De urbis fundatione al i isque histori is

et glossis schol iast ica marginal ia .

Edició d’a lguns escol is a Od λ inèdits

dels mss. Marc. Gr. 613 (M) i Harl. 5674 (H)

�

J o r d i C o r s M e y a

( U n i v e r s i t a t A u t ò n o m a d e B a r c e l o n a )

Presentació El títol no és pas una tautologia. Marginalia, de fet, s’usa per indicar

notes i comentaris al marge d’un llibre, i es poden considerar, doncs, els escolis com una forma molt antiga de marginalia. Però el mot, derivat del llatí, és usat també en altres significats propers, en un sentit figurat, de comentaris o reflexions al marge, complementaris. Són ben conegudes les reflexions que Edgar Allan Poe va titular com a Marginalia. No es tracta, per tant, de parlar d’escolis dels escolis o d’algun curiós tema semblant, sinó d’oferir simplement uns comentaris marginals sobre alguns textos d’escolis homèrics, sorgits arran del treball de fer-ne l’edició.

En concret, volem oferir una visió complementària, que creiem d’un notable interès, de la labor d’edició dels escolis. De les moltes troballes, n’hem fet una tria i s’arriba a una miscel·lània escoliàstica anecdòtica, en el sentit etimològic del terme, és a dir, de textos no publicats. Provenen d’alguns dels manuscrits que contenen els escolis a l’Odissea d’Homer. El resultat és molt revelador de la tasca filològica que encara resta per fer.

No són manuscrits rars acabats de descobrir, ni es tracta de textos de papirs o epigràfics, que sovint han costat molt de trobar i ens són accessibles en un estat fragmentari i de difícil interpretació. No, sinó que són textos coneguts de fa segles, accessibles, normalment de no difícil

lectura i, sobretot, teòricament consultats pels editors anteriors.1 Malgrat això, podem constatar que, en alguns casos, no s’han llegit en gran part o, almenys, no s’han transcrit, per diversos motius.

El primer motiu, la dificultat de consultar directament, al s. XIX, un gran nombre de manuscrits, dispersos per tot Europa. Dindorf n’utilitza només tretze per a la seva edició (1855: iv-xviii), dels més de quaranta que avui dia són accessibles (no tants sens dubte aleshores, però es fa difícil de precisar-ho bé)2. Va ser un gran avenç per la visió global i per la capacitat d’assumir les novetats textuals del seu moment, però el cert és que no tan sols són pocs els manuscrits consultats, sinó que encara són menys els que ell va poder llegir directament (Pontani creu que en fou només un).3 Es va haver de basar en l’edició de Buttmann i en les col·lacions publicades per altres autors (antologies que s’han revelat molt incompletes), cosa que explica l’aleatòria utilització de manuscrits importants, d’algun dels quals incorpora només un escassa desena part dels seus escolis.

En segon lloc, ara, al s. XXI, les coses encara no van prou bé. Per exemple, l’encomiable edició online, de N. Ernst, dels escolis D (o menors),4 feta amb molt de rigor, ha deixat tanmateix encara molts escolis inèdits que ja podien haver estat editats, per seguir el criteri massa estricte de fer una tria només genealògica dels escolis menors i no completar-la amb una tria tipològica, que l’hagués duta a un nombre més gran de lectures d’escolis per incorporar a la seva edició.

En la selecció feta per exposar aquí, podrem constatar dades rellevants d’aquests escolis an-ecdòtics: en les seves glosses i descripcions, que no poques vegades ens sorprenen per la seva senzilla novetat, no testificada enlloc (i, per tant, no comentats per ningú ni reflectits en cap manual ni vocabulari), tant des del punt de vista lèxic, com morfològic i de composició de mots, i de bellesa expressiva en la seva simplicitat. També hi podem llegir comentaris amb aspectes d’interès potser fins i tot

1 Buttmann, Ph. (1821). Scholia antiqua in Homeri Odysseam. Berlin. Dindorf, G. (1855). Scholia Graeca in Homeri Odysseam ex codicibus aucta et emendata, 2 toms. Oxford. Ludwich, A. (1888-1890). Scholia in Homeri Odysseae α 1-309 auctiora et emendatiora. Königsberg. Ernst (geb. Conrad), N. (2006). Die D-Scholien zur Odyssee. Kritische Ausgabe. Köln. (http://kups.ub.uni-koeln.de/volltexte/2006/1831/pdf/D-Scholien.pdf). Pontani, F. (2007-2010). Scholia Graeca in Odysseam. I. Scholia ad libros α-β; II. Scholia ad libros γ-δ. Roma. 2 I deixem de banda, naturalment, el bon nombre de papirs actualment accessibles, no pas llavors. 3 Bé que algun altre en les col·lacions de la Praefatio i de l’Appendix, on Dindorf ens ofereix una clara contribució original: vegeu Pontani (2005: 532s; cf. també 248s). 4 Ernst (2006). Die D-Scholien zur Odyssee. Kritische Ausgabe. Köln.

ideològic, versions inèdites d’algun mite i indicis remarcables d’elements rituals. I alhora, com és natural en aquesta mena d’obres, hi ha confusions de l’escoliasta o del copista i alguna aparent contradicció.

Ara en farem una exposició d’exemples, amb comentaris molt breus, de tots aquests aspectes apuntats. I començarem, donant-li la prioritat que mereix aquí el tema, per un text sobre la fundació de la ciutat de Tebes.

SELECCIÓ D’ESCOLIS A ODISSEA λ INÈDITS dels còdexs M: Marc. Gr. 613 i H: Harl. 5674

(sovint enllaçats amb els ja editats per Dindorf i Ernst)

Signes (a part d’altres d’usuals en editar escolis i de les sigles dels còdexs5)

! sorpresa, dubte gramatical !! sorpresa, dubte de sentit

? / ?? lectura dubtosa en part / molt α β lletres de lectura dubtosa

¡! alternativa per correcció ¡!Hm alternativa usant text ed. Homer

< > addició del context o d’una omissió * hápax legómenon homèric

––– fragment no reproduït d’un text [[ ]] (sota escoli) aparat crític si cal

( ) explicitació complementària i d’abreviatures o aclariment a partir del context

[ ] restauració de llacuna o text no clar (punt sota lletra d’almenys lectura dubtosa)

· (punt alt i espai) separa del text de l’escoli el lemma (si hi és en algun còdex citat)

] (claudàtor i espai) separa de l’escoli el lemma (si falta, afegit per situació o context)

/ separa alternatives textuals, gramaticals, de traducció o versos d’un text poètic

+ text inèdit, enllaçat o proper a l’editat per Ernst (també citat) del mateix escoli

± id., però Ernst indica almenys que hi ha més text (que no edita) de l’escoli al ms.

↑ ↓ text a Dindorf semblant, o més ampli o en altre ordre, d’altre ms. (no de V o M) cursiva únic text de V o M que Dindorf edita; amb ↑ ↓ si idèntic, però d’altre ms. text en NOTA text a Dindorf o Ernst que completa, dóna context, al text editat ara

║ (a l’esquerra d’un text) text inèdit de M o H, editat ara per primer cop

│ (a l’esquerra d’un text) traducció del text inèdit precedent editat ara

5 Ara bé, recordem tanmateix les sigles dels còdexs que són citats aquí: B: Mediolanensis Bibliothecae Ambrosianae, Ambr. B 99 sup. H: Harleianus Musei Britannici, British Library, Harl. 5674 (en els escolis inèdits, se n’indica el foli –f.–) M: Venetus Bibliothecae Marcianae, Marc. gr. 613 (en els escolis inèdits, i també en els ja editats quan són citats i traduïts a les notes, se n’indica el foli –f.–) Q: Mediolanensis Bibliothecae Ambrosianae, Ambr. Q 88 sup. V: còdexs que contenen els escolis V (o D), anomenats també menors. El més antic, de què en gran part depenen els altres de la família V és Vo: Bodl. Auct. V.1.51 (s. X).

SIGLA (ms.) afegint-hi mg text al marge del cos de l’escoli o del text homèric6

SIGLA (ms.) afegint-hi i escoli interlineal (escrit sobre, o sota, el vers homèric)

SIGLA (ms.) afegint-hi i-mg escoli interlineal que acaba redactat al marge

SIGLA (ms.) afegint-hi ‘ text paral·lel (d’almenys una part) de l’escoli sense «‘»

SIGLA (tipològica↓) amb + remet al text editat ara (+/±) enllaçat amb l’editat abans

GL / GG glossa: equivalència (sinònim) o breu explicació (lèx./ gramàt.)

D / DB descripció: referència o explicació més llarga (- / bellesa descript.)

H història: relat, encara més llarg

CH / CR comentari: apunt sobre el context del relat narrat / breu reflexió

Classificació per temes i tipològica

1- TEMES RELLEVANTS

1.1.Fundació de Tebes FUND

ACIÓ

TEBES

+

D

║ Od. 11, 262 (f. 138v) Amfíon i Zetos (d’Antíope-Zeus)

║ Ἀμφίονά τε Ζῆθόν τε] οἱ περὶ Ἀμφίονα ἐτείχισαν τὰς Θήβας. Mi-mg 7

│“Amfíon i Zetos: Els d’Amfíon fotificaren Tebes.”

FUND

ACIÓ

TEBES

H+

║ Od. 11, 263 (f. 138v) Amfíon i Zetos (d’Antíope-Zeus)

οἳ πρῶτοι θήβης· μετὰ γὰρ τούτους Κάδμος. Mi V (Ernst 2006: 234)8

║+ καθὸ ἐκεῖνοι ᾠδοὶ καὶ ἔχοντες ὄργανον ἐκεῖνο τὸ κρουόμενον

6 Aquest darrer cas, naturalment, només en manuscrits amb el text de l’Odissea, sobretot escolis afegits a part, sovint d’una altra mà. No s’indiquen amb cap afegit, en canvi, els escolis normals, que van seguits, usualment amb senyals de crida que remeten als versos d’Homer, escrits als marges laterals i, a vegades, al superior i inferior, emmarcant el text homèric. 7 FUND ACIÓ TEBES

H

cf. Od. 11, 262 Amfíon i Zetos (d’Antíope-Zeus) ja editat per Dindorf Q, inclou i completa el text de M editat ara. Ἀμφίονά τε Ζῆθόν τε· ↑ὅτι οἱ περὶ Ἀμφίονα ἐτείχισαν τὰς Θήβας, διὰ τὸ δεδοικέναι τοὺς Φλεγύας. μετὰ δὲ τελευτὴν αὐτῶν κατασκαφείσης τῆς πόλεως ὑπὸ Εὐρυμάχου τοῦ Φλεγυῶν βασιλέως, Κάδμος ὕστερον ἐλθὼν ἀνέκτισε τὴν Θήβην.↓ Q (Dindorf 1855: 494) “Amfíon i Zetos: ↑Els d’Amfíon fortificaren Tebes, perquè temien els flegieus. Després de la mort d’ells, destruïda la ciutat pel rei dels flegieus Eurímac, més tard, havent arribat Cadme, refundà Tebes.↓”

Ens dóna, doncs, el context del text trobat a M. És interessant notar que de Cadme diu que refundà Tebes. És un escoli (Q) antic, probablement transmès per Aristònic d’Alexandria (vegeu-ne l’edició del De signis Odysseae, per O. Carnuth 1869: 11,263 n.3 –p. 104–), gramàtic alexandrí de l’època d’August. 8 Ernst usa la sigla Z per indicar la familia de manuscrits que els altres editors indiquen amb la sigla V (vegeu la nota 5). Aquí usem sempre V, també quan citem Ernst.

║ἑπταχόρδην, οὑτως τὴν πόλιν ἑπτάπυλον ἔκτισαν (/ ἔκτισεν ?). Mbi 9

“els primers de Tebes: En efecte, després d’aquests, (arribà) Cadme.”

│+ “De manera que aquells cantants, precisament amb aquell instrument

│tocat amb el plectre, de set cordes, fundaren així la ciutat de les set

│portes.”

És ben conegut10 el mite de la fundació de Tebes, del qual ara recordem

només alguns fets. Cadme (fill d’Agènor, descendent, doncs, d’Io, filla d’Ínac) amb la seva mare Telefassa va fins a Tràcia buscant la seva germana Europa. En morir a Tràcia Telefassa, Cadme anà a consultar l’oracle dèlfic. Havia de seguir una vaca i, quan caigués, allí havia de fundar una ciutat. Arribà així a Beòcia i anava a fundar Tebes. Però pel sacrifici previ a Atena, se’n va cap a l’aigua de la Font d’Ares, vigilada per un drac (alguns el fan fill d’Ares), que ataca els homes de Cadme. Aquest se li enfronta i el venç. Atena li indica arrencar les dents del dragó i plantar-les. Sorgeixen de la terra uns guerrers vigorosos (Esparts), que es maten entre ells i només en queden 5. Cadme i els 5 esparts funden Tebes. Es casa

9 L’afegit de ‘b’ a la sigla M és per indicar que l’escoli ha estat escrit per una segona mà. En el còdex M hi han intervingut, almenys, vuit mans, algunes per al text homèric (i algun escoli) i d’altres només per als escolis. La primera mà dels escolis es denomina ‘a’, i n’hi ha, almenys, tres més, ‘b’, ‘c’, ‘e’ (‘b’ i ‘e’ molt semblants), de diversa dificultat de lectura. Encara que no és gaire habitual distingir les diferents mans en les edicions d’escolis, aquí ho farem per donar més informació, però simplificant-ho i, així, no indicarem la mà usual ‘a’, sinó sols ‘b’ o ‘e’ (entre els escolis seleccionats no hi ha cap ‘c’), en els casos clars de segona mà. Pel que fa a totes aquestes mans que trobem en M, vegeu Pontani (2005: esp. 242-245, 252-258 i 262-265). D’altra banda, aquí Ernst (l.c.) només edita la primera part d’un escoli que en té dues, seguides i unides en la mateixa línia, escrites, la primera, per la primera mà ‘a’ i la segona, com acabem d’indicar, per la segona ‘b’, de lectura més dificultosa. A més, ni tan sols indica que a M hi ha més text de l’escoli, com fa sovint (p.e., en el text comentat en la nota 19). Discutible la decisió d’Ernst perquè ambdues parts formen una unitat. Altrament, Dindorf, en canvi, no edita cap d’aquestes dues parts. Ho comentarem més a la nota 19, a partir d’una opció d’Ernst equivalent, en un text més llarg i més clar. 10 Aquí s’inicia el comentari, molt breu com s’ha dit a la presentació. Partim del coneixement de les versions habituals dels mites i de les estructures gramaticals en la seva diacronia. Ara, doncs, sols donarem quatre pinzellades per recordar el context, i fer-ne comparacions, si creiem que cal, sense cap intent exhaustiu ni erudit (que volgués reunir les citacions de les fonts d’aquestes versions ben conegudes o de les anàlisis gramaticals). Només aportarem alguna referència que considerem ineludible per a l’explicació dels textos, particularment en aquesta primera part del comentari, sobre la fundació de Tebes i sobre els altres dos temes rellevants. El que ens interessa és sobretot destacar la novetat, de forma i contingut, dels textos editats i suscitar qüestions que s’hauran d’estudiar més endavant. I convidem alhora els investigadors a abordar-les i aprofundir-les.

amb Harmonia (filla d’Ares i Afrodita), té per fill Polidor, pare de Làbdac, pare de Laios, pare d’Èdip.

En aquesta fundació heroica, doncs, hi trobem una tipologia molt habitual: oracle, sacrifici, amb libació, en un escenari previ de lluita cruenta (i aquí, a més, manifesta autoctonia).11

Després de Cadme, les tradicions mítiques son diverses i hi ha una notable confusió. Així, en el relat intervenen més tard Amfíon i Zetos, fills d’Antíope. En una de les versions, filla del tebà Nicteu (germà de Licos, fills ambdós de l’espart Ctoni, i parent de la família de Cadme perquè la seva filla Nicteis es casa amb Polidor –Nicteu n’és, doncs, el sogre, i esdevé consogre de Cadme–). En una altra versió, la que segueix Homer, Antíope és filla del riu Asop. En ambdues versions s’uneix amb Zeus i els fills de la unió són Amfíon i Zetos. En la primera, fuig a Sició i Licos la rapta i la porta a Tebes presonera. En el camí, dóna a llum els bessons, que Licos abandona en el bosc. Recollits per uns pastors, Zetos esdevé destre en la lluita, bon pastor i home de camp, Amfíon músic amb la lira regalada per Hermes.12 Ambdós acaben matant el seu oncle Licos pel rapte de la seva mare Antíope i succeeixen Licos regnant a Tebes.13 En l’altra, ambdós són fundadors de Tebes i constructors de la muralla al so de la lira d’Amfíon.14 Tanmateix ambdues versions acaben convergint en la construcció de les muralles de Tebes (pel temor als flegieus, citats ja a Il. 13, 300-302). En la primera versió, com a enfortiment, posterior a la fundació. En la segona versió, l’homèrica, com a fundació, que havia de deixar aleshores Cadme a part o, a tot estirar, considerar-lo refundador.

En efecte, el text d’Homer parla de primers fundadors i, arran d’això, els escolis ja editats situen Cadme posterior, i diuen que “refundà” (cf. a Od. 11, 263 Mi V, i 262 Q). En aquest context de fundació / emmurallament és molt suggerent el petit fragment de ritual de fundació del nou escoli (a Od. 11, 263 Mbi) en què es parla de música, amb set cordes. expressió que surt en pocs contextos, i mai en aquesta forma femenina.15 S’adjunta al

11 Vegeu M. Detienne (2001: esp. 133-134). Pel que fa a l’anàlisi del mite i la fundació de Tebes, és imprescindible l’estudi de F. Vian (1963). 12 Sobre aquestes dues figures i la presumpció sobre la identitat funcional original de pastor i músic, vegeu J. Duchemin (1960: 40,42-44,87-88). 13 Cf. l’àmplia descripció de Ps.Apollod. Bibliotheca, 3, 5.5. 14 Pel que fa a la versió d’Homer, és interessant com s’hi adapta, sense renunciar al paper anterior de Cadme, D.S. 19,53 (en certa contradicció amb 4,2). Altres autors més aviat assumeixen la versió que hem anomenat primera (cf. Ps.Apollod, nota anterior): E. HF 26-30 (vegeu també E. Antiop., frags. 10, 48, a què fa referència Pl. Grg., 485e-486a i 484e), A.R. 735-741. 15 L’Himne Homèric a Hermes (h. Hom: h. Merc. 47-51) descriu la lira de set cordes creada per Hermes. Com a personatge històric, Estrabó ens parla del músic Terpandre,

ritual de fundació, doncs, un cant, acompanyat d’aquestes set cordes (potser per referència a Hermes, fill d’una de les set Plèiades, Maia) en la ciutat de les set portes. Ritual diferent, sens dubte, de l’habitual heroic, que hem recordat abans parlant de la fundació de Cadme.16 Aquesta és la fundació d’Amfíon i Zetos, probablement fruit de la barreja de versions comentada, que deu incloure elements de l’emmurallament que, com hem vist, la tradició mítica atribueix a la destresa de Zetos, però sobretot a la música de la lira d’Amfíon, capaç de fer moure les pedres per construir la muralla. Música aquí no sols amb la lira de set cordes d’Amfíon, sinó acompanyada de cants.17

Alexandre d’Afrodísias els anomena “diòscurs”,18 és a dir, els Diòscurs tebans.

1.2. Diòscurs

DIÒS

CURS

H+

║ Od. 11, 300 (f. 139v) Leda-Zeus-Tindàreu

Κάστωρά θ᾿ ἱππόδαμον· τούτων ὁ μὲν Πολυδεύκης ἀπὸ τοῦ θείου σπέρματος

ἱστορεῖται γενέσθαι, ὁ δὲ Κάστωρ ἀπὸ Τυνδάρεω. M V (Ernst 1006: 239; V,

Dindorf 1855: 502)

║± Ζεὺς γὰρ ὁμοιωθεὶς κύκνῳ παρεκοιμήθ(η) τῇ Μαίᾳ (!!). ἡ δὲ ἔτεκεν

║ᾠὸν ἓν καὶ δοὺς αὐτὸ τῇ Λήδῃ ἐθέρμανεν. καὶ θερμανθέν, ἐξ αὐτοῦ

║ἐγένετο ὁ Κάστωρ καὶ ἡ Ἑλένη. M 19

que fou el primer que passà de la lira de quatre cordes a la de set cordes (Str. XIII 2, 4). Pausànias ens indica que Amfíon afegí tres cordes a la lira de quatre cordes (Paus. IX 5,7). Pel que fa a la lira i les seves cordes, amb el seu rerefons mític i cultural, és molt complet el resum que J. Pàmias ens ofereix en la seva edició dels Catasterismes d’Eratòstenes de Cirene, XXIV – La lira (2004: 166-169, esp. notes 203-204 i 207). D’altra banda, cal remarcar que l’adjectiu ἑπτάχορδος, llevat d’aquest text de l’escoli que ara editem, no surt mai enlloc en forma femenina, com és normal en un adjectiu compost, tot i referir-se al femení λύρα. 16 Vegeu la nota anterior 11, junt amb el fragment del comentari a què fa referència. 17 Cal aprofundir-hi més, sobretot amb la comparació amb casos paral·lels. 18 Vegeu Alex. Aphr. (in Metaph. 379. 27). A més, Etymologicum Magnum (cf. Kallierges 1449: EM s.v. , que surt dues vegades –p. 319 i 318–; en la primera –p. 319– diu: Οἱ Ἑλένης ἀδελφοί· καὶ Ζῆθος καὶ Ἀμφίων “: Els germans d’Helena. També Zetos i Amfíon”; en la segona, en canvi, només dóna el significat, sense noms). 19 Text de l’escoli deixat de banda per Ernst, que sí que inclou, en canvi, la part anterior (l.c.), que hem transcrit. També novament (cf. la nota 9) difícil d’explicar la decisió d’Ernst perquè ambdós textos formen un sol cos, dues parts d’un mateix escoli, sense solució de continuïtat, escrites ara sols per la primera mà ‘a’. Dindorf, en aquest cas, almenys inclou, com Ernst, la primera part (l.c.), que és la que trobem en els manuscrits V. Aquí deu raure l’explicació de l’opció d’Ernst, és a dir, voler editar només el que prové d’alguna manera de la familia V, com a font genuïna dels escolis D o menors. És una opció, com s’ha apuntat a la presentació, molt discutible perquè

“Càstor domador de cavalls: D’aquests, es diu que Pòl·lux va néixer del germen

diví, però Càstor, de Tindàreu.”

│± “En efecte, Zeus fent-se semblant a un cigne, s’allità amb Maia (!!).

│Ella donà a llum un ou i donant-lo a Leda el va covar. Covat l’ou, d’ell

│naixeren Càstor i Helena.”

DIÒS

CURS

CR+ ║ Od. 11, 303 (f. 139v) Càstor i Polideuces (Pòl·lux)

ἑτερήμενοι· παρ᾿ ἡμέραν ἀμφότεροι, ἢ μίαν παρὰ μίαν ἡμέραν ζῶντες.

M V (Ernst 1006: 240)

║± ↑τοῦτο δέ φησιν ἐπεὶ αὐτοί εἰσιν οἱ δίδυμοι καὶ γινόμενοι ὑπὸ γῆν δοκοῦσι ║τεθνάναι, ἀνατέλλοντες δὲ ὑπὲρ γῆν δοκοῦσι ζῆν. ἡμέραν δὲ ἐκάλεσε καὶ

║νύκτα. ἀεὶ γὰρ ἐν φωτί εἰσι τὰ θεῖα.↓ M B Q (B Q, Dindorf 1855: 502)20 “per dies alterns: Dia per dia vivint l’un i l’altre, o un dia rere l’altre.”

│± “↑Diu això perquè ells són els bessons i quan van sota terra semblen morir, │però en sorgir sobre terra semblen viure. I ho anomena dia i nit. En efecte,

│sempre les coses divines són en la llum.↓” Els Diòscurs són fills de Leda, casada amb Tindàreu. Per això són

anomenats Tindàrides (Homer i Hesíode), tot i que aquí a l’Odissea se’ls atribueix un honor semblant als déus. I a partir de Píndar se’ls distingeix, tot i ser bessons, Pòl·lux com a fill de Zeus i Càstor com a fill de Tindàreu. S’explica això més tard perquè Zeus s’uní en forma de cigne a Leda, que prengué la forma d’oca, però la mateixa nit Tindàreu s’hi uní com a espòs. De l’ou que Leda va pondre sorgiren Pòl·lux i Helena. En altres versions es parla de dos ous, de cadascun dels quals sorgeix una parella (la dels fills de Zeus, Pòl·lux i Helena, i la dels altres dos, Càstor i Clitemnestra, però això pot crear confusió ja que llavors tots semblen fills del cigne, és a dir, Zeus). O, fins i tot, s’esmenta un sol ou però amb tres fills (sense Clitemnestra).

Pel que fa a Helena, també és Tindàrida en Homer (cf. Il. 3, 237-244, bé que ja és filla de Zeus a Od. 4, 184.219.227). Però després apareixen variants. En els Cants Cipris se la fa filla de Zeus (cigne) amb Nèmesis (oca), que pon un ou que lliura a (o ella el troba) Leda i en neix només Helena, i sembla, doncs, ser sols ella filla de Zeus. Sobretot a partir de l’Helena d’Eurípides s’imposa la versió ja indicada, que és Leda la que, en forma d’oca, s’uneix a Zeus i pon un ou (amb Pòl·lux i Helena). O un, a més ... amb Càstor, o... dos.

anteposa un criteri pretesament genealògic, sense complementar-lo amb el tipològic, que donaria un resultat molt més adient. 20 Citat Dindorf per Ernst, l.c. Altrament, un altre cas d’edició per part d’Ernst només de la primera part d’un escoli que en té dues d’indestriables, en un sol cos, escrites també per la mateixa primera mà ‘a’. I amb la segona part ja coneguda per B i Q (Dindorf, l.c.)

Tenim, doncs, en el primer escoli que editem (a Od. 11, 300 M) una curiosa versió mítica discordant: un ou, engendrat per Zeus, amb un parella de fills sorprenent, Càstor i Helena. I la mare-oca no és ni Nèmesis ni Leda, sinó Maia, una Plèiade, divinitat gairebé sense mitologia (llevat de ser la mare d’Hermes ...). Potser és una referència a la mare Terra (μαῖα significa ‘mare’, ‘dida’, ‘àvia’). La lletra del manuscrit és molt llegible, de l’escoliasta principal del manuscrit, la mà ‘a’.21

Pòl·lux demana a Zeus que el seu germà mortal comparteixi amb ell la immortalitat, Zeus li ho concedeix i així l’un i l’altre, en dies alterns, estan un dia a l’Hades i l’endemà vius amb els déus. El segon escoli editat (a Od. 11, 303 M), ja conegut (també és a B i Q), recull aquesta doble experiència de vida-mort d’ambdós.

1.3. Unió d’un déu amb una dona mortal

a.DÉU-

DONA

H

CR

║ Od. 11, 258 (f. 138v) Tiro-Creteu-Posidó

║↑τοὺς δ᾿ ἑτέρους] καλῶς τοὺς ἑτέρους. δύο γὰρ ἦσαν γένη παίδων, τὸ μὲν ἐκ ║Κρηθέως. τὸ δὲ ἐκ Ποσειδῶνος.↓ Mbi Q (Q, Dindorf 1855: 494) │ “↑d’altres] Bé d’altres. Car dos eren els llinatges dels fills, un procedent de │Creteu, i un, de Posidó.↓”

║ἢ ὅτι ἐκ τῆς τῶν θεῶν μίξ[ε ως] ἦν παρθέν(ος) ἢ ὅτι διὰ τὸ μὴ

║ὑποπευ[σθῆ]ναι (!/ ὑπο(!) πευ[θὼ ε ἰ]ναι) λαμβάνει τὸν Κ[ρηθέ ]α

║(/Κ[ρῆτ ]α). Mmg 22

21 Vegeu la nota 9 i, també, la nota 19, on ja s’ha indicat que la mà ‘a’ és la mateixa que ha escrit la primera part de l’escoli, única part que ja tenim editada per Dindorf i Ernst. 22 Les dues parts d’aquest escoli, amb la primera ja coneguda per Q (Dindorf, l.c.), són diferents, i van lligades per una clara crida (sota δύο γὰρ ἦσαν de la primera part), que usa la mà ‘a’ per escriure al marge la segona part. Aquí les separem. Sobre la παρθενία, vegeu a continuació notes 24-25 i escolis a Od. 11, 325c M Mi i 245-246 Mi M. Pel que fa al text de la segona part, amb algun signe il·legible a l’extrem del marge (que sembla clar que continuaria il·legible ni que ens fos possible la visió autòptica del ms., no sols la digital), proposem dues lectures, de l’infinitiu verbal i del darrer substantiu. S’adiu millor a l’espai i a les restes llegibles la primera proposta verbal (ὑποπευσθῆναι, infinitiu aorist en –θη d’un verb fins ara no testificat, ὑποπεύθομαι, la forma simple del qual tampoc no té testificada aquesta construcció d’aorist). A més, el preverbi ὑπό suggereix el matís de ‘fingidament’, que encaixa millor amb la lectura ‘cretenc’ del substantiu. D’altra banda, la segona proposta verbal... (ὑπο πευθὼ εἰναι) resulta de difícil acceptació per la falta d’accent sobre ὑπὸ en un escriba que no es deixa cap esperit ni accent, a part que s’adiu menys a l’espai, com hem dit. En canvi, s’adiu millor a l’espai i a les restes llegibles la segona proposta nominal (Κρῆτα), però no s’ha posat davant, en el lloc de la primera, perquè aquesta (Κρηθέα) és gairebé tan adient i sembla encaixar millor amb el context. Ara bé, crec convenient defensar la segona com a probablement preferent perquè juga amb la ironia referida als cretencs, els

│ “O bé que per la un[ió] amb els déus era verge o bé que acull C[rete]u (/

│acull aquest com a c[rete]nc) perquè (fingidament / -) no se n’havia

│assab[entat].”

b.DÉU-

DONA

D+ ║ Od. 11, 245a (f. 138r) Tiro-Posidó

λῦσε δὲ παρθενίην ζώνην· ἀντὶ τοῦ διεπαρθένευσεν. Mi V (Ernst 2006: 233)

║± ἐμίγ(η) αὐτῇ. Μi 23

“deslligà el ceñidor virginal· En lloc de ‘violà’.”

│± “S’uní amb ella.”

D ║ Od. 11, 245b (f. 138r) Tiro-Posidó

║κατὰ δ᾿ ὕπνος ἔχευεν] ὀ θεὸς πέπρακε (!!/ –χε ¡!) τοῦτο. Μi

│ “abocà un son dolç] El déu això ha fet (¡!/ ha traït / corromput !!).”

c.DÉU-

DONA

CR ║ Od. 11, 246a (f. 138r) Tiro-Posidó

║αὐτὰρ ἐπεί ῥ᾿ ἐτέλεσσε θεὸς φιλοτήσια ἔργα· τοῦτ(ο) σεμνότης, ἢ τὰ πρὸ

║τοῦ πράγματος λέχ(η) δὲ τὸ αἰσχρὸν πρᾶγμα ἐᾷ, ἢ τὰ πρὸ τοῦ

║πράγματ(ος) μετ(ὰ) τὸ πρᾶγμα λέχ(η) δὲ τὸ πρᾶγμα ὁμοίως ἐᾷ. ἢ ἔξει (!/

║ἕξει ¡!) σεμνοτάτῃ κοσμεῖ τὸ αἰσχρὸν, ὡς ὁ Ξενοφῶν· ἔγνω αὐτὴν ἀντὶ τοῦ

║ἐμίγη. καὶ Ὅμηρος ἐνταῦθ(α) τὸ περὶ τοῦ πράγματος λέγων καὶ τὸ μετὰ

║τὸ πρᾶγμα, αὐτὸ τὸ αἰσχρὸν ἐᾷ. Μ (M, Dindorf 1855: 493-494) 24

│ “Doncs, quan hagué ja el déu acabat la feina amorosa· La dignitat és això,

│o bé, pel que fa a davant / en defensa del fet, el llit nupcial permet l’acció

│vergonyosa, o bé, pel que fa a davant / en defensa del fet, tanmateix el

│llit nupcial després del fet permet l’acció igualment. O bé amb una actitud

│molt digna arranja el que és vergonyós, com diu Xenofont: ‘la va conèixer’ en

vestigis més antics de la qual els trobem en el poeta Alcmà (Ὁ Κρὴς δὴ τὸν πόντον· παροιμία ἐπὶ τῶν εἰδότων μέν, προσποιουμένων δ᾿ ἀγνοεῖν “el cretenc el mar: el proverbi és sobre els que coneixen però fingeixen ignorar”; cf. Alcman 1883: frg. 115 [61], rec. Bergk), i també en Alceu (cf. Lobel & Page 1955: frg. 15 Inc. Auct. = Lobel 1927: frg. 224). Interpretada o utilitzada després per molts altres autors, com Èfor (Ephor.: FGrH 2A 70 F 149, 35-38), Estrabó (Str.: X 4, 17), Pausànias (Paus. Gr.: Att. Frg., lett. ὄμικ. 14), Zenobi (Zen.: Epitome V 30), Libani (Lib. Ep.: 491, 1) etc., recollida també més endavant per Foci (Phot. Bibl.: 248, 424b), la Suda (Suid.: Lex., lett. ὄμικ. 120) i Eustaci (Eust. 1827-1830: [a Il. 2] vers 649 –I, p. 254–). Deixem-ho aquí, no és el lloc d’aprofundir-hi més. 23 Un cas breu, com el més ampli comentat a la nota 19. Aquí, un escoli interlineal, escrit per la primera mà ‘a’, del qual Ernst (l.c.) només edita la primera frase, com V. En canvi, Dindorf no n’edita res. 24 Dindorf, però, cita la part que edita d’aquest escoli com a escoli a Od. 11, 245. Pel que fa a la παρθενία, vegeu la nota següent (nota 25), l’escoli anterior, a Od. 11, 258 Mmg, i el posterior, a Od. 11, 325c M Mi.

│lloc de ‘s’hi uní’. Precisament Homer, parlant aquí sobre el fet també pel

│que fa a després del fet, permet l’acció mateixa vergonyosa.”

d.DÉU-

DONA

CR

║ Od. 11, 325c (f. 140r) Ariadna-Dionís-Teseu

∆ιονύσου μαρτυρίῃσι· καταμαρτυρίαις. κατηγορίαις ἐπεὶ κατεμαρτύρεσεν αὐτῆς

ἀσέβειαν μιγείσης ἐν τῷ τεμένει αὐτοῦ τῷ Θησεῖ. οἱ δὲ νεώτεροί φασι

καταλειφθεῖσαν αὐτὴν ὑπὸ τοῦ Θησέως ἁρπαγῆναι ὑπὸ τοῦ ∆ιονύσου. Μ V

(Ernst 2006: 244; V, Dindorf 1855: 507)

[[ καταμαρτυρίαις. κατηγορίαις add. M]]

║± κατηγορίαις λόγοις. Mi 25

“pel testimoni de Dionís· Amb acusacions. Ja que declarà contra ella, amb

acusacions d’impietat per haver-se unit amb Teseu, en el seu propi recinte sagrat.

I els més recents afirmen que, després de ser abandonada per Teseu, va ser

arrabassada per Dionís.”

│± “Amb arguments acusadors.”

Creteu, fill d’Èol es casà amb Tiro, la seva neboda (filla de Salmoneu, el

seu germà). Posidó deslligà el cenyidor de la verge Tiro i s’hi uní. Així fou mare de bessons, considerats fills de Creteu tot i ser-ho de Posidó: Neleu (que anà a Pilos; pare de Nèstor) i Pèlias (restà a Iolcos, on, mort Creteu, governà en lloc del seu germà de part de mare Èson, pare de Jàson).

De l’escoli a Od. 11, 258 Mmg, que ara editem, la segona part semblaria potser no gaire adequada en aquest context, però l’hem de situar aquí perquè una crida explícita del copista (vora τοὺς δ᾿ἑτέρους, “d’altres”, homèric, i referida segur a δύο γὰρ ἦσαν, “car dos eren”, de la primera

25 DÉU- DONA

H

cf. Od. 11, 321-2 (f. 140r) Ariadna-Dionís-Teseu ja editat per Ernst M V i Dindorf V, i ens amplia el context; aquí només citada la part final pel seu interés en relació a la παρθενία. καλήν τ᾿ Ἀριάδνην, κούρην Μίνωος ὀλοόφρονος· Θησεὺς ὁ Αἰγέως ––– κατολοφυρομένης δὲ τῆς Ἀριάδνης ἡ Ἀφροδίτη ἐπιφανεῖσα θαρρεῖν αὐτῇ παραινεῖ. ∆ιονύσου γὰρ ἔσεσθαι γυναῖκα καὶ εὐκλεῆ γενέσθαι. ὅθεν ὁ θεὸς ἐπιφανεὶς μίσγεται αὐτῇ καὶ δωρεῖται στέφανον αὐτῇ χρυσοῦν, ὃν αὖθις οἱ θεοὶ κατηστέρισαν τῇ τοῦ ∆ιονύσου χάριτι. ἀναιρεθῆναι δὲ αὐτήν φασιν ὑπ᾿ Ἀρτέμιδος προεμένην τὴν παρθενίαν. ἡ ἱστορία παρὰ Φερεκύδῃ. M V (Ernst 2006: 243; V, Dindorf 1885: 505-506) (Ferecides, cf. Fowler: 2000 fr. 148a) “la bella Ariadna, filla de Minos el malfaent· Teseu fill d’Egeu ––– Lamentant-se Ariadna, Afrodita, apareixent-se-li perquè ho afronti, l’ anima: car serà l’esposa de Dionís i esdevindrà gloriosa. I així, el déu fent-se present s’uneix amb ella i li dóna en do una corona d’or, que d’altra banda els déus col·locaren entre els astres pel favor de Dionís. I diuen que ella fou eliminada per Àrtemis per haver perdut la virginitat. La historia es troba a Ferecides.”

Pel que fa a la παρθενία, cf. també els escolis anteriors, a Od. 11, 258 Mmg i 245-246 Mi M.

part de l’escoli) ens ho indica.26 Text interessant, sorprenent, amb elements no prou clars, que obre vies de recerca comparativa. Un altre dels que ara editem, també sorprenent per la reflexió que s’hi fa, és l’escoli a Od. 11, 246a M. Parla d’acció vergonyosa (del déu), tanmateix permesa pel llit nupcial, i de dignitat i actitud digna en l’actuació. Cal remarcar que Eustaci també parla de dignitat,27 però no es fa en absolut ressò de la reflexió continguda en tots dos escolis, que sembla que desconeix.28

D’altra banda, Ariadna, filla de Minos i Pasífae. Va ajudar Teseu en el laberint on hi havia el Minotaure. Fugí amb Teseu, però en arribar a l’illa de Dia (Naxos), Teseu l’abandonà i acabà casant-se amb Dionís. Una altra tradició diu que fou morta a l’illa de Dia per les sagetes d’Àrtemis, seguint les ordres de Dionís, perquè s’havia unit amb Teseu en el seu tèmenos.

Tanmateix el que queda clar en els escolis comentats (a Od. 11, 258 Mmg i a 246a M) i en els altres breus que editem (a Od. 245a-b Mi i a 325c Mi), com també en els ja editats que recollim (sobre Ariadna, a Od. 11, 325c M V i a 321-322 M V), a més d’algun altre de la mateixa escena homèrica (p.e., sobre Mera, a Od. 11, 326a-b M V),29 és que el tema de la παρθενία, sobretot en la unió d’un déu amb una mortal, era rellevant. En efecte, es castiga la pèrdua de la virginitat si és impia, ofensiva per al déu (Ariadna, a 325c i a 321-2) o és incoherent amb els propis propòsits (Mera, a 326b). Però, en canvi, no queda sempre clara la intervenció del déu (amb Tiro, a 245a-b Mi

i a 246a M, amb Ariadna, l.c. i a 325c Mi, amb Mera, a 326b M V30). D’altra banda, hi ha sovint versions diverses (p.e., a 325c i a 326a).31

26 Sobre la crida (sota δύο γὰρ ἦσαν), vegeu la nota 22. No és pertinent, per tant, recórrer a la possibilitat d’error del copista en la col·locació de l’escoli. D’altra banda, això pot succeir, alguna vegada, p.e., en la família V, però rarament en H o M. 27 Com la cita de Xenofont de l’escoli, l’únic fragment que n’edita Dindorf (M): l.c. amb nota 24. Vegeu Eustaci (Eust. 1825-1826: [a Od. 11] vers. 241 [242] i 244 [245] –I, p. 411–). 28 És significatiu que Eustaci reconegui un tracte digne del déu, però sense cap mena de referència a la seva creença personal o a la moral cristiana. No la fa ni arran del seu comentari relatiu a Od. 11, 245-246 ni a Od. 11, 258 –objecte dels dos escolis editats aquí i ja comentats– ni a la resta de versos d’aquest context (vegeu l.c., vers. 234 [235] fins a 258 [259], amb comentaris no en l’ordre homèric sinó en el del propi discurs,: I, p. 409-412). Referència que, en canvi, sembla fer en altres comentaris (vegeu, p.e. a Od. 12, vers. 323: II, p. 27 –abordat tenint en compte tot el context de les vaques del Sol–), vers del qual, precisament, ja l’escoli de Ma resulta moralístic (cf. Pontani 2005: 258 i 260). 29 Els escolis a Od. 11, 321-2 i 326b són a Ferecides (cf. Fowler 2000: frg. 148a i 170b, respectivament). 30 Ζεὺς ––– λανθάνων διαφθείρει. “Zeus ––– d’amagat la sedueix / corromp (/ malmet)” (a Od. 11, 326b M V). Cf. E. Ba. 317-18: (Τειρεσίας) καὶ γὰρ ἐν βακχεύμασιν / οὖς´ ἥ γε σώφρων οὐ διαφθαρήσεται. “(Tirèsias) Fins i tot en les bacanals, la dona de debò casta no es deixarà pas corrompre / seduir”. 31 Eustaci remarca aquestes altres versions (l.c., vers. 320 [321] a 325 [326], en l’ordre del seu discurs: I, p. 420-422).

2- BELLES DESCRIPCIONS 2.1. Ventadora

DB ║ Od. 11, 128c (f. 135v) Tirèsias bella descripció

║ἀθηρηλοιγόν] πτύον τὸ τοὺς ἀθέρας συλλέγον ἢ ἀλλύον. Mi

│ “ventadora] Pala que reuneix o deixa anar les espigues.”

Glossa magnífica del lemma ‘ventadora’, que ens ofereix una definició breu i completa del seu doble ús, sense altres descripcions ni citacions, com passa en aquest lloc en altres manuscrits.

2.2. Suaus (sagetes)

MORT

DB+

CH+

║ Od. 11, 173 (f. 136v) Anticlea bella descripció

ἀγανοῖσιν· ἀγαστοῖς. M V (Ernst 2006: 230)

║± καὶ ἐκπληκτικοῖς· καταπληκτικοῖς λαμπροῖς ἢ ↑πραέσιν. οἱ γὰρ αἰφνίδια ║τῶν θανάτων ἀνώδυνοι εἰσίν.↓ M B H Q T (B H Q T, Dindorf 1855: 489) ║ἢ τοὺς ἐξ αἴφνης ἀποθνήσκοντας μόνους ἔλεγον ὑπ᾿ Ἀπόλλωνος

║τεθνάναι. Μ 32

“amables· . Envejables.”

│± “I colpidores: espantoses, fortes o ↑suaus. Car les coses sobtades │provinents dels déus no són doloroses.↓ │O bé deien que només els qui moren de sobte han estat morts per

│Apol·lo.”

2.3 Goig de combatre

JOIA

CAV

ALLS

DB+ ║ Od. 11, 259 (f. 138v) Amitàon (de Tiro-Creteu) bella descripció

ἱππιοχάρμην· ἤτοι χαίροντα ἵπποις, ἢ ἐφ᾿ ἵππων μαχόμενον. M V

(Ernst 2006: 233; V, Dindorf 1855: 494)

║± χάρμη δὲ, οὐ ψιλῶς ἡ μάχη, ἀλλ᾿ ἡ μετὰ χαράς. M 33

“joiós dels seus carros· Certament estant content pels seus carros, o per lluitar

muntat en un carro.”

│± “Goig de combatre, no simplement el combat, sinó el combat amb joia.”

32 Un altre cas com el comentat a la nota 19 (escoli a Od. 11, 300). Dues parts de l’escoli en un sol cos. Aquí, a més, amb un afegit posterior, però fent unitat indestriable amb el conjunt, tot de la primera mà ‘a’. I Ernst (l.c.) només n’edita una petita part inicial, la que recull V. Amb la segona part ja coneguda parcialment per altres mss. (Dindorf, l.c.).

33 Un altre cas molt semblant al comentat a la nota 19, però força més breu.

2.4. Pelussa ufanosa

DB

║ Od. 11, 319a (f. 139v) Ifimedia-Posidó (Otos i Efialtes) bella descripció

║πρὶν σφῶϊν (!/ πρίν σφωϊν ¡!Hm)· καὶ πρὸ τοῦ τὸ πρόσωπον αὐτῶν

║καλυφθῆναι τῇ καλῶς ἀνθούσῃ τριχί. M

│ “abans que a tots dos· Precisament abans que la seva cara fos coberta per la

│bella pelussa ufanosa.” 2.5. Envoltada pel corrent

DB

║ Od. 11, 325b (f. 140r) Ariadna-Dionís-Teseu bella descripció

║ἀμφιρύτῃ] ὄνομα τὸ π(ερὶ) πανταχόθ(εν) περιρρεομένῃ κύκλῳ. Mi

│ “envoltada pel corrent] Nom pel fet d’estar (l’illa Dia) envoltada de totes

│bandes, en cercle, pel corrent.” 3- GLOSSES O DESCRIPCIONS DESTACABLES34 3.1. Camperols

GL+ ║ Od. 11, 293 (f. 139r) Melamp (germà de Biant-Pero)

ἀγροιῶται· ἄγροικοι. Mi V (Ernst 2006: 239)

║± οἱ ἐν τῷ ἀγρῷ αὐλιζόμενοι. Mi 35

“pagesos· Rústics.”

│± “Els qui viuen al camp, a l’aire lliure.” 3.2. De fullatge espès

GL ║ Od. 11, 316b (f. 139v) Ifimedia-Posidó (Otos i Efialtes)

║εἰνοσίφυλλον] ὑψηλὸν ἔνοσις γὰρ ἡ κίνησις. Mi

│ “d’agitat fullam] Car el moviment és un sacsejament a dalt.” 3.3. Llaurador (llogat a la gleva)

GL+ ║ Od. 11, 489 (f. 143v) Aquil·les

↑*ἐπάρουρος·↓ ὁ τὴν γῆν ἐργαζόμενος ↑γεωργός. M V (Ernst 2006: 250)

34 Per algun detall expressiu o de contingut, que indiquem subratllant-ne la traducció corresponent. 35 Un nou cas com el comentat a la nota 19, ara molt breu i interlineal. Ernst (l.c.) sols n’edita la primera part, un mot, com els manuscrits V. En canvi, Dindorf no n’edita cap de les dues parts (vegeu nota 23).

[[ὁ ––– ἐργαζόμενος add. M]]

║+ ἢ ἐπίγειος καὶ ζῶν.↓ M B (B, Dindorf 1855: 516) 36 “↑llaurador· L’agricultor↓ que treballa la terra.” │+ “↑O qui viu precisament sobre la terra.↓”

3.4. Prat de l’asfòdel

D+

GG+

║ Od. 11, 539b (f. 144v) Aquil·les

κατ᾿ ἀσφοδελόν· ↑ἀσφοδελώδη.↓ M V H ↑ἀσφόδελος δέ ἐστι βοτάνη ὁμοία σκίλλῃ↓ (/ σκύλλῃ ! M’) M M’ V H Q (M M’ V, Ernst 2006: 252; H Q,

Dindorf 1855: 519)

║± ἀσφόδελος ἡ βοτάνη· ἀσφόδελος ὁ κῆπος. ὡς ὦδε (!/ ὧδε ¡!)· οἱ δὲ ἕλληνες ἐν

║ταὐτῷ καὶ παράδεισον καὶ κόλασιν εἶναι ἔλεγον. M 37

║± ὀξυτόνως, προπαροξυτόνως δὲ ὅμοιον κολβῷ. M’

“pel (Prat) de l’Asfòdel· ↑A la manera de l’asfòdel.↓ ↑Asfòdel és una planta semblant a l’‘escil·la’.↓” │± “La planta asfòdel: el jardí asfòdel. Així: els grecs deien que en el mateix lloc hi

│havia el paradís i el càstig.”

│± “Oxíton o proparoxíton, en curt / síntesi, és el mateix.”

GL

║ Od. 11, 539c (f. 144v) Aquil·les

║κατ᾿ ἀσφοδελὸν λειμῶνα] κατὰ τὸν θεῖον παράδεισον. Mi

│“pel Prat de l’Asfòdel] Pel paradís diví .”

4- CONFUSIONS

CON

FUSIÓ

D ║ Od. 11, 283c (f. 139r) Cloris (d’Amfíon)

║Ἰασίδαο] Αἴσων ἐγέννησε τὸν Ἰάσονα (!!). Mi 38

│ “d’(Amfíon) Iàsida] Èson engendrà Jàson (!!).”

36 És interessant l’ús d’ ἐπίγειος. Convé recordar que és el nom que Filó de Biblos dóna a Úranos: Ἐπίγειος Αὐτόχθων “Epigeu Autòcton” –Sobre la terra De la mateixa terra– (Filó de Biblos, Φοινικικὴ ἱστορία –Història fenícia–, PE 1.10, 15). D’altra banda, tenim de nou aquí un altre cas breu (cf. notes 23 i 35), com el més ampli comentat a la nota 19. Un escoli curt, escrit per la primera mà ‘a’, i Ernst (l.c.) només n’edita la primera frase, equivalent al que trobem a V. A més, Ernst ara tampoc (com en un escoli anterior, a Od. 11, 263 –nota 9–, i un de posterior, a Od. 11, 297 –nota 45–) no indica ni tan sols que a M hi ha més text de l’escoli, cosa que altrament fa sovint. Amb un fragment d’ambdues parts ja conegut per B (Dindorf, l.c.). 37 Un nou cas com el comentat a la nota 19 (escoli a Od. 11, 300). Dues parts de l’escoli en un sol cos, i un sol cos alhora amb les dues parts de l’escoli paral·lel (M’), tot de la primera mà ‘a’. I Ernst (l.c.) només n’edita les primeres parts, seguint, com és habitual, els manuscrits V. També Dindorf (l.c.) només ofereix una primera part, però d’H i Q. 38 Confusió: el pare d’aquest Amfíon és Ἴασος (Iasos), no Ἰάσων (Jàson).

CON

FUSIÓ

GL ║ Od. 11, 284a (f. 139r) Cloris (d’Amfíon)

║ὅς ποτ᾿] ὅστις Νηλεύς (!!). Mi 39

│ “qui aleshores] El qual és Neleu (!!).”

5- COMENTARIS 5.1. Regnar i voluntat dels déus

REG

NAR

-DÉUS

GL

║ Od. 11, 276a (f. 139r) Epicasta-Èdip

║ἤνασσε] ἐβασίλευε. Mi 40

│ “era rei] Regnava.”

5.2. Insensibles (els morts)

CR+

║ Od. 11, 476a (f. 143r) Aquil·les

ἀφραδέες· ἀδιανόητοι, ἢ ἀσώματοι. Mi V (Ernst 2006: 249; V, Dindorf 1855: 515)

║± ἄγνωστοι. Mi

║± ἀσώματοι ↑τινὲς δὲ μὴ νοούμενοι, ἀφραστοὶ, ἀθεώρητοι. ↓ ║ἄλλως· ἀδιανόητοι ἢ ↑ἀσώματοι. φρένες γὰρ ὁ κρεμαστὴρ τοῦ ἥπατος ὅθι φρένες ║ἧπαρ ἔχουσιν.↓ M H (H, Dindorf 1855: 516) “insensibles· Sense coneixement, o bé incorporis.”

│± “Desconeixedors.”

│± “↑Són una mena↓ d’incorporis, ↑que no pensen, no s’expliquen, no hi veuen.↓” │ “Altrament: sense coneixement o bé ↑incorporis. Car les entranyes són el que │sosté el fetge, on el pensament posseeix la seu de la vida.↓”

39 Confusió: Homer es refereix a Amfíon, sogre de Neleu, no a Neleu. 40 REG NAR -DÉUS

CR

cf. Od. 11, 276b (f. 139r) Epicasta-Èdip ja editat per Ernst M V i Dindorf V, text interessant perquè sembla excloure que Èdip regni sobre els cadmeus per voluntat divina, delimitant la voluntat divina al patiment de desventures durant el seu regnat final. Si regnar aquí no depèn dels déus, és un indici que l’escoliasta vol introduir indirectament en el text altres visons del poder polític? θεῶν ὀλοὰς διὰ βουλάς· τὸ ἑξῆς ἄλγεα πάσχων θεῶν ὀλοὰς διὰ βουλὰς, Καδμείων ἤνασσεν, οὐχὶ θεῶν ὀλοὰς διὰ βουλὰς ἤνασσεν. M V

(Ernst 2006: 236; V, Dindorf 1855: 497) “per voluntat ruïnosa dels déus· A continuació, era rei dels cadmeus, sofrint desventures a causa de voluntat ruïnosa dels déus, però no era per la voluntat ruïnosa dels déus que regnava.”

Vegeu la citació que fa Ernst, l.c., de Dindorf, l.c., sobre un altre text de l’escoli (B H Q), complementari.

Reflexió tot cercant, dins el context cultural de l’època, la raó lògica per

explicar la contundent descripció homèrica. 6- FORMES, CONSTRUCIONS INSÒLITES

a.

GL ║ Od. 11, 103a (f. 66v ) Tirèsias

║χωόμενος] ὀρχιζόμενος (!!). Hi

│ “irritat] Exacerbat dels testicles (!!).” 41

Glossa que dóna una equivalència del lemma ‘irritat’ (aplicat a Posidó) usant el participi mitjà-passiu d’un verb desconegut, derivat d’ὄρχις ‘testicle’.

b.

GL ║ Od. 11, 322b (f. 140r) Ariadna-Dionís-Teseu

║ὀλοόφρονος] συνετόφρονος (!) συλαφρονοῦντος (!) (!!). Mi 42

│ “funest] Intel·ligent, que pensa en el saqueig (!!).”

c.

GL+ ║ Od. 11, 121b (f. 135v) Tirèsias

εὐῆρες· καλῶς ἐρεσσόμενον. V (Ernst 2006: 228)

║+ τὸ εὖ ἐρέσσον οὐποτε (!!) καὶ καλῶς κωπηλασάμενον (!). Mei

“manejable· Que rema bé.”

│ + “Que rema bé, però que mai (!!) avança bé precisament com a rem.”

Glossa del lemma ‘manejable’ (aplicat al rem) emprant el participi aorist

mitjà d’un compost inusual del nom κώπη ‘rem / mànec’ i el verb ἐλαύνω ‘remar / marxar’: aquí no mer denominatiu del nom d’agent compost κωπηλάτης ‘remer’, sinó fruit de l’enllaç directe del nom i el verb. Dóna així un sentit més precís que la glossa habitual per a aquest lloc en altres manuscrits: καλῶς ἐρεσσόμενον (d᾿ἐρέσσω ‘remar’). A més, la negació, sorprenent, ha de fer referència al context: pobles que no coneixen el mar.

d.

D+ ║ Od. 11, 437 (f. 142v) Agamèmnon (d’Aèrope) *γυναικείας διὰ βουλὰς· αἰνίττεται τὴν Ἀερόπην. Μ V (Ernst 2006: 249; V,

Dindorf 1855: 514)

║± διὰ γυναικῶν βουλὰς ὡς τὸ διὰ γυναικὸς ἐρύη (!) (!!) τὰ φαῦλα αἰνίττεται τὴν

║Ἀερόπην. Μ 43

41 O, si es vol, “exacerbat testicular”, traduccions sols aproximades, intentant una certa correcció. La traducció més popular, potser aquí no gaire correcta, seria propera a “amb els testicles inflats.” 42 Compostos rars i, almenys el segon, no gaire clar adreçat a Minos.

“per designis de dona· Parla en enigma d’Aèrope.”

│± “Per designis de dones, com per mediació de la dona s’arrosseguen (!!) les

│vileses, ho diu en enigma d’Aèrope.” Forma rara ἐρύη, no testificada, probablement d’un aorist intransitiu,

atemàtic en –η, d’ἐρύω ‘arrossegar’, que pot donar sentit.44

e.

D+ ║ Od. 11, 297 (f. 139v) Melamp (germà de Biant-Pero)

∆ιὸς δ᾿ ἐτελείετο βουλή· τὸ πεπρωμένον καὶ εἱμαρμένον καὶ μεμοιραμένον

ἐλάμβανε τέλος. Mi V (Ernst 2006: 239)

[[καὶ εἱμαρμένον καὶ μεμοιραμένον add. Mi]]

║+ ἤθ [ε]λε (/ ἠ(!)β[ο ύ]λ[ε]υ εν) γὰρ ἂν [Π]η[ρ]ὰν (? !) γαμεθῆναι Αἴαντι (!!/ Βίαντι ¡!).

Mi-mg 45

“la voluntad de Zeus s’acomplia· Allò marcat pel destí i la sort i l’assignat pel destí

assolia la fi.”

│+ “Car estava de[ter]minat (/ de[ter]mi[na]va) que [P]e[r]a (?/ Pero ¡!) es casaria

│amb Aias (!!) (/Biant ¡!).” Neleu imposa dur les vaques del violent Íficle a qui vulgui la seva filla

Πηρώ. Ho aconsegueix l’endeví Melamp per al seu germà Biant. L’escoli interlineal-marginal de M conté l’error del nom del germà, o bé es tracta

43 Un nou cas equivalent al comentat de l’escoli a Od. 11, 300 (nota 19). Ara, però, Ernst (l.c.) només edita la part final (la que reflecteixen els manuscrits V), no la resta, d’un escoli que també es presenta com un cos compacte, escrit per la primera mà ‘a’. 44 No en dóna, en canvi, si s’hi vol veure una forma, igualment inèdita, p.e., d’ἐρύομαι ο ῥύομαι ‘protegir, guardar’. 45 Un altre cas comparable al comentat al principi a la nota 19 (molt semblant als abordats en altres notes, entre elles, nota 43). També aquí Ernst (l.c.) només edita la primera part d’un text que consta de dues parts indestriables, escrites per la primera mà ‘a’ (en aquest cas amb la segona part, però, de més difícil lectura per taques al ms.). Torna a dependre massa dels manuscrits V! A més, ara tampoc (com en dos escolis anteriors, a Od. 11, 263 –nota 9– i a Od. 11, 489 –nota 36–) ni tan sols indica que a M hi ha més text de l’escoli, com acostuma a fer. Pel que fa al text de la segona part, amb algun signe difícil de llegir per taques, proposem dues lectures del primer verb i una del primer substantiu. S’adiu millor a l’espai i a les restes llegibles la primera proposta verbal (ἤθελε), tot i que també seria acceptable, bé que no tan adient, la segona (ἠβούλευεν), al capdavall amb significat molt semblant. Ara bé, la segona es fa més difícil de defensar per la η inicial, en lloc de la normal ε en l’imperfet d’aquest verb (βουλεύω), encara que es podria argumentar una analogia amb la η inicial de l’imperfet ἠβουλόμην (alternatiu amb ἐβουλόμην), del verb βούλομαι, també proper en significat. En canvi, la proposta nominal és única, amb la suplència de dos signes segons l’espai i les restes, però en resulta una forma dubtosa morfològicament (Πηρὰν per Πηρὼ), a partir dels signes clars (η i αν).

d’una variant insòlita. A més, inclou una forma incompleta i morfològicament dubtosa de Pero.

f.

GL ║ Od. 11, 35a (f. 65v ) Odisseu

║ἐλλισάμην ] ἐντάμεσα (!) (!!). Hi

│ “vaig implorar ] Vaig sacrificar (!!).” Glossa del lemma ‘implorar’, usant una construcció verbal desconeguda,

probablement d’ἐντέμνω, però sense augment i amb una forma d’aorist sigmàtic sobre el tema de l’aorist atemàtic. Forma certament interessant d’analitzar. Tret que fos un error. Si no, s’hauria de considerar com una formulació morfològica nova, no testificada. A més, hi ha sens dubte una confusió en el sentit: significa ‘sacrificar’, no ‘implorar’; potser per contaminació d’ἀπεδειροτόμησα ‘vaig degollar’ (al final del vers).

g.

D+ ║ Od. 11, 618b (f. 146v) Hèracles

↑ἡγηλάζεις· ἄγῃ↓ καὶ σὺ Ὀδυσσεῦ ἐν ↑κακῷ μόρῳ ἢ διάγεις↓ καὶ ὑπομένεις M B V (M V, Ernst 2006: 255; B V, Dindorf 1855: 526)

[[καὶ ––– ἐν add. M ἄγῃ ––– ἢ om. V sec. Dindorf]]

║± ἢ ἀποδιδράσκεις ἐὰν (!) ἠλυσκάζεις (!/ ἀλυσκάζεις (¡!) / ἀλυσκάζῃς ¡!). M 46

“↑arrossegues· Ets conduït↓ també tu, Odisseu, enmig del ↑destí de la mort, o bé vius↓ i resisteixes?”

│ “O bé te n’escapes si ho esquives.” Forma dubtosa (confusió?) d’ἀλυσκάζω, ja que no s’explica l’augment i,

a més, caldria esperar una forma de subjuntiu si no és un error l’ἐάν.

Cloenda

Són només unes pinzellades mítiques i lingüístiques, al capdavall

filològiques, resultat d’un treball d’edició, en concret de textos sorgits arran d’una labor filològica primordial, que esdevé imprescindible, és a dir, la relativa als escolis sobre l’obra d’Homer. Que, com a nou material fins ara inèdit, ens puguin ajudar en el treball de recerca que entre tots estem fent. Com ja s’ha anat apuntant, cal aprofundir-hi més, i establir

46 Un nou cas, breu, com el de l’escoli a Od. 11, 300 (nota 19). Text de l’escoli deixat de banda per Ernst, que sí que inclou, en canvi, la part anterior (l.c.), malgrat que ambdós textos formen un sol cos, dues parts d’un mateix escoli, sense solució de continuïtat, de la primera mà ‘a’. Dindorf (l.c.) també inclou la primera part: la que hi ha en els manuscrits V (però n’omet un fragment) i alhora, parcialment, en B.

comparacions amb casos paral·lels, a través d’una col·laboració àmplia entre els estudiosos d’aquests temes. Gràcies.

Bibliografia 47

Alcman (1883). fg.115 [61]. In Poetae Lyrici Graeci, rec. Th. Bergk, vol. III (4ª ed.). Lipsiae. Azara, P., Mar, R. & Subias, E. (eds.) (2001). Mites de fundació de ciutats del

món antic (Mesopotàmia, Grècia i Roma). Barcelona. Berman, D.W. (2013). “Greek Thebes in the Early Mythographic Tradition”.

In S.M. Trzaskoma & R.S. Scott Smith (eds.). Writing Myth: Mythography in the Ancient World. Leuven–Paris–Walpole, Ma, 37-54. Buttmann, Ph. (1821). Scholia antiqua in Homeri Odysseam. Berlin. Carnuth, O. (ed.) (1869). Aristonici Περὶ Σημείων ̓Οδυσσείας. Reliquiae

Emendatiores. Lipsiae. Cors Meya, J. (2008 [2010]). “Les Aventures d’Ulisses i els escolis a

l’Odissea”. Faventia 30, 97-103. Detienne, M. (2001). “L’art de fonder l’autochtonie entre Thèbes et

Athènes”. In P. Azara, R. Mar & E. Subias (eds.). Mites de fundació de ciutats del món antic. Barcelona, 131-134.

Dindorf, G. (1855). Scholia Graeca in Homeri Odysseam ex codicibus aucta et mendata, 2 toms. Oxford.

Duchemin, J. (1960). La houlette et la lyre. Recherches sur les origines pastorales de la poésie. I. Hermès et Apollon. Paris.

Erbse, H. (1968-1983). Scholia Graeca in Homeri Iliadem, 6 vols. Berlin. (Només gairebé completa perquè no s’hi inclouen els escolis D: els escolis anomenats menors).

Ernst (geb. Conrad), N. (2006). Die D-Scholien zur Odyssee. Kritische Ausgabe. Köln. (http://kups.ub.uni-koeln.de/volltexte/2006/1831/pdf/D-Scholien.pdf).

Eustathii Archiep. Thessal. (1827-1830). Commentarii ad Homeri Iliadem ad fidem exempli romani editi. (1825-1826). Commentarii ad Homeri Odysseam ad fidem (...). J.G. Stallbaum (ed.). I-IV. I-II. Lipsiae (digit. printed version, Cambridge University Press 2010).

Fowler, R.L. (2000). Early Greek mytography. vol. I. Oxford. Kallierges, Z. (ed.) (1449). Etymologicum Magnum. Editio princeps. [Venetiis]

(digitiz. by Google, online –paginació en ordre invertit: de 476 a 1–).

47 De les edicions dels autors grecs, només les menys habituals o les aquí significatives.

Lobel, E. (ed.) (1927). Ἀλκαίου μέλη. The fragments of the lyrical poems of Alcaeus. Oxford.

Lobel, E. & Page, D. (eds.) (1955, 3a ed. 1968). Poetarum Lesbiorum fragmenta. Oxford.

Ludwich, A. (1888-1890). Scholia in Homeri Odysseae α 1-309 auctiora et emendatiora. Königsberg. Pàmias, J. (ed.) (2004). Eratòstenes de Cirene, Catasterismes. Barcelona. Pontani, F. (2005). Sguardi su Ulisse. La tradizione esegetica greca all’Odissea.

Roma. Pontani, F. (2007-2010). Scholia Graeca in Odysseam. I. Scholia ad libros α-β; II.

Scholia ad libros γ-δ, Roma. Van Thiel, H. (2000). Scholia D in Iliadem, proecdosis, Institut für

Altertumskunde. Köln. (http://kups.ub.uni-koeln.de/volltexte/2006/1810/pdf/Scholia_D_Gesamt.pdf).

Vian, F. (1963). Les origines de Thèbes. Cadmos et les Spartes. Paris.

Index d’escolis citats i traduïts inèdits (però ja editats si són a les notes) Referència a l’apartat i subapartat de la selecció (s’indica còdex i foli)

Od. 11, 35a (H f. 65v ) – 6f

Od. 11, 103a (H f. 66v) – 6a

Od. 11, 121b (M f. 135v) – 6c

Od. 11, 128c (M f. 135v) – 2.1

Od. 11, 173 (M f. 136v) – 2.2

Od. 11, 245a (M f. 138r) – 1.3b

Od. 11, 245b (M f. 138r) – 1.3b

Od. 11, 246a (M f. 138r) – 1.3c

Od. 11, 258 (M f. 138v) – 1.3a

Od. 11, 259 (M f. 138v) – 2.3

Od. 11, 262 (M f. 138v) –1.1

Od. 11, 263 (M f. 138v) – 1.1

Od. 11, 276a (M f. 139r) – 5.1

Od. 11, 276b (M f. 139r) – nota a 5.1

Od. 11, 283c (M f. 139r) – 4

Od. 11, 284a (M f. 139r) – 4

Od. 11, 293 (M f. 139r) – 3.1

Od. 11, 297 (M f. 139v) – 6e

Od. 11, 300 (M f. 139v) – 1.2

Od. 11, 303 (M f. 139v) – 1.2

Od. 11, 316b (M f. 139v) – 3.2

Od. 11, 319a (M f. 139v) – 2.4

Od. 11, 321-2 (M f. 140r) – nota a 1.3d

Od. 11, 322b (M f. 140r) – 6b

Od. 11, 325b (M f. 140r) – 2.5

Od. 11, 325c (M f. 140r) – 1.3d

Od. 11, 437 (M f. 142v) – 6d

Od. 11, 476a (M f. 143r) – 5.2

Od. 11, 489 (M f. 143v) – 3.3

Od. 11, 539b (M f. 144v) – 3.4

Od. 11, 539c (M f. 144v) – 3.4

Od. 11, 618b (M f. 146v) – 6g