EL PUNT | Dilluns, 14 de desembre del 2009 PUNT DE VISTA 23

om els ha anat la vida?(Trini Gallego) –«La gent

que hem viscut la guerra, lapostguerra i l’exili, i més en el nostrecas, que hem treballat per a partits po-lítics, hem tingut una vida molt dolen-ta. Franco va tancar-me a la presó des-prés de la guerra amb la meva àvia,que tenia 87 anys, i la meva mare no-més pel fet que jo era comunista, ielles eren mare i àvia de comunista.Durant el franquisme, com a comunis-ta, la vida va ser molt dura. De felici-tat, n’he viscut poques estones.»

(Conxa Pérez) –«En canvi, la mevavida, tenint en compte tot el quem’hauria pogut passar, ha anat forçabé. El més dur va ser la guerra, l’exili iel temps que vaig passar al camp deconcentració d’Argelers. Quan vaigtornar a Catalunya, vaig patir molt perpor de ser enxampada i que em portes-sin al Camp de la Bota. Vaig salvar-mede morir.»

–Com eren aquelles dones del 36?Va ser una generació especial?

(C.P.) –«El nostre caràcter era el dequalsevol dona amb ganes de lluitar.Volíem la igualtat, la felicitat i la lli-bertat en uns temps realment molt difí-cils: això, de tota manera, és el mateixque vol la joventut d’ara.»

(T.G.) –«Quan estàs en una situaciódifícil, qualsevol persona pensa i actuacom ho ha de fer. Quan ets al ball, ba-lles. La gent ens diu ara que vam serunes dones molt valentes, però jo noho crec pas. De cop i volta ens vamveure ficades en una guerra, l’exili o lapresó, i ens vam comportar com ha-víem de fer-ho. L’ambient et fa ser. Jo,ara que visc una altra vida, em sor-prenc sovint de com vam viure durantaquells anys horribles.»

–Però calia una gran fortalesa!(T.G.) –«No. Jo vaig començar a

lluitar l’any 1934 ajudant els nens re-presaliats d’Astúries, després de les re-voltes mineres, sense saber res sobreideologies. Però jo veia la misèria delstreballadors d’aquest país i no teniamés remei que ajudar i implicar-m’hi.Per això vaig entrar al Partit Comunis-ta. No és cap valentia, la vida t’empe-ny. Ara és difícil d’entendre, perquèvivim una vida tan còmoda...»

–Després de la dictadura, la presói l’exili... vostès han perdonat?

(T.G.) –«El que no perdonaré mai ésque haguessin ficat la meva àvia a lapresó durant tres anys només pel fet deser la meva àvia. Mai. La resta de co-ses que vaig patir, les puc perdonar.No hem de tenir rancor: vam patir unaguerra, vam haver de posar-nos d’unapart o de l’altra, i després uns van gua-nyar i nosaltres vam perdre.»

(C.P.) –«Jo, en canvi, de perdonar,res de res. Les coses que ens van ferqueden sempre aquí dins al cor. Tot iaixò, no sé si tornaria a actuar comvaig fer si es repetís la història.»

–Què n’opinen, de la política perrecuperar la memòria a Catalunya?

(T.G.) –«La història d’aquest paísl’han escrit els que van guanyar laguerra, i nosaltres, ni piu. Seria lògicsentir les dues parts. Ells i nosaltrespotser vam fer burrades, però cal expli-

c car les dues visions dels fets. Ha passatmolt de temps i ja no en quedem gairesper explicar què va passar.»

–Sent l’una comunista i l’altra an-arquista... quina diferència veuenavui dia entre ideologies com el co-munisme i l’anarquisme?

(C.P.) –«La nostra relació sempre haestat conflictiva, però crec ens anemapropant de mica en mica. Arribarà elmoment d’apropar-nos del tot perquèno ens mengi la resta. Anarquistes icomunistes som tots revolucionaris ivolem la igualtat per a tothom.»

(T.G.) –«Els que vam viure aquellesdiferències, ara hem après la importàn-cia de la unitat. Perdent s’aprèn.»

–Avui, amb democràcia, senten

que han guanyat finalment la batallacontra el franquisme?

(T.G.) –«No, no hem guanyat. Ambtot el que ells tenien a favor, no po-díem guanyar mai. El capitalisme ensha guanyat la partida. Cap govern, tot ique sigui d’esquerres, pot fer-hi res. Elque controla tot el poder és el capital.Ara milions de persones queden al’atur, tenen problemes per arribar acap de mes, es queden sense menjar...L’única sortida, tot i que jo no la veu-ré, ja, és tornar a la natura per produirel que necessitem i no gastar els dinersen camises d’un sol ús.»

–Però, avui dia, la revolució quereclamaven encara és possible?

(C. P.) –«La revolució es va cons-truint cada dia i a cada pas. Els jovesno s’han de desanimar: això és llarg ical aprofitar les oportunitats del futur.»

l’entrevista | SERGI PICAZO

«No és valentia, la vida t’empeny»Trini Gallego iConxa PérezDONES DEL 36

Trini Gallego va afiliar-seal Partit Comunista i valluitar en la Guerra Civilcom a infermera. Tot i elsanys passats a lespresons franquistes, vacontinuar militant, finsavui. Conxa Pérez vaunir-se a la CNT durantla Segona República i vaacabar exiliada a l’Estatfrancès. Quan va havertornat, va regentar unaparada al mercat de SantAntoni.

Trini Gallego (Madrid, 1913;com diu ella mateixa, «unamadrilenya de Catalunya») iConxa Pérez (Barcelona,1915) van celebrar l’aniversarifa una setmana amb cançonsrepublicanes i un pastís ambmés de noranta espelmes.Són dues dones realmentexcepcionals, Dones del 36.

Fot

o: O

RIO

L D

UR

AN

ns calen unes noves bases d’afir-mació nacional. El marc jurídicen el qual estem inserits no dóna

viabilitat a les aspiracions nacionals delscatalans. Els catalans aspirem a ser sub-jecte polític, i no una part d’un subjectepolític que ens ve donat per una històriade domini i per un present que ens ofega.Amb l’expressió de «subjecte polític» emrefereixo a la capacitat de determinar-se,és a dir, d’imposar-se les lleis i normes,un mateix. D’això, tradicionalment sen’ha dit independència política. És certque el món evoluciona, i ha evolucionat,de tal manera que la clàssica independèn-cia política ja no significa, sortosament,autarquia, si és que alguna vegada ho hasignificat. Lluny d’això, el món s’ha fetinterdependent, ja que les diferents ex-pressions de vida econòmica, cultural ipolítica són obertes i estan en constant in-terrelació. Però també és veritat que elmón s’organitza d’una determinada for-ma que fa que cada unitat de relació tinguiels seus signes i institucions de represen-tació davant les altres unitats de relació.Nosaltres volem ser una d’aquestes uni-

tats de relació en un món global i interde-pendent.

Ara bé, l’actual forma de presència quetenim els catalans en aquest món no per-met visualitzar la nostra presència, ni per-met garantir el nostre futur com a pobleque hi aspira. Ens calen unes noves basesd’afirmació nacional. No es tracta, no-més, d’una qüestió de resistència, es trac-ta d’una qüestió de prosperitat i de justí-cia. Es tracta d’una qüestió de prosperitat,ja que estem convençuts que els catalanshi sortirem guanyant i la resta de comuni-tats, també, amb les nostres aportacions. Ies tracta d’una qüestió de justícia, ja quenegar la voluntat democràtica és injust.

L’ Associació per les Noves Bases deManresa pretén, des de la societat civil, iamb la modèstia pròpia d’una associaciópetita, però qualitativament potent, apor-tar idees i arguments que ens permetin fernous passos cap a una forma d’organitza-ció política que faci possible l’expressióde les aspiracions nacionals dels catalanssense autocensures ni pors. Seguramentque, com diu el poeta, els principals les-trígons i ciclops (monstres) no hi seran sino és que nosaltres els drecem davantnostre, si no és que som nosaltres matei-xos els que els construïm. Això no vol dirque no topem amb dificultats, però lesprimeres i principals dificultats a vèncersón les pròpies pors. Cal que ens conven-cem nosaltres mateixos que hi sortiremguanyant, ens són del tot necessàries unesnoves bases d’afirmació nacional.

(*Associació per les Noves Bases de Manresa.http://novesbasesdemanresa.bloc.cat)

E

Ens calen unesnoves bases

plaça majorJOSEP MARIA FORNÉ I FEBRER (*)

No es tracta deresistència, es tracta deprosperitat i de justícia