Antonio Canova: Eros i Psique

Títol: Eros i Psique.Autor: Antonio Canova

(Possagno, 1759 – 1822).Cronologia: 1787-1793. Tipologia: escultura

exempta.Materials: marbre.Mides: 1,55 x 1,68 m.Estil: neoclassicista.Tema: mitològic.Localització: Musée du

Louvre (París).

Fitxa tècnica

Paulina Borghese (1805-

1808).

Obra del mateix autor

Les tres Gràcies (1815-1817).

Biografia de l’autor

Antonio Canova va ser l’escultor de més èxit del Neoclassicisme. La seva carrera va començar com a picapedrer. La seva dedicació a l’escultura es va produir arran del seu trasllat a Venècia l’any 1768. Les primeres escultures que va realitzar mostraven un aire viu i naturalista, que va canviar quan va arribar a Roma, el 1781. A partir d‘aquell any, l’obra de Canova es va definir mitjançant un estil clarament influenciat per l’escultura clàssica antiga.

Després d’obtenir un encàrrec important del papa Climent XIV, la seva el va obligar a organitzar un gran taller, des d’on va treballar per als personatges més notables de l’època, com Napoleó, el duc de Wellington o Caterina la Gran de Rússia.Orfeu i Eurídice (1775 - 1776).

Teseu i el centaure (1804-1819).

Canova va treballar molt per a la cort pontifícia i l’any 1815, va actuar com a delegat del papa per a la recuperació de les obres d’art saquejades per Napoleó. Un any més tard, el 1816, el papa nomenà Canova marquès d’Ischia, i poc després es retirà a Possagno, on va construir un taller que avui és un museu dedicat a la seva figura.

Totes les seves obres van ser fruit d’una llarga elaboració, cosa que li va permetre fer-ne un acabat gairebé artesanal. La seva obra va ser menystinguda durant l’època romàntica perquè era considerada freda i estàtica.

Venus itàlica (1815).

Descripció formal

Canova expressa en aquesta escultura el rigor de l’art neoclàssic i mostra l’ideal de bellesa masculí i femení de l’època. Compositivament, els dos cossos juvenils tracen un aspa, determinada per les ales del dèu grec el centre de la qual passa entre els llavis dels dos amants. Aquest instant fugisser del petó, Canova l’enquadra en un cercle format pels braços de Psique, que abraça el cap del seu estimat, i els d’Eros, que envolten i agafen el cap i el cos de la seva estimada. Amb això, l’escultor aconsegueix que l’espectador, inconscientment, centri la mirada i l’atenció en aquest punt focal.

Lluny de la característica fredor neoclàssica, l’autor aconsegueix una obra plena de tendresa, aspecte que es veu potenciat no només per l’elecció del moment de la història, sinó també pel tractament acurat del material.

Canova va aconseguir transformar la duresa del marbre en una textura suau i delicada polint amb pedra volcànica l’obra acabada i banyant-la amb calç i àcid. Gràcies a aquest acabat, aconseguí una intensa sensació de realisme anatòmic. Malgrat la pretensió de fidelitat als models de l’escultura grega clàssica l’obra no està policromada, perquè durant el Neoclassicisme es considerada, erròniament, que a la Grècia clàssica es valorava la puresa blanca del marbre.

Temàtica

L’escultura reflecteix el final de la història mitològica narrada per l’escriptor llatí Apuleu al llibre L’ase d’or: Eros, déu de l’amor, es va enamorar de Psique, la bella i capritxosa filla d’un rei d’Àsia, i, per seduir-la, Eros va construir un palau on es trobaven cada nit, sense que Psique sabés qui era el seu amant ni li pogués veure el rostre. Un dia, encuriosida, va acostar una llàntia al seu amant mentre dormia; però se’n va desprendre una gota d’oli i va caure sobre Eros, que es despertà i, en veure descoberta la seva identitat, va fugir. Desolada, Psique va recórrer a un oracle de Venus que, per recuperar el seu amor, li va imposar tres condicions, l’última de les quals consistia a recollir l’atuell de Proserpina que contenia el secret de la bellesa. Encuriosida, Psique va obrir l’atuell. Aquesta acció va ser castigada amb un somni profund del qual no es despertaria fins que Eros la besés.

Portada d’una edició en llatí de L’ase d’or d’Apuleu (1650).

Jacopo Zucchi: Eros i Psique (1589).

La intensitat del moment escollit per l’autor fa que el gest anecdòtic d’un petó es converteix en imatge paradigmàtica de l’amor. Pensada per decorar la sala de Lord Cawdor, l’escultura va arribar a mans de Napoleó, després que fos robada del seu emplaçament original pel general Murat.

Models i influències

Des d’un punt de vista monogràfic i formal, l’obra de Canova té com a referent el món clàssic, que ell havia estudiat a través de l’estatuària clàssica de les col·leccions italianes, en particular les col·leccions del Campidoglio, el museu Pius Clementi del Vaticà i la col·lecció Farnese a Nàpols. Tanmateix, també s’ha d’analitzar com una reacció estètica contra els excessos del decorativisme rococó.

L’obra de Canova va exercir una gran influència sobre els integrants del moviment neoclàssic, principalment gràcies al prestigi i la fama internacionals que va aconseguir. No obstant això, la seva particular sensibilitat, present en aquesta obra, va sobrepassar els preceptes neoclàssics estrictes, i va anticipar un dels conceptes de l’escultura moderna.

Part de la col·lecció Farnese.

A Espanya, el seu ideari artístic va ser seguit per alguns alumnes a l’Acadèmia de Roma, entre els quals, els catalans Damià Campeny i Antoni Solà.

Richard Westmacott: Monument a Charles

James Fox (1810-1823). Damià Campeny: Lucrècia

(1804).