el fuster - wordpress.com · el dimecres 18 de novembre vam rebre la visita del senyor alcalde de...
TRANSCRIPT
Curs 2009 - 10Núm. 38
El Fuster
Santa Cecília 2009 Nova promoció de 1r ESO Sortida a Girona de 1r de Batx.
Visita al Fuster de l’alcalde de Bcn Teatre: Nixon Frost Salut i escola
2
JOAN
FUST
ER |
Núm
. 38
| CUR
S 200
9-10
Allò que tal vegada s’esdevindrà
Inicio aquest article, fet a petició del consell de redacció de la nostra revista, canviant una mica el títol original d’una obra de teatre de Joan Oliver (o Pere Quart, com vulgueu) que es
diu Allò que tal vegada s’esdevingué. El passat esdevingué ha quedat transformat en el futur esdevindrà. El fet del canvi de temps verbal passat-futur ens projecta cap endavant, que és cap a on volem mirar. I per què hem de mirar cap al futur? Doncs perquè, segons el que pronostica tothom, estem en temps de crisi, una crisi d’abast internacional que es reflecteix, òbviament, en el nostre país. I en temps de crisi sempre hi ha massa mirades que giren l’esguard cap al passat, per allò de qualsevol temps passat fou millor.
Però els temps de crisi també són els moments en què molta gent treu el millor de si mateixa per donar-ho als altres, el moment de la solidaritat, el moment en què més ens veiem reflectits en la mirada de l’altre, com si d’un mirall es tractés, perquè l’altre i jo som la cara i la creu d’una mateixa moneda.
Pel que fa a nosaltres, a tots els que formem part d’aquest trosset de món, de país i de ciutat i que ens diem Joan Fuster, farem per tenir aquesta mirada enfocada al futur en aquelles coses que hem d’iniciar aquest curs: el projecte de direcció, l’avaluació global diagnòstica per tal de construir el nou pla estratègic, el nou pràcticum de formació del professorat…, sense apartar-nos, però, d’aquelles coses que fa temps que ens caracteritzen i que formen part de la nostra cultura de centre: la confiança entre famílies i professorat, la relació de respecte entre tots els membres, el treball d’aula, el treball d’equip, les activitats educatives i lúdiques i les activitats extraescolars. Sense oblidar els pols de la tradició i la innovació com a marc referencial del nostre futur.
I probablement, fent les coses amb aquesta mirada, s’esdevindrà el millor.Quim Casanova
Director
2 Carta del Director3 Salut i escola3 Jordi Hereu ens visita4 i 5 Santa Cecília 20096 i 7 Coincidències: Un fill comença i un acaba al Joan Fuster8 Sortida a Girona de 1r de Batx.9 Teatre: Nixon Frost10 El somriure de Willy10 Els dijous culturals
11 Què opines de la Festa Major de Bcn 12 i 13 El primer dia al Fuster14 L’Assemblea anual de l’AMPA14 Escola de pares14 La setmana esportiva15 L’AMPA informa16 CD’s i treballs de Santa Cecília16 Felicitació de Nadal
Sumari DESEMBRE 2009JoanFUSTERREDACCIÓAnahí Alvarez Pablo BelonAndreu Carmona Quim CasanovaJosep Antoni GómezHelena March Irene MartínezLluis MassanésOriol MassanésM. Carmen MataAndrea TajahuerceXavier Timoneda
Publicat a la Sagrera desembre de 2009
IES JOAN FUSTER Plaça Ferran Reyes, 208027 BarcelonaTel. 93 243 15 60Fax. 93 243 15 61
e-mail: [email protected]
Web AMPA: www.edu365.m:8801/~ampa2559/
Web IES: http://phobos.xtec.net/a8054228/intranet/
Portada: Paissatge de tardor
SUMARI
CARTA DEL DIRECTOR
Els articles publicats
reflecteixen l’opinió dels
autors. Els escrits que no van
signats són responsabilitat
de l’equip de redacció de la
revista.
123 8 10 15
JOAN FUSTER | Núm. 38 | CURS 2009-10
3
SALUT I ESCOLA
Ja fa 3 anys que aquest institut segueix el programa “Salut i escola”. Què és “Salut i escola”? És un programa nascut des del Consorci d’Ensenyament, conjuntament amb l’Institut Català de la Salut i l’Agència de Salut Pública, i pensat per facilitar l’accés dels adolescents a una
correcta informació i coneixement de la salut. Un cop a la setmana es desplaça des del CAP Maragall una professional de la salut (una infermera), l’Eli Ferré Vidal (amb formació especialitzada per fer aquest programa), que fa la “consulta oberta”. Què és la “consulta oberta”? Cada dijous, d’11 h a 13,30 h, la infermera té un espai al centre on els nois i noies de 3r i 4t d’ESO (la resta dels alumnes hi poden anar, però el programa està pensat per a aquests dos cursos) poden consultar dubtes o demanar informació sobre temes de salut. A part de la consulta també ha fet col·laboracions amb l’institut en temes referents a la salut. Ens ha dit que li agradaria destacar la feina feta amb els alumnes de 2n de batxillerat del darrer curs: l’experiència pilot “A+...PROVA”.
Com ja sabeu, els alumnes de 2n de batxillerat acaben una etapa de la seva trajectòria com a estudiants i afronten nous reptes i objectius en la seva vida; això molt sovint els genera ansietat. Una de les eines en salut per combatre l’ansietat és la relaxació. Així doncs, el programa “A+...PROVA” conté tres tallers teoricopràctics d’una hora de durada i de periodicitat mensual; s’hi ensenyen tècniques de relaxació de Jacobson, de Shultz, tècniques de respiració i visualitzacions. A tots els alumnes de 2n de batxillerat se’ls lliura un dossier amb informació de les tècniques de relaxació, alimentació i descans adreçat a fer una bona preparació per afrontar la selectivitat amb la menor ansietat possible. Aquest dossier se’ls dóna dos mesos abans de la prova de selectivitat; va ser el regal de Sant Jordi com a llibre educatiu en salut. El darrer taller es va fer just un mes abans de la selectivitat.
Se’ls va passar un qüestionari de satisfacció i valoració de l’experiència després de realitzar l’examen; els resultats han estat positius, segons els alumnes: la majoria creien que els seria de profit en el seu futur i deien que havien utilitzat els coneixements adquirits el dia abans i el dia mateix de la selectivitat.
La prevenció en salut és la millor aposta de futur per als nostres adolescents. Si ara els donem eines i coneixements per saber afrontar l’ansietat que poden generar els canvis vitals que s’aniran succeint en la seva vida, els farem més
autònoms i forts en la seva salut.M’agradaria recomanar-vos punts importants d’informació sobre salut. El primer, la pàgina de
salut de “gencat-joves”, que té un ampli ventall per consultar temes de salut. Segon, la pàgina de la infermera virtual; si entreu a Google, descobrireu una pàgina on trobareu recomanacions i informació molt útil per al dia a dia. I per últim, el CJAS, on hi ha informació per a tots: pares, fills i mestres, tot amb relació a temes de sexualitat.
Gràcies als alumnes i als tutors per haver fet possible l’experiència “A+...PROVA”, que obre un camí cap a la prevenció en salut.
Eli Ferré VidalDiplomada en Infermeria
ABS Congrés del CAP Maragall
El senyor alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, ens visita
El dimecres 18 de novembre vam rebre la visita del senyor alcalde de Barcelona. L’acompanyaven la senyora regidora del districte de Sant Andreu, Gemma Mumbrú, i el senyor gerent del districte, Miguel Ángel Valduezo.
La visita s’emmarcava en les trobades que fa el senyor Hereu als barris de Barcelona, en aquest cas al barri de Navas. Va arribar a l’institut cap allà a tres quarts de dotze, després d’haver posat la primera pedra dels edificis que es construiran a l’antiga caserna de la guàrdia civil. L’objectiu de la visita era conèixer l’alumnat de 2n de batxillerat i tenir-hi un canvi d’impressions.
Els alumnes dels grups de 2n de batxillerat, acompanyats dels seus tutors, Oriol Busquets i Miguel Martínez, van crear un clima molt agradable, tant que el senyor alcalde va saber mantenir una actitud molt cordial i pròxima i, d’aquesta manera, la trobada es va allargar més del que la seva agenda li marcava. El nostre alumnat li va fer preguntes intel·ligents que ell anava responent amb un to clar i segur: educació, esport i corrupció van ser alguns del temes que es van plantejar.
En acabar, tant el Sr. Hereu com la Sra. Mumbrú ens van manifestar l’alta qualitat humana del nostre alumnat, així com el seu interès pels temes socials i la precisió d’algunes preguntes. Van remarcar que s’havien trobat molt bé responent les preguntes i que el clima de la trobada havia estat deliciós. Poc després, la fotografia del senyor alcalde amb l’alumnat ja estava penjada en el facebook del senyor Jordi Hereu.
Felicito l’alumnat de 2n de batxillerat i els seus dos tutors per la barreja de cordialitat i respecte que van saber donar a la visita.
Gràcies,Quim Casanova
JORDI HEREU ENS VISITA
4
JOAN
FUST
ER |
Núm
. 38
| CUR
S 200
9-10
Santa Cecilia
La primera festa del curs, i potser la més esperada pels nostres alumnes músics i amants de la música. Tot l’institut es va reunir per escoltar els petits professionals de la música i gaudir del seu treball. Nervis, somnis i il·lusions es conjunten en un únic àmbit, en el qual també hi caben el
talent, l’esforç i el treball, com és el món de la música. Molts aspirants per a pocs premis, molt talent en poc espai i moltes cares amb il·lusions es batien per ser el millor, per aconseguir el premi que els atribuïa el triomf, que reivindicava el seu esforç i recompensava tant de treball.
Per als espectadors, les actuacions van començar a les tres de la tarda, però la festa havia començat molt abans per als aspirants i professors. Les professores de música i els músics van estar des de primera hora del matí preparant l’espectacle perquè tot fos perfecte, perquè tothom pogués gaudir d’una festa en la qual l’únic que importava era la música i l’art que comporta. Setmanes abans, els aspirants van haver de patir càstings i seleccions per poder arribar ni que fos tan sols a poder-hi participar i ser part d’una festa que, al cap i a la fi, sense ells no seria possible. Tothom va poder participar-hi i per uns moments ser part d’una orquestra perfectament coordinada per un sol director: el ritme.
Els aspirants van tenir l’oportunitat d’expressar-se a través de la música, transmetre el seu amor per aquesta i mostrar als altres que la música pot ser un motiu de companyonia, unió i llibertat d’expressió, aspectes que van impulsar els temes d’aquest any: d’una banda, la Nova Cançó, que va ser un moviment musical que aquí a Catalunya, en ple franquisme, va ser capaç de reivindicar el dret que es poguessin escoltar cançons en català; d’altra banda, Anselm Clavé, que va fer que la música fos un refugi en el qual la gent pogués expressar-se i gaudir.
Aquest any la festa es va omplir d’un cert aire màgic, ja que el centre es va convertir en l’escola de màgia Hogwards, on la màgia és present en qualsevol racó. En certa manera, la màgia és una font inesgotable d’il·lusions i felicitat, on tots els somnis són possibles. Tot això ho trobem en la música: la il·lusió és el principal element per poder crear, imaginar o sentir la música; el sentiment de ser músic és en realitat un somni que es fa realitat tan sols amb il·lusió i, sobretot, amb esforç. Màgia o música, música o màgia, tant és si totes dues transmeten el mateix: somnis, il·lusions i esforç.
Aïda Lambea Sena - 3r C ESO
És la festa més esperada per molts alumnes durant l’any, sobretot per aquells que hi debuten i esperen causar la millor impressió per ser aclamats i guanyar-se l’admiració que d’altres ja posseeixen, i que tant s’aprecia en el món dels músics. Tothom la vol posseir, aquesta admiració, però
només els millors en poden gaudir. A l’institut tenim afortunats que en gaudeixen i que la intenten expandir, primer a Barcelona, més tard a tot Espanya, i amb el somni de triomfar a nivell internacional.
Aquest acte és la primera parada en les vides dels futurs músics que d’aquí poden sorgir i portar el nom de l’IES Joan Fuster a la glòria.L’acte, a ulls del públic, va començar a les tres de la tarda amb l’obertura de portes per als espectadors, tant alumnes com mestres i pares dels
protagonistes, que il·lusionats havien buscat un lloc en la seva agenda per assistir a l’actuació dels seus fills. Però entre els que formàvem part de l’espectacle tot havia començat moltes hores abans. Si busquem el començament, hem de retrocedir
fins als càstings. El punt de separació entre “el cel” i “l’infern”. On tot era o blanc o negre, on passaves o et condemnaven a un altre any d’espera i preparació. Aquell dijous, per als que havien aconseguit accedir-hi, va començar a les vuit del matí, amb les preparacions de l’escenari i dels mitjans (els instruments) amb els quals farien aixecar dels seients els assistents, que aclamarien una altra cançó o bombardejarien amb aplaudiments.
Més tard, sense el nerviosisme ni la por escènica, els protagonistes assajaven i retocaven els volums i efectes que hi aplicarien per aconseguir el millor so possible.
Les proves i els assajos serien constants, eren un no parar, i sobretot un maldecap per a les organitzadores, que intentaven fer-ho el millor possible, però que sempre tenien el temps a sobre. Les proves van durar fins a l’hora de dinar, i van prosseguir fins que el públic va entrar per la porta. Va haver-hi sacrificats que ja feia estona que eren a l’església provant i fent els últims retocs.
A les tres en punt va començar l’acte, i com sempre amb una gran sorpresa. En aquest cas va ser la petita actuació humorística del Quim, una actuació plena de simpatia i, sobretot, sorprenent. Ningú no s’esperava una descripció tan exacta de cada curs, i molt menys la gran semblança que ell hi va trobar i que a tots ens va transmetre. Després d’això venia el gran moment en què els protagonistes havien de gaudir de la música, i sobretot fer veure als espectadors el gran talent que corria per les seves venes, i que ells també volien tenir un lloc entre els millors.
Les actuacions van prosseguir amb un ordre típic: els primers van ser els menys experimentats, però els més il·lusionats, i es va acabar amb les cançons roqueres dels dos grups amb més experiència en l’àmbit de Santa Cecília.
Tot seguit van ser els Powerpoints els protagonistes. Dues agrupacions de 3r van representar la història de la Nova Cançó i el paral·lelisme entre Anselm Clavé i Ildefons Cerdà.
Per últim, tothom va tenir el seu moment de glòria, ja que en conjunt vam acompanyar la cançó Societat de consum, de Raimon, amb instruments artesanals que cadascú havia treballat a casa seva amb la màxima il·lusió. Durant aquest moment tots ens vam sentir músics i vam tenir la mateixa sensació que ells havien sentit anteriorment. Tot va acabar, però allà començava un nou cicle per a alguns, un temps a l’institut que aprofitarien per brillar davant els ulls de centenars de persones amb les quals conviuen dia a dia.
Enric Giménez Martínez - 3r C ESO
Diu la dita: “Qui canta els seus mals espanta”...I la música la fa cançó i hi afegeix: “Cantem una cançó, cantem-ne cent quaranta, cantem-ne un milió...!”
Aquest any, la protagonista de la diada de Santa Cecília és la veu.I aprofitem la jornada per valorar la veu i el seu lligam amb la societat en dos moments importants de la nostra
història:
a) Com a dinamitzadora social, a la Barcelona industrial del segle XIX, quan va desvetllar la consciència dels proletaris en els cors de Clavé, en què la veu i la cançó esdevenen impuls cultural i de consciència de classe. Aquests agrupaments corals masculins foren impulsats per Anselm Clavé, personatge coetani de l’enginyer Ildefons Cerdà, artífex de l’Eixample de Barcelona.
b) Com a dinamitzadora cultural, ja que enguany celebrem el 50è aniversari de la Nova Cançó.
Per conèixer i recordar aquests dos fets relacionats amb la cançó popular, els alumnes de 3r han dissenyat unes presentacions en Powerpoint per presentar Clavé i la Nova Cançó.
En el concert del dijous 19 de novembre a la tarda, com és costum, la música és interpretada per alumnes de l’institut. Enguany es donen un premi per a solista i un per a conjunt instrumental en dues categories: la d’afeccionats i la d’estudiants de música.
Tot el públic és convidat a participar-hi cantant i tocant un dels dos instruments construïts per a la diada. Aquest any en tenim dos models: instruments idiòfons de metall i instruments idiòfons de fusta.
Així mateix, els premis d’expressió plàstica es convoquen per premiar el millor disseny de caràtula de CD. Bona diada d’expressió artística, bona feina i bona música!
Magda Alegret
Santa Cecília2009
JOAN FUSTER | Núm. 38 | CURS 2009-10
5
SANTA CECILIA HOGWARDS
La tarda del dijous 19 de novembre la màgia va transformar el nostre institut en la famosa escola de bruixeria Hogwards.
Perquè l’art, a través de la música i el dibuix, és màgia i la màgia del dia de Santa Cecília va transformar tothom en bruixes i bruixots, en aprenents de mags. El director va mostrar la vareta màgica (una vareta de director d’orquestra, fina i dòcil) i, amb uns copets, va esdevenir Kimbledore, el director de Hogwards. Gràcies a la vareta i a
les paraules Senctumsempra pictoricus, Kimbledore va fer aparèixer la maga del dibuix, Rosae Urgelliensis, i després de dir una altra vegada les terribles paraules Senctumsempra musicalis, aparegué la maga de la música, Maragda Alegretius. Elles dues, amb les sàvies barreges de pocions que saben, van fer possible la gran diada. Això sí, van tenir el suport d’altres magues, com Carmina Piconius, bruixa de la poesia, Montserratorum Perelus, bruixa dels metalls preciosos, i Ànida Fragatius, que ens va fer arribar la vareta màgica gràcies al vol silenciós de Hedwig, el mussol. Sense elles la màgia no s’hauria fet present.
La vareta, però, no en va tenir prou i va fer aparèixer Ron Timoweasley, encarregat de tota la part tècnica, i Harry Pottergasulla i Hermione Alvargranger, presentadors de la festa al castell-escola.
El director de Hogwards va recordar les quatre cases de l’escola de bruixeria i l’alumnat que, gràcies al barret de Godric Griffindor, el fundador, hi estava adscrit.
A Griffindor, hi va l’alumnat amb coratge, valentia, gosadia i cavallerositat, és a dir l’alumnat de 1r d’ESO.
A Huffelpuff, el barret hi envia els nois i noies treballadors, lleials i tolerants, és a dir, l’alumnat de 2n d’ESO.
A Slytherin, hi trobem l’alumnat ambiciós, astut, enginyós i amb capacitat de lideratge, vaja, l’alumat de 3r d’ESO.
A Rawenclav, el barret d’en Godric hi fa anar nois i noies intel·ligents, creatius, assenyats i erudits. És a dir, l’alumnat de 4t d’ESO i de batxillerat.
Quan tothom va estar adscrit, va començar la festa de la creativitat: música, cançó, grups, solistes, dibuixants de caràtules i algun ball. Ah! També va haver- hi premis als millors i, tots junts, vam tocar els instruments que, com per art d’encantament, ens havíem fabricat. I és que quan ens hi posem fem màgia pura, de la bona. I, a més, màgia blanca, perquè Draco Malfoy va tenir la grip A i no va poder assistir-hi, amb la qual cosa no va caldre l’aparició de Kimdemort ni va supurar la ferida del front d’en Harry Pottergasulla. Això sí, en Ron Timoweasley va acabar suant de tant córrer d’un cantó a l’altre.
Un gran dia per recordar.Professor Kimbledore
Director de l’escola de bruixeria Hogwards
Santa Cecília2009
Se’ns veu el llautó!
De vegades als profes ens agrada posar algun exercici de resposta tancada i fàcil de corregir. De vegades ens agrada que tothom faci les coses com ens agraden a nosaltres de forma molt tancada. De vegades, sortosament, els i les nostres alumnes ens sorprenen amb un luxe de
creacions diferents que ens deixa bocabadats. És el que va passar fa uns dies quan vaig veure la quantitat d’instruments musicals que els nois i noies de 2n d’ESO van ser capaços de construir a partir d’unes simples xapes de llauna de les que tapen ampolles.
Els que feu la matèria de Tecnologies sabeu que davant d’una necessitat o d’un problema hem de ser capaços de trobar una solució per resoldre-ho i que aquesta solució no és única. Doncs bé, això ha quedat molt patent davant la necessitat de construir un instrument que ens havien encomanat per col·laborar en la festa de Santa Cecília. Després de fer venir mal de cap a alguns que aguantaven amb paciència, i que no es van queixar, els cops d’aixafar classe rere classe les xapes de llauna, els resultats han estat espectaculars i d’allò més variats.
Gràcies, nois i noies, per la vostra diversitat, per la vostra imaginació, per la vostra creativitat, per la vostra personalitat. Gràcies per animar-nos cada dia en la nostra feina. Gràcies per ser com sou!
Montserrat Perela
L’experiència de construir un instrument amb xapes ha estat molt entretinguda.Àlex Felip - 2n ESO
Farem servir l’instrument per acompanyar una cançó que es diu “La Maquinista”, de Josep Anselm Calvé, el dia de Santa Cecília. Ha estat bastant divertit però una mica costós.
Clara Machín - 2n ESO
M’ho vaig passar molt bé i vaig riure molt. Sona molt irònic que t’estiguis rient quan fas un treball, però he de reconèixer que va ser força divertit.
Paula Pla - 2n ESO
Fèiem molta gresca i soroll. Picàvem amb els martells i ho sentien totes les aules. Jo, al trepant fent forats, i les meves amigues aplanant les xapes amb els martells i les alicates. No sembla la classe de Tecnologies que tenim els dimarts a la tarda; aquesta és molt millor! La professora passa a ajudar-nos a cadascun de nosaltres, ens aconsella sobre com fer els instruments i com fer que sonin millor.
La classe ja s’ha acabat i ara li toca a altre grup. Com deuen tenir el cap, després d’una hora de sentir-nos!Sara Ramos - 2n ESO
A classe hem fet unes fotos de l’instrument. Espero que tots els instruments siguin igual de bonics que els nostres.Neus Forcén - 2n ESO
6
JOAN
FUST
ER |
Núm
. 38
| CUR
S 200
9-10
Judit:
Jo, quan vaig entrar a l’institut com una alumna més, no estava tan nerviosa com els altres perquè ja hi havia estat altres cops i més o menys ja en coneixia
la distribució: on eren les classes, les taquilles, el gimnàs, etc. També coneixia algunes persones del centre, alumnes que havien anat amb mi a l’escola, d’altres alumnes que havia conegut a través d’aquells i alguns professors que m’havia presentat la meva germana.
A mesura que passaven els dies, la gent es va anar obrint més i vaig fer nous amics. Una cosa a la qual no estava acostumada és al fet de canviar-me tant de classe, o a dutxar-me després de fer educació física, o a conviure amb tanta gent desconeguda, però ho porto millor a mesura que passen els dies.
Encara que ha estat un canvi molt radical, n’estic molt contenta.
Andrea:
Jo recordo que el meu primer dia a l’institut estava molt nerviosa i bastant perduda. Aquell dia no em vaig separar gaire de la gent que coneixia; tot era nou
i em venia de sobte.
No sabia res de l’institut, l’havia vist a les portes obertes i ja està. Em va semblar enorme: tants profes, tants pisos, tantes aules, tanta gent... que em vaig sentir petita dins d’aquell món.
En canvi, la meva germana anava més preparada; segurament tenia els nervis propis d’allò que és nou però ella havia anat a l’institut moltes vegades, coneixia gent d’altres cursos i qualsevol dubte que tenia, en el moment que fos i per insignificant que fos, jo l’hi responia.
Tinc la sensació que ella estava més tranquil·la del que jo ho estava quan tot va començar.
Lydia (mare):
Nerviosa? Uf, nerviosíssima. Un altre cop pensar si havíem encertat en l’escola, si seria profitós per a ella. Aquesta i el fet de pensar que entrava en un institut
amb tanta gent nova eren les principals preocupacions amb l’Andrea. Finalment, veure la seva adaptació i tenir un contacte força directe amb els professors del centre ens han fet afrontar de forma molt diferent l’entrada de la Judit. Evidentment, cada persona és diferent i el tema de l’adaptació continuava preocupant, però el fet que ella ja tingués la referència de la seva germana i de gent que ja coneixia ens ha ajudat molt a nosaltres.
Recordo els nervis de l’Andrea dies abans de començar. Per a ella tot era nou, se sentia gran, important, canviava a l’institut! I això, de cara a casa, era un pas important. Per contra, a la Judit l’he vist més tranquil·la. Això no vol dir que no estigués il·lusionada, però un 50% de la novetat ja la coneixia. Només espero que el dia de demà pensin totes dues que hem fet tot el que creiem que és el millor per a elles. La resta és a les seves mans.
Només té dotze anys !
Aquesta és la frase que hem dit tots els pares quan els fills comencen l’ESO. Els veiem petits i ens envaeixen tot un munt de neguits: s’adaptarà bé?,
coincidirà amb els seus amics?, com serà el seu tutor o la seva tutora?, se’n sortirà amb tants deures?, i, sens dubte, el més angoixant: l’haurem encertat a l’haver triat aquest centre?.
Després passen un quants dies, continua tenint dotze anys, però ens adonem que ja no és tan petit com el vèiem i que se’n surt millor dels que nosaltres i ell ens imaginàvem.
Ha passat el temps i el nostre fill ja és a 2n de batxillerat i, per tant, a punt de deixar el centre; ens el mirem i no ens estem de pensar que fa dos dies tenia dotze anys, però els neguits ara són uns altres: com li anirà la selectivitat?, ha triat la millor opció?, podrà entrar a la facultat que vol?
Aquest curs, el nostre segon fill ha començat 1r d’ESO i, tot i tenir una certa experiència, se’ns han reproduït els mateixos neguits del passat. De fet no han estat ben bé els mateixos; ja no hem hagut de patir per la tria del centre; si en el seu moment vàrem apostar per l’ensenyament públic, aquest centre, professors, tutors i equip directiu, ens han demostrat que era una aposta guanyadora i tenen la nostra confiança, però quan el veiem amb aquella motxilla tan pesada, no podem evitar pensar que “només té dotze anys”.
Xavier Cabañero i Glòria Vázquez
No recordo gaire bé les meves sensacions als meus primers mesos d’institut. Potser inseguretat al passar de ser dels grans de l’escola a ser dels petits,
o potser anava tant atrafegat amb els deures i els treballs que ni tan sols hi pensava en aquestes coses. En tot cas, el que si que recordo es que va ser un curs memorable. Tots ho van ser, segur, però aquell especialment. Tot era nou i tot estava per fer. Vaig conèixer molta gent nova amb la que ara sembla que m’hagi portat tota la vida, i si bé es veritat que em vaig separar d’alguns amics hi segueixo tenint contacte. Potser es la nostàlgia que experimento per uns dies en els que les preocupacions eren nul·les, en els que no pensava ni en carreres, ni en notes de tall, ni en Treballs de Recerca ni en setmanes d’exàmens, perquè probablement aquells dies, tant genials vistos des d’aquesta perspectiva, em devien semblar horrorosos comparats amb els de l’escola primària, i molt probablement aquest segon de batxillerat em semblarà increïble 5 anys més endavant.
El meu germà ha començat aquest any primer d’ESO, i com l’he vist? Segurament insegur al passar de ser dels grans de l’escola a ser dels petits, i segurament atrafegat amb tants deures i treballs. Segurament ara aquest curs li semblarà infernal, però d’aquí a 5 anys, tot ho veurà ben diferent.
Joan Cabañero - 2n Batxillerat
Aquest nou principi de curs ha estat molt diferent dels altres, per mi. No només he passat d’un curs a un altre, com cada any, sinó que he arribat a l’ institut.
Em posaran molts deures? Seran molt estrictes amb la feina? He de reconèixer que al principi estava molt nerviós, ja que em feia molt de respecte, i la veritat és que costa bastant fer el canvi. Els primers dies tot era un trasbals, però mica en mica em vaig adaptant i agafant el ritme de totes les classes. Algunes assignatures em costen més, d’altres menys, però poc a poc t’acostumes i vas coneixent a cada professor o professora i a nous companys.
Pau Cabañero - 1rB ESO
Coincidències:un fill comença i un acaba
al Joan FusterBenvinguts !
JOAN FUSTER | Núm. 38 | CURS 2009-10
7
Parlen els pares:
El canvi de primària a secundària es viu, com a pares, amb una certa recança. El primer pensament és que quan nosaltres vam fer aquest pas érem més
grans: teníem dos anys més. Encara que el que més preocupa és la personeta en si: com ho viurà ella, envoltada de joves que es veuen molt més grans que jo mateixa? Una infraestructura laberíntica, un professorat nou per a ella...
Malgrat tot, el neguit se suavitza quan veus que ella viu el canvi amb absoluta normalitat i absorbeix totes les novetats amb molta il·lusió.
Passats cinc anys, se’ns torna a presentar la mateixa situació: tot d’imatges tornen a la ment i s’intenten ordenar els pensaments per recordar que senzill que va ser el mític canvi.
Saps sense dubte que no hi ha laberints i que ella té molt clar cap a on ha d’anar. No es perdrà! Que tot el professorat que he anomenat “nou per a ella” la cuidarà i la formarà com el tresor més preuat. A més, el jovent que jo anomenava “més gran que jo mateixa” són persones ja conegudes: els amics i companys de la germana gran.
Ja no queda espai per a la recança.
Parla la germana petita:
El meu primer dia de curs estava molt nerviosa, però un cop a dins encara ho estava més: això de conèixer nova gent i nous professors... Però ara ja m’he
adaptat i els companys són genials, encara que tothom troba a faltar els seus antics amics.
Els nous amics són diferents dels que he tingut fins ara, ja que amb alguns dels companys ens vam conèixer a la guarderia, és a dir, des de nadons. En canvi, les noves coneixences les he conegut de més grans.
La meva antiga escola era més petita, en comparació amb aquest institut. Des de l’escola no ens fèiem la idea de la quantitat de professors que tindríem en un sol dia ni de la quantitat de viatges que faríem per anar d’una classe a una altra. L’horari que fem, amb algunes tardes lliures, és una de les coses que més ens agraden.
Jo em considero afortunada perquè ja coneixia les instal·lacions i també havia parlat amb més d’un professor, ja que tinc una germana més gran a l’institut, a segon de batxillerat.
Parla la germana gran:
Nervis, por, il·lusió i respecte. Aquestes són algunes de les sensacions que sentia la nit abans del primer dia d’institut. No m’esperava un lloc terrible, però sí
diferent i ple de persones desconegudes. Sembla impossible que ja hagin passat gairebé sis anys.
Des de llavors, cada any hem anat veient com entraven els nens de primer, que cada nou curs semblaven més petits... Pot ser que hàgim crescut tant sense haver-nos-en adonat? També nosaltres vam entrar així de petits?
Durant tot aquest temps hem tingut nous tutors i nous companys, alguns comiats, viatges i excursions, exàmens i treballs, carnestoltes, Sants Jordis i Santes Cecílies, crèdits de síntesi i finals de curs.
La majoria de companys desconeguts que tenia a primer s’han convertit ara en parts imprescindibles de la meva vida. El primer dia, una de les principals preocupacions era si aniria a la mateixa classe que les meves amigues, si faria noves amistats al nou centre. I sí, finalment parles amb tothom i et passes el dia rient i parlant (segurament els professors preferirien que no ho féssim tant...).
El que toca ara és la pitjor part: marxar. Ara cadascú ha d’espavilar-se solet, ha de triar què és el que vol fer. I si ens equivoquem? I si després de fer-hi moltes voltes acabem prenent la decisió equivocada? Són moltes les pors, però segur que sempre ens tindrem els uns als altres per parlar-ne, per esbroncar-nos, per trucar-nos... Perquè sis anys són moltes discussions i moltes rialles, moltes hores al telèfon i moltes hores al carrer.
Ara tornem a ser com els nens d’onze i dotze anys, espantats perquè no saben cap a on han d’anar.
Estic segura que trobarem a faltar moltíssim el Joan Fuster.
Només té dotze anys !
Aquesta és la frase que hem dit tots els pares quan els fills comencen l’ESO. Els veiem petits i ens envaeixen tot un munt de neguits: s’adaptarà bé?,
coincidirà amb els seus amics?, com serà el seu tutor o la seva tutora?, se’n sortirà amb tants deures?, i, sens dubte, el més angoixant: l’haurem encertat a l’haver triat aquest centre?.
Després passen un quants dies, continua tenint dotze anys, però ens adonem que ja no és tan petit com el vèiem i que se’n surt millor dels que nosaltres i ell ens imaginàvem.
Ha passat el temps i el nostre fill ja és a 2n de batxillerat i, per tant, a punt de deixar el centre; ens el mirem i no ens estem de pensar que fa dos dies tenia dotze anys, però els neguits ara són uns altres: com li anirà la selectivitat?, ha triat la millor opció?, podrà entrar a la facultat que vol?
Aquest curs, el nostre segon fill ha començat 1r d’ESO i, tot i tenir una certa experiència, se’ns han reproduït els mateixos neguits del passat. De fet no han estat ben bé els mateixos; ja no hem hagut de patir per la tria del centre; si en el seu moment vàrem apostar per l’ensenyament públic, aquest centre, professors, tutors i equip directiu, ens han demostrat que era una aposta guanyadora i tenen la nostra confiança, però quan el veiem amb aquella motxilla tan pesada, no podem evitar pensar que “només té dotze anys”.
Xavier Cabañero i Glòria Vázquez
No recordo gaire bé les meves sensacions als meus primers mesos d’institut. Potser inseguretat al passar de ser dels grans de l’escola a ser dels petits,
o potser anava tant atrafegat amb els deures i els treballs que ni tan sols hi pensava en aquestes coses. En tot cas, el que si que recordo es que va ser un curs memorable. Tots ho van ser, segur, però aquell especialment. Tot era nou i tot estava per fer. Vaig conèixer molta gent nova amb la que ara sembla que m’hagi portat tota la vida, i si bé es veritat que em vaig separar d’alguns amics hi segueixo tenint contacte. Potser es la nostàlgia que experimento per uns dies en els que les preocupacions eren nul·les, en els que no pensava ni en carreres, ni en notes de tall, ni en Treballs de Recerca ni en setmanes d’exàmens, perquè probablement aquells dies, tant genials vistos des d’aquesta perspectiva, em devien semblar horrorosos comparats amb els de l’escola primària, i molt probablement aquest segon de batxillerat em semblarà increïble 5 anys més endavant.
El meu germà ha començat aquest any primer d’ESO, i com l’he vist? Segurament insegur al passar de ser dels grans de l’escola a ser dels petits, i segurament atrafegat amb tants deures i treballs. Segurament ara aquest curs li semblarà infernal, però d’aquí a 5 anys, tot ho veurà ben diferent.
Joan Cabañero - 2n Batxillerat
Aquest nou principi de curs ha estat molt diferent dels altres, per mi. No només he passat d’un curs a un altre, com cada any, sinó que he arribat a l’ institut.
Em posaran molts deures? Seran molt estrictes amb la feina? He de reconèixer que al principi estava molt nerviós, ja que em feia molt de respecte, i la veritat és que costa bastant fer el canvi. Els primers dies tot era un trasbals, però mica en mica em vaig adaptant i agafant el ritme de totes les classes. Algunes assignatures em costen més, d’altres menys, però poc a poc t’acostumes i vas coneixent a cada professor o professora i a nous companys.
Pau Cabañero - 1rB ESO
Coincidències:un fill comença i un acaba
al Joan Fuster
i ... a reveure !
8
JOAN
FUST
ER |
Núm
. 38
| CUR
S 200
9-10
SORTIDA A GIRONA DE 1r DE BATXILLERAT
El dilluns 19 d’octubre, l’alumnat del primer curs de batxillerat vam anar a Girona. Vam sortir des de l’institut i en un temps al voltant d’una hora de trajecte vam arribar a la ciutat gironina. Després d’esmorzar mentre esperàvem els guies, vam iniciar un passeig pel casc antic, tot veient els
edificis i els llocs d’interès, alhora que ens anaven explicant aspectes importants per conèixer millor la cultura i la història de la ciutat. Va ser una visita llarga, on vam poder veure la catedral, els banys àrabs, el call jueu, les cases penjades del riu Onyar o el pont de Gustave
Eiffel, entre molts altres indrets.
Un cop finalitzada la visita guiada, els professors ens van deixar força temps lliure en el qual vam dinar, cadascú on volia. Com sempre, el menjar ràpid va ser l’opció més escollida.
Un cop va arribar tothom al punt de trobada prèviament establert, vam tornar a Barcelona, on vam arribar cap a les sis de la tarda amb la sensació d’haver gaudit d’un dia magnífic tots plegats.
Pablo Belón -1r B Batx
Aquestes són les opinions de dos alumnes:
Normalment, els alumnes, quan van a una sortida de caire cultural, solen estar desinteressats i pessimistes envers el tema. No va ser aquest el cas de Girona, ja que tots els alumnes de 1r vam estar molt atents i entretinguts en les explicacions dels guies (que ho feien molt bé), però també per l’interès cultural i turístic de la ciutat de Girona. Es tracta d’una ciutat petita (uns 100.000 habitants), amb una part vella (cultural) i una altra de més nova (habitatges). Al voltant hi ha grans extensions de conreu, i això la converteix en una ciutat en un entorn rural. Però, alhora, disposa de platges a escassos quilòmetres. Això fa que sigui una ciutat molt completa i perfecta per viure-hi, però també per visitar. Així doncs, l’experiència de l’excursió va ser bona, i alhora vam conèixer una ciutat catalana important.
Xavier Brucart - 1r B Batx
Els alumnes sempre busquem una escusa per saltar-nos alguna classe, des d’estudiar per un examen que tenim a la classe de després fins a fer una sortida. Qualsevol sortida és avorrida però millor que fer classe: aquesta és la mentalitat de tot alumne.
De fet, això és el que esperàvem tots, però la realitat va ser que la sortida a Girona va ser una sortida amena i cultural.La zona antiga de Girona és força bonica, i és curiosa la quantitat de ponts que creuen el riu Onyar per comunicar les dues parts de la
ciutat. Però és evident que el millor va ser el temps lliure per dinar en algun restaurant de la ciutat amb els amics i després passejar per la ciutat
amb llibertat. Això ens va permetre relacionar-nos entre nosaltres i poder conèixer els companys nous. Com a conclusió, podem dir que una sortida és la millor manera d’aprendre de manera distreta i entretinguda mentre et relaciones amb els companys. Triana Lara - 1r B Batx
JOAN FUSTER | Núm. 38 | CURS 2009-10
9
TEATRE: NIXON FROST
El passat dia 7 d’octubre diversos alumnes de l’IES Joan Fuster vam anar fins al Teatre Lliure de Barcelona, allà dalt de la muntanya de Montjuïc, a veure
l’obra de teatre “Nixon-Frost”, una representació sobre l’entrevista que va tenir lloc el 1977, tres anys després de la dimissió del president dels Estats Units pel cas Watergate. En un intent de rentar la seva deteriorada imatge, Nixon acceptà la proposta d’una entrevista i es trobà amb un periodista que en aquell moment tenia poc prestigi internacional, en Frost, en el que seria un dels programes més vistos de tota la història de la televisió.
Fins aquí, tot normal. Això és el que jo havia sentit dir de l’obra, a part de documentar-me una mica sobre què va succeir en el cara a cara, ja que, per bé o per mal, jo encara no havia nascut i desconeixia els fets. Esperava un diàleg interessant que m’ajudés a mirar més enllà de la documentació de la Wikipèdia, que ampliés la informació de tal manera que els més joves poguéssim entendre’n el significat i la rellevància. El que no esperàvem cap de nosaltres és que allò anomenat teatre s’hagués de convertir en una mena de màquina del temps que ens traslladés directament cap a finals dels anys setanta; senties que eres allà, en viu i en directe. Els actors et portaven a una època passada gràcies a la seva apoteòsica i fidelíssima representació dels personatges, excel·lents en tot moment. Una menció especial es mereix Lluís Marco com a Nixon, ja que va ser capaç de treure’l de la tomba i imitar a la perfecció la seva ràbia, la seva astúcia, capaç de fer-lo caure i deixar-lo en un clar escac i mat. La sala de l’entrevista es converteix en una fotografia del que va passar en la realitat, i llums, il·luminació i ambientació es coordinen a l’enèsima potència i et fan posar la pell de gallina en el que ja puc assegurar que ha estat el meu primer viatge en el temps.
Després de l’obra recobres els sentits i et preguntes si realment has viatjat a una altra època no gaire llunyana. Mires a esquerra i a dreta, et fregues els ulls i descobreixes que encara els tens per veure altres obres de teatre. Essent sincers, si després d’aquesta obra els hagués perdut no m’hagués importat gaire; poques vegades el teatre arribarà a un clímax tan espectacular i jo seré allà per veure-ho, ja que dubto que pugui veure gaires coses millors. Només té un inconvenient: s’acaba.
10
JOAN
FUST
ER |
Núm
. 38
| CUR
S 200
9-10
EL SOMRIURE DE WILLY
A finals del curs passat, el Willy, un alumne de 1r d’ESO, va patir un problema neurològic que el va deixar amb una part del cos paralitzada i, a conseqüència d’aquest fet, va haver de fer una llarga recuperació a l’Institut Guttmann de Badalona.
Els companys de la seva classe tenien moltes ganes de veure’l i d’estirar-li un somriure amb un regal molt especial. A l’hora de tutoria, amb l’Isidre, es van posar d’acord a escriure al club de futbol del Reial Madrid i demanar que algun dels seus jugadors li enviés un petit escrit o, si més no, la seva firma. El Willy és un gran afeccionat d’aquest equip, el qual ja seguia des del Perú, el seu país d’origen. El club blanc es va portar molt bé i li va fer obsequi d’una samarreta i d’un escrit del seu capità Raúl González en què l’animava i l’encoratjava a tirar endavant i a lluitar amb totes les forces per la seva recuperació. Un grup de la classe va anar a veure’l i a portar-li el magnífic regal. El Willy va quedar parat, no s’ho podia creure. Els seus companys i amics, juntament amb el seu tutor, havien fet una gran feina i els seus ídols se li adreçaven per animar-lo i encoratjar-lo a continuar endavant i, sobretot, per regalar-li aquella estona de felicitat que, de ben segur, sempre recordarà.
Sabem des de fa temps que el centre Garcilaso ofereix - a banda d’altres serveis - unes possibilitats d’intercanvi cultural i d’utilització profitosa del temps de lleure. Nosaltres, que som professionals de l’educació i treballem amb nois i noies d’entre 12 i 18 anys, creiem que seria
interessant que els joves d’aquestes edats- sense excloure d’altres una mica més grans, tinguessin un lloc on rebre i aportar experiències .
Volem que altres companys dels centres d’educació del districte, participin també en el projecte, de la mateixa manera que , entre quatre instituts i el suport de l’Ajuntament - districte de Sant Andreu - hem posat en marxa la revista “En-redada”.
El projecte s’anomena “Els dijous culturals a Garcilaso”. Aquesta denominació ja indica les inten cions. Es tracta de que , un dijous al mes, es faran activitats que siguin atractives per als joves. Lògicament, cada activitat esta adreçada a nois de diferents edats. No són iguals els interessos i la formació dels nois i noies de 12 anys que la disposició i tendències que poden tenir els de 17 o 18 anys.
Per què els dijous? Bé, no hi ha cap raó especial per escollir els dijous i no els dimarts o els dime cres. Simplement, el dijous està més a prop del cap de setmana i seria una mica arriscat preparar activitats els divendres, quan molta gent té altres plans o surt de la ciutat.
Els dijous triats- un cada mes- tindran lloc actes com: projecció de pel·lícules amb debat posterior, recitals de poesia ( relacionades o no amb la revista), exposicions de pintura o dibuixos, teatre, concerts de música.
Si ens dirigim a vosaltres (professors i alumnes), és perquè estem segurs que el projecte comptarà amb el vostre suport, com va quedar demostrat quan us vam proposar la creació de la revista del districte. En el fons- ja sabeu- les intencions d’aquestes iniciatives no són tan diferents.
DIJOUS CULTURALS
JOAN FUSTER | Núm. 38 | CURS 2009-10
11
QUÈ OPINES DE LA FESTA MAJOR DE BARCELONA ?
CròniCa sonora de la festa major
Ball de l’àliga i dels gegants de la Ciutat
Plaça de Sant Jaume:La música és de la banda de Barcelona. Situada en un racó de la plaça sobre un escenari,
toquen tot tipus d’instruments, com la trompeta, el flabiol, el tamborí... El públic està atent mirant com ballen els gegants i l’àliga al ritme de la música.Hi ha molts nens petits que miren fascinats els gegants i molta gent que fa fotos i intenta
capturar amb la càmera els gegants.El que més m’ha agradat ha estat la música dels gegants, i el que menys ha estat el soroll
que feien els espectadors quan tocava la banda de Barcelona.La música: sons d’instrument, i ha sonat mezzo forte (mf).Els espectadors que parlen: sons ambientals, i ha sonat piano (p).El comentarista: ha sonat forte (f).
EL CONCERT
El dijous 24 de setembre vaig anar al concert Shine (Catalunya, gypsy swing jazz) amb el meu pare.
A les 19:00 h totes les persones ja estaven assegudes i n’hi havia de dretes; nosaltres, per sort, vam estar asseguts. El concert va ser divertit, ja que diuen que al parc de la Ciutadella tot és emocionant.
ELS INSTRUMENTSSovint en els concerts se solen tenir molts instruments, però en el que vam veure només hi havia tres instruments: la guitarra elèctrica, la guitarra tradicional i un contrabaix.
L’instrument del cantant era la guitarra tradicional, i el músic que tocava el contrabaix era qui portava el ritme de la música.
LA GENTAl concert hi havia gent de totes les edats, però la major part eren adults o ancians; de joves i nens n’hi havia pocs, ja que a part del concert hi havia altres activitats.
QUÈ ANAVA A ESCOLTAREl concert al qual vaig anar s’anomena Shine (Catalunya, Gypsy), que coordinen les Sweet and hot jazz jam. El Shine es un grup creat el 2007 que s’inspira en el jazz manouche, el tango i el swing de principis i mitjans del segle XX.
És difícil descriure el jazz, perquè és una varietat de sons que s’ajunten i formen una melodia. Però aquella música transmetia alegria i es notava que aquesta alegria arribava al públic, ja que gairebé tots cantàvem i ballàvem.
EL QUE MÉS EM VA AGRADAREl que em va agradar més del concert és la música, perquè era ràpida i feia una mica de ritme però agradava, i la gent hi participava cantant, i fins i tot una senyora es va equivocar i va cantar abans d’hora; el meu pare, jo i la resta de la gent vam començar a riure molt fluixet i la senyora, molt avergonyida, se’n va anar.
EL QUE MENYS EM VA AGRADAREl que em va agradar menys va ser el molest passeig de la gent quan vol travessar per agafar lloc, perquè quan algú ha de passar tu has d’ajuntar-te a la cadira; també, quan els altaveus no funcionen fan un soroll que molesta molt, i tampoc no em va agradar que la gent no et deixava passar pels jardins per anar al concert.
Miguel Rodríguez Acosta - 1r A Batx.
12
JOAN
FUST
ER |
Núm
. 38
| CUR
S 200
9-10
EL PRIMER DIA A L’INSTITUT
El primer dia a l’institut
Hola, em dic Clàudia i tinc 12 anys. El meu primer dia de curs va ser així:
Vaig aixecar-me a les 9 perquè entràvem a les 10. Vaig esmorzar, em vaig vestir, em vaig arreglar i me’n vaig anar. Havia quedat amb unes amigues però no ens vam entendre a l’hora de dir el lloc.
Me’n vaig anar sola i quan vaig arribar les vaig trobar. Hi havia molta gent que no coneixia i van obrir les portes i vam entrar. Tots vam anar al menjador i el Quim, el director, va fer un discurs.
Més tard ens van dir a quina classe anàvem, amb qui i la professora que ens havia tocat. A mi em va tocar la classe C i la meva professora es diu Pilar.
Vam pujar a la nostra classe i la Pilar ens va explicar quatre coses i vam sortir al pati. Allà vam fer una xocolatada i ens anàvem coneixent. Quan es va acabar la xocolatada vam marxar cap a casa. Eren dos quarts d’1, aproximadament.
Així és com va ser el meu primer dia a l’institut.Clàudia Bigas - 1r C ESO
El meu primer dia a l’institut
Estava nerviosa; a les 9:30 havia quedat a la porta del metro amb unes amigues, i elles estaven igual que jo.
Tenia mal de cames, mal de panxa i mal de cap.
Quan vam arribar a la porta de l’institut, ens vam trobar tots els del Sagrer i vam compartir el nerviosisme.
Van obrir les portes i vam entrar tots, ens van dir les classes i vam pujar a l’aula.
Després vam anar a fer una xocolatada: m’ho vaig passar molt bé!
La gent és molt simpàtica i tots em cauen genial.Mar Garro - 1r C ESO
El primer día de colegio
No podía creer que ya empezaría la ESO.El primer día estaba un poco nerviosa
porque no conocía el colegio, no sabía abrir la taquillas...
Al cambiar de clase todos nos equivocábamos de aula. Empecé a conocer a los otros compañeros de clase, aparte de los del Sagrer, que los conocía del año pasado.
Durante una o dos semanas, en cada clase el profesor/a se pasaba un cuarto de hora para leer la lista. Cuando intenté abrir la taquilla no podía abrirla y me parecía muy difícil, pero una chica de 2º de ESO me enseñó cómo abrir la taquilla, y después me salió muy bien. Y oros compañeros me pedían entonces que les abriera la taquilla.
Hace dos meses que estamos en el colegio, ya no nos equivocamos de clase y conocemos más a los profesores.
Cristina Porubín - 1r C ESO
EL PRIMER DIA AL FUSTER
Benvinguts !
JOAN FUSTER | Núm. 38 | CURS 2009-10
13
STAFFORD 2008
El meu primer dia a l’institut
Estava nerviosa; a les 9:30 havia quedat a la porta del metro amb unes amigues, i elles estaven igual que jo.
Tenia mal de cames, mal de panxa i mal de cap.
Quan vam arribar a la porta de l’institut, ens vam trobar tots els del Sagrer i vam compartir el nerviosisme.
Van obrir les portes i vam entrar tots, ens van dir les classes i vam pujar a l’aula.
Després vam anar a fer una xocolatada: m’ho vaig passar molt bé!
La gent és molt simpàtica i tots em cauen genial.Mar Garro - 1r C ESO
LO QUE PASA EN EL PRIMER DÍA DE INSTITUTO
Llegué nerviosa a mi nuevo instituto pensando: qué pinto yo aquí en medio, con lo grande que
es todo esto... Me pareció que la gente de la que sería mi nueva escuela tenia cara de pija total.
Busqué con la mirada a mis amigas de la antigua escuela, hasta que las encontré; me acerqué a ellas y les dije que estaba nerviosísima, esperando que me calmaran, pero lo único que hicieron fue ponerme más nerviosa todavía.
Por fin sonó el timbre y entré casi corriendo al IES Joan Fuster, donde nos hicieron sentarnos en el comedor para explicarnos algunas cosas sobre el comportamiento que esperaban que todos tuviéramos en ese nuevo curso.
Luego hicimos una chocolatada, donde se suponía que teníamos que hacer nuevos amigos que venían de otros colegios.
Pasó el primer día, que fue bastante bueno, y llegó el segundo.
Ese fue peor: los primeros deberes, conocer a los profesores, sentarte en clase...
Cada día que pasaba iba siendo peor: más deberes, más dificultades, más cosas nuevas...
En esos días conocí a gente, y me di cuenta de que no eran nada pijos ni raros, sino que la mayoría eran simpáticos.
Las horas de recreo se me empiezan a hacer cada día más cortas, y las horas de clase más largas.
El instituto es más complicado de lo que me esperaba; sobre todo se añora a los antiguos compañeros, los profesores... Además, entrar a las ocho de la mañana...
Por lo demás, el instituto me pareció muy bonito. En fin, hay cosas buenas y cosas malas.
Anna Desola - 1r C ESO
EL PRIMER DIA AL FUSTER
14
JOAN
FUST
ER |
Núm
. 38
| CUR
S 200
9-10
L’ASSEMBLEA ANUAL DE L’AMPA
Va ser una vetllada molt agradable. Ens vam reunir unes cinquanta persones al menjador de l’institut i vam començar la reunió ben puntuals, a les 9. En els 45 minuts següents, vam ser capaços de fer un resum del que havia estat el curs 2008-09 i avançar les novetats del que portem
del curs actual.Primerament va parlar el Sr. president, que va agrair la presència dels assistents, i a continuació es va donar pas a la lectura de l’acta de
l’assemblea del curs anterior. Sense objeccions, es va aprovar per unanimitat.Es va explicar la venda de llibres del setembre i es va agrair a les persones participants la seva tasca puntual.A continuació es va donar pas a les diverses comissions:
L’Escola de Pares va fer esment de les quatre xerrades que es van fer el curs passat i va anunciar les del curs actual: •L’adolescència, I després de l’ESO, què? i una sobre Alcoholisme, que se’ns anunciaran puntualment. Una mare demana tornar a contractar uns tallers sobre l’adolescència que es van fer fa tres anys i que van anar molt bé; s’intentarà.
Una altra comissió, la d’extraescolars, va explicar les activitats que ofereix (futbol, batuka i teatre per a nois/es, i anglès, batuka, •country i balls de saló per a adults) i la subvenció rebuda, gràcies a la participació dels que formem la comunitat del Joan Fuster.
La comissió de la revista va explicar que fa tres publicacions ordinàries, per trimestres, i una d’extraordinària per Sant Jordi. Es •fan la portada i la contraportada en color i s’està pendent d’una ajuda econòmica demanada a Caixa Penedès que no acaba d’arribar.
La comissió de festes s’encarrega d’organitzar la festa de graduació tant a la tarda, fent fotografies, com a la nit, contractant •la discomòbil i encarregant i fent la distribució de les begudes, en el servei de bar. Aquest any s’ha fet una xocolatada per donar la benvinguda a les noves famílies i els nous alumnes de 1r d’ESO.
Pàgina web: comenten que s’ha canviat de servidor i s’ha comprat un nou domini, amb una nova adreça. Segurament estarà •operativa a partir de gener de 2010. De moment funcionaran totes dues, l’antiga i la nova.
Tresoreria explica el balanç del curs anterior i presenta el pressupost del curs actual. L’aportació d’enguany a l’institut per •part de l’Ampa servirà per poder allargar el contracte de la bibliotecària del centre i poder gaudir d’aquest servei fins al juny. Una de les censores felicita els membres d’aquesta comissió per la claredat i transparència en els comptes i per la gestió realitzada. Es renova una de les dues censores i surt com a nou membre l’Esther Martínez Grau. Es comenta que l’Ampa destina el 0,7% dels guanys a una ONG anomenada ADIA, que treballa en un programa de desnutrició a Etiòpia.
Després d’aquest àgil resum dels fets, se’ns convida a un petit refrigeri, i amb la tertúlia amistosa i desenfadada dels assistents es posa fi a la reunió.
Els pares i les mares també gaudim de l’AMPA
Des d’aquesta primera revista del curs us volem animar a participar novament en les xerrades de l’Escola de Pares previstes per al curs que comença.
Com cada any, si voleu participar-hi, ens tornarem a trobar per tal de, conduïts per diferents professionals, debatre sobre diversos temes que potser ens preocupen o ens inquieten, tots relacionats amb el procés de maduració dels nostres fills i filles.
Probablement ja ens haurem trobat el dia 1 de desembre i l’Àlex Visus ens haurà parlat sobre com sobreviure als conflictes durant l’adolescència; ens quedaran pendents dues trobades més: per recollir informació sobre els itineraris després de l’ESO, i també per parlar sobre la manera més encertada de tractar amb els nostres fills i filles un tema tan delicat i alhora tan necessari com els riscos del consum d’alcohol.
Us hi esperem novament a tots.
Us informarem puntualment de les dates previstes.
Escola de Pares
ESCOLA DE PARES
El proper dissabte 30 de gener de 2010:
10es Jornades Esportives organitzades per l’AMPA de l’IES Joan Fuster.
De 10 h a 13 h tindran lloc les competicions habituals de BÀSQUET, FUTBOL i VÒLEI, que aplegaran tots els equips que vulguin participar en una jornada que té com a objectiu gaudir de l’esport i del divertiment.
Recordeu que els pares, mares, exalumnes, mestres i altres familiars i amics del centre també podeu crear els vostres equip per participar-hi.
L’AMPA convidarà a esmorzar a tots els participants.
Més endavant us informarem dels terminis d’inscripció dels equips; de moment, aneu pensant en les •alineacions...
JA EN FAREM DEU !
JOAN FUSTER | Núm. 38 | CURS 2009-10
15
L’AMPA INFORMA
REUNIONS
Aquest any segur que ens
toca, és el número
28.347
XOCOLATADA DE BENVINGUDA ALS ALUMNES DE 1R D’ESO
Forma part d’una bona educació saber en quantes ocasions cal ser maleducat.
Joan Fuster
Recordem que els membres de la Junta de l’AMPA ens trobem els dimecres cada quinze dies a les 21,30 h a l’institut. Les reunions són obertes a totes les famílies sòcies i creiem que és molt positiu que puguem comentar les novetats
que es produeixen en el dia a dia del centre i fer propostes de millora. Us hi esperem.
El dissabte 3 d’octubre, a les 10 h, l’AMPA de l’institut va organitzar per primer cop un esmorzar de benvinguda
per a les famílies de 1r d’ESO que s’incorporen a la nostra comunitat educativa aquest curs.
La trobada va ser un èxit de convocatòria i va propiciar que famílies procedents de les diverses escoles de primària que tenim adscrites es poguessin conèixer tot esmorzant una boníssima xocolata desfeta amb melindros. La Junta de l’AMPA sembla decidida a repetir l’experiència.
Els pares es van relacionar i van parlar de les experiències dels seus fills en començar el curs en un nou centre escolar.
Els fills van jugar a futbol i a ping-pong, i es va fer al gimnàs una exhibició de batuka que va ser molt aplaudida per pares i alumnes.
ACTIVITATS EXTRAESCOLARS
TEATRE
Us presentem el nou professor de teatre: es diu Pucha i, a banda de fer classes, canta, balla i té el seu propi grup teatral. I aquests són els nois
i noies que formen el grup teatral del Joan Fuster. Si els pregunteu què els sembla el nou professor de teatre, la resposta és unànime: “Chachi”. Ja estan assajant una obra amb gags còmics que es diu “PIM PAM PUM” o, com diuen els nois, “QUE SI PIM, QUE SI PAM, QUE SI PUM”. Encara que falta força temps per veure-la, esperem trobar-vos el dia de l’estrena.
BATUKA
A finals del curs passat la Jenny, la monitora de batuka, va lliurar un diploma i una carta donant les gràcies a totes les alumnes que
van participar en l’activitat. Les gràcies les hi hem de donar a ella, per l’entusiasme, la col·laboració i les ganes que posa en tot el que fa. Enguany, el grup ha augmentat més del doble (gairebé no caben en la foto), i s’ha format també un grup de mares que de mica en mica va augmentant. La Jenny posant-hi les mateixes ganes i ens ha demostrat que fins i tot en els moments dolents és aquí, donant canya. Gràcies a tu, Jenny.
16
JOAN
FUST
ER |
Núm
. 38
| CUR
S 200
9-10
Santa Cecília 2009
Bon Nadal a tothom !