Text i fotografia de J. Oliver-Bonjoch, 2015

Commemorating the 350th anniversary of the Great Fire of London

El somni de l’arquitecte del Rei

any 1666, Londres va ser devastada per un gran incendi, però, com la mare Roma setze segles abans, va ressorgir de les cendres airosa i monumental. Els londinencs van saber aprofitar la catàstrofe per aixecar sobre els fonaments medievals edificis més ferms, funcionals i bells. Un dels artífexs d’aquest prodigi fou Sir Christopher Wren, un científic que estudiava Matemàtiques, Geometria, Astronomia, Òptica,.. ensenyava a Oxford i havia estat

un dels fundadors de la Royal Society. Tot just acabava d’abraçar la passió per l’Arquitectura, quan Wren va ser nomenat ‘arquitecte del Rei’ i va rebre el magne encàrrec de reconstruir la Catedral de St. Paul i 50 esglésies més que havien sucumbit a les flames. Hauria refet tota la ciutat si li ho haguessin permès, però el seu ambiciós projecte urbanístic no va seduir els propietaris de la City, incapaços de renunciar ni a un sol pam dels seus solars socarrimats.

Com a digne fill del Renaixement i admirador de les proeses de Brunelleschi i Michelangelo, Sir Christopher es va entestar en culminar la nova catedral amb una gran cúpula que hauria de dominar el perfil de Londres, talment com a Florència i a Roma, però va haver de ser prou enginyós per assolir els reptes constructius que ell mateix s’havia marcat i, alhora, ensarronar uns canonges que desconfiaven dels ‘aires romans’ del seu projecte.

En un carreró de la ciutat que estava renaixent, lluny dels desafiaments, de les aclaparadores responsabilitats i de les pressions que l’envoltaven a St. Paul’s, Wren va poder somniar com un arquitecte del Quattrocento i jugar amb l’arquitectura com l’August Hadrià a la seva vil·la tiburtina. D’aquest somni creador va néixer l’església de St. Stephen Walbrook, on l’originalitat de l’arquitecte es va nodrir del seu coneixement erudit de les antigues rotondes de Roma i Jerusalem. Això no obstant, per a fer-nos creure que una cúpula romana es pot enlairar sobre dotze esveltes columnes gregues, Wren va haver de comptar amb la complicitat de mestres fusters, discrets, precisos i eficients com els seus col·legues de les drassanes britàniques.

Crec que aquesta és l’obra arquitectònica més espiritual de Sir Christopher Wren, perquè la seva estructura, etèria i elegant, i l’espai diàfan i lluminós que conté contagien un desig d’equilibri i elevació als esperits dels qui es recullen entre els seus murs i saben gaudir de la contemplació.

’