Download - DE RIPOLL D’ELIES ROGENT - Sokrator
GENEOLOGIA ARQUITECTÒNICA
DEL MONESTIR DE SANTA MARIA
DE RIPOLL D’ELIES ROGENT
Clara Pedrosa Hernàndez
Arquitectura Cristiana
Facultat Antoni Gaudí
FITXA
Nom de l’edifici: Monestir de Santa Maria de Ripoll
Localització: Ripoll, Ripollès, Catalunya, Bisbat de Vic, coordenades 42° 12′ 5″ N,
2° 11′ 26″ E
Autor/s: Elies Rogent i Amat i Francesc Rogent i Pedrosa
Cronologia: 1888-1893
Estil: Neoromànic
Marc històric:
La història política de l’estat Espanyol del segle XIX és una continua successió de governs
conservadors i progressistes. El major desenvolupament industrial de Catalunya, explicat pel
desenvolupament i enriquiment de la burgesia catalana, vinculada d’històric al comerç marítim,
va fer que el Principat s’hagués anat desenvolupant de manera diversa a la resta d’Espanya,
dominada pels grans terratinents, majoritàriament conservadors, i el poder centralitzador de
Madrid. A Catalunya dominaven les faccions més progressistes, així que el xoc polític era
constant.
El 1833 es publicava des de Madrid el poema d’Aribau “Oda a la Pàtria”, considerat el primer
poema culte en català de la modernitat, i reconegut com el punt de partida de la Renaixença, el
moviment romàntic de Catalunya. El poema és un cant a la llengua catalana i al país, ja que com
als altres romanticismes europeus, l’origen del nacionalisme s’expressa a través de l’afirmació
d’una cultura particular i diversa, la reivindicació d’una identitat pròpia. Aquest moviment va
ser dominat per una elit intel·lectual i cultural que va trobar els orígens històrics de la nació
catalana en el naixement d’una administració pròpia que es remuntava al segle X, quan els
comtes del territori que formava part de la Marca Hispànica, encapçalats pel de Barcelona, van
decidir deixar de retre vassallatge al rei franc. Per tant, el naixement de Catalunya era a l’Edat
Mitjana i durant aquesta etapa havia viscut el seu període més gran d’esplendor, expandint-se
per tot el mediterrani i esdevenint una forta potència comercial entre els segles XIII i XV.
En aquest context és important destacar el paper de l’Església i el seu intent d’integració a la
societat moderna. La revolució del 1868, que duria a la Primera República, havia demostrat la
força de l’anticlericalisme, i l’església va adonar-se que si no volia perdre més poder
d’influència havia de deixar d’oposar-se a les transformacions liberals que es donaven a Europa,
malgrat que no li feien cap bé, davant les contínues expropiacions dels governs liberals arreu
del territori europeu. Políticament, a Espanya es van associar al partit carlista, l’únic que
pretenia tornar completament la l’antic règim, i que tenia una gran acceptació entre la població
rural, allà on l’església mantenia encara la seva força. Tot i això, el nou govern de Pavía, que
havia acabat amb la Primera República amb un cop d’Estat, havia exclòs als carlistes de la
coalició conservadora, i la societat avançava cap al capitalisme modern. Davant d’aquesta
situació, l’Església va buscar a Catalunya noves aliances als sectors on era més fàcil trobar
vincles i espais en comú, i aquests eren amb els del catalanisme conservador: al món urbà
havien aparegut el socialisme i el moviment obrer, i era necessari reconduir el catalanisme cap
un tradicionalisme vinculat a l’església i als valors tradicionalment rurals (entre altres, el de la
resignació). Alhora, calia demostrar davant del catalanisme progressista, que encoratjaven els
moviments anarquistes, que l’Església i Catalunya eren una única realitat indissociable, buscant
en el passat orígens comuns per així presentar la unió com un fet històric. Així mateix, la visió
de la Renaixença que el món rural era el lloc on s’havien conservat millor les tradicions i la
llengua mateixa, el “ser” català més genuí, coincidia amb els interessos d’Església i
conservadors.
En el context d’aquesta estratègia de sincretisme es va començar una campanya per recuperar el
monestir de Montserrat. Els seus orígens es trobaven en els primers comtes catalans i alhora a la
reconquesta, fent indissociable doncs els orígens de la nació de l’església. Ja des d’antic centre
de peregrinació i gran devoció, es promouria la designació de la Mare de Déu de Montserrat
com a patrona de Catalunya, petició acceptada pel Vaticà el 1881.
Aquesta primera utilització simbòlica d’unes restes medievals va dur a l’Església a recuperar
altres elements històrics i a commemorar-los, i així a la dècada del 1880 el projecte de
restauració del monestir de Santa Maria de Ripoll prendria cos, al costat de la formació del
Museu Episcopal de Vic, vinculant definitivament l’Església a la idea de recuperadora i baluard
dels tresors de la història.
IMATGES
PLANTA
SECCIÓ ISOMÈTRICA
FOTOGRAFIES EXTERIOR
Capçalera i façana
Torres des de la capçalera i cimbori
FOTOGRAFIES INTERIOR
Interiors de la nau des de la porta
occidental i des de la capçalera
Cúpula del cimbori
GENEOLOGIA
LECTURA SIMBÒLICA
PANTEÓ COMTAL I BRESSOL DE CATALUNYA
La primera Història de Catalunya va ser escrita per l’escriptor i polític català Víctor Balagué el
1860. Set anys abans havia publicat “Cuatro perles de un collar. Historia tradicional y artística
de todos los célebres monasterios catalanes: Santa Maria de Ripoll, Santa Maria de Poblet,
Santas Cruces y San Cucufate del Vallés”. Tots aquests monestirs eren fundacions dels primers
comtes i reis de Catalunya i, de fet, tots eren panteons comtals i reials. Però compartien dues
característiques més: primer, eren edificis que s’havien començat a construir en estil romànic,
d’aquí el fet d’elevar-lo a la categoria d’estil nacional, alhora que, a més, tots havien estat
malmesos durant els períodes d’agitació revolucionaria, com el 1820 i el 1835. Els edificis
havien sigut saquejats i parcialment destruïts, així que revigoritzar-los implicava la possibilitat
d’inserir-los canvis substancials en el seu significat, passant de símbols religiosos a símbols
testimonis de la fundació de la nació. Alhora, els monestirs generalment es troben ubicats a la
muntanya o en zones recòndites. Són elements rurals i el camp, en oposició a la ciutat,
representava als ideals de la Renaixença el lloc on s’havien conservat les tradicions
pràcticament inalterades i a on el català havia sigut i era la llengua vehicular des de l’Edat
Mitjana.
El moviment de la Renaixença havia identificat el monestir de Ripoll amb l’origen de la Nació
Catalana. Dies abans de la inauguració del nou monestir Verdaguer va dedicar el seu poema
Canigó al bisbe Morgades de Vic, el principal impulsor de la restauració. Aquest poema és una
construcció ideològica en la que el territori definit durant la reconquesta cristiana és justificat
com al base de la Catalunya Moderna i a on se cita expressament Ripoll i a l’Abat Oliba. El
mateix Morgades, en presentar les obres de restauració, proclamava que anaven a restaurar “no
precisament lo monestir de Ripoll, sinó Catalunya”.
La restauració implicava que Ripoll recuperés la seva funció com a panteó dels comtes de
Catalunya, com a lloc de culte nacional. Aquesta simbologia iniciada i construïda per la
Renaixença va ser ampliada per l’Església, que va afegir un fet cristià a l’origen de la nació, el
mateix Ripoll.
Seguidament s’adjunten fragments de la part del cant onzè (XI) “Oliba”, del poema de Jacint
Verdaguer Canigó: llegenda pirenaica del temps de la Reconquista
Ressegueix entretant cenobi i temple
Oliba, no hi ha res que no contemple;
funda en Ripoll un altre monestir,
i estudia per ell eixos brancatges
de pedra, eixes motllures i fullatges
que mourien los besos del zefir.
Allí amb lo pensament tot ho transporta,
des del pom del penell als bancs de l’horta,
i trasmuda, combina i afegeix,
i una obra concebeix sa fantasia
que, abans de veure la claror del dia,
naix, posa tronc i branques, i floreix.
Ja tot ho veu: sa creació de marbre
és com dins la llavor altívol arbre,
meravellosa flor dins grana humil;
tot ho veu fet, sinó lo frontispici
que corona ha de ser de l’edifici,
d’aquella imatge d’or cara gentil.
(...)
—Mirau-la aquí—los diu; i la portada
contemplen per son geni dibuixada,
la història de la santa religió
en pedra escrita per la mà de Roma;
una crossa de bisbe n’és la ploma,
n’és lo paper un flanc de Canigó.
Set cants misteriosos té el poema,
set florons que durà en sa diadema
Santa Maria de Ripoll al front;
set cels de pura i divinal bellesa,
la Bíblia al cor de Catalunya impresa,
present, passat i esdevenir del món.
(...)
La paraula de foc de l’arquitecte
fa alçar de terra el colossal projecte,
monstres i sants, cantors i combatents;
los ulls de pedra i llavis se desclouen,
aquells arquets de violí se mouen,
i s’adolla la música a torrents.
Té son arc de triomf lo cristianisme;
al rompre el jou feixuc del mahometisme,
Catalunya l’aixeca a Jesucrist.
Qui passarà per sota aqueixa arcada
bé podrà dir que, en síntesis sagrada,
lo món, lo temps i eternitat ha vist.
EL NEOROMÀNIC CATALÀ
Les obres de restauració del monestir van ser projectades i dirigides per Elies Rogent, arquitecte
fortament influenciat per les idees de Viollet-le-Duc, que tenia la concepció de l’arquitectura
medieval que havia extret dels volums del Dictionaire del francès. De la lectura del Dictionaire
i el coneixement dels treballs de Viollet-le-Duc també va assumir-ne la idea de la recuperació de
l’estil.
L’objectiu de la restauració estilística era aconseguir un monument ideal, d’estil unitari i
caràcter tancat, on les petjades del deteriorament s’eliminessin i l’edifici oferís l’aparença
externa d’obra acabada de crear, connectada directament amb l’època d’Oliba, tal i com es
plantejà i no afectada per totes les influències i modificacions posteriors. Aquest posicionament,
com veurem, implicava una sobrevaloració de la idea continguda en l’obra-edifici en detriment
de la matèria que la constitueix, és a dir, la matèria adquireix un caràcter purament instrumental,
com material, i pot ser substituïda sense importar que aquesta sigui original, si és per recuperar
la suposada idea original. És per això que ben aviat aquesta doctrina de la restauració en estil
serà rebutjada per la seva doble falsificació de l’obra arquitectònica així com per la introducció
de materials nous sense diferenciar-los dels antics.
Amb Ripoll, tal com Viollet-le-Duc faria amb el gòtic, Rogent va intentar trobar “l’ordre” de
l‘arquitectura romànica, aquella que s’havia identificat com l’estil nacional. El 1887 va
presentar Santa Maria de Ripoll. Informe sobre las obres realizadas en la basílica y las Fuentes
de la restauración (1887). En aquest text descriu els seus viatges per Catalunya buscant
analogies formals, models estilístics amb els que compondre les part en ruïnes del monestir.
Visitava edificis romànics conservats, els estudiava i dibuixava, i analitzant les seves formes va
definir unes lleis generals que després aplicà com a guia per a la restauració. A més, en aquest
document cita les fonts d’inspiració dels elements concrets que li varen inspirar cada solució
presa en la reconstrucció
Elies Rogent realitza dos projectes per a la restauració global de les ruïnes del monestir. En el
primer, els plànols aixequen a la façana principal dues torres-campanar bessones coronades per
una coberta a quatre vessants i un cos central rematat per una estructura piramidal amb una
finestra al mig. A nivell de planta, aquest primer projecte preveu la recuperació de les cinc naus
que es creu que tenia l’església d’Oliba, que a través de la paredació de les laterals per
convertir-les en profundes capelles possiblement al s. XVI, havien quedat reduïdes a tres.
Aquestes es preveu que estiguin separades per pilars entre la nau central i les laterals a aquesta i
per columnes entre les segones i les laterals exteriors. Per a la coberta considera una volta de
canó i un cimbori de planta quadrada al creuer.
Un segon projecte, elaborat el 1885 arran de la cessió total de l’església i el claustre al bisbat de
Vic aconseguida pel bisbe Morgades, representa alguns canvis sobre el projecte precedent.
Aquesta reelaboració preveu l’aixecament d’un cimbori de planta octogonal, la separació de les
naus laterals i les exteriors amb l’alternança de pilars i columnes i la coberta d’aquestes amb
volta de quart de canó (naus laterals centrals) i canó rebaixat (naus laterals exteriors). A la
façana principal projecta la torre nord amb dos pisos rematats per un pinyó de sis finestres i una
teulada a vuit aigües, mentre que la torre-campanar de migdia és sobrealçada i cobricelada amb
un terrat pla encerclat per una corona de merlets dentats.
Les obres unifiquen els paraments murals de l’església i del claustre a través de l’aplicació
d’una capa de ciment pòrtland on es dibuixa un aparell regular de carreuets ben escairats,
imitant els paraments dels murs de l’església del s. XI. El resultat és la reconstrucció gairebé
total de l’església. La intervenció d’Elies Rogent, completament influenciada com ja hem dit per
les postulacions de restauració de Viollet-le-Duc, planteja una intervenció adreçada a recuperar
l’edifici considerat ideal construït per l’abat Oliba. Per això, i buscant més la idealització per a
crear una arquitectura modèlica, tot i que seguint l’empremta de les parts subsistents, inventa i
construeix de bell nou elements no conservats a través de la còpia de les obres romàniques que,
viatjant pel territori i estudiant-les, ha arribat a la conclusió que són les adequades. Rogent cita
explícitament quatre referents: Sant Jaume de Frontanyà per al cimbori (sembla ser que Ripoll
mai degué tenir cimbori), Sant Miquel de Cuixà per les torres, que se sabia que eren dues de
bessones flanquejant la nau, Sant Martí del Canigó pel sistema de columnes i amples capitells
geomètrics en forma de piràmide escapçada invertida, i encara pels interiors, la volta de canó
feta en carreuets tot i que no reprodueix l’estructura de suports dels arcs torals alhora que la
volta va quedar escapçada, essent ja no una volta de canó o de mig punt si no més aviat una
volta rebaixada.
PRECEDENTS GENEOLÒGICS
Cinc naus (Basílica constantiniana de Sant Pere del Vaticà) Sempre s’ha dit, i des que Rogent
ho va plantejar en la seva restauració s’ha acceptat com a fet que l’església del monestir de
Ripoll tenia cinc naus. La justificació venia a partir de la teoria que Ripoll representa la voluntat
dels comtes catalans de reafirmar la seva emancipació del rei franc buscant la legitimat a Roma
mateix i, com a tal, Ripoll és de llarg l’ens eclesiàstic més poderós dels comtats, així com,
alhora, panteó dels comtes de Barcelona. És per això que s’explica que Ripoll tenia cinc naus.
Però si considerem les obres que es conserven o coneixen construïdes com a projectes unitaris
d’Oliba o vinculades a la seva figura, Sant Miquel de Cuixà i la catedral romànica de Vic,
ambdós son edificis de tres naus. I de fet, per dimensions, és també el més probable en el cas de
Ripoll. Primerament, sembla ser que la intervenció d’Oliba a l’església de Ripoll es va
concentrar en la zona absidal. Però possiblement d’això no n’era conscient Rogent o, si més no,
no en deixa constància. El perímetre de l’església segurament és el mateix que la de l’abat
Arnulf, fet que s’extreu si es vincula als espais del claustre que es coneixen “pre-romànics” i la
seva relació amb l’església. Sigui com sigui, en un plànol del 1835 veiem una planta de tres
naus amb una d’aquestes apradada creant profundes capelles laterals. En aquesta planta el que sí
que s’hi observa són els dos pilars cruciformes que van dur a Rogent a fer les cinc naus. Tot i
això, també pot ser que els pilars apareguessin arran de la reforma neoclàssica post
desamortització, si fem cas al plànol que apareix a Las Casas de religiosos de Catalunya de
Gaietà Barraquer i que presumiblement reprodueix una planimetria anterior a la del 1835 i on no
apareixen els pilars. Aquest dos plànols són clau i alhora, es contradiuen l’un a l’altre, plantejant
un altre als molts problemes sobre el coneixement de l’església del monestir abans de l’integral
reforma-reconstrucció d’Elies Rogent.
Planta del Monestir el 1835 i Detall de la planta del conjunt del monestir tal com era a la fi del segle
XVIII o l'inici del XIX de Gaietà Barraquer a Las casas de religiosos en Cataluña.
Façana occidental (Westwerk). En el procés d’evolució dels temples cristians d’occident ens
trobem que al món carolingi es dona un gran desenvolupament dels cossos occidentals dels
temples, vinculats especialment a la litúrgia de Divendres Sant, dins del context de trasllat de la
litúrgia estacional de Jerusalem dins dels temples-complexos eclesials. En aquest context caldria
situar les dues torres-campanars que, com a Cuixà, devia haver-hi al Ripoll d’Oliba (aquestes
torres-campanars possiblement són obra seva, a més), així com la portada (s. XII) 1 entre altres
lectures, es pot explicar com un dels punts culminants d’aquest mateix procés de magnificació i
creixement dels peus de les esglésies. El primer projecte de restauració de Rogent preveia
reconstruir les dues torres, de les quals Rogent diu que se’n conservava la base d’una, la nord, i
fins al tercer pis de l’altra, però la falta de pressupost va fer que al final no se seguís el projecte
original en una reconstrucció que es va dilatar molt en el temps (les intervencions als peus no
s’acaben fins als anys cinquanta amb la coberta piramidal de la torre nord, la més baixa,
reconstruïda totalment ja per Rogent. Però cal que ens qüestionem de nou aquí sí les dues torres
van existir realment. Si fou així hem de suposar que la caiguda de la torre nord possiblement fou
primerenca (potser el terratrèmol de 1428?), ja que als gravats més antics de vistes de la vila
1 La Portada de Ripoll és un element molt complex per ell mateix que cal inserir, alhora, al mateix monestir, i a la que
es podria dedicar una “lectura genealògica” com la que fem ara del Monestir però només a ella. Aquí la
independència de la casa comtal respecte els reis francs és la clau de la lectura, a diferència del que comentàvem en
relació a les naus de l’església, però és perquè la portada data del s. XII, on aquest discurs té molt més sentit que no
pas en el temps d’Oliba. Al temps en què treballa Rogent es considerava la portada obra de l’abat-bisbe Oliba.
només aixequen una torre al monestir. Tot i això és molt probable que les dues torres
“bessones” hagin existit. Sembla recolzar la teoria una escena de la portada on hi apareix una
representació de Jerusalem que prengué possiblement com a model el mateix monestir.
Finalment, referit encara a la façana, veiem com l’òcul, un element que ara sabem que és prou
comú en l’arquitectura romànica, queda substituït al projecte de Rogent per una finestra
geminada “més romànica” i que, al final, acabà sent una finestra d’esqueixada simple.
Projecte de façana de Rogent
Detall d’un gravat. El número 7 indica el monestir
Westwerk de Corvey
Gravat anterior a la intervenció de Rogent
Representació de Jerusalem a la portada
Torre campanar (Campanar de Sant Miquel de Cuixà): Els merlets, el ritme de les obertures i la
decoració i coneixement que originalment eren dues torres bessones que flanquejaven l’església
de Cuixà van ser un dels models que tenia al cap Rogent, i així ho va explicitar, per a la solució
de Ripoll. Pel què fa al coronament, en el projecte de façana de l’apartat anterior hem vist que
aquest era previst amb una teulada piramidal, però fou el mateix Rogent que finalment decidí
coronar la torre amb un sistema de merlets, si bé una mica més complex (els merlets són
esglaonats) que el de Cuixà. Cal dir que la majoria de coronaments de merlets de les torres de
Catalunya s’han de posar entre interrogants ja que molt sovint no pertanyen al projecte original
si no a reconstruccions-modificacions posteriors.
Capçalera (Cluny III): El claustre i la capçalera són els dos únics espais que han estat excavats i
estudiats en detall. Se sap que el gruix de la intervenció d’Oliba se centrà, almenys per segur, a
la capçalera de l’església, que va modificar per complert. Va allargar el transsepte i hi col·locà
set absis. Aquesta multiplicació d’altars és pròpia del moment d’Oliba i la seva màxima
expressió la trobem a l’església de Cluny III. La intervenció d’Oliba és una obra d’una qualitat
excepcional, ja no només en l’alçat, que és pràcticament tot original fins sota ràfec, si no que
l’excavació dels fonaments ha revelat que aquests són fonaments correguts, és a dir, que tota
l’estructura es troba unida, no són només punts que s’endinsen al terra, si no que és una
estructura única que dona major solidesa a la construcció. Aquest sistema és pràcticament inèdit
en les construccions catalanes fins ben entrat el s. XIX i demostra la perícia dels mestres d’obres
que varen treballar-hi.
Cimbori (Sant Jaume de Frontanyà): En el procés de Rogent per a trobar “l’estil” romànic
català, es va dedicar a estudiar bona part dels monuments romànics de Catalunya. Entre aquests
va trobar en un petit poble del Berguedà el tempre d’un monestir que havia quedat parat al
temps sense cap mena d’intervenció posterior i que a més, era completament unitària i d’unes
línies molt “pures”. Tal i com havia observat a Cardona, aquí es repetia la solució d’un cimbori
al creuer de la nau. I així va reproduir-lo a Ripoll, si bé no se’n tenia constància.
Fotografia prèvia a la restauració i projecte de
Rogent. A la fotografia podem observar com es
conserven pràcticament intactes les absidioles
mentre que l’absis, aquí amagat rere un cos afegit
en època barroca, està més deteriorat.
Espai (Col·legiata de Sant Vicenç de Cardona): Potser per què es tracta d’una col·legiata i no
d’un monestir, Rogent no cita Sant Vicenç com un referent directe, però tot Ripoll respira l’aire
de Cardona i moltes de les solucions volumètriques, tant exteriors com interiors, i el
conseqüentment l’espai de Ripoll tenen molts punts en comú amb Cardona. No oblidem que la
col·legiata és una fundació del mateix abat Oliba i en aquest cas, a més, construïda en pocs anys
i amb un projecte unitari.
Cobertes i suports naus laterals (Sant Martí del Canigó): De les intervencions més polèmiques
de Rogent possiblement la més discutida és el curiós sistema d’alternança entre pilars i
columnes dels suports entre les naus laterals. Rogent explica que l’estètica i el sistema de
columna i capitell els pren del monestir de Sant Martí del Canigó. Però perquè l’alterna amb
contundents pilars rectangulars? Aquesta solució no existeix enlloc, si bé és cert que tampoc té
cap exemple d’església de cinc naus que pugui prendre de model. L’única explicació que
podríem fer, forçada, és que al Canigó la nau de l’església té clarament separats a nivell
arquitectònic els espais del clergat del dels laics i que aquesta separació es fa per mitjà de pilars,
tot i que en aquest cas són cruciformes.
Coberta de la nau central: volta de canó aixafada/rebaixada (Sant Llorenç de Morunys): Una
altra de les singularitats difícils d’explicar de Ripoll dins del context d’aquesta restauració en
estil romànic “perfecte” que busca construir Rogent és la volta de la nau central. Sabem, i hi ha
fotografies que així ho corroboren, que Rogent va voler reconstruir-la seguint el mètode
constructiu de l’època, que consistia amb l’ús d’una cintra de fusta recolzada sobre un talús de
terra. Aquesta és la tècnica que va fer servir, aprofitant la cintra part de la runa de les ruïnes del
monestir per recolzar-hi la cintra. Cal fer notar que quan parlem de la intervenció a la volta
hauríem de dir “construir-la” i no “reconstruir-la”, ja que la coberta del monestir de l’època
d’Oliba era d’encavallades de fusta i la primera volta que va cobrir l’espai és gòtica, tal i com es
veu a les fotografies de les ruïnes del monestir abans de la restauració-reconstrucció.
La volta de Rogent és un despropòsit en tots els sentits: és aixafada i sembla que aquesta volta
rebaixada és feta a propòsit, seguint l’exemple de la de Sant Llorenç de Morunys (el perquè de
l’elecció d’aquesta volta encara avui és una incògnita), però la de Ripoll és una volta
completament llisa, sense arcs torals, amb una línia d’imposta molt baixa i arran de finestres, i
de fet és en bona mesura per això que la sensació de la volta rebaixada encara és més estranya.
D’aspectes estranys en les solucions arquitectòniques i decoratives n’hi han més: les finestres,
obertes al mur sobre els pilars, s’obren en un lloc totalment impossible amb les tècniques i
materials del romànic i que no existeixen enlloc, ja que es trenca per complet el sistema de
forces i suports dels murs i la volta. Així mateix sorprèn molt trobar-se un fris d’arcuacions
llombardes a l’interior, decorant les naus laterals, així com les finestres d’esqueixada simple en
un nivell molt baix dels murs exteriors (són les obertures originals que han quedat avall per la
pujada del nivell del terra?). A més, queden incògnites com per què es va eliminar la cripta que
les excavacions actuals han desenterrat, que data de l’època de l’Oliba? N’era conscient que
existia, aquesta cripta, Rogent? Sembla ser que sí però que no l’havia poguda trobar, fet que
sembla inversemblant o si més no, difícil d’entendre.
Fins que no s’excavin les naus de l’església, i alhora es repiquin tots els murs, recoberts per
Elies Rogent per una capa de ciment pòrtland on després hi dibuixaria el sistema de carreuets
que dona unitat a tot el conjunt i alhora aquesta pàtina de quelcom massa perfecte, aquestes i
altres preguntes no es podran respondre. Alhora, tal i com ha passat en les últimes campanyes
arqueològiques, possiblement trobarem noves preguntes i sorpreses inesperades que ens
meravellaran tant o més que el sistema de fonaments continus a les excavacions a la capçalera o
els murs del claustre preromànic.
A dalt, fotografies de
la nau central de
Sant Llorenç de
Morunys, una volta
de canó rebaixada
reforçada per arcs
torals, i, a solta,
fotografia actual i
imatge del dia de la
inauguració de la
nau central de
Ripoll, amb una línia
d’imposta sorprenent
i una solució
d’obertures curiós i
completament
inventat (i incorrecte
estructuralment i de
composició)
BIBLIOGRAFIA
ADELL, Joan-Albert, YARA, Joaquín, BARRAL, Xavier i altres. Catalunya Romànica. Vol. X.
El Ripollès. Encoclopèdia Catalana. Barcelona, 1987
BARRAQUER I ROVIRALTA, Gaietà. Las Casas de religiosos en Cataluña durante el primer
tercio del siglo XIX. Vol. I. Imp. J. Altés y Alabart, Barcelona, 1906
CÓCOLA GANT, Agustín. El Barrio Gótico de Barcelona. Planificación del pasado e imagen
de marca, Ediciones Madroño, Barcelona, 2014
GONZÁLEZ-VARAS IBÁÑEZ , Ignacio. Aproximación a la Teoría de la Restauración
Monumental en el Siglo XIX, a Restauración Monumental y Arquitectos Restauradores.
Editorial Ámbito,Valladolid, 1996
GONZÁLEZ-VARAS IBÁÑEZ , Ignacio. La reconstrucción de Santa María de Ripoll por
Martín Sureda y Elias Rogent (1880-1893) Historiografía e ideología en la afirmación del
primer románico catalán como estilo nacional a Espacio, Tiempo y Forma, Serie Vil. Hª del
Arte, t. 9, 1996, pàg. 249-296
JUNYENT, Eduard. El monestir de Santa Maria de Ripoll. Junta d’Obra del Monestir de Ripoll.
Barcelona, 1975
ROGENT, Elies. Santa María de Ripoll. Informe sobre las obres realizadas en la basílica y las
Fuentes de la restauración. Im. de la viuda e hijos de J. Subirana, Barcelona, 1887