de desembre de 2009 dominical … · cinc artistes de l’empordà denuncien la manca d’espais...

Reportatge Un paper fonamental Les dones impressores. PÀGINES 2 i 3 Reportatge Caviar als cabells Arriben a Gironauns productes cosmètics de luxe. PÀGINA 6 Reportatge Religió a la cuina PÀGINA 8 Reportatge Somnis en blau PÀGINA 9

Dom

inic

alDiumenge 27de desembre de 2009

Diari de Girona

TECNOLOGIA D’IL·LUMINACIÓ LUMINOXVISIBILITAT NOCTURNA DE FORMA CONTINUADADURANT MÉS DE 25 ANYS

SWISS MADE

C O M AJOIERIA RELLOTGERIA

C/ Nou, 27GIRONA

Tel. 972 21 68 21

EntrevistaMossèn Jesús FrancoEl capellà del Bon Pastor de Figueres haestat guardonat per l’Ajuntament. PÀGINA 7

ReportatgeExposicióprotestaCinc artistes del’Empordàdenuncien lamanca d’espaisper als creadorsactuals. PÀGINES 4 i 5

Sens dubte, hi ha molts motius per visitarBarcelona, però si un té l’oportunitat d’a-nar-hi aquests dies de festes nadalenques

tindrà ocasió de poder assistir a diverses pro-postes culturals i nombroses exposicions. Així,per exemple, entre l’àmplia oferta, podremcontemplar Les colònies industrials (Museud’Història de de Catalunya), Mestre d’aixa i ca-lafats. L’ofici de fer barques a la Costa Brava(Museu Marítim) o La visió de Centelles a Bram(Centre Cultural Santa Mònica), i això nomésper citar-ne algunes.

El motiu del present escrit és per atreure l’a-tenció sobre una de les mostres, la qual he po-gut comprovar amb perplexitat no es trobaanunciada al web de la ciutat barcelonina. Estracta del treball realitzat per dones impresso-res que treballaren des del segle XVI fins al XIXa diferents llocs de la Península (Barcelona,Lleida, Madrid, Sevilla o València), i també aMèxic. L’exposició Muses de la impremta. Ladona i les arts del llibre, que es pot visitar finsel 31 de gener al Museu Diocessà de Barcelo-na, ha estat comissariada per Marina Garone,doctora en història de l’Art per la Universitat

Nacional Autònoma de Mèxic, i Albert Corbe-to, historiador de l’Art. Ambdós ja s’ocuparend’una exposició similar a Mèxic l’any 2008, oca-sió en què mostraren el resultat del treball d’im-pressores hispanes, novohispanes, flamenquesi franceses.

Amb aquest precedent s’ha presentat a Bar-celona aquesta nova vessant de la història delllibre en la qual es reflecteix la tasca profes-sional, intel·lectual i econòmica de les dones.Fins ara, l’aportació de la dona a les arts gràfi-ques ha estat menystinguda –encara que la sevatasca havia tingut un paper fonamental en lesempreses en ser portades a nivell familiar, ro-mania en l’anonimat– tot i haver quedat mos-tres ben ostensibles de la seva activitat en elspeus d’impremta de les publicacions, lloc onla presència femenina ha quedat palesa en qua-litat de «vídua de», en alguna ocasió com a «fi-lla de», i en pocs casos amb el nom propi.

De l’estudi portat a terme es desprèn que l’ac-tivitat femenina va ser decisiva en permetre lacontinuïtat dels negocis, circumstància que vaincidir en el desenvolupament dels establi-ments tipogràfics i en la consolidació de la in-

2 DominicalDiumenge 27de desembre de 2009

DominicalPasseig General Mendoza 2.17002 GIRONA.Telèfon: 972 20 20 66

DirectorJordi Xargayó

Cap de redaccióAlfons Petit

AdministradorFèlix Noguera

PublicitatPaco Martí

FOTO PORTADA: A DALT, MARC MARTÍ (MOSSÈNJESÚS FRANCO, A L’ESGLÉSIA DEL BON PAS-TOR DE FIGUERES); A BAIX, «CRIT», QUADREDE PATXÈ QUE S’EXPOSA A FIGUERES.

27 de desembre de 2009

4 i 5 ReportatgeExposició protestaNarcís Costa, Miquel Duran,Antoni Federico, Josep Ministrali Patxè exposen la seva obraal castell de Sant Ferran.

6 ReportatgeCaviar als cabellsAlgunes perruqueries gironinescomencen a distribuir elsproductes per al cabell creatsper un estilista de Hollywood.

7 EntrevistaJesús FrancoEl capellà del barri del BonPastor de Figueres ha estatguardonat per l’Ajuntament de laciutat amb la Figuera de Plata.

8 ReportatgeReligió a la cuina

9 Reportatge Somnis en blau

10 Reportatge Entre poc i massa

SUMARI

Un paperfonamental

La Biblioteca del Palau de Peralada ha col·laborat amb unaexposició al Museu Diocessà de Barcelona que recupera lescreacions de les dones que van treballar d’impressores en

diferents indrets d’Espanya i a Mèxic entre els segles XVI i XIX

TEXT I FOTOGRAFIA: INÉS PADROSA

1

Reportatge


Fotos:Sobre aquestes lí -nies, els comissarisde l’exposició, AlbertCorbeto i Marina Ga -rone, amb Inés Pa -dro sa (al centre), bi -bliotecària del Palaude Peralada i autorad’aquest reportatge.1Escudo de Armasde Mexico, de 1746.2Una aparició de laverge de Guadalupeal llibre Escudo deArmas de Mexico.3El parlament de Mar -tí Bo net, director delMu seu Diocessà deBar ce lona, durant lainauguració de lamostra.4Noticia de la Cali for -nia y de su conquis-ta temporal y espiri-tual hasta el tiempopresente, de 1796.5Un dels plànols in -clo sos a Noticia dela California...6Typographia espa-ñola, ò Historia de laintroduccion, propa-gacion y progresosdel arte de la im -pren ta en España,de 1796.

dústria del llibre i d’oficis relacionats com l’en-quadernació o la il·lustració.

Els principals organitzadors de la mostra hanestat l’Associació de Bibliòfils de Barcelona i elMuseu Diocessà de Barcelona, i han tingut lacol·laboració del Consulat de Mèxic a Barcelo-na, de l’Institut Català de les Dones i de CajaMediterráneo, i com a cedents ha comptat ambbibliòfils i biblioteques, entre les quals figurala Biblioteca del Palau de Peralada.

EXEMPLARS PERALADENCSLa peça més antiga exposada pertany a la Bi-blioteca de Peralada. És un text jurídic, els Fursdel Regne d’Aragó, Fori [et] observantie RegniAragonum, imprès a Saragossa l’any 1542, perJuana Millán, vídua de Pedro Harduyn (o Har-douin), qui va treballar entre 1536 i 1550. L’o-bra, de la qual se’n conserven pocs exemplars,està impresa en lletra gòtica amb text a duescolumnes i en dues llengues, llatí i castellà.

El Catálogo real y genealogico de España, as-cendencias y descendencias de nuestros cató-licos príncipes y monarcas supremos, de Ro-drigo Mendez Silva, imprès a Madrid per Ma-

riana del Valle, l’any 1656, suposa una altra peçaimportant de l’exposició. Aquesta impressorava estar en actiu entre 1654 i 1696, i va treba-llar en dos períodes diferents, moments en elsquals havia quedat vídua.

De la vídua de Manuel Fernández (en actiuentre 1750 i 1774) es pot contemplar l’obra deManuel Venegas Noticia de la California y desu conquista temporal y espiritual hasta el tiem-po presente. Obra realitzada a Madrid l’any1796, consta de tres volums, en els quals esmostren importants gravats de les terres del noucontinent.

L’obra de Francisco Méndez Typographia es-pañola, ò Historia de la introducción, propa-gacion y progresos del arte de la imprenta enEspaña, impresa a Madrid, l’any 1796, per Ma-nuela Contera, la vídua de Joaquín Ibarra, ésuna de les 350 obres realitzades en el taller dela vídua en els deu anys en què va portar lesregnes del negoci.

Ben segur que una de les obres més relle-vants de la mostra és l’exemplar imprès a la ciu-tat de Mèxic l’any 1746, Escudo de Armas deMexico de Cayetano de Cabrera y Quintero.

Aquest llibre va ser realitzat per Teresa de Po-veda, vídua de Joseph Bernardo de Hogal, quiva estar en actiu entre els anys 1741 i 1755; vaser una de les impressores més importants d’a-quell país, i l’obra esmentada, al llarg de la his-tòria, ha gaudit de gran estima entre els fidelsmexicans de la Verge de Guadalupe.

Sens dubte la Biblioteca de Peralada, a mésdels valuosos exemplars cedits per a l’exposi-ció, disposa d’una nodrida representació de lli-bres impresos per fèmines, entre els quals nohi falta la primera edició de la Crònica de Ra-mon Muntaner feta per la valenciana JerònimaGalès, vídua de Juan Mey i de Pedro de Hue-te, o algunes edicions del Quixot.

De totes maneres als gironins ens interessasaber que, d’aquest període, també s’hi trobenles diferents representants femenines de l’in-dret: Maria Nicolau, vídua de Josep Bro –qui vaestar en actiu de 1794 a 1796–, la vídua de Fi-garó –en actiu de 1848 a 1855–, Josep Puignau,vídua de Nicolau –qui treballà des de finals delXVIII fins a principis del XIX–, o bé la víduaGrasés i la vídua Cumane, les quals portarenles regnes del negoci en el segle XIX.

6

3

5

4 2

Tenen en comú que són empordanesos,aproximadament de la mateixa genera-ció, que han arribat a la maduresa artís-

tica sense abandonar les ànsies de recerca id’investigació i que estan dolguts amb la ma-nera com són tractats en determinats àmbits.Narcís Costa, Miquel Duran, Antoni Federico,Josep Ministral i Patxè són cinc artistes que,malgrat aquelles coses en comú, tenen unaobra amb diferències més que notables, peròmalgrat això han decidit unir les seves forcesa Extensions, una exposició que es pot visitarfins al 9 de gener al Castell de Sant Ferran deFigueres i que ve a posar el punt i final, de ma-nera oficiosa, a la capitalitat cultural de Cata-lunya que la capital de l’Alt Empordà ha os-tentat durant aquest 2009. Un punt i final, percert, gens complaent, perquè un dels gransmotors d’aquesta mostra ha estat denunciar laparadoxa en la qual es troben atrapats, a pa-rer dels cinc artistes, els creadors catalans ac-tuals a la Catalunya d’aquest mateix 2009.

Ho resumeix perfectament en el catàleg del’exposició el seu comissari, Enric Tubert, lli-cenciat en Història de l’Art: «Extensions és unprojecte d’exposició col·lectiva gestat fa tempsi que sorgeix a partir d’una doble reflexió re-lativa a un fet paradoxal molt evident a Cata-lunya». Per un costat, «hi ha un conjunt impor -tant d’artistes catalans actuals l’obra dels qualsté una qualitat estètica sobradament provadai reconeguda i que, no obstant, no tenen es-pai representatiu en els museus d’art contem-porani. Paradoxalment, en aquests museus s’hipot veure un volum important d’obres menorssignades per artistes suposadament cabdalsprovinents dels circuits internacionals».

D’altra banda, completa el raonament Tu-bert, «la gestió de certs monuments que dispo -sen d’espais expositius amb unes possibilitatsextraordinàries sovint està sotmesa a limita-cions que fan que es perdi l’oportunitat d’uti-litzar aquests espais per fer-hi exposicions d’artcontemporani i així, de manera coordinada,projectar el propi patrimoni històric i difondrel’obra dels creadors actuals. En canvi, s’im-porten experiències que sovint són anecdòti-ques i se’ls ofereixen espais emblemàtics dinsel circuit català i se’ls dóna una difusió me-diàtica de primer nivell».

Com a corol·lari d’aquesta argumentació sor-geix de manera immediata una conclusió, quetambé exposa Enric Tubert: «Davant d’aquestpanorama, i aprofitant la designació de Figue-res com a Capital de la Cultura Catalana 2009,s’ha fet una tria de cinc artistes residents a lacomarca, que fa uns trenta anys que hi tenenels seus estudis, on produeixen la seva obra i

que comparteixen el fet d’entendre el treballartístic com un camí de recerca i de creixementpersonal, i s’ha programat una exposició de laseva producció actual en un espai espectacu-lar, una construcció emblemàtica i amb un granpotencial com a espai d’exposicions, el castellde Sant Ferran».

Sant Ferran és, efectivament, un espai ambenormes possibilitats però encara infrautilitzati amb alguns problemes d’accessos, un fet que,per exemple, dificulta la visita a aquesta ex-posició. Però tant se val. Els cinc artistes i elseu comissari estan especialment satisfets perpoder-hi mostrar les seves creacions, en ge-neral molt arrelades al territori malgrat la sevadiversitat, i amb un altre punt en comú: són re-

ExposicióprotestaNarcís Costa, Miquel Duran, Antoni Federico, Josep Ministral i

Patxè mostren la seva obra al Castell de Sant Ferran de Figueresi denuncien la manca d’espais per als creadors catalans actuals

TEXT: ALFONS PETIT


1

2

3 4

Reportatge


presentatives d’artistes establerts a la zona nordde l’Alt Empordà, un terreny més àrid i des-conegut i per això amb unes característiquesdiferenciades de la resta de la comarca.

MOLTS AL·LICIENTSConèixer aquestes diferències, la mateixa obradels artistes, la magnífica fortalesa de Sant Fe-rran... Són molts els al·licients per visitar Ex-tensions. Com apunta Enric Tubert, «en aques-ta extensa talaia que domina la plana que ésel castell de Sant Ferran i específicament a lasala Martín Cermeño, el visitant a l’exposiciódescobrirà la força expressiva i la voluntattransgressora de cada un dels cinc conjuntsd’obres fetes per cinc artistes empordanesosmolt diferents però que tenen en comú una sè-rie de trets: el fet de pertànyer a la generaciódels nascuts entre 1945 i 1954, el de dedicar-se professionalment a la creació artística desd’inicis dels anys 70 i 80, el d’haver optat peruna posició en la qual s’ha primat la llibertatcreativa per damunt de la seguretat o altres va-lors, el d’estar en una fase de maduresa pro-

fessional que evidencia un fort domini de l’o-fici i un gran rigor conceptual, el d’haver sa-but combinar l’opció de viure molt lligats al te-rritori i decidits a aprofundir en les possibili-tats del llenguatge artístic forjat dins la tradicióoccidental amb l’exigència d’estar atents a totallò de significatiu que passa en el món de l’arten l’àmbit internacional».

Segons el mateix comissari de la mostra, «Ex-tensions és una bona oportunitat per experi-mentar que l’art contemporani és una formad’avançar cap a allò desconegut i per com-provar que cada un dels cinc artistes seleccio-nats té en comú amb els altres el fet d’haverescollit l’art com una via de coneixement que,en el cas d’en Narcís Costa, s’entén com uncamí personal a través dels laberints que ell haescollit crear des del seu estudi taller a Roses;en el d’en Miquel Duran és un exercici d’anà-lisi de la realitat a través de les imatges repro-duïdes en múltiples miralls que l’artista atrapades del seu estudi a Agullana; si parlem de l’An-toni Federico esdevé un intent de formalitzarla geometria de noves constel·lacions que re-

presenten els secrets de la matèria i l’energiaque ell investiga des del seu taller de l’Estra-da; en el cas d’en Josep Ministral explora to-tes les ressonàncies formals i cromàtiques quees poden descobrir en les ombres provocadesper la incidència de la llum sobre les coses iho fa des del seu estudi de Llers; i en el casd’en Patxé aconsegueix dotar d’una impactantdimensió temporal imatges treballades des deles pulsions íntimes que guien el seu treballcreatiu des del seu taller de Garriguella».

Tubert clou el seu escrit al catàleg de l’ex-po sició expressant un doble desig, que ambtota seguretat comparteixen els artistes ques’han implicat en el projecte: «Ens agradariapensar que amb aquesta mostra, encara quesigui modestament, es contribuirà a revisarl’autèntica dimensió d’algunes de les propos-tes artístiques que es fan a l’Alt Empordà comun exemple de contemporaneïtat i també a si-tuar el castell de Sant Ferran en el lloc que licorrespon dins l’atles dels grans monumentsamb espais expositius disponibles i infrautilit-zats que tenim a Catalunya».

Fotos:Sobre aquestes lí -nies, a dalt, «Ésquan m’allunyo quehi veig clar», de Jo -sep Ministral; a baix,«Caos laberíntic»,de Narcís Cos ta.1«La sang s’altera perla primavera», deJosep Ministral.2«Sense títol», d’An -toni Federico.3«Hatshepsut», dePatxè.4«Home blau», dePatxè.5Els artistes i el co -mis sari. D’esquer ra adreta, Antoni Fede ri -co, Patxè, MiquelDu ran, Narcís Costa,Josep Ministral iEnric Tubert.6«Passatge-Estudin.2», de MiquelDuran.7«Laberints, silenci,de Narcís Costa.8«Passatge-Estudin.1», de MiquelDuran.9La inauguració del’exposició, el passat5 de desembre.Foto: Miquel Duran.10La sa la MartínCermeño del castellde Sant Ferran.Foto: Miquel Duran.

5

6

8

8

7

9 10

Caviar, oli de tòfona blanca, gingebre, ca-cau africà, raïm francès de la varietatxampanya, alvocat, te blanc... Encara

que pugui semblar el llistat d’ingredients d’u-na recepta d’un dels molts excel·lents restau-rants que hi ha a les comarques gironines, estracta en realitat d’alguns dels components quees poden trobar en els productes per als ca-bells que elabora l’empresa nord-americanaAlterna, que des de fa uns mesos ofereixen al-gunes perruqueries de les comarques gironi-nes, i que en les últimes setmanes han estatpresentats als clients i clientes potencials enunes festes a les mateixes perruqueries a basede caviar i cava. Al marge dels particulars com-ponents d’aquests productes, hi ha dos ele-ments més que, d’entrada, en criden l’atenció.El primer, el seu elevat preu: si un pot de xam-pú de 250 ml pot costar de mitjana entre 3 i 7euros, el millor xampú d’Alterna en costa mésde 70. I en segon lloc, el seu creador: l’estilis-ta nord-americà Michael Shaun Corby, perru-quer d’estrelles de Hollywood que ha aconse-guit que usin els seus productes personatgestan populars com David i Victoria Beckham,Scarlett Johansson, Richard Gere, Julia Roberts,Jennifer López, Penélope Cruz, Kate Moss oParis Hilton, per citar només alguns noms dela seva llarga nòmina de clients.

Michael Shaun Corby –un paio que cobrauns 1.000 euros per rentar els cabells i penti-nar-los a la seva exclusiva perruqueria de Be-verly Hills (Los Angeles), i que també es des-plaça al domicili de les estrelles quan aques-tes requereixen els seus serveis– és el directorcreatiu d’Alterna, una empresa que va néixerl’any 1997 amb la intenció d’oferir una línia decosmètica capilar de luxe. La societat, amb laseu central a la costa oest nord-americana, tétambé una delegació europea, a Maastricht,per a un mercat en el qual s’ha anat introduinten els darrers anys. Des de fa uns mesos, li haarribat el torn a les comarques gironines, mit-jançant l’empresa barcelonina Line&Science,que s’encarrega de la distribució dels produc-tes Alterna a tot l’Estat espanyol, encara quenomés a través de perruqueries.

El gironí Pere Carrillo és el representant co-mercial de Line&Science a Catalunya i l’enca-rregat d’organitzar, en les últimes setmanes, les«festes del caviar» amb les quals s’estan donanta conèixer els productes d’Alterna, que co-mercialitzen des de fa uns mesos:«La festa es munta en una perru-queria concreta i s’hi porten mos-tres dels productes d’Alterna per re-partir-los als clients, als quals s’ob-sequia amb cava i caviar». Okapi,Albert Clotas i Sin, de Girona, ArtStil RM, de Cassà de la Selva, Fina,de Blanes, i Nova Imatge-Centred’Estilisme, de Figueres, són les pe-rruqueries gironines on s’han fetfins ara aquesta mena de festes, queacostumen a tenit èxit, segons PereCarrillo: «Qualsevol persona queprova el producte a través de lesmostres que li donem descobreixun canvi radical en el seu cabell: témés brillantor, més textura, mésmobilitat... De ser un cabell ordi-nari passa a ser un cabell extraor-dinari. I a més es nota des de la pri-mera aplicació».

UN CANVI ESPECTACULARUn criteri molt semblant l’expressaXevi Martínez, propietari de la pe-rruqueria Sin de Girona i usuari icomercialitzador dels productes Al-terna des de fa mesos: «El cabell esreestructura i guanya en color, enbrillantor, en volum, adquireix unatextura molt agradable, es tornamolt sedós... Realment es nota molt la dife-rència». I és que es veu que els àcids Omegaque aporta l’extracte de caviar que incorporenaquests productes, afegits a la resta d’ingre-dients (entre els quals n’hi ha molts de natu-rals i orgànics), fan meravelles als cabells, comli asseguren, a Xevi Martínez, les clientes queels utilitzen: «Tothom es mostra molt satisfetdes del primer moment perquè el canvi és re-alment espectacular».

És per això que el preu acaba essent el demenys: «Hi ha gent que valora molt la dife-rència entre com tenia el cabell i com el té ara,i no li importa gens pagar més, perquè creuen

que el canvi s’ho val. A més, d’aquests pro-ductes, se n’usa menys quantitat que d’altresmés convencionals i, per tant, el cost no és tanelevat...». De fet, no tots els productes d’Alter-na són tan cars com el xampú de 70 euros, per-què l’empresa comercialitza quatre línies (10,Caviar Anti-edat –aquestes dues són les queinclouen caviar en la seva composició– Hempi Life Solutions) amb una àmplia diversitat deproductes: xampús, mascaretes, laques, con-dicionadors... Al marge de les esmentades,també es poden trobar a les perru queries gi-ronines Nuduka, de Girona, Palós, de Palafru-gell, i Mipelu, de Lloret de Mar.

Xevi Martínez ha tingut l’ocasió de compro-var la vàlua dels productes d’Alterna també ensituacions de màxima exigència: va ser un delsperruquers de les models que van interveniren la recent Passarel·la 080 de Barcelona: «Aquíés on veus en realitat tota la potencialitat d’a-quests productes. D’entrada, no embruten elscabells ni les mans, com passa amb d’altres...Però és que, a més, podies fer un pentinat i uncop acabada la desfilada corresponent torna-va la model i en un moment li podies tornar afer un pentinat completament diferent. I sem-pre quedava bé i el cabell tenia un aspecte ex-cel·lent».

Reportatge


1

als cabellsCaviar

Algunes perruqueries gironines comencen a distribuir elsproductes per als cabells creats per un dels principals estilistes

de Hollywood, Michael Shaun Corby; estan elaborats ambingredients de luxe i són molt més cars que els convencionals

TEXT: ALFONS PETIT FOTOGRAFIA: ANIOL RESCLOSA

Fotos:1El perruquer gironíXevi Martínez rentael cap d’una donausant un dels xam-pús a base de ca -viar d’Alterna.2Una clienta de laperruqueria Sin deGirona agafa unatorradeta amb caviardurant la «festa delcaviar» que s’hi vacelebrar recentment.3Productes per alsca bells d’Alterna ela-borats amb caviar iun plat d’aquest ali-ment, a la perruque-ria Sin.4L’estilista nord-ame-ricà Michael ShaunCorby pentinant unamodel durant una deles exhibicions quefa per tot el món.

3

2

4

Resumir una vida d’ajut a la gent és im-possible. Si a les 4 de la matinada li tru-quen, ell es lleva per ajudar. Mossèn Je-

sús Franco (Logronyo, 1928) ha contribuït desde Càritas a fer de l’oest de Figueres, i de la ciu-tat en general, un lloc una mica millor, amb ac-tuacions que van des de la creació de guarde-ries a locals socials, campanyes d’ajut als desfa-vorits...

Com era el Barri del Bon Pastor el 1967? Elscarrers no eren pavimentats, oi? Hi havia unsarbres molt grossos. Jo venia d’estar, des del1964, a Ordis. Hi havia el grup social, el MónMillor i els gitanos. Tot era sobrevingut, moltsandalusos. Quan vaig venir aquí no hi havia res.Hi havia molta mainada i vaig demanar una casadeshabitada. A la casa del número 20 del grupsocial es va inaugurar el 1966 la primera guar-deria, amb en Guardiola i el bisbe Jubany. Vaigdir que vingués una monja escolàpia, la Matil-de, que va ser molt coneguda pel seu caràcter.Vaig fer el primer conjunt de capella, guarderiai la meva vivenda. Ara hi ha escola d’adults del’ajuntament. Era una zona marginada, els gransblocs no existien, eren cases d’autoconstrucció.Jo no tenia res, utilitzava la capella de l’hospi-tal per a batejos i casaments.

I com aconseguí diners per construir l’es-glésia? Això és un misteri (somriu). Perquèquan hi ha una necessitat, s’ha de fer. Aixòm’han ensenyat. I la gent, quan veu que allò vaendavant, ajuda. Si esperes a tenir-ho, llavorsno. I vaig tenir l’ajut de Jesús Costa, el cons-tructor, que va confiar en nosaltres.

Li van regalar l’orgue abans de tenir l’es-glésia. Sí, jo vaig voler construir l’església on ésara, però m’ho han van prohibir. A Barcelonavam comprar un orgue de segona mà en unacol·lecta. La gent ha d’estar activa sempre.

El Bon Pastor és la barriada dels gitanos;què n’ha après? (s’ho pensa) Els gitanosm’han donat nom. Jo en vaig portar molts almón. No tenien documents, i me’ls enviavenperquè els bategés. Amb el document del bap-tisme, es podien fer papers. Jo em cuidava deCàritas, i els donava menjar. Miro de tractar-losel millor que sé.

Va estar 12 o 13 anys a Càritas... Càritas eracada parròquia. Llavors el bisbe Jubany ens vadir que féssim l’interparroquial, i vaig comen-çar jo. Em va costar tenir la Junta, i un equip decursetistes em va ajudar. Tenia una assistent so-cial i la part més grossa la portava jo. Llavors te-níem mobles; a la Farinera de can Bordas. Arajo tinc els meus pobres (m’ensenya uns papers,amb desenes de noms escrits, pertanyents al mesde novembre). Als transeünts, els dono un en-trepà. La gent m’ajuda.

La gent retorna els préstecs? Només una per-sona m’ho ha tornat tot de cop. Però ho fas persolidaritat. A vegades a alguns els deixo 100 o200 euros, i m’ho tornen a poc a poc. No sabenestalviar, i així els ajudo. No faig diferències dereligió o d’idees; de vegades sembla que els ren-yo. Quan em van donar la Figuera de Plata, hovaig agrair a tothom. Perquè jo no he estat maien família, perquè de petit em van recollir unesmonges, i mai no m’ha faltat de res. Aquesta ésla meva experiència.

Ara oblidem aquestes privacions; sommenys solidaris? Sense adonar-nos-en, somuna societat egoista. En tenir benestar, ens pre-ocupem de nosaltres mateixos. I pensem queles altres coses ja les arreglarà algú altre. Es viuegoistament. I hi ha enveges entre la mateixafamília, per un cotxe o una vivenda millor.

Recorda alguna anècdota? Un dia van arribartres nois amb motxilla, a quarts de nou del ves-pre, que venien de l’estació. No sé si van pujaramb taxi, tan ràpid. Els vaig donar sopar, i em

van dir: «I l’hotel?». Vaig dir que no en tenim. Unes va aixecar i va cridar: «¿Sabe qué le digo?, quela iglesia y los curas son una mierda». Me’l vaigescoltar, i li vaig dir que s’assegués: «¿Sabes porqué me río? Porque siempre que llegáis a un si-tio, en vez de ir al ayuntamiento, vais a la mier-da». Li vaig dir tres vegades, i no hi va haver capproblema. S’ha de trobar un punt de no en-frontar-s’hi.

L’Ajuntament de Figueres li concedeix la Fi-guera de Plata, el barri li ret homenatge, i téun carrer amb el seu nom. Com rep aquestsreconeixements? Jo he fet el que havia de fer.I molta gent fa la seva missió. Cadascú en té una,de missió. En mi, ha fet que pogués ajudar a totFigueres. Sempre dic que la gent és molt bona.Si hi confies, la gent es torna bona. Tinc uns 60voluntaris, no he pagat mai per escombrar l’es-glésia. La gent s’ofereix i no volen que els donires! Jo estimo les persones. Jesús va dir que totallò que feu als altres, m’ho feu a mi. A travésde les persones, estimo Déu.

No hi ha distinció entre estimar Déu i els al-

tres. Exacte, i això esnota. Parlaves dels cèn-tims, que no pogués ferl’església va ser la mevasort. Perquè vaig rebai-xar el terreny i vaig ferun teatre per al barri. LaGeneralitat ens va donar,a còpia d’anys, 30 mi-lions, i en (Marià) Lorca(exacalde de CiU), a Fi-gueres, uns 3 milions.L’Antoni Comas, el con-seller, ens va ajudar. Elbisbe em va dir: «Has fetuna església!». I li vaigdir: «Ha anat sortint».

Per què un teatre? Vaanar molt bé, perquè te-nia una gent integrada,però la classe mitjanamarxa del barri. I el tea-tre s’usa menys. Hem fetla passió, també al cas-tell. Ara al barri hi hamés religions, els gita-nos tenen camins dife-rents. O els musulmans.Els dic: «Reseu a Al·là ifeu bondat», i com quehi ha un únic Déu, és elmateix.

No ha tingut mai por?Dos gitanos van venir aun enterrament, i volienel bitllet de tornada. Elsvaig deixar diners al cimde la taula. I un digué:«¿Dónde está el dinero?».L’altre el devia agafar

més ràpid. I s’estirà a terra perquè el recollís ipotser agafar-me la cartera. Vaig parlar dels Mos-sos d’Esquadra, i es va aixecar de seguida. Sem-pre has de vigilar.

I no li ha passat mai res? M’ha passat de tot.Fent missa, es va posar a la fila a combregar unborratxo. Quan es va acostar, vaig agafar elcopó, li vaig dir que n’hi havia poques, i quetornés l’endemà. I se’n va anar. Saps per què re-sisteixo? Els dilluns vaig a Girona, i parlo ambels companys. Tenim reunió. Jo sóc de l’Opus,i puc deixar-me ajudar per una altra persona.Quan un està sol, i no es deixa ajudar, és moltdifícil. Li vaig dir això, a una periodista, i em vadir que no podia ser. Que l’Opus Dei era de rics.Quan he estat malalt, sempre he tingut una per-sona allà. Som una família.

Vol afegir alguna cosa més? Sí. Devia 20 mi-lions de l’església, i una senyora de Palafrugellva voler deixar un pis a les monges, peròl’hospital va passar a l’Ajuntament, i la senyorame’l va cedir: el pis es va vendre per 20 milions.La providència...

Entrevista


JESÚS Franco Capellà del barri del Bon Pastor de Figueres

Pocs mossens del país poden dir que han aixecat la seva església gràcies a la providència, quediu mossèn Franco. Ell ha fet créixer el barri, que ara té un teatre, i ha ajudat tanta gent com hapogut. Acaba de rebre la Figuera de Plata de l’Ajuntament com a reconeixement a la seva tasca.

“Si hi confies,la gent es

torna bona”TEXT: MOISÈS DE PABLO FOTOGRAFIA: MARC MARTÍ

“Jo sóc de

l’Opus, i pucdeixar-me

ajudar per unaaltra persona.Quan un està

sol, i no esdeixa ajudar,és molt difícil.

Li vaig diraixò, a unaperiodista, i

em va dir queno podia ser.Que l’OpusDei era de

rics. Quan heestat malalt,sempre hetingut una

persona allà.Som unafamília.“

Els moviments migratoris han transformatla societat. Avui és normal la convivènciade diferents races, cultures o religions, i,

naturalment, de diverses gastronomies. Una so-cietat plural també en l’estómac.

Espanya és un país que ha rebut en les últi-mes dècades persones que han arribat pràcti-cament dels cinc continents, gent que ha por-tat la seva cuina i fins els seus ingredients perpoder fer-la. Fins fa uns anys era impensabletrobar als mercats productes com la iuca, elmango, el tofu, etc. Avui es parla de fusió cu-linària, barreja de diferents gastronomies.

I la religió està unida la gastronomia. AlbaEdi torial ha publicat recentment La cocina sa-grada, un llibre de Débora Chomski en el qual,com l’autora subratlla, s’invita el lector «a des-cobrir les claus de l’alimentació i l’espirituali-tat de les cinc cultures religioses més tradicio-nals: hinduisme, judaisme, cristianisme, isla-misme i budisme. Des d’aquesta perspectiva,li proposem que s’endinsi en el significat de lesfestivitats i els aliments que adquireixen un va-lor destacat en cada cultura». El llibre també ex-plica quins aliments són aptes per menjar encada credo religiós i quins no estan permesosi la seva forma de preparació segons els ritus iels valors dietètico-religiosos de cada cultura iconfessió.

La cocina sagrada té cinc grans capítols,aquells referits a l’alimentació de les religionsmés practicades al món: cristianisme, islamis-me, budisme, hinduisme i judaisme. En cadas-cun d’aquests cinc apartats també es fa refe-rència a les principals festes, lleis dietètiques,aliments sagrats i rituals a la taula.

L’hinduisme restringeix la ingesta de carnsen la creença que consumir animals innocentsi indefensos posa en perill els que en consu-meixen, i advoca per la restricció del consumd’alcohol. Pel que fa a aliments sagrats no esrecomana menjar carn de vaca, de bou, de xaii d’aus, com recull Débora Chomski en el seullibre.

En el judaisme està prohibit el consum d’a-ni mals que s’alimenten de carn o amb deixa-lles: lleó, cocodril, porc, senglar, cavall, conill,cargols, marisc o peixos sense escates ni ale-tes. Els seus aliments sagrats són el pa i el vi,així com l’oli d’oliva pel seu simbolisme reli-giós.

EL CRISTIANISME NO PROHIBEIXEn el cristianisme no hi ha aliments prohibitsper motius religiosos ni normes específiquessobre el sacrifici d’animals. Segons es destacaen el llibre, només els adventistes tenen unadieta semblant a la jueva. A diferència d’altresconfessions, en el cristianisme es permet la ba-rreja d’aliments prohibits per altres religions,com succeeix amb la carn i els lactis. De la ma-teixa manera que, en el judaisme, els alimentssagrats són el pa i el vi, mentre que el peix re-presenta la puresa espiritual. Pel que fa al de-juni, els cristians (alguns, almenys) s’abstenende tot aliment el Divendres Sant i tenen pro-hibit menjar carn durant la Quaresma.

L’islamisme és més estricte en les seves lleisdietètiques. L’Alcorà creu que hi ha alimentsque no es poden ingerir perquè són nociusper al cos o són tabú. La llista és extensa: lesgelatines, els enzims, els emulgents i les subs-tàncies conservants o per donar color als men-jars. Un musulmà té prohibit ingerir porc i sen-glar, la sang, les carns d’animals carronyers,així com aquells associats amb la brutícia (ra-tes i ratolins) i, per descomptat, prendre alco-hol. Sobre el sacrifici d’animals, l’islamismemarca una forma de ritual que resulta indolo-ra per als animals. Es diu que la carn és méstendra en no haver patit l’animal.

La cultura islàmica té els dàtils, fruit quemenjava Mahoma, i el xai com a aliments sa-

grats. El dejuni es practica en el mes del rama-dà, temps en el qual no es menja ni es beu desque es fa de dia fins que es pon el sol.

El budisme no té lleis dietètiques. Per filo-sofia, el budista és vegetarià, però les caracte-rístiques geogràfiques, orogràfiques i climàti-ques del Tibet, lloc on va néixer aquest credo

religiós, fan que hi escassegi el vegetal i hiabundi més la carn, principalment de iac, ali-ment sagrat.

I si la lectura de cada capítol li ha obert lagana, cada religió aporta nombroses receptesamb els seus ingredients i una fàcil explicacióde com s’elaboren.

Reportatge


1

2

Religió a la cuinaAlba Editorial publica «La cocina sagrada», un llibre que repassa els costums gastronòmics,les lleis dietètiques i els aliments sagrats i prohibits de les cinc religions més importants

TEXT: AMAT SAPENA

Fotos:Sobre aquesteslínies, la portada delllibre «La cocina sa -grada», de DéboraChomski, que ha pu -blicat Alba Editorial.1La gastronomia àrabcada vegada vaguanyant més adep-tes per la seva varie-tat i condiments.Foto: EFE.2La vaca és un ani-mal sagrat per alshindús, que no enpoden menjar. A lafotografia, vaques enun carrer de Delhi, lacapital de l’Índia.

El temps i les festesLa cocina sagrada ens acosta també a

les festes que marca cada confessió re-ligiosa i la seva manera de celebrar-

les. Un capítol del llibre de Débora Choms-ki ofereix una guia pràctica per entendreels calendaris de les diferents cultures reli-gioses.

Chomski relata que els calendaris «sóninstruments que reflecteixen com les cul-tures entenen i valoren el pas del temps. Elcàlcul del pas del temps es basa en fenò-mens naturals com la rotació de la Terra alvoltant del Sol o el cicle de la Lluna al vol-tant de la Terra. Aquests fenòmens deter-minen el canvi d’estacions i el cicle anualde les sembres i les collites».

L’autora de La cocina sagrada destacaque «des del punt de vista natural, segons

l’element predominant en la concepció deltemps, es conceben els calendaris com so-lars, llunisolars o lunars. Els calendaris so-lars es basen en la rotació anual de la Te-rra al voltant del Sol i els dies es comptendes de l’albada. Els calendaris lunars, encanvi, es funden en la rotació mensual dela Lluna al voltant de la Terra i els dies co-mencen amb la sortida de la primera es-trella. Els calendaris llunisolars combinenles dues orientacions i indiquen, a més, lesestacions», segons relata Chomski.

El llibre explica els diferents calendaris.Així, es parla del calendari gregorià, adop-tat com a calendari comúen l’àmbit inter-nacional, i resumeix els altres calendaris re-ligiosos, destacant les festes més importantsi dates assenyalades de cada credo.

La fotògrafa oloti-na Anna Pons hatornat als orígens

de la fotografia per po-der expressar les imat-ges dels seus somnisen blau. Pons ha ex-plicat que usa la tècni-ca de la cianotípia perrecuperar la creativitaten la fotografia i tambéper allunyar-se dels ac-tuals processos infor-màtics de la fotografiadigital. Anna Pons vaaprendre el procedi-ment a l’Escola d’Artd’Olot. Després ha fetuna exposició de lesseves creacions al cafèFiral d’Olot, que es potvisitar fins al 8 de ge-ner.

L’astrònom anglèsJohn Herschel va in-ventar el procés de lacianotípia el 1842. Aixòno obstant, la científica britànica Anna Atkinsva ser qui va traslladar el procés a la fotogra-fia. Atkins és considerada la primera dona fo-tògrafa de la història.

Anna Pons treballa amb el mateix sistemaque feia servir Atkins i els primers fotògrafsdel segle XIX. L’olotina fa servir una caixa es-tenopeica. Es tracta d’una caixa fosca amb unsol forat a través del qual entra la llum. La cai-xa té l’interior completament negre, en tantque a la part final, com a receptora de la llum,hi ha el plàstic que té l’emulsió sensible a lallum. Després d’unes hores de llum, les imat-ges que entren pel forat queden reflectides ala inversa a la part receptora de la capsa. Lacaixa fosca va ser descoberta per Leonardo daVinci al segle XVI. Durant molts anys va ser

usada per dibuixar. Gràcies a ella es van acon-seguir molts dibuixos perfectes de paisatgesdurant el segle XIX.

COMPONENTS QUÍMICSL’ús que Pons ha donat a la caixa fosca és méssenzill que el dels dibuixants del segle XIX,que la feien servir per als dibuixos que il·lus-traven els llibres i la premsa diària de l’èpòca.Anna Pons utilitza els negatius obtinguts ambla caixa fosca per positivar-los amb la tècnicade la cianotípia. El procés de la cianotípia co-mença per preparar una dissolució amb doscomponents químics, citrat fèrric amoniacal iferricianur potàssic. De la barreja, en resultauna solució aquosa fotosensible, la qual es faservir per recobrir un material, normalment

paper, Una imatge po-sitiva es produeix a tra-vés de l’exposició auna font de llum ultra-violeta, com la llum delsol. La llum redueix elferro. A això li segueixuna reacció complexadel ferrocianur. El re-sultat és una substàn-cia indissoluble a l’ai-gua de color blau.

El color blau és elque aconsegueix l’e-fecte de somni que cer-ca Anna Pons. Es trac-ta de somnis quoti-dians basats en els ele-ments alimentaris d’u-na cuina. Una cuinaque es desperta enblau a la ment d’AnnaPons i com un fet ex-traordinari ella concre-ta a les cianotípies.

A més de la tècnicade fer les fotografies

estanopeiques, Pons també ha recuperat latècnica del fotograma. És una combinació deles dues tècniques poc usual. El fotogramapermet complementar amb altres elements lesimatges cianotopeiques, segons Pons, aug-mentant la sensació onírica. Pons també es-criu a mà receptes de cuina sobre les foto-grafies amb l’objectiu de combinar la imatgeamb l’escriptura com a element decoratiu.

Anna Pons fa 14 anys que es dedica a la fo-tografia de forma professional. Fins ara haviafet reportatges documentals. Té dos llibres pu-blicats, l’un sobre les persones discapacitades(Coneguem-los) i l’altre sobre el món rural (Lapagesia al pirineu gironí). Ha fet exposicionsa Barcelona, Perpinyà, Olot i altres llocs de lescomarques gironines.

Reportatge


12

3 4 5

6

Somnis en blauLa fotògrafa olotina Anna Pons torna als orígens de la fotografia i captura imatges utlitzanttècniques antigues, com la caixa fosca o la cianotípia, per crear uns partitulars mons onírics

TEXT: XAVIER VALERI

Fotos:1 i 6Dues de les imatgescreades per la fotò-grafa Anna Ponsusant la tècnica dela cianotípia.2Els components quí-mics que s’usen perpositivar les imatges.3, 4 i 5Tres moments delprocés creatiud’Anna Pons al seutaller.

El Nadal (i el consumisme inevitable quese’n deriva) es pot afrontar des de l’òpti-ca de dos perfils diferents i oposats: el ga-

siu o garrepa i el malgastador o mà foradada.Tots dos comparteixen un punt en comú en ladistància en què es troben com a perfils con-sumistes: el malestar psicològic associat a la sevaforma d’enfrontar-se al consum.

Les dates nadalenques, segurament més quecap altra època de l’any (a excepció dels me-sos de rebaixes), són les tres setmanes on la ma-jor part de la gent dispara el seu consum. Na-turalment, un pot objectar d’aquesta tendènciahabitual i comuna, encara que sol ser habitualque, qui més que menys, tendeixi a la comprade regals o a millorar les seves prestacions cu-linàries per assaborir importants taules nada-lenques. En aquest context és on trobem els dosperfils esmentats; com respondrà el gasiu da-vant l’allau de reclams consumistes que l’en-volten? Com afrontarà la necessitat de gastarmés del normal en situacions que no es podenqualificar de capricis? I el malgastador?

Sabem que el nivell d’ingressos de les per-sones no influeix de forma determinant en elseu desig de gastar o d’estalviar; per contra, sónaltres les variables que modulen la conducta degastar, tals com el seu caràcter, l’estil educatiuque hagi rebut, el context sociohistòric on hacrescut i determinats perfils psicològics que l’a-companyen en el seu caràcter, entre d’altres.

Els diners generen passions contradictòries:uns gaudeixen gastant-ne sense mesura (els di-lapidadors) i d’altres gaudeixen tant amb el seucontacte que no es volen desprendre d’una solamoneda (els avars i gasius). El mecanisme queexplica aquests comportaments es troba en elcaràcter de cadascú i no tant en el nivell de ren-da: no és difícil trobar en l’entorn pròxim per-so nes que viuen per sobre de les seves possi-bi litats econòmiques i d’altres que, amb gransin gressos, es decanten per l’austeritat.

Sembla que les persones de perfil més con- servador, més reflexives, menys impetuoses oimpulsives, amb menys tendència a la recercade sensacions, educats en una cultura de l’es-forç i de la valoració de les fites aconseguides,de tendència fòbico-obsessiva (o sigui, que ten-deixen a analitzar el futur amb cert temor a pe-rills i que solen donar moltes voltes a les coses)i que hagin crescut en un context de dificultats,seran més facilment de tendència gasiva. No calla conjunció de tots aquests factors, però commés n’apareixen, més fàcil és caure en un per-fil «ranci» a l’hora de gastar. A més, estudis re-cents indiquen que la sensació que proporcio-na el fet de disposar de diners, poder-los comp-tar o contemplar, s’associa al benestar i la feli-citat; per tant, actua com a potent mecanismede reforç per no despendre-se’n. A l’extrem contrari, pràcticament, trobaríem les persones designe antagònic, aquells que gasten més del quetenen o necessiten; hi dominen els perfils im-pulsius i de recerca de sensacions, on els me-canismes de reforç vénen donats per l’acte decomprar, ja que proporciona plaer el fet de po-der experimentar la sensació de posseir.

LA GASIVERIATotes les modalitats de gasiveria coincideixena atorgar als diners un valor excessiu, de vega -des amb rang d’obsessió. És el risc que correnles persones a qui els agrada ordenar i organit-zar totes les facetes de la seva vida i que tras-lladen aquesta mentalitat als diners. El desig demantenir un domini exagerat pot degenerar enuna sobrevaloració que es plasma en una an-sie tat perniciosa. El control que es pot exercirsobre els diners és relatiu, perquè el contexteco nòmic és molt canviant i poden sorgir im-pre vistos. I la incertesa pot comportar patimenten una persona al·lèrgica a les novetats. Perpal·liar-ho, es pot convertir en un individu ava-riciós o gasiu –al marge del nivell d’ingressos–,ja que aquest ferri control es converteix en l’an-siolític que li aporta la seguretat desitjada. Així,

les persones obsessives tenen més facilitat perconvertir-se en estalviadores en extrem: els pen- saments obsessius s’associen amb la prevencióde temors. Avantposen la seguretat, no tolerenbé la incertesa i converteixen els diners en unelement d’assossec. Els pot costar assumir al-gunes despeses quotidianes, per la qual cosa sisorgeixen imprevistos o es veuen obligats a des-emborsar una quantitat important es poden sen-tir desprotegides i vulnerables.

Les persones menys impulsives, general-ment, gestionen l’economia amb més eficàcia.Per aquesta raó, les persones grans són menysmalgastadores gràcies que la major experièn ciaels ha ensenyat a valorar més les despeses. Amés, amb l’edat es busca la màxima estabilitati el mínim risc, fet que explicaria també queaquest sector de la població es trobi entre elsmés estalviadors i gelosos dels seus diners. Aaixò s’afegeix la disminució dels ingressos, fetque aguditza la seva situació.

Amb tot, ser gelós amb els propis diners tam-bé reporta alguns beneficis, com ara gaudir d’u-na sensació de control i seguretat que no viuenels més despresos, que poden veure perillar laseva economia. Però quan la gasiveria es con-verteix en excessiva, pot sorgir l’efecte contra-ri i començar a sentir angoixa davant la possi-bilitat de gastar més del que es creu necessari,intentant controlar gairebé de forma obsessival’economia. Aquesta situació origina una menorcapacitat per al gaudi, ja que, portats per l’ob-sessió de l’estalvi, es deixen passar oportunitatsper viure petits plaers que aportarien una micamés de felicitat.

EL MALBARATAMENTEn la banda contrària als avars hi figuren els quetenen poca afició als diners: poden gastar sen-se sentir-se’n culpables. Ara bé, en la mesu raen què el descontrol sobre la pròpia econo miaocasiona unes despeses difícils d’afrontar, con-

vé valorar si es tracta d’un problema relacionatamb un trastorn psicològic que pot anar en aug-ment i posar en risc la pròpia supervivència i,en conseqüència, la del nucli familiar si n’hi ha-gués.

Algunes persones troben plaer gastant els in-gressos com més els plau, ja sigui en ells ma-teixos o en els altres. Es caracteritzen per sermés impulsives i menys controladores, i tole-ren millor quedar exposades a una situació eco-nòmica delicada. En la majoria dels casos, tam-poc no planifiquen ni organitzen altres facetesde la seva vida, encara que això no significa unproblema si no comporta conseqüències nega-tives per a elles mateixes o per als altres. Sim-plement es tracta d’una mentalitat hedonista quebusca més el plaer i no tant el sacrifici i el con-trol constant; en definitiva, avantposa el gaudials compromisos que poden ocórrer per faltade planificació i als conflictes que poden sorgiramb les persones més pròximes per diferènciesde criteri en la gestió dels diners.

Tot i això, poden aflorar sentiments de cul-pabilitat davant d’algunes compres o despesesexcessives que no aporten el gaudi que es pre-sumia. Això passa a les persones impulsives queno troben la forma d’aturar els seus desigs con-sumistes: la impotència els genera angoixa i ma-lestar. De vegades les compulsives tenen a veu-re amb els trastorns per ansietat i, per això, hande ser tractats per professionals. Aquesta situa-ció és freqüent en el cas d’una suposada neces -sitat imperiosa de comprar articles que en rea-litat són producte d’una reacció emocional; lesdespeses generades són alleujaments ocasio-nals, però acaben reforçant el malestar.

Hi ha un altre tipus de perfil pròxim als di-lapidadors que té a veure amb les sensacionsd’eufòria ocasionals. Es tracta de persones ambun estat d’ànim molt voluble i que reaccionenen determinats casos amb un optimisme des-me surat que no els permet calcular els riscos degastar els diners per sobre de les seves possi-bilitats. Aquesta situació es pot convertir en unproblema per la falta de control sobre els actespropis, i degenerar així en una tristesa poste-rior deguda bé a sentiments de culpabilitat o béals conflictes que apareixen amb la família aconseqüència d’aquesta mateixa falta de con-trol econòmic durant les fases d’eufòria. Aquestés el cas de trastorns de l’estat d’ànim oscil·lantscom el trastorn maniacodepressiu o la síndro-me bipolar.

EDATS I VALORS DIFERENTSPer a una persona que gaudeix amb la despe-sa dels seus diners no té per què representar unproblema. És una cosa normal, que depèn delcaràcter o l’edat. Els més joves no donen el ma-teix valor als diners que els adults pel simplefet que són més impulsius i prefereixen elsplaers immediats a haver de conservar els seusrecursos econòmics per a un futur que es tro-ba lluny. Invertir és un concepte que els potcostar d’entendre i opten per usar tots els seusrecursos per al gaudi personal aquí i ara. Elsadolescents poden arribar a enfrontar-se ambels pares per desacords en aquest sentit, enca-ra més quan es tracta dels diners de la família.Però no és estrany que trenquin les normes eco-nòmiques establertes, ja que forma part del seuaprenentatge per a la vida adulta i que amb l’e-dat s’anirà normalitzant.

Sigui quin sigui el perfil, ambdós es trobenen aquestes festes en un encreuament compli-cat; un per haver de comprar quan no li fa pas-sar gust aquesta activitat, i l’altre per haver-sede refrenar per no acabar amb les existènciesde què disposa. Una recomanació per a tots,malgastadors o gasius, o si no es respon a capd’aquests dos perfils: gaudir d’aquests dies. Va-len la pena, tan sols pel que suposa d’agerma-nament i retrobament amb les persones esti-mades i pel record dels que ja no hi són. És unmotiu d’alegria i no de pena, senyal que hi vanser per haver-los pogut estimar i gaudir.

Reportatge


Entre poc i massaTEXT: JORDI BARRIS I SANTIAGO BATLLE (*)

(*) Psicòlegs clínicsinfanto-juvenils id’adults. Heia Psico-logia, col·laboradorsde Clínica Quirúrgi-ca Onyar, GEM Olot iHospital de Figueres(www.heiapsicolo-gia.com)

La manera d’afrontar les despeses d’aquestes festes pot indicar la presència d’algun trastorn

ADRI

À

Montse Pla va néixer a Barcelona l’any1948, però es va instal·lar arran de mara Llançà, prop de la frontera, tan bon

punt va haver cursat estudis a la Massana deBarcelona. Artista de vocació internacional, hafet més d’un centenar d’exposicions a museus,galeries i llocs públics de fama. Especialmentdotada pel color, algunes de les seves aqua-rel·les són un prodigi de cromatisme.

Però allò que la fa diferent de qualsevol al-tra artista és el fet que paral·lelament a la sevacarrera artística ha assolit un compromís pro-fund i radical amb la natura, ja sigui en el sid’associacions ecològiques, ja sigui de formatotalment personal, col·laborant amb nombro-ses revistes, donant innombrables conferènciesparticipant en programes de ràdio i televisió ifinalment amb l’edició del llibre il·lustrat 12 ar-bres mediterranis: xiprer, olivera, pinyer, pal-mera de dàtils, arbre de judes, alzina, figuera,garrofer, lledoner, pinastre, tamariu gàl·lic i llo-rer. «Aquest llibre vol apropar l’ésser humà almón de la natura a través dels arbres, els granscolossos del regne vegetal –explica–. No és unllibre més sobre arbres ni tampoc un compen-di. En aquest volum trobareu una nova visiódels arbres encara desconeguda per a la majo-ria, però que us permetrà d’entendre una micamillor la veritable natura dels arbres, aquestséssers majestuosos i generosos que, conjunta-ment amb la resta dels elements de la natura,fan del planeta un lloc habitable per al gènerehumà».

Monse Pla coneix la història de tots els ar-bres, que tracta com a veritables amics. Co-mença pel xiprer, un dels arbres medicinals mésantics; ja apareix en una inscripció síria de fa35 segles. Hipòcrates en va estendre l’ús coma astrigent i antihemorràgic. Els branquillons iels cons verds s’empren en fitoteràpia perquècontenen tanins i un oli essencial aromàtic queja feien servir els antics romans en la fabrica-ció de perfums. Mitjançant la destil·lació de les

seves fulles s’obté l’oli de xiprer, utilitzat en laindústria farmacèutica.

Els romans van construir cases, vaixells i mo-bles amb la dura fusta del xiprer; però el seuús en la construcció es va estendre tant que lesgrans extensions de xiprers van ser víctimes dela pressió de la construcció en fusta. Avui espot dir que només existeixen exemplars de xi-prer provinents de cultiu.

El xiprer ha estat des de sempre lligat a l’as-

pecte espiritual i religiós dels pobles. Al nordd’Espanya se l’anomena «arbre de la mort», perl’associació de la seva silueta amb els cementi-ris, però també se’l considera arbre de la vidaperquè «en els seus bosquets guaria a qui, ambel pit malalt, hi acudia per respirar-ne les ema-nacions». Sembla que la tradició d’associar elsxiprers amb els cementiris prové del fet queaquest antigament estava consagrat a Plutó, eldéu dels morts.

Artistes del’Empordà


Montse PlaEspecialment dotada pel color, algunes de les seves aquarel·les són un prodigi de cromatisme

MariaLluïsa Borràs

JOS

É LU

IS G

AR

CÍA

AB

RIL

JOS

É LU

IS G

AR

CÍA

AB

RIL

JOS

É LU

IS G

AR

CÍA

AB

RIL

JOS

É LU

IS G

AR

CÍA

AB

RIL

JOS

É LU

IS G

AR

CÍA

AB

RIL

JOS

É LU

IS G

AR

CÍA

AB

RIL

Quan es pensa en lectures pròpies del Nadal ve ala memòria, gairebé de manera automàtica, la

meravellosa Cançó de Nadal, de Dickens, que hau-ria de despertar en qui la llegeix els seus millors sen-timents nadalencs; però no vindria malament, so-bretot a efectes pràctics, que a l’hora de parar taulai cuinar per als festins d’aquests dies repasséssim Elcastellano viejo, de Mariano José de Larra. En aquestarticle, Larra adverteix de les conseqüències de vo-ler fer un dia el que no es fa en tot l’any, unes con-seqüències certament catastròfiques que caldria te-nir molt en compte a l’hora d’organitzar els fastosgastronòmics d’aquests dies, des del «vestit» de la tau-la a l’elaboració del menú.

Consells benintencionats no falten als mitjans, es-pecialment als que tenen suport visual, com suple-ments dominicals, revistes i, és clar, televisions. Enmolts casos, aquests consells semblen venir d’unmón irreal, ple de criats, diferenciant el servei a l’an-glesa del servei a la francesa i altres detalls correc-tíssims, sí, però... obsolets en la majoria de les llars.Una cosa que es nota molt en aquests consells anualsés... que som a l’hivern, fa fred, i traslladen el quees fa amb la pròpia persona, que és abrigar-se a for-ça de posar-se més roba, al que es fa amb la taulaper menjar... i la «vesteixen» de tal manera que seriafàcil –ho és– que sembli més un lloc de mercat o debasar que un lloc per menjar.

Partim de la base que els millors convidats d’unacasa són els seus propis propietaris. Afegim que ésmolt saludable el costum de parar taula, de posar lesestovalles i col·locar plats, vasos i coberts cada dia.No sembla, a hores d’ara, que sigui encara correctereservar una vaixella o unes estovalles per usar-lesnomés un dia a l’any: hem de tenir per costum usarel que tenim a casa, alternant fins i tot aquella vai-xella de Llemotges que vam heretar de l’àvia; no dicque s’hagi de fer servir diàriament, però sí de tant entant: no és res més que una vaixella.

Unes estovalles maques, si es vol les millors quetinguem; no oblidin posar un hule o alguna cosa si-

milar entre la taula i les estovalles. Ornaments, pocs,i que no pertorbin ni vistes ni aromes. L’excés acla-para, i diu força poc del gust dels amfitrions.

Una cosa és el protocol dels sopars d’Estat, i unaaltra el dels sopars d’aquests dies. Els diran moltesvegades com col·locar coberts i copes; avui, quan elservei és, per a la immensa majoria dels ciutadans,poc més que un record d’altres temps millors per auns quants i pitjors per a molts més, és fins i tot in-cò mode disposar sobre la taula tots els plats, tots elscoberts i totes les copes que s’usaran. Un sotaplat i,a sobre, plat pla i, si comencem amb sopa, plat fon-do o tassa. Copa d’aigua i una copa de vi. Coberts,els del primer plat. Els altres components de vaixe-lla, cristalleria i coberteria, a mà, però no a la taula;els mateixos amfitrions s’ocuparan d’anar retirant elsusats i col·locant els nous. Parlem, és clar, de casesnormals. Quant al menjar, el més còmode és servir-lo emplatat, el que fa innecessari el servei a l’angle-sa o a la francesa, i evita posar en evidèn cia a qui nosap utilitzar els coberts de servir. Sempre queda bo-nic presentar un rostit abans de trin xar-lo... si se sapfer, és clar. Però aquest és gairebé l’únic cas que jus-tifica portar una plata a la taula.

El mateix pel que fa al menú. Segueixin els con-sells que va deixar Paul Bocuse a La cuina del mer-cat, una mena de Bíblia de la nouvelle cuisine: faci,quan tingui convidats, el que sàpiga fer bé. Si volposar un plat nou, practiqui abans, assagi abans del’estrena: els experiments, en la intimitat. De mane-ra que llegeixin amb interès les receptes que tots,cuiners o crítics, els donem aquests dies, però ho-norin els seus convidats amb aquest gran plat quevostès dominen a la perfecció: s’evitaran disgustos.Una altra bona opció: recórrer a un bon càtering.

Al final tot es redueix a la naturalitat que dóna pa-rar taula i menjar raonablement bé; el bon gust, lasenzillesa –què difícil és a vegades aquesta senzille-sa, que no s’ha de confondre amb la simplicitat–, elsentit comú... i, naturalment, l’esperit nadalenc. Dic-kens, sí; però al costat... Larra.

De Dickens a LarraCAIUS APICIUS GASTRòNOM


AgustíEnsesaBonetEscola de Tastavins del Gironès

Encara que re-comanem

bons vins, tantblancs com ne-gres, per als àpatsde Nadal, natural-ment fent un bonmaridatge segonssiguin carns o pei-xos, és evidentque el cava ocupaun lloc important

a la taula durant aquests dies. És labeguda del «brindis», de l’alegria –avegades de la nostàlgia–, sobretotla nit de Cap d’Any. Pensem en elsnostres caves més propers, els ela-borats a les comarques gironines.Tenim Mont Ferrant, de Blanes, elmés veterà de tots; Peralada, d’ela-boració artesana; Freixa Rigau, deCapmany; d’excel·lent qualitat; iTrobat, de Garriguella, guardonaten tots els seus tipus. Espelt tambéelabora un espumós, l’Escuturit,amb mètode tradicional. Estan ela-borats normalment amb les varie-tats Macabeu, Xarel·lo i Parellada,amb una part de Chardonnay al-gunes vegades. També podem tro-bar caves rosats, molt adients pera plats de xarcuteria i també per atot l’àpat. Els elaboren Mont Fe-rrant, Freixa Rigau i Trobat i els po-dem considerar dels millors delmercat. Farré Garriga distribueixels seus caves, que encara que s’e-laboren al Penedès, la marca éspropietat de l’empresa ubicada aCaldes de Malavella. Només emresta desitjar-vos bon any nou ibrindar amb els nostres caves. Pera més informació: www.girovi.cat.

Cava gironí

El vi

Parlem de licors, terme força general, perdesignar les begudes alcohòliques en di-verses llengües, de l’anglès al català. Tam-

bé es fa servir el mot esperit o espirituosos i,afinant més, aiguardents, alcohols blancs, etc.Per aiguardent entenem qualsevol beguda es-pirituosa (spirit, en anglès) d’alta graduació,seca i més o menys aromàtica. Ve del terme lla-tí aqua ardens, que és l’alcohol obtingut perdestil·lació. Termes afins són el d’holandes (al-cohols per elaborar licors), eau-de-vie (fran-cès), aquavit (llengües escandinaves –motsprocedents del llatí i el català medieval, «aiguade vida»–, schnaps (Alemanya, Suïssa...). Es di-ferencien dels licors en què la base sempre ésun destil·lat; aquests són aiguardents neutresamb l’afegit de substàncies aromàtiques, sucres,etc.; solen tenir menys graduació. A mig camíentre ambdós –destil·lat i aroma– hi ha els ani-sats, de l’anís, l’anisette, l’ouzo grec, el raki turc,etc.

Podem classificar els aiguardents, com es faa França, pel seu color, i llavors parlem d’alco-hols «blancs», que s’oposarien als «foscos», en-vellits en fusta (conyacs, brandis). Tots són d’al-ta graduació, i es distingeixen clarament delslicors i cremes, de graduació més baixa i ambafegit de diversos ingredients.

L’origen de l’alcohol destil·lat pot ser divers:vi, cereals, patates, fruites... El més corrent a laMediterrània és l’aiguardent de vi –o millor, deles restes de la seva elaboració–. Els aiguardentsde residus de vi (brisa, rapa) donen lloc a be-gudes de forta graduació (fins a 65º), més omenys ben elaborades: marc, fine (França),grappa (Itàlia), orujo (Espanya), aguardente deoruxo (Galícia), bagaço i bagaceira (Portugal).N’hi ha de xampany o cava, de varietals (comla fabulosa grappa moscada d’Asti, al Piemont),aromatitzades (amb mel, cafè, herbes –com laruda–, i d’altres). A Galícia també en fan ambherbes, cafè, etc.

Aiguardents elaborats a base d’arrels, tuber-cles (com les patates), cereals o altres plantessón el whisky (que adquireix el color amb lamaduració en bóta), el bourbon (blat de moro),la vodka, el gin o ginebra, els aquavits escan-dinaus, els arraks del Pròxim Orient i fins al-guns aiguardents xinesos d’arròs, melca, etc.,com el maotai i el choum.

El rom cubà –amb el Bacardí, d’origen cata-là, al capdavant– i del Carib –com el Barceló,de nom també d’origen català–, l’aiguardent decanya –de Cuba o el Brasil i altres països de l’à-rea– són a base de canya de sucre i el tequilade Mèxic parteix de la planta crassa agave, queja els asteques feien servir amb aquest fi. L’en-zian del centre d’Europa es fa amb arrel de gen-ciana.

Dintre els aiguardents de sabor anisat, a partde les caçalles i anisos secs, hi ha el sambuc-ca italià (que no és de flors de saüc), que se solafegir al cafè corretto (cigaló italià).

Els aiguardents de fruita destil·lada són fa-mo sos a l’Europa central i de l’Est: Alsàcia, Suïs-sa, Alemanya, Hongria, Sèrbia, Romania, etc.Solen tenir 45º. Són uns excel·lents digestius,que en els països amb tradició se solen beurea temperatura ambient o, en toc cas, sense l’a-fegit de glaçons. Alguns dels més famosos sónel de pera Williams, el Kirschwasser (aigua decireres), el Quetsche o l’Slivovitz (prunes), Ba-rack, Palinka, Kekskémt (albercoc), els de frui-tes vermelles i d’altres. Els de poma no sónblancs i, per tant, s’assemblen més als brandys.El més famós és el calvados, normand, el sar-gadoz, basc, o l’appeljack, nord-americà.

UNA BEGUDA TERAPÈUTICALa ginebra o gin (nom anglès, i del català deMenorca) procediex de la destil·lació de cere-als seleccionats. El seu origen és als Països Bai-xos, on, al s. XVII, un tal Franciscus Sylvius des-til·lava els cereals afegint-hi baies de ginebró,a fi d’elaborar una beguda amb fins terapèu-tics, cosa corrent pel que fa a l’origen dels li-cors i aiguardents. En neerlandès el seu només jenever o genever (l’he vist escrit de les duesformes), i s’envasava en una característica am-polla de ceràmica amb una nansa: la mateixaque caracteritza el gin Xoriguer, de Menorca.

A part dels ginebrons (baies del ginebre, ar-bust típicament mediterrani, que abans fèiemservir d’arbre de Nadal) el gin pot contenir di-verses herbes, fruites i espècies. Que formenpart del secret de cada marca: angèlica, pela detaronja, cardamom, càssia, lliri.... A més, l’al-cohol de base pot ser de raïm, com és el cas

del gin de Menorca, que inclou herbes de l’i-lla. No obstant això, estem parlant d’un ai-guardent sec, de 43º a 47º. Si inclou sucre lla-vors tenim el gin liquor o licor de gin. El jene-ver holandès, (per exemple, de la marca Bols,tot un clàssic) té un gust més fort que el brità-nic. Actualment, de gin, se n’elabora, òbvia-ment, a Anglaterra –fins i i tot a Londres hi hadiverses destil·leries–, però també a Espanya,els Països Catalans (Xoriguer, Giró...) els EstatsUnits, les Filipines, Nova Zelanda, Uganda,l’Índia (d’aquí ve la marca Bombay), etc.

Coincidint amb la revolució britànica d’Oran -ge, el gin s’introduí a la Gran Bretanya, i als se-gles XVII i XVIII esdevingué la beguda alco-hòlica més barata i popular... fins a 6 vegadesmés barata que la cervesa! Era la beguda delproletariat, i fins dos segles o més, no seriaadoptada per l’aristocràcia i prendria una con-notació fins i tot sofisticada, exemplificada ambel còctel Gin Tonic. La literatura i la pintura delbarroc britànic es fan ressò dels estralls que pro-duïa la beguda, que fou batejada amb noms pe-joratius, com el de Mother’s ruin (la ruïna de

les mares). Cal dir que es feien destil·lacions in-controlades, emprant ingredients de baixa qua-litat. La història de l’art li deu com a mínim duesobres famoses (gravats) del pintor Hogarth, unade les quals, titulada Gin Lane (L’avinguda dela ginebra, sobre aquestes línies) i l’altra BeerStreet (Carrer de la cervesa). En els gravats, elpintor, que fa una obra social, contra posa elsbons efectes de beure ale (cervesa), la begudatradicional, en contra de la impor tada, que pro-dueix assassinats, atacs, suïcidis...

La ginebra és una de les bases més aprecia-des per als còctels, ja que no és gaire correntbeure-la sola. El més famós, sens dubte, és elGin Tonic, originat entre les tropes britàniquesde l’Índia, a qui la casa Schweppes va dedicaruna beguda a base de quinina, per combatrela malària. En ser tan amargant, els soldats hiafegien ginebra, que ja es destil·lava a Bombay,i aquesta combinació va ser adoptada pels ofi-cials. Altres famosos còctels amb gin són el Ne-groni, el Gin Fizz, el Singapore Slim, el Gimlet,el Martini... De fet, alguns dels més famosos iliteraris.

Aiguardents i

ginebraGastronomia

13 DominicalDiumenge 27 de desembre de 2009

JaumeFàbrega«Bona Vida»http://blocs.mes -vilaweb.cat/jau -mefabregahttp://jaumefabrega.blogspot.com

Són begudes alcohòliques d’alta graduació, seques i més omenys aromàtiques, la base de les quals és sempre un destil·lat

Establiments

antics

14 DominicalDiumenge 27de desembe de 2009

Frederic i Pau Burguet eren dos germansmolt joves i emprenedors que l’any 1842tenien una fàbrica d’embotits a Blanes.

Frederic Burguet, que era molt viatger –i peraixò feia de comercial de l’empresa–, va anara Cuba, a mirar de fer-hi fortuna. Es va establira l’Havana, on va aconseguir comercialitzar bo-tifarres de porc. Els embotits es fabricaven aBlanes i el problema era traslladar-los a l’altrabanda de l’Atlàntic. No va ser fins l’any 1870que l’altre germà, Pau, va muntar una botiga aBlanes, al carrer Llarg, cantonada amb el deMollet, on venia embotits i elaborava els quedesprés s’havien d’enviar a l’Havana. La llaunaper als envasos la comprava a França, es feienels pots i després es tapaven amb una solda-dura que havia de ser perfecta i sense porus,perquè el viatge a Cuba amb els velers de lla-vors durava gairebé dos mesos.

A Pau Burguet el va substiuir Josep MariaBurguet i Grané, que va expandir el negoci deles conserves a Nova York, l’Havana i les illlesFilipines. L’any 1929, durant l’Exposició Uni-versal de Barcelona, la família va adquirir unamàquina envasadora de llaunes que els va so-lucionar molts problemes. Catalunya va ser elprimer lloc on s’envasaren conserves de porc.

L’empresa no va tenir gaires problemes du-rant la Guerra Civil, excepte que faltava matè-ria primera per a l’elaboració dels productes; ia la postguerra, pels controls que a Blanes, mésque en altres llocs, feien les autoritats fran-quistes per evitar l’estraperlo i el contraban quearribava sovint en barques de pescadors.

XARCUTERIA I CARNISSERIAEntre 1947 i 1948 el negoci passà a ser defini-tivament de Josep Maria Burguet i Grané, mo-ment en el qual la casa fabricava menys em-botits, però es dedicava més a la carnisseria ila cansaladeria. No tot funcionava bé, però, per-què l’any 1959 Fidel Castro va enderrocar eldictador Fulgencio Batista a Cuba, va prendreel poder del govern i molts estrangers, entreells, força espanyols, van haver de deixar elsseus negocis. I així els Burguet van haver dedeixar de vendre d’embotits de porc a l’illa.

En aquella època (1960-1965), Blanes anavacreixent gràcies a la situació econòmica del país

i que començaven a arribar els primers turistesa la Costa Brava, la qual cosa va aportar mésriquesa a la població. Durant l’any 1967 es vacobrir la riera blanenca i es va fer la rambla deJoaquim Ruyra. El negoci va passar a AgustíBurguet i Billoch, casat amb Paquita Ruiz iRoca, que van traslladar l’establiment del ca-rrer de Mollet, cantonada amb el carrer Llarg,al mateix carrer de Mollet, cantonada amb larambla de Joaquim Ruyra, on encara hi és.

La carnisseria-cansaladeria va continuar unsanys despatxant els mateixos productes, men-

tre Blanes anava creixent i la població s’anavamultiplicant i transformant. L’any 2000, la fa-mília va reformar l’establiment: es van canviarels mostradors i els aparadors per modernitzar-ho tot, però sense deixar de vendre embotits icarn. Des del 1989, Marta Burguet i Ruiz, fillad’Agustí i de Paquita, treballa a la botiga ambels seus pares. Ella serà la que seguirà amb elnegoci. Està casada i té dues filles petites, enles quals hi ha dipositada l’esperança que vul-guin seguir amb una nissaga familiar de gaire-bé 140 anys d’història.

Can Burguet Blanes La carnisseria és famosa per haver estat la primera de Blanes

que va exportar el seus productes a Cuba, i també per haverestat la primera que va envasar al buit els derivats del porc

Història

La història deCan Burguet esremunta a l’èpo-ca colonial,quan els cata-lans anaven afer fortuna aCuba. Dels dosgermans Bur-guet, un es vaquedar a Blanesi va muntar unafàbrica d’embo-tits, que s’expor-taven a l’Hava-na, envasats enles primeresllaunes solda-des al buit. Des-prés de la Gue-rra Civil es vamillorar el nego-ci, però la revo-lució cubana deFidel Castro vadesmuntar elsprojectes del’empresa.

Origen1842.FundadorsFrederic i PauBurguet.Propietariactual Agustí Burguet iBilloch.TreballadorsRègim familiar isis.ActivitatElaboració ivenda de xarcu-teria i carnisse-ria.

TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU

Ja no podien esperar més. L’havien de tro-bar ja. Gairebé estava tot a punt per obrir

el negoci però encara no s’havien posat d’a-cord amb com li havien de posar. No podienpas engegar sense un cartell amb el nom! No-més feia que donar-hi voltes però com méshi pensava més li costava. Feia llistes, ho pre-guntava a la família... però res de res... Aixíva ser com, rumiant, rumiant, va acabar do-nant voltes pel menjador de casa. Així va sercom els seus ulls van topar amb aquell llibrede Dumas que tant li havia agradat.

Jaume Gibert va néixer a Arenys d’Empor -dà a mitjans del segle XIX. És el poc que se’nsap abans de la seva arribada a Uruguai, onva haver de marxar per guanyar-se la vida.El 1898, el seu germà petit, Joan, va seguirel mateix camí. Després d’alguns treballs es-poràdics, tots dos van començar a especia-litzar-se en el negoci de les farines i la pro-ducció de pa. El salt definitiu en aquest sec-tor, però, el van fer quan van conèixer Ra-mon Bertí, també empordanès –de Pont deMolins– i resident a l’Uruguai des del 1912.Tots tres van fundar l’empresa Gibert, Bertí& Co. amb la finalitat de dedicar-se a la ven-da a l’engròs i al detall de tota classe de fa-rines. A més, també van crear la fleca Los tresmosqueteros, en la qual participaren com asocis altres catalans, com ara Joan Camps iJoan Blanquera, que era nascut a Amer.

Los tres mosqueteros estava situada a laconfluència dels carrers Agraciada i Asenciodel barri de Bella Vista de Montevideo i vaaconseguir una certa popularitat, tot i que elsseus propietaris primigenis van anar deixantpas a d’altres. Per exemple, Jaume Gibert vaabandonar la societat el 1915 i poc desprésva tornar a Catalunya per instal·lar-se a Ca-mallera, on va morir el 1922.

El periodista i professor uruguaià Juan Es-trades Pons, en un treball publicat per la Cà-tedra Iberoamericana de la Universitat de lesIlles Balears, explica que el sector flequer vadonar molta feina a emi grats catalans i ma-

llorquins. En aquestainvestigació, Estradesexplica que Los tresmo squeteros va sercomprada per SebastiàBauçà Cladera, origina-ri de Mallorca.

Altres testimonisdestaquen la qualitat dela farina i dels produc-tes que sortien d’aque-lla fleca, fins i tot quanpatia problemes eco-nòmics, ja que mai varebaixar la qualitat delsingredients utilitzats.Tot això explica queencara ara sigui recor-dada a Montevideo.

Col.leccionisme


JaumeGibertXAVIER CARMANIU

Gironins del segleXIX

XavierCarmaniuMainadéHistoriadori periodista

Ens trobem pràctica-ment a cavall entredos anys, i des de fa

unes setmanes ja han apa-regut els tradicionals ca-lendaris de l’any nou, unespublicacions presentadesde mil i una formes, ambtot tipus d’informacions, ique fan les delícies, per lafacilitat d’obtenir-les, delsamants del col·leccionis-me d’aquest vessant delpaper imprès en especial,tot i que indubtablementhi ha moltes altres perso-nes que senten curiositatpels almanacs, de gran uti-litat en molts casos per a lavida quotidiana.

Els calendaris impresosmés antics es remunten ales primeres dècades delsegle XIX, i en bona parts’editaven a la ciutat de Gi-rona, els més coneguts alstallers d’A. Oliva. Es titula-ven Calendario pa ra elPrincipado de Cataluña, iper la seva presentació icontingut eren eminent-ment religiosos; tot giravaal voltant del san toral i deles festes de l’Esglèsia ca-tòlica, i poca informaciómés oferien, llevat delsmercats setmanals i de les fires destacades dela temporada. D’altra banda, pomposament as-senyalaven que gaudien del «privilegio de S.M.»,mentre que la part tècnica de les dates i d’al-guna altra informació meteorològica venia ser-vida pel Real Observatorio Astronómico de Ma-rina de la ciutat de San Fernando, d’acord ambel meridià de Barcelona.

El mateix calendari que reproduïm en aquestarticle correspon al que anunciava l’any bixestde 1872, imprès als tallers Llorens de Barcelo-na, amb un ric mosaic d’il.lustracions de totamena, inclosa la senyera, i com tots els ante-riors a aquell any, presentats com a Calenda-rio del Principado de Cataluña.

PAGESOS I CORDILLSCap a l’any 1860 va aparéixer el Calendari delPagès, més laic, amb més informació per a lagent del camp, i que s’ha preservat fins als nos-tres dies. El proper any, doncs, aquest alma-nac tan popular podrà celebrar el seu segle imig d’existència. Un altre exemplar conegut i

original, força semblant a l’anterior, és el Ca-lendari del cordill, que se serveix amb un cor-dill per penjar-lo a qualsevol porta o paret.

Els calendaris arriben a circular ara amb ple-na profusió, gairebé com les nadales que co-mentàvem dies enrere, i qui més qui menys enpenja a casa seva, al taller o a l’oficina; senseoblidar dels petits de butxaca, susceptibles depoder-los portar a sobre. En els darrers anys,a més, sovintegen les agendes, proveïdores al-hora d’una àmplia informació sobre els dife-rents serveis d’interès general (carreteres i mit-jans de comunicació, economia i aspectes fis-cals, etc...). Tots ells, calendaris antics i mo-derns, agendes i felicitacions nadalenques, arri-ben profusament a les cases quan s’acosta elfinal d’any, alguns obsequiats per comerços,entitats cíviques i establiments bancaris.

El col·leccionista, doncs, tindrà abundantmaterial per conrear una atractiva temàtica, quequan es tracti d’exemplars antics permet recu-perar informació sobre temes ben diversos i in-teressants.

Calendaris de

XavierRomero

Patricia Ribera RieraDirectora

APRIMAMENT

Un mètode desenvolupat a França per un prestigiós especialista, basat en antigues tècniques orientals

Primeravisita

gratuïta

Com aprimar-se i mantenir-se amb un mètode natural, agradable, eficaçi durador. Es poden perdre de 15 a 18 kg en 9 setmanes.

• Sense passar gana • Sense agulles • Sense medicaments ni altres productes• Sense patir depressions. Amb massatges, digipuntura i una alimentació equili-

brada basada en principis energètics.

� 972 20 53 35 - Fax: 972 41 01 87C/Pare Maria Claret, 14, 2n 2a - 17002 GIRONA

És un material molt apreciat pels col·leccionistes i fàcil d’obtenir

l’any nou


1Caixa d’eines,Bauhaus.2Perfum BurberryBrit per a noi iper a noia,Burberry.3Netbook, Disney.4Pastís ambmotiusnadalencs,Cakes HauteCouture.5Anell per a noi,Diesel.6Maletí pera portàtil,Kukuxumusuper aMiquelrius.7Carteramasculina,HarleyDavidson.8Ulleres d’esquícustomitzables,Adidas.9Bolígraf ThomasMann,Montblanc.10Miniatura deValentino Rossi,Scalextric.11Microones,Whirlpool.

Ctra. de Girona a St. Feliu, km 4,3 – Tel. 972 46 91 93 - Fax: 972 46 95 26 17242 QUART (Girona)

[email protected] www.reverdymobles.com

Venda directa. Obert de dilluns a divendres, de 9 a 13 h i de 15 a 19 hDissabte, de 10 a 14 h

R E V E R D YMOBLES DE COMPLEMENT I PER ENCÀRREC

ARTICLES DE REGAL AL MILLOR PREU

9

10

6

3

4

12

5

7

11

Tendències


12Caixa de regalamb bombons ivi Albariño, PetitPlaisir iPaco&Lola.13Pinces per alscabells, Artero.14Arrecades,Rabat.15Esquís de noia,Rossignol.16Funda per anetbook inecesser,Ordning&Reda.17Crystal Mics peral joc Sing Starde la PlayStation,Sony.18Telèfon mòbil,TagHeuer per aRabat.19Rellotge masculí,Diesel.20Pack de lacinquenatemporada deHouse,Universal.

VISCOTARDOR

Matalàs HR + ViscoelàsticaTeixit StretchTeixit 3D a la platabandaMida: 80 x 190

L’ART DEL DESCANS

C/ Rutlla, 11 · Tel./Fax 972 20 34 2317002 GIRONA

C/ Maluquer Salvador, 3 · Tel. 972 22 33 4317002 GIRONA

Pl. Rector Ferrer, 4 · Tel. 972 26 20 9817800 OLOT

Regals per a tothomANA RODRÍGUEZ

8

12

13 14

17

15

20

19

18

16

Sovint es fa difícil encertar l’obsequi perfecte i per això en aquestespai s’apunten algunes propostes que poden resultar interessants

Música


Novetats

Jamie Cullum

Si els seus primers treballs van recuperar el jazz pera les noves generacions, ara Jamie Cullum es llan-ça a «la música del segle XXI» amb The pursuit, unàlbum que uneix «elements moderns i clàssics» ique el cantant publica després de quatre anys desilenci. «Volia tornar a sentir-me creatiu sense quehi hagués motius comercials pel mig», diu el pia-nista, que, després de dos anys de «descans» i ex-perimentació, va considerar que ja havia reunit«prou bones idees» com per fer «un gran disc», enel qual combina «el jazz amb el pop i el rock»

Enrique MorenteEl cantaor Enrique Morente, que als seus 67 anysporta gairebé mig segle de carrera, pot presumirde coses com ser l’únic capaç de cantar els «49pals i mig» del «jondo»; de ser el primer flamenc aqui «van piratejar» un directe per fer un disc, de po-sar-li jipíos a les lletres de Picasso o de gravar ambLagartija Nick i escombrar entre «els modernets».I en canvi, «el pare d’Estrella Morente» no tenia en-tre les seves 23 gravacions –de les més ortodoxesa les més avantguardistes– ni un sol àlbum de «di-rectes». I ara ja el té: Flamenco en directo.

Barón RojoLa formació original de Barón Rojo tornarà de girael 2010, amb motiu del 30 aniversari de la fundacióde la banda i 20 anys després de la seva separa-ció, amb l’objectiu de sonar «el més semblant» pos-sible als discos dels anys 80. Els germans guita-rristes Carlos i Armando de Castro, el baixista JoséLuis Campuzano «Sherpa» i el bateria uruguaià Her-mes Calabria van crear Barón Rojo el 1980, quanels germans De Castro van deixar Coz. Els seus dosprimers discos, Larga vida al rock and roll (1981) iVolumen brutal (1982), van tenir un gran èxit.

Els 5 mésvenuts

ESPANYA

1 = Vinagre yrosas JoaquínSabina 2 = Radio LaColifata presen-ta El Canto delLoco El Cantodel Loco 3 � Dos mun-dos: EvoluciónAlejandro Fernán -dez4 � X Anniver -sarium Estopa 5 = Paraíso Ex -press AlejandroSanz

REGNE UNIT

1 = I dreamed adream SusanBoyle 2 � Crazy loveMichael Bublé 3 � The end TheBlack Eyed Peas 4 � The fameLady Gaga5 = JLS JLS

ESTATSUNITS

1 = I dreamed adream SusanBoyle 2 = My Christ -mas AndreaBocelli 3 � Glee: Ses -sion One Diver -sos 4 � FearlessTaylor Swift 5 = Play on CarryUnderwood

� Parc infantil temàtic de 600 m2.

� Festes infantils d’aniversari amb animació i «festa dance».

� Entrades per hores: els nens estan vigilats per monitorsi els pares gaudeixen d’una estona de tranquil·litat.

� Matinals especials per a escoles i grups.

� Bolera amb 12 pistes.

� Promocions cada dia de la setmana.

� Festes d’aniversari.

�Tornejos d’empresa i grups.

Camí dels Carlins s/n - 17190 SALT - Tel. +34 972 43 92 03 www.espaibowling.com Obrim cada dia!

La cantant i compositora Lourdes Her-nández, més coneguda pel nom d’unpintallavis, Russian Red, ha tancat un ci-

cle «de somni» i n’emprèn un de nou, que in-clou un viatge als Estats Units i plans per a unsegon disc que, segons diu, farà sense por.«Per damunt de tot hi ha el desig de la músi-ca i això et porta de manera molt natu ral capa on has d’anar», explica aquesta madrilenyaque acaba de complir 24 anys i que amb elseu primer disc, I love your glasses, que va llan-çar l’abril del 2008, s’ha convertit en una deles últimes revelacions musicals a Espanya.

Ja abans de l’edició d’aquest disc, la suauveu de Lourdes Ortiz i les seves melancòli-ques cançons cantades en anglès van fer quela seva proposta triomfés als bars madrilenysen els quals va començar a actuar i saltés a In-ternet. Després va arribar el disc, l’atenció delsmitjans de comunicació i la inclusió del seunom en festivals com el FIB Heineken 2009,en les candidatures de diferents premis, o enles bandes sonores de pel·lícules com la prò-xima de Julio Medem. Després d’oferir diver-sos concerts a Miami, Costa Rica, Nova Yorki Mèxic, la cantant acaba de tancar una petitagira de sis concerts a Espanya que culminaaquest inici, que podria ser l’enveja de qual-sevol jove cantautor. «Estic encara molt ficadaen aquest període com per parlar-ne», expli-ca Lourdes Hernández, mentre diu que «ha es-tat una voràgine meravellosa» i que se sent«molt afortunada» de ser tan jove i «tenir l’o-portunitat de viatjar pel món fent una cosa quem’encanta», una cosa que la fa «estar tan propde la felicitat» que a vegades li ha fet por.

El que no l’espanta és continuar la seva ca-rrera, ni que li passi el que a molts altres ar-tistes incapaços de continuar una trajectòriasòlida després d’un primer èxit. Ella primer es

prendrà un descans per «agafar una mica dedistància» i farà un viatge «sense plans de res»i de tres mesos pels Estats Units. I seguirà com-ponent per al seu segon disc, per al qual ja téalgunes cançons i «moltes més que em que-den per venir, que estic esperant».

Gravar un disc li sembla «una experiènciatan maca» que només té ganes de tancar-seamb els quatre músics que l’han acompanyatfins ara. «La por no apareix per enlloc, no vulldemostrar res a ningú, vull fer música».

Les cançons li segueixen sortint en anglès,perquè és l’idioma de «tota la música» que haescoltat en la seva vida i en el que se sent «cò-moda». La melancolia de les seves composi-cions també té una explicació: «Sempre hegaudit molt de la tristesa, estar moixa em feiasentir bé, em feia sentir viva» i, a més, és enaquests moments en els quals «és més fàcil queneixin» les cançons, perquè «la inspiració estàmés a flor de pell». «Suposo que per això solotractar temes que no són les coses més posi-tives del món, però a mi em sembla que tam-bé hi ha bellesa», explica mentre assegura queli agrada mantenir la seva «innocència» i no «re-flexionar massa» sobre per què fa el que fa.

No creu que l’èxit li faci canviar el procésde composició perquè aquest «està totalmentallunyat d’exhibicionisme» i perquè els mo-ments d’inspiració «són intocables, inamovi-bles, molt íntims». «Les cançons que faig ara iles que feia abans vénen del mateix lloc», afir-ma. Tampoc canviarà el nom de Russian Red,perquè s’ha convertit en «un fetitxe» per a ella.Però ha estat després del seu èxit, perquè quanse’l va posar no li va donar «tanta importàn-cia». «En aquell moment m’agradava que elnom d’una banda fos el d’un color» i el va tro-bar en la seva barra de llavis, que ara procu-ra tenir «sempre a mà».

somniUn cicle de

La cantant i compositora madrilenya Russian Red se’n va adescansar als Estats Units mentre continua preparant el seusegon disc després de l’èxit del primer, «I love your glasses»

TEXT: ISABEL LAGUNA FOTOGRAFIA: EMILIO NARANJO/EFE

Bandes sonoresAlgo pasa en HollywoodMarcelo ZarvosMilan

El compositorbrasiler for-mat a Bostoncomença atenir un currí-culum impor-tant a Holly-wood i ha dis-posat ja deprou oportu-nitats comperquè n’es-perem més.

He escoltat alguns dels seus treballs –El buen pas-tor, Hollywoodland– i he sentit coses que m’agra-den però en conjunt segueixo sense trobar-li el quèa la seva obra. Aquesta àcida sàtira sobre el móndel cinema li oferia una bona oportunitat per des-tacar i desmarcar-se de l’etiqueta que comença atenir, però no li ha servit de massa. Ha fet un treballdiscret, tot i que es poden salvar un parell de pas-satges: un vals i una melodia emocional amb cor-des i vent. No és d’estranyar que el soundtrack es-tigui farcit de cançons de Nina Simone, Nick Dra-ke, Lee Hazlewood i Dire Straits. Lluís Poch

Què ho fa que determinades pel·lículessemblin limitar-se a la repetició d’unsesquemes que ja s’han vist mil vega-

des en una pantalla? Doncs hi ha qui ho potatribuir a la falta d’originalitat de guionistes,productors i directors, però és més aviat total contrari: l’enginy (i l’ànima de mercenari)d’aquests professionals els porta a abonar-se a les fórmules que els garanteixen una ren-dibilitat a les taquilles. És a dir, ens queixemmolt de l’oferta, però si aquesta existeix ésperquè el públic no para de demanar-la pa-gant entrades.

El cas de la comèdia familiar resulta parti-cu larment significatiu. Estem en un momenten el qual qualse-vol pro ducte per atots els públicssembla de la Dis-ney dels anys 70 i80, i per aquestmotiu Tooth Fai -ry, una versió méso menys lliure dela llegenda de la fada que recompensa perles dents caigudes, té un aire molt caracterís -tic i, per tant, poc engrescador. Això sí, elstemps han canviat, i els efectes digitals ho de-mostren sigui quina sigui l’ambició dels guio-nistes.

Tooth Fairy gira al voltant d’un jugadord’ho quei professional a qui la fama i la com-pe titivitat no permeten estar amb la seva fa-mília. És el típic que arriba tard a les funcionsescolars, oblida els aniversaris i ho vol solu-

cionar tot a força de regals espectaculars.Quan a la seva filla li cau la primera dent, ell,naturalment, s’ho perd. Però el seu «pecat» técàstig i l’home es desperta un matí, per unencanteri, convertit en la nova fada de lesdents. I haurà de demostrar que és capaç defer la seva nova feina amb solvència si vol re-cuperar la seva vida anterior.

Com es pot veure, Disney pur, la clàssicahistòria de pare irresponsable que aprèn avalorar la família i les tradicions a partir d’u-na aventura tan sobrenatural com carregadade llocs comuns. No és estrany que ToothFairy vingui firmada per Michael Lembeck,responsable dels films de Tim Allen fent de

Santa Claus, ni que el protagonista siguiDwayne Johnson, que continua seguint l’es-tela de Schwarzenegger en alternar cintesd’acció amb entreteniments familiars.

Més curiós resulta, en canvi, el magníficplanter de secundaris, que inclou la recupe-rada Ashley Judd, Billy Crystal, Ryan Shec-kler i ni més ni menys que Julie Andrews, enel seu primer paper per a la pantalla gran desque va intervenir, fa cinc anys, a la seqüelade Princesa por sorpresa.

De l’hoquei a

les dentsDwayne Johnson és un mal pare reconvertit en una fadaen la comèdia familiar «Tooth Fairy», que compta amb un

planter d’intèrprets secundaris absolutament magnífic

TEXT: PEP PRIETO

Cinema

19 DominicalDiumenge 27 de desembre de 2009

Moltes estrellesAshley Judd, Billy Crystal, Ryan Scheckler i

Julie Andrews, entre d’altres, intervenen en lapel.lícula, que ha dirigit Michael Lembeck

Donnie Darko: La secuela

Director: Chris Fisher.Intèrprets: Daveigh Chase,Briana Evigan.Distribuïdora: Fox.Durada: 103 minuts.No és una segona part «di-rect to DVD», però ho sem-bla: aquest film, centrat en lagermana del protagonista de

Donnie Darko, intenta preservar el to entre màgic ienigmàtic que tenia l’original, però al director lisurt un xurro que només se sosté per algun se-cundari. Només per a molt incondicionals de lasèrie B. P. P.

La noche de su vida

Director: Chris Cholumbus.Intèrprets: Hayden Panettie-re, Cynthia Stevenson.Distribuïdora: Fox.Durada: 100 minuts.El director Chris Columbusrecupera el to de les sevesprimeres pel·lícules, comAventuras en la gran ciudad,en una comèdia romàntica

sobre el típic «nerd» enamorat de l’animadora mésguapa i popular de l’institut. No és cap meravella,però tampoc no és una ximpleria a l’ús gràcies a lapàtina tragicòmica del seu sentit de l’humor, unanotable banda sonora i la solvència de tot el seurepartiment. P. P.

Flores negras

Director: David Carreras.Intèrprets: Eduard Fernán-dez, Luis Tosar.Distribuïdora: Filmax.Durada: 95 minuts.Irregular però interessantthriller sobre un antic espiade la RFA que arriba a Barce-lona per escapar del passat,però aquest irromp a la seva

nova vida per arreglar assumptes pendents. Ro-dada amb certa brillantor atmosfèrica però mal-mesa per algunes caigudes de ritme, té secunda-ris de la talla de Marta Etura, Gottfried John, Maxi-milian Schell i Maria Grazia Cucinotta. P.P.

DVD

Bandes sonoresSiempre a tu lado. HachikoJan A.P. KaczmarekEpic Japan

La cinta narrala històriad’un gos queacompanyadiàriament elseu propietaria l’estació itorna a reco-llir-lo quanple ga de tre-ballar. Un dial’home es mora la feina i l’a-

nimal segueix fent el mateix... 9 anys. Basada en unahistòria real japonesa, l’adaptació de Hollywood, di-rigida per Lasse Hallström, es efectista i romàntica.El director, que ha treballat amb grans compositors,s’ha decantat ara pel polonès Jan A. P. Kaczmarek,guanyador d’un Oscar per Descubriendo nunca ja-más, que ha escrit una bella partitura, d’alt contin-gut dramàtic i molt emotiva, en què el piano i els ins-truments de corda –violí i violoncel– tenen un granprotagonisme. El tema inicial és un dels més me-morables que he escoltat en anys. Lluís Poch.

Patricia Ribera RieraDirectora

APRIMAMENT

Un mètode desenvolupat a França per un prestigiós especialista, basat en antigues tècniques orientals

Primeravisita

gratuïta

Com aprimar-se i mantenir-se amb un mètode natural, agradable, eficaçi durador. Es poden perdre de 15 a 18 kg en 9 setmanes.

• Sense passar gana • Sense agulles • Sense medicaments ni altres productes• Sense patir depressions. Amb massatges, digipuntura i una alimentació equilibrada

basada en principis energètics.

� 972 20 53 35 - Fax: 972 41 01 87C/Pare Maria Claret, 14, 2n 2a - 17002 GIRONA

Aprimar-se definitivament d’una maneranatural, ràpida i duradora.La ciutat de Girona disposa d’un centre d’aprimament Holovital. A través d’un mètode naturalutilitzat a França des de fa 15 anys en més de 55 centres i basat en antigues tècniques orientals,Holovital aconsegueix reduir el sobrepès sense patir gana i ajudant el pacient a incrementar el seubenestar general i el seu control d’ansietat.

Holovital té unes modernes instal·lacions al mateix centre de la ciutat de Girona.

Holovital

El centre de tractaments natu-rals Holovital va ser creat el1994 a Barcelona per Ana

Geli. A través d’un mètode comple-tament natural utilitzat a França desde fa quinze anys en més de 55 cen-tres i basat en antigues tècniquesorientals, Holovital aconsegueix re-duir el sobrepès.

Des de setembre de 2003 Holovi-tal s’ha establert a la ciutat de Gi-rona, al carrer Pare Maria Cla-ret, 14 2n 2a, des de l’abril de 2005també els ofereixen les seves ins-tal·lacions, on Patricia Ribera i el seuequip ja han solucionat el problemade sobrepès de molts homes i dones.

El mètode

És un mètode molt antic en les so-cietats orientals, que hem adaptat alsistema alimentari d’Occident. És untractament tàctil, basat en antiguestècniques orientals que consisteix enlleugeres pressions digitals sobrepunts concrets del cos; no s’utilitzenni agulles ni medicaments ni aparells.Activem els punts reflexos d’un òr-gan i regulem el funcionalment de totl’organisme mitjançant aquestspunts.

Amb aquestes sessions, s’aconse-gueix treure la gana, l’ansietat i regu-lar l’organisme perquè realitzi millortotes les seves funcions. Durant eltractament millora la pell, el cabell,les ungles, la persona dorm millor, esnormalitzen els paràmetres de co-lesterol i de glucosa, si estan alterats,i en els casos de menopausa es re-dueixen notablement les sufocacions,així com els dolors articulars.

Com a complement a la digito-puntura, és necessari seguir una die-

ta sana que cobreixi totes les neces-sitats nutritives amb el mínim aportde greixos.

Una dieta que, com que es treuenl’ansietat i la gana, no costa gens deseguir, sense carències, rumiada per-què la persona mantingui un to aní-mic òptim. Es proporciona una llistad’aliments naturals de la dieta medi-terrània que inclouen fruita, verdura,carn i peix; tot triat i combinat en fun-ció del tipus de pacient.

Els resultats

Depenent de cada cas el pacientpot sotmetre’s a un tractament curt(de 4 a 6 setmanes) en el qual és pos-sible perdre entre 8 i 10 quilos, o unde llarg (de 9 setmanes) en el qual espoden rebaixar de 15 a 18 quilos,sempre seguit d’una fase de mante-niment de 3 setmanes, que tenencom a finalitat estabilitzar el pes ad-quirit. Finalitzat el procés, vostè po-drà tornar a menjar normalment sen-se guanyar pes.

És un tractament que poden se-

guir dones (fins i tot aquelles que estroben en període postpart –semprei quan no estiguin alletant–), homes inens a partir dels 18 anys d’edat, sen-se contraindicacions. Amb dietesadaptades a persones amb diabetis ovegetarianes.

Es tracta d’un mètode que té encompte el binomi cos-ment, ajudantels pacients a incrementar la sevaautoestima, el benestar general i elcontrol d’ansietat. Per a Holovital, elmés important és la salut de la per-sona.

A Holovital Aprimament, els re-sultats són ràpids i duradors. Les nos-tres tècniques són saludables. Aju-dem a portar un control sobre el cos,

i, el que és més important, a tro-bar-se més dinàmic i amb més ga-nes de viure.

Holovital té les seves ins-tal·lacions situades al c/ Pare Ma-ria Claret, 14 2n 2a. Aquesta ésuna bona opció per a aquellespersones que es vulguin aprimarsense passar-ho malament ni pa-tir gana, i a la vegada gaudir d’unbon estat de salut i optimisme.

APRIMAMENT

de desembre de 2009 dominical … · cinc artistes de l’empordà denuncien la manca d’espais...

Documents