els jugadors

temporada 2011/2012 www.teatrelliure.cat

© Ros Ribas

els jugadors

autoria i direcció Pau Miró

temporada 2011/2012 www.teatrelliure.cat 2

Teatre de Salt - de l’11 al 13 de novembre del 2011 Teatre Lliure Gràcia - del 19 d’abril al 20 de maig de 2012

Els jugadors autoria i direcció Pau Miró

intèrprets Andreu Benito el professor / Jordi Boixaderas l’actor / Jordi Bosch l’enterramorts / Boris Ruiz el barber

escenografia Enric Planas / vestuari Berta Riera/ il·luminació Xavier Clot (a.a.i.) / espai sonor Sila / so Marta Folch

ajudant de direcció Marc Artigau / ajudant d’escenografia Víctor Peralta / assistent de direcció en pràctiques del Col·legi del Teatre Úrsula Benet

construcció d’escenografia Taller d’escenografia Jordi Castells

i els equips del Teatre Lliure

coproducció Teatre Lliure i EL CANAL - Centre d'Arts Escèniques Salt/Girona

espectacle en català durada 1h. 20’sense pausa programa de mà en braille disponible a taquilla

col·loqui amb la companyia després de la funció el 29/04 Assaig Obert sobre Els jugadors: Martingala, dramatúrgia Joan Yago, direcció Israel Solà. Divendres 27/04 i 4/05 a les 17:30h. Entrada gratuïta. espectacle recomanat pel Servei Educatiu del Teatre Lliure funció escolar, dimarts 24/04 a les 17h. horaris de dimecres a divendres a les 20:30h.

dissabte a les 18h i les 22h. diumenge a les 18h.

preus 25€ 16€ (dimecres, dia de l’espectador) 20€ (amb descompte, excepte el dia de l’espectador)


En un pis antic, al voltant d’una taula, sota d’una làmpada, quatre homes, un barber, un enterramorts, un actor i un professor de matemàtiques juguen una partida de cartes. Aquest pis és un refugi on tots els fracassos són acceptats, permesos. El fracàs és la regla, no pas l’excepció. Els diners han desaparegut, també qualsevol possibilitat d’èxit personal. A punt de tocar fons, els quatre personatges decideixen arriscar-se. En aquest moment el joc es torna perillós.


Quatre homes que s’apropen als 60 anys. Un barber, un enterramorts, un actor i un professor de matemàtiques. En el fons són jugadors: ruletes, cartes, deutes, excessos, fracassos... Unes vides de merda enfocades a aquelles mil·lèsimes de segon en què la carta que decideix una partida fa el tomb. Cada personatge té la seva història, gairebé podríem dir que cada personatge té un ”conte” per explicar. Entre els quatre, però, expliquen una història en comú: Quatre homes que se senten desplaçats. El món ha canviat i no l’entenen. Han canviat els valors, les regles, i no troben el seu lloc. Els diners han desaparegut i no tornen. També les prerrogatives. Els al·licients. Descol·locats, caminen arrossegant els peus, semblen fantasmes o cadàvers, o somnàmbuls, o sembla que estiguin en estat de coma... o, si m’ho permeteu, sembla que tinguin un blanc. (aquell moment en què l’actor/actriu és damunt l’escenari i s’oblida del text) És com si aquests personatges haguessin oblidat el text i estiguessin esperant que tornés. Han perdut el pols amb el món, i només tenen una manera de recuperar-lo, potser massa arriscada, segurament massa perillosa. I esbojarrada. I també desesperada. Al cap i a la fi , però,


l’única manera. El més probable és que no surti bé, però qui sap? Vermelles o negres, qui sap? De tota manera, si hi ha alguna oportunitat de “guanyar la partida” és gràcies als quatre actors que expliquen aquesta història, aquest conte ple de contes. Els jugadors.

Pau Miró


Repartiment de luxe per a una història senzilla, la de quatre homes que juguen una partida de cartes i acaben embrancats en un joc molt més perillós. Andreu Benito, Jordi Boixaderas, Jordi Bosch i Boris Ruiz són els quatre jugadors, i Pau Miró, l’autor i director d’aquest duel que, entre basa i basa, va destapant la tèrbola personalitat dels tafurs.

Els jugadors és una radiografia de les relacions humanes, de la part fosca i inaccessible que tothom amaga, esquitxada d’humor i, és clar, d’un saludable esperit lúdic. Una mà guanyadora a càrrec d’un dramaturg que passa sempre la realitat pel filtre de la ironia.

Carme Tierz

Un conte dens i divertit

Pau Miró torna a Temporada Alta amb el seu últim text, Els jugadors. “Vull explicar una història senzilla, amb zones fosques, això sí”, diu l’autor tot introduint-nos en el text. “M’agrada que m’expliquin històries senzilles, una mica estranyes, això sí. I sobretot m’agrada explicar-les”, afegeix per aquells qui no recordin Lleons o Girafes. En el teatre de Miró el que es diu està certament revestit d’una pàtina que fa dubtar, que amaga més del que diu creant un univers poètic molt propi. A Els jugadors, Miró ens porta fins un pis antic. Al voltant d’una taula, sota d’una làmpada, quatre homes que superen els 50 anys, juguen una partida de cartes. Un d’ells, professor de matemàtiques, recentment ha perdut el pare, aquest se li apareix en somnis i prova de dir-li alguna cosa que el professor no acaba d’entendre.

Andreu Benito, Jordi Boixaderas, Jordi Bosch i Boris Ruiz són els quatre jugadors d’aquesta producció que es veurà posteriorment al Teatre Lliure. “Els jugadors és, en certa manera, un conte, dens i divertit, amb un paisatge urbà de fons, un conte on els personatges són més fills de puta del que em pensava, (encara que a primera vista no ho semblin)”, conclou Pau Miró.

Andreu Gomila


Pau Miró (Barcelona, 1974)

És llicenciat en Art Dramàtic per l’Escola Superior d’Art Dramàtic Institut del Teatre (1999). Com a dramaturg, ha participat en diversos seminaris a la Sala Beckett impartits per Carles Batlle, Sergi Belbel, Xavier Albertí, Sanchis Sinisterra, Martin Crimp, Juan Mayorga i Javier Daulte. Entre el 1998 i el 2996 també ha fet d’actor, sota la direcció de Magda Puyo, Jordi Prat i Coll, Lluís Pasqual, Pep Anton Gómez, Josep Maria Mestres i Oriol Broggi, entre d’altres. Com a escriptor ha col·laborat en guions radiofònics i televisius.

dramatúrgia i direcció

Fundador de la companyia Menudos, formada per ex alumnes de l’Institut del Teatre. En els últims anys ha estrenat:

2010 Pluja Constant. Director. Teatre Villaroel.

2009 Girafes. Autor i director. Teatre Lliure, Festival GREC’09.

Lleons. Autor i director. TNC, projecte T6.

2008 Búfals. Autor i director. Festival Temporada Alta.

Enfermo imaginario. Coautor. Teatre Condal.

2007 Singapur. Autor i director. TNC, projecte del T6. Los persas: Réquiem por un soldado. Dramatúrgia conjunta amb Calixto Bieito.

premis i mencions

2009 Premi de la Crítica al Millor Text Teatral per Búfals, Lleons, Girafes.

2006 Premi al Millor Muntatge de la 11a. Mostra de Teatre de Barcelona per Banal Sessions of Fedra.

2007 Nominat als Premis Butaca a la categoria de Millor Text per Singapur.

2006 Nominació en els Premis Butaca en la categoria de Millor Text per Somriure d’elefant.

2006 Nominació als Premis Butaca en la categoria de millor text per Bales i Ombres (un western contemporani).


2005 Nominació als Premis Butaca en la categoria de Millor Text per Happy Hour.

2004/5 Nominacions als Premis Butaca, entre d’altres al Millor Text i Millor Espectacle de Petit Format per Plou a Barcelona.

ràdio i televisió

2006 Polònia. Dir. Toni Soler. Tv3. 2005/2006 Mire Usté. Dir. Toni Soler. Antena 3. 2004/2005 El Microondas. Dir. Toni Soler. TVE. Minoria Absoluta. Dir. Toni Soler. City Tv i R.A.C 1. Col·laborador actual El cor de la ciutat. Personatge: “Charly”. TV3 Presentador al programa No n’hi ha prou. C33 Presentador al programa de varietats Bohèmia. C33 Aparicions en les següents series: Plats bruts, Laura, Súper 3, Set de nit, Set de notícies 2001/2002 L’hora del pati, d’ Albert Om. Col·laborador. 1999/2001 D’Interès General. Col.laborador de Martí Gironell a Catalunya Ràdio.

pedagogia

Seminari 2010 ”De la paraula a l’acció”. Seminari 2009 “El caos com a procés de creació” (Del caos al matis).

traducció

2010 Traducció de Questi fantasmi d’Eduardo de Filippo al castellà. 2005 Traducció de Plou a Barcelona, de Pau Miró, al castellà.


els intèrprets

Andreu Benito

Actor eminentment de teatre, la seva carrera abraça més d’una vintena de produccions. Durant els últims anys ha treballat amb Joan Ollé (Apocalipsi, 1998; L’oncle Vània, 2004), Sergi Belbel (El criptograma,1999), Manel Dueso (La presa, 2000), Mario Gas (La Mare Coratge i els seus fills, 2001),

Antonio Simón (Vindrà algú, 2002), Lluís Pasqual (Edipo XXI, 2002), Magda Puyo (Excès, 2003), Georges Lavaudant (Començaments sense fi, 2003), Àlex Rigola (Glengarry Glen Ross, 2003), Ramon Simó (Calígula, 2004), Xicu Masó (El fantàstic Francis Hardy, 2005) i Rafel Duran (Casa de nines, 2004; Panorama des del pont, 2006). En aquests últims anys ha participat assíduament en produccions del Teatre Lliure com ara Els estiuejants, de Màksim Gorki, dir. Carlota Subirós, a la Sala Fabià Puigserver (2006), La cantant calba & La cantant calba al Mc Donald’s, dir. Joan Ollé (2006), a l’Espai Lliure, Una còpia de Caryl Churchill amb direcció de Jordi Prat i Coll (2007) i Après moi, le déluge de Lluïsa Cunillé amb direcció de Carlota Subirós (2007). Durant la temporada 08/09 va protagonitzar a la Sala Beckett Una ciutat brillant de Conor McPherson amb direcció de Jordi Vilà. Va formar part del repartiment de La nit just abans dels boscos, de B-M. Koltès, Nixon/Frost de Peter Morgan, de 2666, de Roberto Bolaño, Gata sobre teulada de zinc calenta i The End, totes quatre amb direcció d’Àlex Rigola. Aquesta temporada ha format part del repartiment de Quitt, de Peter Handke, dir. Lluís Pasqual.

Jordi Boixaderas S’inicia a l’Aula de Teatre de L’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, sota la direcció de Francesc Ventura, i fent muntatges col·lectius com The Manchester of Catalonia, El Tutalimundi o Un Pessic al Melic. Va ser membre de la companyia semi professional municipal Teatre Estable de

Sabadell dirigida per Ignasi Roda Fàbregas, on va participar en les obres L’Hostal de l’Amor, Un Ianqui a la cort del Rei Artur, El Carro de les Pomes i Romeo i Julieta. Des d’aleshores, l’hem pogut veure en espectacles com ara Un Déu salvatge de Yasmina Reza, dir. Tamzin Townsend (2010); Mort d’un viatjant d’Arthur Miller, dir. Mario Gas (2009), Premi Butaca i nominació al Premi Max; Espectres de Henrik Ibsen, dir. Magda Puyo (2008); A la Toscana de Sergi


Belbel (2007); Primera plana de Ben Hecht i Charles MacArthur, dir. Sergi Belbel (2003); El mètode Grönholm, de Jordi Galceran, dir. Sergi Belbel (2003), durant tres temporades al Teatre Poliorama, gira i reposició el 2010; Amants, de Joe Di Pietro i Jimmy Roberts, dir. Paco Mir; El Club de la corbata, de P. Roger Lacan, dir. P. A. Gómez; Moll Oest de B. M. Koltès, dir. S. Belbel; Sum Vermis de Ll. Soler i O. Molina, dir. O. Molina; Don Joan, de Molière, dir. Ariel G. Valdés; A Little Night Music, de S. Sondheim, dir. M. Gas; L’estiueig, de C. Goldoni, dir. S. Belbel; La sang, de S. Belbel, dir. T. Casares; El gos del tinent, de J. M. Benet i Jornet, dir. T. Casares; Paraules encadenades, de J. Galceran, dir. T. Townsend (Premi de la Crítica Teatral de Barcelona. 1997; Premi Butaca al millor actor de teatre. 1998); El silenci és or, d’A. Mestres, dir. F. Roda; Testament, de J. M. Benet i Jornet, dir. S. Belbel; El visitant, d’ E. E. Schmitt, dir. Rosa M. Sardà; L’hostalera de C. Goldoni, dir. S. Belbel; La llavor dels somnis, sobre N. Comadira, dir. X. Albertí; Otel·lo, de W. Shakespeare, dir. M. Gas (Premi de la Crítica Teatral de Barcelona. 1994); El concurs, de J. Cavallé, dir. P. Sagristà; Fugaç, de J. M. Benet i Jornet, dir. Rosa M. Sardà; Golfos de Roma, de S. Sondheim, dir. M. Gas; El temps i els Conway, de J. B. Priestley, dir. M.Gas; La bona persona de Sezuan de B. Brecht, dir. F. Puigserver; La Ronda, d’Arthur Schnitzler, dir. Mario Gas; Romeo i Julieta, de W. Shakespeare, dir. E. Polls. Cinema: els curts Breu Encontre, Natasha i Un año ocho meses y nueve días, i els llargs i telefilms La Bíblia Negra, de D. Pujol; Dues Dones, d’E. Folch; El pianista, de M. Gas; Tic – Tac, de R. Vergés; Gimlet, de J. L. Acosta i La batalla del porro, de J. Minguell. Televisió: Ventdelplà, Mar de fons, El cor de la ciutat, Mirall trencat, Laberint d’ombres, Para qué sirve un marido, Sitges, Rosa, Estació d’enllaç, Poble Nou, La Lloll, Vostè jutja. Des de 1982, treballa en feines de direcció, adaptació i interpretació de doblatge. Aquesta temporada ha format part del repartiment de Quitt, de Peter Handke, dir. Lluís Pasqual

Jordi Bosch Actor vinculat al Teatre Lliure al llarg de tota la seva carrera. De la seva primera etapa com a actor podem destacar L’Hèroe, de S. Rusiñol, dir. Fabià Puigserver (1983); Al vostre gust, de W. Shakespeare, dir. Lluís Pasqual; La flauta màgica, de W. A. Mozart, dir. Fabià Puigserver (1984); Un dels últims vespres de Carnaval, de C. Goldoni, dir. Lluís Pasqual (1985); Fulgor i mort de Joaquín Murieta, de P. Neruda, dir. Fabià Puigserver (1986); El 30 d’abril, de Pere Quart, dir. Pere Planella

(1987); El muntaplats, de H. Pinter, dir. Carme Portaceli (1987); Lorenzaccio,


Lorenzaccio, d’A. de Musset, dir. Lluís Pasqual (1987); La bona persona del Sezuan, de B. Brecht, dir. Fabià Puigserver (1988); Titànic 92, de GJ. Graells, dir. Pere Planella (1988); Les noces de Fígaro, de Beaumarchais, dir. Fabià Puigserver (1989); Els gegants de la muntanya, de L. Pirandello, dir. Xicu Masó (1990), Capvespre al jardí, de R. Gomis, dir. Lluís Pasqual (1990); Història d’un soldat, d’I. Stravinski, dir. Lluís Homar (1991); Timó d’Atenes, de W. Shakespeare, dir. Ariel G. Valdés (1991); El parc, de B. Strauss, dir. C. Portaceli (1992); Roberto Zucco, de B-M. Koltès, dir. Lluís Pasqual (1993); El barret de cascavells de L. Pirandello, dir. Lluís Homar (1994); Arsènic i puntes de coixí, d’A. Kesselring, dir. Anna Lizaran (1995); Els bandits, de F. Schiller, dir. Lluís Homar (1995); Lear o el somni d’una actriu, sobre textos de W. Shakespeare, dir. Ariel G. Valdés (1996); El temps i l’habitació, de B. Strauss, dir. Lluís Homar (1996); Zoowie, de S. Pompermayer, dir. Lluís Homar (1997); Cantonada Brossa, de J. Brossa, dir. Rosa Maria Sardà, Josep Maria Mestres, Josep Montanyès i Lluís Pasqual (1999); L’hort dels cirerers, d’A. Txèkhov, dir. Lluís Pasqual (2000). També va ser protagonista de L’adéu de Lucrècia Borja, de J. F. Mira, dir. Carles Santos (2001), espectacle inaugural de la nova seu del Teatre Lliure a Montjuïc.

Ha alternat també la seva activitat al Lliure amb la participació en espectacles del Centre Dramàtic de la Generalitat, com ara El tango de Don Juan, de J. Savary i Q. Monzó, dir. Jérome Savary (1986); El viatge, de M. Vázquez Montalbán, dir. Ariel G. Valdés (1989); Restauració, d’E. Mendoza, dir. Ariel G. Valdés (1990); El desengany, de F. Fontanella, dir. Domènec Reixach (1992); La guàrdia blanca, de M. Bulgàkov, dir. Pawel Chomsky (1993), o Morir, escrit i dirigit per Sergi Belbel (1998). A partir de l’any 2000 actua en obres com Novecento. El pianista de l’oceà, d’Alessandro Baricco, dir. Fernando Bernués (2001); Dissabte, diumenge i dilluns d’E. de Filippo, dir. Sergi Belbel (2002); Primera plana, de Ben Hecht i Charles MacArthur, dir. Sergi Belbel (2003/04); Greus qüestions, d’E. Mendoza, dir. Rosa Novell (2004), Fuente Ovejuna, de Lope de Vega, dir. Ramon Simó (2005); Fi de partida, de S. Beckett, dir. Rosa Novell (2005); Adreça desconeguda, de K. Kressmann Taylor, dir. F. Bernués (2006). El 2007 va formar part del repartiment de La nit just abans dels boscos de B-M. Koltès, dir. Àlex Rigola; Play Strindberg, de F. Dürrenmatt, dir. George Lavaudant, i Hay que purgar a Totó, de G. Feydeau, dir. George Lavaudant. El 2009 va participar a Spamalot, d’Eric Idle i John Du Prez, dir. El Tricicle, i el 2010 a El Misantrop, de Molière, dir. Georges Lavaudant; Celebració, de Harold Pinter, dir. Lluís Pasqual, i Candide, de Leonard Bernstein, dir. Paco Mir. La seva extensa activitat també comprèn la participació en moltes sèries de televisió i en pel·lícules. Gran part de la seva carrera televisiva s’ha


desenvolupat a TV3, amb sèries com Crònica negra, Qui?, L’avi Bernat, Quico el progre, Agència de viatges, La Lloll, Estació d’enllaç, Pedralbes Centre, Nissaga de poder, La memòria dels Cargol, Nissaga, l’herència, Crims, Jet Lag, Majoria absoluta, La Via Augusta i, més recentment, Sagrada família. També ha participat en TV movies com ara Junts (dir. M. Ros) o Majoria Absoluta (dir. Joaquim Oristrell), en sèries per a TVE com ara Abuela de verano, Con dos tacones, o per a Antena 3TV com El comisario. En cinema ha treballat amb directors com ara Agustí Villaronga (El niño de la Luna), Francesc Bellmunt (Monturiol), Ventura Pons (El perquè de tot plegat), Manuel Gómez Pereira (Boca a boca), David Trueba (La buena vida), Joaquim Oristrell (De qué se ríen las mujeres, Va a ser que nadie es perfecto), Montxo Armendáriz (Silencio roto), Gerardo Vera (Deseo) o José Luis Cuerda (La educación de las hadas). També ha participat a la tvmovie Després de la pluja dirigida per Agustí Villaronga (2006), Barcelona, un mapa d’ombres dirigida per Ventura Pons (2007); Mil cretins també de Ventura Pons (2010), Tres metros sobre el cielo de Fernando González Molina (2010) i 23F de Chema de la Peña (2010).

Ha estat distingit amb premis com el de la Crítica Teatral de Barcelona per Restauració (temporada 9091), el de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya al millor actor de repartiment per Restauració (9091), el Premi Nacional de Teatre i el Premi de la Crítica Teatral de Barcelona per El barret de cascavells (19931994), i el Premi Butaca 1995 al millor actor de cinema pel seu paper a la pel·lícula El perquè de tot plegat de Ventura Pons. També va ser guardonat amb el Premi de la Crítica Teatral de Barcelona per la seva interpretació a Cantonada Brossa (9899) i amb el Premi Butaca 2003 al millor actor protagonista de teatre per l’obra Dissabte, diumenge i dilluns. Aquesta temporada ha format part del repartiment de Quitt, de Peter Handke, dir. Lluís Pasqual.

Boris Ruiz Actor d’una llarga trajectòria, que passa per haver treballat, entre d’altres, amb Dagoll Dagom o la Companyia Núria Espert, i amb directors tan reconeguts com Adolfo Marsillach, Jorge Lavelli, Mario Gas, Fabià Puigserver, Joan Lluís Bozzo, Ferran Madico, Manel Dueso, Àlex Rigola, Carme Portaceli, Alfred Lucchetti, Jordi Godall, Alberto Bokos, Herman Bonnin, o Josep Montanyès entre d’altres. En els

últims anys ha participat a Celebració, de H. Pinter, dir. Lluís Pasqual (Teatre Lliure); L’auca del senyor Esteve, de S. Rusiñol, dir. Carme Portaceli (TNC). ha


col·laborat especialment amb la Companyia del Teatre Romea a Mama Medea, de Tom Lanoye, dir. Magda Puyo, i sota la direcció de Calixto Bieito a Plataforma, de M. Houllebecq (Festival Internacional d’Edimburg 2006); Peer Gynt, de Henrik Ibsen (Festival Internacional de Bergen 2006); El rey Lear, de W. Shakespeare (Fòrum Barcelona 2004 i Festival de Otoño de Madrid); L’òpera de quatre rals, de B. Brecht (Festival Grec'02), amb gira a MC'93 Bobigny (2003), Le Maillon d’Estrasburg (2004) i Festival del Rühr a Recklinghausen; Macbeth, de W. Shakespeare (Teatre Romea 2002 i BITE Internacional Festival 2003), i La vida es sueño, de Calderón de la Barca (coproducció del Teatre Romea, la Compañía Nacional del Teatro Clásico, el Festival d’Edimburg i el Barbican Centre de Londres). També ha participat a Celebració, de H. Pinter, dir. Josep Galindo (2005); Mestres antics / Maestros antiguos, de Thomas Bernhard, dir. Xavier Albertí (2003), Premi de les Arts Escèniques 2005 de la Generalitat Valenciana al millor espectacle no valencià, i a Orfeu als inferns, de J. Offenbach, dir. Joan Anton Rechi, i Woyzeck, de G. Büchner, dir. Àlex Rigola (2001); entre d’altres.

En cinema ha col·laborat en pel·lícules com Atlas de geografía humana, d’Azucena Rodríguez (adaptació de la novel·la d’Almudena Grandes, 2006). També ha intervingut, entre d’altres, a Un día volveré i Un negre amb un saxo, de Francesc Bellmunt; Makinavaja, de Carlos Suárez; Adiós tiburón, de Carlos Suárez; Barrios altos, de J. L. García Berlanga; Razones sentimentales, d’Antonio A. Farré; La ciudad de los prodigios, de Mario Camus; Los sin nombre, de Jaume Balagueró; Temps afegit, de Jesús Font; Los ojos de Julia, El juego del ahorcado, Las dos vidas de Andrés Rabadán o Barcelona Über Alles entre d’altres. En televisió ha treballat en sèries i programes com La granja, La Lloll, Planeta imaginari, Makinavaja, Pobre noi, Crònica negra, Nissaga de poder, Sitges, Psico Express o Ventdelplà, entre d’altres. Ha rebut el Premi de la Crítica Teatral de Barcelona 1999 i 2000 a la Millor Interpretació per La Presa, dir. Manel Dueso, i per La vida es sueño, dir. Calixto Bieito. Va rebre l’accèssit del Sitges Teatre Internacional pel monòleg Agnès, dir. Santi Sans, i el Premi de l’Associació d’Actors al Millor Actor de Televisió, a més de ser tres vegades finalista als premis Max a Millor Actor de Repartiment. Aquesta temporada ha format part del repartiment de Quitt, de Peter Handke, dir. Lluís Pasqual.


EL CANAL- CENTRE D’ARTS ESCÈNIQUES SALT/GIRONA

El CANAL-Centre d’Arts Escèniques Salt/Girona és un centre nacional de producció i de creació escènica que forma part de la xarxa de centres públics conjuntament amb el Teatre Nacional de Catalunya, el Teatre Lliure i els Centres d’Arts Escèniques de Reus i de Terrassa. L’Ajuntament de Salt, l’Ajuntament de Girona, la Diputació de Girona i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya són les institucions conveniades que han engegat el centre.

Des dels seus inicis, els objectius que persegueix el Centre són: produir i coproduir espectacles de primera línia des de l’àrea urbana de Girona però amb la voluntat que tinguin una exhibició posterior el més àmplia possible. Aquests espectacles són sobretot de teatre, i molt especialment de teatre de text; el Centre treballa conjuntament amb el Temporada Alta-Festival de Tardor de Catalunya, i aquesta col·laboració ha de servir als creadors del nostre país com a espai natural de trobada amb creadors estrangers i també com a trampolí per accedir a programacions de fora del nostre país; el Canal vol ser un lloc de treball també per a les noves generacions de creadors que van sorgint a Catalunya; el Centre vol col·laborar a difondre i a fer créixer l’autoria catalana; col·laborar a teixir conjuntament amb el TNC, el Teatre Lliure, el Mercat de les Flors, els Centre d’Arts Escèniques de Reus i de Terrassa, la nova xarxa de producció teatral pública de Catalunya; treballar conjuntament amb els teatres del Servei Metropolità de Teatres i Auditoris (Teatre Municipal de Girona, Teatre de Salt, Sala la Planeta i Auditori de Girona) tant per aconseguir una programació millor, com per aconseguir arribar a un públic més ampli.

EL CANAL Centre d’Arts Escèniques Salt/Girona produeix cada temporada un mínim de quatre espectacles que es gestionen des del Centre i per cada es compta amb coproductors (Teatre Lliure, Teatro Español de Madrid, Festival Grec...), la qual cosa permet, a banda de poder fer propostes amb més mitjans, garantir la seva exhibició i gira posterior. També cada temporada els Centres de Creació de Reus, Terrassa i Salt/Girona presenten una coproducció conjunta.

La futura seu de EL CANAL-Centre d’Arts Escèniques de Salt/Girona, la Factoria Cultural de La Coma-Cros, està actualment en fase d’obres. A la Coma-Cros EL CANAL hi tindrà espais d’assaig, magatzems, oficines i un espai d’exhibició modulable. Actualment els espectacles del Centre s’estrenen als espais teatrals existents a Girona i Salt (Teatre Municipal, Teatre de Salt, Sala La Planeta...).

els jugadors

Documents