El tramvia blau

grumets

El tramvia blauXu

lio R

icar

do T

rigo

Primera edició: juny del 2011

Disseny de la col·lecció: Mariano RolandoRealització de la coberta: Mariano RolandoMaquetació: Marquès, SL

Edició: David MonserratCoordinació editorial: Anna Pérez i MirDirecció editorial: Iolanda Batallé Prats

© 2011 Xulio Ricardo Trigo, del text© Thejuan i Dreamstime.com, de la fotografia de coberta© 2011 La Galera, SAU Editorial, de l’edició en llengua catalana

La Galera, SAU EditorialJosep Pla, 95. 08019 Barcelonawww.lagalera.catlagalera@grec.cat

Imprès a Romanyà/Valls, SAVerdaguer, 1 - 08786, Capellades

Dipòsit Legal: B-6.917-2011Imprès a la UEISBN: 978-84-246-3614-2

Qualsevol mena de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra resta rigorosament prohibida i estarà sotmesa a les sancions establertes per la llei. L’editor faculta el CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) perquè n’autoritzi la fotocòpia o l’escaneig d’algun fragment a les persones que hi estiguin interessades.

Per a la Sandra...

De dos lluitadors, el pensador venç.

Lao-Tse

Un plaer sense riscos ens complau menys.

Ovidi

Índex

1. L’estranya visita 112. Un indret oblidat 213. Una vida entre llibres 334. Els fantasmes de la Rotonda 435. Una mica de tranquil·litat, però no gaire 516. Històries a la Rotonda 597. Els estranys fets que va viure la Carme 678. Una idea de la Carme 799. Un viatge en tramvia 8710. Uns papers que esdevenen inútils 9511. La vertadera història de la Societat

Geogràfica 10512. On s’expliquen uns fets antics en excés 11513. Seguint el tramvia blau 12514. Les raons del fantasma 133

11

1. L’estranya visita

La Marta va engegar la tele i es va deixar caure al sofà atrotinat. Després va llançar tots els

coixins a terra. A la mare li encisaven els coixins, però ella odiava aquelles formes inflades que, com que era tan prima, sempre li pressionaven algun os. En trobar-hi el comandament a distància, va recuperar-ne un i se’l va posar a sota del cap.

Va trigar una estona a fer-se una idea de tot el que emetien al Canal Digital. Es va quedar dos minuts a CSI Miami, tres a les paranoies mèdiques d’en House i més de cinc a Sexo en Nueva York. Finalment, va concloure que les històries d’aque-lles amigues ‘pijas’ només li podien agradar a la seva mare. La resta del temps va fer zàping com si la consigna fos no assabentar-se de res del que passava davant dels seus ulls.

Els primers dies de vacances sempre li assaltava el mateix neguit. No estava còmoda enlloc i enyo-rava la rutina de les classes. Però sabia que aquesta

12

vegada era diferent. Ho havia notat abans del final de curs, en un aniversari. S’havia quedat mirant les seves companyes i, tot seguit, s’havia preguntat com podien ser tan idiotes. Durant molts dies va pensar que només havia estat un moment de con-fusió, un atac d’adolescència hipercrític, tal com deia la seva amiga Carme.

Quan es va adonar que el comandament a dis-tància no era capaç de seguir la velocitat del seu dit, es va aixecar del sofà i va anar a la cuina. Un iogurt, galetes de panses i un bon tall de codony, van ser el seu berenar hipercalòric. Però tant hi feia. Ella no s’engreixava mai. No havia menjat perquè tingués gana, només necessitava canviar d’activitat.

La Carme no tenia costum de presentar-se abans de les set. Li agradava fer una migdiada llar-guíssima i després es dutxava per trucar a la seva porta fresca com una rosa. Però la Marta no podia dormir després de dinar i l’angoixava quedar-se al sofà badant i amb els ulls en blanc, com feia la seva família.

En acabar totes les viandes va veure al menja-dor la consola de darrera generació del seu germà. Va cercar entre les nombroses caràtules un joc dels antics i es va posar a jugar.

Intentava conduir aquell estúpid personatge entre els límits que marcaven la pista, però quan

13

no queia per un barranc ensopegava sense remei contra algun dels obstacles. Minuts més tard va tancar la consola i es va quedar arrepapada aga-fant el coixí. Una puça del seu gos Estrella li va saltar al nas i va fer un bot per posar-se dreta men-tre amb la mà s’anava clavant galtades. No supor-tava les puces, que li omplien de picades els braços i les cames; de vegades, fins i tot, se li ficaven per dins de la roba.

S’estimava aquell gos. Encara que molt sovint, mentre la seva mare li untava una crema analgèsi-ca sobre les ferides, l’hauria llençat per la finestra o a la mar des d’algun espigó dels molls.

—El problema és que vivim en un primer pis —li deia la mare, que semblava posseir algun repel·lent natural a la pell; les puces no l’atacaven mai—: i potser cauria de quatre potes, els gossos tenen un gran sentit de l’equilibri.

Es mirava la vermellor que li havien causat les seves pròpies galtades quan va sonar el timbre de la porta. No es podia creure l’hora que marcava el rellotge. Dos quarts de sis! Potser la Carme havia rebut la visita dels seus cosins i no l’havien deixat dormir. Es va alegrar. Sortirien al carrer i veuria gent.

De seguida va rebutjar la bondat d’aquesta perspectiva. Veurien la gent de sempre. Les ami-gues de l’institut, algun professor que rejovenia

14

notablement a l’estiu, els nois parlant del darrer fitxatge del Barça...

Va sonar el timbre per segona vegada. La Marta va tenir la temptació de no fer-ne cas i continuar al sofà, com si el món ja no tingués a veure amb ella. El record de la puça va trencar aquests pensa-ments.

De matí, només despertar-se, la Marta s’havia acostat al mirall. Els rínxols que li havien fet a la perruqueria per assistir a la boda de la seva tieta havien desaparegut i tornava a sentir-se ella matei-xa, amb els cabells embullats i rebels pels quals era molt difícil passar una pinta. Aquesta sensació de felicitat a penes li havia durat uns minuts.

El timbre va sonar encara una tercera vegada mentre treia la cadena. Va obrir la porta de cop amb la paraula impacient a la gola. Però la perso-na que esperava al replà va fer que se la guardés entre tímida i sorpresa.

—Hola! —va dir un noi jove assegut en una cadira de rodes—: Que hi ha en Marcel? O la Pema?

—Doncs, no! —va respondre la Marta sense entendre del tot que no fos la seva amiga Carme—: Que els coneixes?

El jove va aixecar la mà dreta de la roda i se la va dur a la boca. Un regalim de sang li corria pel braç.

15

—Estàs sagnant! Que t’has fet mal? —va pre-guntar la Marta, sentint-se una mica estúpida.

—Sí, crec que hi havia un vidre al portal. He hagut de seure a les escales i ajudar-me de les mans per poder agafar l’ascensor. Però no és res.

—Potser si em diguessis qui ets i què vols et deixaria passar. Fa pinta de necessitar una mica d’aigua oxigenada i una tireta.

—No em reconeixes? Quan eres molt petita seies a la meva cadira i et portava per casa del meu oncle! Però d’això fa molt de temps.

Aquesta darrera frase va fer que el noi perdés la lluentor inicial dels ulls. A la Marta li va saber greu i el va deixar traspassar la porta. Després, sense tancar-la, va anar al calaix de la cuina on la mare desava els medicaments. De seguida va tornar amb l’aigua oxigenada i un paquet de cotó.

—Em fa l’efecte que no tenim tiretes, Pau. T’hauré de posar un apòsit de cotó.

—Aleshores em reconeixes! Saps que som cosins llunyans! —la lluentor va tornar als seus ulls i la Marta es va dir que era una sensació agra-dable; eren blaus, però tenien molts matisos, com el mar a l’estiu quan vas fixant-te a poc a poc en la seva superfície.

No, no el reconeixia, però la mare li recordava sovint l’existència d’aquell cosí i del seu compor-tament exemplar. Si havia viatjat o no en aquella

16

cadira de rodes quan era petita, no ho sabia, ni li semblava adequat esbrinar-ho més enllà de les seves paraules.

—Els pares estan de creuer per les illes gregues —va dir mentre li curava amb un cotó amarat la ferida de la mà—: Potser t’ha quedat alguna cosa a dins; no para de sagnar.

—No et preocupis —va respondre el noi men-tre li treia l’aigua oxigenada de les mans i vessava una bona quantitat en un gran tros de cotó—: Potser vindré un altre dia. Ells són la meva única família i jo...

En Pau dubtava, com si volgués explicar-li algu-na cosa, però no gosés fer-ho. Potser pensava que només era una criatura.

La Marta faria setze anys al final de l’estiu, però tothom n’hi feia menys, fins i tot una amiga li havia dit a la seva mare si no tindria un problema de creixement.

—No tornaran fins a meitat de la pròxima set-mana —va dir la Marta, que començava a empi-par-se—: I després potser anirem al poble, a Palafrugell, com ja saps...

—Sí, és clar! La casa de l’avi Bernat. Fa temps hi anaven sovint de visita, ja sabràs que sóc nét del seu germà Daniel.

El noi va mirar si la ferida havia deixat molta sang al cotó, però semblava remetre. Després va

17

mirar la Marta amb una certa malenconia, abans de dir...

—Necessitava parlar amb ells, però tant és. T’agraeixo molt el cotó. Adéu!

En Pau li va posar l’ampolla d’aigua oxigenada a les mans i va fer girar la cadira. La Marta volia dir-li que no tenia dret a venir a casa seva, expli-car-li que l’havia passejada sobre aquelles dues rodes quan era petita i ara anar-se’n sense més. El noi no li va donar ocasió. Va entendre de sobte que li preocupava alguna cosa, fins i tot va mirar a banda i banda del replà en sortir, com si tingués por que l’hagués seguit algú.

—Segur que no necessites res? Vols que t’ajudi a baixar els esglaons del portal?

—Seria gaire molèstia? —va preguntar el noi, mostrant per primera vegada un signe de debili-tat.

—És clar que no!La Marta, complaguda per allargar una mica

més aquella visita inesperada, va entrar a la seva habitació i es va canviar les sabatilles per unes vambes vermelles. De cop i volta sentia curiositat per aquell noi d’ulls lluents. Va agafar les claus de casa i van cridar l’ascensor, però ella va haver de bai-xar per les escales perquè no hi cabien tots dos amb la cadira de rodes.

Un cop al portal, en Pau es va asseure a l’esglaó

18

més alt mentre la noia baixava la cadira. Després el va ajudar a seure-hi de nou. Feia olor d’alguna colònia desconeguda.

La Marta esperava que li expliqués alguna cosa del que l’havia portat fins allí, però en Pau només li va donar una targeta estranya. Era més gran de l’habitual i al fons de les lletres es veia una mena de plànol...

Societat Geogràfica de Sant GervasiPasseig de Sant Gervasi, 51Barcelona

—Els diràs que he vingut?—És clar que sí. Però segur que no vols que

t’acompanyi a casa?—No cal, tranquil·la! —va semblar enravenar-

se—: Potser no és una bona idea.Al cap de poc, se n’anava carrer avall fent rodar

la cadira amb les mans, sense preocupar-se per la ferida. La Marta va sentir el vibrador del mòbil quan el seu cosí ja girava la cantonada.

—Sí?—Marta? Sóc la Carme! No et creuràs què m’ha

passat. M’he quedat adormida al sofà i han vingut els meus cosins, però no han pogut despertar-me. La mare diu que potser tinc alguna malaltia i no em deixa sortir al carrer.

—...

19

—...però si els dic que vinc a casa teva segur que cedeixen... Què et sembla?

—Millor que no, Carme. Avui no estic d’hu-mor i no sóc una bona companyia.

—Caram, Marta! Vols dir que a tu també t’afecta tant el període!

—Carme, calla, si us plau! Ja et trucaré més tard.

La Marta va tancar el mòbil i va pujar de nou a casa seva. No parava de mirar aquella targeta. Va encendre l’ordinador i va fer una recerca a inter-net. El google no va donar cap resultat per Societat Geogràfica de Sant Gervasi.

—És inútil —va dir en veu alta mentre engega-va de nou la tele—: Deu ser un bon bromista, aquest Pau. Potser és la manera que té de comba-tre la seva desgràcia.

L’episodi de Sexo en Nueva York ja havia acabat, però en començava un de la primera temporada. La Marta el devia haver vist set vegades en com-panyia de la seva mare.

21

2. Un indret oblidat

A la nit en Francesc ja havia tornat a casa. Res d’estrany. El matrimoni Freixa tornava del

seu creuer i havia de donar la sensació que tot era al seu lloc.

En previsió de l’arribada del seu germà, la Marta es va situar en parador desconegut. Ella i la Carme van sopar una pizza al carrer de Mandri. Després se’ls va fer molt tard xerrant de l’estranya visita.

Fins que la conversa es va convertir en una de les seves disputes de baixa intensitat...

—Però aquest noi... ni tan sols se’l pot conside-rar família teva —va dir la Carme, insistint en les seves dèries habituals—: A més a més, seria una gran experiència, Marta. Sempre pots mirar-lo als ulls i passar de la resta, si és que són tan bonics.

—He dit jo alguna cosa al respecte? Per a tu, qualsevol que porti pantalons ja es pot considerar un objectiu.

22

—Ja sé què et passa. Tens dubtes. Dubtes si fun-cionarà com cal, i jo també, la veritat.

—Carme! De vegades resultes terriblement avorrida, però avui ja ratlles l’inimaginable.

—Doncs tu resultes terriblement cursi, Marta! Què és això d’amagar els sentiments? Si t’agrada, t’agrada, i ja n’hi ha prou!

—L’únic que he volgut explicar-te és que la seva visita em va portar records de quan era petita, que em va caure bé i semblava preocupat o, fins i tot, espantat per alguna cosa. Però ja no diré res més.

—Si és així, val més que marxem. He dormit molt, però m’està agafant una son...

La Carme era ben bé una marmota amb forma humana. La Marta ja ho sabia i, darrerament, aprofitava per escurçar algunes converses que s’embolicaven sense sentit i anaven amunt i avall tornant sempre al mateix tema.

Només arribar a casa seva, la Marta va detectar de seguida la presència del seu germà. Al rebedor hi havia una bossa de viatge oberta i amb la roba escampada pel terra, el taulell de cuina era ple d’una substància apegalosa i la petita pila d’alu-mini vessava de plats bruts. Era com si un ramat de cabres hagués pres per assalt aquell espai.

Podia haver col·locat fàcilment la vaixella al rentaplats buit, però va optar per anar-se’n a dor-mir. La mare tampoc no trobaria normal que la

23

cuina estigués immaculada. A més que encara recordava l’últim cop que s’havia quedat sola amb el seu germà.

La Marta havia passat hores endreçant-ho tot, però la seva mare havia anat directament a abra-çar en Francesc, l’home de la casa, felicitant-lo pel seu sentit de la responsabilitat. Enrabiada, aquell dia va anar al bany i hi va vessar mig pot de xampú al lavabo, tot deixant l’envàs tombat per-què la resta del contingut acabés al terra.

Es va dir que aquesta vegada no faria falta. No endreçaria absolutament res. Després de rentar-se les dents es va retirar a la seva cambra. Abans va veure en Francesc estirat al llit dels pares, tot nu. La intensa olor de mandarina que surava en l’aire li va fer pensar que algú l’havia acompanyat durant part de la nit. El seu germà gran no feia olor de mandarina sinó més aviat d’ametlles amargues.

Abans de ficar-se entre els llençols va recordar la targeta que en Pau li havia donat per als seus pares. A més de cercar la Societat Geogràfica a internet, havia intentat esbrinar a quina part del món corresponia el fragment de mapa que figura-va darrere el nom i l’adreça. No ho havia aconse-guit.

De sobte es va dir que volia veure-la de nou. Va recórrer el passadís mentre sentia els roncs pro-

24

funds d’en Francesc. En arribar al rebedor va mirar la superfície de la còmoda on l’havia deixa-da. No hi era. Tan sols un escampall de claus, xiclets, restes de fils i un munt de monedes petites que totes reunides no arribaven a sumar un euro.

Sabia de memòria el nom i l’adreça, però el problema era que ja havia pensat la situació mol-tes vegades. Li volia donar la targeta al papa tot just arribés a casa, i dir-li...

—Mira qui ens ha vingut a veure!Atabalada per aquella desaparició, va mirar als

calaixos i, tot seguit, pel terra. Finalment la va tro-bar a sota del moble, mig tapada per un floc de pèl de la seva gossa.

La va netejar i se la va emportar a l’habitació. Després de fer una darrera ullada al mapa que la intrigava, la va desar al calaix de la tauleta de nit.

Es va adormir i va somiar que recorria a peu aquell territori desconegut. Veia els noms de les ciutats, el curs dels rius, però se sentia inquieta i perduda.

L’arribada dels pares, també pel que fa a en Pau, va resultar decebedora. La manca de costum havia fet que es passessin bona part del creuer vomitant i les activitats a bord del vaixell, orientades a la ter-cera edat, els havien semblat insuportables.

25

Quan la Marta els va mostrar la targeta de la Societat Geogràfica a penes hi van parar atenció...

—Ah, sí, el teu cosí invàlid —va dir el pare sense retirar la vista del diari que es feia portar cada matí a casa, malgrat que la Marta li deia que a internet era possible consultar-lo gratis.

—Ha patit molt, aquest noi, molt! —va assegu-rar la mare mentre s’esforçava a col·locar la vaixe-lla al rentaplats.

En Marcel i la Pema intentaven tornar a la quo-tidianitat sense explicar gaire cosa, potser per no haver de confessar que no s’ho havien passat tan bé com semblava obligatori pels diners i el temps invertits. En Francesc dormia plàcidament al seu llit i l’habitació dels pares, la sorpresa de la Marta havia estat majúscula, semblava tan neta i endre-çada com si fos l’anunci d’una botiga de mobles. Això sí, persistia l’olor de mandarina.

Com que cap dels seus progenitors semblava disposat a engegar una conversa sobre en Pau, la Marta va rescatar la targeta de la taula de la cuina. Va dir que havia quedat amb la Carme i que tor-naria a l’hora de dinar. Un cop al carrer, va agafar els Ferrocarrils fins a Sant Gervasi, la parada més propera al número 51 segons el google maps.

Coneixia bé aquella part de la ciutat. En Francesc s’havia trencat una cama de mala mane-ra jugant a bàsquet i li havien fet falta cinc opera-

26

cions perquè tornés a caminar com abans. La clí-nica de la Bonanova destacava en el tractament d’aquest tipus de traumatismes. El pare, és clar, havia aprofitat per treure a col·lació el seu passat de jove anarquista i cada cop que hi anaven els explicava que aquell era un barri per a rics. La Marta, però, s’havia adonat que mirava amb enve-ja els cotxes de luxe que transitaven per la seva avinguda central.

Sempre volia més, el pare, encara que la seva professió d’advocat i el treball al bufet li donessin per a un Audi A4 i una casa a la Vall d’Aran. La Pema, molt més modesta, encara anava en un Ford Escort atrotinat i es queixava cada dia de la seva feina a l’Ajuntament.

La Marta ara es trobava sortint dels Ferrocarrils, a la part més alta del carrer de Balmes. Amb la targeta de la Societat Geogràfica a les mans, mira-va l’avinguda del Tibidabo. Sempre li havia agra-dat el tramvia blau i el seu pare l’hi havia portada sovint; però d’això feia molt de temps, abans de pensar que la seva educació ja era cosa dels avatars del destí.

Fins aquell precís instant no s’havia adonat que la seva intenció no era passejar sola per la part alta, sinó fer-li una visita a en Pau.

Aquest pensament la va deixar molt aturada. Era 30 de juliol i els cotxes semblaven que havien

27

adquirit, de sobte, la tensió que precedeix les vacances. Després de caminar uns quants passos va creuar l’avinguda de Sant Gervasi aventurant-se entre el trànsit. Els imparells eren a la banda de muntanya i va caure de sobte davant del número 43. S’havia passat de llesta.

Va desfer el camí comptant cada portal, 45, 47, 49... En arribar al 51 es va quedar ben perplexa! El número es corresponia amb l’edifici de la Rotonda!

Potser havia estat una broma del seu cosí? Es va retirar tot el que li va permetre la vorera i va mirar cap a dalt. L’estranya torre modernista de la Rotonda continuava furgant el cel amb la seva agulla. De sobte va recordar unes paraules del seu pare. Semblava que l’havia comprat una cons-tructora i hi volien fer un edifici d’oficines. Si havia explicat alguna cosa més d’aquella notícia al diari no ho recordava. De fet, ja era estrany que ho recordés perquè no parava gaire atenció a les lec-tures sobtades que en Marcel improvisava a l’hora d’esmorzar.

S’havien fet prop de les dotze i la calor del final de juliol s’imposava amb força. La Marta va mirar al lluny i va veure el final del carrer lleugerament boirós, amb aquesta calima que es forma quan l’estiu arriba al seu zenit.

El cartell de l’Hospital de Sant Gervasi, que havia ocupat l’edifici durant els darrers anys,

28

encara era a la façana. Decebuda i empipada per haver-se cregut aquell noi, es va apropar a una porta de vidre que havia estat giratòria; pensava que el millor era marxar cap a l’avinguda del Tibidabo, potser agafar el tramvia blau i reprodu-ir aquells viatges d’infantesa. Ja girava cua quan va veure la placa minúscula al costat d’un timbre que temps enrere devia haver estat de color vermell.

Encuriosida, va rentar la placa amb el polze. La sorpresa la va fer recular. Malgrat la brutícia, aquelles lletres de traç anglès, com la Times New Roman del Word, ho deixaven molt clar...

Societat Geogràfica de Sant Gervasi

La Marta va tornar a mirar la targeta i es va dir que la broma anava massa lluny. Era impossible que hi hagués cap persona viva a l’interior de l’edifici. Les parets queien a trossos i a sota dels balcons hi havien posat una xarxa per protegir els transeünts. El local annex on devia haver estat el restaurant estava tapiat amb panells d’un blanc brutícia, a l’escala de pedra un colom mort contri-buïa a la sensació de deixadesa total. Però ja no podia marxar sense prémer aquell timbre.

Després de fer molta força sobre el botonet, no va sentir a dins cap soroll que l’advertís del seu correcte funcionament. A través dels vidres només

29

es podia distingir la recepció de l’hospital i dos ascensors de portes verdes. Una relíquia!

Malgrat tots els indicis, encara dubtava si el seu cosí li havia donat l’adreça correcta. El sol havia travessat l’equador i la Marta es va adonar que estava tota suada. De cop va desitjar tornar a casa, o trobar-se en algun local de Gràcia escoltant la xerrameca, al capdavall inofensiva, de la Carme.

Només va prémer el timbre una vegada. En el fons tenia l’esperança que no respongués ningú. Van passar uns minuts i ja s’havia girat d’esquena per marxar quan la porta es va moure de manera ostensible. Però només havia servit per deixar una petita escletxa.

—Qui és? La veu va sortir a través de l’escletxa, però

també es va escolar una penetrant olor de vell, de casa tancada, una sensació semblant a la que tenia de petita quan anaven a visitar la seva àvia Dolors. Per un instant va desitjar no haver desenvolupat aquella facilitat per distingir olors de tota mena.

—Hola! —va respondre la Marta recuperant-se de l’ensurt—: Busco en Pau, en Pau Subirós.

—Sí sóc jo, pots passar, però vés a la cantonada amb el carrer Lleó XIII. Aquesta porta està trava-da i és impossible entrar-hi.

D’entrada no havia reconegut la seva veu, però es va dir que no era fàcil a través dels vidres. La

30

noia va caminar en la direcció que li havia indicat i es va trobar una altra porta que s’obria en aquell instant amb un grinyol ensordidor. En Pau havia decidit obrir-li el pas a aquell edifici d’un altre temps i el que hi va veure la va fer estremir.

Als baixos havien afegit un pis fals que es bom-bava perillosament sobre els seus caps. Els escas-sos mobles estaven desfets i arrambats als racons; els cables i canonades penjaven pertot. Va recor-dar les imatges de guerra que de vegades passaven per la tele, quan les bombes destruïen alguna casa i les càmeres s’afanyaven a mostrar-ho als especta-dors.

—Marta! Has vingut!Va abaixar la mirada i s’hi va trobar la cadira de

rodes d’en Pau amb la seva figura esperant que es decidís a traspassar del tot el llindar. La seva veu sonava sorpresa i la noia es va dir que tant de bo fos una sorpresa positiva. Però de seguida va entendre que el seu cosí no tenia intenció de dei-xar-la passar, si més no d’entrada.

—Bo, era el que volies, no?—Pensava que vindria el teu pare. No ha tornat

ja del seu viatge?—Doncs sí, però em fa l’efecte que estava molt

cansat i no ha parat gaire atenció a la teva visita.—Però li vaig deixar la meva targeta!—En quin món vius, Pau? Creus que la gent va

31

tornant les visites com si la vida fos una pel·lícula antiga? Em sembla que t’hauràs de conformar amb mi.

La Marta va pensar si li estava mentint. En veri-tat, ella no li havia explicat al seu pare que en Pau volia veure’l, però com podia haver-ho imaginat si només li havia deixat la targeta?

Mentre pensava aquestes coses, caminava dar-rere d’en Pau, esquivant les múltiples andròmines i els cables que penjaven pertot. Els ulls se li havi-en acostumat una mica a l’escassa llum de l’inte-rior, la magnitud del desastre era esfereïdora. A poc a poc va distingir un passadís profund que devia rebre la claror d’alguna finestra oberta. Com si els dubtes del seu cosí s’haguessin anat esvaint, es va fer enrere i va deixar passar la Marta.

—Vius aquí? —va preguntar la Marta davant l’estranya disposició de l’edifici.

—És llarg d’explicar —va respondre en Pau.—Tant me fa! És estiu, recordes? Tinc tot el

temps del món.El noi la va mirar amb curiositat. Potser no li

havien dit allò en molt de temps. Va fer girar la cadira de rodes i es va desplaçar fins a una sala propera.

Aquella part no estava tan malament i la Marta va pensar que es devia fer servir com a sala d’es-pera de la clínica. Es va asseure en la primera d’un

32

seguit de cadires de fusta mentre en Pau es posava al davant.

Semblava no tenir-les totes. Feia girar constant-ment la cadira de rodes per observar la porta d’entrada a la sala. La Marta s’estava posant tan nerviosa que va optar per aixecar-se i retenir amb les dues mans el gir de la cadira. De seguida se’n va penedir per l’atreviment, però ja no tenia remei.

—Explica’m, Pau! —li va etzibar i, en la penom-bra d’aquell edifici, va sonar ben bé com una ordre.

33

3. Una vida entre llibres

La Societat Geogràfica de Sant Gervasi havia estat fundada el 1889. De bon principi amb

unes intencions modestes. Els impulsors van ser tres amics, Víctor Clapell, Heribert Sala i Matías Enhart, aquest darrer d’origen alemany, amb la passió comuna dels viatges i la casualitat d’haver coincidit a les taules del cafè Universal. Al comen-çament, va ser una idea d’allò més casolana. Es van establir a la casa d’en Matías Enhart, que vivia sol, i van fer servir el menjador com a biblioteca i sala de reunions.

»A finals del segle xix va ser l’època daurada de les societats geogràfiques. La primera s’havia fun-dat el 1821 a París amb la idea de difondre els coneixements en aquesta matèria i de promoure la seva acceptació com a disciplina acadèmica. Però aviat es van estendre per tot el món, sobretot després que alguns dels països més imperialistes —Anglaterra, Alemanya— s’adonessin que la

34

seva superioritat econòmica i militar passava per conèixer amb el màxim detall possible els territo-ris que administraven.

»El 1889 ja hi havia seixanta-dues societats d’aquesta naturalesa a tot el món, però potser cap de tan casolana i individualista. No sols perquè els tres amics no havien demanat cap tipus d’ajuda a l’Ajuntament de Barcelona ni tenien el suport del Govern.

»La veritat és que els seus impulsors s’estima-ven la geografia com una ciència que pogués esti-mular el progrés. Per això van deixar de banda el vessant més oficial i es van aventurar pel corrent anarquista representat per Élisée Reclus i Piotr Kropotkin.

»Aquests dos geògrafs d’arrels anarquistes es van interessar sobretot per la influència de les per-sones en els canvis sobre la superfície terrestre, però Kropotkin va anar més enllà i va dir que no era possible estudiar geografia sense un compro-mís social amb els pobles que l’habitaven.

»Els tres amics, doncs, van començar aquesta aventura en solitari, però aviat se’ls van unir altres geògrafs afeccionats. Entre ells alguns comerciants de la ciutat.

»Per això quan es va construir la Rotonda, cap al 1918, van aconseguir que els deixessin dos pisos de la torre per establir-s’hi. La idea de crear una

35

biblioteca que fos l’enveja de les societats que s’anaven constituint va disposar aleshores de l’es-pai adient.

»Durant el canvi de segle —del xix al xx— no era tan difícil com ara fer-se amb llibres i manus-crits antics i, sobretot amb l’ajuda d’en Matías Enhart, que viatjava per tot el món, van poder reunir un fons de mapes, llibres i documents que tots els estudiosos del tema volien consultar.

»La Societat Geogràfica de Sant Gervasi va ser molt important, però ho entendràs millor en cara si et dic que la Societat Catalana de Geografia no va veure la llum fins el 1935, dins l’ambient de revifalla cultural que va promoure la República...

En Pau li va explicar aquesta història amb molta calma.

Tenia una veu càlida i les paraules sortien de la seva boca ben articulades.

La Marta se sentia atabalada per l’abundància de dates i de fets que no coneixia, però li havia resultat interessant.

La seva conclusió després de les paraules d’en Pau era que la Societat Geogràfica de Sant Gervasi havia estat l’obra d’una colla de bojos.

A penes tenia cap idea sobre l’anarquisme i la República no passava de ser un dels temes de l’as-signatura d’història al qual no havien pogut arri-

36

bar. A final de curs anaven per la Revolució Francesa.

Malgrat tot, mentre en Pau li anava explicant la història d’aquell edifici, no sense tornar a mirar contínuament cap a la porta, se li havien acudit algunes preguntes, d’aquelles que sempre la feien quedar bé a classe.

—Però m’estàs parlant de fa cent anys, o més... La Societat encara existeix?

En Pau se la va quedar mirant. Semblava confós i els ulls blaus que tant agradaven a la Marta des-cansaven sobre unes ulleres profundes. Va pensar que dormir a la nit no devia ser una de les seves prioritats.

—No sé si puc respondre aquesta pregunta —va dir finalment—: Ara mateix, amb la mort sobtada del meu oncle, la Societat només sóc jo.

Mentre deia aquestes paraules el seu cos es va posar tan tens que la Marta va pensar si s’aixecaria de la cadira de rodes. Els seus ulls la van fitar, interrogatius, però no va dir res. Tot seguit es va llançar a tota la velocitat que la seva condició li permetia contra la porta que comunicava aquella estança amb el passadís.

La Marta va haver de posar-se a fons per seguir-lo. El seu cosí no l’havia convidat a fer-ho, però ella li havia sortit al darrere sense pensar-hi dues vegades.

37

Mentre caminava pel passadís no es podia estar de fer una ullada a les sales que hi havia a banda i banda.

En algunes encara hi havia lliteres i vitrines amb materials que no distingia, però es va dir que devia ser instrumental quirúrgic.

Una intensa sensació de neguit la va assaltar en veure que havia perdut el rastre del seu cosí, però aquest es va presentar de seguida, espantant-la encara més, precedit pel soroll de la cadira sobre el terra de fusta.

—Ho has sentit? Has sentit el soroll de passos? Com si algú s’hagués posat a córrer per l’edifi-ci?...

—El soroll? No... Em sap greu, però t’escolta-va i...

—Hem de fer una recerca per la casa, però pot ser perillós i no voldria...

—Pau! Espera un segon! De què m’estàs par-lant? No n’entenc res!

En Pau semblava que s’havia tranquil·litzat per uns instants. Va fer una ullada al fons d’aquell passadís.

La Marta va recordar de sobte l’ambient de les pel·lícules japoneses de terror que tant agradaven a la seva amiga Carme. Després va sospirar osten-siblement.

—Sí, tens raó —va dir en Pau de sobte—. No

38

tinc dret a ficar-te en els meus problemes. Crec que el millor és que te’n vagis. T’acompanyo.

—No vull que m’acompanyis enlloc, Pau. Sóc aquí perquè tu vas venir a casa meva amb cara de necessitar alguna cosa. Ara veig que saltes de la cadira, i disculpa’m si no és gaire apropiat dir-ho, al mínim soroll. No vull anar-me’n, vull saber què està passant!

El noi es va quedar molt estranyat davant la reacció de la Marta. Ella pensava que ara tenia més motius per posar-la al carrer sense més explicaci-ons.

Potser per això, li va fer una altra de les pregun-tes que li bullien al cap.

—Com és que no us han fet fora, igual que als metges? Tinc entès que pensen reformar aquest edifici!

—La veritat és que no ho sé —va respondre en Pau sense perdre la seva actitud temorosa—: Sembla que hi ha un contracte signat des de fa molt de temps i tenim dret a estar-nos aquí, però el meu oncle era qui portava les negociacions amb la constructora. Ara ja no pot fer-ho.

—Jo... —va dubtar la Marta en veure’l empi-pat—: Em sap greu. Només vull ajudar-te, Pau. No sóc el teu enemic.

—Ja ho sé. Per això volia parlar amb el teu pare; ell és advocat i em podria dir què puc fer amb els

39

missatges de la constructora —els ulls blaus del noi es van humitejar de sobte.

—T’han enviat missatges? Després de la mort del teu oncle?

—Arriben cada dia! Ja no sé on posar-los. Vine.Van creuar el pati interior fins a trobar unes

escales que no es corresponien amb l’aspecte asèptic i impersonal de la zona que la Marta havia vist fins aleshores.

La barana era de ferro i estava coronada per una bola de pedra blancaa cada replà.

La noia va intuir que aquella part de l’edifici no tenia res a veure amb l’hospital, ni fins i tot amb els hotels que havien ocupat abans la Rotonda. Si no s’enganyava era a punt d’entrar en un altre segle, en les estances que ocupava la Societat Geogràfica de Sant Gervasi.

En arribar al segon pis de la torre, res del que hi va veure la va decebre.

El darrer professor d’història que havia tingut havia aconseguit que la Marta desconfiés de les informacions que es podien trobar a internet. Els havia fet visitar unes quantes biblioteques de la ciutat per buscar imatges de la Setmana Tràgica. Havia estat el treball més comentat a l’institut.

Però cap dels llocs que havia vist s’assemblava al que tenia al davant. Els prestatges de fusta ocu-paven totes les parets d’aquella estança rodona i

40

estaven perfectament tancats. Les portes tenien vidres, però en algunes s’havien trencat i més tard havien estat reparades de manera maldestra, amb una cinta d’embalatge marró. Al bell mig de la sala hi havia quatre taules ben curioses, separades per un envà que impedia veure la persona que tenies a l’altra banda; els envans eren plens de revistes que pel seu color groguenc semblaven tan antigues com la mateixa Societat.

Però el que més cridava l’atenció d’aquell indret era l’enorme bola del món que penjava del sostre. La Marta havia sentit dir que en algunes esglésies dels jesuïtes es podien trobar vaixells penjats per recordar la seva vocació evangelitzadora.

La bola del món li havia donat una impressió semblant.

Sens dubte els impulsors de la Societat Geogràfica de Sant Gervasi volien deixar molt clara la seva passió per l’estudi d’aquesta matèria.

—Si us plau, per què no em dius què et preocu-pa tant? Entenc que la constructora vulgui fer fora la Societat, però no que estiguis tan espantat.

—Espantat? Sí, potser és això! Però no sé si sabré explicar-t’ho. Potser pensaràs que m’he tor-nat boig.

—Si hagués de pensar això, ja ho hauria fet, t’ho asseguro.

En Pau va mirar de nou cap als llibres, però

41

aquesta vegada semblava haver perdut l’ansietat que el dominava. Aquella història faria dubtar la Marta sobre la seva sensatesa, però potser ja era inevitable.

43

4. Els fantasmes de la Rotonda

Des que va morir el meu oncle, la Societat és plena de fantasmes! —va explicar en Pau

sense que cap senyal indiqués que feia broma.—Fantasmes... —va repetir la Marta sense

emoció, mirant-lo fixament als ulls.—Sí, fantasmes! No, no m’he tornat boig, ni

crec haver perdut la capacitat de veure-hi clar. Des de fa un parell de mesos se senten passos a la nit, portes que es tanquen precipitadament, sorolls que només poden ser provocats...

—I per què han de ser fantasmes, Pau? Podrien ser... —la Marta va pensar-hi durant uns segons—: Podrien ser indigents, això és, o gent que no té on dormir i entra a la nit per procurar-se un lloc a recer.

—No creguis que no hi he pensat, en aquestes possibilitats, però les he descartades totes, més encara de les que tu dius. Sobretot arran del que està passant des de fa un parell de setmanes.

44

—Què passa des de fa un parell de setmanes? —la pregunta li va sortir d’esma, encara intentava discernir si el seu cosí era un boig perillós.

—Al principi vaig pensar això. Algú devia esquitllar-se de nit i es passejava per la zona de l’antiga clínica. Un dia em vaig trobar els estris dels metges fora de les seves vitrines, col·locats al passadís seguint formes capritxoses, com si algú no pogués conciliar el son i tingués ganes de jugar.

—És molt possible... —va dir la Marta mentre es mantenia a l’expectativa.

—Però no pot ser. Vaig revisar totes les fines-tres, tots els llocs per on podria entrar una perso-na a l’interior de l’edifici... No n’hi ha cap! Les finestres, en el cas que algú pogués enfilar-s’hi, estan tancades. Els accessos a l’escala d’incendis només es poden obrir des de dins i no hi ha cap porta ni entrada que es pugui fer servir, només la que tu coneixes, que dóna al Passeig de Sant Gervasi, la resta són impracticables.

—I per les teulades?—L’estructura de l’edifici fa que això sigui molt

complicat. A més que tot està clausurat. Durant un temps vaig pujar cada nit a comprovar-ho.

—I per això penses que poden ser fantasmes? No ho entenc, Pau! M’has semblat un noi intel-ligent, potser la mort del teu oncle t’ha afectat massa...

45

—També he pensat en això, però com t’he dit abans d’un temps ençà tot s’ha tornat més evi-dent.

—Explica’t!—Els sorolls ja no sols es manifesten a la nit.

Sovint se senten passos i, fins i tot, corregudes, com ara quan parlava amb tu.

—Jo no he sentit res, Pau, i en veure el teu neguit t’asseguro que he posat tots els meus sen-tits en alerta. Hi deu haver alguna explicació.

—No ho sé, però jo no la trobo —va concloure en Pau mentre la Marta passejava de nou la mira-da per la biblioteca de la Societat.

—Què em dius d’aquest lloc? No havia vist mai una biblioteca així!

En Pau va semblar que oblidava per uns ins-tants la seva descabdellada teoria d’ultratomba. La va acompanyar fins al centre de la sala i va enretirar la cadira d’una de les taules de lectura.

—Hi pots seure, si vols. Malgrat que són de fusta, la seva comoditat va ser lloada per molts estudiosos.

—Sí, és possible... —va respondre la Marta des-prés de seure-hi, però pensava que qualsevol dels sofàs de casa seva eren molt més còmodes tot i que tant ella com el seu germà els havien castigat de valent.

—La Societat tenia admiradors a tot el món a

46

principis del segle xx. Venien de París i de Roma, però també estudiosos àrabs i americans. Després de la guerra les coses van anar empitjorant; això és el que deia el meu oncle. Jo no ho vaig viure.

—És clar, si no el fantasma series tu —la broma de la Marta no va fer gens de gràcia a en Pau, pot-ser es va pensar que no se’l prenia seriosament—: Però no t’amoïnis, segur que hi ha alguna explica-ció racional al que passa aquí dins...

«Si és que passa alguna cosa...», va pensar la noia, però es va cuidar molt de dir-ho. En Pau mantenia la seva ganyota, semblava indiferent a les opinions de la Marta sobre el tema. Voldria haver fullejat algun dels llibres que veia als pres-tatges, però entenia que no era el millor moment.

De sobte es va quedar parada, com si la seva figura hagués passat a ser el motiu d’una fotogra-fia. En Pau, que intentava treure un cartipàs molt gran de sota d’uns llibres, també va deixar de remenar-hi.

—Ho has sentit, ara? —va dir en Pau—: Són ells!

—Sí, però què vols dir? Qui són ells?—Els fantasmes!—Pau! Pensava que em faries una mica més de

cas! Hi ha d’haver una explica...El soroll es va tornar a sentir. Era un grinyolar

molt agut, com una aixeta que xiula en obrir-se o

47

una porta que s’obre per primera vegada després de molt de temps. De fet, cap dels dos no sabia què pensar quan la Marta va dir...

—Som-hi! Vull dir, ja hi vaig jo a veure què passa.

—N’estàs segura?—Oi tant! No em fan gens de por les cases anti-

gues. M’he passat mitja vida a les golfes de la torre de la meva àvia.

—Vinc amb tu...—No, Pau, disculpa, però jo aniré més de pres-

sa. El soroll sembla que ve de la primera planta.—Sí, sens dubte és a la clínica —va dir el noi

mentre l’agudesa s’anava accentuant.La Marta va sortir de la sala i es va llançar esca-

les avall. Pensava que seria un camí més ràpid que agafar l’ascensor de fusta, tan lent i atrotinat; per moments tenia la impressió que no s’havia mogut de lloc. Volia ser efectiva, però les arestes dels esgraons de fusta estaven molt gastades i les seves sandàlies no eren el millor calçat per emprendre-hi una cursa. Malgrat tot, en un tres i no res es va trobar de nou al passadís de la clínica. El xerricar semblava venir de totes bandes i de cap. S’anava esmorteint i, de cop i volta, tornava a sentir-se més fort que mai.

Quan caminava per la meitat del passadís, la noia va ensopegar amb un carret que l’escassa

48

llum li havia impedit veure. El soroll va parar de sobte. Més tranquil·la, va treure el nas per algunes de les sales, però no hi havia res d’estrany. En arri-bar a la darrera porta es va adonar que costava molt obrir-la. Va fer servir totes les seves forces i ho va aconseguir, però de seguida va saber que aquella no havia estat una bona idea.

Quan es va acostumar a la penombra que hi regnava, va veure el gat penjat al mig de l’estança. Li havien tret els budells i semblava una pell de bou posada a assecar. A la paret algú havia escrit dues paraules...

Final feliç

La Marta va recular a poc a poc en direcció a la porta. La seva intel·ligència li deia que era una broma de molt mal gust, que aquell gat penjat per les potes davanteres era gairebé un clàssic de les pel·lícules de terror. Però al mateix temps no podia deixar de pensar que, si la seva pretensió era causar neguit, l’èxit de l’inútil sacrifici estava asse-gurat.

Va recular d’esquena a la porta, però a meitat de camí va quedar aturada, alguna cosa li impedia continuar. La Marta va emetre un crit que les parets de la clínica li van tornar com si estiguessin en una vall amb eco. De seguida es va adonar que

49

els sons més que una rèplica del seu crit eren com una riallada insolent i sarcàstica.

Finalment es va girar. No podia fer una altra cosa si volia saber què hi havia entre ella i la porta de l’habitació. En Pau era a la seva cadira, bar-rant-li el pas, amb els ulls molt oberts i totalment incapaç d’articular paraula.

51

5. Una mica de tranquil·litat, però no gaire

No sé, Pau, aquests papers que m’has portat expliquen els objectius i la història de la

Societat Geogràfica de Sant Gervasi, però no diuen res del seu dret a ocupar part de la Rotonda...

Qui parlava era en Marcel, el pare de la Marta. Finalment havia acceptat atendre el cas i fer-se càrrec de la situació legal d’en Pau. Però les difi-cultats eren manifestes. El noi, tot i saber molt sobre les fites més importants del grup d’estudio-sos, tenia més aviat poca idea de qüestions tècni-ques. Potser el seu oncle no ho veia necessari o, senzillament, creia que no havia arribat el moment. Era un home jove pels temps actuals, a penes sei-xanta-cinc anys.

La Marta estava satisfeta de la seva intervenció. Quan va aconseguir que reaccionés, li va demanar amb totes les seves forces que l’acompanyés a casa, que s’hi quedés uns dies per poder veure-ho tot amb més claredat. En Pau va acceptar, però

52

només quan es va posar sobre la taula la promesa inviolable de la Marta...

«Si el meu pare no t’ajuda, perdrà una filla», li havia dit, melodramàtica i una mica desesperada per les difícils i sempre lentes reaccions del noi.

—A veure, Pau. Assegures que el teu oncle con-servava aquests papers, i no seria estrany si tenia tan clars els drets de la Societat. Deuen ser en algun lloc.

En Pau mirava l’advocat amb aquells ulls que tant fascinaven la Marta, però els darrers esdeve-niments semblava que havien operat un gran canvi en aquests. La seva lluminositat natural havia donat pas a uns tons menys lluents i unes ulleres fosques els emmarcaven. La noia es va dir que aquella tristesa aparent feia més creïble que poguessin existir.

En Marcel, però, estava disposat a anar més per feina...

—Em sap greu dir-ho. Ja sé que des de la mort del teu oncle no t’hi trobes a gust, però hauries de tornar-hi i buscar els documents. D’una altra manera no podré ajudar-te.

La Marta va observar amb molta atenció com reaccionava el seu cosí. Havien informat el seu pare que les parets li queien a sobre, però no havi-en dit res de les estranyes aparicions i sorolls que tant el pertorbaven. L’advocat era un home decidit

53

i fort, però amb poca imaginació per entendre assumptes sobrenaturals.

Malgrat tot, la Marta pensava que amb el temps seria necessari dir-li. Estava convençuda que els autors d’aquelles trapelleries tan desagradables tenien a veure amb la immobiliària i els seus desigs de fer fora en Pau dels locals de la Societat. Si les coses es posaven pitjor, se’ls podria acusar de mobbing i, a més a més, denunciar-los per mal-tractament d’animals.

—Però, Marta —va manifestar en Pau la seva preocupació en sortir del despatx que l’advocat tenia a casa—, si estic fora de la Rotonda podria passar qualsevol cosa, que tapiïn l’entrada, per exemple, i que em sigui impossible tornar-hi.

—A més d’interessar-te per la geografia, no hauràs llegit massa novel·les de lladres i serenos? —va replicar la Marta tot i quedar-se pensant les paraules del noi; potser tenia raó i en aquests moments ja havien canviat aquell pany tan antic.

—En tot cas —en Pau va ignorar per complet el comentari irònic—, hauré de tornar-hi per bus-car aquests papers. L’oncle havia parlat alguna vegada d’una caixa forta, però jo no l’he vista mai ni sé on és.

—Jo vinc amb tu —va dir la Marta.—N’estàs segura? Pot resultar perillós!—Pau, si els perills que hem d’enfrontar són

54

aquestes burdes representacions de cinema japo-nès, no penso esverar-me gaire.

—I si van més enllà?—No creus que en fas un gra massa? El que

volen és que fotis el camp i que els deixis d’una vegada per totes la Rotonda per a ells sols.

En Pau va mirar fixament la seva cosina. Semblava que lliurar-se de la seva companyia començava a ser una missió impossible, però, d’altra banda, agraïa la decisió i la valentia de les seves respostes. Ell no era una persona tova, havia lluitat molt per acceptar que era diferent dels altres, que la seva incapacitat física no li permetria mai jugar un partit de futbol o caminar entre els arbres d’un bosc verd i profund.

Però amb el pas del temps ho havia assumit. S’havia concentrat en la seva feina a la Societat Geogràfica i cada cop sortia menys al carrer. Ajudava el seu oncle en tasques de catalogació encara incompletes i aprenia a viure cabussant-se en un món de mapes i tractats antics. A poc a poc li havien entusiasmat de tal manera que no tenir-los a l’abast li provocava una angúnia creixent.

—On vas amb això? —va preguntar en Pau en veure-la amb una lot gegant, d’aquestes que els conductors treuen de cop del maleter enmig d’una emergència.

—Ens vindrà bé, Pau. Les bombetes de l’edifici

55

no estan precisament en el millor de la vida i ens semblarà tot menys tètric.

La Marta no va poder apreciar-ho, però el noi va somriure davant l’interès que es prenia aquella cosina llunyana pels seus problemes. Van desar la lot en la bossa de roba que havia portat en Pau, tot seguit la va penjar de la cadira de rodes i el va conduir cap a la porta del pis.

A ella no li va agradar gens ni mica que en Pau agafés la bossa, però començava a entendre que aquell noi i la Societat Geogràfica formaven part d’un mateix univers. Intuïa que qualsevol intent de separar-los tindria conseqüències no gaire agradables. A més que, tot i no haver-ne parlat, hi devia tenir alguna cambra on dormir. Per què volia ajudar-lo si cada cop li resultava més evident que el seu cosí no tenia remei?

Mentre desgranava aquests pensaments, la Marta baixava de tres en tres les escales per aju-dar-lo a sortir de l’ascensor. Només va aconseguir uns segons d’avantatge, però suficients per veure com la seva amiga Carme entrava al portal. El seu aspecte era tan radiant que difícilment li podia fer ombra ningú, sobretot la Marta, que portava molts dies sense permetre’s d’entretenir-se al mirall.

Va pensar que no tenia lògica. L’any passat havia sortit amb un noi de l’institut i es passava

56

més temps comprovant l’estat dels seus cabells o de la seva pell que en la seva companyia. Amb en Pau no sentia aquesta necessitat. Es despertava al matí i només tenia ganes d’anar al seu encontre al més aviat possible.

Malgrat tot, la Marta es va dir que només feia uns quants dies que el coneixia. Sovint li venia al cap la pregunta de la Carme, dubtava si no tenia raó i li resultava atractiu perquè el veia indefens en aquella cadira de rodes. Però la seva fascinació era molt distinta. El que l’atreia d’en Pau era tot el que l’envoltava... La Societat Geogràfica, els estranys fets que passaven a la Rotonda, aquelles històries sense cap ni peus, l’olor dels mapes i manuscrits. Tot això i aquells ulls, que podien transmetre a la vegada esperança i tristesa.

—Què fas aquí, Carme? —va preguntar amb cara de pomes agres, ben fastiguejada perquè la seva amiga pogués assistir a l’espectacle difícil que suposava veure baixar en Pau el tres esgraons del portal.

—Doncs, noia, saber de tu! Fa dos dies que no m’agafes el mòbil i la teva mare em diu que estàs molt ocupada ajudant el teu cosí. Potser t’has oblidat que som amigues...

—No me n’he oblidat, però en Pau té proble-mes i no he pogut trucar-te —la seva amiga no en tindria prou amb aquella explicació i ella ho sabia.

57

No van dir res més.De l’ascensor se sentien uns cops que guanya-

ven en insistència, però totes dues s’entestaven a ignorar-los. Finalment, la Marta no va poder evi-tar respondre a la mirada encuriosida de la seva amiga.

—He d’ajudar en Pau.—És clar, és clar! Deixa’m que et doni un cop

de mà.—Sí... —era l’últim que volia dir, aquell sí

insubstancial, però no trobava més sortida.En obrir la porta de l’ascensor van veure que les

rodes de la cadira s’havien travat amb la porta. En Pau va dedicar un somriure forçat a la Carme, però els seus ulls delataven que la noia l’havia impressionat. No era per menys. Portava una fal-dilla negra i una samarreta d’un grup de rumba catalana, Els quatre arreplegats; el seu aspecte era tan natural, tan fresc, que la Marta la va maleir en silenci.

Va costar Déu i ajuda destravar les rodes, però finalment entre totes dues van aconseguir que la cadira baixes els esgraons sense que en Pau s’ha-gués d’aixecar. La Marta va pensar que l’ajuda havia estat efectiva, però no volia que anés més enllà.

—Ara ens has de disculpar, Carme. Hem d’aten-dre uns assumptes que no poden esperar.

58

—Si voleu vinc amb vosaltres... —va respondre la noia—: No tinc res millor a fer.

—Em temo que no és possible. Després et tru-caré i fem un volt —va mentir la Marta, que no se li havia passat pel cap mai quan podia prescindir de la seva amiga.

Tots tres es van quedar a la vorera sense saber quin havia de ser el proper pas. La Marta tenia por que en Pau la convidés a venir, però el noi només esperava que resolguessin entre elles aquell petit embolic. Al capdavall, la Carme va cedir i els va deixar anar, però no sense abans demanar a la seva amiga que no s’oblidés d’acomplir la seva prome-sa de trucar-li.

59

6. Històries a la Rotonda

A pesar dels dubtes de la Marta, quan ella i en Pau van arribar a la Rotonda no van tenir cap

problema per obrir la porta. Ningú no havia can-viat el pany ni clausurat aquell edifici. Volia dir això que tot era fruit de la seva imaginació? La noia no les tenia totes. Havia vist amb els seus propis ulls el gat i era una bona prova per acceptar que la por d’en Pau no mancava de fonaments.

Però a la potent llum de la llanterna il·luminant les sales de l’antiga clínica semblava molt poc sen-sat creure en cap mena de conspiració.

—Hauríem de buscar els documents —va dir la Marta en veure que el noi s’entretenia obser-vant amb la lot la pell del gat.

—No hi ha pressa, si jo no sé on és la caixa forta, ningú no serà capaç de trobar-la —va res-pondre el noi—: No creus que faríem bé de des-penjar aquest pobre animal?

Un cop de repugnància va sacsejar l’esquena de

60

la noia. Només li faltava això i, a més a més, en Pau no manifestava cap mena d’urgència per con-tinuar endavant. Per un moment li van venir a la memòria els ajornaments continus de la Carme quan tractaven de fer alguna cosa, més enllà de pelar fins al moll de l’os les amigues i conegudes. Emparellar el cosí i la seva amiga li va saber greu, però ja estava fet.

—Com vols que el despengem? Tu no hi arribes i a mi em fa molta por!

—Està bé, està bé, però podries ajudar-me. Si talles els fils i el deixes caure, jo el puc arreplegar.

—De debò? —va preguntar la Marta, incapaç de creure el que sentia.

—Marta, només és un gatet, no mereix aquest final...

La noia va anar a l’habitació del costat. Potser havia estat la consulta d’un metge, perquè era plena d’estris dels que sortien a House o a Hospital central. Va agafar unes tisores de l’interior de la vitrina i, sense pensar-s’ho gaire, va tallar els fils. Malgrat tot, va tenir la sensació que li tallava les cames. El gat va fer un cop sec i flonjo contra el terra abans que en Pau s’inclinés per arreplegar-lo.

—Podries portar també unes benes. Li farem una mortalla perquè conservi la seva dignitat mentre decidim què en farem.

—Que què en farem? Llençar-lo directament a

61

les escombraries, amb mortalla o sense! Déu meu, Pau! No creus que ja hem perdut massa el temps?

En Pau no va respondre. Es va acostar a una taula propera i va embolicar el gat mentre expli-cava alguna cosa sobre les mòmies dels antics egipcis. La Marta es va negar a veure-ho i va sortir de nou al passadís. Però per molt que va buscar li va ser impossible descobrir cap indici de què pro-vocava aquells sorolls ni els fregaments que tant esveraven el seu amic.

No volia reconèixer-ho, però en el fons consi-derava admirables les atencions que li estava dis-pensant al pobre animal.

En Pau feia girar la seva cadira de rodes al bell mig de la biblioteca, una sala rodona no gaire gran al segon pis de la torre. Considerava cada racó, cada panell de fusta, els escassos quadres que treien espai als llibres. En alguna banda hi devia haver amagada la caixa forta. El seu oncle n’havia fet esment en més d’una ocasió.

Però el problema era que no sabia per on començar. Tal vegada per això anava parlant, explicant coses que la Marta escoltava amb sor-presa creixent...

—Saps, la Societat Geogràfica s’ha mantingut sempre fidel al seu ideari anarquista. Durant el

62

franquisme va ser d’allò més difícil convèncer les autoritats que les activitats dutes a terme en aquest racó de la ciutat no feien mal a ningú. I no s’equi-vocaven! La Societat va ser escenari d’algunes reu-nions que, sota el paraigua de la geografia, conspi-raven contra Franco...

—Vols dir que ni tan sols en tenien la sospita?—Potser sí, però el prestigi de la Societat va ser

prou per esquivar tots els inconvenients. En ocasi-ons arribaven estudiosos de països que havien demanat expressament permís per visitar-nos... Bo, estic parlant com el meu oncle i ara sé que el prestigi només ens el professaven vells professors retirats. És evident que jo no ho vaig viure, però ell sempre ho recordava...

—I abans d’això? Com és que van reunir totes aquestes galindaines?

En Pau va fer una ganyota en sentir com ano-menava els valuosos mapes i manuscrits antics, però de seguida va pensar que feia broma i va con-tinuar...

—Bé, ja t’he dit que aleshores no se’ls donava el mateix valor als llibres vells. Van poder comprar-ne molts, tot i que el millor de la col·lecció són algunes còpies d’astrònoms i geògrafs antics, sobretot les que es van fer durant el Renaixement, quan l’Església va rebaixar la pressió sobre els tractats de l’època grega i romana...

63

—Ara sí que no entenc res...—Doncs és molt fàcil. Durant l’edat mitjana

l’Església va imposar la seva visió religiosa, el cen-tre de l’Univers era Déu i, si algú s’atrevia a donar una interpretació diferent, se’l titllava d’heretge i santes pasqües. En el segle xvi es van poder con-sultar de nou els tractats de Ptolemeu, d’Estrabó i d’altres savis de l’antiguitat interessats per la geo-grafia i l’astronomia. Ells ja havien donat idees sobre l’Univers, parlaven de la Terra com un astre més d’un univers presidit pel Sol...

—M’estàs parlant d’astronomia...—Sí, però amb la geografia passava el mateix,

els països que volien conquerir altres terres, com ara Portugal, Anglaterra o la mateixa Espanya, necessitaven mapes precisos dels territoris a con-querir. És quan va sortir de nou a la llum la tradi-ció cartogràfica antiga que els àrabs havien con-servat i, en alguns casos, perfeccionat...

La Marta se sentia incapaç de considerar més teories d’aquella mena i va intentar desviar l’aten-ció d’en Pau cap allò que realment importava. On eren els documents que podien salvar la Societat? No entenia que el seu amic es quedés al centre de la sala fent giragonses. Ella tenia ganes d’anar-hi i remenar-ho tot!

64

En un dissabte tan calorós feia la impressió que les portes de l’infern s’haguessin obert per envair-los amb les seves llengües de foc. La Marta podia sen-tir a través de les sandàlies l’escalfor de l’asfalt i la calima d’altres dies s’havia mudat en una espècie de boira finíssima, com un vel que aïllés la Rotonda de la resta de la ciutat.

En Pau semblava del tot aliè als obstacles físics. Des que el dia anterior havien fracassat en la re-cerca dels documents, havia dit poquíssimes paraules.

Mentre es preguntava si per fi li deixaria aplicar el seu mètode per trobar la caixa forta de la Societat Geogràfica, la Marta va observar com el seu cosí treia un petit cadenat amb la seva clau. Si la pretensió era salvaguardar la casa, més aviat feia riure.

—Era una vella mania del meu oncle! —va dir en Pau davant la mirada irònica de la noia.

—Sí, és clar... —la Marta se sentia tallada; no havia tingut intenció de criticar els seus mèto-des—: Però com trobarem la caixa forta, Pau?

—Deus confiar en mi —va respondre el noi—: La tradició de la Societat diu que les coses han de respondre a una lògica, i sens dubte també és així en aquest cas.

Van travessar la clínica sense incidents de camí fins a la biblioteca. En Pau semblava molt concen-

65

trat, tal vegada disposat a seguir amb la seva recer-ca des del centre de l’habitació.

Quan el vell ascensor, una mena de muntacàr-regues amb cent anys a sobre, els va deixar al replà del segon pis, la confiança que traspuava el rostre d’en Pau va desaparèixer. La Marta no va dir res, només va esperar fins que el noi li comuniqués el perquè de la seva paràlisi, tot just quan es dispo-sava a introduir la clau a la porta de la biblioteca.

Però d’entrada només es va posar el dit índex davant els llavis. Després va dir a la Marta que s’hi acostés...

—No sé què fer —va xiuxiuejar-li a l’oïda—: Em sembla que no estem sols!

—Què vols dir? Com pots saber-ho?—És senzill, i tan vell com el món. Sempre que

tanco la biblioteca enganxo un petit parany a la porta. Si quan arribo al dia següent el paper no hi és, vol dir que algú ha entrat durant la nit.

—N’estàs ben segur? Pot haver caigut i...—Si ha caigut ho ha fet cap a dins, i això enca-

ra és més sospitós.La Marta no sabia què pensar. Si no hagués

estat per l’episodi del gat potser hauria continuat en la seva línia escèptica, però encara tenia molt presents els seus alarits.

—De tota manera, no ens hi podem quedar per sempre. L’objectiu és trobar la caixa forta...

66

—Ja ho sé, ja ho sé... —va respondre en Pau amb cara de pomes agres mentre introduïa la clau al pany.

No va fer falta que la girés. La porta els va donar pas des de dins amb total naturalitat i una silueta es va retallar contra la claror dels grans finestrals, incomprensiblement oberts. La Marta va rebre el cop d’aquella aparició amb una certa esperança: «Per fi sabrem qui ens fa la guitza!», va pensar mentre sentia com en Pau posava el fre a la cadira de rodes, una acció amb la qual acompanyava sempre les sorpreses.

—Ja era hora que vinguéssiu! —va exclamar la Carme, convidant-los a passar.

El més sorprès per la inesperada presència no va ser la Marta. En Pau, després de desfrenar la cadira, la va mirar amb uns quants interrogants als ulls: què hi feia, a la Societat Geogràfica? Com hi havia entrat? L’havia ajudat ella?

La Marta, tot i saber de la perícia que gastava la seva amiga a l’hora de ficar-se on no la demana-ven, també estava sorpresa. El noi es va apressar a tancar immediatament els finestrals, però, mal-grat la importància que devia donar a aquella tasca, es va aturar quan la Carme començava a explicar la seva peripècia.

67

7. Els estranys fets que va viure la Carme

No em mireu així, si us plau! Ja sé que us dec una explicació, que hi he entrat sense per-

mís, però m’ha semblat que no tenia més remei.—Què vols dir, Carme? —va preguntar la

Marta; tot i conèixer la tendència de la seva amiga a embolicar la troca, dubtava que fos capaç d’en-trar d’aquella manera a la Societat sense haver estat convidada.

—Deixeu que m’assegui! La veritat és que he passat molta por, però ara ja heu vingut...

En aquest instant, en Pau va deixar la difícil tasca de tancar els finestrons. Va girar la cadira i es va acostar a una de les taules centrals. Estava expectant, però la Marta no ho estava menys. De què parlava aquella noia?

—Ja veig que ho hauré d’explicar des del començament —va dir la Carme en sentir a sobre l’atenció de tots dos—: Ha estat arran de la nostra conversa d’aquest matí... Quan m’has dit que avui

68

també tornaríeu a la Rotonda perquè en Pau necessitava buscar uns documents. No sé, he pen-sat que potser us podria ajudar i he vingut amb el metro. Tenia l’esperança que vindríeu abans, però no heu aparegut fins ara...

—Saps allò que diuen a les pel·lis, Carme? Doncs podries anar una mica al gra... —va dir la Marta, convençuda que es podia passar en els pre-liminars els seus deu minuts, però en Pau li va fer un senyal perquè la deixés al seu aire.

—Sí, és clar, però no és fàcil... Com que no us veia, he fet un tomb pels voltants de l’edifici. Aleshores he vist aquella figura que s’enfilava per un dels balcons...

—Què dius ara? —en Pau no es va contenir, però de seguida li va fer un gest de disculpa.

—Ha estat per un dels balcons del darrere! Jo, com que m’havies explicat que algú estava fent la guitza a en Pau... —La Marta no sabia encara si penedir-se per haver-li fet cinc cèntims de la situ-ació—: doncs he decidit seguir-lo...

—T’has enfilat pel balcó! —És clar, ja saps que sóc la primera de la classe

en gimnàstica! M’hi he enfilat darrere d’ell i he entrat a l’edifici —En Pau obria els ulls com plats mentre la Carme parlava—: M’ha semblat molt estranya l’actitud d’aquest personatge. Portava una caçadora amb la cremallera fins a dalt i unes

69

ulleres negres, ben poc adequat per a l’estiu que estem passant, no us sembla?

Però en aquell instant, en Pau i la Marta només volien que continués la seva història. No estaven per respondre cap mena de pregunta. La Carme ho va entendre de seguida...

—La veritat és que quan he arribat al balcó no sabia què fer. L’home ha entrat sense problemes, però després ha tancat per dins. He dubtat uns segons fins que m’ha vingut al cap com es tanca-ven els balcons a casa de la meva àvia. Per sort portava la Moleskine, li he tret la goma i he intro-duït la coberta entre l’espai dels porticons. L’he mogut un parell de vegades cap a dalt i el forrellat s’ha obert sense problemes...

—Molt intel·ligent! —va dir en Pau, mentre la Marta es mossegava el llavi superior.

—Sí, potser, però després ja no sabia què fer! En tancar de nou el balcó m’he quedat ben bé a les fosques. Estava molt espantada i no coneixia la casa. He deixat una escletxa perquè entrés un raig de llum i m’he aventurat fins el passadís. D’allí estant, he sentit uns sorolls llunyans. M’han servit de guia fins a arribar a aquí, però no he pogut entrar-hi. L’intrús, bé suposo que ho era, ho estava remenant tot. La porta tenia una escletxa oberta i he pogut observar-lo una bona estona. Juraria que buscava alguna cosa, però

70

anava amb molt de compte a deixar les coses com estaven...

—On ha buscat? —va preguntar en Pau.—Doncs una mica pertot. Treia un grapat de

llibres i, en alguns casos, burxava el seu contingut. Després els tornava a deixar als prestatges i conti-nuava...

—Què ha passat, doncs? Com és que no ens l’hem trobat? —va dir la Marta.

—Uff! Això ha estat el més estrany! Crec que jo he tingut la culpa que abandonés la seva recerca. En algun moment, durant el meu afany per esbri-nar què estava fent, he ensopegat contra la porta i ell ha reaccionat de seguida al cop sec que m’he donat. Ha deixat el llibre que tenia a les mans i s’ha llançat a veure si m’enxampava...

—Hauràs passat molta por? —va apuntar en Pau.

—No m’ha donat temps —va respondre la Carme, encara commocionada pels esdeveni-ments—: He fugit escales amunt i he anat canvi-ant d’estança fins que m’he adonat que ell no pujaria. Només m’he atrevit a baixar quan he vist per la finestra que havia sortit de nou pel balcó. Després ha agafat el tramvia blau i ha desaparegut de la meva vista. Aleshores m’he tancat a la bibli-oteca, pensant que vindríeu.

—Has estat molt valenta, Carme! Però ets cons-

71

cient que et podia haver passat alguna cosa? No sabem a qui ens enfrontem ni què està buscant, no és així, Pau?

—Així és, Marta... —va dir el noi, pensatiu—: Sabem quin és el llibre que ha deixat de les mans quan ha sentit el teu cop contra la porta?

—Sí, és clar! És aquest —va dir la Carme men-tre el posava als genolls d’en Pau; era una mena de tractat antic molt pesant.

—Et diu alguna cosa, Pau?—No, Marta. M’agradaria que fos així, però

només és una recopilació de teories astronòmi-ques del segle xviii. N’hi ha desenes de semblants en aquesta sala...

Tots tres es van quedar en silenci. La Marta pensava que en Pau li retrauria haver entrat a la Societat Geogràfica sense permís, però sens dubte mesurava la conveniència de la seva acció. Ara sabien que, si més no, un dels fantasmes era real i que, ben al contrari del que pensava en Pau, no era difícil entrar a la Rotonda.

La Carme esperava asseguda amb les mans cre-uades i cara de circumstàncies mentre la Marta voltava per la biblioteca amb l’esperança de tro-bar-hi alguna cosa fora de lloc. En Pau, però, encara tenia aquell tractat a les mans. L’obria, el regirava i el tornava a tancar. El seu rostre reflectia perplexitat.

72

—Em podeu deixar sol? —va dir de sobte—: Si us plau, necessito estar sol!

—D’això res, Pau —va respondre la Marta amb un to que volia mostrar indignació—: Les coses no són perquè t’estiguis aquí esperant a veure qui és el pròxim que se li acut fer-nos una visita...

Els ulls d’en Pau es van clavar aleshores en els de la Marta. «Sens dubte ho necessites», va inten-tar transmetre-li la noia, «però no puc fer-ho, Pau, no puc deixar-te ara». Va semblar que el seu cosí ho entenia i es va quedar en silenci, els braços li penjaven als dos costats de la cadira de rodes i la Marta va sentir un dolor intens que no podia apaivagar...

—Però no ens hi capfiquem, nois! —era la veu de la Carme, possibilista, plena d’energia; la seva amiga la coneixia bé—: El fet és que som aquí per trobar una caixa forta, oi? Jo us puc ajudar i serem tres a buscar-la...

—En Pau està convençut que ha d’estar amaga-da d’una manera lògica —va dir la Marta per seguir-li la veta.

—Potser sí, però heu pensat amb la lògica de fa un segle o amb la nostra?

—No sé què vols dir —va preguntar en Pau, interessant-s’hi i desfermant l’alegria de la Marta.

—Doncs és molt senzill —va continuar la Carme—: Sovint ens entestem a pensar com per-

73

sones del segle xxi i per resoldre els enigmes del passat s’ha de pensar com ho feien els nostres avantpassats...

—Un moment, Carme —va intervenir la Marta—, això em sona!

—És clar que et sona, ho va dir el nostre pro-fessor de filosofia, de fet es passava les classes repetint-ho...

En Pau va començar de nou a fer girar la cadira i a fixar-se en tots els racons de l’estança. La Carme estava sorpresa per l’interès que havien despertat les seves paraules, de fet ho havia dit perquè no se li acudia res i volia trencar la malen-conia que els havia envaït.

—I què seria per a tu pensar amb la lògica de fa un segle? —va dir en Pau mentre la Marta pensa-va que les teories de la Carme començarien a fer figa després d’aquella pregunta.

—Doncs, no ho sé, la veritat. La Marta diu que tu ets l’especialista, però abans sempre amagaven les caixes fortes al darrere dels quadres.

—Això està descartat —va respondre en Pau—: N’hi ha pocs i he mirat tres vegades al darrere de cadascun, fins i tot dels petits, on sembla impos-sible que s’hi amagui res.

—I a la llar de foc? L’altre dia vaig veure una pel·li antiga que...

—Una pel·li antiga! —va interrompre la Marta,

74

sorpresa per aquella faceta cinèfila de la seva amiga—: Des de quan mires pel·lis antigues?

—Bé, ja saps que m’agrada el cinema de terror i me la va recomanar el meu pare, però la veritat és que no me’n recordo, del títol...

—Tant me fa això ara —va dir amb interès manifest en Pau—: Has dit a la llar de foc?

—Sí, tenia un doble fons i a dins hi havia ama-gat el que buscava l’assassí.

Les dues noies van seguir la mirada d’en Pau. S’havia clavat en un espai de la biblioteca que la Marta ni tan sols havia considerat. Potser en un altre temps hi havia una llar de foc, però ara era ple de llibres, com molts altres llocs de l’estança.

—Ajudeu-me —va dir en Pau mentre tots tres es movien en direcció a aquell racó.

En poc menys d’un minut la Marta i la Carme van deixar lliure de llibres l’antiga llar de foc de la biblioteca.

En Pau es va llançar a terra des de la cadira de rodes. Es devia fer mal, però la tensió del moment de ben segur que n’havia esmorteït el cop.

Va colpejar el panell de fusta pels seus extrems i va mirar les noies. Sonava com si fos buit i la Carme s’hi va agenollar per ajudar-lo mentre la Marta maleïa la seva lentitud a l’hora de prendre decisions.

—Per aquí puc ficar els dits —va exclamar la

75

Carme amb un crit que va sobtar els seus com-panys d’aventura—: Crec que el podré treure...

La Carme va moure aquell panell amb l’ajuda, ara sí, de la Marta. En Pau es mantenia a l’expec-tativa. El resultat no es va fer esperar; al darrere hi havia una superfície de ferro i unes rodetes amb números: la caixa forta per la qual tant sospirava en Pau!

—És igual que a la pel·li! —va dir la Carme, sorpresa.

—Però, sabem la combinació? —la Marta s’ha-via girat cap al seu cosí.

—No, no en tinc ni idea... —va respondre el noi, abatut.

—Maleïda andròmina! —va cridar empipada la Carme mentre sortia del forat i li donava un cop amb el puny tancat a aquella capsa infranque-jable.

Ni la Marta ni en Pau se’n van adonar de segui-da, però la Carme es va quedar mirant la caixa forta. Amb el seu cop s’havia mogut, n’estava segura. Es va ajupir de nou i va estirar d’una de les rodetes. Es va obrir sense més. Els altres no s’ho podien creure.

—Carme! —va exclamar en Pau—: Ets fantàs-tica, noia!

Disposada a no perdre el fil del descobriment, la Marta es va ajupir per anar traient els papers

76

que hi havia a l’interior. En Pau els acumulava als genolls i, quan els havia fet una ullada, els llançava al terra.

—No és això, no, no és això! —gairebé cridava mentre exigia més papers—: Un moment! Espereu, aquest lligall... Sí, és el paper del qual parlava sem-pre el meu oncle... El document que li van firmar els propietaris de l’hotel quan es va construir la Rotonda!

Ben suades per l’esforç, les dues noies es van aixecar del terra i van mirar amb curiositat el fruit de la seva recerca. La Marta no es podia treure del cap un pensament: sense l’ajuda de la Carme no ho haurien aconseguit, però ella va ser la primera a abraçar en Pau, que li va tornar l’abraçada amb timidesa.

Quan es va deslliurar, en Pau va estendre la seva mà fins a la Carme i li va donar les gràcies.

—I a tu també, Marta... Sense vosaltres no sé si ho hauria descobert.

Totes dues es van mirar satisfetes. En Pau volia marxar immediatament, portar els papers al pare de la Marta, però elles es van negar a anar-se’n fins que haguessin endreçat una mica el terra de la biblioteca.

—I si torna aquest personatge sinistre? No sabem què buscava... —va dir la Carme.

—Tens raó, deixem-ho tot com estava.

77

Després d’endreçar l’estança van baixar fins al primer pis. En Pau es va acostar als balcons un per un i va revisar els forrellats.

—No sé com podríem assegurar-los —va dir, desconsolat.

—Ja pensarem la manera —va respondre la Marta—: Ara és més important portar els papers a un lloc segur.

Tots tres amics van anar en ascensor fins a la planta baixa i van travessar el passadís de la clíni-ca. La Carme li havia donat la mà a la seva amiga i no la deixava anar; l’anell que duia va deixar una marca profunda al dit índex de la Marta.

79

8. Una idea de la Carme

La Marta va entrar a casa seva ben empipada. Per una banda estava feliç de trobar-se en ter-

ritori conegut i, segons semblava, lliure de tot aquell embolic que tant s’havia immiscit en la seva vida. Però, per una altra, l’ansietat d’en Pau era manifesta i la posava nerviosa amb les seves demandes. Volia anar al despatx d’en Marcel sense perdre ni un minut perquè havia deixat dit que no vindria a dinar. Mentrestant, portava tot el temps els papers a les mans, com si algú pogués robar-li el privilegi de la seva possessió.

Incapaç d’apaivagar els impulsos del noi, la Marta va telefonar al seu pare al despatx, però no va obtenir cap resultat satisfactori. Li van comu-nicar que en Marcel estava en una reunió de feina a Martorell i no tenia previst tornar a la feina fins al dia següent, la qual cosa volia dir que aniria directament a casa, probablement a les tantes de la matinada.

80

Quan li va comunicar, en Pau es va tancar en ell mateix, com si fos una magrana que hagués de covar els seus grans un a un en completa soledat. Al capdavall, la Marta el va deixar a la sala mirant la tele; semblava exercir sobre el noi una influèn-cia propera a la hipnosi. S’hi quedava quiet al davant, els ulls immòbils molt oberts, però ella sabia que, lluny de provocar-li cap mena d’interès, l’ajudava a concentrar-se en els seus pensaments. Coneixia molt bé aquella sensació d’aïllar-se al bell mig del soroll.

Si una cosa tenia clara la Marta, després d’uns dies en companyia d’en Pau, era que compartir els seus moments d’absència resultava impossible. Resignada, es va retirar a la seva habitació per can-viar-se de roba. Amb l’aspecte que li havia quedat després de la recerca a la biblioteca, algú podia pensar que treballava en una carboneria. Les malles blanques que havia escollit perquè, tot i fer-li calor, li marcaven el cul, feien l’efecte d’haver estat sotmeses a un exèrcit de tatuadors borratxos. La brusa de seda que li havia portat la mare de Grècia en un dels seus viatges d’estiu tenia diver-sos traus i el procés de reconstrucció semblava impossible.

Es va posar un vestit d’estiu senzill, de color gris perla, un que sempre generava les protestes del seu pare...

81

—Sembla que portis una combinació... —deia en veure-la d’aquella manera.

—A hores d’ara molt poca gent sap el que és una combinació, papa!

Aquella tasca la va tenir enfeinada durant una estona, però no va ser capaç de fer-li oblidar els esdeveniments que havien tingut lloc a la Rotonda. Pensar que algú volia fer mal en Pau, a més de resultar-li increïble, li provocava un neguit difícil de lligar amb l’espera. En el fons ella també estava ansiosa per saber què n’opinava el seu pare, dels papers que havien trobat a la llar de foc.

D’altra banda, no havia vist els documents, no sabia fins a quin punt el seu cosí encertava en donar-los tanta importància. Confiava en la perí-cia d’en Marcel per dur a bon port aquest tipus de litigis, però la sensació que aquella història anava més enllà de problemes d’herència era creixent.

El seu pare havia parlat el dia anterior amb la immobiliària. Volia concertar una cita per resol-dre el tema. En acabar la conversa va dir que en cap moment li havia semblat veure una actitud hostil ni contrària.

—La presència de la Societat Geogràfica a l’edi-fici no els provoca cap conflicte, més aviat diria que se n’alegren, com si fos una manera de presti-giar la seva inversió. I, si no és així, us puc assegu-rar que ho dissimulen d’allò més bé...

82

La noia sabia que en Marcel no s’equivocava gaire. Els seus col·legues el consideraven el millor de la professió i sempre el presentaven com un exemple. Les intuïcions del seu pare no es discuti-en al bufet.

Però la realitat era que algú perseguia el seu cosí, que intentava tornar-lo boig o fer-lo fora de la Rotonda a base d’episodis com el del gat o pro-vocant sorolls estranys. Ben mirat, tot resultava una mica patètic. La Marta, davant el mirall, es deia que les seves cames eren massa primes i no acabava de créixer. Mai no podria competir amb la frescor que traspuava la seva amiga. Però no s’hi capficaria, ara. Les seves reflexions devien anar per un altre costat. En Pau devia amagar informa-ció que expliqués aquells fets tan desagradables, o potser ni tan sols sospitava que tenia les respostes. Tot plegat era un bon enrenou.

Es va dir que ella també havia vist massa sèries de la Fox i, després d’aquella revisió davant el mirall, sempre una mica depriment, va sortir al menjador. En Pau continuava en la mateixa pos-tura mentre a la tele passaven un programa de nous còmics, però el seu rostre no reflectia cap somriure. El timbre del telèfon la va sobresaltar.

—Que ets tu, Marta? —va dir des de l’altra banda la nova protagonista de S’ha escrit un crim.

—Carme! Pensava que anaves a casa teva!

83

—Ja hi sóc, a casa meva, però et trucava perquè he tingut una idea. Bo, més que una idea és una possibilitat per continuar investigant; remota, però...

La Marta es va quedar commocionada. Tenia l’esperança de perdre-la de vista unes hores, pen-sava que, si més no per aquell dia, ja hi havia ficat prou el nas. Però la seva voracitat no tenia límits. A penes una hora després i tornava a la càrrega.

—És clar, però en Pau no es troba gaire bé i, ja saps, en el seu estat... —va mentir la Marta.

—Ho entenc, ho entenc! Admiro la teva pru-dència. De totes maneres, podríem prendre tu i jo la iniciativa. Deixa’m que t’expliqui el que tinc al cap...

—Explica, explica... —va replicar la Marta mentre pensava que per telèfon era més fàcil suportar-la; sempre podies treure’t l’auricular de l’orella.

—De bon principi vaig pensar que aquell home havia agafat el tramvia blau per escapar. Hi he barrinat molt i no és lògic. Podia haver baixat cap a Balmes i de seguida s’hauria perdut entre la gent o els ferrocarrils. El tramvia és més lent que un escarabat, qualsevol el pot seguir fins i tot a peu, no sembla el mitjà més efectiu per fer-se escàpol...

—I si no volia fugir? Potser no té cap mena de mala consciència pel que està fent.

84

—En què estàs pensant, Marta? —va preguntar la Carme, confosa per aquell gir inesperat.

—La veritat és que encara no ho sé, però pro-meto trucar-te només que posi fil a l’agulla —ho havia deixat anar per dir alguna cosa, tot i que potser pagava la pena tenir-ho en consideració.

—D’acord, però encara no m’has deixat expli-car-te la meva teoria —va continuar, insistent—: Si va agafar el tramvia blau va ser perquè d’alguna manera li venia bé el recorregut...

—Si ara dius que el tramvia para prop de casa seva em faré un tip de riure, Carme. Potser aquest bergant havia aparcat una mica lluny i li venia de pas o, senzillament, va ser el primer mitjà que va trobar, la parada és tot just davant la Rotonda —va apuntar la Marta, satisfeta; potser era una de les seves qualitats, la recerca detectivesca, i encara no ho havia descobert; malgrat tot, no sabia d’on havia tret la paraula bergant.

—Tot és possible, Marta, però les coses que apuntes no són gaire lògiques. El tramvia puja l’avinguda del Tibidabo i, si la teva intenció és buscar el cotxe, vas més ràpid a peu. D’altra banda, tu has vist alguna pel·lícula en què l’assassí fugi en una bèstia atrotinada com el tramvia blau?

—Carme! Penso que vas cada cop pitjor... Això no és una pel·li, ni un episodi d’El cotxe fantàstic —va dir per amagar el que estava pensant: i si

85

tenia raó la Carme? I si aquell personatge havia agafat el tramvia perquè li venia bé per anar a casa seva?

La Marta va deixar volar la seva imaginació per uns instants, però la seva amiga semblava avan-çar-se a qualsevol raonament.

—No perdem res fent un viatge i parant aten-ció al recorregut —va dir la Carme—: Ja saps que l’he vist i el podria reconèixer sense gaires proble-mes, potser tenim sort...

—I potser el trobarem en qualsevol cantonada fent-nos l’ullet! Carme, que això és molt seriós!

—No m’ho prenc a broma, jo —va respondre la noia amb un to dolgut—: He pensat de fer aquest viatge, Marta. No costa res anar i tornar, però si no vols venir ja ens veiem més tard i t’ex-plico si descobreixo alguna cosa.

—Que aniràs sola?—Si tu no m’acompanyes...La Marta va sospesar per uns instants la situa-

ció. Veia en Pau pensatiu davant la tele i es va dir que ni tan sols era necessari informar-lo. Semblava cansat de debò i, sobretot, volia mostrar els papers al seu pare. No es mouria de casa fins que en Marcel hagués tornat, encara que fossin les tres de la matinada. A més a més, no es podia permetre que la Carme hi anés sola. Si se li acudia alguna de les seves pensades durant el recorregut del tram-

86

via i esbrinava qualsevol detall important, en Pau tindria un nou motiu d’agraïment.

—Dos en només un dia! Això no és possible!—Com dius, Marta? No t’he sentit res!—Que quedem al Cafè&Te, ni se t’acudeixi aga-

far el tramvia sense esperar-me!

87

9. Un viatge en tramvia

Hi havia franquícies del Cafè&Te pertot arreu, però la Marta havia descobert que la situada

tot just enfront de la Rotonda ocupava un espai que la feia ben especial. Al capdamunt del carrer de Balmes, abans que passés a ser l’avinguda del Tibidabo, es formava una mitja plaça on confluïa poca gent, tret dels amants dels coloms o els que ja havien descobert que a la petita terrassa et podies aïllar de la ciutat dins la pròpia ciutat.

La Marta s’estimava molt aquell tipus de troba-lla, de vegades recorria Barcelona tot buscant espais semblants i després els apuntava en una minúscula llibreta d’anelles. Però havia descobert la terrassa del Cafè&Te gairebé sense voler, el dia en què anava a visitar per primer cop en Pau.

En arribar-hi, la situació era ben bé com l’havia prevista. La Carme encara devia estar davant el mirall i només una noia llegia en una de les taules. Quan s’hi va fixar més, va descobrir que el llibre

88

era El nom de la rosa, d’Umberto Eco. De la terras-sa estant podia veure la cua de turistes que espera-va per agafar el tramvia blau. Es va maleir per haver acceptat acompanyar la Carme en aquell viatge, però li havia posat molt difícil qualsevol altra opció.

L’edifici de la Rotonda li cridava poderosament l’atenció, però al mateix temps l’evitava. Havien passat massa coses des que hi havia entrat per pri-mera vegada i, ara que havia deixat en Pau en estat de xoc esperant en Marcel, no tenia més remei que atendre les dèries eixelebrades de la seva amiga.

Va arribar gairebé mitja hora tard. La Marta l’esperava mentre es prenia un refresc, envoltada de coloms que no acabaven d’entendre per què la seva taula no produïa cap engruna per portar-se al pap. Pensava que ni tan sols a les cites que ella mateixa convocava era capaç de ser formal.

—Vinc tota suada! He pensat que em vindria bé pujar a peu, però ja veus!

—A qui se li acut pujar a peu el carrer Balmes en ple juliol! —va exclamar la Marta mentre es posava dreta; feia estona que s’havia acabat el refresc i estava avorrida, però l’aspecte fatigat de la Carme la reconfortava.

—Espera, vull prendre alguna cosa!—Doncs compra’t una llauna i te la prens al

tramvia, no tinc ganes d’esperar un altre tramvia.

89

La Marta es va meravellar que la seva amiga no li respongués que era una manaire. Espantada, va pensar que devia estar impacient per portar a terme el que ella anomenava la investigació. La Carme es va comprar una llauna de te fred i van travessar en vermell el semàfor del passeig de Sant Gervasi. Potser perquè l’altre tramvia feia poc que havia marxat, hi van trobar un parell de seients lliures.

La Carme es va asseure en el de la finestra al mateix temps que treia el seu mòbil i engegava la funció de càmera de fotos. La Marta no va repri-mir un somriure irònic, però la seva amiga ja estava del tot capficada en la recerca que s’havia imposat.

—El pare diu que quan jo era petita pujàvem sovint al Tibidabo per veure la ciutat des del Mariblau, però jo no tinc cap mena de memòria d’aquests fets, si és que van passar alguna vegada.

—Jo no hi he pujat mai, que recordi —la Carme, distreta a fotografiar les cases que queda-ven a l’esquerra del recorregut, ho va dir sense gaire èmfasi; a penes li parava atenció.

—No sé què hi trobes d’interès —va advertir la Marta, que ja coneixia les primeres cases de l’avinguda dels seus passeigs a la recerca de llocs solitaris.

—Potser res, però vull tenir fotografies de tot el

90

trajecte que fa el tramvia. Així podré revisar-les a casa; ha d’haver-hi algun detall que ens aporti pis-tes sobre l’home —ho havia explicat amb tanta seguretat que la Marta es va estalviar qualsevol comentari.

L’andròmina d’altres temps pujava com si necessités l’ajuda de tots els engranatges de la ciu-tat per fer-ho. Aviat van deixar enrere la clínica del Dr. Manchón i una guarderia que celebrava els seus quaranta anys. Fins que el tramvia va girar per emprendre la pujada més compromesa, al capdavall de l’avinguda, la Marta no va començar a parar atenció.

Per la banda esquerra hi havia tot de cases extraordinàries, construïdes al llarg del primer terç del segle xx. A la dreta només s’intuïa un jardí espès que pocs devien recórrer en hores noctur-nes. Admirant els pirulís de les torres, jugant a descobrir-hi quin era el més punxerut, a la Marta se li va passar el viatge. Mentrestant, la Carme no havia deixat de fer fotografies i mirava cada racó com si s’esforcés per entendre un terrari ple de formigues.

Quan van arribar a la plaça del Dr. Andreu, que tal com explicaven a la placa corresponent era el promotor de la urbanització del Tibidabo, totes dues es van mirar sorpreses. Potser esperaven que els vora deu euros que els havia costat el bitllet

91

d’anar i tornar donessin més joc. Però el desnivell entre la Rotonda i el final del viatge no era tan gran, a penes un centenar de metres, i el tramvia es va aturar poc abans de la cafeteria Mariblau.

—Veus com no té gaire sentit agafar aquest tramvia si no ets un turista o vols anar a algun lloc molt concret? —va exclamar la Carme amb veu triomfant.

—Potser tens raó —va respondre la Marta mentre pensava les paraules de la seva amiga—: I ara què fem?

Però la Carme s’havia quedat en silenci, potser buscant un sentit a aquell viatge. El grup de turis-tes que anava al tramvia, més convençuts de la seva iniciativa, va creuar la plaça gairebé en ple fins a l’estació del funicular. La Marta volia mirar la vista de la ciutat que el seu pare havia qualificat d’impressionant, però de seguida va advertir que l’única manera era entrar en algun dels bars.

—Això és indignant! —va dir mentre es girava i buscava l’aprovació de la seva amiga.

La Carme s’havia volatilitzat en qüestió de segons. Es va dir que devia estar buscant dades clau per a la investigació i, sense pensar-hi més, va entrar dins el Mariblau. Una de les cambreres l’es-tava observant, però no va dir res. La Marta va pensar que devien estar acostumats que la gent s’hi colés per poder veure el panorama.

92

No la va decebre. La ciutat s’estenia als peus del Tibidabo com una d’aquelles maquetes que hi havia als museus. Es va entretenir en aquest pen-sament durant uns instants, però de seguida va tornar a l’exterior; l’absència de la Carme, tenint en compte el seu historial, no podia presagiar res de bo.

Va fer una ullada pels voltants i la va trobar asseguda als esglaons de la finca el Pinar, que coro-nava majestuosament la plaça. Intuïa que pujar al tramvia blau no li havia produït cap sensació especial i les seves ínfules com a investigadora no estaven donant fruit. Però tampoc no sabia com ajudar-la. La reacció de la Carme es va avançar a la seva proposta d’agafar el tramvia i tornar a casa.

—Sé que tinc raó! —va dir, aixecant-se—: Crec que pujaré una mica més per la carretera. Pots esperar-me aquí o tornar-te’n, tant me fa!

—D’això, res —va replicar la Marta—: Et segueixo, vagis on vagis... Per cert, t’has fixat en l’aspecte del Pinar, la casa és ben majestuosa, d’una altra època, com el teu personatge...

—És clar que m’hi he fixat i no tinc cap dubte que ha de ser molt més senzill —va dir sense aten-dre la ironia que contenien les paraules de la Marta—: Vull dir que no s’ha d’amagar en una claveguera ni res de semblant, però el Pinar és massa evident.

93

La Marta la va seguir durant una estona carre-tera amunt, imitant amb els seus passos les gira-gonses que feia l’asfalt. Una parella d’enamorats pujava en un go-go-car, un tricicle amb motor dels que s’havien posat de moda i que a ella li semblaven espantosos. Portaven la ràdio engega-da a tot volum i sonava una cançó ridícula que devia ser la més escoltada de l’estiu.

Quan va parar atenció novament a la Carme la va veure al lluny, al davant d’una petita torre que quedava a l’esquerra. Tot seguit va engegar el mòbil i va començar a fer fotografies. La Marta es va espantar. Un dels balcons de la torre estava obert i sens dubte devia haver-hi algú. S’hi va acostar a pas ràpid tot dient-se que els propietaris devien estar acostumats.

—Ja n’hi ha prou, Carme! D’aquí fins al vessant contrari del turó ja no s’hi aprecia cap casa i no crec que agafés el tramvia per caminar mitja hora, és d’allò més ridícul!

—T’has fixat en aquesta petita torre? És ben solitària!

—Depèn de com ho considerem —va replicar la Marta—: En realitat només queda a dos-cents metres del Mariblau.

—Aleshores podria tenir un sentit... —la Carme va fer noves fotografies, els balcons, els escuts de la façana, l’interior d’una mena de pati.

94

La torre podia ser petita, però estava envoltada d’un gran espai clos i tot indicava que bona part del que es veia de la muntanya li pertanyia. Encara que també podia ser una mena de casa d’estiu del Pinar. La Marta va pensar que abans els rics feien construccions com aquella, com una mena de pa-velló aliè a la casa principal. Ho havia vist en alguna pel·lícula, però era incapaç de saber en quina. En tot cas, de l’interior els arribava una música pro-pera. No hi havia dubte que l’espai estava habitat.

—Ara marxem! —va dir la Marta mentre la seva amiga feia encara una darrera foto.

—D’acord, però no m’estiris de la màniga, que aquest teixit és molt delicat!

Es va quedar mirant la brusa vermella que por-tava la Carme. No era res espectacular, però feia destacar hàbilment els seus pits, d’una abundàn-cia que la Marta no hauria desitjat. Després de deixar-la anar es va posar a la seva esquena i la va conduir a empentes i rodolons fins a la parada del tramvia.

Durant el trajecte de tornada no van dirigir-se la paraula. La Carme mirava cada fotografia en la petita pantalla del mòbil. La Marta pensava que la seva amiga s’havia tocat definitivament del bolet.

95

10. Uns papers que esdevenen inútils

Em temo que aquest document no passa de ser una declaració de bona voluntat, Pau. El que

van signar els propietaris de l’hotel fa noranta anys té poca utilitat a hores d’ara. No es va regis-trar en cap notaria i, pel que sembla, mai no s’ha fet servir de manera oficial...

En Marcel tenia la mirada fixa en en Pau, però només detectar la presència de la Carme i de la seva filla a la porta del despatx els havia fet un senyal perquè no els interrompessin. Les dues amigues van esperar una resposta del noi, que va trigar a produir-se.

—Però la Societat Geogràfica ha ocupat aquests dos pisos des que es va inaugurar la Rotonda! Tothom ha donat per vàlid l’acord, els hotelers, els administradors de l’Hospital de Sant Gervasi...

—Ho entenc, Pau, i jo estic amb tu, vull que ho sàpigues, però ara mateix no sé si podré ajudar-te. Es pot parlar amb la immobiliària que ha com-

96

prat l’edifici, tot i que dubto que s’avinguin a un acord, sembla que hi volen fer un edifici d’ofici-nes.

En Pau romania en silenci, esperava alguna frase que li donés esperances, però la Marta, tot i estar estranyada perquè el seu pare no li parlava igual que a ella, va entendre que en Marcel no podia anar més enllà sense copsar amb més temps l’opinió de la immobiliària. La Carme encara mirava les fotografies de la càmera quan la reunió improvisada es va desfer.

—Em sap greu, Pau, però només he passat per casa a agafar uns documents. Després, a la nit, podem continuar parlant, si vols. No cal que et digui que et pots quedar amb nosaltres tot el temps que vulguis, si més no fins que la situació es normalitzi.

El pare de la Marta va sortir per cames i les dues noies es van acostar a en Pau.

La Carme va explicar fil per randa el que havien fet al Tibidabo, però tot i la passió que hi posava, no aconseguia que deixés de banda el seu ensopi-ment.

—Crec que no hi ha res a fer, Marta —va dir la Carme després de treure la seva amiga de l’habita-ció—: Me’n vaig a casa; tinc moltes ganes de bai-xar les fotografies.

—Escolta... —va intervenir la Marta, gens dis-

97

posada a deixar-la anar en aquell moment—: Per què no ho fas en el meu ordinador? Te les pots emportar igualment i potser a mi se m’acut algu-na cosa.

La Carme la va mirar amb estranyesa, potser perquè aquella noia tenia el costum de fer-la fora amb el mínim pretext.

Va prémer amb força el mòbil i es va girar cap a l’habitació de la seva amiga, però la Marta li va estirar la brusa i, amb un breu moviment d’ulls, va assenyalar en Pau.

Va fer servir tots els seus dots de seducció per emportar-se el noi amb elles mentre la Marta observava, encuriosida. Li va semblar que en Pau només es va sentir interessat quan la Carme es va inclinar davant d’ell i li va ensenyar algunes fotos al mateix temps que els seus pits en una visió més que generosa. Per sort, totes dues s’havien com-prat el mateix mòbil en una botiga del carrer Pelai i el programa va efectuar l’operació en pocs minuts. En Pau, però, no va demostrar gaire curiositat per les imatges.

—Estan una mica mogudes —va dir la Marta, més que res per veure si una petita discussió els tornava a la vida anterior.

—I què vols? —va respondre de seguida la Carme—: Amb el sotrac d’aquell tramvia, ja és estrany que es vegi alguna cosa.

98

—Aquestes estan millor —va intervenir en Pau de sobte, sorprenent-les.

—Les vam fer després, a la carretera de les Aigües —La Carme es va acostar de nou al noi, tant que devia olorar el penetrant perfum que feia servir sempre.

—Va anar de no res que truquessin a la poli-cia...

—Oi que n’ets, d’exagerada, Marta! Doncs a mi em va semblar una torre estranya...

—Un moment! —va exclamar en Pau amb un interès inesperat.

—Què has vist? Què has vist? —gairebé cridava la Carme.

—Torna dues fotos enrere!La Carme va fer el que li deia en Pau. Mentrestant, la Marta ho mirava tot des de dalt,

l’únic lloc que li deixaven tots dos, abocats a l’or-dinador.

—Aquest escut...—Què li passa a aquest escut? És el que hi havia

en una de les parets.En Pau va empentar la Carme fins que es va

quedar tot sol centrat al davant de la pantalla. Totes dues noies es van mirar amb expectació.

—Crec que em recorda alguna cosa —va dir finalment en Pau—, però és difícil perquè està molt erosionat.

99

—Això ho fa el pas del temps, oi? —va respon-dre la Carme, saberuda—: La pluja, el vent...

—L’excés de zel de la minyona que fa servir productes corrosius...

En sentir aquelles paraules de la Marta, en Pau la va mirar amb un somriure.

Després va continuar augmentant la foto amb el visor d’imatges, però de seguida perdia defini-ció.

—N’estic pràcticament segur —va exclamar de sobte en Pau—: Aquest és l’escut familiar dels Clapell, que era un dels fundadors de la Societat, com ja sabeu.

—Ja saps el que dius? Això vol dir que la Carme no seguia cap pista falsa.

—I què t’esperaves, Marta? Jo sé a qui vaig veure i el seu perfil coincideix amb l’aspecte d’aquest lloc, tan desendreçat...

—El seu perfil! Per l’amor de Déu, Carme, que això no és el facebook! Això és molt més seriós... Estem parlant d’un home que es va despenjar per l’escala d’incendis de la Rotonda i que no sabem què hi havia anat a buscar.

—Potser hi ha una manera de saber quins eren els seus propòsits entrant a la biblioteca de la Societat —va apuntar en Pau amb l’entusiasme que la Marta havia admirat d’ell en alguns moments.

100

Les dues noies se’l van quedar mirant. En Pau devia saber que li tocava moure fitxa, que no les podia deixar així.

Però abans de respondre va comprovar si l’im-pressora estava engegada i va fer una còpia de la foto.

Després va dir...—El meu oncle sempre parlava de la rivalitat

que es va desfermar entre els tres fundadors de la Societat Geogràfica pocs anys després d’haver-se constituït. Jo no conec en profunditat aquests fets, però deu haver-hi més informació entre els papers antics que hi ha a la Societat. A l’oncle l’entusias-mava la idea de fer una història de la institució i emmagatzemava qualsevol paper que li pogués servir.

—Caram, Pau! —va intervenir la Carme, que olorava una nova aventura—: I podem consultar aquests papers?

—És clar que sí, tot i que ara mateix estan molt dispersos perquè el meu oncle hi treballava poc abans de morir. Però conservava un document que potser ens serà molt més útil...

—Quin document? —va preguntar la Marta, que no volia deixar tota la curiositat a mans de la seva amiga.

—Els diaris d’en Víctor Clapell. Pel que sembla portava uns diaris on anava reflectint tota la polè-

101

mica que els va enfrontar. Però no crec que ens siguin de gaire ajuda. Els tres fundadors s’atribuï-en el mèrit de l’èxit que havia assolit la Societat Geogràfica i van acabar barallats.

—Un moment, un moment! Crec que és l’hora de recapitular una mica —va dir la Carme amb una veu que reflectia el seu estat d’ànim—: La Societat aquesta va ser fundada per tres personat-ges que, per pura vanitat, es van barallar perquè cadascú volia el mèrit per a ell solet.

—I tot això està consignat en un diari... —va afegir la Marta.

—Però ara va i trobem un personatge que s’in-trodueix en la Rotonda sense permís i, després d’investigar-lo, descobrim que viu en una casa on figura l’escut d’armes d’un dels fundadors! No és poc!

—És més que poc, Carme! Més aviat te l’estàs inventant —va respondre la Marta—: Tu també hi vas entrar sense permís i no tenim cap certesa que l’home, per cert només el vas veure tu, visqui en aquesta torre del Tibidabo.

—El que diu la Marta és ben cert —va apuntar en Pau, però després va afegir per a la desespera-ció de la seva cosina—: Però no perdríem res si ho investiguéssim, oi que no?

—És clar, Pau! Estem totalment d’acord —va dir la Carme gairebé fent bots.

102

—Però voleu pensar una mica? —La Marta volia cridar-los a l’ordre, però no sabia per què—: Tenim problemes més urgents; sobretot tu, Pau.

—No t’ho negaré, Marta, però potser tot estigui relacionat. Encara no he entès com és que el meu oncle va morir d’una manera tan sobtada. Només tenia seixanta anys i no havia fet cap excés en la seva vida.

—Morts així en conec uns quants! —va dir la Marta, convençuda, pensant en les històries que li explicava en Marcel.

—És possible, però no em puc treure del cap la imatge del meu oncle mort sobre la seva taula de treball. No s’ho mereixia, acabar d’aquesta mane-ra. Me’n vaig a la Societat!

—On dius que vas? —va cridar la Marta—: D’això res! S’està fent de nit i ja saps el que ha dit el meu pare. Pots quedar-te amb nosaltres.

—I jo us ho agraeixo moltíssim, a tu i al Marcel, a la teva mare... Però no sóc res sense tot el que hi ha en aquella biblioteca. Hi he viscut sempre. Quan era un nen i els meus pares van tenir l’acci-dent el meu oncle m’hi va portar i em va dir: aquest serà el teu món. I, Carme, Marta, m’hi he sentit feliç.

—Tots dos teniu raó —va dir la Carme, dei-xant-los d’una peça—: Però no hi anirem ara. La Marta ho ha dit molt bé, s’està fent fosc i no

103

podem permetre que hi tornis sol. Demà de matí serà el millor moment.

La Marta i en Pau es van mirar amb estranyesa. La Carme havia començat a donar ordres i, molt es temien, podia continuar sense descans.

105

11. La vertadera història de la Societat Geogràfica

Déu i ajuda van necessitar les dues amigues per aturar al dia següent les pretensions d’en

Pau. La germana d’en Marcel, que vivia als Estats Units, els havia fet una d’aquelles visites inespera-des que tant agradaven a la família del seu pare. Al capdavall, però, suposaven un gran trasbals que la Pema consentia per estricta obligació.

Ja tenien preparada la sortida quan la família americana es va presentar a la casa.

La conseqüència va ser que en Marcel va dema-nar-li a la Marta que se centrés a ajudar la seva mare i que deixessin qualsevol projecte per un altre dia.

—Potser podries venir a casa, Carme —gairebé li va suplicar la Marta davant d’aquell panora-ma—: El més greu serà organitzar el dinar; s’ha de decidir després de consultar tothom, anar a com-prar, habilitar el menjador...

—Noia, més que la família del teu pare sembla

106

que hagi vingut tota una expedició! —va exclamar la Carme, sobtada.

—Va una mica per aquest costat que dius. Són nou, si comptem els seus quatre fills, l’àvia de la parella del meu oncle i els meus avis, que no s’ho voldran perdre. Tot plegat, serem uns tretze, i grà-cies que el meu germà Francesc va marxar ahir a Irlanda.

—Això és un mal número, tretze!—Ja, però no et demano que vinguis perquè

sigui supersticiosa. Em preocupa en Pau. Porta una hora renegant i dient que ja hi anirà tot sol...

—Bo, li puc acompanyar jo, si no et sembla malament.

—Sí que em sembla malament, Carme! Si fas això ja et pots acomiadar d’una amiga.

—D’acord, d’acord, OK! Noia, jo només vull ajudar. Ara mateix vinc i intento calmar en Pau, però ja saps com és.

—De passada, podries dinar amb nosaltres. Després mirarem d’escapar-nos a la Rotonda.

—Ja deia jo que una mica supersticiosa sí que ho ets.

—Carme!—En deu minuts sóc a casa teva —va dir la

Carme abans de penjar.No li feia una gran il·lusió que la Carme passés

tanta estona amb en Pau, però tampoc no tenia

107

cap alternativa. La Marta havia estat l’encarregada de les compres necessàries, i sospitava que el seu cosí aprofitaria l’avinentesa per anar-se’n.

Al capdavall, aquell ajornament, encara que fos per unes hores, va resultar tranquil·litzador. La Marta no tenia ni idea sobre què havien fet tant de temps tancats a la seva habitació, però en tornar del súper va comprovar que miraven un vídeo del YouTube i reien amb ganes. En veure’ls li va entrar mala consciència per sospitar de la seva amiga. En Pau era una persona amb problemes, i ella matei-xa desconeixia l’autèntic abast. Mentre marxava a la cuina, davant la reclamació de la seva mare, que començava a posar-se dels nervis, es va dir si en algun moment tindria prou presència d’ànim per fer-li les preguntes tan personals que li bullien al cap.

L’anglès perfecte d’en Pau va resultar una gran ajuda amb els nens americans, poc acostumats a parlar en català malgrat que els oncles el feien servir entre ells. La Carme, que com la Marta tenia autèntiques dificultats per seguir la conversa malgrat els anys d’anglès a l’escola i els dos estius a Irlanda, va assistir meravellada a aquell desple-gament de bromes, anècdotes i acudits que s’ana-ven desgranant en una llengua pròpia d’una ham-burgueseria de Texas.

En acabar les postres, però, la Marta va obser-

108

var que l’ànim d’en Pau experimentava una pro-funda davallada. Va mirar la Carme, però la seva amiga lluïa un somriure d’orella a orella després d’haver aconseguit intercanviar tres frases segui-des amb el més petit dels nens. Es va alegrar; en Pau era cosa seva. Però el noi ni sospitava el que ella faria segons més tard.

—No t’amoïnis, Pau —li va dir la Marta—: Fem un cafè i marxem a la Rotonda.

En Pau la va mirar sorprès, no sense abans haver fet una ullada a la seva família. Ningú, però, no semblava haver-se adonat de com la Marta li havia agafat la mà que mantenia sobre les estova-lles.

—El que em preocupa —va apuntar en Pau— és que ja són les cinc tocades i, si seguim així, es farà de nit, tot just el que no volíeu.

—A l’estiu, les tardes són molt llargues, Pau —va respondre la Marta mentre entrellaçava els dits amb els del seu cosí.

El noi no va fer cap gest que pogués desfer el contacte. Va posar cara d’entendre-ho i, tot seguit, li va dedicar un somriure breu que va posar l’estó-mac de la Marta de cap per avall. Només la Carme, en adonar-se’n, va reaccionar.

—Caram! Tenim novetats, avui!El cop que va rebre a les costelles va animar la

noia a continuar xerrant amb els nens americans.

109

La Marta i en Pau ja havien desfet l’enllaç, però aviat el van repetir per sota de la taula. En Marcel, que no s’havia adonat de res, gaudia pel compor-tament tan animós que veia en la seva filla.

—Ja és una dona, la Marta! —va dir en veu alta, esperant la reacció dels comensals—: Tot i que la veiem tan petita!

Aquesta frase va colpejar amb força la Marta. Va deixar anar la mà d’en Pau i va dir a la seva amiga que no esperarien els cafès, que se n’anirien ara mateix.

—Però, Marta, ara que estic entenent alguna cosa d’anglès!

—Doncs t’apuntes a una acadèmia. Ara mar-xem!

La Marta va entendre el que suposava anar amb cadira de rodes quan van haver d’ajudar en Pau dins d’un metro atapeït. El noi semblava agafar-se les dificultats amb filosofia, però no era difícil descobrir que el seu rostre mudava sovint del somriure forçat per les circumstàncies a l’angú-nia. Després d’aquell dinar en què tot havia que-dat aparcat, tornaven a presentar-se les qüestions que els havien atabalat el dia anterior. Qui era aquell misteriós personatge que havia vist la Carme? Quina relació tenia amb la Societat?

110

Però el que més mantenia encuriosides les dues amigues era la història que en Pau els havia pro-mès. La Societat Geogràfica de Sant Gervasi no hauria existit mai sense la participació d’un dels tres fundadors, en Matías Enhart. La seva família, procedent de la Baixa Saxònia, havia fet diners amb extenses plantacions de sucre a la Cuba de finals del xix.

Ell només era un membre rebel d’aquella estirp de comerciants, però rebia una pensió suficient per finançar els primers temps d’una empresa sense grans pretensions, com ara la que havia posat en marxa amb els seus companys.

En l’ample pis modernista de l’Enhart van tenir lloc les reunions més felices dels tres fundadors. Tant en Víctor Clapell com l’Heribert Sala eren fills de la petita burgesia barcelonina, estudiaven lletres a la Universitat i freqüentaven els cafès de Sant Gervasi sempre que se’ls feia feixuc baixar a Barcelona.

En un principi potser només volien fer alguna cosa. En Clapell els havia parlat amb entusiasme de la Societat Geogràfica que funcionava a París i els seus amics li havien sentit desgranar somnis durant més de dues hores. Segons li havia explicat el seu oncle, aquella tarda feia una calor espantosa i tots tres combatien la calor sota un dels grans ventiladors de sostre del cafè Universal. Al final de

111

la reunió havien fundat la Societat Geogràfica de Sant Gervasi, encara que no tenien gaire clar els seus objectius. Els agradava la geografia, però no tenien grans coneixements sobre el tema. En Sala posseïa una bona col·lecció de llibres sobre l’im-peri Britànic i l’Enhart s’apassionava amb qualse-vol llibre o opuscle que parlés de Cuba. Una para-doxa, si tenim en compte que no hi havia estat mai.

—Ara, si sóc capaç d’esbrinar entre les pàgines del diari d’en Víctor Clapell, us podré explicar més coses.

Havien arribat a les sis de la tarda a la capçalera del carrer Balmes. El sol encara feia picar la pell en aquell estiu inclement i les dues amigues es van quedar perplexes en sentir les paraules d’en Pau.

—Espera un segon... —va dir la Carme mentre el noi buscava la clau que els donaria pas a aquell paradís del modernisme vingut a menys—: Si ho he entès bé, en Clapell va escriure un diari durant els primers anys de la Societat Geogràfica i, mira per on, l’escut que vam descobrir a la torre del Tibidabo és el d’aquesta família...

—Carme, si us plau! —va exclamar la Marta, que es veia venir un desplegament sense prece-dents dels dots detectivescos de la seva amiga.

—Em penso que hem vingut per arribar fins al final, no és així Pau? —va reclamar la Carme.

112

—És clar! —va respondre el noi mentre amb la mirada demanava a la Marta que la deixés fer.

—Doncs, sembla molt senzill. El misteriós per-sonatge que em vaig trobar vol els diaris del seu avantpassat! Qui sap si amaguen algun fet vergo-nyós, una mort violenta, per exemple...

—És una bona explicació, Carme, però no té lògica —va dir en Pau—: Han passat més de cent anys i la Societat, ja ho heu vist, no interessa ningú, tret d’algunes societats estrangeres que coneixen el valor dels llibres i manuscrits que guar-dem.

—Però això que dius —va exclamar la Marta, sorpresa—, encara abona més el raonament de la Carme. Només algú que anés al darrere d’una cosa molt personal s’aventuraria en la Societat sense emportar-se res.

—Encara no he pogut comprovar si falta algun llibre, però em sembla ben pensat. El que no qua-dra són els estranys moviments que he hagut de suportar durant setmanes. O és que ja no te’n recordes?

—Espereu... —va intervenir la Carme—: I si la visita del descendent d’en Clapell i els fets que van idear per espantar-te no tinguessin el mateix ori-gen?

—Carme, si us plau! —va respondre la Marta—: Ara sí que et passes. No tenim la seguretat que la

113

persona que t’hi vas trobar sigui un Clapell, ni tan sols que visqui a la torre del Tibidabo. D’altra banda, pensar que hi ha més gent embolicada em sembla excessiu.

—Necessitem informació —va dir en Pau men-tre s’acostava a un prestatge baix de la bibliote-ca—, i aquí pot estar la resposta.

Va agafar un llibre gruixut que duia escrit Geografia universal al llom i es va desplaçar en la seva cadira fins a una de les taules centrals. La Marta va fer una ullada per l’estança; tenia bona memòria i no advertia cap canvi des de l’última vegada. Aquesta comprovació la va deixar més tranquil·la.

En Pau va obrir aquell volum i, en lloc dels esperats mapes i lletres d’impremta, van poder veure una lletra petita i curosa que fins i tot omplia els marges.

—Això són els diaris d’en Víctor Clapell? —va preguntar la Carme.

—Sí, és curiós que els fes enquadernar així —en Pau cercava entre aquells fulls amb ansietat.

—Aleshores, no m’estranya que el boig aquest del seu descendent no els hagi trobat, necessitaria uns quants dies per revisar tots els volums.

—Carme! Vols no avançar esdeveniments?—No avanço, no avanço...Es va retirar fins a una de les finestres mentre la

114

Marta i en Pau fullejaven el llibre. El sol arribava ja al petit cim del Tibidabo. Aviat la foscor comen-çaria a envair el lloc i farien falta les bombetes terribles i escasses que conformaven una penom-bra inquietant.

115

12. On s’expliquen uns fets antics en excés

Marta! Pau!La Carme havia cridat els seus noms,

però la veu li havia sortit tan apagada que els dos nois a penes l’havien advertit. Va ser la Marta qui va aixecar la mirada i va dirigir la seva atenció fins a la finestra on hi havia la seva amiga. Malgrat que només la veia de perfil, la pal·lidesa que mostrava la va espantar.

—Què passa, Carme?Per tota resposta, la noia va assenyalar amb el dit

en direcció al carrer. En Pau també va deixar el diari d’en Clapell i tots dos es van acostar als finestrals. La Carme apuntava en direcció a la part del darrere de la Rotonda, on hi havia l’escala d’incendis.

—Carme, per l’amor de Déu, què has vist?—És ell! —van llegir als seus llavis; la seva veu

ja resultava inaudible—: L’home de l’altre dia...—Potser no és el millor moment per fer bro-

116

mes, Carme! No hi ha ningú a l’escala, deus haver-ho somiat.

—Us juro que era ell. Ha mirat cap a la finestra, però no sé si m’ha vist. Després ha desaparegut.

—Vine amb nosaltres a la taula. En Pau diu que ja ha trobat les pàgines que buscava.

—D’acord, però...La Marta va arrossegar la seva amiga i la va fer

asseure’s amb ells.De seguida, les dificultats de la lletra d’en Víctor

Clapell els van fer concentrar-se en el que estaven llegint.

—Pel que explicava el meu oncle —va comen-çar en Pau—, va arribar un moment en què els tres fundadors es van empipar. Ja eren grans i l’Enhart s’havia dedicat a la borsa, havia fet bones amistats entre els homes més rics de Barcelona i, en algun moment, va rebre l’oferta perquè la Societat Geogràfica ocupés un pis de la Rotonda. Suposo que els que van construir l’hotel pensaven en el prestigi que suposava albergar una entitat de renom internacional, que seria un atractiu per als possibles hostes.

—Vols dir que ho era, de prestigiosa? —va pre-guntar la Marta, instal·lant-se per uns segons en els ulls blau cel d’en Pau.

—Oi tant! En aquell moment tenia bones con-nexions amb les de Londres i Nova York. Va ser el

117

seu moment de glòria. Després va arribar la deca-dència...

—Una decadència que ha durat noranta anys! —va apuntar la Carme—: No us sembla massa?

—Depèn com t’ho miris. Sembla que el moment d’aquest tipus de societats va passar, que aviat es van anar acostant a les universitats i van perdre el seu caràcter, com ho diria, filantrò-pic. La de Sant Gervasi, però, va resistir qualse-vol intent d’absorció, fins i tot el de la Societat Catalana de Geografia.

—I què va passar amb els tres socis? Ens has dit que s’havien barallat! —va demanar la Marta.

—Això deia el meu oncle, però sempre m’ex-plicava les coses a trossos. Volia que en algun moment m’interessés per llegir aquest diari d’en Víctor Clapell, però jo no podia sospitar que el moment arribaria sense la seva presència.

En Pau es va concentrar de nou en la lectura del diari. Les dues noies també s’hi van centrar, en aquelles lletres tan minúscules. Revisaven les últi-mes pàgines, esperant trobar alguna referència a la disputa entre els fundadors. Quan la Carme va assenyalar un paràgraf amb el dit, cap dels seus companys hi havia arribat encara.

—Amb permís! —va dir la Marta mentre reti-rava aquella ungla de concurs de manicura de la superfície groguenca.

118

—Molt bé, Carme! Veiem si en Clapell va dei-xar escrit alguna cosa que ens obri els ulls!

El noi va començar la lectura de l’antic docu-ment en veu molt baixa i la Carme va recordar la figura que acabava de veure a l’escala d’incendis. Però les paraules que en Pau anava rescatant del túnel del temps van copsar del tot la seva aten-ció...

En Matías ens ha sortit avui amb una proposta insò-

lita. Els propietaris del nou edifici de la Rotonda li han

ofert un local per instal·lar la seu de la Societat

Geogràfica. La sorpresa ha estat que, dels membres que

han vingut a la reunió, només l’Heribert i jo ens hi hem

oposat. Ha muntat en còlera, ens ha acusat de traïdors

i d’obstaculitzar l’avenç de la ciència.

Quan he pres la paraula he intentat mostrar-me

tranquil i dialogant. He recordat els nostres primers

temps i l’amistat que ens uneix, però després he carre-

gat contra les seves pretensions. La Societat té unes

reserves importants, principalment gràcies a la venda

de còpies i d’alguns documents antics a entitats estran-

geres. Si en Matías no està disposat a seguir albergant la

Societat a casa seva, podríem buscar un local que ens

permeti ser independents.

La seva còlera ha anat en augment. Ens ha acusat de

voler dilapidar les reserves econòmiques de la Societat,

aquelles que, segons havíem acordat en assemblea, esta-

ven destinades a noves adquisicions. L’Heribert també

119

ha estat víctima dels seus atacs, per no oposar-se a les

meves paraules i per trair, aquesta acusació l’anava

repetint periòdicament l’esperit que ha fet gran la

Societat Geogràfica de Sant Gervasi al llarg de tots

aquests anys.

La resta dels membres, els burgesos i comerciants

que hi figuren per imprimir una pàtina de respectabili-

tat cultural a les seves vides petites, s’han limitat a

enterrar el cap en les seves panxes contentes. No cal dir

que la reunió ha acabat sense acord i que en Matías ha

marxat amb el rostre vermell d’indignació.

—Caram! Sí que hi havia un conflicte, sí! Ara la qüestió és saber com es va resoldre...

Davant les paraules de la Carme, en Pau va anar passant pàgines, però només consignaven assump-tes familiars i algunes inquietuds culturals, cen-trades sobretot en l’estudi de les obres de Nietszche. Unes setmanes més tard, en Víctor Clapell torna-va a fer referència als assumptes de la Societat Geogràfica...

Avui, quan he mirat la bústia, m’hi he trobat una

bona sorpresa. Hi havia una carta amb el segell de la

Societat i el seu contingut m’ha produït una forta

depressió. No esperava aquesta reacció d’en Matías, ni

les maniobres que ha portat a terme. Però he de tornar

una mica enrere si vull que els meus futurs lectors ho

entenguin.

120

Després de l’accidentada reunió a casa d’en Matías,

ni l’Heribert ni jo mateix l’hem tornat a veure. Aquesta

circumstància ens ha donat notícia de la magnitud del

seu empipament. Durant els trenta anys de vida de la

nostra aliança ens hem reunit, si més no, una vegada la

setmana a l’Universal. Sense gaire compromís, tots tres

teníem una hora marcada a mitja tarda que ens servia

per coincidir i parlar de la Societat i de les nostres vides.

Però des de la reunió només m’hi he trobat amb

l’Heribert i la nostra conversa obligada han estat els fets

de la darrera assemblea, refermant-nos en la voluntat

d’independència que vam demostrar oposant-nos als

plans d’en Matías.

Avui, tota consideració sobre l’amistat que ens

uneix, s’ha anat en orris. El correu que he recollit de la

bústia és un document signat per tots els membres de

la Societat Geogràfica de Sant Gervasi, tret, és clar, de

l’Heribert i jo mateix. Aquesta tasca l’ha portat a terme

sense consultar-nos i ara me l’envia amb una nota que

només puc considerar amenaçadora: «Val més que sig-

neu tots dos si no voleu que trenta anys d’amistat se’n

vagin en orris».

De seguida he anat fins a la casa del meu amic

Heribert Sala i m’ha confirmat que ell també ha rebut

la mateixa sol·licitud. M’ha promès que no signarà

absolutament res encara que el posin davant de l’esca-

mot d’execució. La meva resposta ha estat que no serà

necessari i hem passat una bona estona comentant l’es-

tranya deriva del nostre amic Matías.

121

—I ja està? —va preguntar la Marta, una mica decebuda—: Dubto molt que les coses hagin aca-bat així.

—Un moment, Marta, que encara queden unes quantes pàgines de dietari. Potser hi torna a fer esment...

—Això espero, perquè això ja sembla un cas per a l’inspector Wallander —va apuntar la Carme.

—Encara no hi ha hagut cap assassinat —va dir la Marta, que també havia llegit els llibres d’Hen-ning Mankell—: A mi em sembla més una reacció passional, o potser n’estava fart, de veure llibres pertot arreu a casa seva.

—Voleu callar una estona, noies, així no em puc concentrar...

En Pau va continuar passant pàgines amb el cor en un puny. A penes en quedaven dues per revisar i no hi havia cap nova explicació. Fins que van arribar a la nota final...

Cada dia que passa estic més convençut que en

Matías s’ha tornat boig. Com, si no, he d’interpretar

l’acorralament a què ha sotmès l’Heribert fins que no

ha tingut més remei que signar el canvi de seu de la

Societat? El meu amic m’ho ha explicat a l’Universal.

Amenaces telefòniques contra la seva botiga de queviu-

res, objectes estranys a les portes de casa seva, fins i tot

una foto de la seva filla travessada per una agulla de

cap. Tot d’un gust pèssim i més propi d’un bromista

122

groller si no fos perquè tots dos coneixem en Matías i

sabem de l’estranya actitud que ens ha demostrat

durant aquest conflicte.

L’Heribert no ha pogut resistir la darrera i més greu

intervenció d’en Matías. Amenaçar-lo amb la difusió

d’una mentida semblant ha aconseguit que claudiqués.

Però veure’s retratat com un vell verd que persegueix

noies joves, tot just el que tinc entès que fa en Matías,

ha trasbalsat el meu amic.

Li he dit que entenia els seus motius, que no hauria

de preocupar-se més per aquest assumpte, potser per-

què m’ha semblat que havia envellit uns quants anys de

sobte i durant la nostra conversa es mantenia nerviós i

expectant, com si pensés que en Matías tampoc en tin-

dria prou amb la seva signatura.

Quan se n’ha anat l’Heribert he estat jo qui s’ha sen-

tit preocupat. M’estranya no haver rebut cap altra nota

després del document que ja vaig explicar. En Matías no

podrà dur a terme el seu projecte sense la meva signa-

tura. Què pensa fer per convèncer-me? Per què no dóna

senyals de vida? Explica alguna cosa la informació que

l’Heribert va rebre d’un amic seu advocat?

Els negocis d’en Matías Enhart s’han anat en orris.

Ara mateix deu estar en la més completa ruïna.

—Això em fa témer que la Carme pugui tenir raó —va dir en Pau, que s’havia quedat molt pàl-lid després de les darreres revelacions d’en Víctor Clapell.

123

—No entenc per què ho dius —es va aventurar la Marta.

—És molt senzill. Fins ara no ho havia conside-rat necessari, però us he de dir una cosa que m’ha-via guardat tot aquest temps; no sé, potser per vergonya...

—Doncs ja trigues molt, caram! —va exclamar la Carme amb l’ànima penjant d’un fil.

—El meu oncle, en Serafí Cruelles, tot i no tenir el mateix cognom, era l’únic descendent d’en Matías Enhart!

Les dues noies es van mirar bocabadades. En Pau els havia amagat una dada clau per entendre el que estava passant a la Rotonda. Incapaces de retreure-li, però, es van quedar en silenci fins que la Carme es va girar cap a la porta i va llançar un crit agut que va gelar la sang dels seus amics...

125

13. Seguint el tramvia blau

En Pau va fer un gest d’estranyesa i va olorar l’aire de l’estança. Les noies, que també ho

havien advertit, es van girar per veure com per sota de la porta de la biblioteca entraven estretes filasses de fum que s’anaven instal·lant a l’estança. La barreja d’aromes i sensacions que hi regnava els havia impedit percebre-ho abans.

—Hem de sortir de l’edifici —va dir la Marta mentre li venien al cap amb horror les dificultats que tindria en Pau per donar-se pressa a través del laberint d’andròmines i sostres caiguts que con-duïa al carrer.

—Abans mirem d’on ve el foc —va exigir en Pau—: Potser no és més que una falsa alarma.

—Una falsa alarma! —va exclamar la Carme, recuperant-se de l’ensurt—: El que hem de fer és trucar als bombers.

Mentre la Carme feia servir el seu telèfon mòbil, la Marta i en Pau van sortir al petit replà

126

on hi havia l’ascensor i una petita escala en espiral, impracticable per al noi. El fum es tornava dens per moments i tots dos es van empassar les ganes de cridar.

—Només podem sortir pel terrat —va dir la Carme en comprovar la situació.

—Pel terrat? I com penses baixar?—És fàcil, Marta, per l’escala d’incendis.—Jo no peso gaire —va intervenir en Pau—, si

m’agafo de les vostres espatlles em podreu portar sense problemes.

—I la teva cadira? —va dir la Marta.—És vella i si es crema suposo que l’Estat me’n

proporcionarà una altra —va respondre amb iro-nia—: Però què passarà amb la biblioteca, l’obra de tants esforços?

Les dues noies es van mirar i, sense deixar que posés en marxa la seva imaginació, el van aixecar sense miraments de la cadira de rodes. El fum ja era molt dens en aquell replà i no podien perdre temps.

Tossint i a esbufecs, el van pujar enlaire fins a la terrassa, no sense grans dificultats per l’estretor de l’escala.

En arribar a dalt van comprovar que el fum només sortia per la torre. Amenaçava de conver-tir-se en una immensa xemeneia.

—Aquest Clapell o qui sigui ho ha fet a consci-

127

ència —va dir la Carme—: Us he dit que l’havia vist i segur que ha plantat foc als mobles que hi ha amuntegats a la sala circular on neix la torre.

—Em sap greu no haver-te cregut, Carme!—Us recordo a totes dues que ens trobem en

un edifici en flames. Potser podríeu deixar les feli-citacions per a un altre moment. No em perdona-ria que us passés alguna cosa per culpa meva.

S’havien assegut a terra per agafar aire, però les paraules d’en Pau van fer reaccionar les noies. Els va passar la mà per les espatlles i van córrer fins a l’extrem on hi havia l’escala d’incendis.

La Carme carregava amb gairebé tot el pes mentre la Marta bufava amb l’esforç per mantenir l’equilibri.

L’escala de ferro era ampla i no seria difícil de baixar.

—Espereu, espereu —va dir en Pau, que porta-va el volum amb el dietari d’en Víctor Clapell a les mans—: Què és aquest soroll?

Les dues noies es van aturar a l’extrem de la terrassa. L’escala d’incendis tremolava de manera evident. Va ser la Carme la primera a veure aque-lla figura que baixava corrents.

—És ell una altra vegada —va dir la noia—: Marta, hem de seguir-lo. Si no ho fem, mai no traurem l’aigua clara d’aquesta història.

La Marta es va quedar mirant la seva amiga. Li

128

havia sortit una autèntica kamikaze aquella noia, però tot i les poques ganes que tenia de fer-li cas en les seves bogeries endevinava que era l’única opció.

L’arribada dels bombers els va treure qualsevol dubte.

—Marxeu i esbrineu si viu a la casa de la foto-grafia —va dir en Pau—: Només heu de dir als bombers que em rescatin. Em fa molta il·lusió i el foc està molt lluny. Potser sortiré en els diaris i podré parlar de la Societat Geogràfica de Sant Gervasi.

Ho van considerar només uns segons, però de seguida que la Marta li va fer un petó als llavis a en Pau van saltar a l’escala de ferro i van baixar a corre-cuita.

La Carme havia seguit amb la mirada l’home i havia vist com agafava el tramvia que els mateixos bombers havien ordenat que partís.

—Com el seguirem? —va dir la Marta en ado-nar-se de la situació.

—És fàcil —va respondre la seva amiga—: No vas ser tu qui va dir que el tramvia es podia seguir a peu, de tan a poc a poc que anava.

La Marta la va mirar amb espant. Carregar amb en Pau ja l’havia deixat exhausta, per plantejar-se ara perseguir tramvies per la falda del Tibidabo.

129

En Marcel n’havia fet esment quan els va llegir la notícia a casa; el tramvia ja no es considerava un mitjà de transport útil, però estava pensat a la mesura de les persones. Totes dues van compro-var que aquelles paraules eren certes. Després d’una correguda inicial per posar-se a uns vint metres de distància, el van poder seguir sense gai-res problemes. Veien la silueta de l’home retallada en la darrera finestreta, però no semblava preocu-pat per si algú li anava al darrere. En cap moment els va fer l’efecte que mirés en la seva direcció.

El tramvia blau va agafar el revolt que el porta-ria al pendent final. Encara anava més a poc a poc i les dues noies es van aturar per uns instants.

—No estic tranquil·la! —va dir la Marta men-tre intentava dissimular el seu ofec—: Tu creus que ja hauran rescatat en Pau?

—Rescatat! Segur que han fet anar l’escala extensible i ara l’estan baixant amb tots els honors. Després de l’esbronc que li has muntat a aquell bomber...

—És igual, li podries trucar per telèfon.—Ja! Seria el més convenient, però recorda que

no porta telèfon mòbil! En Pau i tu deveu ser les úniques persones de Barcelona que el consideren una eina innecessària.

La Carme va fer un gest d’alarma i la Marta va entendre que el tramvia s’estava allunyant massa.

130

Van córrer durant uns segons pendent amunt, però quan van arribar a dalt els passatgers ja havi-en abandonat la plataforma.

—El trobes? —va preguntar la Carme, mirant en totes direccions—: L’has vist quan baixava?

—No em veig ni jo —va respondre la Marta mentre doblegada sobre ella mateixa s’agafava el ventre amb les mans; aquell tram final havia aca-bat d’ofegar-la.

La plaça era plena de turistes i l’home podia haver anat a qualsevol lloc, fins i tot podia haver agafat el funicular que anunciava un nou viatge amb el seu soroll característic. La Carme va entrar al Mariblau i va considerar la possibilitat que s’ha-gués amagat en algun dels restaurants, però es va dir que no tenia lògica. Aquell personatge anava d’allò més confiat al tramvia i no devia sospitar que el seguien. Va decidir apostar fort.

Quan la Marta es va recuperar ja no sols havia perdut el rastre de l’home misteriós, tampoc va trobar la seva amiga, tot i que l’allau de gent que es formava en coincidir el funicular i el tramvia ja s’havia diluït. Tenia la sensació d’anar a contracor-rent en aquella història. No s’acabava de creure que algú necessités venjar-se de fets que havien tingut lloc més de cent anys enrere.

Va deixar enrere el Mariblau per agafar la carre-tera de les Aigües. Si coneixia la seva amiga, no

131

podia haver seguit cap altre camí. De seguida va tenir a la vista la torre que la Carme havia fotogra-fiat amb tanta insistència el dia anterior. En aquell instant es va encendre un llum al bacó del primer pis.

La Marta va apressar el pas.

133

14. Les raons del fantasma

La primera sensació que va tenir la Marta va ser que no oblidaria aquella imatge. S’havia atre-

vit a travessar la porta punxeguda que donava accés a la torre; no podia fer una altra cosa davant els crits que venien de l’interior. Però l’escena que s’hi va trobar, després de córrer escales amunt fins el primer pis, va ser la Carme posant verd l’home que seia en un sofà atrotinat.

La seva perplexitat va anar en augment en ado-nar-se de l’ambient que els envoltava. L’estança no era gaire gran, però tenia l’aire d’aquelles sales que havia vist en les pel·lícules antigues. Cortines d’encaix, una xemeneia amb tots els seus estris, una mena de pianola coronada amb canelobres... Allò ni tan sols tenia res a veure amb la casa de la seva àvia, el record que sempre agafava com a referència d’una altra època. Semblava que hagu-és viatjat a través del túnel del temps per fer-se realitat en aquella torre.

134

—Seu, Marta! —li va ordenar tot seguit la seva amiga mentre l’home mantenia la seva expressió atabalada—: Et presento el senyor Víctor Clapell!

—Però com pot ser... —va respondre la noia, confosa, incapaç d’assimilar el que estava passant.

—Aquest home que pretenia convertir-nos en una colita de cuadril és el besnét del fundador de la Societat Geogràfica de Sant Gervasi!

La Marta el va observar amb atenció. Anava vestit amb una antiquada americana de pana i pel coll de la camisa li sortia un mocador de seda. Devia tenir alguna edat indefinida entre els cin-quanta i els seixanta, però la seva aparença era la d’un home més jove. Si t’hi acostaves era fàcil notar la falsedat dels seus cabells negres atzabeja i les arrugues que solcaven els voltants dels ulls. No feia l’efecte de ser una persona perillosa, més aviat la seva posa inspirava confiança. Finalment es va asseure, a l’espera d’esdeveniments, incapaç de retreure a la Carme aquella actitud que, en qualse-vol altre moment, li hauria semblat una autèntica poca-soltada.

—Un moment, un moment... —va saltar l’ho-me, però sense que la seva reacció pogués impres-sionar ningú—: Jo no pretenia fer mal a ningú! Només volia que els membres de la Societat rebes-sin una mica de la seva pròpia medicina.

—I sap que podríem haver mort ofegats pel

135

fum en aquella torre de la Rotonda? —li va retreure la Carme amb fermesa.

—Potser se m’ha anat de les mans. Només volia espantar-vos i tenir l’oportunitat de recuperar els diaris del meu besavi!

—Però com és possible que vostè sàpiga de l’existència dels diaris? —va intervenir la Marta, doblement intrigada per l’actitud pacífica del per-sonatge i per la fermesa que demostrava la seva amiga.

El besnét d’en Clapell la va mirar fixament, però tot indicava que els seus ulls anaven perdent contacte amb la realitat. Quan va tenir la impres-sió que la travessaven de banda a banda, la Marta va abaixar la mirada. Per primer cop des que havia arribat al primer pis d’aquella torre sentia una por difícil de definir.

—Vosaltres sou molt joves i, a més a més, sou d’una altra època. No podeu entendre el que sig-nifica viure tota la infantesa sentint una vegada i una altra la mateixa història. El meu avi només parlava d’en Matías Enhart, d’aquell porc que havia estat capaç d’assassinar el seu pare per tal de solucionar els seus problemes econòmics...

—L’Enhart va assassinar el seu besavi? —va dir la Marta dissimulant la seva inquietud.

—Ja ho sospitaven —va assegurar la Carme—: Sobretot després de llegir els diaris d’en Clapell i

136

descobrir que en Matías només necessitava la sig-natura del seu avantpassat per fer realitat el pro-jecte d’ubicar la Societat Geogràfica a la Rotonda. De segur que li havien promès uns bons calerons si ho feia.

—Aquests diaris són meus, són de la meva família! —va dir l’home mentre les seves mans s’anaven crispant sobre els braços del sofà—: Li vaig prometre al meu avi que els recuperaria i ningú no em podrà fer trencar una promesa així.

—I els passos a deshora per la Rotonda, les coses que apareixien fora de lloc, el gat esbude-llat...? I la mort d’en Serafí Cruelles, l’oncle d’en Pau? Se li va escapar de la mà en el seu desig d’es-pantar-lo? —va preguntar la Carme amb un to que la Marta va creure inadequat davant l’estat d’excitació interior que l’home demostrava.

—No he donat mort a ningú! Diuen que en Serafí tenia el cor dèbil, això és tot.

Qualsevol de les dues noies li hauria retret aquelles paraules, però de cop i volta es van sentir amenaçades per la seva actitud. L’home es va aixe-car del sofà i la Carme va fer un pas enrere. La Marta no sabia si quedar-se asseguda o posar-se al costat de la seva amiga. Les paraules següents no van ser tranquil·litzadores.

—Si voleu saber què penso... Potser no hauríeu d’estar aquí. Qui sou vosaltres per jutjar-me? De

137

part de qui esteu? Teniu idea de què significa viure sota el pes d’aquesta promesa i no poder fer-hi res?

—I per què vau decidir actuar en aquest moment? —va preguntar la Carme mentre feia un altre pas enrere i deixava la Marta entre tots dos.

—No es pot esperar sempre i, a més a més, la Societat ja només és una relíquia. A ningú li inte-ressa el seu destí! —va afirmar amb violència creixent—: Jo necessito aquests diaris si vull retrobar-me amb el meu besavi en l’altra vida!

La Marta es va girar per descobrir la situació de la Carme a la seva esquena. Li feien mal els mus-cúls de les cames de tant negar-los l’execució de l’ordre que el seu cervell els enviava.

—Em sap greu, però us heu convertit en un obstacle per als meus plans. Potser us hauré d’obligar a guardar silenci...

El besnét d’en Víctor Clapell va anar fins a la xemeneia i hi va agafar aquella eina punxeguda que es fa servir per remoure els troncs; quan es va girar cap a les noies amb l’arma a les mans la Marta i la Carme ja creuaven el llindar i s’aboca-ven a les escales. El crit de l’home va ressonar en la vella casa com si els murs tremolessin, incapa-ços de contenir-lo.

Només sortir per la porta de la torre les dues

138

noies van comprovar amb espant que un altre personatge no menys sinistre els esperava davant el cancell.

—No podreu sortir d’aquí —va exclamar dis-posat a barrar-los el pas fos com fos.

En Víctor Clapell havia arribat al peu de les escales brandant el seu estri. Les dues noies no tenien més sortida que escalar una petita murada de pedres que les portaria bosc endins, potser fins a la finca limítrofa del Pinar. Però la mirada de la Carme va transmetre a la Marta la impossibilitat de dur a terme aquesta idea. Les agafarien abans d’haver escalat un metre d’aquell mur irregular. La Marta va tancar els ulls, totalment exhaurida.

—Marta! Carme!La veu d’en Pau es va barrejar amb la sirena

d’un cotxe patrulla que es va aturar de sobte davant el cancell de la torre. De la part davantera van baixar dos mossos d’esquadra i, del darrere, tot seguit, en Marcel Freixa, que també va cridar el nom de la seva filla.

—Pare! —la Marta es va precipitar al cancell i va fer fora del seu camí l’home que li barrava el pas, però no sabia d’on havia tret tanta força per aconseguir-ho.

—Et trobes bé? —va dir en Marcel mentre els policies entraven al recinte de la torre amb les pistoles a la mà.

139

—Sí, però aquest no és en Víctor Clapell, és a la casa! Que vagin amb compte perquè s’ha tornat boig!

Davant l’aparició dels mossos en Clapell havia desaparegut a l’interior per anar en direcció a la porta del darrere. Un dels policies el va empaitar fins que, creient inútil seguir-lo sol per la munta-nya, va trucar a la comissaria per demanar refor-ços.

—Marta! —va cridar en Pau, que només havia aconseguit obrir la porta del cotxe sense poder sortir a l’exterior.

—Pau! Et trobes bé?—Genial! Crec que la Societat Geogràfica de

Sant Gervasi sortirà a les notícies de TV3! Potser podré posar-la en marxa de nou.

—Me n’alegro...La Marta semblava que dubtés si allò era bo o

dolent per al seu amic. Es va desfer de l’abraçada del seu pare i va anar fins al cotxe. Pensava que aquella aventura tocava a la seva fi, però no sabia si era el final. Quan es va ajupir a l’interior del cotxe amb la intenció de treure’l va comprovar que no podria fer-ho mai si s’entestava a menjar com un ocell.

En aquell precís instant, mentre la Marta perdia l’equilibri i tots dos queien al seient del darrere del cotxe, en Pau li va fer un petó llarguíssim als llavis

140

mentre l’abraçava. Feia olor de llimones i una mica de biblioteca vella, però no hi havia ni rastre d’ametlles amargues.

Poc els va importar que el besnét d’en Víctor Clapell fugís desesperat a través de la muntanya del Tibidabo, que els cotxes patrulla arribessin deixant sentir els frens, ni que la Carme hagués perdut la seva fortalesa de cop i volta i gemegués asseguda als esglaons d’entrada a la torre.

El món acabava de començar, tot i que per moments les coses poguessin resultar tan passades de moda. Quan la Marta va obrir els ulls va tenir la sensació que es banyava en alguna cala perduda de l’Empordà i el blau era d’un turquesa que no havia vist mai.

Xulio Ricardo Trigo

Neix a Betanzos (la Corunya) el 1959. És escriptor, traduc-tor i artista plàstic. L’any 1965 s’instal·la a València amb la seva família. Després de viure dos anys a Barcelona (1992-1993) es trasllada de nou al País Valencià. Ha dirigit les pàgines literàries de la revista El Temps i ha estat redactor de Cultura del Diari de Barcelona. També col·labora amb assaigs i articles en diaris i revistes com l’Avui, El Periódico de Catalunya, La Vanguardia, Serra d’Or, El Mundo, Cuadernos Hispanoamericanos, Levante i Cuadernos del Sur, entre altres. Per la seva tasca periodística va rebre el premi Atlàntida el 1990. Com a traductor ha fet versions d’autors gallecs i portuguesos al català, i el 1995 va gua-nyar el premi de traducció poètica Cavall Verd.

Actualment viu a Tarragona. Manté a la xarxa el bloc “El violinista celest” (http://blocs.mesvilaweb.cat/elvioli-nistacelest) sobre temes de Literatura i Art.

Altres títols de la col·lecció

A partir de 12 anys (sèrie blava)

135. L’anticlubÀngel Burgas148. A carn, a carn!Núria Pradas149. L’escola secreta de madame DuduRosa M. Colom151. Quin parell!Jaume Cela164. A compàs dels versosJoana Raspall169. Història d’un cap tallatAntoni Garcia Llorca173. TerramolsaAntoni Garcia Llorca174. En Yu i en Kei tornen al JapóKo Tazawa175. La història d’en RobertMercè Anguera176. Els caçadors del SolAntoni Oliver181. Els fugitius d’Àticus 89Lluís Vilarrasa i Tanyà184. Gent de marAlegria Julià185. El club de la cistellaÀngel Burgas194. Segon trimestreÀngel Burgas197. Els crims del lleó impossibleXavier Bertran198. Blai JoncarJosep Vallverdú203. Les aventures d’en Nitus Alpesto, el Príncep VerdGabriel García de Oro