PSICOLOGIA SOCIAL PSICOLÒGICA

La preocupació de la PSP es centra en els determinants individuals de les conductes socials, és a dir, com les conductes socials influeixen en els processos psicològics. És a dir, estudia la relació entre l’individu i la societat, prioritzant la part més individual d’aquesta dicotomia. Això no vol dir que l’entorn sigui quelcom secundari, sinó que és el que modela i matisa allò individual (recordeu les metàfores que es plantegen al mòdul: allò social seria el que modela la plastilina – que seria allò individual – o el vernís que dona diferents tonalitat i matisos a allò individual).

En aquest sentit, totes les orientacions que s’emmarquen dins de la PSP (socioconductisme, psicoanàlisi i sociocognitivisme) entenen l’individu i a la societat com dues entitats separades, és a dir, entenen que l’individu existeix amb independència de la societat a la que pertany. Que comparteixen la forma d’entendre la relació individu-societat no vol dir que aquestes corrents tinguin les mateixes premisses de partida, sinó que cadascuna es fa unes preguntes i posa l’èmfasi en uns factors o altres a l’hora d’explicar el comportament de les persones. Per exemple, el conductisme més radical diu que naixem en “blanc” (com a tabula rasa) i anem aprenent a partir de les associacions i relacions que anem establint entre els estímuls i les respostes. Des de la psicoanàlisi, es parla d’instints (eros com a instint de vida i thanatos com a instint de mort) i/o de les relacions inicials del nen amb el seu entorn com reguladors i/o determinants dels nostres comportaments. Per últim, des del cognitivisme, es parla d’estructures i processos cognitius que intervenen en el nostre processament de la informació, és a dir, en la nostra forma de percebre, d’entendre i de donar-vos a entendre i un llarg etcètera (que veurem al llarg de l’assignatura).

Com podeu apreciar, aquestes tres perspectives són molt diferents entre si, però parteixen d’una idea similar respecte a la relació individu-societat: l'individu té unes característiques essencials, universals per a tota la humanitat, que condicionen la seva relació amb la societat en la qual estan inserits. Per tant, l’objectiu de totes aquestes perspectives és investigar sobre com influeix i impacta la societat sobre els processos bàsics individuals.

En aquest sentit, i apropant-nos l’exemple de l’homosexualitat, la PSP ho explicaria d’acord amb factors innats, amb independència del context social, encara que sí reconeix que aquest context social pot influir en certa mesura. Per tant, podríem parlar en termes de personalitat, en termes d’aprenentatge (fixeu-vos que quan parlem d’aprenentatge, ens apropem més a la PSP que a la PSS... ja véreu a continuació perquè), en termes de processos cognitius, en termes de factors conscients i inconscients, etc. Des de la psicologia social psicològica podríem fer-nos preguntes com les següents: Com he aprés a ser homosexual? Quines experiències m’han fet ser com soc? Qui o què m’ha influenciat sobre allò que penso o sobre la meva orientació sexual? Com controlo els meus desigs? Com controlo els meus pensaments? Com controlo la

meva conducta? Quina és la meva personalitat? Què factors externs influencien en la meva orientació sexual? Quines són les causes de ser homosexual?

Recordeu, de totes maneres que, encara que la PSP no reconeix la importància de la dimensió simbòlica, dels factors sociohistòrics i del paper del llenguatge, si que admet la importància que té la societat i l’entorn en les nostres pràctiques. Per això, podem dir que el nostre desig sexual i les nostres pràctiques sexuals estan influenciades per l’entorn o el context que ens ha tocat viure, per l’educació, etc. I, si diem això, estem parlant des de la PSP, ja que, encara que la PSP posa com a centre explicatiu els elements individuals, s’interessa per com aquests es veuen afectats per l’entorn o la societat.

Psicologia Social Sociològica

La preocupació de la PSS es centra en l’estudi dels determinants culturals de les conductes socials, és a dir, veure quines són les característiques de la vida col·lectiva i les repercussions que aquesta pot tenir en la configuració social de les persones (Ibáñez, 2000). Per tant, aquesta perspectiva pren la interacció social i la dimensió social com a unitat d’anàlisi i entén que tot emergeix en els processos socials. Per exemple, i com veurem a la propera unitat, la identitat no preexisteix a les relacions sinó que sorgeix en el procés local de les interaccions socials concretes i particulars que establim amb els demés. En aquest sentit, no podem dir que les característiques de les persones siguin innates, fixes o universals, sinó que les persones sempre estem canviant en el transcurs de les relacions socials. Per tant, la persona sempre canvia, és una entitat dinàmica.

Aquesta perspectiva no creu que allò individual i allò social siguin dues entitats diferents, sinó que formen part de la mateixa realitat. Dins d’aquesta perspectiva ens trobem amb el interaccionisme simbòlic, que no es centra en l’individu o en com el context influeix en l’individu, sinó que l’element central passa a ser la dimensió simbòlica, és a dir, els significats. És a dir, una persona es comportarà d’una o d’altra manera en una situació social determinada en funció de la interpretació que faci d’aquesta situació. Aquests significats, a més, no depenen de l’individu, sinó que la interpretació que fem d’ells és fruit de les nostres interaccions socials. Per tant, la nostra forma d’interpretar no es troba al nostre cap (com diria la PSP), ni tampoc les persones som agents passius en el procés d’intercanvi, sinó que el paper actiu de cadascú de nosaltres en aquests processos de negociació interpersonal, són els quals perfilen el significat compartit de la situació.

En aquest cas, hi ha també una preocupació per l’individu, però no es considera que hi hagi primer individus i després es relacionen entre ells per influenciar-se els uns als altres (com diria la PSP), sinó que considera que primer és la societat i és d’aquesta d’on sorgeixen els individus, les seves idees, els seus pensaments, les seves conductes.

A diferència de la PSP, la PSS no entén que l’individu i la societat siguin dues entitats separades, sinó que ambdues es constitueixen mútua i inextricablement. Aquesta perspectiva atén especialment a les relacions entre les persones i com aquestes relacions constitueixen a les persones. El paper de l’individu és important, però aquest no és una víctima dels seus determinismes (biològics, ambientals) sinó que justament l’individu és actiu ja que negocia activament el sentit que tenen per ell les coses.

Si recuperem l’exemple de l’orientació sexual, la PSS es centraria en l’estudi d’aquesta no com una característica individual (com ho faria la PSP) sinó pel significat que la heterosexualitat - homosexualitat tenen socialment i la forma de construir aquest significat. Si atenem a l’Interaccionisme Simbòlic, el nostre interès no radicaria tant en què és l’homosexualitat, sinó en què significa l’homosexualitat i ser homosexual en un context concret, és a dir, què interpretació fem d’aquesta en cada context. Estaríem d’acord a l’hora de dir que, en funció del lloc, l’homosexualitat es pot entendre d’una forma o una altra. Per exemple, a les presons, un elevat nombre d’homes i dones mantenen relacions homosexuals i, quan surten de les mateixes, tornen a tenir pràctiques heterosexuals. Això ens mostra que construïm de forma col·lectiva el significat de l’homosexualitat i que aquesta construcció depèn del context particular i de les interaccions que es donen en aquest context concret.

No podem oblidar que els significats no són intrínsecs als objectes, és a dir, que som nosaltres mateixos, en les nostres interaccions amb la resta de la gent, en les nostres pràctiques quotidianes, on dotem als objectes de significats. La interpretació no depèn només de la persona sinó que els significats que utilitzem són producte de les nostres interaccions socials. Per exemple, quan utilitzem termes pejoratius per a referir-nos als homosexuals, contribuïm a construir l’homosexualitat com quelcom anormal. La PSS diria que, l’homosexualitat no és quelcom anormal en essència, sinó que som nosaltres els que, de manera col·lectiva, la convertim en una situació normal o no.

En aquesta línia, les preguntes que ens podríem formular des de la PSS serien les següents: Quines possibilitats d’orientació sexual ens permet aquesta societat on vivim? Què es considera i significa ser heterosexual i homosexual a la nostra societat? Quins criteris es segueixen i s’apliquen per considerar a algú com heterosexual i homosexual? Quines normes socials regulen la nostra orientació sexual i els comportaments que l’acompanyen? Com hem adquirit els significats que determinen que els meus comportaments, pensaments i sentiments siguin adscrits a una categoria o a una altra?

PSICOLOGIA SOCIAL CONSTRUCTIVA

Doncs bé, la PSC sorgeix a partir de la crisi que va sofrir la disciplina als anys 60 – 70 com a resposta alternativa a la forma d’entendre les relacions socials. Potser que us costi una mica diferenciar la PSS de la PSC. Aquesta dificultat radica en que la PSC es basa en la PSS encara que, tal i com apunta Ibáñez, aquesta nova forma d’entendre la disciplina és suficientment sòlida com per a diferenciar-la i separar-la de la PSS. De

totes maneres, recordeu que encara que la base és la mateixa, la PSC recupera i posa el seu èmfasi en la importància del llenguatge i la dimensió sociohistòrica en la construcció de la realitat social.

El construccionisme social el que fa és qüestionar l’essencialisme. L’essencialisme és un punt de vista que defèn que els objectes i les persones posseeixen una natura inherent i essencial susceptible de ser definida i descoberta (com, per exemple, defèn la perspectiva biològica o algunes perspectives de la psicologia, com el conductisme o la psicoanàlisis). El construccionisme, en canvi, qüestiona aquest essencialisme, ja que creu que el món és fruit de processos socials. Per tant, les persones no tenim una natura determinada ni una essència que ens faci ser d’una determinada manera, sinó que les persones i les coses som resultat d’un determinat context social i d’unes determinades pràctiques socials.

En aquest sentit, la PSC, defèn que la realitat no és independent de la forma que tenim de conceptualitzar-la: tots els fenòmens que podem estudiar són construccions socials, construccions socials amb una dimensió cultural e històrica que les fa dependents de les pràctiques socials que les han constituït d’una manera determinada . Això no vol dir que siguin ficticis o inexistents, sinó que tenen una dimensió històrica i que, per tant, no són independents de les pràctiques socials que les han construït com a tal. I és justament d’aquesta forma com es posiciona la PSC davant de qualsevol fenomen social. Com apunta Burr (1987) les diferents concepcions del món, les categories i els conceptes que utilitzem els essers humans són específiques de cada cultura i moment històric. Aquesta perspectiva s’ocupa de l’estudi dels processos a partir dels quals les persones decideixen, expliquen i responen al món en el que viuen. Es canvia la idea de la cognició social o del pensament (que és individual) per la de llenguatge (que és col·lectiva). Per aquesta corrent, no té cap sentit pensar en persona i societat per separat com si fossin dues entitats diferents, sinó que allò que és social i allò que és individual es constitueix (com ja deia la PSS) de manera inextricable: no són dues entitats independents, sinó que ambdues es constitueixen mútuament partint, a més, de la idea que ambdues són productes lingüístics i no tenen més realitat que la que les concedeix el propi llenguatge (aquesta rellevància del llenguatge la treballarem a la tercera unitat de l’assignatura, quan veiem la psicologia discursiva).

Per explicar una mica més aquesta perspectiva, faré referència a Foucault, investigador / filòsof / historiador / pensador crític / etc. fonamental del segle XX i, òbviament, del segle XXI ja que, com véreu, les seves idees encara es mantenen vives i ens proporcionen eines molt útils per a pensar sobre allò que ocorre al nostre voltant. Hi ha gent que diu que els treballs de Foucault provoquen un “abans i un després” en l’estat d’una qüestió ja que, la seva lectura de les coses provocava un trencament i un replantejament dels temes que treballava. Entre altres coses, Foucault es negava a donar quelcom per definitiu i proposava que es repensessin les coses, que es qüestionés tot allò que es donava per definitiu, que es qüestionessin els universals i els discursos totalitzants. Una de les seves propostes va ser justament un procediment de pensament

que es diu problematització. El que pretén la problematització és que tot allò que donem per evident, per inqüestionable... es torni problemàtic, que sigui qüestionat, repensat, interrogat. Problematitzar no és només que quelcom aproblemàtic es torni problemàtic, sinó que requereix també de certa reflexió al voltant del perquè quelcom ha adquirit l’estatus d’evidència inqüestionable i com ha aconseguit instaurar-se com a vertader a la nostra societat. És a dir, allò fonamental de la problematització consisteix en desvelar el procés mitjançant el qual quelcom s’ha constituït com obvi, evident i segur. Problematitzar implica plantejar-se noves preguntes i pensar sobre allò que es constitueix precisament la nostra forma de pensar. Encara que hi ha gent que afirma que Foucault ho qüestionava tot, aquest autor no defèn la idea d’assumir directa i acríticament les postures contràries a allò que és acceptat per tothom, de forma majoritària, sinó que intenta posar en qüestió allò que ja ningú es qüestiona. Una de les coses que qüestionarà serà justament el tema de la sexualitat, i ho farà posant en evidència diferents pràctiques sexuals de manera que es pugui veure com s’ha construït la sexualitat al llarg de la història.

Des d’un punt de vista essencialista, l’homosexualitat ha existit sempre i, en funció del moment històric, s’ha acceptat o no. Com ja hem dit, des d’aquesta vessant essencialista es podria parlar de l’existència d’una natura, d’una essència de la sexualitat que es manté al llarg de la història (i que és la mateixa) però que es representa de forma diferent. Foucault (i també la PSC) dirà que això no és del tot cert sinó que, l’homosexualitat, tal i com la entenem ara, no té res a veure amb allò que existia abans, per exemple, a l’antiga Grècia i que, per tant, no existeix una natura que romangui al llarg de la història, sinó que estem davant de coses diferents. En aquest sentit, si ens remuntem a Grècia, podem veure que l’homosexualitat no estava mal vista. Els polítics, guerrers, filòsofs, etc. eren homosexuals i no ho ocultaven. Era Grècia una societat més permissiva amb els homosexuals? Doncs no ho sabem, però segurament no podem parlar de permissivitat perquè en Grècia l’homosexualitat no era entesa com a la nostra societat, sinó que era una pràctica quotidiana que no tenia les mateixes connotacions que té ara per nosaltres. Si penséssim que Grècia era una societat permissiva, estaríem traslladant a Grècia la nostra forma d’entendre la sexualitat i l’homosexualitat. En el fons, estaríem defenent que la sexualitat si que té una essència que es manté al llarg dels sigles i que, a més, ens permet parlar en els mateixos termes.

Ara, a l’actualitat, podem parlar d’homosexualitat (ja que tenim una forma determinada d’entendre les relacions sexuals amb persones del mateix sexe), però a Grècia, aquestes pràctiques entre homes no es consideraven homosexualitat. Encara que la sexualitat de la qual parlem avui en dia es presenta de manera consistent, és una invenció moderna de la qual no podem explicar la seva evolució perquè només existeix en el marc històric on s’ha produït, s’entén? El que per nosaltres és avui en dia l’homosexualitat, allò que entenem quan parlem i quan la vivim, és el resultat dels discursos de savis (metges, psicòlegs, psicoanalistes, etc.), dels discursos dels diferents poders que s’erigeixen a la nostra societat (poder religiós, poder judicial, poder pedagògic, poder mèdic, etc.) i també del sentit que cadascú li dona a la seva conducta (els plaers que sentim, els

sentiments, els desitjos de cadascú, etc.). Per tant, les pràctiques humanes que avui en dia es materialitzen en la sexualitat són els sabers, els poders i la forma amb la que cadascú es relaciona amb sí mateix.

Com explica Vivien Burr (el llibre de la qual us recomano molt i molt), l’homosexualitat no apareix com a substantiu fins a finals del segle XIX. Fins a aquest moment, no es parlava de homosexuals, sinó només de pràctiques homosexuals. Pot semblar una diferència molt subtil, però no és el mateix parlar de persones que són homosexuals que de persones que tenen pràctiques homosexuals: sembla que el tipus de pràctiques passen a definir allò que la persona és, passant a tenir un efecte important en com es defineix una persona a sí mateixa. A la nostra vida quotidiana tenim moltes pràctiques. Per exemple, ens pot agradar molt la xocolata, però no per això, i identificar-nos com a xocofílics. El fet que certes pràctiques, com per exemple l’homosexualitat, siguin més rellevants que d’altres, com el plaer de menjar xocolata, no és quelcom casual, sinó que hem d’entendre-les (i això és el que fa la PSC) en el marc d’unes determinades relacions de poder i d’un moment històric concret, moment històric on, per exemple, el manteniment de la família tradicional era necessari pels interessos sociohistorics del moment.

Foucault diria que la sexualitat es materialitza en els cossos, que no existeix de forma natural, que no es correspon amb el sexe (home / dona) sinó que és una manera de ser que s’incorpora en el nostre cos sexuat a mesura que adoptem unes formes de viure’l, de parlar d’això, d’actuar amb els altres i amb nosaltres mateixos i que caracteritzen, òbviament, a la cultura i al moment històric en el que vivim. Per tant, Foucault, i també la PSC, no es preguntaria tant per les causes de l’homosexualitat – heterosexualitat, o si aquestes causes es troben a l’individu o en la societat, sinó que intentaria veure com hem arribat a dividir i classificar a les persones en aquestes categories (homosexual – heterosexual).

En aquest sentit, i des d’aquesta perspectiva, ens faríem preguntes com: Com hem arribat a establir l’heterosexualitat com a normal? Com ha arribat l’homosexualitat a ser una pràctica minoritària? Per què l’orientació sexual s’erigeix com quelcom rellevant a la vida d’una persona i a l’hora d’adoptar una posició a la societat? Per què és important preguntar per l’orientació sexual d’una persona a l’actualitat? Com s’ha construït el discurs legitimador al voltant de l’heterosexualitat? De la mateixa manera, es preocuparíem per a veure els efectes que té aquesta categorització a la nostra vida quotidiana i els usos que es fan d’aquesta. La idea seria preguntar-nos pel següent: Per què creiem necessari distingir a les persones en funció de la seva orientació sexual? Quins efectes pot tenir el fet de dir que una persona és homosexual o heterosexual? Quins efectes té aquest l’ús d’aquestes categories en la construcció d’una identitat homosexual – heterosexual com a tal? Com veieu, són preguntes suggerents que allò que intenten és repensar les coses que es donen per evidents. La PSC, com hem vist de la mà de Foucault, es pregunta per aquest tipus de coses i emfatitza que la mateixa noció

d’homosexualitat és una construcció social resultat d’una sèrie d’interessos socohistòrics i d’unes relacions de poder concretes.

Recordeu que a la presentació de l’activitat us vaig passar un petit resum d’algunes idees de la Vivien Burr. No oblideu fer-li una ullada per a entendre millor aquesta perspectiva, d’acord?

Ja per acabar amb aquest missatge tant llarg, us volia deixar clar que, com ja us he dit al debat, en cap moment he fet referència que una perspectiva tingui més raó que l’altra, sinó que les perspectives són formes diferents d’entendre un mateix fenomen en funció de la perspectiva que adoptem com a marc de referència. L’equip de consultors té les seves preferències respecte a quina perspectiva de la psicologia social ens ofereix explicacions més adients sobre la realitat social. Nosaltres ens apropem més bé a la perspectiva socioconstruccionista, com veureu al llarg del semestre, ja que pensem que per entendre qualsevol fenomen psicològic, social i psicosocial, és fonamental atendre a la realitat social on emergeix i als significats col·lectius que es generen al seu voltant. Però això no significa que vosaltres acabeu pensant el mateix. Nosaltres no us demanem que us posicioneu, ni que esteu d’acord amb nosaltres, sinó que allò que us demanem és que entengueu les tres perspectives, que sapigueu diferenciar-les i aplicar-les i que comprengueu les implicacions i efectes que té donar una explicació o una altra. És possible que a vosaltres us agradi més una perspectiva o una altra com a nosaltres, però el més important és que esteu per damunt de les vostres preferències i que entengueu cadascuna d’elles, val? Nosaltres emfatitzarem molt en totes elles, ja que ens interessa que entengueu tant els conceptes i perspectives més tradicionals com aquelles més innovadores i actuals, d’acord?

Espero que aquest missatge us hagi ajudat a acabar d’entendre una mica millor les diferències entre perspectives. Amb aquests elements, podem tornar al debat per a continuar debatent sobre les actituds, val? Per suposat, si quedés qualsevol dubte sobre les perspectives, el nostre fòrum resta obert per oferir aclariments.

APORTACIÓ DE LA TUTORA AL DEBAT

En segon lloc, vull fer una petita matisació al voltant de les perspectives psicosocials en el sentit que apunta el Salvador. Fixeu-vos en els tres missatges que ha enviat perquè donen pistes molt bones sobre com hem d’introduir el tema de la importància del context sociohistòric per a entendre els processos psicosocials (i bé, també els processos psicològics) així com què ens permeten les perspectives que estem treballant. Efectivament, les coses (en aquest cas, el vídeo) no està fet des d’una perspectiva concreta ni tampoc les perspectives influeixen en els processos que anem a estudiar. Les perspectives de la psicologia social són com unes ulleres que ens permeten abordar els

fenòmens i processos socials i donar-les alguna mena d’explicació. Com diu el company, la PSP, la PSS i la PSC ens ofereixen diferents maneres d’entendre i explicar, en aquest cas, les actituds, però això no vol dir que el concepte actitud pertany a una perspectiva i no a una altra. Com us vaig comentar en un missatge previ, cada perspectiva es fa unes preguntes i ens ofereix unes explicacions sobre les actituds (però també sobre les emocions, sobre la personalitat-identitat, sobre la influència social i la submissió, sobre l’empatia, etc.) És a dir, les perspectives no són fenòmens socials sinó formes d’abordar i donar sentit a aquest fenòmens socials.

Al llarg del curs veurem que dins de cada perspectiva hi ha una sèrie de teories. Però, fins i tot, aquesta ubicació de teories dins de les perspectives és una classificació construïda. És a dir, que si diem que la psicoanàlisi o les teories de l’aprenentatge social pertanyen a la psicologia social psicològica, això no vol dir que els diferents autors que han treballat aquestes teories es reconeixen com PSP. Les perspectives de la psicologia social són més bé una forma de classificació que ens permet aglutinar teories que mantenen algunes característiques similars, en el sentit de la mena de preguntes que es fan i del tipus de respostes que plantegen, d’acord?

Sobre el vídeo, doncs més enllà de la sorpresa o no que ens hagi pogut generar, jo crec que heu apuntat aspectes molt interessants. He parlat de socialització primària, d’aprenentatge i també de com hem de prendre amb cura les explicacions que donem per no responsabilitzar únicament als nens de les seves respostes. Crec que aquest vídeo és un exemple excel·lent de com a la nostra vida quotidiana es posen en joc un munt de processos psicosocials; per exemple, alguns de vosaltres heu parlat d’influència i submissió. Però, davant de què? Voleu dir que els nens són més influenciables que els adults? I què hauria passat si féssim aquest “experiment” amb adults? Sobre la influència i la submissió parlarem a la quarta unitat de l’assignatura, però el que us puc dir ara és que mentre que la PSP diria que hi ha persones més influenciables que altres, la PSS i la PSC ens remetran al context social i als significats presents en cada interacció per explicar com es dona la influència (és la mateixa influència la que es pot donar en context laboral amb el teu cap que amb el teu grup d’amics?)

També heu parlat de com us ha sorprès que els propis nens ens rebutgin a sí mateixos. Sota el meu punt de vista, i en termes psicosocials, més que parlar de rebuig parlaria de categories socials. De fet, alguns de vosaltres heu parlat de prejudicis i, con veurem a la següent unitat, aquest concepte està molt vinculat al concepte de categories socials. Sobre aquests conceptes també treballarem més a la segona unitat, però ja us avanço que potser de la seva mà trobem explicacions més adients sobre el que passa amb aquests nens. Fixeu-vos que tota l’estona es pregunta als nens per la ubicació dels ninos en categories socials (bo-dolent, bonic-lleig) al temps que aquesta ubicació també està posant en joc una autocategorització pròpia (és a dir, que el que diuen no només parla dels ninos, sinó també de com es veuen així mateixos dins d’aquestes categories). Sobre això, m’agradaria fer un parell de comentaris:

En primer lloc, i en la línia d’allò que heu apuntat alguns de vosaltres, jo crec que efectivament hem de tenir present el context sociohistòric per a entendre perquè passa tot això. Jo també crec que si aquest experiment s’hagués realitzat a Espanya o Catalunya, la resposta hagués estat molt similar, però potser amb alguna matisació. A Mèxic ha hagut històricament una reivindicació pels drets dels indígenes (com en altres llocs del món) i, per tant, el joc de les categories de color de la pel i/o raça (blanc i cafè) ens remet a ciutadans d’un mateix país. Però allò interessant és veure com es construeix la vinculació entre la maldat i el ser “moreno” (o negre, si parléssim dels Estats Units). No tinc clar si a Catalunya, per exemple, passaria el mateix. És a dir, que no sé si en realitat en Catalunya o en Espanya existeix aquesta vinculació tant forta o, potser seria necessari remetre a unes altres categories (per exemple, la d’immigrant o, específicament, la dels romanesos o els marroquins) perquè es posessin en joc aquests processos. El que vull dir és que potser les categories socials no són completament transferibles i, de la mateixa manera que reconeixem el context sociohistòric com quelcom important per entendre el que passa al vídeo, també hem de tenir en compte les especificitats de cada context, ja que ens donen pistes de com s’han construït les relacions entre categories, en aquest cas, entre categories que ens remeten a la raça.

Per una altra banda, crec que en els nens (específicament, els de pell morena) es dona un prejudici sociocèntric. Com veurem a la següent unitat, de vegades el prejudici favorable cap al propi grup ve mediatitzat per un procés de valoració social d’aquest i, en aquesta valoració intervé la preferència que es té per el exogrup (és a dir, el grup dels blancs). Quan la preferència es dona per un exogrup dominant (com en aquest cas) s’anomena prejudici sociocèntric (davant del prejudici etnocèntric, que és el favoritisme cap al propi grup). Els nens de color admiren les característiques i atribucions que es fan del grup dels blancs, i per això s’identifiquen amb aquesta categoria. Si us sembla bé, podem reprendre aquest concepte a la propera unitat.

I ja per acabar (i també per acabar el debat, que finalitza demà) us animo a reprendre la qüestió de com es posicionaríem les perspectives davant d’aquestes actituds socials i polítiques. Se que alguns ho heu intentat, però us animo a que sigueu una mica més concisos posant exemples. Per exemple, encara hi ha gent que diu que la PSP es fixa en aspectes genètics... i hem vist que això no és del tot correcte. Vinga, intentem matisar una mica més sobre això, us sembla bé?

Preguntes per a respondre en la PAC.

Sembla que poc a poc les coses es van tornant una mica més clares, oi? Crec que l’explicació que ha donat és molt encertada. On està la dimensió social de la recerca de la doctora Chiao? Potser que no estigui enlloc? Té en compte realment allò social en les seves reflexions sobre les actituds de dominància social? No perdeu de vista aquesta idea.

Per una altra banda, seria també interessant pensar quines implicacions i efectes té entendre les actituds socials i polítiques d’aquesta manera (és a dir, com explica la doctora Chiao i el seu grup de col·laboració) Si ubiquem l’actitud davant la dominació social dins de les persones, quins efectes té tot això? És a dir, quins efectes té dir que hi ha persones que prefereixen tenir una jerarquia o que són més submises a la dominació dels altres? La dominància social i el desig d’igualtat, són realment qüestions individuals o, al contrari, són més bé qüestions socials i/o col·lectives?

A partir d’aquí, algú s’animaria a plantejar com les tres perspectives de la psicologia social (PSP, PSS i PSC) entendrien on s’ubiquen les actituds? És a dir, on creuen les tres perspectives que s’allotgen les nostres actituds socials?

Responent a la pregunta formulada per la Mamen de si a partir d’aquí, algú s’animaria a plantejar com les tres perspectives de la psicologia social (PSP, PSS i PSC) entendrien on s’ubiquen les actituds? És a dir, on creuen les tres perspectives que s’allotgen les nostres actituds socials?

Pel que fa a la PSP:Situa la raó del nostre comportament i actitud social al cervell, es basa en la genètica. La PSP dona més importància a l’individu que a la societat. Es considera que l’individu té una actitud interna –biològica- que és pot desenvolupar depenen de les circumstancies socioculturals del seu entorn. L’article que debatim, mostra com hi ha una predeterminació a la base genètica que afecta els comportaments.

Pel que fa a la PSS:Considera que l’actitud dels individus  es va forjant únicament per l'entorn on es desenvolupa la persona. I és aquest entorn el que determina l’actitud de l’individu. L’individu forma el seu pensament a base de les vivències i estímuls del seu entorn. De manera figurativa podem considerar que la societat construeix a l’individu.

Pel que fa a la PSC:Considera que hi ha una part de les actituds preestablertes i una altra part d’actituds construïdes a base d’experiències de l’entorn on ens desenvolupem com a individus. És un mix de les dues anteriors, estableix que  una part d’aquesta actituds és  genètica i que l’altra es desenvolupa segons les experiències individuals dels individus.

----------------Bones Gemma y companys,

Seguint el debat intentaré donar la meva visió d’on s’ubiquen les actituds en la PSP, la PSC i la PSC.

La PSP dona importància a l’individu com a tal i no com a mera part de la societat, tot i que té en compte la influencia de la societat en el seu procés de desenvolupament com a subjecte. Les actituds socials es trobarien doncs en l’individu i seria la societat la que faria desenvolupar-les.

En la PSS aquestes actituds vindrien donades per la interacció dins la mateixa societat

(entre les persones i el context social) .

La PSC no fa distinció entre societat i individu sinó que la societat es construeix i ho fa a través del llenguatge. Anirem construint doncs aquestes actituds socials a mesura que anem adquirint i utilitzant el llenguatge.

Què en penseu?

-------------------------------------Reflexio tutora

La majoria de vosaltres ha respòs correctament a la primera pregunta. Efectivament, segons la investigadora Joan Y. Chiao i el seu equip de col·laboradors, les actituds socials i polítiques es troben al cervell. Per tant, donen una explicació més de caire biològic neurològic.

Sobre quina perspectiva de la psicologia social s’aproparia més a el que diu l’article, doncs hem de seguir discutint una mica. Sembla que hi ha dubtes sobre si es la PSP o la PSS la perspectiva més propera. En primer lloc, matisar que aquest article no està escrit des de cap perspectiva. És a dir, que la Joan Y. Chiao no adopta una perspectiva o una altra. Som nosaltres, amb les ulleres de la psicologia social, que estem intentant esbrinar, a partir dels postulats de cada perspectiva, quina podria tenir més coses en comú, d’acord? Per continuar debatent, us comento unes quantes coses sobre la mirada psicosocial i les perspectives.

Com hem començat a veure a partir de la lectura del mòdul, dins de la psicologia social (i de la psicologia en general) existeixen diferents maneres d’entendre a l’individu (diferents formes d’interpretar el que fa, el que li succeeix, els seus comportaments, etc.) En aquest sentit, a diferència de les ciències naturals on cada nou descobriment s’afegeix als coneixements anteriors fent-los més complerts, dins de la psicologia ha succeït que certs autors i psicòlegs han anant proposant enfocaments diferents. Això significa que dins de la psicologia existeixen diferents maneres per a explicar tant a l’individu com el que l’envolta. I això significa que una nova orientació o perspectiva no necessàriament és una evolució de les perspectives anteriors, sinó que pot suposar un trencament total i una proposta completament alternativa per a explicar-nos els diferents fenòmens. Així, per exemple, en psicologia clínica, els psicoanalistes i els psicòlegs cognitius busquen les causes (i la solució) dels problemes dels pacients en aspectes completament diferents. Bé, doncs dins de la psicologia social succeeix el mateix.

A l’hora de pensar en quina perspectiva o disciplina podem situar un text, una explicació o un anàlisi és útil plantejar-nos quina pregunta està responent l’autor del text, o quina pregunta de fons guia el seu plantejament. I és que la diferència entre les disciplines/perspectives no es troba en que donin respostes diferents a les mateixes preguntes, sinó en el fet que cada una d’elles es fa preguntes diferents. Així, totes elles poden parlar de qualsevol fenomen, ja sigui les actituds, emocions, l’agressivitat, la

infidelitat, l’aprenentatge, les addiccions, etc., però cada una d’elles es farà preguntes diferents davant de cada un d’aquests fenòmens. Això serà molt important quan intentem entendre com abordaria la PSP, la PSS i la PSC la qüestió de les actituds socials i polítiques, però també a l’hora de pensar què és un enfocament que es pot englobar dins de la Psicologia Social. D’alguna manera, podríem dir que les perspectives són com unes “ulleres” que ens podem posar per a interpretar la realitat social. Segons quines ens posem veurem unes coses o altres, ja que cada perspectiva ens obliga a prestar atenció a aspectes diferents dels fenòmens.

Així doncs, d’entrada podem dir que els temes no pertanyen a les disciplines/perspectives sinó que hi pertanyen les aproximacions a aquests temes. Per exemple, l’agressivitat pot ser un tema tractat des de la Psicologia Social, però també d’altres perspectives. Un científic que estudiï el famós gen de l’agressivitat estarà abordant aquest fenomen, però no des d’una perspectiva psicosocial. En canvi, una persona que estudiï la influència que té l’entorn familiar sobre el comportament de les persones a l’hora de respondre davant d’una adversitat d’una forma agressiva, sí que tindrà una aproximació que es pot identificar com a Psicologia social (en aquest cas, més específicament, seria un enfocament englobat a la Psicologia Social Psicològica o PSP).

De forma majoritària, heu ubicat l’explicació de la Joan Y. Chiao en la PSP, encara que alguns companys veuen alguns components de la PSS. Però, per poder considerar una aproximació dins de la psicologia social cal que la seva pregunta de partida englobi tant la dimensió individual com la dimensió social. Succeeix això en aquest article? On veieu vosaltres aquesta dimensió individual/social?

Vinga, continuem debatent a veure si podem resoldre aquesta qüestió!!

Relexió salvador

Hola a tothom, després dels aclariments de la Mamen, m’he tornat a llegir l’article de David Bueno, i la veritat és que ara ho veig tot una mica diferent que abans. Em costa molt trobar la dimensió social en el punt de partida de la investigació de la doctora Chiao. La recerca en qüestió es centra en trobar la relació entre la empatia i la orientació de dominància social. Tots dos fenòmens se'ns presenten com a característiques intrínsiques de l’individu. Tot i que l’article no nega explícitament la possibilitat de que aquestes característiques siguin afectades per motius socials externs a l’individu, la investigació no s’endinsa en quins son aquests motius. És a dir, Chiao no considera quins són els factors socials i culturals concrets que interactuen amb l’individu i que resulten en un cert grau d’orientació de dominància social, sinó que més aviat busca correlar les causes d’aquesta amb factors biològics. La seva pregunta inicial

doncs no és “quins factors socials tenen a veure amb la orientació de dominància social”, sinó “quins factors individuals tenen a veure amb la orientació de dominància social”.Per tant, si he de decidir quina perspectiva de la psicologia social és més propera a la recerca de Chiao, l’orientació cognitiva dintre de la PSP trobo que és el que més s’hi apropa. Si Chiao estengués el seu estudi per veure quins factors externs poden influir sobre la empatia i com, llavors estaríem parlant de sociocognitivisme pròpiament. Vist tot des d’aquest (renovat) punt de vista, m’ha cridat l’atenció el passatge de l’article on es diu que “...entre les cultures humanes, l’orientació de dominància social és una característica estable que permet predir una àmplia gamma d’actituds socials i polítiques.”Espero que no estigui entenent malament aquesta frase, però si vol dir que l’orientació de dominància social és una característica que no es veu afectada pels diferents contexts culturals, aquí mateix tindríem la confirmació de que no s’assembla gens a la visió de la PSS.

Després dels aclariments de la Mamen i seguint amb el debat...

Per poder considerar una aproximació dins de la psicologia social cal que la seva pregunta de partida englobi tant la dimensió individual com la dimensió social. Succeeix això en aquest article? on veiem aquesta dimensió individual/social?

La recerca de la doctora Chiao es centra en trobar la relació entre la empatia i la orientació de dominància social, els dos fenòmens es consideren en l’estudi intrínseques de l’individu. Tot i que l’article no nega explícitament la possibilitat de que aquestes característiques siguin afectades per motius socials externs a l’individu. Aquí i tal com també comenta l’Antoni Ruiz-Peinado és on s’obre l’escletxa de la interpretació segons la perspectiva de la PSS, tal com jo argumento en la meva anterior intervenció. Però la investigació no especifica, quins son aquests motius, Chiao no estudia quins són els factors socials i culturals concrets que interactuen amb l’individu i que resulten en un cert grau d’orientació de dominància social.

L’estudi es limita a l’estudi del factor biològics. Així per deduir la resposta hem de veure quines són les preguntes de Chiao: Tal com exposa el company Salva, la pregunta no és “quins factors socials tenen a veure amb la orientació de dominància social”, sinó “quins factors individuals tenen a veure amb la orientació de dominància social”.

En conseqüència la perspectiva de la psicologia social és més propera a l’estudi de Chiao i després de valorar les aportacions de tots els companys al Debat fins al moment,

passo a considerar que és la PSP. Fonamento aquesta nova elecció en que la metodologia que s'utilitza en la investigació, la ressonància magnètica funcional és clarament de la psicologia social psicològica, que s’experimenta en un laboratori característiques de la PSP també, i junt amb que l'objecte d'estudi és l'individu i la seva base biològica i, a més, els fenòmens socials de l’empatia i la organització social, característiques determinants de la PSP.------------------------------------------