la veu núm. 107

La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 107 / setembre de 2014 ] 1

Forçar la ruptura, guanyar la independència,construir la República catalana

La relació epistolar entre Marx i En-gels conté una de les sentències fona-mentals per entendre els processos revo-lucionaris: «En els processos històrics es produeixen llargues etapes en què el

temps avança a pas de tortuga, en què vint anys equivalen a un dia... però des-prés s’esdevenen dies en què es concen-tra la feina d’aquests 20 anys». Ara som en aquests dies.

Després de la traïció dels líders, com anomenà en Xirinachs la maniobra de transformisme de les estructures franquis-tes, que suposà la instauració d’un règim polític sota l’hegemonia del liberalisme i l’autonomisme, les contradiccions inhe-rents al sistema d’explotació capitalista i a l’opressió nacional, unides a la llarga i sor-da tasca de crítica política, lluita ideològi-ca i d’acumulació de forces desplegada des dels sectors populars resistents (i particu-larment l’independentisme d’esquerres) han dut el sistema a un atzucac, possibili-tant, 30 anys després, la Ruptura Demo-cràtica que ens fou negada als anys 70.

És cert que les condicions per a la Rup-tura es donen sobretot i de manera molt clara al Principat, on el nivell de conscièn-cia i mobilització, i el desgast dels gestors institucionals del sistema són més evi-dents, i on cal plantejar l’exercici de l’au-todeterminació i l’accés a la independèn-cia com un objectiu immediat. Però lluny de plantejaments catastrofistes, el movi-ment sobiranista al Principat ha vingut també a ajudar al desvetllament de la cons-ciència nacional, democràtica i social a la resta de Països Catalans, on, si bé la inde-pendència és menys albirable a curt termi-ni, sí que s’està desenvolupant a marxes forçades el nivell de consciència (que cal-drà acompanyar del nivell d’organització, d’orientació estratègica i de línia política pertinents) que ha de permetre situar el dret a decidir al centre del debat polític, entès com a procés d’empoderament po-pular enfront d’una democràcia segresta-da pel gran capital i els seus gestors.

En aquest context, l’èxit del procés prin-cipatí és la clau de volta de l’èxit d’un mo-

La CUP ha de vetllar perquè el 9N se celebri el referèndum i no es produeixi una nova traïció dels líders.

El 9N ens la juguem: o hi ha

referèndum i democràcia, o hi

haurà pacte entre elits

2 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 107 / setembre de 2014 ]

viment popular i rupturista basat en la ra-dicalitat democràtica, la justícia social i les llibertats nacionals per al conjunt de la na-ció catalana (i que sens dubte serà també es-peronador per a la resta de moviments transformadors o independentistes de l’Estat espanyol)... I aquest èxit passa, en primer lloc, per fer i guanyar el referèndum d’autodeterminació del 9 de novembre.

No existeixen substitutius a la voluntat popular expressada diàfanament en les ur-nes amb una pregunta que si bé no ens agrada (la preferiríem explícita, única i amb una referència genèrica al conjunt de la na-ció catalana), sí que conté un virtut fona-mental: per primera vegada en la seva his-tòria, una part del poble català podrà votar la seva independència, és a dir, serà possible una ruptura radicalment democràtica res-pecte a les estructures de dominació i ocu-pació espanyoles dels darrers 300 anys.

Cal, per tant, blindar aquesta consulta i no permetre que sigui ni substituïda per unes simples eleccions autonòmiques en el marc de la legalitat espanyola i amb els ac-tors que han perpetrat 30 anys d’autono-misme i claudicacions, ni aigualida amb la introducció de preguntes relatives a l’enès-sima falsa promesa de regeneració de les es-tructures d’un estat intrínsecament antide-mocràtic i hostil al nostre poble.

El 9N ens la juguem: o hi ha referèndum i democràcia, o hi haurà pacte entre elits i dictadura de la casta del Pont Aeri.

És cert que hi som més a prop que mai, però cal no desestimar la capacitat de pres-sió i xantatge i el poder de l’oligarquia ca-talana tradicionalment botiflera i de l’apa-rell de l’Estat espanyol. Cal, per tant, tenir ben clar que tan sols la mobilització popu-lar i la desobediència civil faran possible aquest acte de ruptura democràtica.

D’altra banda, i sembla que sovint s’obli-di, el referèndum cal guanyar-lo! I això tan

sols serà possible omplint de contingut el projecte polític independentista, posant-lo al servei del poble, de la classe treballadora, que suposa la gran majoria de la població. Un contingut que ha de fonamentar-se en la de-fensa dels interessos i la voluntat popular, concretada en dos pilars: la radicalitat demo-cràtica i la justícia social.

La independència ha de suposar la supe-ditació de l’economia i la política als inte-ressos i necessitats de les persones, trencant amb l’actual segrest de les persones i llurs voluntats a mans dels interessos econòmics del capital. Ha de suposar, en definitiva, l’empoderament de les classes populars i la destitució d’un règim fonamentat en la cor-rupció, l’explotació i el saqueig i la privatit-zació del bé públic.

Així doncs, fins i tot en el cas de victòria independentista, el 9N serà un pas més, im-prescindible però de cap manera definitiu per assolir els nostres objectius. Caldrà en-carar aleshores la construcció de la Repú-blica Catalana: independent, radicalment democràtica, en transició al socialisme i que aspiri a federar el conjunt dels Països Cata-lans. Serà aleshores el moment d’encarar un veritables procés constituent que recu-lli l’expressió de la voluntat popular i eviti una operació lampedusiana de simple subs-titució d’himne i bandera tot perpetuant el domini de les elits econòmiques sobre el nostre poble.

Encarar aquests reptes colossals (la de-sobediència, la ruptura, la construcció d’una República independent al servei del poble) requereix un exercici d’acumulació de forces sota unes directives clares i com-partides (les de la construcció republicana que acabem d’exposar). Cal, per tant, que

el conjunt de l’independentisme d’esquer-res es plantegi com a objectiu immediat l’articulació del Pol d’Esquerres i Popular en el moviment sobiranista, agrupant tots els sectors en lluita per una societat més justa i democràtica, lliure de la dominació capitalista i dels qui l’han gestionat.

En aquest sentit, i davant del sorgiment de nous actors en el camp de les forces rupturistes, la CUP ha de recuperar la ini-ciativa política i tenir clara la línia política independentista. És a dir, defensant que l’estratègia veritablement rupturista al nostre país és la independència.

Ara és l’hora: Via fora pel Referèndum, Via Fora per la Ruptura, Via Fora per la República Catalana!

Com a objectiu immediat, cal

l’articulació del Pol d’Esquerres

i Popular en el moviment

sobiranista

L’estratègia veritablement

rupturista al nostre país és la

independència

Una de les rèpliques de la consulta d’Arenys de Munt del 2009, punt d’inflexió quant a organització popular.

Participació massiva en la manifestació independentista de l’11 de setembre de 2012.


Anticapitalisme, moviments socials,i candidatures

La crisi política actual1 està provocant la crisi dels partits que havien sostingut l’statu quo sorgit dels pactes de la transac-ció. Així, arreu del nostre país el PSOE i el PP veuen reduïda la seva legitimitat i sobretot hegemonia.

En el cas de PSOE la davallada sembla tan aguda que es fa difícil de pensar la pos-sibilitat d’una remuntada. Per la seva ban-da, tot i que la davallada del PP no és tan acusada com la del PSOE, la corrupció li està passant factura i s’albira la possibilitat que perdin els governs regionals de les Illes i del País Valencià. Tot i així, caldria pre-veure també l’eventualitat que, descartat el PSOE, el PP concentrés el suport dels qui aposten pel manteniment de l’statu quo da-vant una conjuntura de canvis, en què els espais polítics a l’esquerra del PSOE surtin reforçats.

A Catalunya del Sud, la crisi política, que té la seva manifestació més visible en el procés independentista, ha accelerat la da-vallada de CiU i assistim a l’esfondrament de la seva hegemonia, que havia persistit des del 1980, fins i tot sota els governs tri-partits. Per tant, contràriament a algunes anàlisis que no es basen en els fets sinó en esquemes2 preconcebuts que no es con-trasten amb la realitat, el procés indepen-dentista ha afeblit CiU fins a uns nivells que eren inimaginables el primer semestre del 2012.

En aquest context, la CUP ha emergit a la Catalunya del Sud com una alternati-va rupturista de les classes populars. Ara bé, sobretot des de les europees ençà el re-ferent de masses de la Unitat Popular no està sol. D’altres projectes li disputen si més no una part del seu espai polític, sí una part de la Unitat Popular, que al nos-tre país encara no tenia uns contorns gai-re definits.3

[ 1 ] Segons l’anàlisi marxista postulada per Nikos Poulantzas, una crisi política condensa to-tes les contradiccions d’una formació social.

[ 2 ] Aquests esquemes van des l’afirmació que el procés independentista és una cortina de fum per amagar les retallades a dir que legitima CiU. Quan una força política perd hegemonia, perd le-gitimitat.

[ 3 ] Per exemple, al País Basc, l’estratègia de l’es-querra abertzale, que tenia un vessant armat, havia delimitat aquests contorns, cosa que té els seus avan-tatges i inconvenients en la pràctica política.

A la resta de territoris sota dominació espanyola, on la proposta d’Unitat Popu-lar de la CUP és molt incipient i on aques-ta organització no té bases consolidades, una d’aquesta propostes, Podem, pot arre-lar-hi amb força, tot i que encara caldrà veure si els seus promotors són capaços de passar d’una candidatura mediàtica a una organització arrelada al territori.

En aquesta conjuntura política move-dissa, l’espai de la Unitat Popular indepen-dentista construït amb esforç i tenacitat du-rant anys es veu interpel·lat a diferents ni-vells territorials, local o regional, per pro-postes que demanem la creació de plataformes electorals que van més enllà dels difusos contorns que començava a di-buixar la proposta tàctica de l’Esquerra In-dependentista.

Abans d’abordar aquesta qüestió, en tractarem d’altres que hi estan en menor o major mesura connectades.

1. L’espai anticapitalista: fonaments i limitacions

Des da fa dos o tres anys es pot observar en els discursos polítics del nostre movi-ment una veritable inflació de l’ús del mot anticapitalista, que substitueix d’altres ex-pressions com d’esquerres o fins tot socia-lista. Així, es parla de construir una candi-datura o plataforma electoral anticapitalis-ta i no pas, com era més tradicional, d’es-querres. Caldria, doncs, començar per una clarificació conceptual i dir què no és l’an-ticapitalisme, sobretot per desfer algunes confusions que poden portar a desplegar una línia política errònia.

L’anticapitalisme no és cap ideologia, ni encara menys una alternativa política al ca-pitalisme. Tampoc és una estratègia, per-què, només agafant exemples tradicionals, sabem com de diferents són les estratègies (i els objectius) del moviment comunista, del llibertari, o del carlisme, tots els quals s’oposaven al capitalisme.

Per contra, l’anticapitalisme és en pri-mer lloc un estat de consciència política crí-tica amb el sistema de dominació vigent. Actualment, aquesta consciència crítica no és uniforme i pot portar a alternatives po-lítiques diferents, des de les que en certa manera mirem de reformar profundament el capitalisme fins als qui pretenen de su-

Hi ha dues qüestions clau quan

es treballa en un espai polític

ampli: quina és la nostra

alternativa i quina és la nostra

estratègia. L’anticapitalisme no

és una cosa ni l’altra

L’exportaveu de la PAH Ada Colau i l’advocat Jaume Asens en l’acte de presentació de la plataforma electoral

Guanyem Barcelona el dia 26 de juny de 2014.


perar-lo i substituir-lo per un altre sistema polític i econòmic, com ara el socialisme.

No s’ha de menystenir aquest estat de consciència, perquè és previ a un de supe-rior (per exemple, la consciència política socialista). I és obvi que a partir de la cons-ciència anticapitalista es pot configurar un ampli espai polític, però no s’ha d’oblidar mai que es tracta d’un espai no gaire clari-ficat. Així, si bé és cert que com més va, més persones s’identifiquen amb la rege-neració democràtica, contra les retallades, contra el rescat bancari, la política finance-ra4, etc., també ho és que no tenen el ma-teix nivell de consciència i o bé no van més enllà de l’estadi de la negació, o bé no pro-pugnen o entreveuen la mateixa alternati-va política ni plantegen el mateix camí per a assolir-la.

Perquè hi ha dues qüestions claus que cal tenir en compte quan es treballa en un espai polític ampli: quina és la nostra alter-nativa i quina és la nostra estratègia. I, com hem dit, l’anticapitalisme no és l’una cosa ni l’altra. Aquestes confusions ens poden portar a evitar de plantejar i aprofundir la nostra alternativa al capitalisme, o, per exemple, a menystenir aspectes fonamen-tals de l’estratègia (la política d’aliances que ens enforteix realment, la contradicció principal de cada moment concret, la cor-relació de forces real, etc.).

Finalment, en relació a aquesta qüestió de l’espai polític englobador de les lluites populars, convé tenir en compte que:

[ 4 ] Per a alguns es tractaria d’índexs externs d’una consciència crítica amb el capitalisme.

• La tàctica de la Unitat Popular ja con-templa aglutinar al voltant d’un progra-ma polític totes les persones i sectors populars més o menys crítics amb el ca-pitalisme (no només els més conscients, com de vegades s’entreveu en alguns plantejaments avantguardistes). Una pràctica política que només es dirigeixi a aquests sectors ja conscienciats, difí-cilment pot ser qualificada d’Unitat Popular. Precisament un dels objectius d’aquesta tàctica és generar, a través de la mobilització i la lluita ideològica, aquesta consciència en els sectors po-pulars on és més esmorteïda.

• Una organització revolucionària no pretén pas mantenir una determinat ni-vell de consciència i d’organització sinó augmentar-lo. En aquest sentit, la cons-ciència anticapitalista ha de ser supera-da, per començar, per una de socialista. I la Unitat Popular ha de fomentar aquesta evolució, tot superant l’actitud simplement reactiva d’un posiciona-ment bàsicament anticapitalista.

A l’hora de considerar qualsevol políti-ca d’aliances adreçada a la tasca aglutinado-ra de les lluites populars cal respectar aquestes dues premisses.

2. Lluites populars, moviments socials i organitzacions revolucionàries

Partim de la base que el concepte de moviment social sovint s’ha convertit en un totum revolutum que inclou un munt de realitats diverses, amb una estructuració organitzativa també diferenciada. De fet, la mateixa Acadèmia té greus problemes a l’hora de definir el concepte i marcar-ne les fronteres i s’arriba a aberracions de consi-derar que l’independentisme és un movi-

ment social, parany en què ha caigut de ve-gades alguns membres de l’Esquerra Inde-pendentista.

Les lluites populars o determinats mo-viments socials realment populars (no ens referim a accions o col·lectius avantguar-distes) sorgeixen molt sovint de la necessi-tat de respondre a una agressió que genera el capitalisme o els estats ocupants. Aques-ta resposta aplega diferents sectors socials i polítics i molt sovint es concreta en un se-guit de reivindicacions mínimes, també so-vint de caire reformista (el cas de la PAH és un exemple evident), segons els nivell de consciència de les classes populars.

Una organització revolucionària ha d’estar d’inserida en aquestes lluites però no d’una manera passiva, acrítica. Cal que aquest inserció tingui uns objectius, com pot ser augmentar el nivell de consciència de les persones que hi participen. És a dir, cal acompanyar aquestes lluites amb una política, que evidentment es modificarà amb la pràctica, en un constant viatge d’anada i tornada. A més, aquest inserció en les lluites ens proporciona una informació molt valuosa: quin és l’estat de consciència de les classes populars.

S’ha de tenir present que aquestes lluites o moviments sovint es concentren en un aspecte, en un sector, mentre que les orga-nitzacions polítiques revolucionàries aspi-ren a abastar amb el seu programa polític tots els sectors de la vida social i política. Aquesta capacitat de globalitzar i alhora de sintetitzar és la que garantirà la perduració del projecte, mentre que, com ja sabem, les lluites i moviments populars depenen més de la conjuntura i tenen alts i baixos i el pe-rill de desaparèixer és sempre latent (recor-dem el moviment contra el servei militar, el moviment contra l’OTAN, el moviment de resistència global, etc.).

Roda de premsa en suport dels activistes

anti-MAT. A la foto el diputat Quim Arrufat,

l’activista anti-MAT Joel Saus i l’advocat

Benet Salellas, davant de la comissaria dels

Mossos d’Esquadra a Girona.

L’organització de masses

revolucionària ha de fer d’anella

entre la mobilització permanent

i la lluita institucional


Des de fa dècades, un dels debats teòrics però sobretot pràctic és la relació, de vega-des convulsa, entre les organitzacions po-lítiques revolucionàries (com ara la CUP) i els moviments i les lluites populars. En aquest sentit, caldria partir del principi d’autonomia en doble direcció: dels movi-ments i lluites respecte a les organitzacions polítiques, i a l’inrevés, cosa que s’oblida sovint. Per això, és errònia i reduccionista la visió que limita les organitzacions políti-ques revolucionàries que també fan lluita institucional a ser unes simple corretja de transmissió d’aquestes lluites i moviments socials.

Així doncs, des de la seva autonomia, l’organització política revolucionària ha d’assumir força de les reivindicacions d’aquestes lluites i moviments, però no pas totes. A més, de vegades hi anirà més enllà. Cal, doncs, molt de debat: el que no pot passar és que s’assumeixen reivindicacions i propostes sense discutir-les a fons. Cal analitzar cada cas, veure’n les contradicci-ons (que n’hi ha) i mirar d’encabir-los en un projecte d’una manera coherent. Per exem-ple, com combinem l’aposta estratègica per un nou model energètic amb l’oposició a alguns parcs eòlics?

3. L’atzucac polític del movimentisme

La ideologia del movimentisme és un dels grans problemes interns de l’indepen-dentisme actual. Entenem per movimentis-me les formulacions polítiques que alhora que exalten acríticament els moviments so-cials, la seva activitat, menystenen les for-mes organitzatives més tradicionals (allò que anomenen despectivament forma de partit), que sovint considera superades. En

un altre sentit i àmbits, aquest posiciona-ment seria l’equivalent actual a l’economi-cisme que criticava Lenin en començar el segle XX.

En la seva exaltació acrítica els defensors del movimentisme obliden aspectes com el fet que els partits revolucionaris tenen més garanties democràtiques que no pas alguns d’aquests moviments socials, en els quals s’erigeixen lideratges d’una manera infor-mal (per exemple, hi acaba sent determi-nant el fet de tenir més temps). O arriben a dir que, a diferència de les organitzacions, els moviments so-cials perduren, afirmació no comprovada històricament.

Per al movimentisme la lluita política es reduiria fonamentalment a l’activitat més o menys coordinada dels moviments socials i, a tot estirar, una plataforma electoral (in-terfície representativa en llenguatge més pedant) que en reculli les reivindicacions, que en sigui un instrument. S’estableix una separació entre el polític i el social, cosa que implica una simplificació del que és polític, perquè el social també és polític. A la pràc-tica es postulen, doncs, dos nivells organit-zatius especialitzats, el de l’activisme i el de la lluita institucional, sense cap organitza-ció intermitja, l’organització de masses re-volucionària, que, entre d’altres coses, faci

d’anella entre les dues, que combini la mo-bilització permanent i la lluita institucional.

Fins i tot aquest doble nivell organitza-tiu es planteja cronològicament: després d’una etapa d’activisme en segueix una en què es creen instruments de lluita institu-cional. Així, en un document5 presentat com a text de suport per al debat a la I Tro-bada de la Unitat Popular, Gemma Ubasart feia les afirmacions següents sobre el mu-nicipalisme alternatiu: «En aquesta dinàmica general exposa-

da, l’evolució des dels anys de post-guerra fins a l’actualitat, és en la que cal situar l’aposta que, a partir del tombant del mil·lenni, duu a terme una part dels moviments socials del Principat. Esgo-tat el cicle de protesta que va des de la irrupció del moviment okupa a les mo-bilitzacions contra la guerra (1996-2003), aquests tracten de materialitzar la premissa popularitzada pel movi-ment global -«pensa globalment, actua localment»– a la geografia catalana. I ho fan mitjançant dues apostes polítiques: la renovació del moviment veïnal i la participació de col·lectius socials en conteses electorals locals. Ens centra-rem en aquesta última pràctica ja que ens interessa per avançar en l’argument del text. Així doncs, activistes i organit-zacions socials comencen a organit-zar-se a nivell local per presentar-se a eleccions.

Si bé cal reconèixer que el sorgiment d’apostes electorals municipalistes des del teixit social no és una novetat, hem de dir que sí que ho és la seva extensió numèrica i geogràfica. Així doncs, en la darrera dècada, i sobretot a partir de les eleccions locals de 2007, al Princi-pat es multiplica la creació de candida-tures alternatives i populars a partir de la confluència de diversos actors locals del teixit i els moviments socials. En l’actualitat podem comptar un cente-nar d’elles amb representació institu-cional.»

Deixant de banda la falsedat històrica6 del que diu Ubasart, el conjunt del text del qual hem extret la cita és un mostra de l’at-zucac polític del movimentisme, per al qual no existeixen ni la diferència entre estratè-gia i tàctica o entre contradiccions princi-

[ 5 ] «La lluita institucional com a repte per a la política de moviment», publicat prèviament a l’Espai La Fàbrica.

[ 6 ] És fals històricament perquè com a mínim el 90% d’aquest municipalisme alternatiu (les CUP) no respon a una aposta dels moviments so-cials, sinó d’un moviment polític, l’Esquerra Inde-pendentista, especialment de les seves estructures partidàries. Es podrien comptar amb els dits les ex-periències que s’ajusten a la teoria d’Ubasart.

Cal evitar dues temptacions: el

sectarisme i la renúncia

d’entrada al capital polític

acumulat i a la referencialitat de

la CUP

La lluita estratègica i permanent de l’independentisme combatiu és la que dóna lloc a escenaris de ruptura.


pals i secundàries, ni la necessitat d’organit-zacions revolucionàries que alhora enqua-drin mobilitzin i facin lluita institucional.7

Per això, quan decau o s’esgota el movi-ment (l’activisme), l’opció és muntar can-didatures àmplies per tal d’ocupar «bocins de l’Estat» per a impulsar el canvi social, sense plantejar-se en quina estratègia glo-bal s’emmarquen per aconseguir prendre el poder (en un sentit ampli, que vagi més en-llà de l’institucional), amb quin programa o quina és l’alternativa a l’actual sistema. D’aquesta manera, l’electoralisme i el re-formisme esperen a la cantonada: «Si assumim que cal fer ús de la lluita

institucional, no de manera exclusiva evidentment, cal tenir en compte que les lògiques electorals no són les matei-xes que les del carrer. El que importa en la lluita per l’accés a les institucions és aconseguir el màxim nombre de vots, i d’escons, i de governs. Si bé la irrupció de nous actors que entrin a jugar en el joc electoral és imprescindible, també ho és la necessitat d’articular algun ti-pus de col·laboració amb actors polítics tradicionals i teixit social. Necessitem canviar el mapa institucional i fer-nos nostres cada cop més bocins d’Estat, i per això és necessari guanyar àmbits de poder important[s]».

I és que com afirmava Daniel Bensaïd: 8

«Una política sense partits (sigui quin

[ 7 ] Aquesta visió no és gaire llunyana de la que redueix la CUP a ser una mena de sectorial de lluita institucional. Sortosament, aquesta concep-ció reformista és cada cop més minoritària dins el nostre moviment.

[ 8 ] La política como arte estratégico (Viento Sur, 2013).

sigui el nom -moviment, organització, lliga- el nom que hom li atorgui) con-dueix a una política sense política: tant a un seguidisme sense projecte de l’es-pontaneïtat dels moviments socials com a la pitjor forma d’avantguardisme individualista o elitista o, finalment, a una renúncia política en benefici d’un posat estètic o ètic.»

Què cal fer?I tornem al punt que havíem deixat al

començament. Què ha de fer, per exemple, la CUP davant determinats emplaçaments, com els de Guanyem Barcelona o Podem?

En primer lloc, caldria una mica d’auto-crítica i adonar-se que la situació actual també és en part producte de les nostres mancances i decisions desencertades: man-ca d’iniciativa política i d’emplaçaments constants; a renúncia a reforçar la referen-cialitat i les estructures nacionals de la CUP ; absències en moments claus (per exemple, les eleccions europees); burocratisme que dificulta l’enquadrament de persones dis-posades a militar; actitud excessivament innocent o ingènua respecte dels movi-ments socials i els seus líders (sovint no re-alment representatius); contemporització amb determinats plantejaments polítics distorsionadors, sorgits dels àmbits acadè-mics influïts per determinades ideologies postmodernes; etc. Un primer pas seria, per tant, posar fil a l’agulla per tal de supe-rar aquestes mancances. En segon lloc, pel que fa a possibles aliances, i especialment les electorals, cal evitar dues temptacions: el sectarisme i la renúncia d’entrada al capi-tal polític acumulat i a la referencialitat de la CUP.

En tercer lloc, i abans de res, s’han de fi-xar unes criteris mínims per encarar aquests emplaçaments, com ara:- Exigir un veritable programa de

ruptura, cosa que implica alhora la denúncia de les forces polítiques que, a la pràctica, no han qüestionat durant anys l’statu quo socioeconòmic actual.

- Entendre que no és el mateix una proposta local que una de regional o nacional i que, per exemple, les exigències no poden les mateixes al País Valencià que a Catalunya. Així, en el darrer cas qualsevol aliança ha d’estar al servei de la República Catalana Independent i ha d’apostar, per tant, per la independència, no pas per l’exercici dret a l’autodeterminació, un plantejament que seria vàlid fa uns anys però que en la conjuntura actual no és rupturista. En canvi, al País Valencià o les Illes un punt irrenunciable seria la defensa del dret a decidir.

- Exigir formes organitzatives realment democràtiques, ja que és contradictori presentar com a rupturistes i alternati-ves plataformes electorals cuinades per poques persones i basades fonamental-ment en lideratges mediàtics.

- Abans de qualsevol aliança electoral, i en relació al 9N, interpel·lar els em-plaçadors a actuar conjuntament so-cialitzant un discurs favorable a la in-dependència des d’una òptica d’es-querres, perquè no hi ha programa rupturista possible si d’una manera o l’altra es defensa la continuïtat dins l’Estat espanyol.

A. Contell

Candidatura a les eleccions europees del 2009, amb

el suport d’algun sector de l’Esquerra Independentista.

La militància de la CUP, més enllà del plataformisme electoral treballa de manera efectiva per la unitat popular.


Reptes de la lluita feminista.Països Catalans, segle XXI

D’on venim

La història, escrita sempre des del pre-sent, amb la metodologia i els paradigmes de cada moment, és especialment cruel amb la història de les dones, apartades durant segles de la construcció cultural.

Així, rastrejar la història de la vida i es-pecialment de les lluites passades de les do-nes és una obligació autoimposada que cal

assumir cada vegada que volem projec-tar-nos cap al futur.

La història dels darrers anys de feminis-me especialment a Europa i Estats Units, ens ensenya que no hi ha un sol feminisme sinó molts i diversos moviments de lluita feminista en funció del moment històric, de la ubicació geogràfica i sobretot de les con-dicions socioeconòmiques i polítiques que han patit les dones. Aquests feminismes

han estat més o menys contundents en fun-ció de l’oposició i la repressió que han tro-bat per part dels qui defensaven l’statu quo del moment, com ocorre sempre en totes les lluites entre opressores i oprimides.

I també com en tantes altres lluites al llarg de la història, les fites aconseguides no han estat gratuïtes, sinó que han suposat un gran patiment per a les que lluitaven i mol-tes pèrdues importants pel camí, i s’han aconseguit gràcies a dones i alguns homes lluitadors que no han defallit.

Tenim exemples que avui coneixem però que han estat ocultats per la història oficial durant molts anys. Sabem ara que la història que no té en compte al 50% de la humanitat és falsa i discriminadora.

A les dones no ens han regalat res de res. Les que lluitaren al costat dels homes en la revolució francesa com Olimpia de Gou-ges (Declaració dels drets de la dona i la ciutadania, 1790 )1 van rebre com a premi la negació dels seus drets i la guillotina en alguns casos. Les que lluitaren pel dret a l’educació com Christine de Pizan (La ciu-tat de les dames, 1405) o més tard Mary Wollstonecraft (Vindicació dels drets de la dona, 1792) van ser considerades boges. A les sufragistes se les empresonava per les se-ues accions per a cridar l’atenció, acu-sant-les de «radicals» i «histèriques».

Al 1848 naix el que serà considerat el text fundacional del sufragisme nord-ame-ricà, l’anomenada Declaració de Senti-ments o Declaració de Seneca Falls: Decidim: que totes les lleis que impe-

disquen que la dona ocupe en la socie-tat la posició que la seua consciència li dicte, o que la situen en una posició in-ferior a la de l’home, són contràries al gran precepte de la natura i, per tant, no tenen ni força ni autoritat.

Mentre les dones blanques lluitaven pel dret a l’educació, al vot i a la igualtat, el fe-

[ 1 ] http://www.amnistiacatalunya.org/edu/docs/e-hist-olympe-1789.html

El nou estat independent s’ha

de crear des del conjunt dels

moviments emancipatoris

L’MDT, en la IX assemblea nacional celebrada a València, va aprovar formalment l’alliberament de gènere com

a part indestriable de la lluita independentista.


minisme negre començava per quelcom de més elemental: el dret a la llibertat sobre la teua pròpia vida. Sojourner Truth, esclava alliberada que no sabia llegir ni escriure, va ser l’única dona negra que va acudir a la I Convenció Nacional de Drets de les Do-nes l’any 1850 i va parlar de la doble exclu-sió: la de raça i la de gènere.

Quan el capitalisme va necessitar mà d’obra barata, la dona s’incorporà al mer-cat de treball remunerat, mentre s’encarre-gava del treball no remunerat i la família. Sorgeix aquí el feminisme obrer represen-tat per Flora Tristan (Unió Obrera,1843), Clara Zetkin, Alexandra Kollontai... Defen-sen la igualtat salarial, l’amor lliure, la lega-lització de l’avortament, la socialització del treball domèstic i de la cura dels menors. El feminisme anarquista representat per Emma Goldman propugna que les relacions entre els sexes han de ser absolutament lliures.

Seguint en un repàs molt ràpid arribaríem fins a El segon sexe (1949), de Simone de Beauvoir, considerat una obra fonamental del discurs feminista, i a Betty Friedan, que publicà en 1963 La mística de la feminitat, on criticava el model de dona mestressa de casa / mare de família com un model opressor que estava ofegant a moltes dones que no es sentien felices malgrat tindre-ho tot aparentment.

Entre 1967 i 1975 es va desenvolupar el feminisme radical: Kate Millett (Política sexual, 1969) y Sulamith Firestone (La dialèctica del sexe, 1970) són les seues representants i defineixen els conceptes de patriarcat, casta sexual i gènere. A partir de l’any 1975 aquest feminisme radical es desenvolupa en feminisme de la diferència i feminisme de la igualtat, el feminisme lesbià, el feminisme de les dones negres...

El moviment feminista són molts i diver-sos feminismes.

On estem

Avui en alguns llocs del món podem votar, estudiar, heretar, ser propietàries, treballar... El feminisme ha accedit a les institucions mitjançant la creació d’organismes d’igualtat, normatives, subvencions... S’ha avançat molt en la investigació feminista a la universitat, fins i tot en algunes com la de València hi ha assignatures obligatòries d’igualtat de gènere; s’han creat instituts d’investigació de la dona. És el feminisme institucional.

Alguns feminismes han pensat que ja es-tava tot guanyat. No obstant, mentre les dones guanyaven terreny en alguns espais, s’ha mantingut i incrementat la violència estructural contra la dona en forma d’ex-plotació laboral, imposicions sobre la seua imatge i el seu cos, exigències autoinduïdes per a ser «superwoman», violència de gè-nere, tràfic i explotació de dones, llenguat-ge sexista, utilització de les dones com a arma de guerra, la representació de les do-nes en la publicitat, l’exclusió de les dones de la història de la humanitat, la feminitza-ció de la pobresa...

Però el patriarcat, absorbit simbiòtica-ment en aquests moments pel capitalisme més ferotge, necessita reestructurar-se de nou i xuclar de noves fonts per a mantenir i augmentar el guanys en aquesta nova ona-da d’acumulació per despossessió, i un dels seus mecanismes ha estat retallar drets ad-quirits per la classe treballadora. Açò supo-sa evidentment un retrocés en les conques-tes adquirides amb la lluita i un retrocés ideològic que augmenta la violència estruc-tural contra les dones: reforma de la llei de

l’avortament, retallades en serveis socials, sanitaris i educatius, reformes laborals que obliguen a la dona a tornar a casa...

I el més perniciós és que precisament moltes dones assumeixen que «donada la situació» és el que cal fer, i tornen a reple-gar-se a casa exercint el paper de mare. La seua existència passa per ser en funció de (mare, filla, esposa, nora...), quan aquest tema ja ha estat debatut i semblava superat.

En els darrers anys i paral·lelament han sorgit nous feminismes i quasi tots són complementaris, no tenen per què exclou-re’s els uns als altres.

L’ecofeminisme que veu la necessitat de sumar la defensa del medi ambient i de la vida de tots els éssers vius amb el feminis-me. Així trobem el moviment Chipko de la India difós per Vandana Shiva i el movi-ment del Cinturó Verd a Kenya, liderat per Wangari Maathai, les dues premis no-bel alternatiu.

El ciberfeminisme utilitza internet com una ferramenta fonamental per al desen-volupament del feminisme i considera el ciberespai crucial per a la lluita de gènere. Aquest nom va sorgir a Austràlia l’any 1991, fruit del treball d’un grup d’artistes anomenades VNS Matrix.

Flora Tristan (1803-1844), lluitadora obrera i feminista,

precursora del marxisme.

Angela Davis, militant feminista. Va ser membre dels Black Panters i del Partot Comunista nord-americà.

L’agenda feminista ha

d’aprofitar les conjuntures

d’agitació i avanços polítics en

general per a incorporar-hi les

reivindicacions pròpies


El feminisme comunitari d’Amèrica Llatina que tracta d’apoderar a les dones per a fer-les partícips actives de les decisi-ons que les afecten i de la construcció de la seua comunitat.

Cap on anem

Dir cap on hem d’anar i quins són els reptes de la lluita feminista d’ara endavant per als Països Catalans em sembla molt agosarat, però sí podem traçar unes línies que marquen un horitzó que ens evite per una banda la pèrdua dels drets aconseguits, i per l’altra ens facilite el camí cap endavant per aconseguir tot el que ens queda.

Les dones continuem participant, com històricament hem fet, en totes les lluites a les que ens enfrontem actualment: con-tra els desnonaments, les reformes labo-rals, les llibertats sexual i reproductiva, la defensa de la natura i la dels drets dels ani-mals, les reformes mordassa, el moviment independentista, el moviment LGTBI..., i evidentment el sistema respon amb més violència.

Però si repassem la història és perquè ens ensenye alguna cosa. Les lluites femi-nistes han hagut d’anar sovint a contracor-rent però també han sabut aprofitar les conjuntures per expandir els seu objectius.

Així ,el feminisme va aprofitar la revolució francesa per reivindicar i socialitzar els drets de les dones. Certament, aquests drets van quedar taponats pel Codi Napo-leònic, però això no va impedir que el mo-viment sufragista emergira de manera paral·lela a les revolucions democràtico-burgeses subsegüents del segle XIX.

A poc a poc el moviment va anar assolint victòries que van donar un salt qualitatiu amb la revolució soviètica de 1917. Les noves lleis van despullar els homes dels drets sobre dones i fills, van assegurar el dret al divorci i establir salaris igualitaris. El matrimoni ja no el legalitzava l’Església, sinó una cerimònia civil. Les dones que donaven a llum en hospitals no havien de pagar res. L’avortament primer es descriminalitzà i després es va legalitzar el 1920. Es va abolir el matrimoni infantil, així com la compravenda de dones. Els llocs de treball van permetre que les dones se n’absentaren per maternitat i avortament...

El reconeixements de drets rere la re-volució soviètica i l’expansió de les lluites va impel·lir altres països a fer quelcom per impedir l’efecte contagi. Així van comen-çar a expandir-se el sufragi universal i al-tres drets. Per la seva banda, la revolució del 1968 va suposar un clar avanç quant a

les llibertats sexuals a nivell del sistema-món.2

Aquestes experiències ens indiquen al-menys tres línies d’intervenció als Països Ca-talans en aquest segle XXI: la primera és que la lluita feminista té la seva pròpia agenda; la segona és que els avanços teòrics del fe-minisme han de ser assumits per veritables masses crítiques per a poder fer-se realitat, portant-los i contrastant-los des de les au-les i les càtedres fins a l’últim racó de la so-cietat; i la tercera és que l’agenda feminista ha d’aprofitar/participar de les conjuntures d’agitació i avanços polítics en general per a incorporar-hi les reivindicacions pròpies del feminisme. Tenint en compte que als Països Catalans estem vivim un època de gran acceleració política, a partir del creixe-ment exponencial de l’independentisme, l’aposta del feminisme hauria de passar per fusionar les nostres reivindicacions, deman-des i propostes amb totes aquelles persones i moviments que treballem per construir una nova societat, a partir de la concreció d’un nou Estat. Estat que hem de crear des del conjunt dels moviments emancipatoris.

Encarna Canet Benavent

[ 2 ] Wallerstein, Immanuel La revolució en el sistema món.

El 26 de novembre, l’abolicionista «Plataforma catalana pel dret de les dones a no ser prostituïdes» va fer una acció al Pertús contra la banalització de la mercantilització del cos de

les dones, la violència que exerceix la indústria del sexe i les xarxes de proxenetisme. A la foto una acció de les dones de l’Associació de veïns i veïnes de l’Esquerra de l’Eixample.


Ucraïna: l’imperi contraataca de nou

Han passat més de 10 anys des que els estrategs de la Unió Europea van dinamitzar noves formes d’imperialis-me empesos pel control d’Ucraïna. Ac-tualment, sabem que, a més del finan-çament de l’FMI i les provisions d’ar-mament i tropes per part de l’OTAN, analistes militars dels EUA i de la CIA estan col·laborant amb el govern de Kíev per tal de recuperar el control de l’est del país.

De la mateixa manera que en aquella ocasió els mitjans de comunicació ian-quis i de la UE van voler vendre les pro-testes populars com a democràtiques i progressistes, en l’episodi recent la premsa ha tornat a col·laborar amb aquesta manipulació de la realitat. D’aquesta manera ha contribuït en un principi a generar una opinió favorable primer a les protestes de Maidan i des-prés al cop d’Estat.

El projecte de la Ucraïna independent s’ha debatut des dels seus orígens sota l’hegemonia de l’oligarquia proUE/EUA o l’oligarquia prorussa. La primera s’ha ajudat de la ideologia feixista, racista, antirussa i anticomunista per tal de crear un estat d’opinió en el país i liderar el recent cop d’estat. El flamant Nobel de la Pau, Obama, i la Unió Europea dels valors del «cristianisme, la democràcia i la pau» no han tingut cap mena d’escrúpol a participar en aquesta aliança.

1. Guerra imperialista: EUA i UE volen recuperar el control de la zona davant Rússia

Una anàlisi acurada dels recents fets i de la guerra que s’està lliurant en territori ucraïnès en l’actualitat ens mostren l’intent desesperat per part de la classe dominant europea (que es concreta en l’aliança de la UE amb els EUA) d ’expandir l a seva àrea d’influència i frenar qualsevol expansió del domini rus. Per descomptat, tant Rússia com la UE han disposat de col·laboradors entre la classe dominant ucraïnesa per a aquesta disputa.

L’actual guerra té l’origen en el cop d’Estat auspiciat per la UE i els EUA amb el suport de grups neonazis i paramilitars que van provocar la caiguda del govern ucraïnès del Partit de les Regions, que comptava amb un ampli Rebels antifexistes a Donestk.


Ucraïna: l’imperi contraataca de nou

suport a la Rada ucraïnesa. Aquest govern s’havia mogut entre la corrupció i les polítiques antisocials, que contribuïen a empobrir més la població.

A La Veu núm. 65 de gener de 2004,1 en motiu de les noves formes de l’imperialis-me i l’anomenada Revolució Taronja, dei-xàvem clar d’entrada el nostre posiciona-ment polític respecte a la contesa entre el govern i la teòrica «oposició»: Ucraïna ha sigut i és governada, des de

la seva recent independència i com la majoria de repúbliques ex-soviètiques, per una màfia sorgida de l’antic aparell burocràtic estalinista i reconvertida en especialista en l’acumulació de capital per vies tan poc escrupoloses com les privatitzacions a la carta, el desmante-llament dels serveis públics, el control dels sindicats, la repressió de la pobla-ció, etc.

I hi afegíem que els governants ucraïnesos no mereixen altre qualificatiu que el de lladres i explotadors i que, com a internacionalistes, i aquesta és la clau de volta, donarem suport a tot moviment popular que pretengui enderrocar aquest sistema i els seus gestors i establir un govern del poble i per al poble. Nosaltres vam observar amb atenció les mo-bilitzacions «populars» que es van donar a Kíev i que es van parapetar a la Plaça Maidan demanant la dimissió del govern del Partit de les Regions. Curiosament, aquestes protestes al carrer van rebre de seguida el suport de les principals autoritats tant de la UE com dels Estats Units. I van ser molt acaronades pels mitjans de comunicació tant públics (que és més greu) com privats.

Els i les comunistes no podíem recol-zar unes mobilitzacions «populars» que comptaven amb el suport explícit públic i privat de les principals potències del món occidental i sobretot tenint en compte els grups feixistes que participaven en aques-tes protestes i que es van encarregar de di-rigir gran part de les protestes contra els símbols antifeixistes i contra els monu-ments a Lenin, per exemple.

Aquests fets demostraven amb claredat que aquest moviment de protesta ni era

[ 1 ] «Ucraïna o les noves formes de l’imperi-alisme made in UE», publicat La Veu núm. 65 (gener de 2004)

espontani ni era popular i encara menys defensava els interessos objectius del po-ble treballador ucraïnès.

2. Svoboda: neonazis, racisme i anticomunisme

Un dels principals actors en tot aquest conflicte ha estat el partit Svoboda, que comptava amb escassa representació al Parlament. Svoboda és el nom que adop-ta l’any 2004 el Partit Social Nacional d’Ucraïna, que emulava el Partit Nazi alemany. A més del militarisme -de fet, tenen una secció paramilitar que en l’ac-tualitat forma part del Batalló a Donbass-, els principals trets d’aquesta organització eren el racisme basat en un nacionalisme antirus i l’anticomunisme per bandera. L’any 2004, amb un canvi en la direcció s’inicià una operació de màr-queting per la qual es fan canvis d’imatge com el nom. Aquesta formació ha buscat en tot moment impedir la cohesió de la classe treballadora ucraïnesa dividint-la en bons i mals ucraïnesos, sobretot aquells que parlen rus.

Aquest fenomen ha estat fins i tot re-forçat pel llenguatge emprat per la majo-ria de mitjans de comunicació. Mentre en les protestes de Maidan, els atacs viscuts a Kíev, abans de la fugida de Ianukòvitx els que protestaven eren considerats «rebels pro independència» i el govern, de «pro rús», un cop perpetrat el cop d’Estat i ce-lebrades les eleccions, els altres ucraïnesos són anomenats «rebels o terroristes pro-russos».

3. El conflicte econòmic: els recursos del país i les primeres matèries

Com ha estat àmpliament divulgat, Ucraïna és un país ric en primeres ma-tèries i està situat en una àrea important pel seu interès geoestratègic. En gran part, el conflicte que s’està vivint està causat per la pugna tant per aquests re-cursos com pel control d’aquesta plaça. Afirmàvem l’any 2004 que l’imperialis-me pretenia aquesta regió per complir el seu vell somni de dur els vaixells mili-tars de l’OTAN i la UEO al port de Crimea i fixar una base estratègica per a l’intervencionisme polític, militar i eco-nòmic de la nova UE i els EUA al cor de l’Europa de l’Est i a escasses milles nàu-tiques del Caucas i l’Orient Mitjà. I que

no podíem perdre de vista l’interès que susciten els arsenals nuclears que enca-ra existeixen en aquesta república ex-soviètica.

En aquest context, no és gens casual que en el moment que s’estava a punt de signar un Acord de Lliure Comerç entre EUA i la UE, els encarregats de la polí-tica exterior de la Comissió Europea, Ashton i el seu ajudant O’Sullivan, van fer la proposta d’acord amb Ucraïna que va provocar la revolta del Maidan.2

Aquest Acord de Lliure Comerç, sense aranzels, afavoriria els EUA per poder vendre els seus cereals i el seu ex-cedent de petroli a Europa. L’única competència és Rússia, el petroli, el gas i els cereals de la qual entren a Europa per Ucraïna. De fet, el 60% del blat que s’utilitza a Catalunya per fabricar pinso es compra a Ucraïna.

Així és que, el passat 27 de juny, a Brussel·les, Ucraïna va signar la part eco-nòmica de l’Acord d’Associació amb la Unió Europea. El nou president ucraïnès, Petró Poroixenko, ha rubricat el docu-ment que el passat mes de novembre, Víktor Ianukòvitx, aleshores president, no va voler signar.

El Fons Monetari Internacional ha fi-nançat el nou govern d’Ucraïna amb un pla aprovat el passat mes de maig. El pri-mer ministre d’Ucraïna, Arseni Iatseniuk, va confirmar el 26 de juny que els préstecs avançats al maig per l’FMI s’han consumit en la repressió contra la població del sud-est del país.

En aquests territoris, l’Exèrcit i grups paramilitars al servei de Kíev han ocasio-nat més de 1.000 morts i ferits, més de 200.000 desplaçats pels atacs de l’aviació, blindats, llançamíssils múltiples i fins i tot bombes prohibides de fòsfor blanc.

[ 2 ] Vegeu l’article de Soledat Balaguer «L’es-querra europea», publicat a la secció d’opinió del Col·lectiu Drassanes el 28 de maig de 2014.

El moviment Maidan ni era

espontani ni era popular i

encara menys defensava els

interessos objectius del poble

treballador ucraïnès.


El primer ministre ha dit que «espero que els nostres socis de l’FMI tinguin en compte tots els nous reptes i complexi-tats que existeixen a Ucraïna». L’FMI no ha dubtat tampoc ni un moment en indi-car les seves mesures de xoc que segur que implicaran un empitjorament real de les condicions de vida de tots els ucraï-nesos.

Sembla ser que l’FMI, segons un informe publicat el 7 de maig, condiciona el seu programa d’assistència a Ucraïna al control per part del govern de Kíev sobre les regions industrials de l’orient del país. Si el govern en perd el control efectiu, aquest programa podria no acomplir-se. Senzillament, ni les autoritats ucraïneses, ni la UE ni els EUA no es poden permetre perdre el control d’aquesta zona i no dubtaran a oferir més sang i més morts. De fet, la bel·licista i imperialista OTAN abastirà amb nou armament l’exèrcit pro

UE i ja està ocupant amb bucs militars zones del Mar Negre.

La regió de Donbass (Donetski bassein o conca del r iu Donets) és una importantíssima zona hullera i industrial (sobretot metal·lúrgica), en especial al voltant de les seves dues ciutats principals, Donetsk i Lugansk. Ha estat sempre la principal regió industrial d’Ucraïna i, en el seu moment, també una de les més importants de la Unió Soviètica: aquí es fabricaren tractors, tancs i una bona part de les vies ferroviàries del transsiberià. Donbass, amb una població majo-ritàriament russòfona i majoritàriament proletària, fou un bastió bolxevic durant la Revolució Russa, va lluitar i resistir l’avenç sagnant del nazisme –sobretot durant la batalla de Stalingrad–, es beneficià durant l’època soviètica de la potenciació de la indústria en la regió, i patí de manera molt intensa l’enfonsament econòmic arran de l’aplicació de les polítiques capitalistes i neoliberals en la nova Ucraïna independent. Aquests factors són essencials per a comprendre l’actual revolta antifeixista d’aquesta regió.

4. Les agressions dels defensors del nou govern feixista d’Ucraïna: crema de locals sindicals i agressions a membres i seus del Partit Comunista i a la comunitat jueva

Per si no hi havia prou elements per no poder donar suport des d’una perspectiva d’esquerres, internacionalista i revolucio-

nària a les protestes de Maidan, un cop es va perpetrar el cop d’Estat es van repetir agressions contra els locals i militants co-munistes, contra la comunitat jueva i con-tra qualsevol simbologia antifeixista i so-viètica. És digne d’admiració el conjunt d’ucraïnesos que van sortir al carrer a de-fensar els monuments de Lenin i els altres de soviètics i d’antifeixistes.

El passat mes de maig, l’exèrcit de Kíev va endegar una ofensiva sobre les zones rebels. En aquella ofensiva els partidaris de Maidan van incendiar la Casa dels Sin-dicats d’Odessa i van matar a més de 40 persones opositores al govern de Kíev.

La comunitat jueva ha planificat des del principi una evacuació de la zona i fins i tot ha implantat mesures de seguretat ad-dicionals com guàrdies armades davant les amenaces constants dels partidaris del Govern feixista de Kíev.

En aquest context de guerra i campa-nya anticomunista, s’està promovent la il-legalització del Partit Comunista d’Ucraï-na i fins i tot de la «ideologia comunista».

5. La reacció a les regions ucraïneses russòfones. La península de Crimea i les regions de Lugansk i Donetsk

Un dels punts del programa del Go-vern feixista era la suspensió de l’autono-mia de la regió tàrtara de Crimea. A la pe-nínsula de Crimea s’hi troba la principal flota de l’exèrcit rus. Aquest fet va provo-car que la població russòfona d’aquesta zona de seguida declarés unilateralment la independència i organitzés un referèndum en què una amplíssima majoria de la po-blació, fins i tot part de la originàriament tàrtara, decidís la seva unió o retorn a la Federació Russa.

Per descomptat, aquest procés va comptar amb el suport polític i militar de Rússia que en cap cas estava disposada a perdre el control de Sebastopol. I, de fet, la seva presència va servir per dissuadir el govern ucraïnès d’invadir militarment Crimea.

Lugansk i Donetsk, les autoproclamades Repúbliques Populars

Per un mecanisme semblant, les regions de Lugansk i Donetsk de l’est d’Ucraïna van decidir organitzar referèndums populars per tal de decidir si es constituïen en Repúbliques Populars. Durant les setmanes prèvies, pobladors d’aquestes regions russòfones d’Ucraïna van ocupar edificis públics fins al punt que es van crear formes de govern alternatives a les existents. Es van organi tzar forces d ’autodefensa populars, compostes en bona part pel

Tota subversió social que

pretengui una veritable

transformació o ruptura

respecte el sistema de

dominació requereix, abans de

res, d’una direcció política

democràtica, popular i

transparent

Els militants del partit neonazi Svoboda han comès tota mena d’atrocitats contra la població amb el consentiment

de la UE, els EUA i dels mitjans de comunicació occidentals.


proletariat industrial i miner de la regió, pel funcionariat regional que es negà a seguir a les ordres d’un govern feixista i fins i tot per militars i ex-combatents de l’Exèrcit Roig que recorden molt de prop la barbàrie feixista. A nivell polític, la revolta va rebre el suport i la implicació de la militància local del KPU, el Partit Comunista d’Ucraïna.

Els referèndums celebrats en aquestes zones van comptar amb una important participació del voltant del 75%, amb un 89% de vots favorables a la independèn-cia d’aquestes regions, i tot això malgrat que en algunes zones hi va haver grups ar-

mats pro UE que van intentar impedir la celebració d’aquesta consulta. Aquestes dades de participació a la zona contras-ten i molt amb les de les eleccions «ofici-als» al govern de Kíev celebrades després del cop d’Estat, en què la gran majoria de col·legis electorals romangueren tancats.

Tant a Donetsk com a Lugansk, la situació pot contribuir a formar governs antioligàrquics i fins i es poden produir nacionalitzacions de les principals empreses davant la negativa dels sectors oligarques d’aquestes regions a contribuir amb més impostos a la viabilitat de les autoproclamades Repúbliques Populars, actualment ja confederades i organitzades en l’Estat Federal de Nova Rússia. Com és evident, l’evolució dels esdeveniments estarà clarament determinada per la guerra que s’està vivint.

6. El Pla de Pau de Poroixenko i la guerra d’extermini que sol·licita Maidan

La proposta de Pla de pau estava condemnada al fracàs per ser del tot humiliant i insultant cap a les regions ucraïneses de l’est revoltades i, de fet, la treva entre el 20 de juny i l’1 de juliol no

va durar ni un dia perquè les tropes de Kíev no la van aplicar. Fins i tot, esquadrons neonazis del Sector Dret agrupats en el batalló de Donbass van exigir el passat 29 de juny la fi de la treva i una major repressió en el sud-est, durant una manifestació davant l’oficina del president ucraïnès Poroixenko.

Simon Semetchenko, cap de la falange creada després del cop d’Estat de febrer, va demanar que el batalló Donbass i d’al-tres unitats paramilitars mobilitzades per a l’aniquilació de la població russòfona si-guin autoritzades «a prendre mesures per a eliminar els qui ells anomenen terroris-tes».

Semetchenko ha reconegut que en l’operació de l’exèrcit, forces de segure-tat i els grups neonazis mobilitzats pels partits Sector Dret i Svoboda, s’han re-gistrat més del triple de víctimes huma-nes que en les protestes que van enderro-car el president Víktor Ianukòvitx.

I, mentrestant, l’exèrcit ucraïnès i els grups paramilitars continuen bombarde-jant i usant armes químiques, per exem-ple, contra les autodefenses civils a l’al-dea de Semionovka, a prop de Slaviansk, a l’autoproclamada República Popular de Donetsk.

L’autodeterminació del poble de

Donbass defensa la llengua i la

cultura de la població

russòfona, el control popular

dels propis recursos, una major

justícia social i, sobretot, un

rebuig absolut a l’amenaça

feixista

Ninot que simbolitza un militant del KPU penjat a la plaça Maidan.


La UE i els EUA han patrocinat grups neonazis que han fet efectiu el cop d’Estat. A les imatges el senador nord-americà John McCain amb el líder del grup neonazi Svoboda.

7. L’esquerra «revolucionària» que veu revolucions on hi ha l’enemic construint la tomba del poble

Hi ha hagut una part de l’autoanome-nada esquerra revolucionària que ha co-mès repetides vegades el mateix error d’anàlisi. Ja va passar amb els casos de la Primavera Àrab com analitzàvem a l’ante-rior número de La Veu.

Aquesta esquerra, juntament amb al-guns sectors postmoderns de l’esquerra, ha estat capaç d’afirmar que les mobilitzacions populars com la de Maidan podien tenir un potencial revolucionari pel fet que era un moviment de masses. No van parar esment a analitzar quina era la direcció invisible d’aquest moviment i, per tant, no van sa-ber veure que l’orientació d’aquest movi-ment de masses era conservador.

Si bé és cert que des de fora es fa difícil d’analitzar aquestes realitats, no ho és menys que hi havia elements concrets d’anàlisi que podien ajudar a afinar una mica més en les conclusions com hem anat apuntant al llarg d’aquest article.

De fet, les il·lusions que el moviment era espontani són pur idealisme. Ja dèiem a l’article de 2004 que «l’espontaneïtat de les masses és un concepte absurd, inexis-tent, una fal·làcia; i l’espontaneisme és una ideologia conservadora, ja que dóna pro-tagonisme polític a un ens, «la massa», que tan sols pot ser significativament mobilit-zat des del control dels mèdia, control que mai estarà a les mans del poble treballador o de les classes populars».

I afegíem que «tota subversió social que pretengui una veritable transformació o ruptura respecte al sistema de dominació requereix, abans de res, d’una direcció po-

lítica democràtica, popular i transparent. I, en segon lloc, d’un teixit social i d’una in-fraestructura que permeti actuar com a contrapoder».

8. I què hem de fer des dels Països Catalans?

La consigna és clara: els treballadors/es dels Països Catalans, d’Europa i el Medi-terrani hem de reclamar la fi de la guerra de manera immediata. Resulta imprescin-dible la retirada de l’exèrcit pro UE i les tropes paramilitars feixistes de l’est d’Ucraïna.

Denunciem la participació descarada de la UE i els EUA que amb fins parasitaris no han dubtat a col·laborar amb els feixistes i al mateix temps usar els ucraïnesos com a munició en aquesta guerra que pretén destruir i posar sota el seu control Ucraïna.

L’esquerra reformista panxacontenta que ha donat ales a la falsedat i la mentida equiparant el comunisme amb el feixisme sols ha contribuït a una cosa: l’expansió del feixisme. No podem ser neutrals en un conflicte en què els feixistes pretenen ani-quilar una part de la població. En aquest sentit, entenem que per aturar el feixisme resulta indispensable combatre’l.

És per això que hem de defensar el res-pecte a l’autodeterminació del poble de Donbass, el qual s’ha basat des de l’inici no tan sols en la voluntat de defensar la llen-gua i la cultura de la població russòfona d’aquestes Repúbliques Populars, sinó també en el control popular dels propis re-cursos, en una major justícia social i, so-bretot, en un rebuig frontal i absolut a

l’amenaça feixista. La lluita d’aquest poble és tant una lluita per la pròpia sobirania com una lluita antifeixista.

És obligació dels independentistes, co-munistes i internacionalistes liderar un projecte de pau i llibertat per a la nostra àrea que es basi en:

- El dret a l’autodeterminació dels po-bles com a mitjà per a la resolució dels conflictes en el sentit leninista.

- El dret a decidir com a expressió de la democràcia directa en tots els àmbits socials, econòmics i polítics i per mitjà del control democràtic i popular de les institucions.

- L’economia solidària, que ha de pas-sar per la nacionalització dels recursos estratègics, nacionalització de la banca, etc.

- El repartiment de la riquesa entre el conjunt de les classes populars per tal de vetllar per les millores de les condi-cions de vida de manera universal.

El nostre enemic a batre, seguidament dels Estats espanyol i francès, és la Unió Europea. Per això, és necessari que els i les comunistes i moviments populars d’allibe-rament nacional construïm l’Àrea Lliure Euromediterrània dels Pobles.

Aquesta àrea de cooperació i col-laboració ha de ser l’alternativa popular al projecte burgès de l’UE que serveixi per acabar amb la barbàrie imperialista del ca-pitalisme, tot posant les bases per a la cons-trucció del socialisme.

Albert Vendrell ViolantPau Comellas Prat


L’alternativa socialista:el veritable desenvolupament humà

Enllà del context condicionant de la Revolució Bolivariana Chavista, de la qual l’autor fou assessor d’Economia Social, aquest assaig és útil perquè:

1) En un context de crisi estructural ca-pitalista retorna la validesa analítica de Marx quant a l’explicació de l’origen de la formació i acumulació de capital. El text –per bé que orientat a concretar la dialècti-ca mode de producció capitalista-mode de producció socialista– es fonamenta en una síntesi bàsica i esclaridora que explica el procés de ruptura d’una anterior forma-ció social precapitalista i una de nova fo-namentada en l’interès propi –egoista– pel qual es regula la (sobre)explotació de la força producitva de treball.

2)Aquest plantejament duu l’autor a recuperar les anàlisis marxianes efectuades a La ideologia alemanya, als Manuscrits de París, als Grundisse. Les nombroses cites de passatges d’aquestes monografies acaben per explicar –i concentrar– el sentit d’El Capital. I encara que en ocasions esparses Lebowitz esmenti un «jove Marx» queda clar que aquesta etapa funciona exclusivament com a partió analítica, que no explicativa: només existeix un sol Marx, l’obra del qual té una concreció en l’explicació de les bases ideològiques de l’economia política del capitalisme: convertir en natural la venda de força de treball conceptuada com a mercaderia.

3) L’objectiu de l’assaig –fonamenta-ció del triangle socialista i construcció del socialisme– també recupera un vessant del llenguatge marxià: el desenvolupa-ment humà –el desenvolupament de les potencialitats humanes. L’èmfasi que l’obra fa en aquest punt és fonamental pel que fa al Marx humanista. Però ací «hu-manisme» no implica un plantejament ideològic, formal, sobre la finalitat del

socialisme, sinó que aquest atribut huma-nitzador, destruït sota l’etapa central del desenvolupament capitalista, recolza en una fonamentació de crítica sistèmica, in-tegral, a la lògica interna dels mecanismes de reproducció del capital: producció, circulació i distribució.

Què suposa, segons l’autor, el socialis-me –hauríem de dir exactament comunis-me quant a culminació de tot el procés revolucionari? La substitució de la sepa-ració de cervell i treball intel·lectual –pròpia de la divisió del treball de fàbrica– per la unificació del treball intel·lectual i el treball físic. Aquesta finalitat és la que

atorga crèdit a la consecució del desenvo-lupament de totes les capacitats dins una educació socialista. I, per contra, serveix per a contestar el contramodel educatiu neocapitalista basat a assolir competèn-cies, que obeeixen a un criteri empresari-al de formació (universitària).

4) La segona part de l’obra –»Cons-truint el triangle socialista»– és dedicada a establir un mode de producció alterna-tiu al capitalista a fi que pugui concretar una nova orientació i organització de la força de treball, que comporta tota una altra filosofia en comparació a la del vi-gent sistema economicopolític: allò que compta és la concepció de la necessitat determinada a través de la dinàmica pro-ductiva social dels mitjans de producció. Necessitat des del socialisme, no pas des del capitalisme. «Ésser rics» com a con-seqüència del treball creatiu, no pas del treball estrany al treballador arran de la seva seva separació d’allò produït.

Pel que fa a la (nostra) realitat social el text emfasitza el concepte «associació lliure de treballadors» La idea de Le-bowitz és remarcar que el socialisme eco-nòmic es concreta des de la gestió per part dels treballadors de tot el cicle pro-ductiu; que no existeix en llur si una di-visió pel que fa a aquesta gestió: un grup en faria de director, i la resta hi actuaria subordinadament. Aquesta hipòtesi es recolza en nombrosos passatges de l’obra de Marx, i suposa una forma organitzati-va que complementa centralització i des-centralització: no pas burocratització d’aquesta gestió. Ara bé, la construcció de la regulació socialista de la producció, segons el nostre autor, no pot admetre com a definitivament règim de socialisme dues experiències històriques d’autoges-tió: el cooperativisme i l’accés a la regla-mentació de la producció que experimen-tà l’ex-Iugoslàvia de Josip Broz Tito. La crítica a ambdues experiències rau a des-tacar que malgrat la capacitat de control obrer en tot el procés productiu, aquest control no acaba d’esdevenir gestió obre-ra. Existeix una part del procés d’organit-

L’assaig recupera un vessant del

llenguatge marxià: el

desenvolupament humà

Michael A. Lebowitz.L’alternativa socialista:el veritable desenvolupament humà.Edicions del 1979,Barcelona, 2014,190 pàgines.ISBN: 978-84-940126-5-5


zació del treball que encara resta dins l’esfera de l’interès propi capitalista. Comptat i debatut, ambdues formes coo-peratives són un avenç cap al socialisme, però no en suposen una culminació.

5) Dit això, com cal avaluar aquesta tesi de la reflexió L’alternativa socialista apli-cada a una via nacional al socialisme? En-cara que, com l’autor planteja, el coopera-tivisme obrer de producció (i de consum) no suposa una transformació qualitativa socialista, cal tenir en compte que aquesta estratègia no solament explica els orígens de la lluita de resistència contra el capital industrial del sistema de fàbrica, sinó que és un plantejament, des de concepcions polítiques contraposades, que arriba fins als nostres dies. La cooperació –industrial i la societat agrària– ha estat i és una forma d’autogestió comuna. Com a materialitza-ció de l’economia social és una pràctica que compta amb una legitimitat des de la classe subalterna. En aquest sentit cal in-terpretar la sòlida experiència d’organitza-cio del treball industrial recollida en l’obra Les cooperatives obreres de Sants. Autoges-tió proletària en un barri de Barcelona (1870-1939) (La Ciutat invisible, 2010). Cooperació, doncs, no pas en un sentit ge-nèric, sinó amb un significat de solidaritat comunitària de classe. És des d’aquesta ex-

periència que cal comprendre l’obra deri-vada del Decret de Col·lectivitzacions de 1936.

Les dinàmiques històriques expliquen plantejaments teòrics propis: la teoria és una conseqüència de la pràctica. I és des d’aquest capital polític, en clau de poder econòmic, que caldrà reflexionar sobre l’obra de Marx. La lectura contextualitza-da des de la pròpia realitat viscuda per Marx és la que el féu valorar l’experiència de la Comuna de París de 1871 com a for-ma de gestió obrera. Tan important és la finalitat com el procés.

6) Insistint en aquest darrer punt, assumir Marx al segle XXI implica analitzar les aportacions de moviments descentralitzats-coordinats, la qual cosa vol dir recuperar una centralitat d’experiències autogestionades al barri com a espai de sociabilitat política. Lebowitz esmenta, per bé que molt

circumstancialment, una forma orgànica que hauria d’articular tot el procés formació d’alternatives policèntriques en el camí del socialisme: el partit-moviment. Fonamentalment aquest horitzó caldria observar-lo en perspectiva històrica bo i tenint en compte les dinàmiques de transformació social als Països Catalans.

Michael A. Lebowitz ha elaborat un as-saig sobre economia social amb un criteri revolucionari. Ve a dir, encertadament, que tota economia és social (com tota eco-nomia és de mercat). Allò sobre el que cal posar èmfasi és quina naturalesa, caràcter, cal donar al mot «social», i quina orienta-ció –qui n’és el subjecte principal– cal do-nar al mot «mercat». De la resolució d’aquest doble interrogant –i concretant sobre quina formació social recolza– de-pèn, en bona part, l’alternativa a l’econo-mia política burgesa.

L’independentisme és socialisme? Cal explicitar-ho en polítiques concretes tant el procés autodeterminista vigent com en la seva solució posterior sota la forma de República Socialista Catalana. D’altra banda, per a contestar aquest interrogant són d’especial interès lectures com la que hem intentat de comentar.

Xavier Ferré i Trill

Remarca que el socialisme

econòmic es concreta des de la

gestió per part dels treballadors

de tot el cicle productiu

La Veu del Moviment de Defensa de la Terra es fa responsable de l’opinió de tots els articles signats

Pren partit per la independència, el socialisme i l’alliberament de gènere dels Països Catalans

[email protected] - http://www.mdt.cat

Segueix-nos també al Twitter @MDT_PPCC i al Facebook

30 ANYS DE LLUITA(1984-2014)MDTMDT

la veu núm. 107

Documents