CAPÇALERA. Part principal d’una església on hi ha l’altar

ABSIS. Estructura arquitectònica de planta semicircular o poligonal que forma la capçalera d’una nau i en el interior de la qual hi ha l’altar major.

TRANSSEPTE. Nau que es creua amb la nau longitudinal.

CREUER. Nau transversal situada entre la nau central i la capçalera.

NAU CENTRAL. Nau generalment més ampla i més alta que se situa entre les laterals.

ABSIDIOLS. Absis de petites dimensions o bé secundari.

DEAMBULATORI O GIROLA. En algunes esglésies o catedrals, nau que envolta l’altar major. El deambulatori va aparèixer per primera vegada en el romànic per donar accés a les capelles de l’absis major.

NAUS LATERALS. Naus que se situen paral·leles a costat i costat de la central i que són més petites que aquesta.

PORTADA. Obra d’ornamentació arquitectònica i escultòrica amb que es realça la porta de la façana principal d’alguns edificis.

CRIPTA. Construcció arquitectònica, normalment subterrània, situada generalment sota el presbiteri de l’església. Era el lloc destinat a acollir la tomba o les relíquies d’un sant.

NÀRTEX. Galeria coberta situada davant la porta d’una església. Generalment el sostre era d’una vessant en pla inclinat, sostingut per columnes i arcades, encara que hi ha exemples molt més senzills.

TRIBUNA. Galeria oberta construïda sobre les naus laterals de les esglésies. També s’anomena trifori.

LLINDA. Element arquitectònic horitzontal que suporta la càrrega i que recolza els seus extrems en els brancalls o jambes.

ARQUIVOLTES. Elements arquitectònics en forma de motllura, esculpida o llisa, que ressegueix la curvatura d’un arc. S’utilitza molt en l’art romànic i en el gòtic.

TIMPÀ. Espai comprès entre l' intradós d’un arc i la llinda de la porta i que generalment té decoració escultòrica.

MAINELL o TRENCALLUM. Element arquitectònic en forma de columna, de pedra o fusta, que divideix en dues parts el gruix d’una obertura, com per exemple una porta o una finestra.

BRANCALL. Cadascun dels dos costats d’un portal o d’una finestra formats per un conjunt de carreus sobreposats sobre els quals descansa la llinda. També s’anomena muntant.

CÚPULA. Estructura arquitectònica de forma semiesfèrica i que serveix per cobrir un espai format per un cilindre o un polígon de molts costats.

VOLTA DE CANÓ. Estructura arquitectònica de forma corbada i secció semicircular que serveix per cobrir un espai i que es recolza sobre els murs, columnes o pilars.

CIMBORI. Torre de planta quadrada o octogonal, situada damunt del creuer d’una església. Pot ser coberta per una cúpula.

BRANCALL. Cadascun dels dos costats d’un portal o d’una finestra formats per un conjunt de carreus sobreposats sobre els quals descansa la llinda. També s’anomena muntant.

CÚPULA. Estructura arquitectònica de forma semiesfèrica i que serveix per cobrir un espai format per un cilindre o un polígon de molts costats.

VOLTA DE CANÓ. Estructura arquitectònica de forma corbada i secció semicircular que serveix per cobrir un espai i que es recolza sobre els murs, columnes o pilars.

ARC FAIXÓ. Arc situat en sentit transversal en relació a la longitud de la nau, tot cenyint la volta. En les voltes de canó és utilitzat com a reforç de la volta.

CONTRAFORT. Element arquitectònic, en forma de pilar sortint, adossat al mur per tal de reforçar-lo i contrarestar el pes de les voltes.

PILAR i PILASTRES. Element de suport de secció poligonal que, com la columna, té generalment una base i un capitell.

COLUMNA. Element de suport, cilíndric o gairebé cilíndric, que consta generalment de tres parts: base, fust i capitell.

ARC FORMER. Arc disposat al llarg d’una nau.

ARC DE MIG PUNT. Arc equivalent a mitja circumferència. La seva projecció lineal a l’espai genera la volta de canó.

ARC CEGAT. Arc que té tapiada la seva llum.

PODI. Del llatí podium (peu petit), pedestal o peanya sobre la qual descansen unes quantes columnes. És un element molt utilitzat als claustres medievals, separa les galeries porticades del pati i serveix per evitar els esquitxos de la pluja.

MONESTIR. Edifici on viuen en comunitat i seguint algunes regles, els monjos o monges. Hi ha monestirs de diverses religions i normalment estan localitzats en zones aïllades. En la religió cristiana els primers monestirs eren molt simples. A poc a poc es van anar complicant a conseqüència de l’augment de residents. Generalment els monestirs tenen una organització arquitectònica molt semblant: claustre, dormitoris,sala capitular, refectori,

CLAUSTRE. Recinte sovint enjardinat, envoltat de galeries cobertes i obertes al pati, que serveix com a centre de comunicació a les dependències de l’edifici on es troben. Propi, generalment, de catedrals i monestirs.

TRIFORA. Del llatí medieval tres (tres) i foris (obertura). Finestra dividida en tres obertures per columnes. Per extensió s’anomena trifori a la tribuna.

TROMPA. Petita volta semi cònica , amb la part ampla cap a for, que serveix per passar de la planta quadrada a una vuitavada, sobre la qual és possible construir una cúpula, un tambor o un cimbori.

SALMER. Primera dovella d’un arc, que té un costat horitzontal i un altre inclinat, damunt del qual es van posant les altres dovelles.

SALA CAPITULAR. Dependència dels monestirs i catedrals que serveix de lloc de reunió de la comunitat. En els monestirs de l’època romànica tenia forma quadrada o rectangular i comunicava amb el claustre.

VOLUTA. Del llatí volvere (donar voltes). En general, qualsevol element decoratiu en espiral, característic dels capitells jònics.

REFECTORI. En els monestirs, lloc destinat a menjador comú de la comunitat. En els monestirs romànics s’hi accedia des del claustre.

ESPADANYA. Del llatí spatha (espasa). Coronament superior de la façana d’una església amb un buit on són col·locades les campanes,

BALDAQUÍ. Terme derivat de Balzac (nom amb el qual es clonexia a l’EM tant a la ciutat de Bagdad com al teixit procedent d’aquesta ciutat) i de l’italià baldachino (mateix significat). S’anomena així al dosser que cobreix un altar , un tron, una tomba… Pot ser obrat en diferents materials: teixit, fusta pintada, plata, bronze...

BANDES LLOMBARDES. Espècie de pilastres o faixes verticals, llises i sobresortints del mur de dalt a baix, unides a la part superior per una sèrie d'arcuacions. És un element ornamental originari de la Llombardia, característic de l’arquitectura romànica. S’anomenen també lesenes i van ser molt utilitzades en el primer romànic (segle

TAMBOR. Estructura cilíndrica o poligonal que sosté la cúpula, donant-li major alçada.

LLANTERNA. Del llatí llanterna (fanal). Element arquitectònic, de planta circular o poligonal i obertures laterals, que corona una cúpula o una torre i serveix per il·luminar l’espai interior.

COLUMNES ADOSSADES. Són les que es troben adherides a un mur o pilar.

CASSETONS. Compartiment buit, generalment de forma quadrada amb el fons decorat. Amb altres pot format un sostre.

INTRADÓS. Del llatí intra (dins) i dorsum (superfície). S’anomena així a la superfície interna d’un arc o una volta.

BRANCALL. Cadascun dels dos costats d’un portal o d’una finestra formats per un conjunt de carreus sobreposats.

CARCANYOL. Buit o espai entre l’extradós de dos arcs o dues voltes.

EXTRADÓS. Del llatí extra (fora) i dorsum (superfície). S’anomena Aixa a la superfície convexa exterior d’un arc o una volta, i també la línia exterior d’un arc.

DOVELLA. Cadascun dels blocs de pedra en forma de tascó que s’utilitzen per formar arcs o voltes.

CONTRACLAU. Dovella situada al costat de la clan.

CLAU. Dovella central de l’arc, que Cloe la seva construcció i que permet treure la cintra damunt la qual havia estat muntat.

IMPOSTA. Del llatí imposta (posada damunt). Motllura de separació entre l’arc i la part recta d’una obertura o, dit d’una altra manera, la superfície de la qual arranca, tot fent una corba, un arc o una volta.

BASA (O BASE). Part inferior d’un columna sobre la qual es recolza el fust de la columna.

CAPITELL. És l’extrem o cap més o menys ornamentat del fust d’una columna o d’un pilar. Hi ha una varietat enorme de capitells, segons les èpoques i els estils.

PETXINA. Cadascun dels quatre triangles esfèrics que serveixen per passar de la superfície quadrada d’una planta a la circular d’una cúpula.

ARC DE DESCÀRREGA. Arc de llum paredada que serveix per reduir o descarregar el pes de la paret damunt la llinda d’una porta o d’una finestra.

CARREU. Pedra generalment en forma de paral·lelepípede i de secció rectangular que s’utilitza en la construcció.

ÀBAC. Peça que corona el capitell damunt la qual descansa l’arquitrau o la base de l’arcada

FINESTRA ESQUEIXADA. És la que té la posició de les seves parets no paral·leles.

ÒCUL. És una obertura de forma circular o ovalada que deixa passar la llum

VOLTA DE QUART D’ESFERA. És equivalent a un quart d’esfera i cobreix generalment l’espai d’un absis semicircular.

VOLTA DE CANÓ. Construcció o estructura arquejada que cobreix un espai comprès entre murs

VOLTA D’ARESTA. És la generada per l’encreuament perpendicular de dues voltes de canó.

VOLTA DE CREUERIA O OGIVAL. És característica del gòtic, encara que deriva de la volta d’aresta. La diferència és que la de creueria és originada per arcs apuntats.

FULLA D’ACANT. Planta herbàcia, ornament característic del capitell corinti.

FUST. Part vertical de la columna situada entre la base i el capitell.

CINTRA. Bastida de fusta provisional utilitzada per sostenir una volta o un arc en construcció fins el moment d’haver-se endurit el morter

ALES. Generalment simbolitzaven el pensament, la imaginació i la espiritualitat.

AGNUS DEI. Símbol de la puresa i de la innocència. Representa a Jesús en forma d’anyell (llatí:agnus=corder, anyell).

ALFA i OMEGA. Primera i última lletres de l’alfabet grec. Simbolitzen el principi i la fi de totes les coses, així com l’atribut del Déu creador.

ÀNGELS. Simbolitzen allò que és supraterrenal, invisible, i les forces espirituals.

BEATUS. Nom amb que és conegut el Comentari de l’Apocalipsi escrit i il·lustrat pel Beat de Liébana.

AURÈOLA. Aura lluminosa que envolta els cossos gloriosos. És un símbol de l’energia sobrenatural.

APOCALIPSI. Obra que descriu els esdeveniments de la fi del món. És conegut especialment l’Apocalipsi de Sant Joan.

CLAU. Simbolitza l’obertura de les portes de la mort per entrar a la vida eterna, a la immortalitat. També és el símbol del saber filosòfic.

LLIBRE. Símbol del món, de l’univers.

FRONTAL. Estructura de fusta o metall que es col·locava davant la taula d’altar. Constava d’una o de tres peces, una davantera i dos laterals. Acostumaven a ser de fusta policromada.

MÀ de DÉU. La mà dreta de Déu posa de manifest el poder del Pare. Els dits anular i petit alçats simbolitzen la benedicció de Déu Pare.

MÀNDORLA. Paraula d’origen italià que significa ametlla mística. Simbolitza d’on neix la vida. És un ornament que té generalment forma el·líptica i que s’utilitza tant en escultura com en pintura. Acostuma a encerclar a Crist en Majestat o a la Verge.

PANTOCRÀTOR. És la representació més característica de la pintura i l’escultura romàniques, que mostra a Crist triomfant, creador o jutge, assegut dins la màndorla i envoltat del tetramorf, la mà dreta sempre beneint.

MANTELL. Significa dignitat i poder.

SERP. Símbol de l’energia i la força. Apareix també com a representació del mal versus l’àliga, que representa el bé.

TETRAMORF. Motiu iconogràfic que representa els quatre animals que tradicionalment simbolitzen els quatre evangelistes. Aquests símbols representen els quatre aspectes de la naturalesa de Crist.

CRISMÓ. Monograma de Crist fet amb les dues primeres lletres entrellaçades (XP) del nom de Crist en grec.

SANEFA. Dibuix ornamental que consisteix en la repetició de temes (vegetals, geomètrics, etc.) que se solen disposar en horitzontal al llarg de les parets, dels terres o dels sostres. En la pintura romànica serveixen per separar els diferents registres de la disposició iconogràfica.

JOAN.

LLUC.

MARC.

MATEU.