EX'LIBRlJ'

JOSEP MONÉS L'AMETLLA DEL VAllÈS

REVISTA DE CATALUNYA l ANY 1 l BARCELONA, 3 D'ABRIL DE 1912 l NÚM. 1 l

De Bentham a Keir Hardie

(LA CR1SI IDEOLÓGlCA ANGLESA)

L A vaga anglesa i la seva solució resulten un esdeveniment que pot esser capital en l'histo­

ria. Vaig a resumir avui la representació d'aquest fet com a crisi ideológica.

Per de prompte, cal remarcar-hi el final del vell positivisme anglès aplicat a la política com a conse­qilencia impHcita de lo que se'n deia individualisme. -- Vosaltres, ve11s principis d'escola, que semblaveu un dfa definicions pures e inalterables del Ilibe­ralisme; fòrmula simplista del laissez faire, laissez passer,. abstencionisme sever dels manchesterians; consagració de Cobden; derivacions de l'escola poHtica de llibertat, passada de Stuart Mill an el famós principi de Spencer: la menor cantitat d'Estat possible,. tots vosaltres acabeu d'arribar a la bancarrota. Després de l'intent d'un interven­cionisme proteccionista i conservador, encarnat en Chamberlain, l'obra neo-Iliberal de Lloyd George senyalà un nou atac, més certer, contra la vella concepció. I ara el precedent de l'intervenció de l'Estat, per obra del mateix ministeri Asquith, Íflcorpora finalment l'Anglaterra a lo que'n diríem segona Renaixença, això es, extensió del concepte clàssic de República a la cosa social,. evolució del dret civil en dret polític, de la jurisdicció pri­vada en pública, de la propietat, privilegi de l'indi­vidu, en negoci ciutadà, popular i solidari.

Senyalava jo un día la caracterfstica del se­gle XIX com una manera d'Edat Mitja en que, sota la forma romàntica, l'element ètnic de les nostres nacioMJitats bàrbares afirmava la seva persona abans de pendre la forma clàssica, propi ament repu­blicana en el sentit fntim de la paraula~ Per obra de la Revolució, el poble substituf als reis en el règim; però abans de que'l poble arribés a exercir de veri­tat aqueixa autocracia, li calfa una habilitació edu­cativa bastant llarga. El poble era un rei-infant, i precisava ensinistrar-lo a l'exercici de la propi a reialesa. I com en l'idea de monarca, segons l'antic règim, hi havfa la de propietari absolut, públic i pri-

vat, senyor d'lzisendes, omnipatrimonial, se podià ja preveure que l'evolució de la nova Majestat popular extendrfa fins a la propietat el domini que per de prompte semblava exclusivament poHtic. L'actual propietat, darrer privilegi, es en rigor la darrera forma feudal, el darrer particularisme, la darrera porció de Vendée sustreta a l'emancipació lIiberatriu. Es un mur oposat a l'avenç del temps, i cal enderrocar-lo com un vestigi de BastilJa. Es, en fi, la suma forma de privatisme contra el publicisme vencedor.

Anglaterra, fogar primer de la Revolució moder­na, s'era convertida en fortalesa de l'antic ger­manisme, d'aquell feudalisme civil que no sols convertf en castell el domicili, sinó en gleba la terra i la mina, la fàbrica i l'obrador. Es que la Re­volució anglesa, obrada per intermedi de la religió, va esser una revolta de l'esperit saxò contra'l llaU, mentres la francesa va esser un esclat de romanisme clàssic contra el fad neo-classicisme cortisà. Però uha i altra revolució tingueren de comú la rebeldfa contra la reialesa erigida en consagració divina de la nació; la rebeldía contra l'anglicanisme i el galicanisme, en un mot.

Conforme a l'esperit de la raça, el primer moment del socialisme anglès no va esser ideològic, sinó pràctic, utilitari, positiu. L'esperit de Bentham i d1Adam Smith produf, per contracop natural de la consagració de la riquesa, el trebaJlisme o laborisme de les Trade Unions. Se presentava la batalla d'interessos, abans de presentar la d'idees. Se va compendre que calía, en primer lloc, fer rics els pobres, pera que la batalla fos entre forces iguals. Si hagués de reduir-se a fòrmula matemàtica la germinació de la força socialista haurfem de pre­sentar-la com el descubriment de que la veritat matemàtica de la suma es sols una veritat aparent, literal; es dir, que 2 més 2 no equival a 4, sinó que 4 es ja molt més que 2 i 2; que tota suma, real­ment, es multiplicació; es progressió geomètrica

'REVISTA DE CATALUNYA

i no aritmètica; perquè la concentració de les quotes produeix el capital i multiplica les forces, tal com en el feix de les sagetes se multiplica la força de resistencia de cada una.

El domini del capitalisme sobre el treballador sols pot esser contrarrestat, doncs, conv~rtint els t.reba­lIadors en capitalistes. D'aquí el capital de reslsten­cia obrera, que serà un día, sens dubte, capital d'atac, d'invasió, de conquesta contra'l capital de resistencia plutocràtica. - I així el poble qui havía donat en Thomas More una de les primeres Utopies o castells encantats de la terra futura, i en Robert Owen una mena d'extensió social del puritanisme neo-evangèlic, va donar en el laborisme la primera forma del sindicat modern.

Podríem dir, en gloriosa paradoxa, que la força de l'idea societaria se manté d'aquest descubriment: la capitalització de les miseries individuals pro­dueix la riquesa colectiva. Treballadors, ajunteu els vostres parracs, i teixiu-vos-ne un mantell de reis! Es l'almoina a l'inversa; ja que l'almoina es la divisió o repartició infeconda i embrutidora del capital potent; mentres l'associacioni~m~ obrer ~s la suma feconda dels denaris estèrils 1 mlgradísslms. Compreneu ara la bastida poderosa, ciclopia, del futur edifici social?

En aqueixes grans vagues d'avui hi ha un gran buf d'epopeia. Mireu aqueix exèrcit d'operaris que deixen per uns dies la feina física i l'obra contra la naturalesa, pera ensajar la maniobra de la venidora presa de Basti1la. Aquest eixam immens d'homes pot tenir dues fortes accions: la passiva (que es la pre­sent) i la activa, a que s'arribarà si la societat capi­talista no gradúa l'evolució, abdicant voluntaria­ment lo que demà se li arrebatarà per violencia. I mireu, sobre tot, en aquesta allau de varons, ungits per l'oli de les maquinaries, la mobilització de l'exèrcit de la pau. Penseu que si demà poden ungir de sang la ciutat nova, també poden evitar, creuant-se de braços, les guerres per raó d'Estat, dessagnantes i atàviques. Penseu que no necessiten, pera això, cap revolta activa, ni la més petita suble­vació de tropes, ni la menor acció de guerra contra guerra; els basta amb sospendre en bloc les acti~i­tats d'una nació quan aqueixes activitats s'endrecin a un fi bèlic. -Vosaltres, doncs, ciutadans que' ls veieu passar, no vulgueu contribuir a la ceguera plutocràtica dels que voldríen provocar les masses obreres a convertir en armes d'ofensa les eines de treball, talismans de la riquesa. Veieu, sobre aquests caps blincats per la feina, l'estandart invisi­ble, i obriu-li pas ...

GABRIEL ALOMAR

el meu viafge a }Jarcelona t

L A meva intenció, a l'anar a Barcelona, no es fer polftica. La meva situació es delicada,

com són delicades les situacions dels dos paIsos. Tenim necessitat, i avui més que mai, de conèi­xê'ns, d'estimar-nos, i d'aproximar-nos econòmica, moral i intelectualment. Vaig, doncs, en una missió d'amor, de concordia i de fraternitat. No's tracta de la meva persona: es tracta de dos paIsos que, malgrat els règims llurs, s'han de respectar i d'es­timar. En aquest camp neutre, hi ha molta cosa útil per fer.

S. DE MAGALHAES LIMA Lisboa, març de 1912

llecordanf una frase

D ON Melquíades Alvarez està treballant en la constitució del nou partit republicà del qual

ha d'esser capitost. El seu partit s'anomenarà repu­blicà governamental, però sembla que no serà go­vernamental, en qual cas no acabem de compendre per què s'ho diu. Aquest adjectiu ens sembla el pri­mer desacert del partit nou_

El senyor Alvarez, segons se conta, acceptarà totes les autonomIes i' s declararà favorable a les reivindicacions catalanes. Ens plauría que així fos, sobre tot si l'eloqüent diputat per Oviedo procedís amb perfecta sinceritat i amb tota bona fe. Sería una conversió meravellosa.

I ara que parlem d'això, recordem una anècdota de don Melquíades, que demostra quant equivocat era el concepte que de la qüestió catalana tenIa. CorrIen els díes de la Solidaritat, en el mes d'octu­bre de 1907. En un dels passadiços del Congrès feien rotllo uns quants diputats republicans i soli­daris, entre ells en Melquíades Alvarez i l'Ildefons Suño1. Aquests dos discutfen sobre catalanisme, i el primer deia al segon:

- Desengañense Vdes.: su causa nacionalista es pleito perdido. Ve amos sinó la cuestión de la lengua. Vdes. aún emplean el catalan como len­gua usual,. pero a buen seguro que sus hi/os emplean ya el castellano.

Els diputats solidaris van somriure. Es de creure que avui està un poc més ben ente­

rat el capitost del partit republicà governamental (en constitució).

1) Hem traduit del portugués aquestes ratlles que ens ha fet l'honor d'enviar-nos l'llustre pol!tlc luslt~.

REVISTA D~ CATALUNYA 3

La llengua catalana en el Rosselló

FORA de la península ibèrica, a l'altra banda del Pirineu, hi ha 200,000 catalans, la major part

d'ells en el Rosselló i els restants en el Vallespir, en el Conflent i en la Cerdanya francesa. El Rosselló es terra catalana: ho es per la llengua, per la raça i per l'historia. Segons la fràgil teoría, ja envellida, de les nacionalitats naturals, el Rosselló sería, doncs, una part de la nacionalitat catalana. Però nos­altres, sostenidors d'un neo-nacionalisme, d'un na­cionalisme renovat i posat en consonancia amb les corrents de l'ideologfa contemporani a i amb la rea­litat veritable dels fets socials, no podem deixar de reconèixer que manquen dos fets al Rosselló pera que'l poguem considerar avui com un bocí de la na­cionalitat nostra. Li manquen un element importan­tíssim: la comunitat de cultura, car allf la cultura no es catalana, sinó plenament francesa, i un element essencial: la voluntat, el desig d'esser nacionalment català.

Emperò, els elements pregonament catalans que'! Rosselló té SÓn prou pera crear llaços de germanor entre la Catalunya peninsular i la Catalunya extra­peninsular. I són prou, també, pera que aquí ens interessem per la terra rossellonesa i pera que estu­diem l'estat de la seva llengua, de la seva cultura, de la seva espiritualitat.

L'ABSORCIÓ DEL CATALA PEL FRANCÉS

Quina es actualment la situació de la llengua ca­talana en el Rosselló? Heus-aquí la qüestió que'ns proposem tractar en aquest estudi.

Cal començar confessant que la parla rossellonesa va perdent-se. El català recula i avança el francès. Aquesta reculada i aquest avenç no són territorials, sinò vitals. No minva l'espai de terra ont se parla el català; la frontera 1ingüfstica d'aquest a França hh variat molt poc del segle XVII ençà, com pot comprovar-se comparant els mapes d'aquell temps amb els atlas Iinglifstics contemporanis. Lo que passa es que, dintre'l seu propi territori, el català de la Catalunya francesa ha anat corrompent-se i descomposant-se per la infiltració del francès, i que una bona part dels habitants del país, sobre tot els pertanyents a les capes superiors de la societat, han anat adoptant la llengua francesa.

La desnacionalització IingUística del Rosselló es fortíssima. Com en les altres terres de França de llengua no francesa, la parla propia tendeix a des­aparèixer, desallotjada per l'invasió creixent del

francès. Si'l procés de desnaturalització lingüística, en curs de molt temps ençà, no's vegés contrarres­tat o deturat, al cap de molt poques generacions no's parlaria altra llengua que la francesa en el ter­ritori de la República. El català del Rossellò morirfa, com el provençal, com el llenguadocià, com el bretó. La força d'absorció del francès a França ha estat i es molt més grossa que .la del castellà a Es­panya. M. Leguiel escriu «que'l català rossellonès s'es trasmudat fondament, amb el contacte del fran­cès, i que's trasmuda continuament més i més, fins que arribarà'l dfa, no massa lluny, de que'l francès l'haurà suplantat completament.» 1 El doctor Fritz Holle, en un superficial estudi contingut en el vo­lum del Primer Congrès de la Llengua Catalana, contradiu les assercions de M. Leguiel, però no adueix cap argument, ni convenç gota. 2 Vindrà una reacció suficientment enèrgica contra aquest procés d'unificació ? Avui per avui, es excessiva­ment exposat donar una contesta a l'anterior pre­gunta. Els sfmptomes de renaixença ja hi són en algunes de les velles llengües particulars de França. Es, però, dificilfssim fer-se càrrec de la trascen­dencia llur.

La parla rossellonenca dels nostres díes ha arribat a un grau avançat de descomposició. Més que una llengua, es un patois. La llengua catalana sofreix una fatal anemia en el Rosselló. L'Horaci Chauvet, a qui podem donar el nom de catalanista, calcula en una proporció del 50 per 100 la part de mots fran­cesos que avui conté el llenguatge parlat rossello­nès 3. Quan s'escriu o's parla en català veritable, la gran majorfa dels rossellonesos, àdhuc moltes persones i\ustrades, no l'entenen. «Sovint sentim rossellonesos de certa cultura intelectual - diu en Chauvet- plànyer's de no entendre gens l'estil dels prosistes o poetes que colaboren a la Revue de la

I) LEGUIEL: Bollet! del Diccionari de la Llengua Catalana. Juliol de 1906, pàg. 102.

2) FRITZ HOl_LE: La frontera de la lengua catalana en la Francla merIdIonal. Pàg. 335 del volum referit.

3) Le problème de la Langue Roussillollnalse. Article publi­cat en L'lltdépendant, de Perpinyà, del 27 de maig de 1911.

No obstant, es probable que la proporciÓ calculada per en Chauvet sigui exagerada, ja que aquest, en el mateix article, cita com a mostra de barbarismes, els mots muntar i gorir, que són perfectament catalans.

Se veu que entre'ls catalanistes del Rosselló succeeix ara lo que succefa abans, i encara succeeix, poc o molt, a Catalunya. Les paraules que allà s'assemblen a les franceses, com les que aquí s'assemblen a les castellanes, són titllades de barbarismes, molt sovint sense raó.

4 REVISTA DE CATALUNYA

Société d' Etudes Catalanes o a La Veu del Ca­nigó.» 1

Entre'ls mateixos amadors de la llengua i de la literatura catalanes força n'hi ha que són incapaços de pronunciar correctament un discurs en català. L'escriptor que firma Jean-Paul a L' In dép en dan t, confessava fa alguns mesos que, amb motiu d'un banquet de felibres, havfa volgut pendre la paraula en català i que's trobà, pera fer-ho, amb grans difi­cultats. I deia als seus lectors: «La majorfa de vosal­tres, sens dubte, s'imaginen que saben parlar català perquè sostenen una conversa de dos minuts en aquest idioma, perquè s'en serveixen pera donar una ordre als llurs criats o pera vituperar un carre­ter que'ls barra el pas. Voleu tenir conciencia del vostre desconeixement escandalós de la lJengua catalana? No teniu de fer més que sotsmetre-us a la prova que jo acabo de sofrir. Aixequeu-vos en mig d'alguns amics i adreceu-los una alocució en català. Immediatament quedareu estupefactes i avergonyits de veure faItar-vos els mots o de constatar que 'Is que pronunciareu no seran més que mots francesos, als quals sols haureu posat el ridicol fals nas de una assonancia catalana.»

Conta Jean-Paul que, després de publicat el seu article en que feia tals afirmacions, un cert nombre de persones van voler intentar l'aventura, i que fra­cassaren completament. Aquestes persones van ha­ver de confessar que «es perfectament cert que no més som capaces de ~ir algunes frases usuals en IIengua catalana; però el parlar en català, el pensar en català, ens es cosa impossible.» 2

Un article d'en JuIes Escarguel que acaba de pu­blicar-se en L' Indépendent confirma la situació de­plorable de la IIengua catalana al Rosselló. S'hi diu, en efecte, que'ls perpinyanesos no entendran gaire bé als actors catalans que han de donar aquesta setmana a Perpinyà unes quantes representacions d'obres del nostre teatre. s

Ont més se conserva el català es, naturalment, en les poblacions rurals, per més que també s'hi troba una forta influencia del francès. Parlen català els vells, i molts d'aquests no entenen altra llengua. Els joves ja saben el francès. En nombrosos poblets ont algunes dècades enrera els clergues predicaven en català, avui hi prediquen en francès. Es signifi­catiu el costum seguit en algunes iglesies rurals, ont se diuen en francès tots els sermons, fòra del

I) Ió/dem.

2) JEAN-PAUL: Al nostre Rosselló. Article publicat en L'/n­dépendanJ, de Perpinyà, el 7 de janer de 1912.

3) J. ESCARcu.li:L: Le Thé{jtre Catalan a Perpignan. Número de L'/ndépendent de130 de mars de 1912.

de la missa primera, a la qual no més hi van els vells.

Com sol succeir casi sempre en els processos de corrupció d'una llengua, 10 més corromput del català rossellonès es el vocabulari. La sintaxis està força extrafeta. Se conserva millor la morfologfa. El català del Rosselló ha esdevingut un llenguatge vulgar, plebeu, baix. « La llotja s'engitana», ha es­crit el poeta rossellonès Josep Pons, en els versos del seu bell llibre Roses & Xiprers.

EL MOVIMENT LITERARI ROSSELLONÉS

Durant la segona mitat de la passada centuria, se produf en el Rosselló un començament de renai­xença literaria. Escriptors i poetes com Pere Cour­tais, F. Marteau, J. Pepratx, Pere Talrich, mossèn Boixeda, etc., honoraren la lJengua materna. L'obra poètica d'en Verdaguer tingué en el Rosselló una remarcable influencia. AI cap d'un quant temps de l'aparició de L'Atlàntida se celebraren a Banyuls de la Marenda' unes festes literaries catalanes. En­tre un cercle reduït d'amics de la nostra literatura, alguns dels autors catalans, principalment en Gui­merà, en Bosch de la Trinxería i en Francesc Ma­theu, eren llegits i admirats. Més aquest moviment, que correspon a l'època romàntica i floralesca de la literatura catalana, no va esser gaire intens i amb prou feines va deixar rastre.

En els primers anys de la present centuria el mo­viment català del Rosselló s'accentuà quelcom. Al­guns esperits cultivats - en Joan Amade, l'Amadeu pagès, en Pere Vidal, l'Horaci Chauvet - hi pren­gueren part activa. Aleshores havía arribat al bis­bat de Perpinyà Monsenyor Carsalade du Pont, qui desde la seva sèu emprengué una campanya franca­ment catalanista. Les seves pastorals recomanant l'ús de Ja llengua del pafs són ben conegudes. En Pere Vidal, bibliotecari de Perpinyà, fundà la So­ciété d'Etudes catalanes, que publicà una revista. Posteriorment l'Horaci Chauvet va fer aparèixer La Veu del Canigó, i fa cosa d'un any que va començar a sortir la revista trimestral d'historia i d'arqueologfa Ruscino, dirigida per en Pere Vi­dal. En aquests mateixos intents pot veure-s la fe­blesa del moviment desenrotllat fins ara. Els susdits periòdics i revistes són bilingUes de català i francès, predominant generalment el darrer. La llengua cata­lana es, en ells, més un tema d'estudi que un instru­ment normal d'expressió escrita. Els llibres catalans tenen un mercat escassfssim en la Catalunya trans­pirenenca. El professor de Perpinyà mossèn J. Blazy diu: « Demaneu a les l\íbrerfes de Perpinyà, de Prades i de Ceret, quant de llibres catalans se com-

REVISTA DE CATALUNYA 5

pren cada any. Cada una us respondrà: Dos o tres al mes.» 1

Darrerament han surgit alguns poetes de valua, inspirats en les noves corrents literaries i completa­ment integrats en el moviment general català. Poden esmentar-se els noms d'en Josep Pons, l'autor exqui­sit de Roses al Xiprers, i d'en Pau Bergue. Ells són els qui han plantejat el problema de la llengua ros­sellonesa. L'Horaci Chauvet exposa aquest proble­ma en els següents termes: «Dugues corrents-diu­se manifesten netament en la nova escola poètica rossel1onesa: els uns volen fixar el català rossello­nès; no es que tinguin l'intenció de recullir fonètica­ment amb tots els seus barbarismes el català que sen­ten parlar; però sostenen que la llengua parlada en el Rosselló se basta a sí mateixa i que pot esser, cien­tíficament, reconstruída amb caràcter propi i re­cursos suficients. Amb aquest ff arrepleguen actual­ment els elements d'un diccionari que sería el mo­nument del català rossellonès i la resultant definitiva i sintètica dels escrits de tots els autors que han viscut en la nostra terra. - Aquesta teoría afalaga nostre amor propi, però té un inconvenient: el de donar per resultat un lèxic pobre ... - L'altra teoría evita aquest inconvenient: consisteix en girar-se vers la Catalunya espanyola i inspirar-se en la bri­llant literatura dels nostres veíns. - Està basada sobre'l principi que no hi pot haver pera l'escriptor més que una sola llengua catalana, així com no hi ha més que una sola llengua francesa: en efecte, la classe obrera francesa, el pagès de les nostres pro­vincies, no parlen pas el francès com l'escriuen els nostres autors, i ningú pensa en editar obres pera afirmar l'existencia del francès auvernyès o del francès berrichon.» 2

El poeta Pau Bergue, autor d'obres «finament ci­sel1ades i ricament vestides», com diu en Chauvet, es el campió de la corrent Iiteraria que pot ano­menar-se pan-catalana. Succeeix, però, que ben pocs dels compatricis d'en Bergue entenen el llen­guatge que usa. «I tal es el dilema - segueix dient en Chauvet - amb que l1uiten els nostres poetes del terrer: oblidar que existeix enl1à dels Pirineus una literatura catalana ben viva i acontentar-se amb els recursos pot-ser insuficients de la parla rossello­nesa, o bé anar a completar el llur bagatge literari a l'altra banda dels Pirineus i arriscar-se a restar incomprès. - La primera manera es més seductora

J I) J. BLAZY: Consolidació del català al Rosselló, vallesPi1

i Conflent. Volum del Primer Congrés Internacional de la Llen­gua Catalana, pàg. 550.

") 2) Francès berrichon es el que's parla a la regió del Berry \ ~ antiga provincia de la França. ' )

desde'l punt de vista de la vulgarització regional; la segona sembla més \lògica». 1

L'ENSENYAMENT DE L'HISTORIA LOCAL

L'historia de Catalunya i la propi a historia local del Rosselló són casi bé desconegudes dels rossello­nesos. Aquests saben generalment que la llur terra visqué sota la dominació dels visigots i dels alarbs, que formà part dels reialmes d'Aragó i Mallorca, que constituí el comtat del Rosselló, que estigué sot­mesa als reis d'Espanya. Però no tenen d'aquests fets una noció clara; no són capaços de fixar el temps aproximat d'un període històric ni de preci­sar una data. 2 L'historia del país es molt menys coneguda en el Rosselló que en la nostra Catalunya; i això que aquí ho es ben poc.

Aquest deplorable fet està, no obstant, en camí d'esser corretgit. Desde'l primer de janer d'enguany l'ensenyança de l'historia local figura en el progra­ma oficial de l'ensenyament primari. Això passa a la unitaria França. Lo que s'ha conseguit allí, no ha pogut conseguir-se encara aquí després de tants anys de propagandes catalanistes i de tantes in­fluencies catalanes sobre'ls partits espanyols. Amb l'esmentada disposició ha coincidit la publicació d'un manual escolar titulat Petite Histoire du Roussi­llon, escrit per tres mestres, els senyors Chevalier, Pacoreil i Dagneaux, i subvencionada pel Co'ncell general dels Pirineus-Orientals.

L'ESDEVENIDOR

Creiem haver donat, dintre'ls lfmits reduits de aquest breu estudi, una idea de la situació en que's troba en el Rossel1ó la llengua catalana. La nostra impressió no es gaire optimista. Però admetem les possibilitats d'una futura accentuació del fins ara feble moviment lingüístic i literari català-rossel1o­nès. Les noves tendencies descentralitzadores i re­gionalistes que's manifesten amb força en la polftica francesa, poden afavorir eficaçment la renaixença de les l1engües particulars de França.

A. ROVIRA I VIRGILI

{

I) H. CHAUVET: Le Problème de la Langue Rousslllonnalse. t 2) JEAN - PAUL: Al nostre Rosselló. J

6 REvrST A DE CAT ALUNY A

INTERVIUS & INFORMACIONS

CONVERSA AMB EL DOCTOR MARTí I JULIA

L'Assamblea de Tarragona. - La depressió del Nacionalisme. - El socialisme nacionalista.

E L Dr. Martf i ]ulia ens reb amablement, en el seu confortable despatx de metge. La pe­

rentorietat del temps ens ha obligat a intentar l'in­terviú aprofitant la consulta mèdica.

N'hi demanem excuses d'aquesta incorrecció al Dr. Martí. El Dr. Martí troba que hem fet molt bé i, multiplicant la seva benevolencia, ens alaba calorosament el propòsit de la nostra publicació i ens promet l'adhesió i la colaboraci6.

Animats per tant falaguer començament, anem a iniciar el foc.

- Què'm pot dir, estimat doctor, de l'Assamblea de Tarragona?

- D'això, res. La comissió celebra reunions i encara no ha pres cap acord en concret. De manera que no li puc avençar cap noticia.

... Però de ponencies, de proposicions, d'orienta­cions, què hi hà?

El nostre interlocutor eludeix una resposta cate­gòrica. Decididament, el Dr. Martf, tant amable i complacent, no vol parlar sobre aquest punt. Hi ha en ell alguna cosa que crema.

El cronista se sent un xic intrigat per aquesta actitut. Què pot passar en la preparació de l'Assam­blea tarragonina que obligui al president de l'Unió Catalanista, a negar-se en rodó a parlar-ne? Creiem un dever insistir e insistim. La negativa, suavitzada amb corteses excuses i amb la considera­ció de raons poderoses, es la mateixa d'abans.

Però nosaltres ens llancem pel camp de les supo­sicions i les formulem en forma interrogativa. Es què no hi ha acord entre'ls representants de les tres fraccions catalanistes que formen la Comissió organitzadora de l'Assamblea? Algú troba massa nacionalistes els acords que's proposen?

El Dr. Martf, preparat contra'l xàfec de les nostres preguntes, no'ns respòn sinó amb excuses i mitges paraules que no diuen res. No volem insistir més, però creiem poder deduir alguna cosa de la conversa. L'actitut de l'interviuat davant el nostre inquiriment i altres mitges noticies caçades d'altres individus de la comissió, ens permeten establir pel nostre compte que, efectivament, no hi ha tot l'acord que fora de desitjar en l'organització de l'Assamblea. Més encara: que alguna fracció recula i sent repugnancia per alguns acords de pur nacio­nalisme, incompatibles amb unes novfssimes orien­tacions que d'un quant temps ençà se preconitzen.

- Doncs si no podem parlar d'això , amic doctor, haurem de parlar d'altres coses. Vostè creu que hi ha, en efecte, una depressió del sentiment naciona­lista?

- Innegablement, amic meu, innegablement. Fa alguns dfes que alguns prohoms regionalistes deien que no, fundant-se en que ara tenim diputats i regi­dors, ¡'s guanyen eleccions amb la bandera de Cata­lunya. Però jo veig la vida al meu costat, que es més eloqüent que aquestes manifestacions isolades. I la vida'm diu que mai com ara havia sentit tant parlar en castellà per gent catalana; que mai com ara havfa vist el jovent i el poble tant despreocupats de la nostra deria patriòtica; que mai com ara havia vist l'indiferencia de la colectivitat, enfront dels mals de la patri a i el silenci de tothom quan se parla d'aproximacions i de polftiques evidentment anti­catalanes.

L'jnterviuador se permeté adherir-se a la opinió, al seu modo de veure, justa i encertada, de l'hono­rable patrici. Seguint la lIògica i\ació de la seva idea, demanà novament:

- I quines causes creu vostè que han produít aquesta depressió?

- Pera mí, una de les més importants, ha sigut la manca de contacte entre'ls intelectuals catalanistes i el poble. Una idea, ben cert que no pot viure sense que l'impulsin les classes inte1igents; però tampoc tindrà cap eficacia si no's fa carn en el poble. I això ha passat amb el Nacional1sme. Ningú s'ha cuidat de fer-lo arribar al poble. Reclòs en la torre d'ivori d'uns quants inteleduals egoistes, s'ha marcit com una planta de saló. Ademés, desde la Solidaritat cap aquí s'ha fet una polftica de prudencia, de con­demnació de tot esclat passional. Amb això s'ha conseguit aplanar el poble i llevar-li aquell sentit de sana agressió que tant necessiten totes les causes i més que ningú necessitem els catalans, inclinats com som per un excés de bondat, a la resignació i a la passivitat. La crisi ha tingut de venir, després de no fer res pera'l poble, més que predicar-li calma, mesura i correcció, coses que podran ser bones des­prés del triomf; però que no m'ho semblen gaire en l'hora de la lluita encesa en que estem i hem d'estar encara per molts anys.

Assentfrem i seguírem preguntant: - I què creu que s'ha de fer pera remeiar això,

pera tornar an aquella pristina acometivitat que era la gran manifestació de la força de la nostra causa?

- Jo això fa temps que ho tinc decidít. Per mi hem d'anar dretament a la formació del partit socialista obrer amb base nacionalista.

La veritat, ens eren conegudes les idees radi­calíssimes del Dr. Martí, però'ns semblà que havíem de demanar aclaració respecte al sentit i l'alcanç de les seves paraules.

REVISTA DE CATALUNYA 7

- Però bé, quina mena de socialisme, amb quins compromisos? - tinguérem de preguntar.

- El socialisme obrer internacional, tal com se predica a Europa, amb tots els compromisos i conse­qüencies. Unicament hem de portar-hi an aquest socialisme el nostre sentit nacional, la nostra orga­nització com a agrupament independent, l'emancipa­ció de la funesta tutela de l'obrerisme a l'estil espanyol. Per lo demés, federat i unit amb el socia­lisme de tot el món.

- Però això, Dr. Martí, qui ho farà? Qui l'em­pendrà aquesta obra evidentment necessaria, però costosa i diff cil?

- Un o altre. No ho vulgui saber qui. El cas es que s'ha de empendre com remei suprem de la causa nacional de Catalunya. Jo li dic que tinc fe en els nostres destins, perquè crec en el meu poble. Però no veig altre camí que aquest pera arribar al triomf de Catalunya. r si cregués que aquest camí no's pot seguir, no podría creure en Cata­lunya, que no més triomfarà, n'estic segur, quan la seva formidable massa de poble estimi la seva causa i la posi en mig de la seva bandera.

La fe amb que'l nostre interlocutor parlava d'aquest tema, ens reconfortà. Tots els nostres radi­calismes, ara sense objectiu per no trobar plaça­ment en nostra terra, revisqueren amb gran esclat. Comentàrem el tema, ovirant la seva gran trascen­dencia; constatàrem la necessitat de que s'empren­gui la nova orientació. Tinguérem de parlar dels obstacles amb que l'empresa toparfa. El Dr. Martí ens declarà amb enèrgica fe:

- Jo li dic que això's farà, amic meu. Jo li pro­meto que si passa lo que jo'm temo, hi serem molt aviat al començament de la gran empresa. Quin resultat donarà avui per avui, no ho sé; però gai­rebé m'atrevirfa a dir-li que de començar-se l'intent molt aviat, si que's començarà.

No volgué esser més explícit el Dr. Martí i julia. Però no creieu, amics, que qui parla amb aquest foc d'una obra en projecte, no pot parlar d'una obra agena?

L'interviú era acabada. Donàrem gracies al Dr. Martf, que'ns despedí amb aquella enèrgica cara de bon home, il1uminada per un amical somriure, en la qual els enormes vidres obsessionants dels lentes hi posen com una serena fredor.

Ara ens resta, abans d'acabar, donar novament mercès al president de l'Unió Catalanista, doctor Martí i Julia, i demanar-li perdó si'ns hem permès estampar pel nostre compte algunes insinuacions que ell no feu i algunes deduccions que nosaltres hem cregut llògiques i rectilinies.

CLAUDI AMETLLA

NOTES & FETS Desde'l número vinent, s'encarregaran de la crònica musical

d'aquesta RRVIST.A. el mestre Jaume Pallissa i de la secció titulada El mirador de la Rambla en Marius Aguilar.

L'excés d'original ens ha privat d'insertar algunes de les seccions setmanals, entre elles la de Qflestions de Dret, que va inclosa en el sumari.

Çloses ciufadanes

DE cop i volta l'Enriqueta ha restat sense la ma­cabra corona que'ls reporters li teixíen amb

rares flors de fantasía, fantasía digna d'un enterra­morts! Tothom ho ha sentit; tothom estava amb el crim de l'Enriqueta com un infant amb una Hemina­dura, com un gos amb un òs. Aquesta darrera es l'imatge precisa.

Les informacions s'han arronsat porugues. Tota la literatura policfaca de Sherlock Holmes i Nick Carter que's revifava exasperada, s'ha esvaït de sobte, com una pelfcola quan s'encenen els llums. El concurs de pares cercadors de fills ha perdut ani­mació: gairebé resta desert. L'Enriqueta no es la bruixa somniada, la que'ns mereixíem els homes del Noucents; explotava els animals com una bruixa an­tiga qualsevol; segurament feia els engüents de sagí de conill i sang de gat. Bah! un crim vulgar. No hi ha cosa menys interessant pera'l vulgus que els actes vulgars.

L'Enriqueta d'ara, sense auriola, amb prou feines se podrà aprofitar pera fer por a les criatures.

Oh cruel desencant! Quantes esperances falague­res s'han fos com la neu dels cims, en aquests temps de primavera! ...

Més, tot no s'ha perdut. Lo passat, no ha passat debades. Devegades el Destí vol que de tristes cau­ses surtin els efectes més joiosos e inesperats.

Atrets pels descomunals prestigis de l'Enriqueta vingueren de Madrid tres reporters com tres cava­llers de conte de fades: l'esmolada ploma sota l'aixe­lla, el gran xamberg de gairell i fent l'ull viu com un hèroe de novela picaresca.

Eren hidalgos. Malgrat l'amarg desengany que s'enduien de l'Enriqueta, al retornar a la cort han cantat uns goigs en honor de Catalunya, en la tor­nada dels quals li deien germana gran i treballa­dora, i sortien les xemeneies erectes amb fum i tot. Després de l'elogi, els diaris madrilenys han parlat de fraternals abraçades i de mans que s'uneixen en crispació d'amor, com en els escuts cursis de les na­cions pervingudes ...

Sols trobo un xic lamentable que hagin vingut a esquinsar el puríssim vel que recatava'ls nostres sentiments uns ambaixadors de tant fúnebres inten­cions. Aquesta abraçada sobre un munt fantàstic de òssos humans pren un caient macàbric que entristeix i corseca les esperances. Jo no sé'l pobre esculptor que hagi d'eternitzar en marbre aquesta gesta com s'ho farà pera donar vida a tant esgarrifós símbol.

CARLES SOLDEVILA

8 REVIST A DE CAT ALUNVA

101 Poetes catalans d'ara II~I Joan Maragall

Pera inaugurar aquesta secció, honrem les nostres planes amb [un fragment de Nausica, la tragedia

pòstuma del gran poeta que fou en Joan Maragall.

El « Sindicat d'Autors dramàtics catalans» que ha organitzat la present temporada al Teatre de

Catalunya (Eldorado), té anunciada pera'l dissabte vinent l'estrena d'aquesta obra d'en Maragall.1

La tragedia té per argument l'arribada d'Ulises a l'illa dels feacis, la seva trobada amb Nausica, filla

d'Alcinous, rei de l'illa, i la profonda torbació que produeix en el cor de la donzella el pas de l'hèroe, fins

que aquest empren el retorn a Itaca en la nau del rei, curulla de presents que li recordaran en el repòs de

la seva llar la generosa hospitalitat rebuda.

El fragment que publiquem a continuació es un himne al sol que entona Daimó, el vell poeta, al comen­

çament del tercer acte.

DAIMÓ

en una terrassa del palau que s'avença en un costat de l'escena

Vina, rei lluminós, alça-t del mar,

Oh, tu, que dus la llra d'or i cantes:

Vina a alegrar la terra, glortós,

Espolsant la daurada cabellera.

Tu, jove eternament, de l'ull brillant,

Que aclareix terra i cel amb la mirada.

Tu, de l'arc resplendent, que, d'un sol tret,

Llences innumerables les sagetes.

Tu, que en De/os hagueres ton breçol,

I en Delfos parles an els teus oracles.

Ja que mos ulls no poden ser alegrats

Per ta llum, senti al menys la teva ardencia,

I et lloaré més fort que l'altra gent

I en ma veu sentiràs la veu d'un poble.

Tu regnes sol en l'èter, resplendent

De ta mateixa llum quan fas el dia,

I tu mç¡teix ets el qui fas la nit

Quan cobreixes ton rostre amb un vel d'astres.

Tu fas florir la terra i brillar el mar,

Fas granar les llevors, fas els fruits dolços,

I colores i asseques les verdors

I ets el principi i fi de tota cosa.

Ta citara sonora ompla l'espai

I tot vibra en el món al compàs d'ella;

Les seves cordes baixes fan l'hivern,

Les més altes estiu i primavera;

lles races dels homes amb sos reis

Marxen obedients a ta harmonia.

Doncs, vinà a renovar la llei del món,

Alça-t, Febus, del mar: fes un nou dia ...

El 801 Ixent el toca

Sento damunt del rostre' I primer raig,

Damunt dels meus ulls morts, damunt ma boca ...

Beneida escalfor que m'entra al cor,

Beneida claror que no puc veure.

JOAN MARAGALL

REVISTA DE CATALUNYA. -9

[DI Prosistes catalans d'ara

J.Massó Torrents tJ~ • ' .(",­. ,

,'!,'

UN CONTRABANDISTA l

EN Cames hav{a arrencat de Vilallonga i feia tota la pujada a cavall fins ben aprop de les

roques d'en Mercé. Desde algunes sortides s'estal­viava a les costes perquè'l cançaven; a les baixades, en canvi, encara estava a punt de doblar el camf qualsevol; lo cert es que en ell no era ben bé un mèrit perquè les seves came~ eren llargues i tenfa la petja ferma i segura. La seva flaquesa li provenfa del pit.

Se'n solia endur en Tubau com a moço de peu, en Tubau que no callava mai tot lo llarg del camf, un pic havfa encetat la conversa. Pel poble enrao­nava poc, era no més en posant-se en marxa que li entrava la parlera. Pensava alt, i totes les qüestions de veinat i les xafarderCes de la seva muller les anava descapdellant a tota veu, tot seguint l'euga i, en ocasions que la costa era sobtada, agafant­se-li a la cua. En Cames, mal colocat dalt de la bestia, sense respondre-li mai, se deixava con­dormir amb la xerrameca del vell. En Tubau se ala­bava d'haver estat presoner dels carlins a Campro­<lon, ont mai tenCa recort d'haver patit més fam ni més gana; d'ençà d'aquell fet s'alabava també de no creure en capellans ni en metges, car tots anaven al seu negoci, com ell mateix. Tota la seva fé se concentrava en les oracions i les creus que solfa fer la seva dòna, que tot ho curava i tot ho sabfa. Parlava de les seves cures amb certa unció i creia fermament, com ella, en les arts de bruixerCa i en revinents i en malsdonats i en la gent que fa patir.

En Cames, rebrot d'una niçaga de pastors, carni­cers i tractants en bestiar, s'havfa tornat a entregar al contrabàndo.l, d'ençà que havfa complert el servei. De noi i de jovenot havfa sempre seguit al seu pare; era un dels més guapo.s i sapats minyons d'aquells rodals. El motiu li venfa de que, assegut, pareixfa no. saber que fer-se de les cames i també de les llar­gues gambades que pegava en posant-se a caminar.

J) Del \IIbre en preparació Croquis pirenellçs (tercera serie)

Durant els tres anys d'artiJ1er va espatJJar-se bo.n xic, la seva complexió no essent apta pels abusos als quals amb alguns companys d'armes s'hav{a entregat. Malgrat això, amb el seu aire formalo.t, poc rialler de natural, amb la mateixa conciencia havfa servit en l'exèrcit que ara compUa'l seu arris­cat negoci del contrabàndo\. Estava al caire de tom­bar els trenta i restava fadrf, vivint sol amb sa mare. Feia extrany veure aquell homenàs montat i a peu un vell de setanta, menut i secallò.

No gaire lluny de l'indret dels rocs d'en Mercé, en Cames va descavalcar i en Tubau amb l'euga va­ren entornar-se'n, emprenent la devallada. Qurant un tall de camí encara l'airet matinal ens trametía alguns mots saltats del llarg soliloqui a alta veu d'en Tubau, que anaven fent-se confosos gradual­ment a mesura que la distancia'ns separava; una estona vàrem passar que encara'l sentíem sense veure'l.

El dfa, que havfa anat trencant durant la pujada deixant-nos tot just entreveure'l veinat de Feitús als nostres peus, ja era ben alt al punt d'entrar en la collada del Co.stabona. Aquell maig era ben dolç; ran mateix de les clapes de neu que a raigs mormola­dors s'anaven fonent, hi esclatava la més esplèn­dida florida de jonquiJ1es formant altres clapes d'una nova blancor piguellejada de groc, exteses gaire bé tant com aquelles que la neu formava. Després, en arribant als rocs de Rotlà, en Cames ens els ensenyava com reliquies d'aquell personatge que la llegenda ha transformat en un Hèrcul pirenenc: la rocaça enorme ont ell seia amb les marques ferotges de sa masculinitat, l'abeurado.r del seu cavall; i, tot mostrant-nos-els, ens deia: «Aquí ell i el seu cavall se reposaven quan venCen llaçats.»

En una de les tantes fonts de la Perdiu que's tro­ben pels alts paratges, provinents de les neus en fosa, vàrem fer un prim dinar. Els daltabaixos ens voltaven i po.díem posar una cama a França i l'altra a Espanya sense adonar-nos que allò fossin fron-

10 REVISTA DE CATALUNYA

ter~. En Cames se'n reia pla bé de les demar­cacions dels Estats, que en aquells baralts no s'hi veu rastre de fites! Comprava bestiar al Conflent i entrava ramades de xais i de vedells de la manera més traçuda que pod{a, havent sabut trobar la ma­nera de prescindir dels carrabiners que, per altra part, no'l solfen gaire molestar. Oh el ferest paisatge ant reposàvem ageguts de cara al cel i els braços sota') cap! Lleugeres bromes passaven galopant i la màgica volta del cel romanía perxò quasi sempre rasa, llisa; tot a l'entorn nostre unes grans llepades de neu formaven cresteres i baumes bril1ejantes tot dentellejant aprop dels rierols en que's fonfen. Sob­tosament se va fer sentir un brogit de rocs que s'escorden per un tarter i en Cames ens senyalava un isart, que va passar rabent aprop nostre. Tot se­guit divisàrem un escamot de sis, alerta'l cap airós, que desapareixfa quasi sens tocar terra, volant, deixant-nos com una halenada de gracia i de llibertat.

Mes la jornada era encara llarga i les hores comp­tades: ens calfa apretar el pas. En Cames no era massa amic de garlar, mes li agradava mostrar­nos quelcom pel camL En el desolat pla de can Magre ens va fer veure la calavera d'un vedell per­dut per ell en el darrer viatge, en mig d'una furiosa tempestat de vent. Ens parlava, amb frases curtes i trencades, de les amargures de l'ofici, dels perills del mal temps i de les neus, de lo arriscat que es passar bestiar per aquelles a1tituts.

Per les esquerdes de Rojà varem anar a parar, pel llarguíssim camí empedrat de la Tira, nom que tant ofèn als seus veins, al vilatge de Pi. A la plaça hi havfen balles; les noies lluíen llurs cofes les millors i algunes hi duien enrondada una corona de flors; llurs fringaires, vestits vulgarment de negre, hi feien bracet, amb desig de emportar-se-les a un lloc solitari.

El nostre company de carni allf acabava'l seu per aquell dfa: a Pi havfa travat coneixences, quasi tothom li deia quelcom. A nosaltres se'ns va presen­tar ell mateix l'instituteur, un francès del nord que's trobava expatriat en aquell vilatge català. Ten{a l'aspecte miseriós i no semblava fer de gust el seu delicat ofici; a les poques paraules ens va fer sentir tot el seu despit contra la llengua parlada en aquells pobles; aviat vàrem compendre com devfa fer-lo sentir encara més, aquell seu despit, an els fills d'aquells pagesos i de quina manera més poc agradosa'ls devea fer apendre la llengua que ell tenCa com a natural.

A entrellusca vàrem pendre comiat d'en Cames, a la fosca emprenguérem el camí dret a Sagarra i a Vernet. Com que no'ns mancava delit després' d'aquella llarga jornada a peu, trobant els juglars a

punt de fer ballar, en arribant a la plaça de Vernet, encara vàrem fer-hi un parell de balls abans d'entre­gar-nos de plè a les delicies del repòs.

AI cap de cosa d'un any, de passada cap a Setca­ses, vàrem deturar-nos a Vilallonga preguntant per en Cames. El simpàtic contrabandista havía mort tfsic. Al cap de poca estona travàrem en Tubau que'ns ho va dir senzillament, i vàrem conèixer la trapacera de la seva muller, petitona i de llavis prims, que amb un aire saberut, entre una colla d'altres coses, ens va dir:

« Si sa mare li hagués fet els perfums que jo li deia - farigoles, pinyes bordes -, potser se li hagueren estobat un xic els canons.»

J. MASSÓ TORRENTS

Comentaris breus Catalans, llemosins, provençals ...

Q UÉ som els catalans? Quf som? Caldrfa aclarir-ho. Perquè, ara de poc, en

I ~ alguns periòdics de Madrid hem llegit, entre dolces paraules adreçades a Catalunya, conceptes que'ns han alarmat un poc i ens han desorientat un molt.

En un article de l'A B C, don Lluis Anton del Olmet parlava de l'Adrià Gual. Deia que aquest «ha sido un rebelde, un tremendo rebelde contra la invas{ón castellana» i que «hace años, cuando se le hablaba de Madrid, sonre{a desdeñoso, esquivo, enigmàtico». I entre mig de les anteriors frases, l'home hi clava aquesta altra: «Ha soñado alguna vez en hincar la potente garra lemosina sobre todas las tierras del orbe.»

Els catalans som, doncs, llemosins. Encara estem així.

Però, no; ja no ho som. L'esser-ho ha estat qües­tió d'hores. Al vespre del mateix dia en que'l mati­nal ABC publicava l'article del senyor Anton del Olmet, apareixfa a La Tribuna madrilenya un altre article germanívol, en el qual el senyor Tomàs Borràs, - qui, malgrat el seu nom català no es, per lo vist, català, - escriu: «Los casfellanos vemos en Cataluña a nuestra Izermana mayor, la ha­cendosa, la trabajadora hermana mayor que tiene unoS àgiles dedos para la costura, y una voz regalada para cantar estrofas provenza­les ... »

Els catalans no som, doncs, llemosins: som pro­vençals. Millor dit, no sabem lo que som. Catalans, llemosins, provençals ..•

REVIST A D~ CAT ALUNVA 11

POLíTICA EXTRANGERA

PRESENTACIÓ DEL BILL DEL HOME RULE IRLANDÈS

= ALEMANY A, ITALIA I TURQU lA. = DIVERSES NOTES

ARRIBEN els moments decisius pera la causa de l'autonomia irlandesa. El projecte de llei con­

cedint el Home Ru/e a l'Irlanda serà presentat al Parlament immediatament després de les festes de Pasqua. Aixi ho declarà Mr. Asquith, el día 11 del mes passat, a la Cambra dels Comuns. I els gover­nants anglesos acostumen a complir la paraula que donen. Mr. Asquith no es el senyor Canalejas.

La proximitat de la gran batalla definitiva posa un màxim hardiment en els bàndols contraris. Parti­daris i enemics del Home Ru/e extremen llurs res­pectives propagandes i se disposen a fer el suprem esforç. La febre produída en el Regne Unit per la qüestió d'Irlanda haurfa estat encara més forta si la gran vaga negra no hagués xuclat durant tres set­manes l'atenció pública. Tots aquells qui hagin anat seguint la marxa de la qüestió irlandesa en el darrer quinqueni, han de sentir ara l'emoció intensa de les hores trascendentals, mestresses de l'avenir, dicta­dores de destinacions.

Es oportú i es interessantíssim, en aquestes cir­cumstancies, examinar un dels més greus aspectes de la qüestió: l'actitut del poble anglès. Quín es l'estat d'esperit de l'opinió britànica al presentar-se novament un projecte de Home Ru/e? Prou sa­but es que en 1886 i en 1892 Mr. Gladstone fra­cassà en els seus intents de concedir l'autonomia a l'Irlanda, a causa .de la vivfssima oposició de la majoria dels anglesos. Aleshores l'opinió anglesa era hostil al Home Ru/e. Ho es encara avui?

En Ramir de Maeztu, en una de les seves cròni­ques londoneses del Nuevo Mundo, venía a dir, set­manes enrera, que l'hostilitat dels anglesos al Home Rufe persisteix. Afegía que' ls mateixos lliberals bri­tànics, aliats d'un quant temps ençà amb els naciona­listes irlandesos, no senten per aquests cap afecte cordial. I segufa dient que havien acceptat l'aliança perquè'ls era necessaria en el Parlament, no pas per cap convergencia d'ideals.

No té gaire raó en Maeztu. Les seves afirmacions esmentades, que'ls conservadors anglesos han repe­tit cent mil cops, han estat altres tants victoriosa­ment refutades pels lliberals. Que no es un baix interès polític, una hecessitat parlamentaria, lo que ha fet acostar nacionalistes irlandesos i lliberals an­glesos, ho demostra'l fet d'haver recomençat els

darrers la polftica favorable al Home Ru/e en temps del govern de Mr. Campbell-Bannerman, quan te­nien a la Cambra dels Comuns aquella majorfa enor­me, aixafadora, que sortí de les eleccions generals de 1906 i no necessitaven pera res els 80 vots ir­landesos.

Es evident que, sense haver desaparegut del tot les prevencions contra el Home Rale i l'antipatía envers l'Irlanda, s'ha modificat considerablement el vell estat d'esperit dels anglesos. No's liquida en quatre dies un llegat d'odis i d'agravis tant formida­ble com el deixat per les lluites seculars entre l'An­glaterra i l'Irlanda. Més aquest llegat ja ha minvat molt. Si no existeix encara un amor de germans entre irlandesos i anglesos, existeix ja una sincera amistat entre les seleccions dels dos pobles. Aques­ta amistat quedà ben manifesta amb motiu de la visita a l'Irlanda que mesos passats organitzaren els lliberals del famós Eighty Clab de Londres. En els actes que en aquella ocasió se celebraren haurfa trobat probablement en Maeztu la revelació de la amistat naixent entre'ls dos pafsos.

Fa poc que'l Daily News va publicar un editorial titulat Irefand and the new generation. En aquest article se constatava el canvi operat en l'opinió. Els esforços dels anti-autonomistes pera redreçar l'es­pectre de l'intolerancia catòlica, que presenten com a conseqüencia certa de l'establiment del Home Rule, tenen avui escàs èxit. «La present generació britànica - escrivía el susdit diari - pot examinar ara, lliure de temences religioses, el cas del Home Rafe com un cas de millora del sistema de govern. Els homes d'aquesta generació apreciaran, com en 1886 i en 1895 els llurs predecessors no van poder ni van voler apreciar, la veritable essencia del Na­cionalisme, l'inutilitat i la futilitat dels penosos tre­balls pera aixafar-lo, la facilitat amb que s'en farfa una font de força per la concessió de l'autonomia. Aquesta lliçó ha estat ensenyada a la nostra gene­ració per l'exemple del Sud-Africa, com fou ense­nyada als avis de la present generació per l'exemple del Canadà.» En aquest article el Daily News co­mentava diversos fets demostratius:-de les seves assercions, un dels quals es el fracàs, en la Cam­bridge Union, d'una moció hostil " al Home Rafe irlandès, rebutjada pels joves acadèmics de Cam-

¡ 12 REVISTA DE CATALUNYA

bridge per 243 vots contra 184. «Vint anys enrera - remarcava'l diari repetit - Cambridge amb prou feines hauría escoltat la defensa del Home Rale i amb tota seguretat l'haur{a condemnat. L'anti-au­tonomisme es una causa agonitzant, la causa d'una generació que sent els seus successors trucar a la seva porta. »

A l'hora actual, el perill gros pera'l Home Rale no està en l'aetitut del poble britànic, sinó en l'afe­bliment del govern lIiberal, que camina penosament, entravancat per difidlissims conflictes. Les elec­cions parcials dels darrers mesos no han estat massa satisfactori es pera'ls lliberals; i en una d'elles, la recent de Manchester, s'ha donat el cas alarmant d'haver sortit derrotats per un districte ont sem­pre triomfaven.

Anant cap a Corfú, l'emperador d'Alemanya ha passat per Venecia i s'ha entrevistat amb el rei de ltalia. L'actualitat de la guerra itali-turca ha donat especial reneu a t'entrevista. Però sembla que aquesta no ha tingut l'importancia que de cop se li va donar. La prempsa europea, començant per la germànica, ho reconeix així.

La situació de l'Alemanya entre t'ltalia i la Tur­qufa es incòmoda, delicada. Els alemanys són els aliats dels italians i els amics íntims dels turcs. Qu{na actitut havfa d'adoptar la diplomacia germà­nica davant del conflicte entre'ls aliats i els amics? Com conseguiria mantenir les relacions amb els uns sense renyir amb els altres?

Alemanya se va avenir a l'ocupació de la Tripo­litania per ltalia; però amb la condició que aquesta no portés a la Turqufa europea la seva acció mili­tar. En part, doncs, deixa fer a 1'ltalia, i a l'ensems protegeix la Turqufa. Es, en resum, una política de equilibris.

Qufn objecte haurà tingut l'entrevista de Gui­llem 11 i Vfctor Manuel li? Alguns creuen que l'ltatia ha demanat a l'Alemanya que fes pressió sobre la Turqufa pera que aquesta acceptés la pau a base de la cessió de la Tripolitania. La versió no es gaire

_ versemblant. Tot decanta a creure que t'Alemanya no's prestarfa a realitzar tal pressió. Altres opinen que'l rei d'ltalia ha posat en coneixement de l'empe­rador d'Alemanya els propòsits d'eixamplar aviat el camp d'acció de les operacions italianes, si la Su­blim Porta no cedeix.

Els italians creuen, en efecte, que la situació ac­tual no pot continuar. « Després de l'entrevista de Ve neci a - escriu el Giornale d'Italla - s'han d'acabar els episodis dilatoris.» Exclosa la Turqufa europea de l'acció militar italiana, el govern de

Constantinobla pot resistir. «Fins aquí - segueix dient l'esmentat diari - s'ha fet la guerra a cops de decrets reials, de polèmiques, d'inferviews en els diaris, de notes i de memorandums diplomàtics; ara ja n'hi ha prou, i's tracta de fer la guerra amb les armes i de parlar a la Turquía per la boca dels canons.»

S'arribarà a intimidar els turcs? Russia exerceix d'unes quantes setmanes ençà la pressió sobre Constantinobla que no vol exercir Alemanya, i sembla que algunes altres potencies ho veuen amb marcada complacencia.

Els telegrames extrangers de la nostra prempsa ja han comunicat que la Cambra dels Comuns ha rebutjat, per 222 vots contra 208, el bill del sufragi femení.

El Concillation bill - aixf s'anomena - dema­nava el dret de sufragi, en les eleccions IIegislati­ves, pera les dones que siguin caps de familia (a la Anglaterra són un milió), les quals ja tenen vot en les eleccions municipals. Ha fracassat el oill per­què ha hagut de votar-se en circumstancies desfavo­rables. Molts diputats partidaris del vot femenf se han abstingut ara de votar o han votat en contra, disgustats per les darreres fetes de les sufragistes violentes. Però es segur que no trigarà gaire a triomfar un bill semblant.

- Torna a trobar-se en un període agut la qüestió de Creta. Ets cretencs persisteixen en considerar-se units a Grecia, i altre cop han elegit diputats pera'l Parlament d'Atenes, malgrat la disconformitat de les potencies titulades protectores de l'illa i les me­naces de la Turqu(a, entoçudida en mantenir sobre Creta la seva sobiranfa nominal.

En el vinent número traetarem més extensament aquesta interessant qüestió.

A. R. I V.

REVISTA DE CATALUNYA 13

[ _____ .......... _ ........ --.. -.--___ ... ---__ -----... _______ .ee __ -e,

O O O LA SETMANA PASSADA O O o J - ____________________ ... __ •• _______________ .. ,.. ______ WWWWWWWWW __ __

CRÓN/CA D'ART

« ARTE & ARTISTAS», den JOSEP jUNOY.­Per molts anys hem patit a Catalunya el mal de creure massa en l'espontaneitat. Un poeta se creia que en lloc d'omplir-se l'esperit amb la contemplació d'una esculptura perfecta, feia millor en seguir per milèsima vegada et caminal vorejat de camps de blat; un músic composava sense conèixer l'evolució de la tècnica desde'ls trovadors fins als músics rus­sos; un esculptor coneixfa dels clàssics tots els mo­dels de guix de l'Academia ont havfa après a dibui­xar al carbó. Però çadascú d'ells que amb la lIargaria dels cabells i una pose determinada, per exterior i per interior riquesa la creencia en la propia espon­tanietat, començava a produir i, després d'un llarg perfode de temps no havía evolucionat d'altra ma­nera que la de convertir en llepat academisme totes les barroeres incertituts de les primeres obres. El romanticisme no fou en la literatura ont deixà més senyalada la seva acció negativa, sinó en el domini de les arts plàstiques. Era tant senzill abandonar-se a les irreflexives impulsions de posar una pinzellada an aquí i una altra més amunt o més avall, segons la manera apresa d'un altre o segons la que's creia haver trobat, diferent de totes les altres maneres co­negudes! Lo primer, el rutinarisme de les formes consagrades pel públic admirador d'un mestre deter­minat, conduí a la fada escola dels academistes, dels pintors de retrats que s'assemblaven a l'original com una fotografía i dels paisatges amb arbres verts, cels blau-maría i remades groc-clar. Després, els que aprengueren d'aquests, se dedicaren a la com­posició, al quadro de costums pagesívoles, amb la justificació de que no hi ha res tant artfstic com 10 pintoresc. L'altra tendencia, la dels que volíen tro­bar motllos nous, tenfen de bo l'intenció de fer-ho i de mal la desconeixença total del «Tractat de la pin­tura» de Leonardo, de les memori es de Benvenu­to Cell ini o del discurs de ReynoJds sobre'l gust. Eren dels qui ignoraven lo mateix Ja filosoffa que la historia, vivíen en la torre d'evori de la llur ignoran­cia amb l'orgull d'un senyor feudal; foren els falsos impressionistes de casa nostra. Menyspreuaven la forma, i preteníen que en les llurs teles tot era ex­pressió perqué al primer cop d'ull tot eren defectes de tècnica.

Sortosament pera l'art català, han arribat nous dfes. Sense que s'obeís a un ideal comú per reflexió i si per camins de renovació individual, ens trobem en un període de renovació completa. Una colla de pintors i esculptors en aquests darrers anys han estat treballant en silenci, amb obstinació, amb un admirable sentit de continuitat. I de sobte, al juntar les impressions rebudes de les obres de cada un d'ells, ens sorprèn trobar-hi una mateixa força, un mateix esperit, una comprensió diversa, però armò­nica de l'art. L'academisme i el fals impressionisme són els dos perills de que s'han lliurat de caure. El classicisme i un impressionisme vigorós, equilibrat

en lo possible, vibrant (i per lo mateix, viu) els di­videixen en l'apariencia. Quan d'aquí a uns anys, hagi complert cada un l'evolució necessari a pera arribar a les primeres madureses, pot-ser ens troba­rem amb un ideal únic, amb una sola tendencia, amb una unitat de l'art català.

**$ Sobre uns quants d'aquests artistes un jove crític

d'art, en el esperit del qual la cultura feta directa­ment a travers dels museus d'Europa i un nerviós instint de crítica s'han resolt en una amplia com­prensió de les obres d'art, en josep Junoy, ha anat recullint les impressions que'n rebía, pera juntar-Ies en un llibre. Arte & Artistes es la primera serie dels estudis fets per aquest artista que per un im­puls d'amor a les coses belles ha deixat de produir com a dibuixant pera estudiar l'art dels altres. Son primer llibre conté, en la primera part, unes ràpides i sucoses consideracions sobre'ls pintors joaquim Sunyer, Isidre Nonell, Joaquim Mir, Ricard Canals, Joaquim Torres-Garda, Pere Inglada, F. S. No­gués, Sebastià Junyer-Vidal i Pau Picasso, l sobre els esculptors josep Ciarà, Enric Casanovas i Ma­nuel Hugué. La segona secció del llibre es un curiosíssim estudi de l'evolució que comença en l'obra de Paul Cezanne i acaba en els Cubistes. Les darreres planes, amb el tftul de Varias notas y pretextos, tanquen una serie de notes i refle­xions sobre temes d'art.

En Josep Junoy contempla les obres d'art amb la avidesa dels qui, havent passat llargues hores de emoció artfstica, sent arribada la sed de noves sen­sacions. Es una cosa voluptuosa per un artista la visita d'un museu: com enlluernat de la molta belle­sa reunida en la primera sala, els ulls dubten no sabent ont reposar primerament. La primera visita a un museu o a una colecció es dolorosa, d'un re­finat dolor que podría incloure-s com a manifestació de sadisme estètic. Però una vegada conegut l'or­de del museu, i assaborida la contemplació inicia­dora i ràpida de les obres mestres que pengen de les parets vastes i blanques (les parets d'una sala de un museu donen sempre la sensació de blanques, per contrast amb les teles), devé una voluptuosa sensació tornar-hi i fruir lentament davant d'aquest Ticià, d'aquell Rubens, d'aquell Van Eyck ... Quan se passen uns mesos o uns anys en viatge, d'una ciutat a l'altra i de museu en museu, s'adquireix un sentit de ponderació ensems que s'aguditza la sensibilitat. Aquesta influencia determina en un pur temperament artfstic com el d'en Josep Junoy, una necessitat gairebé fisiològica d'expressar en una forma o altra la transformació soferta com a resul­tat directe de les impressions recu11ides. Llavores, la forma d'expressió devé pròdiga d'imatges, perquè en la memori a bateguen les sensacions oposades; i es, també, lfrica, sensual, aparentment desordenada.

14 REVISTA DE CATALUNYA

Aix{s es com en Josep Junoy veu en la pintura de Joaquim Sunyer relació orgànica entre la materia i l'esperit, «com la propia sava de la terra cristallit­zada en idea»; aixes es com, a sos ulls, els bode­gons de l'Isidre Nonell queden banyats en una mena de grassa ideal, i les cebes iritzades com un nú de Rubens; com davant d'aquestes obres darreres, pòstumes del gran pintor, «els sentits semblen con­centrar-se en el sentit de la vista, i de la vista pas­sar al tacte, com si se us ompJfssin els dits de la grassa saborosa de les botifarres, i en el paladar sentiu la sabor àcida i picant dels pebrots en vinagre i el gust salabrós de les arengades»; com en les teles den Mir, aquest gran polifonista del color, hi imagi­na els colors com auce11s exòtics que volen d'un raig de sol a un altre raig de sol.

Les paraules d'en Josep Junoy sobre Cezanne són una de les síntesis més justes que poden fer-se del magne pintor que amb tot i tancar, com aquell diu: c. tota la vital essencia de l'impressionisme)) pot esser considerat com a pintor clàssic, perquè no predomina en la seva obra ni l'interès de l'objecte representat ni l'interès per la personalitat de l'au­tor. En Junoy observa com en l'obra de Cezanne, «a la simple i visible apariencia dels objectes s'an­teposa la \lògica estructural i geomètrica relació dels cossos». - Cezanne i Paul Gauguin, l'altre mestre de l'impressionisme francès, retornaven a la composició, s'enllaçaven - com no fa gaire remar­cava Xenius - amb la tradició de Nicolau Paussin, i eren la llògica preparació d'aquesta escola dels cubistes que tant esmaperduts ha deixat als bons ciutadans del 1911. En Junoy fa l'estudi d'aquest perfode entre Cezanne i els cubistes amb una ~ gra­cia i agilitat de criteri fortament simpàtiques.

El llibre aquest es, doncs, un estimable assaig ont les facultats de penetració i de distinció (pren­gui-s aquesta paraula en el sentit d'aptitut de tro­bar la nota més aguda de les coses) que son jove autor hi revela, ne fan esperar, amb gran interès, noves obres.

ELS TEATRES

ALEXANDRE PLANA

TEATRE OR CATALUNYA: Estre­na de LA VERGE DEL MAR d'en Santiago Rusiño/.

La Verge del mar es un quadro dramàtic que deixa una impressió de realisme pel viu contrast d'elements dramàtics amb que està composada: la força de les creencíes populars i les paradoxes que enclouen en la vida; la fe de la gent del mar en una imatge i la procedencia d'aquesta imatge mira­culosa; l'eficacia de les coses i la seva realitat. L'idea dramàtica de la darrera obra d'en Rusiño1, podia tenir un més ample desenrotllament, però ha preferit tancar-la en les línies senzilles d'un quadro; pot-ser aixís ha sigut expressada amb més intensitat aquell contrast, que es el motiu de l'obra.

Un capità que duia en la proa del seu navili una figura de fusta que era imatge de la dòna que més hav{a estimat, troba aquesta figura, perduda en una nit de tempestat, que fa tota mena de miracles. El capità voldria endur-se-la, però el capellà li prega la deixi perquè sense l'imatge la fe dels seus fidels

sofrirfa. Es el dfa de la festa de la Verge del mar, i al treure-la en processó, una noia malalta que no's podfa valdre de les cames, s'aixeca i camina al pas­sar davant d'ella l'imatge miraculosa. Llavores, el capità, fent-se'n càrrec, s'agenolla i's sacrifica de no tenir l'imatge de la seva morta.

En La Verge del mar, la decoració, d'en Mora­gas i Alarma, respón al caràcter de l'obra i li dona un marc de forta plasticitat. I 10 mateix les robes que vesteixen els actors, i els altres elements de la mise en scene.

x. LA POL/TICA

Ens empenyem, els catalans, en fer complicat l'es­tat de la nostra po1ftica. Es un moment de confusió, l'actual.

Enfeblida l'acció oposicionista dels vells nuclis populars, una ratxada d'utilitarisme infecond es­bandeix la acció gloriosa dels ideals, i un neguit de nàufreg invadeix l'ànima dels qui han perdut la noble deria de l'entusiasme patriòtic i lliberal. De la forta lluita passada, colles de reçagats en recullen apressadament el botí dispers. De l'exèrcit de la patria, un gran estol se'n passa a l'enemic - diu que per ajudar-nos quan novament s'encengui la guerra. Els qui deserten, són els d'una branca del Catalanisme que vo1drfen anar a enrobustir el con­servantisme dinàstic, atenuant el ja prou difós sen­tit polític del seu regionalisme, d'acord amb l'orien­tació patrocinada per aquells elements que s'acoblen a l'entorn d'en Gabriel Maura. Rara coincidencia que oportunament feu notar el maurista Ossorio i Gallardo al comentar les conferencies d'en Cambó a Saragoça, a Girona i a Reus. L'innecesari reforç de la colla conservadora espanyola, no dona a la monarquía aquell indispensable equilibri de forces governamentals que exigeix la política dels pobles. Minats per irreductibles dissencions, els lliberals dinàstics, sense la cohesió precisa pera sofrir una llarga separació de poder - únic aglutinant de les oligarqufes del règim - i sense esperit reformador i disciplinador en Canalejas, la monarqufa espanyola no fa cap valiosa adquisició amb l'haver-se empas­sat al maurisme els regionalistes catalans.

Per altra banda, dins la democracia catalana, s'agrava la desorientació més perillosa. Al partit radical, concupiscent i fetixista, el minen dissiden­cies mortals ja esclatades sorollosament.

La Unió Federal Nacionalista Republicana, apro­ximació dels sans elements del catalanisme pro­gressiu i dels republicans, pot-ser esdevinguda pre­maturament sense la previ a coincidencia i definició dels ideals comuns, travessa una crisi pertorbadora que solament podrfen deturar l'energfa dels seus directors i el refermament en la propaganda de les grans reivindicacions democràtiques, socials i patriòtiques.

Això convindrfa especialment en el moment ac­tual, quan s'inicía una nova fragmentació i un major afebliment de la acció republicana espanyola amb la creació del partit governamental que seguirà la paraula brillant d'en Melquíades A1varez, qual par­tit cerca adeptes a Catalunya, desintegrant-los dels

REVISTA DE CATALUNYA 15

nuclis definits temps ha i aproximant-se particular­ment a alguns elements de l'U. F. N. R., la qual apart ~es afectuoses relacions que manté amb el~ repubh~ans espanyols per mediació de la Conjunció RepublIcana S?cialista, no pot sentir pel nou partit més preferencles que aquelles corals relacions que s'usen entre correligionaris que's saluden algún cop que altre quan els queda lleure de la feixuga tasca que realitzen cadascú a casa seva.

I. RIBERA I ROVIRA

MOVIMENT OBRER

LES VAGUES DE BARCELONA. - Pera co­mençar aquestes cròniques en les quals volem fer passar per davant dels ulls dels lectors de la Re­vista de Catalunya la vida de treball de nostra terra, en permanent estat d'inquietut i d'agitació, anem a donar una ullada sobre'ls múltiples conflictes avui plantejats en nostra ciutat, limitant-nos a expo­sar llurs causes i extensió, i reservant-nos pera ulteriors articles els comentaris que 'ns sugereixin.

Quatre són els principals conflictes obrers actual­!TIent existents en nostra ciutat, tots quatre plante­J~ts amb caràcter general dintre de son ofici respec­tlU: els dels cotxers, pellaires, tintorers i litògrafs enum.erats per ordre cronològic. A més d'aquests, hi ha dIverses vagues parcials en els rams de fun­didors de bronzo i de coure, en el dels lampistes i alguns altres.

El dels cotxers esclatà el 18 de janer darrer, en forma de lock-out declarat pels patrons, avan­çant-se, segons ells, a la declaració de la vaga g;neral que projectaven els obrers en reclamació d unes noves bases de treball que havfen presentat reclamant principalment el descans de 8 hores s~guides. Per l'intervenció d'una ponencia muni­chlpal, s'arranjà transitoriament el conflicte, que per aver-se'n desentés aquella ponencia, esclatà nova­

ment a la segona setmana del febrer en forma ales­hores de vaga general declarada pels obrers. Afectà la vaga a 49 cases segons els nostres datos, amb un total de 340 vaguistes, de 400 segons comptes en bloc dels obrers.

La vaga dels pellaires esclatà també amb caràcter de general, el 4 de març, encara que en dit dfa no la secundaren pas tots. L'intensitat de la vaga fou del 12 al 20 del mes. Reclamaven els obrers, per acord pres en reunió del seu sindicat, unes noves bases de treball demanant disminució de hores, d.e 8 a 9, jornal mfnim de 4 pessetes diaries, supres­SIÓ de festes intersetmanals, exceptuant les de pri­mer de maig i Nadal, i abonament d'aquestes. Afectà la vaga a 34 cases, de les quals ens manquen noticies de 6 de poca importancia (42 vaguistes entre les 6), amb un total de vaguistes, segons els nostres datos de 639. De les 28 que posseím datos, amb un total de 587 vaguistes, dels quals 568 homes i 19 nois, en l'actualitat n'hi han terminades 22, de les quals 16 per transacció i les altres 6 perdu­des pels obrers. La transacció ha consistit en obtenir els obrers un ral d'aument en el jornal, i en algunes cases una hora o una hora i mitja menys de treball els dissabtes.

El més gran conflicte obrer existent a Barcelona es el dels tintorers de troques. També té aquesta vaga caràcter general. La societat obrera de l'ofici o sigui l'Unió de tintorers, blanquejadors i demé~ anexes de Barcelona i son radi, se llançà a la lluita en defensa d'unes noves bases de treball en les quals se reclamava principalment, que passessin a esser oficials tots els obrers que cobressin al menys 18 pessetes per setmana, tenint-ne de cobrar aleshores 24, i que'l nombre d'aprenents no pogués passar en endavant del 10 per 100 del personal. En aquest ofici es:ja un vell abús dels patrons l'em­pleu excessiu dei,titulats aprenents, la mà d'obra dels quals, com es natural, es molt més barata que la dels veritables obrers, i feia temps que'l Sindicat ob~er volfa oposar-se :.en aquest abús, que es tant eyldent que entre'ls datos:que nosaltres possefm ne fIguren mo!ts per l'estil dels segtients: casa A, ho­mes 30, nOIs 1~; casa B, homes 58, nois 24; casa C, homes 20, nOIs 18; casa D, homes 66 nois 34' casa E, homes 54, nois 26, etc., etc. La vaga, que e~ la majorfa de cases començà'l 6 del mes passat s'extengué a 23 establiments amb un total de vaguis: t~s, segons els nostres datos, de 1,213 distribuits alxfs: homes, 795, dònes 50, nois 368. Dissabte passat. els vaguistes continuaven essent uns 900 no havent-se solucionat del tot el conflicte més qu~ en tres cases. En altres tres que havien renuat també'l treball, a darrerfes de la setmana tornà a repro­duir-se'l conflicte.

Hem dit que aquest es el més greu existent en l'actualitat, no solament per la relació que hi ha entre' I treball dels tintorers i el d'altres oficis del ram d'aigua, sinó també i principalment per l'esperit de solidaritat i de lluita que hi ha entre'ls obrers de totes les branques d'aquell. En efecte, el conflicte dels tintorers ja ha portat una nova lluita en el sf de la societat d'estampadors, cilindraires i aprestadors, que acabava de sortir-ne victoriosa d'una en la qual a~ons~g~f sense declaració ~e vaga, per la bona dIspOSIcIó dels patrons, redUIr en la majorfa de les cases la jornada a 9 hores. Un patró despedf a dos dels seus obrers, precisament delegats del sindicat obrer, declarant-se en vaga per solidaritat els demés de la casa; un altre patró, parent de l'an­terior, intentà acabar en la seva casa unes peces procedents de la del primer, negant-s'hi sos obrers i llançant-se a la vaga, i aixfs els de totes les cases ont foren porta~es aquelles. I el dissabte ja eren 9 les cases en vaga I uns 400 estampadors i cilindraires al carrer. Està clar que una causa tant petita no P?rtar~a tals conseqüencies si no fos l'estat d'agita­CIÓ eXIstent entre tot el ram d'aigua, agitació que fa témer, sobre tot si'ls patrons no tenen més sen­satesa que fins ara, que no es llunyana una vaga general en dit ram que compren molts milers d:obrers, que encara que la majorfa no estàn asso­CIats, secundarfen, com sempre, el moviment. ~ns resta a parlar del conflicte dels litògrafs, que

deIxem pera la crònica vinent.

R. NOGUER I COMET

18 REVIST A DE CATALUNYA

LLETRES [IIBERIQUES PORTUGAL: AFFONSO LOPES-VIEIRA 1

ortugal Portugal é lindo, Portugal das /lores com o Sol sorrindo ... Portugal, nossos amores! Portugal é lindo com seus verdes montes, com o Sol sorrindo ... Portugal cheio de fontes! Portugal é lindo com as suas vinhas, com o Sol sorrindo ... Portugal das andorinhas! Portugal é lindo com o azul do ar, com o Sol sorrindo ... Portugal do nosso marl Portugal é lindo da montanha ao vale, Com o Sol sorrindo ... Viva o nosso Portugal!

TRADUCCIÓ

Portugal es bell, - Portugal de les flors, - amb el Sol somrient ...

Portugal dels nostres amors! Portugal es bell - amb ses verdes comes, - amb

el Sol somrient. .. Portugal tot plè de fonts! Portugal es bell - amb les seves vinyes, - amb

el Sol somrient ... Portugal dels oronells I Portugal es bell - amb el blau de l'aire, - amb

el Sol somrient ... Portugal del nostre mar! Portugal es bell - de la montanya a la vall, - amb

el Sol somrient ... Visca el nostre Portugal! (1) De! 11lbre en prempsa Canto infantil, amb música de Tho­

mlla Borba i ornamentacions de Rau! Lino.

A O' linda e bóa oliveira do velho tronco cinzento, quando por fi perpassa e esvoaça o vento, as tuas folhas cantam-nos baixinho, devagarinho desta maneira: li Eu dou o azeite brando que tempera e que alumia,' eu acendo a luz do dia quando a noite vern tombando.' O' linda e bóa oliveira, do velho tronco cinzento, quando por fi per passa e esvoaça o vento, as tuas fo/has cantam-nos baixinho, desta maneira, deoagarinho: «Em casa do pobre eu sou o gosto do seujantar. Coitada de Quem andou o dia inteiro a cavarl'll O' linda e bóa oliveira, do velho tronco cinzento, quando por fi perpassa e esvoaça o vento, as tuas folhas cantam-nos baixinho, desta maneira, devagarinho ...

A. LOPES - VIEIRA

TRADUCCIÓ

Oh hermosa i bona olivera - de vella soca cen­drosa, - quan te travessa i't remou l'oreig, - tes teves fulles ens canten baix-baixet, - poc a poquet, - d'aquesta manera: -

«Jo dono l'oli blà - que amaneix i que iI1umina; - jo encenc la llum del dCa - quan la nit va caient.»

Oh hermosa i bona olivera - de vella soca cen­drosa, - quan te travessa i't remou l'oreig, -' les teves fulles ens canten baix-baixet, - d'aquesta ma­nera, - poc a poquet:

«A casa del pobre, soc - la sabor del seu menjar. - Pobriçó del qui ha passat - el dia sencer cavant!

Oh hermosa i bona olivera - de vella soca cen­drosa, - quan t'atravessa i't remou l'oreig, - les teves fulles ens canten baix-baixet, - d'aquesta ma­nera, - poquet a poquet ...

Imp. REVISTA DE CATALUNYA