Destàpa’t nº 12

març 2005 nº 12

Acostumats a un ritme bimensual, aquest exemplar sembla una mica descol·locat fora del ritme habitual. Però, no hem volgut deixar fora de temps el recordar que el 8 de març, Dia de la dona treballadora, es recorda a tot el món els successos que donen origen a aquesta data i que encara manca molt per aconseguir la igualtat plena de drets i deures de les dones i dels homes.

Què és el Dia Internacional de la Dona Treballadora?

Es considera un jornada de lluita feminista en tot el món en commemoració del dia 8 de març de 1908dia 8 de març de 1908dia 8 de març de 1908dia 8 de març de 1908 en que les treballadores d'una fàbrica tèxtil de Nova York anomenada Cotton declararen una vaga en protesta per les condicions insuportables de treball, reivindicant una jornada laboral de 10 hores (treballaven 12) L'amo no acceptà la vaga i les obreres ocuparen la fàbrica. L'amo davant la resistència de la protesta que ja es perllongava 13 dies, va ordenar prendre foc a la fàbrica amb les treballadores dintre morint les 129 treballadores que eren a dins. Per recordar aquestes dates us donem notícia de la publicació als últims mesos de dos llibres sobre la Federica Montseny, la primera dona que va ocupar el càrrec de ministre a un país europeu; pensem que força interessants per conèixer el que es va fer al seu temps i que encara estem lluitant per aconseguir de nou. El primer és de la Irene Lozano, periodista del diari “El Mundo”, que es titula “Una anarquista en el poder”, Ed. Espasa-Calpe. Madrid, gener 2005; i l’altre de la Susanna Tavera, historiadora, que es titula “Federica Montseny, la indomable”, publicat per Temas de Hoy, Madrid, gener 2005. Desitgem que us serveixi per conèixer aquesta dona i les seves circumstàncies i els seus anhels d’emancipació tant de la dona com de l’home. Ens ve a la memòria que ja l’any passat l’Antonina Rodrigo, escriptora que s’ha preocupat molt del món literari de Fedrico García Lorca i de la emancipació de la dona, havia publicat un llibre sobre la Federica. Però el més important són, pensem, els seus llibres sobre les dones: “Mujeres para la historia. La España

silenciada del siglo XX”, publicat per Ed. Carena a Barcelona al 2002, amb pròleg de la Montserrat Roig, i que fa un repàs per la vida de diverses dones que han tingut una forta presència a la vida espanyola. Un altre llibre de la mateixa autora és “Mujer y exilio, 1939”, que té dues edicions: una a Flor del Viento Ediciones, Barcelona 2003; i una altra a Compañía Literaria, Madrid, 1999. Totes dues tenen un pròleg de Manuel Vázquez Montalbán, i fan un recorregut per les biografies d’aquelles dones (anònimes?) que van lluitar pels seus drets i per la llibertat seva i la dels pobles d’Espanya.

Aquest és el nostre portaveu

Escola d’Adults de Sant Sadurní

Destàpa’t nº 12

Per que ens adonem que encara queden moltes coses per fer i que abans de dir-li a ningú el que ha de fer hem de

mirar el que fem nosaltres, recollim aquest article que la Rosa Montero va publicar al suplement dominical del diari

“El País”, el 13 de febrer de 2005.

MANERAS DE VIVIR: La viuda guerrera

Por Rosa Montero

La viuda tenía que vestir de negro, enterrarse en el luto e ir al cementerio

No hay nada tan infiel como la memoria. Hoy nos creemos todos muy modernos y hemos olvidado por

completo la reciente España de la que venimos; pero resulta que hasta ayer mismo fuimos un país anticuado y retrógrado, que algunas historias de aquel próximo pasado nos pueden parecer ahora tan remotas como la luna de Titán.

Y así, acaba de llegar a mis manos un libro sorprendente, El precio de ser distinta, de Amparo Paramio (Kokoro Libros, kokorolibros@yaboo.es), que cuenta una historia real sucedida en un pueblo de Cáceres en 1983. Pero para narrar bien el asunto tenemos que retroceder en el tiempo un poco más. Amparo se casó a los 21 años con un chico de su localidad, que por desgracia se mató en un accidente automovilístico a los seis meses. Esto ocurrió en 1972. Por entonces, y en un pueblito de la Extremadura profunda como aquel, la viudez obligaba todavía a un ritual de duelo inhumano y casi talibán, por lo intransigente, machista y extremado. La viuda tenía que vestir de negro riguroso e incluso llevar velo. Y eso es lo que hizo Amparo durante tres largos anos: enterrarse en el luto e ir todos los días a misa y todos los domingos al cementerio. Éstas eran las únicas salidas que le estaban permitidas: cualquier otra cosa hubiera sido un escándalo: "Yo me sentía tan ahogada en casa que a veces me subía al tejado, para respirar un poco".

Una vez acabado este duelo feroz, Amparo empezó a estudiar enfermería, profesión en la que ahora trabaja. Conoció a un chico de Toledo y se enrolló con él. Llevaban seis años juntos cuando Amparo se quedó embarazada. Y ahí empezó lo peor.

La campanillada o cencerrada es una antigua y brutal costumbre pueblerina que ha sido prohibida en España por los distintos Gobiernos desde el siglo XVIIII. Consistía (y utilizo el tiempo pasado porque espero que ya esté erradicada) en que una horda de energúmenos asaltaba a aquellas personas cuya vida se consideraba poco ortodoxa. Sus víctimas eran las mujeres embarazadas fuera del matrimonio, por supuesto, pero también los novios de edad más o menos avanzada (por lo visto, los viejos no podían tener sexo) o el matrimonio entre viudos. Y, sobre todo, viudas;

porque se dice que las cencerradas se aplicaban por igual a hombres y mujeres, pero lo cierto es que eran ellas siempre las más afrentadas, las más insultadas, las más agredidas. La cosa consistía en organizar un estruendo bárbaro, en gritar a las víctimas cosas soeces y degradantes, en perseguirlas por las calles del pueblo y en manosear a la mujer de tal manera que la culminación de la gracia se cifraba en conseguir arrancarle las bragas.

Por esas paradojas de la vida, resulta que, durante el franquismo, las cencerradas estuvieron prohibidas. Pero en 1979 apareció en el pueblo de Amparo el primer alcalde democrático, un tipo del PSOE que era un ex tratante de ganado al que le encantaba esta burla abusiva. Y en 1980 comenzó de nuevo el pitorreo. Varias muchachas del pueblo de Amparo fueron humilladas y toqueteadas por los alegres brutos, mientras las autoridades municipales miraban para otra parte. Hasta que, en 1983, corrió entre los vecinos la noticia de que Amparo, la viuda, estaba embarazada de su novio. Inmediatamente los pitecantropus del lugar le dieron la consabida cencerrada, aunque por lo menos la mujer logró meterse dentro del coche y bajar los seguros, librándose así de un manoseo cierto. Aunque no de los insultos, de la burla y la afrenta.

Y ahora viene lo importante, lo radicalmente diferente: en vez de aguantarse y sorberse las lágrimas, como todas las víctimas antes que ella,

Amparo decidió denunciar a siete de los campanillos ante el juzgado. El caso salió en todos los periódicos, se organizó un escándalo a nivel nacional, hubo un ardoroso debate en pro y en contra, cosa que indica el precario nivel de la España de entonces. En 1987, tras cuatro años de dura pelea en solitario, Amparo logró que los mozos fueran condenados a una multa y a la reprensión pública. Y se acabaron las cencerradas. El hilo de la Historia se va tejiendo así, con pequeños actos heroicos de personas modestas que van agrandando, poco a poco, la libertad de todos. Esta España mucho más respirable en la que ahora vivimos es el producto de las lágrimas, el coraje y la lucha de gentes tan comunes y a la vez tan extraordinarias como Amparo. Desde este pequeño rincón os doy las gracias.

Destàpa’t nº 12

Per animar-vos a seleccionar textos que us agradin i poder fer la revista del Sant Jordi, us presentem diversos escrits per que veieu que de tot n’hi ha a la vinya del senyor, perdó.... a la vinya de tothom.

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida.A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida.A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida.A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

(M. M (M. M (M. M (M. Mercè Marçal)ercè Marçal)ercè Marçal)ercè Marçal) La paraula, si és paraula, deixa a qui la construeix l’esquena morada a cops de solitud. (Guillem Frontera)

....caldria conèixer i escriure totes les nits en

que t’enyoro i et crido en un crit ferotge i

primitiu, en un crit desemparat i nu, en un gemec

de nostàlgia i de tendresa.

(M. Març i Marata)

NOVA ORACIÓ DEL PARENOSTRE

Pare nostre que esteu en el cel,

sia augmentat sovint el nostre sou, vingui a nosaltres la jornada de set hores,

faci’s un xic la nostra voluntat així com la d’aquells que sempre manen.

El nostre pa de cada dia doneu-nos-el més fàcil que no pas el d’avui,

perdoneu el mostres pecats així com nosaltres perdonem els dels nostres encarregats

i no ens deixeu caure a les mans del director, ans advertiu-nos si s’apropa,

amén.

Miquel Martí i Pol, (De La Fàbrica, 1958-59)

No sé cuándo nac í .

Mi rostr o es tan v ie j o como la t i e r ra ,

m i l es de años .

Mi tr is t eza es tan v ie ja como Dios y e l

mar .

m i edad no es impor tan te ,

l o impor tan te

es m i e t e rno amor por t i .

Nizar Kabbani: El libro del amor

Destàpa’t nº 12

OUS FERRATS Quan es couen, quins esclats, els ous ferrats fins i tot, si no es vigila, poden fer alguns disbarats. I un cop cuits, ben presentats, els ous ferrats, se’ls mengen sense ganyotes fins i tot els desganats. Miquel Martí i Pol ,(De Bon Profit, 1999)

Era una vez un oso... (Arantxa empieza

a no comer. Se acerca la cuchara

hasta la boca, y moja de su cara

tan sólo el labio. Y, al final, bosteza.)

Arantxa, ¡come! (Y vuelve la cabeza.

Tose. Se rasca. Juega con la clara del

huevo frito. Hace que muerde, y para.

Torna a empezar con gesto de tristeza.)

Arantxa, ¡come! (El plato es aún doncello.

Lo mira. Se decide. Curva el cuello.

Avanza. Frena. Embiste. Se arrepiente.)

Arantxa, ¡come! (Y cerca de las cuatro,

dos horas de función en su teatro,

dice que nones. Porque está caliente.) Ángel García López

(SALVADÓ)

Lentament

els símbols

han esdevingut

carcasses.

I els homes?

Quiero de ti,

solamente,

toda la ternura del mundo

que dormita

cobijada en tus ojos.

(M. Març i Marata) (M. Març i Marata)

Destàpa’t nº 12

LA FORMIGA

(Aquesta és una peça teatral de l’Ignasi Iglesias, de la qual respectem la seva grafia original)

LA TETALA TETALA TETALA TETA

(La Teta és una nena d'uns vuit anys d’edat, de caràcter alegroi i molt entremaliada. Vesteix pobrement,

amb faldilles curtes, totes espellifades. Va desca1ça. Surt cantant, coronada de roselles i amb un gabell

d’espigues de blat sota l'aixella.)

"Canteu, canteu, ninetes, que’1 ruc está malalt; te mal a les potetes i el ventre li fa mal. No pot menjar civada, Sinó pinyons pelats..."

(Esclafeix a riure.) Que sóc beneitona! Ves, ves quina poca solta amb el burro!...(Segueix rient.) Quina mena de cançó més... Ai, Sant Ximplici! (En adonar-se del públic) Hola! Que venim del mercat! (Es posa a riure) “Té mal a les potetes – i el ven... ventre li fa mal...” A mi també me’n fa, de tat riure! (Tot rient se deixa anar a terra, quedant asseguda damunt del gabell d’espigues.) Ahir sí que me’n vaig empescar una, de cançó!... Era més bonica!... Feia, feia ....així. (Canviant de to). Que hi havia gaire aviram al mercat?....(Torna a riure) Vés que sóc beneitona!... “no pot menjar civada, - sinó pinyons pelats..." Calla, calla, bojota!...(Silenci. S'aixeca.) Quina coïssor! Com piquen aquestes espigues! Ho deu fer la polsina. Ai, quina frisança (Transició. Arreglant-se la corona.) Quines roselles més bufones!... Eh, que faig goig?... (Silenci.) Veieu? Ja he guanyat el jornal. Veiam si’s queixarà avui també la mare. Li porto una garba!...Es que si!... Pesa més!... No entenc per què ho diu que no'n s' d’espigolar: tant en sabessin els pardals! I això que ells, els murris, espigolen de les garberes estant... Ai! (Amb malícia.) M’han vingut unes temptacions d'espigolar-hi a les garberes!... Tant bé que ho tenia avui que no hi eren els segadors!... Que aviat hauria estat llesta! Jo ho hagués fet, que m’hauria estalviat de córrer per damunt del rostoll, així, amb els peus descalços... Noi, quina manera de fer-me pessigolles aquí mateix sota les plantes!... Semblava que me les raspallessin. I, vés, m'he clavat una punxa menuda, remenuda que'm fibla com una sangonera. Semblo’l ruquet que té mal a les potetes (Es posa a riure.) D'on redimoni he anat a treure aquesta cançó tant lletja!...(Riu) Que estic alegre!... No ho sabeu per què estic alegre ?... No?... Doncs perquè ja tinc les golfes de casa plenes d’espigues de blat..., Semblen un graner. N'hi ha més!... Dirieu que són un cau molt gran de formigues molt grosses!... Ah! Les formigues, diu que a l'estiu omplen el rebost per poder menjar a l’hivern, i a l’hivern passen tot el dia tancades a caseta contant històries a la vora del foc. Les pobretes!... Ja ho sé! Potser dels mistos d'esca que a l'hora de dinar es deixen els segadors al mig del camp. Ben nét que deu ésser així! I amb les potetes rasca que rasca, fins que s'encenen... i deseguida a escalfar-se i explicar històries! Mira, mira sí es saben entendre les formigues! (Transició.) Vés si a casa no fessim com elles... Els meus germanets, tant xerrics com son, tant remenuts, es moririen de fam! .I la mare ?... Ai, la meva

marona!... Pobreta!... Que me l’estimo!... (Amb sentiment.) No pot treballar... No está bona... Vés el pare, també, per què's tenia de morir! No podia pensar-s'ho que'l trobariem a mancar?... No sé, no sé quina feina hi deu tenir al cel: mai l’acaba. (Curt silenci.) El meu pare... Tant bo que era!... Tant que'ns estimava!...Aquell dia!... Encara me'n recordo! La ma-re... plorava, plorava molt... Ell s'estava estirat al llit ... Tenia una cara mes groga... i més magre! ... Cridava! Deia unes coses més tristes! La mare ens hi va acostar a mi i als meus germanets i... Ai! Quina basarda! I veureu que ell ens va fer una mena de petons tant freds que, tot de cop, va girar els ulls en blanc... La mare va llençar un xiscle ...i va posar-se a plorar més

fort! Quina por va fer-me'l pare!... Ai, quina por! Diu que la seva anima se'n va anar al cel volant, el mateix que una papellona blanca. (Silenci.) Després, al cap d'uns quants dies, la mare va dir-me: "Teta: ja cal que t'afanyis a cercar vianda pels teus germanets, que jo no puc tota sola. Vés pel veinat... Pidola... Fes com les

Destàpa’t nº 12

formigues, que no tornen mai al cau sense una cosa o altra." Ja ho veieu. D'ençà de llavors que la crec: faig com les formigues: tant aviat li porto blat, com pa, com herba... ço que trobo... ço que'm donen... De bon any siga!... Més pateix en Cintu, i és un xicot... Ningú el vol ... Se li va morir aquella velleta, i ara va perdut com un ocell sense niu. No fos tant dolent! Ves: a mi se'm va morir el pare i per això m'ha quedat la mare. A ell no li ha quedat ningú només que la gana i la dolenteria, que no’l deixen crèixer. Pobre Cintet! Es mes nano!... Sembla un carbaçó... (Riu.) Eh! Un carbarçó... (Se posa seriosa) Aquell xicotot....sempre em ve al darrera!.. . Deu serme res!...Em fos germà!... Però, vès, vès perquè m'hi ha de venir al darrera!... Oh, i és bord!...Diu que no sap qui són els seus pares...Que’1s busqui: bones cames té. (Canvi de to) Pobret!... Va més brut i espellifat!... Encara més que jo!... Un dia em va fer una llàstima!...Era un dia que feia un fred!... Pobre Cintu!... Amb uns tremolins de dents que tenia!... Jo m'estava al portal de casa, asseguda al pedriç, tot menjant un plat de farinetes... que ,’agraden!...i veureu que ell, arraulit com si fos un pardalet, va anar atançant-se, atançant-se cap a mi... amb uns ulls de galifardeu... amb una boca... traient la llengua... L'enze! I va dir-me, el gormant: “Teta: dò-m d’això que menges, que tinc gana...” I n’hi vaig dar... Si, que n'hi vaig dar! Tots dos, amb la mateixa cullera, ens ho vam anar menjant d'un gust?... Jo li posava a la boca, igual que la mare al germà petit... I ell ho prenia, el babau!... I quan no n’hi va haver més, ell que si, amb els llavis tots plens de farinetes, que’m fa un petó i fuig corrent com un gat a jugar a la gepa amb els altres bordegaços. Va fer-me un petó!... (Reflexionant.) Quin pecat! Però no ho sap la mare, no!... Ja m'ho aniré a confessar amb mossén Pere. Ai! Què'm deurà dir?.. . Vès, vès! ... Un pecat tant bonic s'ha de confessar? ... La mare i el pare sempre se'n feien, de petons. Jo no m’ho confessaré!... No, no!... Jo, jo... l’estimo a en Cintet... Sí, que l’estimo! (Plora.) Oh, i ploro!... Sí, que ploro! ... I amb les llàgrimes mullo totes aquestes espigues!... (Silenci) Vés perquè m'ha de fer plorar, aquell noi! Ai! Quina quimera li tinc! Jo no vull plorar, que no m'escau, tant gran! Oi, que no m'escau? Digueu. No sé per què m'ha d’enternir, aquell xicot... Perquè no té pares ?. .. No'ls enyora pas. Si’ls enyorés i estés trist pensant en ell... jo, jo llavors l’aconsolaria... Ai, no, que és un home ... vull dir, un home petit. (Pausadament). Fos una nina...Ai, si fos com una nina que se'm va trencar, amb quin gust l'amoixaria tot fent-li ball-manetes i refilant cançons com la del ruquet... Bo: ja hi tornem a ser amb la cançò enfadosa? Quina poca gràcia, oi? Però veieu? Si en Cintet ho fos una nina... (Es posa a riure) Vès ara perquè ha de ser-ho! (Tocant-se el front.) Aquest cap, aquest cap, que no hi està ningú, Teta! (Transició.) Bé, vaja, dissimuleu, si us he destorbat tanta estona. Dissimuleu, eh? Ara me'n vaig cap a casa, que mare deu estar amb ànsia. Adéu-siau, ho sentiu? Adéu-siau, que és tard. Si un altre dia ens trobem, ja us contaré ,és coses. I quan sigui gran....allò que us he dit d’en Cintet....Ai, quina vergonya!...Ho dec fer expressament, d'estimar-me'l!... Vaja, adéu-siau... Que és cap mal l’estimar?... Sí, sí, que me l’estimo!... Ben nèt, ben nèt i ben nèt.. Adéu, adéu! (Se'n va, tot cantant, po-sant-se el feixet de blat sota l’aixella.)

“Canteu, canteu. ninetes..." IGNASI IGLESIAS. Sant Andreu del Palomar, Barcelona, any 1900.

(Aquest monòleg fou representat per primera vegada a

Barcelona en el “Teatre de les Arts”, la nit del 26 de març

del 1904, per la nena Maria Guitart)