setembre del 2011 n. 106 Colla Jove Xiquets de Tarragona — www.collajove.cat

2

ÍNDEX

Equip de redaccióAngel Altès, Xavier Altès Montse Blanch, Adrià Calvet, Arnau Curto, Joan Gasol “Bolo”, Anna Guasch, Andreu Rovira, Mar Vileu

Col·laboradorsChantal Bertran, Joan Olivan i Miquel Seró

MaquetacióCinta Olivan

Colla Jove Xiquets de Tarragona.C.Cós del Bou, 23 - 43003 Tarragona - Apartat de correus 463 - 43080 TarragonaTel. 977 235 134 - www.collajove.catL’Esperidió és una publicació oberta a tots aquells articles que tinguin interès casteller, històric, folklòric, sempre que s’ajustin a la consideració de persones i institucions. El parer de L’Esperidió s’expressa únicament a través de l’editorial. L’Esperidió no comparteix necessàriament opinions que publiqui, de les quals és responsable l’autor. S’autoritza la reproducció parcial o total dels textos, citant sempre la seva procedència.Ind. Gràf. Gabriel Gibert, SA - C. Cartagena, 12 - Tarragona - DL: T.765.85

Editorial 3

· El repàs 4· Diada a diada 5· Terrassa-Sant Cugat 6· Torredembarra, Plaça de la Vila, 17 de juliol 7· Vilanova i Vilallonga 8· Lo Raconet: Castellers a l’Exili 9· Un Sant Magí diferent 10· El Catllar 2011 11· Naltrus la Jove 12 · La Canalla 14· Entrevista a... Montse Prats 15· La responsabilitat patrimonial i els valors del fet casteller 19· Les nostres fotos 22

3

No fa gaire un anunci començava formulant-se la següent qüestió: “i quin és el secret? es preguntava tothom”. Era simplement un espot però no deixa de ser una bona pre-gunta per fer-se en aquests moments en què tot sembla que ens vulgui anar de cara.

A la Colla ja fa un temps que les coses ens van prou bé com per haver esdevingut una de les colles més admi-rades del món casteller i no únicament quan parlem de castells aconseguits. No ho diem sols nosaltres sinó que és una conclusió que es desprèn fàcilment de qualsevol crònica, tertúlia o conversa castellera amb la que pu-guem ensopegar. Si arribem a ser conscients del nostre èxit sense triomfalismes ni falses modèsties, de ben segur que ens serà molt més senzill trobar-ne les claus, saber què hem fet bé i indagar en què podem millorar.

Quin pot ser el secret de tenir en l’actualitat una colla molt propera a com ens agradaria que fos en realitat? Preguntes com per què fem grans castells? Per què som cridats any rere any a la majoria de places importants? Per què tenim una considerable massa social? O com és que malgrat tot ho hem sabut pair sense embafar-nos? Podem abocar desenes de respostes damunt la taula però segur que la gran majoria tindrien un denominador comú que no és altre que el de saber donar per poder rebre i saber rebre per poder donar.

El compromís i l’assaig seriós i constant, combinats amb una feina ben feta, ens permet fer grans castells que, en contrapartida, ens han fet molt més grans a nosaltres. De la mateixa manera que haver sabut valorar la his-tòria, el què són els castells i la responsabilitat assumida en la seva pervivència com a tals ens ha permès poder escriure’n noves pàgines i participar de forma activa en una tradició que dia a dia anem enriquint sense fer-li perdre la seves principals essències.

Saber valorar les places i pobles on ens criden amb el respecte que es mereixen fa que aquestes mateixes pla-ces ens ho agraeixin. I saber respectar el públic que ens ve a veure fa que puguem comptar sempre amb el seu re-colzament. No ens cal demanar-li amb grans crits i esca-rafalls el seu suport i aplaudiments, ni abans ni després de fer un castell perquè sabem que aquest mateix públic ens ho agrairà si el fruit del nostre esforç s’ho mereix. És simplement una qüestió de respecte mutu.

No ens calen tampoc reivindicacions de cara a la galeria i potser per això no ens agrada fer ostentacions d’on som ni d’on venim ni amb cintes ni amb mocadors. És molt més senzill i profund que no pas això. La nostra força ens ve donada pel que som i pel que oferim i sols ens cal

saber donar convençuts que sabrem rebre la contrapar-tida.

Segur que molts cops la nostra actitud no és la més encer-tada i segur que sovint ens equivoquem, que els nostres errors es poden comptar a dotzenes, però el sentit comú i el temps ha fet que la balança es decanti cap al costat que a nosaltres més ens agrada.

L’anunci continuava amb valors com passió, dedicació, atreviment, curiositat, ganes de treballar fort i estimació a la feina. Valors en general agosarats perquè no sembla que siguin els més estesos avui en dia però que curio-sament nosaltres ens hem fet com a propis i hem sabut canalitzar de forma força correcta. Ara sols ens cal ser-ne prou conscients com per poder-ne gaudir al màxim.

I acabava l’anunci dient “i el que facin els altres tant se val, la feina ben feta no té fronteres ni té rival”.

C. S

ant

Llo

ren

ç, 5

. Tar

rag

on

a

4

descarregar una clàssica de 8, amb un 2 de 7 que ja esperava estar damunt d’un folre. L’endemà la diada del carrer Maria Cristina es va suspendre per falta d’ambulància. Cosa que no entenc, ja que només actuaven tres de les quatre colles de la ciutat...

Gràcies al petit descans que ens vam prendre el dia 24, una setmana després vam trencar tots els esquemes descarregant a Vilanova i la Geltrú i a Vilallonga del Camp dues actuacions idèntiques composades per dos 3 de 9 amb folre, dos 5 de 8 i dos 4 de 8. Un cap de setmana espectacular.

A principis d’agost vam anar a Llorenç del Penedès i vam es-trenar el 2 de 8 amb folre seguit del 5 de 8 i del 4 de 8. Set dies després vam plantar una clàssica de 8 a la Canonja per la seva festa major. El dia 21 d’agost vam anar a Gràcia on vam descarregar el 5 de 8, el 2 de 8 amb folre i el 3 de 8.

Ara anem una mica enrere i parlem de Sant Roc. Una diada agredolça que es va tancar amb dos castells, el 5 de 8 i el 3 de 9 amb folre carregat, però que van servir per convertir el nostre carrer en plaça de 9. Una fita molt més que simbòlica per la Colla Jove. Era un preludi del que hauria de venir a partir de llavors..

Sant Magí. Per fi ens va donar treva i vam poder assolir la

Moltes alegries, com vaig dir

Quinze 4 de 8, tretze 3 de 8, dos 2 de 8 amb folre, dotze 5 de 8 i vuit castells de 9 són els números de la Colla Jove Xiquets de Tarragona del que va de temporada. Senzillament especta-cular i tot gràcies a l’esforç i la dedicació que hem posat tots a l’assaig per transmetre la feina a plaça.

Abans que comenceu a llegir aquest repàs, us prego que aneu al tirador del local i us pregueu una cerveseta per celebrar la temporada que estem vivint i per agafar forces pels reptes que estan per venir.

Després de l’eufòria que va suposar descarregar dos 5 de 8 en una jornada, la Jove va voler més festa encara i va descarre-gar el 3 de 9 amb folre més matiner de la història de la Colla a Torredembarra. L’actuació va anar acompanyada del 5 de 8 i del 4 de 8. Una setmana més tard vam aterrar a Sitges per

Arnau Curto

5

tripleta setze anys després. 5 de 8, 3 de 9 amb folre que es va descarregar amb orgull i esforç. Algú pensava que potser no es faria el 4 vistos els nervis del 3, però les ganes de fer-lo (i una mà ‘’innocent’’) ens van portar a descarregar-lo i a fer esclatar la plaça d’eufòria. Una festa i una eufòria que es va repetir a la diada del Catllar, on vam tornar a assolir la triple-ta, aquest cop en una plaça en la que ens lliga un sentiment recíproc d’amistat i afecte.

Ara nomes ens queda ‘’treballar per un somni’’. Sofrir i domar la bèstia... Donar un pas més en la història de la colla. Ànims, i treball!

Diada a diadaTerrassa. Festa Major. 3 de juliolColla Jove Xiquets de Tarragona: 3d8, 5d8, 4d8, 3P5, P4Minyons de Terrassa: 4d9, 2d9fm, 3d9, P8fmCastellers de Terrassa: 5d7, 7d7, 4d7a, 2P5, P4

Sant Cugat del Vallès. Diada de Sant Pere. 3 de juliolColla Jove Xiquets de Tarragona: 3d8, 5d8, 4d8, P5, 3P4Castellers de Sant Cugat: 4d8 2d7, 5d7, 2P5, P4Castellers de Sants: 3d8, 2d7i, 4d7, 4P4

Torredembarra. Festa del Quadre de Santa Rosalia. 17 de juliolColla Jove Xiquets de Tarragona: 4d8, 5d8, 3d9f, P5, 5P4Nois de la Torre: 3d7a, 5d7, 4d6ac, P5, 3P4Castellers de Vilafranca: 4d8ac, 4d9, 3d9, P6, P4c

Sitges. Diada de Juliol. 23 de juliolColla Jove Xiquets de Tarragona: 3d8, 4d8, 2d7, P5, 2P4Colla Jove Castellers de Sitges: 4d7a, 5d7, 4d7, 3P4Xicots de Vilafranca: 5d7, 4d8id, 4d7a, 4d8, P5, 2P4Colla Joves Xiquets de Valls: 4d8id, 4d8, 5d7, 4d7a, P5, 2P4

Vilanova i la Geltrú: Festa Major. 30 de JuliolColla Jove Xiquets de Tarragona: 4d8,3d9f, 5d8, P5, 2P4Bordegassos de Vilanova: 5d7, 4d7a, 2d7, P5, P5iCastellers de Vilafranca: 3d9, 2d9fm, 4d9, P8fm

Vilallonga. Festa Major. 31 de juliolColla Jove Xiquets de Tarragona: 5d8, 3d9f, 4d8, 2P5, 4P4Colla Vella dels Xiquets de Valls: 5d8, 3d9, 2d8, 2P5, 2P4Xiquets del Serrallo: 4d7a, 3d7a, 4d7i, 4d7, P5

Llorenç del Penedès. Festa Major. 7 d’agostColla Jove Xiquets de Tarragona: 4d8, 5d8, 2d8f, 2P5, 4P4Nens del Vendrell: 5d7, 4d8, 2d8id, 2d8i, P5, 4P4Xiquets de Tarragona: 3d8, 4d8 5d7, 2P5

La Canonja. Festa Major. 14 d’agostColla Jove Xiquets de Tarragona: 4d8, 3d8, 2d7, P5, 6P4Nois de la Torre: 4d7, 3d7a, 3d7, P5

Tarragona. Festes del Cós del Bou. 15 d’agostColla Jove Xiquets de Tarragona: 5d8, 3d9fcXiquets de Reus: 2d7, 4d7a

Tarragona. Festa Major de Sant Magí. 19 d’agostColla Jove Xiquets de Tarragona: 5d8, 3d9, 4d9, 2P5Xiquets de Tarragona: 4d8, 3d9id, 3d9, 5d8, 3P5Xiquets del Serrallo: 4d7a, 5d7, 3d7a, P5Castellers de Sant Pere i Sant Pau: 4d7a, 5d7id, 2d7i, P5

Barcelona. Festa Major de Gràcia, 21 d’agostColla Jove Xiquets de Tarragona: 3d8, 5d8, 2d8, 2P5, 3P4Castellers de la Vila de Gràcia: 4d8, 2d8c, 3d8, 3P5, 3P4Colla Vella dels Xiquets de Valls: 5d8, 3d8, 9d7, 3P5, P4

El Catllar. Festa Major. 27 d’agostColla Jove Xiquets de Tarragona: 5d8, 3d9, 4d9, 3P5, P4Colla Vella dels Xiquets de Valls: 5d8i, 5d8, 3d9, 4d9c, P6, P4Castellers de Vilafranca: 3d9, 4d9, 4d8a, P7, P4

6

Després d’un inici de temporada pas a pas i de les darreres sortides ja apretant amb el cinc carregat, calia fer un pas més i teníem planificat un macro diumenge per fer-ho.

Les places: Terrassa, la festa major ni més ni menys; i Sant Cugat per la tarda. Si no en volies, doncs té, dues tasses!!. De fet quan ja portes uns quants anys fent castells per fer aquests desplaçaments comences a necessitar un incentiu major que el simple fet de la sortida en si. Necessites anar a fer quelcom més, un castell que et faci pujar l’adrenalina i, en aquests mo-ments això, a la nostra Colla, només comença a partir del tres de nou.

Les caigudes del cinc, tot i que anecdòtiques pel punt i manera de caure, fan que la tècnica arronsi el braç una mica però no diu tàcitament els objectius per Terrassa. La veritat és que molts dels castellers venien a pel tres de nou, fet que es reflexa clarament amb els cinc autocars que varem necessitar per en-cabir a tothom. Potser la sensació que vaig copsar a plaça va ser aquesta, molt contents pel cinc descarregat però davant de Minyons tots sabíem que podíem fer el tres i clar, després de la seva actuació i la gentada que portàvem, ens va saber a poc. Tot i amb això varem demostrar un domini de les estructures envejable.

Altrament el fet d’actuar per la tarda a Sant Cugat i voler repe-tir el tres, quatre i cinc de vuit afegia mèrit al tour casteller del diumenge. Fer dos cincs de vuit en un dia i sis castells de vuit en conjunt , té el seu mèrit ,si senyor!.

A Terrassa fem una actuació com estem acostumats i assajats: Carles cantant pinya, tothom col•locat, esperem el nostre torn, fem el castell i tornem-hi dos cops més i pilars, pilars pels petits i llestos. No cal dir gaire cosa més, des de la meva posició les sensacions no són gaire diferents dels altres cincs de vuit, però ara els aspectes (psicològics crec) de tronc s’han solucionat i tot torna a ser “normal” en la línia de les darreres temporades amb el cinc, tot i les modificacions del castell per ser “quelcom més” ben aviat.

A Sant Cugat tots una mica cansats i després d’un molt bon dinar en un self-service generós, tornem a la feina. Repetim l’actuació del matí però un accident en uns actes pirotècnics previstos i una caiguda dolenta dels castellers de Sants ens deixen sense ambulàncies, esperem potser quaranta cinc mi-nuts fins poder acabar, fem el quatre, pilars i cap a casa.

Un llarg dia però amb la sensació que és l’inici de la tempo-rada forta. Ja només ens cal començar a fer castells de nou.

Sergi Solé

TERRASSASANT CUGAT

7

Com és habitual en els últims anys, a meitats de juliol toca anar a “la Torre”, perquè pels aficionats castellers, Torredembarra és coneguda com la Torre, i la Plaça de la Vila no és la Plaça de la Vila sinó la Plaça de la Verdura, plaça a la que totes les colles ens hi agrada anar per les mides, l’ambient i la història. Plaça d’actuacions mítiques com la que fa esment el Diari de Barce-lona el 8 de setembre de 1853, una de les primeres cròniques d’una actuació de castells de nou. A més és testimoni el 1934 del primer tres de vuit del segle XX que carrega la colla Nova de Valls. Parlant de la Torre no puc deixar de fer esment del millor casteller torrenc de tots els temps. Un vallenc de veïnatge que havia nascut a la nostra vila, l’Anton de l’Escolà que parà a segons del quatre de nou sense folre del que es té constàn-cia que es va aixecar a Tarragona el 1882 al costat del mític Espiridió de Tarragona, en Silvestre de Creixell i en Beltran de la Riera.

Així, embotits per les vibracions de la Plaça de la Verdura, arriba la Colla Jove, no amb carros i a peu com en el segle XIX i principis del XX, sinó amb cotxe, bus i amb el mòbil a la butxaca, però amb el mateix sentiment casteller que perdura al llarg del temps. Venim a fer castells, a fer grans castells.

Compartim actuació amb els amfitrions Nois de la Torre i els Castellers de Vilafranca. Aquests entren amb el pilar caminant que, anecdòticament només carreguen. En primera ronda aixequen un quatre de vuit amb el pilar que es va quedar en carregat, van seguir amb un quatre de nou amb folre molt “maaco, maaco” i un tres de nou amb folre que van haver de treballar de valent. Van cloure amb el pilar de sis i dos pilars de quatre.

Els Nois de la Torre entren amb un nerviós pilar caminant. A primera ronda descarreguen per primer cop enguany el tres de set amb agulla. Segueixen amb un treballat cinc de set. I en tercera ronda carreguen el quatre de set amb el pilar que es va trencar amb un pilar al límit. Van cloure amb un pilar de cinc i

dos pilars de quatre. La millor actuació dels Nois des del 1982.La Colla Jove entrem amb un segur pilar caminant. A primera ronda aixequem un inhabitual quatre de vuit. Resulta que un viatge llampec a Benissanet per recollir un casteller és la raó d’aquest canvi d’ordre. Es descarrega un pèl bellugadís però sense problemes. A segona ronda la catedral, ràpida, precisa, una estructura que comencem a dominar i esperem sigui com la temporada passada el castell insígnia, el castell de sortida a moltes places. Pensem que les passades temporades aquest era el castell que estrenàvem a Torredembarra i aquest any ja en portem quatre.

A la tercera ronda arriba el plat fort: el tres de nou amb folre. El que tots estàvem esperant i al que hi podem posar molts adjectius: sòlid, segur, solvent, ràpid, espectacular... però no-més en posaria un IMPECABLE!. És que amb un gran vuit a la butxaca, vam muntar una bona pinya i un folre on tothom sabia què havia de fer. Resultat? Un excel•lent tres de nou que donarà grans alegries i que ens posiciona per encarar el tram fort de la temporada a la primera “línia de la graella”. Era el tres de nou descarregat més matiner de la història de la Colla, no semblava que fos el primer castell de nou de la temporada. Crits de Jove! Jove! i moltes felicitacions de tothom. Tot treball té recompensa. Per tancar aquesta magnífica actuació, un vano de cinc i tres pilars de quatre pels més petits.

Així com en els segles passats els castellers solien marxar el dia després de l’actuació, buscaven allotjament en cases particu-lars o a llocs que algun veí els oferia (els de la Vella, per exem-ple, acostumaven a estar-se a la Sínia del Segal), els castellers actuals anem a prendre una cervesa a la plaça dels bars, a menjar una pizza o a comprar gelats per la mainada. El temps passa i els costums canvien, però amb els mateixos valors i la mateixa il•lusió de sempre, seguim fent castells a la Plaça de la Verdura. Fins el proper any.

Enric Gibert

TORREDEMBARRAPLAÇA DE LA VILA, 17 DE JULIOL

8

‘No fotis que hem vingut fins aquí per no actuar? ‘

Aquesta frase, i similars, van ser les que es podien escoltar a l’arribar sota els porxos de la plaça Major de Vilanova. En aquell moment, el lila era el color que predominava a la plaça. S’hauria de veure si perquè som els més valents, o perquè a nosaltres la pluja ens va agafar ja de camí. I déu ni do si plo-via. Vam ser dels agosarats que vam decidir pujar en cotxe, i el que havia de ser una petita travessia, va acabar convertint-se en tota una odissea. Pedra i tot!

Després de no tenir-les totes, -qui no s’ho cregui, que revisi la conversa que vam tenir amb Miki i Cigró pel Twitter- els núvols decidien anar-se’n i l’actuació començava.

‘Quan acabem el primer castell, quedem ràpid aquí’

Paraules textuals del cap de pinyes, segons abans de començar a cantar la pinya del 4d8 amb el qual començaríem la diada. Això volia dir que a segona ronda anava el 3d9f. No se si és bo o dolent, però encara no li he perdut el respecte a aquest castell, i mira que en portem uns quants.

Mentre el Carles ens donava ànims i recordava les consignes bàsiques del folre, jo encara sentia aquelles pessigolles a la panxa que em visiten cada cop que volem bastir el que, de moment, continua sent el sostre casteller de la colla.

El tres de nou, tot i que no va arribar a la perfecció del de Torredembarra, es va mostrar segur en tot moment. Encara ara no trobo paraules per explicar la satisfacció que sents al trepitjar de nou el terra i fixar-te en les expressions d’alegria i satisfacció de tots els encamisats liles.

‘Tinc gana, m’ha dit la Maria que han comprat uns gofres boníssims aquí al costat’

A hores d’ara encara no sé al costat de què es referia el Sergi Sarlé quan em deia això. Després de recórrer mitja Vilanova en busca de la fleca perduda, vam decidir tornar cap a la plaça, amb la panxa buida, i a punt per sentir com es cantava la pinya de l’esplèndid 5d8 amb el que tancaríem una gran actuació, preludi del que venia l’endemà a Vilallonga.

‘Fem de Vilallonga una nova plaça de 9’

Deia l’esdeveniment que acabava de rebre al Facebook, men-tre encara era al sofà esperant que fossin les sis de la tarda per començar a anar cap a la plaça. La colla estava motivada, i el Gorka n’era el clar exemple, posant el seu granet de sorra perquè ningú faltés a la cita. La colla valorava Vilallonga, i jo me’n sentia més orgullós que ningú.

Un cop a plaça, gran actuació. Sortim de 5d8, que igual que l’any passat, ja els tornem a fer com a xurros. Hem deixat en anècdota aquelles dues relliscades de principi de temporada.A segona ronda, plantem el tercer castell de nou de la tempo-rada. I tot just acabàvem d’arrencar el full de juliol al calenda-ri. Després d’aquest moment, he de reconèixer que no em vaig poder treure el somriure de la cara fins que vaig anar a dormir. Ho arrodoníem amb un altre 4d8, i tancàvem un cap de set-mana amb dos castells de nou descarregats. A veure quantes colles poden fer això a dia d’avui.

‘Segons amunt!’

I finalment, arribava el moment més esperat de la diada. El veritable moment pel qual mig poble havia anat a la plaça de

VILANOVA VILALLONGA

9

l’Església aquella calorosa tarda de diumenge. Per moments vaig tenir la temptació de titular la nota de premsa que havia d’enviar als mitjans un cop acabada la diada: “La jove des-carrega 5 magnífics pilars de 4 a la diada de Vilallonga”. I és que això de fer un pilar al teu poble és una pressió afegida que em costa d’aguantar. Després de sentir més de tres i quatre cops durant la darrera setmana frases com: “Te’l fotràs pel cap i l’any que ve encara riuran de valtros” o “Tu o el Vallvè, us el mengeu segur!”, quan estàs allí dalt es fa inevitable no pensar-hi (malparits!!). Al final, tot va acabar bé, però s’ha de dir que no les teníem totes!

I si la diada ja és tota una institució, gràcies a les ganes que hi ha posat la colla, podríem dir el mateix de la festa de des-prés. Un multitudinari sopar lila a les piscines, i la merescuda celebració posterior. Com de costum, la Jove no defrauda, ni de dia ni de nit.

Albert Mercadé

Castellers a l’exili

És molt difícil parlar de la Colla quan hi ha tot un oceà pel mig: qualsevol opinió sobre el que succeeix al local o a les places no estaria basada en la percepció de un “testimoni ocular dels fets”. Hom es podria també qüestionar què pot saber un brasiler sobre els castells. La veritat és que no molt. Malgrat tot, tot el que sé (o crec saber) ho he après de vosaltres, així que permeteu-me dividir una mica les responsabilitats.

Arribem a la Colla el 2005, una temporada en que ras-càvem els castells de nou. Se’n van coronar dos, això per a mi era una veritable proesa però a molts veterans de la Colla no se’ls notava del tot satisfets. Amb el temps me n’he anat adonant del que havia estat la “època daurada” de començament dels 90, quan la Jove arribava a les ac-tuacions amb una veritable marea lila, de la quasi victòria en el concurs, del pilar de set i del primer intent de un 5d9f de la història. És com quan el meu pare em parlava de la selecció “canarinha” dels anys 70, era alguna cosa mà-gica, única, irrepetible. Pel que fa al futbol brasiler millor deixar-ho així. En tot cas, el que m’interessa subratllar és que, des de l’any 2008, la Jove poc a poc ve mostrant-li a tot el món casteller i molt especialment a cadascun que du la seva camisa que un nou cicle virtuós ha començat.

A la Jove sempre se la ha reconegut per la seva tècnica exquisida, els seus assajos bestials i de vegades, pels re-sultats poc convincents a plaça. Aquest darrer esglaó és “alguna cosa” que ens faltava i que hem anat construint aquests dos o tres darrers anys. Ens ha costat molt i ara és el moment de gaudir-ne. Enguany, tota Catalunya se n’adonarà que existeix en el Cós del Bou una colla única, una colla que està més viva que mai i que és a punt per pujar un nou esglaó per ocupar el lloc que li correspon. Senzillament una colla de Gamma Extra!

Tinc un immens orgull de poder dir que sóc casteller de la Jove. Per coses de la vida ja no estem a Tarragona, però si que estem amb vosaltres, sempre. En cada diada, Laís, Andreia i jo mateix, patim però al mateix temps ho disfru-tem molt. És veritat que és molt diferent, però continua in-tens i molt veritable aquell sentiment que portem a dins des de fa més de sis anys quan vam entrar per primer cop en aquest univers tan vostre, ta nostre. I avui, més que mai...

Visca la Jove!

Ataualpa A. Carmo Braga

loraconetVILANOVA VILALLONGA

10

El fet que ni una gota d’aigua hagués remullat el tendal del Por-tal del Carro feia preveure una Sant Magí diferent. Pregunta’ts els veïns més vells de la ciutat sobre aquesta anomalia clima-tològica, més d’un corria a tancar-se a casa seva per no res-pondre: era millor no parlar-ne. Ningú no gosava dir res, ni diaris, ni ràdios, ni feisbucs, ni piulades...no se’n feia esment, potser es tractava del canvi climàtic o d’una alarma celestial coincident amb la trobada de joves cristians, però alguna cosa no anava com calia.

Els de la jove, però, vam fer tot el possible per canviar els mals aviranys en motius per l’esperança, vam fer els deures. Ja fa un parell d’anys que hem substituït els desastrosos assajos que tra-dicionalment precedien Sant Magí, per un bon hostiot pel Cós del Bou, ho vam fer i ens va funcionar. Cops aquí, cops allà, alguns castelleres fora de joc temporalment i tots amb el cul apretat cap a la Plaça de les Cols. I tant que ens va funcionar !

Els castells ja sabem quins són, no cal que us els expliqui, estan a la retina de tots i si algú no ha vist el programa del Tac12, o no els ha mirat pel You Tube tants cops que ha acabat patint una irritació de retina, no es mereix ser de la Jove ni que jo els hi hagi d’explicar.

Però vinga, fem un repasset. Comencem amb un 5 de 8, d’aquells que els periodistes els agrada dir “marca de la casa”. Mides òptimes, tothom al seu lloc, sincronització per-fecte, sense patir, sense despentinar-nos, generant una corrent de secreció salival que baixava Carrer Major avall per acabar negant la Plaça de la Font.

Continuem amb un 3 de 9 – amb folre, que ningú no es pensi coses rares - d’aquells de veritat, no com vam fer els tres primers de l’any. De fora no sé què es veuria però va tenir la seva vida, el seu joc. Si mireu el video, veureu com baixen l’acotxadora i l’enxaneta, cagant llets !!! Semblaven dos conills d’aquells que deixen anar als canòdroms.

I acabem amb els pilars, dos de cinc. Abans però, m’ho deixa-va, fem un 4 de 9 amb folre, sembla ser que a petició d’un casteller calb d’una altra colla. Poca broma, el castell que su-mat als dos anteriors ens atorga el mèrit d’haver fet una tripleta màgica a la Plaça de les Cols. Aquesta proesa no l’ha fet cap altra colla del món mundial en tota la història. Per què us feu una idea, la darrera vegada que havíem assolit aital gesta la Montse Prats anava d’enxaneta. Quantes vegades es deu haver canviat de pentinat la Montse de llavors ençà ? No ho sap ni ella. Que com va anar el castell ? Doncs com un 4 de 9 “marca de la casa”, és a dir bastant diferent que el 5, treba-llant com a bèsties i suant com a porcs – ja veieu que he anat viu en no posar referències que puguessin ofendre cap minoria ètnica - .

En definitiva, un Sant Magí diferent en el que hem fet castells que ja havíem fet. A veure si hi ha collons per Santa Tecla de fer-la tant diferent que puguem estrenar castell. Aposto que sí.

Pau Ricomà

UN SANT MAGÍ DIFERENT

11

Somiem?...després de descarregar un cinc de vuit de postal, un tres de nou am folre remenat i un quatre de nou folrat aplomat, alguns ja poden pensar en això: en somiar amb nous reptes...A veure: hem sortit de cinc de vuit. Guapo, paradet, potser vist de fora una mica plàcid (perque endins, tothom “curra” perque sembli una roca)... el fet que algunes colles grans tin-guin dificultats en assolir-ho enguany (com vam veure a plaça, entre d’altres) no fa més que sumar un valor afegit al nostre vaixell insígnia. El cinc de vuit, ara per ara, és un castell car de trobar i molt difícil de veure ben fet com el nostre. Ens hem de sentir orgullosos de la catedral que tenim. Aquet és un castell que ens fa somiar a tots des de fa anys. Qui sap si en un mes aproximadament deixarà el seu germà gran de ser una il•lusió per convertir-se en la més dolça de les realitats. El nostre esforç i el temps, ens ho dirà.

Com fer el cinc de vuit descartava un hipotètic intent de quatre de vuit amb el pilar (l’objectiu per aquesta diada era fer dos castells de nou com per el nostre patró) vam preparar-nos per assolir el tres de nou amb folre. D’aquest castell n’he sentit opi-nions de tots els colors: que si des de la diada del Cos del Bou no ens surt tan maco com els primers fets enguany, que si no el quadrem tan bé, que si li hem perdut la confiança... molt bé, de vegades ens pot l’ànsia i no sabem valorar conseqüentment els castells; un tres de nou costa molt de fer, i la prova és que ni assajant-lo com féu des d’abril surt perfecte. És el nostre sostre i es molt difícil que surti rodó i amb unes mides correctes. A ve-gades, com avui, o per Sant Magí toca posar quelcom més que força, equilibri, valor i seny per descarregar-ho. La confiança i fe són fonamentals. I també la mentalitat guanyadora, el creure en els companys del folre o en els del tronc, sent conscients de que l’esforç de tots farà que puguem descarregar qualsevol castell que ens proposem. Cal que toquem de peus a terra i valorem el que costa i ens ha costat fer el pas de fer castells de nou fora de Tarragona, de portar un gruix de gent que permeti dur grans castells fins i tot fora de la província, una cosa que fa uns anys, semblava impensable. Només valorant això, podrem donar un nou pas endavant.

Per tancar la nostra participació, vam enlairar el quatre de nou amb folre. Enguany sembla que no surt tant remenat com en els dels dos darrers anys. Va sortir (o com a mínim, ho va semblar des de dins) estable, amb alguna rebrincada que es va poder salvar bé gràcies a una bona feina de canalla, tronc i pinya (Martí, crack!). Sembla que enguany tenim un quatre menys patidor que altres temporades. Com al tres, tenim que valorar aquest èxit a la seva justa mesura i assaborir-ho.

Tanquem l’actuació, tres pilars de cinc i cap al pica-pica...fic-tici. Menys mal que alguns vam pair la gana a una xurreria, a prop d’on agafàvem el bus per tornar a Tarragona. Un dolç re-constituent per l’esforç fet, malgrat el somriure juganer d’algun

“element distorsionador” de la canalla i la seva debilitat per menjar xocolata aliena...

En definitiva, una gran diada en general (Vilafranca en forma, malgrat venir de l’Índia i amb una Vella de Valls una mica justa d’efectius per plantejar-se algun dels castells que va por-tar a plaça). Personalment, tot i que no he actuat molts anys a aquesta vila del Tarragonès, em sento com a casa (suposo que a l’igual que la majoria de la colla). La prova és que el castell –a banda dels pilars- que més silenci va tenir durant la seva execució va ser el nostre quatre de nou, potser per que d’uns anys enrere fins avui anem a donar els castells que millor duem, perque potser actuem com a “colla local” i la gent del poble ens ho sap agrair amb el seu silenci a la pujada dels nostres grans castells i els seus aplaudiments a la descarrega-da i posterior celebració.

No vull tancar aquesta petita crònica, sense fer menció al nos-tre pilar caminant. Una passada, i una lliçó de com s’ha de fer un castell d’aquet tipus. I també el record que vam tenir cap el company Enric Masip després del quatre, que arran de la cai-guda al Cos del Bou, arrossega una lesió i va veure la diada des del balcó de l’ajuntament.

Amb aquesta diada, fem un pas més. Com ja he dit abans, de nosaltres depèn de fer-ne un altre i superar-nos. Ho fem?

Xavi Rossell

EL CATLLAR 2011 ...TEMPS DE SOMIAR EN UNA FUTURA REALITAT

Por ver si lo que un día dijistepodrá ser dicho

con la misma dignidad(Ángel Campos Pámpano)

12

És moment de repassar tot el seguit d’activitats, festetes, festas-ses i picoteos diversos que van succeir en l’entorn del nostre local i de la nostra entitat en els mesos de juliol i agost.

Començarem pel 3 de juliol, quan després de l’actuació a la festa major de Terrassa vam veure recompensada la nostra suor amb un suculent àpat per a tota la colla en un restaurant de les afores de la ciutat egarenca. Ens vam atipar… i sense temps per fer una bona migdiada vam fer cap a Sant Cugat, on entre castell i castell acabàvem de pair el dinar.

Dimecres dia 13 de juliol aprofitàvem el fet de no tenir assaig per a presentar el nostre nou lloc web, que interactua de mane-ra ràpida i eficaç amb les xarxes socials referents a la pròpia colla i on podem conèixer les novetats i les últimes imatges gràcies a l’inestimable ajuda dels amics tuiter, feisbuc i yutube.

Al cap de tres dies acudia al local -convidat per l’Associació d’Amics de la colla- un personatge anomenat Manel Cousa,

Pare Manel per als amics, que ens explicaria la seva cristiana tasca d’ajudar als més desfavorits mitjançant innovadors mèto-des (qüestionats per l’Església) que vetllen pels drets dels sec-tors socials més castigats pel funcionament d’aquest sistema. Verdum i Roquetes són els barris on hi intervé amb major força la Fundació d’aquest simpàtic personatge.

Com és ja habitual en temps de calor, piscina i vacances, la colla organitza tallers de divulgació del fet casteller als casals d’estiu, per ensenyar als més menuts l’art d’enfilar-se els uns damunt dels altres. El gran atractiu per a la canalla acaba essent sempre el nostre particular inflable. Durant tres dies es van visitar els col•legis Sagrat Cor de Tarragona i CEIP Pere Virgili (a Vilallonga) i el casal infantil del club de tenis de la nostra ciutat.

Després de l’assaig general del divendres 22 de juliol vam gaudir d’una nova festa al local amenitzada pel grup tarrago-ní Àgata, que ens van fer moure l’esquelet amb el seu estil que

nAltrus...

13

va des del rock fins a sons més tropicals com el reagge, i l’ska per a donar alegria p’al cuerpo.

Al llarg dels assajos d’aquest estiu els vermuts post-assaig, les ampolles de cava amb motiu de boda d’algun dels nostres cas-tellers, i les llarguíssimes cues per a arribar al sortidor de cer-vesa van ser fets del tot habituals, com al final de l’assaig del dia 29, on vam fer el ressopó amb una bona coca de recapte i els components habituals de l’alineació d’un vermut com déu mana.

Amb motiu de la pluja d’estels de Sant Llorenç la colla orga-nitzà una petita excursió nocturna per tal de gaudir d’aquest fenomen tan maco. No hi mancà la roba d’abric i quelcom per a endrapar mentre es contemplava aquest espectacle de la mare naturalesa.

La Penya Colesterol va muntar una sortida en vaixell per tal de les vistes i les sensacions que proporciona el fet de trobar-se

a alta mar, i també de quantitat d’aliments com ara fideuà, sépia, vi, cava, … anant amb aquest grupet és difícil passar gana.

En arribar Sant Magí tot és festa i disbauxa al local… el dia 13 tingué lloc l’activitat per als amant del ciclisme (els que miren el Tour sense adormir-se i els hi fa gràcia fer kilòmetres i kilòme-tres en bicicleta). L’activitat, com no, comptà també amb un di-nar que premià la suor i l’esforç dels que van haver de matinar. El mateix dia al local també hi hagué moviment de bon matí, ja que la Rat Cebrián va fer de contacontes per als crios que s’aproparen al local a les 12 del migdia. I ja com és habitual en les festes del nostre carrer, vam comptar amb la presència del senyor Miqui Puig i la seva musiqueta dels 80’ que va fer cantar i ballar al personal que omplia el Cos del Bou aquella nit del 17 d’agost. Destacar també el dia de Sant Magí per la tarda, on al local es va projectar un vídeo de la tripleta que havíem descarregat en la diada del patró de la ciutat, mentre ens acompanyava una cerveseta o un gotet de Chartreuse.

lA jove AnDreu rovirA

14

Jau...(Tu...)Jau jico Aleix, ber?(Tu ets l’Aleix, no?)Dinco are feri uno entreist!(Doncs ara et farem una entrevista!)

- Kua inys fo stat coix? E picu corisu... e magrad!(Quans anys fa que estàs a la colla? Em pica la curiositat... i l’esquena!)Des del Cós del Bou del 96

- Pike vus intra at coix?(Per què vas entrar a la colla?)Per “culpa” de la família Sentís.

- I gust posix kem castills?(T’agrada la teva posició als castells?)Sí... em posaria on em manessin.

- Inki pinsa moni sub in castills?(En què penses quan puges a un castell?)

En passar-m’ho bé i en que no puc fallar a la colla.

- Kuil is jau castill profit?(Quin és el teu castell preferit?)Un que encara està per fer!

- Ti gustci dusca purto cosu?(T’agrada que els dosos portin casco?)És una mesura de seguretat i s’ha demos-trat que funciona.

- Jau gadia sir cip coix?(T’agradaria ser cap de colla?)No ho crec.

- Mintro no sub el sitjac ki fo?

(Mentre no puges a l’assaig què fas?)Molesto els nens, miro les proves, parlo amb el Crespo...

- So fessis ca at coix kel taieris cat coix?(Si siguessis cap de colla a qui triaries de cap de canalla?)A algú que volgués, que sigues conscient del que té entre mans i que pensés igual que jo.

- E pir litim, so expisim at coix a qui coix naroias?(I per últim, si t’expulsessin de la colla, a quina colla aniries?)Crec que no m’expulsaran mai! En tot cas... m’ho hauria de pensar.

Aueda!(Adéu!)

lacanallaL’ENTREVISTA DE LA LAURA I L’ABRIL... A L’ALEIX!

15

Quan vas entrar a la colla?

L’any 92, però no m’en recordo de res, ja que tot m’ho han explicat…. Jo feia ballet a l’escola ,encara que no ho sembli, amb la meva germana. Un dia, vam dur a revelar les fotos de ballet al Fer-vi de Cós del Bóu, després vam veure les portes obertes del local que hi estaven fent un assaig i ens hi vam acostar a mirar. M’han explicat que el Joan Prats va venir a preguntar si volíem provar-ho i ja aquell mateix dia vam co-mençar a pujar i ens van “enredar”. El meu pare també es va apuntar a la colla però la meva mare no ha tingut mai camisa. Sempre s’ho ha mirat des de fora.

Jo tenia 6 anys i vam entrar les dues. No recordo gaire els ini-cis ni perquè em vaig enganxar, era massa petita però suposo que l’ambient de la colla em devia agradar... Sé que al 92 encara no vaig pujar a Castells, però al 93 sí.

Quan et van donar la camisa?

No ho recordo exactament… diria que al 93.

l’entrevistA A...

pratsmontse

Quin va ser el teu primer castell?

Un pilar de 4 típic de la processó …però no n’estic segura! Ara no ho posis que encara diran que m’he equivocat… La veritat és que no ho sé… al 93 sí que recordo que ja vaig pujar “a saco” perquè ja vam fer el primer 4 de 9 amb folre i tot. Jo hi anava d’acotxadora. No sabia molt bé què anàvem a fer, però sí que tenia la sensació de que era alguna cosa important. Va ser de les primeres caigudes que vaig patir i recordo com després havíem de fer el 5 de 8 i jo vaig dir que “nanai”, que no pujava al 5 de 8, per aquell dia ja en tenia prou… (riures) [ la colla va descarregar aquell 5 de 8, que va ser el primer de la seva història ] Però bé, ara estic molt contenta. Vaig fer d’acotxadora al primer 4 de 9 amb folre i també vaig pujar al primer 3 de 9 amb folre l’any següent.

De la teva vida castellera, quin ha estat el moment més important?

Buf, no ho sé...El 4 de 8 amb agulla de l’any passat va ser personalment, un moment molt important. He estat assajant bastants anys el pilar i el quatre amb agulla i era una mica frustrant de no poder-lo descarregar a plaça. Feia molts anys

Montse Blanch i Adrià Calvet

Montse Prats. 24 anys. Estudiant de Dietètica i Nutrició. Arriba puntual a la cita per a l’entrevista amb l’Esperidió. Et mira amb cautela i amb un mig somriure dibuixat a la cara, sabent que quan accionem el botó de la gravadora es po-sarà nerviosa. Va entrar a la colla de ben petita i ens pot explicar moltes vivències. Les primeres preguntes l’agafen tímida i amb un “no ho sé...” com a resposta, però la beguda refrescant la va animant i aquí en teniu el resultat.

16

que no havíem descarregat el quatre amb agulla i quan l’any passat vaig baixar del castell, em vaig posar les mans a la cara i em vaig posar a plorar damunt de la pinya... ara em fa una mica de vergonya però no m’ho podia aguantar.

A vegades veus que el treball fet als assajos no es reflecteix en les sortides i és molt frustrant. La gent pensa que no devies haver treballat el castell suficientment però no és així...

Quan vaig veure que el 4 amb el pilar es descarregava vaig dir-me – Per fi! - A més feia molts anys que no el fèiem. Llàs-tima que va ser a finals de temporada i llavors no tens temps de repetir, però bé, aquest any potser el podem tirar abans.

Encara hi ha molta canalla de la teva època que continua a la colla oi?

El Roger, el Michael, l’Andreu ja hi eren quan jo vaig entrar a la colla... però és una llàstima que s’hagi anat quedant gent pel camí...

Crec que quan ets canalla és normal tenir un any una mica “estrany” de no voler pujar... Jo recordo un any de no tenir-les totes, i a l’any següent pujar d’anxaneta a algun 3 de 9 amb folre. Recordo que llavors, si anava malament i el cap de colla el tirava avall, jo encara pujava una mica més perquè no di-guessin que jo m’havia tirat enrere (riures).

Hi ha molta gent que el que li passa és que una vegada deixen

la colla, després tornar i reenganxar-se és complicat...i els hi fa vergonya... jo no ho he deixat mai. Després de ser canalla, sempre he estat a l’equip de canalla i he continuat pujant.

Dins de la canalla tens alguna experiència especial?

És bonic veure com amb els anys els que havien estat cana-lla amb tu van creixent i evolucionen dins el castell... amb l’Òscar Farreró vam fer el 4 de 9 amb folre, ell d’acotxador i jo d’anxaneta i ara ell ja va sota meu, o la Bea, que quan jo anava d’anxaneta ella feia de sisens i ara jo vaig a quints i la porto al damunt.

Jo ja ha arribat un punt que més avall no puc anar... m’agrada pensar en d’aquí uns anys com aniran baixant de posicions les que ara estan a dalt de tot i potser estaran al meu pis.

Per què és tan important l’equip de canalla?

Sense uns bons assajos no sortiran miracles. Ho has de tenir tot molt mecanitzat i dedicar-hi molt d’assaig. Els passos s’han de repetir i repetir, primer a baix i després un pis més mil vegades.

A part, totes les activitats extracastelleres amb la canalla ser-veixen per fer cohesió de grup. Hi ha nens que prefereixen un monitor de canalla perquè els acompanyi al castell, i aquesta confiança que es genera entre monitors i canalla és necessària

17

i cal construir-la amb d’altres activitats. Tot això es crea per les activitats que es fan extracastelleres. Més que als assajos, jugant amb ells. És com et guanyes als nens.

T’has parat a pensar què faràs dins la colla quan ja no pugis?

La meva intenció és seguir pujant més anys i quan arribi el dia que ja no pugui pujar, doncs suposo que trobaré una altra posició diferent. Tothom té el seu lloc dins la colla.

No sé de què faré, el que em manin.... he estat tants anys amb tant compromís que potser m’anirà bé el canvi...però no ho sé. El que està clar és que seguiré venint a la colla, i quan tingui fills, m’agradarà que ells també vinguin.

Què és per tu la colla? Una manera de viure?

Sí, queda una mica raro dir això, però quan portes tant de temps en una colla, hi passes tantes hores, comparteixes grans moments, hi tens tants lligams.. Sempre he pensat que és com una gran família, i m’ha encantat fer-me gran dins de la colla.

Sembla que tot està relacionat amb els castells, el local i amb el grup de gent de la colla. La gent de fora ho veu molt diferent i això de tenir tots els divendres a la nit ocupats i aquest com-promís no ho acaben d’entendre. Suposo que fins que no estàs dins de la colla no ho veus.

Tinc tants lligams a la colla... que és que no ho sé.

Tens algun ritual abans de pujar?

No sóc conscient de tenir cap mania... Bueno, el que faig a les actuacions, sobretot en les més importants, és agafar una botella d’aigua, me l’emporto fins al castell i mentre es munta la pinya em tiro aigua al clatell i a la cara, em refresco bé abans de pujar.

També, li col•loco bé la faixa del que va sota meu, com per assegurar-me de que la porta ben posada i que hi podré cla-var bé el peu.

Què tal l’experiència de participar en una colla universitària?

Aquest any he anat amb els Pataquers de la URV. Al principi de sentir a parlar de les colles universitàries vaig pensar – Què fan aquests??!! -, però un dia vaig anar al seu assaig i vaig fer d’anxaneta, la veritat és que em va fer molta gràcia recordar els passos que feia... al final he acabat fent de dosos.

Fem castells amb gent d’altres colles, l’ambient és més distès... ara que també potser hi ha alguna colla universitària que co-mença a desvariejar una mica i que es vol assemblar a una colla de castells “normal”.

A mi personalment m’ha agradat provar-ho perquè he tornat a fer de dosos i d’anxaneta, l’ambient és bonic però és diferent a una colla convencional. De fet, no sé si seguiré l’any que ve. Està bé provar-ho i per la gent que no ha fet mai castells, està molt bé. Crec que és una bona manera d’arrossegar més gent jove cap a les colles de castells.

Què fas quan no assagem?

Dedicar els divendres per quedar amb els amics. Valgui per recuperar tots els sopars i trobades d’amics que m’he saltat des de fa molts anys per anar a assajar. Els dimarts potser no t’afecten tant.

També jugo a futbol a la Pobla de Mafumet i a l’hivern és quan tenim la lliga. Crec que és necessari la parada hivernal de castells per poder descansar i carregar piles, tot i que quan arriba el gener ja tinc el mono de fer castells i de venir al local per assajar.

Com veus el moment actual de la colla?

Estem en el millor moment. Crec que després de tants anys, ens mereixem estar on estem ara. Tots els que portem més anys a la colla sabem el que ha costat. I aquest any és l’any de fer un pas més. La veritat és que altres anys també he tingut aquesta sen-sació i després no ha sigut així. Però si no és aquest any, quan?

Vas a veure castells a d’altres places?

Abans molt més que ara. M’agrada fixar-me amb castellers d’altres colles que pugen a la meva posició. Quan era canalla

18

LA RESPONSABILITAT PATRIMONIALI ELS VALORS DEL FET CASTELLER

m’hi fixava molt, sobretot amb les de Valls i els Minyons. Valls era la meva plaça preferida, tot i que també havia anat a Te-rrassa, Mataró, St.Fèlix... però per anar a veure castells Valls és la millor plaça. L’ambient, la rivalitat, la plaça, els castells...

Què en penses de la competitivitat actual al món casteller?

Jo no sé com s’acabarà, però no m’agradaria que es conside-ressin els castells com un esport. Cada cop es puntuen més els castells i crec que això és molt difícil. M’agrada el concurs però no estic d’acord en les puntuacions de les diades i en tot això dels rànkings... penso que amb el Concurs ja n’hi hauria prou. A mi els rankings em són igual.

Tot un plaer, Montse!

ContrA Gustos no Hi HA res esCrit...els PreFerits De lA Montse

Un castell.4 de 9 net o 2 de 8 net.

Un cap de colla. El Crespo.

Una posició al castell.El pom de dalt.

Una plaça. La Plaça de les Cols.

Una sortida. El Catllar.

Un casteller. El Kubala.

Dalt o baix? Dalt.

Pit o cuixa? Pit. Si no dic pit les de la colla em maten!

Dalt o baix?Dalt, amunt sempre amunt!

19

Els castells rebien, a més, un reconeixement internacional de primera magnitud. Fins al moment, la Patum de Berga era l’únic precedent de la cultura popular d’arrel tradicional cata-lana a la Llista de la UNESCO, on va ser inscrita l’any 2005. Aquesta llista, que inclou 166 elements d’arreu del món, pro-mou la protecció d’elements com les tradicions i expressions orals, les arts de l’espectacle, les pràctiques socials, rituals i celebracions festives, els coneixements i pràctiques relacionats amb la natura i l’univers i les tècniques artesanals tradicio-nals. I els atorga un indiscutible prestigi. En no massa dècades, doncs, els castells han passat de ser un costum festiu ancorat en unes poques comarques de la Catalunya Nova a expandir-se internament -fins a la Catalunya del Nord i les Illes- i a fer un cert salt internacional -fonamentalment amb actuacions per tot Europa, alguns països d’Amèrica i la Xina, però també amb l’aparició modesta d’algunes colles mars enllà, en especial, pel que fa a l’estabilitat, a Xile.

La consideració de Patrimoni de la Humanitat ha de compor-tar una consolidació de l’expansió interna i internacional, i no només pel que fa al nombre de colles o a les actuacions. Ha de comportar -per la mateixa responsabilitat devenida del reconeixement- un millor model organitzatiu -de les colles i de la Coordinadora mateixa, accentuant els notables avenços dels darrers anys-, una millor connexió social -com pot ser la seva inserció en línies diverses d’investigació universitària o un en-caix més normalitzat en la majoria dels mitjans de comunica-ció d’abast nacional... I, també, un nou impuls a la seva pro-jecció internacional, en un sentit més ampli que l’estrictament d’actuacions castelleres.

La catalogació com a Patrimoni de la Humanitat significa, tam-bé -com deia la mateixa UNESCO en la seva resolució- el re-coneixement i la consolidació dels valors que han permès que els castells establissin un sòlid enllaç amb la modernitat des de la preservació de la seva pròpia identitat. Dels valors que han permès que el fet casteller hagi esdevingut paradigma de l’evolució constant i sostinguda de la cultura popular quan es manté viva i sap adequar-se a cada moment històric. El mateix naixement dels castells, evolució del Ball de Valencians i les moixigangues gremials a les acaballes d’un segle XVIII que ja és, a casa nostra, preindustrial, n’és un exemple evident.

Són aquests valors intrínsecs del fet casteller, així, allò que és patrimonial i universal, més enllà de la seva significació històri-

LA RESPONSABILITAT PATRIMONIALI ELS VALORS DEL FET CASTELLER

El 16 de novembre de 2010, la UNESCO, a la cinquena sessió del Comitè Intergovernamental per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial, que tingué lloc a Nairobi (Kenya), va decidir incloure els castells en la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humani-tat. En la valoració de la candidatura, la UNESCO destacava que els castells “són percebuts pels catalans com a part integrant de la seva identitat cultural, transmesa de generació en generació i proporcionen als membres de la comunitat un sentit de continuïtat, cohesió social i solidaritat”. És a dir, en remarcava els valors.

josep Bargalló i valls

20

ca. En uns temps convulsos, eclèctics i mutants com els d’avui mateix, els valors castellers poden ser una eina d’intervenció social valuosa -que és el que, de fet, han subratllat, per exem-ple, els propulsors del moviment casteller xilè. En primer lloc, els valors que podríem anomenar dicotòmics, és a dir, parelles de valors que, en principi, poden semblar contradictoris, però que prenen la seva força, precisament, pel fet de presentar-se conjuntament:

l els castells són tant el resultat d’un treball cooperatiu com fruit d’un lideratge d’equip -és a dir, ni d’una jerarquia clàssica ni d’un assemblearisme sense direcció;

l els castells són impossibles sense l’exercici constant de la solidaritat en la col•lectivitat, però també ho són sense la va-loració de la tasca distintiva de cada individu -tothom hi té el seu lloc, que és diferent al dels altres, i els assoliments depenen de tots i cadascun dels seus components;

l els castells només són factibles des de l’esforç de l’individu i des del seu altruisme;

l els castells sorgeixen d’un concepte de la competitivitat que no va lligat a cap remuneració material dels que la fan pos-sible;

l els castells evolucionen en la cultura del gaudi de l’èxit i, a la vegada, en la de l’acceptació del fracàs, que és la que permet la seva superació;

l una colla castellera és una organització definida i preesta-blerta oberta, a la vegada, a constants incorporacions -i, no només això, sinó que les necessita per mantenir-se com a tal.

Els castells tenen d’altres valors socialment contemporanis i po-sitius pel que fa als participants actius:

l són intergeneracionals i interclassistes;

l no distingeixen els seus components per origen ni per quali-ficació professional;

l necessiten participants d’ambdós gèneres.

De la mateixa manera, en tenen de fonamentals pel que fa a la seva realització col•lectiva:

l són eina d’identitat d’un grup -un barri, una ciutat, una comarca, una regió, un país…- i d’identificació -és a dir, d’integració efectiva- de cada participant a aquest grup;

l signifiquen una manera d’entendre l’oci deslligada de l’aïllament i la solitud de l’individu;

l tenen la seva execució en l’espai públic i en l’àmbit de la festa;

l demanen un compromís amb una aspiració col•lectiva;

l i promouen una comunió basada en uns sentiments com-partits.

els valors castellers poden ser una eina d’intervenció

social valuosa

21

http://josepbargallo.wordpress.com@JosepBargallo

És cert que alguns d’aquests valors els podem adjudicar també a les entitats de caire social o de cooperació al desenvolupa-ment, a la pràctica de l’esport d’equip o a activitats culturals col•lectives, però és fa difícil trobar-ne una altra que els agrupi tots a la vegada. I, encara més, que tingui un ampli seguiment com el que té a casa nostra pel que fa al nombre de partici-pants actius.

El fet casteller, doncs, no és tan sols Patrimoni de la Humani-tat, és, també, un patrimoni en valors per a la humanitat. La seva nova responsabilitat comporta, finalment, tot un seguit de reptes: aprofundir en aquest valors i mantenir, a la vegada, la seva expansió a tots nivells; sostenir la seva identitat i continuar en la seva evolució... En definitiva, preservar la seva identitat i gaudir de la seva globalització. És la salvaguarda a què ens obliga la distinció de la UNESCO. Salvaguarda i projecció: el compromís patrimonial també obliga a difondre els seus valors arreu.

La història dels castells, des de finals del segle XVIII fins avui mateix, és, precisament, això: reptes constants i evolució sos-tinguda. I ara tenen millors instruments que mai. Són patrimoni universal. Com ho és Tarragona, i encara d’una dècada abans: el 30 de novembre del 2000, a la ciutat australiana de Cairos, el comitè de la UNESCO va decidir atorgar al conjunt arqueo-lògic de Tàrraco el reconeixement de Patrimoni de la Humani-tat. La ciutat de Tarragona -i, subsisdiàriament, les altres pobla-cions del Tarragonès amb patrimoni inclòs al conjunt- entrava, així, a formar part d’un grup selecte mundial i se li reconeixia el valor excepcional del seu llegat romà. I es comprometia, con-seqüentment, a la seva custòdia, estudi, divulgació i projecció.

I Tarragona cabdal per a la història i l’actualitat del fet casteller: per viure de primera mà l’evolució dels castells al llarg de tot el segle XIX, per les seves colles d’abans i d’ara, pel Concurs... Podríem dir, doncs, que la ciutat està en condicions -i en té la responsabilitat- d’esdevenir un referent únic a l’hora de reunir elements Patrimoni de la Humanitat tant distints com la Tàrraco romana i els castells, uns elements que formen part del seu propi ADN.

Un referent patrimonial per a la projecció d’uns valors univer-sals.

Josep Bargalló

22

lesnostresfotos

23

24