NÚMERO 15 • MAIG DEL 2012

Més enllà del resultat de les eleccions presidencials franceses, que sense cap mena de dubte seran un punt d’inflexió en el decurs de les darreres mesures econòmiques a Europa, vull fer esment a una dada que demostra, una vegada més, la singularitat de la ciutadania francesa. La República francesa, filla d’una autèntica revolució, ha esdevingut la millor fàbrica de ciutadans. Ciutadans, que en la seva majoria, són conscients dels seus drets i dels seus deures. El passat diumenge, en una segona volta on, per a moltíssims ciutadans, cap dels dos candidats no era el seu propi, més del 82% van anar al col·legi electoral a participar en l’elecció del seu futur president. Això és fruit, entre d’altres factors, d’un

sistema educatiu republicà —que no es canvia cada dia, en funció de les majories del moment—, d’una administració al servei del ciutadà, d’una funció pública amb una magnífica formació i promoció, alhora que sempre prestigiada, i d’una classe política que s’ha de preparar i foguejar en la política local. La ciutadania sap, i ho comprova dia rere dia, que la república li garanteix els seus drets fonamentals i els serveis bàsics i igualment sap que no pot escapolir-se dels seus deures. La República francesa no és ni de bon tros el paradís, com no ho és cap societat humana. Tanmateix, penso que els catalans, qüestió nacional catalana a banda, ens hi hauríem de fixar una mica més.

República

La VeuButlletí de Reagrupament Independentista

Joan CarreteroPresident de Reagrupament

Desobediència civili defensa nacionalper Carles BonaventuraPÀGINA 2

I més...Les seccions habituals de llibres (PereTorra) i d’humor (Lluís Boet)

Campanya de difusió deles Homilies d’Organyà

Atacs frontals,respostes globalsper Teresa CasalsPÀGINA 3

Per una políticaexterior independentistaper Josep SortPÀGINA 4

La drecera a laindependència:devolucióper Miquel ManubensPÀGINES 5 I 6

SectorialsArticles de Daniel Roig(territori), Enric Solé (radicalitat democràtica)i Enric Sànchez (sanitat)PÀGINES 6 I 7

www.ueinternalenlargement.org/ca/

INICIATIVA CIUTADANA EUROPEA

PARTICIPA-HI!

2 / La Veu

De la mateixa manera que en l’anterior règim la legalitat estava feta per salvaguardar la dictadura, ara bona part de la legislació espanyola està pensada per impedir la llibertat nacional dels Països Catalans, el País Basc, Galícia, etc. Per tant, de la mateixa manera que els demòcrates d’aleshores lluitaven per les llibertats sense tenir en compte el respecte a la legalitat franquista, ara els independentistes hem de lluitar pels nostres objectius sense que el respecte a la legalitat espanyola ens tregui la son. Hem de respectar la llei de banderes?, el sistema de finançament espanyol que ens espolia?, les sentències sobre el castellà a l’escola...? I tingueu clar que com més avanci el procés d’alliberament nacional català més dures i més anticatalanes seran les lleis que Espanya aprovi i ens imposi.Parlem clar, algun independentista pot arribar a creure’s que arribarem a la independència i a l’estat propi respectant la legislació espanyola i les autoritats? Això és impossible. Si volem arribar a la independència n’haurem d’incomplir moltes, de lleis, començant per la mateixa Constitució Espanyola.Dic tot això arran de la campanya contra els peatges que ha triomfat aquests dies en terres catalanes. Alguns independentistes consideren que no és prou “assenyada”, que no és “respectuosa” amb les lleis, que està protagonitzada per uns “eixelebrats”, i que atempta contra els drets d’una empresa “catalana”. Sentint expressions com aquestes, per sort minoritàries en el conjunt de l’independentisme català, podem comprovar fins a quin punt ha fet mal el rentat de cervell al qual ens ha sotmès Espanya durant tots aquests anys.Parlem clar. Hem entrat en un procés que no té marxa enrere. El grau de descontentament d’un poble al qual se li retallen els drets, els sous, l’autogovern, les llibertats...,

ha arribat a un punt tan elevat que qualsevol espurna pot convertir-se en una revolta que acceleri el procés d’alliberament nacional català. Això ja no té aturador. El conflicte amb Espanya, i amb tots els poders polítics i econòmics que són els seus aliats a Catalunya, és al carrer. Com aquesta campanya contra el pagament dels peatges n’hi haurà moltes més. I els polítics catalans, les forces polítiques catalanes, hauran de decidir quin és el seu bàndol: el de la legalitat espanyola o el del poble que es mobilitza; unes mobilitzacions que a vegades poden ser mal plantejades, incoherents, amb errors i contradiccions..., però les mobilitzacions d’arrel popular

Desobediència civil i defensa nacional

són així. A vegades la gent surt al carrer per qüestions que uns dies abans ni ens imaginàvem, com ha estat, fa poc temps, el cas de la “primavera àrab”. Quin element va ser, per exemple, el desencadenant de la independència dels Estats Units...?Hi ha revoltes que, aprofitant un descontentament que ja existeix, sorgeixen sobtadament i ningú no les controla; però, un cop apareixen, les formacions polítiques, en el nostre cas les independentistes, hi han de ser, no per manipular-les i aprofitar-les, com sens dubte intentaran fer algunes, sinó perquè no es pot entendre un independentisme que no estigui al costat de la gent quan

aquesta s’organitza i surt al carrer per enfrontar-se als seus botxins.Les formacions independentistes hem d’intentar crear les condicions que facin possible la proclamació de la independència tenint en compte aquest descontentament social. I això és el que ha de fer, també, Reagrupament. Quan el govern català surt en defensa dels interessos de l’oligarquia econòmica contra el poble que es mobilitza per respondre al greuge dels peatges; quan el govern de CiU es posa al costat de la legalitat espanyola i aplica retallades insuportables als seus ciutadans, que ja són prou castigats per l’espoli fiscal; quan els que ens manen a Catalunya estan disposats a aplicar unes sentències judicials dels tribunals espanyols que poden convertir el català en una llengua testimonial a les escoles, quan els que ara tenen el poder a la Generalitat opten per perseguir a cops de porra i amb detencions la dissidència política en lloc d’escoltar les causes del descontentament de la ciutadania..., quan tot això succeeix, vol dir que l’independentisme ha de fer una crida a la defensa nacional contra tots aquells que volen la nostra desaparició com a poblei els seus aliats acasa nostra.

Carles Bonaventura

La Veu / 3 La Veu / 3

Poques notícies rebem actualment que ens convidin a l’optimisme. Ni en aspectes econòmics ni en aspectes nacionals. Realment la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut ha marcat un abans i un després. Però la constatació que no hi ha cap possibilitat d’entesa amb l’Estat, acceptada ja per tothom, obre noves expectatives. El sentiment d’haver arribat al final d’un carreró sense sortida digna creix entre la ciutadania i es comença a passar de la indignació a l’acció. Pel que fa a la llengua, no hi ha sorpreses. El guió està escrit a la sentència abans esmentada. Espanya es recentralitza i, com totes les metròpolis,vol imposar la seva llengua. Allà on pot, perquè governa, com a les Balears i al País Valencià, ho fa sense contemplacions. Canvis lingüístics en el sistema educatiu, en les administracions, en els mitjans de comunicació. L’objectiu és clar: convertir les llengües “regionales”, com en diuen ells, en llengües prescindibles. A Catalunya ho té més difícil, però persisteix en els seus objectius. Darrerament, una altra vegada, el Tribunal Suprem s’ha pronunciat. Ratifica la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que suspenia 6 articles del document d’usos lingüístics aprovat en un Ple, referents a l’ús preferent de la llengua catalana a l’Ajuntament de Barcelona. Una nova humiliació, un nou retrocés. I tot això passa gairebé desapercebut i es va acceptant i anem perdent cada dia els drets que havíem anat conquerint. Reagrupament primer denuncia aquests fets i després

proposa respostes globals i contundents als atacs frontals i continuats de l’Estat en tots els àmbits, en l’àmbit lingüístic, també. Fa pocs dies, el ministre Montoro ens qualificava de “medievals”. Ells ens ho deia pejorativament. Doncs nosaltres li responem, sí. Venim de lluny i per això comencem la campanya per reivindicar les Homilies d’Organyà com a símbol d’un poble amb identitat lingüística i cultural que vol guanyar, ben aviat, la seva llibertat nacional. En el marc de la campanya “Les Homilies d’Organyà”,

Reagrupament reclama el compromís de tots els catalans i catalanes, de tots els partits polítics i de les associacions culturals i cíviques en la defensa global de la nostra llengua i es compromet a difondre el primer gran document en prosa de la llengua catalana. La primera acció que hem emprès és “Un espai a casa nostra per a les Homilies”per reivindicar que, en el territori que li és propi, la llengua catalana ocupi la posició de llengua preferent, com li correspon. Per això presentarem Mocions a tots els Ajuntaments de Catalunya per demanar que es doni el nom de les Homilies a una escola, un institut, una biblioteca, un equipament cultural, un carrer o una plaça i s’aprofiti l’avinentesa per fidelitzar els parlants de la nostra llengua i per advertir-los que cal reivindicar el passat per projectar-nos cap al futur. Us convidem a participar. No són temps de lamentacions. Guanyem, entre tots,

Atacs frontals, respostes globals

Teresa Casals

4

Presentació de la campanya de difusió de les Homilies d’Organyà a la seu dede Reagrupament a Barcelona.

4 / La Veu

La dimensió exterior és un component essencial de qualsevol estratègia independentista. I això és així perquè vivim en un món globalitzat i mediatitzat. És evident que si es vol aconseguir la independència, als primers que cal mobilitzar per assolir-la són els propis ciutadans connacionals. Però, paral·lelament, mai no es pot deixar de banda la recerca de suports fora del país a alliberar. Suports polítics, econòmics, mediàtics. Fins i tot militars, entre molts altres. És cert que el suport exterior pot arribar a condicionar sobre manera el nou sistema polític que es constitueixi un cop guanyada la independència. Amb el pas dels anys caldrà tornar molts favors i moltes hipoteques. Però, també és cert que el suport exterior no només pot accelerar el procés d’accés a la independència, sinó que pot arribar a fer-lo molt més senzill, menys traumàtic i més suau. Hi ha tres elements o nivells que podem distingir, pel cap baix, en la vertebració d’una política exterior independentista: els expatriats i les seves organitzacions, altres nacions germanes en la lluita per la independència, i, finalment, els actors polítics tradicionals com són els estats sobirans. Molts moviments independentistes, des de l’irlandès o el propi català, fins als dels estats bàltics o el mateix de Montenegro (2006), tenen els seus orígens o la seva empenta més forta en les comunitats d’expatriats que, lliures de l’ocupant, poder organitzar-se i preparar-se amb molta més facilitat. Els expatriats acostumen a autoorganitzar-se en associacions o entitats que esdevenen motors d’iniciatives patriòtiques i que poden arribar a contactar amb sectors del país d’acollida que poden mostrar un cert interès per la reivindicació independentista. En definitiva, les associacions d’expatriats són

una veritable xarxa de relacions polítiques amb molts països del món i un corrent d’informació i d’iniciatives que poden impactar en les institucions polítiques internes. El segon element són les nacions germanes de lluita, és a dir els moviments polítics i socials, que en un altre estat, també lluiten per la seva independència. La coincidència d’objectius teixeix una complicitat evident entre els diferents moviments independentistes, fins al punt que s’arriben a crear coalicions o campanyes que tenen un important impacte mediàtic i polític. Aquestes coalicions es poden constituir en instàncies legislatives com per exemple, el Parlament Europeu. Això no obstant, sovint la realpolitik s’imposa en les relacions fraternals entre els moviments independentistes. Sobretot, quan un d’ells constata que la independència és molt pròxima, acostuma cada cop més a pensar en clau d’estat sobirà i a deixar de banda aquells moviments que encara no han aconseguit el seu objectiu cercat: el de l’estatalitat i la independència. Fins i tot, s’han donat episodis lamentables que nous estats acabats de constituir i reconeguda la seva independència, s’han posat en contra de reconèixer nou estats que reivindiquen antics

aliats. És com si es passés de categoria i el nou estat tanqués la porta als nassos als antics companys de lluita. Sovint és molt lleig. Però, també sovint, és un exemple de política pragmàtica que pot comportar beneficis interessants per a la consolidació de l’estat propi. Finalment, hi ha la relació directa amb altres estats sobirans que donen la cara per reconèixer diplomàticanent un estat que la resta d’estats no reconeix. Si el nombre d’estats que et reconeixen és mínim, podem parlar que aquell estat viu en un limbe. Però, en termes generals, és molt difícil que un moviment guerriller o polític mobilitzi el propi estat i la seva comunitat a favor de la lluita independentista. Tanmateix, perquè un estat es posicioni fermament a favor de la secessió d’una part d’un altre estat, ha de tenir una raó o un interès força important. Saber trobar aquesta raó o aquesta política que activin el suport internacional és la tasca principal del moviment independentista abans d’accedir a la independència. Una raó que pot assumir moltes dimensions: polítiques, econòmiques, culturals i geoestratègiques i militars. En definitiva, la política exterior independentista ha de saber combinar en cada moment quina de les tres polítiques és l’adient per al seu cas particular. Amb tot, el més probable és que el resultat definitiu sigui una barreja de les tres ja esmentades. Caldrà parar molt de compte en com evoluciona la política global i la domèstica per no haver de confiar-ho tot a una única estratègia. Seria com posar tots els ous en el mateix cistell, és a dir, molt arriscat. Encontinuarem parlant.

Per una política exterior independentista

Josep Sort

Independentisme al món

Caldrà parar molt de compte en com evoluciona la política global i la domèstica per no haver de confiar-ho tot a una única estratègia

La drecera a la independència: Devolució

La Veu / 5

La primera Constitució francesa de 1791 configurava França com una monarquia constitucional on l’assemblea era escollida pels ciutadans mascles i el poder executiu quedava només sota control del rei, qui tenia el poder de nomenar i cessar els ministres. La primera Constitució espanyola (de les Espanyes i les Índies per dir-ho amb precisió) va ser la de Baiona del 7 de juliol de 1808, redactada per una assemblea de noranta-un diputats espanyols, convocada per Napoleó i promulgada dos dies desprès de nomenar rei d’Espanya al seu germà Josep. Quatre anys mes tard, mentre Catalunya formava part del Imperi francès, els espanyols, el 19 de març de 1812, varen fer un reestilyng de la de Baiona per a poder dir que l’havien feta ells, aportant l’única correcció semàntica d’anomenar “espanyols” a tots els habitants de les colònies de Sud-amèrica. Aquesta Constitució va estar activa fins que tornà Ferran IV (VII a Espanya) i se la va carregar el 4 de maig de 1814. Tenint en compte que el 1810 Napoleó ja inicià l’annexió de Catalunya a l’imperi de facto quan va fer encunyar moneda amb les armes de la ciutat i va crear un sistema monetari propi, la pesseta. I, després, amb un Decret Imperial del 8 de febrer de 1810, separà l’exèrcit espanyol de l’Exèrcit de Catalunya, creà un govern particular amb el títol de Govern de Catalunya i ordenà que “la bandera catalana onegi al costat de la francesa”. Més tard, el dia 1 d’abril de 1810, declarà el català llengua cooficial amb el francès; catalanitzà el Diari de Barcelona i del Govern de Catalunya, i modifica tota la distribució territorial. Més endavant, el 26 de gener de 1812 annexionà de ple dret Catalunya a l’Imperi (canviant totes les disposicions sobre l’audiència, la governació i la distribució territorial del decret de Nova Planta. Amb la caiguda de Napoleó pujà al tro Lluis IV (XVII a França) fins a la

signatura de l’armistici que permeté la retirada de les tropes franceses de Barcelona el 25 d’abril de 1814. Podem concloure que per una part Napoleó va abolir de facto el decret de Nova Planta, i també que a nosaltres, la Pepa, només ens afectà nou dies. El camí constitucional de Catalunya es molt més llarg, i sense necessitat de copiar els veïns, al contrari, ha inspirat la resta d’Europa pel que fa a llibertats

i drets. Fins i tot ha aportat al món una paraula important que tots els idiomes manlleven del català: Parlament. Les Corts Catalanes naixeren gràcies a l’existència prèvia de la Cort Comtal, iniciada vers l’any 1000, les assemblees de Pau i Treva iniciades el 1021, que ja l’any 1192 comptaven amb el braç popular, i dels Usatges que s’havien iniciat l’any 1170. Jaume I, el 1214, celebrà una assemblea al castell de la Suda (Lleida) i hi féu el seu jurament davant dels prelats i magnats de la cúria reial, dels representants de les ciutats i de les vil·les. Pere II el Gran institucionalitzà les Corts Reials de Catalunya l’any 1283, i establí que: «Si nós i els successors nostres volem fer alguna constitució o estatut a Catalunya, els sotmetrem a l’aprovació i consentiment dels prelats, dels barons, dels cavallers i dels ciutadans...». Les lleis que es pactaven entre el rei, l’església, els militars i els nobles —agrupats en braços—, es denominaren Constitucions Generals de Catalunya, i aplegaven les Constitucions, els Capítols de cort i els Actes de cort. Les primeres Constitucions Catalanes foren promulgades en les Corts de Barcelona de 1283. Les últimes van ser promulgades per les Corts de Barcelona de 1705 durant el regnat de Carles III, l’Arxiduc. A les Corts celebrades a Montsó l’any 1289 es va crear una Diputació del General, comissió temporal per recaptar el “servei” o tribut que els “braços”

Miquel Manubens

concedien al rei a petició seva. A les Corts Generals de Catalunya de 1358-1359, closes a Cervera, es pactà el 19 de novembre la designació de 12 diputats a fi de formar la Diputació del General del Principat de Catalunya, com a representació dels tres braços. A les Corts de Barcelona de gener de 1413, el rei Ferran I acceptà una reforma que dóna autonomia a la Generalitat, regulà la durada dels mandats, el procés electoral i les substitucions dels diputats. Aprofitant la debilitat militar catalana posterior, en el Tractat d’Utrech, a l’article 13, queda clar que s’han de respectar les lleis catalanes : «Visto que la reina de la Gran Bretaña no cesa de instar con suma eficacia para que todos los habitadores del principado de Cataluña, de cualquier estado y condición que sean, consigan, no sólo entero y perpetuo olvido de todo lo ejecutado durante esta guerra y gocen de la íntegra posesión de todas sus haciendas y honras, sino también que conserven ilesos é intactos sus antiguos privilegios, el rey católico por atención a su Majestad británica concede y confirma por el presente á cualesquiera habitadores de Cataluña, no sólo la amnistía deseada juntamente con la plena posesión de todos sus bienes y honras, sino que les da y concede también todos aquellos privilegios que poseen y gozan, y en adelante pueden poseer y gozar los habitadores de las dos castillas, que de todos los pueblos de España son los más amados del rey católico.» Queda clar doncs que Felip IV s’obligava a respectar les nostres lleis. Aprofitant la debilitat militar catalana posterior, el rei Felip IV emet el 16

Continua a la pàgina 6

La Veu / 3

Una mirada a la sostenibilitatadministrativa del territori Catalunya ens la van dividir en 4 províncies (pro[per]-vincia[victòria], com els romans anomenaven els territoris sota domini fora de la península Itàlica), 41 comarques i 946 municipis, amb la seva dotació de diputacions, consells comarcals i ajuntaments. D’aquests, 476 tenen menys de 1.000 habitants. Es sostenible aquesta estructura? Potser dècades enrere, quan els mitjans de transport eren precaris i les comunicacions difícils, calia que l’administració fos dispersa i propera. Avui en dia no és així, però tampoc no hi ha voluntat política de racionalitzar-ho perquè, diguem-ho clar, aquestes administracions suposen un parc de cadires on els partits politics participen del poder públic. Dèficit de sentit del servei públic o excés de l’interès particular, tant hi fa. Però, la realitat és tossuda i davant els ajustos que calen per fer front a les dificultats econòmiques,

com ara mancomunar serveis, pren força el debat sobre la necessitat d’agrupació de municipis i es posa en qüestió la funció dels consells comarcals, entre d’altres.Al país li cal un nou model administratiu territorial, un model català, amb vegueries (per què no?), ben estructurat i dimensionat, eficient i racional, però què no existirà mentre formem part de l’Estat espanyol, que te una altra manera de fer, com és el cas, per exemple, d’Extremadura: el 32% de la població activa és a l’atur, mentre un altre 30% és funcionària. És sostenible una administració territorial on només treballa productivament el 38% de la població activa? No amb els seus recursos.

de gener de 1716, el Decret de Nova Planta, on, per a respectar l’article 13 del Tractat d’Utrech, afirma a l’article 42: “En tot el que no estigui en els capítols precedents d’aquest decret, s’observen les Constitucions que abans hi havia a Catalunya; entenent-se, que són de nou establertes per aquest decret, i que tenen la mateixa força i vigor que l’individual manat per ell”. Si el Parlament Català derogués l’Estatut d’autonomia i proclamés la plena vigència de les Constitucions Catalanes no només no significaria renunciar a cap qüestió posterior —territoris, tractats internacionals d’abans de 1714, reclamació de drets d’indemnització—, sinó que tindríem un Estat ja constitucionalment configurat. I per a això no necessitem ni referèndums, ni noves eleccions, ni manifestacions, ni res d’això. Només cal que els diputats del Parlament català, que es van inventar, perquè ho van creure necessari, aquell pèssim Estatut, s’adonin que ara necessitem la independència, necessitem la llibertat, necessitem que es mullin i declarin que les Constitucions Catalanes continuen en vigor i que no necessitem estatuts. Qui es pot negar que et tornin el que ja era teu? Els que volem la independència la tindríem. Els que volen pacte fiscal, també el tindrien. Els que creuen en la validesa dels furs navarresos o bascos no ens ho poden negar. Els que defensen el dret de reparació i la memòria històrica, també s’hi haurien d’afegir. I els que reclamen una república no poden oblidar que va ser amb aquelles Constitucions que Pau Claris la pogué proclamar. Per aconseguir la independència necessitem tenir un pla, i com va dir Joan Carretero: “A Europa i al món els costa menys reconèixer la Devolució a pobles que ja han existit. Un cop presentat al govern espanyol demanarem als britànics la revocació del Tractat d’Utrecht”. Tenim un pla, i es diu Devolució!

6 / La Veu

Miquel Manubens

Ve de la pàgina 5

La drecera a la independència: devolució

Daniel Roig

Control dels partits políticsi finançament Un dels problemes més importants del sistema democràtic és la forma de finançament emprada pels partits polítics, tenint en compte que aquests hi tenen un paper preponderant. Un dels seus principals problemes és el fet de tenir una mida i una estructura importants, que impliquen uns costos de manteniment molt elevats. I si a això li afegim l’existència d’unes campanyes electorals sobredimensionades i innecessàries, ens trobem amb una conseqüència fatal: el 70 per cent dels actius dels partits estan finançats a través de crèdits bancaris, i la pràctica totalitat de les campanyes electorals es financen mitjançant bestretes que faciliten les entitats bancàries, a l’espera que els partits rebin la seva corresponent assignació en funció dels resultats. La conseqüència de tot això és una total dependència dels partits

polítics respecte dels bancs. I si ens parem a analitzar fets, com que els partits no han deixat de rebre finançament bancari durant l’actual període de crisi financera (a diferència de moltes empreses i autònoms), o que les condonacions de préstecs a partits s’han fet en condicions poc transparents, no podem arribar a cap altra conclusió que no sigui el podriment del sistema polític i la necessitat de regenerar-se. Per a Reagrupament la solució ha de ser limitar radicalment la despesa en campanya electoral i prohibir l’obtenció de finançament mitjançant el sistema bancari, el que obligaria a limitar l’estructura dels partits a la justa i necessària.amb els seus recursos.

Enric Solé

La Veu / 3 La Veu / 7

El nou Decret sobre sanitat. Primeres impressions

El Reial Decret-Llei 16/2012 disposa les mesures urgents per garantir la sostenibilitat del Servicio Nacional de Salut i millorar la qualitat i seguretat de les seves prestacions. Després d’una primera lectura ràpida del RD (Reial Decret) queda clar que l’estat de les autonomies s’ha acabat i s’inicia la recentralització; només cal veure les “disposicions generals” al principi per veure com carrega contra les autonomies a les quals acusa, entre d’altres, de posar en perill la cohesió del territori nacional. Una de les comunitats a les quals fa referència implícita el paràgraf anterior és Catalunya; la targeta sanitària europea la proporciona l’Administració central i hi consta el número d’afiliació a l’INSS (Instituto Nacional de la Seguridad Social) i el Servei Català de la Salut dona dret a l’assistència sanitària a persones que no tenen número d’afiliació a l’INSS si compleixen determinats requisits; això fa que sense aquest número d’afiliació l’INSS no els faci la targeta sanitària europea, malgrat tenir cobertura sanitària, que és el que denuncia el dictamen de la Comissió Europea.. Per això, el RD en l’article 1 apartat dos, diu: “El reconocimiento y control de la condición de asegurado o de beneficiario del mismo corresponderá al Instituto Nacional de la Seguridad Social, a través de sus direcciones provinciales, que establecerá los requisitos documentales a presentar en cada caso”. És a dir, l’INSS serà l’únic organisme que decidirà a qui se li reconeix el dret a l’assistència sanitària, eliminant aquesta competència de les comunitats autònomes, les quals es limitaran a prendre nota del que digui l’esmentat organisme. Amb aquesta reactivació de l’INSS sumat a la centralització de la base de dades d’assegurats de tot l’Estat espanyol (que va iniciar el govern del PSOE) ja s’entreveu clarament que el model de sanitat publica tornarà a ser centralitzat. Un altre tema “estrella” és a l’article 4 apartat tretze on hi ha la modificació del percentatge d’aportació que han de fer els assegurats a la prestació

farmacèutica. Actualment només hi ha dos tipus d’aportació (que a efectes pràctics només n’és un): el 40% per als assegurats actius i els seus beneficiaris i el 0% , és a dir gratis, per als assegurats pensionistes i els seus beneficiaris. Amb el RD el percentatge d’aportació queda així (resum): Assegurats actius i els seus beneficiaris: • 60% si la seva renda és igual o superior a 100.000€ . La renda serà la que consti a la seva declaració IRPF. • 50% si la seva renda és igual o superior a 18.000€ i inferior a 100.000€. La renda serà la que consti a la seva declaració IRPF. • 40% la resta d’assegurats actius i els seus beneficiaris.Assegurats pensionistes i els seus beneficiaris: • 60% si la seva renda és igual o superior a 100.000€. La renda serà la que consti a la seva declaració IRPF • 10% la resta de pensionistes i els seus beneficiaris També, fa una serie de rebaixes per als malalts crònics i exempcions per a determinats col·lectius.En cas que l’assegurat aporti per sobre dels màxims, la comunitat autònoma li haurà de reemborsar l’import aportat de més. Aquest apartat també implica més centralització per dos motius. El primer, per saber el nivell de renda de l’assegurat caldrà consultar l’Administració central. El segon, s’unifiquen els nivells de cobertura que poden tenir els assegurats, els quals hauran d’aparèixer a les receptes de paper; per cert no diu res de les receptes electròniques, que a Catalunya ja estan implantades en més d’un 80%. Un altre article que deixa clara la voluntat centralitzadora d’aquest RD és l’article 9. “Con la finalidad de facilitar la adecuada planificación de las necesidades de profesionales sanitarios del Estado y de coordinar las políticas de recursos humanos en el ámbito del Sistema Nacional de Salud, se crea en el Ministerio de Sanidad, Servicios Sociales e Igualdad, el Registro Estatal de Profesionales Sanitarios que se integrará en el Sistema de Información Sanitaria del Sistema Nacional de Salud.”

Com es veu, parla de la planificació, professionals i polítiques en l’àmbit del Servicio Nacional de Salud; les intencions són clares: més centralització. El RD és molt més extens, però de moment ja és suficient per veure que això de les autonomies s’ha acabat. En Sanitat, un dels grans traspassos a les CCAA, arran d’aquest RD les CCAA faran de gestores del que digui l’Administració central. Només és una anècdota, però il·lustrativa: la paraula autonomia tan sols hi apareix un cop en tot el RD però com a terme mèdic, fent referència a l’autonomia dels pacients. Aquest RD conté una altra càrrega oculta contra les autonomies; tots els canvis que s’han de fer, implicaran canvis en els sistemes informàtics per adequar-los al RD, i aquests canvis tenen un cost, el qual no estava previst, i el RD no preveu cap aprovisionament de fons per a efectuar-los. Com s’ho farà Catalunya que ja ha retallat despeses i personal per afrontar els costos d’aquests canvis? A més a més, s’han de fer els canvis amb caràcter d’urgència; l’article 4, apartat tretze, segons la disposició final vuitena del RD s’ha de posar en marxa per part de les comunitats autònomes abans del dia 30 de juny de 2012. Que passarà si Catalunya no hi arriba a temps? Finalment, cal dir que aquest RD afecta igual tant si es té “concert econòmic” com no. Concretament, el País Basc i Navarra queden afectades igualment que la resta de CCAA, i a més a més la seves Hisendes hauran d’informar al Servicio Nacional de Salud de la renda dels seus ciutadans. És a dir, el famós “pacte fiscal” no serviria per evitar ni una sola conseqüència de l’aplicació d’aquest RD. Tot i que, el Parlament basc va votar recentment que es presentaran als tribunals pel pledejar contra aquest RD. En definitiva és una intervenció de les CCAA sense dir-ho, però intervenció al cap i a la fi.

Enric Sànchez

Reagrupament Independentista Llibres recomanats Secció a cura de Pere Torra

Jordi Panyella, Fèlix Millet, el gran impostor. La trama secreta de l’espoli del Palau, Barcelona, Angle Editorial, 2012. El periodista Jordi Panyella és autor d’un llibre molt interessant i molt necessari sobre el gravíssim espoli del Palau de la Música Catalana que va dur a terme Fèlix Maria Millet amb la col·laboració de Jordi Montull (M&M en el llibre). Panyella és un periodista d’El Punt Avui, especialitzat en afers de tribunals, que compta amb una llarga trajectòria professional, en què destaca pel fet d’haver posat al descobert les contínues discriminacions i manca d’ús que pateix la llengua catalana en l’àmbit judicial. De fet, sobre aquest àmbit, creiem que Panyella ha acumulat una gran quantitat d’informació i d’històries sobre les quals també podria publicar un altre llibre, cosa que alguns li agrairíem molt i que li demanem des d’aquí. El llibre que ara comentem tracta sobre l’escàndol que va esclatar el juliol de 2009 quan, per ordre judicial, els mossos d’esquadra van escorcollar les oficines del Palau de la Música Catalana per investigar uns desviaments de fons de la institució. El progressiu coneixement dels fets i la confessió pública dels seus responsables va sacsejar la societat catalana i l’afer va ser objecte de la màxima atenció dels mitjans de comunicació. Un cop la intensitat dels focus mediàtics s’ha rebaixat, és molt útil recordar i analitzar de forma pausada els fets. Panyella fa això i molt més, ja que, amb intenció

literària, ha escrit un llibre de lectura molt amena —encara que els fets no resultin simpàtics—, pautada per 40 breus capítols temàtics. L’autor empra la primera persona amb un estil que defuig la freda acumulació de dades sobre un cas judicial i incorpora la seva experiència personal com a ciutadà i com a periodista (per exemple, als capítols “Jo he cantat al Palau”, “Esclata la bomba”, “L’has de mantenir, però vigila’l” o “Tot passejant amb Jordi Montull”). Finalment, el llibre compta amb un útil índex onomàstic —molt necessari en aquest tipus d’obres— que esdevé tot un ‘who is who’ de la classe dirigent de la societat catalana. Precisament, la societat catalana i, en especial, els que hi ocupen llocs destacats —també periodistes i auditors— queden ben retratats amb aquest afer, en haver afavorit l’encimbellament de Fèlix Millet, a qui el Govern de la Generalitat va atorgar la creu de Sant Jordi i a qui l’Ajuntament de Barcelona preveia lliurar-li la medalla de la ciutat. Tothom, ‘a banda i banda de la plaça Sant Jaume’, va ser enganyat (o es va deixar enganyar) per Millet. Diu Panyella: “L’escàndol del Palau té també molt de cosa transversal, molt de la tan anomenada sociovergència, que algú creu que mai no arribarà a governar però que de fet ha manat

sempre en aquest país” (p. 140). A nosaltres ens esgarrifa la impostura de Millet, però ens preocupa encara més la seva capacitat de rebre l’admiració i els honors dels responsables polítics i institucionals mentre s’apropiava de diversos milions d’euros de diner públic. Com apunta el llibre, l’única manera d’arreglar-ho és apostar per la regeneració dels responsables, com ara, per exemple, havent evitat mantenir en el càrrec d’interventor general la mateixa persona durant anys i panys. Recordem, també, que la trama va ser destapada per l’Agència Tributària —la Hisenda espanyola—, tot i que el 2002 la Sindicatura de Comptes ja havia fet un informe, amb seriosos dubtes sobre la gestió del Consorci del Palau, que els diputats del Parlament de Catalunya van passar per alt. El llibre aplega molta informació sobre el cas i, en algunes ocasions, la insinua o la deixa en suspens. Sovint, tenim la impressió que el periodista sap moltes més coses, però que, per diverses raons, no les explica totes (al capítol “Un matí entre togues” l’autor apel·la al secret professional per ocultar una conversa que té amb el jutge Juli Solaz, cosa que, com a lectors, no li podem perdonar). De fet, la investigació judicial encara està oberta i, d’alguna manera, el llibre de Panyella continua. Així, el mateix periodista explicava fa poc al diari que una comissió judicial va escorcollar el passat 4 de maig una caixa de seguretat de Millet en una oficina bancària on es van trobar dòlars i una col·lecció de joies. Tot plegat permet a Panyella qualificar Fèlix Millet de “pou inesgotable de sorpreses”. El seu llibre és una bona manera de mirar aquest pou tot evitant de caure-hi.

Fèlix Millet, l’home que va retratar la classe dirigent catalana

Humor Lluís Boet