el altres noucentites · els altres noucentistes- 2 oficina del patrimoni cultural els altres...

El altres Noucentites

Proposta didàctica Dossier de l’Educador/a

Els altres Noucentistes- 1

CRÈDITS

T-CUA

Direcció

Francesc-Xavier Mingorance i Ricart

ELS DOSSIERS DE L’INFORMADOR

Coordinació, disseny, redacció i recopilació de continguts (T-CUA)

Francesc-Xavier Mingorance i Ricart

Continguts

Per a la realització d’aquest guió han estat fonamentals el textos del catàleg i del dossier de treball de la

exposició dels comissaris de la mateixa, Joan Minguet i Txema Romero.

Aquest dossier pot ser reforçat amb sessions formatives dels educadors/es a l’inici de cada itinerància de

l’exposició.


OFICINA DEL PATRIMONI CULTURAL

Els altres Noucentistes Dossier de l’educador

1. PRESENTACIÓ DE L’ACTIVITAT

Objectius • Descobrir el noucentisme.

• Introducció en el pensament estètic del noucentisme.

• Entendre l’ideal i la ideologia noucentistes.

• Contextualitzar les manifestacions artístiques amb el seu temps.

• Identificar els artistes menys coneguts del noucentisme

Conceptes • A través de la figura de Pla entendre les diferències i similituds del

treball i l’obra d’un periodista i d’un escriptor

• La reunió dels llibres: la biblioteca

• Diferents tipus de llibres: les novel·les, els contes, les

enciclopèdies, els llibres de text...

• La lectura com un acte de diversió i aprenentatge que ens

acompanya sempre

Procediments • Visita a les sales de l’Exposició “Els altres noucentistes”.

• Exposició oral dels conceptes fonamentals del noucentisme.

• Contextualització històrica, cultural i artística de les primeres

dècades del segle XX.

• Comentari i crítica raonada de les obres exposades, amb

contextualització.

• Breu esbós biogràfic del creadors de les obres exposades.

• Debat obert: Intercanvi d’opinions, coneixements i experiències

amb els visitants.


Actituds, valors i

normes

• Inquietud per escoltar i entendre

• Responsabilitat en el comportament grupal i individual

• Sensibilització vers el món de la creació artística

• Valoració i respecte vers les persones, les seves obres i les

manifestacions literàries i artístiques

• Respecte a les opinions i accions dels altres membres del grup

participants en l’activitat

Metodologia de

treball

La visita educativa i interpretativa a l’exposició Els altres noucentistes pretén ser

el més dinàmica possible, començant per una introducció general i, partint del

comentaris teòrics de l’educador/a, om pretén mitjançant preguntes als

participants convertir-la en un recorregut iniciàtic i, fins on es pugui aprofundit

en el fenomen cultural, social, artístic i, no ho oblidem, polític del noucentisme

1. Benvinguda i presentació

A l’espai habilitat de recepció dels visitants, l’educador/a educadora

s’identificarà, rebrà el grup cordialment i es presentarà. Comunicarà

breument al grup el seu nom, la seva formació professional i el seu càrrec

dins la institució o l’empresa per a la qual presta servei.

Tot seguit convidarà el grup a acompanyar-lo/a en un recorregut

comentat per l’exposició, tot informant-los la predisposició per a què tot

el grup participi, quan s’escaigui, de manera activa a la mateixa.

2. Plantejament de l’exposició

A l’espai immediatament anterior a l’Àmbit 1 de la mostra, es Farà una

breu introducció dels plantejaments i propòsits amb els quals s’ha gestat

la mateixa i els àmbits amb els que s’ha estructura i el per què, amb la

intenció de facilitar al màxim la seva comprensió.

3. Àmbit 1. La Mancomunitat i el Noucentisme

Tot i què estretament lligats es tracta de dos conceptes totalment

diferents. Si el primer fa referència a una situació política, el segon ho fa

a una de cultural, social i artística.


L’educador/a, haurà de definir curosament cada un dels conceptes que

es desenvoluparan al llarg de la mostra. Ho exemplificarà amb els

recursos expositius, tot fent una pausa en el seu discurs per tal de visiona

l’Audiovisual d’aquest àmbit.

Per començar el comentari en aquest àmbit, i per tal de trencar el gel

amb els participants, els convidarà, abans de fer la seva explicació, a què

ells mateixos defineixin alguns conceptes bàsics com a “Mancomunitat”,

“Noucentisme”, “Cooperativisme”, “Catalanisme”, etc. D’aquesta

manera, i només entrar a l’exposició, ja començarà la participació activa

dels visitants.

4. Àmbit 2. El Territori i la gent

En aquest àmbit es parlarà de l’estreta relació entre el Noucentisme, els

seus creadors i el territori al qual pertanyien, Catalunya. Partint de les

obres exposades hom plantejarà la identificació de l’ideal noucentista

amb el concepte de Mediterrani i territori català, i fins a quin punt això

pot ésser cert. També els conceptes de maternitat, i de societat

matriarcal tradicionalment lligats a les cultures mediterrànies i/o llatines

seran debatuts en aquest espai.

L’educador/a convidarà d’antuvi als participants a expressar la seva visió

de com definirien el paisatge ideal de Catalunya, per confrontar-lo amb

la visió dels noucentistes.

5. Àmbit 3. L’exaltació dels oficis artístics

La recuperació iniciada en el modernisme dels oficis artístics, altrament

dits de manera no gaire correcta “arts menors”, va ser represa amb un

caire diferent per la Mancomunitat Catalana

Per iniciar el seu discurs, l’educador/a proposarà als participants que

enumerin els oficis artístics que relacionen tant amb la quotidianitat com

a la creació de grans obres artístiques, per tal d’exemplificar-les i

diferenciar-les de les anomenades “Belles Arts”.

Caldrà que, partint de l’explicació de les obres presents en aquest àmbit i


amb la personalitat dels artistes que les crearen, els visitants entenguin

com en el Noucentisme aquetes manifestacions artístiques assoliren una

consideració d’obres d’art i la qualitat de la seva execució excel·lí com en

pocs estils artístics ha passat al llarg de la història.

6. Àmbit 4. L’impremta com a una Bella Art

L’educador/a incidirà en aquest àmbit en dos conceptes:

• La importància de la creació literària del Noucentisme, ja sigui

poesia, narració curta, novel·la, teatre o assaig

• La creació impresa, un altre cop com a obra ben feta, i la seva

riquesa parella a la mateixa creació literària, però també amb

l’artística i amb l’ideal político-cultural en consonància amb el de

la Mancomunitat

El recorregut comentat pels cartells i llibres de l’àmbit li permetrà

refermar aquestes dues premisses.

En acabar aquest apartat, es pot proposar una activitat, en el cas de la

visita d’un centre d’educació, en la què els participants creïn un cartell,

amb l’ideal, la tipografia i la concepció estètica del Noucentisme, sobre la

seva escola, el seu barri o alguna temàtica d’actualitat que tractin en el

seu recorregut curricular concret.

Aquesta activitat es pot dur a terme en el mateix museu o lloc on es

presenti l’exposició o en el centre educatiu al qual pertanyi el grup.

7. Àmbit 5. Cap a la modernitat

En el darrer àmbit de l’exposició, l’educador/a presentarà un vessant no

gaire conegut d’alguns creadors artístics del moviment noucentista.

Ha de tractar de trencar motllos i idees preconcebudes, que enquadren

en noucentisme com a un moviment més aviat ple de seny i pausa, amb

un ideari de bellesa i d’obres mesurades i “ben fetes”.

Molts artistes implicats en el noucentisme no renunciaren, de cap

manera van renunciar a participar-hi, potser per aquesta raó no són tan

reconeguts com a noucentistes.


Aquest àmbit és el més “artístic” de tots els que es visiten a l’exposició.

L’educador parlarà de la llibertat creativa i de la recerca de nous models

estètics, així com de la irrupció de les avantguardes dins el marc de la

Catalunya noucentista i com aquest espai obert i permeable a les

influències aportades per aquest joves artistes es va veure truncat amb

els esdeveniments polítics que provocaren de manera encadenada la fi

de la Mancomunitat, dels seus ideals i, poc temps després de les

llibertats bàsiques tant de la societat, com dels homes i dels seus

artistes.

8. Comiat.

Un cop acabat el darrer àmbit, l’educador/a s’acomiadarà dels visitants,

tot convidant-los a prendre part d’alguna de les activitats programades al

voltant de l’exposició, tallers, o ha visitar les sales d’exposició permanent

del museu en el que es trobi la mostra en aquell moment.

Durada

• L’activitat es realitzarà en 45 minuts / 1 hora

Adreçat a � 3r Cicle de Primària, ESO i Batxillerat (Tot i que es pot adaptar fàcilment a

alumnes de cicles inferiors)


GUIÓ DE L’EXPOSICIÓ

Els altres Noucentistes

_________________________________________________________________________

BENVINGUDA I INTRODUCCIÓ

BENVINGUDA Benvinguts/des a l’Exposició “Els altres Noucentistes”. Aquesta exposició

l’hem d’emmarcar dins els actes de commemoració del centenari de la

proclamació de la Mancomunitat Catalana, que va ser activa a Catalunya

des del 1914 fins el 1925.

EL PER QUÈ DE L’EXPOSICIÓ El primer objectiu de l’exposició és ajudar a entendre la voluntat de

construir una identitat, o tendència cultural, partint d’unes peces que ens

remetran a fets i dades històriques que hom no pot qüestionar, i aquesta

voluntat no és altre què el Noucentisme.

El noucentisme no fou només un moviment artístic, sinó que abastà un gran

ventall d’aspectes polítics, socials, culturals i identitaris de Catalunya, i com

a tal s’ha d’entendre.

ÀMBITS TEMÀTICS Per tal d’articular l’exposició i la vista a la mateixa hom ha preparat cinc

espais o àmbits temàtics que ens permetran fer comprensible allò que els

comissaris de la exposició Joan Minguet i Batllori, professor de la Universitat

Autònoma de Barcelona i President de l’Associació Catalana de Crítics d’Art,

i Txema Romero, Director del Museu d’Art de Cerdanyola del Vallès,

ambdós grans coneixedors de l’art català de principis del segle XX i, del

noucentisme.

Els àmbits proposats són els següents:

Àmbit 1.


La Mancomunitat i el Noucentisme

Àmbit 2.

El Territori i la gent

Àmbit 3.

L’exaltació dels oficis artístics

Àmbit 4.

L’impremta com a una Bella Art

Àmbit 5.

Cap a la modernitat

Àmbit 1. La Mancomunitat i el Noucentisme

La Mancomunitat de Catalunya agrupava les quatre Diputacions Provincials

de Catalunya (Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona).

Tot i què només tenia competències administratives i les pròpies de les

citades diputacions, la seva repercussió anà molt més enllà de l’àmbit

purament administratiu. El fet què, per primera vegada, i coincidint amb

bicentenari de la Guerra de Successió, l’Estat Espanyol reconegués el fet de

la identitat catalana, va transcendir més enllà i va tenir una significació

política innegable.

Fou presidida per Enric Prat de la Riba i, posteriorment per Jose Puig i

Cadafalch i Alfons Sala i Argemí, aquest darrer imposat pel dictador Miguel

Primo de Rivera, qui va dissoldre la Mancomunitat Catalana el 1925.

La Mancomunitat Catalana, sota l’ideal del seu primer president, Enric Prat

de la Riba, va dur a terme una gran tasca de millora de camins,

comunicacions i telèfons, infraestructures ferroviàries i portuàries,

cooperativisme (cellers, almàsseres...), cultura i educació (biblioteques i

escoles...), sanitat, etc.

Entre d’altres accions, i sota el mandat d’Enric Prat de la Riba, la

Mancomunitat Catalana impulsà tot un seguit institucions com l’Institut

d’Estudis Catalans, l’Escola Industrial de Barcelona, l’Escola d’Agricultura,


l’Escola del Treball, la Biblioteca de Catalunya, l’Institut d’Educació General,

la xarxa de biblioteques públiques ("Biblioteques Populars"), l’Escola de

Funcionaris d’Administració Local, l’Escola de Bibliotecàries, la de Bells

Oficis, la d’Infermeres, , la Caixa de Crèdit Comunal, l’Oficina d’Estudis

Jurídics, o la Junta de Museus, entre d’altres.

Ho podríem resumir en les paraules que recull Marimón en el seu article

publicat al diari “Ara”, sota el títol Ni un poble sense escola, biblioteca i

telèfon

En aquesta sala podeu contemplar alguns dels documents referents a la

creació de la xarxa de biblioteques, escoles, el cooperativisme agrícola, etc.,

sota el patrocini de la Mancomunitat Catalana

Imatge no exposada

La Fundació Bernat Metge, creada el 1922 amb el mecenatge de Francesc

Cambó a través de l’Editorial Alfa, que va promoure l’estudi i publicació des

texts clàssics i el seu estudi a Catalunya, avui dins l’Institut Cambó.

Biblioteca de Pineda de Mar

Imatge no exposada

La Xarxa de biblioteques de la Mancomunitat, que es van bastir a diverses

poblacions de Catalunya, com ara Valls, el Vendrell, Pineda de Mar, Calellla,

etc. La funció principal de les quals era apropar la lectura i el coneixement a

tots els pobles de Catalunya.

Escola Superior de Bells Oficis

Imatge no exposada

L’Escola Superior de Bells Oficis, fundada el 1914/15 per expressa voluntat

d’Enric Prat de la Riba, que s’inspirava en l’Escola d’Art de Francesc d’Assis

Galí i en un projecte d’Esteve Monegal. A la primera d’aquestes dues es van

formar la major part d’artistes que foren part del noucentisme i de les

avantguardes artístiques a Catalunya, com ara Esteve Monegal, Lluís

Plandiura, Joan Miró, Josep Llorens i Artigas, Cèsar Martinell, Jaume

Mercadé, Rafael Benet, Antoni i Ramon Puig i Gairalt, Enric Cristòfol Ricart o

Nicolau Rugió i Tudurí, entre d’altres.


El 1925 l’Escola fa ser clausurada després de l’acomiadament de tot el

claustre de professors, dins la política centralista de la dictadura del general

Primo de Rivera, per què, segons sembla per la clara intenció de recuperació

de la identitat catalana que tenia l’escola.

Celler Cooperatiu de Pinell de Brai

Imatges no exposades

També des de la Renaixença, la necessitat de recuperar-se la plaga de la

filoxera, que va causar estralls a l’agricultura vinícola, i per un excés de

producció agrícola, va germinar la necessitat de la cooperació entre els

agricultors, amb un incipient cooperativisme, que es traduí, en temps de la

Mancomunitat Catalana, en la creació dels magnífics cellers cooperatius

situats, fonamentalment a la província de Tarragona.

Amb l’ajut de la Banca de Valls, que va concedir préstecs a baix interès,

nombrosos pobles van aixecar-ne cellers i almàsseres, la Mancomunitat va

poder endegar una campanya constructiva de la que destacaríem els cellers

de Pinell de Brai, Falset, Gandesa, Rocafort de Queralt, Vimbodí, Montblanc,

etc. Molts d’ells aixecats per l’arquitecte Cèsar Martinell i Brunet. En alguns

dels quals, com el cas de El Pinell de Brai, conegut com “la catedral del vi”,

van participar en la seva decoració artistes com Francesc-Xavier Nogués.

Per a la difusió dels seus principis i de la seva política, la Mancomunitat

Catalana era conscient de la necessitat que el poble prengués consciència

de la importància de la feina a fer, i per això va fer ús d’una nova eina que

s’havia posat molt de moda en els darrers anys del segle XIX i que va tenir el

seu esclat amb el modernisme, la propaganda i el cartellisme.

Aquesta es va traduir en una amplia mostra de cartells que van difondre el

seu ideari i la seva tasca, com alguns dels que podem contemplar en aquest

àmbit i que ens parlen de la gran tasca de reconstrucció nacional que va

endegar la Mancomunitat.


El Noucentisme fou el llenguatge artístic que trobà en l’ideari de la

Mancomunitat Catalana el terreny abonat per a desenvolupar tota la seva

capacitat creativa.

En realitat no és que el noucentisme fos el llenguatge oficial de la

Mancomunitat, és més aviat una mena d’associació natural, ambdós

nascuts com a conseqüència d’un llarg període de gestació cultural (des de

la Renaixença), política (naixement dels partits regionalistes i al

catalanisme), social (sindicalisme) i artística (a cavall entre el modernisme i

les avantguardes), etc., condemnats a entendre’s tots dos.

Com diuen els comissaris de l’exposició Joan Minguet i Txema Romero “el

Noucentisme és un corrent cultural [no artístic solament] lligat al

catalanisme polític desplegat per la burgesia catalana a principis del segle

XX. Un corrent que va trobar un instrument de poder per mitjà de les

Diputacions [...] i, a partir del 1914 de la Mancomunitat.”

El terme fou encunyat per l’ideòleg del moviment, Eugeni d’Ors, el 1906 al

“Glossari” que publicava a “La Veu de Catalunya”. Des d’aquest moment va

començar a gestar-se el moviment. Fou un moviment que pretenia dotar a

Catalunya de rerefons intel·lectual i classicista que la proveís d’una identitat

pròpia, això si sense obviar la, cada cop més present, empenta de les

avantguardes a les quals s’adscriuran alguns dels artistes noucentistes.

La qüestió es si realment tots els artistes, excepció feta d’aquells als que la

historiografia “canònica” han inclós sempre en el catàleg de noucentistes,

como ara Josep Clarà, Manolo Hugué, Joaquim Sunyer, Torres García,

Francesc-Xavier Nogués, Ramon Duran i Renyals, Antoni Falguera, Rafael

Masó, Nicolau Rubió, etc., van crear un art noucentista al servei de l’ideari

polític i cultural de la Mancomunitat, o només una part de la seva obra, com

sembla que va ser, es pot incloure dins aquest ideari i estil.


Àmbit 2. El Territori i la gent

Com és per a vosaltres el paisatge amb que identificarieu Catalunya?

De ben segur que cadascú de vosaltres ens donaria un resposta diferent i

totes elles serien certes. Per què la realitat, encara que no sembli d’antuvi,

és també subjectiva. No serà el mateix paisatge per una persona que viu a la

costa que per una de l’interior. Ni per a un que viu al nord del país que per a

una del sud. Tots vivim en un mateix país però entorns de vegades molt

diferents. A tot això hauríem d’afegir que el nostre estat d’ànim, la nostra

formació, els nostres interesos, ens faran veure el paisatge de mil formes

diferents.

Sempre s’ha identificat el noucentisme pictòric amb la plasmació d’un

paisatge mediterrani, ple de pins, garrofers, oliveres, orenetes, aztavares,

proper a la costa, i amb una presència gairebé constant de la dona coma

protagonista.

En aquest àmbit podem contemplar tot un seguit d’obres d’alguns dels

pintors adscrits a aquest moviment artístic i cultural, que ens permeten fer-

nos una idea de com era aquest paisatge, o si més no com ho percebien en

aquell moment.

Lola Anglada. Sense títol. Oli sobre tela. Diputació de Barcelona

Lola Anglada, escriptora, dibuixant, il·lustradora i pintora, fou una de les

personalitat artístiques més rellevants de Catalunya durant les primeres

dècades del segle XX. Reconeguda arreu per la seva tasca com a escriptora i

il·lustradora dels seus contes, també fou una destacada pintora.

En aquesta tela, ens presenta una dona de tres quarts i, sorprenentment

d’esquenes, que porta un càntir i un cistell ple de pomes. Davant d’ella una

vinya(?) i tot un seguit de camps conreats amb masies disperses. Al fons una

cadena muntanyosa, totalment erma en la seva part superior.

No és gaire difícil reconèixer aquest paisatge com a una contrada del litoral


de la costa central de Catalunya, tan típic del Maresm, Barcelonés o Garraf.

Aquest tipus de paisatges serà el què habitualment hom associa amb l’ideari

noucentista. Pintors com la pròpia Lola Anglada, Josep Obilos o Joaquim

Sunyer en van plasmar-los en les seves creacions pictóriques.

Enric Casanovas, Sense títol. Dibuix sobre paper. Museu de Vilafranca

Enric Casanovas fou, principalment escultor, tot i què també conreà altres

disciplines artístiques com ara el dibuix. Fou deixeble del també escultor

Josep Llimona, qui havia estat fundador juntament amb el seu germà Lluís

del Crecle Artístic de Sant Lluc. Va estudiar a l’Escola de la Llotage de

Barcelona. Després de viatjar per Europa (París, Brusel·les, Londres, Anvers i

Florència) on va continuar la seva formació, tornà a Barcelona o exposa a

espais tan importants com “Els Qautre Gats” o “El Faianç Català” Aquest

darrer una botiga de cerámica convertida en sala d’exposicions que es

trobava a la Gran Via de les Corts Catalanes, a tocar del Passeig de Gràcia,

fou un dels espais des dels què, sota la dirección de Santiago Segura, es van

donar a conéixer i es recolzà a molts joves artistas adscrits al noucentisme i

altres moviment d’avant-guardes, com Manolo Hugué, Pau Gargallo, Ismael

Smith, etc. I també on es va donar recolzament a revistes com “Picarol”,

“Papitu” i “Vell i Nou” entre d’altres.

CAsanovas, al qual la crítica ha considerat com un dels màxims

representants del classicisme mediterrani del noucentisme, fa honor a

aquest apelatiu en l’obra que contemplem. Una dona que ocupa gairebé

tota la superficie del dibuix que, asseguda al terra aixeca un raïm i se

l’apropa a la boca, amb un teló de fons d’una vinya, una masia i unes

muntanyes baixes i ermes. Un paisatge com tantes vegades veurem

representat en el noucentisme més militant.


Pere Pruna: Amistat, gouache sobre paper Fundació Abelló

Format a l’Escola de Belles Arts Barcelona, ven jove va viatjar a París on

conegué a Picasso, i col·laborà amb els Diaghilev. Considerat com el

successor de l’artista malagueny, la seva pintura reflecteix sempre

l’empremta més clàssica de Picasso. La evolució de la seva obra, íntimament

lligada amb la del seu “mestre”, va patir un sotrac quan, en acabar la Guerra

Civil Espanyol, Eugeni d’Ors el va recomanar al general Franco per a

representar Espanya a la Biennal de Venècia. Aquest fet irrità molt a Picasso

que va trencar, des d’aquell moment, qualsevol lligam amb el pintor

barceloní. No sabem fins a quin punt va poder afectar la creació artística de

Pruna, però el cert és que, tot i el desafecte, va ser un pintor molt

reconegut a l’estranger.

Pruna que va conviure con el noucentisme, no es pròpiament un membre

del moviment. Formaria part d’aquell conjunt d’artistes que des de les

avantguardes van tenir punts de trobada artística amb els principis del

noucentisme que els envoltava.

En aquesta obra dus dones s’abracen amb posat tranquil i serè,refermant

els seus llaços d’amistat. El fet que siguin dues dones l’aproparia a aquest

suposat ideal noucentista.

Laura Albéniz, Escena

galant, Pastel. Museu d’Art de Sabadell

Des de ben jove Laura Albéniz va viure envoltada d’intel·lectuals amics tots

ells del seu pare, el compositor Isaac Albéniz. Aquest fet li permeté conèixer

molts indrets com ara París, Niça, Brussel·les, etc., i les creacions artístiques

que en aquests llocs es feien.

La seva obra gràfica, en la que va conrear fonamentalment el dibuix, tot i

què també va pintar aquarel·les i pastels i va dissenyar ex-libris, sembla

influenciada per la de Toulouse-Lautrec i Xavier Gosé. Exposà amb

freqüència a les Galeries Faianç Català i a la Galeria Dalmau.

Aquesta obra en la que un jove admirador besa la mà de la seva estimada,


ens mostra una concepció diferent de l’espai i la natura. No ens trobem en

un paisatge de la costa catalana, sinó en una galeria que dona a un jardí. Un

cert regust simbolista, fins i tot romàntic es desprèn de l’obra. Fet que

l’artista sap crear a la perfecció amb la delicadesa del traça del dibuix i la

subtilesa amb que trac els colors, gens estridents que ens aboquen a la

contemplació en silenci de la mateixa.

Ismael Smith, Nu

La personalitat d’Ismael Smith, és una de les més captivadores i

representatives del noucentisme. Tot i estudiar a l’Escola de la Llotja i a la

Acadèmia Baixas, la seva formació va anar molt més enllà i a ella li hem de

sumar la praxis als tallers de Rafael Atché, Agapit Vallmitjana i Josep

Llimona, tots ells mestres consagrats de l’escultura modernista.

Home polifacètic la seva obra abasta escultura, disseny, gravat, il·lustrador i

dibuixant, sent en aquestes darreres on més renom va aconseguir. Iniciat en

el llenguatge del darrer modernisme, evolucionar ver una cada cop més

punyent esquematització expressionista.

Des del 1918 es va instal·lar definitivament a Nova York, centran-se

fonamentalment en el gravat i l’ex-librimisme.

El seu estil, subtil, serè, contigut, però també sensual i alegre el converteix

en un creador exquisit i elegant. Aquí podem gaudir d’un nu femení on

s’aprecien algunes dels trets bàsics de l’artista, com ara el domini del dibuix,

la sensualitat, etc.

Àmbit 3. L’exaltació dels oficis artístics

Un dels tres en comú que varen tenir el noucentisme i la Mancomunitat

Catalana, fou el seu interès pels oficis artístics. Hereus d’una tradició

iniciada a les acaballes del segle XIX, quan arrel de la Renaixença es

recuperaren molts dels oficis tradicionals catalans i arquitectes com

Domènech i Montaner o Puig i Cadafalch els incorporaren decididament a

les seves creacions artístiques, ara en ple segle XX tant la Mancomunitat


Escola Superior de Bells Ofics.

Imatge no exposada

com els noucentistes veieren en la recuperació d’aquestes manifestacions

artístiques una manera de reivindicar l’identitat catalana.

Per aconseguir un nivell de qualitat elevat, des de la Mancomunitat

s’entenia que havia de desenvolupar-se un programa d’educació artística,

tant teòrica com a pràctica que permetés el naixement d’unes generacions

d’artistes summament preparats. Es va desenvolupar el concepte de “obra

ben feta”, que s’assolia amb un rerefons intel·lectual i una praxis

continuada per part dels creadors.

Francesc-Xavier Nogués

Un exemple d’això seria el dibuixant, gravador, decorador i pintor Francesc-

Xavier Nogués. Amic íntim del pintor Isidre Nonell es va formar a les

acadèmies Martínez Altés i Borrell. Cartellista de cert renom i artista

polifacètic la seva obra està marcada per una visió irònica de la realitat, amb

personatges caricaturescos, borratxos, etc.

Molt conegut per les rajoles que decoraven les façanes del Celler

Cooperatiu de Pinell de Brai obra de l’arquitecte Cèsar Martinell i Brunet.

En aquest espai podem contemplar quatre obres de l’artista, amb tècniques

diferents, que demostren la bona formació i la versatilitat de Nogués, como

son una rajola, un gravat i una pintura sobre vidre.

En tots quatre casos el caràcter irònic, humorístic, quasi caricaturesc de la

seva obra, que repetirà constantment tant en les rajoles com en els cartells,

gravats, pintures i il·lustracions.

Ricard Marlet. Diverses peces tallades en boix.

No tan conegut, Ricard Marlet, fomaria part dels “altres noucentistes” dels

que tracta l’exposició. Artistes amb una formació sòlida tant intel·lectual

com a pràctica, que prengueren part activa de la creació artística i del

moviment noucentista, plenament convençuts del seus ideals.


Fou dibuixant i gravador xilògraf, però sobretot fou molt popular en el seu

moment per la il·lustració d’una edició americana de El Quixot. Artista de

tècnica depurada i molt sòbria, dotà la seva obra d’una certa placidesa que

també caracteritzà, conreà entre d’altres la pintura mural i s’especialitzà en

el boix, que podem contemplar aquí.

Ceràmiques Serra. Gerro i Panteres

Els germans Serra, Antoni, Josep i Eric, fills del reconegut ceramista Antoni

Serra Fiter, van fundar l’any 1928 la firma “Ceràmica Serra”, que suposà la

culminació d’una llarga tradició familiar.

Conscients de la importància de realitzar una “Obra ben feta”, clau per

entendre el noucentisme, no es van acontentar amb la formació i el

mestratge al taller patern, sinó que van adquirir formació acadèmia a

l’Escola Superior de Bells Oficis que la Mancomunitat impulsà decididament.

Seguint la tradició del pare, van continuar col·laborant amb escultors i altres

artistes, així com treballant per a la recuperació de tècniques de ceràmica

tradicionals.

El seu estil, eclèctic, podríem dir que es una alternança entre el llenguatge

més tradicional i altres més propers a les avantguardes i a l’art déco. Dins

aquest estil em d’incloure les peces aquí presents, realitzades pel Antoni, el

més gran dels tres germans.

Tomàs Aymat i Martínez, Diana caçadora, Tapís

Un altre artista amb una gran formació, en aquest cas a l’Acadèmia de

Belles Arts de Sant Jordi i deixeble de Francesc d’Assís Galí, un dels grans

mestres que van formar des de la seva acadèmia privada i des de diversos

càrrecs docents a un gran nombre d’artistes noucentistes, i Oleguer

Junyent.

Pensionat per la Mancomunitat de Catalunya, va poder formar-se en la

tècnica del tapís, primer a la Real Casa de Madrid, i més tard a París, on es


formà en el tallers del Gobelins.

Conscient de la necessitat, típicament noucentista, de transmetre el seus

coneixements per tal de garantir la perdurabilitat de la seva disciplina

artística, fou professor de l’Escola de Belles Arts i Oficis de Barcelona entre

1918 i 1923, compaginant la seva tasca docent amb la professional des de

1920, moment en que fundà la fàbrica Tapisseries Aymat. En aquesta va

crear tapissos i catifes nuades a mà, tot recuperant les tècniques

tradicionals i els gusts anteriors. Reflex d’aquest constant additivitat és

l’esplèndid tapís que podem contemplar en aquesta sala que representa el

tema de “Diana caçadora”, en el qual la deessa, representada quasi com

una nimfa, foragita un cérvol, amb un estil proper a l’estètica simbolista.

Josep Vives i Bracons

Una altra disciplina artística que es conreà en el noucentisme, amb ressons

de l’art déco, fou la de l’ebenisteria i el mobiliari. Aqui podem contemplar

una cadira creada per Josep Vives i Bracons, pintor i gravador, company

d’Antoni Vila i Arrufat, conreà amb un cert prestigi la decoració. Fins i tot va

arribar a obrir una galeria pròpia a Barcelona, que ben aviat es convertí en

un espai de trobada d’intel·lectuals i artistes.

Com en molts casos la seva creació va anar evolucionant, primer ver a l’Art

Déco i, passada la Guerra Civil vers el funcionalisme.

Una altre representant d’aquesta disciplina artística a Catalunya, també dins

el corrent Déco i funcionalista fou Josep Palau i Oller.

Àmbit 4. L’impremta com a una Bella Art

El Noucentisme destaca amb llum pròpia en la creació literiaria, poesia,

narració curta, novel·la, teatre o assaig, foren conreades pels nombrosos

escriptors en parla catalana que podríem inscriure dins el noucentisme.

Noms tan importants per a la literatura catalana, com ara Josep Carner,

Joaquim Falguera, Josep Maria López-Picó, Eugeni d’Ors, Carles Soldevila o

Carles Riba, a més a més de l’anomenada “Escola Mallorquina”, demostren


per si sols la rellevància de la creació literària al llarg del noucentisme.

Però si era important el fet creatiu, la societat que vivia immersa en ple

noucentisme no li va donar menys importància a la creació impresa dels

escrits d’aquell moment. La edició concebuda com a “obra ben feta”, potser

és un dels millors testimonis d’aquest concepte. En aquest àmbit ho pot

comprovar fins a quin punt les edicions varen gaudir d’una qualitat

probablement mai vista fins aquell moment i la cura que es tenia per

l’educació.

Francesc-Xavier Nogués

Ja em parlat abans de Nogués quan ens referíem a la recuperació artística i

la seva personalitat polifacètica. Ara podem continuar copsant aquesta

personalitat i el seu gran compromís amb l’iedari noucentista tot

contemplant aquets magnífic “Abecedari per a nens”, destinat a iniciar en la

lectura als més petits. Obra d’una gran qualitat d’execució tant per part de

l’artista com de la seva acurada impressió i enquadernació, és un magnífic

exemple de la intencionalitat didàctica del noucentisme.

Víctor Oliva i Sala, Exposició al Fayans. Cartell.

El 1911 es celebrà una magnífica exposició conjunta a la galeria Fayans de

Sabadell, en la qual es reuniren alguns dels artistes que trobem en aquesta

exposició com Albéniz, Nestor, Andreu i Smith.

El cartel, d’acurat i sobri disseny, així com també l’excel·lent impressió va

anar a cura de l’impressor, gravador xilògraf de Vilanova, Víctor Oliva i Sala.

Si la seva família tenia una llarga tradició familiar, que ell continuà amb el

seu germà Demetri, Víctor conreà també la il·lustració de llibres i el disseny

d’ex-libris. A ell es deu en gran part que la edició impresa fos considerada

com una Bella Art en el noucentisme.

A més a més podem contemplar altres edicions realitzades per ell i el seu


taller familiar, el “Butlletí d’Amics dels Bells Llibres”, un programa de l’Orfeó

Català, etc.

Àmbit 5. Cap a la modernitat

Com a colofó de l’exposició ens trobem en un àmbit en el què els comissaris

de l’exposició han situat al final de la mateixa significativament. Si sempre

s’ha tingut el noucentisme com un moviment que pretenia tornar la societat

catalana al seny i la pausa, a la prudència i la reflexió, al classicisme

mediterrani front la rauxa i l’eclosió decorativa del modernisme. Com si el

noucentisme fos un viatge al propi interior del sentit i de la patria catalanes,

totalment aliè a les novetats externes, un dels objectius d’aquesta exposició

és què, precisament aquest concepte es, si més no innexacte.

Molts dels artistes que formaren part del noucentisme, i n’eren conscients

de la seva participació en el moviment artístic i cultural, mai no van

renunciar a la modernitat i al reconeixement de les noves tendències que

s’estenien arreu d’Europa, les avantguardes incloses. Potser per aquesta raó

alguns d’ells no han estat sempre identificats correctament, o no s’ha estat

conscient de la seva implicació en el corrent noucentista.

La llista és realment més extensa del que hom podria pensar. En aquesta

mostra podem contemplar obres d’Enric Cristòfol Ricart, Antoni Vila Arrufat,

Marian Espinal, Josep de Togores, Francesc Domingo, Manuel Cano, Modest

Casademunt, i el gran Manolo Hugué.

Tots ells gaudiran d’una més gran llibertat creadora, i cercaren nous models

d’inspiració, aportant a Catalunya les avantguardes. Dissortadament,

l’arribada de la dictadura del general Primo de Rivera primer, i després la

Guerra Civil espanyola, truncaren aquesta evolució artística que tant

prometia.


Josep de Togores, Retrat de

Manel de Togores. Llapis sobre paper

Fill de Josep de Torogres i Muntadas, que fou un consagrat cineasta,

mecenes de les arts i entusiasta esportista, Josep Togores i Llach, es crià,

com el cas de Laura Albéniz en un entorn familiar culte i intel·lectual. A

l’edat de 13 anys es va quedar sordmut a causa d’una meningitis.

Deixeble de Joan Llaverias i de Fèlix Mestre, ben aviat encaminà la seva

producció artística vers el noucentisme. Instal·lat a París signà un contracte

amb el marxant Kahnweiler, home de reconegut prestigi en el món de les

arts, representava entre d’altres artistes catalans famosos a Manolo Hugué,

també present en aquesta mateixa sala.

El que veiem aquí de Togores és el retrat del seu germà Manel, obra que

enllaça amb la d’altres artistes del seu temps que conrearen el retrat, com

el propi Manolo Hugué, Francesc Domingo, etc. Molt habitual era que

retratessin en més d’una ocasió els seus éssers més estimats, pares, fills,

germans...

Antoni Vila Arrufat, Noia

d’esquena llegint

Format a l’Escola de la Llotja de Barcelona, Antoni Vila Arrufat, era fill i

deixeble de Joan Vila Cinca. Conscient de la necessitat de prendre una bona

formació acadèmica estudià a l’Escola Industrial de Sabadell, l’Escola de

Belles Arts de Barcelona i, finalment, a la Escuela Superior de Bellas Artes de

San Fernando, a Madrid.

Artista de reconegut prestigi obtingué al llarg de la seva carrera nombrosos

premis i guardons, i portà a terme un llarga, dedicada i profitosa carrera

com a docent i pedagog artístic, arribant a ser catedràtic de gravat a l’Escola

Superior de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, durant gairebé una

dècada.

El seu estil, que podem copsar en aquesta obra, evolucionà d’un primer

realisme directe cap a una pintura on el dibuix i el color, així com la

construcció de la composició tindrien un paper cada cop més rellevant.


Enric Cristòfol Ricart, La

màscara i l’ocell de paper

Com molts d’altres, Enric Cristòfol Ricart també assolí una gran formació

acadèmica, primer a la prestigiosa acadèmia de Francesc d’Assís Galí i, poc

després a l’Escola Superior dels Bells Oficis.

Fou un des membres de l’Agrupació Courbet, fundada per Josep Llorens

Artigas i Josep Francesc Ràfols. Més que un grup homogeni i tantcat

pròpiament dit es tractava d’un grup obert, heterogeni, amb llibertat

creadora, quina principal característica era la recerca de la innovació

creadora, de noves fonts d’inspiració, de nous llenguatges plàstic. Aquest

col·lectiu en el que s’hi trobaven inclosos la major part dels artistes

representats en aquesta mostra, també comptava a noms molt reconeguts

com ara Joan Miró, Olga Sacharoff o Joaquim Torres-García. Va suposar un

corrent renovador i modernitzador de la plàstica noucentista.

De la seva més que extensa obra podem conte aquesta “Noia d’esquena

llegint” que ja ens marcaria aquest desmarcament aparent de les formes

més tradicionals del noucentisme per tal de cercar un nou llenguatge, més

conforme a les avantguardes, potser una mica lluny, però no tant de les

propostes noucentistes

Manolo Hugué, Dues joves

d’esquena i Venus

Podriem acabar la visita amb la forta personalitat artística de Manolo

Martínez Hugué, més conegut com a Manolo Hugué. Artista singular, rebel i

polifacètic. La seva biografia sembla estreta d’una novel·la. Fill d’un militar i

d’una costurera originària de Caldes de Montbui, la seva família sempre va

anar curta de recursos des del moment que la mare va abandonar el seu

home a Cuba. La relació amb el pare va ser des de llavors gairebé

inexisistent. Acostumat a haver de buscar-se la vida des de ben jove, va

assistir a classes a la Llotja de Barcelona i treballà a la foneria artística

Masriera i Campins.Treballà també amb Josep Forés i Torcuato Tasso.

El 1900 va anar a París, però la sobtada mort del que havia de ser el seu

mentor, el també pintor Carles Casagemas, que es va suïcidar davant d’ell,

el va tornar a una situació delicada. Malgrat tot la seva obra va ser força ben

rebuda a París, i la seva relació am el marxant Deniel-Henry Kahnveiler, va


provocar que fos un dels escultors catalans més reconeguts a l’estranger.

Instal·lat posteriorment a Ceret, on compartí molts moments amb el seu

bon amic Pablo Picasso, va esdevenir un dels artistes de referència per

alguns creadors de les avantguardes. Al final de la seva visa s’instal·là

definitivament a la casa de la seva àvia materna a Caldes de Montbui.

En l’actualitat hom pot gaudir de una part de la seva obra, i de la que

Picasso li va regalar en moltes ocasions, al Museu de Caldes de Montbui –

Thermalia.

En aquesta mostra podem contemplar dues obres que es troben, com la

resta a museus de la Xarxa de Museus Locals de Barcelona, Dues joves

d’esquena i Venus, obres que totes dues palesen la qualitat artística i

escultòrica de Manolo Hugué, fet que l’equipara als altres grans escultors

actius a Catalunya i França com foren Pablo Gargallo i Juli González.

Sobretot a Juli González i Manolo Hugué es deu l’arribada de nous

llenguatges escultòrics a Catalunya.


BIOGRAFIES

AGUILAR I MARCÓ, Fidel (Girona, 1894-1917)

Va arribar a destacar com un dels artistes més representatius del

noucentisme a Girona. Proper al cercle de Rafel Massó, es va popularitzar

per les seves escultures de petit format, fetes en fusta, pedra, guix, i sobretot

per la producció de terracotes grises o argerates al taller de ceràmiques

Marcó de Quart, cuites amb un procés de reducció i patinades. Les seves

obres destaquen per un decorativisme estilitzat i elegant, amb formes

rotundes i un aspecte marcadament arcaïtzant.

_________________________________________________________

Fidel Aguilar Marcó va néixer al carrer de la Cort Reial de Girona el 20 de

juliol de 1894, des d'on, més tard, es va traslladar amb la seva família

al carrer de la Força.

El 1905, per suggeriment familiar, va ingressar al Seminari, però, mancat de

vocació, aviat va deixar-lo per començar a treballar en un taller de tallista,

on es va despertar el seu amor per la talla de fusta, fins esdevenir la seva

màxima il·lusió. Va començar a dibuixar de forma autodidacta: apunts del

natural, esbossos. Assistí a classes de l'Escola de Belles Arts Municipal,

instal·lada als baixos de l'antic Institut, actual Museu d'Història de la Ciutat,

escola que, amb un funcionament molt rutinari, limitava les activitats dels

alumnes a la còpia de guixos i acadèmies.

L'any 1909, per guanyar-se la vida, va muntar, amb un company, un taller de

tallista de mobles d'encàrrec i restauració, a la Pujada del Rei Martí. Al cap

de poc temps, ja sol, aprofitaria el poc temps lliure que li permetia la seva

feina per fer dibuixos, esbossos en fang, petites talles de fusta. Aviat, però,

l’atrauria l'escultura en pedra.

Al mercat de ferralla de l'Areny comprà uns cisells vells que ell mateix va

posar a punt, dels seus passeigs per les muralles transportaria blocs de

pedra que, més tard, sense més ajut que una poderosa intuïció, intentaria


esculpir.

El 1914, Xavier Montsalvatge i Rafael Masó, animadors de les tertúlies i

grups de treball de l'entitat Athenea, el nucli irradiador del noucentisme a

Girona, l'encoratgen a seguir amb les seves activitats artístiques, de les que

ja ha rebut algun encàrrec. L'any següent comença una col·laboració efectiva

amb l'arquitecte Rafael Masó: mobles per a la Casa Ensesa de Girona i

relleus per a la Casa Casas a la platja de Sant Pol.

L'any següent (1916), també fruit d'aquesta col·laboració, dissenya el remat

de senyera per a l'Orfeó de la Joventut (Sant Jordi i el drac). D'aquest mateix

any també són obra seva el gravat al boix per al programa de mà i dos

bustos de pedra, que són rifats, per a la festa artística de l'"Any nou dels

artistes" organitzada per Athenea. El maig d'aquest any Xavier Montsalvatge

li dedica un article a "Vell i Nou". Amb l'objectiu d'ampliar horitzons per al

seu art, es trasllada a Barcelona, però, malalt, ha de tornar al cap de pocs

dies.

El 1917 realitza les darreres obres: gravats al boix i un projecte de senyera

per al "Centro Moral". Sobtadament, mor el 21 de febrer d'una perforació

d'estòmac. El mateix any, les Galeries Laietanes de Barcelona presenta una

exposició pòstuma de la seva obra.

El 1919 la Casa Marcó de Quart comença l'explotació en

ceràmica argerata d'algunes obres de l'escultor, peces que obtindran un

remarcat èxit a l'Exposició d'Arts Decoratives de Paris de l'any 1925, on

concorrer Marcó i altres artesans gironins. El 1930, els "Amics de les Arts"

mitjançant una suscripció popular, li aixequen un monument als jardins de la

Devesa, on s'hi reprodueix una versió lliure de d'una obra de l'escultor, i on

Carles Rahola, el dia de la inauguració, llegeix una evocació de la vida i l'obra

de l'escultor.

Va arribar a destacar com un dels artistes més representatius del

noucentisme a Girona. Proper al cercle de Rafel Massó, es va popularitzar

per les seves escultures de petit format, fetes en fusta, pedra, guix, i

sobretot per la producció de terracotes grises o argerates al taller de

ceràmiques Marcó de Quart, cuites amb un procés de reducció i patinades.


Les seves obres destaquen per un decorativisme estilitzat i elegant, amb

formes rotundes i un aspecte marcadament arcaïtzant.

Extret de: Fidel Aguilar

http://www.pedresdegirona.com/separata_aguilar_1.htm

ALBÉNIZ JORDANA, Laura (Barcelona, 1890-1944)

Filla del reconegut compositor català Isaac Albéniz, va iniciar una carrera

precoç i amb només setze anys va exposar a la societat artística Libre

Esthétique de Brussel·les, amb una crítica molt favorable. Artista

polifacètica, amb una obra centrada en el camp de la il·lustració refinada, va

ser considerada per Eugeni d’Ors com «la nostra Vigée-Lebrun». L’any 1911

va exposar, juntament amb Ismael Smith, Marià Andreu i Néstor de la Torre,

al Faianç Català en una de les mostres més importants del primer

noucentisme.

Les seves il·lustracions es van publicar en revistes com ara Feminal o D’Ací i

d’Allà, i també en llibres de Gregorio Martínez Sierra o Eduard Marquina.

______________________________________________________________

Laura Albéniz (1890-1944) era filla del afamat compositor Isaac Albéniz, fet

que li va facilitar viure envoltada d'intel·lectuals i artistes així com la

possibilitat de conèixer altres ciutats i tendències (París, Niça, Brussel·les,

Sevilla). Va ser una artista polifacètica que va pintar aquarel·les i pastels, va

dissenyar ex-libris i, sobretot, va treballar com dibuixant, àmbit en el qual

mostra influències de Toulouse-Lautrec, Aubrey Beardsley i Xavier Gosé. Les

seves il·lustracions es van publicar en revistes com Feminal i D’Ací D’Allà, per

exemple. Així mateix va il·lustrar dos llibres de Gregorio Martínez Sierra, La

aldea ilusoria i El peregrino ilusionado, i un d'Eduard Marquina, Elegies. Les

seves pintures i dibuixos eren exposats en diverses galeries de la ciutat: Can

Ribas, Galeries Faianç Català i les Galeries Dalmau.


Se sap que Vidal i Albéniz es van conèixer i van conrear una relació amistosa

en la qual la revista Feminal va jugar un paper d'unió i trobada. En

l'actualitat són poques les obres d'ambdues que poden contemplar-se en

museus i col·leccions públiques, ja que la majoria d'elles roman en espais

privats.

http://www20.gencat.cat/portal/site/icdones/

ANDREU I ESTANY, Marià (Barcelona, 1988 - Biarritz, 1976)

Format seguint el concepte de l’artista total del modernisme, Marià Andreu

va treballar diverses disciplines, com ara la pintura i el dibuix, el gravat,

l’esmalt, l’escultura i, fins i tot, l’escenografia. Va mantenir una intensa

amistat amb Ismael Smith, amb qui va compartir taller a París. A la capital

francesa va aconseguir integrar-se a la vida artística, es va fer un nom com a

il·lustrador i va destacar per la seva gran habilitat com a gravador. A

Barcelona va exposar a la cèlebre mostra del Faianç Català juntament amb

Ismael Smith, Néstor de la Torre i Laura Albéniz, amb els seus reconeguts

esmalts i gravats d’una estètica afectada, densa i decorativa.

_________________________________________________________

Començà com a pintor de cavallet amb natures mortes i retrats femenins i

com a dibuixant. Realitzà aiguaforts, xilografies, puntes seques i litografies

per a edicions de bibliòfil. Féu grans figures de paper retallat i enganxat

d’una notable corporeïtat. L’any 1911 exhibí, amb Laura Albéniz, Ismael

Smith i Nèstor Martín Fernández de la Torre, al Faianç Català, pintures,

dibuixos i esmalts, entre aquests el relleu amb tres figures de grans

dimensions anomenat L’orb. Com a escenògraf treballà copiosament a

França i a Anglaterra. La seva pintura és altament decorativa, d’inspiració

literària, cenyida i molt correcta en la seva execució. Ha exposat, a més, a

“Les Arts i els Artistes” (1916) i a la Sala Parés (1934). Hi ha obres seves,


entre d’altres, al Museu del Teatre i al Museu d’Art Modern de Barcelona.

http://www.enciclopedia.cat/

ANGLADA I SARRIERA, Dolors (Lola ANGLADA)

(Barcelona, 1892 - Tiana, 1984)

Nascuda en una família benestant, la seva faceta més reconeguda és la

d’il·lustradora, dibuixant i escriptora, tot i que també va destacar pel seu

compromís polític. Va rebre classes d’Antoni Utrillo i Joan Llaverias, i va

completar la seva formació a París gràcies a una beca de l’Estat francès. V a

participar en diverses exposicions de belles arts de Barcelona i a diferents

salons i galeries barcelonines, com ara les Galeries Laietanes, on va exposar

la sèrie de contes d’Oscar Wilde. Durant tota la seva carrera va participar en

revistes per a infants, com ara En Patufet, Virolet, La Rondalla del Dijous, La

Mainada i La Nuri, aquesta última fundada per ella mateixa. Durant la

Guerra Civil va treballar en publicacions infantils com ara L’Estel i Mirbal i va

publicar el llibret El més petit de tots. El seu univers popular ens remet a

valors noucentistes tradicionals, com ara els paisatges rurals i mediterranis,

que amb ella prenen un nou matís fantasiós, de conte.

______________________________________________________________

Dolors Anglada i Sarriera, més coneguda amb el nom de Lola Anglada, va

néixer al carrer de Mercaders, a Barcelona, l'any 1892. Va tenir una infància i

joventut convencional, pròpia de la família benestant a la que pertanyia,

vivint a Barcelona i estiuejant a Tiana.

De jove, va estudiar a la Llotja, amb A. Utrillo i Joan Llaverias. Llaverias va

aconseguir que el setmanari satíric Cu-cut publiqués, per primer cop, un

dibuix de Lola Anglada, l'any 1905. Poc més tard, el 1909, l'autora va

col·laborar amb les seves il·lustracions al Patufet. Des d'aleshores col·laborà

d'una manera constant a la majoria de revistes infantils. L'any 1912 va

exposar algunes de les seves il·lustracions al Faianç Català, a Barcelona,


conjuntament amb Joan Llaverias, el seu mestre. L'exposició estava

encapçalada amb el títol de La muntanya del misteri, i els temes tractats

feien referència a la muntanya de Montserrat i als seus entorns, plens de

tradicions, mites i llegendes. En aquells moments, el Faianç Català era un

dels principals centres del Noucentisme Català.

El 1916 va presentar una exposició, a nivell individual, a les Galeries

Laietanes, a Barcelona. En aquesta exposició, Lola Anglada va mostrar una

sèrie de dibuixos que il·lustraven relats i contes de Perrault i Wilde.

Un any més tard, el 1917, van aparèixer publicats els llibres Magraneta i

Taronges d'or, amb dibuixos de l'autora i textos de Pere Aldavert. Un cop

acabada la Primera Guerra Mundial, el 1918, va anar, per primera vegada, a

París. A la capital francesa, l'autora va passar diverses temporades al llarg de

la seva vida, gràcies a una beca del govern de França i a les seves posteriors

col·laboracions amb les editorials Nathan, Hachette i Roudanez, amb les

quals va treballar il·lustrant llibres de text i contes infantils. Durant les

estades a París, va conèixer i fer amistat amb Francesc Macià.

L'any 1920 va decidir finançar-se l'edició de Contes del paradís, (editorial

Catalana), el primer llibre que contenia contes propis i dibuixos també

propis.

El 1925 va fundar la revista La Nuri, que també dirigí i edità entre 1925 i

1926, any en el qual també va dur a terme una exposició al Centre de

Lectura de Reus.

En Peret, un altre llibre amb text i dibuixos propis va tenir molt bona acollida

entre el públic lector, des del moment en què va sortir de les impremtes, el

1928. A partir d'aleshores la producció de Lola Anglada es va mantenir a la

mateixa alçada, aconseguint èxit, de crítica i de lectors amb els llibres que va

publicar els anys següents: Margarida (1928), Monsenyor Llangardaix (1929)

i Narcís (1930). Els estudiosos de la seva obra indiquen que aquests quatre

títols configuren el nucli essencial de les creacions de Lola Anglada.

El 1933 va publicar diversos contes curts, com ara Clavellina i Crisantem, El


príncep teixidor, Ametllonet i altres. A més, també va participar en el Primer

Centenari de la Renaixença Catalana, amb una exposició sobre visions de la

Barcelona vuitcentista. El Centenari es va celebrar en ocasió del 100

aniversari de la publicació de l'oda La pàtria, de Bonaventura Carles Aribau,

a El Vapor.

Durant la guerra civil, Lola Anglada va viure a cavall de Barcelona i Tiana.

Mentre que al Parc de la Ciutadella es dedicava a dibuixar els milicians que

entraven i sortien de la caserna, a Tiana la jove trobava la inspiració

necessària per realitzar les il·lustracions que acompanyarien el seu llibre El

més petit de tots. Així, el 1937, va publicar El més petit de tots, un volum que

va ser editat pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya,

a Sabadell. Al llarg de la guerra, Lola Anglada va crear un seguit de dibuixos i

il·lustracions que tractaven temes bèl·lics i que s'aparten totalment de la

producció habitual de l'autora. Es va afiliar a la UGT, i va instal·lar, en un pis

llogat pel seu pare al carrer Enric Granados, de Barcelona, una premsa

litogràfica que li va permetre iniciar la seva relació amb l'editorial de l'Abadia

de Montserrat.

Després de la guerra, Lola Anglada es va apartar de la vida pública i els seus

llibres i dibuixos van començar a evocar imatges pròpies de la Barcelona

vuitcentista. A partir d'una investigació de tipus històric, realitzada

conjuntament amb Francesc Curet, va començar a treballar en una sèrie de

més de 70 litografies que pretenien il·lustra l'època en qüestió. Se li va

prohibir una exposició a Palma de Mallorca, i una altra a la Sala Sura, de

Barcelona, "per perillosa, roja i separatista"

Des de l'ocupació de Barcelona per part de les tropes franquistes, el 1939,

Lola Anglada va viure, pràcticament fins al final de la seva vida, a Tiana. Creia

que "art i matrimoni són enemics". No obstant això, va mantenir una estreta

relació amb l'escriptor Francesc Curet, fins la mort de l'home, el 1970.

A partir de la dècada dels 60, Lola Anglada va intentar resoldre els

problemes econòmics tan propis com també de les seves germanes. Amb

aquesta finalitat, va cedir el seu patrimoni de llibres, obra i immobles a la


Diputació de Barcelona. També va cedir la casa pairal de Tiana a la família

Cardús.

Durant un parell d'anys va viure prop de les seves nines, a Sitges, però la

major part dels seus darrers anys de vida va estar a Tiana, localitat on va

morir el 12 de setembre de 1984. Després del funeral realitzat a la població,

el cos de Lola Anglada va ser enterrat al cementiri barceloní del Poblenou. El

mateix any, la Caixa d'Estalvis de Terrassa va instituir el "Concurs anual de

contes Lola Anglada".

http://www.escriptors.cat/autors/angladal

AYMAT I MARTÍNEZ, Tomàs

(Tarragona, 1892 - Barcelona, 1944)

Format a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, va ser deixeble de Francesc

Galí i Oleguer Junyent. Va rebre una beca per estudiar tapisseria a la Real

Casa de Madrid, així com per completar els estudis a tallers de París i

Brussel·les. Acabada la formació, va obtenir una plaça de docent a l’Escola

Superior dels Bells Oficis de Barcelona. Exemple de la reivindicació i

recuperació dels oficis artístics que es va dur a terme durant el noucentisme,

l’any 1920 va fundar a Sant Cugat un taller que va crear escola i va rebre

diferents premis i reconeixements nacionals i internacionals, amb els seus

tapissos i catifes d’estil tradicional, noucentista i art déco.

______________________________________________________________

Pensionat per la Mancomunitat de Catalunya (1914), estudià a París la

tècnica del tapís als tallers dels Gobelins (1915). Fou professor d’aquesta

tècnica a l’Escola de Bells Oficis de Barcelona (1918-23). El 1920 fundà a Sant

Cugat del Vallès la fàbrica Tapisseries Aymat d’alt lliç i de catifes nuades a

mà segons tècniques i gusts tradicionals.


CANO DE CASTRO, Manuel (San José de Costa Rica, 1891 – París, 1959)


És un dels artistes més enigmàtics del noucentisme. Entre 1909 i 1911 va

cursar les assignatures d’accés a la carrera d’arquitectura i el 1915 va

col·laborar amb Torres García en un article a la revista Arte y Decoración.

Format a l’Acadèmia Galí, juntament amb Togores i Manuel Fontanals va

configurar un grup artístic receptiu a les influències de l’avantguarda. L’any

1918 va exposar a les Galeries Laietanes i el 1920 a les Galeries Dalmau.

Durant els anys vint i trenta, Cano es va integrar a la vida cultural i artística

de París, on es va relacionar amb cercles avantguardistes. Amb l’ocupació

nazi, Cano va ser deportat a un camp de concentració i va ser bescanviat

com a presoner de guerra el maig de 1944. El diccionari Ràfols el descriu com

un pintor i dibuixant de l’Escola de Decoració de Torres García, que va

practicar un art simple amb colors plans d’un «primitivisme personal i

decoratiu».

______________________________________________________________

El poc que hi ha escrit sobre ell és completament contradictori. Pràcticament

no s’ha localitzat obra seva a excepció dels dibuixos que es conserven en

diversos museus de la Xarxa. Unes obres que, per la seva raresa, adquireixen

un valor excepcional per a l’estudi i coneixement del misteriós i oblidat

artista.

El diccionari Ràfols descriu Cano com un pintor i dibuixant de l’Escola de

Decoració de Torres Garcia, que va practicar un art simple amb colors plans

d’un “primitivisme personal i decoratiu”. Ràfols destaca els desapareguts

murals del seu estudi. Togores esmenta àmpliament a Cano a la seva

biografia, tots dos es coneixien de Cerdanyola. Entre 1909 i 1911 cursa les

assignatures científiques d’accés a la carrera d’arquitectura i el 1915

col·labora amb Torres Garcia en un article a la revista Arte y Decoración. Junt

amb Togores i Manuel Fontanals conforma un grup artístic al que s’afegia,

puntualment, Esteve Monegal. Provinents de Es dóna la coincidència que les

úniques obres localitzades fins al moment del període català de Cano es

troben en museus de la Xarxa. EL MAC conserva el seu ex-libris realitzat per

Joan d’Ivori el 1915 i una autocaricatura a tinta que segueix l’empremta


d’Smith. La Fundació Joan Abelló té la col·lecció més completa de l’artista,

deu dibuixos, tots ells de petit format però que exemplifiquen la línia

noucentista que va desenvolupar Cano, propera a l’escola de Torres Garcia i

a Sunyer, però també al seu amic Josep de Togores, amb qui va compartir

taller. Un dels dibuixos de la Fundació Palau està datat el 1919 i és una vista

d’un poble de Mallorca que presenta la característica influència cubista i

sunyeriana. El tractament d’aquest paisatge és paral·lel als dibuixos de

l’artista que conserva el Museu Abelló. Cano comparteix amb els paisatges i

dibuixos del Togores de l’època el tractament geomètric i el suau ombrejat,

fruit de l’interès comú pel cubisme. L’altre dibuix a tinta i aiguada de la

Fundació Palau descriu un perfil femení, primitiu i esquemàtic. La influència

clàssica de Torres García ha cedit el pas a la línia sensual de les figures de

Matisse i Derain, del Picasso blau i, sobretot, de les refinades aquarel·les

coetànies de Manuel Humbert. El MAS conserva l’única pintura localitzada,

un quadre de petit format de dues noies que reben un tractament proper a

la pintura mural de l’Escola de Decoració de Torres Garcia, amb un dibuix

simple i colors plans.

http://museudart.blogspot.com.es/2012/10/manuel-cano-de-castro-al-mac.html

CASADEMUNT I GIRALT, Modest

(Barcelona, 1881-1964)

Pintor, dibuixant i decorador ceramista, va iniciar la seva carrera artística a

la foneria artística Masriera i Campins. Com a dibuixant, es va especialitzar

en la creació d’ex-libris i va participar en la revista Feminal. Va formar part

de diferents exposicions celebrades fins al 1935. Va rebre diversos

reconeixements, entre els quals la medalla d’or com a decorador ceràmic a

l’Exposició Internacional de 1929.

______________________________________________________________

Pintor. Fou també dibuixant i decorador ceramista. Realitzà nombrosos ex-

libris. Obtingué premis importants.


http://dadescat.info/caru.htm

CASANOVAS I ROY, Enric (Barcelona, 1882-1948)

Va formar-se al taller de Josep Llimona i a la Llotja de Barcelona, on va ser

premiat amb una beca que li va permetre completar la seva formació a París,

Brussel·les, Anvers, Londres i Florència. Va exposar als salons de la capital

francesa entre 1909 i 1912. Autor de diferents monuments i escultura

pública a Barcelona i a diverses ciutats catalanes, també va col·laborar en

l’Exposició Municipal de Primavera de 1919, el Salon d’Automne de París de

1922 i l’Exposició Internacional de Barcelona de 1923. Representant del

classicisme noucentista més mediterranista, va destacar per la suavitat de

les superfícies, sovint proper al non finito, i pel to arcaïtzant de les seves

figures.

______________________________________________________________

Després d’un quant temps d’aprenentatge al taller de Josep Llimona (1896) i

d’estudis a l’Escola de Llotja de Barcelona (1900), féu el primer viatge a París

(1900). De tornada exposà a Els Quatre Gats (1903). Féu diverses excursions

a través de Catalunya i noves estades a París (1904). Participà en la primera

exposició a Les Arts i els Artistes (1910); exposà al Faianç Català (1910); féu

viatges a Londres i a Bèlgica (1912). Instal·lat al Guinardó, a Barcelona

(1913), s’integrà a l’equip de l’Escola de Decoració que dirigia Joaquim

Torres-Garcia (1914) i treballà intensament ( Monument a Monturiol , a

Figueres, 1916-18). El 1920 obtingué una sala especial a l’Exposició de Belles

Arts. El 1922 anà a Amsterdam, on participà en l’Exposició d’Artistes

Catalans, i el 1927 a Itàlia; a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929

obtingué una primera medalla. El 1932 ingressà a l’Acadèmia de Belles Arts

de Sant Jordi. El 1935 fou elegit president de Les Arts i els Artistes i, el

mateix any, guanyà el premi Campeny de la Generalitat de Catalunya. La sala

Parés li preparà una exposició-homenatge. Fou nomenat director (1936) del

museu de Tossa. El 1939 s’exilià a França, on residí (Avinyó, París, Besançon)

fins el 1942, que tornà a Catalunya. Exposà a les galeries Argos i també a

Madrid (1943). La seva obra (figures de marbre, bronze, pedra; busts, etc),


de bon començament dins la influència rodiniana al servei d’una temàtica

social, revela després una sensibilitat i una finesa d’esperit molt grans

acompanyades d’una voluntat de convertir la dona catalana en arquetip,

trets que el caracteritzen com un dels representants més típics del

Noucentisme.


DOMINGO SEGURA, Francesc

(Barcelona, 1894 - São Paulo, 1974) Format a l’Escola Superior dels Bells Oficis, fou un dels membres fundadors

de l’Agrupació Courbet. Durant la dècada dels anys vint va viure a París i a la

Bretanya, i va tornar a Barcelona el 1931, on estigué fortament vinculat a

l’activitat cultural de la ciutat durant la Guerra Civil. El 1951 va marxar a

viure a Buenos Aires i més endavant a São Paulo, on va impartir classes de

gravat a l’Escola de Belles Arts, va obrir una galeria d’art i va fundar el Grupo

Bisonte. Pintor i dibuixant, la seva obra destaca per la temàtica realista, amb

un gust per les classes humils, els paisatges rurals i cèlebres escenes de la

vida nocturna del Paral·lel barceloní.

_________________________________________________________

Es formà a Barcelona, a l’Escola de Bells Oficis de la Mancomunitat i a

l’escola de Francesc Galí. Integrà, amb companys seus, l’Agrupació Coubert

(1918-19). El 1920 s’establí a París, on arran de gran admiració a Cézanne,

mantingué, a través de múltiples evolucions, una preocupació constant per

l’estructura, que marca tota la seva obra; en aquesta ciutat s’acostà al

cubisme (1922-27), etapa en què enriquí el colorit. També residí a Bretanya

(1927-29), i en el període 1929-31 passà per una etapa espectral. Retornat i

establert a Barcelona (1931-39) conreà un realisme social desproveït de

demagògia, visió idealitzada dels ocis de l’obrer, temàtica que ja havia

conreat els seus primers anys barcelonins, fruit de la qual són les obres El

pagès , Els jugadors i Homes a la taverna. Tingué el càrrec de secretari del

Sindicat d’Artistes, Pintors i Escultors de Catalunya i desenvolupà una

intensa activitat cultural durant la guerra civil. La postguerra representà una


etapa de desorientació. Des del 1951, després d’una estada a Buenos Aires

(1950), on es dedicà al retrat, s’establí a São Paulo (Brasil) i s’orientà vers

una estilització del seu tradicional constructivisme figuratiu. Hi donà classes

de gravat a l’escola de belles arts, obrí, el 1963, una galeria d’art i fundà el

Grupo Bisonte, integrat per Walter Levy, Pere Tort, Jabago, Paulos Chaves i

altres pintors. Treballà el gravat, la pintura mural —capella de San Rafael a

Amparo i de Nosa Senhora de Monte Serrate a Sâo Paulo—, el retrat —

Alberto Salles, Euclides da Cunha — i altres temes — Noia amb

nina , Barraques a Santos , Fira de bous , L’home i el cavall , La

florista , Família feliç —, influït per la lluminositat brasilera. Exposà a

nombroses ciutats europees, dels EUA i del Brasil i rebé nombrosos premis i

honors. Exposà novament a Barcelona el 1967 i el 1973.


ESPINAL I ARMENGOL, Marian Antoni

(Terrassa, 1897 - Cunit, 1974)

D’origen industrial, es va dedicar a la pintura i va reunir una important

col·lecció d’antiguitats i d’art de la seva època. Amb una especial sensibilitat

cap a la decoració, es va formar sota la influència de Francesc Galí. Home de

gran cultura, va estar molt vinculat a intel·lectuals, escriptors i artistes de

l’òrbita noucentista. Membre de l’Agrupació Courbet, va participar en les

exposicions de belles arts entre 1918 i 1923. Va practicar diferents gèneres,

des del paisatge fins al retrat, passant pel bodegó, sempre amb un estil

elegant i sovint d’una certa ingenuïtat que es mou entre el classicisme i la

influència francesa postimpressionista.

_________________________________________________________

Deixeble de Francesc Galí. Es presentà a Barcelona el 1917, i l’any següent

anà a París. El mateix 1918 s’incorporà de nou a Barcelona, a l’Agrupació

Courbet, acabada de fundar, i més tard es retirà als seus negocis. Reuní una

important col·lecció de pintura gòtica hispànica (on sobresortien peces


d’Huguet, Pere Serra, Bartomeu Baró), que el 1959 li fou adquirida pel

Museo de Bellas Artes de Bilbao.


GALÍ I FABIÀ, Francesc d’Assís


Format inicialment com a arquitecte, aviat es va centrar en la pintura i va

estudiar a l’Escola de Belles Arts de la Llotja, alhora que aprenia gravat amb

Alexandre de Riquer. Als divuit anys va exposar amb un èxit notable. Va

combinar la seva producció artística amb la tasca docent a l’Escola Superior

dels Bells Oficis, que va arribar a dirigir. Va fer d’assessor per a l’Exposició

Internacional de 1929. En el camp de les arts aplicades, va destacar en el

cartellisme i la decoració. Bona part dels artistes de la generació noucentista

es van formar sota la seva influència.

______________________________________________________________

Pintor, dibuixant i pedagog.

Fill de Bartomeu Galí i Claret i nebot de Pompeu Fabra. Començà estudis

d’arquitectura i passà per Llotja i per l’acadèmia Hoyos de Barcelona. Molt

amic des de jove del seu futur cunyat Joan Llongueras —la seva primera

obra d’envergadura fou un gran retrat seu—, compartí amb ell un taller al

qual s’afegí Manuel de Montoliu i, esporàdicament, Ricard Opisso. En

aquesta època fou influït pel Modernisme de Casas i Rusiñol, que

l’encoratjaren; però poc més tard acusà la influència d’Alexandre de Riquer,

amb qui aprengué el gravat, i conreà un Modernisme més simbolista. Fou

soci del Cercle Artístic de Sant Lluc. Aviat se sentí atret per la pedagogia

artística, i pronuncià alguna conferència a l’associació Art i Pàtria (1901)

glossant texts de Ruskin. A vint-i-sis anys fundà la seva escola d’art, on

impartí un ensenyament humanístic —ell tenia uns amplis

interessos culturals— que partia de la base que l’art s’havia de desvetllar

perquè no es podia ensenyar. Les seves idees s’oposaren als mètodes

naturalistes, tardanament imposats a Catalunya, i, contra el que aquestes


escoles practicaven, els seus alumnes, a les excursions, mai no pintaven del

natural, i al taller sovint percebien el model només amb el tacte. Defensà un

art més proper a Itàlia que no el promogut pels modernistes, de caire més

nord-europeu. Entre els seus deixebles hi hagué Cèsar Martinell, Joan

Bergós, el mexicà Francisco Goitia, noms importants dins el proper art

noucentista, com Plandiura, Monegal, Aragay, Ignasi Mallol, Rubió i Tudurí,

els Puig i Gairalt, Reventós, Francesc Vayreda, Mirambell, noms destacats

dels corrents postnoucentistes —Jaume Mercadé, Rafael Benet, E.C.Ricart—

i fins i tot de l’avantguarda, com Miró o Llorens i Artigas. Fou vocal tècnic del

Consell d’Investigació Pedagògica —l’antic Consell de Pedagogia—, des del

qual impulsà la creació, el 1915, de l'Escola Superior dels Bells Oficis, que

dirigí fins el 1924, quan la Dictadura ho desbaratà. Exercí després

l’ensenyament artístic a l’Ateneu Polytechnicum. El 1936 esdevingué

representant de les belles arts al CENU, i més tard succeí Josep Renau en la

direcció general de belles arts de la República Espanyola, càrrec des del qual

ajudà decisivament al salvament de les peces del Museo del Prado de

Madrid, entre altres obres d’art. Exiliat des del 1939, residí a Londres i a

Hampstead. En retornar fou premiat a la primera i tercera Bienales

Hispanoamericanas de Arte (1952 i 1956). Féu molt poques exposicions

individuals: a Barcelona el 1899, el 1933, el 1935, el 1951 i el 1955, a Madrid

el 1966 i a Anglaterra durant l’exili. El seu art parteix de les esmentades

influències modernistes i assolí un popularisme contingut, entre abarrocat i

arcaïtzant, de sòlida construcció i formes ben definides, cabdal dins el

Noucentisme. Practicà la pintura de cavallet —molta figura i poc paisatge—,

el cartellisme —"Vell i Nou”, Exposició Internacional del 1929, exposició El

Arte en España (1929), fira de Bilbao (1930), Orquestra Pau Casals (1931),

Jocs Florals de Londres (1947), Caixa de Pensions (1954), Congrés de

Malalties del Tòrax (1954), etc—, el muralisme, sovint al fresc: a la central de

correus de Barcelona (1928), conjunt d’obres per a l’Exposició del 1929 —

cúpula del Palau Nacional, frontis del Palau de la Metal·lúrgia (destruït)—, o

a la Seu Nova de Lleida (destruïts el 1936), així com diverses cases

particulars i, a la postguerra, l’església de Montserrat a Pedralbes, l’Hotel La


Rotonda de Barcelona, l’alcaldia de la ciutat (1959), l’Hotel Cap sa Sal de

Begur (1962), el Banc de Crèdit i Inversions (1965), etc. També sobresortí

com a dibuixant, amb obres de traç fi i perfecte i estudiada difuminació que,

especialment en els seus darrers anys, jugaven amb motius o disposicions

insòlits o fantàstics que aportaven una rara poesia, relacionable amb el culte

oníric d’un Cocteau.


HUGUÉ, Manolo (Manuel Martínez Hugué)

(Barcelona, 1872 - Caldes de Montbui, 1945)

Es va formar a la Llotja barcelonina i va treballar a la foneria artística

Masriera i Campins, i més tard al taller de l’imatger José Forés i al de

Torcuato Tasso. Posteriorment va marxar a París, on va obtenir un notable

ressò entre la crítica artística. Allà va signar un contracte amb el marxant

Daniel-Henry Kahnweiler, que el va convertir en un dels escultors catalans

amb més ressò internacional. Als anys trenta es va retirar a Caldes de

Montbui. La seva obra es caracteritza per unes figures plenes, contundents,

simples i, sovint, d’un marcat primitivisme, amb una certa influència de l’art

popular.

____________________________________________________________

Escultor i pintor. Conegut amb el nom de Manolo. La seva formació tingué

l'inici en la intensa contemplació de les escultures del cor de la catedral de

Barcelona, i s'anà concretant en els ambients modernistes dels darrers anys

del s XIX. Els Quatre Gats, la Sala Parés, el taller d'Eusebi Arnau i les tertúlies

de can Pichot, a Cadaqués, s'han d'incloure entre els determinants d'un

primer període, que restà complet després de l'estada a París, entre el 1900

i el 1910. Sense rebutjar res del que s'havia fet i del que es feia, assimilant el

que podia ésser-li útil, des de l'art egipci al fauvisme i el cubisme, passant

per l'art clàssic i el gòtic, restà formada la seva personalitat, perfectament

definida i orientada vers un estil molt personal, que s'anà desenvolupant els


anys següents en les seves estades a Ceret (1910-14 i 1919-27), Arenys de

Munt, l'Ametlla del Vallès i, particularment, Caldes de Montbui (des del

1927). Modificà les formes naturals per mitjà del modelatge i la

geometrització del volum, i així aconseguí de crear una realitat intel·lectual

que expressava clarament el pensament de Bergson, quan deia que dins la

natura no existeix la immobilitat, sinó només un procés d'extrema lentitud.

Aquesta idea el portà a l'expressió del moviment per mitjà d'una síntesi dels

successius moments que el constitueixen, expressada en nombroses obres,

molt remarcablement en la Bacant (Museu d'Art Modern de Barcelona),

relleu suggeridor de totes les qualitats del volum i obra que recull, d'una

manera més completa, les característiques del seu estil. Si en les escultures

de gruix sap donar la sensació pel pes vital i l'ambientació en atmosferes

concretes, mitjançant les diferents textures, en els seus relleus hom pot

apreciar la creació de l'espai per una sensibilitzada concordança entre les

gradacions del volum i els grafismes suaument matisats, que permeten de

parlar d'una perfecta fusió entre escultura i dibuix. Tot i que fou més

conegut com a escultor, la seva activitat com a pintor fou molt diversa i

important, intensificada en els moments que l'artritisme que patia li feia

difícil de treballar el fang; també aquí sabé portar a la pràctica una sèrie de

conceptes derivats dels grans corrents d'avantguarda dels primers anys del s

XX: reservà al color el paper fonamental, i amb tons perfectament ajustats

aconseguí una refinada expressió de la forma, la llum i el modelatge de

l'objecte, l'ambient que hi ha entorn seu o la individualitat característica

d'un paisatge en una hora determinada. Cal esmentar, també, altres

aspectes complementaris, que manifesten les grans possibilitats del seu

esperit creador, com les joies (1903-07) —que palesen les influències de

Gauguin i Paco Durrio—, impregnades d'un simbolisme refinat i revestides

d'una forta monumentalitat dins un format lògicament reduït, i les poesies

—agrupades en un volum el 1972—, en català, castellà i francès, directes i

lliures, plenes d'intenció i denses de contingut, on es pot apreciar la

influència d'Apollinaire i l'admiració que sentia per Baudelaire. La intensitat

del realisme intel·lectual que domina la seva obra ha determinat reflexos


d'una gran amplitud, uns que arriben fins a figures com Picasso o Modigliani,

i uns altres que han determinat alguns aspectes de Joaquim Sunyer o

Cristino Mallo, o s'estenen fins a artistes catalans actuals. La seva obra fou

promoguda pels germans Haviland Burty —gràcies als quals particià amb set

obres a l'Armory Show de Nova York (1913)—, i després D.H.Kahnweiler fou

el seu marxant. Exposà individualment a Barcelona, París, Nova York, Zuric,

Frankfurt, Düsseldorf, Berlín, Vilanova i la Geltrú i Sabadell, a part les

nombroses exposicions pòstumes. Té obres al Cau Ferrat de Sitges i a

diversos museus: Ceret, Tossa, Valls, Perpinyà, Barcelona, París, Hamburg,

Nova York, Copenhaguen, Amsterdam i Washington.


MARLET I SARET, Ricard (Sabadell, 1896 - Matadepera, 1976)

Dibuixant i destacat gravador xilògraf, es va popularitzar perquè va il·lustrar

una edició americana d’El Quixot. Va realitzar també il·lustracions per a

l’obra L’aire daurat, de Marià Manent. Va treballar en el camp de la pintura,

el cartellisme i els ex-libris.

______________________________________________________________

Especialitzat en el boix. Un dels més sensibles representants de la placidesa

noucentista, col·laborà en L’Almanac de les Arts (1924-25). Il·lustrà goigs,

L’aire daurat, de Marià Manent (1928), i un Quixot per a una societat de

bibliòfils de Nova York (1933). El 1937 dissenyà el paper moneda de

l’ajuntament de Sabadell. Conreà també la pintura mural, l’escultura, la

ceràmica i l’orfebreria.


NOGUÉS I CASAS, Francesc Xavier



Destacat dibuixant, gravador, decorador i pintor, és un dels millors

representants de l’interès del noucentisme vers les arts aplicades i la seva

recuperació. Es va formar a l’Acadèmia Borrell. L’any 1903 va viatjar a París,

on va instal·lar un taller amb Alexandre de Cabanyes. Entre 1910 i 1912 es va

dedicar al cartellisme, i va començar a treballar l’aiguafort i l’aiguatinta, una

de les disciplines més apreciades de la seva producció. Va exposar

periòdicament a Les Arts i els Artistes i a altres mostres de la capital catalana

i a Madrid. A partir d’aquell moment es va concentrar en els seus gravats i

dibuixos. Les seves il·lustracions van aparèixer a revistes com ara Picarol o

Revista Nova, així com en múltiples publicacions.

Va treballar també en decoració mural, com ara al celler de les Galeries

Laietanes, i va col·laborar amb Ricard Crespo en la producció de vidre

esmaltat, i amb Francesc Galí, en projectes de mobiliari, paviments i catifes.

______________________________________________________________

Dibuixant, gravador i pintor. Estudià comerç, sense vocació, i entrà a

l'acadèmia Martínez Altés (~1886-89), on conegué Isidre Nonell. Fou

aprenent en un magatzem mentre assistia als cursos nocturns de l'acadèmia

Borrell. Vers el 1896 visità Madrid, on l'impressionà fortament Goya, cosa

que el decidí a dedicar-se a l'art i a freqüentar més assíduament l'acadèmia

Borrell, on entrà en contacte amb el grup d'El Rovell de l'Ou. Amb text de

Josep Lleonart, publicà l'Auca de l'Aplec de Sant Medir, que imprimí el seu

amic Ramon Riera (~1899). Obtingué un accèssit al concurs de cartells, pel

carnestoltes de Vilanova, celebrat a Els Quatre Gats (1899), amb el titulat

Tranquillitat i bons aliments. Amb Alexandre de Cabanyes i Francesc Sardà i

Ladico anà el 1901 a París ¾on tornà sovint¾ i hi freqüentà les acadèmies

Colarossi i Vity. El 1902 exposà dues marines a l'Ateneu Barcelonès, integrat

en l'agrupació Art i Pàtria, i aquell mateix any guanyà el segon premi de

l'important concurs de cartells de les festes de la Mercè amb el cartell titulat

Barraques i cavallet. Des del 1903 compartí l'estudi amb Emili Fontbona.

Pintà força a Vallvidrera, i féu alguna il·lustració per als Diàlegs de les


cortesanes, de Llucià. Féu una estada a Banyoles (1904), on tornà sovint, i

s'integrà en l'ambiciosa Associació de Pintors i Escultors Catalans. Participà

amb olis a la discutida exposició que alguns membres de l'Associació feren el

1905 a la sala Parés, on l'any següent presentà uns paisatges puntillistes.

Requerit per Rafael Nogueras i Oller ¾amb qui es proposà, sense èxit, de

recrear la cançó popular catalana¾, féu la capçalera de "Poti-Poti" (1906), i

aquell mateix any decorà gerros de porcellana per a la manufactura Serra.

Fins el 1908 ¾ajudat per la que fou la seva primera muller, Teresa Lostau¾

decorà els vestíbuls de la Pedrera, de Gaudí, a les ordres d'Aleix Clapés,

mentre col·laborava esporàdicament a "Hojas Selectas" amb uns dibuixos

que palesen les influències de Fontbona i de Sardà. El setmanari "Papitu",

fundat pel seu amic Feliu Elias, li permeté de fer-se conèixer

majoritàriament (1909-11), signant sovint amb el pseudònim de Babel, que

emprà posteriorment en altres llocs. Formà part de Les Arts i els Artistes i

col·laborà a l'Almanac dels Noucentistes (1911). Des d'aleshores col·laborà a

"L'Esquella de la Torratxa", "Picarol" (1912) ¾que dirigí¾, "La Publicidad",

"Revista Nova" (1914) ¾que codirigí amb Apa¾, "Ibèria",

"Vell i Nou", "Cuca Fera", "Un Enemic del Poble", "L'Instant", "La Mainada",

"Jordi", "El Be Negre", "Terramar", "Fulles Musicals", "Butlletí de la Cambra

Mercantil", etc. Publicà conjunts d'il·lustracions, com La Catalunya

pintoresca (1919) i 50 ninots (1922). Féu els murals del celler de les Galeries

Laietanes (1915), de la sala que duu el seu nom a la casa Plandiura de

Barcelona (1917-27) i del despatx de l'alcalde a la casa de la ciutat de

Barcelona (1929), entre altres, alguns dels quals perduts. Féu plafons

ceràmics, com el del Celler Cooperatiu del Pinell de Brai (1920-21), de

l'arquitecte Cèsar Martinell, i els del restaurant barceloní Can Culleretes

(1923). Des del 1909 fou un extraordinari gravador ¾a l'aiguafort,

l'aiguatinta i la punta seca¾. Decorà peces de ceràmica de Francesc Quer, i

en féu amb Josep Granyer, i decorà vidres del seu amic Ricard Crespo. El

1928 féu les decoracions i els figurins de l'òpera El giravolt de maig. Membre

de l'assessoria artística de l'Exposició Internacional de Barcelona del 1929,

fou, amb Miquel Utrillo, Francesc Folguera i Ramon Raventós, l'artífex del


Poble Espanyol de Montjuïc. Il·lustrà l'Abecedari Català per a nens (1920) i

obres de Josep Carner, Carles Riba i Cristòfor de Domènech, les Sàtires de

Guerau de Liost (1927), l'edició de bibliòfil d'El sombrero de tres picos de

P.A.de Alarcón (1934), el Bestiari de Pere Quart (1937) i els reculls L'humor a

la Barcelona del vuitcents (1938) i L'humor a la Barcelona del noucents

(publicat el 1955). Fou professor de gravat a l'Escola d'Arts i Oficis de la

Generalitat a Olot (1936-39). A la postguerra il·lustrà El Patrañuelo, de Joan

Timoneda. El 1967 l'ajuntament de Barcelona organitzà una gran exposició

retrospectiva de la seva obra, i el 1972 exposà l'important llegat de la seva

vídua Isabel Escalada a la ciutat. Bé que pertanyent a la generació

postmodernista, amb la qual col·laborà activament, no assolí una

personalitat forta fins als anys inicials del noucentisme. Esdevingué l'artista

més representatiu d'aquest complex moviment, per la seva posició de

síntesi, equidistant de totes les faccions que l'integraven: freqüentà tant el

Cercle Artístic com el de Sant Lluc, col·laborà amb Apa, i alhora era reclamat

per Xènius per a il·lustrar La Ben plantada (1912). Estructurava perfectament

les seves composicions, sense perdre mai l'aparença d'espontaneïtat. Si com

a pintor, tant de cavallet com mural, s'acostava a un cert idealisme, com a

dibuixant i gravador s'adscrivia a un humorisme ¾mai xaró¾ d'arrel realista i

d'un expressionisme que hom ha comparat, a escala internacional, amb el

de George Grosz, sense pretendre, però, la punyent agressivitat d'aquest. La

seva constant atenció a basar-se en l'art popular català el convertí en un

artista que connectà absolutament amb tots els nivells del poble català, que

s'identificà en els seus peculiars tipus i conjunts.

http://www.grec.net

[email protected]


OBIOLS I PALAU, Josep OBIOLS I PALAU, Josep


Va formar-se inicialment a l’Acadèmia de Torres García i va destacar en el

camp de la pintura mural, a la qual va dedicar bona part de la seva carrera.

Més tard, va formar part de Les Arts i els Artistes, i l’any 1920 va marxar a

Itàlia. A la tornada, va realitzar la decoració de la capella de l’Institut de

Cultura per a la Dona i, més tard, va decorar el saló de la Casa Guarro, el

vestíbul de la Casa de Correus i les llunetes del Palau Nacional de Montjuïc.

Per a la Generalitat va projectar una gran decoració per a la Conselleria de

Finances i la Taula del Canvi. Després de la Guerra Civil va treballar en

pintura religiosa. Al marge dels projectes murals, va destacar com a

cartellista i il·lustrador, tot i que també va realitzar pintura de cavallet,

centrada en la figura i el retrat.

______________________________________________________________

Neix a la vila de Sarrià el 5 de març de 1894. Fill de Tomàs Obiols, natural de

Vallvidrera, i Filomena Palau, nascuda a Valls. Josep Obiols és el petit de tres

germans en una família d’origen humil que treballa al camp. Família amb un

marcat sentiment religiós, com ho demostra el fet que el seu germà gran,

Àngel, fos capellà i la seva germana entrés molt jove en un convent de

clausura.

Estudià a l’escola pública de Sarrià, on coincidí amb J. V. Foix, sarrianenc com

ell, al qual l’uniria una profunda amistat de joventut. En acabar l’escola

primària, J. Obiols estudià tenidoria de llibres i començà a treballar en un

despatx mercantil. Als quinze anys entrà en contacte amb qui hauria de ser

el seu gran mestre: Joaquim Torres-García. Aquest pintor uruguaià, que

també vivia a Sarrià, on havia fundat l’Escola Catalana de Decoració, el va

afeccionar a la pintura mural i n’hi va ensenyar les tècniques. Obiols sentí

sempre una gran admiració per Torres-García i així ho expressava l’any 1916

quan Torres-García li comunicà que tancava l’Escola de Decoració: “(…)


onsevulga que vagi, jo no puc, fatalment, ser altra cosa que deixeble d’en

Torres-García. Com, si la pintura meva ho diria ben clar? (…) Car mestre jo

temo la meva feblesa, és veritat, però mai no’m rendiré fàcilment. Amb

tranquil·la tenacitat i constant esforç seguiré endavant. I, la veritat, no he

perdut les esperances que per l’esforç dels que som o dels que poden sorgir,

es pugui tornar a obrir l’Escola de Decoració.”

Només amb vint-i-un anys, J. Obiols participà per primera vegada a

l’exposició d’art nou que se celebrà a Sabadell. Era el 1915.

Just després de la primera gran guerra, trobem el nom de J. Obiols amb el

d’altres artistes del moment: Domingo, E. C. Ricart, Joan Miró, J. Ràfols i

Rafael Benet, vinculats tots a l’anomenada Agrupació Courbet. Els

caracteritzava encara un cert estil cézanneà i un gust per la claredat formal.

Per aquestes mateixes dates, J. Obiols freqüentava amb assiduïtat la tertúlia

de La Revista, que es reunia al desaparegut Cafè de la Rambla. Noms

importants de la intel·lectualitat del moment, com Carles Riba, J. M. López-

Picó, Rafael Benet, J. Millàs-Raurell, A. Esclasans, J. Creixells, J. V. Foix, etc.,

n’eren els integrants. Amb alguns d’ells establí una gran amistat que duraria

tota la vida, com ho evidencia l’abundant correspondència que encara es

conserva al seu arxiu personal.

Els anys de joventut foren potser els d’una activitat més intensa. El 1917 se li

encarregà que il·lustrés el Cartipàs català de Pau Romeva. El 1918 li van

encomanar les vinyetes i la coberta de l’anuari català corresponent a l’any

1917 que editava l’editorial Minerva. Però es pot afirmar que fou l’any 1921

quan J. Obiols realitzà una de les seves obres més emblemàtiques: el cartell

de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.

En aquest període fou membre del Cercle Artístic de Sant Lluc i anys més

tard escollit acadèmic de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi.

El període 1920-1921 ve marcat pel seu viatge a Itàlia, encara en una etapa

de formació. Sota el semimecenatge de l’editor Muntañola i amb la

companyia dels seus amics Carles Riba i Clementina Arderiu visità Florència,

Siena, Roma, etc. i restà profundament impressionat per Florència. En una

de les seves cartes comenta: “Amic Riba, estic molt content d’haver tornat a


Florència. Amb els records que tot això em porta és doblement encantador, i

tot i havent vist Roma i altres coses, això d’ací no perd gens. Ahir vaig anar a

Fiesole, avui a Sant Miniato. Estic verament entusiasmat i no us sabria

escriure altra cosa que una sèrie de renecs… (…) fa un bon sol, els palaus són

més bonics que a Roma. La plaça de la Senyoria amb el Palau, la font de

Neptú, el monument del cavall, la torre de Bargello i la punxa de l’església

del davant és espaterrant.”(3) Sens dubte, aquest viatge de formació va

reforçar el seu gust per la pintura mural, ja que va entrar en contacte amb

els pintors del Trecento i Quattrocento.

L’any 1921 retornà d’Itàlia i des d’aquell moment inicià de manera seriosa la

seva labor de muralista. L’any 1922 Francesca Bonnemaison li encarregà

pintar la capella de l’Institut de Cultura per a la Dona. J. Obiols ho explicà així

al seu amic Carles Riba: “(…) jo treballo bastant, estic dibuixant uns angelots

que toquen tota mena d’instruments per a l’absis d’una capella a l’Institut

de Cultura per a la Dona.”

El 1923 es casà amb Montserrat Germà Erola, que havia conegut un temps

abans quan treballava en unes pintures murals al Grup Escolar del Poble

Nou, que dirigia E. Gibert Camins i on Montserrat Germà feia de mestra.

S’instal·laren al carrer d’Àngel Guimerà a les Tres Torres, barri on visqueren

durant molts anys i que Obiols pintà moltes vegades. També aquell any se li

demanà que decorés la sala de música de la casa Guarro de Sarrià i

col·laborà periòdicament amb la revista d’humor El Borinot, que fundaren

Lluís Beltran i Pijoan i el seu amic J. Aragay.

El 1925 pintà el vestíbul de la casa de Correus de Barcelona i participà per

primer cop en una exposició col·lectiva a l’estranger: l’Exposition d’Arts

Décoratifs de París. Aquest mateix any nasqué la seva filla gran, Montserrat.

Un any més tard nasqué la seva segona filla, Àngels. L’any següent va rebre

l’encàrrec de realitzar un cartell per a l’Exposició de la Indústria Hotelera i

d’Alimentació.

El 1927 pintà el conegut cartell d’en Jordi i col·laborà assíduament en la

revista infantil homònima, que s’edità el 1928. Aquell mateix any, J. Obiols

acompanyà Carles Riba i J. Millàs-Raurell, representants del Pen Club, en un


viatge pels països escandinaus.

El 1929 J. Obiols participà en l’Exposició Universal de Barcelona pintant les

llunetes del Palau Nacional de Montjuïc.

A partir de 1930 començaren els estiueigs a Ca l’Herbolari de Viladrau, que

s’alternaren amb algunes estades a la Pobla de Claramunt, on Obiols havia

passat estius els anys anteriors. A Viladrau, la família Obiols coincidia amb

les famílies Pàniker, Riba i Bofill i Ferro. Obiols hi va pintar alguns carbons i

olis amb paisatges de Viladrau i de Ca l’Herbolari. També hi va fer alguns

retrats, dels quals comentà: “(…) he fet dibuixos de la canalla, retrats. Tinc

ganes de pintar encara algun altre retrat de criatura perquè voldria

experimentar aquest gènere què dóna. Sempre l’he descuidat i he fet mal

fet, perquè tal vegada la fama i la fortuna m’han de venir d’aquí.”

L’any 1931 participà en l’exposició col·lectiva Living Spanish Artists a Nova

York i en l’exposició individual a la Galeria Syra de Barcelona. Posteriorment

realitzà dues exposicions individuals més: a Terrassa (1933) i a la Galeria J.

Torres de Manresa (1934). No ha d’estranyar el fet que només exposés

individualment en tres ocasions, si es té en compte el caràcter auster i poc

propens a la publicitat que caracteritzà sempre la seva persona i el fet que

després de la guerra civil se li prohibí exposar la seva obra. Així i tot, la

Galeria Syra va organitzar-li una mostra a porta tancada que resultà tot un

èxit.

D’aquell període anterior a la guerra, cal destacar-ne els següents fets i

activitats: van néixer les seves filles Anna Maria (1930) i Núria (1932); viatjà

a París en companyia de R. Benet i J. Millàs-Raurell; va fer els maniquís de

moda infantil d’El Dique Flotante; col·laborà amb el butlletí de l’Associació

Protectora de l’Ensenyança Catalana; realitzà unes pintures murals a

l’Institut Tècnic Eulàlia de Barcelona… activitats que compaginà amb la

docència, ja que Obiols fou nomenat professor de dibuix quan es fundà

l’Institut Escola de Sarrià. En aquest període també dissenyà molts cartells,

d’entre els quals destaquen el cartell de l’Exposició de Primavera (1934), el

del Banc Vitalici d’Espanya (1934), el del XVI Festival de Música

Contemporània (1936) i el del I Congrés Nacional de l’Associació Protectora


de l’Ensenyança Catalana (1936).

Amb l’esclat de la guerra civil Obiols no dubtà a posar el seu art al servei de

la Generalitat de Catalunya. Les mostres més clares d’aquest compromís són

la realització de l’Auca del noi català, antifeixista i humà, la del cartell per al

Comissariat General d’Espanya a l’Exposició Internacional de París de 1937,

els plafons per a la conselleria de Finances de la Generalitat de Catalunya

(instal·lats ara a la Cambra de Comerç i Navegació de Barcelona) i el disseny

del paper moneda que la mateixa conselleria posà en circulació durant la

guerra. En acabar la guerra molts dels seus amics marxaren cap a l’exili.

Després de certes vacil·lacions, Obiols decidí quedar-se a Catalunya.

Immediatament rebé una notificació que li comunicava que quedava cessat

com a professor de dibuix. Però la seva activitat docent no s’acabà aquí, ja

que amb d’altres professors cessats participà en la fundació de l’Escola

Isabel de Villena. Projecte on coincidí amb Marçal Olivar, Carme Serrallonga,

Mercè Ballarà, Josep Calsamiglia, etc. En els anys de postguerra, es dedicà de

ple a la seva activitat principal, la pintura mural. Podríem destacar-ne com a

més importants la decoració de la capella privada de Miquel Regàs a Tiana

(1941), la del Gran Casino de Terrassa (1942), les dependències del monestir

de Montserrat (1943-1951), on Obiols va treballar conjuntament amb els

escultors Rebull i Solanic i l’arquitecte Folguera. A Montserrat J. Obiols va

establir amistat amb l’abat Escarré i de resultes d’aquelles pintures van

sorgir en part molts dels encàrrecs posteriors: la capella del Casal de

Balsareny (1945), l’església parroquial de Parets (1947), la casa Garcia

Humet a Sant Vicenç de Montalt (1948), pintures a la parròquia de Maria

Reina de Barcelona (1950), l’església de Sant Vicenç de Sarrià (1953-1955), la

basílica de la Mercè (1956), el seminari diocesà de Tortosa (1957), la

catedral de Lleida (1959), la sala del Bon Govern de l’Ajuntament de

Barcelona (1960), la capella del cambril de Solsona (1964), etc.

En l’àmbit personal, els anys de la postguerra es caracteritzen pels següents

esdeveniments: el naixement, l’any 1940, del seu cinquè i darrer fill, Raimon,

i els estiueigs a Sant Pol de Mar i Vilassar de Mar. El seu estat d’ànim durant

aquests anys queda reflectit en les paraules que escriu a Carles Riba: “Tout


irait bien s’il n’était… tant des choses. Cette guerre, ce temps, tant

d’angoisses, de soucis, de malheur.”(6) Pocs anys més tard, el 1946, morí

sobtadament la seva filla Anna Maria.

Obiols passà els darrers estius de la seva vida a Arenys de Mar, amb els fills, i

aprofità per pintar els retrats dels primers néts. La seva activitat començà a

reduir-se en aparèixer els primers símptomes de ceguesa, causats per una

diabetes que es complicà amb d’altres malalties. Amb tot, encara

s’encarregà de fer els esbossos per al baptisteri de l’església parroquial de

Santa Maria d’Arenys de Mar, obra que fou executada el 1967 per Vidal

Gumà.

Josep Obiols morí el 25 de juny d’aquest mateix any després de patir una

llarga malaltia que l’obligà a fer molts mesos de llit. Fou enterrat al vell

cementiri de Sarrià, on l’acompanyen Carles Riba i J. V. Foix, sens dubte dos

dels seus millors amics.

Agnès Ponsati i Obiols

(1) Text publicat al catàleg de l’exposició Josep Obiols, celebrada al Palau de

la Virreina de Barcelona del 6 d’abril al 13 de maig de 1990.

http://www.josepobiols.cat/biografia/biografia_2.html

OLIVA I SALA, Víctor (Vilanova i la Geltrú, 1884 - Sant Feliu de Codines, 1948)

Impressor i gravador xilògraf, formava part d’una família d’impressors, de la

qual ell i el seu germà Demetri van destacar especialment. També es va

dedicar a la il·lustració de llibres i a la realització d’ex-libris, obres amb les

quals va participar en la IV Exposició d’Art de Barcelona, celebrada el 1911.

Autor d’algunes de les edicions més acurades del noucentisme, veia en la

impremta una de les belles arts.


PRUNA I OCERANS, Pere (Barcelona 1904-1977)

Pintor format a l’Escola de Belles Arts, va marxar amb setze anys a París, on

va exposar juntament amb Apel·les Fenosa. El 1919 va participar en

l’Exposició de Belles Arts de Barcelona. Va seguir a París sota la tutela de

Picasso i partir de 1923 va participar regularment en els certàmens artístics

barcelonins. La seva obra va merèixer diversos reconeixements, com ara el

Carnegie de Pittsburgh, i va exposar a Nova York, París, Londres, Roma,

Venècia i Tòquio. Va destacar com a il·lustrador i escenògraf, i també va fer

algunes pintures de temàtica religiosa per al monestir de Montserrat. El seu

estil mostra la influencia del classicisme picassià.

______________________________________________________________

Pintor i dibuixant nascut a Barcelona el 1904 i mort en la mateixa ciutat el

1977. Format en l’antiga Escola de Belles Arts de Llotja, el 1923 marxà a

París. Allà col·laborà amb Diaghilev, pel qual realitzà nombrosos figurins i

decorats, relacionant-se amb Picasso, Jean Cocteau, Unamuno, etc. A

Barcelona ja havia difós la seva obra ales Galeries laietanes i a l’Exposició

Municipal d’Art, celebrant després diverses exposicions a París i Londres, la

primera de les quals compartí amb l’escultor Apel·les Fenosa. El 1933 i el

1935 exposà individualment a Barcelona (Sala Parés) i, un any després li fou

concedit el premi Isidre Nonell per la Generalitat de Catalunya. Finalitzada la

guerra civil, va passar un any a Sitges, instal·lant-se finalment en la capital

catalana. Al llarg d’alguns anys alternà els seus temes habituals amb la

pintura religiosa; treballà per al Monestir de Montserrat, la capella de “Las

Madres Reparadoras” i la parròquia de Santa Anna de Barcelona. En 1942 va

participar al “Salón de los Once” de Madrid, organitzat pel seu amic i mentor

Eugeni d’Ors. Des de els anys 50 va exposar regularment en la Sala Parés de

Barcelona i, a partir de 1963, en la Galeria El Cisne de Madrid, així com en

importants col·lectives de Londres, Roma, Nova York, Chicago, etc. En 1965 li

fou concedit el premi Ciutat de Barcelona. La seva obra és una de les més


representatives del moviment noucentista inspirat per “Xènius”.

Desenvolupà una visió classicista i mediterrània de la figura femenina, i un

ideal de bellesa un tant estereotipat i provist de certa càrrega d’insinuació

eròtica i lànguida voluptuositat. El color tendeix a la monocromia o a les

gammes de blaus pàl·lids, roses, ocres i verds obscurs. Major protagonisme

tenen el dibuix, que mostra una elegància i puresa de línies comparable,

ocasionalment, a la de qui va ser el seu primer protector en París, Pablo

Picasso. També realitzà, encara que menys a sovint, retrats, paisatges i

temes de natures mortes i flors. Va cultivar també la il·lustració, essent

autor dels dibuixos de varis llibres editats per l’Abadia de Montserrat i la

Editorial Barna. Figuren obres seves al Museu d’Art Modern de Barcelona i a

nombroses pinacoteques públiques i privades del nostre país i de

l’estranger. En 1978 li fou dedicada una exposició d’homenatge en la Sala

Parés de Barcelona.

J. F. RÀFOLS: Diccionario ‘Ràfols’ de artistas contemporáneos de Cataluña y Baleares.

Vol. III. Ed. Ballester, Barcelona, 1987, Pàg.279

RICART I NIN, Enric Cristòfor

(Vilanova i la Geltrú, 1893-1960)

Es va formar com a pintor i gravador a l’Escola d’Art Galí i a l’Escola Superior

dels Bells Oficis. Va ser allà on va desenvolupar l’interès per la xilografia

sobre planxa de boix, que va compaginar durant tota la seva carrera amb la

pintura. Va celebrar la seva primera mostra a les Galeries Dalmau l’any

1917, on va tornar a exposar els anys 1920 i 1923, dos anys abans d’exposar

a la Sala Parés. Va ser un dels fundadors de l’Agrupació Courbet i va formar

part de Les Arts i els Artistes. Al llarg de la seva carrera va fer diferents

estades a París, durant les quals va perfeccionar la tècnica del gravat.

______________________________________________________________

Començà dedicant-se a la pintura i fou fundador de l’Agrupació Courbet.

Com a gravador al boix assolí una categoria de primer ordre. F.d’A.Galí


l’impulsà a aprendre aquesta tècnica, que tan bé encaixa amb els

plantejaments teòrics del Noucentisme —moviment del qual fou un dels

artistes més característics—, per tal d’incorporar-lo al professorat de l’Escola

de Bells Oficis. Unes Aleluyas de Santiago Vinardell (1919) fou el seu primer

llibre il·lustrat, emprant la tècnica de la fusta de fil. Després descobrí i

conreà exclusivament el gravat de testa. Inventà uns mitjans expressius

absolutament originals i usà amb gran eficàcia el veló , eina que obre

diversos solcs al mateix temps. El seu art assolí una gran popularitat i fou

l’artista indiscutit per a fer la gravure d’occasion —recordatoris, estampes

de comunió, ex-libris—. Com a il·lustrador, autor d’una obra molt extensa,

mantingué el punt just entre la descripció i la decoració, amb una gran

comprensió per les exigències de la tipografia. Fou un notable escriptor.

Deixà unes Memòries inèdites i un epistolari molt extens amb el pintor,

arquitecte i crític J.F.Ràfols.


SERRA I ABELLA, Antoni (Barcelona, 1905 - l’Hospitalet de Llobregat, 1985)

SERRA I ABELLA, Josep (Barcelona, 1906-1989)

SERRA I ABELLA, Enric (Barcelona, 1908 - Collbató, 1986)

Fills del ceramista Antoni Serra Fiter, van consolidar la tradició familiar

creant l’empresa Ceràmica Serra (1928). Els germans Serra es van formar a

l’Escola Superior dels Bells Oficis, on el pare havia exercit com a professor.

Des de l’obrador van continuar amb la línia de col·laboració amb escultors i

artistes de l’època que ja havia caracteritzat algunes de les produccions de

Serra Fiter. També es van recuperar tècniques decoratives tradicionals, com

ara el característic color blau que volia remetre a la ceràmica popular del

set-cents. Les seves peces combinaven un estil d’inspiració popular amb

d’altres que van obrir la porta a la modernitat i l’art déco, com ara les figures

de panteres i d’altres animals realitzades en la seva majoria per Antoni Serra

Abella.


SMITH I MARÍ, Ismael (Barcelona, 1886 - White Plains, N. Y., 1972)

Va estudiar a l’Escola Llotja i a l’Acadèmia Baixas i, més tard, va completar la

seva formació als tallers de Rafael Atché, Agapit Vallmitjana i Josep Llimona.

Escultor, il·lustrador, gravador i dissenyador, Smith va ser nomenat com a

primer artista noucentista per Eugeni d’Ors el 4 de juliol de 1906 en el seu

Glosari.

La seva producció oscil·lava entre el decadentisme postmodernista i una

esquematització de caire expressionista. Va publicar il·lustracions en revistes

de l’època, com ara Papitu i ¡Cu-cut!. El 1910, va ser guardonat a l’Exposition

Internationale de Bruxelles, i el 1911 va exposar amb molt d’èxit al Faianç

Català, amb els seus amics Néstor de la Torre, Laura Albéniz i Marià Andreu,

presentat per Eugeni d’Ors. El mateix any va ser pensionat a París per

l’Ajuntament de Barcelona. A la capital francesa va ingressar a l’École

Nationale des Arts Décoratifs i va conèixer de prop el món de l’avantguarda.

Més tard, va viatjar a Londres, Sevilla i Madrid, i el 1918 es va instal·lar a

Nova York, on va continuar la seva carrera, llavors centrada en el gravat i

l’exlibrisme.

______________________________________________________________

Format a Llotja i a l’Acadèmia Baixas, on fou alumne dels escultors Benlliure,

Querol, Vallmitjana i Llimona. Treballà als tallers de Rafael Atché i Pere

Carbonell a Barcelona (1898-1904). Premiat en un concurs d’artistes novells

de l’Ateneu Barcelonès (1903), el 1906 exposà a la Sala Parés i participà en

l’Exposició d’Arts i Lletres Catalanes als locals de la Lliga Regionalista. El

mateix any Xènius, des del Glosari, l’investí escultor noucentista. Fou

premiat amb segona i tercera medalles a la Cinquena Exposició Internacional

de Belles Arts de Barcelona (1907) per les seves caricatures i per la seva

escultura, i amb segona medalla a la Sisena Exposició (1911). Fou un dels

fundadors de “Papitu”, però aviat substituí l’expulsat Feliu Elias a “Cu-cut!"

(1908), on col·laborà fins el 1912. Pensionat per l’ajuntament de Barcelona


anà a París el 1910, any en què formà part de la junta fundacional de Les

Arts i els Artistes i en què exposà al Faianç Català amb Nèstor, Marià Andreu

i Laura Albéniz. Estudià a l’École Nationale des Arts Décoratifs, de París

(1913-14), viatjà per Anglaterra i els EUA, on féu nombroses exposicions, i

s’establí definitivament a Nova York el 1918. Allà col·laborà amb la Hispanic

Society, però aviat la seva activitat artística decaigué. Retornà fugaçment a

Barcelona el 1926. Passà els darrers temps de la seva vida en un hospital

psiquiàtric. El seu estil es caracteritza per un decadentisme influït per

Beardsley, patent en les seves il·lustracions de revistes —"Or i Grana”, “Art

Jove”, “Picarol”, “La Ilustració Catalana”, etc— i els seus ex-libris. Com a

escultor, a part la seva col·laboració amb el ceramista Antoni Serra, es

destacà pels seus retrats (Prat de la Riba, Cambó, Granados, etc), d’un

barroquisme nerviós, i per les seves figures preciosistes, refinades i sovint

iròniques. És ben representat al Museu d’Art Modern de Barcelona i també

té obres al MOMA de Nova York. Les planxes que gravà es troben repartides

entre la Calcografía Nacional de Madrid i la Biblioteca de Catalunya.


TOGORES I LLACH, Josep de

(Cerdanyola del Vallès, 1893 - Barcelona, 1970)

Fill del cineasta, mecenes i esportista Josep de Togores i Muntadas, es va

formar amb el pintor canari Néstor de la Torre i va entrar en contacte amb

l’escultor Ismael Smith i altres membres de la colònia d’artistes de

Cerdanyola. Posteriorment, amb Cano i Fontanals va entrar dins l’òrbita de

Joaquim Torres García. Va ser també amic i deixeble de Joaquim Sunyer. El

1919 es va instal·lar a París i, a finals de 1920, Daniel-Henri Kahnweiler el va

contractar per a la nova Galerie Simon, on va estar onze anys. Gràcies a

Kahnweiler, va obtenir un renom internacional. El poeta Max Jacob,

l’escultor Aristides Maillol i el crític Eugeni d’Ors van ser els seus principals

amics i defensors. La seva pintura va evolucionar des de la influència de

Cézanne i Sunyer, fins al neoclassicisme picassià de formes rotundes, el


realisme màgic i l’abstracció de caire surrealista. L’any 1931, es va trencar el

contracte amb Kahnweiler a causa de la crisi econòmica que va seguir la

fallida de la borsa de 1929. Llavors, va tornar a Barcelona, es va integrar al

nucli d’artistes de la Sala Parés i es va emmotllar als gustos més tradicionals.

______________________________________________________________

Fill de Josep de Togores i Muntades. Sordmut des del 1906 a causa d’una

meningitis. Fou deixeble de Joan Llaverias i de Fèlix Mestres. Visità París i

Brussel·les i el 1909 pintà El boig de Cerdanyola (adquirit pel govern belga en

ésser exposat a l’Exposició Universal de Brussel·les del 1910) i un retrat d'

Enric Granados (Barcelona, col·lecció Carreras-Granados). Malgrat una inicial

influència orsiana, aviat es decantà pel Noucentisme realista de Joan Sacs.

Exposà a la sala de La Publicidad de Barcelona el 1917. S'integrà en

l’agrupació Courbet de Barcelona, però aviat s’instal·là a París, on entrà en

contacte amb Soutine, Pascin, Modigliani i Max Jacob. El 1921 signà

contracte amb el marxant Kahnweiler. El seu primerenc naturalisme robust

havia donat pas a un realisme constructivista originat per la influència

cézanniana i una mica esfumat. Exposà a Berlín el 1924, a Barcelona el 1926

(Sala Parés), amb èxit ressonant, i a Madrid el 1928. Aquest any abordà un

avantguardisme experimental força personal, que abandonà en retornar

definitivament el 1931 a Barcelona, on Cambó el protegí i on exposà de nou

el 1935, exposició —a la Sala Parés— que fou visitada pel seu gran amic

Aristides Maillol. En endavant exposà sovint a la Sala Parés i esdevingué

defensor teòric i pràctic de l’academicisme realista.



VILA ARRUFAT, Antoni (Sabadell, 1894 - Barcelona, 1989)

Destacat pintor i gravador sabadellenc, era fill i deixeble de Joan Vila Cinca.

Es va formar a l’Escola Industrial de Sabadell i posteriorment va anar a

l’Escola de Belles Arts de Barcelona i a la Escuela Superior de San Fernando

de Madrid. Va completar la seva formació a París i a Itàlia. L’any 1924 va

exposar per primer cop a l’Exposició Nacional, on va rebre la tercera medalla.

A partir de 1925 va treballar en la decoració mural de diferents capelles i

esglésies, alhora que es presentava a diferents certàmens nacionals i

internacionals, en els quals va aconseguir un notable reconeixement. A partir

de 1943 es va dedicar sobretot a la pintura decorativa de caràcter religiós. El

seu estil, protagonitzat per línies fermes i cossos de factura sòlida, s’engloba

en la poètica noucentista.

______________________________________________________________

Fill i deixeble de Joan Vila i Cinca. Es formà també a la Llotja barcelonina i a

l’escola de San Fernando de Madrid. Pensionat per l’ajuntament de Sabadell,

anà a París i a Itàlia. Partí d’un realisme directe ( La mare , 1914), i rebé

després la influència de Mela Muttermilch ( La mare cosint , 1918). Exposà

individualment a Barcelona (Galeries Laietanes, 1919), i residí a París (1919-

20), on féu alguns finíssims paisatges urbans. Exposà de nou a Barcelona el

1922 (El Camarín) i el 1932 (Syra), i alhora prengué part en diverses

exposicions col·lectives. A la postguerra participà en l’Exposición de Arte

Sacro de Vitoria (1940) i en la Biennal de Venècia (1940 i 1952), i tornà a

exposar a Barcelona (Faianç, 1940). Obtingué diversos premis, entre els

quals la medalla d’honor de l’Exposició Nacional de Barcelona (1942) i la

primera medalla de gravat a la de Madrid del 1948 per El sopar . Exposà

individualment a Buenos Aires i Rosario (Argentina), el 1954; Barcelona

(1971, 1979, 1980) i Sabadell (1974, 1978, 1979). Se li han dedicat sengles

exposicions antològiques a Barcelona, Sabadell i Caldes de Montbui (1984).

Conreà força la pintura mural, des del 1925 (altar de Sant Sebastià al Gremi

de Fabricants de Sabadell), amb obres a Sabadell, Vilafranca del Penedès,

Terrassa, Sant Sebastià de Montmajor, El Escorial i Barcelona, on decorà la


Sala de la Ciutat de l’ajuntament (1964). Fou catedràtic de gravat a l’Escola

Superior de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona (1949-58), i es lliurà a la

tasca pedagògica amb dedicació. Fou acadèmic de Sant Jordi i corresponent

de San Fernando. La seva obra madura (des dels anys vint), centrada molt

sovint en figures i maternitats, es caracteritza per la seva nitidesa i la

serenitat ben noucentista del seu ambient.


VILADOMAT I MASSANAS, Josep

(Manlleu, 1899 - les Escaldes i Engordany, 1989)

Es va formar a l’Escola Municipal d’Arts i Oficis i Belles Arts i al taller de Joan

Borrell i Nicolau. Va formar part del grup Els Evolucionistes, fundat l’any

1917, juntament amb Joan Rebull i Josep Granyer, que reaccionava contra el

modernisme a partir del classicisme grec, del mediterranisme d’Aristides

Maillol i d’un cert realisme basat en el barroc català. Va guanyar el concurs

per a la realització de l’escultura del monument a la República. Destaquen

els seus nus femenins contundents que van deixar pas a l’anècdota i el

realisme.

______________________________________________________________

Fou aprenent amb R.Atché i amb Borrell i Nicolau. Fou membre fundador

del grup d'Els Evolucionistes (1917). La seva revelació pública fou una

Maternitat presentada a l’Exposició d’Art de Barcelona del 1923. Viatjà per

Itàlia i a París (1924). Exposà individualment a Barcelona (Sala Parés) el

1929. És autor del Sant Francesc d’Assís de Montserrat, del monument a

Fortuny a Reus i del monument a F.S.Pearson a Barcelona (1918), així com

d’una de les escultures de la plaça de Catalunya de Barcelona (1929),

d’altres al parc de Montjuïc i de l’al·legoria de la República (1936) al

monument barceloní a Pi i Margall (que el 1986 fou recuperada i instal·lada

a la plaça Llucmajor de Barcelona). Guanyà el premi Campeny d’escultura

(1936) i el de l’Exposició Trimestral de Belles Arts organitzada pel ministeri

d’instrucció pública el 1938 a Barcelona. Participà en la decoració de les

conselleries de cultura i de finances de la Generalitat (1936-37). Refugiat a


Andorra, en tornar féu les figures de la font de la Rambla de Tarragona

(1952), diversos passos de Setmana Santa, el monument a Raquel Meller

(1966) al Paral·lel barceloní i el monument al P. Pere Camps a Saint

Augustine, Florida (1975). També són obra seva l’estàtua eqüestre de Franco

que hi hagué al castell de Montjuïc (1963), l'avi del Barça (1973-74) i part del

monument que Barcelona dedicà a Pau Casals (1982). Al marge del

mediterranisme propi dels escultors de la seva generació a Catalunya,

conreà un estil realista, que, si passà per etapes d’influència donatel·liana,

es concretà més aviat en realitzacions d’un cert anecdotisme virtuosístic

modernitzat.


VIVES BRACONS, Josep (Sabadell, 1902-1985)

Va estudiar a Sabadell juntament amb Antoni Vila Arrufat. Especialitzat en

natures mortes, va practicar tant la pintura com el gravat, així com diverses

arts aplicades, com ara l’esmalt. L’any 1925 va participar en la col·lectiva

d’artistes de Sabadell, on posteriorment va destacar com a decorador

d’interiors i dissenyador de mobiliari.

______________________________________________________________

Neix el 1902 a Sabadell. De molt jove ja demostra traça en el gravat i el

linòleum, sobresortint en dissenys originals propis i encetant les primeres

col·laboracions amb d'altres artistes. El 1926 fa la seva primera i única

exposició individual de pintura. Ben aviat comença a rebre encàrrecs com a

gravador i il·lustrador, i tot i la seva col·laboració continuada amb Vila

Arrufat concentra la seva dedicació a les tasques de decoració. Es destaca

especialment el disseny i muntatge de la Sala de Sabadell a l'Exposició

Internacional de Barcelona. L'any 1930 obre al públic una Galeria pròpia, un

espai que serà escenari de tertúlies i de reunions d'intel·lectuals. Cap els

anys 50 el seu estil es decanta vers els nous corrents funcionalistes,

combinat amb elements encara "Art Déco".


http://sibhilla.uab.cat/cgi-

bin/wxis.exe/iah/scripts/?IsisScript=iah.xis&lang=ca&base=FONS&nextAct

ion=lnk&exprSearch=VIVES%20I%20BRACONS,%20JOSEP&indexSearch=M

A_


NOUCENTISME I MANCOMUNITAT DE CATALUNYA

NOUCENTISME Moviment cultural d’abast polític iniciat a Catalunya a la primeria del s. XX.

Els principals banderers — Eugeni d’Ors i Rovira , Josep Carner i Puig-Oriol ,

Jaume Bofill i Mates , Josep Pijoan i Soteras , Francesc d’Assís Galí i Fabra ,

Joaquim Torres i García , Francesc Xavier Nogués i Casas , Feliu Elias i

Bracons — entraren a les lletres i a les arts pel Modernisme , que informà,

doncs, certs aspectes regeneracionistes ( campanya lingüística de L’Avenç ,

parnassianisme poètic, antifloralisme, etc.) dels noucentistes. Així, en un

llibre símbol com l' Almanac dels Noucentistes (1911) conviuen escriptors i

plàstics de tots dos moviments. Hom ha convingut que el 1906 representa la

desclosa victoriosa del moviment, que a poc a poc anà bastint tot un

programa, gràcies especialment a la plataforma mínima de govern que

representà el poder de Prat de la Riba i el seu equip polític —procedent de

diverses tendències— des de la presidència de la diputació provincial de

Barcelona (1907) i de la Mancomunitat (1914).

El 1906 Eugeni d’Ors, des de la tribuna diària del seu Glosari a La Veu de

Catalunya —on signava Xènius—, encunyà el terme Noucentisme, i l’anà

perfilant fins a fer-ne un programa, sobretot en el pròleg de La Muntanya

d’Ametistes (1908) de Jaume Bofill i Mates , manifest teòric de la nova

tendència: la cultura enfront de la natura salvatge, la logomàquia ha de

dominar l’heliomàquia, l’arbitrarisme de l’artífex enfront de la inspiració

espontània i descontrolada.

El sentit genèric del mot s’aplica als nous corrents renovadors i vindicatius

que es revelen sovint a través del que Xènius anomena “les palpitacions del

temps”. La figura arquetípica de La Ben Plantada (1911), de Xènius, aspira a

ésser una mena de filosofia nacional catalana, sota l’advocació del

classicisme. Tanmateix, no tot el programa orsià correspon al moviment. Per

assolir l’ideal col·lectiu, a través d’una cultura representativa, europea i cap

al futur, els noucentistes, al·lèrgics als ferments anarcoides i àdhuc

genialoides del Modernisme, van imposant llur programa, que té com a

objectiu primer la formació d’una llengua literària comuna i, en certa


manera, tot i la paradoxa, codificada però flexible, útil per a qualsevol

disciplina. Les normes de l’Institut d’Estudis Catalans (1913), promulgades

sota l’alt guiatge de Pompeu Fabra, exigeixen cànons literaris i un sentit

crític: d’aquí ve la presència del neoclassicisme —amb tocs d’una ironia

vivificadora— i del conreu d’una poesia simbolista que parteix de la realitat

per a transformar-la. Josep Carner n'és el capdavanter en diversos fronts, i

hom l’ha comparat a tot un moviment literari, al costat de Guerau de Liost,

més preciosista encara, i de Josep Maria Lopez-Picó , director de La Revista .

La influència dels patriarques mallorquins ( Miquel Costa i Llobera , Joan

Alcover i Maspons ) fa costat i potencia, poc o molt, el programa

noucentista, almenys en el vessant líric. La passió per fixar la llengua fa de la

poesia el gènere taumatúrgic que hi ajudarà definitivament, mentre que la

novel·la és fins i tot combatuda com a —encara— no necessària per al nou

ordre esteticofilològic. D’ací ve el buit d’aquest gènere durant dues dècades,

que omplen només els darrers modernistes ( Caterina Albert i Paradís ,

Raimon Casellas i Dou , Josep Pous i Pagès ). L’intent, sobretot orsià,

d’inventar una novel·la noucentista, fracassà, i la fórmula de la prosa del

mateix nom ( Alexandre Plana i Santaló , Eudald Duran i Reynals ) és

l’estilització i el poema en prosa, més que la fabulació llarga amb un

argument. Enfront de l’aventura s’imposa, doncs, la mesura; enfront de

l’èpica, la lírica. Grans traductors de clàssics (Fundació Bernat Metge) o

d’autors moderns completen l’ambició de totalitat.

Paral·lelament als canvis literaris, hi ha la projecció cultural a través de la

creació de biblioteques populars, museus, nous experiments pedagògics,

revistes especialitzades i una universitat tècnica (la Universitat Nova).

En les arts plàstiques, el classicisme del gran escultor rossellonès Arístides

Maillol ja semblava preludiar el Noucentisme des del Rosselló al principi del

segle, tot i que al començament el nou moviment es concretà, en la plàstica,

en l’arcaisme depurador conreat per alguns postmodernistes, molts dels

quals integrats després en l’associació Les Arts i els Artistes , que sintetitzà

en un concepte ampli de Noucentisme —com a l' Almanac — inquietuds

renovadores diverses. El dandisme Ismael Smith i Marí també fou vist com


una de les mostres primerenques del nou estil. En el camp de la pintura, el

Noucentisme fou encarnat pel classicisme de Joaquim Torres i García ,

muralista de la sala de Sant Jordi, al palau de la Generalitat de Catalunya, el

mediterranisme cezannià de Joaquim Sunyer i de Miró , consagrat el 1911

per Maragall com la gran figura de la nova generació, el barroquisme casolà

de Francesc d’Assís Galí i Fabra , el gran mestre de tota una generació

d’artistes, i el popularisme irònic de Francesc Xavier Nogués i Casas , pont i

síntesi de generacions i de tendències i il·lustrador de les Sàtires de Guerau

de Liost. Paral·lelament, en l’escultura, Josep Clarà i Ayats coincidia amb la

morfologia classicista típica del moviment, però en feien seu més

decididament l’ideari Enric Casanovas i Roy i, sobretot, Esteve Monegal i

Prat , organitzador de la secció d’escultura de l' Escola Superior dels Bells

Oficis , fruit típic del Noucentisme, fill de l’escola de Galí; al costat d’ells, Pau

Gargallo i Catalán —successor de Monegal a l’Escola— alternava el

classicisme amb l’avantguarda, Manuel Martínez i Hugué feia la seva síntesi

personal allunyat al principi a França i Joan Borrell i Nicolau , el maillolenc

Joaquim Claret i Vallès i els malaguanyats Fidel Aguilar i Marco —del nucli

gironí— i Josep Armengol i Ballver —del terrassenc— completen el

panorama. En l’arquitectura, Rafael Masó i Valentí , ànima de la Societat

Athenea de Girona, personifica el pas del Modernisme al Noucentisme, i a

Barcelona Josep Goday i Casals és l’autor de l’amesurat barroquisme dels

grups escolars municipals, inspirats en l’etapa que hom ha anomenat blanca

de l’obra del seu mestre Josep Puig i Cadafalch , l’arquitecte que succeí Prat

de la Riba en la presidència de la Mancomunitat.

Al costat de tots ells —sovint intercalats— hi ha els noms dels hereus del

realisme postmodernista, encapçalats pel polifacètic Feliu Elias i Bracons i

aglutinats pel seu setmanari humorístic, Papitu , en la seva primera etapa

(1908-11), on, al costat de Nogués, s’integraven noms més joves, com

Manuel Humbert i Esteve , Francesc Labarta i Planas i Josep Mompou i

Dencausse . Entre els deixebles de la primera generació sortiren noms tan

representatius com els dels deixebles de Galí Jaume Mercadé i Queralt ,

Francesc Vayreda i Casabò i Josep Aragay i Blanchart , pintor, dibuixant i


teòric d' El nacionalisme en l’art (1920); Josep Obiols i Palau —format a

l’Escola de Decoració fundada per Torres-Garcia a Sarrià el 1913—,

il·lustrador d’obres de Carles Riba, fou l’autor del famós cartell de

l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, on creava l’arquetip del

nen noucentista. Aquesta segona generació fou fecunda en escultors, com

l’irònic Josep Granyer i Giralt , Dunyac, Rafael Solanic i Bàlius , Martí

Llauradó i Mariscot i, especialment, el rigorós Joan Rebull i Torroja , que anà

a la recerca dels orígens de l’escultura pura i que anys més tard dirigí el

taller d’escultura de la Generalitat. Entre els arquitectes més joves sorgiren

els partidaris més decidits de la depuració formal, que prenia per model

l’obra de Brunelleschi, divulgada per J.F.Ràfols: eren Raimon Duran i Reynals

, Nicolau Maria Rubió i Tudurí —preconitzador de la fórmula ‘Catalunya-

ciutat’, antídot del ruralisme—, Adolf Florensa i Ferrer i Francesc Folguera i

Grassi i els germans Antoni Puig i Gairalt i Ramon Puig i Gairalt , ja a les

portes del racionalisme. El Noucentisme sovint és volgudament un exquisit

art menor (els tipus de Nogués, l’intimisme musical de les cançons d' Eduard

Toldrà i Soler , el músic d' El giravolt de maig , de Carner, les breus i

depurades composicions de Frederic Mompou i Dencausse ), contrapunt de

l’art monumental de Gaudí o del Wagner mitificat pels modernistes.

Amb el temps, el Noucentisme esdevingué un substrat cultural, i fracassaren

el seus enemics (Modernisme, antinormistes, floralistes, etc.). Joaquim

Folguera i Poal i Carles Riba i Bracons excel·leixen dins la segona generació

de poetes noucentistes. Entremig, el realisme de Josep Pla i Casadevall (

Coses vistes , 1925), relacionat amb el preconitzat en les arts plàstiques per

Feliu Elias i seguit per la generació del 1917 ( Els Evolucionistes , Agrupació

Courbet ), i la polèmica sobre la novel·la esbotzen l’excessiva influència del

classicisme idealitzant dins la cultura noucentista; però el moviment, amb

diversos caires —"posts” o “neos"— perdurà. La Catalunya moderna és

obra, doncs, en primer lloc, d’aquest moviment, dins el qual militaren,

barrejades, figures de totes les classes socials, i àdhuc certs avantguardistes

(J.V.Foix, Junoy, Sánchez-Juan) acabaren adoptant el que en sentit positiu i

negatiu fou una mena d’estètica oficial.



MANCOMUNITAT DE CATALUNYA

Entitat política catalana constituïda el 6 d’abril de 1914 per la unió de les

quatre diputacions provincials catalanes.

Orígens

La Mancomunitat de Catalunya fou el resultat d’un llarg procés pel qual

Catalunya aconseguí, per primer cop des del 1714, una administració pròpia,

per bé que d’atribucions força limitades. Convergiren en aquest assoliment

el desvetllament de la identitat catalana a partir de la Renaixença, així com

la gradual consolidació del catalanisme polític, que cristal·litzà en les Bases

de Manresa (1892) —articulació d’un programa polític de signe regionalista

que contemplava la creació d’òrgans d’autogovern—, i les victòries

electorals de la Lliga Regionalista (1901) i la Solidaritat Catalana (1907),

ambdues d’adscripció catalanista.

Bases legals

Concebuda en les seves directrius pel seu primer president Enric Prat de la

Riba (maig del 1914-agost del 1917), les bases legals de la Mancomunitat

foren, a més de la llei provincial de 29 d’agost de 1882, el decret de 18 de

desembre de 1913, que autoritzava la unió de províncies de l’Estat espanyol

per a fins exclusivament administratius —de fet, només ho foren les del

Principat; al País Valencià hom no passà d’unes converses preliminars—, dos

decrets de 26 de març de 1914, que aprovaven l’Estatut de la Mancomunitat

de Catalunya, i el mateix Estatut, redactat per Prat de la Riba i aprovat per la

junta de les diputacions de Catalunya el 9 de gener de 1914.

L’organització politico-administrativa de la Mancomunitat es basava en tres

òrgans fonamentals: l’assemblea general, el consell permanent i la

presidència. L’assemblea era sobirana i composta per tots els diputats de les

quatre províncies, 36 dels quals corresponien a la diputació de Barcelona i

20 a cadascuna de les altres diputacions. Les renovacions s’havien de fer


cada dos anys, per meitats dels districtes electorals, que eren els de les

jurisdiccions judicials. L’assemblea era presidida, al començament, pel

president de la Mancomunitat, però, el 1919, tingué ja president propi.

L’assemblea redactà i aprovà, el 28 de maig de 1914, el seu reglament, en el

qual hom preveia reunions ordinàries i extraordinàries. El consell permanent

era format pel president i vuit consellers, preferentment dos per cada

província, amb representació de les diverses tendències polítiques, per tal

d’evitar, segons sembla, tant el possible centralisme barceloní com el

monopoli polític de la Lliga Regionalista. El consell permanent era una mena

de govern regional incipient, que actuava com a poder executiu. Les

conselleries eren, inicialment, les de cultura i instrucció, camins i ponts,

obres hidràuliques i ferrocarrils, telèfons, agricultura i serveis forestals,

beneficència i sanitat, política social i finances. Entre les comissions

tècniques auxiliars hi havia el consell de pedagogia, la comissió de sanitat, la

comissió forestal, la de beneficència, d’educació general, la gestora de

ferrocarrils i la d’estudis jurídics i econòmics. En la reforma del 1917, el nom

de comissió fou canviat pel de direcció general. El reglament del consell

permanent de la Mancomunitat fou aprovat el 2 de juliol de 1914.

Finançament i atribucions

El finançament de la Mancomunitat hagué de recórrer pràcticament als

emprèstits, car mancà de recursos propis mentre no li foren delegats els

serveis de les diputacions provincials. Ja en les primeres reunions de

l’assemblea general hom acordà de demanar al govern la delegació a la

Mancomunitat de les funcions que les lleis poguessin donar en endavant a

l’administració central en les províncies catalanes respecte a molts sectors.

Per a compensar el cost dels serveis, hom demanava la cessió d’una o més

contribucions directes o l’establiment de qualsevol altra compensació. Pel

setembre del 1918 les diputacions traspassaren a la Mancomunitat els

serveis de construcció de carreteres i l’Escola Superior d’Agricultura, i pel

gener del 1920 la totalitat dels serveis de beneficència, instrucció pública i

deute. No es produí, doncs, una descentralització de l’estat a favor de la

Mancomunitat, sinó un inici de concentració regional de competències,


fórmula, de tota manera, interessant per a la constitució d’una entitat

unitària catalana, amb serveis i recursos propis.

Realitzacions i llegat de la Mancomunitat

Enric Prat de la Riba tornà a ésser elegit president de la Mancomunitat el 14

de maig de 1917. A la seva mort, en l’exercici del càrrec, el substituí Josep

Puig i Cadafalch, que, fins que la Mancomunitat fou dissolta el 1925 pel

general Primo de Rivera, es dedicà bàsicament a desenvolupar els

fonaments posats pel seu predecessor. La Mancomunitat fou, per a Prat,

quelcom més que un òrgan administratiu: la creació d’una entitat política

que posés les bases d’una futura autonomia de més llarg abast. Per arribar-

hi, hom creà i envigorí institucions com l’Institut d’Estudis Catalans, la

Biblioteca de Catalunya, l’Escola Industrial de Barcelona, l’Escola

d’Agricultura, l’Escola del Treball, la xarxa de biblioteques públiques

("Biblioteques Populars"), l’Institut d’Educació General, l’Escola de

Funcionaris d’Administració Local, l’Escola de Bibliotecàries, la de Bells

Oficis, la d’Infermeres, la Junta de Museus, la Caixa de Crèdit Comunal,

l’Oficina d’Estudis Jurídics, etc. Totes aquestes institucions havien de dur a

terme una tasca de conscienciació catalana força important, alhora que hom

posava les bases d’una administració pròpia i les d’un equip d’homes

preparats per a les futures tasques de govern. La Mancomunitat impulsà

també unes bases ideològiques i culturals en un programa de projecció

universalista i cívica de la identitat catalana que es reflectí en el moviment

del Noucentisme i tingué com a mentor destacat Eugeni d’Ors. Les iniciatives

de la Mancomunitat concitaren una forta hostilitat de la major part de

l’espectre polític espanyol. Les reaccions foren especialment virulentes en la

demanda de la cooficialitat del català pel Consell de la Mancomunitat al

maig del 1916 i en l’agressiva campanya contra el Projecte d’Estatut

d’Autonomia del 1919. Ambdues propostes foren finalment rebutjades,

però, juntament amb les altres realitzacions, foren un model a seguir per a

l’autonomia deCatalunya implantada amb la Segona República.

Final de la Mancomunitat

La Mancomunitat convisqué, des de la fi de la Primera Guerra Mundial, amb


un període especialment convuls de les lluites socials, que arribaren a un

màxim de conflictivitat amb els enfrontaments armats entre obrers i

patronal, l’ocupació militar de Barcelona i una duríssima repressió contra els

sindicats, clima que afavorí el cop d’estat de Miguel Primo de Rivera, el qual,

en accedir al poder, substituí en la presidència de la Mancomunitat el

successor de Prat de la Riba, Puig i Cadafalch, pel dirigent de la Unión

Monárquica Nacional Alfons Sala, fins a la supressió definitiva de la

Mancomunitat, en virtut de la disposició transitòria cinquena de l’estatut

provincial de 20 de març de 1925.


D’ORS, Eugeni Barcelona, Barcelonès , 28 de setembre de 1881 — Vilanova i la Geltrú,

Garraf, 25 de setembre de 1954

Escriptor i filòsof.

Estudià dret a Barcelona i es doctorà a Madrid amb Genealogía Ideal del

Imperialismo (1905). Abans havia col·laborat a La Renaixença, La Veu de

Catalunya, La Creu del Montseny, Lo Pensament Català i a Pèl ? Ploma, on

publicà la narració tenebrista La fi de l’Isidre Nonell (1902), editada en

castellà amb altres escrits a La muerte de Isidro Nonell (1905) amb un pròleg

on exposa el seu concepte de l’"art arbitrari” o subjectivista. Freqüentà Els

Quatre Gats i el Cercle Artístic de Sant Lluc i signà dibuixos, influïts per

Beardsley, amb les inicials O. de R. que corresponien a Octavi de Romeu,

nom utilitzat després literàriament per a designar el seu alter ego. Amb

aquest pseudònim col·laborà a El Poble Català, però també ho féu amb el de

Xènius, nom que emprà definitivament el 1906 en el Glosari de La Veu de

Catalunya. El 1906 fou corresponsal a París, des d’on continuà escrivint en el

Glosari comentaris culturals i polítics o d’algun esdeveniment insignificant

amb intenció alliçonadora, puix que calia passar de “l’anècdota a la

categoria” o confeccionar “una mena de diccionari filosòfic portàtil”.

Propugnà uns ideals cívics que compartia amb el catalanisme ascendent en

tant que reiterà la teoria de l’arbitrarisme i elaborà la doctrina estètica del

que en digué Noucentisme, del qual s’erigí en definidor. Pensionat per la


diputació de Barcelona freqüentà el 1908 cursos de Bergson, Langevin,

Peillaube i George Dumas i tractà personalment Émile Boutroux, decantant-

se cap a la psicologia. El 1908 també participà al III Congrés Internacional de

Filosofia de Heidelberg amb Religio est libertas i Le residu dans la mesure de

science par l’action (traduït al català el 1909), on proposava l’adopció d’una

lògica antropomòrfica o humanista per tal de superar els mètodes deductiu

o inductiu que no li servien per a abastar la llibertat i la bellesa. El 1909 als

Estudis Universitaris Catalans impartí un curs sobre Lògica i metodologia de

les ciències per exposar el seu concepte de la lògica com a “fenomen

diastàsic” o defensa orgànica contra les excitacions que produeix en la

facultat cognoscitiva de l’individu el món exterior. El mateix any assistí al VI

Congrés Internacional de Psicologia de Ginebra, on conegué Henri Poincaré.

Al IV Congrés Internacional de Filosofia de Bolonya del 1911 llegí una Note

sur la curiosité. El mateix any publicà les Gloses de Quaresma per exposar el

que anomenà la Filosofia de l’home que Treballa i que Juga. D’un joc de

forces oposades: Potència i Resistència o Esperit i Natura, en deduïa unes

conseqüències ètiques (el deure de cadascú d’observar la pròpia norma),

sociològiques (defensa dels interessos col·lectius per sobre dels individuals) i

fins i tot estètiques (instauració del classicisme). Fou elegit secretari general

de l’Institut d’Estudis Catalans (1911) i adscrit a la secció de Ciències, on

promogué iniciatives com l’edició d’uns Arxius de Ciències. Durant aquell

estiu aparegueren les glosses de La Ben Plantada. El 1913 es doctorà en

filosofia i lletres a Madrid i el 1914 fou opositor, sense èxit, a la càtedra de

psicologia de la Universitat de Barcelona. En esclatar la Primera Guerra

Mundial escriví en el Glosari unes neutralistes Lletres a Tina, seguides d’un

manifest dels Amics de la Unitat Moral d’Europa. El glossari Gualba la de mil

veus, del 1915, és una bella narració d’un incest en què el barroquisme

contradiu el missatge clàssic de La Ben Plantada. L’estiu del 1916 les glosses

formaren l'Oceanografia del tedi. El 1918 la secció estigué dedicada a

l’evocació epigramàtica de personatges històrics: La vall de Josafat.

Paral·lelament menava una “lluita per la cultura” organitzant a través del

Consell de Pedagogia de la Mancomunitat, que presidia, uns Cursos


monogràfics d’alts estudis i d’intercanvi. Dirigí l’Escola de Bibliotecàries

(Escola Universitària Jordi Rubió i Balaguer de Biblioteconomia i

Documentació) i el 1917 fou nomenat director d’Instrucció Pública de la

Mancomunitat. Impulsà també la Col·lecció Minerva, la revista Quaderns

d’Estudi i professà cursos monogràfics al seminari de filosofia organitzat per

l’Institut el 1914. La incompatibilitat de temperaments amb Josep Puig i

Cadafalch, la seva negativa a sotmetre's a la disciplina burocràtica i, potser,

les seves simpaties pel sindicalisme —patents a les Gloses de la Vaga que féu

circular en ciclostil el 1919 i en una conferència a Madrid— determinaren la

dimissió del seu càrrec oficial, que fou àmpliament debatuda a l’Assemblea

General de la Mancomunitat del gener del 1920. El mes d’abril cessà com a

secretari de l’Institut i a començament del 1921 abandonà la direcció del

seminari de filosofia. Deixà de publicar el Glosari a La Veu i continuà a El Dia

Gráfico, on accentuà el seu entusiasme sindicalista, sobretot en la sèrie El

Nou Prometeu Encadenat. El febrer de 1920 inaugurà una col·laboració en

castellà —Las obras y los días— també com a Xènius a Las Noticias, on

publicà el 1922 un dels llibres que més reputació li donarien com a crític

d’art (Tres horas en el Museo del Prado) i els fragments d’una tragèdia de

tesi paternalista (Guillermo Tell). Pel gener de 1923 s’establí a Madrid:

publicà un Glosario a ABC, que prosseguiria a El Debate, a Arriba España de

Pamplona i a Arriba de Madrid i que aniria recollint en diversos llibres.

Membre de l’Academia Española (1926), no hi ingressà fins el 1938, època

en què creà l’ Instituto de España, del qual fou nomenat secretari perpetu,

tot i que dimití per motius administratius. El 1927 residí a París, on publicà,

en francès, uns assaigs biogràfics que, augmentats, aparegueren en castellà:

Epos de los Destinos (1943). El 1930 es publicà la versió francesa d’un estudi

seu sobre Picasso i el 1936 la traducció del castellà de Lo Barroco entès no

com un estil històric sinó com una constant de la cultura. Cap de la Jefatura

Nacional de Bellas Artes del govern de Burgos, el 1938 organitzà l’aportació

espanyola a la Biennal de Venècia, gestionà el retorn a Madrid dels quadres

del Museo del Prado dipositats a Ginebra i el muntatge d’una Exposición

Nacional de Arte Sacro a Vitoria (1939). Aquell any aparegué a Buenos Aires


Introducción a la vida angélica. Cartas a una soledad, llibre sobre la

superconsciència de l’home o part angèlica de l’esperit, contraposada a una

part subconscient o tèrbola. El 1947 publicà a Barcelona El secreto de la

Filosofía —bàsicament, recopilació d’escrits anteriors— i el 1954, amb

caràcter pòstum, La verdadera historia de Lidia de Cadaqués, llibre

autoapologètic, una mena de rectificació de La Ben Plantada. En els darrers

anys havia difós a Madrid l’art modern a través del Salón de los Once

promogut per ell. El 1953 li fou conferida amb caràcter excepcional la

càtedra de Ciencia de la Cultura a la Universitat de Madrid. El 2009 fou

publicat l’assaig inèdit La curiositat, sobre el coneixement científic.


PRAT DE LA RIBA, Enric Castellterçol, Vallès Oriental , 29 novembre 1870 — Castellterçol, Vallès

Oriental , 1 d’agost 1917

Polític.

Fill d’hisendats, estudià lleis a Barcelona (1887-93) i es doctorà a Madrid

(1894) amb la tesi La ley jurídica dela industria , on tracta de la incipient

legislació del treball partint de la noció de Casa industrial (empresa). El 1895

s’encarregà, amb dos altres companys d’estudis, de la redacció de laRevista

Jurídica de Cataluña , on col·laborà amb temes de dret privat i públic,

històrics, d’economia i de sociologia. També, des del 1895, participà en les

tasques de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona. El 1887

ingressà al Centre Escolar Catalanista, del qual fou secretari de la secció de

dret i filosofia i lletres (1888-89) i president (1890-91), càrrec des del qual

pronuncià un remarcable discurs nacionalista.

El 1891 fou elegit secretari de la junta de la Unió Catalanista i intervingué en

la preparació i els debats de la seva assemblea de Manresa que aprovà les

anomenades Bases de Manresa . Redactà íntegrament les proclames dela

Unió La qüestió social i la política (1891), editada amb motiu de la primera

celebració del primer de maig, i el Missatge a S. M. Jordi I Rei dels Hel·lens

(1897), que promogué un cert rebombori, i tingué una part destacada en la

redacció dels manifests Als catalans i Al poble català , difosos amb motiu de


la guerra hispano-nord-americana. Col·laborà a La Renaixença i a La Veu de

Catalunyade Barcelona i a Les Quatre Barresde Vilafranca del Penedès. El

1894 fou premiat en el concurs del Centre Català de Sabadell per un

Compendi de doctrina catalanista , i als jocs florals del 1898 fou també

premiat per un Compendi d’història de Catalunya . Secretari de l’Ateneu

Barcelonès en la junta presidida per Valentí Almirall (1896-97), promogué un

canvi d’estatuts per a normalitzar l’ús del català i organitzà un important

cicle de conferències sobre aspectes de la societat i de la història catalanes,

entre elles la que pronuncià ell mateix, El fet de la nacionalitat catalana, que

constitueix uns capítols de la seva obra política cabdal. Membre de la Lliga

de Catalunya, a la qual pertangué en deixar el Centre Escolar, se'n separà el

1899, disconforme amb l’apoliticisme de la majoria dels seus membres, i

impulsà la creació del Centre Nacional Català, de poca durada, ja que per

l’abril del 1901 fou un dels fundadors de la Lliga Regionalista, encara que fins

el 1904 no formà part de la seva comissió d’acció política. Redactà, entre

altres, el document conegut com a Programa del Tívoli o Declaració de

principis dela Solidaridad (1907), el Manifest dels senadors i diputats

regionalistes amb motiu dels successos de juliol (1909) i el document Els

parlamentaris regionalistes al País. Per Catalunya i l’Espanya gran (1916). El

1898 havia escrit el fullet La question catalane , editat a París pel Comité

Nationaliste Catalan, i el mateix any contribuí a la fundació d’una empresa

per a publicar el setmanari La Veu de Catalunya com a diari, el primer

número del qual aparegué el primer de gener de 1899. Presidí el consell

d’administració dela societat i dirigí el diari fins que, després d’ésser

detingut el 1902 per la publicació d’un escrit, continuà dirigint-lo no

oficialment i hi publicà un gran nombre d’articles, signats i anònims. El 1900

li fou premiat per l’Academia de Ciencias Morales y Políticas de Madrid el

treball Los jurados mixtos para dirimir las diferencias entre patrones y

obreros o remediar las huelgas . Home religiós i d’una ideologia

conservadora, bàsicament nodrida pel positivisme de Taine i el

tradicionalisme de Le Play i De Maistre, exposà en les dissertacions, en els

escrits periodístics i, principalment, en el seu llibre fonamental, La


nacionalitat catalana (1906), un concepte organicista de la nació, en el qual

no era aliena la influència germànica (Herder, Fichte, Krause, etc.). Entenia la

nacionalitat com la determinació unitària d’uns individus que parlen la

mateixa llengua, que expressen una sola voluntat i tenen un mateix

sentiment del dret revelat en el costum (Savigny). Per bé que rebutgés el

qualificatiu de federalista (escriví un destacat pròleg al llibre de Lluís Duran i

Ventosa Regionalisme i federalisme ), propugnà una federació de Catalunya

amb els altres pobles ibèrics sota un règim que —fidel a la consigna de la

Lliga respecte a l’accidentalitat de les formes de govern— tant podia ésser

monàrquic com republicà. Fins i tot es pronuncià a favor d’un difús

supranacionalisme llatí que anomenà imperialisme (l’entesa de tots els

pobles compresos “entre Lisboa i el Roine”). El 1905 fou elegit membre de la

diputació de Barcelona pel districte segon, i fou reelegit pel de Vic-

Granollers el 1909 i el 1913.

La seva acurada tasca en la redacció de la Ponència sobre els ferrocarrils

secundaris (1907) i la preparació de la primera assemblea de les diputacions

provincials d’Espanya (1906), en la qual es mostrà partidari d’articular les

funcions de les corporacions provincials en unitats administratives regionals,

el feren destacar i fou elegit president de la diputació el 1907, càrrec per al

qual fou reelegit els anys 1909, 1911, 1913 i 1917. De bell antuvi, es proposà

d’assolir el seu objectiu d’una unificació administrativa de les terres de

l’antic Principat i influí perquè en el projecte d’administració local que

elaborà el govern conservador d’Antoni Maura (1908) fossin previstes les

mancomunitats. Assolí la promesa del liberal José Canalejas d’autoritzar una

mancomunitat provincial d’acord amb el projecte que s’estudià el 1911 i que

se sotmeté a l’aprovació de les altres diputacions catalanes. Després de

molts entrebancs, el decret reial de 19 de desembre de 1913 permetia la

constitució de la Mancomunitat de Catalunya , de la qual fou elegit

president el 6 d’abril de 1914 i reelegit el 14 de maig de 1917. Amb les

limitades facultats de què disposava com a president de la diputació i de la

mancomunitat dugué a terme una labor formidable. En l’aspecte material

amplià la xarxa de carreteres, estengué la de telèfons, modernitzà la Casa de


Maternitat, recuperà el total domini del palau de la Generalitat, i el restaurà.

En l’aspecte cultural, establí l’Institut d’Estudis Catalans, n'adoptà

oficialment les normes ortogràfiques, creà el Consell d’Investigació

Pedagògica, redactà el missatge al president del consell, comte de

Romanones, en protesta de les declaracions del president de l’Academia

Española, vexatòries per al català, impulsà la formació de la Biblioteca de

Catalunya i la instal·lació de biblioteques populars per les comarques i,

finalment, estimulà l’ensenyament especialitzat amb la fundació de les

escoles elementals del treball, Superior d’Agricultura, de Funcionaris

d’Administració Local, d’Art Dramàtic, de Bibliotecàries, Superior de Bells

Oficis i d’infermeres. Com a governant, procurà d’oblidar que era un home

de partit i sol·licità la col·laboració de persones de les més variades

tendències. Valorà, per sobre de tot, la continuïtat (“la santa continuació”) i

l’eficàcia. Eugeni d’Ors l’anomenà “seny ordenador de Catalunya”, expressió

que féu fortuna.


PUGI I CADAFALCH, Josep Mataró, 1867 - Barcelona 1956

Arquitecte, historiador de l'art i polític. Estudià arquitectura (1883) i ciències

exactes a Barcelona (doctorat a Madrid el 1888). Arquitecte municipal de

Mataró l'any 1889, hi projectà el mercat cobert i la xarxa de clavegueres.

Establert a Barcelona, decorà la joieria Macià al carrer de Ferran (1893) i

dirigí la construcció de la casa Martí —Els Quatre Gats— (1895), que té les

característiques del seu estil inicial: l'anostrament original de formes del

gòtic nòrdic sense oblidar la tradició pairal, amb predomini de les arts

aplicades. Dibuixà la creu de ferro —amb escultura de Llimona— del Rosari

Monumental de Montserrat (1896), dirigí la casa Coll i Regàs de Mataró, la

seva residència estival d'Argentona (1897) i la masia el Cros dels Garí, també

a Argentona (1899), on s'apropa més a les formes d'arquitectura popular. A

Barcelona féu la Casa Amatller (1900), influïda per l'arquitectura flamenca, la

casa Macaya (1901), on treu partit de l'estucat de la façana, cosa que també


féu a la casa Trinxet (1904, desapareguda) i a la casa Sastre i Marquès de

Sarrià (1905), sense deixar, però, d'inspirar-se en formes catalanes

medievals a la restauració de la residència dels barons de Quadras a

Maçanes (1903). Adoptà el plateresc a la Casa Serra (1907) i formes del gòtic

flamíger a la Casa Quadras (1905) o al bloc de les tres edificacions unitàries

que construí per a la família Terrades el 1905, tot a Barcelona. L'evolució

posterior de la seva arquitectura comporta realitzacions d'estil divers com la

Casa Company (1911), que recorda vagament els xalets suïssos o del Tirol, la

fàbrica Casarramona al peu de Montjuïc (1913), d'estructura de maó i

formes goticitzants, els projectes (1915), en part realitzats, de l'Exposició

Internacional de Barcelona, les cases Pich i Pon (1921, mutilada), Guarro

(1923) i Casarramona (1924). Com a urbanista projectà l'enllaç de la Via

Laietana amb el nucli antic de Barcelona al sector de la capella de Santa

Àgata (1914) i l'agençament de la Plaça de Catalunya (1923), que dugué a

terme l'ajuntament de l'època de Primo de Rivera amb alteracions

importants. Restaurà les esglésies de Sant Martí Sarroca i de Sant Joan de les

Abadesses i impulsà les excavacions d'Empúries a través de l'Institut

d'Estudis Catalans, entitat de la qual fou cofundador i president durant

molts anys. Profund coneixedor de l'art medieval català, és autor d'obres tan

importants com L'arquitectura romànica a Catalunya (1909-18, amb A. de

Falguera i J. Goday), La geografia i els orígens del primer art romànic (1930),

La place de la Catalogne dans la géographie et la chronologie du premier art

roman (1932), L'architecture gothique civile en Catalogne (1935) i L'escultura

romànica a Catalunya (1949). Fou professor de l'Escola d'Arquitectura de

Barcelona (1901-02) i dels Estudis Universitaris Catalans (1905). Donà cursos

a les universitats de la Sorbona (1925), Harvard i Cornell (1926) i a l'Institut

d'Art et Archéologie de la universitat de París gràcies a la Fundació Cambó

(1930). Presentà comunicacions al Congrés Arqueològic de França a

Carcassona-Perpinyà (1906), als internacionals d'història de l'art de París

(1921) i Roma (1922) i als d'estudis bizantins de Bucarest (1924) i Belgrad

(1927). Fou doctor honoris causa de les universitats de Freiburg (1923), París

(1930) i Tolosa (1949). Ingressà el 1886 en el tot just creat Centre Escolar


Catalanista, que presidí (1889-90) després d'haver dirigit la secció d'escoles

especials (1888-89). Participà en la I Assemblea de la Unió Catalanista de

Manresa (1892), pertanyé a la Lliga de Catalunya i col·laborà a "La

Renaixença" i al setmanari "La Veu de Catalunya", i fou un dels fundadors

del diari del mateix nom, al qual contribuí, els primers anys, amb articles

molt contundents. Cofundador de la Lliga Regionalista (1901), fou membre

del seu Comitè d'Acció Política. Del 1902 al 1905 fou regidor de l'ajuntament

de Barcelona, on promogué la política de sanejament i la constitució de la

Junta Autònoma de Museus (1902), ampliada el 1907 amb la participació de

la diputació provincial. A la Junta ajudà decisivament a la formació dels fons

museístics de la ciutat amb la instal·lació de les pintures romàniques

traslladades dels Pirineus, de les troballes d'Empúries, etc. Diputat a corts

per Barcelona en les eleccions de la Solidaritat (1907), respongué, en nom

de la minoria regionalista, al missatge de la corona amb un gran discurs,

però després limità les seves intervencions gairebé a la crítica del govern,

especialment en qüestions d'educació. Elegit diputat provincial per

Barcelona, ajudà Prat de la Riba en la seva tasca cultural; abans ja havia

col·laborat en altres empreses, com la de la restauració del palau de la

Generalitat. Com a diputat destacà en la promoció de l'ensenyament tècnic

(escoles del Treball i Superior d'Agricultura). Reelegit diputat provincial pel

març del 1917, fou designat pel novembre segon president de la

Mancomunitat i confirmat en la presidència el 1919, el 1921 (després de la

seva reelecció com a diputat) i el 1923. Al capdavant de la Mancomunitat de

Catalunya i enmig de fortes convulsions socials, continuà i amplià l'obra de

Prat en donar un gran impuls a la xarxa telefònica, i amb l'establiment de les

biblioteques populars i la difusió de les tècniques agrícoles i ramaderes.

Inicià la publicació dels mapes geogràfic i geològic, creà el Servei

Meteorològic, les escoles d'Alts Estudis Comercials, la d'Indústries de teixit

de punt —a Canet de Mar— i la d'infermeres. Establí l'Oficina d'Estudis

Jurídics i el Laboratori de Psicologia Experimental. Durant el primer mandat

fou organitzada eficaçment la campanya pro estatut d'autonomia, malmesa

pel joc parlamentari. El cop d'estat de Primo de Rivera comportà la


substitució dels diputats provincials d'elecció popular per una

Mancomunitat a gust del dictador, presidida des del 1924 per Alfons Sala,

que menà una campanya de descrèdit contra Puig i els diputats anteriors i

una persecució contra els funcionaris més significats en el camp educatiu.

L'ajuntament dictatorial de Barcelona també el destituí del seu càrrec

d'arquitecte de l'Exposició. Amb la República les seves activitats polítiques

minvaren, i la revolta del 1936 l'obligà a fugir i s'establí a París, i després al

Rosselló, on continuà els seus estudis sobre el romànic. Després de la guerra

civil li fou prohibit l'exercici de la professió d'arquitecte.

http://www.buxaweb.com/historia/personatges/i

SALA I ARGEMÍ, Alfons (Terrassa, Vallès Occidental, 1863 — Barcelona, 1945)

Polític i industrial.

Llicenciat en dret a Barcelona, fou diputat provincial pel Partit Liberal

Dinàstic (1888-93). Cacic i patrici alhora, convertí Terrassa en un feu on

sortia com a diputat a corts, càrrec que anà ostentant, bé que el 1906, amb

motiu de la Solidaritat Catalana, pel seu anticatalanisme, decidí de no

presentar-se. Monàrquic independent, aglutinà un nucli d’addictes i

d’electors conservadors, reducte contra el qual combateren republicans,

catalanistes d’esquerra i també de la Lliga Regionalista. Foren

particularment sagnants els poemes que li dedicà J.Carner, fent-lo, no

sempre amb justícia, la bèstia negra del catalanisme. Malgrat tot, fou

reelegit diputat a corts. Amic personal d’Alfons XIII, fundà la Unión

Monárquica Nacional (1919) i, havent-se negat a assistir a l’Assemblea de

Parlamentaris, combaté l’autonomisme i col·laborà amb la Dictadura de

Primo de Rivera, el qual el nomenà president de la Mancomunitat

governativa (gener del 1924 — abril del 1925). Tanmateix, la repressió

anticatalana i la mediatització excessiva de la Mancomunitat, el dugueren a

protestar davant el rei i el dictador, i per això dimití. Defensor del

proteccionisme en les corts, en contra de l’opinió del seu partit, impulsà la

creació de l’Escola Industrial de Terrassa, fou nomenat senador vitalici


(1923) i rebé el títol de comte d’Ègara (1926). Els seus partidaris foren

anomenats salistes.


el altres noucentites · els altres noucentistes- 2 oficina del patrimoni cultural els altres...

Documents