conte compartit 5è

9
De què fem olor? INICI: Elvira Safont NUS: Classe de 6è del CEIP La Garalda(Pallejà) DESENLLAÇ: Classe de 5è B Escola Joan Juncadella (Sant Vicenç dels Horts)

Upload: carme-galobardes

Post on 18-Feb-2016

235 views

Category:

Documents


2 download

DESCRIPTION

conte compartit

TRANSCRIPT

Page 1: conte compartit 5è

De què fem olor?

INICI: Elvira Safont

NUS: Classe de 6è del CEIP La Garalda(Pallejà)

DESENLLAÇ: Classe de 5è B Escola Joan Juncadella (Sant Vicenç dels Horts)

Page 2: conte compartit 5è

El meu amic Joan té un do especial, sap ensumar molt bé. De gran vol ser

enòleg, que és una paraula estranya que el meu pare em va ajudar a trobar al diccionari: assessor tècnic responsable de dirigir el procés d’elaboració del vi i d’estudiar cadascun dels seus components.

- Però si a tu no t’agrada el vi! –vaig dir-li jo.

Però, vés, ell distingeix tant bé totes les aromes que diu que el seu nas serà perfecte per fer aquesta feina. Només de passejar la punta del nas per la barana d’una copa diu que podrà saber si els raïms van tocar la terra, o si el vent portava aromes de romaní i farigola. I a mi no m’estranyaria gens que ho pogués fer perquè un dia va dir que la Núria –que s’asseu a classe a prop nostre- feia olor de vainilla.

- Com ha de fer tuf de vainilla una nena?

- Molt fàcil, per què no l’olores amb els ulls tancats? –va contestar el Joan.

I és veritat, la Núria desprèn olor de vainilla. La seva mare li ha comprat un xampú amb perfum perquè li agraden molts els gelats d’aquest gust.

Al nas del Joan no se li escapa res (si no està refredat, és clar). Abans de treure el meu entrepà de la motxilla per anar al pati, ell m’apunta amb el dit i crida “de tonyina!”, o “de truita!”. Quan porto llonganissa s’emprenya perquè de lluny no ho pot encertar.

Diu que la seva àvia els diumenges fa oloreta de paella, i de ben segur que és així. El seu pare treballa en un taller mecànic i fa pudor de greix de cotxe, i la seva mare fa olor de magdalenes i cafè amb llet. Només les coses no emanen res, diu Joan quan vol fer-se el saberut.

Jo no seré enòleg perquè el meu nas no és especial, però sé que la meva mare porta fragància de roses, i també puc endevinar quan hi ha pollastre amb patates fregides al menjador de l’escola, però això ho sabem tota la classe quan cap a les dotze del matí entra la flaire per la finestra.

Ara fa una setmana que Joan està molt ensopit, i preocupat. S’ha enamorat d’una nena de la classe del costat: la Marta. Res no l’anima, ja no vol ni jugar a futbol a la placeta de sota casa.

I jo no sé com puc ajudar-lo. Perquè té un gran motiu per estar trist: la Marta no fa cap olor.

Page 3: conte compartit 5è

La Marta, si feia olor, però en Joan no l'olorava, ja que aquesta feia tuf a

llonganissa.

Quan l’Àlex, el millor amic del Joan, va assabentar-se d'això, se li va ocórrer

una gran idea: com que faltava poc per a l’aniversari de la Marta, li regalaria un

perfum de Coco, per a què el seu amic la pogués olorar.

Així que la Marta va començar a desprendre una fragància tropical. Però el Joan

continuava sense ensumar-la. Tothom olorava a la seva estimada menys ell.

Aleshores l'Àlex va decidir ajudar al seu amic fent-se entrenador personal nasal.

Li va fer inhalar mitjons, roses, les seves aixelles, “donuts”, cafè, diferents

tipus de formatges (de cabra, roquefort...) però res de res, en Joan seguia

sense olorar. Cada cop estava més trist perquè pensava que estava perdent el

seu do especial “l'olfacte”.

El Joan i el seu amic Àlex van anar al metge i aquest, després de fer-li una

revisió li va detectar un refredat, així que li donar un xarop i un

Page 4: conte compartit 5è

descongestionant nasal i li va dir que tenia que veure molta aigua. Els dos

amics es van posar molt contents, solament era un refredat!.

Però al cap d’una setmana el Joan continuava sense percebre algunes olors.

Aleshores ell i el seu amic van tornar al metge i aquest després de fer-li una

exploració nasal els hi va explicar que havia perdut algunes cèl·lules olfactives i

per recuperar-les s'hauria d'operar. També els hi va comentar que si no

s’operava, mai tornaria a tenir aquell olfacte meravellós.

Però resulta que aquesta operació era perillosa, bastant cara, i necessitava el

consentiment dels seus pares. Aquests, després de rumiar-s’ho molt van decidir

no operar-lo.

El Joan tornava a estar trist fins que un bon dia, quan va arribar a l'escola va

percebre un perfum que li agradava molt i va anar seguint aquesta fragància

Page 5: conte compartit 5è

fins que va arribar a la Marta. Es va posar molt content perquè ja l'olorava, així

que va convidar-la a un gelat després de classe.

Aquella tarda van passejar i van explicar-se milers de coses, i van adonar-se

que tenien una cosa en comú, a tots dos els hi agradava el cinema. Així que un

dissabte a la tarda van quedar per veure una pel·lícula de por. Allà es van

donar el primer petó. Cada cop estaven més enamorats.

Page 6: conte compartit 5è

Tot anava d’allò més bé fins que van començar a anunciar a l'escola el concurs

anomenat “nas de tauró”, que consistia en olorar diverses coses amb els ulls

tapats i endevinar de que es tractava. En Joan sempre s'entusiasmava amb

aquest concurs, ja que sempre era el guanyador. Però aquest any no tenia

ganes de participar.

La Marta va decidir participar al concurs per animar al Joan. – Vinga

Joan! Ensumarem els menjars del concurs plegats, ens ho passarem molt bé!

Al Joan li feia por participar per si no guanyava i s’adonava de que mai podria

recuperar el seu olfacte. Però com que al Joan li agradava molt fer coses amb

la Marta, va decidir participar un any més.

El dia del concurs, el Joan es va llebar molt d’hora perquè estava molt

nerviós, li va dir a la seva mare que li preparés uns pots per olorar-los i

entrenar el seu nas. El primer pot desprenia una flaira de maduixa, que el Joan

va reconèixer a l’instant i es va tranquilitzar una mica, però el segon pot no feia

olor a res, el Joan es va preocupar fins que va veure que era un entrepà de

llonganissa.

Aleshores, en Joan, es va anar a vestir i va sentir l’olor del

suavitzant de la seva roba.- Mmmmm roses... Estava tan

animat com els anys anteriors, així que va trucar a la Marta

per quedar per anar junts al concurs.

De camí al

concurs, el Joan i la

Marta van anar

olorant flors dels

balcons, xiclets del

terra, l’esmozar dels

Page 7: conte compartit 5è

veïns... Van jugar a posar nom als perfums de la gent del carrer i s’ho van

passar d’allò més bé.

Quan van arribar al concurs van veure que aquest any s’havia presentat molta

gent i en Joan es va espantar una mica, però quan van començar a competir

se’n va adonar què encara que hagués perdut una mica d’olfacte continuava

sent dels millors.

En arribar a les semifinals només quedaven el Joan, la Marta i dos nens més,

que no van distingir l’olor d’una pizza de peperonni. Al final només quedaven la

Marta i en Joan. El Joan va ser el primer en olorar l’últim pot.

-

-No oloro a res! Llavors el pot és buit!! - El jutge del concurs va fer que no

amb el cap.

Page 8: conte compartit 5è

Era el torn de la Marta. La Marta que va ensumar una mica i va dir:

- Llonganissa!!- I es va menjar un tros.

- En Joan es va alegrar molt per la Marta, ella va decidir donar-li els diners

del premi per recuperar l’olfacte. Però com el premi només eren deu

euros, el Joan no va poder pagar l’operació.

Page 9: conte compartit 5è

Però en Joan no estava trist, perquè sabia que allò que ell no pogués olorar

ho oloraria la Marta.

El Joan i la Marta estaven tant contents i feliços de ser perfectes l’un per

l’altre que van decidir que, de grans, treballarien plegats, creant nous

perfums per la gent.