Fundació Studium AureumTemporada 2018-19, concert núm. 6

A soirée musical“Debussy, Ravel, Fauré, Poulenc”

2

Ramon Andreu: violí

Dmitri Struchkov: violoncel

Andreu Riera: piano

Studium Aureum

No està permès l'enregistrament d'àudio o vídeo del concert sense autorització prèvia.Es prega desconectar el telèfon mòbil.

No está permitida la grabación de audio o vídeo del concierto sin autorización previa.Por favor desconecte su teléfono móvil.

Xerrada introductòria al concert: Mercè Pons; compositora

3

Claude Debussy (1862-1918)Sonata per a violí i piano en Sol menor Op. 1481. Allegro vivo

2. Intermède: Fantastique et léger

3. Finale: Trés animé

Maurice Ravel (1875-1937)Pavane pour une infante défunteTrés doux, mais avec une sonorité large

Gabriel Fauré (1845-1924)Sérénade per a viloncel i piano, Op.98Allegro moderato (à Pablo Casals)

Gabriel Fauré (1845-1924)Élégie per a viloncel i piano Op. 24Molto adagio

Francis Poulenc (1899-1963)Mélancolie (1940)Trés modéré

Claude Debussy (1862-1918)Trio en Sol Major1. Andantino con moto allegro2. Scherzo-intermezzo: moderato con allegro3. Andante espressivo4. Finale, appassionato

Claude Debussy

Quan era jove, escoltava i tocava al piano la música de Claude Debussy. Eren unes quantes obres, com ara les famoses "Arabesques" o "Clair de lune”, i m'agradaven molt. Em seduïen les seves harmonies suggerents, transparents i el seu romanticisme encisador que respirava un optimisme i beatitud allunyats del romanticisme més dramàtic, característic dels compositors alemanys. No entenia massa cosa, però gaudia de la seva audició: em proporcionava un plaer més estètic que espiritual. Com és lògic, vaig voler conèixer més obres i vaig començar a escoltar-les. De sobte, em vaig trobar amb una sensació de desconcert. Moltes de les noves obres no em produïen aquest plaer, no les entenia i em frustrava. No podia comprendre el canvi que el compositor anava incorporant a la seva música. No podia identificar el que, mitjançant la música, Debussy havia integrat al seu discurs. Eren recursos nous que no tenien possible comparació amb els que ja coneixia. Maneres diferents d'enfocar i resoldre, sonoritats nues del sentit amb què jo les coneixia. En resum, una transformació del llenguatge tradicional, que jo havia anat coneixent i que m'era familiar amb el pas del temps. Crec que Debussy estaria bastant feliç de veure com havia aconseguit rompre amb una tradició fortament arrelada en la meva concepció musical i crear-me aquest desconcert. El meu error, era el de pensar que jo estava en el centre de la música, que el que jo reconeixia i sabia era l'important i sòlid. Lògicament, el meu gust estava limitat pel meu desconeixement, més que pel meu coneixement. Pensar que Debussy havia mort el 1918 i jo no havia assimilat aquesta música, em va fer pensar.

Claude Debussy, sens dubte, forma part dels privilegiats i vertaders visionaris de la història de la música, d'aquells que no tan sols varen crear música sinó que a més a més crearen un llenguatge nou propi i que assenyalaren les direccions que seguiria l'art a partir d'ells. No parlam simplement d'un canvi estètic, formal, dramàtic o estilístic, estam parlant d'aportacions que ens faran girar la vista, en aquest cas l'oïda cap a noves propostes, noves maneres de sentir, d'entendre, de visualitzar i interioritzar. Noves maneres d'entrar dins paràmetres que fins al moment no eren essencials o no interessaven, bé per desconeguts, bé per contraris al que hom considerava correcte, o simplement per falta d'interès i comoditat... entre molts d'altres.

Fou així com Monteverdi va plantejar la seva "seconda pràctica" una revolució en el concepte d'entendre i voler expressar coses que no s'havien expressat mai i que quedaren marcades en els nostres avantpassats i de les quals, sense voler-ho i saber-ho, en molts de casos som hereus. "Patim" una constant educació informativa que ens ve del que veim, escoltam i percebem a tot arreu. Això ens diferencia de les altres cultures i, tal vegada per això, ens atreu el que és nou, exòtic... de les altres.

Per a un europeu, Monteverdi és una referència en la seva manera d'entendre el fet musical. Encara que puguem creure que la música comença amb Bach per a uns, o Mozart per a d’altres, ambdós són conseqüència directa del que Monteverdi va crear. Tot això, de difícil explicació i comprensió, ens duu a puntualitzar les etapes decisives de la música, basant-nos en aquesta premissa. Podríem dir que les diferents èpoques i estils de l'art van íntimament lligades, com un tronc que va creant branques que floreixen o s'estanquen, unes conseqüència de les altres. Però, qui decideix crear una nova branca i perquè? quina necessitat hi ha? Podem dir que els pilars que han creat noves "branques" s'han multiplicat a partir de la segona meitat del segle XIX. Aquesta és una època marcada pels canvis ràpids en la concepció del món i del pensament, l'individualisme assoleix un gran protagonisme. La música comença a donar senyals de fatiga, la tonalitat com a eix principal, necessita, ho direm així, d’una renovació, i si no és possible, de ruptura amb ella. Els creadors adopten, en general, una d'aquestes dues possibilitats: la primera amb una transició més o menys ordenada i progressiva (nacionalistes, impressionistes), la segona amb una ruptura dràstica (escola de Viena), tots conviuran i s'influenciaran (encara que sigui per després renegar). Podríem donar més varietat a aquestes noves alternatives, però ens centrarem en la que ocupa el concert d'avui.

Gabriel Fauré 1845-1924 / Claude Debussy 1862-1918 / Maurice Ravel 1875-1937 / Francis Poulenc 1899-1963. Aquests compositors francesos són part d'una branca que trobarà la seva pròpia personalitat desplaçant-se del romanticisme cap a un impressionisme i simbolisme que finalment cristal·litzaran en una música allunyada de la tradició romàntica i que proposa altres novetats i valors musicals. Gabriel Fauré és el cas del compositor que, derivant del romanticisme, aconsegueix un llenguatge d'una estètica nova. Una dilatada carrera aportarà una de les transicions més "dolces" al canvi estètic. D’aquí el seu gran èxit i la seva "clàssica" concepció. Claude Debussy, partint del romanticisme, s'anirà distanciant d'ell i aportarà noves tècniques i material per aconseguir un nou llenguatge total. Tot és nou, l'audició ens durà a explorar sonoritats, melodies, atmosferes, imatges que rompen amb el passat i situen aquesta música com una sòlida alternativa que, poc a poc, arrasarà i canviarà els paràmetres existents. Debussy és el creador d'aquest corrent en el qual compositors com Maurice Ravel aconseguiran trobar un personal i refinat

A soirée musicalCarles Ponseti Verdaguer

Cuando era joven, escuchaba y tocaba al piano la música de Claude Debussy. Eran varias obras, como las famosas "Arabesques" o "Clair de lune", y me gustaban mucho. Me seducían sus armonías sugerentes, transparentes y un romanticismo encantador que respiraba un optimismo y beatitud alejados del romanticismo más dramático, característico de los compositores alemanes. No entendía demasiado, pero disfrutaba de su audición: me proporcionaba un placer más estético que espiritual. Como es lógico, quise conocer más obras y empecé a escucharlas. De repente, me encontré con una sensación de desconcierto. Muchas de las nuevas obras no me producían este placer, no las entendía y me frustraba. No podía comprender el cambio que el compositor iba incorporando a su música. No podía identificar lo que, mediante la música, Debussy había integrado en su discurso. Eran recursos nuevos que no tenían posible comparación con los que ya conocía. Maneras diferentes de enfocar y resolver, sonoridades desnudas del sentido con el que yo las conocía. En resumen, una transformación del lenguaje tradicional, que yo había ido conociendo y que me era familiar con el paso del tiempo. Creo que Debussy estaría bastante feliz de ver cómo había conseguido romper con una tradición fuertemente arraigada en mi concepción musical y crearme este desconcierto. Mi error, era el de pensar que yo estaba en el centro de la música, que lo que yo reconocía y sabía era lo importante y sólido. Lógicamente, mi gusto estaba limitado por mi desconocimiento, más que por mi conocimiento. Pensar que Debussy había muerto en 1918 y yo no había asimilado esta música, me hizo pensar.

Claude Debussy, sin duda, forma parte de los privilegiados y verdaderos visionarios de la historia de la música, de aquellos que no sólo crearon música, sino que además crearon un lenguaje nuevo propio y que señalaron las direcciones que seguiría el arte a partir de ellos. No hablamos simplemente de un cambio estético, formal, dramático o estilístico, estamos hablando de aportaciones que nos harán girar la vista, en este caso el oído, hacia nuevas propuestas, nuevas maneras de sentir, de entender, de visualizar y interiorizar. Nuevas maneras de entrar en parámetros que hasta el momento no eran esenciales o no interesaban, bien por desconocidos, bien por contrarios a lo que se consideraba correcto, o simplemente por falta de interés y comodidad ... entre muchos otros.

Fue así como Monteverdi planteó su "seconda práctica" una revolución en el concepto de entender y querer expresar

“A soirée musical”

llenguatge que brillarà per la seva subtilitat i el refinament sonor. Finalment, Francis Poulenc recollirà tota aquesta nova "tradició" i de manera fresca reconvertirà la "melodie" en una de les seves més poderoses aportacions. Dotat d'una altíssima inspiració melòdica, dominarà la veu a la qual aportarà obres de gran personalitat i profunditat.

Aquesta "Soirée" és un petit viatge a una branca de l'arbre de la història de la música, que va marcar la transició d'una època a una altra nova.

Maurice Ravel

Carles Ponseti Verdaguer

cosas que no se habían expresado nunca y que quedaron marcadas en nuestros antepasados y de las que, sin quererlo y saberlo, en muchos casos somos herederos. "Sufrimos" una constante educación informativa que nos viene de lo que vemos, escuchamos y percibimos en todas partes. Esto nos diferencia de las otras culturas y, tal vez por eso, nos atrae lo nuevo, exótico ... de las otras.

Para un europeo, Monteverdi es una referencia en su manera de entender el hecho musical, aunque podamos creer que la música empieza con Bach para unos, o Mozart para otros, ambos son consecuencia directa de lo que Monteverdi creó. Todo ello, de difícil explicación y comprensión, nos lleva a puntualizar las etapas decisivas de la música, basándonos en esta premisa. Podríamos decir que las diferentes épocas y estilos del arte van íntimamente ligadas, como un tronco que va creando ramas que florecen o se estancan, unas como consecuencia de las otras. Pero ¿quién decide crear una nueva rama y porqué? qué necesidad hay? Podemos decir que los pilares que han creado nuevas "ramas" se han multiplicado a partir de la segunda mitad del siglo XIX. Esta es una época marcada por los cambios rápidos en la concepción del mundo y del pensamiento, el individualismo alcanza un gran protagonismo. La música empieza a dar señales de fatiga, la tonalidad como eje principal, necesita, por así decirlo, de una renovación, y si no es posible, de ruptura con ella. Los creadores adoptan, en general, una de estas dos posibilidades: la primera, una transición más o menos ordenada y progresiva (nacionalistas, impresionistas), la segunda, una ruptura drástica (escuela de Viena), todos convivirán y se influenciarán (aunque sea para luego renegar de ello). Podríamos presentar más variedad a estas nuevas alternativas, pero nos centraremos en la que ocupa el concierto de hoy.

Gabriel Fauré 1845-1924 / Claude Debussy 1862-1918 / Maurice Ravel 1875-1937 / Francis Poulenc 1899-1963. Estos compositores franceses son parte de una rama que encontrará su propia personalidad desplazándose del romanticismo hacia un impresionismo y simbolismo que finalmente cristalizarán en una música alejada de la tradición romántica y que propone otras novedades y valores musicales. Gabriel Fauré es el caso del compositor que, derivando del romanticismo, consigue un lenguaje con una estética nueva. Una dilatada carrera aportará una de las transiciones más "dulces" al cambio estético. De ahí su gran éxito y su "clásica" concepción. Claude Debussy, partiendo del romanticismo, se irá distanciando de él y aportarà nuevas técnicas y material para conseguir un nuevo lenguaje total. Todo es nuevo, la audición nos llevará a explorar sonoridades, melodías, atmósferas, imágenes que rompen con el pasado y sitúan esta música como una sólida alternativa que, poco a poco, arrasará y cambiará los parámetros existentes. Debussy es el creador de esta corriente en la que compositores como Maurice Ravel conseguirán encontrar un personal y refinado lenguaje que brillará por su sutileza y el refinamiento sonoro. Finalmente, Francis Poulenc recogerá toda esta nueva "tradición" y de manera fresca reconvertirá la "Melodie" en una de sus más poderosas aportaciones. Dotado de una altísima inspiración melódica, dominará la voz a la que aportará obras de gran personalidad y profundidad.

Francis Poulenc

www.fundaciostudiumaureum.cat

email: info@fundaciostudiumaureum.cat