BIBLIOTEQUES ESCOLARS de Sant Joan Despí

contes col·laboratius Sant Jordi 2012 - 2013

INICI: CRP Baix Llobregat 5

NUS: 3r C de l’escola Sant Francesc d’Assís

tutora: Mercè Plaza

DESENLLAÇ: 3r A de l’escola Espai 3

tutora: Elisenda Pérez

Em dic Maria i la rentadora de casa meva és boja.

Segurament no em creureu, potser us penseu que és impossible. Clar! perquè

us sembla que les rentadores són unes màquines que s’estan quietes allà on

les deixen i que només fan allò que els manen.

Doncs aneu molt equivocats.

Perquè totes les rentadores del món mengen mitjons. Això ho sap tothom.

A casa meva l’encarregat de les relacions amb la rentadora és el meu pare,

que la posa en marxa una o

dues vegades a la setmana,

tot depèn de si el cistell de la

roba bruta ja s’assembla

més una muntanya.

El meu pare primer li posa la

roba a dins, després li posa

sabó i, finalment, toca uns

botons que són les ordres

que la rentadora ha d’obeir:

per exemple, has de rentar

amb aigua calenta, o bé has

de centrifugar, que vol dir

donar voltes molt de pressa

per a assecar la roba. Ho diu

el diccionari, el meu germà

ho ha buscat.

Quan la rentadora acaba de

treballar el meu pare estén la roba a les cordes i l’enganxa amb unes agulles

perquè no marxi volant. I moltes moltes moltes vegades falta un mitjó.

És evident que se’ls empassa la rentadora! No cal ser detectiu per saber-ho.

La meva mare és l’encarregada de plegar i planxar la roba. I també de desar-

la dins els armaris. Perquè a casa nostra treballem en equip, com diu sempre

el meu pare quan renya el meu germà perquè no vol parar la taula.

Doncs, la meva mare va decidir un dia que feia patxoca portar els mitjons

desparellats. Perquè si desapareix un mitjó de color vermell, què fas amb

l’altre que et queda? Llençar-lo? Ni parlar-ne!

- Maria, te’n poses un de blau i un de vermell -em va dir la meva mare- i als

teus companys de classe els dius que està de moda.

El primer dia vaig passar molta vergonya quan tothom em mirava al pati. Ara

m’he acostumat i m’agrada i tot: no és tan avorrit com portar els dos mitjons

exactament iguals, oi?

I al meu pare li ha passat el mateix. Va protestar molt un dia quan va veure

que hauria de sortir de casa amb un mitjó de ratlles i un altre de llis, però a la

seva feina tothom va riure tant quan ho van descobrir que, encara ara, se’n

recorda i se’n riu.

Fins la setmana passada la nostra rentadora es comportava com totes. O és

que la vostra rentadora no es menja un mitjó de tant en tant?

Però vet aquí que dimarts tot va canviar.

I ara estem sorpresos, i astorats, des que vam descobrir el que s’havia menjat.

Vam descobrir que la rentadora s’havia menjat alguns mitjons i tota

la roba, com si fossin tots els trossos d’entrepans que sobren o

cauen al terra a l’hora del pati, com si fos un animal gran, fort i

perillós amb moltíssima gana.

Vam pensar que el millor que podríem fer seria desendollar-la, no

fos cosa que comencés a caminar sola i a menjar-se tot el que es

trobés per la casa, nosaltres inclosos.

La sorpresa la vam tenir quan tot i havent-la desendollat, la

rentadora va començar a caminar sola, sortint de la cuina i anant

directament al menjador.

Tots ens vam amagar darrera del sofà, morts de por, quan vam

veure que ens buscava amb desesperació. En pocs instants ens va

descobrir, la rentadora ens mirava fixament.

Li havien sortit potes per sota, tres ulls enormes i la porta d’entrada

del tambor de càrrega s’havia transformat en unes dents grans,

grogues i afilades. Va obrir aquella boca immensa i va cridar:

- Sortiu d’allà on estigueu, escopinades de l’infern!!!

La rentadora monstruosa que s’havia convertit en un centpeus

gegant, anava molt ràpid caminant, i a casa tots ens varem

espantar molt. Va començar a menjar-se la roba dels armaris i

per minuts s’anava fent més gran.

La Maria es va apropar molt lentament i li va preguntar:

- Per què et menges la nostra roba?.

- Tinc molta gana !!! i fa molts dies que no menjo res.

- Així que ets una “rentadora-centpeus” que menja roba? I

llavors... ets tu el que es menja els nostres mitjons?.

- Sí sóc jo.

- Hi hauria alguna manera de recuperar-los? El nostre pare s’ho

passa molt malament a la feina. Tothom se’n riu d’ell.

- Hi ha una manera de recuperar-los. Cal que torni al meu estat

natural de rentadora.

Varem observar que el centpeus conservava els botons al pit i

el pare ràpidament va marcar el programa de centrifugat.

De sobte, va escopir tots els mitjons que s’havia empassat. La

rentadora tornava a ser rentadora. Tothom ja tenia els seus

mitjons.

L’endemà quan varem anar al “cole” i els pares a la feina,

anàvem amb els mitjons aparellats. Però, sorpresa! La resta de

la gent anava amb els mitjons de cada.

Havíem creat moda!!!

Maria, Maria, que arribes tard a l’escola!!!...., vinga aixecat!!!!....

Tot havia estat un somni!!!

A l’hora d’esmorzar la Maria va explicar el seu somni.

Tots van anar a veure la rentadora i no van notar res. Al marxar,

la Maria va girar el cap i la rentadora li va picar l’ullet amb un

dels seus botons.

I vet aquí un gos,

vet aquí un gat

el conte de la rentadora

s’ha acabat.