la fiscalitat dels - crei · l’impost sobre el valor afegit, i la interacció entre requisits de...

La fiscalitat delsintermediaris

financers

Els Opuscles del CREI

nº 15setembre 2004

Ramon Caminal

CREI 15- Cat pdf 4/10/04 11:19 Página 1

1

La fiscalitat delsintermediaris

financers

Ramon Caminal

1. Introducció

La majoria d’economistes es mostrariend’acord en què la política impositiva, per unabanda, i la intermediació financera, per l’altra, sónàrees de recerca prou importants. Malgrat això, laseva intersecció, la fiscalitat dels intermediarisfinancers, pot semblar inicialment un tema limitatque només pot atraure l’atenció d’algunsespecialistes. M’agradaria començar aquestOpuscle justificant que aquesta percepció estàdistorsionada. Primer de tot, el sistema financeren general, i els bancs en particular, juguen unpaper crític en l’assignació de recursos i el procésde creixement econòmic, i per tant, no pot sertractat com un sector econòmic més. En segonlloc, a la majoria de països el tractament fiscal delsector financer és molt complex, amb unacombinació d’impostos generals i especials,subsidis implícits i bonificacions. Enconseqüència, els temes de política a tractar sónsubstantius i d’interès per a àmplies audiències.

El Centre de Recerca en Economia Internacional(CREI) és una institució de recerca constituïda coma consorci integrat per la Universitat Pompeu Fabrai la Generalitat de Catalunya. La seva seu és alcampus de la Universitat Pompeu Fabra, aBarcelona.

L’objectiu del CREI és promoure la recerca eneconomia internacional i macroeconomia amb elsestàndards acadèmics més alts.

Els Opuscles del Crei volen ser els instruments dedifusió de la recerca del CREI en l’àmbit noacadèmic. Cada opuscle recull, per a un públicgeneral, les conclusions i observacions de treballspublicats, o en vies de publicació, a les revistesespecialitzades. En el respecte a la llibertatintel·lectual, es fa constar que les opinionsexpressades en Els Opuscles del CREI sónresponsabilitat dels seus autors.

Editat per: CREIUniversitat Pompeu FabraRamon Trias Fargas, 25-27 08005 BarcelonaTel. 93 542 24 98© CREI, 2004© d’aquesta edició: Ramon CaminalISSN: 1137 - 7828Traducció de l’anglès: David RodríguezDisseny: Fons GràficImpressió: Masanas GràfiquesDipòsit legal: B-42514-2004


3

intermedaris financers. En particular aquestOpuscle analitza els efectes dels impostos en elsdiversos papers específics dels intermediarisfinancers, la interacció entre impostos i regulaciófinancera i l’optimalitat de gravar els intermediarisfinancers. L’anàlisi se centrarà en tres formesespecífiques de fiscalitat bancària: els coeficientsde caixa, l’exempció dels serveis financers al’impost sobre el valor afegit, i la interacció entrerequisits de capital i l’impost de societats. Granpart del debat es basa en la meva recerca. Algunsdels articles als quals em referiré aquí forenescrits en col·laboració amb els meus anticscompanys Philippe Bacchetta i Carmen Matutes.Ha estat un plaer poder treballar amb aquestsexcel·lents coautors.1

El següent apartat conté una breu introduccióa la literatura bancària moderna, que emfatitza elpaper dels bancs en la transformació d’actiusfinancers, la reducció de les asimetriesinformatives i la provisió de serveis de transacció.L’apartat 3 discuteix les condicions sota les qualsels mercats de dipòsits i de préstecs estantotalment segmentats, fet que té implicacionsimmediates des del punt de vista de la incidènciafiscal. L’apartat 4 està dedicat a una forma estesade taxació implícita: els coeficients de caixa noremunerats. L’apartat 5 revisa l’impacte d’eximirels serveis financers de l’impost sobre el valorafegit, la interacció entre l’impost de societats irequisits de capital i els efectes de gravar elsdipòsits i els préstecs. Finalment, l’apartat 6examina els aspectes normatius: haurien de sergravades les rendes de capital i els intermediarisfinancers? Uns breus comentaris finals tanquenaquest Opuscle.

2

Al llarg de les darreres dues dècades, la líniamajoritària de recerca ha donat suport a laproposició que millorant l’eficiència del sistemafinancer es pot augmentar el creixement a llargtermini. A més, la creixent preocupació delsefectes devastadors de les crisis financeres haestimulat el debat acadèmic i polític sobre lespolítiques financeres. La major part de l’atenciós’ha centrat en els efectes de la liberalització delsector financer, la privatització de les institucionsfinanceres i el disseny òptim de l’entornregulatori. Sorprenentment, la fiscalitat del sistemafinancer ha rebut relativament poca atenció, tot ique el sector financer ha estat generalment unafont important d’ingressos fiscals, i que moltspaïsos han dut a terme recentment reformessubstancials.

Tot i que el sector financer està generalmentsubjecte a la fiscalitat general (impostos sobre larenda i sobre els beneficis empresarials), a lamajoria de països els intermediaris financersreben un tractament fiscal diferenciat. Per unabanda, poden gaudir de subsidis implícits oexplícits: exempció de l’IVA als serveis financerspel cas de la Unió Europea, assegurança dedipòsits per sota del seu cost real, i intervencionsi rescats en cas de col·lapse financer. Per altrabanda, pot patir impostos especials (exigència decoeficients de caixa sense remuneració, impostossobre les transaccions financeres) i/o servir com asubsidiaris en la recaptació d’impostos (viaretenció dels impostos sobre les rendes delcapital dels seus clients).

Els impostos i els subsidis poden alleujarcertes fallides del mercat o, en cas contrari,interferir en el funcionament correcte del sector.Així és important entendre com diversosinstruments fiscals afecten el resultat dels


5

2. El paper dels bancs

La moderna teoria bancària emfatitza tresgrans contribucions dels bancs a l’eficiènciaeconòmica:2

a) Reducció de l’asimetria informativa b) Transformació d’actius financers

(diversificació del risc i millora de la liquiditat)

c) Provisió de serveis de transacció

Les transaccions creditícies es veuencríticament restringides per la presènciad’asimetria informativa. Normalment els deutorsgaudeixen de major informació sobre lescaracterístiques dels seus projectes i les condicionsde mercat. A més, l’èxit del projecte pot dependrede l’esforç dels empresaris, la qual cosa no potser fàcilment observable pels externs. Els bancstendeixen a especialitzar-se en la reducció de lesasimetries informatives utilitzant diversosmecanismes de selecció, controlant l’esforç delsprestataris i, de manera més general, establint-hirelacions de llarg termini.

Els bancs inverteixen en projectes arriscats irelativament il·líquids, per exemple, prestant aempresaris amb garanties insuficients. Tal i comhem esmentat més amunt, les decisions depréstec es basen en certa mesura en la informacióprivada dels bancs. En conseqüència, aquestspréstecs no poden ser negociats en mercatssecundaris. Així un típic negoci de préstecs ésalhora arriscat i il·líquid. Malgrat això, els bancssón institucions de mida gran que presten a moltsi molt diferents empresaris. Com a resultat, el riscagregat de les seves carteres creditícies ésrelativament baix. En altres paraules, els bancspoden diversificar en gran mesura els riscosidiosincràtics i arranjar l’estructura de venciment

4

dels seus actius de manera que els seus passiusesdevinguin prou líquids i relativament segurs.

Finalment, els bancs juguen un paper cabdalen el sistema de pagaments. Els dipòsits podenser convertits fàcilment en efectiu o usatsdirectament en transaccions mitjançant l’ús dexecs, o targetes de dèbit o de crèdit. Elsdipositants poden també fer pagamentsautomàtics. De fet, la proporció de transaccionsen efectiu està caient ràpidament a bona part delplaneta, llevat de les activitats il·legals o d’evasiód’impostos.

Els bancs no són les úniques institucionsfinanceres que realitzen aquestes tasques. Laprincipal tasca dels fons de pensió i d’inversió ésla transformació d’actius financers (securities).Alguns fons del mercat monetari dels EUA hancomençat a oferir serveis de transacció. Siaquesta tendència continua en un futur elsdipòsits bancaris i les participacions en els fonsd’inversions poden esdevenir substituts gairebéperfectes.

A causa de la naturalesa de l’activitat bancària,la fallida d’un sol banc pot tenir efectes externsimportants. En primer lloc, l’estoc d’informaciósobre les característiques dels seus consumidorspot desaparèixer en gran mesura. Segon, lescrisis poden contagiar-se i els problemes d’unaempresa individual poden traslladar-se a la restadel sector. Tercer, una interrupció de l’activitatbancària pot dur al col·lapse del sistema depagaments amb conseqüències dramàtiques per al’economia global.

Això és el que explica per què els bancsestan fortament regulats. Un mecanisme deregulació àmpliament estès és l’assegurança delsdipòsits. Un dels seus objectius és protegir els


supervisió per part dels bancs no es pot verificar).Per tant, els incentius a invertir en activitats queredueixen les asimetries informatives depenen dela capacitat dels bancs d’apropiar-se de part delsbeneficis d’aquesta inversió mitjançant tipusd’interès dels préstecs per sobre els nivells“competitius”. En altres paraules, els bancstendiran a invertir més en relacions a llarg terminien entorns amb competència interbancària menysacusada. Carmen Matutes i jo mateix (Caminal iMatutes, 1997) vam formalitzar aquest raonamenti vam mostrar com el poder monopolista en elmercat de préstecs té efectes ambigus en elbenestar. Un major poder monopolista implica,per una banda, majors tipus d’interès delspréstecs i menor mida d’aquests (l’efecte clàssic),que afecta negativament l’eficiència econòmica, iper altra banda, una menor asimetria informativaque facilita l’accés al crèdit i millora l’eficiència.

Les restriccions d’entrada al sector bancari sónmolt habituals. A més, alguns governs tenentendència a ser menys estrictes a l’hora d’aplicarla política de la competència al sector bancari. Defet, no és inhabitual observar com bancs centrals ireguladors financers promouen fusions bancàries.L’argument exposat anteriorment ofereix unajustificació a aquesta pràctica.3

En un article més recent (Caminal i Matutes,2002) vam estendre l’anàlisi anterior considerantshocks de cartera agregada. L’objectiu d’aquestarticle era reexaminar la relació entre poder demercat i risc de fallida. Si els bancs no redueixenles asimetries informatives llavors es veuenobligats a utilitzar altres mecanismes de disciplinatals com racionar la mida dels préstecs. Com aresultat, en entorns molt competitius els bancspoden no tenir incentius a invertir en adquisiciód’informació i en comptes d’això podensistemàticament limitar la mida dels préstecs. Això

7

petits dipositants del risc de fallida (que no ésnegligible al ser els bancs empreses amb altpalanquejament). Presumiblement, aquestaprotecció evita fallides en cadena i facilita elfuncionament fluid del sistema de pagaments.Malgrat això, els sistemes d’assegurança dedipòsits típicament inclouen primes uniformes(independents del risc bancari) fet que provocauna assumpció de risc excessiva per part delsbancs. Per tant, calen altres instrumentscomplementaris per evitar un alt risc de fallidaincloent requisits de capital, restriccions en lacomposició dels actius, la supervisió directa o laprotecció dels beneficis bancaris.

Els bancs solen gaudir d’un cert poder demercat, com a mínim en la seva activitat amb elsparticulars i les petites i mitjanes empreses.L’origen d’aquest poder de mercat és complex. Enprimer lloc, els bancs gaudeixen d’informacióprivilegiada sobre els seus clients. Segon, la midaés un avantatge competitiu, no tant a causa delsrendiments d’escala (que semblen exhaurir-se amides relativament petites) sinó per leseconomies de diversificació. En tercer lloc, lacompetència en el sector bancari molts cops esveu limitada per les polítiques públiques(restriccions d’accés, polítiques de competènciamés laxes, límits en els tipus d’interès, etc.).

Les implicacions de benestar del poder demonopoli poden ser prou diferents al sectorbancari comparat amb la resta de l’economia.Com ja hem subratllat abans, els bancs solenestablir relacions a llarg termini amb els seusclients. La inversió inicial en adquisiciód’informació pot ser utilitzada en transaccionsposteriors (reutilització de la informació). Elsbancs normalment troben difícil capturar elsbeneficis d’aquestes inversions mitjançant acordscontractuals (en particular, perquè l’esforç de

6


també poden finançar-se emetent actius financerscomerciables o mitjançant préstecs d’altres bancs.

Així, les característiques del mercat de valorsjuguen un paper crucial sobre la incidènciaimpositiva. De cara a clarificar idees consideremdos entorns extrems.

Primer, considerem el cas d’un bancmonopolista que té una demanda de préstecs iuna oferta de dipòsits exògenes. Considereu queel mercat de valors no existeix i que tots elspréstecs han de finançar-se amb els dipòsits. LaFigura 1 il·lustra aquesta situació. Les variablesamb el subíndex “0” indiquen l’equilibri abansd’impostos. La solució del monopolista és unnivell de dipòsits D0, equivalent al nivell depréstecs, L0, tal que l’ingrés marginal dels préstecs(MR) és igual al cost marginal dels dipòsits (MC).

9

implica que les empreses objecte de racionamentnomés inverteixen en projectes d’alta rendibilitat,la qual cosa redueix l’exposició de les carteresbancàries a shocks agregats. En altres paraules,pot perfectament passar que, contràriament a allòque se sol pensar, la liberalització i ladesregulació del sistema financer pot disminuir(en comptes d’incrementar) l’exposició de lescarteres de préstecs bancaris als shocksmacroeconòmics, fet que redueix la probabilitatde fallida bancària.

L’anàlisi de la incidència de la fiscalitat sobrel’activitat bancària, que discutiré a la restad’aquest article, se centrarà en les tres funcionsprincipals esmentades més amunt, la interaccióentre regulació i impostos i el paper del poder demercat dels bancs. Es prestarà atenció a lasubstituïbilitat entre serveis bancaris, fonsd’inversió i mercats de valors, fet que téimportants implicacions sobre la incidència fiscal.

3. Dipòsits i préstecs: separabilitatdel problema de decisió del banc

Els principals ‘outputs’ produïts pels bancs sónels dipòsits i els préstecs. Els dipòsits són méslíquids i segurs que la majoria d’altres actiusfinancers i, sobretot, ofereixen serveis detransacció. La principal diferència entre elspréstecs i les obligacions és que els primersinclouen habitualment una certa quantitatd’informació privada (selecció o supervisió).

Els bancs no només intermedien entredipositants i demandants de crèdit. Tambécomercien al mercat de valors. Alguns dels fonsrecaptats dels dipositants poden invertir-se endeute públic o altres actius financers o bé prestar-se a d’altres bancs. Anàlogament, els préstecs

8

r

D, L

MC

MR

r0l

r0d

Ds

Ld

D = L0 0

Figura 1


11

El tipus d’interès del préstec, r l0, i del dipòsit, r d

0,han de llegir-se a partir de la funció de demandade préstecs (Ld) i la funció d’oferta de dipòsits(Ds), respectivament. En aquest cas gravardipòsits o préstecs, al tipus τ té el mateix efecte.Tal i com s’il·lustra a la Figura 2, la corba MCrellevant es desplaça horitzontalment cap amunten una magnitud idèntica al tipus impositiu (MC’),o, de manera equivalent, la corba MR es mou capavall, de tal manera que la solució òptima delmonopolista implica una reducció de préstecs idipòsits (L1 i D1).

Següent, prenguem en consideració un entorndiferent (i més realista). Considereu la situació enla qual el banc monopolista pot comerciar senserestriccions al mercat de valors al tipus d’interèsrB.4 La Figura 3 mostra el cas on rB és major quela intersecció de les corbes MR i MC, mentre que

10

el cas oposat ofereix una lliçó anàloga. Enabsència d’impostos, el nivell òptim de préstecs,L0, es determina per la intersecció entre MR i rB.De manera anàloga, el nivell òptim de dipòsits,D0, ve donat per la intersecció entre MC i r B. Enaquest cas, el banc inverteix una fracció delsseus dipòsits, D0-L0, al mercat de valors. Tingueuen compte que, mentre que rB és exogen, elproblema de decisió del banc és separable, en elsentit que el nivell òptim de tipus d’interès deldipòsit és independent de les característiques delmercat de préstec, i el tipus òptim de préstec ésindependent de les característiques del mercat dedipòsits. Per tant, la incidència fiscal diferirà delcas anterior. La Figura 4 il·lustra l’impacte d’unimpost sobre els dipòsits, τ. Aquest no té capefecte sobre el mercat de préstecs, L0 = L1, i totl’impacte recau sobre el mercat de dipòsits. Enparticular, la funció MC rellevant es desplaça

D, L

MC

DS

MR

rB

r0d

r0l

r

L0 D0

Ld

Figura 3

r

D, L

MC’

MC

MRMR’

r1l

r0l

r d

r1d0

D = L1 1 D = L0 0

Ld

Ds

τ

Figura 2


se mútuament. Per exemple, si existeix risc defallida, un impost sobre els dipòsits farà reduir eltipus d’interès dels préstecs. La raó es basa enquè l’aparició de l’impost incrementa laprobabilitat de fallida, que fa reduir el costesperat dels fons i per tant el tipus d’interès delspréstecs. També, si els costos de supervisió esredueixen amb el nivell de dipòsits (a causa de lainformació generada pels dipòsits), llavors unimpost sobre els dipòsits farà incrementar el tipusd’interès dels préstecs. En altres paraules, ésimprobable que un impost sobre els dipòsits deixisense afectar el tipus d’interès dels préstecs, peròla mida de l’efecte pot ser reduïda i pot tenir unsigne ambigu. Resumint, sembla raonableanalitzar la incidència dels impostos basant-nosen la hipòtesi que les decisions dels bancs sobredipòsits i préstecs són separables. Mantindréaquesta hipòtesi per la resta de l’Opuscle.

4. Coeficients de caixa

4.1. Alguns fets estilitzats

Els bancs solen tenir l’obligació de manteniruna certa fracció dels seus dipòsits en forma dereserves líquides (efectiu o dipòsits al banccentral). Aquests coeficients de caixa tenen unallarga història (daten com a mínim de principisdel segle XIX) i la seva importància ha fluctuatconsiderablement al llarg del temps i entre països.

Inicialment, aquestes obligacionsrepresentaven un mecanisme adequat per facilitarla liquidació diària i reduir la necessitat dedemanar prestat al banc central. Malgrat tot,aquesta obligació de mantenir reserves noremunerades expandia artificialment la demandade la base monetària i per tant millorava l’ingrésnet dels bancs centrals (és a dir incrementava els

13

verticalment per τ, i el nou equilibri consisteix enun nivell molt inferior de dipòsits, D1, i també untipus d’interès de dipòsits molt menor, r d

1.5

A més d’un mercat competitiu de valors,l’estricta separabilitat del problema de decisió delsbancs requereix de tres supòsits addicionals: queel cost marginal dels préstecs concedits siguiindependent del nivell de dipòsits (i viceversa),que l’oferta de dipòsits sigui també independent, ique la probabilitat de fallida bancària sigui nul·la.

En una contribució que vaig fer recentment aun volum col·lectiu (Caminal, 2003) reconec queés improbable que totes aquestes condicions deseparabilitat s’esdevinguin alhora en una situacióreal. Malgrat això, en aquell capítol plantejo queles desviacions simultànies d’aquest conjunt decondicions d’una o altra forma poden compensar-

12

r

D, L

MC’

MC

MR

Ds

Ld

r0lr1l

rB

r0d

r1d

D1 D0L = L0 1

τ

Figura 4


ingressos per senyoriatge).6 Aviat va ser difícildestriar el motiu de recaptació d’altresconsideracions.

Els ingressos per senyoriatge poden serexpressats com el producte de la taxa decreixement de la base monetària i de la demandade la base monetària. A llarg termini la taxad’inflació i la taxa de creixement monetari esmouen en la mateixa direcció, i per tant, per a unnivell donat de base monetària, una major taxad’inflació implica un major senyoriatge. D’altrabanda, un major coeficient de caixa expandeix lademanda de la base monetària. Per tant, per unataxa d’inflació donada, un coeficient de caixaimplicarà un senyoriatge més alt. En altresparaules, el mateix ingrés per senyoriatge pot serobtingut per múltiples combinacions d’inflació icoeficient de caixa, amb una major taxa d’inflaciópermetent un menor coeficient de caixa.

Durant els anys seixanta i setanta les altestaxes d’inflació coexistien amb nivells alts decoeficients de reserva (la ràtio de reservesbancàries sobre els dipòsits agregats).7 De fet,d’acord amb Brock (1989), en el període 1960-84els coeficients de caixa i les taxes d’inflacióestaven positivament correlacionades entrepaïsos, i fins i tot al llarg del temps, com amínim per Llatinoamèrica o Àfrica. En altresparaules, els dos components dels ingressos persenyoriatge semblen ser complementaris. Alsanys vuitanta i als inicis dels noranta la majoriade països van reduir de manera dràstica la sevainflació i molts d’ells també van reduir els seuscoeficients de caixa, tal i com s’il·lustra a laTaula 1. Tot i que no disposem d’informacióprecisa sobre la fracció de reserves remuneradesi l’evolució de la demanda de reservesvoluntàries, queda clar que aquesta reducciódràstica experimentada per molts països

14

reflecteix un canvi important en l’obligació demantenir uns coeficients de caixa noremunerats.8

La primera columna de la Taula 1 (basada enBrock, 1989) mostra que en el període 1960-84els coeficients de caixa eren extremadament altsen molts països. Per exemple, arribaven al 50% al’Argentina, 35% a Mèxic i el 33% a Indonèsia.Als països més desenvolupats aquests coeficientstambé eren relativament alts: 10% a Austràlia,11% a Alemanya, i 8% als EUA.

Taula 1Ràtios de reserves

Font: Brock (1989) i IMF-International Financial Statistics

Notes: (1) 1962-84(2) 1961-84

País Mitjana Mitjana1960-84 1998-2002

Argentina 50 9

Brasil 35 19

Xile 33 5

Mèxic 35 10

Egipte 27 21

Marroc 6 9

Nigèria 17 25

Àfrica del Sud 7 4

Índia 9 8

Indonèsia 33 (1) 11

Corea 20 3

Malàisia 10 (2) 16

Austràlia 10 2

França 4 3

Alemanya 11 3

Itàlia 12 2

Japó 3 3

Espanya 8 3

EUA 8 2

Israel n.a. 16

Rússia n.a. 22

15


Caminal, 1994), vam argumentar que lescomparacions entre estats estacionaris sóninapropiades quan el govern pot emetre diners ideute públic. Aquest punt és força obvi i pot seril·lustrat fàcilment. Suposeu que el govern potassolir un cert nivell d’ingressos a cada períodeutilitzant impostos distorsionadors i prestant idemanant préstecs en mercats de capitalinternacionals. Si l’objectiu del govern ésmaximitzar el benestar a llarg termini delsconsumidors llavors la política òptima de deuteconsisteix a mantenir l’estoc de deute a un nivellprou baix (negatiu) de tal manera que en l’estatestacionari tota la despesa pública pugui serfinançada pels interessos dels estalvis públics,evitant així l’ús de la fiscalitat distorsionadora.

Considerem ara l’experiment de Romer sensetenir en compte els costos de la transició. Així,d’acord amb Freeman, només comparem estatsestacionaris. Si un impost sobre els dipòsitssubstitueix un coeficient de caixa, llavors lademanda de la base monetària cau. L’oferta de labase monetària també ha de reduir-se per tal demantenir la inflació invariable, però això redueixels ingressos del govern (redueix el senyoriatge).Malgrat tot, si en el futur tots els dipòsits podenser invertits en actius productius, la base del nouimpost s’expandeix i els ingressos fiscals podenser més grans que en l’anterior estat estacionari.En altres paraules, si començant a l’estatestacionari un impost sobre els dipòsitssubstitueix un coeficient de caixa (al mateixtipus), llavors en el nou estat estacionari el sectorprivat es mostra indiferent però els ingressosfiscals són superiors. De fet, el govern pot fixarun tipus impositiu inferior, recaptar els mateixosrecursos que en l’estat estacionari anterior, imillorar el benestar del sector privat (unaproposició anàloga a la de Freeman).

17

La segona columna de la Taula 1 mostra queels coeficients de caixa són actualmentsignificativament inferiors que als anys seixanta isetanta. Malgrat això, en alguns països menysdesenvolupats encara són prou alts (25% aNigèria i 18% al Brasil). Per tant, aquesta formade fiscalitat no és només una característica delpassat sinó que encara té un impacte importantavui en dia.

4.2. Caracteritzant els coeficients de caixacom un impost

Ja fa temps que s’accepta la idea que elscoeficients de caixa no remunerats són una formade fiscalitat (vegeu per exemple Fama, 1980). Elsbancs es veuen obligats a invertir part dels seusrecursos en un actiu que els ofereix rendibilitatsper sota les del mercat alhora que el govern potfinançar el seu dèficit fiscal a uns tipus mésfavorables. Una caracterització precisa dels efectesdels coeficients de caixa ha de tenir en compteque afecta no només a la rendibilitat dels bancs(efecte flux) sinó també la demanda privada de labase monetària (efecte estoc). Romer (1985) vamostrar com, sota certes condicions, els bancs esmostrarien indiferents entre un coeficient de caixai un impost proporcional sobre els dipòsitscombinat amb una operació de venda de deutede l’estat per part del banc central equivalent alsrecursos captius pel coeficient de caixa.

Romer no va considerar l’efecte d’aquestexperiment sobre les finances públiques. De fetes va argumentar posteriorment (Freeman, 1987)que un coeficient de caixa estava dominat per unimpost inflacionari sobre l’efectiu en mans delpúblic. L’anàlisi de Freeman comparava elbenestar d’un consumidor representatiu entrediferents estats estacionaris. En un article escritconjuntament amb Philippe Bachetta (Bacchetta i

16


augmentar a Itàlia, Grècia i Espanyaimmediatament abans de la liberalització perdesprés disminuir.

Philippe i jo mateix (Bacchetta and Caminal,1992) vam presentar un model on esracionalitzava aquest comportament. Consideremque el senyoriatge és part d’un sistema fiscalòptim, potser a causa de la capacitat limitada derecaptar impostos amb un sistema impositiuconvencional. En aquest cas és òptim fixar unacombinació d’altes taxes d’inflació i altscoeficients de caixa amb l’objectiu de repartir lesdistorsions al llarg dels diferents marges. Si elsdecisors polítics anticipen que els coeficients decaixa positius no seran factibles a partir d’unadata futura, llavors és òptim augmentar-lostemporalment, reduir l’estoc de deute públic i aixíreduir futures necessitats d’ingressos. Donat quela inflació i els coeficients de caixa són substitutsimperfectes, era òptim d’incrementar la inflaciódesprés de la liberalització. Aquest fet potexplicar la poca disposició d’aquests països areduir la inflació a principis dels noranta. Malgrataixò la unió monetària va actuar de facto com laforça motriu per abaixar la inflació.

5. La caracterització de diferentsformes d’imposició

L’apartat anterior ha estat dedicat a una formaimplícita d’imposició bancària. S’ha demostrat queels coeficients de caixa no remunerats equivaliena un impost sobre els dipòsits combinat amb unajustament puntual en la composició dels passiusdel govern. En aquest apartat examino laincidència d’alguns impostos explícits. En primerlloc justifico que, sota certes condicions, unimpost sobre el valor afegit (IVA) i els impostossobre els beneficis empresarials són equivalents a

19

Per evitar una reducció temporal d’ingressos,el govern ha d’emetre un volum de deuteequivalent a la reducció d’oferta de la basemonetària. En períodes futurs els interessospagats per aquest deute cancel·len exactament elsingressos extra obtinguts pel nou impost. Com aresultat, un coeficient de caixa és equivalent a unimpost proporcional sobre els dipòsits més unaoperació de mercat obert de la magnitud de lesreserves bancàries, fins i tot si tenim em compteels ingressos fiscals (Baccheta i Caminal, 1994).En altres paraules, sota condicions similars,l’equivalència de Romer es manté no només desdel punt de vista del sector privat sinó també des del punt de vista del govern.

4.3. Competència fiscal i coeficients de caixa

En un món financerament liberalitzat, elspaïsos individuals actuant per lliure tendiran afixar tipus impositius baixos sobre els dipòsitsbancaris, així com sobre la resta d’actius financers(l’efecte clàssic de “competència fiscal”). Dut allímit, sota condicions de perfecta mobilitat decapitals, l’únic equilibri no cooperatiu serà untipus zero en el capital. De fet, això és el que vapassar amb els coeficients de caixa a la UnióEuropea després de la liberalització financera del1992. A principis dels vuitanta els coeficients decaixa eren molt elevats als països del sudd’Europa (Grècia, Itàlia, Portugal i Espanya). Elscoeficients de reserva mitjans per aquests païsosen el període 1979-84 estaven entre el 12%(Portugal) i el 23% (Grècia).9 Els decisors políticsvan adonar-se aviat que aquesta situació no podiaser sostenible a llarg termini atesa la perspectivade liberalització financera a principis dels noranta.Actualment aquests coeficients són molt baixos entots aquests països. La reacció dels governs al’anticipació de la liberalització fou menys fàcil depredir. De fet, els coeficients de reserva van

18


petit impacte en la transformació d’actiusfinancers, ja que aquesta funció en gran mesuraés el resultat de la mida de l’intermedari(explotant la llei dels grans nombres). D’altrabanda, les altres dues funcions (provisió deserveis de transacció i inversió en informació)restaran més afectades. Així, l’IVA en principi téinfluència tant en dipòsits com en préstecs. Enparticular, els tipus d’interès dels préstecs tendirana ser superiors i els tipus dels dipòsits inferiors acausa de l’impost.

Malgrat tot, la incidència de l’IVA dependràprincipalment de diverses característiquesinstitucionals; de manera particular de si elsclients dels bancs poden deduir-se els pagamentsd’IVA realitzats i del mode específic d’aplicació.Com a primera aproximació podem descriure elsprestataris com a empreses obligades a declararl’IVA però els dipositats com a clients individualsque no participen en activitats comercials. Enaquest cas, si la decisió dels bancs sobre dipòsitsi préstecs és separable, llavors l’IVA afectarà elmercat de dipòsits però no el mercat de préstecs,ja que els prestataris poden deduir-secompletament l’IVA suportat en els serveisfinancers, mentre que els dipositants no. Com aresultat, l’aixecament de l’exempció de l’IVA enels serveis bancaris és equivalent a crear unimpost sobre els dipòsits, sense impacte en elmercat dels préstecs.

5.2. Imposició dels beneficis empresarials

Com és ben conegut, un impost sobre elsbeneficis empresarials distorsiona l’estructura decapital i incrementa el seu cost mig. En el cas del’activitat bancària els efectes dels impostos desocietats poden ser diferents a causa que elsbancs estan subjectes a regulacions que afecten laseva estructura de passius.

21

un impost sobre els dipòsits i els préstecs,respectivament. Segon, discuteixo breument laincidència d’un impost pur sobre els dipòsits (querepresentaria bé els coeficients de caixa o bél’aixecament de l’exempció de l’IVA als serveisfinancers) i un impost pur sobre els préstecs (querepresentaria un impost sobre els beneficisempresarials).

5.1. L’exempció de l’IVA als serveis financers

La majoria de serveis financers estan exemptsd’IVA a pràcticament tots els països que fan serviraquest impost, incloent-hi la Unió Europea (tot ique no tots els serveis financers n’estan exempts).Això significa que les institucions financeres nohan de liquidar impostos dels serveis exemptsperò tampoc se’ls dóna la possibilitat de deduirl’IVA suportat a la majoria dels inputs queadquireixen. Naturalment, aquesta exempció noés neutral. La justificació habitual d’aquesta ésque existeixen prou dificultats administratives permesurar el valor afegit al sector financer, enparticular, a l’hora d’avaluar el risc de fallida.10

Quin tipus de distorsions causa aquestaexempció? Alternativament, si els obstaclesadministratius poden ser superats, quin serial’efecte d’aixecar aquesta exempció? He tractataquesta qüestió en un article recent (Caminal,2003).

El valor afegit creat per un intermediarifinancer tendirà a reflectir els recursos utilitzats enproduir diverses funcions. Per exemple, enl’entorn conceptual analitzat més amunt, el valorafegit dels bancs està relacionat amb els recursos(no gravats) utilitzats en la provisió de serveis detransacció, la reducció de l’asimetria informativa ila transformació d’actius financers. Una primeraimplicació és que l’IVA tindrà un relativament

20


23

Considereu el cas que els accionistes delsbancs demandin una taxa de retorn igual a r e. Amés, suposeu que el cost marginal dels fonsexterns, incloent-hi els dipòsits sigui r d. Noteu quere és normalment superior a r d (tot i que aquí nosigui essencial pel nostre argument). Considereuque existeix un coeficient de solvència, ρ. Així, 1euro en préstecs ha de ser finançat amb ρ eurosde fons propis i amb (1-ρ) euros de dipòsits.

Sigui τ el tipus impositiu constant de l’impostsobre els beneficis empresarials. Llavors larendibilitat bruta del capital és r e/(1-τ), i per tantel cost dels préstecs bancaris pot escriure’s com:

Si les decisions dels bancs en préstecs idipòsits són separables, l’impost sobre beneficisempresarials no tindrà efectes sobre la rendibilitatdels dipòsits. D’aquesta manera, aquest impost ésequivalent a un impost sobre els préstecs bancaris(Caminal, 2003).

5.3. Incidència d’un impost sobre els dipòsits

A vegades els impostos afecten els bancs peròno d’altres intermediaris financers (incloent-hifons de pensions i d’inversió). Aquest és el cas,per exemple, amb els coeficients de caixa. Aquestfet posa els bancs en condicions d’inferioritat enaquelles funcions en les quals els bancs i la restad’intermediaris financers són substituts propers;bàsicament en la transformació de valors.

En aquells països on el sector dels fonsd’inversió està poc desenvolupat, els dipòsitspoden dominar a la inversió directa i unaimposició petita sobre els dipòsits pot tenir moltpoc efecte. Però de manera general, un impost

22

sobre els dipòsits tendirà a disminuir els tipusd’interès dels dipòsits i per tant a reduir-ne elnivell. Particulars i empreses tendiran a utilitzarl’efectiu de manera més intensa a les sevestransaccions i a invertir directament en valors.

Tot i això, no sembla del tot obvi com unimpost sobre els dipòsits afecti l’eficiència.Aquesta ambigüitat es deu a què algunes de lesalternatives als dipòsits bancaris poden ja serobjecte de fiscalitat. En particular, la inflació ésun impost sobre la tinença d’efectiu, i per tant,l’absència d’un impost sobre els dipòsits pot ferque la ràtio de dipòsits sobre efectiu siguiineficientment alta. En altres paraules, un impostsobre els dipòsits pot restaurar la neutralitat delsistema fiscal, com a mínim pel que fa al marged’efectiu-dipòsits.

5.4. Incidència d’un impost sobre préstecs

L’alternativa al finançament bancari és bé elmercat de valors o el mercat de crèdit informal.A mesura que el mercat de valors esdevé méseficient l’avantatge comparatiu del finançamentbancari disminueix i l’elasticitat-preu de lademanda de préstecs s’incrementa.

Un impost sobre els préstecs tendirà a ferdecréixer la demanda de préstecs i a promoureformes alternatives de crèdit. La magnitud de laineficiència induïda per la fiscalitat dependrà delnivell de desenvolupament del mercat de valors idel mercat de crèdit informal.

5.5. Conclusions

Diferents impostos afectaran de maneradiferent els dipòsits i els préstecs. Els coeficientsde caixa i l’IVA afectaran principalment elsdipòsits però els impostos sobre els beneficis

ρ + (1-ρ)r dr e

1-τ


Algunes de les intuïcions bàsiques podenobtenir-se estudiant un model molt senzilld’equilibri parcial. Considereu el cas d’unaeconomia de dos períodes, on el consumidorrepresentatiu deriva utilitat tant del consum comdel lleure a cada període, i tant els salaris realscom els tipus d’interès reals vénen determinatsexògenament. Considereu que el govern pot fixartipus impositius proporcionals sobre les rendesdel treball i del capital. Un impost sobre lesrendes del capital distorsiona el preu relatiu delconsum futur en termes de consum present,mentre que un impost sobre les rendes del treballdistorsiona el preu del lleure en termes delconsum contemporani. En aquest context hi hacom a mínim dos conjunts de circumstàncies sotales quals l’impost òptim sobre les rendes delcapital és zero:

1) Quan la funció d’utilitat és separable iadditiva al llarg del temps, els salaris reals sónconstants i el tipus d’interès és igual a la taxa dedescompte dels consumidors.

2) Quan la funció d’utilitat per període ésseparable i additiva amb una elasticitatintertemporal del consum constant.

En el primer cas és òptim fixar un tipusimpositiu constant sobre les rendes del treball iinduir una trajectòria constant en el consum i ellleure. Així, és un òptim relatiu (second best) entermes d’eficiència distorsionar en la mateixaintensitat el marge consum-lleure contemporani acada període, però res es guanya distorsionant elmarge intertemporal. El segon cas necessita demajors restriccions sobre la funció d’utilitat delconsumidor però no imposa cap restricció en elspreus relatius.

Els resultats anteriors ens ajuden a entendreles prescripcions ofertes pels models

25

empresarials, si els coeficients de solvència sónvinculants, tendiran a afectar només els préstecs.Un impost sobre els dipòsits bancaris nonecessàriament reduirà l’eficiència econòmica; enparticular, si la tinença d’efectiu en mans delpúblic està ja subjecte a l’impost inflacionari.Finalment, la distorsió creada per un impost sobreels préstecs dependrà en gran mesura del nivellde desenvolupament del mercat de valors.

6. Els aspectes normatius

Fins ara he examinat les conseqüències dediferents tipus d’imposició a l’activitat delsintermediaris financers. És hora de passar de lesqüestions positives a les normatives. Mésconcretament les preguntes que m’agradariarespondre en aquest apartat són les següents: a)S’hauria de gravar el rendiment del capital, definitde manera àmplia? I b) S’ha de gravar alsintermediaris financers? Clarament, aquests dosaspectes estan fortament relacionats. Si decidimque el rendiment del capital hauria d’estar lliured’impostos, llavors de manera lògica no podemgravar els intermediaris financers. Malgrat això, sijustifiquem gravar el rendiment del capital, llavorshem de decidir l’estructura òptima dels impostossobre el capital i si aquesta inclou o no elgravamen als intermediaris financers.

6.1. Hauríem de gravar les rendes de capital?

Des d’un punt de vista macroeconòmic, elprincipal aspecte normatiu és determinar els tipusimpositius òptims de les rendes del treball, lesrendes del capital i el consum. La literatura haidentificat diverses condicions sota les quals eltipus impositiu òptim de les rendes del capital és0, com a mínim a llarg termini.11

24


l’actual política impositiva altament lesiva per a l’eficiència econòmica? Lucas (1990) va simularl’efecte quantitatiu d’eliminar la fiscalitat de lesrendes del capital (incrementant la fiscalitat de les rendes del treball de cara a mantenir lacàrrega fiscal total inalterada) en una versiócalibrada del model neoclàssic de creixement. En el cas dels Estats Units aquesta reforma fiscaltindria un efecte significatiu (però no molt gran)en el benestar total, equivalent a un increment de l’1% en el consum permanent.

Les prescripcions del model de generacionssolapades respecte a l’optimalitat de gravar lesrendes del capital són una mica diferents (Erosa iGervais, 2002). La raó és que, a causa del patród’evolució de la productivitat del treball al llargdel cicle vital, els nivells eficients de consum ioferta de treball de l’agent representatiu sóngeneralment no constants, fins i tot a l’estatestacionari. Com a resultat, el conjunt decondicions que garanteixen un tipus impositiu nulsobre les rendes del capital és inferior que en elcas del model neoclàssic de creixement. Mésespecíficament, el resultat (2) s’obté, però no elresultat (1).

Així, el desig de gravar les rendes del capitaldepèn de diversos aspectes de la modelització.Fins ara la discussió s’ha centrat en l’estructura deles preferències del consumidor i en l’existènciad’un motiu operatiu per deixar herències.Restringint-nos a la hipòtesi del consumidorrepresentatiu hem evitat qualsevol preocupaciópels aspectes distributius. Malgrat tot, qualsevolreforma fiscal generarà amb tota probabilitatguanyadors i perdedors. Per tant, no és suficientde veure l’impacte d’un canvi particular depolítica fiscal sobre l’eficiència agregada, sinó quetambé cal avaluar els seus efectes en la distribucióde benestar sobre les diferents famílies.

27

convencionals d’equilibri general dinàmic.Considerem el model neoclàssic de creixementamb un consumidor representatiu i de vidainfinita. A l’estat estacionari, els salaris reals sónconstants i el tipus d’interès és igual al tipus dedescompte dels consumidors. Si prenem enconsideració els supòsits considerats a (1) enl’anterior exemple de dos períodes, llavors no éssorprenent que a mesura que l’economiaconvergeix cap a l’estat estacionari el tipus òptimsobre les rendes del capital tendeixi a zero(Chamley, 1986). Si les preferències satisfan elssupòsits considerats a (2) llavors el plad’imposició òptima inclou un tipus impositiu nulsobre les rendes del capital a partir d’aquellmoment.12

L’analogia amb el model d’equilibri parcial dedos períodes no és completa. De fet, elplantejament d’equilibri general ens ofereix uncanal addicional que reforça l’optimalitat d’eximirfiscalment les rendes de capital. L’aspecte clau ésque els impostos sobre el capital i el treball tenenefectes molt diferents en l’acumulació de capital iels preus relatius. Un impost sobre les rendes deltreball redueix els salaris després d’impostos i noté efectes directes sobre l’acumulació de capital ila productivitat del treball, mentre que un impostsobre les rendes del capital desincentival’acumulació de capital i redueix la productivitatdel treball i els salaris.

Es podria afirmar que les condicions que fanpossible un tipus impositiu nul sobre les rendesdel capital són molt restrictives. Si ens desviemd’aquestes condicions llavors el pla òptim inclouun tipus impositiu no nul sobre les rendes delcapital, però aquest tipus pot ser bé positiu, bénegatiu, probablement reduït en valor absolut ien qualsevol cas molt inferior als tipus positius ielevats que observem al món real. Per tant, és

26


Una característica crucial del problema és queels serveis bancaris són béns intermedis. D’acordamb la teoria de la imposició òptima, sotacondicions de competència perfecta els bénsintermedis no haurien de ser gravats; només hande ser gravats els béns finals. La pregunta aplantejar-se és si els mateixos resultats esmantenen en el cas de l’activitat bancària, altractar-se d’un sector amb unes característiquesparticulars. Més concretament, gravar projectesd’inversió finals pot ser molt difícil a causa del’existència d’asimetries informatives.

Vaig analitzar aquests aspectes en un article jafa uns anys (Caminal, 1997). El model és moltabstracte però tot i així recull els componentsprincipals del problema. Els costos de recaptaciós’especifiquen suposant que les autoritats tinguinaccés a la mateixa tecnologia d’obtenciód’informació que els agents privats (no tenim encompte els costos administratius). Els estalviadorstenen dues opcions: bé finançar directament elsempresaris mitjançant el mercat de valors(obligacions) o bé dipositar els diners al banc(dipòsits i obligacions són substituts perfectes).Els préstecs estan subjectes al problema de riscmoral i els empresaris són heterogenis respecte ala seva exposició a aquest problema. En altresparaules, el préstec via el mercat d’obligacionsimplica un cost d’agència, variable segonsl’empresari. Els bancs són especials perquèpermeten eliminar l’asimetria informativa dedicantrecursos a la supervisió. El tipus més eficient definançament depèn del tipus d’empresari. Elsempresaris amb baixos costos d’agència preferiranemetre obligacions i així evitar els costosd’intermediació, mentre que els empresaris ambalts costos d’agència hauran de pagar interessosalts al mercat de valors i per tant preferiran elspréstecs bancaris.

29

Garcia-Milà et al. (2001)13 han tractat aquestaspecte estudiant les conseqüències d’eliminar lafiscalitat de les rendes del treball en una versiócalibrada del model neoclàssic de creixement ambconsumidors heterogenis. Es consideren cinc tipusde consumidors, els quals difereixen en la sevaproductivitat del treball i riquesa inicial, amb lavoluntat de representar els perfils de la distribucióobservada de l’economia dels Estats Units. Elsautors conclouen que l’eliminació de la fiscalitat de les rendes del treball incrementa el benestaragregat (resultat idèntic a Lucas, 1990), però quepot perjudicar de manera seriosa una fraccióimportant de llars (aquelles que tenen una ràtio de rendes salarials sobre el capital inicial elevada).Per a diversos paràmetres plausibles el percentatgede població que pot sortir perjudicada arriba al60%. Per tant, la proposta de reforma fiscal deLucas, si bé incrementaria el benestar agregat,podria veure’s bloquejada per una majoria devotants, llevat que les autoritats trobessin una viade compensació als qui en sortirien perjudicats.

6.2. L’optimalitat de gravar els intermediaris financers

Suposeu que, bé per raons d’eficiència od’equitat, les rendes del capital s’hagin de gravar.Com hauríem de tractar els bancs i d’altresinstitucions financeres? En discussions informalssobre la idoneïtat de gravar els bancs, l’argumenthabitual que s’esgrimeix en contra és l’efecte dedesintermediació (els impostos induirien elsdipositants a no recórrer als bancs i a utilitzar elfiançament directe), mentre que l’argument a favores basa en el baix cost de recaptació d’impostos:una inspecció a grans intermediaris financers és mésfàcil en termes relatius que inspeccionar a les llarsi a petites i mitjanes empreses. De fet, els bancs sóninstitucions relativament transparents, ja queoperen sota la supervisió dels reguladors financers.

28


3130

Certament el món real està situat entreaquestes dues situacions extremes. A la majoriade models de competència imperfecta l’impost solrecaure parcialment en els bancs i parcialment enels dipositants i prestataris. Si el podermonopolista dels bancs és prou gran, el sistemaimpositiu òptim és probable que inclogui unimpost sobre els dipòsits. Per tant, l’anàlisi ofereixcerta cobertura teòrica a la reducció dràstica decoeficients de caixa que va tenir lloc a finals delsvuitanta a diversos països del sud d’Europa en elcontext de la liberalització financera (el qualprobablement va reduir el poder de mercat delsbancs). Malgrat tot, no justifica de maneraautomàtica els alts coeficients de reserves existentsa diversos països en desenvolupament (vegeuTaula 1), tot i que sí justifica les ràtios moderadesen aquells països en què els sectors bancaris escaracteritzen per un alt grau de poder de mercat.

L’anterior model no considera l’assumpció derisc per part dels bancs i la possibilitat de fallidesbancàries i col·lapse financer. Hi ha unanimitat enquè l’entorn en el qual els bancs operen(responsabilitat limitada combinada amb unaassegurança de dipòsits uniforme) pot induir auna excessiva assumpció de riscos. Com lesfallides bancàries poden malmetre la resta delsector i fins i tot el conjunt de l’economia, lesautoritats tendiran a intervenir de cara a reduir oeliminar una política excessiva d’assumpció deriscos. La supervisió directa i l’establiment decoeficients de solvència són els remeis clàssics,tot i ser ambdós imperfectes i costosos. S’hasuggerit que una eina útil i complementària ésprotegir els beneficis bancaris bé relaxant lapolítica de la competència en el sector bancari(Perotti i Suarez, 2003) o bé fixant límits alsinteressos oferts als dipositants (Hellman et al.,2000). Per tant, si els bancs tenen incentius aprendre riscos excessius, els impostos poden

L’estructura de mercat del sector bancari éscrítica per determinar el sistema impositiu òptim.En un sector perfectament competitiu, un impostsobre els dipòsits bancaris es reflecteixparcialment en tipus d’interès de dipòsits mésbaixos, fet que desincentiva l’estalvi, i parcialmenten tipus de préstec més elevats,14 fet que indueixa certes empreses a decantar-se pel mercatd’obligacions (efecte desintermediació). Enconseqüència, els costos agregats d’agèncias’incrementen i l’eficiència global es redueix.Alternativament, els mateixos ingressos es podenobtenir de manera més eficient mitjançant unimpost sobre els estalvis, ja que en aquest casl’impost només distorsiona el nivell d’estalvi, quees transforma eficientment en inversió.15

Si per altra banda considerem l’altre casextrem i suposem que els bancs sónmonopolistes a escala local i per tant podendiscriminar entre prestataris a l’hora de fixarpreus,16 llavors un petit impost sobre els dipòsitsafectarà gairebé de forma total els beneficis delsbancs. La raó és la següent: els bancs podenapropiar-se dels guanys d’eficiència globalsgenerats per la supervisió. Com a resultat,l’impost no pot ser traslladat als demandants depréstecs (els tipus d’interès dels préstecs estanrestringits pels tipus del mercat d’obligacions) iper tant els bancs han d’assumir íntegramentl’impost. L’única distorsió és l’efectedesintermediació. Amb l’impost, els bancspreferiran no prestar a aquells prestataris que, enabsència de l’impost, només són capaços degaudir d’un petit marge. Malgrat tot, a causa de ladiscriminació de preus, l’equilibri de laissez-faireés eficient, i per tant l’efecte desintermediaciónomés té un efecte negatiu sobre l’eficiència desegon ordre. Per tant, un impost sobre elsdipòsits és part d’un sistema impositiu òptim.


3. Els coeficients de caixa són equivalents aun impost sobre els dipòsits combinat amb unavenda de deute públic per part del banc central.Els coeficients de caixa s’han vist reduïts a lamajoria de països encara que continuen essentmolt elevats en algunes regions.

4. Anul·lar l’exempció de gravar amb l’IVA elsserveis financers probablement afectarà elsdipòsits en major grau que els préstecs.

5. Un impost de societats en un context enquè els requeriments de capital dels bancs sónobligatoris és equivalent a un impost sobre elspréstecs.

6. Gravar els intermediaris financers es potjustificar només en algunes circumstànciesespecials (capacitat de recaptació limitada delsimpostos convencionals, alt poder de mercat delsbancs, inexistència del risc de solvència). Engeneral és preferible gravar els estalvis.

Quin serà el futur de la fiscalitat bancària? Ésdifícil d’anticipar si els governs futurs resistiran latemptació d’utilitzar els coeficients de caixa comuna font de recursos no negligible, especialmenten aquells països amb una capacitat limitada derecaptar amb els impostos convencionals. Demanera similar, els impostos sobre transaccionsfinanceres probablement seran usats en algunspaïsos amb condicions pressupostàries extremes.Malgrat tot, l’impacte d’aquests impostos especialsdependrà en gran mesura de si els països trien ono exposar els seus sistemes financers a lacompetència exterior.

Les exempcions actuals probablementsobreviuran. En particular, sembla que l’actualexempció de l’IVA als serveis financers continuaràcom a mínim a curt termini. Les recents propostesde retirar aquesta exempció han rebut una certaatenció però no han aconseguit eliminarl’escepticisme inicial.

33

incrementar aquests incentius reduint els beneficiseconòmics (Caminal, 2003).

Una altra consideració té a veure amb lesexternalitats informatives de les transaccionsbancàries. Si la fiscalitat bancària indueix elsdipositants a decantar-se per la tinença d’efectiu,llavors, donat que les transaccions bancàries sónmés fàcilment controlables que les transaccionsen efectiu, la recaptació impositiva total podriadisminuir perquè s’erosionen altres basesimpositives.

En aquest apartat he adoptat un punt de vistanormatiu. El comentari final s’emmarca dinsl’esfera del que podem anomenar “economiapolítica”. La fiscalitat bancària pot percebre’s comjusta i/o neutral, i com a resultat pot rebre amplisuport popular. En primer lloc, les autoritatsfiscals obtenen ingressos de llocs on el diner ésabundant. En segon lloc, molts votants trobarandifícil d’entendre que els coeficients de caixa sónde facto un impost. Tercer, la majoria de clientsdels bancs no podran anticipar la capacitat delsbancs de repercutir l’impost als tipus de dipòsit ode préstec.

7. Resum i conclusions

El contingut d’aquest article el podem resumirde la manera següent:

1. L’efecte dels impostos depèn del nivell dedesenvolupament del sistema financer (eficiènciadel mercat de valors, desenvolupament delmercat informal, existència de fons de pensions id’inversió, etc.).

2. Com a primera aproximació podem tractarla fiscalitat dels dipòsits i els préstecs de maneraseparada.

32


3534

Notes

(1) Philippe treballa actualment al Studienzentrum Gerzensee(Suïssa). Carmen viu a Edimburg (Escòcia) i es dedicaplenament a la literatura.

(2) Vegeu Freixas i Rochet (1997) per un tractament rigorósperò accessible a la teoria bancària.

(3) Un argument diferent per justificar el desig d’un cert graude poder de mercat al sector bancari està relacionat amb elsincentius dels bancs a prendre riscos excessius. Aquest tema eldiscutirem més endavant de manera detallada.

(4) El monopolista se suposa que és preu-acceptant al mercatde valors. Una justificació habitual és que un banc pot gaudird’una posició de monopoli a nivell del mercat de dipòsits ipréstecs locals, però que en termes de mercats globals iintegrats de valors és relativament petit.

(5) De manera anàloga, un impost sobre els préstecs redueix elnivell dels préstecs però no té impacte sobre els dipòsits.

(6) La demanda de la base monetària és la suma de trestermes: la demanda per part del sector privat no bancari, elcoeficient de caixa i la demanda de reserves voluntàries.

(7) Les bases de dades internacionals normalment nocontenen informació sobre els coeficients de caixa noremunerats. Per tant, només tenim accés a les ràtios dereserves, que són bones aproximacions però que no ofereixenla mateixa informació. Per una banda algunes reserves podenmantenir-se de manera voluntària, i per tant són independentsen certa mesura dels coeficients de caixa. D’altra banda, lesreserves poden estar parcialment remunerades, fet quedisminueix el senyoriatge.

(8) Tal i com hem esmentat anteriorment, una ràtio dereserves mínima podria justificar-se en termes d’una milloradel control monetari i el garantiment de la liquiditat delsdipòsits bancaris. Actualment és difícil creure que aquestsobjectius no poden aconseguir-se amb una ràtio del 2 o el 3%.Qualsevol coeficient de caixa per sobre aquest nivell (i més sino és remunerat) ha d’interpretar-se com una via de captacióde recursos.

(9) En el cas d’Espanya els ingressos implícits obtinguts amb elcoeficient de caixa foren superiors als derivats de l’impostsobre els beneficis empresarials (Impost de Societats).

(10) Vegeu Poddar (2003) per a una discussió detalladad’aquestes dificultats i les principals alternatives peraconseguir que el sistema esdevingui més neutral. Una visiómés optimista de la possibilitat de gravar els serveis financersla trobareu a Huizinga (2002).

(11) Vegeu Boadway i Keen (2003) per a un bon resum de laliteratura.


3736

(12) En el primer període és òptim fixar un tipus impositiu del100% sobre l’estoc de capital (estalvis passats), perquè ésequivalent a un impost de suma fixa.

(13) Vegeu Marcet (1998) per a una discussió accessibled’aquests resultats.

(14) En aquest model les decisions bancàries sobre dipòsits ipréstecs no són separables. Si els bancs poden comerciar en unmercat de valors perfectament competitiu llavors les autoritatsno podran recaptar cap ingrés via gravar els dipòsits, perquèels dipòsits i les obligacions són substituts perfectes. Malgrataixò, un impost sobre els préstecs pot tenir conseqüènciesqualitatives sobre la desintermediació i els tipus d’interès delspréstecs similars als que hem discutit al text principal.

(15) Gravar projectes d’inversió finals no és eficient a causadels alts costos d’adquisició d’informació. De fet, aquests costosimpliquen que el contracte financer òptim és un contracteconvencional de deute, que indueix els prestataris a prendrerisc excessiu (el cost d’agència associat al mercat de préstecs).

(16) Els contractes de préstecs normalment requereixen l’ús dela informació privada dels bancs i per tant la fixació del tipusd’interès és específica per a cada client.

Bibliografia

Bachetta, P. i R. Caminal (1992), Optimal seigniorage andfinancial liberalization. Journal of International Money andFinance 11, decembre, 518-538.

Bachetta, P. i R. Caminal (1994), A Note on Reserve Requirements and Public Finance?, International Review ofEconomics and Finance, 3(1), 107-118.

Boadway, R. i M. Keen (2003), Theoretical Perspectives on theTaxation of Capital Income and Financial Services, a P. Honohan (editor), Taxation of Financial Intermediation: Theory and Practice for Emerging Economies, 31-80, Oxford University Press i The World Bank.

Brock, P. (1989), Reserve Requirements and the Inflation Tax,Journal of Money, Credit and Banking, 21, 106-121.

Caminal, R. (1997), Financial Intermediation and the OptimalTax System, The Journal of Public Economics, 63 (3), febrer,351-382.

Caminal, R. (2003), Taxation of Banks: Modeling the Impact, aP. Phonohan (editor), Taxation of Financial Intermediation: Theory and Practice for Emerging Economies,81-126, The World Bank i Oxford University Press.

Caminal, R. i C. Matutes (1997), Can competition in the credit market be excessive? CEPR discussion paper #1725.

Caminal, R. i C. Matutes (2002), Market Power and BankingFailures, International Journal of Industrial Organization, 20(9), novembre, 1341-1361.

Chamley, C. (1986), Optimal Taxation of Capital Income inGeneral Equilibrium with Infinite Lives, Econometrica,54, 607-22.

Erosa, A i M. Gervais (2002), Optimal Taxation in Life-CycleEconomies, Journal of Economic Theory, 105, 338-69.

Fama, E. (1980), Banking in the Theory of Finance, Journal ofMonetary Economics, 6, 39-57.

Freeman, S. (1987), Reserve Requirements and Optimal Seigniorage, Journal of Monetary Economics, 19, 307-314.

Freixas, X. i J. Rochet (1997), Microeconomics of Banking, MITPress.

Garcia-Milà, T., A. Marcet i E. Ventura (2001), Supply-SideInterventions and Redistribution, mimeo Universitat PompeuFabra.

Hellman, T., K. Murdoch, i J. Stiglitz (2000), Liberalization,Moral Hazard in Banking, and Prudential Regulation: AreCapital Requirements Enough? American Economic Review, 90,147-165.


38

Huizinga, H. (2002), A European VAT on Financial Services?Economic Policy, 35, 497-534.

Lucas, R. (1990), Supply-Side Economics: An AnalyticalReview, Oxford Economic Papers, 42, 293-316.

Marcet, A. (1998), Capital and Labor Income Taxation, Macroeconomic Activity and Redistribution, Els Opuscles del CREI, núm. 3.

Perotti, E. i J. Suarez (2002), Last Bank Standing: What do IGain if you Fail?, European Economic Review 9, 1599-1622.

Poddar, S. (2003), Consumption Taxes: The Role of the Value-Added Tax, a P. Honohan (editor), Taxation of Financial Intermediation: Theory and Practice for EmergingEconomies, 345-380, Oxford University Press i The WorldBank.

Romer, D. (1985), Financial Intermediation, Reserve Requirements, and Inside Money: A General EquilibriumAnalysis, Journal of Monetary Economics, 16, 175-194.


12. Efectes macroeconòmics i distributius dela Seguretat SocialLuisa Fuster (abril 2003)

Títols publicats fins ara

1. Una reflexió sobre l’atur a EspanyaRamon Marimon (juny 97)

2. Reduir l’atur: a qualsevol preu?Fabrizio Zilibotti (desembre 97)

3. Impostos sobre el capital i el treball,activitat macroeconòmica i redistribucióAlbert Marcet (novembre 98)

4. El prestador de darrera instànciaen l’entorn financer actualXavier Freixas (novembre 99)

5. Per què creix el sector públic?El paper del desenvolupament econòmic,el comerç i la democràciaCarles Boix (novembre 99)

6. Gerontocràcia i Seguretat SocialXavier Sala i Martín (juliol 2000)

7. La viabilitat política de la reformadel mercat laboralGilles Saint-Paul (desembre 2000)

8. Contribueixen les polítiques de la UnióEuropea a estimular el creixement i areduir les desigualtats regionals?Fabio Canova (maig 2001)

9. Efectes d’aglomeració a Europa i als EUAAntonio Ciccone (setembre 2001)

10. Polarització econòmica a la conca mediterràniaJoan Esteban (maig 2002)

11. Com inverteixen la seva riquesales economies domèstiques?Miquel Faig (octubre 2002)

13. Educar la intuïció: Un repte pel segle XXIRobin M. Hogarth (setembre 2003)

14. Els controls de capital a l’Europa de la postguerraHans-Joachim Voth (abril 2004)

15. La fiscalitat dels intermediaris financersRamon Caminal (setembre 2004)


Ramon Caminal

Ramon Caminal és Doctor en Economia per laUniversitat de Harvard (1987). Actualment ésinvestigador científic de l’Institut d’Anàlisi Econòmica(CSIC) i Research Fellow del Centre for EconomicPolicy Research (CEPR). Ha estat professor titular ala Universitat Autònoma de Barcelona i VisitantScholar a Harvard. A més, ha donat classes a laUniversité de Toulouse i a la Universitat PompeuFabra.

Les seves principals àrees d’investigació sónl’economia industrial, les finances públiques i lamacroeconomia. Els seus treballs de recerca han estatpublicats a diferents revistes científiquesinternacionals tals com Rand Journal of Economics,Journal of Public Economics, European Economic Review, Journal of Industrial Economics,International Journal of Industrial Organization, International Journal of Money andFinance, Economica, Journal of Economics andManagement Strategy, International Tax and PublicFinance, i Regional Science and Urban Economics.

Actualment és membre del consell editorial delJournal of the European Economic Association i del Journal of Industrial Economics.

P.V.

P.:

6,0

0

Ramon Trias Fargas, 25-27 - 08005 BarcelonaTel: 93 542 24 98 - Fax: 93 542 18 60E-mail: [email protected]://www.econ.upf.edu/crei


la fiscalitat dels - crei · l’impost sobre el valor afegit, i la interacció entre requisits de...

Documents