així és com una determinada
12
concepció de la cultura i de l’educació han domesticat la
lectura i la seva funció social.
3. Tancar la lectura en l’àmbit especialitzat i rígidament
compartimentat de la literatura experta, convertida avui en el
tot de la vida acadèmica, del que s’ensenya, el que es llegeix i
el que s’escriu avui a les universitats. La vida acadèmica
queda així degudament aïllada, també, del contagi del poder
indomable de la lectura.
4. Finalment, la incorporació de la lectura als productes de
temporada, a les modes i a la venda ràpida de mercaderies per
al consum massiu. El llibre s’incorpora aleshores al ritme cada
cop més vertiginós del consum, gregari i a l’hora
individualitzat, de novetats que ens donen la pauta del que
hem de llegir a cada moment.
En els quatre casos, una forma codificada de lectura serveix per
a gestionar i tancar l’experiència que podem fer de la
comunitat. La comunitat indomable dels lectors, d’aquells que
saben estar sols i a l’hora anar a trobar els seus propis
còmplices, queda neutralitzada aleshores com a comunitat
religiosa o política; com a comunitat cultural i de classe; com a
comunitat científica o, finalment, com a comunitat dels
consumidors, units per estar consumint els mateixos productes
al mateix temps. Són quatre experiències de la comunitat
previsible, controlable, que dirigeixen la complicitat i
13
neutralitzen la soledat. Fomentar la lectura és, d’alguna
manera, provar de sabotejar-les, de fer-les impossibles, de
buidar-les, desencaixar-les…
Alguns objectius, alguns infinitius
Potser avui no n’hi ha prou amb deixar el llum encès a les nits
o amb tenir una habitació secreta. Sabem que n’hi ha, que
sempre hi haurà llums encesos a la nit i que la ciutat està plena
de llocs secrets que algú ha fet seus per anar a llegir. Però les
forces que s’esmercen avui en la destrucció, distracció i
codificació de la lectura són moltes i molt sofisticades. La
determinació personal i irreductible dels lectors necessita
aliances més fortes. Potser estem en un moment en què
necessitem estratègies col·lectives per poder estar sols, per
poder fer-nos amos de la nostra soledat i poder, així, inventar
els nostres còmplices. Des d’aquí, té sentit defensar una aposta
col·lectiva per la lectura i desenvolupar estratègies situades que
ens facin capaços de travessar els intents de destruir-la, de
distreure-la i de codificar-la. Per orientar d’alguna manera
aquestes estratègies, crec que hi hem de situar, almenys, quatre
objectius imprescindibles.
14
1. Des-saturar. Aquest ha de ser el primer objectiu de tota
aposta que es proposi fer possible l’experiència de la lectura.
Des-saturar l’atenció (buidar d’activitat, de programació,
d’interacció); des-saturar els temps i els llocs (obrir espais en
blanc on poder estar sense funcionar, ja siguin biblioteques,
aules o places okupades a cel obert); i des-saturar, finalment,
la ment. És a dir, aprendre a relacionar-se amb el no-saber, a
fer-li lloc. Recordem-ho, és molt antic: no llegeix qui sap, sinó
qui no sap, per molts coneixements que tingui.
2. Interpel·lar. Explicava Kafka al seu amic Oskar Pollack en
una carta que la lectura és un cop de puny que sacseja el mar
gelat que portem dins. Sigui de manera dolça o violenta, la
lectura sacseja, escalfa la gelor, derrueix els murs de la
indiferència. Llegir és deixar-se tocar per aventures que no
hem viscut, per amors que no hem tingut, per idees que ens
assalten i que ens desplacen, per presències que fan la nostra
vida diferent. Això és el que, normalment, no deixem que ens
passi, ni llegint, ni vivint amb els altres. Des de les aules, les
biblioteques o des de l’amistat, hem de fer servir la lectura
com una eina d’interpel·lació i no com una font de
reconeixement, autocomplaença o legitimació.
3. Compartir. Potser aquest és un dels verbs que ha tingut més
fortuna en els darrers temps. Nucli de les pràctiques
cooperativistes, des de les seves formes més clàssiques fins a
la influència de l’actual moviment per la cultura lliure,
compartir ha passat a ser una de les activitats que irriga, amb
15
més força la xarxa 2.0, també en les seves versions comercials
i monopolistes. Però, n’hi ha prou amb compartir per fer
comunitat? I en què consisteix compartir? Moltes de les
realitats col·lectives que es basen avui dia en la pràctica del
compartir tendeixen a la creació de grups autorreferents: és a
dir, a grups que es reconeixen entorn d’uns gustos, productes
o idees molts determinades i intercanvien el que ja esperen i
saben que els interessa. L’experiència de llegir trenca
precisament l’autorreferència: la del qui escriu, exposant-se i
donant-se a no sap qui, la del lector compartint i fent seu
aquest gest. Abans ho dèiem: les complicitats del lector són
incontrolables, per això la lectura és una bona base des d’on
portar la pràctica del compartir més enllà de les identitats
previsibles i de l’autorreferència. Compartir és creuar mons i
referències, contaminar expectatives, donar-se a qui no toca,
quan i on no toca.
4. Cuidar i persistir… en els efectes causats pels tres anteriors.
Per a fer possibles les comunitats indomables de lectors, per a
fer sostenibles la nostra soledat i les complicitats que neixen
amb ella, no ens poden valdre els invents d’un dia, els
projectes que només comencen, la cultura de la innovació
permanent. L’aventura i l’experimentació necessiten duració.
16
Un matí qualsevol en una escola de la meva ciutat
Fa poc, una amiga em va explicar que a l’escola on van les
seves filles havien posat en marxa una nova mesura
pedagògica. Davant dels mals resultats educatius d’una escola
social i culturalment complicada, i davant de la impotència a
l’hora de millorar-los per la via dels recursos i el suport
institucional, els mestres havien decidit posar tots els nens de
l’escola a llegir, tots a l’hora, de 9 a 10 cada matí, començar el
dia, des de P3 fins a 6è, llegint. M’agrada pensar, al matí, quan
jo també estreno el dia, en el gest silenciós, o potser no tant, de
tots aquests nens i nenes llegint junts. M’agrada imaginar quins
llibres deuen tenir entre les mans. Però encara m’agrada més
no poder-ho saber, no tenir-ne ni idea. Com no sé què llegia la
meva àvia a les seves nits, o el meu avi al seu despatxet secret.
És aquest no-saber el que desencaixa els contorns de la meva
ciutat i la fa, a moments, més respirable.
17
La Balsa
En record dels 15 cossos obligats a ofegar-se al nostre mar, rastreclamorós dels innumerables qui hi desapareixen en silenci cada
dia.
Les institucions s’esquerden i nosaltres ja correm a salvar-les
del desastre i a pensar com renovar-les. Estrany, si pensem en
tants anys de crítica anti-institucional, del 68 fins ara. Però
normal, si recordem que alguna cosa del que té a veure amb les
institucions que ara cauen també era nostre, tot i que ens hagin
estat expropiades.
Que qualsevol, que un qualsevol, pugui accedir a la millor
medicina, que hi hagi escoles obertes a l’alegria i al desig
d’aprendre dels nens de cada barri, que la justícia respongui al
greuge del més desprotegit, que els polítics puguin ser recolzats
o canviats per la gent amb el seu vot, que hi hagi convenis
laborals o que determinats serveis estiguin garantits no són
només les prebendes d’un pacte a canvi de pau social. Són els
somnis, els principis i les necessitats per les quals moren i
lluiten, encara avui arreu del món, molts homes i dones.
18
Coneixem la història de la instrumentalització d’aquestes
conquestes i d’aquestes lluites. Coneixem la recomposició del
poder a partir de la lluita col·lectiva. Sabem com acaben els
somnis. És per això que en aquests moments molts ens trobem
entre l’estat d’alerta i la paradoxa. Estat d’alerta, per una banda,
per no tornar a caure a la trampa, a la trampa de repetir la
història injectant sang i idees noves a un sistema que finalment
sempre enforteix els mateixos òrgans. Som fills de les
conquestes que ens han donat una vida relativament digna,
però no som esclaus dels seus límits ni dels seus xantatges. No
volem restaurar el sistema. Això ens obliga avui, per una altra
banda, a moure’ns en el terreny de la paradoxa: entre el dins i
el fora, la institució i els moviments, l’espontaneïtat i
l’organització, la construcció i la destrucció, l’estabilitat i la
mobilitat, la solidaritat i l’antagonisme.
Les paradoxes són aquelles
relacions entre dos termes que no
tenen solució ni terme mig. Els dos
extrems de la polaritat s’han de
mantenir en una relació d’unitat
activa, tensa, irresoluble, en
continu desplaçament. Qualsevol intent de trencar la paradoxa
i recuperar la coherència d’un dels seus pols és una victòria del
poder i de la seva lògica de la identitat: o dins o fora, o a la
“Per sostenir la paradoxa, per pensar el possible contra el possible, no calen fórmules sofisticades i impronunciablest”.
19
institució o amb els moviments, o estable o mòbil, o espontani
o organitzat, etc. Mirada policial, mirada metafísica: principi de
no contradicció que tanca i recomposa el camp dels possibles.
Per sostenir la paradoxa, per pensar el possible contra el
possible, no calen fórmules sofisticades i impronunciables, com
va assajar en algun moment la filosofia deconstructiva i
postmetafísica. Hi ha imatges potents i senzilles que ens donen
la pauta d’una radicalitat concreta i practicable, d’una posició
que s’aixeca i es movilitza subvertint els marcs dicotòmics del
poder. Una d’elles és la de la balsa, amb què el pedagog francès
F. Deligny explicava les seves pràctiques educatives ens els
marges del sistema educatiu, del llenguatge i de la civilització*.
Eren pràctiques que no es posaven ni dins ni fora i que
travessaven la dicotomia del risc o la seguretat, el deliri o la
legitimitat. No buscaven posar-se en contra, sinó fer la vida
vertaderament vivible i amb això creaven la seva pròpia
navegació.
“Una balsa ja sabeu com està feta: hi ha uns troncs de fusta
lligats entre ells de tal manera que queden bastant folgats; així,
quan els cauen a sobre muntanyes d’aigua, l’aigua passa a
través dels troncs separats. Per això una balsa no és un vaixell.
Dit d’una altra manera: nosaltres no retenim les preguntes. La
20
nostra llibertat relativa prové d’aquesta estructura
rudimentària i jo crec que els qui la van concebre – em
refereixo a la balsa – ho van fer tan bé com van poder, quan de
fet no estaven en condicions de construir una embarcació.
Quan plouen els interrogants, nosaltres no tanquem files – no
ajuntem els troncs – per a constituir una plataforma ben
concertada. Tot al contrari. Del projecte només retenim allò
que ens vincula a ell. Podeu veure aquí la importància
primordial dels vincles i del lligam, així com de la distància que
els troncs poden tenir entre sí. El vincle ha de ser prou folgat
però que no es deixi anar”.
• Lligam i separació. Estructura i fragilitat. Superfície de
navegació per sobre i per sota de la línia de flotació.
Sobrevivència i temporalitat. La balsa és la imatge viva
d’una col·lecció de paradoxes molt simples en què es posa
en joc la vida del naufrag. El nostre naufragi no apunta,
potser, a la sobrevivència de cada un de nosaltres, però sí
a la dignitat de la nostra vida col·lectiva, dins i fora de les
nostres fronteres, de les qual ni rius ni mars no coneixen
ni volen saber-ne els contorns. El text, malgrat el seu
caràcter metafòric, és prou explícit:
• La nostra llibertat relativa depèn d’aquesta estructura.
Lliure no és qui es llança a mar obert sinó qui és capaç
d’elaborar el dispositiu i les relacions necessàries per
21
deixar la riba sense ofegar-se.
• La balsa és una tecnologia rudimentària, reapropiable i
replicable que es construeix allà on es necessita i segons el
medi en què es fa imprescindible. En la seva simplicitat, a
l’abast de qualsevol, es juga el tot o res de la navegació.
• L’aigua passa a través del troncs separats. No tanquem
files ni retenim les preguntes. Com més rígid és un vaixell,
més fàcilment es trenca. La força de la balsa està en la
manera de deixar-se travessar sense perdre el seu esquelet
mínim.
• Els troncs estan lligats de manera que queden folgats.
Només així no es deixen anar. El lligam és la separació. La
millor proximitat, la distància que deixa acompassar
lliurement el moviment a cada component.
• Del projecte només retenim el que ens vincula a ell. Les
balses es construeixen i es fan servir per salvar-se, per
desplaçar-se i per arribar a noves ribes, però després
s’abandonen. Ningú no es queda dalt d’una balsa per
sempre. Abandonades quan ja no fan servei, els lligams es
desfan i els troncs tornen a terra.
• La balsa és la paradoxa que trenca la falsa dicotomia: o a
terra, reparant les muralles del castell o abandonats amb
el cos nu enmig del mar. Entre les esquerdes de fronteres,
muralles i zones vigilades ja s’escola l’aigua. Una nova
22
institucionalitat-balsa és aquella que avui ens ha de
permetre travessar les runes de les institucions existents,
per anar més enllà, recomposant, relligant els troncs del
que ja era nostre.
_______________
– De les balses en educació n’he parlat a Sense curs,
Conferència inaugural del curs 2013-14 a l’Escola Eina, i al
Pressentiment nº27
– F. Deligny, Le croire et le craindre, 1978. Citat a Deligny,
.: Permitir, trazar, ver, MACBA, Barcelona, 2009, p.42
23
Sé d'un lloc
Sé de un lugar… para ti (Triana)
L’estiu és un temps propici per a deixar de circular i
retrobar els llocs. Avui, 31 d’agost, passo l’última tarda al lloc
on he estat gran part d’aquestes setmanes de calor: al peu d’una
muntanya molt dura i a la vora del mar. Mentre miro per
última vegada el traç d’aquesta carena i sento com augmenta el
vent del nord, em pregunto què fa que un lloc sigui un lloc i
què fa que pugui deixar de ser-ho.
En un article per a la publicació d’Espai en Blanc d’aquest any,
“Un esforç més”, el meu amic Carlos Marquerie, castellà de
Castella, encapçala el seu escrit amb els versos “Ante mí latierra retorcida y hosca a la que pertenezco. El hombre pertenecea un paisaje y no a un país”. Mentre miro el relleu bestial
d’aquestes muntanyes i els angles mortífers de les roques
d’aquest mar, sento que les seves paraules també són les meves,
tot i que remetin a paisatges tan allunyats i tan diferents.
24
Pertànyer a un paisatge no és formar part d’una estampa de
postal. Un paisatge és conjunt d’elements que mantenen una
relació significativa… per algú. “Sé de un lugar… para ti”, com
cantava Triana. És igual que aquests elements siguin naturals o
alts blocs de ciment, espais d’amples horitzons o estretes
cantonades d’una ciutat anodina, rostres habituals o trets
remots, maneres de parlar o maneres de callar. El que importa
és la relació entre els elements i el seu significat. Ningú no sap
on pot haver-hi un paisatge al qual algú pertany. Ningú no sap
on comencen i on acaben els mons que ens acullen. Tots som,
si volem, creadors de paisatges on fer-nos un lloc. Podem fer-hi
vida clandestinament, obrir-los per compartir-los amb d’altres
o deixar-los oberts als sentits que altres els puguin donar.
Ningú no pertany de la mateixa manera a un mateix lloc.
Això és el que els països no poden
fer, i el que els països no
permeten. Per això “l’home
pertany a un paisatge, no a un
país”. Als països hi pertanyen determinats ciutadans i els seus
papers, les administracions, els seus pressupostos i els seus
estatuts, els cossos de policia, els exèrcits, els símbols
identitaris i els seus codis. Però, els homes i les dones? I els
nens que corren ara mateix entre les onades cada cop més
“Desertar dels països per crear i donar-nos, els uns als altres, un lloc al món”.
25
fortes? De quin país són? No són de cap país, sento dir-ho, no
poden ser-ho. Pertanyen als seus llocs, a les seves gents i als
seus paisatges, als que potser compartim i als que desconec, als
de les seves infàncies i als que encara han de crear.
Aquest darrer any, la carena d’aquesta muntanya que ara miro
i la platja que hi ha sota s’han omplert de banderes. N’hi ha per
tot arreu, tot i que la tramuntana no les deixa senceres durant
gaire temps. Són banderes que senyalen un camí, que tracen
una via cap a un nou país. Un país que vol ser un petit
requadre, o més aviat un triangulet, en l’arbitrarietat d’un
planeta convertit a sang i fetge en mapa mundi. Va haver-hi un
temps en què hi havia qui es declarava apàtrida, com una
forma de compromís amb la humanitat i amb la resta d’éssers
que convivim en aquest racó d’univers. Ser apàtrida no era una
fuga ni un refugi en la neutralitat. Era una forma de deserció i
de combat: de deserció de les pàtries i de combat per un món
comú, pel món dels llocs on viure i no pel món dels Estats
assassins. Ser apàtrida és declarar que la història dels països no
és la nostra, sinó que sempre s’ha construït contra nosaltres.
Les bombes tòxiques d’aquest mateix estiu ens ho recorden. Fa
temps que no sento la paraula i ara, mentre miro la muntanya i
ja no puc obrir bé els ulls de tant de vent, penso que jo sóc
decididament apàtrida no perquè no sigui d’enlloc, sinó
26
precisament perquè pertanyo a llocs com aquest, i pertanyeré
encara a tants d’altres. Desertar dels països per crear i donar-
nos, els uns als altres, un lloc al món: no seria un bon
programa? Tot i que no és nou, no imagino cap altre punt de
partida millor per un programa polític compromès i exigent
amb els reptes del món en què vivim avui. I no només això: no
n’imagino cap altre de més just i necessari.
27
El Factor humà
Hi ha paraules que, sense que en siguem massa conscients,
reapareixen. Se’ns fiquen a la boca sense permís i poc a poc
conquereixen espais discursius de tota mena. Al final no en
podem prescindir, sembla que sempre hagin estat allà i que
sempre hagin volgut dir el mateix. No cal ser molt agut per
adonar-se que això és el que està passant amb la paraula
“humà” i totes les seves declinacions: home, humanitat,
humanisme, humanitats, humanitarisme. En el context de la
crisi, el recurs al factor humà s’està tornant recorrent des
d’àmbits i perfils ideològics ben diferents. Per què? I quines
conseqüències té? No tinc una resposta tancada, però sí una
inquietud creixent, una sospita insistent, que m’agradaria
compartir i invitar-vos a pensar.
Fa uns dies, la periodista Ana Pastor va escriure un article al
suplement SModa de El Pais, que aviat es va convertir en
Trending Topic a Twitter. El títol de l’articlet era clar i directe;
“Humanidad“. Hi presentava algunes de les històries recollides
per Fernando Berlin a Héroes de los dos bandos (Temas de hoy,
2006), històries de la guerra civil on ciutadans anònims salven
28
vides al marge de les ideologies. Ana Pastor conclou: “Héroes
anónimos en algunos casos, héroes sin bandos, hombres y
mujeres que arriesgaron su vida y la de sus familias, que
antepusieron su concepto de humanidad a la furia del entorno.”
La fúria de la guerra i els seus exèrcits o la fúria dels mercats i
les seves tropes de saquejadors: és el concepte d’humanitat el
que ens n’ha de salvar?
Això és el que semblen indicar l’actual fascinació pels gestos
humans, pels herois anònims, per la gent que ajuda els altres i
per les històries de superació personal. Això és el que recullen
fenòmens de masses com la pel·lícula Intocable o gèneres
periodístics com els que inunden últimament els diaris amb “el
rostre humà” de la crisi, de l’atur o dels desnonaments,
convertits en suculentes desgràcies personals.
Totes les alarmes em van saltar quan vaig llegir el post “La
policía del 99%“. Un habitual del 15M madrileny hi narra
l’escena viscuda la nit de Nadal passada, quan caminant pels
voltants de la Plaza Mayor de Madrid es troba una patrulla de
la Policia Nacional repartint el que els ha sobrat del sopar de
Nadal entre els indigents que dormen al carrer. En el moment
culminant d’una conversa tensa i directa, els pregunta: “¿Por
qué lo hacéis?” I un d’ells continua: “¿Cómo que por qué? Se
29
queda unos segundos sin palabras… ¿Por qué lo haría usted?
No sé, replico, se puede hacer por muchas cosas… Me
interrumpe: por humanidad.” Aquí la tenim de nou, la
humanitat. El noi que explica l’escena no oblida els cops de
porra, els desallotjaments, els desnonaments, però la paraula
màgica el desarma i desencadena en ell la necessitat d’explicar-
nos, al 99%, el que acaba de viure en primera persona.
La força del 99% és, així, el gest humanitari? Tinc la impressió
que ens estem deixant colar un gol en pròpia porta. Fa no tants
anys, quan s’anunciava que el rostre de l’home s’esborrava
sobre la sorra, segons la famosa imatge de Foucault,
l’humanitarisme era denunciat per ser el discurs que legitimava
les guerres i la desigualtat fora de les nostres fronteres. Ara la
guerra i la desigualtat s’han instal·lat a casa nostra, dins mateix
de les nostres cases. No estarem legitimant els seus efectes? Ja
hi ha algunes veus crítiques que estan alertant sobre aquests
perillosos desplaçaments en el llenguatge: dels drets a la caritat,
de la política a la filantropia, del servei públic al mecenatge…
La solidaritat, la justícia, el recolzament mutu i la lluita per la
dignitat no necessiten d’un nou humanisme i encara menys del
sentimentalisme humanitari. En una moral de la misericòrdia
sempre hi haurà pobres, víctimes i perdedors. Contra això,
necessitem una política on la solidaritat recuperi el seu sentit
30
originari de lluita entre els iguals i on la igualtat vulgui dir
reciprocitat. Necessitem, també, una ètica on la virtut no
alimenti la bona consciència sinó que desautoritzi qualsevol
legitimació de situacions intolerables. Una política i una ètica,
doncs, on el factor humà, on la preocupació per la humanitat,
no sigui l’argument ni l’excusa, sinó el punt de partida per
aprendre a viure, humans i no-humans, en un món comú i a
lluitar fins on calgui per defensar-lo.
PS. No he parlat de les Humanitats… Prometo fer-ho a la propera
31
Dormir per a resistir
És quan somio,que omplo jo la meva ombra
(C.Riba, dedicat a J.V.Foix)
Hi ha dies llargs, de nits curtes, que acaben per semblar un
somni. El cos formigueja, els ulls couen i les vivències
s’entrellacen, pròximes i distants a l’hora… com en els somnis,
dels quals mai no estem segurs d’haver sortit del tot. Fa dos
dies, vaig veure una obra de teatre colpidora, Le voci di dentro,
del dramaturg napolità Eduardo de Filippo. A fora, als carrers de
Girona, havia arribat el fred de cop i plovia, com en un
inesperat somni hivernal. Dins del teatre, dues famílies veïnes
veien la seva vida convertida en un malson a causa d’un somni,
confós amb la realitat, d’un dels seus protagonistes.
Si busqueu l’obra a la wikipedia, trobareu la trama, l’anàlisi dels
personatges i fotografies que no us podeu perdre del seu autor,
sabreu què va somniar el protagonista i quines conseqüències té
aquest somni sobre els seus veïns. Podreu relacionar aquesta
peça amb tota la tradició literària i filosòfica sobre les fronteres
32
borroses entre el son i la vigília, el somni i la realitat. Però el que
és més inquietant de Le voci di dentro és que aquest somni ve a
posar en crisi la vida d’una comunitat de persones –familiars,
veïns– que declaren insistentment no poder dormir. Un darrere
l’altre, de bon matí, afirmen no haver dormit, no poder agafar el
son, dormir cada cop menys i més malament. I expressen el desig
del son com un luxe perdut, com un privilegi de pocs. Excepte un
personatge lateral, a qui no afecta res del que passarà, i que
afirma estar prou cansat a la nit com per dormir sense “fer ni un
somni” (els italians tenen la bonica expressió “fare un sogno”, per
dir somniar), la resta ja no descansen.
A la Itàlia sorgida de la segona guerra mundial, aquests
personatges representen l’inici de la societat del malestar. Una
societat ensordida, on ningú ja no escolta ni acull ningú. Una
societat de la sospita, on ningú no
es refia de ningú. Una societat
sense horitzons on només queda el
present etern de la pobresa, per
uns, i el temps amenaçador d’un benestar aconseguit
vergonyosament, pels altres. “Morts, tot està ple de morts”, diu
el protagonista, i el teatre esclata a riure, perquè els italians
tenen la gràcia de fer comèdia sense perdre la profunditat ni la
radicalitat. Tot està ple de morts que baten portes quan és fosc i
“En el capitalisme actual no es pot no estar disponible”
33
de cucs que assetgen els pocs somnis que podrem arrencar a la
nit. Ja no podrem dormir.
Aquesta dificultat per dormir, aquesta vetlla que no és la de les
consciències despertes, sinó la d’un incansable malestar, és el
nou recurs, l’última escletxa per on el capitalisme actual
s’inflitra fins l’últim racó de les nostres vides. Almenys això és
el que afirma Jonathan Crary en un dels seus darrers llibres,
titulat 24/7 (Verso, 2013), és a dir, 24 hores, 7 dies a la setmana.
Casualment, aquest llibre em va caure a les mans aquella
mateixa nit gironina i l’he devorat en menys de 24 hores. Crary
és contundent: el son era l’últim bastió que li quedava al
capitalisme per colonitzar les nostres vides i incorporar cada un
dels seus els racons, i cada un dels seus els moments, al temps
continu de la producció, del consum i de la comunicació.
Dormir és un obstacle perquè descansar és desconnectar,
retirar-se és interrompre i ajornar l’exposició contínua a una
mobilització sense repòs, a una visibilitat sense ombra i al flux
continu de la interactivitat. Això està clar, i per això els aparells
han aconseguit entrar des de fa temps a les nostres habitacions,
primer les televisions, ara els dispositius mòbils que, amagats
entre els llençols, ens recorden que el nostre son és només un
simulacre i que, encara que no ho sembli, seguim allà, sempre a
punt, disposats.
34
En el capitalisme actual no es pot no estar disponible. Per això,
seguim sense poder dormir, però el malestar de l’Europa de la
segona guerra mundial, encara inquietant i ple de morts, és ara
la disponibilitat non stop, plana i superficial, del món global. La
falta de son ha perdut perillositat i ha guanyat rendibilitat.
Aprendre de nou a dormir seria, doncs, en primer lloc, un acte
de resistència a la captura de l’atenció i a l’explotació integral
de la vida per part del capitalisme actual: dormir per
interrompre, dormir per poder somiar, dormir per deixar de ser
i per perdre els contorns del jo, dormir, en definitiva, per
sabotejar la màquina de produir benefici a partir no només del
nostre treball, cada cop més escàs i innecessari, sinó del
conjunt de la nostra activitat.
Però Crary va encara més enllà i ens dóna una altra explicació
de la perillositat dels cossos que dormen per al sistema actual:
“Dormir és una de les poques experiències que queden on,
conscientment o no, ens abandonem a la cura dels altres. Per
molt solitari i privat que pugui semblar algú que dorm, encara
no està del tot separat de les trames del suport mutu i de la
confiança, per molt fets malbé que puguin estar aquests
vincles.” (p.125) Així, afegeix Crary, “en la despersonalització
del son, el que dorm habita un món comú” (p.126). Per això els
nens encara saben dormir, i observar el seu son transmet la pau
35
de qui se sap en mans d’altres. La impossibilitat del son és, per
tant, la impossibilitat d’un món comú on poder descansar i
abandonar-se. Quan cadascú es juga sol la seva connexió amb
el món, quan cadascú es juga sol el seu èxit i el seu fracàs, quan
la vida és un joc d’oportunitats en què cadascú de nosaltres
guanya o perd la partida de la seva vida contra els altres, no pot
haver-hi repòs.
L’obra de De Filippo acaba amb el silenci de dos germans
mirant-se llargament de fit a fit, un a cada banda de l’escenari,
fins que un dels dos, el traïdor, s’estira (mort? adormit?) a la
cadira. No hi ha hagut reparació ni reconciliació, l’obra no
ofereix consol, però aquella figura en repòs és una estranya
senyal: descansa, perquè malgrat la ferida i la traïció del vincle,
el germà no l’ha abandonat, no ha deixat d’observar-lo,
d’escoltar-lo i, podem imaginar, d’estimar-lo. Un món comú no
és un món feliç, harmònic i reconciliat. És un món on el
sofriment pot dormir dins nostre. On la por es pot ajeure
també, com una ombra que ens embolcalla. Un món on els
cossos que dormen no deixen d’estar separats però se saben,
d’alguna manera, entrellaçats per una respiració que els
acompassa.
36
37
L'habitació interior
“Però ara no hi havia música en el seu cap. Era estrany. Com si noaconseguís entrar a la seva habitació interior. A vegades es
presentava una ràpida tonada i després desapareixia, però ja no podiapenetrar a la seva habitació interior amb música com abans…”
Carson McCullers, El cor és un caçador solitari
Són les paraules d’una dona jove, Mick, que de petita no tenia
por. No tenia por ni als homes, ni a la nit, ni a la música. Nena
encara, es movia sola fins a altes hores de la nit pels carrers
calorosos de la seva ciutat del sud dels Estats Units per escoltar
la música de les ràdios enceses, que s’escapava pels porxos i les
finestres obertes. Molt nena, i vestida com un xicotet, feia plans
des de la seva habitació interior. Deambulant pels carrers,
asseguda al bar dels gelats, o enfilada a la teulada en
construcció d’una casa destartalada i pobra, sempre massa
poblada, Mick tenia la seva pròpia caixa de ressonància, un
espai buit, dins seu, on recollir la música, on acollir les
paraules, on estar-s’hi amb els seus silencis, els seus projectes i
els seus pensaments.
38
La novel·la de McCullers em va captivar fa anys pel seu títol
poderós i contundent, i des d’aleshores m’ha acompanyat, a mi
i a alguns dels meus amics, ja que sempre que he pogut l’he
deixada i ha anat i vingut de casa meva unes quantes vegades.
A diferència d’altres llibres prestats, aquest sempre ha tornat.
Rellegint-lo, ara de nou, m’he trobat amb l’encert d’aquesta
habitació interior de la Mick. És una imatge simple i precisa per
dir allò que som cadascú: una habitació buida on hi sona una
música.
Amb la imatge de la irreductible Mick caminant sense por entre
les ombres vives de la seva ciutat, pensava en la diferència
entre la seva habitació interior i les maneres com la nostra
cultura ha volgut pensar el jo. La consciència, l’ànima i la
individualitat són les tres figures
del jo que, a l’hora que l’afirmen,
l’encadenen: la primera, a la
necessitat d’intel·ligibilitat; la
segona, a la necessitat de salvació,
la tercera, a la llei de la propietat.
Al costat d’elles, l’habitació interior de la Mick, és un lloc “seu”,
però no propietari. Està buit de tota narració i de tota
esperança de salvació; i es troba ple, en canvi, de sentits que
són sons i silencis, ple d’articulacions que no aspiren a la
“Només una habitació, fràgil com una cabana infantil, on entrar i sortir, on acollir i recollir-s’hi, d’on anar-se’n i tornare”
39
intel·ligibilitat sinó a la consonància i a la dissonància, el fils
trencadissos d’un pensament.
Pensava, aleshores, que jo també vull una habitació interior
com la de la Mick on fer-me irreductible sense deixar d’escoltar
el món i de cantar amb ell, silenciar-lo i distorsionar-lo. Fa un
temps vaig acudir a una psicoterapeuta, empesa per les
complicacions amb què poc a poc ens va atrapant la vida.
Després d’una hora explicant-li totes les meves aventures i
desventures, em va preguntar, assenyalant-me: “tot això està
molt bé, però què hi tens tu aquí dins?”. Vaig callar. I vaig
afegir: “Dins, on? Tot passa fora. Dins no hi ha res.” Qui sàpiga
una mica de filosofia contemporània, veurà que en sóc una
deixeble impecable. Tot passa fora, no hi ha interioritat: així és
com part important del pensament crític ha volgut desfer-se de
les cadenes del jo: exposant-lo, exterioritzant-lo, fent-lo procés,
acte comunicatiu, alteritat, punt de trobada, relació de forces,
dispositiu… Però aleshores, on tornar? On resistir? On
descansar? Des d’on escoltar? La subjectivitat alliberada de les
cadenes del jo acaba condemnada a la mobilització, a la
visibilitat i a la comunicació contínues.
Retrobant la Mick he entès que la interioritat, precisament, és
no tenir res dins: només una habitació, fràgil com una cabana
infantil, on entrar i sortir, on acollir i recollir-s’hi, d’on anar-
40
se’n i tornar. El seu buit, silenci i ressonància, és la condició
imprescindible per no fondre’s amb el fil musical del món. En
un escrit que també m’agrada molt, El somni de d’Alembert,Diderot fa que una Mademoiselle es pregunti: si la meva ànima
no és res, per què jo sóc jo i per què continuo sent-ho? I un
d’Alembert que delira en somnis li contesta, més o menys, que
la pròpia consciència només és, en un conjunt de vibracions,
aquell punt, aquell lloc al què més vegades tornes.
Un dia la Mick vol tornar a la seva habitació interior i es troba
la porta tancada i sense música. Ara ja no camina de nit,
buscant amics i ràdios enceses per la ciutat. Ara va i ve de
treballar. No torna a la seva habitació interior, torna
senzillament a casa, i està cansada. Al noi que n’estava
enamorat ja no li brillen els ulls quan la veu passar. Ella tampoc
ja no brilla perquè s’ha fet gran i se sent enganyada. Per a què
tants plans, projectes i cançons?
D’alguna manera, sento que en algun moment jo també he
estat gran. Que ja ho he estat.
41
Carta als meus estudiants de filosofia
(i a tots aquells a qui els avergonyeixcontinuar obeint).
Entre Saragossa i Barcelona, 29 de novembre de 2012
Hi ha tantes coses a dir i a pensar sobre les actuals
transformacions de la universitat, que no sé per on començar.
Així que he decidit fer-ho pel més concret i pel més urgent:
vosaltres. Vosaltres que seieu davant meu cada dimarts i cada
dijous a dos quarts de quatre, mentre la vostra ciutat sembla
tranquil·la i fa la migdiada.
Per què veniu? M’ho pregunto cada cop que us veig arribar, un
darrere l’altre, i seure silenciosament, sempre al mateix lloc
sense que ningú us hagi demanat de fer-ho: ni tornar, ni seure
al mateix lloc. El ritual es repeteix cada dia. Entrar a la classe
escalonadament, pujar persianes, obrir finestres, enrotllar la
pantalla que cobreix la pissarra, i intercanviar dos o tres
comentaris fins que jo arranco a parlar. Us explico coses
d’Orient, intento posar els prejudicis de la filosofia potes
42
enlaire, obro vies de fuga cap als impensats i us ofereixo
camins de retorn que ja no siguin els mateixos, ni nosaltres
tampoc. Proposo debats, lectures en grup, seminaris a partir de
les vostres recerques. Em seguiu, feu tot el que us dic: escoltar,
anotar, comentar les lectures, discutir en els debats.
Presentareu un treball el dia que toca. Suposo que d’això es
tracta i que això és el que cal fer, assignatura a assignatura, a
través de l’horari que dóna ritme a la setmana i forma a la
vostra vida d’estudiants. No ha estat sempre així?
Si us escric i si és urgent és perquè ara ja no és sempre. Tot i
entrar a la mateixa aula, tot i que ens sapiguem el ritual, ara
trepitgem una realitat que ja no és la mateixa i en la qual la
nostra trobada setmanal s’ha tornat, simplement, una extra-
vagància. Estem fora de lloc,
circulem fora de pista i
segurament ens queda poc temps.
El que dic no és fruit d’una
suggestió apocalíptica ni d’un
victimisme anti-retallades. És que la universitat ja fa anys que
silenciosament navega cap a la seva transformació radical, amb
un full de ruta del que no som part. Els intel·lectuals es
lamenten, nostàlgics i impotents. Professors i estudiants
conjurem la por al canvi fent com si no passés res, obeint com
“o fugim d’aquí, com molts ja estan fent, o fem de la nostra extravagància un desafiament.”
43
autòmats les pautes mortes d’una institució que a vosaltres ja
no us donarà res a canvi, més que un títol devaluat d’un país
arruïnat on directament sobreu, vosaltres i el 50% dels joves
que no hi troben res a fer. La nostra obediència m’avergonyeix.
Només tenim dues opcions: o fugim d’aquí, com molts ja estan
fent, o fem de la nostra extravagància un desafiament.
Desafiament a què? A la racionalitat instrumental i calculadora
que colonitza les nostres vides a mesura que avancen els
efectes de la despossessió a la que som sotmesos. Estem sent
expropiats, de béns comuns i de riquesa col·lectivament
produïda. Però també estem sent expropiats de nosaltres
mateixos, dels nostres valors, de les nostres apostes i
conviccions. La crisi no només ens fa més pobres, també ens fa
més miserables. Tinguem-ho clar: el valor, en termes de càlcul,
que obtindreu d’aquesta carrera és zero. Però la riquesa que en
podeu treure serà, si voleu, inesgotable. El rendiment no depèn
de vosaltres. La riquesa, sí.
Als anys 60, una monja i artista americana, Sister Corita, va
penjar un regles al l’Escola d’Art de l’Immaculate Heart
College. [foto] Invitava els estudiants a confiar, experimentar,
ser disciplinats, buscar bons exemples a imitar, no desaprofitar
res, alegrar-se i treballar, treballar i treballar. Els invitava, a
44
més, a escriure altres regles la setmana següent. Provaré ara
d’apuntar-ne algunes de noves per a nosaltres, no una setmana
sinó més de mig segle després. Us invito que les prengueu per
reescriure-les quan creieu.
1. Busca allò que t’importa i tracta-ho com un fi en simateix. Tot el que instrumentalitzis t’acabaràinstrumentalitzant.
2. No malgastis el temps ni el facis perdre a ningú. Pren-loen la màxima consideració, el teu i el dels qui elcomparteixen amb tu.
3. No estalviïs esforços. Guia’t per la màxima exigència queet puguis donar, no per les expectatives que puguiscomplir.
4. Evita distraccions inútils. No t’acomodis a la “pose” del’estressat, “agobiat”, superat per les circumstàncies. Ésridícula.
5. Creu en el que et fa viure i, si pots, comparteix-ho.
6. Si no tens grans propòsits, busca’n un de petit i porta’lfins al final. Veuràs com et portarà molt lluny.
7. Oblida les paraules que s’adeqüen massa bé al soroll queens ensordeix i anestesia. Busca les que l’interrompen,encara que per això hagis d’emmudir.
8. Guanya coneixement sense perdre les preguntes.
9. Pensa com et guanyaràs la vida. És una preguntaimportant. Els diners es cobren amb vida.
10. I com diu la Corita, alegra’t sempre que puguis. És
més fàcil del que sembla.
Descarrega més textos de Pensaré a https://issuu.com/pensarecartoneras
“Un món comú no és unmón feliç, harmònic i
reconciliat. És un món on elsofriment pot dormir dins
nostre. On la por es pot ajeuretambé, com una ombra queens embolcalla. Un món onels cossos que dormen no
deixen d’estar separats peròse saben, d’alguna manera,
entrellaçats per unarespiració que els
acompassa ”
Marina Garcés