NOUCENTISME: JOSEP CARNER

Estíbalitz Gómez Ruiz

ÍNDEX

Què és? (Noucentisme)Nom: Noucentisme.Què és? (Modernisme)Comparació de les bases del

Noucentisme i del Modernisme.Josep Carner.Poemes.Bibliografia.

QUÈ ÉS?Moviment cultural català polític i literari.

S’inicia a Catalunya el 1906.

Acaba el 1923.

NOM: NOUCENTISME

Creador: Eugeni d’Ors.

Prové del 1900, adjectiu cronològic de nou-cents.

MODERNISME Moviment cultural que es manifesta a:Literatura: poesia.Arquitectura.Pintura. També a LlatinoAmèrica i a Espanya

(1880-1910)..

BASES DEL NOUCENTISME I DEL MODERNISME

NOUCENTISME MODERNISMECRONOLOGIA: Del 1906 al 1923. CRONOLOGIA: Del 1880 al 1915.

Desenvolupament a Catalunya.Des de la institució política.

Desenvolupament a Llatinoamèrica i a Espanya.

•Uneix tradició amb nacionalisme català.•Àmbit cultural i social: volen expandir-se a nivell europeu.

•Països exòtics e inexistents.•Fugen de la realitat (la troben vulgar).

•Discrepàncies ideològiques i culturals.

•El llenguatge és més important que el significat.•Utilitza recursos fònics: onomatopeies...

JOSEP CARNERNom: Josep Carner i Puig-Oriol.

Any: 1884-1970.

Formaciópoeta

editor

traductor

diplomàtic

Llicenciat

dret

filosofia

POEMES

Els fruits saborosos el 1906.Com les maduixes.Aglae i les taronges.El cor quiet el 1925.

COM LES MADUIXES Menja maduixes l'àvia d'abans de Sant Joan;

per més frescor, les vol collides d'un infant. Per això la néta més petita, que és Pandara, sabeu, la que s'encanta davant d'una clarori va creixent tranquil·la i en 'admiració i a voltes,         cluca d'ulls, aixeca al cel la cara, ella, que encara no diu paraules ben ardides i que en barreja en una música els sentits,cull ara les maduixes arrupides,tintat de rosa el capciró dels dits.                              Cada matí l'asseuen, a bell redós del vent, al jaç de maduixeres.I mira com belluga l'airet ombres lleugeres, i el cossiró decanta abans que el pensamentli plau la corretjola i aquell herbei tan fi,                    i creu que el cel s'acaba darrera del jardí. En va la maduixera 'son bé de Déu cobria; en treure les maduixes del receret ombriu, Pandara s 'enrojola, treballa, s'extasia:si n'ha trobat més d'una, aixeca els ulls i riu.              

AGLAE I LES TARONGES Aglae, sota un bell taronger deturada,

al lluny sent les germanes com ocellada al vent.I ja no va a l'encalç per l'herba i la rosada,I té la cara pàl·lida d'un gran defalliment.

Ella dansava i reia tot just casada amb Drias,                altiva entre la fressa, joiosa de la llum.I ja de l'hort s'amaga per les desertes viesI encara es fa més blanca, perduda entre el perfum.

I arriba a les taronges, i en cull i se n'emporta; la set, de sols mirar-les, li feia els ulls brillants.           Mossega un fruit i acluca els ulls com una mortai del cabell afluixen el pes les dues mans.

SI EM VAGA...

Viuré, si em vaga encara de viure, supervivent d’un cant remot.

Viuré amb la cella corrugada contra les ires, contra el llot.

Viuré dreçant-me com un jutge, només mirant, sense dir mot,

com la paret en el seu sòtol, com una pedra en el seu clot.

RETORN A CATALUNYA Ja veig damunt la terra de foc el nostre pi

Oh gent que per les feixes daurades feu camí! em sobta com un vi la força tota vella i humil que ens agermana. (És viu com la ginesta i com el blau marí el teu escarafall, oh noia catalana.)

Com somrieu en hores del vespre, masos blancs, entre pallers de bona companyia, i cada mas ateny en curta rodalia bosquet i blat i vinya i un marge amb tres pollancs.

Voldria, tot perdent-me per valls i fondalades dir tes llaors, oh terra de salut! enmig de coses fosques i vides oblidades com aquest grill que canta dins un camí perdut.  

UNITAT

En el més llarg viatge ens acompanya           la llinda vella del portal. Ella invisiblement, en terra estranya,           jutja, afaiçona el termenal.

Llisca a l’intent de l’última besada           un plor d’infant que sobreviu, i la mateixa mort és enllaçada           a la por primera del niu.

L’afany, de bella, imprevisible cursa,           quan tot just mesura el planell, va replegant-se en àmbit que s’escurça,           com fil estirat pel cabdell.

I bé caldrà que un dia, fi del nombre,           jo sigui cert i definit. I finalment, sota el gran mur de l’ombra, erm de senyals, em collirà l’oblit.

BIBLIOGRAFIA

http://www.tv3.cat/elmeuavi/dors/tablasaber.htm http://www.xtec.cat/~lrius1/carner/contenidor.htm http://www.xtec.cat/lic/centre/professorat/

dossiersgust/Carner_1997.pdf http://perso.wanadoo.es/lipmic/Poecat/

carner.htm#Solitud%20serena http://www.xtec.es/trobada/modernis/modernis.htm http://www.mundodescargas.com/apuntes-trabajos/

lengua_espanyola/decargar_literatura-modernista-y-generacion-del-98.pdf