III Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudis d’Eramprunyà

1

DELS CONSELLS POPULARS DE CULTURA CATALANA

AL MAMUT DE VILADECANS

Resum de la recuperació i creació de les tradicions, des de la transició política fins al 2010

Viladecans 27 de novembre de 2010

III Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudis d’Eramprunyà

2

INTRODUCCIÓ Aquest any 2010 a estat marcat a Viladecans per l’arribada del Mamut. El projecte del Mamut, iniciat al 2009, pretenia trobar un eix d’animació, que vertebrés la Festa Major de Viladecans i la fes singular, dotant-la de personalitat. Calia, i aquesta va ser, des del principi una premissa innegociable, trobar un element que fos reconegut per la ciutadania com quelcom viladecanenc, i que a més no tingués cap connotació religiosa, ètnica o política. Per aconseguir aquesta premissa, calia també, que fos un projecte aglutinador, on s’impliqués al màxim nombre possible de gent. I així va ser.

EL PROJECTE DEL MAMUT Tot va començar quan la revista digital “punt de trobada” va organitzar una xerrada, el 19 de gener de 2009, a la Torre del Baró i que va aplegar els portaveus dels grups polítics municipals en una mateixa taula rodona, per debatre sobre el model de la nostra Festa Major1. Aquesta xerrada va servir per deixar en evidència que a la nostra festa, li calia una espenta per acabar de ser peculiar. Pocs dies després del debat, la mateixa revista, va convocar una reunió amb persones i entitats vinculades a la vida cultural de la ciutat. D’aquesta trobada, va sortir un grup de persones que començarien a treballar el projecte del Mamut. Sabíem, que unes obres de l’agència Catalana de l'Aigua, que estaven construint una bassa de laminació, havien deixat al descobert un jaciment amb unes 300 restes d’animals. La troballa es va fer a finals del mes de maig de 2008, a la zona de Can Guardiola, al costat de la riera de Sant Llorenç2. Els ossos que es van trobar corresponen a mamuts i rinoceronts que van viure al paleolític. També es van recuperat altres espècies de macrovertebrats com cavalls, cérvols, i bòvids. Tothom va coincidir que l’element que millor representaria els nostres objectius era un mamut. Teníem clar també, que abans de materialitzar el mamut, calia que la població se'l fes seu. Així que aquest mateix any, s’aprofita la fira d’entitats per repartir engantxines del mamut, un disseny que havia creat el dissenyador i arquitecte local Jaume Cabistany i Cebrián, això va servir perquè moltes persones preguntessin pel projecte i moltes altres s’engresquessin a participar activament. La comissió va creixent en nombre d’entitats i es planteja, seriosament, presentar el projecte per a la festa major de Viladecans, per això es important mantenir l’expectativa i mantenir a tothom informat del que es va fent, amb aquesta intenció, al maig de 2009 s’obre el bloc del Mamut de Viladecans3. El 2 de Juny de 2009 es presenta el projecte del mamut al Consell Municipal de Cultura i es comença a treballar en la presentació per a la festa major. Aquesta presentació es va fer després del pregó de festa Major i consistia en un espectacle on es combinaven música i teatre. Tres exploradors explicaven a la població que havien vist un mamut a prop de Viladecans, un d’ells portava una foto, en realitat era una gran pancarta que va estar penjada de la Torre Modolell tota la festa major. La presentació de la foto del Mamut va incloure una exhibició de sevillanes i una ballada col·lectiva del Papatuf. Però sens dubte, el que més va agradar van ser els 1000 mocadors que es van repartir durant la presentació, alguns comerços van posar-lo als seus aparadors, fins i tot el forn del mig va fer un pastis amb l’imatge del mamut. També, les entitat van portar el mocador en les seves activitats de festa major, la coral “La Lira”, per exemple, va fer el concert de festa Major on tots els cantaires portaven el mocador del mamut4. S’havia aconseguit que 16 entitats de la ciutat s’adherissin al projecte, ara quedava un any de molta feina, per portar el Mamut de veritat a la ciutat.

1 Podeu llegir la crònica del debat a: http://puntviladecans.blogspot.com/2009/02/festa-major-el-debat-es-obert.html 2 http://www.aj-viladecans.es/files/1625-1272-arxiu/080611_dossier%20jaciment.pdf 3 http://elmamutdeviladecans.blogspot.com/ 4 http://elmamutdeviladecans.blogspot.com/2009_09_01_archive.html

III Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudis d’Eramprunyà

3

LA COORDINADORA D’ENTITATS “EL MAMUT DE VILADECANS” El 30 de gener de 2010 es constitueix, oficialment, la Coordinadora d’entitats "El Mamut de Viladecans”. Aquesta coordinadora la formen, des de la seva constitució fins avui: President: Josep Lligadas Vendrell, Vicepresidenta: Josefa Delgado, Secretari: Vicenç Castelló Solina, Tresorera: M. Lluïsa Capdevila Bel. Per presentar la Coordinadora, uns dies abans, el divendres 22 de gener, a la Torre del Baró s’organitza una taula rodona, coincidint amb la Festa Major d'Hivern. A l'acte intervenen: Marcel Ramon i Mercè Solé pel Mamut, Nicolau Guanyabens per les Santes de Mataró i Salvador Palomar per La Carrutxa de Reus. En aquesta taula rodona s’explicava com anava creixent el projecte del mamut i com s’havien gestat dues de les festes amb més renom de Catalunya5. Hi havia dues coses importants a fer, continuar mantenint l'interès entre la població, i aconseguir diners per a pagar la construcció del Mamut. Per el primer objectiu, continuava en marxa el Blog, però a més, s’obria un perfil al Facebook, on cada vegada més gent s’afegia com amic al grup, actualment son gairebé 1.500 amics, i des d'on s’anima a enviar fotos de viatges o activitats on apareixi el Mamut. També es va utilitzar la revista “Punt de trobada” per presentar un conte basat en la representació teatral de la presentació del Mamut. Pel segon objectiu es va optar per captar Mamutaires d’honor, així es va anar a comerços, empreses i entitats i se'ls proposava que fessin una donació a canvi d'un diploma de Mamutaire d’honor, actualment son 26 i tres patrocinadors. Una altre bona notícia arriba el 29 de abril de 2010, on el projecte del Mamut, reb un 2n accèssit dels premis de cohesió social i compromís Cívic que concedeix l'Aula de Formació Joan N. García-Nieto de CC.OO., dotat amb 500 €. Una bona espenta per assolir objectius. El Mamut torna a aparèixer en força per a la fira d’entitats de 2010, aquest cop, comparteix carpa amb la revista “Punt de trobada” i els diables de Viladecans, on es proposa un taller per els més menuts, fer-se una carota del mamut i on, seguint l’objectiu de captar recursos, pots comprar la xapa "Jo he contribuït a fer arribar el Mamut a Viladecans" per 1 € més la voluntat. Finalment, l'Ajuntament de Viladecans s’ofereix a assumir les despeses de la construcció del Mamut, Aleshores s’encarrega el treball al taller de Ramon Sarandaca de Granollers que s'hi posa a treballar immediatament.

L'ARRIBADA DEL MAMUT A VILADECANS I tal com s’esperava, el Mamut va arribar el 7 de setembre de 2010, després del pregó del Juan Carlos Vizcaíno. La coordinadora havia creat dues comissions per treballar les activitats del Mamut. La comissió de l’arribada, era la que coordinaria l’espectacle que, resseguint el fil de la dramatització de l’any anterior, faria arribar físicament al Mamut, i la comissió de la “Mamullada”, que organitzaria un cercavila amb Aigua amb aquest nom i que va tenir molt èxit. L’espectacle de l’arribada del Mamut tornava a presentar als tres exploradors, el Joan, El Sebastià i la Sales, interpretats per els actors Xavier Mondragon, Joan Viñals i l’actriu Anna Monmany, dirigits per l'Andreu Lligadas. Aquest cop, els exploradors havien perdut el rastre del Mamut. Finalment un cavaller Amazigh, muntat en un cavall, els el portava des de la regió de l'Atles, que és on el Mamut havia fugit. El ninot va sortir de les portes de la Torre Modolell, aleshores es va posar a ploure, però, malgrat la pluja, era tanta la expectació que s’havia generat, que la majoria de la gent congregada a la plaça es va quedar a admirar la bestia. El Mamut te una alçada de 2,65 m per 1,90 d’ample i 3,30 de llargària. I gràcies al bidó que dur a l’interior i, a un petit motor que el permet llençar aigua per la trompa, el Mamut va poder remullar tota la gent que s’hi va acostar, en la Mamullada que va tenir lloc el diumenge 12 de setembre de 2010 a la tarda, en un acte que té tota la pinta d’estar cridat a ser emblemàtic de la nostra festa major.

5 http://elmamutdeviladecans.blogspot.com/2010/02/res-no-es-impossible-tot-es-les-nostres.html

III Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudis d’Eramprunyà

4

Imatge 1: xerrada 19/01/2009 Imatge 2: Logo Mamut d'en J. Cabistany

Imatge 3: La pancarta a la Torre Modolell Imatge 4: el mocador al shisha Pragma

Imatge 5: Els exploradors, Sebastià i Sales

Imatge 6: Entrega dels premis Joan N. García-Nieto Imatge 7: Cartell anunciant l'arribada del mamut.

III Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudis d’Eramprunyà

5

Imatge 8: Acte 22 de Gener de 2010 Imatge 9: Al taller Sarandaca

Imatge 10: Joan , L'explorador Imatge 11: La xapa

Imatge 12: L'amazigh retorna el Mamut. Imatge 13: La mamullada

III Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudis d’Eramprunyà

6

És evident que en aquest dos any s’ha fet molta feina, però només es un primer pas, perquè ara caldrà continuar treballant per arrelar al mamut com un element més de la vida cultural de la ciutat. El que sí que s'ha de reconèixer com una victòria, es el fet que la idea hagi sorgit i hagi estat treballada des de les entitats. Tot i que sempre s'ha sentit anomenar allò de que Viladecans, es una ciutat dormitori, iniciatives com la del Mamut i anteriors, demostrant que no es així, perquè sempre, ha hagut persones amb ganes de despertar la ciutat, de convertir-la en un lloc on hi càpiga tot i tothom, i disposada a treballar altruistament per a que això es faci realitat. Permeteu-me ara, que us expliqui altres iniciatives que han contribuït a la recuperació de les festes i tradicions a la nostra ciutat, grups de persones que, a diferència del Mamut, que pretén crear una nova tradició, han hagut de reinventar i, en alguns casos rescatar de l’oblit les nostres tradicions. Començaré per la petita, però important història de “Els consells Populars de Cultura Catalana”.

ELS CONSELLS POPULARS DE CULTURA CATALANA Aquesta associació, que mai es va reconèixer com a entitat, es va crear amb l'objectiu de recuperar les festes populars arreu de catalunya, a Viladecans va ser-ne l'impulsor en Jordi Vicente, un noi que havia arribat de Begues i buscava obrir una llibreria entre Gavà i Viladecans. L'atzar o la casualitat, va fer que aleshores a Gavà s'obris una llibreria similar a la que ell volia muntar, i això, el va fer decidir d'obrir-la a Viladecans. Com no coneixia a gaire gent, el Jordi Soler, un amic comú de Gavà, li va presentar a en Jaume Lligades, perquè li ensenyés el barri i li parlés de Viladecans. En Jaume i en Jordi van quedar a la rambla , i d'allà van fer un tomb per el barri antic. Imagineu en Jaume explicant-li que era la Torre Modolell, la Torre del baró, l'edifici del Bofill, els jardins de Can Modolell, l'església de Sant Joan, ... Edificis i llocs que per nosaltres son habituals, però que són singulars i carregats d'històries. Aquella trobada va ser productiva, ja que en Jordi va trobar un local que li anava bé per muntar el seu negoci, al costat del local de CCOO i davant de l'edifici d'en Bofill, al carrer del Sol. La llibreria “Els nou Rals” anomenada així perquè 9 rals era, segons el llibre: “ episodis de la història” de Rafael Dalmases, el que es pagava de lloguer de terres de pastura al segle XIX, tal com marcava el plet de termes i pastures del Baix llobregat. La llibreria es va inaugurà el setembre de 1979, i de seguida, es va convertir en un punt de reunió de la cultureta local. A poc a poc, gràcies al seu negoci, en Jordi va començar a conèixer, i a relacionar-se amb gent de Viladecans i, mica en mica, amb el seu caràcter estrovertit, va començar a engrescar amics i coneguts, en projectes culturals per a la població, un d'aquells projectes va ser la constitució dels Consells Populars de Cultura Catalana a Viladecans.

EL CONGRÉS DE CULTURA CATALANA Però, que eren els consells?, no he trobat una declaració d’intencions, ni un any de creació, però cal suposar que la idea d’instaurar, o crear, consells a nombroses poblacions dels països Catalans va sorgir del congrés de Cultura Catalana6 que Nasqué d’una iniciativa aprovada, al gener del 1975,

6 La convocatòria rebé immediatament l'adhesió de diverses entitats i personalitats, de resultes de les quals fou constituït un secretariat provisional, fins que l'octubre d'aquell mateix any fou creada la comissió permanent integrada per un total de vuitanta-cinc entitats de tots els Països Catalans. Jordi Rubió i Balaguer fou nomenat president d'honor del Congrés, amb quatre vicepresidents d'honor: Joan Miró Miró per Catalunya, Joan Fuster pel País Valencià, Francesc de B. Moll per les Illes Balears, Pere Ponsich per la Catalunya del Nord i Joan Martí i Alanis per Andorra. El Congrés fou presentat a València el 6 d'abril de 1976, a Perpinyà el 12 de juny, a Palma el 27 del mateix mes, a Andorra la Vella el 10 de novembre i, finalment, a Barcelona el 8 de desembre. Foren organitzades cinc campanyes de mobilització popular a l'entorn de la defensa del patrimoni natural, la identificació del territori, de l'ús oficial del català, de la revitalització dels valors populars i del folklore i de les institucions. Pel novembre del 1976 els coordinadors dels àmbits dels Països Catalans, aplegats a Barcelona, redactaren la ponència de continguts culturals del Congrés, la qual constitueix una proposta de marc institucional dels conceptes de cultura, de catalanitat i de poble als ciutadans dels Països Catalans. El Congrés rebé l'adhesió d'unes quinze mil persones i de més de mil cinc-centes entitats i s'hi inscrigueren 12 400 congressistes. La tasca primordial fou l'elaboració i redacció de les resolucions dels diferents àmbits en què es dividia el Congrés, que constituïren un balanç de l'estat cultural dels Països Catalans del 1936 fins a la celebració del Congrés,

III Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudis d’Eramprunyà

7

per la junta de govern del Col·legi d'Advocats de Barcelona i que es va allargar fins el 8 de desembre de 1977. El congrés, es va organitzar en cinc campanyes de mobilització popular a l’entorn de, la defensa del patrimoni natural, la identificació del territori, de l’ús oficial del català, de la revitalització dels valors populars i del folklore i de les institucions. Posteriorment, el 1979 es va constituir la Fundació Congrés de cultura Catalana, amb seu al Col·legi d’Advocats de Barcelona, amb l’objecte de dur a terme les iniciatives recollides en les conclusions del Congrés. En Jordi Dolz recorda que ell, junt amb en Pere Ramells, havien participat, a l'any 1977, en una de les activitats que organitzava el congrés, en concret, a la que tenia relació amb l'arquitectura, sota la coordinació d'en Manel de Solá-Morales7 arquitecte i urbanista català, nascut a Vitòria l'any 1939 i que va rebre la Creu de Sant Jordi el 2009. L’activitat, segons explica en Jordi Dolz, consistia en que les diferents persones convocades al congrés “Tortosa, cruïlla dels Països Catalans”, dibuixessin el seu territori, a la manera que, segons criteri del congressista, millor reflectís les peculiaritats, mancances i riqueses del territori. L’experiència, si més no, en Jordi, la recorda com molt interessant i enriquidora.

ELS MEMBRES DELS CONSELL Però tornem als consells, tot i que els indicis em fan suposar que la idea dels consells, va sorgir del congrés de Cultura Català, a la pàgina web de la fundació no fa cap esment, el que em fa pensar, que la idea va sorgir de manera espontània, prenent l’esperit del congrés, però en cap cas liderat o controlat per les mateixes persones que l’havien impulsat. A Viladecans, si més no, els Consells Populars de Cultura Catalana es van constituir el gener de 1980 de manera assembleària. Alguns del seus membres que van estar en actiu en diferents etapes de la vida de l’associació van ser en Jordi Vicente, el Jaume Lligadas, el Pere Riol, l'Anna Besora, el Joan Bau, la Teresa Bobí el Josep Pérez, el Jordi Dolz, el Carles Soler, la Teresa Montmany, l'Albert Coll, el Miquel Segura, i perdoneu-me, però segur que em deixo algú, gent amb ganes de mobilitzar culturalment la població, recuperar les festes i les tradicions que la dictadura ens volia fer oblidar i integrar, mitjançant la festa popular, als nous catalans arribats d'arreu d'Espanya als anys 60, i que, per diverses raons, no se'ls havia deixat descobrir, qui i què, eren els Països Catalans i, perquè ens estimàvem la nostra terra. Aquest últim objectiu, no era fàcil, però era molt important, cal pensar que les entitats creades en època franquista per albergar i alliçonar a aquests nouvinguts, continuaven funcionant amb l’objectiu, de mostrar una falsa identitat espanyolista que subtil, i fàcilment, era reconvertida en posicionaments anticatalanistes, no en va, els membres del grup, van ser varies vegades increpats per grups de ideòloga franquista i, en alguns casos, fins i tot, van rebre amenaces i agressions que posaven en perill la integritat física i la pròpia vida. Una petita mostra d’aquests atacs subtils, contra la cultura, es la denúncia d'una senyora, perquè els diables de Lleida li havien cremat el vestit i com aquesta en podem trobar un munt. El consells, tot i els entrebancs, es van posar a treballar. El local on van fer les primeres reunions era el de l’agrupament escolta i guia Sant Joan, que era al carrer Sant Josep i aleshores eren caps d’agrupament la Irene Esteban, en Jaume Lligadas i el Joan Bassoles. Des de allà van començar organitzant tot un seguit d’activitats, que anaven des de cursos de balls de saló, tallers de danses amb l'aportació dels projectes de futur a curt i mitjà termini. Tots aquests treballs foren editats en tres volums. El 15 d'abril del 1977 foren iniciats a Perpinyà els actes de cloenda dels àmbits, que culminaren el 20 de novembre a Manresa. El 8 de desembre de 1977 tingué lloc al Palau de Congressos de Barcelona l'acte solemne de la clausura. Amb posterioritat al Congrés, el 1979 fou constituïda la Fundació Congrés de Cultura Catalana, amb seu a Barcelona, al Col·legi d'Advocats, amb l'objecte de dur a terme moltes de les iniciatives proposades en les conclusions congressuals dels diferents àmbits. http://www.fundccc.cat/ 7 El 1968 fundà el Laboratori d'Urbanisme de Barcelona. Juntament amb Rafael Moneo, ha estat autor del disseny de l'illa Diagonal de Barcelona (1986-1993). Amb el seu germà va rebre el premi Foment de les Arts i el Disseny,pel disseny del barri de la Sang d'Alcoi (1989-1997). Ha estat professor primer i catedràtic després d'urbanisme de l'escola Tècnica Superior d'Arquitectura dr Barcelona adscrita a la UPC, de la que en fou rector de 1993 a 1997. El 200 va guanyar el Geran Prix d'Urbanisme d'Europa i el Premi Nercís Monturiol. El 2008 va rebre el Premi Jaume I d'Urbanisme de la Generalitat Valenciana i el 2009 va rebre la Creu de Sant Jordi. http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0260134

III Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudis d’Eramprunyà

8

d'arreu del món, xerrades, etcètera, fins a la recuperació de les festes populars. Una de les fites importants va ser, la recuperació del carnaval.

EL CARNAVAL O CARNESTOLTES El carnaval era una de les festes que havia estat prohibida per la dictadura, i per tant, calia tenir-la com a punt de partida de la normalitat social que es volia assolir. No podem dir que aquesta recuperació es fes de manera escrupolosa, ni va anar precedida d’una recerca històrica de la tradició, sinó que es basava en el que anomenem la tradició oral. Cal pensar que,des de l'any 1939 que es van prohibir fins la despenalització de la festa, almenys dues generacions van desconèixer les formes locals d’aquesta celebració , la referència que es tenia dels carnavals eren els que es veien per la televisió de Rio de Janeiro i altres ciutats americanes que venien la festa com reclam turístic. Tot i això, sí que es van repartir díptics, en català i castellà, on apareixia els logos dels consells, junts amb el de l'Ajuntament de Viladecans, on s’explicava la tradició del carnestoltes, i, fins i tot es fa una referència, almenys amb el que he pogut recuperar de l'any 1982, a la tornaboda. Però, es clar que la dansa no va ser ballada a Viladecans aquell any, segurament, que el text del díptic, s’havia extret del costumari català8 de Joan Amades9 on es feia referència a aquesta dansa. El plantejament de la festa del carnestoltes era ben senzill i anava dirigit, sobretot als més menuts, amb actuacions de titelles, cercavila de disfresses, xocolatada i el sermó, a càrrec d'un poc caracteritzat, Rei del Carnestoltes representat pel Josep Pérez. Però no es fins el 1984 quan el carnaval es consolida com una festa important al calendari local de Viladecans, si entre el primer carnaval de 1981, una mica improvisat i amb poc suport institucional, el carnestoltes de 1982, amb un contingut exclusivament festiu, i el del 1983 que, com explica la Teresa Bobí, “va nevar per carnestoltes i es va haver de suspendre l’enterrament de la sardina, però eren tantes les ganes que teníem de fer coses, que es va decidir fer-ho el cap de setmana següent”, això va comportar, que Mossèn Jaume Bogonyà ens recriminés per fer-ho quan ja havia començat la Quaresma. Per tant, el del 1984 és on, per primera vegada, es tanca el cicle del carnaval, amb l’arribada del Rei Carnestoltes, el pregó, el ball i concurs de disfresses al poliesportiu, la ballada d’exhibició de la Tornaboda i l’enterrament de la sardina i crema del Rei Carnestoltes el dimecres de cendra on, a més dels Consells, participen en l’organització els agrupaments escolta i guia Sant Joan i Garbí i la comissió d’història.

SANT JOAN, LA FESTA DELS PAÏSOS CATALANS Una altre recuperació de les festes populars que varen liderar els Consells de Cultura Catalana, va ser la festa nacional dels Països Catalans l'any 1981. Aquesta festa es feia coincidir amb el solstici d’estiu i acabava amb les revetlles de Sant Joan. La primera festa, l’organitzen l'Ajuntament, els consells, el grup de muntanya de Viladecans i les associacions de veïns que encenien fogueres i preparaven revetlles amb ball, coca i cava. Els actes iniciaven amb l’arribada de la flama del Canigó10 la lectura del pregó de Sant Joan i la crema dels maleficis. Acabat el ritual, la flama es feia arribar als barris on s’encenien fogueres i es marcava l'inici de les revetlles. Segons expliquen els membres dels consell, “en aquella època hi havien molts descampats i gairebé tots els barris en trobaven un on poder fer una foguera”. En Jordi Vicente comenta que “la primera flama del Canigó es va encendre amb un encenedor a la Torre del Baró, on al pati de la Torre s’encenia la primera foguera de Sant Joan”, després se simbolitzava l’arribada de la Flama amb el Josep Pérez baixant 8 Conjunt d'estudis sobre costums populars dels Països Catalans, segons el curs de l'any (hivern, primavera, estiu i tardor), comentats i publicats per Joan Amades, en cinc volums (Barcelona 1950-56). Les dades són de valor desigual, però és el recull més complet publicat sobre folklore català. 9 (Barcelona, 23 de juliol de 1890 - Barcelona, 17 de gener de 1959), fou un destacat etnòleg i folklorista català. http://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Amades_i_Gelats 10 L'any 1955 al Vallespir, en Francesc Pujades veí d'Arles de Tec, enamorat del Canigó i inspirat en el poema del mateix nom de Mn. Cinto Verdaguer, va prendre la iniciativa d'encendre un foc la nit de Sant Joan, al cim del Canigó i des d'allí repartir la seva flama per totes les terres de parla catalana, com a símbol d'una identitat comuna. Aquells anys eren de clandestinitat i no va ser fins onze anys més tard que la Flama travessava per primera vegada la frontera d'una manera plena de dificultats.

III Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudis d’Eramprunyà

9

amb una torxa a la mà per la Rambla de Viladecans. El Josep Pérez recorda que, “semblava que portava la torxa olímpica baixant per la Rambla amb un cotxe de la guàrdia urbana davant”. El Pere Riol diu que “es va triar al Josep Pérez per portar la Flama perquè era el més jove del grup i únic que feia footing”.

EL RACÓ MUSICAL DE LA FESTA MAJOR Però segurament, la festa més popular que tothom recorda, de les que organitzaven els consells, era el racó musical que s’instal·lava darrera de la Torre del Baró per la festa Major. El racó, en principi, s’havia pensat com un recurs per captar diners, i així sufragar les activitats del grup, els únics ingressos econòmics que tenien els consells eren, (a part de les subvencions que donava l'Ajuntament per carnaval o Sant Joan), les quotes dels socis, la loteria de Nadal i el bar del racó musical. Del racó podem destacar les actuacions de grups locals, les projeccions de cinema a la fresca i les actuacions de mim del grup Vol-Ras11.

LA DISSOLUCIÓ DELS CONSELLS La desaparició dels consells no va ser una dissolució raonada, ni es va decidir amb una assemblea. Com recorda el Jordi Dolz, “érem conscients de que estàvem fent alguna cosa important, i per això anotava en una llibreta tot el que fèiem, d’aquesta manera, com a les reunions no es feien actes, sempre ens quedava mirar la llibreta per saber si ens havíem deixat de fer alguna cosa”. Malauradament, la llibreta s’ha perdut i amb ella molta informació. Per tant, podem dir que el grup, no es va desfer mai, sinó que es va anar diluint a mesura que els seus membres es van començar a interessar per altres coses. Uns es va posar en política, altres es van casar i van tenir fills, i d’altres, van continuar treballant per altres entitats. Una d'aquestes entitats que va sorgir de la iniciativa del consells Populars van ser els diables de Viladecans.

DIABLES DE VILADECANS Els Diables de Viladecans van néixer, oficialment, per la festa de Sant Joan de l'any 1983. Tot i que Els Consells Populars de Cultura Catalana, havien organitzat els primers correfocs els anys 1981 i 1982. La seva seu social ha estat sempre al mateix local que van utilitzar els Consells els darrers anys, l'edifici conegut amb els noms de Ca l'Oriol o Can Falcó. Al llarg dels anys, Diables de Viladecans ha crescut en el seu ventall d’activitats. S’ha passat de només tenir una secció de diables a incorporar noves seccions, com els timbalers (1993) que posen el ritme per engrescar els correfocs i el "Cadefoc" el drac de l’entitat en forma de gos infernal. El seu nom fa referència als gossos de cacera que, segons la llegenda, guardava el senyor de l'Eramprunyà a la Torre Roja de Viladecans. Va ser construït pel taller de "Can Boter" de Tiana l'any 1995. L'any 1993 Diables de Viladecans, a petició de l'Ajuntament, es fa càrrec dels Gegants de Viladecans, el Josep i la Paquita, que varen ser construïts l'any 1956 a Barcelona per “El ingenio”, i que des de feia temps havien deixat de sortir i estaven arraconats en un magatzem de l'ajuntament. Amb la secció de geganters va néixer la secció de grallers per fer-los ballar. L'any 1997 es va crear una secció infantil de Diables, pedrera per a futurs membres de la colla. L’any 2003 i amb motiu dels 20è. aniversari de la Colla de Diables de Viladecans s’incorporen a la colla els gegantons Pica-Peta i Peta-Fum, construïts per Taller Sarandaca, i que representen una Timbalera i un Diablet, que simbolitzen a dues seccions de la Colla dels Diables de Viladecans. Aquesta colla, junt amb els Agrupaments Escoltes, son els qui van agafar el relleu dels Consells en l’organització de les festes populars, i van ser els qui van incloure, la rua de carrosses al carnaval i el ball de la Tornaboda, com a elements característics del carnestoltes, que han perdurat des de l’any 1986 fins avui (2010). També han consolidat el correfoc com un dels actes més important de la festa Major i, sobretot, de la nit de Sant Joan.

11 Vol-Ras és una companyia de teatre gestual còmic de Catalunya. El seu primer espectacle, Cavallet d'il·lusions, es va estrenar al marc de les Festes de la Mercè del 1980. http://www.vol-ras.com/

III Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudis d’Eramprunyà

10

Imatge 14: Diferents cartells de les activitats organitzades

pels Consells de Cultura Catalana

III Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudis d’Eramprunyà

11

Imatge 16: Josep I Paquita. Gegants Viladecans

Imatge 15: Cartell del Congrés de Cultura Catalana de 1977 Imatge 16: Cadefoc Imatge 17: Alguns membres dels CPCC a l'actualitat

Imatge 18: Cor som i serem.

III Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudis d’Eramprunyà

12

LA GUERRA DE VERDURES També l'Any 1987 aquest grup va recuperar la guerra de verdures, aquesta guerra representava les disputes entre els pobles de Viladecans i Gavà. Els vilatans es trobaven al descampat davant de Can Sellarés i llançaven verdures a l’altra banda de la riera de Sant Llorenç, on es trobaven els de Gavà. Aquestes batalles, mica en mica, van anar degradant i molta gent, en comptes de llençar verdures, llençava pedres o pinyons de fruita. Això va fer que els organitzador, junt amb l'Ajuntament, es plantegessin el suspendre la guerra de Verdures. L’excusa per acabar amb aquella suposada tradició, va ser la guerra del golf, i la guerra dels Balcans que van començar l'any 1990 i 1991 respectivament, oficialment, no era massa correcte fer una guerra, ni que fos de verdures, quan el món patia una guerra de veritat. L'any 1990 va ser últim per a la guerra de verdures. Personalment, l’últim any no vaig participar a la guerra, perquè em feia molta pena, veure com venien persones a demanar verdura per endur-se-la a casa, verdura que l’havien recollit dels contenidors de Mercabarna.

EL BALL DE LA TORNABODA Si la guerra de verdures es feia el dissabte de Carnaval i representava les disputes entre Gavà i Viladecans, la Tornaboda representava el final d’aquestes disputes i es feia el diumenge al mati. L'any 1987, l'Agustí Bèjar, engresca a uns quants amics i aconsegueixen formar un grup per ballar la Tornaboda, La dansa ja fa uns anys que es balla a Gavà i ara cal que es faci a Viladecans. Els assaigs de la dansa es fan al segon pis de l’auditori Pablo Picasso. La majoria dels integrants del grup son membres dels Diables i dels Agrupaments Escolta i Guia Sant Joan i Garbí. Així el matí del diumenge de carnaval de 1987, el grup de la tornaboda de Viladecans, comença el cercavila a la plaça de la Vila i per primera vegada, després de la recuperació de la dansa, la colla de la tornaboda de Gavà i Viladecans es troben al pont de Can Sellarés. Això si, els de Viladecans amb el pas canviat, si els de Gavà comencen per la dreta, els de Viladecans ho fem per l’esquerra. Des d’aleshores mai s’ha constituït, a Viladecans, un grup estable, sinó que la voluntat de ballar-la, fa que cada any es trobin nous balladors, que fan que la dansa es balli any rere any.

LES CARAMELLES

Una altre de les tradicions que s’ha recuperat a Viladecans en els darrers anys, son les caramelles. El 26 d'Abril 1996 es va fer la presentació del llibre per commemorar el 50è aniversari de l'agrupació Coral la lira, on van actuar dos cors, de cantaires de mixta i d’homes sols. Aquest cor d'homes sols es va convertir amb cor Som i serem. En Josep Sánchez, president, en Joan Bonich, vicepresident, i en Manel Sunyer, van començar a treballar. Primer calia trobar un director i en Francesc Ollé va acceptar la proposta, també el Constanci Barberà va accedir a acompanyar amb l’acordió. Mica en mica es va anar engrescant gent i entre el setembre i octubre de 1996 van començar a assajar i el 8 de desembre, sense nom ni sense estar constituïts, ja van actuar a la festa del Centre Cultural Sant Joan com a grup de caramelles. Al gener de 1997 vam presentar els estatuts i es van constituir com a entitat local. Al principi érem un grup de 18 o 20 homes, al mateix any però al juny ja érem 25, recorda en Josep Sánchez, hem anat creixent però malauradament no ha estat a base de joventut. Ens anem nodrint de pre-jubilats i jubilats. La mitjana d’edat és de 63 anys, som un cor jove però amb els cantaires una mica grans. El cor som i serem, a més de la recuperació de les caramelles i de tots els elements tradicionals, com la recuperació de la barretina, la cistella enganxada a la vara, etcètera. També, cal reconèixer, a aqueta entitat, l’organització del concert de Santa Cecília. Al començament el concert es feia a l'auditori Pablo Picasso, fins que es va quedar petit, i actualment es fa a la sala petita d'Atrium, on cada any s’omple de públic amb ganes de gaudir d’un concert força variat, ja que hi participen cantants i músics solistes, grups Instrumentals, grup

III Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudis d’Eramprunyà

13

d’havaneres, cantautors i grups corals. El concert de Santa Cecília s’ha consolidat com un dels festivals anuals de música a Viladecans, i aquest any (2010) ja han organitzat la seva 12a edició.

CONCLUSIONS Es evident, que una ciutat viva com Viladecans, a tingut i seguirà tenint, persones interessades en conèixer el passat per construir el futur. En son més les tradicions que no s’inclouen en aquest resum i moltes més les persones que no apareixen, i que han treballat per recuperar la festa popular i les tradicions a Viladecans. Aquest treball només vol ser un punt de partida per quan calgui fer un relat més acurat de la història, i un petit homenatge a les entitats i persones, que cada dia amb la seva feina altruista, participen en la creació d’una societat més arrelada, més participativa i més unida, utilitzant els valors que la cultura ens aporta i aprofitant les sinergies per crear nous elements que apropin a més gent participar d’aquests valors.