Els maquis al Bages i el Berguedà

Un estat de la qüestió

Jordi Barcons Obradors

NIUB: 14716752

Treball Fi de Grau

Història Contemporània

Universitat de Barcelona

30-05-2013

Abstract This is a bibliographic analysis about what has been said about the figure of the maquis who fought the regime in Bages and Berguedá since the end of the Spanish Civil War until the last drop of warrior, in the 1963. The show revolves around the figures of Massana and Caracremada the most important maquis and also the most charismatic. In addition, the work contains a series of reflections on topics such as the assessment was the contemporary population have of maquis or the social weight which was built around her figure over time Keywords: Maquis, rural anarchist guerrilla, Massana, Caracremada, strength, justice, popular ideology, mythologizing, criminalization, historical memory. Resum

Aquest és un anàlisi bibliogràfic sobre el què s’ha dit al voltant de la figura dels guerrillers que van combatre el règim a les comarques del Bages i el Berguedà des de la fi de la Guerra Civil espanyola fins a la caiguda del darrer maqui, l’any 1963. El treball gira al voltant de les figures de Massana i el Caracremada els maquis més importants de la zona i també els més carismàtics. A més, el treball conté una sèrie de reflexions al sobre temes com la valoració que feia la població contemporània dels maquis o el pes social de la seva figura al llarg del temps. Paraules clau: Maquis, guerrilla rural anarquista, Massana, Caracremada, resistència, justícia, ideari popular, mitificació, criminalització, memòria històrica.

“Han escrit més pàgines sobre la teva persona que no pas per glorificar el descobridor del nou món. T’asseguro que els que viuen d’això han trobat en tu un bon filó. Pateixes, i sense dubte patiràs encara més, però t’asseguro, amic meu, que passaràs a la història potser com l’enemic número u del “Glorioso Caudillo”, por la gracia de dios y por España.

Josep Ester a Marcel·lí Massana. 1951

“Avui o demà ja sé que he de caure. Lluites com la nostra necessiten víctimes i hom no pot pensar mai en salvar la vida. Si se salva doncs bona sort. Si no, això ja s’ha de donar per descomptat. Fins ara la mort m’ha anat respectant... Però si em ve a rebre aquí o més enllà, quina importància té?”

Ramon Vila Capdevila, Caracremada a Federica Montseny. “Els guerrillers viuen de l’amor i de la por però si només inspiren por, ningú els dóna suport.

Yashal Kemal, escriptor rus

“Vull que a mi m’enterrin

Amunt, a les muntanyes altes, Al costat d’aquell pi blanc,

Que creix sol allà al barranc.

La meva tomba vull que estigui, Entre dues pedres escairades, Companys meus han de ser,

Serps pintades i verds llangardaixos,

No vull que vinguin al meu enterro, Mossens laics ni romans,

I les meves flors han de ser, Un ramat de cards punxants.

Poema atribuït a Ramon Vila, Caracremada

1

ÍNDEX 1 – Introducció............................................................................pàg 2 2 – Prospecció bibliogràfica.......................................................pàg 3 2.1. Una visió general..................................................pàg 3 2.2. L’evolució del fenomen.........................................pàg 6 3 – Els casos paradigmàtics: Massana i Caracremada............pàg 11 3.1. Marcel·lí Massana..............................................pàg 11 3.2. Ramon Vila........................................................pàg 20 4 – Prospecció virtual..............................................................pàg 24 5 – Conclusions......................................................................pàg 26 6 – Bibliografia.......................................................................pàg 28

2

1- Introducció La intenció d’aquest treball no és narrar les peripècies d’un grup de guerrillers

antifranquistes des del punt de vista del que s’entendria per un manual

d’història convencional. Tampoc és un treball de recerca en el sentit estricte de

la paraula ja que és més una tasca de recollida d’informació i de reflexió

posterior. Es tracta de l’elaboració d’un estat de la qüestió, és a dir, què s’ha dit

sobre aquest tema, i quan s’ha dit, en quines circumstàncies i també sota quins

punts de vista. És, per tant, una feina de filtratge i anàlisi, alhora que es busca

arribar a algunes conclusions al voltant de les següents preguntes: quina visió

té la gent dels maquis avui en dia? És gaire diferent de la manera com els

veien els seus contemporanis? Foren herois o criminals? Els maquis han estat

comparats per alguns autors amb els Carrasclets de Pere Joan Barceló però

per d’altres són una lacra. S’ha amagat informació al voltant de la seva història?

S’ha volgut silenciar la seva lluita? I, si va ser així, s’ha fet l’esforç suficient per

retornar-los-hi la memòria?

Totes aquestes preguntes intenten convertir-se en respostes al llarg del treball,

per la via de l’estudi dels autors més generosos i els més controvertits sobre

aquest tema. Però quin és el tema? El fenomen dels guerrillers antifranquistes

és d’allò més extens en l’àmbit geogràfic, i també és susceptible de ser

novel·lat, exagerat o simplement tergiversat i un dels objectius del treball és el

de centrar l’anàlisi en una àrea concreta (Bages i Berguedà) per tal de buscar

una major rigor, limitant la dedicació en una àrea determinada. Alhora d’acotar

l’espai geogràfic sobre el qual emprendre la tasca, les raons són òbvies: la

proximitat i la curiositat que emana de les veus de cultura popular, que han

anat alimentant l’ interès sobre aquest tema al llarg dels anys, així com la

polèmica que suscita l’activitat i la figura dels maquis. La seva veu ens arriba

de la mà dels relats dels nostres avis, que van viure de primera mà la

repercussió de les seves accions i van veure com els diferents sectors de la

societat prenien partit, a favor o en contra de les seves activitats, i que, al cap i

a la fi, han fet de transmissors orals d’aquell fenomen.

Cal tenir en compte doncs, que en aquest treball es tracta la guerrilla de la

Catalunya rural, de caràcter proper a l’anarquisme o millor dit al cenetisme.

Aquesta guerrilla, com veurem, té unes especificitats concretes dins el conjunt

3

de les diferents organitzacions de resistència armada que hi havia arreu

d’Espanya. No és un treball sobre la guerrilla urbana de Quico Sabaté ni sobre

la Invasió de la Vall d’Aran, ni tampoc al voltant de l’acció dels maquis en les

terres Gironines o en altres comarques catalanes, que també van existir.

Aquests últims són episodis molt rellevants del fenomen del maquis a

Catalunya però aquest treball versa sobre els maquis berguedans i bagencs,

d’esperit solitari i escassa efectivitat en la conquesta material i centrats en les

estocades ràpides i fugaces. Al seu coltant, s’ha construït un gran imaginari

popular. Aquí es tracten bàsicament les figures de Marcel·lí Massana i Ramón

Vila, màxim exponents d’aquest tipus de lluita i homes d’importància cabdal en

la llarga llista de noms de resistents que actuaren en aquesta àrea. Però no

són els únics que ocupen les pàgines d’aquest treball, també hi ha aquells que

els seguiren i el relat de les accions que van emprendre. Justes o injustes.

Afortunades o no. 2 – Prospecció bibliogràfica La metodologia que s’ha seguit ha estat la del buidatge de fonts, bàsicament

bibliogràfiques. Els llibres són els que ofereixen una visió més metòdica i

detallada del fets, i ens permeten entreveure el punt de vista de qui ens aporta

la informació. Amb tot, no hi ha gaires autors que s’hagin dedicat amb gran

deteniment a la figura dels maquis, i encara menys biògrafs. Fora de Catalunya

pràcticament no se’n parla del maquis catalans, i com a molt es dedica algun

capítol a Massana, Sabaté o Caracremada, ignorant que fou Catalunya un dels

territoris on la resistència a Franco fou més fervent i on els maquis es deixaren

sentir amb més notorietat.

2.1. Una visió general Si hom no sabés res sobre el tema i li vingués completament de nou, per tal de

poder introduir-se en la matèria, és ben recomanable l’obra d’Ester Rodríguez

“Els Maquis”. Aquest llibre forma part de la col·lecció vinculada al programa de

ràdio de divulgació històrica “En guàrdia!” i pretén acostar, a un públic més

ampli que l’ estrictament acadèmic, la vida dels maquis, la seva formació i el

desenvolupament de la seva lluita. Tot i ser de caire divulgatiu, l’autora escriu

4

un llibre amb reflexions interessants, que van més enllà de la simple voluntat

introductòria. D’entrada fa referència a la consideració que han tingut els

maquis al llarg del temps, des del moment mateix de la seva formació. Amb la

intenció de “desprestigiar-los” el govern contra el qual lluitaven els va

considerar de moltes maneres: pistolers, bandolers, lladres... Si bé en alguns

moments es van veure empesos al pillatge i havien de robar per sobreviure,

eren, en essència, lluitadors pels quals la guerra civil no havia acabat. Al cap i a

la fi, resistents ideològics. Homes que es negaven a rendir-se. Eren per tant,

guerrillers i tenien una formació política que els permetia defensar les seves

idees amb fermesa. Rodríguez situa els orígens dels maquis tan bon punt

acaba la guerra i recull les primeres denominacions que s’utilitzaren des de les

forces de l’Estat per definir-los. En aquesta època primerenca se’ls coneixia

com a “huidos”. En català, els “fugits”, un terme que no se solia utilitzar en la

llengua autòctona.

També és interessant l’apartat que dedica a l’origen del mot “maqui”, que

provindria del mot italià “macchia” és a dir, terreny ampli cobert de malesa.

A part de relatar les duríssimes condicions de vida que van patir alguns maquis

durant la postguerra, la terrible repressió que Franco va exercir sobre el

perdedor i els camps de concentració on es van aglutinar famílies senceres,

l’autora ens descriu detalls de la vida dels maquis d’allò més interessants com,

per exemple, els seus hàbits (caminar de nit, evitar els camins, la seva relació

de senyals amb la gent de les cases on s’allotjaven...) o l’equipament que duien

amb ells, indicant fins i tot el pes total aproximat que podien traginar els

maquis.

L’autora coincideix amb altres estudiosos a l’hora d’etiquetar el moviment

guerriller que ens ocupa com a “guerrilla rural anarquista”, denominació que ha

fet fortuna entre la majoria d’autors. No obstant això, cal no oblidar la guerrilla

urbana, i és que, en una terra tan singular com Catalunya, el món rural tancat

de la muntanya i l’urbà, estaven ben clarament diferenciats i la forma de vida

del guerriller era radicalment diferent en funció de si lluitava al camp o a la

ciutat. Esther Rodríguez, com molts altres autors, fa una visió general dels

diferents processos i etapes que va viure la lluita armada antifranquista a

Catalunya, des de la invasió fallida de la Vall d’Aran fins a la completa

desorganització de la guerrilla, que va resistir tan sols de la mà d’homes que no

5

van abandonar la lluita fàcilment, i per això van quedar aïllats del món. El cas

més paradigmàtic seria el de Ramón Vila.

En general, el llibre és un homenatge als qui van perdre la guerra civil

espanyola però també a tots aquells que no tenen veu. Rodríguez afirma que

cal retornar-los-la, a aquells que un dia foren derrotats i, en conseqüència,

condemnats a viure a l’exili de la memòria.

El primer que cal apuntar quan hom intenta endinsar-se en el tema dels

maquis, és que, el guerriller català que ha fet córrer més tinta de tots és, de bon

tros, el Quico Sabaté, per la seva proximitat en el temps i per la incidència

sobre l’Àrea de Barcelona, la qual cosa ha provocat que autors forans els

coneguin més fàcilment que no pas aquells que van lluitar en zones més

remotes. És clar que en aquest treball no ha de ser considerat un figura

primordial perquè aquest se centra en les comarques centrals del Bages i el

Berguedà i, més concretament en les figures de Ramon Vila “Caracremada” i

Marcel·lí Massana, de qui s’ha escrit molt menys. Emperò, les accions

conjuntes que tenien previst dur a terme els grups d’uns i altres, per força ens

han de dur a esmentar-lo en algun moment. Sabaté va actuar a l’àrea

metropolitana i als Vallesos, i per les comarques gironines1 d’es d’on passava2

a França sovint.

Com ja s’ha dit, la bibliografia espanyola pràcticament no tracta el tema català

fora de Sabaté, i si ho fa, hi dedica tan sols algun apartat escadusser. Se

centra molt més en àrees com les muntanyes d’Andalusia, l’àrea de Llevant o

l’Alt Aragó, per posar alguns exemples.

Alfonso Domingo3, impulsor de diversos reportatges i llibres sobre els maquis

espanyols, per la seva part, dedica un capítol a tractar la guerrilla urbana a

Catalunya i esmenta Facerías i Sabaté. Domingo divideix la resistència armada

1 En l’ àmbit gironí, resulta especialment valuós el treball de Josep Clara “Els maquis”, que fa un exhaustiu repàs dels llocs de pas i amagatalls, les accions i els guerrillers que actuaren en aquest sector de Catalunya, entre els quals es destaca Quico Sabaté, que hi passà assíduament en el seu camí cap a França quan solia fugir després de les accions dutes a terme a l’àrea metropolitana de Barcelona o els seus encontorns. 2 F. Aguado Sánchez, en el seu estudi “El Maquis en España”, analitza amb deteniment quines foren les rutes més habituals que utilitzà el Quico. 3 A. Domingo (2002). “El maquis. El canto del búho”.

6

a Catalunya en varis grups i fa una clara distinció entre rurals i urbans. En el

primer grup hi situa els escamots de Caracremada i Massana, pel seu

coneixement dels boscos i amagatalls i la seva àrea d’actuació, la Catalunya

Central allunyada dels grans nuclis on l’activitat era agrària i ramadera, i

pràcticament la única industrialització existent era la que resseguia els cursos

del Cardener i sobretot del Llobregat, en forma de fàbriques tèxtils. També

apunta que ajudaren els seus companys de les zones més urbanitzades en

més d’una ocasió i que existia una coordinació esporàdica entre ambdós

grups4. El treball d’aquest autor, com passa en la majoria de casos, se centra

en l’estudi de la resistència guerrillera en el global d’Espanya.

Domingo arriba a apuntar que personatges com Massana i Caracremada foren

capaços de conformar al voltant de la seva figura, autèntiques llegendes entre

la gent del territori, aspecte que si que destaquen alguns dels autors més

importants en aquest camp.

2.2. L’evolució del fenòmen Josep Clara5, en la seva obra “Els maquis”, encara que se centra bàsicament

en l’activitat i conseqüent repressió a les comarques gironines dóna una visió

global del fenomen i esmenta característiques que es donaven arreu del

Principat. Comença fent un repàs al marc històric que propicià la proliferació

dels maquis. Clara divideix el fenomen en tres etapes, el mateix model que

prenen la majoria d’autors. La primera seria la que comprèn del 1939 al 1944,

on petits grups intentaven resistir a la muntanya i actuaven de manera

espontània, al marge d’organitzacions polítiques o sindicals. L’encarregada de

sotmetre aquests grups fou la Guàrdia Civil, que tenia permís (i recomanació)

per usar els grans mitjans.

4 Avui en dia sabem que aquesta col·laboració mai va arribar a donar fruits perquè no es va arribar a posar en pràctica tal i com haurien volgut Massana i Sabaté, que pretenien aïllar Barcelona. Els plans no es van arribar a efectuar a gran escala. 5 Josep Clara Resplandis (Girona, 1949) és professor titular d’Història contemporània a la Universitat de Girona i membre corresponent de la Real Academia de la Historia. Va estudiar a l’Escola Normal de Girona, al Col·legi Universitari de Girona i a la Universitat Autònoma de Barcelona, on es va llicenciar i doctorar en Filosofia i Lletres, secció Història, els anys 1976 i 1982, respectivament. Ha format part de la redacció de Presència i de la Revista de Girona. S’ha especialitzat en la història política i social del Sexenni Democràtic, la II República i el franquisme.

7

Amb l’intent d’invasió de la Vall d’Aran l’any 1944, s’inicia la segona etapa, més

activa que l’anterior i que havia d’encendre la flama de la rebel·lió en la

societat, cosa que finalment no es va produir. De l’actuació a gran escala, que

havia fracassat, es passà als grups guerrillers de petit format, que eren més

efectius i més difícils d’aturar. La lluita oficial seguí fins l’any 1952, moment en

què anarquistes i comunistes abandonen les armes. L’esperança s’acaba quan

Franco es converteix en aliat dels Estats Units. A partir de llavors i fins que

caigui el darrer resistent, el procés entra en una etapa agònica en la qual els

maquis es mouen de manera pràcticament individual, heroica i temerària, i es

concentraran més que en lluitar, en sobreviure, exclosos d’un sistema en el

qual jo no és possible que puguin retornar.

Clara exposa també les mesures repressives que dugué a terme l’Estat per tal

de combatre el problema. El Tribunal Suprem i el Consell Suprem de Justícia

militar es van mantenir fins el 1948. Només un any després d’acabar la guerra,

es va promulgar la llei de repressió de la maçoneria i el comunisme i el 1941 la

de seguretat de l’Estat, que equiparava a la rebel·lió militar, manifestacions

ciutadanes com escampar notícies tendencioses, participar en conferències o

reunions conspiratives o interrompre vies de comunicació. El nou ordre es

caracteritzava per la duresa dels càstigs, la militarització de l’ordre públic i la

intervenció de la jurisdicció militar. En l’àmbit rural que és el que treballà Clara,

s’esmenta que el govern civil engegà una sèrie de prohibicions per tal d’aïllar

els guerrillers, com per exemple apagar els llums de les masies o la prohibició

de circular a camp obert quan es fes fosc. Aquestes mesures servien per

recordar a la població que era de la mateixa gravetat participar directament de

les accions armades que encobrir-les.

També resulta indispensable analitzar l’obra de Ferran Sánchez Agustí, autor

sallentí de gran trajectòria pel que fa l’estudi d’aquest fenomen guerriller de

casa nostra. En forma de preludi, s’ofereix en el seu llibre més reconegut6

abans que res, una reflexió de Josep Maria Solé i Sabater7. Aquest autor 6 “Maquis a Catalunya: De la invasió de la Vall d’Aran a la mort del Caracremada”. Pagès Ed. Col·lecció Guimet. 1999, Lleida. 7 Aquest autor no presenta cap obra dedicada específicament als maquis però és un dels investigadors de la història contemporània més destacats del país i es assídua la seva presencia en documentals de divulgació i en programes que tracten aquest tema al voltant de les comarques del Bages i el Berguedà. Col·laborador habitual dels

8

adverteix que cal entendre que els maquis han estat objecte de mitificació al

llarg del temps, però que en origen, no eren ben vistos per la gent del territori,

que convivia amb ells i els sofria. Si bé és evident que molts recolzaven la seva

lluita, no s’ha d’oblidar que l’opinió general que es té dels maquis no és gens

positiva, ja que, en realitat representaven un contratemps i una amenaça per a

la població. Per molta gent del territori, encara avui en dia representen una

pàgina fosca de la història. En canvi per aquella gent que no els ha viscut de

prop i que sols els han conegut a través de la llegenda que se n’ha desprès

amb posterioritat, és més fàcil que siguin considerats uns herois.

L’obra de Sánchez Agustí8 és de divulgació i alhora d’investigació i abraça el

període històric comprès entre la fi de la guerra civil, el tràngol a què es veuen

empesos els exiliats i les darreries de la resistència armada antifranquista a la

Catalunya central, passant per la participació catalana a la Resistance francesa

i l’intent de recuperar el territori perdut durant la guerra civil per mitjà de les

armes.

Per tal d’introduir-nos en les circumstàncies que propiciarien l’inici de les

insurreccions armades, l’autor ens aporta un retrat de la vida a la Catalunya

rural, que és l’ objecte d’estudi d’aquest treball. Es tracta d’un país governat en

pau per la força de la por que van exercir els pertanyents al bàndol vencedor.

És un país que viu en silenci, en el qual els perdedors de la guerra malviuen

com poden. Molts a la presó i d’altres intentant passar desapercebuts.

Durant la primera meitat dels anys 40’, el camp català patí l’efecte reiterat de

les males collites, que accentuaren les penúries. Al camp hi havia més facilitat

per obtenir aliments en una època negra però també la vida era més dura, ja

que es treballava de sol a sol i en unes condicions francament difícils, per les

ínfimes capacitats tècniques i productives de l’època. L’autor també ens fa

mitjans públics del país. Ex: “En guardia”, Catalunya Ràdio o Televisió de Catalunya (http://www.tv3.cat/videos/4413094). 8 Ferran Sánchez Agustí (Sallent, 1951), compta amb exhaustius treballs de narració amena sobre una de les etapes més fosques i menys conegudes del primer franquisme. Ha publicat “Maquis a Catalunya” (Pagès editors, 1999), “Maquis y Pirineus. La gran invasió, 1944-1945” (Milenio, 2001, tres edicions) i “Espías, contrabando, maquis y evasión. La II Guerra Mundial en los Pirineos” (Milenio, 2003), i “El maquis anarquista: De Toulouse a Barcelona por los Pirineos” (Alfa, 2008).

9

notòria una perspectiva més àmplia de l’economia catalana amb una relació de

salaris i preus.9

Però si d’una cosa són sinònim els anys 40’, és de la guerra. Sánchez Agustí

analitza el context bèl·lic europeu i s’atura en l’anàlisi al voltant de l’origen dels

maquisards francesos, que lluitaren contra el règim de Vichy i foren claus per a

la victòria aliada10. Molts republicans en participaren, alguns dels quals

acabarien travessant la frontera i duent-hi la resistència armada. A més, l’autor

exposa una llista de tots els noms de catalans que participaren en la

Resistance amb una breu descripció del seu origen i activitats.

Per a l’autor, el canvi d’estratègia que van prendre els maquis, no es basa tant

en el fracàs de la invasió de la Vall d’Aran sinó en l’impuls per part del govern

de la Llei de Repressió del Bandidatge i el Terrorisme. A partir d’aquell

moment, pràcticament finalitzà la resistència armada catalana, ja que es

condemnava a mort tots els caps de partida i es condemnava a cadena

perpètua (com a mínim) a qualsevol dels subordinats que la integressin.

Probablement el detonant que va provocar el canvi de tàctica van ser els

assassinats del Bages del 1945. Es tractava de 15 homes de l’AGdC11 i dos

pagesos. A més, a inicis dels anys 50’, el règim s’abraonà sobre els presos

anarquistes i el sis de febrer de 1952, a Barcelona, en condemnà nou a mort.

En quant a l’estudi de quins foren els maquis més efectius del país durant

aquest període, l’autor fa referència a Sabater i Caracremada, un cop Massana

s’havia retirat a França l’any 1951. A més, hi afegeix a Josep Lluís Facerías, un

guerriller molt important de l’Àrea de Barcelona. De Massana se’n detallen la

vida i les anècdotes així com les accions més destacades a Sant Llorenç de

Morunys, Avià, Cercs, Berga, els atracaments de la Plana i el Pont de Vilomara,

9 1949: en pessetes/hora: Miners, 2,12. Construcció, 2,93. Metal·lúrgia, 2,47. Indústries de la fusta, 2,53. Pessetes que equivalien a 20,483 l’any 1983. Al mercat de Manresa les gallines anaven a 30 pessetes el quilo, els conills a 15, colomins a 30 la parella, pollastres a 40… 10 “La fermesa ideològica, el suport popular i la vista grossa dels gendarmes convertiren els maquis en unitats de gran efectivitat. La seva espectacular actuació mantingué l’esperit de la revolta. Fins i tot quan eren deportats als camps d’extermini repartien esperances, aixecaven il·lusions entre els captius i sembraven el desànim i impotència entre l’enemic. 11 Agrupació Guerrillera de Catalunya.

10

els assassinats de la Vila d’Alpens, els atracaments del Gall i de Cal Jaques

així com els seus possibles col·laboradors i la part final de la seva activitat

armada i posterior retirada. En el mateix nivell, és estudiat Francesc Sabaté i

encara més Ramón Vila Caracremada12.

El treball de Sánchez Agustí resulta especialment interessant, en la matèria

que ens ocupa, ja que, a part de tractar els maquis més famosos també dona

dos noms de molts lluitadors pràcticament desconeguts, que no van efectuar el

paper de maquis, pròpiament dits, però, tot i quedar-se a França, són exemples

ben latents de resistència. El primer és el de Josep Sala Mitjans, nascut a

Cardona el 1918. De jove va viure a Sallent on era conegut amb el nom de “el

nano” o simplement pel “fill del moliner” ja que aquest era l’ofici del seu pare.

Es guanyava bé la vida quan el van cridar a files, venent adobs, gra i farina a la

placeta de l’Ajuntament. Era d’UGT. Com que havia estat waterpolista i

nedador li van adjudicar la tasca d’instructor poliesportiu de reclutes en una

escola que funcionava a Pins del Vallès i anà a impartir preparació física a

Navàs i Artés entre altres pobles, fins que marxà al front on participà en els

combats de Fuendetodos, Puebla de Híjar, Móra d’Ebre i Aguilón. Acabada la

guerra es va estar a Argelers i després a Setfonts i va ser perseguit pels

alemanys a França, pel fet de pertànyer a la FTP. Aquesta organitazció eren

els Franc-tireurs et partisans français. Rememoraven els franctiradors cantats

per Víctor Hugo en 1870. Els organitzà el Front National, plataforma antifeixista

creada el 10 de juliol de 1940 pel PCF, on destacaren molts brigadistes.

L’altre nom és el de Pere Suñé Bertran (Sallent, 1916). Acabada la guerra va

estar als maquis d’Unión Nacional Española capitanejat per Rafael Gandía,

Martín. També participà en la lluita contra els col·laboracionistes a França i fou

empresonat diverses vegades i en varis llocs com Ripoll, Girona o Terrassa i

Barcelona, abans de tornar al seu poble natal.

12 L’autor li dedica un capítol sencer després d’analitzar el que l’autor anomena “El seu any”, 1963.

11

3. Els casos paradigmàtics: Massana i Caracremada 3.1. Marcel·lí Massana A “Historia de la guerrilla antifranquista”, Secundino Serrano13 dedica un capítol

a parlar del que ell anomena “La guerrilla anarquista a Catalunya”, en

referència a la formació ideològica que professaven la majoria dels seus

membres. Serrano descriu Marcel·lí Massana “Pancho” com un dels maquis

més actius del principat, qui tindria la seva àrea d’actuació, sobretot en el curs

de l’Alt Llobregat i les poblacions circumdants a Berga, amb sovintejades

ràtzies en comarques com el Bages o els Vallesos i amb algun acostament a

l’àrea de Barcelona, com ja esmentava Domingo. Veu a Massana com un home

convençut de les seves idees però conscient de la realitat que l’ envoltava i de

la situació en què es trobava la lluita per la causa. A diferència d’altres

integrants de la lluita armada com Caracremada, va saber retirar-se del combat

abans de ser abatut per les bales, retirada accelerada, en part, pels seus

problemes de salut.

En el llibre s’esmenta que els seus principals objectius eren les torres de

conducció elèctrica però també és sabut que duia a terme altres accions com el

guiatge a través de la frontera. Massana mai va ser partidari de la violència,

només com a últim recurs. Els maquis de l’època eren ben conscients que la

seva causa no podria progressar mitjançant la mort, per exemple, de guàrdies

civils. El sistema tenia ben engreixat el mecanisme per substituir-los, i no sols

això, quan un guàrdia civil moria a mans dels maquis calia esperar una

resposta per part de l’Estat i una major repressió, sinó no podia ser contra els

maquis, contra la gent que hi tenia relació directe. En el terreny ideològic,

Massana reconegué sempre que Ramon Vila havia estat un referent per a ell,

no només alhora de desenvolupar una ideologia política sinó en la manera

d’actuar que tenia. El considerava el millor i més íntegre dels maquis catalans i

no es veia amb cor de fer-li un sol retret, malgrat les dificultats que havien

sofert tots dos junts. Amb tot, Massana denunciava que, dins l’oblit en què

13 Historiador espanyol, Secundino Serrano es especialista en la lluita de guerrilles antifranquistes i ha publicat varis llibres d’assaig sobre el maquis i altres moviments, essent un col·laborador de mitjans com El País, Diario 16 o Índice.

12

havien caigut els maquis Caracremada era, en relació a la seva vàlua, dens

dubte el més silenciat de tots ells.

Dolors Marín tracta també molt de prop la figura de Massana i se centre en el

caràcter de les seves accions. Ja de petit es coneix que Massana tenia un

caràcter rebel14 i que les experiències que visqué de petit no l’ajudaren pas a

canviar-lo. L’autora recull el testimoni de Joan Busquets15, integrant dels grups

de Massana i Caracremada qui, després de deixar la lluita, es va dedicar a

recopilar la memòria dels maquis i a reivindicar la seva lluita. Busquets explica

com els fons per a finançar la guerrilla sortien dels robatoris als rics o dels

segrestos. En concret Massana i el seu grup en van dur a terme dos

d’especialment valuosos, dels quals en van extreure 100.000 pessetes de cada

un. Aquests segrestos es van produir a la mateixa comarca del berguedà i

tenien com a objectiu els industrials rics pro-franquistes.

També eren habituals els furs16 a turistes rics.

Marín esmenta que Massana era un personatge estimat a la comarca, tant per

les seves actuacions carismàtiques17 com pel seu caràcter alegre i lleial amb

els qui l’ajudaven, ja que sempre pagava les seves estances als masos i era

respectat pels pagesos de la zona. Vindria a representar el paradigma de

bandoler bo entre els pobletans de l’Alt Berguedà pel seu caràcter humà i

alegre. Per contra l’autora també treu a la llum les represàlies que sofrien les

famílies dels maquis. En el cas de Massana, dos oncles seus van ser

perseguits: Constantí i Oriol Guitó.

Josep Clara, biògraf de Marcel·lí Massana i Ramon Vila, és l’autor que més ha

aprofundit en la vida personal dels grans maquis de la Catalunya Central,

juntament amb Josep Ma Reguant18.

14 Reguant, en la seva biografia de Massana. 15 Conegut com “El senzill”. Entrevistat a Vilada, localitat prop de Berga, el 2001. 16 Especialment cèlebres foren els atacs a les esglésies, on Massana passà el barret entre els assistents perquè col·laboressin amb la causa. 17 Probablement l’acció més recordada de Massana és la del carajillo que va pagar a un guàrdia civil al bar Colon de Berga sense que aquest se n’adonés. 18 Polític i escriptor, va començar la seva carrera a Unió democrática de Catalunya però abandonà el partit i es féu dirigent de la CNT els anys 1976-77. De la mà d’Àngel Colom va introduir-se a ERC i va fer-hi carrera però se’n desvinculà per dedicar-se a la

13

En el seu llibre “Marcel·lí Massana, l’home més buscat. Un mite de la guerrilla

anarquista”19 l’autor fa una comparació entre aquestes dues figures, apuntant

que ”Caracremada” i Massana foren homes de generacions successives, que

coincidiren en l’espai i el temps però que tenien maneres d’actuar i de pensar

diferents. Massana, més racional, tocant de peus a terra més que no pas

Ramón Vila, que lluitava no només contra el franquisme, sinó que també

semblava lluitar contra el món, un estil de vida que no li va permetre

reincorporar-se a la societat i que el va obligar a presentar batalla fins a les

darreres conseqüències.

Clara apunta que la seva obra és una actualització de la biografia de Massana

de 1979 de Josep Ma. Reguant, que és pràcticament un recull oral directe del

guerriller retirat a Occitània. El llibre de Josep Clara té la intenció de revisar la

llegenda i el mite format al llarg dels anys sobre el personatge, i vol desfer les

exageracions que puguin recaure sobre seu. Algunes de les fons especials de

què s’ha servit l’autor són els arxius del Tribunal Militar Territorial Tercer, el de

l’Institut Internacional d’Història Social d’Amsterdam i el fons documental de

Josep Ester, fill il·lustre de Berga que va estar vinculat a la lluita contra el

nazisme i que es cartejava amb Massana.

Josep Clara presenta Marcel·lí Massana com una home de dues cares, per una

banda, la del combatent, d’idees fixes, forjades per una infància i adolescència

gens fàcils, enfortides per l’esclat de la guerra durant la seva joventut. Unes

idees que amb el temps, fins i tots es radicalitzarien, davant les injustícies que

presencià en alguns llocs on treballà i on veié com els obrers eren explotats.

L’altra cara és la del Massana humà, l’amant de la bona vida, de les dones i els

tiberis, la d’un home que agraïa la bona companyia i les bromes amb els amics.

Si bé es cert que tingué molts amics, també va haver de lluitar i estar sempre a

l’aguait, vivint en un ambient hostil, ple de persones reticents a llurs activitats.

Tenia doncs, l’enemic també a casa. L’anecdotari al voltant de la figura de

Marcel·lí Massana és extens i famós, poetes i músics n’han elevat les gestes

fins al punt que mai sabrem ben bé quin és el grau de certesa de les mateixes.

política local, a l’Ajuntament de Palafrugell. Els seus estudis van aixecar una gran polémica i també el seu recorregut per la política catalana. 19 Editor: Rafael Dalmau. Barcelona, 2005.

14

Les més famoses, aquelles en què Massana demanava foc als guàrdies civils

sense ser reconegut o els deixava les consumicions pagades al bar.

Clara reflexiona amb deteniment al voltant de la comarca del berguedà, que va

veure néixer Massana i Vila. Una terra dura i abrupte, l’hàbitat adient perquè hi

proliferin les lluites obreres.

L’autor comença fent referència als orígens geogràfics del protagonista per part

paterna i materna. La família del pare era de Fígols i Berga, per bé que el pare

era de Gironella. La mare era de Sant Feliu de Lluelles, municipi de Montmajor,

a la mateixa comarca. Clara corregeix Reguant en el punt en què aquest últim

tracta la mort del pare, que atribueix a un accident laboral. Clara diu que va

morir per culpa d’una miocarditis crònica.

Després de la desaparició dels seus progenitors fou acollit per una familiar i

posteriorment pel seu oncle patern, Joan Massana, capellà a Solsona qui li

donà una bona educació. La cultura de Massana se’ns fa evident en les cartes

que va escriure encara que no va anar a estudiar al seminari com hauria volgut

el seu tiet. Des de ben petit es va veure que sentia un gran desinterès pels

temes religiosos. Clara ens fa notar que Massana patí una infància grisa, plena

de prohibicions i imposicions, la qual cosa ajudà a forjar el seu caràcter rebel.

La monotonia d’aquesta infància trista es veié trencada pels estius a Berga, on

va viure els moments de més felicitat. Ja entrant a l’adolescència va anar a

viure a Sallent, a casa d’uns seus oncles, on va començar a guanyar-se la vida

com a aprenent d’esmolet. Clara apunta que alguns autors han apuntat que

seria en aquesta època quan es començaria a vincular a organitzacions

sindicals, fins i tot participant en les revoltes de les mines de Fígols, però creu

que això és impossible perquè era massa jove quan es van produir. L’autor

relata els anys de joventut amb detall, des de la seva etapa com a obrer en el

sector del tèxtil fins a l’esclat de la guerra, quan es va integrar en la columna

“Tierra y Libertad”. En el moment d’afiliar-se a la CNT, Clara creu que ho féu no

tant per qüestions ideològiques sinó pel fet que era el sindicat més estès en

aquell moment en aquella part de Catalunya i a tot el territori en general.

Les peripècies de la guerra el portaren a dur metralla al pit fins que va ingressar

a la presó Model de Barcelona, on li van curar. A la presó hi va passar una

època d’allò més negra per les condicions del lloc i el tracte rebut.

15

Clara analitza el perible legal que va fer possible que Massana fos alliberat i

explica quina fou la seva vida un cop de nou a les muntanyes del Berguedà. No

fou gens fàcil acoblar-se de nou a la societat i va haver de treballar en feines

molt dures. Quan va ser cridat a files és quan es va iniciar la seva vida com a

clandestí. Va viure a Berga un temps i després va anar a fer de mossos a Avià.

A partir de llavors faria de llenyataire a Organyà, feina que li va permetre de fer

els primers contactes amb gent de l’altre cantó de la frontera.

Clara explica com va passar Massana de contrabandista a assaltador de

masies i detalla cadascun dels cops que dugué a terme per la comarca. Relata

com membres de la CNT exiliats a França li proporcionaren armes i el posaren

en contacte amb homes disposats a iniciar aquest nou tipus de lluita. L’any

1946, després d’haver volat algunes torretes de conducció elèctrica, Massana

es convertí en lluitador regular antifranquista amb el suport de la CNT

coordinada des de Toulouse. Alguns dels cops més famosos són els de les

mines de Lignit “Lignitos de Serchs” i de masies com la de Cal Teuler o Sant

Corneli. Durant la dècada dels anys 40’ l’activitat i el rendiment que se

n’obtenia anaren en augment, per bé que no tots els cops van acabar bé. Clara

situa el zenit de les operacions el 1949, en l’atracament a la masia l’Hostalet,

de les Llosses i, en relació a aquesta època, aporta mapes que ens ajuden a

situar-nos en l’espai i veure en quins punts tingueren lloc els segrestos,

atracaments i sabotatges que van perpetrar Massana i els seus companys, així

com les rutes que prenien més sovint.

Igualment valuosos són els informes oficials de l’Estat de què es nodreix l’autor

per detallar els atracaments i els encontres amb la policia que van tenir els

guerrillers on es plasmen els testimonis de la gent de les cases afectades.

Aquesta biografia de Marcel·lí Massana no vol ser un homenatge al guerriller

però sí a les víctimes col·laterals del seu conflicte amb l’Estat, és a dir, Josep

Clara aprofundeix en el sofriment dels qui el van ajudar o en van ser

col·laboradors. És a partir de 1949, quan comencen les detencions i els

interrogatoris d’extrema duresa que l’Estat practicà sobre qualsevol que fos

sospitós d’ajudar o encobrir guerrillers. A més, es repetiren els assassinats

emparats en la Llei de Fugues, que el règim recuperà de l’època del

pistolerisme.

16

Amb la seva gent cada vegada més collada i amb l’increment de les forces

estatals a la zona, les accions de Marcel·lí Massana se centraren cada cop

més a l’altre cantó de la frontera. Fou en una d’aquestes accions quan fou

detingut i començà la seva odissea contra la justícia francesa, la “loi” com ell

l’anomenava. Havent guanyat la seva llibertat als tribunals, però, fou

condemnat a haver-se de moure amb restriccions de tota mena pel territori

francès. Començaven així uns anys que li passarien una gran factura moral i

que el desencoratjarien, fins al punt de desmoralitzar-lo de cara a reprendre la

lluita armada. Va passar per feines dures, vivint en condicions miserables,

veient com, malgrat tot l’esforç que havia dedicat a lluitar contra el privilegi i

l’explotació, el món seguia fent el seu curs, aliè a la seva lluita.

L’autor assegura, en aquest punt, quan Massana començava a remuntar

econòmicament després del seu pas per les mines de Leucamp, casat i

instal·lat a París, que alguns guerrillers com el mateix Caracremada van

intentar persuadir-lo que tornés a llur activitat armada, però ell s’hi negà,

conscient ara que el que volia era una vida més descansada.

Clara també explica que Massana retornà a Berga, de manera puntual, tan bon

punt va tenir prou diners per comprar-se un cotxe i que sempre es va enyorar

de la seva terra.

A la cloenda del llibre, Clara, biògraf també de Ramón Vila, no es pot estar de

fer una comparació entre ambdós. D’en “Caracremada” diu que fou un lluitador

innat, obsessionat en causar danys materials al règim i primitiu en molts

aspectes. Massana, més estratega, més culte i en definitiva, més intel·ligent, es

preocupà de dur a terme un altre tipus de cops, que, en general comportaren

beneficis econòmics importants a l’organització a la qual pertanyia.

Si bé es cert que Massana fou un home molt afí a l’organització cenetista, ho

va ser principalment durant els seus anys de resistència armada a l’Alt

Llobregat. Ja hem dit que els anys a França el desenganyaren de les idees

amb què tant ferventment havia cregut i, per bé que mai va deixar de llegir el

periòdic confederat, va copsar que a França no se’l tenia prou en compte en el

si de l’organització i se’n desvinculà a mesura que van anar passant els anys.

La guerrilla de Massana fou exclusivament rural. Clara retreu a Reguant que

afirmi que les grans obsessions de Massana eren les torretes elèctriques i els

Guàrdies Civlis ja que cap d’aquests elements foren fixacions especials per ell.

17

A les torretes sols s’hi dedicà en primera instància i, pel que fa la policia,

sempre va ser prudent en aquest sentit i mai hi va buscar l’enfrontament

directe. Com a alternativa, Clara proposa l’anticlericalisme com un dels motors

principals del rancor vers l’Estat que desenvolupà Massana, fruit, com ja hem

comentat, de la infància que tingué. Aquest punt ha alimentat la llegenda que

durant els anys convulsos anteriors a la guerra, Massana participà activament

en la crema dels béns eclesiàstics de Berga. No hi ha proves que això passés

per bé que Clara recull unes declaracions on ell confessa que les mirà amb

simpatia.

Una altra de les característiques de Massana és que es va retirar de la lluita

armada relativament d’hora. A diferència d’altres grans guerrillers com Sabaté o

Vila Capdevila no va morir en combat. Va saber retirar-se a temps tot i que la

seva integració a la societat mai fou completa.

Per a l’autor, Marcel·lí Massana encarna la imatge de bandoler social en la

figura de l’expropiador, l’atracador de masies. Reconeix, no obstant això, que

probablement la imatge de lladre noble20 que li ha recaigut sigui exagerada, ja

que un guerriller, el que intenta bàsicament és sobreviure, i, en el cas de

Massana, destinar els diners a la lluita, a través de l’organització política.

Per acabar, esmentar que Clara aporta un apèndix documental on hi figuren,

entre altres, la partida de naixement del protagonista i dues versions del famós

segrest de Can Flaquer, així com la resolució del tribunal de Toulouse en

relació a l’afer de llur extradició a Espanya, que el govern de Franco va

demanar però que fou denegada.

Abans de Josep Clara, l’estudiós més important de la vida de Marcel·lí

Massana va ser Josep Maria Reguant, un metge sallentí que en la seva obra

“Marcel·lí Massana: terrorisme o resistència?” Recull no només la seva

biografia sinó que relata una entrevista feta al mateix protagonista, quan aquest

ja vivia retirat a Occitània.

El pròleg de llibre va a càrrec d’Eduardo Pons Prades, qui reflexiona sobre la

base ideològica del guerriller, que sempre, malgrat els alts i baixos que va patir

durant la vida i les diferents influències polítiques i vitals que va rebre dels que 20 Definició utilitzada per E. Hobsbawm que s’utilitza per parlar dels lladres d’àmbit rural que roben els rics per donar-ho als pobres.

18

va viure i veure sempre va tenir un principi clar. El món i la seva història es

resumeixen sempre en una lluita dels privilegiats envers els qui no tenen res,

els desafavorits, i aquests sempre van ser els del seu bàndol, per damunt de

fronteres i lleis. Reguant recull el que Clara també afirma, que Massana fou el

darrer lluitador romàntic. L’últim que va defensar amb tota la força de què va

ser capaç, uns ideals que anaven morint a mesura que passaven els anys i ell

mateix s’anava fent gran. Fou un estrateg que no es va formar en cap escola

militar, un lluitador que, en vida, no va rebre sou ni reconeixement. Reguant

també s’atreveix a afirmar que la lluita de la guerrilla a Catalunya fou un reflex

social, un signe evident que amplis estadis de la població catalana es resistien

a acceptar la derrota i la imposició militar i legal del nou règim. És cert que

moltes persones van ajudar Massana i els seus companys i molts d’altres veien

les seves accions amb simpatia. Fins van ajudar a conformar la llegenda que

ens ha arribat fins als nostres dies. Ara bé, és agosarat afirmar que Massana

fos un símbol del poble sinó més aviat, una conseqüència lògica de la repressió

sobre la població, que ell va combatre en forma de cap visible d’un grup

d’homes que va lluitar contra el règim. Un govern que causava un

descontentament general evident entre la població rural que patia les

conseqüències de la misèria derivada de la guerra.

Durant l’entrevista, Massana respon a preguntes com és ara els motius pels

quals es va involucrar en la guerrilla, i reconeix que entenia que la situació era

irreversible, quan va agafar les armes i que l’esperança que la població es

revoltés no era una possibilitat real. Davant la pregunta de si van intentar

accions combinades amb la guerrilla urbana, Massana respon que amb Sabaté

tenien pensat aïllar Barcelona i deixar-la sense comunicacions, però que tot

plegat no va fructificar per l’atracament fallit a les mines de Fígols.

De l’entrevista se’n desprenen temes com la relació entre companys, el

lideratge assumit i prudent que sempre va brandar Massana i l’opinió vers

altres guerrillers. A Quico Sabaté el considerà un “home d’acció extraordinari”,

de Facerias diu simplement que no en pot opinar i Ramón Vila és el qui s’enduu

més elogis: “un combatent íntegre i el millor de tots nosaltres. Encarnava a la

perfecció els valors que jo havia entès a la CNT.”

19

En aquesta entrevista també reflexiona sobre el paper de la CNT al llarg dels

anys i creu que molts antics líders tenien certament el do de la paraula però

que ell mai va creure que aquest fos necessari per ésser un bon militant sinó

que el que calia era ésser conscient de les pròpies limitacions i posar l’esforç

en benefici de la col·lectivitat.

Reconeix que la topada amb la gendarmeria francesa que li va suposar el

desterrament, li va salvar la vida, per bé que no pot evitar enyorar-se de la seva

Catalunya. Sens dubte, però, creu que l’haurien “caçat” com a Ramón Vila.

Dubta de la jove democràcia espanyola i del futur de la CNT i reivindica la seva

lluita, per bé que creu que fou modesta, i afirma que si hagués pogut fer més

per la causa ho hauria fet, i amb més força.

Inevitablement, Clara degué prendre com a referència per a la seva biografia, la

de Reguant perquè són molt semblants, idèntiques en molts punts, per bé que,

com ja hem vist, Clara es permet de corregir el seu antecessor en alguns punts.

Reguant, a part d’explicar la vida de Massana, fa un seguit de consideracions

generals d’allò més útils per entendre com actuaven els guerrillers a casa

nostra: “La guerrilla de Massana tenia una estratègia basada en l’aplicació i

anàlisi del sentit comú, tant propi com de l’enemic deduït a base d’experiència.

Això es combinava amb un sentiment agut de la realitat immediata i del

coneixement intuïtiu.(...) La prudència en la preparació de l’acte, la sigilositat a

l’hora d’acostar-se a l’objectiu i la sorpresa de l’acció, els garantía un bon tant

per cent d’èxit. A més, l’agilitat en el desplaçament i el coneixement del terreny

els feia pràcticament il·localitzables. Bons caminadors i soferts, tots eren fills de

l’Alt Berguedà.

Reguant denuncia la desinformació a què el règim franquista va sotmetre la

població espanyola en el tema de la guerrilla i no només això, considera que

durant la transició no es va fer prou per trencar-lo, aquest silenci. Amb tot,

Reguant és evidentment més partidari de considerar Massana com un resistent

i mai el veu com un terrorista, potser si com un combatent un tant irracional

però, al capdavall, entén que és home que va iniciar una lluita justificable contra

allò que creia injust.

20

3.2. Ramon Vila Antonio Téllez Solà, en el seu llibre “Sabaté. Guerrilla urbana en Espanya”

dedica l’últim capítol a Ramon Vila. Comença fent una descripció física del

personatge “hombre de hercúlea fuerza” i passa pels episodis de la seva

joventut que el van transformar en un home d’acció i de fortes conviccions

ideològiques. Esmenta que Ramon Vila era un home de guerra molt abans que

esclatés el conflicte del 1936, ho havia demostrat a les vagues de miners de

Fígols, d’on n’havia sortit arrestat al calabós i també durant la seva militància a

la CNT. Per si això no fos poc, Téllez repassa la vida de Caracremada a la

resistència francesa on resultà clau per la seva habilitat en el maneig

d’explosius. Téllez tracta el tema des d’un punt de vista amistós, la seva òptica

simpatitza amb les postures ideològiques de Ramón Vila, i admira la seva

determinació caràcter llibertari, no només de pensament sinó també vers la

gent i el món. De fet, Téllez fou part activa en la resistència guerrillera

antifranquista i un dels participants en la invasió de la Vall d’Aran.

Dolors Marín, vindria a esmenar aquesta darrera circumstància ja que fa un

repàs exhaustiu de la vida i l’obra de Ramon Vila, en el seu llibre

“Clandestinos”. Comença pels sobrenoms. Alguns li deien “el jabalí” per la seva

força. El guerriller dit “El maño”, entrevistat l’any 2000, explica que molts

l’anomenaven “pasoslargos”, per la facilitat que tenia per conèixer els camins i

sobretot pel ritme en què caminava per la muntanya quan feia de guia o quan

estava en marxa. És descrit com una home de gran condició física i alimentació

frugal, que podia passar molts dies sol a la muntanya i no necessitava gaires

queviures per anar passant puig que estava capacitat de servir-se d’arrels i

altres aliments que la naturalesa li proporcionava per tal d’aguantar setmanes

senceres a la intempèrie, a qual cosa no feia més que dificultar la seva captura.

Treballant a les colònies tèxtils es va començar a interessar per les idees de la

CNT. Va fer diversos oficis alguns relacionats amb el món de la construcció i a

la guerra va lluitar en la Brigada mixta “Tierra y libertad”. Un cop acabada la

guerra, va poder passar a França, on col·laborà activament amb la resistència

anti-nazi, front on acabà essent una figura primordial. Gràcies a Dolors Marín

tenim el testimoni d’un dels homes que més vegades va acompanyar Ramón

Vila durant les seves marxes i les accions. Es tracta de Ramón Casals,

21

berguedà, que descriu les penes que passaven durant algunes de les

travessies més dures. Dolors Marín s’atura amb deteniment sobre el tema que

sens dubte és més conegut de Caracremada, la seva mort21.

A l’igual que en la figura de Marcel·lí Massana, Josep Clara féu també un repàs

exhaustiu de la vida del Caracremada. En la seva biografia, actualitzada l’any

2002, l’autor gironí en destaca, en primer lloc, la seva condició de berguedà,

així com l’origen dels seus pares Ramon i Carme, ambdós naturals del municipi

de Guixers, al Solsonès. Els avis materns eren de Castellar del Riu i Sisquer, i

els paterns de la Coma i Llinars de l’Aiguadora. Tots aquests pobles, a cavall

del Berguedà i el Solsonès, són molt pròxims entre si i abraçaven un territori

abrupte, on les condicions de vida eren molt dures a principis de segle.

Tot i haver d’ajudar la família en les feines del camp, va aprofitar el poc temps

que va tenir per aprendre a llegir i escriure. Diversos autors han declarat que

l’origen del mot “Caracremada” li ve de les cremades que se li van produir en

caure-li un llamp a la seva mare, quan tots dos es refugiaven d’una tempesta

sota un arbre22 però el més probable és que se les fes quan es va cremar la

casa de Peguera on havien nascut. Després d’aquest incident la família hauria

anat a viure a Castellar del Riu, on la seva mare moriria.

El caràcter rebel de Ramon Vila es va manifestar ja des de ben jove. Clara

reculls que quan anava a visitar la seva germana a Berga23 s’escapava de casa

els seus oncles abans que aquests comencessin a dir el rosari, deixant ben clar

que allò de la doctrina religiosa no anava amb ell.

Les primeres feines que va fer Vila foren d’obrer en fàbriques de la comarca, a

Puig-Reig i a la central tèrmica de Cercs. Per a Clara, la militància en la lluita

obrera comença amb l’entrada a les mines de Fígols. En aquella època ja

s’havia proclamat la 2a República però en aquella regió feréstega no ho 21 En relació a la fi de Caracremada, també el testimoni de Téllez resulta il·lustratiu ja que aquest descriu tota la indumentària que portava Ramon Vila en el moment en què fou mort. Literalment, esmenta que el guerriller portava “la casa al damunt” amb utensilis per cuinar, eines per dur a terme les seves accions i fins un recull dels diners que portava a la cartera. 22 Aquesta indicació podria ser perfectament errònia, ja que altres autors com Sánchez Agustí, declaren que el llamp entrà per la xemeneia de la casa on vivien. Clara també corrobora que les cremades de Ramón Vila es van produir quan es va cremar la casa de Peguera, i no amb la caiguda del llamp. 23 Amb la mort de la mare, els dos germans es separen. Ramón es queda a viure amb el pare i la Carme se’n va a viure a casa dels oncles, a Berga.

22

semblava pas. La vida transcorria regentada pels mateixos. Els vells rols

encara estaven fortament instal·lats, com en el temps del caciquisme ferotge.

Per tant, les injustícies que assolaven els jornalers i els humils no s’havien

resolt. Tot plegat esclataria en el que es coneix com a Successos o Rebel·lió

de Fígols, el gener de 1932. Clara recull el testimoni d’un berguedà de nom

Ramon Casals que assegura que Ramon Vila es va començar a interessar

fortament per les idees anarquistes i va començar a prendre consciència de la

importància de l’acció política de la mà de l’activista asturià Salvador Robles24.

Ramon Vila fou doncs, un dels principals dirigents de la insurrecció i anà al

davant d’un dels grups armats la qual cosa li costà ingressar a la presó de

Manresa. En sortir de la presó va passar un temps a Barcelona tot i que

aquesta època de la seva vida és força desconeguda i podria haver-se estat

també un temps a Berga, a casa de la seva germana. Després d’aquest

període perpetrà un parell d’atracament a Castelló que no van sortir bé, i així

arribem a la seva reclusió a la presó de València de Sant Miquel dels Reis, on

s’estaria fins a l’inici de la Guerra Civil.

Com altres autors fan constar, el Caracremada lluità a la polèmica Columna de

Ferro i a la 153 brigada mixta, on hi havia molts bagencs i berguedans.

Perduda la guerra, com tants d’altres, fou internat en un dels camp de

concentració del sud de França, concretament al de Sant Cebrià. Des d’allà

passà a la clandestinitat al cap de poc temps. La feina que exercí des d’aquell

moment va ser, majoritàriament, la de fer de guia per aquells que volien passar

a França. La policia l’enxampà sense documentació i va anar a parar a la presó

de Perpinyà. Un cop allà, mentre es temia el pitjor, els alemanys li proposaren

de treballar a les mines de bauxita de Bedarius, probablement per aprofitar llur

exuberància física, i si va estar fins el 1944, moment en què s’incorpora a la

Resistance.

Com a maqui dins la frontera espanyola, va actuar molt sovint com a guia

d’altres grups de guerrillers com el de Quico Sabaté. La seva lluita va estar

relacionada sempre amb la d’altres guerrillers dels quals n’era el cap visible. Al

llarg dels anys 40’ va dur a terme un gran nombre d’accions a Banyoles i en

altres indrets aïlats de les comarques gironines però sobretot al Berguedà i ala 24 Aquest personatge s’havia instal·lat a Catalunya durant la dictadura de Primo de Rivera i fou un dels principals promotors de la revolta del 32’.

23

banda nord del Bages. Clara descriu tots aquests cops i analitza també la seva

reclusió curta a la presó de Perpinyà. També fa incís en l’any més actiu del

Caracremada que fou el 1949 i del qual se’n narren tots els triomfs i també

totes les dificultats, que no foren poques. Al llarg dels anys 50’, la retirada de

molts dels guerrillers amb qui havia compartit hores de camí i combat el feren

tornar més recelós, en general i s’accentuà el seu individualisme. Els recursos

de què disposava foren cada cop més escassos i la pressió de l’Estat, major.

D’aquesta manera, cada vegada més se centrà en la lluita en solitari sobre les

torres de conducció elèctrica o els sabotatges sobre conductes d’aigua en

fàbriques. Per acabar Clara apunta que és d’elogiar que Ramon Vila escollís

aquesta vida un cop acabada la 2a Guerra Mundial, moment en el qual s’hauria

pogut retirar còmodament a França i ser condecorat per les autoritats. Fou un

home especial en molts sentits, fins i tot alhora de ser considerat pels enemics

ja que el Caracremada era un tipus de guerriller poc convencional ja que no

buscava res material, al contrari que Massana o Sabaté25, ni s’arriscava massa

a perpetrar atracaments, vivia amb molt poca cosa, fou un home

extraordinàriament sofert, i li interessava molt més crear contratemps al règim

que no pas extreure un benefici personal de les seves accions.

Clara repeteix en aquesta obra, com en la biografia de Massana l’apartat de

l’apèndix documental, que ens aporta, entre d’altres coses, l’acta de naixement,

la declaració de l’agressió de Cal Tosa26, la sentència de la causa 1383-IV-

5327, la sentència del consell de guerra, dictada l’any 1962 contra Pedro

Antonio Sánchez Martínez, col·laborador de Ramon Vila, una relació del que

portava a sobre en el moment en què fou abatut per la Guàrdia civil, el resultat

de l’autòpsia, una necrològica publicada a Le Combat Syndicaliste el 22 d’agost

25Aquests, segurament tenien una percepció oposada a la de Ramon Vila sobre el que eren els objectius de la lluita en si, ja que consideraven que el combat col·lectiu era l’expressió de la solidaritat de tots i que seria per mitjà del sacrifici conjunt que s’aconseguirien els objectius. Caracremada en canvi, va prioritzar la lluita individual, possiblement també perquè els seus coneixements sobre el medi i el territori li ho permetien i no havia de dependre de ningú. 26 Es tracta d’un comunicat emès per la CNT manifestant que ells no tingueren res a veure amb el succés i que qui s’havia de culpar eren els franquistes. 27 Contra els col·laboradors de la guerrilla al Berguedà i el Bages, dictada el 13 de desembre de 1955 i aprovada pel Capità General el 5 de març de 1956.

24

de 196328 i els elogis i testimonis d’amics seus, entre els quals Federica

Montseny o Joan Busquets.

4 – Prospecció virtual En el moment actual és impossible elaborar un estat de la qüestió sense tenir

en compte els articles publicats a internet sobre el tema. La millor revista en

aquest temes és la de l’Erol, publicació berguedana que dedicà un número als

maquis29 del berguedà però hi ha altres articles que poden servir per donar una

primera aproximació al tema o oferir-ne una visió general, com també ho fa la

revista Cadí/Pedraforca30 que impulsà un número de la mateixa naturalesa.

En el cas dels articles aïllats, un nom imprescindible és el de Ricard Vargas

que repassa tot el moviment des de la fi de la guerra civil fins a la mort de

Ramón Vila31. Un altre estudiós que aporta una visió general, aquesta vegada

potser més ideològica és David Oliver32 que analitza les condicions de vida dels

guerrillers així com la seva estratègia alhora de combatre. Finalment, aborda la

qüestió de la memòria històrica, preguntant-se si han estat prou reconeguts i la

manera com han estat descrits per les generacions que els han succeït. En

aquesta mateixa línia, la de la denúncia del dèficit d’investigació al voltant del

tema dels maquis, trobem dos articles més. El primer33 de Francisco Moreno es

titula precisament així i el segon34 , de Marc March Mayo, també denuncia la

desconeixença a què han estat relegats.

En el cas específic del Bages, a part dels articles de l’Erol, trobem aquest de

Jordi Planes de gran valor35.

En el cas del portals especialitzats, resulta especialment interessant la pàgina

del Centre d’Estudis Pedro Flores, on es treballa amb biografies de Marcel·lí

28 Per Calixto Baluernes i Salat. 29 http://www.raco.cat/index.php/Erol/issue/view/13418/showToc 30.http://www.editorialgavarres.cat/index.php?option=com_redshop&view=product&pid=45&Itemid=14 31.http://www.lagavillaverde.org/centro_de_documentacion/maquis_catalunya/maquis_catalunya.pdf 32 http://www.raco.cat/index.php/Millars/article/view/260101/347284 33 http://www.raco.cat/index.php/Ebre/article/view/39468/39342 34 http://www.raco.cat/index.php/CEP/article/view/18182/18023 35 http://www.raco.cat/index.php/Dovella/article/view/20029/19869

25

Massana36. Una altre dels portals més significatius en l’estudi dels maquis a

casa nostra és el “B llibertari”37 portal d’ideologia propera a la dels maquis que

se centra en les comarques del Bages i el Berguedà. Com a notícia més recent

hi trobem una entrevista a l’ex-maqui Joan Busquets, que a part de concedir

entrevistes fa xerrades pel territori català per divulgar la memòria dels maquis.

Aquest portal, però, no és l’únic on Joan ha concedit entrevistes. En aquets

sentit cal destacar “En contra”38.

Possiblement el portal més ben actualitzat i que dóna més informació sobre el

tema és el “Territori maquis”39. No només explica l’origen i el context en el qual

van sorgir sinó que, com fa Clara, divideix la lluita en tresa fases i fa un repàs a

la manera d’actuar que tenien. A més, se centra en quatre figures cabdals:

Marcelí Massana, Ramon Vila “Caracremada”, Josep Lluís Facerías i Francesc

Sabaté. També ofereix una guia dels llocs més concorreguts pels maquis en

aquestes comarques i informació sobre el museu de Castellnou de Bages.

Resulta de gran importància el fons documental que ofereix, amb un recull

bibliogràfic generós de llibres i articles, publicacions periòdiques, pàgines web i

àudios. També hi ha una relació de la filmografia que ha generat el tema, tant

en pel·lícules com en documentals. A més, la pàgina ofereix informació sobre

activitats de lleure i divulgació que es fan a la comarca en relació als maquis,

com ara excursions particulars o activitats per a escoles.

Tampoc hem d’oblidar les ressenyes dels llibres i els resums de treballs

acadèmics que es troben a la xarxa, que ens ajuden a completa la informació

que ens dona la bibliografia i són útils alhora de reconèixer característiques

generals en casos concrets. En aquest sentit, són destacables el resum

d’Emma Herrador Montoliu40, periodista que fa ressenya del llibre “La tormenta

que passa i se repliega” de Irene Abad i José Antonio Angulo. Igualment

interessant és el Treball de Recerca41 de Marta Gómez i Glòria Sarri, que

tracta el tema al municipi de Sant Mateu de Bages.

36 http://centreestudispedroflores.blogspot.com/2011/04/biografia-del-maqui-marcelli-massana-i.html 37 http://www.bllibertari.org/2010/09 38 http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/205976 39 http://www.territorimaquis.cat/ 40 http://www.raco.cat/index.php/Ripacurtia/article/viewArticle/28760/0 41 http://www.raco.cat/index.php/Dovella/article/view/144546/298727

26

4 – Conclusions

La primera conclusió a la qual podem arribar és que els maquis han estat

idealitzats, per una bona part de la societat, però que els qui els van viure els

veien més aviat com un perill. De la gent que hi convivia n’hi havia de totes

classes, des dels que els ajudaven directament i feien gairebé d’enllaç fins als

qui els hi tancaven la porta, desafiant-los o els qui directament, pretenien

denunciar-los, però la majoria van optar per deixar a passar els anys en silenci,

cansats del vessament de sang. Per tant, la mitificació de la seva lluita no ens

ha de fer perdre de vista que eren homes que vivien en guerra, i que, per tant,

no eren un element còmode per a ningú, encara que avui dia, des de la

distància, ens pugui semblar que la seva lluita estava recolzada des de molts

fronts i que l’única cosa que havien de fer era mantenir la voluntat (que no és

poc) i llançar-se contra l’enemic amb decisió. No foren herois sinó homes que

van prendre un camí alternatiu, potser heroic, sí, però eren homes corrents, al

capdavall, que disparaven sense remordiments quan es veien acorralats, que

robaven quan els era necessari i que intentaven ser generosos amb els qui els

ajudaven. Amb tot, van ser més estrangers a Espanya que a França, tot i haver

nascut a aquesta banda de la frontera i haver lluitat a la Guerra Civil.

Foren salvadors o criminals? El primer adjectiu s’ adiu més a la consideració

que se’n té en le nostre temps, i la de criminal és potser més la que feien servir

els perseguidors contemporanis. De tota manera, com és obvi, tot depèn de la

ideologia del qui s’hi pari a pensar. El que és clar és que els maquis no haurien

pogut sobreviure ni un any sencer, sense gaudir de cert suport popular, però

tampoc se’ls pot penjar la medalla de representants armats del poble sotmès

perquè no reberen, ni de bon tros, el vist-i-plau del gruix de la població. El

règim intentà desqualificar-los com a bandits, però Sánchez Agustí ens indica

que això era freqüent entre molts governs de l’època i del llarg de la història,

que es trobaven amb revoltes de guerrillers dins les seves fronteres. Per posar

alguns exemples, Napoleó qualificà de “bandolers” els guerrillers espanyols,

com féu Hitler amb els patriotes soviètics o Mussolini amb els partigiani, i, per

suposat, Pétain amb els maquisards. És normal que els qui els perseguien els

intentessin silenciar però no ho és tant que, un cop caiguts aquests dirigents,

27

amb la democràcia instal·lada, no s’hagi fet més memòria de la seva lluita i les

seves raons i de qui van ser en realitat.

S’ha de dir que la majoria d’autor veuen els maquis amb simpatia, inclús alguns

amb fascinació però tots intenten, amb més o menys fortuna aportar un punt de

vista objectiu. Per damunt de tot, la voluntat de l’investigador que pren la tasca

d’escriure sobre els maquis és la d’intentar desfer els tòpics que assolen aquest

fenomen però sobretot, divulgar la seva història, recuperar la seva memòria i

demanar respecte.

Per acabar, la pregunta que s’imposa és la següent: tenia sentit la lluita dels

maquis? Hi ha qui pensarà que, lliurar-se a la incomoditat de la muntanya

renunciant a la vida dins la societat, tot plegat, per defensar una causa perduda

és una estupidesa. Sánchez Agustí dona un apunt interessant en aquests

sentit: els maquis, escollint el camí de la dissidència van poder gaudir de la

llibertat més absoluta i de la bellesa dels paisatge, però no es pot guanyar la

guerra conquerint només la botànica i la geologia. La comparació amb el cas

cubà, resulta reveladora. Castro va fer una gran feina a Sierra Madre però quan

a arribar a la capital els comunistes ja dirigien fins i tot el trànsit. Per guanyar la

guerra cal guanyar-se la gent.

Certament, els maquis van escollir el camí difícil. En un moment donat,

assumiren que la mort els podia sorprendre en qualsevol moment, eren

conscients del perill que corrien, però van pensar que no podien continuar vivint

en aquella societat injusta, dins d’aquell règim impositor. Encara que els danys

causats al franquisme fossin imperceptibles, si més no, els maquis van

aconseguir mantenir viva la flama simbòlica d’una lluita que no havia acabat.

S’havia perdut la guerra, certament, i amb aquest fet molts havien mort, però

els ideals pels quals havien lluitat seguien ben vius.

Avui en queden molt pocs que puguin explicar les seves peripècies, però

queden els records dels seus fets i el que és més important, la ferma lluita per

tal de no oblidar-los.

28

5 - Bibliografia AGUADO, F.; “El maquis en España. Su historia”. Editorial San Martin. 1975, Madrid. CLARA, Josep; “Els maquis”. Diputació de Girona. Caixa de Girona. 1992, Girona.

- “Ramon Vila, Caracremada. El darrer maqui català”. Ed. Rafael Dalmau. 2002, Barcelona.

- “Marcel·lí Massana, l’home més buscat”. Ed. Rafael Dalmau. 2005, Barcelona.

COSSIAS, Tomás; “La lucha contra el maquis en España”. Editorial Nacional. 1956, Madrid DOMINGO, Alfonso; “El maquis. El canto del búho.” Oberon. Grupo Anaya. Col·lecció “Testimonios de la guerra civil”. 2002, Madrid. E. FERNÁNDEZ, Alberto; “La España de los maquis”. Ed. Era. Col·lecció “Ancho mundo”. 1971, Mèxic. MARÍN, Dolors; “Clandestinos. El maquis contra el franquismo (1934-1975)”. Plaza & Janés Editors. 2002, Barcelona. MORENO, Francisco; “La resistencia armada contra Franco. Tragedia del maquis y la guerrilla.” Ed. Planeta De Agostini amb Editorial Crítica. Col·lecció: “Biblioteca guerra civil”. 2006, Barcelona. MORENO, Juan Bernardo; “Bibliografia de guerrilla: publicaciones sobre el fenómeno del maquis antifranquista”. Ed. Tiempo de cerezas. 2012, Toledo. REGUANT, Josep Ma.; “Marcel·lí Massana: terrorisme o resistència?”. Ed. Rourich. Contrapunt. “Assaig”. 1991, Sant Cugat del Vallès. RODRÍGUEZ, Esther; “Els maquis”. Cossetània Edicions. Col·lecció “En guàrdia!”. 2005, Valls. SÁNCHEZ AGUSTÍ, Ferran; “Maquis a Catalunya. De la invasió de la vall d’Aran a la mort del Caracremada”. Pagès Editors. Col·lecció Guimet. 1999, Lleida.

- “El maquis anarquista: de Toulouse a Barcelona passant pers Pirineus”. Ed. Milenio. 2006, Lleida.

- “Maquis en el Alto Aragón: la guerrilla en los Pirineos centrales: 1944-45”. Ed. Milenio. 2011, Lleida.

29

- “Espías, contrabando, maquis y evasión: la Segunda Guerra Mundial en los Pirineos”. Ed. Milenio. 2003, Lleida.

SÁNCHEZ CERVELLÓ, Josep; “Maquis: el puño que golpeó al franquismo. La agrupación guerrillera de Levante y Aragón.” Ed. Flor del viento. 2003, Barcelona. SERRANO, Secundino; “Maquis. Historia de la guerrilla antifranquista”. Editorial: Temas de hoy. Colección “Historia”. 2001, Madrid. TÉLLEZ, Antonio; “Sabaté”; Plaza & Janés Editors. 1978, Esplugues de Llobregat.