FILOSOFIA DEL’EDAT MITJANA

Miniatura medieval d'un acte d'homenatge.Archives Départementales de Perpignan.

Història de la Filosofia2n de Batxillerat

Lluís Renter i Comes

Elements històrics i introductoris.

Després de l’edat antiga s’inicia un període nou en la

cultura occidental marcada per l’aparició i l’expansió

del cristianisme, que sorgeix i es desenvolupa al bell

mig de l’imperi romà. Pertany a una de les anomenades “religions

revelades”, que afirmen que Déu s’ha manifestat

directament als homes a través de la paraula. Aquesta ha quedat fixada en una sèrie de textos

sagrats (en el cas del cristianisme, són d’especial

rellevància els textos del Nou Testament). L’expressió Edat Mitjana fa referència a una etapa

de transició entre dues èpoques. En aquest sentit, ens referim a

l’edat mitjana com un període de pas entre el món antic i l’edat moderna. Segons una divisió habitual, l’edat mitjana quedaria compresa entre la fi de

l’antiguitat (s. V) i l’inici de l’edat moderna (s. XV). S’extén un nou conjunt de creences i una nova forma de pensar, amb alguns punts

de coincidència amb el judaisme, però diferent a la tradició greco-romana. El teocentrisme és la visió característica del període medieval: tot gira i s’interpreta al

voltant de la idea de Déu.

Sermó del MontCarl Heinrich Bloch

(1834-1890)

S’imposa el concepte de creatio ex nihilo (creació

des del no res), típica de la tradició judeocristiana,

però absent en el pensament grec. Alguns moviments filosòfics de l’antiguitat conviuen

amb aquesta aparició i expansió del cristianisme. Es

produeix, doncs, una coexistència, en els primers

segles de l’era cristiana, entre la fase final de l’edat

antiga i el pensament cristià primitiu. Un d’aquest moviments filosòfics destacables fou el

neoplatonisme, l’autor més important del qual fou

Plotí (205-270), nom que li prové de la profunda

admiració que sentia per Plató. Perseguida en els seus inicis, el cristianisme es propagà ràpidament i s’acabà

imposant com a religió oficial de l’imperi. El 313, l’emperador Constantí proclamà l’Edicte de Milà, que garantia la llibertat de

culte per a tothom. El 380, l’emperador Teodosi reconeix el cristianisme com a religió oficial de l’imperi,

amb l’Edicte de Tessalònica. El 529, l’emperador Justinià ordenà tancar a Atenes l’Acadèmia platònica, després

de gairebé mil anys d’existència.

Bust de PlotíMuseu Ostiense

(Roma)

Pren nota:

L’emperador Teodosi va dividir l’imperi endues parts per repartir-lo en herència, a la sevamort (395), entre els seus dos fills, Arcadi (ImperiRomà d’Orient) i Honori (Imperi Romà d’Occident).

Principals diferències entre la tradició judeocristiana i el món greco-romà.

Noves idees aportades per la tradició judeocristiana:

Cosmologia: Rebuig de la concepció cíclica del temps i la teoria parmenídea de què del no-res no en pot venir res. El món ha estat creat ex nihilo per Déu i tindrà un final en el temps.

Teologia: Afirmació de l’existència d’un únic Déu. En el cas del cristianisme, s’introdueix una novetat important respecte al judaisme, ja que Déu és Pare, Fill i Esperit Sant: Monoteisme Trinitari. Aquesta postura s’allunya tant del politeisme grec com del monoteisme jueu.

Antropologia: L’ésser humà és fill de Déu, creats a imatge i semblança d’ell i dotats d’ànima immortal.

Ètica: El cristianisme afirma el deure d’estimar-se els uns als altres i de perdonar tothom, fins i tot els enemics.

Tradició grega Tradició judeocristiana

Politeisme Monoteisme

Món etern, déus ordenadors

Món creat des del no-res per Déu

Concepció cíclica del temps

Concepció lineal del temps

Etapes del pensament medieval.

PATRÍSTICA (s. II-VIII): SANT AGUSTÍ

ESCOLÀSTICA (s. IX-XIV): SANT TOMÀS

Sant Agustí d’HiponaSant Agustí en el seugabinet (fresc)(Sandro Boticelli, 1480)Església d’Ognissanti (Florència)[Màxim representat de laPatrística]

Sant Tomàs d’AquinoTriomf de Sant Tomàs

d’Aquino (detall)(Benozzo Gozzoli, 1471)Museu del Louvre (París)

[Màxim representant del’Escolàstica]

PREN NOTA

Es fa difícil elaborar amb precisió una divisió temporal i conceptual del període medieval. Tanmateix, les dues grans etapes de l’època medieval varen ser la Patrística i l’Escolàstica.

Patrística

Període de la història de la teologia i la filosofia cristiana que abarca els primers segles del cristianisme (s. II a VIII).

En aquest període, i partint dels evangelis, es vol fer entendre el missatge cristià. S’intenta distingir el que és propi de la raó i el que és propi de la fe, així com evitar

heretgies (interpretacions errònies dels textos bíblics). Aquestes tasques les dugueren a terme els Pares de l’Església (pater = pare en llatí,

sinònim de mestre o bisbe, d’aquí el nom de Patrística,). Els primers Pares de l’Església s’anomenaren “apologistes” (defensors del

cristianisme). Van combatre el gnosticisme, moviment filosòfico-

religiós que afirmava que el coneixement és una

condició indispensable per a la salvació

(gnosi = coneixement). També es centraren en formular doctrinalment les

creences cristianes, elaborant la teologia cristiana. A partir del s. V es va extenent la vida monacal.

Sant Benet (s. V-VI) redacta unes regles de vida

monacal que han de ser seguides pels monjos i

que es resumeixen en l’expressió ora et labora.

Sant Benetescrivint lesseves regles(Hermann Nieg,1926)Abadia deHeiligenkreuz,Àustria

A partir d’aquest moment es multipliquen els monestirs per tota Europa, autèntics

centres culturals de l’Edat Mitjana, amb biblioteques, traductors, copistes, pensadors, etc.

Durant la Patrística s’intenta:

unificar la doctrina cristiana, posant les bases al corpus doctrinal cristià cohesionar les diferents comunitats cristianes reafirmar la pròpia identitat, fins i tot davant les constants persecucions predicar el missatge de l’evangeli

Dins la Patrística, se solen diferenciar dues vessants,

atenent a la llengua utilitzada en les seves obres:

• Patrística llatinooccidental:

- TERTUL·LIÀ (s. II-III)

- SANT AGUSTÍ (s. IV-V)

• Patrística grecooriental

- SANT JUSTÍ (s. II)

- ORÍGENES (s. II-III)

El més important Pare de l’Església fou Sant Agustí. El filòsof de l’antiguitat més influent en Sant Agustí fou

Plató, fins al punt que la seva filosofia sovint se l’etiqueta

de “platonisme cristià”. Va intentar conciliar la teoria fonamental de Plató, la de les idees, amb el

cristianisme, en la seva teoria de l’exemplarisme. Aquesta afirma que les essències de les coses [idees platòniques] es troben en la

ment divina, les realitats exemplars o arquetípiques a partir de les quals Déu crearia el món.

Sant AgustíPhilippe De Champaigne

(1645-1650)Museu d’art de Los Angeles

(USA)

L’escolàstica

L’escolàstica fou el període del pensament medieval que va créixer a partir de l’ensenyament que s’impartia a les escoles monàstiques.

L’anomenat Renaixement Carolingi va permetre la creació d’escoles, seguint el model d’Alcuí de York (733-804), que organitza la iniciativa de Carlemany d’implantar-les.

Els estudis que s’impartien en aquestes escoles es coneixien amb el nom d’arts liberals, i es dividien tradicionalment en el trivium (gramàtica, retòrica i dialèctica) i en el quadrivium (aritmètica, geometria, astronomia i música).

L’extensió de les escoles i del seu mètode d’ensenyament, amb una estructura de lliçó (lectio), preguntes (quaestio) i discussió (disputatio), fa que etiquetem el pensament propi d’aquest període amb el nom d’escolàstica.

Les principals qüestions filosòfiques de l’escolàstica foren:

La relació entre la fe i la raó. La demostració racional de l’existència de Déu. La qüestió dels universals.

A partir del s. XII, però molt especialment durant el segle XIII, van anar apareixent nous centres culturals i d’ensenyament: les universitats. En destaquen les de París, especialitzada en teologia i filosofia, i la de Bolonya, especialitzada en dret.

Aula universitàriaLaurentius de Voltolina

(s. XIV)

ESCOLÀSTICA

Cristiana

Etapa de formació: SANT ANSELM (s. IX-XII) (1033-1109)

Etapa d’apogeu: SANT TOMÀS (s. XIII) (1224-1274)

Etapa de decadència: GUILLEM D’OCKHAM (s. XIV) (1298-1349)

Musulmanai

jueva

AVICENNA (980-1037)

AVERROIS (1126-1198)

MAIMÒNIDES (1135-1204)

musulmans

jueu

Arguments per demostrar l’existència de Déu.

Argument ontològic [a priori]: SANT ANSELM (un argument que recuperarà més endavant Descartes). Parteix de la pròpia idea [essència] de

Déu, amb independència de l’experiència [per això se l’anomena a priori].

Les cinc vies [a posteriori]: SANT TOMÀS (cinc arguments que tenen la mateixa estructura formal). Parteixen de la constatació empírica del

món, del seu ordre i la seva estructura [per això se les anomena a posteriori].

Sant AnselmVitrall anglès(s. XIX)

Sant Tomàs d’Aquino (Detall d’un retaule)(Carlo Crivelli, 1476)National Gallery (Londres)

Argument ontològic de Sant Anselm (a priori)

Punt de partida: el propi concepte de Déu, la seva pròpia essència.

L’argument: Tothom, fins i tot l’incrèdul, té en la seva ment la idea de Déu (com podria si no negar-lo?). Entenem per Déu “l’ésser més gran pensable”, per sobre del qual no es pot pensar cap altre. Ara bé, l’ésser més gran pensable ha d’existir necessàriament, si no en podríem pensar un altre de més gran, que existís realment. L’incrèdul, doncs, comet contradicció quan afirma que Déu és l’ésser més gran pensable però en nega l’existència.

Comentari: Segons Sant Anselm, el mateix concepte de Déu implica que Déu existeix, perquè l’existència forma part integrant de la seva essència. Déu és perfecte, l’ésser més gran pensable. Si no existís, ja no seria perfecte, perquè li mancaria una qualitat fonamental, la de l’existència, i llavors, ja no seria l’ésser més gran pensable. Alguns autors, com Descartes, defensen l’argument. Altres el rebutgen, manifestant que l’argument fa un pas il·legítim de l’ordre de l’essència al de l’existència. Un contemporani seu, un frare anomenat Gauniló, posa de manifest aquest pas il·legítim, de l’ordre lògic a l’ordre real, amb l’exemple de les Illes Afortunades (illes paradisíaques). Per molt que jo pensi en unes illes perfectes, aquestes no han d’existir necessàriament. Sant Anselm respon que aquest argument només és vàlid en el cas de Déu, perquè és l’ésser més gran pensable, per sobre del qual ja no es pot pensar un altre de més gran.

Les cinc vies de Sant Tomàs (a posteriori)

Punt de partida: constatacions empíriques sobre el món, la seva estructura i el seu funcionament.

Estructura formal dels arguments:

a) Es parteix d’una determinada constatació empírica sobre el món dels fenòmens.

b) S’aplica el principi de causalitat.

c) Es rebutja recórrer a un procés infinit.

d) Es conclou que Déu és la causa del fenòmen empíric observat.

Primera via:

del moviment

Segona via: de la

causa primera

Tercera via: de la

contingència dels

éssers

Quarta via: dels

graus de perfecció

dels éssers

Cinquena via: de

l’ordre còsmic

Inspirat en

l’argument aristotèlic

del primer motor

immòbil. Es constata

l’existència del

moviment en el món.

Tot el que es mou

és mogut per una

altra cosa. Per tant,

hi ha d’haver un

primer motor que tot

ho mogui: Déu

Tots els éssers del món

són l’efecte produït per

una causa. Com que no

podem recórrer a un

procés infinit de causes,

cal concloure que hi ha

una primera causa

eficient, i aquesta és

Déu.

Tots els éssers del món

són contingents

(són, però podrien no

ser). No s’han donat

l’existència a si

mateixos. La seva

existència depèn d’un

altre ésser. Hi ha

d’haver un ésser que

sigui la causa dels

éssers contingents,

l’ésser necessari, Déu.

En el món s’observen

éssers amb diferents

graus de perfecció.

L’existència de diferents

nivells de perfecció

exigeix l’existència d’un

grau màxim de

perfecció que permeti la

comparació i en sigui la

causa. Aquest grau

màxim de perfecció és

Déu.

Constatem l’ordre del

món, degut a què els

éssers tendeixen cap a

una determinada

finalitat. Existeix un

ordre teleològic en la

natura. Aquest ordre i la

finalitat de les criatures

requereixen l’existència

d’una suprema

intel·ligència

ordenadora: Déu.

DÉU EXISTEIX

FI

Pantocràtor a l’absis de l’Església romànica de Sant Climent de Taüll (1123)