“El ratolí Peret i el formatge

gegant”

Hi havia una vegada, en un

país d’aquestos que et sona

d’alguna cosa però no saps ben bé de que... una

caseta de ratolins al capdavall d’un

camp d’hortalisses.

A la mare li deien Marina, al pare Ferran i al fill,

Peret.

 Peret era un ratolinet despistat,

alegre i atrotinat. Els pares d’aquest eren immensament

feliços a la seua caseta al camp, però en canvi Peret sempre estava

queixant-se de no menjar altra cosa que no fos creïlla, enciam o

tomaca.

Ferran sempre li aconsellava:

“Les hortalisses i les verdures són fantàstiques per a créixer fort i sà Peret, i a més, estan boníssimes! Les pots menjar al forn, fregides o simplement estacant-li el déntol

quan més et vingui de gust!”

Però Peret, plorava i plorava perquè no en volia.

A la tenda de comestibles, al menut se li feren els ulls com a plats al veure un tros gegant de formatge, i sa mare li’n comprà amb molt de gust en tal de que

no donar més pel sac.

Un dia, ja cansada d’escoltar-lo, la mare de

Peret el portà a la ciutat a comprar-li allò que li

agradés.

Una vegada a casa, Marina advertí a Peret:

“El formatge és molt gran, així que per fer-lo durar, menjaràs un trosset

únicament els dies de la setmana acabats amb essa: DILLUNS, DIMARTS, DIMECRES,

DIJOUS I DIVENDRES.”

Peret, amb la cara pansida, assentí amb desgana.

Però aplegà la nit i al ratolinet li entrà la gana i el desfici. Sabent on amagava sa mare el formatge i coneixent de massa el somni profund que els seus progenitors tenien,

s’enfilà cap al amagatall. Peret no s’ho pensar i una vegada en el tros a la mà, va menjar i va menjar fins fer-se amb

ell.

A l’endemà i de bon matí, la mare cridava:

“Al lladre! Al lladre!”, però quina fos la seua sorpresa al encontrar al seu fill al

sòl de la cuina amb una panxa més redona que una pilota.

El pobre Peret no podia ni moure’s i li

va durar una setmana completa (amb els dies de la acabats amb essa i

també amb el dissabte i el

diumenge) sense poder menjar, ni caminar, ni jugar.

Des d’aquell dia, el menut ratolí va

aprendre a valorar molt més les verdures de son pare (que per cert

mai li havien donat mal de panxa) i a saber que la enveja no valia per a

res.