gent gran i contes - 2011

69
Els grans fem contes per als nens i les nenes Les Corts 2011

Upload: crp-les-corts

Post on 07-Mar-2016

251 views

Category:

Documents


6 download

DESCRIPTION

CRP Les Corts

TRANSCRIPT

Page 1: Gent gran i contes - 2011

Els grans fem contes

per als nens

i les nenes

Les Corts 2011

Page 2: Gent gran i contes - 2011

2

“A q u e s t s c o n t e s s ó n e l r e s u l t a t d ’ u n t r e b a l lc o l · l a b o r a t i u e n t r e l a g e n t g r a n i l e se s c o l e s d e l e s C o r t s .E l s c o n t e s h a n e s t a t e s c r i t s p e r g e n t g r a n ii l · l u s t r a t s p e l s n e n s i l e s n e n e s .

Am b a q u e s t a a c t i v i t a t s ’ h a n f o m e n t a t l e sr e l a c i o n s i n t e r g e n r a c i o n a l s i c a d a c o l · l e c t i uh a p o g u t d e s e n v o l u p a r i a p r e n d r e d i v e r s e sh a b i l i t a t s l l i g a d e s a l a n a r r a t i v a .

P e l s r e a l i t z a d o r s d ’a q u e s t c o n t e s é s u n as a t i s f a c c i ó m o s t r a r - l o s a l a c om u n i t a t , j aq u e m é s e n l l à d e l a f e i n a c r e a t i v a ii l · l u s t r a d o r a d e s e n v o l u p a d a t é l a r i q u e s ad e l d i à l e g i n t e r g e n e r a c i n a l . “

Page 3: Gent gran i contes - 2011

ÍndexUn dia abans de Nadal 4

El general Bum-Bum 7

Cuidado con las bromas 10

Lucia 12

Carta al meu net 14

!Ha bía una sirena en alta mar! 17

El llimoneret petit 19

Mi Perro y yo 21

El gato del tio Lobero 23

El nen i els animals del bosc 25

Los tres gatitos 27

El conte de l’anxeneta 29

En Narcís i el seu burro Rafael 31

El dibujante 36

El super 39

Fábulas de la rana luz 43

La cueva màgica 46

El viatge a la biblioteca fantàstica 49

El perro de Mariuka 53

Ciceres de Pastor 56

Les tortugues 58

Una infantesa feliç 60

El verderon 62

El Campanar 65

La Festa dels panellets 67

Page 4: Gent gran i contes - 2011

U N D I A A B A N S D E N A D A L

El que va passar aquell dia, ni com va passar, nos’ho explica ningú.La Rita era una noia solitària, una micaesquerpa, vivia sola i no tenia cap relació niamb la família, ni amb amics. La seva infantesaquedava lluny i no havia estat gaire alegre, potser per això aquell dia estava disposada acanviar de vida, es faria més oberta i pot serinclús podria parlar amb algú de la feina, ni quefos una xafarderia.

Caminava apressa per agafar l’autobús de les 8, així tindria temps per prendre un cafè amb alguncompany i fer petar la xerrada. Estava contenta amb la seva decisió.Havia plogut tot el matí, els carrers estaven tan molls que en passar els cotxes aixecaven unacortina d’aigua que feia escapar a la gent de les voreres per por a mullar-se.La dona caminava a poc a poc, amb un aire trist i cansat, portava a coll un nadó, petit, mol petit,tant que semblava un nino.

En arribar a la parada de l’autobús, mentre buscavales monedes per pagar el bitllet, el nen començà aplorar. La Rita cregué que era l’ocasió de començara esser amable.- Vol que li aguanti la criatura? —Diguéamablement una jove,que era allà- Gràcies maca, sembla que no, però pesa.En arribar l’autobús, la noia pujà amb el nen a coll,darrera la dona, marcà el bitllet i tot seguit guaitàper tornar-li el nen, no la veia, va recórrer elpassadís dalt i baix, res, allà no hi era, angoixada lidemanà al conductor si havia vist pujar la dona.

- Escolti, no m’hi fixo jo en tothom que puja, l’he vist a vostè amb el nen, no ha pujat ningúmés.

4

Autora: Mº Victoria Garcia GaiteroIl·lustradors: Alumnes de 6è l’Escola Ausiàs MarchTutora: Ester Rubio

Page 5: Gent gran i contes - 2011

.

-

No entenia que havia passat, pot ser la dona no haviatingut temps de pujar i s’esperava a la paradadesesperada per haver perdut el fill. Demanà alconductor de parar l’autobús, la veié tan esparveradaque accedí al moment, sortosament passava un taxi il’aturà.- Apressa, la mare d’aquest nen deu estar desesperadacreient que li han robat.A la parada de l’autobús no havia ningú. La Rita noentenia res.-Anem a comissaria, pot ser és allà, per denunciar lapèrdua.

El taxista no anava molt convençut, aquella noia era estranya, tot el que deia era inversemblant,una mica pel·liculera la història que explicava. Als mossos també els va fer dubtar.- A veure, torni a explicar els fets. Diu que la dona li ha donat el nen i després sense ques’adonés ha desaparegut? Doncs nosaltres no ens el podem quedar, esperi un moment quevingui el caporal i veurem que diu.

El nen començà plorar una altre vegada, teniagana, fet i fet ja feia dues hores que anavenamunt i avall. La Rita va obrir una mica el farcellen que estava embolicat per veure-li la carona.Era un nen morenet i grassó , en veure la llum, vacallar. Feia la pipa amb fruïció. Tenia gana.-Aquest nen té gana —li digué al mosso—.Vol queli porti una mica de llet del bar de la cantonada?El mosso estava perplex, aquella dona era benestranya, però semblava de confiança.

- Deixi’m el carnet d’identitat i pot anar, mentre tant aniré fent algunes gestions.S’assegué en una taula i demanà un got de llet tèbia i un tallat. La cambrera mirà el nen.- Que guapo que és! Quin temps té?La Rita no volia repetir una altre vegada l’historia, inventà una més bonica, la que li haguésagradat viure. Sentia com el cor se li eixamplava i una tendresa desconeguda li pujava del pitals ulls, que se li ompliren de llàgrimes.- El meu nen té 6 mesos es diu Jesús, no he pogut donar-li el pit, per que sóc una mica gran im’ha costat molt tenir-lo, però està molt sà.- I tant, ja es veu, miri, miri com riu, ja es veu que tenia gana.Cullerada a cullerada li va donar la llet, el mosso arribà al bar a buscar-la.

55

Page 6: Gent gran i contes - 2011

- Diu el caporal que ja pot venir, no hem trobat ningú queel reclami, per tant el portarem a la maternitat, si ningú elreclama serà donat en adopció, de vegades ja ho fanalgunes dones que no es veuen en cor de mantenir els seusfills.La Rita va sentir una mossegada a l’estómac, aquell no eraun nen abandonat, era el seu nen i no deixaria que elportessin a cap lloc.- Jo no me’l puc quedar? La mare me’l va donar, de fet ésmeu.-Les coses no van així senyora, hem de seguir uns tràmits,de tota manera jo faré un informe positiu.

Començà a caminar sense rumb. Sense saber com es dirigí a la parada del autobús, el cor li vadonar un salt, la dona, la mare del nen estava allà, ajupida, plorant.- Senyora, què ha passat? La he estat buscant tot el dia.- I el meu fill?.-Anem està a comissaria, està bé, no plori.La dona l’abraçà amb tendresa.- No el volia abandonar, però no puc mantenir-lo, estic malalta i no puc treballar.- Per això no pateixi, jo tinc lloc a casa anirem allà i buscarem una solució.El comissari se’n feia creus, aquella historia era pròpia d’un conte del Nadal.

Avui la Rita és la tieta més feliç del món i en Samuel,que així es deia el nen viu en un entorn ple d’amor ibenestar, sa mare ja està millor amb la tranquil·litatde que al seu fill ja mai li faltarà res.Aquesta història no és certa, però, a mi m’agradariaque pogués ser veritat,

La Rita no es movia del banc, el món meravellós que s’havia imaginat amb aquell nens’ensorrava de cop. Ella havia decidit canviar, volia ser feliç, tenir algú de qui ocupar-se, el mónera injust.

66

Page 7: Gent gran i contes - 2011

7

E L G E N E R A L B U M - B U M

No us ho creureu però és veritat: als meus vuit anys emferen general. Un general envoltat d’aguerrits soldats queem portaven muntat a cavall amunt i avall. La tropam'aclamava tot cantant amb veu eixordadora. Dalt de cavallera tot un militar que lluïa galons i condecoracions,convençut que els meus ardits infants em seguirien fins a lafi del món. Ara mateix estic veient aquells esdeveniments. Eltemps corre molt de pressa, més que el cursor de lacremallera del meu anorac, però els records el guanya. Fouaixí:

Agruparen els alumnes de les dues classes i la nostraprofessora, la senyoreta Palmira, se situà al piano,mentre que el professor de la classe mitjana, el senyorMonçó, feia de seleccionador. I va començar la sessió:tots cantàrem alhora, s’escollí un grup i entre la restano classificada hi era un servidor. Aquesta resta tornà acantar, s’escollí el segon grup i entre els no classificatshi tornava a ser. I per tercera i darrera vegada els encarapendents de classificació tornàrem a cantar, i aquestacop tots resultaren escollits a excepció d’un: aquest unera jo! Em vaig sentir petit, anorreat, esmaperdut... Isuposo que, per impossible, vaig ser enviat a seure enunes cadires que hi havia al fons de la sala mentre elsmeus companys es divertien cantant i assajant elsmoviments rítmics.

Ens preparàvem per a les festes de fi de curs i tot eren corredisses i gatzara. Miràvem esbalaïts alnostre entorn amb uns ulls com unes taronges puix tot era novetat, nou de trinca, talment com si elmón l’acabessin d’inventar. La nostra classe, la preparatòria, juntament amb la mitjana havíem derepresentar El general Bum-bum, una obra musical que es desenvolupava entre exercicis gimnàsticsvestits de militars. En primer lloc es procedí a la selecció de veus a la sala dita de música pel fet quehi havia un piano i s’hi cantava.

Un cop acabat l’assaig, quan tothom se n’anava i em quedava tot solet al fons del fonsde la sala de música, la senyoreta Palmira tot aixecant-se del piano cridà el senyorMonçó i li digué:- I què en fem, del noi que tenim allí assegut?El senyor Monçó s’ho pensà uns moments i sense immutar-se decidí:- Que sigui el general Bum-bum!

7

Autor: Antoni Casanovas RamonIl·lustradors: Alumnes de 6é B de

l’Escola Les CortsTutora: Mercè Ferrer

Page 8: Gent gran i contes - 2011

8

I així va ser. Els companys tant d’una classe com del’altra s’ho prengueren prou bé i, fins i tot, a més amés de preparar la festa es cuidaren de la mevaascensió al generalat: un em deixà un cavall decartró alt i preciós, amb veritable pèl de poltre, decolor castany amb taques blanques i que duia lesbrides de pell; un altre em donà un sabre de fustaamb fulla pintada de color plata i empunyaduradaurada, i encara un altre em prestà unescondecoracions que no sé d’on havia tret.

El dia de la representació tot era sublim: Que n’era, de feliç,dalt d’un cavall tan ferm!, Com me’n sentia, d’important,presidint tanta tropa! Els cants començaren mentre elssoldats, marcialment, anaven marcant el pas, enquadrats enformacions simètriques que es feien i es desfeien per despréstornar-se a fer. I cantaven:El general Bum-bum quan se’n va a la guerradavant dels seus soldats fa tremolar la terra,damunt del seu cavall, galopa que galopa,damunt del seu cavall, galopa amunt i avall.

El meu oncle em féu el barret de paper i la tieta, que era modista, l’uniforme. Els pares aportaren els galons i els entorxats i em posaren les condecoracions al pit.

Tot anava bé, però que molt bé! El cavall era portat per les brides pels meus amics, en Jaume il’Andreu, que el feien anar d’ací cap allà, ara endavant, ara cap a la dreta o cap a l’esquerra. Elssoldats, formant en seccions i amb l’arma a coll, anaven desfilant i presumint. Els seguia amb unamirada autoritària i, de tant en tant, els saludava enlairant l’espasa. El públic aplaudia amb frenesí icrec que alguna mare fins i tot plorava, mentre que les noies somreien i xiuxiuejaven. Però heusaquí que, de sobte, el pare d’en Jaume, ple d’entusiasme, agafà un bon grapat de caramels i elsllençà al meu voltant. La que es va armar sí que en fou, de bona! En Jaume s’ajupí per a recollircaramels i en doblegar-se estirà tan fort de les regnes que el cavall s’inclinà cap al seu costat i javeieu a tot un general perdent l’equilibri i fent tentines. Però el cavall frenà la seva caiguda en toparamb l’espatlla del pobre Jaume, que llançà un crit esfereïdor. Al mateix temps l’Andreu estirà fortfent de contrapès des de l’altre costat, restablint així l’equilibri. I jo, veient-me de nassos per terra,vaig clavar l’espasa a l’encoixinat d’un cadira que quedà malferida, amb les tripes fora. M’haviasalvat i també havia quedat indemne la dignitat militar.I ,ves per on, la gent, en veure aquell batibull, es posà a aplaudir entusiasmada creient que era unnumeret astutament preparat, mentre la tropa, que ni se n’havia assabentat, justament cantava:El general Bum-bum quan es treu l’espasaespanta els enemics i fins la gent de casa,quan ell té el braç alçat, tremola que tremola,quan ell té el braç alçat, tremola el veïnat.

8

Page 9: Gent gran i contes - 2011

9

Ja recuperat i en Jaume i l’Andreu al seu lloc, el general Bum-bum tornava apassar revista a la seva tropa i com que els aplaudiments i crits seguien fins i totbrandava la migpartida espasa en senyal de victòria. Ara els cants tancaven larepresentació així:Rampataplam tereré, patapim patapumse’n va a la guerra el general Bum-bum.L’acte acabà amb l’alegria de tots, contents per l’èxit. Desitjava que tot allòhagués continuat, de veres. Però en passar per davant d’un mirall i veure’m, emvaig dir: “Mira noi, no saps cantar i potser fins i tot et pagarien per tal que nocantessis, però, saps el que series si sabessis cantar? Doncs bé, perquè hosàpigues: un simple soldat, un número de la tropa!”.

9

Page 10: Gent gran i contes - 2011

10

¡ C U I D A D O C O N L A S B R O M A S !

Había una vez un niño que se llamabaCarlos, tenía diez años y vivía con suspadres en un pequeño pueblo de Cataluña,en una bella casita, rodeada de jardín conhermosas plantas, que cuidaba su madrecon gran cariño.

Carlos era gracioso y simpático, pero teníaun gran defecto, le gustaba hacer bromas,asustando a sus padres, y continuamentedecía mentiras; sus padres estaban hartosde él y no sabían cómo solucionar esteproblema; incluso su vecina y amiga Elena,lloraba muchas veces por su culpa y ya casino quería bajar a jugar con Carlos.

Un día por la tarde, Carlos, como de costumbre,jugaba a pelota en el jardín cuando vio unimponente lobo famélico, de color gris oscuro,entrando en su jardín, con la boca abiertaenseñando los dientes.Carlos, muerto de miedo, apenas podía chillar, ybajito gritaba... ¡Mamá, mamá... mamá...! Sumadre, que estaba en la cocina, lo oyó, peropensó... ¡¡Ya está haciendo el tonto!! Y siguióhaciendo la cena, sin prestarle atención.

10

Autora:Elisa Ruiz AysaIl·lustradors: Alumnes de 5é A de

l’Escola Les CortsTutora: Teresa Fraile

Page 11: Gent gran i contes - 2011

11

Carlos, que se había quedado inmóvil, petrificado por el miedo, pensó que sería la cena dellobo, pero cuál sería su sorpresa cuando vio aparecer delante de él a su padre, con unrobusto palo, y que no dudó ni un momento en asustar al lobo, que huyó a toda prisa haciala montaña.

Carlos abrazando con desespero a su padre y a su madre, les prometió que nunca más volvería a decir mentiras, incluso pidió perdón a su amiga Elena, y a partir de entonces jugaban y estudiaban juntos muy contentos.

11

Page 12: Gent gran i contes - 2011

12

L U C Í A

Lucía era una niña de 11 años y todas las noches antes deacostarse miraba por su ventana al cielo, las estrellas y laluna. Y esta con su luz de verano le reflejaba en suscabellos, rubios dorados y sus rizos se le hacíantirabuzones. Pensaba hablando sola con las estrellas:-Bueno todas mis compañeras se van de vacaciones a sitioscaros donde hay de todo.Cerraba su ventana y se acostaba a dormir y soñar.

Al día siguiente su mama la llamó para desayunar: -Lucía, baja cariño!Lo que no le dijo es que estaba su abuelita. Cuando lavio, sus ojos grandes y azules brillaron: - Abuelita!- Hola mi niña, he venido para ver si quieres venirconmigo una semana de vacaciones pues una amigamía tiene una casa a las afueras de la ciudad conárboles, animales y muchas otras cosas.- ¡Sí abuelita! - Bien, dijo su mamá voy a prepararte lamaleta.- Vale pues nosotras nos vamos antes de que se noshaga de noche, por el camino.

Subieron al coche de la abuelita y se pusieron enmarcha. Llegaron al atardecer- ¡Uf!, dijo Lucía, - què bonito es todo esto.- Espera le advirtió la abuelita pues todavía no has vistonada, mira ahí en la cuadra hay caballos, tenemos unrío para poder bañarnos con árboles que dan sombra,son frutales.- Es verdad abuelita.- Mira una higuera y parras, bueno vamos al interior dela casa, que linda, Lucía, verdad? Mira hay una peceragrande. Fueron viendo las estancias.- Mira esta será tu habitación y esta que esta al lado lamía. Mañana cuando nos levantemos, después dedesayunar, montaras a caballo pues yo te enseñaré.Luego iremos al río donde nos bañaremos ycomeremos unos cuantos higos.- Bien dijo la niña. Cenaron y se acostaron.

12

Autora: Maria Luisa Cañal CalveteIl·lustradors: Alumnes de 4rt A de L’Escola Les CortsTutora: Marisa Timoneda

Page 13: Gent gran i contes - 2011

13

A la mañana siguiente desayunaron y se fueron a vertoda la finca.- Abuelita, hay gallinas y ponen huevos, un perro, quebonito.- Si Lucía este guarda toda la finca cuando mi amiga vaun día a la ciudad. Bueno venga, montemos en esoscaballos tan bonitos. La montó y le enseñó, después sebañaron en el río. Cogieron higos y flores para ponerlasen la casa.Y así sucesivamente.

- ¿Abuelita puedo pasear por todo este campo?- Bueno pero ten cuidado no te pierdas.- Lucía de pronto vio un arroyo en el que había peces,patos (dos muy grandes y uno más pequeño), ranas yflores de agua. Que bonito, luego se lo enseñare a miabuelita. Cogió una flor y la olió “que perfume” Dios, queiba yo a pensar que estaría en un sitio como este...Siguió andando y vio al perro Bug, que así se llamaba este.

- Lucía, la llamo la abuelita. ¿Vamos a comer?- Voy, contestó esta.- ¿Estás contenta cariño? Le dijo su abuela.- Sí, ¿sabes abuelita cuantas noches he mirado por laventana de mi cuarto, pensando que mis amigas se ibande vacaciones y que yo no podía?- Mira Lucía, no hace falta tener mucho dinero parapasártelo bien. Es más, cuando tienes poco sabesapreciarlo mejor, porque cualquier cosa por pequeña einsignificante que sea la valoras. Mira, luego a la nochenos vamos a sentar al lado de la chimenea, pues aquíen verano hace frío, te contaré mis historias devacaciones, cuando yo era pequeña y con tu madretambién y veras que hasta con mochila se pasa muybien, estando al lado de las personas que queremos.

13

Page 14: Gent gran i contes - 2011

14

C A R TA A L M E U N E T

Estimat Bru:T’escric aquesta carta perquè quan siguis gran nooblidis el que m’has fet repetir tantes vegades. Sovintem demanes que t’expliqui històries de quan jo erapetit. Escoltes amb molta atenció i adoptes un posatd’una certa incredulitat. No m’estranya, la mevainfantesa i la teva han estat tant diferents com la nitdel dia.

Jo vivia en un poble petit i en una casa que a tu sempre t’ha semblat molt gran, però jo maivaig tenir aquesta percepció, per a mi era de mida normal. A l’estiu era fresca però a l’hivernhi feia una mica de fred.El pare era pagès i manava les terres, la mare es cuidava de la botiga. Tots dos es llevavenaviat i treballaven moltes hores.Al matí, el meu germà i jo, esmorzàvem una tassa de llet amb sucre i pa. La llet, com que eraacabada de munyir de la vaca, calia bullir-la ben bullida i feia un tel gruixut a sobre.

A l’aula només hi havia una pissarra i depeníem de la bona voluntat del mestre. Tot hi així jo vaigtenir sort, teníem un mestre vocacional que ens feia progressar molt a tots. Les taules eren dedos i hi havia un tinter per cada nen. Calia anar molt amb compte amb la tinta per no tacar elpaper. També escrivíem amb llapis i era molt més fàcil ja que la goma d’esborrar ho arreglava tot.Si per casualitat no tenies cap goma a mà, també podies agafar un tros de molla de pa i prement-la entre els dits fer com una massa que esborrava una mica. Sota cap concepte podies humitejarni el pa ni el paper, si ho feies ja estaves perdut, sortia un patafi descomunal.A l’hivern, com que l’aula era gran i hi feia fred, el mestre posava una estufa de llenya al mig. Almatí, cada nen portava una fusta, un cep, unes vergues o el que podia. Amb tota aquesta llenyaenceníem l’estufa. L’esposa del mestre aprofitava l’avinentesa i posava, cada dia, una olla o unacassola a coure sobre l’estufa i així feia el dinar per la seva família. Cap al migdia el dinar ja estavagairebé cuit i nosaltres morts de gana. L’oloreta del menjar que es desprenia de l’olla o la cassolase’ns clavava a l’estómac i sols teníem ganes de plegar i sortir corrent cap a casa a dinar. Si elmenjar encara no estava a punt, en arribar a casa, la mare sempre ens tenia preparada algunaaltra cosa com un llonguet o un vas de llet perquè sabia que estàvem desesperats.

Un cop esmorzats anàvem a estudi. D’anar a l’escolatothom en deia anar a estudi. Allà un sol mestrepodia tenir 40 ó 50 nens de diferents edats i tant elsalumnes com els pares el respectaven molt.

14

Autor: Gabriel Urpí i FerrerIl·lustradors: Alumnes de 6é de L’Escola Les CortsTutora: Mercè Ferrer

Page 15: Gent gran i contes - 2011

15

El dinar era força variat i menjàvem cada dia unacosa diferent: escudella i carn d’olla, estofat,mongetes, coca enramada, cigrons, etc. Les postreseren sempre fruita i depenien de l’estació de l’any, jaque eren dels arbres de les nostres terres: pomes,peres, raïm, figues, cireres, etc.

A la tarda tornàvem a estudi i a la sortida cap a casa a berenar. Podíem triar entre moltes coses: patorrat amb oli i sucre, pa amb tomàquet i pernil o formatge, pa amb vi i sucre, pa amb xocolata, paamb fruita o fruits secs. El pa no tenia res a veure amb el d’ara. D’entrada eren uns pans grossosd’un o dos quilos amb unes llesques enormes i no s’assecava. El posaves al calaix i al cap de tresdies te’l podies menjar i com a molt era un pel eixut.

Desprès de berenar venia la millor part del dia:llibertat fins l’hora de sopar! Sortíem disparats decasa fins la Plaça, la Rambla o fins on haguéssimquedat amb els amics. Corríem sense parar i sensemirar enlloc, no calia, no hi havia cotxes. Miràvem aterra, això sí, no fos cas que ensopeguéssim amb unapedra i ens peléssim els genolls.

No teníem cap aparell electrònic, de fet amb prou feines teníem electricitat ja que aquestamarxava sovint i calia anar amb espelmes. Tampoc teníem cap de les sofisticades joguines queexisteixen ara però et puc assegurar que xalàvem molt, tant que a voltes ens passava el tempstan de pressa que fèiem tard a casa i ens queia un bon càstig.El sopar era més ensopit, gairebé cada dia menjàvem el mateix. De primer sopes de pa idesprès patates bullides amb verdura del temps: cols, bledes, brotons, mongeta tendra i parade comptar. La verdura l’acompanyàvem amb cansalada escalivada o una arengada

15

Page 16: Gent gran i contes - 2011

16

Els dissabtes teníem estudi al matí, però ala tarda ja no. I no vegis com lesesperàvem les tardes del dissabte! A l’estiuanàvem a uns pèlags que hi havia a la rieraa banyar-nos. La riera es trobava a unacerta distància del poble però no ens feiares ja que estàvem acostumats a caminar.Els nens d’abans anàvem i veníem delspobles del voltant com si res. Avui per totcal agafar el cotxe.

Molts diumenges, per esmorzar, la mare ens feia xocolata desfeta, ens agradava molt. Les festessempre es distingien per tenir uns plats especials. Els gelats gairebé no els vèiem i de dolços enmenjàvem pocs i fets a casa. Recordo els panellets que fèiem per Tots Sants. Uns dies abans dePascua pastàvem els rolls a casa i els dúiem a coure a cal forner. Per sant Josep, el sant del pare,no hi faltava mai la crema.Els dies que no hi havia estudi el pare ens prenia al defora per que ens anéssim familiaritzant ambles feines del camp. Ara la gent mira constantment el rellotge, abans no calia. Ens guiàvem pelsol, segons a l’alçada que es trobava el sol sabíem quina hora era. Si ens trobàvem prop d’unpoble les campanes tocaven les hores i l’àngelus.

Les nits de la meva infantesa també erenmolt diferents de les d’ara. Al pobles no hihavia gaire llum artificial i quan es feia fosces veia tot el cel estelat. Era un panoramaesplèndid que fa anys que ja no es veu i quetrobo molt a faltar. El pare mirant la posiciódels estels a la nit sabia dir quina hora era.Els pagesos, en general, mirant el cel tambépodien pronosticar el temps (a curt termini)i l’erraven ben poc.

Estimat Bru, tu sabràs moltes més coses que jo, però és una llàstima que es perdindeterminats coneixements populars que teníem abans i que avui es considera que jano serveixen.El teu avi.

16

Page 17: Gent gran i contes - 2011

17

H A B Í A U N A S I R E N A E N A LTA M A R

Siempre, cuando pensamos en el mar, lorecordamos azul; sus aguas tranquilas y unsol que lo ilumina todo, pero la historiaempieza con un barco pesquero, con cincotripulantes a bordo dedicados a pescarsardinas, merluzas y otros pescaditos,incluso, a veces, se enredaban en sus redesestrellas de mar y algún coral. El pesquerosalía del puerto de Arenys de Mar.

Hacia la noche, con los hombres arreglando las redes y preparando cubos para meter el pescado,el mar, de repente, cambió de aspecto y se formaron olas muy altas, casi de tres metros, lospescadores se pusieron sus chubasqueros y empezaron a lanzar las redes, ya habían pasado ochohoras y estaban los marineros con mucho frío, cuando vieron maravillados al subir las redes, unahermosa sirena, sus cabellos negros y su cola plateada, alrededor de su cuello colgaba unahermosa caracola.

La sirena se había metido en la red para pedir alos pescadores que dejaran los mares en paz,pues con tanta pesca se estaba quedando elfondo del mar sin peces y, su padre Neptuno, lehabía dicho:- ¡Estoy muy triste!, todos los peces vienen aquejarse de su mala suerte, se quedan sin sushijitos. ¡Sube sirena! Y habla con lospescadores, quizás a ti te hagan caso y dejen anuestras familias crecer y hacerse grandes,pues nos arrancan los corales, las estrellas demar, las caracolas, las ostras, tortugas,langostas, sardinitas y muchos más.

Autor: Baltasar Hernandez LayuntaIl·lustradors: Alumnes de 5é B de

L’Escola Les CortsTutor: Fernando Cabrera

Page 18: Gent gran i contes - 2011

18

Los pescadores no salían de su asombro al escuchar a la sirena, hablaba su mismo idioma yademás, les pedía cosas que tenía mucha razón, pues se estaban quedando los mares sinpeces.

Los pescadores prometieron a la hermosa sirena, antes de devolverla al mar, quehablarían con todo el mundo de lo que habían visto, a los periodistas, a las cofradíasde pescadores, a los colegios, a los gobiernos para que hicieran nuevas leyes queobligaran a los barcos pesqueros a dar más tiempo a que se reprodujesen lasespecies; y así fue, los pescadores explicaron a todo el mundo lo que la sirena habíapedido.Actualmente, algo hemos conseguido, pero hace falta mucho más esfuerzo por partede todos, los niños deben ayudar para que cambiemos de manera de ser.

Page 19: Gent gran i contes - 2011

19

E L L L I M O N E R E T P E T I T

Hi havia una vegada en un poble de muntanya,una casa de pagès on hi vivien els avis, elspares i dos nens. Els dos vailets eren una micaentremaliats. Cada dia per anar a l’escolahavien de caminar un bon tros, però tots doshi anaven molt contents.A la Masia hi havien terres de conreu on hisembraven hortalisses, patates, fesols, peròtambé hi tenien arbres fruiters. A la part debaix de la Masia hi havia un galliner ple degallines ponedores d’ous, un pollastre que eral’amo del galliner, conills, ànecs, oques i fins itot un porc.

La iaia, però, tenia un tros de terra només per a ella on hi plantava flors i on hi havia dos arbresfruiters: un taronger i un mandariner. Els dos arbres tenien una mica d’enveja l’un de l’altre, per aixòl’àvia els havia posat cadascun en un extrem del terraplè. A la primavera, quan el fred ja era lluny,tots dos florien moltes flors oloroses i d’elles sortien els seus fruits d’un color carbassa vermellós.Però si escoltéssiu com es parlaven els dos arbres, renoi, què presumits que són.

El mandariner li deia al taronger:- Els meus fruits no són tan grans com els teus però són més dolços.El taronger li responia:- Els meus fruits tenen molt de suc que va molt bé pels constipats per això són més apreciats.I així es passaven el dia.

Autora:Esperança Saladrigues CaritgIl·lustradors: Alumnes de 5é B del

l’Escola Les CortsTutor: Fernando Cabrera

Page 20: Gent gran i contes - 2011

20

Però un bon dia la iaia va anar al mercat del poble i va veure un arbre petitó però moltespavilat, era un llimoner, i va pensar que era el que li faltava en el seu terraplè. Aixídoncs, no s’ho va pensar dues vegades i el va comprar.En arribar els dos vailets de l’escola, els hi va dir:Agafeu l’aixada que farem un bon forat al terraplè per plantar-hi aquest llimoner.I la iaia va plantar el llimoner enmig del taronger i del mandariner, però a aquests dosno els hi va agradar gens això. Des del primer dia no van parar de dir-li coses dolentesal llimoneret, que si ets escanyolit, que si els teus fruits són d’un altre color, tantes itantes coses li van dir, que cada dia es posava més trist el pobret llimoner.

Però va venir la tardor, i després l’hivern i amb elfred tots tres estaven tristos. Però en arribar laprimavera van començar a florir plegats i van veureque tots tres tenien unes flors molt semblants ioloroses, aleshores es van adonar que eren moltiguals i el taronger i el mandariner van animar alllimoneret dient-li lo bonic que era i lo contentsque estaven de tenir-lo al seu costat, ja que elsseus fruits tot i que eren diferents dels d’ells,també els hi agradaven a la iaia i als vailets.I vosaltres nens i nenes, també estimeu als quiteniu al vostre costat? Oi que sí? I aquest contes’ha acabat.

Page 21: Gent gran i contes - 2011

M I P E R R O Y Y O

Desde pequeña siempre soñé con tener unamascota, un perrito, que era mi preferido detodos los animales domésticos.Día tras día, le pedía a mi padre por favor queme comprara un cachorro, pero mi padresiempre me contestó que no podía porquedaba mucho trabajo y que mi madre nopodría cuidar de él; lo tendría que hacer yo yme quitaría tiempo para estudiar.

Era un día de frío de invierno, a principios del mes de diciembre y me levanté felizy contenta porque íbamos a preparar unos dibujos y unos objetos para Navidad enel colegio. Por la tarde, debían de ser más o menos las siete; ya había terminadomis deberes y mi madre estaba preparando la cena cuando sonó el timbre de lapuerta; mi hermana y yo salimos corriendo a abrir la puerta, sabiendo que era mipadre, que casi cada noche en invierno nos traía castañas o boniatos si noshabíamos portado bien. De pronto, me di cuenta de lo abultado que estaba subolsillo de su abrigo en donde siempre escondía las castañas u otras chucherías.Quise al instante introducir mi mano pero mi padre me lo impidió, diciéndonos ami hermana y a mí: - giraros, a ver si adivináis lo que os traigo hoy. Después dedecir miles de cosas sin adivinar lo que era, de repente oímos unos lloriqueosextraños como de un niño pequeño.

Autor: Clàudia Ventura VerdierIl·lustradors: Alumnes de 3er A de l’Escola Les CortsTutora: Rosa M. Galán

Page 22: Gent gran i contes - 2011

22

Imaginaros lo nerviosa que estaba, me latía elcorazón a cien por hora, presintiendo que eralo que más deseaba en este mundo, uncachorrito. Era una bolita blanca, redondita,con dos ojos negros y brillantes y una trufanegra.Mi madre nos explicó todo lo que implicabatener este animalito en casa, cuidarlo,cepillarlo, lavarlo y sobre todo bajarlo tresveces al día.

Durante toda mi vida hasta ahora hetenido animales de compañía en casa.Ahora tengo una perrita adorable quese llama Luna y que es la alegría de lacasa.Si os gustan los animales no os olvidéisde los que están solos en refugios sinnadie que les dé cariño. ¿Por qué noadoptáis alguno si podéis y le dais losmejores años de su vida? Seguro quetambién serán vuestras mejores FiestasNavideñas.

A mí no me importaba nada ni a mi hermana tampoco, en aquella época tenía nueve años ymi hermana seis y les puedo decir que mi perro que se llamaba Kouki, me dio a mí y a toda mifamilia los mejores años de nuestra vida; los cuidados y sacrificios que teníamos que hacer noeran nada comparado con todo el cariño, el amor y la fidelidad que nos dio hasta el fin de susdías.

El tío Lobero atrapado entre los tres animales sangrando, desgarrado y apaleado dejó dedivertirse y con voz lastimera le imploraba a su gato:- Minico, minico, tranquilo minico, baja minico, —y a los perros— ¡Iros, iros de aquí fieras!¡Dejad en paz al gato!Y así estuvo durante un buen rato que a él se le hizo eterno, suplicándole a su gato para quese bajara de su cabeza y regañando a sus perros por atacar al pobre minico.

Page 23: Gent gran i contes - 2011

23

T Í O L O B E R O Y E L G AT O

Hola pequeña, hoy te voy a contar la historia de unhombre llamado Rufino y al que todos llamaban TíoLobero porque se dedicaba a meterse en lasmadrigueras de la lobas y robar a sus pequeñoslobeznos para venderlos.Era una tarde de octubre y Tío Lobero estaba algoaburrido, así que se le ocurrió una idea paradivertirse a su peculiar manera.Vivía en la casa un gato grande y muy hermoso, era elúnico animal al que su mujer permitía estar allí conellos y en las noches frías acercarse y calentarse alfuego por lo que el Tío Lobero siempre tenía quecontemplarlo allí tumbado acaparando las atencionesy caricias de su mujer y a él relegándolo a unsegundo plano, —¡Gato mimado y sin sentido!—ledecía por lo bajo cuando su mujer no le oía.

No como sus dos perros de caza, eso es otra cosa, pues eran animales leales y valientes, éstosdormían a la intemperie y se ganaban con su trabajo la comida de cada día ya que vigilaban lacasa para que ningún intruso ni alimaña se atreviera a meter las narices en sus propiedades.

Autor: Juan Antonio Romero RomeroIl·lustradors: Alumnes de 4rt de l’Escola LavíniaTutora: Cèlia Moreno

Page 24: Gent gran i contes - 2011

24

Esa tarde de otoño llamó al gato mediante engaños, pues el animal no se fiaba de él y cuando lo pilló lo metió en un saco atándolo firmemente, se lo echó a la espalda, y así alegre y pensando en lo bien que se lo iba a pasar a costa del gato mimado de su mujer, se encaminó hacia el monte seguido de sus dos fieles perros.Caminaron un buen rato alejándose lo bastante de la casa para que nadie pudiera verles y en un llano donde no había ni un solo árbol ni arbusto decidió pararse, entonces dejó salir al gato del saco y los perros al verlo libre empezaron a correr como dos fieras detrás de él, le persiguieron y acorralaron cuando lo alcanzaron le dieron varios revolcones.

El gato asustado y sin poder escapar nitener dónde resguardarse no vio otrasalida que subirse al Tío Lobero, trepóhasta su cabeza a la que se asiófirmemente con sus garras y desde allídaba zarpazos a los perros que comolocos saltaban y se encaramaban al TíoLobero para alcanzar a su ansiadapresa.

El tío Lobero atrapado entre los tresanimales sangrando, desgarrado yapaleado dejó de divertirse y con vozlastimera le imploraba a su gato:- Minico, minico, tranquilo minico, bajaminico, —y a los perros— ¡Iros, iros deaquí fieras! ¡Dejad en paz al gato!Y así estuvo durante un buen rato que a élse le hizo eterno, suplicándole a su gatopara que se bajara de su cabeza yregañando a sus perros por atacar alpobre minico.

Page 25: Gent gran i contes - 2011

25

E L N E N I E L S A N I M A L S D E L B O S C

Hi havia una vegada un nen que vivia a laciutat i va anar a veure uns amics delsseus pares que vivien al camp. Al matí esva llevar, i com que feia un bonic dia desol d'octubre va demanar per sortir albosc a fer un volt. Al cap d'una estonad'escoltar els ocells i de mirar els arbreses va adonar que hi havia un arboç ple decireres i es va quedar quiet pensant coms'ho faria per arribar a les cireres perquèestaven molt altes.

De sobte va veure sortir un senglar dels

arbres que es va acostar a l'arboç i es

va rascar l'esquena i van caure totes les

cireres i es va menjar les cireres.

I va seguir caminant i va trobar unanoguera amb nous al terra i va pensar queseria una gran cosa portar-les als amicsdels seus pares. I aleshores va veure unesquirol que esclofollava les nous llençant-les amb força contra les pedres i ell va ferel mateix, i al cap d'una estona tenia lesbutxaques plenes de nous esclofollades i apunt de menjar.

Autora: Araceli Arisso SanchezIl·lustradors: Alumnes de 4art de

l’Escola LavíniaTutora: Cèlia Moreno

Page 26: Gent gran i contes - 2011

26

I va seguir caminant fins una castanyeda iva veure un toixó que amb les seves potesfortes donava cops de peu a les castanyesdel terra i els treia les punxes. I aleshoreses va treure un mocador i va agafar lescastanyes del terra que el toixó havia pelat.

Content com un gínjol se'n va tornar a la casa iabans d'arribar va veure un cabirol que furgavaal peu d'un arbre, s'hi va acostar i va veure unaclapa de terra plena de xampinyons i va collirtots els que li van cabre a les mans.

I va córrer cap a la casa on el van rebreamb gran alegria per totes les cosesque els portava, però el nen va dir queno era mèrit seu perquè l'únic quehavia fet era aprendre dels animals delbosc.I vet aquí un gat i vet aquí un gos iaquest conte ja s'ha fos.

Page 27: Gent gran i contes - 2011

27

L O S T R E S G AT I T O S

Existe un pueblecito en la provincia deCastellón (allá en el Maestrazgo) rodeado demontañas, con sus casas de paredes blancasy ventanas con tiestos de geranios y tejadosrojos, parece un Belen en lo alto. Domina elpueblo un castillo y al lado está la iglesia consu torre alta y sus campanas. En este pueblode gentes amables i sencillas pasan susvacaciones 3 amigas: Violeta,Valentina yAnna, son estudiosas i aplicadas, pero unpoco traviesillas.

Un buen día al pie de un arbol encontraron atres gatos, eran hermanitos: Peluche el mayorera pardo, Nieve era blanca y tenia orejitassonrosadas y Mini era de color canela a rayasblancas.A partir de aquel dia las tres amigas y los gatitosya no se separaron. A Mini y a Nieve les pusieronlazos rosa,y a Peluche, lazo de color azul. Loscepillaban los peinaban y los llevaban deexcursión.

Pero un mal día, Mini pisó un cristal y su patita empezó a sangrar. Entonces Oriol, hermanode Violeta, que era un chico muy valiente, lo cogió en sus brazos y los cuatro llevaron aMini al veterinario. Este le puso una venda y la curó.

Autora: M Teresa Molina MuñozIl·lustradors: Alumnes de 4art de l’Escola

LavíniaTutora: Cèlia Moreno

Page 28: Gent gran i contes - 2011

28

Cuando el veterinario les pasó la factura, semiraron los tres y pensaron: “¿Y cómo lopagamos ahora?”, pues todavía no habíanrecibido la paga semanal. “¡Ya sé!”, dijoValentina. “Se me ocurre una idea: se lo diré ami mami, que me dé su receta de los pastelitosque hace tan buenos; los haremos nosotras ylos venderemos a los vecinos”. Y dicho y hecho,así lo hicieron, y con el dinero recaudadopudieron pagar al veterinario.

La noche anterior al Día de Reyes, las tresamigas decidieron ver pasar a SusMajestades desde el balcón de Ana.Entonces, Peluche, Nieve y Mini escalaronhasta el balcón y he aquí que tropezaroncon un bote de pintura verde, y entonceslos Reyes, los pajes y los vecinosquedaron salpicados de pintura. Despuésdel disgusto inicial, les perdonaron acondición de que, en adelante, vigilaranmás a Mini, Nieve y Peluche.

Page 29: Gent gran i contes - 2011

29

E L C O N T E D E L’A N X A N E TA

Un dia, l’Ainhoa, passejava de la mà del seuavi Manel per la plaça del poble on vivia elseu avi, era una tarda d’estiu. De sobtel’Ainhoa es va aturar de cop i mirant-lo li vadeixar anar:- Avi, saps què ?- No, —va respondre tot esparverat per lasobtada de la nena.- Doncs m’agradaria ser una “anxaneta”!- Què dius ara? Però si tan sols tens cincanys!

- Si ja ho sé, però quan en tingui set vull ser una anxaneta i pujar a dalt d’un castell i aixecar el braçcom fan els anxanetes. Avi, per què no m’expliques coses dels Castellers?

- Ainhoa, què et sembla si ens prenem un gelat,mentre t’explico coses del “món dels Castellers”?- ¡Avi, ets fantàstic!- Mira, fa molts anys a les terres de Valls aTarragona, a principis dels anys 1800, i per la FestaMajor del poble, ja era tradició que entre la colladels pagesos i dels menestrals, varen fer lesprimeres pugnes entre ells i així varen començaraquesta tradició dels concursos dels Castellers i cadavegada pujaven mes amunt.

Tal era l’admiració que despertaven que varen ser contractats per altres poblacions per les sevesfestes majors. I d’aquesta manera van influir a que altres pobles els imitessin i tal és així que avui hiha més de seixanta colles arreu de Catalunya. Grans i petits, homes i dones, nens i nenes, catalanso gent que vingueren de fora, tots treballen agrupats per aconseguir un objectiu comú. Aquest ésl’esperit de la colla: l’esforç, el patiment, la unió, la feina ben feta per tal d’arribar a una fita. Comt’ho diria, perquè m’entenguis... és el reflex, la icona de la voluntat del poble català per mirarsempre endavant.

Autor: Manel Roda CarbonellIl·lustradors: Alumnes de 4art de

l’Escola LavíniaTutora: Cèlia Moreno

Page 30: Gent gran i contes - 2011

30

- Avi, tu en saps molt, oi?

- Mira Ainhoa, el que passa és que

quan jo tenia set anys vaig ser un

anxaneta de la colla d’aquest poble.

- Avi, i com ho vas aconseguir?

- Doncs un dia passejant de la mà del

meu avi per aquesta mateixa plaça, li

vaig deixar anar “Avi, vull ser un

enxaneta” ,- però si tan sols tens cinc

anys! em va respondre.

I així va ser, que al cap de dos anys i després de molts esforços, d’aprendre molt i

treballar dur l’Ainhoa va aconseguir ser l’anxaneta de la colla del poble del seu avi i del

seu besavi i del rebesavi.

Fins a la propera trobada de les colles CASTELLERES!!!

Page 31: Gent gran i contes - 2011

31

E N N A R C Í S I E L S E U A M I C

E L B U R R O R A F E L

Vet ací, que en Narcís era un minyóque vivia amb els seus pares en unamasia a dalt de tot d’una muntanyamolt apartada d’un bonic pobletanomenat Sant Quintí.Per anar a l’escola, quan hi anava, enNarcís havia de baixar caminantmolta estona per caminets de terra irocs, fins arribar al poble on estaval’escola.

No sé si al vailet no li agradava caminar per aquells camins de muntanya, o el que li passava, eraque no li agradava, gens ni mica, anar a l’escola per aprendre a llegir i escriure. Sempre tenia unaexcusa o altra que dir a la mare i poder, així, fer una bona campana:- Apa Narcís, lleva’t, que faràs tard a l’escola- li deia amoïnada la seva mare cada matí.Però el vailet es feia el romancer; posava cara de llàstima i com sempre un dia li deia:- Ai, mare! quin mal de cap més gros que tinc!- Un altre dia: -ai quin mal de panxa! ui les cames!!,no puc caminar per anar a l’escola.La mare, com que n’estava molt del seu fill, es creia totes les seves mentides, i el deixava bentapadet al llit. Després, ella i el seu marit agafaven les seves bicicletes per anar a treballar a unhort molt gran que tenien molt lluny.Doncs, tot just els pares no s’havien separat tres metres de la masia, en Narcís feia un salt del lliti, de cap, se n’anava cap a la gran cuina, es sucava dues llescotes de pa amb tomàquet i al mig hiposava una gran botifarra, i, apa! disparat cap el corral de darrere la masia a buscar al seu granamic l’ase Rafel.

Autor: Joan Serra AgutIl·lustradors: Alumnes de 4art de

l’Escola LavíniaTutora: Cèlia Moreno

Page 32: Gent gran i contes - 2011

32

- Bon dia, Rafel! Apa! Anem cap al bosc, quementre tu pastures i menges la fresca herba,jo empaitaré els conills i aquelles granspapallones d’ales de tants colors, que quanvolen sembla que el cel s’il·lumini com si fosl’ Arc de Sant Martí.- Dit axó, en Narcís, d’unsalt pujava damunt d’en Rafel i, tots dos méscontents que unes pasqües, se n’anaven capal bosc.

Mentre això passava, els pares d’en Narcís cada dia estaven més preocupats, perquè veien que elseu fill a més d’estar sempre malaltet, o bé del cap o de la panxa o les cames, a més pobret Narcís,no podia anar a l’ escola, i per tant, encara no sabia ni llegir ni escriure el seu nom, això que ja teniavuit anys!Un dia, la seva mare li va ensenyar la lletra “o”, i li va preguntar: - què es això? I en Narcís li vacontestar:- Això és un ou dels que fa la gallina Piruleta. —I es va quedar tan tranquil, com si hagués dit unagran cosa.

Page 33: Gent gran i contes - 2011

33

Però, vet ací, que un diumenge al matí, mentre la mare d’en Narcís, molt trista i plorosa, prenia elsol al portal de la masia, sense saber ni com, ni d’on havia sortit, es va trobar davant seu un velletde cabells molt llargs i blancs que se la mirà amb uns ulls plens de dolçor. El vellet li va preguntar:- Què us passa, bona dona? que us puc ajudar en alguna cosa?- Ai, bon home! —li va respondre la mare— el meu fill sempre està malaltet i, per culpa d’això nopot anar mai a l’escola; ja té vuit anys i clar, és més burro que l’ase Rafel. Ai marededéu! Quèdesgraciada que sóc!-No ploreu, bona mare, que tot anirà bé —I dient això, el vellet, que no era altre que el Magd’aquells boscos, se’n va anar caminant cap al bosc, ajudant-se d’una llarga branca d’olivera, enuna mà i, portant en l’altre un ram de vermelletes cireretes de bosc. No va fer més que posar unpeu en el bosc, quan va sentir el bramar d’en Rafel. Tot seguit es va quedar uns instants mirant lescorredisses i salts que feia en Narcís darrere dels conills i de les papallones: - Sí, sí... ja veig els malsde cap, de panxa i de cames d’aquest trapella— va pensar el Mag, i com si no sabés res, el vasaludar:- Bon dia, vailet...Però sense tornar-li el bon dia, en Narcís molt enfadat li va dir:- Ho veieu! per culpa vostre se m’ha escapat una papallona molt bonica.- Ui, no ho serà tant com la que jo acabo de caçar ara fa una estona —li fa creure el Mag a enNarcís.- Deixeu-me-la veure —li va demanar en Narcís molt encuriosit.El Mag, ficà la mà dins la butxaca i va treure la papallona i un estoig de lluent marfil. Amb moltadelicadesa el va obrir, i va aparèixer davant el ulls d’en Narcís, una meravellosa papallona quellençava un infinitat de rajos brillants de tots els colors que es perdien dalt del cel:- És la Reina de les papallones de tots els boscos. No n’hi ha cap més en el món —li digué el Mag aen Narcís.El vailet es quedà amb la boca oberta d’admiració, sense saber què dir.- Mira —li va dir el Mag— si saps el nom d’aquesta raça de papallones, te la regalo?- No el sé pas– va confessar en Narcís una mica avergonyit.- Bé, et concediré una altra oportunitat. Demà quan vagis a l’escola li preguntes a la professora ite’l dirà, jo t’esperaré aquí, i quan me’l diguis te la donaré, què et sembla?-És que jo no hi vaig mai a l’escola, no m’agrada, de seguida m’agafa mal de cap, de panxa i en fanmal les cames —va dir posant cara de llàstima.- Que tu no vas mai a l’escola? No deus saber ni la a,e,i,o,u, ni tampoc deus tenir cap amic amb quiparlar i jugar. Quan siguis gran seràs un burro, ja ho saps?- Això no em preocupa gens ni mica —li respon en Narcís al Mag— per què mireu el meu burroRafel? Mai no ha anat a cap escola que li fes venir mal de cap ni panxa ni de cames i té un bonamic que sóc jo, i escolteu- lo com renilla de content —precisament en aquell moment, en Rafelestava bramant de valent— iAhhh! iAhhh!-Però si sempre vas amb un burro acabaràs sent tu un altre burro.- M’és igual —contestà amb desdeny, el Narcís, amb ganes que aquell vell el deixés tranquil d’unavegada.

Page 34: Gent gran i contes - 2011

34

- Bé, si és així, no tinc res més a dir-te —i dientaixò, tornà a amagar-se l’estoig amb lapapallona Reina a dins, però li va oferir unacirereta de bosc arrencada d’una de lesbranquetes que el Mag portava a la mà. EnNarcís se la va ficar a la boca, menjant-se-la,sense saber que aquella cirereta estavabanyada d’una aigua màgica, que feia que uncop es fiqués al llit, cauria en un son tanprofund i misteriós, que li semblaria que totfos realitat.

Així és que un cop en Narcís va sopar i es va ficar al llit, aquell somni el va transportar al bosc, oncents de papallones de mil colors fantàstics guarnien el cel. Els conillets, tots blancs com boletesde neu, treien els seus simpàtics nassets d’entremig de les perfumades mates d’herbes, comesperant que en Narcís, jugués amb ells perseguint-los. Fins i tot, el Rafel no parava de bramar decontent. En Narcís, també se sentia molt feliç, tant és així, que va obrir la boca per cantar. Peròquin horror!! de la seva boca només li sortien uns brams com els d’en Rafel - iAhh! iAhh!

Es va acostar al llac del bosc per beure’s un glopet d’aigua i mirar d’aclarir-se la gola i oh! elmirall de l’aigua clara, li va fer veure que les orelles li havien crescut com les d’en Rafel!. Moltangoixat, volgué asseure’s a terra, però tampoc ho va poder fer, perquè li havia crescut una cuade ruc!En Narcís molt esporuguit, arrancà a córrer cap a casa seva, però la mare que el va veure venirpel camí no el va reconèixer. Es pensava que era en Rafel que tornava a casa i, molt contenta vacridar al seu marit per dir-li :-Mira, Ton, no cal vagis a buscar al Rafel, perquè ja ve pel camí, en Narcís s’haurà entretingut, javindrà.En Narcís ,prou que volia dir als seus pares que ell no era el ruc, sinó que era el seu fill! Però encomptes de la seva veu , li continuaven sortint brams de ruc: - iAhh! iAhh!- Molt bé, Rafel —li digué el pare—. Ja se que brames perquè tens molta gana, ara anirem al’estable on ja t’he preparat palla neta, moltes garrofes i una galleda d’aigua ben fresca. Apa,doncs, anem-hi! —I agafant-lo d’una orella el deixà dins de la quadra, on es va trobar amb elverdader Rafel, que molt gelós es va pensar que un altre ruc se li anava a menjar la palla i lesgarrofes, i li va clavar-li una fortíssima cossa al cul.

Page 35: Gent gran i contes - 2011

35

De cop en Narcís cau de cap a terra del seu llit, despertant-se de cop, plorant i amb un bon bony alfront, cridant:- Mare! mare! no vull fer mai més tard a l’escola!!!!.I des d’aquell dia, i fins que va acabar la carrera de metge, sempre va ser el primer en arribar al’escola.

Page 36: Gent gran i contes - 2011

36

E L D I B U J A N T E

Había una vez, un dibujante muy anciano,que mientras estaba en su mesa detrabajo, coloreando unos dibujos, nosabía que en el desván, donde guardabasus viejos personajes, se estabaproduciendo un auténtico altercado.- No puede ser, dijo el pirata, solo tengoun ojo y me ha puesto una pata de palo.

- Pues mira que cabeza pelada y que barriga más grande tengo yo, gritaba el forzudo.- ¡Mirad mi nariz!, dijo el boxeador.- A mí, dijo el soldado, no solo me ha postrado, herido y dolorido en este camastro, sino queademás me ha dibujado unos pies enormes.Junto al enfermo una guapísima enfermera, expresaba su descontento con su figura, aspecto yvestido, manifestando que estaba muy gorda, mal peinada y que el uniforme era horroroso.Todos los personajes tenían quejas, estaban disconformes y gritaban protestando, cuando, John elvaquero, que tampoco estaba satisfecho con su aspecto flacucho, les dijo que debían ir al dibujantea expresarle su insatisfacción para que los arreglara.

No tardaron ni un segundo en salir todosdetrás del vaquero en dirección aldespacho del anciano dibujante.La puerta se abrió violentamenteentrando todos los personajes quedieron un gran susto a su creador. ¡Quéocurre aquí!, dijo mirándolos conenfado; inmediatamente se callarontodos menos el vaquero que le explicó eldescontento de los personajes.

- Muy bien, dijo el anciano, acariciándose la barbilla con su mano izquierda mientras tomaba lagoma de borrar y el lápiz con la derecha. ¿De qué te quejas tú, John?- Bueno….estoy un poco flaco.

Autor: Antonio Rabell ArbosIl·lustradors: Alumnes de 4art de l’Escola

LavíniaTutora: Cèlia Moreno

Page 37: Gent gran i contes - 2011

37

Rápidamente le borró el abdomen y le dibujó una gran barriga que quedaba estrujada con elcinturón del que colgaban sus dos pistolas, tanto le apretaba que le costaba respirar y empezó aponerse azul.- ¿Y tú pirata?El pirata levantó su pata de palo mostrándosela y no tuvo tiempo de decir nada cuando le borró supierna sana cayendo, el pirata, de culo.Inmediatamente borro la calva del forzudo y le dibujo unos largos pelos de punta.Después, al boxeador, le dio el aspecto de gallina, con plumas y unas largas patas con las que corríay revoloteaba y cuando intentaba hablar solo podía decir cok, cok, cok.Finalmente, dibujó un prominente grano en la nariz de la enfermera. Se acercó al camastro delsoldado y apoyando sus dos manos en el desvencijado colchón, lo miró y le borró los pies y ledibujó unos pies más grandes y una boca desdentada, lo volvió a mirar, suspiró y dijo:- Casi mejor que termine definitivamente contigo.- ¡No!, dijo la enfermera, con un grito ahogado con sus propias manos con las que se tapó la boca.El enfermo, miró al anciano dibujante estupefacto, absolutamente asustado, procurando taparsecon las enredadas sábanas.

Miró a todos sus personajes ysentándose en su sillón les dijo:- Todos vosotros sois seres únicos, nuncaha existido ni volverá a existir nadiecomo vosotros. Cada uno es único y sonlas diferencias y particularidades las queconforman una identidad única. Todostenéis virtudes y defectos pero no haynadie que carezca de la capacidad de serfeliz.Mientras decía esto, iba borrando lasmodificaciones y devolviendo el aspectooriginal a cada personaje. Todos sesintieron aliviados al recuperar suprimitivo aspecto.Al llegar al soldado herido, mientras ledevolvía su aspecto, le dijo:- Tu también tienes plena capacidad deser feliz, solo debes ser positivo,optimista y descubrirlo.La enfermera al ver recuperado elaspecto del enfermo, suspiró aliviada,esbozando una secreta sonrisa.

Page 38: Gent gran i contes - 2011

38

Los personajes volvieron al desván reflexionando y pensando que el anciano tenía razón. Que laauténtica belleza es interior y la felicidad se halla en la correcta valoración y utilización de esemilagro que llamamos “vida”.

Page 39: Gent gran i contes - 2011

39

Mi presencia a temprana hora en la oficina de empleo sin aportar el correspondiente “CurriculumVitae”, de nada me ha servido. Con repetitiva y terca monotonía me han manifestado una y otravez que el presentarlo era requisito imprescindible para poder facilitarme un puesto de trabajomedianamente estable. He insistido con machacona pesadez incluso rebajando mis pretensiones,tanto económicas, como de situación (solicitaba un trabajo en mi propia ciudad), asegurándolesque por el desplazamiento a otro lugar no sería problema, ya que poseo un medio de transportepropio muy rápido y eficaz; por ello no me importaría trabajar lejos de mi domicilio. Para abonarmás si cabe mi solicitud les he relatado algunas facetas de mi vida. Según ellos no eran creíbles.He insistido con plúmbea reiteración que mis amigos desde muy jovencito me apodaron “ELSUPERIOR”, por la gran facilidad y buena disposición que tenía, y tengo, en resolver intrincadascuestiones de diversa índole por complejas que éstas sean. En resumen, que se me puedecatalogar como un manitas, pudiendo añadir incluso de altos vuelos. No he logrado convencerles.Se han negado en redondo sin el requisito que me solicitaban.Pues bien, voy a confeccionar el dichoso Currículum. Espero que luego no me traten de pedante,como ya me ha ocurrido en alguna otra oportunidad.

E L S U P E R

Es un personaje que vio la primera luzen… bueno hace ya mucho tiempo.Pongamos que en la actualidad roza los30 años. Ahora en la plenitud de sujuventud se asienta sobre su ampliocuello un perfecta y bienproporcionada cabeza. Posee un torsoque envidian los amantes delculturismo, e incluso los de BellasArtes. Los brazos y las piernas talparece que se los hubieran moldeado aposta, siguiendo los manuales de unperfecto dibujo como se desprende porsus idóneas proporciones. En resumen,una muy bien formada figura que sinser de una ostentación desmedida espoco menos que perfecta, según laopinión de quienes le conoce y letratan.

CURRICULUM VITAE

Autor: Alfons Cerdàn MuñozIl·lustradors: Alumnes de 4art de

l’EScola LavíniaTutora: Cèlia Moreno

Page 40: Gent gran i contes - 2011

40

De chiquitín ya sorprendía por sus cualidadesde toda índole tan alejadas de los niños de suedad. Creció siempre muy robusto. Es posibleque ello fuera debido a su notable apetito. Leacostumbraron a comer una gran variedad dealimentos cuando casi no tenía las primeraspiezas dentales. Su padre se ufanabadiciendo y pregonando que gracias a ello suhijo tenía un estómago de hierro.

Ni uno sólo de los alimentos que tomaba le produjeron el más mínimo trastorno. Igual le sucediócon la bebida. Bebía tal cantidad de leche que su padre consideró una solución más idónea eladquirir una vaca para él solito. ¡Pobre vaca! Al poco tiempo quedó seca y exhausta.A muy temprana edad destacaba su innata fortaleza física, que dejaba boquiabierto a quien teníaocasión de poder comprobarla. Se decía que era debido al ejercicio que con tenaz persistenciaestaba siempre practicando y del que nunca se cansaba, unido también a su insaciable apetito.

A medida que iba creciendo fue siempre el campeón indiscutible de gimnasia de la escuela en cualquier especialidad. Sus músculos se fortalecieron de tal forma, que sus amigos se percataron muy pronto de su infinita superioridad y de ahí, el apodarle “EL SUPERIOR”, que con el paso del tiempo y por cuestiones de fonética, quedó reducido al diminutivo “SUPER”. Hubo algunos compañeros que optaron por bautizarle de forma amigable como “cacho hierro”, pero esta idea no prosperó.

En su etapa universitaria también descolló en todos los aspectos. Todo el mundo hacía loimposible para cultivar su amistad por su extraordinaria camaradería, y también ¿por qué nodecirlo? para que les permitiera copiar los exámenes. No se podía decir que él fuera el clásicoempollón pero sí puede afirmarse, que en todos los cursos obtuvo una única nota y siempre lamisma: Matrícula de honor.Una época muy notable de su vida fue cuando finalizó sus estudios de periodismo. Podía oler lasnoticias a distancia. Su intuición no tenía rival, y para poder conseguir una plaza fija en laredacción redoblaba sus esfuerzos de tal forma, que en ocasiones daba la sensación de poseer eldon de la ubicuidad.

Page 41: Gent gran i contes - 2011

41

Ahora con 30 años recién cumplidos, su incipiente miopía le obliga al uso de gafasgraduadas. Ello no significa ningún problema para sus ojos toda vez que no las precisa deforma permanente. Su vista tiene la peculiar singularidad de que cuando usa las gafas suvisión es pareja a la de cualquier persona, pero cuando deja de usarlas, su profunda miradaadquiere múltiples facetas de índole diversa, y de distintos matices difíciles de calibrar.En el trato con las chicas —para él sólo son el elemento femenino— quizás adolece de unacierta timidez. No obstante, y a pesar de sus gafas, ellas opinan que su mirada taladra laspiedras. Quizás sea un tanto exagerado este aserto, pero es cierto que tiene buena vista paracosas lejanas. Veía siempre más allá de lo que acontecía.Capítulo aparte merece su fuerza actual. Sus músculos y estructura ósea tienen lasproporciones idóneas y deseables, sin ser en absoluto exageradas. Nadie podría adivinar quebajo esta apariencia más o menos desarrollada se esconda tal cantidad de energía latente yconcentrada.Con seguridad su más destacada característica sea su servicial forma de proceder. Cuando lesolicitaban un encargo urgente, o alguien está inmerso en una situación apurada, corre másque un gamo. Qué digo corre… ¡vuela! Para poder acudir cuanto antes.Tiene no obstante una frustración; no haber podido participar nunca en una Olimpiada.Siempre se lo negaron, aunque ignora los motivos. Por ello sigue siendo su secreto anheloaunque no lo pregone.

Posee una gran facilidad para los idiomas. Habla varias lenguas, alguna de ellas muerta,incluso enterrada, pero tampoco blasona de ello.

Por si fuera poco, todas estas cualidades que lo adornan, las emplea siempre en causasnobles y en defensa de los más débiles. Recuerda un poco por su nobleza a aquellos antiguoscaballeros de capa y espada que velaban por el bien común. Éste, no llega a ser exactamenteigual. Le falta la espada.

Sólo se le conoce un único vicio, que los estudios y las estadísticas realizados demuestranque no se ha extendido. Sigue siendo el único adicto a la Kriptonita. La toma en todas sus formas,aunque creo que no es motivo de su propia culpa. Pienso más bien pudiera tratarse de unaadicción genética, de índole familiar.

* * *

Page 42: Gent gran i contes - 2011

42

Tan sólo me resta firmar este escrito, pero como hace tantos años que me llaman“Super” no recuerdo mi verdadero nombre. Por ello permítanme que firme con miapodo actual, al que añadiré mi apellido.

Nombre: SUPERApellido: MAN

Page 43: Gent gran i contes - 2011

43

F A B U L A S D E L A R A N A L U Z

Eva y Alex paseaban por el bosque con superro Luna, les gustaba mucho pasearporque siempre se encontraba un amiguitonuevo. Las dos hermanas vivían en lo altode la montaña con sus padres, y cada díabajaban al pueblo donde tenían el colegio.Luna que era una perrita muy traviesa, sefue por un camino que llevaba a un ríodonde vivía una ranita que se llamaba Luz.Luna al verla quiso jugar con ella pero laranita se escondía, tenía miedo.

- ¡Por favor, por favor, no te marches! Sólo quiero jugar contigo —le dijo Luna.

La ranita salió poco a poco y lo miró. Al ver que no le hacía nada saltó de su escondite.- ¿Cómo te llamas? —le dijo Luna.- Me llamo Luz ¿y tú?- Yo Luna ¿Quieres ser mi amiga, me gustaría jugar contigo? Me podrías enseñar a nadar como tú,pero primero te voy a presentar a unas amigas muy especiales. Si te esperas, las voy a buscar.- Muy bien, estaré tomando el sol. ¡No tardes!

Cuando Luna encontró a las niñas estabanaburridas sentadas en un columpio.- ¡Venir, venir que veréis a mi nueva amiga! Nosespera en el río —gritó Luna.Cuando llegaron a la orilla vieron a la ranita quetomaba el sol subida en una rama. Después depresentarla se fueron todos a bañarse, ymientras Luz enseñaba a bañar a Luna, las niñasse tiraban al agua desde una roca. Todos se lopasaron muy bien pero llegó la hora de comer,y con mucha pena se despidieron prometiendoque volverían al día siguiente después delcolegio.

Por la mañana al llegar al cole estaban impacientes por contarles que tenían una nueva amiga quese llamaba Luz y era una ranita. Todos los niños quería conocerla y Alex los invitó a todos amerendar a su casa y luego ir al río; cual fue la sorpresa de todos cuando llegaron y no la vieron.Empezaron a llamarla…- Luz, Luz… ¿dónde estás Luz?De pronto salió de detrás de los matorrales y todos se quedaron con la boca abierta de ver lo bonita que era. Luna se las presentó y luego se sentaron a la orilla del río, y la ranita les contó un cuento:

Autora: Mercedes Rios SalazarIl·lustradors: Alumnes de 3er A de

l’Escola Pau RomevaTutora: Maribel Garcia

Page 44: Gent gran i contes - 2011

44

“Hacía mucho tiempo en una cueva en lamontaña, se encontró un anillo que habíapertenecido a la princesa Elisabeth la cualse había escondido porque su padre laquería casar con un gigante muy malo quese comía a los niños. La princesa Eli, queasí llamaban todos, estaba enamorada deun campesino muy guapo que cada díapasaba por delante del castillo. Llevaba lasfrutas y verduras para la comida de todoslos que vivían ahí. Pero un día la princesaestaba paseando en los jardines y escuchóuna voz que cantaba acercándose detrásde los rosales vio al campesino. ¿Y si ledigo hola y le pregunto cómo se llama?(Pensó Elisabeth), y así lo hizo.”

Un día la madre del gigante los vio y dijo:- Esto no puede ser, tengo que hacer algo.Berta que así se llamaba la bruja preparó una bebida mágica para darle a Héctor y convertirlo en unanimal. Cuando Héctor iba tan tranquilo por el bosque a llevar las frutas al castillo, como cada día,se encontró a la bruja y le dijo:- ¿Dónde vas tan cargado? Toma un poco de agua para refrescarte.Héctor se la bebió de golpe y después de darle las gracias se marcho. A los pocos minutos seconvirtió en un precioso cervatillo. Como cada día Eli lo esperaba en la cueva pero aquel día novino. Toda preocupada le dijo a su sirvienta que fuera al pueblo y preguntara por él. Nadie sabíanada. Lo buscaron por todo el bosque sin ningún resultado.

- ¿Hola quién eres?- Soy Héctor, hijo de Juan el campesino y vivo muy cerca de aquí ¿Y tú?La princesa se dio cuenta que no le había reconocido y le dijo:- ¡Yo soy Ana!Le dio otro nombre para no asustarlo. Poco a poco se fueron conociendo y se reunían en la cueva; sepasaban horas y horas hablando. Cuando se dieron cuenta se habían enamorado. Pero claro, laprincesa estaba prometida al gigante, y se lo hizo saber a Héctor.

Cada día iba a esperarlo a la cueva. Un día se leacercó un cervatillo y cuando lo vio, fue a acariciarloy empezó a hablar de Héctor; le dijo lo mucho quele echaba de menos y que le diría que era laprincesa Eli en cuanto lo viera, y lo mucho que loquería.Cada día el cervatillo venía a verla y la encontrabasiempre muy triste. Un día el rey anunció a toda lacorte la boda de Eli con el Gigante. Empezaron lospreparativos de boda para que todo saliera bien,pero Eli cada día lloraba y lloraba hasta que un día labruja le dijo:

Page 45: Gent gran i contes - 2011

45

- ¿Por qué lloras? ¿No será por el campesino? —dijo la bruja.- ¿Qué sabes tú de él? —preguntó Eli.- Lo suficiente para decirte que no volverás a verlo nunca más, lo he convertido en un cervatillo ysólo puede romper el hechizo un hada. Te casarás con mi hijo y será el Rey de todo el Condado. Eli sedio cuenta de que aquel animalito que venía a verla todos los días era Héctor y no pudo dejar dellorar. Pero un día cuando Eli estaba en su habitación llorando, de pronto vio una luz muy fuerte y derepente apareció un hada.- ¡No llores Eli! ¿Qué te pasa? —dijo el hada.Después de contárselo todo, el hada le prometió que la iba ayudar. Con su varita mágica tocó unarosa que tenía en un jarrón y se convirtió en un frasquito de cristal que contenía una bebida mágicapara darle al cervatillo y así romper el hechizo. Pero la bruja que era muy lista le tendió una trampaal cervatillo y lo encerró en una jaula.

Llegó el día de la boda y, desesperada, Eli no entendía por qué no venía el cervatillo. Cuando laboda estaba a punto de empezar, los animalitos del bosque liberaron al cervatillo, lo llevaron alcastillo y le dieron de beber la poción mágica; de pronto se rompió el hechizo y el cervatillo seconvirtió en Héctor. Los animalillos le dijeron:- ¡Date prisa que la boda va a empezar y tienes que impedirla!Se fue corriendo y cuando llegó al castillo la princesa estaba delante del cura junto al Giganteesperando a que la casaran. La Bruja vio a Héctor y no lo podía creer, lo habían liberado.- ¡Alto! —gritó Héctor— ¡No los caséis! El Gigante quiere casarse con la princesa para ser el Rey yasí poder comerse a todos los niños del Reino.El Gigante y la Bruja al oírlo quisieron huir pero el Rey ordenó que los cogieran y los llevaran a lacárcel. En agradecimiento el Rey le dijo a Héctor que le pidiera lo que quisiera. Héctor le dijo quesólo quería casarse con Eli y le confesó que se querían desde hacía mucho tiempo. El Rey les dijoque sí y les deseó que fueran muy felices.La boda se celebró y fueron todos los animalitos del bosque. Y fueron muy felices…”Cuando la ranita terminó la historia, los niños estaban con la boca abierta.- ¿Os ha gustado? —les preguntó la ranita.- Sí, mucho —le respondieron los niños— ¿Podemos venir otro día?- Por supuesto que sí —afirmó la ranita— siempre que queráis estaré aquí.Todos los niños se marcharon despidiéndose de Luz. Luna le dio las gracias a Luz por la tarde quehabían pasado, y ella le dijo que podía volver siempre que

quisiera que allí estaría tomando el sol.

Page 46: Gent gran i contes - 2011

46

L A C U E VA M Á G I C A

Esta historia empieza en un pequeño pueblecitodonde todas las casas eran de piedra con lostejados de pizarra y en todas dos chimeneas. Lagente que allí vivía era sencilla y muy feliz. Elpueblecito estaba rodeado de montañas y una deellas tenía asombrado a todo el mundo por suforma de león.

Había una antigua leyenda que decía que había unacueva que escondía un gran secreto pero nadienunca había conseguido llegar hasta ella.

Un día Samuel un niño del pueblo de ocho años y su mejor amigo Raúl de nueve se cargaron devalor y decidieron emprender ésa aventura juntos, sin que nadie se enterase. Querían ir solos, serlos primeros en encontrar la cueva y sobre todo saber el gran secreto que escondía, lo llevarían acabo al día siguiente después del colegio. Así lo hicieron, cuando acabaron las clases se despidieronde sus amigos en la puerta del colegio sin decirles nada de lo que tenían planeado esa tarde y sefueron los dos decididos a la montaña del león, como todos la llamaban.

Los niños del pueblo estaban entusiasmados con la leyenda, todos hablaban y hablaban de cual sería el gran secreto que escondía la cueva y de que querían ir a buscarla pero ninguno de ellos se atrevía.

Caminaron durante varias horas y noencontraron nada. Estabancansadísimos, ninguno de los dos habíapensado que sería tan duro, pero lailusión era superior al agotamiento ysiguieron así hasta darle la vuelta a lagran montaña. No encontraron nadapero no se desanimaron. Así un día yotro día. Hasta que después de muchosdías haciendo distintos recorridosSamuel y Raúl decidieron parar ydescansar un poco. Samuel se sentó enuna roca pero ésta cedió y se vino abajo.

Autora: Asela EscalanteIl·lustradors: Alumnes de 3er de

l’EScola Pau RomevaTutora: Isabel Cabañero

Page 47: Gent gran i contes - 2011

47

- ¡Raúl, Raaaaaúúúúúl! —gritó Samuel

mientras caía.- ¿Estás bien Samuel? —dijo Raúl asustado ypreocupado por su amigo.- Sí, sí, estoy bien, pero no veo nada estámuy oscuro, necesito una linterna.Raúl encendió la linterna y la arrojó haciadonde había caído Samuel. Enfocó lalinterna hacia dentro, era enorme o almenos eso les parecía, pero estabaoscureciendo y tenían que regresar o suspadres se iban a preocupar. Raúl como pudoayudó a Samuel a salir y se marcharon conel firme propósito de volver al día siguientecon dos linternas más grandes y mejorpreparados. Estaban tan contentos yemocionados que esa noche casi nopudieron dormir.

Al día siguiente cuando salieron de clase, tal y como habían planeado, se fueron corriendo paraexaminar a la luz del día que habían descubierto. Cuando llegaron vieron que el hueco por dondehabía caído Samuel el día anterior no era tan grande como les pareció y bajaron a inspeccionar,encendieron las linternas y la cueva se iluminó, era muy grande, movían las linternas recorriendola cueva sin casi atreverse a moverse del sitio. Al fondo de la cueva vieron una puerta que parecíamuy grande, poco a poco se acercaron enfocándola y a medida que se iban acercando se dieroncuenta que era de piedra, tendría una altura de unos cuatro metros de alto por dos de ancho yunos extraños dibujos. La puerta estaba rodeada de un gran arco en el cual habían grabados unoscírculos con una línea, dos grandes y uno pequeño. En todos los círculos las líneas iban cambiandode posición, en el centro de la gran puerta había un círculo de un metro de diámetro. Samuel yRaúl estaban con la boca abierta. No salían de su asombro, empezaron a tocar esos círculos comoextasiados y de pronto… la puerta se abrió y todo se iluminó con una luz más radiante que elmismo sol.

47

Page 48: Gent gran i contes - 2011

48

Al principio no vieron nada, pero poco a pocosus ojos se fueron acostumbrando al resplandor,fijándose en los detalles, era como si hubiesenentrado en otro mundo. Hasta ellos parecíandiferentes, el paisaje transmitía una paz infinita,en el horizonte se veían montañas con todos loscolores del Arco Iris, las flores eran las másbonitas que habían visto nunca, y los olores quedespedían eran tan intensos y embriagadoresque parecía que estaban flotando. Muy cercahabía un lago de un verde esmeralda y a laderecha unas rocas de un azul más intenso queel mismo cielo.

Han pasado los años, Samuel y Raúl estánterminando sus estudios de Física y deMatemáticas en la universidad. Nuncacontaron a nadie lo que descubrieron ymucho menos lo que les contó aquelanciano, pero seguro que algún día no muylejano nos enteraremos y descubriremos queel universo es infinito y que no estamossolos.

Entonces le vieron, sentado sobre una roca de un azul brillante estaba un anciano de carabondadosa vestido de blanco. Extendió sus brazos invitándoles a acercarse y les dijo: “Os estabaesperando”. Los niños se miraron..., no entendían nada, pero fueron hacia él sin dudarlo.Entonces el anciano les dijo: “Tengo muchas cosas que contaros y no tenemos mucho tiempo”.

Page 49: Gent gran i contes - 2011

49

EL VIATGE A LA BIBLIOTECA FANTÀSTICA

En Bernat estava fent els deures que laprofessora havia donat a tota la classe. Peròaquella nit en Bernat estava cansat, moltcansat. Havia passat el dia estudiant,entrenant i jugant al futbol.A la sala del costat, al menjador, els seuspares miraven un programa de la televisió.La Marta, la seva germana, dos anys méspetita, ja feia estona que dormia a la sevahabitació.

El lloc on es trobava era el despatx del seu pare, amb prestatgeries plenes de molts llibres gruixuts,antics, amb les cobertes fosques a causa del pas dels anys. En Bernat considerava inútils i avorritstots aquells volums..Deixà d’escriure i de fer números. La son i la fatiga podien més que la sevavoluntat...

De sobte, tingué un ensurt grandíssim. Davant dels seus ulls, es formà un núvol de color blau cel,que desaparegué ràpidament i en el seu lloc quedà una càpsula de material transparent. Dintrees trobava un ancià vestit amb una túnica de color blanc. La càpsula s’obrí, dividint-se en duesmeitats exactes.- Tranquil, Bernat –digué l’ancià--, no passa res. He vingut per explicar-te algunes coses sobre elsllibres. Ja he vist que no t’agraden, però vaig a ensenyar-te una història. No tinguis por, puja aquí,al meu costat.En Bernat dubtà si cridava els seus pares, però, per una inexplicable raó, en Bernat pensà queaquell home no li faria cap mal. Finalment entrà a la càpsula, la qual es tancà ràpidament.Immediatament, el núvol de color blau cel tornà a envoltar la càpsula.- M’imagino que tens curiositat per saber qui sóc –comentà aquell home misteriós. Ara etmostraré una cosa que cap persona de la teva època mai no tindrà l’oportunitat de poder veure.

Autor: Libert Canton MartinezIl·lustradors: Alumnes de 4art B de l’Escola Pau RomevaTutora: Elia Martinez

Page 50: Gent gran i contes - 2011

50

El núvol que els envoltava desaparegué. Ara es trobaven en un lloc estrany, una ciutat moltantiga.- Senyor, com és possible? On estem? —preguntà el noi. A l’instant, la càpsula s’obrí.- Abans de res, Bernat, em presentaré. El meu nom és Aulus. Aquesta és la ciutat d’Alexandria,a l’època de l’emperador Juli Cèsar —digué l’home. Era de bon matí i lluïa un sol esplèndid—.Estigues tranquil, tornarem de seguida a casa teva. No t’hi amoïnis. M’he assabentat que not’agraden els llibres. Vull que vegis la Gran Biblioteca, una de les meravelles més grans que maivan existir. Jo sóc un dels bibliotecaris.El va agafar de la mà i caminaren durant uns minuts fins arribar davant de la Gran Bibliotecad’Alexandria. En Bernat advertí que la gent anava amunt i avall pels carrerr, espantada.- Em temo, Bernat, que hem vingut en un mal moment. Alguna cosa greu està passant.Una tropa de soldats romans passà. En Bernat els conegué perquè els havia vist en dibuixos ipel·lícules.- Aulus, què succeeix? –interrogà en Bernat. De la llunyania arribava el soroll de fortesexplosions.Des del punt on es trobaven es podia veure el port d’Alexandria. Els vaixells de guerra egipcisatacaven amb catapultes els navilis romans ancorats.- No t’hi aturis, entra dintre –digué en Aulus--. Aquí estem segurs.Sense deixar anar la mà d’en Bernat, entraren a la Gran Biblioteca d’Alexandria. Era un immenspalau, amb moltíssimes sales. Milers i milers de rotllos de papir perfectament ordenatsomplien totes les prestatgeries.- Vine, et presentaré el meu fill —digué l’Aulus. Ell estudia aquí. Vol escriure obres de teatre.En una estança, un grup de joves seien en bancs de pedra escoltant el que els explicava unhome amb barba blanca. Aulus s’apropà fins un noi d’uns deu anys i el va fer sortir.- Vine, Arés, coneixeràs un nen estranger.El fill d’Aulus saludà en Bernat i se’l mirà amb estranyesa. Tenia uns cabells de color groc iabundants,

- De quin país ets? Tens un aspecte molt rar —comentà l’Arés.- Ve d’un lloc molt llunyà, Arés —s’avançà acontestar el pare.- Què estàs estudiant? —li preguntà en Bernat.- Estudio les ciències de la Filosofia. Quan sigui granvull escriure obres de teatre.- Crec que ets molt petit per estudiar aquestesmatèries —comentà en Bernat.- Oh!, no t’ho creguis. Aquí s’estudia així —respongué l’Arés.

Page 51: Gent gran i contes - 2011

51

De sobte, començà a sentir-se un gran enrenou per tota la biblioteca. Alguns corrien espantats.Aulus i els dos infants van mirar cap al port. Una gran quantitat de vaixells cremaven pels quatrecostats. Juli Cèsar havia ordenat què els versos romans llancessin torxes incendiàries contra elsnavilis egipcis. L’incendi s’havia expandit per alguns barris de la ciutat. També una part de laGran Biblioteca d’Alexandria estava sent envaïda pel foc.- Oh, pare! Quina desgràcia, s’hi estan cremant els llibres! —exclamà l’Arés.Van arribar grups d’homes amb dipòsits d’aigua per apagar el foc. Aulus marxà amb ells perajudar-los. Quan va tornar, l’Aulus portava sota el braç alguns llibres per salvar-los de ladestrucció.- Ja he parlat amb els demés bibliotecaris i redactors. Quan el foc estigui apagat, valorarem elsdanys que s’hagin produït.- Pare —digué l’Arés. Qui és aquest noi? De quin lloc bé? Diguem la veritat.- D’acord, t’ho explicaré. Arés, tu saps que tinc algunes habilitats màgiques per poder controlarel temps. Aquestes habilitats les vaig adquirir aquí, amb els grans mestres que vaig tenir. Doncsbé, vaig assabentar-me que a en Bernat no li agraden els llibres. I vaig decidir demostrar-li quanten són d’útils. En Bernat, estimat Arés, no pertany a la nostra època, ell viu dos mil anys mésendavant que nosaltres.- Pare —digué l’Arés— vols dir, doncs, que en Bernat ha vingut del més enllà? Què està vivintamb els deus de l’Olimp?- No, fill, ell és un nen normal, igual que tu, però viu en una època que no podem ni imaginar. —callà un moment i continuà— Bernat, deus tenir gana, oi? —comentà l’Aulus. Ja han passathores des que hem arribat aquí.- Sí, senyor. La veritat és que m’agradaria menjar algun àpat.- Jo també tinc gana, pare —digué l’Arés.- Doncs vinga, anem a casa, que el dia ja comença a declinar. La teva mare us prepararà algunacosa.Van caminar durant uns deu minuts fins arribar a un barri humil que quedava fora de l’abast deles flames. Entraren a la casa de l’Aulus. La seva esposa saludà amablement en Bernat i totseguit l’Aulus explicà la seva presència allí. La dona els preparà una sopa, pa i formatge, que elsdos nens van menjar àvidament.- Bé, amic Bernat, ha arribat l’hora de què tornis a casa. Només volia demostrar-te que els llibressón eterns.- Tan aviat? —digué en Bernat—. Vull estar aquí una mica més.- Pare –digué l’Arés—, deixa’l que continuï una mica més amb nosaltres.- Impossible, nen. En Bernat tornarà a casa seva i tu i la mare sortireu d’Alexandria. Us portaré aun lloc més segur.En Bernat es regirà les butxaques del xandall. Va trobar un bolígraf, que li va donar a l’Arés.- Te’l regalo. Mira perquè serveix —digué en Bernat—. Es va treure un paper de la butxaca i vaescriure a sobre d’ell.- És increïble! —exclamà l’Arés—. Feu servir la màgia per escriure.- Amb això escrivim nosaltres a l’escola. Et regalo aquest record, amic. Queda-te’l.- Bé, anem, Bernat. No vull esperar més —comentà l’Aulus. Després d’acomiadar-se, van marxar.

Page 52: Gent gran i contes - 2011

52

- Adéu, Bernat —digué l’Aulus—. Recorda aquesta experiència, els llibres sempre són necessaris.En Bernat quedà sol. Tenia el cap i els braços recolzats sobre la taula. Aixecà el cap. «He tingut unsomni» --pensà. Havia acabat els deures, així que començà a recollir--. «Llàstima, semblava real.Ha estat un somni emocionant.» Aleshores, va descobrir sobre la taula un rotllo de papir. El cor lipalpità amb força. En obrir-lo, va veure que hi havia escrites unes paraules en el seu idioma. Vallegir-lo:«Estimat Bernat. Has pogut veure la nostra Biblioteca d’Alexandria. Espero que et pugui ajudar aestimar els llibres. L’incendi és un fet històric. Succeí l’any 48 aC, durant la batalla naval entre laflota romana i l’egípcia. El foc arribà fins a la Gran Biblioteca. Però solament va incendiar-se unapart. Els llibres cremats van estar reposats amb altres de nous i la Biblioteca perdurà durant moltssegles. Un petó molt gran. Et recordaré sempre. AULUS.»Després d’això, en Bernat intentà explicar als seus pares la història del rotllo de papir, peròaquests sempre van pensar que el noi havia tingut un somni i estava exagerant. I a partir d’aquelldia, a en Bernat els llibres ja no li van semblar pesats ni avorrits. Va aprendre a estimar-los.

Mentre s’allunyava, en Bernat va girar el capi veié el seu petit amic plorant a la llindar dela porta. Poc després arribaren on horesabans havien aparegut amb la càpsulatransparent. Era un lloc solitari. Entraren ala càpsula i el núvol blau els envoltà. Al’instant, apareixeren al despatx del pared’en Bernat.

Page 53: Gent gran i contes - 2011

53

E L P E R R O D E M A R I U K A

Acabo de llegar de un largo viaje, ¡Anda que no hepasado miedo! He dado más vueltas que una peonza,metido en mi bola-tansportín, atravesando el espaciomisterioso y lleno de naves fosforito que pasabandisparando rayos láser ¡zas!, circulando a unavelocidad terrible, debían tener mucha prisa .También he soñado y he dormido, bueno creo que hasido una mezcla de las dos cosas, sueños de saltos yjuegos, de paseos y descanso y de unas manos querodeaban mi cuerpo con ésta envoltura blandita y mecolocaban así: enroscado y casi inmóvil, en este

momento con los ojos como platos, asustado, asombrado y hambriento. ¿Lo habéis adivinado?Soy un perro blanco y pequeño con grandes orejas de seda, mis ojos son de dos colores, uno azul yotro dorado, mi destino es la casa de una niña y voy como regalo, su regalo de cumpleaños.De pronto mi bola se detiene delante de una gran esfera llena de puntitos de luz y por los gritosque oigo, me están esperando.- ¡Mi regalo, es mi regalo!, corre Marpy, sal a buscarlo, yo no puedo, que tengo alergia al polvo deestrellas.Según pude enterarme, es mi dueña, Mariuka, y Marpy es su robot, un extraño ser larguirucho conalas de mosca gigante y que da saltitos sin parar, pequeños vuelos en todas las direcciones.

- ¡Qué emoción! Sal, precioso, estírate un poco,que debes estar totalmente paralizado, tienes unacara que es una monada. —Me coge, me aprieta yme da abrazos y besos, me sube a lo alto con susbrazos estirados, ¡que mareo!, y mira cada partede mi cuerpo—.- Pero qué perro tan perfecto, pelo suave, blancolunar ¡Y fíjate Marpy, un ojo azul y otro dorado!La vivienda es agradable, la niña me quiere y el talMarpy, parece simpático, voy a ser muy feliz.-Bueno perrito, lo primero ponerte nombre.

- ¡Ah! te llamas Bobby, no me gusta, es antiguo, pero bueno como tenemos muchas cosas quehacer, lo pensaré luego, pronto vienen mamá, papá y mi hermano Mirto, ya decidiremos.Seguidamente comienzan los preparativos de mi instalación, mi cama, de un tejido relleno deagua, parece flotante, me estiro en ella y se balancea, debía descansar y comer, así que me atrevoa lanzar un ladrido que les llena de alegría.-¡Vaya potencia, bien por Bobby!-Te has ganado un premio, a ver si te gusta,-Te he comprado un montón de cosas.

Me temo lo peor, pero Marpy toma mi transporte y le señala con grititos metálicos la nota escritacon mis datos.

Autora: Pilar Pisa OrtaIl·lustradors: Alumnes 4art A i B de l’Escola Barcelona

Tutora: Teresa Sumalla

Page 54: Gent gran i contes - 2011

54

Y un recipiente adosado a mi cama se llena debolitas amarillas, las olfateo y tomo una ¡Sonbuenísimas! saben a gusano de luz, así que medoy el lote sin parar hasta que no puedo más.También me veo rodeado de muchos objetosque aún no sé para qué sirven, uno redondo ypequeño con dibujos de raros animales me caeentre las patas ¿Qué hago? Pienso, le doy ungolpe con la nariz ¡y sale disparado! , ya séahora que es una pelota, divertido el juego,

pero difícil, se necesita mucho entreno para pegarle con la fuerza justa y que no desaparezcacomo por encanto, menos mal que Mariuka juega conmigo, me enseña trucos, pases y“estrategia”, como dice ella, nunca pierde, es listísima.- Estás muy cansado Bobby, se te cierran los ojos, así que ahora a lavarte los dientes, hacer unpoco de ejercicios de estiramiento y a dormir.No me entero de nada, ¿Qué es eso de lavarse, y demás cosas? Esto sí que me horroriza, sinningún miramiento me coloca bajo una potente caída de agua, noto temblores, golpes deespuma, aire caliente, tirones de pelo…Por fin, noto una pequeña presión alrededor de mi cuelloy oigo:- Ya estás guapísimo, con olor a perfume “viento verde”, por hoy sólo te estiraré las patasdelanteras y te daré unas cuantas volteretas.

Y doy vueltas, mi cuerpo queda en suspenso una y otra vez, para caer en los brazos de Marpy, él síque se divierte y se ríe con destellos y sonidos que escapan de las alas llenando la estancia dechispas y música. Por fin caigo rendido en la cama de agua. No sé cuánto dura mi descanso, perovoy a contaros lo que pudo ser una aventura con final muy malo.Resulta que al despertar me vi envuelto en un raro silencio, ni Marpy, ni Mariuka; habíandesaparecido. Pensé “he soñado, nada es real, estoy perdido, no puedo ir a ninguna parte”.

Page 55: Gent gran i contes - 2011

55

Me puse de pie sobre las cuatro patas y salté conterror cayendo en un suelo que se hundió con mipeso, casi a rastras avancé en la total oscuridad, pocoa poco un viento frío erizó mis bigotes y sin poderloevitar caí al espacio abierto y tenebroso, rayoseléctricos cruzaban la galaxia, no se veían naves, sólonegros agujeros por los que desaparecía para volver asalir empujado por fuerzas poderosas, os aseguro queme entró pánico y susto y miedo,… de todo. ¿Quéhabía pasado? os preguntáis, pues muy sencillo,Mariuka estaba en el cole y Marpy echándose unasiestecita, menos mal que la alarma conectada al

precioso collar invisible que rodea mi cuello dio el ladrido a tiempo y Marpy salió como un cohetea por mí y volando y suplicando para que no me chive, me dio un agradable paseo de visita,pasamos por otras viviendas galácticas, donde se detenía un momento para saludar a sus amigosrobots, porque todas las personas se hallaban ausentes a esas horas. Fue precioso, luego meenseñó un jardín con árboles de color azul y amarillo y flores con ojos y boca,”aquí puedes venir ajugar” me dijo, “las flores serán tus amigas porque entienden el idioma de los perros y tendrásamigos de todas las razas, podrás correr, saltar, darás brincos y te entrenarás, podrás luego hacercarreras con Mariuka y con Mirto que son grandes deportistas”.

Hicimos un trato, nunca saldría sin permiso,porque parece que existen seres peligrosos yfuerzas que te llevan al país de “no volverjamás”.Bueno otro día os contaré más cosas, Mariuka vaa llegar, tengo que esperarla limpio y contento ala entrada de su transparente mansión paraladrar alegremente nada más divise su nave.

Page 56: Gent gran i contes - 2011

56

C I R E R E S D E PA S T O R

- Teresa, al nen li fa mal el coll.- Tranquil Joan, ara li preparo una torrada depa amb vinagre calent i, dins d’una mitja, se lalligues al coll i demà ja estarà millor.Sembla estrany, no? Però heu de saber que lesmalalties conviuen amb nosaltres des de queel temps és temps. I que no sempre hemtingut a mà els antibiòtics i els antiinflamatorisque ens ajuden a curar-les. Això no vol dir queabans no hi haguessin remeis per tractardiferents problemes de salut. D’aquestsremeis casolans és del que us parlaré. Perquèsón sans, efectius i també conviuen ambnosaltres i ens ajuden des de la nit dels temps.

De petit, a les nits, quan la tos no em deixava dormir, la meva mare anava a la cuina, agafava unceba, la tallava per la meitat i la posava sota el meu llit. Al cap d’una estona, la ceba humidificaval’ambient i jo podia dormir plàcidament.També recordo els dies de conjuntivitis, amb els ulls tan plens de lleganyes que no els podia niobrir. Aleshores, els meus pares anaven a comprar flors. Més concretament roses vermelles. Noper regalar-me-les. No. Les feien servir per fer aigua de roses amb la que em rentaven els ulls, quemilloraven molt ràpid.I pel dolor d’esquena. Pel dolor d’esquena, pomes. Sí, pomes. Mitja poma calenta col·locada sobrela zona adolorida i el dolor s’esfumava. Una mica més gran, vaig començar a patir migranyes,aquells dolors de cap tan forts que no suportes ni el brunzit d’una mosca. La mare li deia al pare,Joan el nen té migranya, porta’m una patata. Em posava suaument dues rodanxes a les temples i, ales fosques, el dolor passava.Ara que ho penso, un dia vaig tenir alhora, mal de coll, dolor d’esquena i migranya. Imagineu la filaque feia amb tots els remeis a sobre?

Autor: Centre de dia AviparcIl·lustradors: Alumnes de 6éde l’EscolaAusias MarchTutora: Ester Rubio

Page 57: Gent gran i contes - 2011

57

Una cosa que m’agradava molt fer eren els bafsd’eucaliptus. Quan estàs constipat és el millor que potsfer. Et deixa com nou. Encara ho faig ara que ja sóc gran.Penseu que aquests remeis dels que us estic parlanttenen la seva arrel a la natura i la natura ens equilibra i,a més, sense efectes secundaris. Jo els recomano. Permalalties lleus, millor que les píndoles químiques queet deixen l’estómac fet una ruïna. El que no m’agradavatant era el tros de carn crua que em posava la mare asobre quan em donava un cop a la cara. Era millor lamoneda de 10 cèntims que feien servir per baixar lesinflamacions.Fins i tot recordo que els meus pares feien servir fang per curar. Una vegada, a les vacances, unavespa em va picar i ells van agafar fang de la vora del riu i em van empastifar la picada. Moltefectiu.

I gotes d’oli d’oliva tebi pel mal d’orelles, tomaconspels ulls de poll, nous pel cor, per baixar la tensióarterial aigua de julivert, esperit de vi pels polls,escarxofes pel fetge, codony per la descomposició,per les infecciones d’orina suc de nabius, per lesboqueres la pròpia saliva en dejú...

Ara que ja sóc gran i em costa dormir,prenc valeriana amb llet i m’ajuda. Sóntants els remeis que ens ofereix lanatura i tantes les coses que els meuspares em van ensenyar, que fins i totuna vegada vaig prendre cireres depastor, però no recordo per a què.Tindré que buscar un remei permillorar la meva memòria. Si enconeixeu cap, aviseu-me. Estic segurque si pregunteu a casa, els vostresavis i àvies us poden parlar de moltsremeis casolans per tractar malaltieslleus i si en trobeu un per la memòria,no us oblideu de mi.

Page 58: Gent gran i contes - 2011

58

L E S T O R T U G U E S

No sé si vosaltres heu estat mai en un paísmeravellós que es diu Costa Rica. Està ple deplataners, palmeres i molta selva i tot tipusd’animals que fa que sigui una terra magnífica.Hi ha uns animals que es diuen “perezosos”, osigui, mandrosos, que quan salten d’un arbre al’altre sembla que no hi han d’arribar. També ensveus uns altres que criden d’una manera tanesgarrifosa que t’imagines que són una feraperillosa i en realitat són uns micos petits ibonics que si bades i vas berenant un plàtan, ellsbaixen de l’arbre i te’l prenen i se’l mengen.

Però el més sorprenent de tot i que m’agradariaque veiéssiu són les tortugues.En una platja molt i molt gran, el mar és moltbrau, sembla que estigui enfadat, té unesonades altíssimes i també llargues, no com elnostre Mediterrani, tan suau gairebé sempre.Doncs una nit hi havia una lluna plena moltclara quan, de sobte, varen començar a sortirdel mar unes tortugues molt grosses de mésd’un metre de llargada. N’hi havia moltes,sortien de l’aigua i anaven platja endins; com ésnatural sense córrer gens, més ben dit amb unagran calma. Anaven força separades unes de lesaltres.

De cop, es van anar parant no totes al mateix temps,ara una ara l’altra. Nosaltres en seguíem una perveure què volia fer, fins que es va parar. No estàvemgaire a prop ja que si elles et veuen o t’oloren, fugen.De cop i volta la tortuga va començar a fer un forat ala sorra, un forat gros. Amb les seves potes tirava lasorra cap enrere, anava molt de pressa, cosa rara enuna tortuga.Quan ella va veure que ja estava bé i era prou fondo,es va posar a sobre i va començar a deixar anar unesboles blanques com si fossin pilotes de ping-pong.Eren ous, en va pondre molts, potser cinquanta.Quan va estar llesta, amb les seves potes vacomençar a tapar els ous amb la sora que havia tret;anava molt ràpida, nosaltres no la podíem ajudar, ellano ho volia i potser hauria fet malbé els ous pensantque li volíem prendre.

Autor: Enrica Ferrer GimenoIl·lustradors: Alumnes de 5è B de l’Escola Sta. Teresa de LisieuxTutora: Cristina Mitjans

Page 59: Gent gran i contes - 2011

59

Quan va acabar es va girar i tal com havia vingutse’n va tornar cap al mar. Llavors ja feia moltperò molt mala mar, era una nit realment detempesta, plovia, tronava, les onades eren moltfortes. Elles, les tortugues, tornaven al mardeixant els ous, que eren els seus fillets, enaquella platja, pensant que tornarien el properany a posar més ous.

Però aquelles tortuguetes naixerien passats uns mesos i passarien molts perills doncs hi ha unsocells que vigilen i quan les petites tortuguetes comencen a caminar cap el mar les estanesperant per cruspir-se-les. Sort que elles van llestes cap a l’aigua a trobar la seva mare. Jo crecque moltíssimes la deuen trobar.Aquestes petites tortuguetes que se’n van, quan siguin grans tornaran a la mateixa platja, ellestambé, a posar els seus ous i així serà sempre.Tot això no és un conte, és de debò, no se si gaire divertit però és molt bonic.

Page 60: Gent gran i contes - 2011

60

U N A I N FA N T E S A F E L I Ç

Sóc la més petita d’una família de vuit germans.Vaig néixer a Montcada i Reixach però totseguit vam venir a viure a Barcelona. Éremquatre noies i quatre nois; dos nous van morir ivan quedar-ne sis. Com jo era la més petita detots sempre vaig ser la més mimada tant delsmeus pares com dels meus germans.Hem estat uns germans que, encara que semblimentida, mai ens enfadàvem ni renyien, tant depetits com de grans.

Us vaig a explicar uns fets perquè veieu comérem entre nosaltres. Tenia jo sis anys i vaarribar el Diumenge de Rams. Jo estava tristaperquè mai havia tingut una palma, (per sertemps de guerra). El meu germà gran, em vasentir i no va dir res però…; a la tarda vaig sortiramb els meus pares a donar un vol i quan vamarribar a casa a l’entrada en vaig trobat un palmógran, preciós. Imagineu-vos la meva alegria, peròdesprés vaig veure un altre al menjador, un altrea l’habitació i així fins a sis que eren els anys queno n’havia tingut cap. Com aquesta història usexplicaria moltes més iguals de maques.

Un altre dia, llavors tindria 4 anys, vaig anar amb lameva mare a Ràdio Barcelona perquè feien unfestival per a nens; com que a mi m’agradava ballar icantar molt, vaig començar a ballar amb tots elsnens que hi havia. El professor de música em vaveure i li va dir a la meva mare que per què no emportava a classes de cant i de dansa perquè li va fermolta gràcia com jo ho feia. Vaig anar a classes i allàhi havia el primer locutor que va tenir RàdioBarcelona, Josep Maria Miret, i em va ensenyar arecitar. Vam fer festivals a benefici de les esglésiesque havien sigut bombardejades durant la guerra ivaig actuar a la ràdio recitant i cantant.

Autor: M. Àngeles Celaya MartinezIl·lustradors: Alumnes de 5é B de l’EscolaSta. Teresa LisieuxTutora: Cristina Mitjans

Page 61: Gent gran i contes - 2011

61

Una vegada em van preguntar en una retransmissió quèvoldria ser quan fos gran i jo vaig contestar que volia sermestra com els meus avis, oncles i pares. Als deu anysl’edat que ara té la meva neta Marta, vaig fer l’ingrés debatxillerat i després Magisteri.Aquesta ha estat la meva vida de petita i la recordo ambmolta tendresa perquè vaig ser molt feliç gràcies a totes lespersones que m’estimaven tant.

Page 62: Gent gran i contes - 2011

62

E L V E R D E R Ó N

Hace muchos años, cuando las modernastécnicas agrícolas no habían llegado anuestros campos, cuando el cultivo de losmismos se empleaban abonos naturales y noquímicos, ni se esparcían insecticidas.Cuando las gentes del campo, payeses ymasoveros, ocupaban las masías, torres,caseríos y cortijos, que hoy vemos en granparte en ruinas, y subsistían prácticamente delos recursos que sus tierras les daban.

Cuando en los bosques se veían, carboneras y hornos de cal, y en los pueblines los hornos de panutilizando sus leñas. Y pequeños rebaños de ganado lanar o vacuno, pastaban en las laderas delmonte bajo, limpiándolo de hierbas y rastrojales.Por estar el campo cuidado y limpio, no se producían esos grandes incendios que destruyencentenarios bosques y con ello el hábitat de muchos animalitos que en ellos viven.

Por doquier se veían grandes bandadas de pequeñas y medianas avecillas. Verderones yverdillos exhibiendo su característico plumaje verde. Jilgueros y abejarucos, sus múltiplescolorines. Pardillos y gorriones, su marcado gris parduzco. Y esbeltas tórtolas y torcaces,elevándose también en los cielos junto a otras muchas más avecillas.Y también en aquellos lejanos tiempos, un muchacho inquieto, espabilado y juguetón, recorríaaquellos alegres campos. Tenía ínfulas de cazador, y le gustaba perseguir y acosar a aquellasavecillas que alegres y piantes revoloteaban en las alturas.Unas veces se subía a los árboles en busca de sus nidos para hacerse con los polluelos. En otrasocasiones, les acosaba lanzándoles piedras, a brazo o con tirachinas. Pero otras veces con másacierto las cazaba con redes, ayudándose de señuelos y reclamos, o también utilizando unapegajosa goma que esparcía en finas cañas de esparto, colocaba en humedales y regatos, dondelos pajarillos acudían a calmar su sed.

Su obsesión eran los verderones, que lefascinaban con el espléndido verdor de suplumaje, ribeteado por un acentuadoamarillo en el borde de sus alas.

Autor: Francisco LópezIl·lustradors: Alumnes de 5 è B de l’Escola Sta. Teresa de LisieuxTutora: Cristina Mitjans

Page 63: Gent gran i contes - 2011

63

Aquel muchacho desoía una y otra vez losconsejos de sus mayores, en el sentido queera más gratificante el ver a las avecillasrevolotear y piar en el bosque que tenerlasen una triste jaula. Especialmente lereconvenía uno de sus abuelos.Y desoyendo una vez más estos consejos unatardecer se dirigió a un paraje, en el quede una rústica fuente manaba una cristalinaagua que por el canalillo llegaba a unapequeña balsa. Allí en aquel lugar sedispuso a colocar sus trampas, sabedor quealgún verderón vendría a calmar su sed.

Casi sin acabar de disponer sus pegajosos engaños, oyó que desde el valle cercano una alegre ypimpante pareja de las deseadas avecillas volaba en su alto hacía una tupida y cercana pineda.Apenas pudo esconderse tras de un arbusto cuando una de las avecillas se lanzó en su vuelohacia el canalillo, en busca del apetitoso refresco.Aquel pajarillo, que por su marcado ribete amarillo en sus alas se le adivinaba su caráctermasculino. Al posarse al borde del reguero quedó en la pegajosa trampa. Se revolvió con furiabrava pero cuanto más empeño ponía más preso quedaba.Mientras su pareja, más cauta, haciendo honor a su género, se posaba en un cercano pino,asistiendo inquieta y piando sin cesar al drama de aquel bravo e incauto verderón.El muchacho alegre y contento salió raudo de su escondrijo acercándose a su presa. La tomó conuna de sus manos mientras con la otra trataba de limpiar su bello plumaje. La avecilla se resistía aser tomada y con su duro pico, picoteaba con rabia los dedos de su cazador, que finalmente leintrodujo en una pequeña jaula.

Contento y ufano llegó a su casa, en donde una vez más fue reconvenido por su “proeza”. Avió enla jaula adecuada a su presa, con la conveniente comida y bebida. Y gozoso pensando que aquellabella avecilla podría servirle como reclamo en posteriores cazas se dispuso a pasar la noche.Al día siguiente con desagrado vio que el bravo verderón prefería morir a estar preso. Pues nohabía hecho caso de la comida, y su plumaje muy deteriorado, en especial el de su cabeza, estabaensangrentado ya que en su afán de libertad se golpeaba una y otra vez contra los barrotes de sucárcel.

El enfado del muchacho al ver a su presa tanmaltrecha fue pasando a estima y admiracióngrande por el valor y las ansias de ser libredel pajarillo. Y por su mente pasaron y seasentaron por primera vez los consejos de suabuelo, que le hicieron tomar la decisión dedevolverle la libertad.

Page 64: Gent gran i contes - 2011

6464

Cargado con la jaula a media tarde, volvióa la rústica fuente. Allí, bajo el árbol,desde el que la pareja de su presaobservó el drama del día anterior, tomó alverderón en una de sus manos y lo lanzóal cielo.El verderón con renqueante volar se posóen un cercano pino, y mientras seacicalaba su plumaje piaba gozoso comollamando a su pareja, y quizás a suspolluelos.

Y aquel muchacho entonces, y ahora trasmuchos años, convertido en un viejo soñador,sintió y siente una mayor alegría en haberledado la libertad al bravo verderón que no enhaberle cazado.

Page 65: Gent gran i contes - 2011

6565

E l C a m p a n a r

A Barcelona, el primer de novembre, el diariinforma que ha caigut una pedra delcampanar de la catedral, suposadamentdegut a les obres de restauració que aquestedifici està patint, diuen uns, o bé degut al’acumulació de nius de gavines a l’interior deles torres.El sagristà toca les campanes perquè la gentacudeixi a l’església, mentre beu, molt a gust,vi dolç (moscatell).Pel carrer de l’església passava un home ambun cistell ple de castanyes cantant la següentcançó:

-“Porto castanyes torrades, calentes, i

bones i el castanyer que s’en va, s’en

va amb les castanyes a la mà”.

Una mare porta al seu fill a comprar

castanyes a la castanyera, aquesta

porta un mocador. Li dóna una

castanya a la brasa al nen.

Un turista japonès de visita a

Barcelona fa una fotografia de la

castanyera i el nen. El turista li dóna

unes monedes al nen per tal que

compri panellets, el nen ofereix un

panellet al turista perquè el provi i li

dóna les gràcies. Al turista li agrada el

panellet.

A la catedral s’està celebrant una boda.

La núvia va vestida de blanc.

.

Autor: Residència SanitasIl·lustradors: Alumnes de 3er de l’EscolaBarcelonaTutora: Tere Valls, Gemma Garcia

Page 66: Gent gran i contes - 2011

6666

La castanyera necessita una navalla per ratllar les castanyes i evitar d’aquesta maneraque explotin. Mentre la castanyera fa aquesta operació observa que el nuvi arriba tarda la boda, perquè anant cap a la catedral amb cotxe ha topat amb una pedra que haviacaigut del campanar de la catedral.Vet aquí….., que aquest conte s’ha acabat

Page 67: Gent gran i contes - 2011

6767

L a F e s t a d e l s p a n e l l e t s

“Hi havia una vegada un avi que es deia Manel iuna àvia que es deia Maria.Era temps de castanyes i en Manel i la Maria vandecidir anar a passejar pels carrers de Barcelona,ja que els hi agradava molt en aquesta època dela tardor, veure les castanyeres amb les sevesparades pels diferents carrers de Barcelona.Aprofitant que havien d’anar a buscar al seu netPau ,o més aviat Pauet, que era la manera enque els avis acostumaven a anomenar al xiquet ,a l’escola, van decidir comprar-li una paperina decastanyes.

Com sempre, en Pau estava jugant amb l’Enric,el seu amic del barri. L’Enric era un nen conegutal barri per la pobresa i humilitat de la sevafamília. Era un noi que no anava massa a l’escola,perquè havia d’ajudar a la seva mare a treballar.L’Enric i la seva família vivien al costat del’escola, i és per això que havia fet amistat ambalguns dels nens, d’entre ells en Pauet.

Els avis d’en Pauet, van decidir fer una festa a casaamb els amics del seu net. Cadascun dels nensportaria unes quantes castanyes i panellets de talmanera que ajuntant les castanyes i panellets detots els amics, els avis d’en Pau no haguessin defer un gran dispendi comprant aquests exquisitsfruits i dolços.En Pau va decidir que volia invitar a l’Enric a lacastanyada i li va preguntar a la mare de l’Enric,l’Antonia, si hi podia anar.

Autor: Residència SanitasIl·lustradors: Alumnes de 3er de l’EscolaBarcelonaTutora: Tere Valls, Gemma Garcia

Page 68: Gent gran i contes - 2011

6868

L’Enric va anar a la festa i tambéva col·laborar amb castanyes, jaque al jardí de casa seva tenia unarbre castanyer .L’àvia d’en Pauet, la Maria, es vaposar molt contenta i va ensenyarals nens a cuinar les castanyes i afer els panellets.

L’Enric, en acabar el berenar, havia menjat tant que quan va arribar a casa

estava empatxat i, a la nit, tot i que la seva mare ja li havia fet el sopar, va

decidir, per primera vegada a la seva vida, que no soparia. Tot i tenir un plat a

taula, cosa que la seva família no sempre es podia permetre, estava content

d’haver estat amb els seus amics amb la panxa plena de castanyes i panellets.”

Page 69: Gent gran i contes - 2011

Participació:Escola Ausiàs March, Escola LesCorts, Escola Lavínia, Escola PauRomeva, Escola Barcelona,Escola Santa Teresa Lisieux,Centre de dia Aviparc, SanitasResidencial Les Corts.

Organització: