Teogonia: Gea i UràEn principi, diu el poeta Hesíode, va existir el Caos, un estat de desordre del qual van nèixer Eros, principi d’unió, la Nit i especialment Gea, la Terra. La deessa mare va crear el Cel, Urà, perquè l’envoltés i protegís per tots els costats. I fou aquest el primer sobirà dels déus, però per poc temps, ja que cada cop tractava pitjor la seva esposa Gea i va arribar un punt en què ni tan sols li deixava donar els fruits. De manera que, com Gea no podia parir, es sentia imflada i va mauinar una conspiració contra Urà. És per això que va demanar la col.laboració dels seus fills, però tots van tremolar de por, excepte Cronos, que va obeir la mare i, quan va arribar la nit, es va amagar i va castrar Urà amb una falç que Gea lli havia lliurat. Del membre immortal d’Urà, en caure al mar, van sorgir les Erínies venjadores dels crims de sang i també Afrodita, que va arribar a Xipre.

Segona Generació: Cronos

Segons la llegenda, Cronos, el nou sobirà dels déus, devorava tots els seus fills perquè cap d’ells li destronés, ja que en ser els seus descendents immortals no tenia una altra forma de fer-los desaparèixer. Rea, per evitar que devorés Zeus, va donar a llum en secret i va lliurar al seu marit una pedra embolicada en bolquers. Cronos va devorar la pedra enganyat, mentre que Zeus va ser dut al mont Ida de Creta, criat allí per les nimfes i alletat per la cabra Amaltea. Quan va créixer, Zeus va ser nomenat coper de Cronos i en una de les begudes va barrejar una poció que Metis, divinitat que personifica la prudència, li havia proporcionat. En beure, Cronos va vomitar tots els seus fills, començant per la pedra i seguint per Hades,

DÉUS DE LA MITOLOGIA: ÀNSIA DE PODER

Posidó, Demèter, Hera i Hèstia. Llavors Zeus va declarar la guerra al pare i als seus germans, els Titans. La guerra, coneguda com a Titanomàquia, va durar deu anys i, amb l’ajuda dels Ciclops i dels Hecatònquirs o Centímans, els Olímpics van obtenir la victòria.

Tercera Generació: Zeus

En finalitzar la Titanomàquia, Zeus va ser nomenat Senyor dels déus i els Olímpics es van repartir l’univers. Zeus es va quedar amb el cel, Posidó amb el mar, i Hades amb els Inferns . Però el creixent orgull i mal geni de Zeus va provocar que Hera, Posidó i Apol·lo es rebel·lessin contra ell. Zeus va ser encadenat i quan els rebels decidien qui ocuparia el seu lloc, Tetis, preveient una guerra civil, va aconseguir que l’hecatònquir Briareu alliberés Zeus. Hera, que havia encapçalat la revolta, va ser penjada pel

canell del firmament amb una pesada enclusa lligada a cada peu. Posidó i Apol·lo van ser enviats com a serfs al rei Laomedont.Més tard, els Olímpics es van veure embolicats en una guerra amb els Gegants, la Gegantomàquia. Novament van triomfar els Olímpics, aquest cop gràcies a la col.laboració d’Hèracles (Hèrcules), ja que només l’atac combinat d’un mortal i un déu podia matar aquests éssers amb cua de drac.

1

DÉUS OLÍMPICS: VIRTUTS DIVINES, DEFECTES HUMANS

Zeus (Júpiter): Com a principal responsa-ble de la victòria sobre Cronos i els titans, va esdevenir rei de l’Olimp, garant de l’equilibri entre immortals i també entre mortals, als quals va donar el respecte i la justícia. Llamp, àliga, ceptre, tro, victòria alada, roure són els seus atributs, així com un escut especial, l’ègida, fet amb la pell de la cabra que el va alletar.

Posidó (Neptú): va ser un altre protago-nista actiu a la Titanomàquia, valent-se de l’arma que els ciclops li van regalar, el trident, amb el qual provoca els terratrè-mols. Va obtenir el regne de les aigües. Un carro amb hipocamps el trasllada per les ones del mar. Encara que va tenir moltes relacions amoroses, la tradició reconeix Amfítrite, una personificació de l’Oceà, com la seva esposa.

Hades (Plutó): li va correspondre per sorteig el regne subterrani, el govern sobre els morts. El seu altre nom és Plutó, el ric, perquè l’interior de la Terra amaga moltes riqueses. Com a atributs li corresponen el gos Cèrber, un ceptre amb un àliga a l’extrem, el xiprer i el casc que el fa invisible (Hades significa això). Va casar amb Persèfone, filla de Demèter i Zeus, la qual va raptar.

Els crònidesNi tots els déus vivien a l’Olimp ni tots, com hem vist, eren fills de Zeus. Sí és veritat que tots plegats constituïen una gran família que, a més de compartir taula habitualment o esporàdica a la muntanya mítica de Grècia, vivien les seves preferències, diferències de manera molt humana. I és que els déus grecs es caracteritzen, contràriament als déus d’altres cultures, per la seva profunda humanitat: potser els déus van crear els éssers humans per transferir-nos les virtuts i mostrar els defectes que ens són propis; o potser som nosaltres que hem creat els déus per divinitzar les virtuts i estudiar els defectes. Com que les divinitats eren moltes, haurem de seleccionar-ne unes quantes, per exemple, els més importants dels crònides, fills de Cronos i Rea ( el sufix –ida significa “fill de”) i els fills divins de Zeus.

Hera (Juno): Com a esposa de Zeus, amb qui va tenir Ares, Hefest, Hebe i Ilitia (que assisteix en els parts), és reina indiscutible de l’Olimp. Protegeix el matrimoni i la família, per la qual cosa apareix sovint com una deessa gelosa i venjativa. Amb un espòs com Zeus gairebé no podia ser d’una altra manera, ja que el déu va tenir moltes aventures. Els seus atributs són el paó reial i la corona d’or.

Demèter (Ceres): Divinitat del cicle de la terra, del blat. Com a tal, és representada amb una corona d’espigues i freqüentment també sostenint-ne a la mà dreta. Encara que no es va casar, va tenir una filla, Per-sèfone, amb Zeus, la qual va ser raptada per Hades. Va ser la deessa amb més culte i temples en el món grec.

Hèstia (Vesta): Divinitat de la llar, de la família i del foc sagrat. Tot i que és la major dels Crònides, no protagonitza intrigues ni disputes. No va casar amb ningú, encara que tant Posidó com Apol-lo la van pretendre. Els seus atributs són el foc i una llanterna encesa. De fet és una deessa solar i, com a tal, el seu foc constitueix el centre de l’univers. Era l’única divinitat que podia rebre culte a qualsevol temple.

2

Els fills de ZeusHefest (Vulcà): Hera, farta dels enganys de Zeus, va decidir tenir un fill tota sola, i va néixer Hefest. Segons d’altres versions, el déu és fill de tots dos.En veure un infant tan lleig, Hera el va llençar de l’Olimp o bé el va llençar Zeus, irritat amb Hera. El cas és que Hefest, a més, va quedar coix. Va ser readmès a l’Olimp per la seva habilitat amb el treball dels metalls (es diu que va construir un magnífic tro per cada déu) i es va casar amb Afrodita. Els seus atributs són el martell, l’enclusa i les tenalles.Atena (Minerva): va néixer del cap de Zeus, després que aquest s’empassés Metis, el fill nascut de la qual havia de ser més poderós que el pare. La filla de Zeus era reconeguda com a divinitat de la guerra i també de la saviesa. Els seus atributs, a més de les armes, són l’olivera i l’òliba. Porta l’ègida, un escut com el de son pare. Ares (Mart): és fill de Zeus i Hera. El cruel déu de la guerra, sempre armat i acompanyat per la por i les calamitats, no surt massa ben parat a la literatura grega. En el món romà Mart fou un déu molt venerat, perquè primitivament era una divinitat de la terra i perquè era el pare de Ròmul i Rem. Hermes (Mercuri): és fill de Zeus i de Maia, la més tímida de les set Plèiades. Durant la infantesa va demostrar les seves habilitats com a lladre, amagant als seus bolquers allò que robava als altres déus. Després Zeus el va fer missatger. Condueix les ànimes al món subterrani amb el seu caduceu (bastó que porta). És també protector dels viatgers, dels comerciants. Caduceu, sandàlies o casc amb ales, i barret de caminant són els seus atributs.

Apol.lo (Apol.lo): és fill de Zeus i Leto. El déu, conegut també com Febo, va assumir l’aspecte diürn de la mare i, per tant, va assimilar Hèlios, el Sol. Com és el punt més alt, ho pot veure tot: passat, present i futur. És el déu de l’endevinació i els oracles li estan consagrats. Apol.lo és també déu de la medicina, art que va ensenyar al seu fill Asclepi, de la música i la poesia.Té com a atributs la lira, arc i fletxes, i el llorer.Àrtemis (Diana): Si Apol.lo va assimilar Hèlios, la seva bessona ho va fer amb Selene, la Lluna. Àrtemis és una divinitat verge dedicada a la caça i a recórrer els boscos. La seva fletxa no errava mai, i és per això que encertar en els trets és fer Diana. Assisteix les dones en el moment del part. Arc, fletxes, cérvol, porc senglar i mitja lluna són els seus atributs.Afrodita (Venus): Afrodita va néixer dels genitals d’Urà, però segons Homer, és filla de Zeus i Díone. És la divinitat de la bellesa, de l’encant femení, de la seducció.Té com a atributs el colom, el cigne, la poma, la rosa...Va guanyar el Judici de bellesa en oferir a Paris la mortal més bella: Hèlena. Des del primer moment, l’acompanya Eros (Cupido), que, segons algunes opinions, és el seu fill.Dionís (Bacus): abans que la seva mare Sèmele fos fulminada pel llamp, Zeus li el va treure del ventre i el va cosir a la seva pròpia cama, on va acabar de gestar-se. Va patir una dura persecució per part d’Hera, fins que finalment va esdevenir déu: s’ocupa del vi i de tot el que el vi comporta: collita, elaboració del vi, terra, alegria, celebració, alliberació...A les seves festes es representaven tragèdies i comèdies. Els seus atributs són el raïm, el vi, les fulles de vinya, la pantera... L’acompanyen les bacants, els sàtirs...

3

A imatge dels déus

Temps era temps existien els déus, però no les races mortals. Quan també a aquests els va arribar

l’hora determinada per al seu naixement, els van modelar els déus a l’interior de la terra amb una barreja de terra i foc, i de les coses que es barregen amb la terra i el foc. I en el moment de treure’ls a la llum, van ordenar a Prometeu i a Epimeteu que els preparessin i els distribuïssin les capacitats a cadascun de forma adient. Epimeteu demana permís a Prometeu per fer ell la distribució. «Després de fer jo el repartiment, va dir, tu inspecciones.» De manera que el convenç i fa la distribució. A uns, així, els concedia la força sense la rapidesa i, als més febles, els dotava amb la velocitat. A uns els armava i, a qui deixava desarmats, els proveïa d’alguna una altra capacitat per a la

LA CREACIÓ DELS ÉSSERS HUMANSseva salvació. A aquells que formava petits, els proporcionava ales per fugir o un amagatall subterrani. I a qui va augmentar en mida, amb això mateix els posava lluny. I així, equilibrant les altres coses, feia el seu repartiment. Planejava això amb la precaució que cap espècie fos anihilada.Quan els va haver-hi proveït de recursos de fugida contra les seves mútues destruccions, va preparar una protecció contra les estacions de l’any que Zeus envia, revestint-los amb espessos cabells i denses pells, per poder suportar l’hivern i també resistir els ardors del sol, i de manera que, quan fossin a dormir, aquestes mateixes els servissin de cobertura familiar i natural a tots. I els va calçar a uns amb urpes i va revestir els altres amb pells dures i sense sang. A continuació facilitava mitjans d’alimentació diferents a uns i a uns altres: a aquests, el farratge de la terra, a aquells, els fruits dels arbres i als altres, les arrels. A alguns els va concedir que el seu aliment fos el devorar altres animals, i els va oferir una reduïda descendència, i, en canvi, a qui eren consumits per aquests, una descendència nombrosa, per assegurar la salvació de l’espècie. Però, com no era del tot savi Epimeteu, no es va adonar que havia gastat les capacitats en els animals. Li quedava sense dotar encara l’espècie humana i no sabia què fer.

Prometeu, el benefactor

Enmig de la seva perplexitat, s’hi acosta Prometeu, que venia a inspeccionar el repartiment, i veu als altres animals proveïts acuradament de tot, mentre que l’home estava nu i descalç, sense cobertures ni armes. Precisament era ja el dia destinat, en què també l’home havia de sorgir de la terra a la llum. Així que Prometeu, esgotat per la carència de recursos, tracta de trobar una protecció per a l’home i roba a Hefest i a Atena la seva saviesa tècnica juntament amb el foc - ja que era impossible que sense

el foc aquella pogués adquirir-se o ser d’utilitat a algú - i, així, després l’ofereix com a regal a l’home. D’aquesta manera l’home va aconseguir aquest coneixement per sobreviure, però mancava del saber polític, ja que aquest depenia de Zeus. Ara bé, a Prometeu no li donava ja temps de penetrar en l’acròpoli en què móra Zeus. A més els guàrdies de Zeus eren terribles. En canvi, en el lloc que Atena i Hefest compartien per practicar les seves arts, podia entrar sense ser notat. Així que va robar la tècnica per dominar el foc d’Hefest i la tècnica d’Atena i les va lliurar a l’home. I gràcies a això obté l’home la possibilitat de sobreviure. A Prometeu, segons es compta, li va arribar després un càstig, a través d’Epimeteu, pel seu robatori.

Les ciutats, la moral i la justícia

I atès que l’home va participar del destí diví a causa del seu parentiu amb la divinitat, va ser, en primer lloc, l’únic dels animals a creure en els déus, i intentava construir-los altars i esculpir les seves estàtues. Després, va articular ràpidament, amb coneixement, la veu i les paraules, i va inventar les seves cases, vestits, calçats, cobertures, i aliments del camp. Un cop equipats de tal manera, en un principi habitaven els humans en dispersió, i no existien ciutats. Així que es veien destruïts per les feres, per ser

4

generalment més febles que aquelles; i per bé que la seva tècnica manual resultava un coneixement suficient com a recurs per a la nutrició, era insuficient, en canvi, per combatre contra les feres, ja que encara no posseïen l’art de la política, a què l’art bèl·lica pertany. I intentaven reunir-se i posar-se lluny amb la fundació de ciutats, però quan es reunien, s’atacaven uns a uns altres, en no posseir la ciència política; de manera que novament es dispersaven i morien.Zeus, llavors, va témer que sucumbís tota la nostra raça, i va enviar Hermes per portar als homes el sentit moral i la justícia, a fi que hi hagués ordre a les ciutats i lligadures acords d’amistat. Li va preguntar, llavors, Hermes a Zeus de quina manera donaria el sentit moral i la justícia als homes: « Les reparteixo com estan repartits els coneixements? Estan repartits així: amb un sol que domini la medicina, ja val per a molts particulars, i el mateix les altres professions. També ara la justícia i el sentit moral els difondré així entre els humans, o entre tots?» «Entre tots, va dir Zeus, i que tots en participin. Ja

que no hi hauria ciutats, si només alguns d’ells parell participessin d’aquests coneixements, com dels altres. A més, imposa una llei de la meva part: que a qui resulti incapaç de participar del sentit moral i la justícia l’eliminin com a una malaltia de la ciutat.»

I el càstig va arribar

I com era d’esperar, Zeus va castigar Prometeu per la seva gosadia. Feia temps que Prometeu havia enganyat Zeus, oferint-li els ossos de l’animal que havia sacrificat envoltats del greix més brillant i bonic.D’una banda, el sobirà dels déus el va fer encadenar al Tàrtar i li va enviar un àguila que durant el dia li devorava el fetge, el qual tornava a créixer per la nit. D’una altra banda va ordenar a Hefest formar amb terra un ésser semblant a una verge venerable; Atena la va vestir i les Gràcies li van posar joies d’or i garlandes de flors primaverals; Hermes, finalment, li va donar veu i li va inspirar les mentides, els afalacs i les perfídies. Va anomenar aquest encantador ésser Pàndora, perquè tots els déus li van donar un do, i ràpidament el va enviar a Epimeteu amb la dot: una gerra o caixa

que contenia tots els mals. El previsor Prometeu havia advertit al seu poc previsor germà que no acceptés cap regal dels déus, però el pobre Epimeteu va cedir embadalit i embruixat als encants de la primera dona. Per si fos poc, aquesta portava tancats en la gerra tots els mals i calamitats. Quan la va obrir, van sortir tots, menys l’esperança. És per això que les malalties i calamitats afecten en silenci als humans, perquè Zeus els va negar la veu.

L’Edat d’Or

Abans de tot això, la humanitat vivia tranquil.la, sense enveges ni preocupacions. Eren els temps de Cronos i es tractava de la primera raça d’homes immortals creats per la divinitat a la

Terra, l’Edat d’Or. No hi havia necessitat ni de lleis ni de jutges ni de càstigs. La terra, sense que fos treballada, donava espontàniament els fruits. La primavera era eterna, fluïen corrents de nèctar, de llet i de les alzines queia la mel. I l’home no coneixia cap malaltia, sinó que, després de viure una llarga i agradable vida, era dominat per un plàcid son i rebut a la terra amb honors. Finalment, per voluntat de Zeus, els homes de l’Edat d’Or esdevenien divinitats encarregades de vigilar les bones i malvades accions dels mortals.

L’Edat de Plata

Després, els habitants de les morades olímpiques van crear una segona generació molt inferior, l’Edat de Plata, que no era semblant a l’Edat d’Or ni en el cos ni en la intel·ligència. Durant cent anys, el nen era criat per la seva mare i creixia en la seva morada, però sense cap intel·ligència. I quan havia assolit l’adolescència i el terme de la pubertat, vivia molt poc temps, aclaparat de dolors

5

a causa de l’estupidesa. En efecte, els homes no podien abstenir-se entre ells de la injuriosa iniquitat i no volien honrar els Déus, ni sacrificar en els altars sagrats dels Benaurats, com està prescrit als homes per l’ús. I Zeus Cronida, irritat, els va absorbir. Després que la terra va haver amagat aquesta generació, aquests mortals van ser anomenats els Feliços subterranis. Estan en segona fila, però es respecta la seva memòria.

L’Edat de Bronze

I el Pare Zeus va crear una tercera raça d’homes parlants, l’Edat de Bronze, molt diferent a l’Edat de Plata. Violents i robustos, aquests homes no es preocu-paven més que d’injúries i dels treballs lamentables d’Ares. No menjaven blat, eren forts, ferotges i tenien el cor dur com l’acer. Les seves armes eren de

bronze, les seves morades de bronze i tot ho treballaven en bronze, perquè encara no existia el ferro negre. Sotmetent-se entre sí amb les seves pròpies mans, van baixar a la morada àmplia i gelada d’Hades, sense honors.

Els semidéus

Segons Hesíode, els Semidéus van existir després de l’Edat de Bronze. La guerra lamentable i la refrega terrible els van destruir a tots, a uns davant de Tebes la de set portes, en tant combatien pels ramats d’Èdip; i als altres, quan en les seves naus van anar a Troia, solcant les grans onades del mar, a causa d’Hèlena. Un cop envoltats per l’ombra de la mort, Zeus els va donar una morada descone-guda pels homes, en les extremitats de la terra. I aquests herois habiten plàcida-ment les illes dels Benaurats, més enllà

de l’ Oceà. I allà, tres vegades per any, els dóna la terra els seus fruits.

L’Edat de Ferro

De totes, la més terrible. Els homes no deixen d’estar aclaparats de treballs i de misèries durant el dia, ni de ser corrom-puts durant la nit. Els Déus els dispensen amargues inquietuds. Mentrestant, els béns es barrejaran amb els mals. Però Zeus destruirà també aquesta generació d’homes quan se’ls tornin blancs els cabells. No serà el pare semblant al fill, ni el fill al pare, ni l’hoste a l’hoste, ni l’amic a l’amic, i el germà no serà esti-mat pel seu germà com abans. Els pares vells seran menyspreats pels seus fills, que els dirigiran paraules injurioses, sense témer els ulls dels déus. Plens de violència, no restituiran als seus vells pares el preu de les cures que d’ells van rebre. L’un saquejarà la ciutat de l’altre. No hi haurà cap pietat, cap justícia, ni bones accions, sinó que es respectarà l’home violent i injust. Ni equitat, ni pudor. El dolent ultratjarà el millor amb paraules enganyoses, i perjurarà. La de-testable Enveja, que s’alegra dels mals, perseguirà tots els miserables homes. Llavors, volant de l’ampla terra cap a l’Olimp, i abandonant els homes, Moral i Nèmesi, vestides amb vestits blancs, es

reuniran amb la raça dels Immortals. I els dolors es quedaran entre els mortals, i ja no hi haurà remei per als seus mals.

Deucalió i Pirra

Llavors Júpiter va decidir destruir l’es-tirp humana, vergonyosa, corrompuda i injusta, amb un gran diluvi, però va voler salvar Deucalió, descendent de Prometeu, i Pirra, filla d’Epimeteu i Pàndora, perquè eren els únics éssers humans justs que, a més, oferien sacri-ficis als déus. Per consell de Prometeu, Daeucalió va construir una arca, sobre la qual va navegar amb Pirra durant nou dies i nou nits, fins arribar a les munta-nyes de Tessàlia, al Parnàs. Calmada la tempesta i retirades les aigües, Zeus els va enviar Hermes, que els va concedir un desig. Tots dos van demanar que la terra es repoblés. Zeus, acollint la sol·licitud, els va ordenar llançar a les espatlles els ossos de la seva mare. Deucalió va entendre, després de reflexionar, que la mare comuna de tothom és la terra i que, per tant, els ossos són les pedres. I així, les pedres que Deucalió llançava esdevenien homes i les de Pirra es con-vertien en dones.

6

LA GUERRA DE TROIA: DÉUS, HEROIS I...GUERRA MALEÏDA!

criat com a pastor arran -com no?- d’una profecia, segons la qual seria el causant de la caiguda de Troia.Les deesses van voler subornar Paris: Atena li va oferir saviesa, destresa en la batalla i les habilitats dels grans guerrers; Hera li va proposar el control de tot Àsia; Afrodita, més llesta, li va prometre l’amor de la dona més bella del món. Pa-ris, com sésperava, va concedir la poma a Afrodita, i va tornar a Troia.

El jurament i el rapte

I la dona més bella del món era Hèlena, una dona molt ben casada, ni més ni

Profecies, profecies i més...!

Zeus havia esdevingut rei dels déus després de destronar el seu pare Crono, que, temps enrere, havia

destronat el seu pare Urà. Una altra profecia deia que un fill de la titànide Tetis seria més gran que son pare. Pos-siblement per algunes d’aquestes raons, Tetis es va casar per ordre de Zeus amb un mortal, el rei Peleo. Tots els déus van ser convidats al casa-ment de Peleo i Tetis, els pares d’Aquil.les, llevat d’Eris, la deessa que els Romans coneixien com a Discordia i que, com qui no vol, es va presentar d’improvís en el casament i va deixar sobre la taula una poma d’or: “per a la més bonica”, hi havia inscrit. La poma va ser reclamada per Hera, Atenea i Afrodita.Zeus va resoldre l’afer nomenant àrbitre Paris, príncep de Troia, que havia estat

menys que amb Menelao, rei d’Espar-ta. Hèlena tenia molts pretendents, i Tíndar, el seu pare adoptiu, estava poc disposat a escollir-ne un, per por que els altres prenguessin represàlies. Finalment, un dels pretendents, Odisseu d’Ítaca (Ulis-ses en la mitologia romana) va proposar un pla: va fer prometre a tots defensar el matrimoni d’Hèlena amb qui ella esco-llís. I ella va escollir Menelao, qui humil-ment no va fer la petició per sí mateix, sinó enviant el seu germà Agamèmnon, rei de Micenes, en el seu lloc.Enviat a fer tractes diplomàtics a Es-parta, Paris es va enamorar d’Hèlena i,

amb l’ajuda d’Afrodita, la va raptar o la va seduir, i la va portar a Troia com a dona. Tots els reis i prínceps de Grècia van ser cridats a complir el seu jurament i recuperar-la. La Guerra amb Troia estava servida, i tot per amor!

No volem anar a la guerra!

Odisseu estava casat amb Penèlope i tot just acabaven de tenir un fill, Telèmac. Odisseu per evitar anar a la guerra, es va fingir boig i va sembrar els seus camps amb sal. Palamedes, però, va ser més llest que ell i va posar el seu fill Telèmac davant de l’arada. Odisseu es va incor-porar per tal de no matarel seu fill, i va demostrar aleshores que no hi havia cap bogeria que li impedís anar a la guerra.L’endeví Calcant va augurar que mai no podria ser conquerida la ciutat de Troia

7

Com s’arriba a Troia?

Quan els grecs van partir a la guerra de Troia, es van equivocar de rumb i van anar a parar a Mísia, regida per Tèlef. Quan aquest sortia a rebutjar la flota, va quedar atrapat en un cep i Aquil·les el va ferir amb la seva llança. Com que la ferida no cicatritzava, el rei va preguntar a l’oracle, que li va vaticinar: «el mateix que t’ha ferit, haurà de curar-te».Tèlef va fingir ser un captaire i va demanar a Aquil·les que l’ajudés a cicatritzar la seva ferida. Aquil·les va refusar al·legant no tenir coneixements mèdics. Odisseu va dir llavors que la llança havia causat la ferida i la llança podria cicatritzar-la. Es van posar trossets de la llança sobre la ferida i aquesta va cicatritzar. I Tèlef, agraït per la cura, els

La Ilíada

Els grecs van arribar finalment a Troia pensant, potser, que els déus els donarien ràpidament la victòria. Però no va ser així, sinó que van assetjar Troia durant nou anys. Les tropes aquees van saquejar diverses ciutats pròximes i, en el reparti-ment del botín, Agamèmnon va prendre com a esclava Criseida, filla de Crises, sacerdot d’Apol.lo.

sense que Aquil·les hi participés. I és que la seva mare Tetis, sabent que Aquil·les moriria jove, si anava a la guerra, el va disfressar de dona i el va amagaren el palau del rei Licomedes d’Esciros. Allà va tenir una relació amorosa amb la filla del rei, Deidamía, de la qual van tenir un fill, Neoptòlem . Odisseu va descobrir Aquil·les entre les dones quan va oferir a les donzelles de palau tota un arsenal de joies que van entusiasmar a totes, menys a Aquil.les, que va perdre la vista en les armes, evidentment perquè era un guerrer i no pas una donzella. De manera que es va reunir una flota de més de mil vaixells al

va indicar el camí a Troia .Quan l’expedició es va disposar nova-ment a salpar des d’Àulide, els vents van cessar. L’endeví Calcant va au-gurar que la deessa Àrtemis estava castigant Agamèmnon per matar un cérvol sagrat (o matar un cérvol en un bosc sagrat) i presumir que era millor caçador que la divinitat. L’única forma d’apaivagar Àrtemis era sacrificar la filla d’Agamèmnon , Ifigènia. Aquesta

amb Aquil.les, que va retreure al rei el seu egoisme. Agamèmnon va respondre que retornaria Criseida, però, a canvi, prendria la concubina d’Aquil·les, Bri-seida. Aquil·les va estar a punt de matar el rei, però la deessa Atena, enviada, per Hera, el va retenir. Tot seguit, el va in-sultar greument i va decidir retirar-se del combat, perquè els aqueus sabessin qui era veritablement decissiu en la guerra. I a més, Aquil·les va demanar a la seva mare Tetis que intercedís davant Zeus, per assegurar-se que als grecs els fos malament fins que Agamèmnon no es disculpés davant ell. Els següents dies, els grecs van ser durament castigats en la batalla i els principals guerrers, llevat d’Áiax, van ser ferits greument. Per aquest motiu, Agamèmnon va enviar una ambaixada a Aquil.les, oferint-li Briseida i altres regals i demanant-li la reincorporació al combat. L’heroi s’hi va negar, mentre que els troians, liderats per Hèctor, van avançar tan agressivament sobre les posicions gregues, que fins i

Quan Crises va intentar pagar un rescat per recuperar la filla, va ser maltractat pel sobirà grec, així que va demanar a Apol.lo que castigués els aqueus. L’armada va ser fuetejada per una plaga. Els aqueus van voler saber-ne l’origen i quan van consultar el seu endeví Calcant, aquest va demanar a Aquil.les que el protegís, ja que el que havia de dir no agradaria, per segona vegada, al rei Agamèmnon. Un cap Aquil.les va acceptar, Calcant va dir que la plaga cessaria si Agamèmnon tornava Criseida al seu pare. Enfadat per això, el sobirà va demanar una com-pensació per haver de cedir la seva part del botí i aleshores va entrar en conflicte

8

El cavall de Troia

El setge de Troia va durar encara un any més, ple de desgràcies per als grecs: Aquil.les havia mort a causa d’una fletxa que Paris li havia clavat en el taló. Hem de recordar que l’heroi era vulner-able només en el taló, perquè la seva mare, tement que morís jove si decidia anar a la Guerra de Troia, l’havia sum-mergit a la laguna Estígia i, com que l’havia agafat del peu, aquesta part del cos era vulnerable, en no mollar-s’hi. Àiax s’havia suïcidat en veure’s de-shonrat, després que va perdre les armes d’Aquil.les, que es sortejaven entre els herois. Com que es pensava que les mereixia més que ningú, va atacar l’endamà el que ell pensava que era el grup que l’havia tret les armes, però que en realitat era un ramat d’ovelles: Atena l’havia enganyat. No va poder superar la vergonya i es va llançar sobre la seva espasa.Eren els nervis i la fatiga per una guerra que durava massa. Desmoralitzats i ex-tenuats , els aqueus van idear finalment un estratagema, a instàncies d’Odisseu, un gran cavall de fusta . El famós cavall ser construït per Epeu i el van ocupar soldats grecs liderats per Odisseu. La resta de l’armada grega va fingir partir i els troians van acceptar el cavall com una ofrena de pau. Un espia grec, Sinó, es va encarregar de convèncer els troians que el cavall era una ofrena a Atena. I

tot van foradar el campament i estaven a punt d’incendiar les naus. I Zeus havia prohibit als altres déus intervenir en la batalla.En vista del perill, Aquil·les va deixar que el seu company Patrocle portés la seva armadura i liderés les tropes en la batalla. Héctor, amb la col.laboració d’Apol.lo, va donar mort a Patrocle i es va quedar amb l’armadura d’Aquil·les. Boig de dolor, Aquil·les va jurar venjan-ça i, després de rebre les noves armes que Tetis va demanar al diví ferrer Hefest per a ell, va tornar al combat, va matar Hèc-tor i va arrossegar el cadàver de l’heroi troià lligat al seu carro al voltant de Troia. Després dels funerals de Patrocle, el vell rei de Troia, Príam en persona, va anar a suplicar-li que li tornés el cadàver del seu fill. L’heroi va cedir a la petició d’un home capaç de besar la mà de qui havia matat el seu fill i va declarar una treva de dotze dies mentre duressin els funerals d’Hèctor.

9

malgrat les advertències de Laocoont i Casandra, els troians el van acceptar i el van introduir a la fortalesa celebrant la victòria. Arribada la nit, quan la ciutat sencera estava sota els efectes del somni i del vi, els grecs van sortir del cavall, van obrir les portes de la ciutat per per-metre l’entrada a la resta de les tropes i la van cremar i saquejar sense pietat. Els troians i troianes que no van morir van ser reduïts a l’esclavitud. Només va sobreviure Antenor, que havia estat partidari de retornar Hèlena, i Enees, que fugint amb el seu pare a les esquenes, el seu fill de la mà, els déus i els supervi-vents, era l’esperança d’un nou llinatge troià a Itàlia: i era també l’ascendent del futur Juli Cèsar.

El retorn dels herois

Però tampoc els grecs havien guanyat completament la guerra, almenys pel que fa a la batalla contra els déus. Me-nelau va ser desviat a Creta i Egipte per

diferents tempestes. I va haver de patir molt per agafar Proteu, deïtat marina capaç de transformar-se a voluntat, per tal que li expliqués quins sacrificiscalia fer per guanyar-se el beneplàcit dels déus i poder arribar a Esparta amb la seva esposa Hèlena.Idomeneu es va veure obligat a sacrificar el seu propi fill a fi de congraciar-se amb Posidó.Agamèmnon, malgrat les advertèn-cies de Cassandra, la maleïda profeta filla de Príam, la qual havia pres com a concubina, va ser assassinat per la seva esposa Clitemnestra. Aquesta no havia perdonat mai al marit el sacrifici de la seva primogènita Ifigènia. S’hi afegia la gelosia per l’amant que portava de Troia. El fet és que havia maquinat, juntament amb el seu amant Egist, cosí del rei, matar-lo mentre es banyava o, segons altres versions del mite, durant el banquet o mentre dormia. Més tard Orestes, fill d’Agamèmnon, va planificar la venjança amb la col.laboració de la seva germana Electra i va matar Egist i la seva pròpia mare.

Altres herois no van veure un final tan extremadament tràgic, però van patir mil horrors abans de tornar a veure casa seva: els el cas d’Odisseu, més conegut a les tradicions europees modernes pel seu nom llatí, Ulisses (Ulixes).

Una Odissea

I és que si alguna cosa quedava clara en els mites grecs, era que desafiar els déus o creure’s un igual, comportava un càstig inexorablement exemplar. Odisseu es va considerar artífex de la victòria sobre els troians, gairebé per damunt dels déus. Evidentment ignorava quina altra guerra hauria d’afrontar abans d’abraçar la seva dona Penèlope i el seu fill Telèmac.En efecte Posidó li va atreure tota mena de desgràcies: Lotòfags, Lestrígons, Ciclops, Sirenes, Escila, Caribdis... S’havia perdut tant, que va haver de navegar fins als confins del món, on hi ha accès al regne dels morts, per consultar

a l’endeví Tirèsias de quina manera mi-raculosa podria tornar a Ítaca. L’endeví li ho va explicar, però també li va dir que, en arribar a l’illa de les vaques d’Hèlios, no podrien matar-ne cap, per molta gana que passessin. I com que no van poder suportar la fam, van celebrar un banquet amb unes quantes vaques i van morir tots els mariners, excepte Odisseu, l’únic que no n’havia menjat.Per si fos poc, quan l’heroi va arribar a Ítaca després de vint anys, es va tro-bar que tot un exèrcit de pretendents acosaven Penèlope per obligar-la a casar amb un d’ells. Així que es va disfressar d’indigent, va inspirar a la reina una difícil prova amb un arc que solament Odisseu podia tensar i va matar tots els acosadors amb la col.laboració del seu fill Telèmac.

10

Jàson

Segons les diferents versions, la seva mare va ser Alcímede, filla de Fílac, o bé Polimede, ti-eta d'Ulisses. El seu pare va ser Èson, rei de Iolcos que el seu propi germà, Pèlias, va des-tronar. Segons un altre relat, Èson va confiar el regne al seu germà Pèlias, fins que Jàson assolís la majoria d'edat. Un dia que Pèli-as, oncle doncs de Jàson, va anar a consultar sobre el seu futur, va ser advertit per l'oracle que desconfiés d’un home calçat amb una sola sandàlia, perquè posaria en perill el seu tron. El jove Jàson va ser educat pel centaure Quiró i quan va complir els vint anys, va tornar a Iol-cos disposat a recuperar el tron que per herèn-cia li pertanyia. Vestia de manera estranya, co-bert amb una pell de pantera, amb una llança en cada mà i amb el peu esquerre descalç, segons alguns perquè havia perdut una sandàlia creuant un riu. Amb aquesta indumentària es va presen-tar en la plaça pública de Iolcos al moment en què el seu oncle Pèlias es disposava a celebrar un sacrifici. Pèlias no el va reconèixer, però va

sentir por per l'estranger descalç. Jàson va ro-mandre amb el seu pare Èson cinc dies i al sisè es va presentar a Pèlias i li va reclamar el regne que legítimament li pertanyia. Pèlias va decidir allunyar-lo de la seva terra encomanant-li una difícil missió: viatjar fins a la Cólquida (al peu del Càucas), i portar d'allà el velló d'or, la pell d'un moltó fabulós que havia salvat la vida a Frix, avantpassat de Pèlias, i l'havia traslladat a la Cólquide. Allà Frix va oferir en sacrifici a Zeus aquest moltó i després va regalar la pell de l'animal, que era d'or, al rei Eetes. Aquest el va consagrar a Ares i el va dipositar en un arbre custodiat per dos braus amb potes de bronze que llançaven foc per la boca i per un drac que mai no dormia. Segons una altra versió, el pro-pi Jàson , inspirat per Hera, s’hauria imposat la realització de la prova. I és que, en presentar-se davant Pèlias, aquest va advertir el seu peu descalç i, comprenent el perill que li anunciava l’oracle, li va preguntar quin càstig imposaria a un individu que conspirés contra el seu rei. Jàson va contestar que l’enviaria a conquerir el velló d’or, resposta que es va tornar contra ell.

JÀSON I ELS ARGONAUTES. EL MEU REGNE PER UN VELLÓ...D’OR!

El viatge dels Argonautes

Jàson va sol·licitar llavors l’ajuda d’Argo, fill de Frix, i aquest, inspirat per Atena, va construir un vaixell de cinquanta rems, que va anomenar Argo. Van acompanyar a Jàson entre cinquanta i cinquanta-cinc herois, entre ells Orfeu, Càstor, Pòl.lux, Hèracles, Tifis, Asterió, Admet..., que en el seu conjunt van rebre el nom d’Argonautes.En primer lloc van arribar a l’illa de Lemnos, on només habitaven dones. La reina, Hipsípila, que es va enamorar de Jàson , li va explicar que les dones de la terra havien estat castiga-des per la deessa Afrodita, en no rendir-li cul-te, impregnant-les d’una olor tan desagradable que els homes les rebutjaven. En venjança, les lèmnies van matar els homes de l’illa. Els Ar-gonautes van romandre amb elles un temps, el suficient per donar-los fills i després se’n van anar a Samotràcia i des d’aquí al país dels do-lions en l’illa de Cícic, el poble de la qual els va rebre amb simpatia. El rei, que es deia també Cícic, els va preparar un banquet. Però quan van salpar per continuar el seu viatge, els vents els van tornar a l’illa de matinada, els dolions els van confondre amb pirates i els van atacar. Naturalment els Argonautes es van defendre. A l’alba ambdues parts es van adonar del seu error, després d’una cruenta matança en què el rei Cí-cic havia caigut travessat per Jàson . L’heroi va rendir un magnífic funeral al rei i va par-tir, no sense abans erigir una estàtua a Cibeles.A continuació van arribar a Mísia, on van ser acollits amablement. I mentre els altres ar-gonautes feien amuntegament de provisions, Hèracles va anar al bosc a cercar un arbre per fabricar-se un nou rem. Quan tornava a la nau, es va trobar amb el lapita Polifem, que el va informar de la desaparició del seu amic Hilas.

Ambdós van cercar inútilment el company, que s’havia ofegat en una font i, en tornar al cos-tat dels argonautes, aquests ja havien salpat.L’Argo va arribar després al país dels Bèbrices, on Pòl.lux va derrotar el rei Àmic, i des d’aquí al país de Fineu, on van haver de refugiar-se a causa d’una tempesta. Fineu, fill de Posidó, era un endeví cec sobre el qual pesava la maledic-ció de les Harpies, monstres meitat aus, meitat dones, que li impedien menjar, ja que embruta-ven amb els seus excrements els aliments que no li podien arrabassar. Una vegada alliberat de la maledicció, Fineu va revelar als Argonautes com travessar les Roques blaves (Cianees o Simplègades), dos enormes penyals flotants, en continu moviment, que xocaven entre sí aixa-faven a tots els que pretenien passar entre elles. Havien de deixar anar un colom, per veure si aconseguirien franquejar el pas. Així ho van fer i van aconseguir superar l’obstacle, per bé que la popa de la nau va patir algun dany, igual que la cua del colom. Des de llavors les Roques Simplègades han romàs immòbils.

11

A la Còlquida

Van penetrar després els Argonautes en el pont Euxí (Mar Negre), van coste-jar el Càucas i van arribar a la Cólquida. Els herois es van presentar davant el rei Ee-tes i Jàson li va anunciar l’encàrrec de Pelias. Eetes no li va negar el velló d’or, però abans hauria d’uncir dos toros que el custodiaven, regalats per Hefest al rei, i superada aques-ta prova, Jàson havia de sembrar les dents del drac d’Ares que Atena li havia lliurat.

La filla del rei, Medea, enamorada vivament de l’heroi, li va prometre ajudar-lo, a canvi que ell, al seu torn, es comprometés en matrimoni amb ella i la portés a Grècia. Jàson va fer els juraments deguts i Medea li va lliurar llavors un bàlsam màgic, amb què hauria d’untar el seu cos i les seves armes, abans d’enfrontar-se als toros d’Hefest, ja que així seria invulnera-ble al foc i al ferro. Medea li va revelar tam-bé que, en sembrar les dents del drac, brotaria un exèrcit d’homes armats que tractarien de matar-lo. Ell els derrotaria fàcilment llançant al centre del grup una pedra des de lluny. Els soldats es precipitarien uns contra uns altres culpant-se mútuament d’haver llançat la pe-dra i moririen víctimes dels seus propis cops.Jàson va superar, gràcies a Medea, les proves, però el rei no tenia intenció de complir la seva prome-sa, sinó que va acudir al port a incendiar la nau.

L’Odissea de tornada

Allà va veure que Jàson havia fugit amb els seus Argonautes i també amb el velló i amb la seva filla Medea; de manera que va sortir en la seva persecució. La previsora Medea va matar el seu germà Apsirt, que els acompanya-va, i va dispersar els seus membres pel camí.

Eetes no va tenir més remei que recollir-los, mentre els fugitius s’escapaven definitivament.La nau Argo va travessar l’estret de Caribdis i Escil.la i va arribar al país dels feacis, on el rei Alcinoo, va haver de mediar davant la deman-da d’un grup de colcs, enviats per Eetes a la re-cerca de Medea. Seguint la proposta de la reina Arete, Alcinoo va anunciar que només lliura-ria Medea, si aquesta no havia dormit encara amb Jàson, ja que, en cas contrari, ella hauria de romandre amb l’heroi com a legítima dona. Com que així era, Medea va marxar amb Jà-son, mentre que els colcs van romandre al país dels feacis per por de les represàlies d’Eetes.No sense abans patir alguna pèrdua, van des-embarcar els Argonautes en Creta, on van to-par amb Talo, un gegantí autòmat construït per Hefest i a qui Minos havia ordenat defensar l’illa davant qualsevol desembarcament. El ge-gant era invulnerable, llevat de per una vena oculta en el turmell, en què radicava la seva vida. Medea el va tornar furiós amb els seus arts màgics i el monstre es va obrir la vena con-tra una roca, per la qual cosa va morir a l’acte.

La venjança de Medea

Els Argonautes arribarien finalment a Iolcos després d’un periple de quatre mesos. Allà Pe-lias va rebre de Jàson el velló i després va mo-rir a mans de les seves pròpies filles, a causa

d’un estratagema de Medea. Llavors Jàson i Medea van fugir a Corint, on van consagrar la nau d’Argo a Posidó. A Corint van viure feliços Jàson i Medea durant deu anys i van tenir dos fills. Però més tard Jàson va repudiar a la seva dona per casar-se amb Glauce, filla del rei de Corint, Creont. Medea no va poder superar la traïció i, prenent per testimonis els déus davant els quals Jàson havia prestat jurament, va en-viar a Glauce un bellíssim vestit nupcial. Quan la princesa se’l va provar, el vestit es va adherir a la seva pell i la va consumir en flames. Tam-bé Creont va morir cremat en intentar socórrer la seva filla. Mentrestant Medea immolava els seus propis fills i fugia en un carro, que el Sol li havia regalat, a Atenes, on el rei Egeu havia promès acollir-la si curava la seva esterilitat.Jàson va tornar desolat a Iolcos i amb l’ajuda de Peleu i els Diòscurs (Càstor i Pòl.lux), va saquejar la ciutat i va destronar Acast.

12

Naixement

Com que Acrisi, rei d’Argos, havia sabut per un oracle que un nét el mataria, va tancar la seva filla, Dànae, en una torre. Tanmateix Zeus s’hi va enamorar, es va metamorfosar en pluja d’or i va aconseguir accedir a la cambra de Dànae. Dànae va concebre Perseu i, en assabentar-se’n Acri-si, els va llançar al mar en un cofre. Des-prés de vagar durant molt de temps a la de-riva, Zeus va ordenar al seu germà Posidó

que els ajudés i llavors van arribar al regne de Sèrifos, on van ser recollits per Dictis, que era germà de Polidectes, rei de l’illa.

Un regal singular

Dictis va ser com un pare per a Perseu, el qual va dedicar-se a cuidar de la mare. Però la bellesa de la Dànae va fer que en Polidectes també s’hi enamorés. Pensant que el jove Perseu podia ser un destorb en els seus plans, va intentar lliurar-se d’ell mitjançant una estratagema. Aquesta con-sistia a fer creure a tothom que pretenia conquerir la princesa Hipodamia. Polidec-tes va demanar a cadascú dels habitants de l’illa que li lliuressin un cavall com a regal per a la princesa. En no tenir cap cavall que oferir-li, Perseu li va prometre portar-li el cap de Medusa, una de les tres Gorgones. Com que aquesta era l’única mortal de totes tres, en compensació podia convertir en pedra els éssers només amb la seva mirada. Polidectes va acceptar satis-fet l’oferiment, pensant que la missió era un suïcidi i que el jove mai no tornaria.

Què bo ser fill de Zeus!

Però Zeus estava decidit a ajudar el seu fill, per la qual cosa va demanar als déus Atena i Hermes que li prestessin la seva ajuda. Hermes li va donar una falç d’acer amb què poder tallar el cap de Medusa, mentre que Atena li va rega-lar un brillant escut i li va aconsellar so-

bre les tasques que hauria de realitzar. Per tal de trobar l’amagatall de Medusa, Perseu va anar a la recerca de les filles de Forcis, les Graies, tres ancianes que només tenien un mateix ull i una mateixa dent, que compartien passant-se’ls una a l’altra. Per-seu els va arrabassar l’ull i la dent, i va obli-gar-les a confessar on estava situada la re-sidència de Medusa a canvi de tornar-se’ls. En el seu camí, Perseu es va tro-bar amb les Nàiades, de les quals va aconseguir una arma màgica, el casc d’Hades, que permetia tornar invisible a qui el portés, i unes sandàlies alades.

Medusa

Amb l’ajuda d’aquests objectes, va acon-seguir introduir-se en la residència de les Gorgones, que, com les Graies, eren filles de Forcis. Usant l’escut com mi-rall, va aconseguir tallar el cap de Me-dusa sense haver de mirar-la. De la sang de Medusa va néixer el cavall alat Pegàs i també el gegant Crisaor. Després d’allò, Perseu va sortir del palau de les Gorgo-nes, Esteno i Euríale, germanes immor-tals de Medusa, que el van buscar inútil-ment, ja que el casc el tornava invisible.

PERSEU: Qui vulgui fugir del destí, que llenci el primer disc!

13

Rescat d’ Andròmeda

De tornada a la seva llar, Perseu va trobar Andròmeda encadenada a una roca, lloc on havia estat desada pels seus pares Ce-feu i Casiòpea, perquè, segons l’oracle, Casiòpea havia ofès les Nereides. I és que la reina s’havia proclamat més bella que les divinitats i aquestes es van queixar al seu pare Posidó, el qual va enviar un

monstre marí que devorava els homes de la ciutat i que només se n’aniria si sacri-ficaven la filla al monstre. Perseu es va enamorar d’ ella i va decidir alliberar-la, per la qual cosa, després de demanar la seva mà als progenitors, va matar el monstre amb la seva espasa o, segons al-tres versions, petrificant el monstre ambel cap de Medusa. Durant el banquet de casaments amb Andròmeda, va arribar Fi-neu, oncle patern d’aquesta i a la vegada el seu promès. Va començar una batalla en-tre els qui donaven suport a l’enllaç i els partidaris de Fineu. En veure que el seu bàndol anava perdent, Perseu no va tenir més remei que convertir en pedra Fineu i la seva escolta amb el cap de Medusa. Perseu i Andròmeda van aconseguir fi-nalment casar-se i van arribar a tenir sis fills, Perses, Alceu, Heleu, Mèstor, Es-tènel i Electrió; i una filla, Gorgòfone.

Venjança contra Polidectes

Després torna a Sèrifos. Allà, Dictis i Dà-nae s’havien refugiat en un temple fugint de l’assetjament de Polidectes. El rei es-tava molt satisfet en el seu palau pensant que s’havia lliurat de Perseu, quan l’heroi

es va presentar davant Polidectes i davant tota la seva cort. Tothom va començar a mofar-se de la seva inferioritat, mentre que ell, mirant cap a un altre costat, va treure el cap de Medusa Tots van esdevenir pe-dres amb una expressió d’incredulitat en les seves cares, en especial Polidectes.

El destí és el destí

Perseu torna a continuació tots els objectes màgics i li regala a Atena el cap de Me-dusa, que des d’aleshores ella incorpora al seu escut. Després decideix tornar a Argos. Acrisi s’assabenta que el seu nét viatja per trobar-se amb ell i, per tal d’evitar la pro-

fecia, fuig al regne veí, Làrissa, amb el pre-text de presenciar uns jocs. Perseu el se-gueix. Una vegada allà, els organitzadors li proposen casualment participar en els jocs. Perseu accedeix a participar en llançament de disc. Quan el llança, el fa amb tan mala fortuna que colpeja Acrisi al centre del pit i el mata. A causa d’aquesta mort accidental, Perseu no va voler seguir governant el seu legítim regne, Argos, sinó que intercanvia els regnes amb el seu veí i oncle i construeix per a sí una ciutat poderosa, Micenes, en què va viure molt de temps amb la família.

14

Un nadó especialL’heroi grec més important, fill de Zeus i Alcme-na, va néixer a Tebes. Zeus, després d’adoptar la forma del rei Amfitrió per passar una nit amb la seva dona Alcmena, va prometre a aquesta que el primer dels descendents de Perseu dominaria sobre tota la seva estirp. Però la deessa Hera, gelosa d’Alcmena, va aconseguir que nasqués abans un altre Perseida, Euristeu. Alcmena va concebre de Zeus a Hèracles i a Ificles d’Am-

fitrió. Zeus va ordenar a Hermes que posés el bebé en la falda d’Hera, mentre ella dormia, perquè mamés del seu pit i es convertís en im-mortal. La deessa es va despertar sobresaltada i un doll de llet va escapar del seu pit formant-se amb ell la Via Làctea. Hera, encegada per l’odi i la gelosia, va manar dues serps a matar els nens en el bressol. Hèracles tanmateix, dotat ja d’una força extraordinària, va aconseguir es-trangular els rèptils amb les seves petites mans.

No feu enfadar el jovenet... El futur heroi, amb el nom d’Alcides, va ser criat per Amfitrió i va rebre una educació acu-rada. Lino, germà d’Orfeu, li va ensenyar la música, Eumolp el cant, Eurit el tir amb l’arc i el centaure Quiró les ciències. El noi va créixer fort com un déu, però també impulsiu i irascible fins al punt que un dia, en repren-dre-li el seu mestre de lira, Linus, el va matar. Amfitrió llavors, espantat per la violència del jove, el va manar a pasturar els ramats sobre la muntanya Citeró, on Alcides va matar un lleó, amb la pell del qual es va fer un vestit. Amb aquesta cuirassa especial i la maça, reconeixe-rem l’heroi en les representacions artístiques.Un dia l’heroi es va trobar en un encreuament, dubtant sobre quina via prendre, quan dues do-

HÈRACLES O LA VOLUNTAT DE SUPERACIÓnes s’hi van presentar. Una d’elles, la Mol·lície, li va indicar la via que portava al plaer, l’altra, la Virtut, la via que li hauria de portar per sacri-ficis i fatigues, però que el conduiria a la glòria. Alcides va escollir, sense dubtar, aquest últim camí. En aquell període Tebes estava obligada a pagar un tribut de cent bous al rei d’Orcòmene, Ergí. Alcides, quan s’adreçava a Tebes, va ata-car i va mutilar els esclaus manats pel seu rei a cobrar el tribut, i a més va imposar a Orcòmene pagar dos-cents bous a Tebes. Creont, rei de Te-bes, en senyal de gratitud, el va acollir a palau i li va donar en matrimoni la seva filla Mègara.Però per voluntat d’Hera, Alcides s’havia de sotmetre a Euristeu i el va ordenar anar a Mice-nes per entrar al seu servei. Alcides es va negar a obeir, i Hera, per castigar-lo, el va tornar boig, de manera que l’heroi va matar, sense adonar-se’n, la seva dona Mégara i els seus fills. En recuperar la raó, Alcides va anar a Delfos per consultar a l’oracle com expiar l’atroç delicte. Llavors l’oracle li va imposar canviar-se el nom pel d’Hèracles (“glòria d’Hera”), anar a Micenes i sotmetre’s a qualsevol ordre que li fos impar-tida per Euristeu. Aquest li va imposar arriscar-se en empreses perilloses i gairebé impossibles de realitzar, conegudes com els Dotze Treballs.

Els dotze famosos I. El Lleó de Nemea: en primer lloc, l’heroi va haver d’enfrontar-se amb el ferotge lleó que vivia en la selva Nemea i que devastava l’Argòlida. Com la pell del lleó resistia foc, llances i espases, Hèracles el va fer retroce-dir fins a la seva cova. Allà el va estrangular amb la força dels seus braços, li va tallar la pell amb les urpes i la va vestir com un trofeu. II. L’Hidra de Lerna: Euristeu li va manar des-prés destruir un monstre amb nou caps. Hèra-cles les va partir d’una en una amb la seva maça, però, amb prou feines arrencades, renaixien, per la qual cosa va haver de demanar ajuda a Iolao, que cremava els caps a mida que Hèra-cles els anava tallant. Es diu que un dels caps era immortal, motiu pel qual Hèracles, després de tallar-la, la va sepultar sota una enorme pe-dra. A més Hera havia enviat un gegantí cranc per ajudar la hidra. Quan aquest va mossegar el peu de l’heroi, ell el va aixafar d’un sol cop. Fi-nalment va obrir la panxa de l’hidra i va mullar les seves fletxes en la seva sang, enverinant-les perquè produïssin ferides incurables i fatals.III. El senglar d’Erimant: va anar tot seguit a la recerca del famós i ferotge senglar de la

15

muntanya Erimant. Va aconseguir capturar-lo viu, seguint-lo per la muntanya fins a arribar al nevat cim. En el compliment d’aquesta empre-sa, Hèracles va ser atacat pels Centaures i, en la refrega, va ferir involuntàriament el centaure Quiró amb una de les seves fletxes enverinades.IV. La daina de Cerinea: va haver de captu-rar viva una cérvola de banyes d’or i potes de coure. La persecució del veloç animal va du-rar un any sencer. Finalment va aconseguir fer caure la daina en una trampa o bé la va ferir en una pota. Va haver de congraciar-se després amb Ártemis, a qui l’animal estava consagrat.

V. Els estables d’Augias: els ramats d’aquest singular rei no emmalaltien ni morien, però els seus estables mai havien estat netejats. Hèracles havia de netejar en un dia el fem de tres mil bous acumulats durant anys, gesta que va aconseguir desviant el curs del riu Alfeu o del riu Peneu.VI. Les aus de l’Estímfal: després Euristeu li va manar expulsar del llac Estímfal unes aus amb bec, urpes i plomes de bronze. Atacaven els humans llançant-los des de l’aire les seves plomes de bronze. Les va fer sortir amb unes

castanyoles fabricades per Hefest que Atena li va donar i les va anihilar amb les seves fletxes.VII. El brau de Creta: va haver de captu-rar i domar un brau furiós que va refermar en l’illa de Creta, exhalant foc pels nassos i destruint tot al seu pas. Després d’una difícil lluita, el va capturar i traslladar viu a Micenes.VIII. Les eugues de Diomedes: a conti-nuació va capturar les eugues del tirà, que s’alimentaven de carn humana. Hèracles va matar en Diomedes, el va donar de menjar a les seves eugues i, amansides després del festí, les va junyir al carro i les va conduir a Micenes.IX. El cinturó d’Hipòlita: Euristeu li va de-manar que li portés el cinturó de la reina de les amazones, per regalar-lo a la seva filla Admete. Era un cinturó d’or que Ares ha-via regalat a la seva filla Hipòlita i que sim-bolitzava el poder d’aquesta reina sobre les amazones. Hipòlita, enamorada d’Hèracles, va accedir a lliurar-li el cinturó com a peça d’amor. Però Hera metamorfosada en amazo-

na va iniciar una disputa entre ambdós bàndols i Heracles, creient-se traït, va matar la reina.X. Els bous de Gerió: Hèracles havia de ro-bar els bous d’aquest gegant de tres caps, sis braços i tres cossos units per la cintura. Es tractava d’un ramat de bous vermells pasturats per un fill d’Ares, Euritió i pel gos bicèfal Or-tro, fill de Tifó i Equidna. Per arribar a la illa d’Eritea, en els confins d’Occident, on regnava Gerió, va obligar Hèlios, amenaçant-lo amb les seves fletxes, que li prestés el seu carro. Una vegada en terra, va matar Ortro i Euritió. Me-netes, pastor que guardava els ramats d’Hades, va presenciar la batalla i va avisar Gerió, que

16

va caure sota les fletxes de l’heroi. En el trans-curs d’aquest treball va construir les columnes que porten el seu nom en l’estret de Gibraltar.XI. El gos Cèrber: abans de baixar a l’Hades, Eumolp el va informar que el déu dels in-ferns li permetria endur-se el gos si acon-seguia dominar-lo sense ajuda d’armes.Acompanyat per Atena i Hermes va pene-trar al món dels morts. Les ànimes fugien al seu pas, sol Meleagre i Medusa li van plan-tar cara. Hermes el va convèncer que no ata-qués Medusa, ja que sol era un espectre. Amb Meleagre va estar xerrant una estona i tan desgraciada li va semblar la seva his-tòria, que per compensar-lo li va prometre casar-se amb la germana d’aquest, Deianira.Per fi va arribar a presència del sobirà de l’Hades, que li va concedir permís per portar-se’l. Hèracles va atrapar l’animal amb l’única ajuda de les seves mans i el va portar a Mice-nes. Euristeu, en veure’l, va córrer terroritzat a refugiar-se. No sabent que fer amb ell, Hèra-cles va tornar al gos al seu legítim propietari.XII. Les pomes de les Hespèrides: en el seu últim treball, Euristeu li va encarregar robar les pomes d’or d’un arbre regalat per Gea a Hera,

quan es va casar amb Zeus. Aquestes pomes proporcionaven la immortalitat. La deessa l’havia plantat en un jardí diví que es trobava en el vessant de la muntanya Atles. Les Hes-pèrides el cuidaven i per protegir-lo i vigilar els furts, Hera havia col•locat com a guardià un drac. Per esbrinar on es trobava el Jardí, va haver de vèncer Nereu, que es va metamorfosar de mil maneres diferents, sense que l’heroi el deixés anar abans que el mostrés el camí. Una vegada en el jardí de les Hespèrides, li va de-manar al tità Atlant que fos a agafar les pomes, mentre ell subjectava la Terra en el seu lloc. Quan Atlant va tenir les pomes, li va dir que ell mateix les portaria a Micenes, però Hèracles usant l’astúcia, li va demanar que subjectés un moment la volta mentre es col•locava un coixí per estar més còmode i així va poder escapar amb les pomes. Euristeu va tornar les pomes a Hera, que les va posar novament en el jardí.

Mort i apoteosiEls treballs exposats són els més cèlebres, però no els únics. Hèracles va ser tan famós en el món grec, que pràcticament cada ciutat tenia alguna aventura per relatar. Però els herois són mortals i Hèracles, si bé va esdevenir déu, va morir tam-bé. El seu final es relaciona amb el seu fatal ma-trimoni amb Deianira. La unió s’havia concertat durant el viatge de l’heroi a l’Hades, on s’havia trobat amb Meleagre, germà de la seva futura

dona, i li va prometre que es casaria amb ella. En un dels seus viatges, l’heroi i Deianira ha-vien de creuar el riu Eveno, on el Centaure Nessus, que vivia en els voltants, es guanyava la vida passant als viatgers d’una vora a una al-tra. Nessus va creuar primer Hèracles i després va tornar per Deianira. Va ser llavors quan el Centaure va intentar violar-la. L’heroi, en sentir els seus crits de socors des de l’altre costat, va llançar una fletxa que va travessar el cor de Nes-sus. Aquest, per venjar-se, li va dir de seguida a Deianira que podria mantenir al seu marit sem-pre al seu costat, en cas d’haver perill de perdre-ho, si preparava una màgica poció amb la sang que rajava de la seva ferida. Ella, crèdula, va re-collir la sang de Nessus i la va guardar amb ell.Després de la Victòria de l’heroi sobre el rei Eurit i d’ocupar les seves terres d’Ecàlia, va voler agrair al seu pare Zeus i erigir un al-tar en el seu honor per oferir-li un sacrifici.

Va enviar al seu herald Licas a Traquis, allà on estava Deianira, a que li portés una túni-ca nova i neta, apropiada per a la cerimònia. Deianira, temorosa de que l’oblidés al cos-tat de Iole, filla d’Eurit, que s’havia conver-tit en el seu amant, va mullar la túnica en el suposat filtre amorós que li va donar Nessus.L’heroi se la va posar i va començar la cerimò-nia del sacrifici. Al cap de poc estona, el verí de la sang de Nessus va començar a abrasar-li la pell. Pres d’horribles dolors, l’heroi intentava treure’s la túnica mortal sense aconseguir-ho, ja que les seves carns s’havien colat en ella. Va donar ordre que li portessin a Traquis. En veure-ho arribar i adonant-se del que havia fet, Deianira es va suïcidar. L’heroi va con-fiar llavors a Iole al seu fill Fil, i li va dema-nar que li prometés que es casaria amb ella quan creixés. Va pujar a la muntanya Eta, va construir una gran pira i va ordenar que encen-guessin la foguera. Cap servent volia agafar la foguera, només Filoctetes va consentir a fer-ho per lliurar-ho del martiri, rebent d’Hèracles com recompensa l’arc i les fletxes mullades en el verí de la Hidra de Lerna. Mentre el foc destruïa el cos mortal de l’heroi, entre trons i llampecs, un gran núvol el va embolicar i el va elevar al cel. L’heroi havia accedit a la immor-talitat i va pujar a l’Olimp on es va casar amb la deessa Hebe, la deessa de la joventut eterna.

17

El naixement d’Èdip

La seva ascendència es remunta fins al propi Cadme, germà d?Europa, funda-dor i primer rei de Tebes. Va ser besnét de Polidaure, nét de Làbdac i fill de Laius.En Laius s'havia casat amb la Iocasta, filla de Meneceu i germana de Creont. Passaven els anys i en Laius i la Iocasta no tenien fills. Va demanar, com era costum llavors, consell a l'oracle. La profecia deia que tindria un fill que portaria grans desgràcies a Tebes, que mataria el seu propi pare i es casaria amb la seva pròpia mare. Per escapar d'aquest cruel destí, en Laius va evitar el contacte amorós amb la seva dona.

La Iocasta tanmateix anhelava ser mare i una nit després d'un festí, el va emborratxar i va passar la nit amb ell. Des del moment en què es va adonar que la seva dona estava embarassa-da, en Laius va pensar en la forma d'alliberar-se del nen que vindria, i atemptaria contra la seva vida i contra la tranquil·litat del seu país. Amb prou feines nascut, li va traspassar amb un clau els talons i passant-li unes argolles, li va lligar els peus amb una corretja. Alhora va ordenar a un fidel pastor que l'abandonés en el bosc de Citeró, on moriria de fam, de fred o de-vorat per les feres. El pastor, compadit del plor del nen, en passar per allà els pastors de cavalls del rei de Corint, en Pòlib, els va lliurar el nou-nat sense comptar-los de qui es tractava. Els pastors van portar al nen a Pòlib i la seva dona, que, com que no tenien fills, el van acceptar gustosos en la seva llar. La reina Mèrope li va posar el nom Èdip, que significa "el dels peus inflats", ja que el bebé tenia inflamats els ta-lons, on li havia passat el seu pare les argolles.

El destí inexorable d’Èdip

Estava escrit que l’ Èdip creixeria i es converti-ria en un jove vigorós i intel·ligent, creient que els seus pares eren en Pòlib i la Mèrope. Li van mantenir en secret la seva veritable procedèn-cia, fins que algú en una baralla, per ofendre’l, li va dir que era un bastard i que els reis de Corint no eren els seus veritables pares. Sense voler conèixer la veritat de Pòlib i Mèrope, es va dirigir d’amagat a consultar l’oracle de Del-fos. L’auguri no va ser clar en la seva resposta; li va assenyalar, tanmateix, que el seu terrible destí mostrava que un dia mataria el seu pare i es casaria amb la seva pròpia mare i que la

ÈDIP: EL TRÀGIC DESTÍ D’UNA FAMÍLIAseva descendència seria portadora de grans mals. Horroritzat davant tal resposta, va deci-dir Èdip evitar aquesta sort allunyant-se dels qui creia els seus veritables pares. Va recórrer els camins realitzant diverses gestes i treballs.Un dia creuant la zona de Fòcida, a prop d’un punt on el camí es dividia en tres ramals, es va trobar en una estreta via amb un carro i el seu seguici. Era en Laius, que anava cap a Delfos a preguntar quina fi havia tingut el seu fill, ja que li martiritzava el dubte de si havia mort o no. En aquest encreuament, es va produir un altercat, ja que l’estranger no va voler ce-dir pas al carro. L’Èdip, enfrontant-se als vi-atgers, va matar en Laius i els seus acompa-nyants, llevat d’un que va aconseguir escapar.

Èdip en el tron de Tebes

En morir Laius, va pujar Creont al tron de Te-bes, per regnar juntament amb la seva germana Iocasta. Sense aconseguir descobrir encara el culpable de la mort de Laius, van haver d’afron-tar la maledicció de la terrible Esfinx. Aquest monstre de cap de dona, cos de lleó i ales, asse-gut sobre una roca en un extrem de la ciutat, pro-posava enigmes als transeünts i devorava a qui eren incapaços de resoldre’ls. Creont, llavors, va anunciar que aquell que pogués resoldre els enigmes i alliberar Tebes d’aquesta calamitat, es convertiria en rei, casant-se amb la reina.Èdip en seu errant, va entrar a Tebes. Quan es va assabentar de l’existència de l’Esfinx, va provar a guanyar la recompensa oferta. L’enig-ma que el va presentar era: Quin és el ser que té quatre peus al matí, dos al migdia i tres a la nit, i que com més peus té, més feble es torna? Èdip va respondre que es referia a l’home, que utilitzava quatre peus mentre caminava de qua-

tre grapes i tres en la vellesa en utilitzar bastó.L’Esfinx llavors es va suïcidar llançant-se de l’alta roca en què solia seure. En assabentar-se de la notícia els tebans, plens d’alegria van rebre el seu heroi elevant-ho al tron. Com a reconeixement li van lliurar en matrimo-ni a la reina vídua, Iocasta. D’aquesta unió van néixer quatre fills: Etèocles, Polinices,

18

Antígona i Ismene. Èdip va regnar en pau, fins que al cap d’un temps es va abatre sobre el regne una pesta que delmava la població.

El càstig de la veritat

Llavors el rei, incapaç d’afrontar la situació, va enviar al seu cunyat Creont a consultar l’oracle sobre la causa d’aquest mal i sobre el que havi-en de fer perquè la ciutat de Tebes es salvés de la pesta; Creont va tornar amb la resposta que aquella no cessaria fins que hagués estat dester-rat de la ciutat l’assassí de Laius. Èdip comen-ça la investigació, compromès en aquesta cerca i,com que no troba solució, fa venir l’endeví Tirèsias que, malgrat la seva voluntat,li con-fessa que el culpable de la pesta és el mateix Èdip. Èdip no pot creure el que sent i pensa en una conjura preparada per Creont. Però el judici d’endeví cec Tirèsias era reputat a tot Grècia. De seguida va pensar a anar-se’n a Co-rint, però el va aturar el temor què es verifiqués l’auguri segons el qual mataria el seu pare i es casaria amb la seva mare. Al cap de poc temps li van arribar notícies de Corint, trucant-lo a ocupar el tron, ja que Pòlib havia mort. Tot i la mort de qui creia el seu pare, va seguir rebut-jant la seva tornada a Corint, ja que no volia

acostar-se a la seva mare, temorós que potser es complís l’altra part de l’oracle. L’emissari, per tranquil·litzar-lo, el va advertir que res no havia de témer, ja que Pòlib no era el seu ver-dader pare i que ell mateix l’havia recollit d’un pastor i li va parlar de les cicatrius que encara quedaven en els peus d’Èdip, les proves sobre la temible veritat es van mostrar indubtables. Es confirma així l’horrorosa sospita: havia ma-tat el seu pare i s’havia casat amb la seva pròpia mare. La reina Iocasta, aterrida pel sacrilegi, es va retirar a les seves habitacions i es va penjar. Mentre que el seu fill i marit la va seguir i tra-ient unes sivelles daurades del vestit de la rei-na, es va perforar els ulls i es va quedar cec. Va sol·licitar a Creont que el desterrés de Tebes i el va pregar que cuidés de les seves dues filles, Antígona i Ismene. Antígona va córrer darrere d’ell, volent acompanyar el seu pare en el camí.

Després d’un llarg i penós viatge, Èdip va arri-bar suplicant a Àtica, a Colon. Quan s’acostava la mort, Creont i Polinices van intentar convèn-cer-lo que tornés a Tebes. Èdip, tanmateix, va rebutjar la idea optant per quedar-se a Àtica, on Teseu el va rebre i li va oferir la seva hos-pitalitat fins a la mort. En efecte, allà va morir Èdip portant el bé al lloc on passaria els seus últims dies, tal com havia previst l’oracle.

Els fills d’Èdip

Sobre els fills d’Èdip, Etèocles, Polinices, Antígona i Ismene, va pesar la maledicció de la incestuosa relació entre el seu pare i la seva mare Yocasta. D’aquí que tinguessin una mala fi. És més, els fills van ser maleïts pel seu pare abans de morir, ja que en els seus úl-tims tristos dies, li havien donat mals tractes.Al principi, Etèocles i Polinices van deixar regnar al tron de Tebes al seu oncle Creont, però després van decidir prendre el poder en les seves mans i regnar un any cadascú. Tan-mateixt Etèocles, el més gran, després d’haver regnat un any, es va negar a deixar el tron al seu germà, i els germans es van barellar; lla-vors Polinices va emigrar a Argos, on reg-nava Adrast i es va casar amb la seva filla.

Els set contra Tebes

Polinices va organitzar un atac contra la seva terra natal, una expedició que va portar el cone-gut nom dels “set contra Tebes”, perquè va estar

composta per set caps, un per cada porta de la ciu-tat. En aquesta lluita van vèncer els assetjadors i els dos germans van morir un a mans de l’altre.En aquest punt apareix el valent i dinàmic caràcter d’Antígona, una de les germanes dels morts. Creont havia ordenat que s’enter-rés Etèocles amb tots els honors, mentre que Polinices, com invasor en contra de la seva pròpia pàtria, havia de quedar sense sepul-tura a mercè de les aus de rapinya per ser-vir així d’escarment a qui volgués imitar-lo.

Antígona: No a la tirania!

Antígona, llavors, menyspreant l’ordre del rei, fidel als déus i a les tradicions ancestrals, va vo-ler rendir al seu germà els últims tributs i donar sepultura al seu cos. Encara que estava compro-mesa amb Hemon, fill de Creont, aquest últim va donar ordre que Antígona fos enterrada viva, després que els guàrdies la van capturar per ha-ver desobeït l’ordre. Ja en la presó, Antígona es va penjar. Hemon, que l’estimava intensament, es va penjar al costat d’ella. De la petita Isme-ne, es diu que va ser degollada per Tideu, un del set caps invasors, que la va trobar en el Temple d’Atena, al moment mateix de la seva troba-da amorosa amb Periclímen, fill de Posidó, de qui estava enamorada. Tideu va ser portat cap al lloc per la mateixa deessa Atenea, que esta-va enfurismada per aquesta trobada en el seu temple i més que res pel gran odi que guarda-va al fill de Posidó, el seu més gran adversari.

19