el pèsol negre. nº 10. abril-maig 2002 (2a època)

/·$&(%�028�),/6�3(5�)(5�&$//$5�(/�3Ë62/�7UXFDGHV�D�FDVD��QRWtFLD�DO�UHJLy��SjJ��

REVISTA LLIBERTÀRIA DEL BERGUEDÀINFORMACIÓ, CRÍTICA, PENSAMENT, HUMOR, DENÚNCIA, CREACIÓ

Época II Núm. 10 Abril-maig de 2002 Difusió gratuïta

8 revista llibertària del

Berguedà 1

revista llibertària delberguedà 1

8ZRFWN�IJ�YNYZQFWX//··��''(�(�00$$,,*�1*�12�2�e6�e6�8811$�$�)),,5$5$�(O�TXH�KLVWzULFDPHQW�KD�VLJXW�L�KDXULD�GH�VHU�XQD�MRUQDGD�GH�OOXLWD�DQW L�FDSLWDOLVWD�V·KD�FRQYHUWLW�D�%HUJD�HQ�XQ�RUJDVPH�GHO�VLVWHPD��QHROLEHUDO��HQ�XQD�ILUD��SjJ��

-2&�%587�$�%(51(7�6�$/·DXWRU� GH� O·DUWLFOH�GHQXQFLD� HO� WUDFWH�TXH� UHEp� G·D�TXHVWD�HPSUHVD��SjJ��

Entrevista a un mem-bre de l’assemblea re-dactora d’ “amor y rabia” (Pàg X)

Amor y Rabia és un grup anarquista de Valladolid que elaborat la revista que porta aquest nom. L’entrevistat ens farà una resenya de la revista i ens parlarà també de coses molt més generals.

Continua l’inacabable debat sobre naciona-lisme. (Pàg 13-15)

Hi tenim l’article de resposta del Pingu i un manifest de l’ateneu lli-bertari del berguedà

.�.�&�&�22rr8�8�&�&�22rr88�� poesia, articles de didactica àcrata

E l P è s o l N e g r e e s m a n if e s ta a tr a v é sd e l’e d ito r ia l . L a r e s ta d ’a r t ic l e s io p in io n s s ó n r e s p o n s a b ili ta t d e lss e u s a u t o r s .

&217,1Ô$�/$�//8,7$�'(�%(5*$�(6�028�7H[W�GH�UHLYLQGLFDFLRQV�GH�OD�SODWDIRUPD��SjJ��

*).947.&1

8 revista llibertària delberguedà 2

VISCA LA LLIBERTAT!

Cal defensar la llibertat d’expressió. Enfront dels atacs, pressions i maniobres mediàtiques i

els assetjaments personals, rebuts per aquesta re-vista i els seus col•laboradors; cal refermar els nostres principis i el nostre compromís amb la llibertat d’ex-pressió. Cal recordar a l’Associació Comarcal d’Empresaris del Berguedà i a les empreses que han quedat retra-tades en aquesta revista, que si no volen tornar a sortir a les nostres pàgines, només han de respectar la legali-tat que de fet, ells mateixos han imposat. En cap article aparegut al Pèsol s’insulta a la patronal. Simplement s’han explicat situacions d’injustícia que més enllà de la explotació legal –que tampoc compartim-, passen per sobre de la legalitat vigent. Són articles de denúncia que fan els afectats, amb un esperit de justícia digne d’admiració i que tenen un sentit pedagògic per a la resta de treballadors, que desconeixen els seus drets.Si no voleu ser criticats, el que heu de fer és respectar la legalitat i serhonrats i no voler fer callar les veus que fan públiques les diferents injustícies provocades per vosaltres.

El Pèsol Negre seguirà cedint les seves pàgines a qui vulgui denunci-ar qualsevol injustícia: enfront la patronal o qualsevol empresa, en-front els abusos de poder de les for-ces de repressió, enfront els poders públics, etc. Igualment elPèsol Negre davant els atacs rebuts, de-mana la solidaritat i el recolzament de tots els bergue-dans que estimin la llibertat i la dignitat humana.El Pèsol no està al servei de cap poder, és realment in-dependent i autònom, a diferència d’altres mitjans com Regió7 que amb una actitud entre incompetent i servil, lluny de qualsevol esperit crític o d’investigació i lluny de ser independents; estan al servei dels diferents po-ders de la comarca.D’altra banda, pel que fa a l’apartat de debat, cal reite-rar que és un espai per la lliure expressió de diferents idees, i que evidentment tothom hi pot dir la seva. Vo-lem que sigui un espai de debat lliure i no volem que es caigui en enfrontaments personals ni entre col•lectius.També insistir en aquest editorial que l’1 de maig NO ES UNA FIRA, es dia de rebel•lió, es dia de lluita anti-capitalista. Salut i llibertat!

SOLIDARITAT AMB EL PRES BERGUEDÀ ROBERTO

BELARMINO CATRINO LÓPEZ

Roberto és un pres berguedà de 31 anys que porta més de 10 anys a la presó. I sembla que li poden

quedar 5 anys més. Fou traslladat a Madrid per intentar pujar a la teulada de la presó per protestar per les condicions de les pre-sons a l’estat espanyol i l’acusaren d’intent de motí amb l’original argument de mantenir contactes amb or-ganitzacions “de l’entorn pro-etarra”.Roberto participa activament en la lluita per la dignitat dels presos i va participar arafa poc en una vaga de fam, que va haver d’abandonar per problemes de ronyó.És deure de tots els anarquistes recolzar la lluita dels presos doncs, conscients que un dia víctimes d’aquest sistema injust podem ser qualsevol els empresonats i perquè la presóés la negació total de la llibertat.

Demanem doncs que s'enviïn cartes per tal de demanar el seu immediat trasllat a una presó catalana.

Directora General de Serveis Peni-tenciaris Mercedes Sanchez C/ Aragón 332 08009 Barcelona tf.- 93 214 0100

Direcció. Gen. de Serveis Penitenciaris i Rehabilita-ció Sr. D. ANGEL GOMEZ MUÑOZ C/ Aragó 332 08009 Barcelona tf.- 93 214 0100 També cal enviar cartes de suport al pres:Roberto B. Catrino lópezCP Madrid IIICarretera Pinto a S Martin de la Vega Km 528340 ValdemoroMadrid La Redacció

&(9:&1.9&9

L’ASSOCIACIÓ COMARCAL D’EM-PRESARIS DEL BERGUEDÀ CON-TRA LA LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ

A l passat número del Pèsol Negre hi apareixen dos articles de temàtica laboral en els que dues em-

preses berguedanes queden simplement amb el cul en-laire, en explicar-se i demostrar-se el seu tracte als treballadors i diverses il•legalitats.Davant l’evidència i veracitat del que s’explica als articles, als senyors empresa-ris només els ha quedat per fer el que pro-bablement millor saben fer: fer ús del seu poder, per sobre de qualsevol altre consi-deració. Arrel de fer-se pública la seva manera de fer empresa i fer calés, els senyors empre-saris han iniciat una campanya d’instiga-ció i amenaces. Primer: trucant a diverses persones que res no sabien de la revista ni dels articles, acusant-los de ser autors dels verídics articles i coaccionant-los (no tro-bareu feina al Berguedà). Segon: no con-tents amb les amenaces a persones que a sobre no tenien res a veure amb els arti-cles, continuen i acceleren en la seva lluita contra aquesta revista i la llibertat d’ex-pressió. ( A més algunes veus afirmen que el cap de la patronal berguedana envià gent a treure tots els pèsols negres de la circulació)El cap de l’Associació Comarcal d’Em-presaris del Berguedà i amo d’una de les empreses descobertes en un dels articles per un extreballador, ja havia iniciat la se-va croada contra la llibertat d’expressió arrel del ranking d’empreses més explota-dores del Berguedà que sortia al nº8 del Pèsol Negre. Ara però, a part de les truca-detes, els senyors empresaris feien pública una amenaça a la premsa. Al Regió7 apa-reixia una nota de redacció que sense con-trastar cap informació (com es habitual a Regió 7) acusava aquesta revista d’insultar les empreses. Res més lluny de la realitat, ja que precisament en els esmentats articles (que sem-pre fan els afectats) mostren i demostren aportant expe-

riències, dades i documentació diversa (contractes, nòmines, el conveni del sector...) les diferents situacions d’in-justícia, algunes d’elles il•legals, que provoquen i duen a terme els molt res-pectables senyors empresaris de la

nostra comarca. Als articles que ens refe-rim no hi ha ni un sol insult, al contrari es demostra les il•legalitats i practiques d’explotació i mega-plusvàlua o robatori (llenguatge tècnic) que duen a terme els suposats emprenedors del Berguedà.La nota a Regió7 és una mostra més de la campanya contra la llibertat d’expressió dels senyors empresaris. És de fet una rebequeria o “pataleta” enfront l’evidèn-cia. Qui no ha llegit el Pèsol Negre pot pensar (a partir del control dels mitjans no independents com Regió7 que tenen els empresaris) que efectivament insul-tem; tanmateix qui ha llegit els articles comprendrà que es tracta d’una maniobra per intimidar i intentar que el Pèsol Ne-gre deixi d’existir.Els qui realment insulten són ells que tracten els col•laboradors del Pèsol Negre de covards, fent una mostra del cinisme d’aquests empresaris. En els temps que corren deixar que els col•laboradors sig-nin amb pseudònim és garantia de lliber-tat. Com ha estat demostrat, els esmen-tats articles diuen absolutament la veritat, en canvi els empresaris assenyalats no poden presumir de ser francs ni sincers alhora de tractar amb els seus assalari-ats –als que no només exploten, sinó que també enganyen-. Esperem que el Pèsol Negre segueixi o-ferint les seves pàgines –com s’ha com-promès a fer- a tothom que vulgui denun-ciar injustícies. Sort n’hi ha que al Ber-guedà existeix un mitjà de comunicació realment valent, compromès i indepen-dent dels diversos poders.

AMICS DEL PÈSOL NEGRE


&(9:&1.9&9

“Berga es mou”Plataforma d'Associacions Culturals i

Juvenils de Berga

B erga es mou és una plataforma d’associacions ju-venils i associacions culturals de Berga. Aquestes

entitats són privades, sense cap ànim de lucre i duen a terme una continuada i intensa tasca cultural en benefi-ci de totes les persones de la ciutat i comarca. L’activi-tat d’aquestes entitats privades, culturals i sense ànim de lucre de la ciutat de Berga és sens dubte d’interès i benefici públic.Aquestes associacions, patint unes problemàtiques co-munes vam decidir associar-nos. La problemàtica prin-cipal i inicial era que el finançament d’aquestes entitats culturals i sense ànim de lucre no és gens fàcil i té una base fonamental en les parades que la majoria d’aques-tes associacions acostumem a muntar per Patum al vall. Per poder instal•lar les esmentades parades veníem pa-gant a l’Ajuntament de Berga una fiança i el correspo-nent impost per l’ocupació de la via pública. Tenint en compte la naturalesa de les associacions i de l’activitat que realitzen,consideraven del tot injust pagar aquest impost. Per resoldre aquest problema vam presentar l’octubre de 2001 una instància a l’Ajuntament de Berga sol•licitant l’exempció d’impostos. Havent passat més de dos mesos –i després d’insistir-, se’ns va respondre negativament a les nostres peticions.Aleshores es va constituir la plataforma pròpiament dita per unir esforços, fer pública la situació i poder arribar a aconseguir les nostres legitimes –i d’altrabanda lògi-ques- demandes. La plataforma va redactar un text ini-cial, però desprès de dues assemblees generals i públi-ques, es va posar de manifest que una de les associaci-ons deixava d’estar interessada en la plataforma i opta-va per insistir en algunes de les demandes per mitjà del “Consell de Joves”. Per tant, Casal Panxo –de moment i pel que sembla- ha deixat la plataforma, però la resta d’associacions veient la necessitat d’unir-nos per acon-seguir el que és just, decidim tirar endavant amb “Berga es mou”.A més ara ampliem les nostres demandes, posant sobre la taula els diversos problemes que ens afecten i que està en mans de l’Ajuntament de Berga que es puguin resoldre.

D’aquesta manera expliquem el perquè de “Berga es mou”, qui som i què exi-gim a l’Ajuntament de Berga (primer es va sol•licitar via instància, ara ho e-xigim públicament).

Què, exigim:

1.- L'exempció total d'impostos. En especial els aplicats a activitats precisament destinades a la gestió econòmi-ca de les entitats, com per exemple les parades munta-des per Patum o altres activitats que es puguin desenvo-lupar.2.- Més suport econòmic per a les entitats culturals i juvenils que ho sol•licitin. Recordem que som entitats sense ànim de lucre i que amb molt d'esforç econòmic i

personal, som la base indiscutible de la cultura bergue-dana. Aquest suport econòmic no es pot desvincular de l'exempció d'impostos.3.- Que l’assegurança municipal cobreixi les possibles assegurances que ens reclamen quan organitzem alguns actes públics.4.- Que l’Ajuntament de Berga es responsabilitzi de muntar totalment els escenaris quan alguna entitat ho sol•liciti, i que aquests escenaris es corresponguin a les característiques de les activitats que es pensen dur a ter-me.5.- La supressió de les fiances econòmiques que l’Ajun-tament cobra quan realitzem activitats, ja que cada enti-tat ja es responsabilitza dels actes que realitza (com en-titats legals que som). Actualment poden arribar a pas-sar molts mesos abans no es retornin les esmentades fiances, quan una setmana després de l’activitat haurí-

&(9:&1.9&9


em d’haver pogut recuperar els diners dipositats en concepte de fiança.6.- Agilitzar tots els processos burocràtics que estem obligats a dur a terme a l’Ajuntament de Berga, des de la resposta d’instàncies fins a qualsevol altre tràmit. Volem que s’acabi aquest assetjament burocràtic que, en ocasions, suposa tractar amb l’Ajuntament de Berga.7.- Que s’ampliïn els horaris de la Biblioteca Ramon Vinyes i Cluet, ja que els caps de setmana i festius quan els estudiants berguedans tornen a Berga, està la major part del temps tancada. 8.- Un espai allunyat del nucli urbà que permeti realit-zar assajos dels grups musicals locals, concerts i activi-

tats diverses. 9.- Canvis profunds en les actituds i les normatives municipals. No ens confor-mem amb solucions temporals ni acti-tuds caciquils ni paternalistes. La solu-ció d’aquest problemes s’ha de reflectir en les normatives municipals i en els fets.

SIGNEN: Casal Moragues, J.E.R.C., Berguedana de Jazz, Centre d’Estudis Josep Ester Borràs, Associa-ció Columna Terra i Llibertat, Ateneu Llibertari del Berguedà i Associació de Parats.

8

&(9:&1.9&9


VENUT!!

E xactament, VENUT, tal com sona, així està el nostre poble. Vosaltres potser ja us n’havieu ado-

nat, però jo ho vaig poder comprovar fa pocs dies, quan donant una volta en cotxe per la nova zona “urbanitzada” de Casampons, com hi diuen alguns, jo prefereixo dir-n’hi masacrada, estava veient que cada vegada hi queda menys terreny de bosc, mentre que el nombre de xalets continua augmentant. Aquesta evi-dencia em va començar a preocupar quan vaig co-mençar a veure cartells de “venut”, a llocs on des de sempre i de moment enca-ra s’hi conserva una mica de bosc. La cosa va anar agafant encara més grave-tat, quan vaig veure que l’unic camí sense esfaltar que queda a Casampons, el qual condueix fins a Pedret, per on molta gent va a passejat i a descansar una mica de la monotonia de la ciutat quan té una estona lliure, està vallat, és a dir que ara ja no hi pot passar ningú tret del seu propietari.Si continuem així, arribarem a un punt en que la gent que vulgui veure una mica de vegetació s’haurà de construir un hivernacle a casa, ja que tots els boscos estaran reconvertits en cases de rics, o tancats perquè no s’hi `pugui entrar, i tot això gràcies als nostres polík-

tics, que s’hauran omplert les butxaques venent-se una cosa que no els pertany, però que se la fan totalment seva. Doncs jo no hi estic d’acord! Una de les poques coses bones que tenim a Berga són els espais naturals, i i sinó pregunteu-els-hi a la gent de Barcelona; nosaltres ho tenim més fàcil que ells per veure la natura, ja que amb prou feines hem de recórrer alguns kilometres per estar tranquils enmig del bosc, però penseu com seria de molest haver d’agafar el cotxe i recórrer desenes de kilometres per veure un bosc mínimament extens, on no t’hi trobis una persona a cada arbre, i sense cap

“urbanització” al cos-tat espatllant el des-cans.Penso que els nostres boscos són una comu-na, és a dir, de tots i per això les persones han pogut fer-ne ús, aprofitant-se de les coses utils que ens dóna, però respectant-lo en tot moment, i cuidant-lo com es me-reix, tampoc és tan difícil, però en el mo-ment en què se li posa

preu s’està donant el primer pas cap a la seva desapari-ció. I el que més m’emprenya, és que s’utilitzi per con-trui-hi xalets a l’abast de l’immensa minoria de la po-blació, que juga a veure qui fa el xalet més gran i més maco, quan la majoria de nosaltres no en podríem pagar ni les portes. I a més, només en gaudiran una o dues persones`, o una familia com a molt, en canvi fins ara

8

&(9:&1.9&9


tothom qui ha volgut ha pogut aprofitar aquests espais. Jo crec que privar a totes les persones d’això per el be-nestar propi se’n diu egoisme, o potser ambició?Espero que aquest escrit serveixi perquè la gent de l’a-juntament faci alguna cosa al respecte (santa inocèn-cia), perquè és dificil d’entendre com en un ajuntament amb alguna gent aparentment tan d’esquerres com diuen que són, es permeti privatitzar una cosa que al meu entendre hauria de ser d’ús públic i no només d’ús per les persones amb un compte bancari amb masses numeros. I sinó espero que la gent de Berga intenti sa-botejar tan com pugui aquesta necessitat dels rics de

tenir més que els altres, i amb ella la necessitat de destruir-ho tot.Per últim, als nous propietaris d’a-quests terrenys els hi voldria dir una cosa: quan l’últim arbre sigui tallat, quan l’últim riu sigui contaminat, quan l’últim animal sigui caçat, potser llavors un adonareu que els diners no es poden menjar.

VISCA LA TERRA LLIURE!

Pepe

L’1 DE MAIG NO ÉS CAP FIRA

L ’1 de Maig és el dia internacional dels treballa-dors, de la classe obrera i hauria de ser un dia de

lluita i reivindicació dels explotats. L’1 de Maig recor-da i ret homenatge als Màrtirs de Chicago, que el 1886 van ser executats per reivindicar la jornada de vuit ho-res. Les coses han canviat? La resposta no permet cap vacil•lació, ja que en tot cas no ha millorat per bé. I per constatar això no cal ser massa il•lustrat, només cal te-nir ulls a la cara, o recordar l’experiència vital de ca-dascú en l’àmbit del treball. A Berga igual que ahir, avui les forces conserva-dores i les reaccionàries, mantenen la seva actitud prepotent, tirànica i des-vergonyida. A Berga les forces vives, les que go-vernen des de sempre -tant des de l’Ajuntament com des de fora- un bondia van decidir transfor-mar l’1 de Maig en el dia per festejar el capitalisme. Aquests il•lustres berguedans, un cop havien assassinat o fet marxar totes aquelles persones que van formar part del magnífic moviment obrer i llibertari del Ber-guedà –amb l’ajuda del seu estimat general Franco, tot i que ells diuen ara que són demòcrates i catalanistes-només els hi quedavaacabar també amb l’1 de Maig. Aquests éssers despreciables, que han estat carlistes, franquistes i ara resulta que són demòcrates i summa-ment catalans, han fet del dia de reivindicació dels ex-

plotats, del dia de la consciència de classe, de la lluita per l’alliberament de la vida; doncs han fet el dia de l’explotació de la persona per la persona, de l’especula-ció, del vil mercadeig, de l’autoritat i la submissió.Hem tingut coneixement de les maniobres de coacció que algun empresari berguedà ha portat a terme. Se-guim amb atenció el cas. Només recordar a qui li cal-gui, que nosaltres no oblidem ni perdonem. I tant sa-bem el que ocorre actualment com recordem el què pas-sà el 1949, sabem qui és qui. És insultant transformar el dia dedicat a les víctimes del capitalisme en el dia dels botxins. És imperdonable or-ganitzar aquesta farsa, participar-hi i acceptar-la. Però

alguns anarquistes encara estem vius i estem aquí, com sem-pre donant la cara. La lluita no s’ha acabat i serà, com sempre, dura. No oblidem qui som, cal prendre conscièn-cia de la nostra posi-ció a la societat i ac-tuar en conseqüència

i sense por. Amb la solidaritat obrera podrem acabar amb l’explotació de la persona per la persona, amb l’o-bediència i amb la misèria econòmica, moral i política a la que ens condemnen els empresaris i l’especulació financera, l’estat i les religions. VISCA L’1 DE MAIG! VISCA L’EMANCIPACIÓ DE LES EXPLOTADES! VISCA L’ANARQUIA

Grup anarquista Ramon Vila

&(9:&1.9&9ESPECULACIÓ IMMOBILIARIA

En els darrers temps un parell d’empreses, alguna d’elles personificada en un conegut i baixet mafi-

ós berguedà, s’han dedicat a comprar cases velles del casc antic –utilitzant diversos mitjans alguns d’ells en contra de la moral i la llei-. A continuació procedeixen a fer algunes obres sense permisos i explotant immi-grants de mala manera. A continuació fan particions il•legals dels pisos i les cases i els lloguen a preus ele-vadíssims sense que ni tant sols els pisos acompleixin els requisits mínims d’habitabilitat. Tot això amb el si-lenci còmplice dels poders públics.Sembla ser que l’Associació de Veïns del casc antic de Berga ha denunciat la situació i al Sr. Alcalde no se li ha acudit res més que desviar l’atenció parlant de supo-sats i falsos conflictes culturals, ja que molts d’aquest pisos són llogats per immigrants. Aquesta actitud de tirar pilotes fora respon a no voler assumir la responsa-bilitat municipal respecte aquestes il•legalitats i respec-te el benestar social. Tant de bo es tracti només d’inep-

titud municipal i no hi hagi res més darrera de tot plegat. El poder munici-pal és malauradament feble, tanmateix precisament en allò referent al sòl i els assumptes immobiliaris és fort. Per tant, què passa? són ineptes o es que de l’especulació immobiliària també ells personalment hi surten beneficiats? És hora de reclamar a l’Ajuntament de Berga que deixi d’inventar-se “conflictes culturals” que són rotunda-ment inexistents i que assumeixi les seves obligacions pel bé comú de la ciutadania de Berga, per garantir el benestar social i evitar l’insultant especulació d’aquests feixistes berguedans. D’altra banda, cal també exigir als ciutadans i a les associacions de veïns una actitud més bel•ligerant per aconseguir fer complir la legalitat i fer prevaldre la justícia.

CONTRA L’ESPECULACIÓ I LA MENTIDA, ACCIÓ DIRECTE!

Una Persona Indignada

DE MUJERES PARA MUJERES

A veces me pregunto: donde están las mujeres que se apoyan unas a otras?, donde están todas esas

mujeres, iguales a mi, que necesitan la compañía de sus compañeras de sufrimiento?, compañeras de sexismos intolerables y trabajos que duran más de 24 horas seguidas, aquellas mujeres que, además de cuidar hijos, nietos, sobrinos e incluso maridos, se van al campo: a traba-jar y se ponen pañuelos en su cara para no “molestar” o “provocar” a los hombres que se van encontrando por el camino. Donde están todas aquellas feministas.......de hoy y de ayer.Cada vez que pienso todas las mujeres, luchadoras, incansables, maravillosas y sobretodo libres de pensamiento que mu-rieron por los derechos de las nuevas generaciones de mujeres, que no son otras que sus propias hijas, nietas, sobrinas, en definitiva, nosotras. Que pensarían de no-sotras si nos vieran conformándonos con esta sociedad, desigual y egoísta, que nos hace pensar que tenemos todo lo que nos merecemos, y nos hacen compararnos con otras mujeres diciéndonos: - no os quejéis, mirad a

las pobres, están peor que vosotras. Unas llevamos bur-ka, otras llevamos el pañuelo en los ojos y nos hace no ver la realidad, a otras nos maltratan físicamente y nos hacen llorar delante de un policía que puede que no maltrate a su mujer, pero maltrata a los encarcelad@s (también queremos solidarizarnos con ell@s), otras nos consumimos psicológicamente al ver como nos insultan

por ser mujeres que intentamos ayudar a otras compañeras, otras son obligadas a hacer trabajos inhumanos y vejaciones mortales. Desde “el guisante feminista” apoyamos a todas aquellas mujeres que necesitaron, necesitan y necesitaran nuestra colabora-ción para poder ser plenamente libres. ¡Apoyo entre mujeres siempre! Luchare-mos contra todo el patriarcado que nos obliga a no ser como somos, siguiendo unas reglas estúpidas de belleza y, lo que

es peor, jugando con nuestra vida, haciéndonos prisio-neras de nuestro propio cuerpo. Invitamos a todas las mujeres a que se quieran tal y como son, las invitamos a no ser engañadas y a que exijan una plena igualdad tanto en el trabajo como en casa.

La pesoleta feminista8 revista llibertària delberguedà 7

8

/$�0$)$/'$Diaris Papeleria Llibreria

1&'47&1

/HV�GLIHUHQWV�HPSUHVHV�D�VRWD�DQXQFLDGHV�QR�WHQHQ�SHUTXq�FRPSDUWLU�OD�LGHRORJLD�GHOV�GLIHUHQWV�DUWLFOHV�GH�OD�UHYLVWD

A BERNET HI HA JOC BRUT

Com altres companys/es de la comarca m’he deci-dit a denunciar el tracte que he rebut en una em-

presa berguedana, tant coneguda com BERNET S.A.Aquesta empresa es dedica a fer tot tipus de neteja (ja sigui a pisos, empreses, pàrkings, neteja de vidres ...). Tot i que per fora pot semblar que no hi ha cap tipus de

problema, no és així, ja que des de dins es pot veure com aquesta empresa és bruta i negre.

Aquesta va ser creada per l’empresari Fernando Bilbao, amo de les ceràmiques Queralt i marit de la doctora Gassó. Una família d’alt nivell econòmic en la nostra comarca, gràcies a la suor dels seus assalariats, els quals els serveixen per mantenir-se en la classe alta.

Un grup de companys/es hem viscut en aquesta empresa una sèrie de situacions que s’han de denunciar per tal que no es tornin a repetir en ella ni en altres.

A BERNET el principal problema és que hi ha

un treballador com nosaltres, el qual la seva dona té part de l’empresa, que s’a-profita de la resta de companys per ex-plotar-los i fins i tot, de vegades, faltar-los el respecte. Ens deixa fent la feina que ens tocaria fer entre tots per anar al bar i sense poder-nos queixar, ja que al tenir part d’a-questa, és un bon amic del patró, i nosaltres, com li ha passat a la classe obrera en el llarg de la història, tenim “l’as de perdre”. A més, un cop acabada la feina, da-vant de l’amo es tirava “totes les floretes”, fent-lo creu-re que ell havia estat el capdavanter de la feina. I lla-vors quant les coses anaven maldades, per la queixa d’algun client, les culpes eren per nosaltres mentre ell sempre se’n sortia molt ben parat.

Alhora de realitzar feines perilloses, tot hi ser el treballador més antic i “expert” nosaltres érem qui les havíem de fer, mentre que ell feia les més segures.

Per tal de què això no es torni a repetir, ni en aquesta ni en altres empreses, ja és hora D’ACTUAR, no podem seguir callant mentre hi hagi quatre desgra-ciats aprofitant-se de nosaltres i explotant-nos dia a dia. CONTRA LES EMPRESES I ELS EMPRESARIS EXPLOTADORS I AQUEST SISTEMA POLÍTIC QUE ELS DÓNA COBERTURA PER SEGUIR-HO FENT.CONTRA L’EXPLOTACIÓ LABORAL I PER L’-EMANCIPACIÓ DE LA CLASSE OBRERA!!!!!

UN EX-TREBALLADOR CONSCIENT


UN ALTRE MÓN ÉS POSSIBLE: L'AL-

TERNATIVA LLIBERTÀRIA

Darrerament, en motiu de la cimera hem sentit a dir profusament en els entorns antiglobalització

que un altre món és possible. Evidentment, és cert. Pe-rò, quin és aquest món ? Aquí començarien les discre-pàncies. En aquesta lluita podem veure encasellada molta gent i molt diversa, amb motivacions ben dife-rents -i en molts casos oposades- : anarquistes, comu-nistes, ONG's, capitalistes reformistes, nacionalistes independentistes, partits oportunistes, etc.D'aquesta unió tan heterogènia n'han de sorgir alternati-ves, perquè sinó la oposició perd tot el seu sentit. I les alternatives, òbviament, són i han de ser dife-rents segons el grup d'a-finitat ideològica que les plantegi. Des del moviment llibertari no ens podem quedar enre-re en aquest nou món que s'està gestant. El juliol del 36 és una he-rència del passat que ens ha de servir d'expe-riència per a noves pro-postes, pels reptes d'a-vui. No hem de retre culte a les velles glòries, sinó extreure'n tot allò que ens pugui ser de profit en aquests temps tan crucials que estem vivint.La nostra lluita no és la del Fòrum de Porto Alegre, ni la de les nacions sense Estat que volen tenir més pes a la UE... . Tenim una visió del món prou madurada i và-lida; l'hem de fer valer i acostar-la a "les masses".Des dels temps de l' AIT, els anarquistes hem defensat l'internacionalisme (o globalització); els moviments contra la globalització neoliberal són recents, nosaltres fa anys i panys que lluitem contra això, defensant l'Ide-al àcrata en oposició al capital i l'Estat.Coordinem-nos i seguim lluitant, amb uns referents clars -no normatius, però sí una orientació, una essèn-cia...-. L'internacionalisme àcrata de tota la vida té un paper en aquest moviment, un paper que ha de ser im-portant, com a alternativa real, com a bloc homogeni -

no violent- diferenciat dels polítics i re-formistes. Cal reconstruir una internacio-nal anarquista forta, una coordinació de grups autònoms amb unes bases sòlides i una important cultura i formació àcrata.Els nostres referents necessitarien pocs fòrums de portoalegre, perquè el nostre ideari ja té un bagatge intel•lectual i històric molt remarcable. Simple-ment s'hauria de donar una lectura actualitzada als va-lors llibertaris de sempre, i adaptar-los a les noves ne-cessitats. De fet, els principis bàsics segueixen sent els mateixos de sempre.Contra el capitalisme, oposem la solidaritat, l'ajut mutu, la no explotació de l'home per l'home, és a dir, el comu-nisme llibertari o el col•lectivisme.Contra l'autoritarisme i les jerarquies, defensem la nos-

tra característica or-ganització assamble-ària, horitzontal, on l'individu és plena-ment lliure.Contra els Estats i les fronteres, pro-pugnem la federació de comunes lliures i la lliure circulació de persones arreu del món.Contra l'especulació i la destrucció del medi ambient, pro-

posem un desenvolupament sostenible i una racionalit-zació dels recursos naturals, i l'ús d'energies netes i re-novables.Contra la censura, lliurepensament i llibertat d'expres-sió real.Contra l'ensenyament tutelat per l'Estat, l'Esglèsia i el Capital, recordem l'aportació de les escoles racionalis-tes i les prenem com a model desitjable per a una edu-cació que no anul•li la persona ni li imposi res, sinó que l'ajudi a treure el millor de sí mateix -la qual cosa, al seu torn, reverteix en la societat-.Contra la imposició lingüística i cultural, anhelem un món on les diferents cultures i llengües convisquin i signifiquin riquesa, i l'ús funcional de la llengua a ni-vell internacional es resolgui amb una llengua interna-cional, l'oblidat esperanto de tots i de ningú.Etc, etc. Esperança8 revista llibertària del

berguedà 9

).)�(9.(&STÒRIC

ALS TREBALLADORS ASSALARIATS EN GENERAL

Quants cops hem pogut sentir o llegir que aquest o aquell empresari dóna feina a X obrers, que dóna

formació a tants altres o que produeix tanta riquesa? I és que ens bombardegen en aquesta direcció, ens parlen d’aquests senyors com si de ONG’s es tractessin, com si fossin animes caritatives que “arrisquen” el seu capi-tal en benefici de tots. Davant d’aquesta forma de pen-sar voldria fer unes quantes reflexions que no son gens noves, m'agradaria treure la pols al pensament de grans filòsofs i economistes que sembla que ja han pasta de moda o que no tenen lloc en un món on impera el pen-sament únic.Entrant en matèria dir en primer lloc que els empresaris NO produei-xen riquesa, els únics productors de riquesa som nosaltres: els seus assalariats son els o-brers de les fabriques, dels tallers, de les em-preses de serveis. Som els què fem moure les maquines, els que extra-iem el mineral del cor de la terra, els que ser-vim els plats als restau-rants, els què recollim les escombraries, els què enviem les cartes…Els empresaris són només paràsits de la classe obrera, són els que viuen a costa d’aquesta classe, són els que es queden la plusvàlua que produïm els seus assalariats. I és el concepte de plusvàlua el que demostra l’eterna injustícia sobre la qual s’aguanta el capitalisme (i sobre la propietat privada de la qual en deriva). El fet de que a l’obrer no s’ens paga mai el valor real de que produ-ïm, el fet que existeix un robatori permanent a cada as-salariat.I a la plusvàlua, al robatori legal, cal sumar-li les esta-fes a què ens sotmeten els patrons, algunes de les quals hem pogut veure demostrades en aquesta revista (veure l’anterior pèsol negre).Davant de tot això començaria a ser hora de prendre consciència de classe, oblidat del tot actualment i rei-vindicar EL QUE ÉS NOSTRE, perquè no es tracta de

reformes ni de millores, es qüestió de rei-vindicar el que ens pertany i ens ha sigut robat, és a dir TOT. És qüestió d’exigir el sou integra, ser els únics beneficiaris del que produïm i tot el què ens ha sigut u-surpat com a classe social.Hem de reclamar també els mitjans de producció per-què aquests també han estat elaborats per treballadors als que no s’els ha retribuït pel valor real del que han produït. Pertanyen, doncs, també a la nostra classe soci-al.Hem de reivindicar el dret a ser nosaltres mateixos els únics beneficiaris de la nostra força de treball, el dret a gestionar les nostres pròpies vides i en definitiva la lli-bertat.

I no hem de caure en l’error de la delegació, no hem de caure en el parlamentaris-me, hem de ser nosaltres matei-xos els que gesti-onem les nostres vides i es per això que hem de refu-sar tota forma de govern i tota or-ganització buro-cràtica, jeràrquica

i per tant estatista.Hem de reivindicar el dret a governar-nos nosaltres ma-teixos i apostar pel federalisme.Totes aquestes idees –com ja eh dit- no son noves, i ja van trobar la seva màxima expressió practica en la re-volució espanyola de 1936, on els obrers foragitaren als burgesos i gestionaren de manera directe i eficaçment els mitjans de producció. Col•lectivitzaren camps i fà-briques I s’alliberaren de les cadenes del capital I de l’estat., utopia que durà fins que la contrarevolució es-talinista i el feixisme acabaren amb el somni fet realitat.MÉS DE 65 ANYS DESPRÉS HEM DE CONTINU-AR LLUITANT PER LA LLIBERTAT, HEM DE PRENDRE CONSCIENCIA DE CLASSE I REI-VINDICAR EL QUE ÉS NOSTRE.CONTRA L’ESTAT I EL CAPITAL GUERRA SO-CIAL!!!

Barrikada

).)�(9.(&


8

).)�(9.(&


Una societat nova

V olem realment, un món diferent? Diuen molts, que aquest actual no es pot canviar, potser tenen

part de raó, però sempre queda l’opció, de crear-ne un de nou, més a la nostra mida i de les nostres idees, però, per això caldrà fer valer la frase: “voler, és poder”Tots som lliures per poder triar com volem viure i amb qui. Ja sabem que podem esperar d’aquesta societat ac-tual, i això anant bé: una feina, amb dedicació plena, una família, (pares, germans... primer, parella i fills després) més aviat conservadora, reaccionaria i consu-mista, una propietat privada (lloc per viure, propietats, vehicles....etc) a pagar en mots anys; en resum: una vi-da programada per i per a, aquest sistema social que ens envolta, molt tancada i quasi enterrada. De poc serveix protestar, fer reunions, parlar sobre ideologies, projec-tes... etc si després com sempre tornem al refugi de “casa nostre” o bé “dels nostres pares”. Les nostres formes de viure són iguals de tothom, tan sols pensem diferent.Caldria doncs passar a l’acció, portar les nostres idees llibertàries a terme, donar exemple d’autogestió, d’or-ganització, de plena convicció, amb la creació d’una societat nova formada principalment per diferents grups de treball, comunes rurals i urbanes, col•lectius...etc tots

ells relacionats i coordinats, per així po-der assolir un funcionament i una auto-gestió cada vegada més eficaç.Seran llocs per viure i treballar col•lectivament, on cadascú, podrà des-envolupar i compartir els seus coneixe-ments i aprendre’n d’altres. Tots els esforços i dedica-ció tindran d’estar orientats cap a la nova comuna lli-bertaria, que serà, en definitiva, la casa de tots. També caldrà recordar quelcom important: anar a la feina i a la comuna àcrata ja que sense aquests ingredients no po-drem assolir els nostres objectius, com ja van fer els nostres avantpassats (i encara en pitjors situacions que les d’avui). La nostra condició o finalitat podria ser a-questa: donar-ho tot. Però potser seria demanar massa per aquests anarquistes que estan tan arrelats al sistema social capitalista actual, família i propietat privada en-cara tenen molt poder.Ja va sent hora de que l’anarquia no sigui tan sols sinò-nim d’utopia, més aviat, el nom d’un nou món mogut per la més alta expressió de l’ordre.Serem capaços algun dia de fer història?

Salutacions @

Àngel

Contra la imbecilitat

De vegades es fa esgotador el grau d’idiotització de la gent. La lluita contra la imbecilització popu-

lar considero que és un dels grans reptes de tots els mo-viments antitotalitaris: a qualsevol col•lectiu preocupat pel bé comú li ha d’esfereir el grau al que s’ha arribat i que, dia a dia, va assolint noves cotes.

Segons el meu parer crec que hi ha diversos fac-tors a tenir en compte i que, donat que considero que el problema és greu i és important parar-hi atenció, miraré d’analitzar breument.

Entre els factors que, matitzant-ho tant com cal-gui, donen peu a un cert optimisme, en primer lloc tro-bo que hi ha el propi caràcter dels humans que tendeix a espolsar l’opressió quan aquesta ens porta a passar necessitat així comel recurs de l’ajut mutu quan les condicions es degraden. Entenc que és lamentable que calgui recórrer a estar molt malament perquè la gent

comenci a reaccionar però, bé, al menys les coses no es poden degradar indefinidament sense que hi hagi una reacció popular en contra. La via de deixar degradar la situació fins el límit esperant la reacció, no obstant, la considero més que imbècil, perquè quan la gent estigui realment fotuda no tindrà marge de reacció: els grillons ja seran massa forts.

També em sembla tenir clar que la majoria de la gent no puteja si pot evitar-ho i l’instint de sociabilitat, mal que en procés de putrefacció per l’individualisme imperant, segueix recordant-nos què és correcte i què no, tot i que potser sense ser-ne massa conscients. No crec que la gent hagi oblidat que el bé comú està per sobre del bé individual: és només que la societat ha es-tat muntada de tal manera que dóna massa excuses als qui pensen el contrari, i fa que, de fet, el més còmode immediatament sigui pensar-ho. La gent segueix consi-derant bona i desitjable la igualtat, la llibertat, la coope-ració –tot i que amb les evidents distorsions que els me-dis s’encarreguen de posar- i això cal tenir-ho en comp-

te……però el lema “pa i circ” té avui més vigència

que mai: la gent no lluita amb la panxa plena, els es-ports tenen entretinguda a la plebs –a mi entre ells- i l’ordre policial s’encarrega de garantir la propietat, així que la majoria de la gent té aquest pa i aquest circ rela-tivament garantit. I no l’importa res més.

És esgotador veure que els termes “llibertat”, “igualtat” i “solidaritat” entre d’altres s ’ u t i l i t z i n sense cap me-na de respec-te, que es ri-dicultza els/les qui van deixar la pell per aconse-guir-ho, i em treu de polle-guera veure que la gent no té ni la més mínima idea del que parla quan s’omple la boca amb aquests con-ceptes. Sòcra-tes ja deia

que no s’ha de fer cas a la majoria sinó als més savis. Aquesta idea, en essència i deixant de banda l’aparença reaccionària de l’afirmació, em sembla totalment vàlida i crec que s’ha de tenir en compte. El costum de que en nom de la llibertat d’expressió tothom pugui opinar res-pecte qualsevol tema es menja el dret que s’hauria de

tenir de que no t’obliguessin a escoltar les bestieses de qualsevol pelacanyes. I deixem-nos de que totes les opinions són respectables: aquelles que responen a in-teressos particulars o aquelles que respo-nen a una informació totalment manipu-lada i retallada (o a la pura ignorància) no ho són. Però me’n vaig.

La tasca d’idiotització exercida pels medis em sembla que indubtablement és massiva i eficaç, amb infinitud de medis i de sicaris, i supera aclaparadora-ment totes les temptatives dels moviments antitotalita-ris per fer-hi front. Una de les conseqüències més greus de la qüestió, juntament amb l’oblit de la memòria his-tòrica, és el fet que, tot i que la gran majoria de la po-blació depèn d’algun patró per guanyar-se la vida, avui en dia ningú es considera proletari/a; s’ha perdut la consciència de classe. I això ho acabarem pagant, nos-altres o els que ens segueixin.

Un anàlisi fred considero que porta al pessimis-me i, per què no, al nihilisme. Però per ser negatius més val que pleguem veles i això no em val. La única opció se m’acut per intentar viure feliç però amb coherència és, doncs, mirar de trobar grups ideològicament afins i fer el possible, en el propi àmbit, per lluitar contra la subnormalització i mantenir viva la flama del pensa-ment antitotalitari. Tard o d’hora la gent hi haurà d’aca-bar recorrent. Sens dubte.

Orland


).)�(9.(&

/HV�GLIHUHQWV�HPSUHVHV�D�VRWD�DQXQFLDGHV�QR�WHQHQ�SHUTXq�FRPSDUWLU�OD�LGHRORJLD�GHOV�GLIHUHQWV�DUWLFOHV�GH�OD�UHYLVWD

"todos somos egoistas, todos buscamos la satisfacción pro-pia. Pero el anarquista encuentra su mayor satisfacció'n en la lucha por el bien de todos, por el logro de una socie-dad en la que el (sic) pueda ser un hermano entre herma-nos, entre gente sana, inteligente,educada y alegre. Pero el que se adapta, el que esta satisfecho de vivir entre esclavos y obtiene ganancias de la labor de esclavos, no es, ni puede ser, anarquista" Malatesta

EN RESPOSTA ALS ARTICLES ANTINACIONALISTES

Companys i companyes del Pèsol Negre:Després d’haver llegit les contestacions que s’han

fet a l’article que us vaig enviar per al vostre número 8, i després d’agrair-vos un cop més que hagueu obert a-questa finestra a l’exterior per a que la gent de fora del vostre col•lectiu pugui expressar les seves opinions, m’-agradaria fer uns quants comentaris.En primer lloc, cal dir a «un àcrata cabrejat...» que de-mostra molt bé el seu universalisme al seu article. Co-mençar argumentant que les idees anarquistes són les més lliures, etc. per, acte seguit, atacar un col•lectiu per haver posat alseu local un nom determinat, em sembla que és una clara mostra de respecte i de llibertat. Sí, se-nyor: a l’Ateneu llibertari, els àcrates, al Panxo els in-dependentistes, i cadascú a casa seva i sense moure’s, «que cadascú estigui al lloc que li correspon, amb noms i cognoms propis». Així s’avançarà molt ràpidament cap a l’alliberament total que tant pregones. Que en Massana era anarcosindicalista? Això em sembla que és un fet que ningú no nega (tot i que, per sobre de tot, era un revolucionari). Ara bé, una cosa és això i l’altre ha-ver de registrar el nom sota copyright per a fer-lo ser-vir. Una persona tan lliure, tan universal, no s’hauria de preocupar per aquesta mena de foteses. D’altra banda, i encara en referència a aquest article, he de dir que «per dir visca la independència» cal tot el rotllo que vaig es-criure per a l’article anterior, i molt més. Quan s’entra

en aquesta mena de desqualificacions, sense entrar a fons en el debat,acostuma a passar que la gent es fixi més en la forma que en el contingut, la qual cosa acos-tuma a no resoldre res (per cert, l’article no és «pro-basc». En què t’has basat tu per a afirmar-ho?).D’altra banda, en respostaal Pep i tu, he de començar dient que qüestionar fets tan elementals com què és una cultura suposa partir d’un punt molt baix per al debat. Una nació és el conjunt de característiques que fan que un grup determinat de gent sigui específicament dife-renciat de la resta. Aquest conjunt de característiques fan referència tant a la llengua, com a la història parti-cular de cada grup, la qual cosa recull des de la gastro-nomia fins al tipus de roba que porta cada societat (malgrat que la globalització neoliberal destrueixi totes aquestes diferenciacions cada dia). No és una qüestió de genètica, sinó de compromís. No és qüestió d’haver nascut a un lloc o un altre, sinó un sentiment. Quan una persona (ja sigui nacionalista o no) parla en català per a expressar-se amb un altre individu, denota la seva for-mació cultural, de la mateixa manera que ho faria si parlés en castellà. Forma part de la seva cultura pròpia, personal, que no és millor que la resta, però tampoc pit-jor. Negar que les nacions existeixen és una absurditat, perquè les nacions són fets històrics, objectius (no apa-reix d’un dia per l’altre, com un bolet). Una nació pot existir sense un territori determinat (hi ha algú que ne-gui que els gitanos, saharauís o palestins no són una na-ció?). La crítica, i l’error, que s’oposa sovint és allò que es busca tenir en una frontera per a poder imposar-la. Si


L’Espai que des del Pèsol N egre dediquem al debat, pretén que per m itjà de la lliure expressió de d iferents p lantejam ents i propostes i per tant que per m itjà de l’accés a d iferents opinions; cadascú pugui form ar-se des de la llibertat. És per això que cal que els articles que ens envieu no pretenguin enfrontam ents personals fora de to ni actituds dogm àtiques i què, en canvi, cerquin el p lantejam ent i la d iscussió d ’idees.És per aquesta raó que des del Pèsol N egre no vo lem potenciar cap enfrontam ent personal ni tam poc entre co l·lectius. Repetim : l’espai de debat ha des ser això, un espai de debat que perm eti la reflex ió i la lliure autofo rm ació.En tot cas, recordem que el Pèsol N egre nom és es responsabilitza de l’ed itorial i que la resta d ’articles són responsabilitat dels seus autors, alhora que convidem i evidenciem que si algú està en desacord am b qualsevol dels articles apareguts a la nostra publicació, sem pre pot escriure un article per contraargum entar-lo . Am b la vo luntat que l’espai de debat serveix i per les finalitats que p lantegem , donem pas a la secció.Per altre banda anem donant per exaurit aquest debat, doncs ja no s’aporten idees noves, es doncs per això que el donarem per acabat (si no arriben m es articles am b idees noves) en el següent num ero.

L ’A ssem blea de red acció

).)�(9.(&��)JGFY�XTGWJ�SFHNTSFQNXRJ

8

hi ha algú que vulgui la independència per tenir una frontera, serà tan enemic vostre com meu. Allò que, se-gons la meva opinió, defensa el nacionalisme, com a mínim el de l’esquerra independentista, és que es doni la possibilitat a tots els pobles (que, no ho oblidem, es-tan formats per persones individuals) a decidir lliure-ment i sense cap mena d’imposició sobre la seva orga-nització, sobre el seu futur.O és que, en aquesta vostra futura i idíl•lica societat a-ll iberada, si un conjunt de gent, de forma conscient o bé naturalment, decideix autoorganitzar-se de forma que la comunitat que en resulti no estigui formada només per un barri o un poble, sinó per un conjunt que abasti di-versos pobles i diversos grups diferents de persones, que mantenen entre elles unes relacions més intenses (tant econòmiques com d’altres tipus) que amb la resta, se’ls negarà aquesta possibilitat? Perquè la nació no és res més que la unió voluntària de persones que tenen unes característiques comunes (el «tarannà caracterís-tic»). Unió voluntària, perquè, sinó, allò que sorgeix és un estat, no pas una nació (o és que el poble kurd, que està repartit entre quatre estats i al qual se li nega fins i tot la possibilitat de pronunciar el nom de la seva co-munitat a Turquia, un dels quatre estats, pronunciar

la paraula Kurdistan està penat amb la presó, no és una nació?).D’altra banda, company Pep i tu, dir que el fet cultural no és la base de la nació és negar una evidència. Dius tu que les especificitats «són comunes a la resta del món occidental». Jo encara diria més. Si te’n vas a Austràlia o a l’últim racó del món, podràs trobar-te una màquina de llaunes on et podràs comprar el teu refresc de cola preferit. Així que, culturalment, seguint aquest raona-ment que proposes, els belgues i els nepalís, són iguals? I els argentins i els suecs? També? Una cosa és que el sistema capitalista exporti la seva manera d’entendre el món als quatre racons del globus, i una altra la manera com cada societat adopta aquests trets imposats. Quan

les transnacionals no existien, les socie-tats eren molt més diferents entre elles. Quan la gent anava en carro, les possibi-litats de conèixer altra gent i cultures e-ren molt més reduïdes. Ha estat en els darrers 150 anys en què el procés d’ho-mogeneïtzació s’ha accelerat, fins a tal punt que, ara per ara, tens raó, culturalment no hi ha cap gran carac-terística que ens separi de la resta del «món occiden-tal». Però això no vol dir res: allò que marca la diferèn-cia són les petites coses (des de les diferències lingüísti-ques fins als horaris o la manera d’establir les relacions econòmiques). Un incís: perquè et penses que el govern del PP, al seu projecte de construcció del TAV, hagi previst que serà més ràpid anar de València a Madrid (600 quilòmetres) que de Tarragona aCastelló de la Plana (150 quilòmetres)? Doncs perquè dins el projecte espanyolista (que pot ser el del PP, el del PSOE, el de CiU, o el de qualsevol partit espanyol «constitucionalista») de construcció nacional, i des de fa molts anys, tenen molt clar que trastocant les relaci-ons econòmiques entre els diferents punts d’un mateix territori, es canvien també la resta de relacions. Perquè així també es construeixen nacions: el més senzill, per a comerciar (relacions econòmiques, també una de les bases de la nació), és anar a vendre o a comprar al lloc que et sigui més proper, no? Finalment, crec que el projecte, digueu-li «nacionalista», «independentista» o com vulgueu, que defensem des de l’esquerra independentista té molts més punts en comú amb vosaltres dels que us agrada de reconèixer. I si l’únic problema que existeix és el de la construcció d’un Estat, no patiu, que aviat ens posarem d’acord. Perquè el canvi que pregonem no és de gover-nants, sinó de mentalitat. Perquè posar tots els naciona-listes dins el mateix sac és un error.

LLUÍS (PINGU)


).)�(9.(&��IJGFY�XTGWJ�SFHNTSFQNXRJ

Manifest de l’Assemblea de l’Ateneu Llibertari del Berguedà

Ens temem que podem considerar el darrer núm. del pèsol negre, com a mínim, desafortunat.

Malgrat això, potser la tensió creada que de manera molt tangible bolca aquest exemplar pugui servir de punt d’inflexió per engegar un debat dins del mov. llib.

berguedà que ajudi a redefinir postures i estratègies.En transformar el contingut del pèsol en una plataforma de llançament d’insults i amenaces envers la resta d’or-ganitzacions revolucionàries d’esquerres resulta que el continent, que és el pèsol en si, s’ens presenta com una trista caricatura, farcida de col•laboracions que, franca-ment, mereixen més formar part de la secció de contac-tes d’alguna revista del cor per marujas que d’una pu-

blicació de caràcter político-social seria.Certament, resulta vergonyós l’acarnissament d’alguns articulistes amb la gent del Casal Panxo. Aquest col•lectiu està tant legitimat a seguir amb coherència el seu propi programa polític com nosaltres. Pel que fa a les amenaces contra el Casal Panxo i els seus integrants, manifestades gens subtilment en un altre article poc afortunat del núm. 9 del pèsol negre, seria d'agrair que l’exaltat redactor del mateix procurés triar l’objecte de la seva ira amb més cura, ja que la destrucció del Casal Panxo, sens dubte, no seria un éxit revolucionari destacable, si no una garrulada im-perdonable.I encara més: Qüestionar la validesa del mot “panxo” perque presumptament no s’escau amb el tipus d’acti-vitat que es realitza dins del local del mateix nom por-ta aquest poc apassionant debat a nivells de conversa banal de riques vídues burgeses de saló de té. El Casal Panxo portarà el nom que els seus integrants conside-rin oportú.Tanmateix, resulta poc encertat atribuir al Casal Panxo la intenció de “rebentar la plataforma Berga es mou”, ja queés lícit retirar-se lliurement d’un projecte que pels motius que sigui no els resulti suficientment en-grescador, sense que això impliqui una voluntat de re-bentar res.Acusacions de robatori, al•lusions a un suposat “immens clavegueram que us arrossega ja fa temps”, imputacions de “merder mental” i altres meravelles de

la dialèctica fluida sembren alguns arti-cles d’aquest exemplar.I això no és tot: estimem molt poc ajusta-des a la realitat les acusacions de “empresaris de la nit” que des d’un altre article del pèsol s’els imputa. L’activitat econòmica que duu a terme el Casal Panxo hauria d’ésser motiu de satisfacció per tot l’espectre d’esquer-ra revolucionària de la comarca, ja que no només ge-nera fons propis per engegar campanyes i activitats polítiques i socials en consonància amb la seva línia d’actuació, si no que també complementa un espai de lleure molt necessari que oferta al jovent berguedà l’alternativa als autèntics empresaris de la nit.Des de l’Ateneu Llibertari, per la part que ens toca, demanem sinceres disculpes atotes les persones del Casal Panxo que, amb raó, s’han sentit atacades, elles o el seu projecte. Aprofitem també per fer una crida a la distensió entre col•lectius que ajudi a establir ponts d’unió entre nosaltres, ja que tenint en compte que el nostre enemic, el model econòmic actual, es el mateix, podem estar segurs que hi ha més coses que ens unei-xen que les que ens allunyen.Si fins i tot els nostres teòrics clàssics afirmaven, fa ja més de cent anys, que els pobles de laterra tenien el dret d’alliberar-se dels seus opressors!!Salut i anarquia:

L’assemblea de l’Ateneu Llibertari del Berguedà*397*;.89&


).)�(9.(&��IJGFY�XTGWJ�SFHNTSFQNXRJ

ENTREVISTA A JULIO D’ “AMOR Y RABIA”

Amor y Rabia, és una de les revista anarquistes més famoses dins del moviment llibertari. Cada revista

és monogràfica i els temes que tracta ho fa amb molta rigorositat. La podeu consultar o comprar al local del centre d’estudis Josep Ester Borràs i de l’associació co-lumna terra i llibertat. L’equip de redacció del Pèsol Negre Ha tingut ocasió de parlar amb un dels personat-ges que formava part del grup i que ha seguit la seva trajectòria des dels inicis.

La redacció: Explícanos un poco la historia de la re-

vista.Julio : el grupo comienza con un cambio de nombre al salir de la FIJL (Federación Ibérica de Juventudes liber-tarias). En realidad es el mismo grupo de Juventudes que se cambia el nombre por el de Grupo Anarquista Amor y Rabia. Estamos hablando de finales del año 1995, yo acababa de entrar, en las asambleas se ve la necesidad de seguir realizando en la ciudad campañas de divulgación de las ideas anarquistas aplicadas a lo concreto: contra el na-cionalismo, contra los jurados populares, contra la Igle-sia... etc El caso es que esas son las campañas que me acuerdo. Al poco tiempo de entrar uno de los compañe-ros más activos plantea la posibilidad de editar una re-vista de carácter local y en la que se tratarían temas mo-8

8

*397*;.89&


nográficos. Surgen varios nombres: El Fuego de Pro-meteo, Ni Dios Ni Amo, Amor y Rabia...al final nos gustó la última opción y así quedó.El primer número fue un trabajo sobre las minas anti-personales.En las últimas páginas se daba cabida a noticias breves de la ciudad y alrededores.Por lo que hace referencia a la tirada las primeras tira-das son de 25 a 50 ejemplares -más que nada tirábamos tan pocos por la falta de dinero (eterno problema)-Esto continúa sobre todo con el trabajo del compañero que impulsó su creación hasta que tiene que marcharse a Alemania con su compañera y niña. Algún miembro más abandona el grupo por unos u otros motivos aunque todas las personas que estu-vieron al principio siguen vin-culadas al movimiento ya sea de forma más continua o más esporádica y ya sea colabo-rando con el grupo y la revis-ta o en la CNT, etc. La redacció: ¿Como es que os decidierais a hacer una revista tan exclusivamente? (esto sin dejar de hacer otras cosas claro)Julio: Pues no solo como Amor y Rabia, sino que en las experiencias asociativas ante-riores, en las que se pretende hacer llegar un mensaje a la gente siempre nos dimos cuenta de la falta de conoci-miento que existía y no solo de conocimiento, sino de algo mucho más grave, como es el razonamiento y la crítica. Esto es fundamental para cualquier tipo de movimiento disidente para dirigir el ataque de forma certera.

Así que además de otro tipo de actos la revista fuesiempre el eje central del grupo y como abundan las publicaciones pretendimos también hacer algo que rompiera un poco la tónica general -que era el hacer revistas de artículos cortos como mucho de 2 a 4 pági-nas- Entendíamos que existía la posibilidad de realizar trabajos sobre muchos temas en profundidad que podí-

an servir además en el futuro como punto de referencia cuando alguien quería saber algo sobre un tema concre-to y no quería zamparse 3 ó 4 libros.Con el paso de los años la gente del grupo varió y se dio un enfoque distinto a la revista. Primero asegurar su supervivencia, también es algo que se tuvo claro desde el principio: Solo aquello que perdura a lo largo del tiempo tiene calado social -hablando por supuesto de publicaciones, grupos, etc...- Parece que hay una espe-cie de idea generalizada de que solo se toma en serio lo que se está acostumbrado a ver y el generar una cos-tumbre lleva su tiempo. Como decía, con la salida de los veteranos militantes y

con la llegada de los nuevos cambiamos la orientación or-ganizativa, que no la idea fun-damental. Se le puso precio cuando antes muchas de las revistas eran gratuitas. Sobre-todo porque sino, no se podía garantizar su supervivencia y por otro lado comenzamos a establecer contactos de distri-bución fuera de Valladolid. Es significativo mirar actas de las reuniones de hace 3 años en las que nos felicitamos por la venta de 50 revistas de un nú-mero de Malatesta. El número 62 ha tenido una tirada de 1200 revistas y aunque todavía no se han vendido todas (tardará) sí podemos decir que se ha multi-plicado por 10 la distribución.Bueno, no todo ha sido un ca-mino de rosas imparable. La redacció: ¿Como la finan-

ciáis?Para el financiamiento pues alguna que otra vez se po-nen cuotas las más de las veces son aportaciones espo-rádicas y se ha intentado siempre financiarse con la venta, pero es inútil porque siempre se pierde dinero. En ocasiones puntuales hemos hecho algún tipo de acto como un concierto para reforzar el bolsillo. La redacció: cómo ves el futuro de la revista?Sobre lo del futuro siempre me ha preocupado (y hablo de mí porque he estado a lo largo de toda la trayectoria y ha habido momentos MUY críticos) la pervivencia


*397*;.89&del grupo y de la revista ha sido la bandera del mismo.La redacció: la verdad que hoy en día es conocida por la mayoría del movimiento libertario españolJulio: y parte del extranjero (riu)La distribuimos también en una librería de Amsterdam y hace poco nos escriben de Brasil (creo) diciendo que tienen algunos números de la revista pero que quieren que se les mandemos los que vayamos sacando. La ver-dad es que esto es responsabilidad de la gente de Sin Dios que se llevó a México y no sé cuantos países más un montón de números cuando estuvieron de gira.

La redacció: Cambiando de tema totalmente vamos a pasar a analizar la sociedad en que vivimos.Que papel juegan los gobiernos en la actualidad? Tu crees que los gobiernos tienen mas poder que las transnacionales?Julio: yo creo que noL.R: explícateJulio: simplemente es el brazo policial de un mismo cuerpo. Para poner un ejemplo claro tiene en E s p a ñ a m á s p o d e r e l PP=Gobierno que las multinacio-nales? pues bien, si tenemos en cuenta que Rodolfo Martín Villa es presidente de ENDESAL.R: si, gran personaje, "el ver-dadero problema del Estado espa-ñol no es ETA sino los liberta-rios....". Julio: (riu)Rodrigo Rato liquidó la Trinaran-jus y tiene otras tantas empresas, el presidente de Telefónica es también miembro del PP. Es decir que son los mismos, salvo que ponen en política a cierta gente de sus empre-sas normalmente a los presidentes que son los que po-nen la jeta y son conocidos, pero no siempre son los accionistas mayoritarios.L.R: i si ganara el PSOE?Julio: a ver con el PSOE pasa poco más o menos lo que con el PP, lo único que tiene es una apariencia más de progre y así lo han utilizado cuando había que meter medidas duras como las reconversiones y el desmante-

lamiento del tejido industrial en este país acerías, altos hornos, minería, astilleros... Si eso lo hubiese hecho un gobierno ultra conservador como el que tenemos ahora la gente se los hubiese comido por las patas.L.R: pero si por ejemplo gana, un grupo que no tiene estos grandes "ricos"?Julio: no puede ganarL.R: explícateJulio: eso lo comentábamos en el número de Eleccio-nes no tiene el apoyo económico de los grandes bancos, que por cierto sí se lo prestó al PSOE para ganar las elecciones del 82 (fue el partido que más créditos reci-bió de todos los grandes bancos de entonces) hay un libro que se llama Los Banqueros del PSOE en el que

vienen gráficos. L.R: así no hay democracia real no? Porque los que deci-den son los grandes ricos!Julio: esa es la madre del cor-dero, que todo es mentira vivi-mos en una sociedad de la imagen lo que no se anuncia no se vende y para anunciarse hace falta dinero. Además ase-guran la alternancia según el interés del momento movien-do el dinero de una cuenta a otra o sacando escándalos de unos y de otros en sus medios de formación de masas.L.R: así es totalmente verdad la cita esa de que "no hay de-mocracia posible en una socie-dad de clases" no?Julio: exacto, no puede haber-laL.R: no se puede controlar la economía des del estado

como nos dicen muchos "progre"?Julio: no se puede llegar al estado sin estar a las órde-nes de la economía, el Estado es suyo. Los Estados.L.R: hemos desmentido pues el mito de la libertad, el de la democracia... que pasa con la libertad de expre-sión? Puedo decir todo esto en los periódicos?Julio: tres cuartos de lo mismo puesto que todo se re-duce al interés económico por un lado un medio "informativo" es una empresa y lo que no es rentable económicamente no lo va a asumir ninguna empresa ni


*397*;.89&siquiera estos "garantes de la libertad de información" por otro no dejan de ser instrumentos del gran capital que en su mayor parte tienen la mayoría de las acciones de estos medios. Por eso en contadas ocasiones podre-mos ver una noticia que afecte a la imagen del señor Botín o del señor Ibarra.L.R: luego están a su único servicio! Les interesa te-nernos callados, nos manipulan! Estamos engañados! Resumiendo pues, los verdaderos gobernantes del mun-do son las transnacionales no? Julio: como ha sido siempre.L.R: ¿el señor Aznar el señor Bush son también mario-netas no? (o son empresarios también)Julio: exacto, es que en la mayoría de los casos no se puede hacer una distinción clara.L.R: aunque lo que esta claro es que el dinero esta de-trás...Julio: defienden sus intereses porque pertenecen a la clase adinerada y está claro que aquí quien tiene dinero no lo ha ganado trabajando ni en la lotería L.R: y centrándonos a la actualidad acaba de llegar el euro la moneda únicaJulio: (que por cierto es una risa hablar de Europa y ver el mapa de la moneda, porque faltan 3/4 partes)L.R: (riures), si es cierto. Que representa el euro en este entramado?Julio: la consolidación del bloque europeo y segura-mente el principio de la entrada a cara descubierta en nuestra zona de influencia desde el norte de África oc-cidental hasta Irak al igual que EEUU controla las eco-nomías de América latina y pone y quita dictadores cuando la situación lo requiere.L.R: cambiando de tema...el estado del bienestar, es un obstáculo pues para este sistema dominado por el dinero, si estamos gobernados por multinacionales porque lo mantienen? O porque existe todavía? Crees que va a desaparecer?Julio: que existe todavía?L.R: el estado de bienestarJulio: yo por lo menos no lo he vistoL.R: el subsidio de paro... seguridad social etc.Julio: si has echado un vistazo últimamente no habrás dejado de ver aperturas de Hospitales privados por to-das partes (2 en Valladolid en el último año) en cuanto al caso del paro aumentaron a 12 meses de trabajo el tiempo necesario para cobrarlo y a 35 años el tiempo de cotización necesario para cobrar una pensión... a la edad que estamos empezando a trabajar y con las ga-

rantías que ofrece hoy día el mercado laboral es fácil darse cuenta de que para muchos se acabaron las pen-siones aunque formalmente todavía existan como for-malmente existe el derecho a la educación y a ir a la universidad, pero con los últimos incrementos de pre-cios y las reformas que están haciendo ya podemos ir olvidándonos.L.R: Que perspectivas hay para los movimientos anarquistas delante de este panorama?Julio: estamos en un momento de cambios en el que siendo un movimiento muy minoritario (seamos realis-tas) se nos va a plantear la posibilidad de fortalecernos y que las ideas que defendemos se extiendan, pero todo son posibilidades, porque depende de lo que hagamos y depende de lo capaces que seamos de analizar con cla-ridad la situación y comprender lo que está pasando pa-ra actuar y no dar palos de ciego.L.R: a que te refieres exactamente, el movimiento anti-globalizacion?Julio: no, me refería a analizar los pasos que está dan-do el gigante al que nos enfrentamos. La crítica a los diferentes enfoques que le dan las organizaciones y mo-vimientos diversos son hechas desde nuestra propia ac-tuación es decir, que con lo que hacemos les decimos a los demás de qué carecen lo digo así por la referencia que has hecho a la "antiglobalización" que contando con cierta simpatía nuestra, al poner de manifiesto la desigualdad es lamentable que jamás halla hecho refe-rencia al papel que juega en el orden mundial el Vatica-no... desigualdad es lamentable...y no es de extrañar cuando más del 50% de organizaciones que convocan a los actos de protesta contra las cumbres son católicas. La gente sigue viendo en gran medida al Vaticano co-mo al cura del barrio, que no le hacen caso, se cagan en dios dos veces al día y arreglado y no solo es una cues-tión de negar a dios -algo importante desde luego- sino de poner de manifiesto el entramado político-económico de la Iglesia que dice representarlo en la tie-rra y que de vez en cuando nos deleita con algún escán-dalo como el envío de 2 camiones de armas a Kosovo bajo bandera de Cáritas o la inversión de miles de mi-llones de pesetas en una agencia de inversión en bolsa estafadora.

La redacció

LA PESTA NEGRE DEL S.XXI.

Soc la lacre social

Del tombant de segle.

Em dedico a:

Expoliar, maquinar, difamar, mentir

Provocar, xulejar, vacilar, coaccionar

Estafar, manipular, subornar, perseguir,

Amenaçar, corrompre, interrogar, apallissar

Xafardejar, cargar, intimidar, detenir,

Narcotraficar, falsejar, patrullar, estafar

Assasinar, lesionar, torturar i donar pel cul.

Si no t’ha quedat clar

Molt aviat ho podràs comprovar.

Però no patiu, a tots els porcs

els hi arriba el seu Sant Martí.

Nascuts per ser carn d’olla.

Komando Tonyina.

El sistema/1Los políticos hablan pero no dicen.Los votantes votan pero no eligen.

Los medios de información desinforman.Los centros de enseñanza enseñan a ignorar.

Los jueces condenan a las víctimas.Los militares están en guerra contra sus compatriotas.

Los policías no combaten los crímenes, porque están ocupados en cometerlos.Las bancarrotas se socializan, las ganancias se privatizan.

Es mas libre el dinero que la gente.La gente está al servicio de las cosas.

Eduardo Galeano. El libro de los abrazos. España, mayo del 2001, Siglo veintiuno de España editores8

54*8.&


L’octubre de 1978 a Sallent era prohibit un acte en homenatge al guerriller anarquista Ramon Vila Cap-

devila i no va ser fins el 1998 que la memòria es reprenia. L’agost de 1998 recordant el 35è aniversari de

la mort de Ramon Vila Capdevila, començaven les marxes-homenatge als maquis. Durant quatre edici-

ons s’han dut a terme caminades per diferents itineraris, múltiples xerrades a diferents pobles i ciutats,

s’han col•locat plaques en record de guerrillers i víctimes de la repressió franquista, etc.

Enguany celebrem la V marxa-homenatge i volem dur a terme en el marc d’aquesta cinquena edició, el

Primer Congrés d’Història de la Guerrilla. Aquest Congrés d’Història el volem dedicara Antonio Téllez,

infatigable lluitador per la llibertat i la justícia. D’aquesta manera volem fer justícia al company Antonio

Téllez, compromès amb la recuperació de la memòria històrica dels que han volgut ser oblidats o reduïts

a personatges folklòrics.

PRESENTACIÓ DE COMUNICACIONS:

Les comunicacions que vulguin presentar-se podran tractar qualsevol aspecte relacionat amb laguerrilla.

Primer, cal fer-nos arribar un resum de la comunicació d’un màxim de dues pàgines incloent-hi el títol i

les vostres dades personals (nom, cognoms, adreça, telèfon, e-mail...)

La data límit d’admissió d’aquestes comunicacions serà el 15 de juny. Cal que ens les envieu a l’apartat

de correus 16 de Berga, 08600 Barcelona.

El temps de lectura de les comunicacions serà aproximadament de 20 minuts (en funció del nombre de

comunicacions).

La selecció de les comunicacions acceptades serà comunicada amb suficient antelació als interessats.

PER MÉS INFORMACIÓ:

Apartat de Correus 16 de Berga, 08600 Barcelona (Centre d’Estudis Josep Ester Borràs)[email protected]. 938221930 (Josep)

9�9�00$$55;;$$��++2200((11$$77**(�(�$$//6�6�00$$4488,,66Primer Congrés d’Història de la Guerrilla

“HOMENATGE A ANTONIO TÉLLEZ”

BERGA, 26 I 27 DE JULIOL DE 2002

3(5�&217$&7$5�$0%�(/�3Ê62/��68%6&5,85(¶7��)(5�126�$55,%$5�75(%$//6�2�3(5�48$/6(92/�&26$�3HVROQHJUH#KRWPDLO�FRP

el pèsol negre. nº 10. abril-maig 2002 (2a època)

News & Politics