dossier competències parentals

Competències parentals per a famílies en risc social per Daniel Cañero

1

Objectius:

• Dotar de coneixements bàsics, teòrics i especialment pràctics, relacionats amb les actituds parentals positives, facilitant el coneixement de tècniques especifiques d’intervenció. • Difondre els principis bàsics sobre la parentalitat positiva en el context de la Recomanació del Consell d’Europa. • Analitzar models d’intervenció psicosocial amb les persones que exerceixin responsabilitats parentals.

Dates: 30 de juny i dia 7 de juliol Horari: de 15 a 18h DOCENT: Daniel Cañero, psicòleg i psicoanalista. Actualment treballa a consulta privada a L'Hospitalet de Llobregat. Ha treballat a l'equip tècnic del Centre d'Acollida i Urgències Infantils Josep Pallach (CAUI) de Barcelona i a l'EAIA de L'Hospitalet de Llobregat. També ha treballat com a educador a Centre Educatius de Justícia Juvenil de la Generalitat de Catalunya i com a psicòleg al centre obert Nou Quitxalles a L'Hospitalet de Llobregat. És docent de la Fundació Pere Tarrés des del 2005. CONTACTE: [email protected] / www.lhpsicoanalisi.com


2

Índex de continguts del curs

1. Introducció a la parentalitat positiva ........................................................................................ 3

1.1 Definició i principis .............................................................................................................. 3

1.2 La parentalitat positiva en el marc de la protecció al menor ............................................. 5

1.3 Bases biològiques, psicològiques i socials de la parentalitat positiva ................................. 7

2. Recolzament per la parentalitat positiva .................................................................................. 8

2.1 Models d’educació .............................................................................................................. 8

2.3 Capacitats i habilitats parentals ........................................................................................ 10

2.4 Situacions comunes de conflicte intrafamiliar ................................................................. 13

3. Vulnerabilitat i resiliència del menor ...................................................................................... 14

3.1 Com garantir en menors que han sofert parentalitat negativa una maduresa sana ........ 14

3.2 Resiliència del menor ........................................................................................................ 16

3.3 Resiliència parental i familiar ............................................................................................ 18

Bibliografía .................................................................................................................................. 20

Annexos ....................................................................................................................................... 21


3

1. Introducció a la parentalitat positiva

1.1 Definició i principis

Els infants comencen amant els seus pares

quan han crescut, els jutgen i, algunes vegades, fins i tot els perdonen.

Oscar Wilde

En els últims anys la família ha adquirit una dimensió pública en relació a la formació dels futurs ciutadans que conviuran en un món cada cop més canviant, globalitzat i multicultural. Aquesta funció tan imprescindible de la família ha portat al Parlament Europeu i al Consell d’Europa a formular algunes indicacions als Estats Membres perquè donin recolzament a les famílies.

Fins ara es pensava que l’únic recolzament que es podia donar a la família era a nivell econòmic i és cert, que no disposar de suficients ingressos al nucli familiar constitueix un factor d’estrès que pot provocar disfuncions a la família, però clarament no és l’únic.

En l’actualitat, els pares i les mares sovint expressen les dificultats que tenen per fer-se càrrec de les dificultats del quotidià. Si afegim que aquests pares potser no han disposat de models familiars òptims que els han permès adaptar-se a la realitat actual ens trobem amb estils educatius que no encaixen en la demanda actual que es fa als infants. A més es coneix que la parentalitat viscuda com a positiva influeix clarament en la salut psíquica futura d’aquests infants.

Entenem per parentalitat positiva el conjunt de conductes parentals que ofereixen benestar als infants i faciliten positivament el seu desenvolupament integral des d’una perspectiva de cura, afecte, protecció, seguretat personal i no violència. Com veieu la cura de les criatures no ha estat mai històricament tan observada i tinguda en compte.

Els professionals que treballen en l’àmbit d’infància en risc social sovint es troben amb dificultats en el moment d’intervenir sobre pautes educatives i sobre estructures familiars sobre les quals no hi ha cap consciència de disfuncionalitat. És per aquest motiu que no es tracta de “corregir” els funcionaments familiars sinó d’oferir recursos perquè puguin viure les relacions familiars amb menys tensions.


4

Totes les famílies felices s’assemblen entre elles;

les infelices són desgraciades cadascuna a la seva manera.

Lleó Tolstoi

Seguint la cita de Tolstoi, les famílies amb més dificultats solen tenir dificultats en el moment de reconèixer quines són exactament les necessitats dels infants al llarg de les diferents etapes evolutives. També ens podem trobar amb famílies amb un nivell molt baix d’autoestima i que això els dificulti potenciar-la en els seus fills/es.

Ja han quedat lluny els temps en què la família era una estructura unidireccional i autoritària, en la majoria de casos els progenitors saben que han d’escoltar els seus fills/es, però ¿com es fa això d’escoltar? L’escolta activa i l’empatia són recursos totalment necessaris que no sempre emergeixen de manera innata en les persones i que s’han d’educar.

De la mateixa manera, també han quedat lluny aquells temps en què les emocions i els sentiments s’havien de guardar per por a mostrar les debilitats, està comprovat que, les famílies que més paraules tenen per expressar els seus sentiments i emocions, més probabilitats tenen de resoldre els seus conflictes i les complicacions sense arribar a la violència. En molts casos, ja amb fills més grans, la resolució pacífica de conflictes passarà per la capacitat de negociar i obtenir acords per part dels fills i dels pares.

Finalment, com a tota organització amb un objectiu comú, la família necessita de certa organització en el quotidià: horaris, tasques, límits i finalment disciplina perquè els infants puguin en el futur autoregular la seva pròpia conducta sense necessitat d’uns pares o mares que els hagin de recordar.

En el moment de crisi actual, on l’Estat del Benestar s’està fragmentant i ensorrant, són les famílies de nou les protagonistes i les que poden assegurar a més llarg termini les habilitats necessàries perquè els infants visquin feliços i es puguin adaptar a les realitats canviants de la societat líquida. No per tenir un piano, un ja es converteix immediatament en pianista, de la mateixa manera, tenir fills no et converteix automàticament en pares. És per aquest motiu que el treball de competències parentals en el context actual és la única garantia per poder empoderar a les famílies en risc social per poder-se fer càrrec de les seves criatures en les millors condicions i fer d’aquesta manera una inversió de futur que els permeti sortir dels cicles intergeneracionals de transmissió de la pobresa, negligència o maltractament que tantes vegades hem vist en els casos que treballem.


5

1.2 La parentalitat positiva en el marc de la protecció al menor

La parentalitat positiva no l’hem de pensar només en el marc del vincle entre els progenitors i l’infant, sinó a través d’un model ecològic que doni sentit a tot el procés. Las tasca de ser pares no s’exerceix en un buit, ni depèn exclusivament de les característiques dels progenitors. S’exerceix dins un espai ecològic en el que la qualitat depèn de tres tipus de factors:

• Context psicosocial on viu la família. • Les necessitats evolutives dels infants. • Les capacitats dels pares i mares per exercir una parentalitat positiva.

De tal manera per poder entendre i valorar com s'està duent aquesta tasca en contextos de risc social hem de tenir en compte aquests aspectes que contemplen tan condicions exteriors com de l'interior de la família. En relació al context psicosocial, ens referim a aquelles condicions de l'entorn familiar que poden resultar tòxiques o de risc per a les famílies o que pel contrari poden ser protectores per un bon funcionament del nucli familiar. Dins el context psicosocial dels infants trobarem factors de risc i factors de protecció que poden donar suport o dificultar el desenvolupament de les habilitats i capacitats parentals. A continuació us adjuntem un quadre resum dels Factors de Risc i Factors de Protecció relacionats amb l'espai ecològic del qual depèn el desenvolupament de la parentalitat positiva.


6

S'ha de tenir en compte que a major quantitat de factors de risc en un espai ecològic determinat, més probabilitats tenim de que les famílies desviïn les seves energies mentals i físiques cap a d'altres motivacions (com les dificultats socioeconòmiques o tractaments de consums de tòxics o de salut mental) que competeixen directament amb la tasca educativa cap els fills/es. Dins les necessitats concretes dels infants, existeixen diferents períodes crítics (0-3 anys i l'adolescència), dificultats concretes durant l'embaràs (malformacions, síndrome d'alcoholisme fetal...) o posteriors com retard mental, trastorns del desenvolupament, hiperactivitat o dificultats en els aprenentatges poden incrementar la vulnerabilitat dels menors i ampliar-se les necessitats educatives que requereixen. Per últim les capacitats parentals i habilitats parentals per a la criança i l'educació dels infants modelen poderosament les conductes de parentalitat positiva. En contextos de risc és fàcil trobar pares i mares amb escasses capacitats d'observació i reflexió, rígids a l'hora d'aplicar pautes educatives, amb nul·les expectatives vers els futur dels infants o molt centrats en les seves necessitats (per exemple prioritzar una parella maltractant que la cura dels infants), per sobre de les dels menors.


7

Tot i això els tres factors abans mencionats en el marc de parentalitat positiva en l'àmbit de protecció, interactuen constantment. Així doncs, per exemple, viure amb una certa precarietat econòmica, juntament amb la sobrecàrrega de la monoparentalitat, un baix nivell educatiu o viure en barris violents, per exemple dificulta les tasques parentals.

1.3 Bases biològiques, psicològiques i socials de la parentalitat positiva

Seguint al neuropsiquiatra Jorge Barudy, el paper dels bons tractes són bàsics el desenvolupament sa dels infants i pel desenvolupament de les capacitats resilients. L'estructura i el funcionament cerebral estan íntimament relacionats i modelats per les experiències interpersonals. Quan els infants neixen en contextos de bons tractes i els adults referents no tenen les capacitats suficients per demostrar l'afecte, estimular-los i educar-los, els infants presentaran més dificultats per desenvolupar un aferrament segur i inclús es poden arribar a desenvolupar trastorns de la organització cerebral per absències de cures, estimulació i afecte. L'absència de contacte físics i estímuls pertorben els processos de maduració i organització cerebral i del sistema nerviós. En concret si el bebè no és suficientment acariciat, si només se l'agafa en braços de tant en tant i no se'l bressola, no es produeix per exemple l'estimulació vestibular necessària per estimular les interconnexions neuronals i els procés de mielinització. A vegades tendim a pensar que el maltractament físic o d'altres abusos tenen conseqüències devastadores pel desenvolupament de l'infant i és ben cert, però seguint a Barudy al 2007: la negligència afectiva és una de les formes més destructores de maltractament infantil. Per altra banda, la falta d'afecte i empatia parental, així com una sobrexitació producte d'agressions i d'estrés altera el desenvolupament del sistema límbic conegut també com a cervell emocional. La falta d'afecte acaba provocant que el funcionament de les xarxes neuronals del sistema límbic i les connexions amb d'altres zones del neocòrtex són imprecises i inestables. Això pot provocar conseqüències greus com trastorns de les capacitats sensorials, dificultats en el reconeixement i maneig de les emocions, un excés de memòries emocionals traumàtiques, trastorns de la empatia i de regulació de la gana. En concret, segons Barudy i Dartagnan, l'absència de contacte física, tendresa i cures parentals adequades pot arribar a alterar les àrees del còrtex prefrontal que tenen un període sensible entre els 10 i els 18 mesos. Això implica una manca d'equilibri entre el cervell emocional i el còrtex. Aquest fet pot donar com a conseqüències: trastorns de la modulació emocional a través de la reflexió i el pensament, alteracions alhora de fer projeccions de futur i manifestar verbalment les experiències; trastorns en les representacions de les relacions afectives i socials i més tendència a "passatges a l'acte" a través d'agressions per exemple. Tot plegat, provoca dificultats futures en el maneig de les frustracions. Des d'un punt de vist social, se sap que una parentalitat no positiva pot influir en el futur dels infants. Un mal comportament que no remet en nens petits pot ser predictiu de trastorns de conducta o de conductes agressives i que durant l'adolescència es donin conductes violentes i/o delictives. També poden aparèixer conductes de risc com pràctiques sexuals sense protecció en etapes posterior del seu desenvolupament. En la mateixa línia, tenir problemes de comportament durant l'adolescència també està associat a menys probabilitats de tenir en


8

propietat un habitatge als 30 anys o més probabilitat de tenir parella amb baix nivell educatiu i desocupada als 30 anys.1

2. Recolzament per la parentalitat positiva

2.1 Models d’educació

Dins els contextos d'infància social en risc sempre és important avaluar quins models educatius i de criança es donen en les famílies. Els models educatius de criança es vinculen amb saber respondre a les demandes de cura de l'infant, a protegir-lo i educar-lo. Són el resultat de complexes processos d'aprenentatge que es realitzen en les famílies d'orígen i també en les xarxes socials primàries que estan influïdes per la cultura i les condicions socials de les persones. Es transmeten de generació en generació de manera conscient i inconscient com a fenòmens propis de la cultura familiar. Inclouen les formes de percebre i comprendre les necessitats dels infants això com la manera de satisfer aquestes necessitats i maneres de protegir-lo i educar-ho.

A continuació us adjuntem un model d'observació i anàlisi de models de criança del programa "Manual de Apoyo para la Formación en Competencias Parentales - Programa Abriendo Caminos".

1 Fergusson DM, Horwood LJ, Lynskey M. The childhoods of multiple problem adolescents: A 15-year longitudinal study. J Child Psychol Psychiatry. 1994;35:1123-1140. Broidy LM, Nagin DS, Tremblay RE, Bates JE, Brame B, Dodge KA et al. Developmental trajectories of childhood disruptive behaviors and adolescent delinquency: A six-site, crossnational study. Dev Psychol. 2003;39:222-245. Ermisch J. Does a ‘teen-birth’ have longer-term impacts on the mother? Suggestive evidence from the British household panel survey. Institute for Social and Economic Research, 2003. Deputies. Pevalin DJ. Outcomes in childhood and adulthood by mother’s age: evidence from the 1970 British cohort study. Institute for Social and Economic Research, 2003.


9

Davant les respostes a aquestes observacions, és important prestar atenció a les alternatives als dos pols: Siempre-Generalmente i Raramente-Nunca. Aquest ítems ens poden donar informació important dels models de criança i educatius dins el marc familiar.

Els models educatius de criança són expressions de la cultura familiar en la que poden estar avalats i justificats alguns tipus de maltractaments i negligència. És el cas del que Alice Miller, psicoanalista polaca, anomena "pedagogia negra" (schwarze Pädagogik). La "pedagogia negra" inclou qualsevol forma de càstig físic emparat en la creença de que els infants són éssers humans a domesticar i per tant exercir força física quedaria justificat. És comú trobar casos de "pedagogia negra" en infants nouvinguts i provinents d'altres cultures.

A grans trets podem trobar models de criança i d'educació autoritaris, permissius, sobreprotectors o democràtics.

Dins els models educatius de criança podem trobar que certes incompetències parentales s'han naturalitzar i s'han justificat a partir d'aquests models.

2.2 Tipus de competències parentals


10

Seguint les definicions proposades per Barudy i Dantagnan (2007), les competències parentals corresponen a la definició de les capacitats pràctiques dels pares per tenir cura, protegir i educar als seus fills, assegurant-los un desenvolupament sa.

En aquest sentit les competències parentals estan associades a la parentalitat social, per aquest motiu les competències parentals poden ser desenvolupades per adults significatius encara que aquests no siguin els progenitors biològics dels infants.

D’aquesta manera, les competències parentals s’associen amb la parentalitat social i es diferencien de la parentalitat biològica. En molts casos els pares poden assumir la parentalitat social com una extensió de la biològica. No obstant hi ha pares que, tot i haver engendrat els seus fills, posseeixen incompetències parentals que provoquen carències i dany als infants. Tot i les complexes conseqüències que poden provocar les incompetències parentals en els infants, aquests poden compensades a través d’altres figues significatives, responsables d’una parentalitat social que procura satisfer d’una manera integral les necessitats dels infants.

Dins el camp de les competències parentals, cal distingir entre capacitats parentals i habilitats parentals.

2.3 Capacitats i habilitats parentals

Les capacitats parentals es conformen a partir de l’articulació de factors biològics i hereditaris i la seva interacció amb les experiències vitals i el context sociocultural de desenvolupament dels progenitors o cuidadors de l’infant.

a) La capacitat d’aferrament: Té relació amb els recursos emotius, cognitius i conductuals que tenen els pares o cuidadors per aferrar-se als infants i respondre a les seves necessitats. La teoria de l’aferrament (apego o attachment) ha posat de manifest que durant els primers anys de vida, la proximitat de l’infant amb els seus progenitors o cuidadors constitueix una font de recursos molt significativa en funció de la seva vida futura.

b) La empatia: Està relacionada amb la capacitat dels pares de sintonitzar amb el món intern dels seus fills, reconéixer les manifestacions emocionals i gestuals que indiquen certs estats d’ànim i necessitats, el que afavoreix el desenvolupament de mecanismes de resposta adequats a les necessitats dels infants.

c) Els models de criança: Són models culturals, en bona part inconscients que es transmeten de generació en generació i que tenen relació amb els processos


11

d’aprenentatge que desenvolupen els pares amb els seus fills, estan vinculats amb la protecció, l’educació i la satisfacció de les seves necessitats.

d) La capacitat de participar en les xarxes socials i de fer servir els recursos comunitaris: La parentalitat és una pràctica social que requereix conformar xarxes de recolzament, que enforteixin i proporcionin recursos per a la vida familiar. En aquest sentit, l’existència de xarxes familiars, socials i institucionals, així com el reconeixement i validació d’aquestes pels pares i cuidadors constitueix un element significatiu en el desenvolupament d’una parentalitat sana.

Les habilitats parentals tindrien tres funcions (nutrient, socialitzadora i educativa):

a) Funció nutrient: Està relacionada amb experiències sensorials i emocionals que permeten, per una banda, construir una vinculació segura i per l’altre, percebre el món familiar com un espai segur. Tant les experiències sensorials com les emocionals, permeten el desenvolupament de la vinculació segura entre progenitors i fills; no obstant això, això requereix, per fer efectiu el reconeixement mutu, que els canals de comunicació sensorials no siguin en cap cas obturats, en cas contrari es fa fallida el normal procés emocional de familiarització.

L'experiència carcerària d’un dels pares, per exemple, és un dels majors obstacles que impedeix el normal procés emocional de familiarització, ja que trenca la integritat dels canals de comunicació sensorial deixant, en els nens, negatives impressions de l'experiència familiar en la seva memòria.

b) Funció socialitzadora: Aquest seria el segon element per al desenvolupament de competències parentals adequades. Aquesta està relacionada d'una banda, amb la «contribució dels pares a la construcció del concepte de si mateix o identitat» dels seus fills, d'altra banda, correspon a la «facilitació d'experiències relacionals que serveixin com a models d'aprenentatge per viure d'una forma respectuosa, adaptada i harmònica en la societat». Aquesta funció és vital en el procés de construcció de les improntas que marquen la memòria, doncs, és a partir d'ella el nen inicia el viatge de la construcció del seu concepte de si mateix. El concepte de si mateix és una imatge que la persona va construint de si com a resultat d'un procés social, és a dir, la construcció del si mateix depèn en gran manera de la mirada que l'altre té de la persona. Seguint a Berger i Luckman (1986), aquest procés podria descriure's de la següent manera: la persona internalitza el seu món social, externalitzant el seu propi ésser. La intervenció, en virtut d'aquesta dialèctica de la construcció del si mateix, ha de ser invertida, és a dir, davant una internalització d'un món quotidià marcat per la violència i l'abús, és necessari permetre la restitució d'una externalització del ser positiva i resilient. No només els pares són responsables de recuperar un parla i una


12

comunicació amb missatges incondicionals d'afecte i de respecte, sinó abans de res, són els propis nens els qui han de legitimar per a si una imatge que infon respecte i afecte. Això vol dir que la intervenció juga un paper fonamental en el desmantellament d'un l’autoconcepte negatiu i en la constitució d'un nou procés d'estructuració o rectificació dels trets de personalitat del nen. Dit això, cal comprendre que els trets de la personalitat es mantenen units en l’autoconcepte i es veuen afectats per ell, no obstant això, aquestes qualitats específiques poden ser afectades i recuperades positivament quan la intervenció es dirigeix al context que permet i consolida trets negatius.

En síntesi, la funció socialitzadora és una de les habilitats parentals amb major transcendència per a la formació del nen, ja que d'ella depèn quins camins i quins trets seran els que definiran la identitat futura de nens i nenes.

c) Funció educativa: Quantes més eines culturals tinguin els pares, major influència moralment positiva tindran sobre els seus fills. Aquest és potser un dels problemes estructurals més complexos d'abordar en contextos familiars on els riscos i les expressions de vulnerabilitat són majors.

El tipus d'educació que rebi un nen, determina el tipus d'accés al món social d'aquest. Per raons òbvies, sabem que dependrà del tipus d'educació i formació, les possibilitats que tindrà el nen o la nena de pertànyer a un o un altre teixit social.

L'educació d'un nen o una nena depèn, llavors, dels processos relacionals, encara més, depenen del tipus de vinculació emocional entre pares i fills. Com ho han assenyalat Berger i Cyrulnik —en ocasions diferents— els nens i les nenes aprenen per a algú.

En virtut del que s'ha assenyalat, la funció educativa ha de contemplar almenys quatre continguts bàsics dels processos educatius, això sempre en mires de fomentar millors competències parentals en les famílies més vulnerables:

1. L'afecte: «quan l'afecte, la tendresa estan presents, això reflecteix un model educatiu nutridor i ben tractant, en canvi, quan aquestes estan absents o amb ambivalències, estem en el domini dels maltractaments».

2. La comunicació: «si els pares es comuniquen amb els seus fills en un ambient d'escolta mútua, respecte i empatia, però mantenint una jerarquia de competències, ens trobem en un domini educatiu ben tractant. En canvi, l'ús permanent de la imposició arbitrària d'idees, sentiments i conductes, o el pol oposat, és a dir, cedir sempre al que els fills opinen o demanen, distreure'ls canviant de tema o enganyant-los, és un reflex d'una incapacitat educativa. Aquestes dues modalitats de


13

comunicació estan presents en situacions de maltractaments físics i psicològics»

3. El suport en els processos de desenvolupament i les exigències de maduresa: «els nens i les nenes no només necessiten nutrients per créixer i desenvolupar-se, requereixen d'altres estímuls dels adults significatius. Els pares sans són aquells que en aquest aspecte no només ofereixen suport, sinó a més reptes per estimular els assoliments dels seus fills. El reconeixement i la gratificació per aquests assoliments també estan presents. En el cas contrari, es bloqueja o pertorba el creixement i el desenvolupament dels nens, amb comportaments i discursos negligents que subestimen les capacitats dels nens».

4. El control: Els nens necessiten de l'ajuda dels adults significatius per aprendre a modular les seves emocions, o en altres paraules, a desenvolupar una intel·ligència emocional (Goleman ,1996). La modulació de les emocions està directament relacionada amb aprendre a controlar la impulsivitat dels comportaments que poden presentar-se quan es desitja alguna cosa, o davant la frustració per no tenir el que es vol. L'adquisició d'un locus de control intern és possible, en la mesura en què primer es coneix l'experiència d'autorregulació a través de forces de control externs.

Barudy assenyala que «en el cas de la parentalitat competent així com en l'ensenyament i el treball educatiu d'aquest mateix estil, el control s'exerceix d'una manera educativa. Això vol dir que els adults faciliten en cada oportunitat el que els sembla favorable, espais de conversa o de reflexió sobre les vivències emocionals, les formes de controlar les emocions, així com les formes adaptatives i adequades de comportar-se quan es produeixen transgressions. La repetició de les faltes van acompanyades d'una reflexió sobre els efectes de les mateixes, per a si mateix i els altres, així com el sentit dels càstigs i els actes reparadors.

2.4 Situacions comunes de conflicte intrafamiliar

Quan la parentalitat s'exerceix en condicions on hi ha manca total de xarxes o estan descompensades les fonts de suport formal i informal és freqüent que disminueixin els sentiments de competència parental i de control de les persones sobre les seves pròpies vides, es perdi intimitat en la vida familiar i les responsabilitats parentals es traspassin a uns altres.

Aquestes condicions fan que les probabilitats de que s'originin conflictes intrafamiliars augmentin proporcionalment. A continuació adjuntem un quadre resum de les situacions més susceptibles de rebre suport social per mirar de reduir la probabilitat d'aparició de conflictes dins els nuclis familiars i que a vegades acaben provocant la separació de l'infant del nucli familiar.


14

3. Vulnerabilitat i resiliència del menor

3.1 Com garantir en menors que han sofert parentalitat negativa una maduresa sana

Una de les principals vies per mirar de que els infants o les famílies que han patit els efectes d'una parentalitat negativa no repeteixin els seus models inicials de criança en el seus fills/es són els Programes de Desenvolupament d'Habilitats o Competències Parentals que miren de donar eines molt senzilles i directes per millorar les capacitats parentals de famílies en risc social.

A Catalunya, des de l'Agència de Salut Pública s'està duent a terme el "Programa de desenvolupament d'habilitats parentals per a famílies" que és una adaptació de Pilar Ramos i Sandra Manzanares del programa original " Programa-Guía para el Desarrollo de Competencias Emocionales, Educativas y Parentales" de la Dra. Raquel-Amaya Martinez de la Universitat d'Oviedo.

Ambdós programes plantegen al voltant d'unes 11 sessions d'1h aproximada amb els progenitors i algunes d'elles amb els infants on es treballen diferents dimensions que es


15

consideren bàsiques alhora de poder millorar les competències parentals. Està pensat per a grups d'uns 15 progenitors amb fills de 2 a 17 anys. A continuació us adjuntem un resum del programa de l'Agència de Salut Pública de Barcelona:

Les dimensions que travessen tot el programa i que es van treballant a través de dinàmiques i de compartir experiències són les següents:

• Etapa evolutiva i desenvolupament. • Necessitat d'atenció, respecte, afecte i reconeixement. • Autoestima i assertivitat en els pares i mares. • Autoestima i assertivitat en els fills/es. • Escolta activa i empatia. • Expressió de sentiments i emocions. • Comunicació eficaç. • Suport parental dels fills per a la resolució de problemes. • Negociació i establiment d'acords. • Organització quotidiana de la vida familiar. • Disciplina per l'autoregulació del comportament en els fills/es.

Més enllà dels programes destinats a treballar les competències parentals i que poden ser preventius de situacions de maltractaments, un cop aquestes situacions ja s'han donat o els infants han desenvolupat el que es coneix com a trastorns de l'aferrament s'han d'iniciar


16

teràpies individuals on es puguin elaborar a través dels jocs i dels dibuixos les seves situacions traumàtiques i poder refer-se. Una de les tècniques que es fa servir amb més força a l'actualitat és la coneguda com a tècnica de la caixa de sorra o Sandplay.

La caixa de sorra és una tècnica de diagnòstic i teràpia que va sorgir, de la mà d'una pediatra i psicoanalista anglesa, Margaret Lowenfeld als anys 20 del segle XX. Lowenfeld buscava una manera d'accedir a l'inconscient dels infants a través d'altres vies que no fossin la verbal.

Es tracta d'una tècnica expressiva que es dóna en una caixa que conté sorra amb el fons i les parets pintades de blau i amb l'ús d'una sèrie de miniatures. La consigna que se li dóna al nen és la de crear un món dins la caixa de sorra amb les miniatures que trobarà forra, miniatures que han d'estar ordenades seguint un determinats criteris. Es tracta d'una tècnica molt atractiva per infants ja que no és gens invasiva donada la consigna de joc lliure que se'ls hi dona. A cotinuació oferim algunes imatges de la SandPlay

En el món que l'infant recrea a la caixa de sorra es poden veure representades simbòlicament les seves percepcions internes respecte les situacions de risc que ha viscut. La tècnica permet també que l'infant realitzi modificacions i alteracions a la disposició inicial perquè el terapeuta pugui veure també en quin moment d'elaboració es troba.

Podeu trobar més informació a: www.sandplay.com

3.2 Resiliència del menor

Els bons tractes dels pares als seus fills, dóna origen a la aferrament segur, aquest és el resultat de les cures, la protecció, l'educació i la socialització que les mares i els pares lliuren als seus


17

fills i filles. Això els prepara per créixer sanament i fer front a les adversitats, la qual cosa es coneix com a resiliència.

El concepte de resiliència neix de la constatació de que hi ha persones que resisteixen millor que d'altres les dificultats de la vida. Durant molt de temps es va atribuir aquesta característica poc comuna a una "constitució" especial. Durant les últimes dècades s'ha anat demostrant que aquestes característiques són el resultat de les interaccions entre l'infant i els seus éssers estimats i les seves condicions de vida.

A continuació oferim quatre definicions sobre la resiliència, de les més antigues a les més actuals.

• "En general s'admet que hi ha resiliència quan un nen mostra reaccions moderades i acceptables si l'ambient el sotmet a estímuls considerats nocius" Goodyer (1995)

• "La resiliència és la capacitat de tenir èxit de manera acceptable per a la societat, malgrat un esdeveniment estressant o una adversitat que impliquen normalment un greu risc de resultats negatius" Vanistendael (2000)

La definició més complerta i actual és la de Manciaux, Vanistendael, Lecomte i Cyrulnik al 2003: "La resiliència és la capacitat d'una persona o d'un grup per a desenvolupar-se bé, seguir projentant-se en el futur malgrat els esdeveniments desestabilitzadors, de condicions de vida difícils i de traumes, a vegades greus".

Vanistendael (2000) explica la resiliència des de el model d'una casa. Aquest autor sosté que la resiliència es com construir una casa. En primer lloc es troba el terra sobre el qual està construïda: aquí trobaríem les necessitats bàsiques, materials elementals com l'alimentació i les cures vers la salut, la vivenda i el vestit. A l'entresol trobaríem la xarxa de relacions més o menys informals: la família, l'escola, el barri. En el cor d'aquestes xarxes s'assenten els ciments de la resiliència d'una persona, la seva acceptació incondicional. Al primer pis trobaríem una capacitat fundamental: trobar sentit, una coherència a la vida. En la mètafora d'aquest autor trobem al segon pis trobem les tres habitacions principals: l'autoestima, les competències i les aptituds personals i socials i el sentit de l'humor. A la part superior, a les golfes trobem l'apertura a noves experiències.


18

A continuació farem esment també dels conceptes de resiliència primària i secundària seguint igualment a Cyrulnik, Barudy i Dantagnan. Per resiliència primària hem d’entendre la capacitat per a sobreposar-se al desafiaments i adversitats de la vida, gràcies a que els seus progenitors o d’altres adults significatius han satisfet les necessitats dels seus fills, els han educat i els han protegit respectant-los com a subjectes únics.

Per altra banda, la resiliència secundària correspon a la capacitat d’una persona de sobreposar-se als desafiaments i adversitats de la vida gràcies al recolzament afectiu i social que els seus “tutors o tutores de resiliència”, encara que hagin viscut experiències de maltractaments a l’inici de la infància.

Això implica que el desenvolupament de la resiliència no és només responsabilitat dels progenitors biològics sinó que els agents educatius (educadors/es de centres d’acollida o centres residencials, mestres, professors, monitors/es de lleure...) poden exercir un paper actiu i molt rellevant en el desenvolupament d’aquests infants, pal·liant en bona mesura l’impacte negatiu de la institucionalització o d’altres fenòmens traumàtics que els menors hagin patit.

3.3 Resiliència parental i familiar

Per resiliència familiar entenem la capacitat desenvolupada en una família, sacsejada fortament per una desgràcia, per sostenir i ajudar a un o varis dels seus membres, víctimes directes de circumstàncies difícils, a construir una vida rica i plena de realització per a cadascun dels integrants malgrat la situació adversa a la qual s'ha sotmès el conjunt (Delage,2010).

La resiliència parental correspon a la capacitat per a mantenir un procés de bon tracte cap els fills, independentment de les difícils condicions de vida. La resiliència parental i familiar es va començar a estudiar per respondre a la pregunta de perquè hi ha famílies que, tot i provenir de nuclis maltractants d'orígen, no repetien els models de criança que havien rebut de petits.

El fenomen de la transmissió transgeneracional dels maltractaments infantils pot conduir a la conclusió errònia de que, quan aquests s'han donat, ja no hi ha esperança, perquè són conseqüència de les incompetències parentals que fomenten noves incompetències en les generacions futures com un fenomen gairebé inevitables. Malgrat tot, avui en dia es coneixen moltes situacions de pares i mares que no repeteixen en l'àmbit familiar i parental els maltractaments que ells van conèixer durant la seva infància.

La resiliència parental té diverses fonts:

a) Fonts macrosistèmiques de la resiliència parental: Aquí situarem els entorns socials i culturals de les famílies. Tant els entorns molt precaris i d'exclusió social com aquells entorns on trobem acumulació de riqueses materials poden ser de nocius alhora del desenvolupament de la resiliència parental. Els entorns de gran riquesa material presenten el risc de que poden transformar les relacions familiars i socials i simples formalismes, que priven els infants de l'afectivitat i el suport social que necessiten per créixer de manera sana.


19

b) Fonts microsistèmiques de la resiliència parental: Aquí situaríem les característiques pròpies de cada nucli familiar. Quasi totes les investigacions coincideixen en afirmar que un ambient familiar afectiu, estable i amb regles i límits adequats i clars, resultat de l'acció d'adults competents i moltes vegades resilients permet i facilita que nens i nenes desenvolupin aquesta capacitat.

c) Fonts individuals de la resiliència parental: Cada home i dona accedeix a la seva parentalitat biològica amb un bagatge singular producte de la seva història i experiència personal. Aquests elements adquirits conformaran la seva competència o incompetència a l'hora d'exercir la parentalitat social.

El fenomen de la resiliència, resultat de la interacció de factors o recursos personals i socials, que produeix diferents respostes constructives davant els conflictes, les experiències que provoquen patiment, incloent els traumes així com també la potencialitat d'altres forces personals i socials amb que les persones i comunitats s'enfronten de manera satisfactòria a la seva realitat, és part activa de les competències parentals. Són les competències parentals les que promouen i mantenen la resiliència de les mares i dels seus fills. En aquest sentit hem d'entendre la resiliència parental com un conjunt de capacitats dinàmiques i interactives que presenten mares i pares.

També podem trobar factors que poden alterar el desenvolupament de la resiliència familiar:

· Traumes no resolts · Ideologies abusives en la cultura · Falta d'oportunitats d'adquirir habilitats relacionals de bon tracte (Incompetències conjugals, incompetències parentals) · Bloqueig o disminució de les competències per estressors intrafamiliars i extrafamiliars (guerres, migracions, crisi financera).


20

Bibliografía

Barudy, J., & Dantagnan, M. (2011). La fiesta mágica y realista de la resiliencia. Barcelona: Gedisa.

Barudy, J., & Dantagnan, M. (2007). Los buenos tratos a la infancia. Parentalidad, apego y resiliencia. Barcelona: Gedisa.

Barudy, J., & Dantagnan, M. (2010). Los desafíos invisibles de ser madre o padre. Manual de evaluación de las competencias y la resiliencia parental. Barcelona: Gedisa.

Estay Barrera, F., Jara Males, P., & San Martín, m. (2009). Manual de apoyo para la Formación de Competencias Parentales. Proyecto Abriendo Caminos. Santiago de Chile: Secretaría Ejecutiva del Sistema de Protección Social del Gobierno de Chile.

Martinez González, R. A. (2009). Programa-Guía para el Desarrollo de Competencias Emocionales, Educativas y Parentales. Madrid: Ministerio de Sanidad y Política Social.

Nelson, C. A., Furtado, E. A., Fox, N. A., & Zeanah, C. H. (2011). Los años sensibles. Mente y cerebro (46), 9-17.

Ramos, P., & Manzanares, S. (2012). Programa de desenvolupament d'habilitats parentals per a famílies. Barcelona: Agència de Salut Pública de Barcelona.

Rodrigo López, M. J., Maiquez Chaves, M. L., & Martín Quintana, J. C. (2010). Parentalidad positiva y políticas locales de apoyo a las familias. Madrid: FEMP.

Rodrigo López, M. J., Martin Quintana, J. C., Cabrera Casimiro, E., & Maiquez Chaves, M. (2009). Las Competencias Parentales en Contextos de Riesgo Psicosocial. Psychosocial Intervention , 18 (2), 113-120.

Stix, G. (2011). Claves de la resiliencia. Investigación y ciencia (416), 15-19.


21

Annexos

dossier competències parentals

Education