emigration in 19 century

Els moviments migratoris. Museu Marítim de Barcelona pàg.1

LA VIDA DALT D’UN TRANSATLÀNTIC

Si bé des del descobriment d’Amèrica sempre hi ha hagut un fluxe continu d’emigrantscap al Nou Món, va ser especialment a partir del segle XVII que de manera gradual es vaanar consolidant la presència catalana en terres americanes (primer a les colònies i méstard a les noves repúbliques) especialment per motius de negocis.

El floreixement econòmic de Catalunya del segle XVIII va anar seguit d’un increment del’activitat comercial amb el continent americà, on s’exportaven, bàsicament, productesagrícoles com aiguardent i vi, oli, farina, fruits secs... i productes manufacturats com teixits,ceràmica i objectes de tota mena, mentre que en els trajectes de tornada s’importava cafè,sucre, tabac, cacau, cotó...

Per tal de controlar els negocis a l’altra banda de l’Atlàntic els empresaris anaren establinthomes de confiança (sovint fills, germans o parents en general) a les Colònies i més tard ales Repúbliques. A mida que els negocis d’ultramar creixien, eren ampliats amb membresde la mateixa família o del mateix origen, tot bastint complexes xarxes d’emigració.

Però a finals del segle XIX els avenços tècnics en general van fer que un gran nombre depoblació de tot Europa quedés desplaçada dins el sistema social i laboral i es veiéscondemnada a l’atur. Per a tots ells l’emigració era una de les poques vies per sortir de lamisèria. La gent emigrava a Amèrica milions en el que va ser el moviment migratori mésgran que s’havia vist mai.

ELS MOVIMENTS MIGRATORIS DEL XIX I XXEducació SecundàriaCentre de Recursos Educatius del Mar

Els moviments migratoris. Museu Marítim de Barcelona pàg.2

El fenomen de l’emigració a Amèrica va afectar totes les comarques catalanes, per béque d’una manera molt desigual. Quasi un 80% de la gent que migrà provenia de lescomarques litorals o prelitorals, és a dir, d’aquelles poblacions que estan al costat de lacosta: la franja de Tarragona a Lloret, el Garraf, el Barcelonès i el Maresme. Entre lespoblacions que més joves van veure marxar cal citar Barcelona, Vilanova, Sitges, Mataró,Blanes, St. Feliu de Guíxols, Tossa, Lloret, Arenys i Canet.

Per fer-se una idea de la importància d’aquest fet, cal tenir en compte que només entrel’any 1885 i 1890 van emigrar més de 21000 persones de Catalunya. Això vol dir que en certperíodes el 25% dels homes en edat de treballar eren fora.

CAUSES DE L’EMIGRACIÓ

La principal causa de l’emigració era la penúria econòmica.La revolució industrial havia provocat la transformació del siste-ma social i laboral: molta població camperola s’havia desplaçatcap als nuclis urbans per treballar a les fàbriques, cada copmés mecanitzades i, per tant, amb menys necessitat de màd’obra. Era un moment en què la demografia creixent aguditzavala desocupació.

En el cas concret de Catalunya, cal afegir la crisi de la ma-nufactura tèxtil, causada sobretot per la introducció del teixitanglès, molt més competitiu, als mercats espanyol i colonial,on fins llavors el drap català s’havia venut còmodament.

D’altra banda l’agricultura catalana estava focalitzada en elcultiu del vi. La fil·loxera havia anul·lat la competència francesaper uns anys (1868-1880) i Catalunya havia concentrat tots elsesforços en el monocultiu vitícola i la seva comercialització ex-terior. Per aquest motiu, quan la temuda plaga traspassà elsPirineus i carregà contra la vinya del Penedès (1890), acabàamb l’únic producte agrícola del mercat. El camp català tardàanys a recuperar-se, ja que França copà novament la distribuciógràcies als empelts de ceps americans immunes.

A escala mundial, cal tenir en compte que Amèrica era uncontinent en plena articulació, amb algunes colònies centenàriesperò també amb joves repúbliques per bastir i industrialitzar.Paral·lelament, l’abolició de l’esclavatge va propiciar la necessitatde contractar mà d’obra a sou i, encara que es treballés sotacondicions molt dures, aquesta oferta era un bon reclam queestimulà l’emigració de les classes socials més modestes.

Raons de caire social també feien decantar el pes cap a

Els moviments migratoris. Museu Marítim de Barcelona

l’emigració. L’estructura familiar catalana n’era una: el sistema de transmissió de propietat al’hereu provocava l’empobriment de molts joves desheretats, molts dels quals, (segons elgrau d’alfabetització), podien aspirar a trobar una bona oportunitat a Amèrica com acomerciants i arribar a esdevenir, fins i tot, empresaris.

Però hi havia una raó, potser la més poderosa i la més estimulant, que anava més enllàde simplement cobrir les necessitats vitals d’una persona: fer fortuna. “Fer les Amèriques”significava posar tota l’esperança en el somni de fer diners i de retornar tan ric que nos’hagués de treballar mai més. El mite d’Amèrica, protagonista sempre de llegendes defortuna i prosperitat, s’havia encarnat per fi en un personatge real, el de l’indiano o america-no, que constatava el somni fet realitat.

El valor d’aquesta figura venia donat, sobretot, pel fet que no es tractava de gentdesconeguda, sinó de fills de la vila que havien marxat sense res, i que a Amèrica havien fetriquesa. Tanta com per tornar amb el cap ben alt, ser respectat per tothom i superar, fins itot, les famílies benestants de sempre.

EL PERFIL DE L’EMIGRANT

El gruix d’emigrants estava compost per gent molt jove, adolescents sense gaire preparacióque anaven a fer de jornalers, aprenents o dependents amb l’objectiu d’estalviar i posar unnegoci propi. Solien ser homes solters, d’entre els quinze i els trenta anys, d’origen modest,segons i tercers fills (l’hereu solia quedar-se amb l’herència). Sovint intentaven marxar acasa de parents, amics o veïns ja instal·lats pels quals es feien reclamar. Aquestacircumstància facilitava molt la partença ja que un dels requisits necessaris per obtenir unallicència d’embarcament era una carta mitjançant la qual alguna persona reclamés l’interessatdes d’Amèrica oferint-li un lloc de treball.

Documentació necessària per a emigrar:

L’emigrant havia d’obtenir una llicència d’embarcament pelque havia de reunir la documentació següent:

- Una instància dirigida al rei on hi constés l’edat, el llocd’origen, el sexe, l’estat civil, la professió, el lloc dedestinació, activitats que hi desenvolupa i el nom de lapersona que el reclamava i que prometia donar-li feina.

- El consentiment del tutor si era menor d’edat o del cònjugesi era casat.

- Un certificat de bona conducta- Una partida de baptisme- Una carta de presentació

pàg.3


ELS TRANSATLÀNTICS DE L’EMIGRACIÓ

Abans de l’adopció dels grans bucs de vapor, els viatges a llarga distància eren, en lamajoria dels casos, molt pesats i incomodes. En els velers o en els vaixells mixtes l’espaiera molt restringit i mal il·luminat, donat que no hi havia electricitat. Malalties com ara elcolera, la disenteria, la febre groga, el tifus... feien, sovint, grans estralls. Als viatges ques’emprenien els segles XVII, XVIII i gran part del XIX podia arribar a morir fins a un 10% delspassatgers.

L’aplicació del vapor per a la propulsió de les embarcacions va permetre mantenir velocitatsconstants i, en conseqüència, l’organització de viatges de forma regular. Més tard, amb laintroducció del buc de ferro, els vaixells aconseguien una capacitat de transport 7,5 vegadessuperior a la dels velers, fet que disminuïa molt el cost de cada viatge. Els transatlànticshavien aconseguit quadruplicar el seu espai, reduir a la meitat el temps de travessia del’Atlàntic, il·luminar les dependències amb l’energia que provenia del vapor i, molt important,refrigerar els aliments. Amb l’evolució dels transatlàntics va començar a gaudir de notablescomoditats i fins i tot de luxes.

És en aquests moments que els bucs esdevenen l’aparador de la riquesa i del poderde la seva nació pel que s’enceta una lluita per fer-los cada vegada més aparatosos,més bonics, més luxosos, més ràpids. La rivalitat abraça totes les característiques delsbucs: regularitat en les escales, descens dels preus, augment de la velocitat, millora enel tracte, en el menjar.... La competència entre les diferents companyies per guanyar ungrapat més de passatgers en cada escala era ferotge. Un passatge que havia valgut finsals 700 francs arribà a costar-ne només 300. Diaris i revistes no deixaven de fer propa-ganda de les Companyies navilieres. Les facilitats per emigrar eren diverses, com perexemple els bitllets subvencionats pels governs americans, pagats pels parents iconciutadans d’allà...

Els bucs de vapor anaven augmentant i perfeccionant-se cada dia i les marques enquan a temps anaven disminuint. L’any 1838 el Great Western va ser proclamat el vaixellmés ràpid del moment en anar de Bristol a nova York en 15 dies mentre que al 1952 fou perl’United Statesen fer una travessia semblant en 3 dies i 10 h 40 m.

pàg.4

Titànic


LA TRAVESSIA

Sempre s’ha dit que els transatlàntics són l’exacte representació piràmide de la societat:en els espais més còmodes i elevats la primera classe i situats en un degradant descendentla segona, tercera i al fons del buc sota el nivell de flotació, els emigrants.

El passatge de cambra gaudia de les estances mésnobles, situades lluny de la sala de màquines i de lesbodegues. La seva posició superior al nivell de flotaciópermetia una ventilació adequada. A aquestes cambresno els faltava de res: llits ben vestits, saleta amb cadiresi butaques per quan es volgués una estona d’intimitat ilavabo amb aigua corrent. Fins i tot els de més categoriapodien tenir una alcova annexa per a la minyona. Lesestances comunes (vestíbuls, sales menjador, de lec-tura, de te, de fumadors, tocador de senyores....) erend’estil victorià, neoclàssic, modernista o déco, segonsla moda del moment de construcció del transatlàntic.Tot amb una decoració fastuosa i acurada que volia pro-porcionar la il·lusió d’estar en una habitació d’un hotelluxós en terra ferma.

Mentre que la primera i segona classe rebien el màxim d’atencions, en l’emigrants’accentuaven les incomoditats pròpies de les llargues travessies marítimes. El seuemplaçament solia ser a les cobertes inferiors i als entreponts.

Els dormitoris eren grans estances plenes de lliteres, amb poca ventilació i llum naturals,i amb un aire sobresaturat per centenars de persones amuntegades sense l’espai vitalnecessari (en general el nombre de persones de la classe emigrant oscil·lava entre les 1000i les 2000 depenent del vaixell). Una situació propicia a les malalties i al fet que qualsevolanomalia multipliques els seus efectes desastrosos.

Al segle XIX les estances d’emigrants esdescrivien com calabossos repugnants ambescotilles al sostre, que en obrir-se, deixavenanar una fortor com la d’una cort de porcs.

A principis de segle XX, en aquesteshabitacions s’hi continuava menjant i dormintperò ja tenien llum elèctrica i ventilacióassistida, a més de la ventilació natural quepoguessin preveure els reglaments. Les lleisd’emigració i de sanitat intentaven dignificarmínimament aquests allotjaments, obligant ainstal·lar avenços tècnics i a dotar-los d’unamillor qualitat en general.

pàg.5


UN COP A L’ALTRE RIBA

Les aventures de la travessia dels passatgers de primera i de segona classe acabavaquan tocaven terra. El seu desembarcament es podria comparar al que fem actualmentnosaltres en un aeroport: es recollia l’equipatge i es passava per l’aduana per fer els tràmitscorresponents.

Ben diferent era el desembarcament dels emigrants, entre els tràmits dels quals hi haviapassar la quarantena. Fins i tot hi havia ports que exigien que el descens es fes separadament,com és el cas de Nova York, on primera i segona desembarcaven a l’illa de Manhattan,mentre que la classe emigrant era conduïda a Ellis Island i sotmesa a una vigilància sanitàriaestricta. Per aquesta illa, centre de recepció dels emigrants que volien entrar a EUA, hivaren passar, de 1892 a 1954, prop de 5.000 persones diàries, més de 20 milions en elsseus 62 anys d’existència.

Cada país que rebia emigrants promulgava la seva llei d’immigració, com a autoprotecciócontra l’afluència massiva, les epidèmies, i qualsevol altre factor que pogués desestabilitzarla població pròpia. A les repúbliques americanes aquesta ordenació es donà sobretot entreel 1900-1910, quan la saturació començava a ser important, per imposar les oportunesrestriccions i les cotes màximes d’entrada d’immigrants.

Països com EUA i Argentina van posar seriosos entrebancs a l’acceptació d’emigrants:visats especials expedits des del Consolat de sortida, certificats relacionats amb la salutmental o l’actitud per al treball. EUA, a més, exigia una prova dita “científica” per demostrarque no s’era analfabet.

El retorn d’emigrants i de tropestambé era un fet previst perl’administració, en aquest cas la del paísd’on s’havia sortit. Així, per als espanyols,la repatriació era immediata i gratuïta acàrrec de la companyia del viatged’anada si l’emigrant era refusat per leslleis del lloc de destinació (els cònsolsde cada país americà vetllaven per tal deque això no passés i es pogués evitar almàxim).

L’EMIGRACIÓ AVUI

Les raons polítiques i, especialment, les econòmiques en la que es troben moltes perso-nes als seus països d’origen continua sent la causa de les migracions cap a zones méspròsperes i riques. Europa occidental, que a principi de segle havia acomiadat tants ciutadans,és avui el punt de mira de milers d’africans que volen probar sort. I la porta que uneix Àfricaamb Europa és, sovint, Espanya. Cada estiu milers d’africans intenten creuar l’estret de

pàg.6


Gibraltar en pasteres i molts hi deixen la vida (es parla de 2.000 a 4.000 morts des deprincipis dels noranta a l’actualitat). El passatge els ha costat, sovint, més de 1000 euros.

Les portes d’Espanya van romandre obertes durant segles fins que l’any 1985 s’aprovàla Llei d’estrangeria (Ley de los derechos y los deberes de los trabajadores en España) queobliga tots els treballadors estrangers que vulguin romandre al nostre país a obtenir un visat.Una llei que posteriorment - el 1991- ha estat endurida per l’acord Schengen, firmat per lapràctica totalitat dels països de la UE.

A partir d’aquestes lleis Europa quedà vedada per la majoria dels treballadors del tercermón els quals, malgrat tot, intenten arribar-hi i fer-se un lloc de manera clandestina.

Els episodis de gent desesperada que arrisca la vida per penetrar les fronteres de la UEno només s’han vist protagonitzats per africans. Asiàtics, sud-americans i fins i tot europeusdels anomenats països de l’est han protagonitzat, els darrers anys, dramàtiques situacionsen la seva fugida de la misèria. Aquest problema es repeteix a EUA amb els mexicans queintenten creuar la frontera per terra i amb els cubans que utilitzen tota mena d’embarcacionsper sortir de l’illa i arribar a Miami. Sens dubte, l’emigració i els fets que se’n deriven continuensent una problemàtica candent i, sobretot, actual.

pàg.7


Activitats suggerides


MOVIMENTS MIGRATORIS

A totes les èpoques històriques hi ha hagut persones que han abandonat el seu lloc d’origen

per establir la seva residència en un altre indret, sigui del propi país o de l’estranger. Uns trasllats que

poden ser forçosos o voluntàris, temporals o definitius, legals o clandestins.

Aquests moviments de població s’anomenen «migracions». Una persona que marxa del seu

país és anomenada «emigrant» pels seus compatriotres, però considerada «immigrant» en l’indret

d’acollida.

Les raons que porten les persones a emigrar són moltes: poden fugir d’una determinada situació

política, d’un conflicte bèlic, d’una persecució per matius religiosos, ètnics, polítics o de qualsevol altre

tipus. Poden haver d’abandonar el seu país per un desastre natural (un terratremol, l’herupció d’un

volcà, una sequera molt intensa, una epidèmia...) o per les circumstàncies econòmiques adverses. De

vegades es busca un clima més suau (que és la raó per la que molta gent del nord d’Europa ve a viure

als països de la mediterrània), o senzillament hi ha una atracció per determinada ciutat (per l’estil de

vida, per la cultura, per poder estudiar, etc.). I molt sovint s’emigra senzillament perquè les oportunitats

laborals són millors en altres zones.

De gent que marxa i que arriba a un país sempre n’hi ha, si bé és cert que hi ha certs països on

el nombre de persones que s’hi vol establir és major del que marxa, mentre que a altres indrets, per

contra, veuen marxar molta més gent de la que hi arriba. Aquesta, però, no és una circumstància

invariable. Hi ha països, com el nostre, del qual en determinants períodes històrics en va marxar molta

gent (a finals del segle XVIII, tot el XIX i principis del XX per fer les Amèriques o a mitjans del segle XX per

establir-se a França i a Alemanya) mentre que actualment el nombre d’immigrants supera de molt al

d’emigrants.

Les conseqüències de les migracions poden ser moltes, tant per als països des dels quals

s’emigran com per als països a on s’immigra. Per començar, mentre al país receptor es produeix un

increment de població, en el país emissor s’hi produeix una devallada de vegades molt important. Si

l’emigració és molt masculina (que és el què passava aquí amb la gent que marxava a Amèrica)

l’equilibri entre homes i dones d’aquell país queda desnivellat i això afecta la natalitat. Per al país

receptor sovint suposa un major desenvolupament econòmic mentre que per al país emissor pot

suposar una entrada de divises molt beneficiosa perquè els emigrants solen enviar molts diners als

seus familiars. D’altra banda molt sovint es generen problemes de convivència amb els nouvinguts,

especialment quan provenen d’indrets més pobres, que és important solventar pel bé de tota la societat.

1. Quina diferència hi ha entre emigració-immigració?

2. Enumera les causes que poden motivar les migracions i posa un exemplede cadascuna.

3. Quines conseqüències tenen els moviments migratoris?

pàg. A


L’EMIGRACIÓ DELS SEGLES XVIII I XIX

A partir del descobriment d’Amèrica hi va haver un fluxe continu d’emigrants catalanscap al Nou Món. El primer gran corrent migratori català coincideix amb l’apogeu comercialde finals del segle XVIII, per l’obertura del monopoli colonial espanyol a la resta de mercats.Al principi es tractava d’una emigració temporal, ja que molta gent tornava al cap del temps,i a més les lleis de les Índies no autoritzaven estades de més de tres anys de permanència.Amb el temps, aquestes estades es fan més llargues, fins que acaben fent-se permanents.

En aquesta època, els emigrants eren originaris de zones del litoral, sobretot delGarraf, Maresme i Empordà. Les destinacions, en canvi, no van ser tan concentrades; enprimer lloc van anar a Cuba i Puerto Rico, i d’allà al Carib i a ports del Río de la Plata.

La segona gran onada es va donar a partir de 1830 i, igual que la primera, tenia tambéun marcat caràcter comercial, així com un origen costaner dels emigrants i la preferència coma destí pels dominis colonials d’Espanya. Es diferenciava de la primera onada per estarestretament vinculada a les necessitats comercials de la nova indústria tèxtil.

Al llarg dels anys, es va formar una xarxa comercial basada en relacions socialsprimàries, de parentiu i paisanatge, construïda des dels sectors tradicionalment vinculats alcomerç i a la navegació exterior.

El creixement urbà de les societats americanes va afavorir l’emigració de mà d’obraespecialitzada, fet que va satisfer la demanda professional, especialment al sector alimentari,del vestuari i la confecció, de la construcció, així com del sector de la construcció naval.

1. Quines causes motivaren l’emigració de tants catalans?

2. D’on eren originaris els emigrants de la primera onada?

3. Quan es van produir les dues onades d’emigració catalana?

4. Quins són els destins majoritaris dels catalans?

5. Quines professions van exercir els emigrants catalans a Amèrica?

6. Quines són les diferències entre la primera i la segona onada migratòria?

7. Busca al diari alguna noticia relacionada amb l’emigració. D’on provenen aquestsemigrants? Quin és el seu destí? Perquè creus que emigren?

pàg. B


CREUANT L’ESTRET

Europa és el punt de mira de milers d’africans que volen provar sort no tant per fer-hifortuna, sinó simplement per sobreviure-hi. Venir a treballar aquí de manera legal no és fàcildes de l’aprovació, l’any 1985, de la Llei d’Estrangeria, perquè els tràmits són molts.

Donada l’escassa distància que separa la costa marroquina de l’espanyola, ambl’arribada del bon temps molts homes i dones intenten creuar l’estret de Gibraltar amb lesanomenades «pasteres» (velles barques de pesca) i entrar a Espanya clandestinament.

Com a qualsevol estret, al de Gibraltar les corrents són fortes i els vents ratxats i moltintensos, pel què l’aventura és veritablement perillosa i són moltes les persones que hi deixenla vida. Tantes que ja escandalitzen a poca gent.

Fixa’t en la fotografia de Javier Bauluz presa a la costa de Cadis l’any 2000.

- Quà creus que ens està dient la fotografia?

- Et sembla que està denunciant alguna situació?

- Per què creus que el fotògraf l’ha titulada Muerte a las puertas del paraiso?

- Fes una breu descripció del que pots veure.

Muerte a las puertas del paraiso. Javier Bauluz. Tardor de 2000.Premi Godó de Fotoperiodisme 2001

pàg. C


Totes aquestes fotografies tenen a veure amb gent que va marxar (emigrants) i gentque va arribar (immigrants) al l’Estat Espanyol en diferents moments històrics.

Aquí tens una columna d’imatges i una de descripcions que hi fan referència. En el primerquadrat posa-hi una E o una I segons creguis que es tracta d’una imatge d’emigració o d’immigració.En el segon anota-hi el número de la foto a la que creus que el text fa referència.

La despedida. Any1957. Manuel Ferrol.En aquesta època Galícia -i altres zones del’Estat Espanyol-, es trobaven immersa enunes condicions econòmiques i socialsespecialment adverses: caciquisme, misèriarural, elevada densitat de població... queobligava molta gent a marxar. La imatge captael moment del comiat, del sofriment intern tantdels que marxen com dels que es queden.

Muerte a las puertas del paraiso. Any 2000.Javier Bauluz.Una parella de banyistes de la plantja de Zaharade los Atunes (Cadis), observa indiferent elcadáver d’un immigrant afegat a causa delnaufragi de la seva pastera.

Refugiats espanyols de camí a Perpinyà.Any 1939. Associated Press of Great BritainQuan les Tropes Nacionals van prendre la ciutatde Barcelona, centenars de republicansenprengueren la fugida cap a territori francèson passaren a ser considerats refugiats deGuerra. Molts no van tornar fins mort Franco.

Port de Barcelona. Principis de segle XX.L’emigració d’europeus cap al Nou Món fou unaconstant al llarg de tot el segle XIX i principisdel XX. Els ports s’omplien de dones i,especialment homes, que anaven a «Fer lesAmèriques», fer fortuna, o senzillament en bus-ca d’una vida millor que la que Europa els oferia.

Pastera arribant a les costes espanyoles.1998. Marcelo del Pozo.Les notícies de pasteres arribant a les costesespanyoles són constants als nostres diaris,especialment en èpoques de bon temps. Ladistància entre la costa marroquí i l’espanyolaés tan poca i la desesperació de molts africanstan gran, que molts intenten creuar l’estret deGibraltar en qualsevol cosa que suri.Lamentablement un bon nombre perd la vidaen aquest curt camí.

1

2

3

5

4

EMIGRANTS I IMMIGRANTS

pàg. D


En menys de 10 anys, entre 1885 i 1894, emigraren a Amèrica quasi 40.000 catalans.Aquest gran corrent d’emigració, comú a d’altres països d’Europa, va ser el factor decisiuper al desenvolupament dels transatlàntics.

Tot i això, emigrar a Amèrica a finals del segle XIX no era gens fàcil. Abans de lapartida calia aconseguir els permisos i la documentació, cosa complicada per a perso-nes majoritàriament analfabetes, donada la complicada i aleatòria burocràcia de l’època.A més s’havia de passar un reconeixement mèdic realitzat, en moltes ocasions, permetges corruptes. I finalment, els passatges eren molt cars pels diners que podien ma-nejar i acumular les capes més baixes de la societat.

Una vegada aconseguit l’espai a tercera classe, la travessia era un infern. Lessortides a coberta eren molt dures i escasses i les estances en els dormitoris erensufocants per la calor i l’amuntegament de centenars de persones. Les cabines detercera estaven sempre sota la línia de flotació, per tant, sense ventilació directa ni llumnatural, i molt a prop de les calderes, de les màquines o de l’hèlix. Algú va descriureaquestes estances com a “calabossos repugnats que en obrir-se produïen l’olor d’unramat de porcs”. Molts emigrants contreien malalties durant la travessia.

Abans de sortir o en arribar al port, sovint els emigrants descobrien que havienestat enganyats. Els documents no arribaven o no permetien l’accés a terra, aquesta noera sempre la promesa i les seves meravelloses oportunitats es convertien amb freqüènciaen un calvari de treball i penúries fins que aconseguien prou diners per al passatge detornada.

Molta gent es pregunta com és que, tot i aquests inconvenients, una part tanimportant de la població catalana va prendre la dura opció vital de separar-se dels seus ide la seva terra per a traslladar-se al Nou Món.

Alguns historiadors han relacionat d’una manera més o menys directa els següentsfactors amb el fenomen de l’emigració a finals del segle passat.

(1) A Catalunya, la Revolució Industrial havia provocat una transformació del sis-tema social i laboral, fet que ocasionà que molts pagesos es desplacessin alsnuclis urbans que no sempre podien acollir en bones condicions a tantscamperols, ja que a la vegada les fàbriques cada cop eren més mecanitzadesi no necessitaven tanta mà d’obra.

(2) Crisi de la manufactura tèxtil causada, sobretot per la introducció del teixitanglès, molt més competitiu al mercat espanyol i colonial, fet que va provocaruna crisi al sector, la més important de la indústria catalana de l’època.

(3) L’agricultura catalana estava focalitzada en el cultiu del vi. Durant alguns anysCatalunya va centrar tots els seus esforços en el monocultiu vitícola de fortademanda degut a que la plaga de la fil·loxera havia anul·lat la competènciafrancesa. Quan la temuda plaga traspassa els Pirineus acaba amb l’únicproducte agrícola del mercat català, el qual trigarà anys a recuperar-se, ja queFrança coparà de nou el mercat gràcies a la introducció de cepes americanesimmunes a la malaltia.

FER LES «AMÈRIQUES»

pàg. E


(4) L’abolició de l’esclavitud va propiciar la necessitat de contractar mà d’obra aAmèrica. Com que les condicions de treball eren molt dures s’estimula l’emigracióde les classes socials més modestes.

(5) L’estructura de la població catalana anava canviant. En aquesta època es vaproduir un augment demogràfic considerable que aguditzà els problemes d’atur.

(6) Països com Canadà, Estats Units o Argentina, fins fa poc colònies, s’erigien araen països emergents amb grans possibilitats de treball, enormes superfíciesagrícoles i ramaderes i una creixent i potent indústria manufacturera.

(7) La relació directa dels ports catalans amb Amèrica, fruit del ric comerç de lamarina catalana amb les colònies des de 1765, provocà que molta població tinguésfamiliars, amics o “coneguts” que tenien negocis comercials o marítims ambAmèrica.

(8) L’estructura familiar catalana, amb el sistema de transmissió en exclusiva de lapropietat a l’hereu, provocava l’empobriment de molts joves desheretats (elsgermans). Molts d’ells, segons el grau d’analfabetització podien aspirar a trobaruna bona oportunitat com a comerciants o fins i tot arribar a empresaris, peròmolts d’altres es trobaven sense mitjans de subsistència.

(9) En aquella època fugir del servei militar arribava a ser una obsessió. L’emigracióera una pràctica habitual entre els mossos de classe humil, que no podien pagarl’elevat preu de la redenció prevista per la llei i que era el sistema amb el qual elsjoves adinerats es lliuraven de la milícia i de la guerra.

(10) En aquella època estava molt estès el mite de fer fortuna a Amèrica, el quals’havia personalitzat en la figura de l’indiano o americano. Tornar ric oferia lapossibilitat de convertir-se en una persona “respectada” per tots i superar a lesfamílies adinerades; fins i tot la inversió en la millora d’infrastructures o institucionsbenèfiques a Catalunya possibilitava arribar a ser alcalde, diputat o senador i“passar a la història”.


PREGUNTES

Avui milers d’emigrants africans i llatinoamericans intenten aconseguir el “paradísde la Unió Europea” i Espanya és un pas obligat per a molt d’ells. L’estiu passat, coincidintamb els dies de major afluència en el pas de l’Estret de Gibraltar, es calcula que cada nitintentaven arribar a las costes espanyoles més 40 pasteres des del Marroc, amb immigrantsprovinents de tota l’Àfrica. La majoria d’aquests emigrants s’arruïnen en l’intent, passen unveritable rosari de calamitats i, molts d’ells, hi moren.

A continuació ens agradaria que reflexionessis sobre quins poden ser els factorsdecisius per què aquesta quantitat d’emigrants africans paguin un cost humà tan alt pervenir a la Unió Europea.

Creus que el factor (1) és decisiu a l’hora d’explicar l’emigració de catalans a Amèrica entreel 1885 i el 1894?

Si/No .....................................................Perquè

Creus que el factor (2) és decisiu per explicar aquesta gran emigració?Si/No .....................................................Perquè







pàg. G




Ara, amb tota la informació que t’hem donat, els 10 factors, i a partir de les tevespròpies reflexions, explica per què es produeix aquesta gran emigració de més de 40.000catalans a Amèrica entre els anys 1885 i 1894.

pàg. H

emigration in 19 century

Documents