Bandera dinastí Qing

Original d’en:

Francesc Bassas i Gili

“L'HOME SENSE NOM”

2

“L’home sense nom”

Narració d‟en :

Francesc Bassas i Gili

“El meu cor romandrà on jo

no podré tormar mai més”

Jhon Forbes –“Una ment meravellosa”

Premi Nobel Economia 1994

3

L’HOME SENSE NOM

Capítol 1er. El doctor Valls.

La senyora Valls per fi es decidí i va telefonar al Hospital del Mar demanant pel doctor Albó

l‟adjunt del seu marit, el doctor Valls. Estava preocupada, després d‟uns dies en que no tenia

manera de poder-se comunicar amb el seu home en aquells dies participant en un Congrés mèdic al

Pakistan.

- Albó, sóc la Ha Nan...

La Ha Nan era xinesa. Va venir a Barcelona amb una beca per el “Hospital del Mar”. I va ser en el

laboratori d‟investigacions on va conèixer al qui aleshores era el seu cap, el doctor Francesc Valls,

qui enamorat de la jove becària no la volgué perdre i se li declarà pocs dies abans que aquesta

tingués previst retornar a Hangzhou, d‟eon ella era natural donat que la beca ja s‟havia exhaurit.

En Valls, no pogué evitar la marxa de la noia, però es prometeren, i ell posteriorment va anar a Xina

on conegué a la família de la noia i allà es casaren. Ho varen fer en un temple budista per

posteriorment fer-ho també a Barcelona.

En Francesc en l‟actualitat, estava de viatge a Islamabad, on convidat per el “Institut de Ciències

Mèdiques del Pakistan” tenia que impartir una ponència sobre la seva especialitat. El doctor sempre

que s‟absentava, diàriament no deixava de comunicar-se amb la Ha Nan i ara portava uns quans

dies en que no ho havia fet. No tan sols això. Les trucades que ella havia portat a terme tenien

sempre com a resposta que el telèfon amb que intentava comunicar “estava fora de servei”. El

doctor Albó no contestava a les trucades del seu mòbil.

- Albó, sóc la Ha Nan/ segueixo sense notícies d‟en Francesc, com pot suposar estic molt, però que

molt preocupada. No m‟agafa el telèfon. Vosaltres en sabeu alguna cosa d‟ell?

- En absolut i creu-me que també estem sorpresos, ja que habitualment sol interessar-se per la feina

d‟una manera puntual. També portem uns dies sense haver pogut parlar amb ell. Tot i això...- i el

doctor Albó amb bones paraules, la intentà tranquil·litzar amb l‟excusa d‟una possible averia del

telèfon mòbil d‟en Francesc.

Si et sembla bé pensava telefonar al “Institut de Ciències Mèdiques” de Islamabad. Parlaré amb el

màxim responsable i li demanaré que ens ajudi a que puguem contactar amb en Francesc. Tan

prompte tingui alguna notícia he d‟informar-te. No et preocupis el més probable es que es tracti

d‟una simple avaria. La Ha Nan, li donà les gràcies i es acomiadaren sense que ella s‟hagués pogut

tranquil·litzar.

4

El doctor Albó obtingué una fàcil comunicació amb els metges pakistanesos. Que l‟informaren

com les tasques del Congrés ja s„havien acabat, per tant ja no s‟estranyaven del silenci de molts dels

seus participants. El metge pakistanès que rebé la trucada, tan sols coneixia de nom al doctor Albó,

però sabia perfectament que es tractava de l‟home de confiança del doctor Valls. Li confirmà

l‟arribada del metge a Islamabad. La seva participació en els actes del Congrés inclosa la seva

personal participació exposant els treballs que experimentaven en el Hospital del Mar Barcelona. I

no deixà de mostrar estranyesa davant del fet del seu actual silenci.

Contestant a les preguntes del doctor Albó, assegurà que a pesar de les notícies alarmistes de la

premsa estrangera, el país estava tranquil, sobretot a Islamabad. Certament que existia una certa

tensió localitzada al nord-est del país en la frontera amb l‟Afganistan. Acceptà que existia una certa

animadversió envers els americans, però gens en contra dels europeus. Demanà temps per portar a

terme unes gestions i es comprometé en trucar-lo en el mateix dia.

I va complir lo promès. Havia mobilitzat als empleats de la Fundació, i en unes hores facilità un

ampli resum de les gestions que havien portat a terme. Informació bàsica però que no aclaria la

difusa situació d‟en Valls.

Els metges que anaren al “Marriot”, l‟hotel on l‟havien hostatjat pogueren comprovar que

l‟habitació del doctor seguia ocupada per ell, a qui per altra banda els de l‟hotel no havien vist ja

feia uns dies. La clau restava immòbil en el seu caixonet de recepció. El detectiu del establiment els

va facilitar l‟accés a l‟habitació 1414, en la que trobaren la roba i els efectes del doctor intactes. El

responsable de seguretat els va fer notar que en el bany hi restaven els estris d‟afaitar juntament

amb el raspall de les dents, a pesar de la absència del usuari.

Comprovaren el seu possible ingrés en algun hospital o clínica. Als hospitals, cap presència d‟un

estranger, tampoc a urgències, ni a les llistes d‟accidentats.

Un empleat de la Fundació de Metges es dirigí a la Prefectura de la capital. Les gestions amb la

policia també eren concloents. No s‟havia produït cap situació compromesa o violenta en la ciutat.

Les forces de seguretat ignoraven per complert la situació del doctor Valls. Consultaren les llistes

dels passatgers durant aquells dies. No figurava en el control de sortides del aeroport ni cap

passaport amb el seu nom.

Donades les circumstàncies, els metges de la Fundació, la PAEC. Decidiren presentar denúncia per

la desaparició del doctor, facilitant a la policia fotografies que havien pres al llarg de la seva

intervenció en el Congrés. Encara eren a la Prefectura Policial, quan els localitzà el detectiu del

“Marriot” portant el passaport i uns diners que en Valls havia guardat en la caixa de seguretat de

l‟hotel, lloc que havien oblidat controlar.

Mentre. El metge Albó havia parlat amb el consolat espanyol de Islamabad. I demanà que

gestionessin la recerca del seu col·lega. La resposta diplomàtica va ser decebedora. “Aquest senyor

deu estar fent turisme. Ja veuran com es presentarà quan menys ho esperin”. A pesar de que s‟havia

fet tard no volgué deixar de fer la telefonada que havia promès a la Ha Nan.

- Sóc l‟Albó. –i passà a explicar el contingut de les gestions portades a terme pels metges de

Islamabad i també per ell. Sentia que no tinguessin més contingut, però, provant d‟animar-la -si era

factible- va afegir:

5

- Crec que es important tenir en compte que tampoc tenim cap mala notícia. No en tenim de bones,

però tampoc de dolentes. –la matisació a ell mateix li sonà a comentari poc consistent, però

prosseguí dient:

- Els de la Fundació d‟allà ja han començat a moure‟s. Es evident que estan afectats i que s‟ho han

pres seriosament. L‟únic que ens queda es confiar en que puguin obtenir resultats, segur que no

deixaran de ser alentidors. Demà tinc reunió amb el Col·legi de metges i a través d‟ells iniciarem

totes les gestions que puguem portar a terme des d‟aquí. Ministeri de Exteriors...i tot el que els

nostres assessors ens aconsellin. Conec a uns quans col·legues d‟allà i els demanarem que també

col·laborin. No dubto que faran tot el que puguin. Es tracta de la desaparició d‟un metge que

gaudia de la seva hospitalitat. I això els obliga.

A la Ha Nan, a pesar de que comprovava l‟acció ràpida de l‟adjunt del seu home. La manca de

notícies a mesura que passaven les hores se li feia insuportable. I decidí anar a Islamabad. Volia

anar a buscar-lo no li era possible quedar-se com a simple espectadora d‟aquella incertesa

insuportable. Però abans decidí parlar amb el seu pare. Consultà el rellotge, i calculà la diferència

horària. El seu pare devia estar prenent el te del desdejuni.

La comunicació de la Ha Nan a través de Internet era perfecte. Acabava de comunicar-se amb

l‟ordinador del seu germà, en Li. Ell era el qui el manejava. Però al seu entorn, pogué veure com

també si apropaven amatents el pare i la mare.

D‟acord amb la cortesia del país, primer es limitaren a interessar-se els uns pels altres

individualment. Quan el protocol acabà. Va ser la mateixa mare que la interpel·là:

- Ha Nan, filla que està passant.

- Res important mare.

- Per què intentes desviar la conversa? Sé que estàs tensa i que tens ganes de dir-nos alguna cosa i

no goses. La noia exclamà.

- Volia que sabéssiu que demà marxaré cap el Paquistán. No hem queda altra alternativa .

Aquesta vegada va ser el seu pare que intervingué.

- Et reuniràs amb en Francesc?

Per la pantalla es veié com la Ha Nan esclatava amb un gran plor. La família va quedar sorpresa i

alarmada. Tan sols el pare mantingué la seva serenitat i preguntà.

- Nena, explica-ho tot. Som la teva família - No volem res més que escoltar-te. -I la Ha Nan deixà

anar pausadament tota la història de la desaparició del Francesc. Dubtava que els “demés” ho

6

solucionessin. No podia quedar-se a casa sola tan sols esperant, no ho volia. I es produí el silenci.

La sorpresa els havia colpejat amb violència.

- Pare que hi dius?

- Entenc la teva decisió fruit de la incertesa sobre el que ha passat. No et serà fàcil moure‟t per un

país violent, agitat per diferències, religioses i racials, que són motiu de continua violència. Pakistàn

forma part dels tres països on la dona sempre es víctima i no passa res. Cada any es un miler de

dones les que són assassinades –el pare canvià el to de les seves paraules, es feren més

conciliadores - A Islamabad hi tinc un home de confiança que si volguessis podria ajudar-te...

- Pare, no sé que fer. Tota jo, soc un cúmul de desorientació i de dubtes. No sóc la Ha Nan de

sempre. La intel·lectual freda, habituada a analitzar els fets i treure‟n conclusions fermes. Pare que

em suggereixes? Tu que has anat acumulant i superant experiències difícils al llarg de la teva vida.

Diguem que puc fer.

- Claríssimament un home en aquell país pot moure‟s millor que una dona. No et puc imaginar fent

preguntes en un país en el que desconeixes la seva llengua, l‟urdu. Et suggereixo que em deixis que

hi vagi jo. Conec persones d‟allà i parlo mitjanament la seva llengua. Penso que puc fer-ho, ganes

no me‟n faltaran.

- Pare, de cap manera. Això no ho pots fer. Estàs delicat, seria un esforç excessiu ja no ets tan jove.

- Si no t‟hi oposes radicalment. Penso marxar demà mateix. Enviem tot seguit per Internet totes les

dades que creguis que he de conèixer. Estic decidit, convençut de que puc fer millor feina de la que

podries fer tu.

La mare s‟apartà de la pantalla. Li afectava la decisió del seu home, però entenia que no deixava de

ser millor que la de la seva filla. Però la preocupació s‟apoderà de ella. Calladament anà a

l‟habitació sense ni acomiadar-se de la filla volia estar sola per poder deixar anar la seva angoixa.

Mentre, buscà d‟esma una bossa de viatge del seu home, i intentà separar el necessari pel seu

viatge. Hi tenia pràctica, no era la primera vegada en que ho feia. Aquell dia va ser un dia trist en

que la preocupació es feia present en els tres membres de la família. En Li el germà s‟oferí per anar-

hi ell a Islamabad. El pare no ho acceptà. S‟oferí també per acompanyar-lo, però tampoc era

possible. en Li era la persona que estava al front del negoci familiar.

L‟endemà l‟avió sortia a primera hora. L‟esposa agafà el turisme per portar al marit fins l‟aeroport.

Provà durant tot el trajecte aparentar una serenitat que no posseïa. Es quedà amb ell fins l‟últim

instant i finalment es quedà quieta en la terrassa, des d‟eon pogué veure enlairar-se l‟avió cap a

occident.

Però les coses no anaren amb normalitat habitual. No sol passar, però succeí als pocs minuts

d‟enlairar-se l‟avió. Sobtadament la cabina del passatge va sofrir una violenta descompressió entre

els crits de dolor dels passatgers. El dolor al interior de les orelles es va fer insuportable. Alguns

7

també sofriren rodaments de cap, marejos i es produí algun desmai. La normalitat s‟anà restablint

no sense que restés un malestar general,

Va ser aleshores que repararen en el passatger que restava immòbil caigut en el seu lloc només

retingut pel cinturó de seguretat. Els veïns de seient alertaren a les assistentes de l‟avió. Aquell

home seguia inconscient. Era el pare de la Ha Nan que no havia pogut superar la falla ambiental.

D‟immediat el separaren de la seva butaca i el deixaren reposar en el sol del passadís, entre les

fileres de seients.

Dos passatgers s‟identificaren com a doctors, i procediren a provar de recuperar-lo. Comprovaren

que les pulsacions cada vegada eren menys perceptibles. Els dos professionals, davant del poc èxit

dels seus esforços alertaren a les assistentes de vol de la gravetat del pacient. I els demanaren que

els facilitessin ràpidament la farmaciola de a bord. Els metges seguien provant de recuperar al

afectat mentre li afluixaven les possibles tibantors de la seva vestimenta. Una de les noies retornà

portant la farmaciola de la que els metges separaren un injectable que li aplicaren tot seguit. També

despenjaren una de les mascaretes laterals de la cabina i se la col·locaren per augmentar l‟aportació

d‟aire per provar de que respirés millor.

- Com està? -Preguntà una de les hostesses.

- Greu, no podem recuperar-lo. Lo ideal seria poder-lo ingressar urgent en un hospital. -La noia es

dirigí a la cabina del pilot per informar al capità.

- Senyor. Tenim una emergència a bord. Un passatger s‟ha desmaiat amb la descompressió de la

cabina i no el poden retornar.

- Miri si tenim algun doctor entre el passatge, a veure si poden fer alguna cosa.

- En tenim dos que proven de reanimar-lo. Inclús li han donen aire addicional i li han posat un gota

a gota. Diuen que el pacient està greu i que se l‟hauria d‟ingressar.

- Torni a la cabina informis i torni tot seguit per comunicar-me com segueix ara.

La retornà d‟immediat per tan sols reafirmar la gravetat del pacient.

- Necessito el nom del passatger i la nacionalitat, no vull responsabilitats. Ho passarem a la central.

- Es un xinés ja gran, el seu nom es Chu Nan Chec.

El capità lliurà la nota al adjunt de comunicacions amb l‟ordre de demanar instruccions, cosa que

aquest va efectuar allà mateix, els aparells de radio estaven al darrera del pilot. La resposta va ser

Donant confirmació a la recepció del comunicat.

- Assabentats. Demanem instruccions superiors. Esperin-se contestarem d‟immediat.

La nova comunicació tan sols va tardar uns pocs minuts, no es va fer esperar.

- Retornin al aeroport de Hangzhou d‟immediat!

8

El pilot quedà sorprès. El feien donar mitja volta amb tot el que això representava de pèrdua de

temps! Inhabitual. Decidí instar al tripulant a que repetís la comunicació, demanant confirmació. I

s‟assegurà que la conversa s‟estigués gravant.

- Vol de Xina Southern Airlines X-3434. Retorni al aeroport de Hangzhou. Confirmem. Retornin

d‟immediat. El passatger en qüestió està qualificat d‟excel·lència.

I el pilot obedient girà el vol mentre comunicava als passatgers de que tenien ordre de retornar per

motius humanitaris. Alguns protestaren sorollosament, tot i que sabien que era un gest inútil. Al

aterrar, una ambulància medicalitzada ja estava en la pista d‟aterratge esperant per fer-se càrrec del

malalt, que amb tocs nerviosos de sirena portà ràpidament fins al centre hospitalari. Allà també ja

els esperaven. I el senyor Chu Nan Chec va ser ingressat en l‟Hospital General de Hangzhou.

A Beijín reberen informació d‟aquest ingrés. I hores després també el informe mèdic sobre el seu

estat. Una comunicació afirmant la gravetat del afectat i suficientment ambigua com per evitar

possibles responsabilitats de futur.

9

Capítol 2n. El visitant, l’home sense nom.

Dues hores més tard a Beijín un turisme negre, abandonava silenciosament la seu del SIGX –

Servei de Intel·ligència i Seguretat Xinés camí de l‟aeroport on l‟esperava un aparell amb els

motors en marxa. Un Chengdu J-20, un última versió d‟avió furtiu. Un aparell superior fins al seu

homòleg rus, el Mig, tot ell amb tan sols tecnologia pròpia.

El pilot saludà militarment als dos personatges de paisà que acabaven d‟abandonar l‟automòbil.

Però en el avió tan sol hi muntà un d‟ells, el de més edat. L‟acompanyant li allargà la mà

respectuosament sense cap signe de familiaritat. Seriosament es quedà dret al peu de l‟avió, unes

passes enrere per evitar l‟acció del vent generat per l‟aparell que ràpidament s‟enlairà rumb al sud.

Volava cap a Hangzhou. No es tractava d‟un avió per transportar viatgers, era un aparell mixt de

combat. El passatger s‟havia vestit amb un equip similar al reglamentari del pilot: careta, màscara...

Una vegada aposentat, es col·locà els cinturons de seguretat i es relaxà. Treballador en extrem

estava habituat a dormir poquíssim. Aquell vol tenia la virtut d‟ajudar-lo a afluixar la tensió que

solia no abandonar-lo. Tancà les parpelles però en cap moment arribà a quedar adormit. La seva

ment anava ordenant curosament un sens fi de darreres dades. El seu cervell, era tan eficaç com el

millor dels ordinadors. Mai fallava, sempre coordinava amb encert, i per damunt de tot, preveia

sempre com si fos una màquina de precisió.

Van ser setanta minuts de vol i de descans. En l‟aeroport de destí novament un automòbil negre

s‟apropà al Chengdu tan prompte quedà immobilitzat. Al costat del xofer del vehicle, hi anava un

militar d‟uniforme. En la mà portava discretament un fusell de repetició. Una parella de motoristes

esperaven.

Dues persones de negre baixaren del cotxe esperant que s‟obrís la portella de l‟avió després de que

quedés col·locada l‟escala per poder baixar. El passatger es va moure àgilment, estava en forma.

era evident que practicava exercici. Els dos homes s‟aproparen al recent vingut i el saludaren

respetuosament amb la mà al pols. Ell els interrogà:

- Tenen notícies d‟última hora?

- Sí camarada, el pacient segueix en coma però estable. Diuen que podria recuperar les funcions

cognitives.

- Gràcies. – allà mateix a peu dret es va treure el uniforme de vol i sense pèrdua de temps muntà

juntament amb els seus acompanyants, en el vehicle que l‟esperava. Els motoristes el precediren

amb les llums enceses. Durant el recorregut, no pronunciaren cap paraula. El recent arribat

evidentment no era amant de la conversa. Els seus acompanyants, no s‟atreviren a dir-li res que ell

no preguntés. L‟anada va ser ràpida, el xofer en vista del molt tràfic també posà en funcions la llum

intermitent en la que exigia preferència de pas. Innecessari doncs els motoristes ja anaven

senyalent-la.

10

El vehicle s‟aturà davant de l‟Hospital General de Hangzhou Tan sols l„home armat d‟uniforme no

va abandonar al visitant, que va ser rebut per un equip mèdic que li facilità una curta informació

sobre el malalt que escoltà en silenci. Preveien que el pacient estava a punt de recobrar la

consciència. El visitant es limità a assentir i a preguntar si la esposa del malalt havia estat informada

i si estava present.

- Camarada, un vehicle del centre ha anat a cercar-la. Encara ha de tardar a l‟entorn de trenta

minuts.

- Vull la confirmació escrita d‟aquest últim comunicat mèdic. Gràcies -i seguidament expressà el

seu desig de veure el malalt, sol, sense companyia. Els metges li tenien preparada una bata blanca,

que es vestí ràpidament. Ningú s‟atreví a evidenciar que en un centre mèdic les armes no estaven

autoritzades. Els doctors preferiren no donar-se‟n compte i tan sols, demanaren a una infermera que

restés a prop per avisar-los tan prompte s‟acabés la visita.

Mentre, el visitant ja en l‟habitació del malalt, s‟apropà al llit evitant fer el mínim soroll. Només

l‟home armat es quedà inexpressiu, com si fos una figura de cera a la porta de l„habitació. El

visitant agafa el petit marc que penjava del capsal on les infermeres anotaven les temperatures del

pacient i comprovà el nom que hi figurava. Efectivament. era ell, en Chu Nan Chec, no l‟hauria

arribat a reconèixer. Eren masses els anys transcorreguts sense veure‟l.

Li passà la mà per la cara en un intent de carícia que resultà maldestre. No en sabia. Acabava de fer,

el que no havia provat de fer mai. Aquell home que respirava fatigosament a través de la careta

transparent era en Chu, l‟única persona a qui ell respectava.

Acostà la cadira i es dedicà a contemplar el pas del temps en les arrugues de la seva cara. Com

havia canviat en Chu! Va ser amb aquest pensament que anà evocant la infantessa. Anys de

Revolució Cultural, durs per els xinesos i també per a ell. A partir d‟aleshores no pogué mai creure

en els altres. Sentir-se gran sense acabar de ser nen ni tan sols arribar a ser adolescent. Va ser quan

va aprendre a odiar. Li va ser inoculat en pocs moments i per sempre. Per ell era normal odiar.

I li semblà reviure la figura del seu pare, seriós al seu costat. Amb la gorra blava de sempre suada,

guarnida amb l‟estrella roja del partit. Amb el seu vestit de cotó blau que li somreia com excusant-

se per la seva poca salut, aquell era el premi de la seva participació en la Llarga Marxa del

camarada Mao. Va ser de la Guàrdia Roja, fins que s‟atreví a mostrar-se disconforme amb la

Revolució Cultural del President. Va ser empresonat i torturat fins arribar a embogir. El seu fill mai

dubtà que el pare acabà traient-se la vida com molts. Quan a aquests molts, família i entorn, aterrits

els hi giraven l‟esquena. Aïllats i rebutjats només podien superar-ho quan deixaven d‟existir.

I allà mateix, en el lloc del pare, aparegué també silenciosa la mare per preguntar-li per que no

l‟anava a veure. Aquella mestre atemorida, que al sospitar ser espiada decidí agafar el fill i

abandonant-ho tot, acabà el seu fugir refugiant-se a Hangzhou un lloc en que confiava passar

desapercebuda. Mala època per la mare i per el seu fill.

11

Va ser colpejat sense pietat a pesar dels seus cincs anys, tan sols cinc. Mentre els que el pegaven

a penes li doblaven l‟edat. Del coll li havien penjat un cartell infamant que el senyalava com un

enemic de la Revolució d‟en Mao.

La seva solitud, la seva actitud fugissera el feren motiu de la crueltat d‟aquells altres nens. Culpable

per que tenia por. Tan sols un joc de criatures, de menors que jugaven a ser com els grans. Una

gresca que anà pujant de to mentre la cara del nen s‟omplia de morats i la sang fluïa escandalosa pel

seu nas. Dolorosament humiliat i colpejat, davant la indiferència, la covardia o el temor dels adults

que passaven en aquells moments pel seu costat, sense voler reparar en res. Encara avui sentia

aquell pànic rosegant-li el pit però ara convertit en ràbia i odi.

Va ser en mig de la pallissa, que aparegué en Chu, -l‟home que ara contemplava silenciosament,

immòbil estirat al llit- més gran que la majoria dels demés nens, s‟acostà somrient, com si no passés

res, fent broma. I es va treure de la butxaca una bossa de malla plena de boles de pedra, que

ensenyà a tort i dret. Eren de les que els infants solien manejar per “jugar a les bales”.

Començà a repartir-ne entre aquella quitxalla que no sortien de la seva sorpresa, oblidant-se del nen

que plorava. Bales de tots colors per tots aquells amb ganes d‟encetar una inesperada partida, que

foren tots. Finalment s‟acostà també al nen plorós allargant-li la bossa de malla en la que encara hi

restaven dues bales. Una blanca i l‟altra roja. Ja iniciada la partida, arrancant-li el cartell penjat del

coll, el noi de les bales, l‟agafà de la mà i se l‟emportà a casa.

La mare d‟en Chu va rentar-li les ferides, el consolà i li posà en la mà una poma. Es curiós com

recordava aquella poma tan brillant. tan vermella, que ni s‟atreví a mossegar per no fer-la malbé.

El pare d‟en Chu, el senyor Nan quan veié la criatura s‟indignà. Ell mateix decidí portar-lo fins on

vivia. En Chu Nan Chec era una persona important, a cobert de les intrigues miserables del partit o

del veïnat. Eficaç i treballador, abans de que la llarga marxa arribés a Hangzhou, va anar-se‟n amb

la família a viure a Hong Kong, encara colònia anglesa. Un lloc on quedà a cobert de les desgràcies

de la revolució i on hi havia anant resguardant els seus diners.

Guanyada definitivament la guerra pels comunistes, prengué una arriscada decisió. Es presentà al

President Mao, i li oferí tot el que tenia, tota la seva fortuna a canvi de res. En Mao arrancà a riure,

en principi va creure que li oferien el que tan sols allargant la seva mà ja era seu. Però quedà

impressionat quan va comprovar que no li estava oferint una quantitat miserable, ni eren bens al seu

abast, aquells diners estaven integrament a Hong Kong, i no era moneda local, sense a penes valor,

es tractava de valuosos dòlars, el que li urgia a en Mao com el pa, quan tan sols governava un país

arruïnat pels molts anys de revolució.

En Mao posà al camarada Nan com a model de patriota. Aquesta jugada li va proporcionar les

avantatges que pretenia. Seguretat per a ell, la família i els negocis. D‟entrada va recuperar la torre

on havia viscut abans, la fàbrica i els magatzems que havia abandonat. Mentre els demés empresaris

no aconseguien divises per importar matèries primes, ell sí. I a més, estava a cobert dels ambiciosos

funcionaris locals sabedors de que tenia protecció en les altes esferes.

També era curós amb les seves relacions, solia fer favors sempre que podia. Importava

medicaments introbables a Xina, però de primera necessitat quan el malalt estava greu. No

12

negociava mai amb la necessitat dels altres. A desgrat seu, alguna vegada l‟agracia‟t era algun

membre important del partit, encapritxat en importar un vehicle que naturalment era de luxe.

A partir d‟aquella partida de bales, la vida del nen colpejat canvià radicalment. Superaren la

misèria, la mare acceptà un treball que li oferí el pare d‟en Chu. Però el fet més important pel nen

va ser eliminar la sensació de terror que portava dintre seu. Ja no temia a la por, tenia un bon amic,

en Chu estava sempre al seu costat per protegir-lo.

El pas dels anys foren testimoni mut de com aquell nen, per fí, pogué formar part dels vint i tres mil

estudiants de la Universitat de Huangzhou. No va ser fàcil, calgué abans una oportuna trucada del

senyor Nan. Però ingressà en les aules. I ell no desaprofità l‟oportunitat. Era un estudiant modèlic,

intel·ligent, que no estalviava hores d‟estudi. Arribà a ser reconegut com el millor de la promoció.

Per a ell no existien amics, ni coneguts, tan sols treballava incansablement centrat en las seves

ambicions. Aprendre per poder demostrar que era el millor.

Ingressà en el Partit on va anar escalant llocs. Sempre al marge de grups polítics convençut de la

seva superioritat per el seu saber i la seva formació en les tècniques més avançades. Deixà de

mantenir la seva relació amb en Chu, i lamentablement també amb la seva pròpia mare. Fins arribar

a convertir-se en un dels homes que acumulaven més poder de la Xina. D‟ell depenien els màxims

òrgans dels Serveis Secrets de Informació de la Xina.

Sempre estava a punt. Els seus informes eren els més fiables, el President Xi Jimping única persona

de qui podia rebre ordres confiava cegament amb ell. Sabia que no el trairia mai. Pocs l„havien vist

mai, com pocs coneixien el seu nom. En realitat era com una ombra inexistent, però no per això

menys temuda. En el Partit, el temps anava actuant sobre les coses i les persones. Però no en ell,

com si no existís seguia sempre igual inamovible com una gran roca. Qui podia enfrontar-se al no

res! Ningú coneixia el seu nom, ni on vivia, i menys encara el que pensava. L‟home sense nom tan

sols infonia temor.

Algú colpejà la porta. El director del Centre demanà permís per entrar, acabava d‟arribar la senyora

Nan que plorosa besà la cara del seu home. I va ser en aquell precís moment que el malalt obrí els

ulls, havia notat la carícia d‟ella. La seva veu es va fer sentir suaument quan li digué.

- No ploris reina meva.

Paraules que feren augmentar encara més les seves llàgrimes. En aquests moments d‟alleujament i

d‟alegria. La dona li agafà una mà que ja no li deixà de prémer.

El metge que acabava d‟entrar acompanyant a la senyora Nan, va abandonar discretament

l‟habitació. No podia passar per alt els desitjos expressats pel visitant. A la vegada l‟esposa cregué

que aquest era un dels metges que cuidaven al seu marit. Restaren en silenci quan el malalt tornà a

dir unes paraules .

- La Ha Nan...

- No hi pensis Chu estimat, primer t‟has de guarir del tot. Ja parlaré avui mateix amb ella i trobarem

una solució. Estigués tranquil. Restarà molt contenta quan sàpiga que estàs millor –i li passà la mà

13

per la cara. El visitant restava en silenci, però atent a tota expressió del malalt. Estava segur que

aquest no l‟havia pogut reconèixer.

- Doctor, estic molt contenta. Vostès s„han portat molt bé amb ell. A més el retorn de l‟avió va ser

providencial, no creu doctor que aquest fet li salvà la vida? –la bona dona seguia creien que estava

en companyia d‟un dels metges. Però el fals doctor tampoc va arribar a aclarir-ho.

- Senyora perdoni la indiscreció, perquè el seu marit tenia que fer un viatge tan pesat quan el seu

estat de salut no li ho aconsellava? Ja no hauria de viatjar, encara que fos obligat pels negocis. A la

seva edat el cor necessita tan sols descans.

- Es cert doctor. Però el nostre gendre...

- El doctor Francesc Valls. La Ha Nan crec que es va casar amb un espanyol. Es aquest?

- Sí. Un metge investigador que va anar a Islamabat per assistir en un Congrés Mèdic. Des d‟aquell

Congrés ja no hem pogut tenir més notícies d‟ell. Dissortadament ningú es mou per aclarir que es el

que li ha passat. Ni paquistanesos, ni espanyols. Desanimada la meva filla va decidir anar a

Islamabat, estava neguitosa davant tanta inoperància.

- Es per això que el seu marit ha pronunciat el seu nom. El de la Ha Nan?

- Sí. No volia que hi anés. Creu que es perillós sobretot per una dona. Ja deu saber que el meu marit

exporta aparells hospitalaris. Allà hi té un delegat i volia anar-hi per evitar que fos la Ha Nan la qui

hi anés. El visitant sense nom, quedà uns instants en suspens. Es posà dret i agafant l‟altra mà del

malalt, li digué:

- Chu. Ignoro si m‟escoltés. Voldria que entenguessis clarament les meves paraules. Estigues

tranquil. La Ha Nan es millor que no vagi a Islamabat. Tens raó es un greu perill per una dona. Jo,

si ella ni s‟hi oposa, m‟ocuparé de fer que no hi vagi i si tot hi això, hi va, li proporcionaré protecció

total. I també faré els impossibles per aclarir aquest problema. Chu saps que pots confiar en mi i

que no et defraudaré t‟ho juro. Pels nostres pares, per tu i per mi. Però per favor confia en mi i resta

tranquil. Faré els impossibles per trobar-lo.

La senyora Nan estava sorpresa, més encara quan veié que els ulls del doctor s‟humitejaven. Aquell

metge estava emocionat i dirigint-se a aquella dona sorpresa va afegir.

- Senyora Nan. Els tinc a tots vostès en gran estima, són els únics a qui respecto de tot cor. Jo vaig

donar l‟ordre de que l‟avió del seu marit retornés per poder ser ingressat a l‟hospital. I no ho dubti

mouré, tot el meu poder, que no es poc, per aclarir els fets i recobrar al seu gendre. Li ho juro

senyora. La sorpresa d‟ella anava en augment. Tan sols pogué murmurar.

14

- Digui‟m senyor...qui es vostè? Pensava que era un doctor. Qui puc dir-li al meu marit, que ha

estat visitant-lo?

El foraster se la mirà amb afecte, es tragué de la seva butxaca una bossa amb dues bales: negre i

roja respectivament, com les que fan servir els infants per jugar, que li allargà. Tot dient.

- Doni-ho al seu marit. Ell ho entendrà. Asseguri-li que em cuidaré de tot. Ell sap que puc fer-ho.

Per seguretat cal mantenir-ho en la més gran discreció. Possiblement no serà senzill, tot el contrari,

però ho farem- dit això la besa en cada galta i acariciant l‟altra mà del malalt que seguia amb els

ulls tancats, obrí la porta i marxà seguit per l‟home armat. Ni tan sols donà temps a que la resta de

doctors l‟acomiadessin.

Acompanyat també pels dos homes vestits de negre. Va invertir el camí de la arribada, i com en

aquella ocasió aprofità el temps del vol per relaxar-se. Sabia perfectament el que volia fer tan

prompte estigués en el seu lloc habitual. Ni pensaments d‟anar a dormir. Si se li tanquessin els ulls

s‟estiraria uns minuts en un sofà del despatx i faria una brevíssima dormida. Tan sols els minuts

imprescindibles per poder prosseguir treballant.

Però tenia que connectar amb Islamabad tot seguit. I ho va fer des del mateix aparell. La seva mà es

passejà ràpidament pel teclat, deixant-hi una rècula de números i lletres. Recordava de memòria les

claus de la majoria de serveis.

- Max. En Francesc Valls, metge català va desaparèixer d‟Islamabad a la sortida d‟un congrés

mèdic. Necessito informació per avui mateix. Cal investigar si segueix viu, on pot estar, en poder de

qui i perquè l‟han segrestrat. Cal recuperar-lo i sobretot en bones condicions.

Des de Islamabad el tal Max. Es limità a dir.

- Tenim notícies d‟aquesta desaparició. L‟Associació Mèdica d‟Islamabad, ha presentat denúncies

demanant a la policia que el busquin. Sembla que estan en situació compromesa com a

organitzadors d‟un Simposi Internacional en el que no saben que ha passat amb un dels seus

participants.

M‟acaba d‟arribar més informació, el doctor Valls va presentar uns treballs d‟investigació sobre una

vacuna contra el Alzheimer. La tenen en fase d‟experimentació final sobre humans. També va

presentar un kit de diagnòstic precoç. Es un metge fora de sèrie. Es tot el que tenim fins ara,

camarada.

- La seva dona es diu Ha Nan, i està en camí, cal protecció total i procurar convèncer-la per tal de

que torni a casa. Es pot confiar en ella, però procurin que torni a casa seva.

- I va tallar sense més.

Ni acomiadaments, ni gràcies de res. Anar al gra com sempre, i la conversa es va emetre pel sistema

xifrat. A Islamabad hi arribaren tan sols una sèrie de sorolls que reconvertiren al instant en frases

intel·ligibles.

15

En aquells precisos moments la Ha Nan muntava en un vol que de Barcelona. Anava a Karachi i

d‟allà pensava enllaçar amb un segon trajecte que la tenia que portar fins Islamabad. No podia

suportar més aquella incertesa.

16

Capítol 3er. Pakistan.

La Ha Nan quedà sorpresa quan al arribar al aeroport de Karachi, sentí com la cridaven pel seu

nom pels altaveus. Li demanaven que acudís al punt d‟encontre. Una paquistanesa portava una

cartolina en la que hi figurava el seu nom. La Ha Nan se li acostà no sense un cert recel. La dona

anava vestida a l‟estil de les europees, i parlava un anglès perfecte amb el que es presentà.

- Senyora Ha Nan coneixem perfectament els motius del seu viatge, i tenim l‟encàrrec d‟un amic

del seu pare, d‟acompanyar-la i ajudar-la en tot el que sigui necessari. Sóc detectiu privat –i per

corroborar-ho li mostrà la documentació que l‟acreditava com a tal.

- El meu pare no m‟ha dit res de vostès. No els necessito, prefereixo que em deixin.

- El seu pare no li ha pogut dir res perquè està ingressat a l‟Hospital General de Hangzhou, però ja

està millor. Fa unes hores que ha tornat en sí –la desconeguda es tragué un mòbil, marcà un número

i li passà l‟aparell a la Ha Nan. Una veu femenina s‟identificava com a Hospital de Hangzhou.

- Desitjaria parlar amb el senyor o amb la senyora Nan.

- La senyora Nan, acaba d‟abandonar l‟hospital per anar a descansar. En quan el senyor Nan, tot hi

estar millor no està autoritzat pels doctors per rebre trucades. Insisteixi dintre d‟unes hores si us

plau, aleshores es possible que hi sigui la senyora Nan, gràcies.

-Evidentment no havia pogut connectar amb els pares, però l‟historia de la dona ja semblava més

versemblant.

- Miri senyora Nan, tinc ordres d‟acompanyar-la fins a Islamabad, per protegir-la i compartir els

dies que hi passi col·laborant en el que precisi.

- Escolti, no he demanat cap tipus de servei ni vull enfrontar-me a noves despeses.

-Es un servei exclusivament d‟un client i amic del seu pare, a vostè no li ha de costar res. Pensi que

el país es perillós en general i encara més si es tracta d‟una dona que ignora per on es mou.

- Els quedo molt reconeguda però no mi sento còmoda. No vull problemes, li agrairé que desisteixi

–i dit això la Ha Nan consultà el seu rellotge i abandonant la seva interlocutora, va anar en busca

del seu vol. Ja en la seva butaca pogué comprovar com la detectiu també accedia al avió situant-se

unes fileres al seu darrera. La Ha Nan es sentí presa de sentiments contradictoris, en l‟anada a

Karachi el diari que li oferiren en l‟avió, prou que l‟alertava, amb la notícia d‟unes nenes que

després de violades foren penjades d‟un arbre. I el periodista comentava com anualment unes tres

mil dones eren mortes o violades al Pakistan, sense que els culpables fossin castigats.

17

Arribada a “Benazir Bhutto” l‟aeroport de Islamabad, un empleat del Hotel Marriott ja l‟esperava

per amb un vehicle portar-la fins l‟hotel, on hi tenia l‟habitació reservada. I allà, en el vestíbul de

l‟hotel, ja hi tenia esperant-la la detectiu que venia seguint-la des de Karachi. S‟havia anticipat,

devia haver vist el vehicle de l‟hotel i més ràpida, allà estava aproximant-se cap a ella. La Ha Nan

intentà esquivar-la inútilment.

M‟ha de perdonar, però la seva mare està esperant la seva trucada. Però abans he de recomanar-li

un parell de precaucions. Tal com li vaig avançar a Karachi, un amic del seu pare. Persona

important ha posat en marxa un dispositiu de recerca del seu marit. La deixaré sola mentre conversi

amb la seva mare, però important de que trobi la manera més discreta possible de que li confirmin

que pot confiar en mi sense alertar als qui podrien controlar la trucada. Pel seu interès vagi amb

compte –dit això posà en marxa el seu mòbil que diposità en les mans de la Ha Nan i s‟apartà

discretament. No hi havia dubte la trucada era a l‟hospital General de Hangzhou, i la mare en pocs

segons estava amatent a l‟altra banda de la línia.

- Filla quina alegria al sentir-te. Des de on em truques?

- Des de Islamabad. Estic a l‟hotel Marriot on acabo d‟arribar. Que fa el pare, està bé?

- Està millor, però ha de descansar. De moment li han prohibit tota mena de viatges.

- Han diagnosticat el que li va passar?

- L‟accident del avió va posar al descobert unes insuficiències cardíaques que caldrà solucionar.

- L‟operaran?

- Sí, però més endavant. Ara està fluix. Cal que s‟enforteixi, el trauma ha estat fort. Ens agradaria

que aviat tornessis a casa, el pare així ho vol. Diu que et tranquil·litzis.

- Mare, aquí tinc una senyora que diu ser amiga vostre, vol que abandoni l‟hotel i vagi a viure a

casa seva –va mentir la Ha Nan- però jo no la conec i sembla que em quedaré a l‟hotel.

- Deu ser la Àzima, Que vol dir digna. Pots confiar en ella, certament es amiga d‟amics nostres.

Però el millor es que et quedis a l‟hotel i el que et deia. Torna a Barcelona o vine a Hangzouh, tan

aviat com puguis. El que et vagi millor.

- Ho faré tal com em dius, prou m‟agradaria anar a casa vostre. Però crec que he de esperar el que

pugui passar aquí. Mare i filla s‟acomiadaren. - acabada la conversa la detectiu tornà a apropar-se

expectant.

- No m‟ha dit el seu nom –la interrogà la Ha Nan.

18

- Em dic Àzima, es un nom d‟aquí. Ha pogut parlar amb la mare? Ja ha pogut aclarir els seus

recels? Demà, si no si oposa passaré a recollir-la. Tal com si féssim turisme l‟acompanyaré i li

comentaré un parell de coses que seran del seu interès. D‟acord?

L‟endemà des de recepció l‟avisaren de la presència de la Àzima. Als pocs minuts la Ha Nan es va

reunir amb ella. Com sigui que encara no havia esmorzat, li va demanar que l‟acompanyés i les dos

feren cap a la cafeteria del mateix hotel.

La conversa va fluir fàcil. La detectiu era una persona agradable que sabia expressar-se en diversos

idiomes. No sense sorpresa per part de la Ha Nan, la noia va encetar la conversa parlant en un

mandarí correctíssim. Que en feia de temps que la Ha Nan no sentia la música de la seva parla!

- Parla el xinés perfectament. Quedo parada, com es això?

- Li prego que guardi el secret. Aquí tothom em creu pakistanesa, però sóc com vostè nascuda a

Xina. Encara conservo la ciutadania don he nascut, sóc xina. I treballo en els serveis del meu país.

- Filla d‟estrangers? Ho dic per que del seu físic no es pot deduir que pugui ser-ho.

- Es clar. Vaig nàixer a Dali, en el Yunnan es una regió del sud de la Xina, fronterera amb l‟antiga

Birmània, avui Myanmar. Com podrà comprovar puc moure‟m perfectament entre pakistanesos

sense suspicàcies ja que a més, porto deu anys en el país i parlo perfectament el idioma. Però els

meus pares eren xinesos. Dit això permeti que insisteixi:

- Ha de retornar al seu país i com més aviat millor. Aquí tan sols posa en perill la seva vida i vostè

sola no podrà esbrinar mai res. En canvi pot arribar a complicar la vida del seu marit o la de

vostè. Lamento parlar-li d‟aquesta manera, però sóc una professional i conec perfectament el

terreny tan perillós on vol ficar-se.

La Ha Nan restava callada, tot i que l‟escoltava cada vegada amb major curiositat. El fet d‟estar

davant d‟una xina com ella li donava major confiança. Però havia viatjat fins a Islamabad i no volia

tornar a Barcelona amb les mans buides. La seva determinació era ferma, estimava al seu home i

faria el que fos encara que personalment es posés en perill, no l‟importava. En Francesc faria el

mateix per ella. La noia detectiu va seguir dient.

- M‟imagino que ja deu saber tot el que va passar ahir mateix a Karachi. Una mica més i ens hi

troben ficades nosaltres dos.

- No he posat les notícies. Ignoro del que m‟està parlant.

La seva interlocutora va accedir a explicar-se.

19

- Ahir una hora aproximada després de la sortida del nostre vol. Els talibans pakistanesos

assaltaren massivament l‟aeroport que acabàvem d‟abandonar. Imaginis l‟aeroport Internacional de

Karachi, el més gran del país, paralitzat completament per un atac terrorista. El resultat ha estat la

mort de 29 persones entre ells els deu assaltants i la resta policies o treballadors de la terminal.

Hi hem d‟afegir unes altres deu persones, que espantades s‟havien refugiat al interior d‟una

càmera frigorífica que no pogueren obrir i sucumbiren congelats. Durant tota la nit es sentiren

detonacions i trets, mentre els passatgers angoixats estaven replegats en una de les terminals. A la

matinada l‟exèrcit ha recuperat el control de l‟aeroport.

Es escandalós que el govern sigui incapaç de mantenir la seguretat en la zona més important del

país. Aquest diumenge, 23 xiïtes varen ser abatuts en un atac suïcida coordinat en una part remota

de la província del Belutxistan. Això es un sector fronterer amb el Iràn. Organitzacions de defensa

dels drets humans han acusat a l‟exèrcit de fer els ulls grossos en vers una sèrie de grups sectaris,

violents que actuen sempre al marge de la Llei sota la seva tolerància.

Cregui‟m, retorni a Barcelona, el país es insegur i com li deia si una estrangera comença a moure‟s

i a fer preguntes corre un greu perill. Que puc fer per poder-la convèncer?

-Tan sols si marxaria si tingués la certesa de que tal com m‟assegura hi ha qui s‟està preocupant del

que li ha passat al meu home.

- I si jo li puc demostrar que es així, retornaria a casa seva?

- No en dubti. Però abans faria unes gestions concretes.

- Li prenc la paraula. Permeti‟m una trucada.

I es separà per parlar pel mòbil. Era un aparell degudament preparat per ser indesxifrable.

Qualsevol intent de captar la senyal es convertia en un soroll insuportable, menys pel seu

interlocutor.

- Max. Si ho fem, m‟ha donat paraula que marxarà, però cal que m‟ho autoritzis.

- Fet, no hi ha problema. Me la portes i jo mateix l‟atendré.

20

Capítol 4at. – Islamabad.

Les dos dones ja eren amigues. La Ha Nan tot i mantenir un cert recel, li havia arribat a dispensar la

gràcia d‟una incipient confiança.

-Tenim matí i tarda per aparentar unes activitats de caire turístic. Es la primera vegada que ha

vingut fins aquí? Li molesta anar amb moto? A la nit li facilitaré el que amb tant de interès em

demana sobre les gestions que es porten a terme en favor del doctor

- Desconec la ciutat i m‟encanta anar amb moto, en Francesc fa servir una BMW per anar al

Hospital. Li agraden les motos i a Barcelona són un bon medi per moure‟s, es un lloc congestionat

pel tràfic. Naturalment com pot suposar no he portat el casc.

- Tranquil·la, tinc de tot. I li deixaré un mocador per el coll, l‟afavorirà. Si es te bon tipus cal lluir-

lo. No creu?

- Que tal es aquesta ciutat.

- Nova de trinca. Decideixen edificar-la tot just declarada la independència i la donen per acabada,

just l‟any 1960. Es una ciutat verda, neta i aparentment tranquil·la. Tan sols aparentment. Ha sofert

atacs terroristes però menys que en altres llocs del país.

Si Barcelona te fama pel seu eixample en forma de illes rectangulars, aquí són triangulars,

agrupades formant barris amb usos diferents: oficines, residencies, administració i govern,

ambaixades...Tot ordenat i amb una circulació força fluida, ja ho veurà.

- Quans habitants té?

- Se li suposen uns 600.000. Però tan sols es un càlcul aproximat. Ja sé que vostè ha vingut

interessada amb altres coses en lloc de badar per aquí. Però hem de aparentar que ens interessem

pels edificis singulars. Procuraré que no se li faci massa pesat. I li prego que confií en mi.

-Tindré paciència i seguiré els seus consells durant un parell de dies com a màxim. Si hem de visitar

edificis, ho farem. Arquitectònicament valen la pena?

- Crec que sí. De moment visitarem l‟edifici més singular, que a més es símbol de la capital. La

Mesquita del rei Feisal. D‟arquitecte turc i la més gran de tot l‟Asia. I sí, l‟estil es molt modern. El

rei que ho era de l‟Arabia Saudí, va fer aquest regal que no pogué contemplar acabat. La mesquita

s‟acabà el 1986 i el Feisal morí assassinat en el 75. Naturalment tot l‟entorn porta el seu nom.

21

L‟edifici, l‟avinguda. Realment val la pena de visitar-la, impressiona per la seva grandiositat i

pels seu quatre minarets particularment esvelts. Es considerada com la Mesquita Nacional del

Paquistan.

- I després encara hi ha més edificis singulars? I ha més cosa per veure?

- Oh hi tant. Tot dependrà de fins on aguantis –i de manera quasi natural ja va sorgir el tuteig, tan

poc habitual entre xinesos. Sortiren de l‟hotel i no deixaren de comprovar com varen ser seguides

per un parell d‟homes també en moto, que tan podien espiar com protegir. La Azima opinava que

mes aviat les controlaven.

- A més de detectiu tinc llicencia de operadora turística. Que es el que estic fent aparentment amb

tu. No cal fer-los cas i ja veuràs com se‟n cansen.

La visita a la Mesquita els portà més temps del previst, realment impressionava. S‟hagueren de

descalçar, posar-se una túnica fins els peus i amb caputxa per tapar-se els cabells. Però tot va anar

sense més complicacions. En una de les explanades rodejada de blanques arcades un sortidor

refrescava l‟ambient. Preciós.

D‟allà i sempre amb la moto decidiren anar a visitar el Monument Nacional al Pakistan. Tal com

esperava la Ha Nan, un monument modern de dimensions exagerades. Una representació de les

quatre províncies del País en forma de quatre pètals gegantins i un memorial recordant tots aquells

personatges considerats herois per la seva participació en la independència del país.

Encara quedava molt per veure, però la Àzima no volgué cansar a la Ha Nan que se li notava que

tenia el cap en altres llocs. I la portà al Park Nacional de Margalla. Una espècia de Tibidabo de

Islamabad. Des d‟un restaurant pogueren contemplar una panoràmica espectacular de la ciutat. Una

capital completament rodejada per la verdor, entre la que destacava la blancor de la Mesquita Feisal

i els seus afilats minarets. Calia reconèixer que estaven davant una panoràmica preciosa.

Dinaren amb una Ha Nan completament desganada, mentre l‟Àzima fruïa de la bona taula sense

temor a guanyar pes. Allà les dones primes són menys admirades. Ella a més de bona figura es

mostrava extraordinàriament àgil, cuidava la seva forma i es possible que practiqués algun esport.

Havent dinat la Àzima mentre prenien un té, li anà explicant el que li esperava a última hora de la

tarda. Sobretot que confiés i no fes cap cas del que veiés en un principi. La posaria en contacte amb

una persona que podia facilitar-li la informació desitjada.

Tranquil·lament tornaren al hotel, però abans varen passar per un santuari sufí que pràcticament els

anava de camí. Al arribar a l‟hotel el recepcionista, indicà que havien arribat uns paquets i que si ho

desitjava un grum els podria portar d‟immediat a la seva habitació. La intervenció de la Âzima va

ser ràpida i afirmativa.

- Ha Nan, es cosa meva. Són el teu vestit i el meu per aquesta tarda. Hem de fer goig, total es poca

cosa. Un vestidet. sabates i un xal, ja veuràs.

22

La Ha Nan anava de sorpresa en sorpresa. Un vestit per a cocktail, sense cap mena de

recargament, que quan se‟l emprovà li anava com un guant.

- I les sabates, com podies saber el meu número exacte i que no em danyessin els peus?

- Les dones tenim molts recursos. I en aquest cas ja pots apreciar que a més tenim bon gust.

- Passa‟m factura de tot el que això representa. Però a més expliquem de que va?

- Tranquil·la, si es precís en el seu moment ja parlarem de factures. El més important es que estàs

realment preciosa, tan sols el casc de la moto t‟ha despentinat. Però això s‟arregla en un moment i

agafant un raspall del cabell es posà mans a l‟obra amb una perícia que sorprengué a la Ha Nan, li

semblà estar en mans d‟una professional. Ja pentinada insistí de nou.

- Si pretens que col·labori caldrà que t‟expliquis.

- Anirem a una boite, un centre de diversió famós a Islamabad, el “Maxim‟s”. En realitat es un

centre en que hi ha des del joc a tot el que puguis imaginar. Un lloc en que tot es compra i es ven,

no tan sols el que es vici si no també el que es informació quan més confidencial més cara.

- No estic massa animada per anar-hi. Quin tipus de clientela hi trobarem?

- La més diversa, des de persones de diners que venen cercant diversió, sexe, de jugar-se els diners

a la ruleta o a les cartes. Però també hi van diplomàtics i personal de l‟administració, disposats a

comprar o vendre informació. Encara que puguis veure escenes pujades de to, que t‟escandalitzin,

Tu tranquil·la res d‟això va amb nosaltres dues. Es un lloc que només trobes el que vulguis quan ho

desitgis i estiguis disposada a pagar-ho. El que es fonamental en el nostre cas, es que no preguntis.

Tan sols escoltis i vegis sempre fent-te notar tan sols per elegant i per guapa. No tindràs cap

problema.

No tingueren massa temps per més explicacions, ja que des de recepció, les hi anunciaren, que el

xofer acabava d‟arribar i les estava esperant. El vehicle, un sedan negre espectacular que el grup

xinés FAW acabava de presentar en la Fira del Automòbil de Shangai, era d‟una elegància

extraordinària. El xofer les esperava gorra en mà obrint servicial les portes del automòbil. Era

evident que les dos dones anaven a divertir-se. No calgué dir-li al xofer on anaven. Ja ho sabia.

- Esperaré fins que acabin –digué el xofer quan arribaren al seu destí.

L‟entrada va anar sempre acompanyada de una extremada cortesia. A la Àzima semblava que

tothom la coneixia.

23

-Els senyors les estan esperant, -digué el maître, tot acompanyant-les per el restaurant i deixant-

les al costat d‟una taula ocupada per dos homes d‟etiqueta i faccions occidentals que es posaren

atentament drets per saludar-les. No hi hagueren petonejades.

- Aquesta es la meva íntima amiga, la Ha Nan. Aquest migdia l‟he portat a dinar a Margalla.

- I li ha agradat? –interrogà un dels acompanyants.

-Realment es gaudeix d‟una panoràmica preciosa sobre Islamabad.

I la conversa intranscendent girà entorn de la visita portada a terme al matí, mentre escollien carta

en mà el que desitjaven menjar.

Curiosament ningú demanà alcohol. Ni ells ni elles. Havent sopat, una orquestra inicià uns

compassos i unes parelles del públic iniciaren el ball.

- Dintre d‟una estona, ens vindrà a saludar un personatge molt especial. Digué la seva parella –es en

Max, propietari d‟aquests lloc. Una espècie de playboy, ric i capriciós però també desitjat per

tothom.

Possiblement l‟agafarà de la mà i pujaran als reservats. Posi la millor cara possible, i no temi. Tinc

ordres seves de tranquil·litzar-la i de dir-li que tan sols es tracta de poder-li ensenyar una cosa per la

que vostè s‟interessa. La Ha Nan seguí les instruccions d‟escoltar sense fer el mínim comentari.

I aparegué el tal Max pel restaurant. Elegant i ferreny evocava aquells mítics artistes del cinema

americà entre el Gary Cooper o el Humprey Bogart. Amb seguretat es movia per les taules repartint

i acollint salutacions. Era un home admirat.

Al acostar-se a la taula de la Ha Nan. Amb una lleugera indicació del índex de la mà, tot seguit

aparegué un grum amb una cadira que situà al costat de la xinesa. Un altre petit moviment i el

maître aparegué amb dos cambrers portant una botella de Veuve Clicquot Brut en una glaçonera de

glaç i les copes de champagne corresponents en una safata.

Tots acceptaren la invitació, no podien fer altra cosa davant l‟expectació general. Brindaren

somrients simplement per la felicitat. L‟estona de conversa del tot intranscendent no durà pas gaire.

El Max va treure la Ha Nan a ballar, i als pocs compassos agafats de la mà i cara de satisfets anaren

a la sala de joc que estava en plena eufòria, la traspassaren i pujaren al pis superior.

Allà l‟ambient era clarament a fora de to. Alguns, no tots naturalment estaven força beguts, i les

noies es mostraven complaents. L‟acompanyant la introduí en un reservat, una vegada tancada la

porta, procedí amb una clau electrònica a fer girar una porta del moble biblioteca que resultà una

porta d‟ascensor.

El home invità a la Ha Nan a entrar-hi i sempre amb la mateixa clau posà en marxa l‟ascensor que

inicià una llarga i ràpida davallada. Quan sortiren tan sols els esperava una vagoneta amb quatre

24

seients, un vehicle automàtic sobre vies que sempre amb l‟habitual clau que l‟acompanyant no

deixava, posà en marxa. El vehicle, sol sense cap intervenció va fer un llarg recorregut per un

passadís interminable. Quan el vehicle s‟aturà, estaven davant d‟una porta blindada.

Era evident que l‟acompanyant coneixia de sobres el camí i el que en cada moment calia fer per

salvar les fortes mesures de seguretat. Va posar la palma de la mà sobre un vidre, i prement uns

botons, marcà unes xifres.

I la porta s‟obrí. Allà els esperaven dos vigilants armats, que procediren a revisar-los amb

detectors. Fet això, saludaren militarment i els hi franquejaren una segona porta.

25

Capítol 5è. – Comença la busca del doctor.

La Ha Nan quedà impressionada, no podia imaginar res del que estava contemplant. Acabava de

sopar en un lloc de diversió i ara estava dintre d‟una sala immensa que era un centre de altíssima

tecnologia. Una peça fonamental per el control de les fronteres més llunyanes del sud de la Xina. La

sala estava plena de pantalles d‟ordinadors col·locades radialment sobre taules i controlades per

equips de quatre o cinc persones.

Eren quasi un centenar els tècnics que repartits en aquells equips treballaven en els ordinadors. La

sala no deixava de funcionar mai. Vint-i-quatre hores diàries durant els tres-cents seixanta cinc dies

de l‟any. Al fons de la sala en vertical sobre la gran paret unes pantalles però aquestes que eren de

gran format no paraven de resumir les darreres dades.

En Max es dirigí a la Ha Nan dient-li:

- Estem sota els terrenys de la nostra ambaixada. Ja devia apreciar que el “Maxim‟s” està

relativament proper. Per raons discrecionals estem contactats de la manera que vostè ha pogut

veure. Es un dels llocs més guardats i més secrets dels nostres serveis de informació i espionatge.

Des d‟aquesta sala es controlen totes les dades descobertes procedents d‟arreu del món. Aquí

convergeixen les dades que faciliten tant els nostres satèl·lits, com els nostres vaixells i avions. En

una sala annexa com aquesta es processa la procedent de les comunicacions telefòniques, o

d‟ordinadors. I en una tercera la facilitada pels nostres especialistes, els dits informadors o espies,

com vulgui anomenar-los. situats en països estrangers.

Senyora. Li ensenyo unes sales que poca gent, a part dels qui hi treballem, coneix. Algú de Beijín,

persona destacada sens dubte, i amiga del seu pare s‟interessa per vostè i confia integrament en la

seva discreció. Des d‟aquestes més altes instàncies hem rebut l‟ordre d‟esbrinar el que ha passat

amb el doctor Valls, el seu marit, i poder saber on està en l‟actualitat. Li mostrem aquestes sales per

tal de que pugui retornar al seu país amb el convenciment de que nosaltres podem fer tot el possible

per aclarir el que està passant i que de moment ignorem.

- Segueixi‟m, per favor –digué en Max – parlarem amb l‟equip que s‟ocupa del cas doctor.

Sense pronunciar cap nom, la oficial responsable d‟aquell grup va començar la seva explicació.

- Tan prompte rebérem l‟ordre de la recerca. Procedirem a fer-nos amb tots aquells documents

gràfics en els que hi figurava el doctor. De manera particular la seva conferència que va ser

integrament gravada. Repassàrem curosament les imatges dels assistents per intentar de descobrir

persones alienes a la professió mèdica o detectar persones que tinguéssim fitxades.

Tenim les últimes imatges en les que el doctor parla amb altres col·legues en el vestíbul. I finalment

com agafa un taxi a la sortida. Són les darreres imatges que hem pogut obtenir.

26

Si hi presten atenció –i posà novament en marxa la gravació -podran apreciar com el doctor es

obligat a pujar al vehicle per dos personatges que l‟empenyen i es munten al darrera del taxi al seu

costat un per cada costat.

Amb la matrícula gravada, hem localitzat el vehicle i en aquests moments tenim retingut el xofer

que a més ha estat investigat i no té antecedents. Però se‟l està interrogant per especialistes. De

moment sembla que la seva participació ha estat accidental i no forma part de cap grup terrorista. Es

tracta d‟un taxi que al atzar recull al doctor i unes persones que estan a l‟aguait, l‟obligaren a

col·laborar.

El taxista porta ja 32 hores tancat. Ignora a on l‟hem portat i qui l‟ha retingut. No tan sols està

espantat per el seu segrest, sinó que també tem parlar, però no li quedarà altra remei que fer-ho.

- Han empleat violència?

- No ho hem cregut precís. L‟únic que l‟home ens podrà facilitar, es el lloc on va deixar els

passatgers. Assegura que l‟amenaçaren de mort si revelava el més mínim detall. Curiosament li

abonaren la carrera amb propina inclosa. Seria bo que l‟haguessin portat a algun immoble: pis, local

magatzem, podríem saber qui l‟ha llogat o qui es el propietari.

Paral·lelament hem enviat als nostres informadors les dades personals del doctor per veure si tenim

la fortuna de poder-lo descobrir en algun lloc encara que sigui remot.

- Creuen que està viu? –pregunta la Ha Nan

- N‟estem convençuts. D‟altra manera s‟haurien limitat a disparar sobre ell en un lloc menys

concorregut que a la sortida d‟un Congrés.

- I perquè l‟han segrestat?

-Tenim una hipòtesi, però cap proba que la confirmi. Miri senyora, es tracta d‟una víctima

seleccionada. Dit d‟una altra manera varen anar per ell. El volien a ell.

- I perquè ell? –aquesta vegada el que preguntava era en Max.

- Creiem que una raó de pes es el fet de no tractar-se d‟un doctor americà. Encara es recent

l‟escàndol dels metges nord-americans en el cas del Bin Laden.

- Ho dieu pel metges que anaren al nord del Pakistan a vacunar als infants de la paràlisi infantil i en

realitat els controlaven el ADN, per trobar nens vinculats a la família Bin Laden i a través d‟això

localitzar on estava amagat i matar-lo com varen fer?

- Es tracta tan sols d‟una hipòtesi.

- Bé, escullen un metge no americà. I després que? –tornà a preguntar en Max.

27

- Ens desconcerta aquest fet. Hem estudiat el currículum del doctor Valls, i fins hi tot resulta que es

tracta d‟un investigador. Un d‟aquests científics que no veuen mai a un malalt. Es que pot haver-hi

uns rebels que vulguin muntar un laboratori per fer investigació? No sembla creïble. En Max es

dirigí a la Ha Nan.

- Vostè havia investigat juntament amb el seu marit a Barcelona. En que treballaven? Ens ho podria

ampliar, sovint les dades que procedeixen de Internet són incomplertes.

- Bàsicament al laboratori estudiàvem els hemoderivats per crear una vacuna contra la malaltia del

Alzehimer.

- Concreti més. Per favor.

- S‟extreu al malalts el plasma contaminat amb beta-amiloide i se‟ls subministra albúmina i

inmunoglobina intravenoses. També, fa un parell d‟anys que varem patentar un test de diagnòstic

d‟aquesta malaltia que ja està en el mercat.

- Interessant. Controlarem les possibles demandes de tots aquests productes.

La que semblava ser la comandant del grup va afegir.

- Miri senyora, el més probable es que el seu marit no corri cap perill greu. Però el fet de que no

sapiguem ni hagi estat reivindicat el seu segrest, no ens facilita poder averigua en quines mans està i

en quin lloc l‟hem de buscar. La situació actual es molt complicada i el nord del país està fora del

domini del govern. Fa pocs anys, els qui creaven situacions com aquestes eren sempre els Talibans

i els d‟Alqaeda. Ara la varietat de rebels ha augmentat. Els talibans s‟acaben de dividir-se en dos

grups antagònics. Alguns atacants a les instal·lacions governamentals resulten ser d‟origen uzbek,

aquests solen immolar-se portant armilles explosives. Però a més, els enfrontaments entre suníis i

xiïtes són freqüents i semblen promoure l‟extermini. Al Beluxistan han sorgit grups

independentistes, com els del Kurdistan. I la darrera novetat són aquests Yihadistes que veuen el

combat com un “turisme sagrat”, fan del terror l‟arma més eficaç. Maten indiscriminadament a

ganivetades o simplement gaudeixen degollant a la gent.

I podríem seguir i seguir. Hem de tenir en compte que la frontera del oest es amb un país en plena

guerra civil com es l‟Afganistan, i els grups rebels quan es veuen amb dificultats es refugien

fàcilment en el Pakistan. Ningú els diu res. Va intervenir en Max dient:

- Senyora Valls. Tenim confidents entre els grup rebels i no dubti que arribarem a localitzar el

doctor. I si no desitja fer més preguntes a la comandant ja es hora de retornar al “Maxim‟s” .

I així ho feren amb el mateix cerimonial que a la anada però a la inversa. Portes blindades, guardes

que escorcollen i la imprescindible vagoneta. En Max sorprenentment acabà parlant d‟ell.

28

Aparentment sóc el propietari del “Maxim‟s” una persona: sibarita, bon vivant, gastador i un bon

amant. Es el meu paper i fins ara el represento de manera acceptable. La meva falsa imatge em

permet recollir una informació important entre uns grups molt heterogenis Ningú sap el que vostè

sap i a vist. Convé que tot segueixi igual. Ho te relativament fàcil, tan sols cal: ni explicar. ni

desmentir.

La Ha Nan seguia amb el seu propòsit de parlar el menys possible.

El seu acompanyant seguí dient.

- Confio en que complirà la seva promesa i retornarà a Barcelona. M‟agradaria que m‟ho confirmés.

Aquí no deixa de córrer perill.

- Certament que he quedat convençuda de que vostès disposen de uns recursos que no podia

imaginar. Ja sé que es perdre el temps, però he de fer unes visites obligades, tan aviat les hagi portat

a terme marxaré tot seguit confiant plenament en vostès. No sé com puc agrair...

- Ens limitem a complir ordres. No ens ha de doner les gràcies per res, senyora Valls. Li molestaria

explicar-me quines seran les visites que pensa fer.

- El meu pare es exportador importador de material quirúrgic, he de veure al seu representant.

També a l‟Associació de Metges que organitzaren el Congrés a que acudí el meu marit, se que estan

pressionant al Govern per que faci alguna cosa. I finalment a la Ambaixada Espanyola.

- Perfecte, la Àzima, si no té inconvenient seguirà prestant-li protecció. Per cert li hem interferit una

trucada de Hangzhou. Aquí no té cobertura, haurà de fer-la des del seu hotel o quan arribi al

“Maxim‟s”.

Tot i que al tornar al punt de partida. El Max li oferí poder fer servir un reservat per telefonar a la

família. La Ha Nan es limità a declinar l‟oferiment. Aniria un moment al servei de senyores i seria

suficient.

- Max, les emocions han estat intenses també necessito. refrescar-me una mica.

- Tranquil·la prenguis el temps que precisi, no puc deixar d‟acompanyar-la fins els seus amics.

Estaré per aquí fora esperant i parlant amb els clients.

En aquell precís moment un nombrós grup de senyores sortien dels serveis. Celebraven una boda i

estaven molt animades. Quan pogué entrar el lloc havia quedat desert. La cambrera s‟apropà i li

oferí una tovallola per si volia rentar-se les mans. Se la mirà detingudament i li preguntà.

- Excusi‟m, espero la vinguda d‟una senyora oriental. No serà per casualitat la senyora Ha Nan?

- Doncs sí. I com es que sabia que vindria?

29

- Es habitual que les senyores quan venen al “Maxim‟s” passin un moment per aquí per refer el

seu maquillatge. M‟han demanat que li entregui aquest sobre. –i li allargà un de blanc en el que hi

figurava el seu nom. Les mans de la Ha Nan, repentinament es posaren a tremolar. No ho podia

evitar. Tenia el convenciment de que el sobre era portador de notícies, el que calia esbrinar era si les

notícies eren bones o per el contrari no ho eren.

Li costà poder estripar el sobre, no sense comprovar abans que la lletra del seu nom no li era

coneguda, hauria donat mitja vida per que fos la lletra del Francesc. Per fi va aconseguir obrir el

sobre i extreure‟n un petit retall de paper doblegat. El va desplegar completament nerviosa. Sí, era

la seva lletra. Unes lletres fetes amb llapis en un tros de paper quadriculat extret d‟un vulgar bloc

espiral dels que fan servir els escolars.

“Vida meva, no pateixis per mi, estic bé. Sempre penso en tu.

T‟estimo, Francesc.”

La tensió interna va fluir en la Ha Nan en un esclat silenciós de llàgrimes. En Francesc era viu. Déu

meu, era viu. Ja era hora de tenir-ne un senyal. La cambrera que en principi s‟havia mantingut

prudentment com si no reparés en res. Si li apropà dient,

- Senyora. Perdoni, es troba bé? –al no obtenir cap resposta, insistí –puc fer alguna cosa per vostè?

–La Ha Nan dirigí la seva mirada envers aquella dona desconeguda per poder-li dir.

- Sí. Sí que pot fer una cosa per mi. La carta que m‟ha lliurat es molt important per a mi.

Necessitaria que m‟expliqués com ha pogut arribar a les seves mans?

- Una persona me l‟ha donat dient que una senyora xinesa vindria al lavabo. I m‟ha donat el seu

nom. Demanà que li lliurés la carta, insistint en que era molt important.

- Era un home, una dona? No l‟havia vist mai?

- Senyora, per favor. No puc dir res.

- Estic disposada a pagar el que em demani...

- No, per favor. No es tracta d‟això. –exclamà ràpidament treballadora. Vostè no es d‟aquí. Ha

vingut al “Maxim‟s” on tots semblen feliços. I no es així. La gent es llença a gastar i divertir-se ja

que el futur no es tan clar per tothom. Es important mantenir-se al marge de tot i procurar passar

desapercebuda si no vols tenir problemes greus.

- El meu marit ha estat segrestat, i aquest paper per primera vegada em diu que segueix viu. Però a

on està? Pot fer-se càrrec del que representa per a mi viure en aquest infern de dubtes? –sense

30

donar- se‟n compte la Ha Nan havia agafat les mans de l‟empleada i la seva veu cada vegada era

més i més suplicant.

- Per favor senyora, no insisteixi. La persona que m‟ha donat el sobre estic segura que no sap

absolutament res de on pugui estar el seu marit. I ens podem posar tots en perill. Vostè també. Cada

dia moren violentament desenes de persones en aquest país.

- Per favor!

- Em fa pena. Molta pena, i sé que em penediré tot seguit, però li facilitaré el seu nom. –quedà uns

instants en silenci fins que va afegir

- Ha estat la Faatina.

- La Faatina? No la conec. Qui és?

- Tothom la coneix. Es la famosa ballarina de la dansa del ventre. En àrab ja deu saber que Faatina

vol dir Fascinant, i de veritat que ho es. Guapíssima sap moure‟s com cap altre. Les dones

l‟envegem i els homes embogeixen quan la veuen ballar. Actua un parell de dies a la setmana aquí

mateix, al “Maxim‟s”.

- Gràcies i li va prémer amb força les mans, mentre li reiterava una vegada més -Li prometo que no

la comprometré en res, paraula. I la besà agraïda.

Al sortir en Max estava fent broma amb uns amics. Li agradava moure‟s i saludar a la gent. Les

relacions públiques eren la seva especialitat, tenia una memòria infalible per poder recordar els

noms de les persones. Acollí amb un somriure a la Ha Nan, la mirà i tot seguit va afirmar.

- Es evident que ha estat plorant.

- Tant se‟m nota?

- Poca cosa se‟m escapa, sóc observador per naturalesa. Però tranquil·la si proba de somriure, els

demés no se‟n donaran compte. Sortosament té un bell somriure. Una bona manera de superar els

moments delicats. La Ha Nan va callar lo succeït en els lavabos, fidel a la promesa feta a la

responsable del lloc. Preferí silenciar-ho discretament, mentre anaren tranquil·lament fins la taula

on els esperaven els amics. Ningú va fer preguntes i amb la Àzima decidiren no esperar més i

retornar a l‟hotel. En Max les acompanyà fins la porta mentre el porter mitjançant un xiulet avisava

al xofer. En un moment el Max s‟apartà amb la Àzima i varen canviar unes paraules. Devien ser

instruccions ja que la Àzima es limità a escoltar i a assentir.

I es produí l‟enrenou. Aparegueren grups entusiasmats aplaudint i cridant. La Ha Nan interrogà al

Max amb la mirada.

31

- Són els fans de la Faatina, la gent es torna boja per veure-la, es passen temps i temps esperant la

seva sortida per aclamar-la i poder-se fotografiar amb ella. Aquest tipus de ball aquí i als països

àrabs es molt apreciat. Es increïble.

La Faatina per fi pogué alliberar-se dels seus admiradors i s‟apropà al Max i novament es deixa

fotografiar agafada amb ell. La ballarina finalment a punt de marxar reparà en la Ha Nan. I digué:

- Tens una nova amiga, Max? –i esclatà a riure.

- Per favor moderat, no hi ha res d‟això, es tan sols una bona amiga que ha vingut per fer turisme.

- Oh! I es xinesa. Com es diu l‟amiga teva?

- Ha Nan.

- Preciós, quin nom tan bonic – I veien els fotògrafs d‟una revista del cor, els digué:

- De la Xina ha vingut expressament per veure‟m actuar. Vinga nois, feu-nos una bona foto a les

dues juntes –i s‟apropa a la Ha Nan tot dient –Veritat que no t‟importa que ens fotografiïn juntes.

Quan el tumult va baixar de to la Faatina –segui dient.

- Així que has vingut de la Xina per veure al Max? –la seva postura era la manera impertinent de

comportar-se d‟una artista que se sap admirada.

- Ha vingut de Barcelona –digué en Max, viu allà.

- I que li ha semblat la meva actuació. Li ha agradat? Espero que sí. –en Max seguí contestant

alleugerint la pressió de l‟artista.

- Li ha sabut molt de greu però ha arribat tard i no t„ha pogut veure.

- L‟espero un altra dia en que torni a actuar. Sobretot no hi falti i vingui‟m a veure al meu camerí

xerrarem una estona. Millor Max, et proposo que vingueu els dos a dinar demà mateix a casa meva.

Jo mateixa et faré el teu plat preferit.

- Ho sento reina però demà no puc.

- Max, no siguis dolent. Fa dies que no vens ni a veure els quadres nous del meu home. Ha adoptat

un estil innovador que segur que t‟agradaria. Fa temps que no li compres cap quadre. Has de venir, i

així podré parlar en valencià amb la Ha Nan. En tinc tantes ganes! –i dirigint-se a la Ha Nan

confessà.

32

- La gent creuen que sóc libanesa, de Beirut. Però no. Maca guardem el secret el libanès es el meu

home. Jo sóc de Xàtiva, com el Raimon. I afegí ara ja parlant en català –Quina il·lusió parlar en

valència amb tu. Perquè suposo nena que el sabràs parlar, veritat que sí? Vivint a Barcelona...

- No es que la meva pronunciació sigui perfecte, però el parlava habitualment amb el Francesc, el

meu home.

- Max si tu no pots, que la porti l‟Àzima també la invito a ella.

- Mira Faatina, aquí les tens a les dues. A més la Àzima també pinta per afició o sigui que li podràs

ensenyar les obres d‟art del teu home. En Max dirigint-se a les altres dos senyores, les digué.

- La casa de la Faatina val la pena de veure-la. Té molt de gust, s‟ha pogut comprar una torre

preciosa. Sovint surt fotografiada en les revistes del cor –ho digué en un to festiu.

Quedaren tots d‟acord. La Ha Nan estava admirada no podia entendre com havia tingut tanta sort.

L‟endemà esperava tenir una oportunitat per poder parlar amb la ballarina sobre la carta rebuda.

33

Capítol 6è. – La Faatina.

El xalet de l‟artista estava situat en el millor barri residencial de Islamabad. La seguretat era

evident, el sector estava controlat per guardes jurats. L‟entrada tan sols es podia fer passant per un

control amb barrera mòbil. Si no es tenia el permís d‟algun dels propietaris, la barrera d‟accés no

s‟aixecava.

Tot era magnífic, fins d‟un gust exagerat a l‟estil de la gent rica del país. Era natural que una

ballarina famosa, tingués una casa adequada per poder ensenyar fins per mitjà de les revistes del

cor. Tot era gran, la reixa del xalet semblava d‟un palau reial. El jardí amb un accés ondulant cobert

de grava que posava música al trepitjar de les rodes dels vehicles i obligaven a admirar la

l‟excel·lència de l‟edifici.

Un jardí ple de flors amb un jardiner que es movia entre la gespa. Dues escalinates que accedien

fins la porta de la casa no sense descriure abans una doble corba. Piscina semi olímpica amb

trampolí. Dues pistes de tennis. I una edificació annexa, de planta semicircular i parets de vidre,

permetia gaudir de la llum natural durant tota la jornada. Era l‟estudi del pintor, en George el marit

de la Faatina.

Aquesta, alertada pel guarda de seguretat, amb un ampli somriure i els braços oberts ja els esperava

al peu de l‟escalinata. Totes es besaren amb generositat, i acompanyant-les besades amb elogioses

apreciacions sobre: els vestit, les bosses, les arracades.

La Ha Nan, li lliurà un ram de flors, poques però de qualitat. Interiorment es preguntava que amb el

jardí que tenia la propietària, poca il·lusió podia fer-li aquell ram. Però quina altra cosa se li podia

portar? A més no volgué presentar-se amb les mans buides. La Faatina aprecià el detall i va fer

elogi de les flors. Sempre amb cordialitat. I es que l‟artista ja havia abandonat el seu paper de diva,

ara estava tan sols entre amics.

El marit, el George, no trigà en comparèixer. Un majordom l‟anà a avisar i ell va deixar el que

estava fent i ja sense la bata de pintor aparegué, com no, també somrient, mentre la seva dona li

presentava a la Ha Nan.

- Encara que xinesa de naixement, està casada amb un català. –li aclarí. Les converses es mantenien

en anglès en atenció precisament a la Àzima. Aquesta ja era una antiga coneguda del matrimoni

amfitrió, i amb ella haurien pogut parlar perfectament en urdu, el idioma del país.

El dinar va ser a base de la cuina tradicional però prescindint de les espècies fortes a les que tan

aficionats són els paquistanesos. L‟entrant ja va ser el karahi, un deliciós plat de carn d‟ovella

guisat al forn amb tomàquet. De postres, a més de la fruita serviren un gelat deliciós el peshawari.

Res de begudes alcohòliques, sucs naturals de fruites i un te negre, el clàssic sabz chai. Tot servit

cerimoniosament pel majordom uniformat de negre.

34

Mentre lentament paladejaven el té negre, la Faatina aprofità el moment en que el seu home

parlava de pintura amb la Àzima, per agafar pel braç a la Ha Nan, tot dient

- Ja veig que amb això de l‟art esteu molt animats. Ensenyo unes plantes del jardí a la Ha Nan i

tornarem enseguida. Us sembla bé?

La amfitriona es dirigí amb la seva convidada fins una glorieta situada entre mig d‟una arbreda

força espessa, on la temperatura a pesar de l‟hora del mig dia era ideal. La Faatina anà directament

a l‟assumpte que l‟havia fet portar a la Ha Nan fins la glorieta.

- Sabia que no pararies fins poder parlar amb mi. Quan la cambrera dels lavabos em digué que

t‟havia confiat que jo li havia fet arribar la carta, vaig decidir avançar-me i aprofitar aquests

moments per poder parlar les dues discretament. –i seguí en català.

- Mira Ha Nan, començaré pel que més pot interessar-te. M‟agradaria poder-te explicar coses. Però

t‟asseguro que la realitat es que no sé res de res. Les coses aquí funcionen d‟aquesta manera, sense

explicacions.

-No hi ha manera de que em diguis a on el tenen?

- Comprenc la teva situació. Però no sé absolutament res. Un intermediari a qui no conec, em donà

el sobre i les instruccions de fer-te‟l arribar. I ho vaig fer.

- Si tan sols li pogués fer arribar una nota dient que he he rebut el seu missatge! -per els occidentals

els xinesos tenen fama de tenir una cara inexpressiva. La realitat es distinta, som nosaltres els que

no sabem interpretar les seves emocions. Però no era el cas de la Ha Nan, els seus ulls, expressaven

per si sols tota l‟ansietat que l‟envaïa. La Faatina es sentí commoguda, es per això que prosseguí

dient

- Coneixia la desaparició del teu home, per la premsa. Res, tan sols mitja línia en un racó del diari.

Casos com aquest ni han masses, són cosa de cada dia. Però es tractava d‟un barcelonès, un

compatriota meu. I vaig cercar per Internet, i em vaig assabentar de que era un investigador mèdic

acreditat professionalment i que la seva muller era de nacionalitat xinesa i el seu nom era el de Ha

Nan. Es per aquest motiu que no vaig dubtar en acceptar ràpidament en ser intermediària de la

carta. El teu nom en el sobre em desvelava que l‟escrit era de ell. No dubtis que si se‟m presenta la

ocasió, no la desaprofitaré i faré tot el que pugui per tenir més informació. De totes maneres, el fet

d„haver tingut noves de ell, es bona cosa. Et confirma de que està viu. I si li han deixat enviar

aquesta nota, vol dir que en certa manera el deuen tractar bé. Tingués ànims, desitjo que tot acabi

aviat i satisfactòriament.

Per el camí s‟apropaven les figures del marit i la Àzima, en amable conversa

- Hem de canviar de tema, desconfia de tothom.

-També de la Àzima?

35

- Es preferible, mai se sap. I restà callada. –mentre la parella de nou vinguts s‟aturaven davant

d‟ells.

-Anàvem al estudi, vull ensenyar-li l‟últim que he pintat a l‟Àzima. M‟agradarà que em doni la seva

opinió. Veniu també vosaltres?

-Li estava comentant a la Ha Nan com ens varem conèixer tu i jo a Barcelona.

-Jo un entusiasta pintor novell treballant en un local atrotinat, a prop del Born de Barcelona, que

encara feia olor de bacallà salat –digué el George. Quins temps aquells! No tan sols érem més joves

si no que la misèria ens feia més ambiciosos.

-Ganes de queixar-te, com sempre. Jo no tornaria a aquells temps escarrassats. Jo de Xàtiva vaig

anar a Barcelona, al Institut del Teatre, pensava que fent d‟extra podia anar-me defensant. Però vaig

tenir de treballar de cambrera en el barri del Born. Allà s‟hi reunien una colla d‟artistes joves i es on

vaig conèixer al George. Ens férem alguna cosa més que amics i el rollo encara dura - apuntà la de

Xàtiva.

- Vaig anar a Barcelona per veure l‟obra d‟en Gaudí, els Picasso i els Miró. La ciutat em va

encantar. A més podia optar pels beneficis de refugiat. Vaig conèixer gent, artistes inquiets i entre

uns quans llogarem un local mig abandonat, havia estat un magatzem de penques de bacallà, i

encara que l‟havien buidat l‟olor de la grassa del peix dessecat ho impregnava tot. Però com que el

lloguer era bo, resultava un bon lloc per fer les nostres pintures. També amb uns altres, anava de nit

i feia un mural en una paret que ja teníem triada. La crisis econòmica s‟aguditzà, i cada vegada jo

depenia més de la Glòria, lluny de convertir-se en l‟actua‟l Faatina. I vaig proposar-li tornar al

Líban i veure quines possibilitats hi trobaríem. Estàvem mig entrampats i poca cosa hi podríem

perdre.

Tenia un oncle a Beirut –continuà el George- que en un bombardeig acabava de perdre la dona i dos

fills. Un míssil va enfonsar la vivenda on vivien. Ell es salvà per què no hi era en aquell moment.

No deixava de demanar-me que hi anés, tenia un negoci de joies en el gran mercat i m‟oferí

treballar per ell i fer família amb ell.

Amb la Glòria decidírem anar a veure‟l per donar-li suport, però sense abandonar la idea de retornar

a Barcelona algun dia. Al Líban vaig retrobar vells amics i parents del cantó de la meva mare. Total

que provisionalment vaig entrar a treballar per l‟oncle, que per altra banda anava dient que possés el

màxim interès en la feina que quan ell faltés, el negoci seria per a mi. Estava encantat ja que

novament tenia companyia i el meu coneixement de llengües facilitava les vendes quan entraven

estrangers a la joieria. Fins que arribà el dia en que la Glòria, em plantejà la seva irrevocable decisió

de marxar de la casa de l‟oncle ara ja. - La Glòria va intervenir en l‟explicació decidida.

36

- No deixis les coses a mitges. Siguem clars. El teu oncle a més del teu sou de misèria, que sovint

et deixava de pagar amb l‟eterna excusa de que el dia de demà tot seria per a tu. Portava una colla

de dies amb insinuacions cada vegada més desvergonyides. Fins el dia en que vaig tenir d‟agafar el

ganivet de la cuina i amenaçar-lo amb fer-lo servir. Les coses clares George la situació es va fer

insostenible. De fet quan varem marxar de la casa, no va tardar en cercar una amistançada que anà a

viure amb ell. Crec que l‟amistat va durar tan sols el temps de deixar-lo ben escurat. Se‟n va anar

sense ni dir-li adéu –aclarí la Glòria.

- No podíem tornar a Barcelona doncs no teníem ni cinc. Calia fer algun estalvi. Però aquesta

vegada els dos tinguérem sort. Jo, -aclarí el George- vaig trobar treball en un taller que feien els

cartells de propaganda dels cinemes. Aquells grans rètols que penjaven cada vegada que s‟estrenava

una pel·lícula. Sovint els pintava enfilat en la mateixa bastida i en ple carrer. La Glòria també va

trobar feina

- La meva nova feina era de poca qualitat, digué la Faatina. Era en una boite del moll, volien una

cantant melòdica. Vaig fer unes proves cantant en anglès, els dos socis del negoci no tenien ni idea,

vaig dir que a Barcelona ja feia aquesta feina, ho cregueren i sense més m‟acceptaren a la primera.

Jo tot i tenir el lloc assegurat, no vaig deixar de buscar-me una professora per poder anar millorant

cada actuació i també poder afegir noves cançons al repertori. Amb l‟assessoria del George en

cantava alguna en la llegua del país.

Tot anava mitjanament bé fins que aparegué en Max. He de confessar que al principi el vaig jutjar

malament. Venia assíduament a l‟hora en que jo intervenia en la boite. I un dia demanà que acudís a

la seva taula, volia parlar amb mi. Anava quasi sempre sol. I va ser quan em va fer una proposició

realment inesperada. La seva proposta em desconcertà, i em va fer desconfiar dels seus autèntics

propòsits. Avui dia reconec que em vaig equivocar del tot i que tant en George com jo es moltíssim

el que li devem a ell.

La Ha Nan, i també la Àzima es mantenien expectants. Passava el temps de manera insensible, els

que deien d‟anar a veure les pintures del George allà estaven asseguts escoltant. Era l‟autentica

història de la Faatina, o de la Glòria tan se val.

- Al Max vaig decidir decidir aclarir les coses i li digué que jo tenia un amic que estimava. I que

tenia la impressió de que li havia donat una imatge equivocada. Treballava a la boite per guanyar-

me la vida tan sols cantant. Que si tenia altres intencions ja hi havien moltes noies de bon veure

disposades al que fos –era evident que els records anaven fluint a pesar del temps en que havien

quedat al fons del bagul de la memòria. La Ha Nan restava també sorpresa que aquella història

sorgís a pesar de la presència de la Âzima de qui li recomanà desconfiar. La Glòria prosseguí el seu

relat:

- Davant de les meves suspicàcies, en Max no tan sols no s‟immutà. Si no que expressà el desig de

conèixer al George. Sabia que pintava, i ell era expert en art contemporani, i si jo deixava de pensar

malament d‟ell, li agradaria conèixer també la seva pintura. De fet havia descobert l‟obra que

exhibia en les façanes del cinema però res del que pintava sobre tela i li agradaria poder-ho veurer.

37

La Glòria no deixava d‟anar de sorpresa en sorpresa, i encara més quan en Max afegí detalls de la

vida d‟ella a Barcelona, sabia fins detalls no massa fàcils de conèixer. Aquell home estava ben

informat però se li tenia que reconèixer que també era d‟una correcció i seriositat impecables. En

Max em va seguir dient:

No pensi equivocadament de mi, fins que hagi pogut arribar al final de la meva proposta. Certament

diuen que sóc un “play boy”, es possible que tinguin raó. M‟agrada viure bé i divertir-me, però no

busco en vostè altra cosa que una artista professional que sigui capaç de interpretar un espectacle

únic, de màxima qualitat al “Maxim‟s”, el meu cabaret de Islamabad.

- Segur que té idea del que em diu? Miri canto bé, però lluny d‟això que en diu espectacle únic!

Vagi a les Vegas, allà trobarà el que busca. S‟ha equivocat amb mi.

- No, no. Sé perfectament que no m‟equivoco pas. Escolti, vostè té un bon amic. Que li sembla si en

parlem entre els tres junts, i vostè la interessada decideixi el que li convingui. També com li he

explicat sóc expert en art. Tinc interessos en diverses sales d‟exposicions. I projectar el llançament

de nous artistes forma part del meu negoci. Per tant també podria fer-li una proposta al seu amic

pintor. Que quedi clar que tot això no ho faig per que sóc una germaneta de la caritat. Ho faig

simplement per guanyar diners. -I acordaren que en Max aniria a casa la Glòria per conèixer les

pintures del George i acabar de parlar sobre la proposta a la Glòria.

Semblava com si la remor dels arbres fos inexistent. Tota l‟atenció dels reunits es centrava en

l‟explicació que anava desgranant la Faatina. El majordom es va presentar amb un carret que aparcà

allà al costat en el que hi havia dues gerres de begudes naturals de sucs de fruita i els vasos

corresponents. En silenci desaparegué discretament de la mateixa manera que havia aparegut.

Curiosament tots van declinar prendre una beguda. Tenien set, però era de ganes de sentir la

continuació de l‟historia de la Glòria. I ella la va prosseguir.

- El mateix endemà, en Max va aparèixer pel senzill pis en que vivíem. El seu interès es centrà

primer en les pintures del George. La seva reacció tan ràpida com el veredicte.

- Miri vostè dibuixa, sap manejar els pinzell i coneix perfectament la teoria dels colors, però tot

això es insuficient. No deixarà de ser un més entre els milers i milers de pintors que hi ha en el

món.

En George callava davant l‟aplom en que s‟expressava aquell home.

- Tan sols es un bon pintor sense gens ni mica de creativitat. Mai serà genial. Sense ser pintor hi

entenc com el que més i conec les possibilitats que ofereix cada artista. En aquest món hi tinc amics

i coneguts de tota mena. Miri la meva proposta es ben senzilla. Ha d‟estar disposat a pintar el que li

demani. i jo triaré el 50% de la obra feta. La compraré pagant-la per avançat.

També per propi interès, m‟ocuparé de la seva promoció dintre del món de l‟art. Una condició

irrenunciable i que no negociaré es: que ha de residir on tinc els meus interessos principals. Ha de

residir a Islamabad, una ciutat moderna, en la que hi ha de tot i en la que podrà viure molt millor

que aquí a Beirut i sense mancances. Pels diners no s‟ha de preocupar, li gestionaré i avalaré el

crèdit que precisi.

38

En George seguia tan callat com abans. Estava astorat, quina sèrie de propostes inesperades. Però

calia assabentar-se que era el que volia que fes la Glòria, i que opinava ella, abans de saber-ho no

decidiria res. En Max, segur de sí mateix, com sempre, tan sols va afegir.

-Prenguis el temps que vulgui per contestar-me. I ara si li sembla bé parlem amb la Glòria de la

proposta que li faig.

- La Glòria encara no abandonava les seves naturals reserves, estava escamada de tanta amabilitat i

a més en aquest cas les propostes eren per partida doble. Al George li comprava la producció. I ella

que? Ja veure‟m que sorgirà al final. I en Max seguí explicant la proposta que li feia a la Glòria.

- Glòria, ja l‟he explicat com tinc un local de diversió de molt prestigi. El “Maxim‟s”, però

necessito una estrella, una autèntica artista que em consolidi indiscutiblement com el local número

U d‟Islamabad. -la Glòria es disparà dient en to divertit.

- I es clar, aquesta gran artista sóc jo. Pensa que sóc idiota? Parli clar d‟una vegada!

- De cap manera, al contrari penso que estic davant d‟una persona amb talent. Recorda la història

de Pigmalión?

- Conec perfectament l‟obra del Bernard Shaw.

- Recordarà que un professor de fonètica tria una noia del barri baix londinenc, una senzilla

venedora de flors i per fer-la passar com una dama de la noblesa europea.

- Sigui més explícit, per favor. Digui‟m que es el que vol de mi, d‟una vegada per què si em

demana que faci striptease, s‟ha equivocat de persona.

- Coneix la dansa del ventre?

- En absolut, -digué la Glòria- la conec de referència i tan sols l‟he vist ballar un parell de cops. Per

el demés no en tinc ni idea.

- Miri, tinc amistat amb una gran artista que ja està retirada. Aquesta dona fa uns anys era la millor.

Si li demano ella li ensenyarà tots els secrets per ballar-la com ningú. Era única. Glòria, la he estat

observant com actua. Sé que encara no sap ballar aquesta dansa. Però disposa d‟una cosa que no es

pot aprendre. Es necessita ser una artista amb classe de les que només sortir a la pista l‟omplen amb

gràcia única. I vostè aquest do el té. S‟hi neix. no es pot comprar. A més té estudis del Institut del

Teatre de Barcelona, això fa que sàpiga moure‟s amb naturalitat damunt de l‟escenari.

La parella estava desconcertada, en Max coneixia amb detall coses passades. Decidiren demanar

temps per poder‟s-ho rumiar. Sobretot per la Glòria. Representava era un canvi radical en els seus

projectes de futur. Necessitaven pensar-ho serenament.

39

- Quan de temps precisen? - preguntà en Max –Doncs la setmana pròxima tornaré a passar per

Beirut. L‟únic que els demano es que sigui un sí o un no radical. No admetré demores.

I a la setmana següent, quan en Max va tornar, la Glòria i en George li acceptarem la proposta. I es

que també va succeir el que no esperaven. Els amos del lloc en que cantava la Glòria s‟havien venut

el negoci. I la Glòria perdia la seva feina. Ella va provar de trobar un altre lloc per cantar i tot va ser

inùtil.

Amb en George anaren a veure la dansa del ventre i es donaren compte que pels àrabs era un ball

amb una consideració social alta. Superior al que podria tenir un ball tradicional. I que les bones

ballarines eren respectades i força valorades, més del que ells en principi creien.

En quan en George, tot i que no parava de dir-li a la Glòria que no es preocupés per ell, que era ella

qui tenia que decidir. Estava clar que somniava en poder deixar el cartellisme i només pintar sobre

cavallet. La proposta de„n Max no li podia semblar millor, però per no influir sobre la seva

companya, no deia res en favor ni en contra. Volia que fos tan sols decisió de la Glòria

En Max es presentà amb dos dies de retard, tot i que va avisar de la demora. Segur de si mateix. Es

va presentar acompanyat de la celebritat jubilada de la dansa del ventre La Butyhayna, “De

bellíssim i ofert cos”, segons la traducció que en va fer el George. Aquesta, la primera ullada sobre

la Glòria ja la va fer amb cara de fàstic. I tan sols va dir.

- No sé que en farem d‟aquest secall. Max t‟ho has pensat bé? Aquesta noia ha de guanyar pes. A

veure mou-te. Ensenya que pots fer.- Així en fred la Glòria va fer un parell d‟intents que tan sols

pogueren fer augmentar la cara de disgust de la Butyhayna.

En Max no es va molestar en preguntar si acceptaven la seva proposta o no. Des del primer moment

donà l‟acceptació com un fet i ells tampoc digueren res oposant-hi. Ho tenia tot previst. La casa a

on viurien seria un esplèndid xalet de la seva propietat. Si no els agradava en podrien buscar un

altre, no passava res, de moment era per sortir del pas. Però els agradà. Com podia ser d‟altra

manera si superava les seves previsions. Amb el temps l‟arribaren a comprar i era el lloc on estaven

reunits en aquest moment.

Amb la Butyhayna, ja hi havia un pacte de que aquesta ex gran ballarina es feia càrrec de la Glòria

–la ensinistraria fins convertir-la en una autèntica professional. Era dura i exigent com aquelles

clàssiques mestres del ballet rus, però també era eficient. La Glòria en diversos moments,

desanimada, estigué a punt d‟abandonar.

Però no ho va fer , en George li donava ànims i aguantà fins al final. De quan en quan actuava amb

noms diferents, i feia un parell d‟actuacions davant del públic. Fins el dia gran, en el que anaren al

millor local de El Cairo. I la van fer seure entre el públic, sabent que acabaria ballant. En un

moment determinat el speaker, micro en mà, anuncià que entre el públic de la sala hi havia una

gran artista, a la que li volia demanar que en atenció al públic sortís a la pista i fes una curta

exhibició. Ell es comprometia en no desvelar el nom d‟aquesta artista excepcional.

40

Naturalment tot estava preparat amb l‟única finalitat de comprovar si la Glòria era capaç de crear

impacte. El focus la senyalà. Es posà dreta per agrair els aplaudiments de cortesia, fins que a una

senyal de la seva mestre va saltar a la pista, i va acordar amb l‟orquestra que desitjava que

interpretessin.

Començà ballant, lentament i a mesura que la música avançava, el ritme dels seus moviments

anaren en un clar crescendo fins arribar a extrems increïbles. El director dels músics quasi no podia

seguir el ritme trepidant de la Glòria.

L‟actuació entusiasmà el públic, que sense donar-li temps d‟acabar, dempeus no deixaren

d‟aplaudir fins que va accedir a fer un bis.

I sorgiren, tot preparat, rumors i històries al entorn de la personalitat de la desconeguda artista: filla

d‟un emir àrab, protagonista d‟una tràgica història d‟amor...en fi tot preparat i propagat per la claca

del Max per augmentar el seu impacte que la premsa també s‟ocupà de recollir. Certament que tot

estava previst, però era evident que la Glòria era plenament capaç d‟imposar-se als públics més

exigents.

Quan finalment actuà a Islamabad, la Faatina, ja ho havia fet en els millors locals de les capitals

àrabs. La premsa local donava la notícia que el “Maxim‟s” havia fet un contracte únic. La millor

intèrpret de la dansa del ventre seria artista exclusiva del seu local. La propaganda funcionava com

una peça de rellotgeria, Tot tenia un preu i en Max pagava generosament. Però la Glòria no

defraudava tot el contrari.

En Max no s‟havia equivocat al escollir a la Glòria com a artista. Passà a convertir-se

definitivament en la Faatina -la Fascinant- una figura estel·lar de la dansa del ventre, tal com en

Max havia previst.

Al George li va ser més difícil adaptar-se a la nova vida d‟artista plàstic. En Max se‟l emportava

sovint de viatge i li feia pintar paisatges en un estil naturalista excessivament meticulós. Al George

no li agradava fer-ho. Però eren els quadres que ell li comprava.

En el treball de taller en Max no quedava prou satisfet i a més l‟obligava de pintar de manera

diametralment al estil obligat en el paisatge. Aquí volia que treballés sense el suport del dibuix.

Calia crear tan sols amb els colors defugint les formes definides. Aquest fet li creava un sentiment

d‟insatisfacció permanent, de difícil busca de lo impensable. Sovint s‟hi veia incapaç. Però en Max

no abandonava les seves idees i ho feia amb exigència i amb una certa acritud. Eren aquests els

quadres que signava i mostrava en les sales d‟exposició. I els resultats donaven la raó al Max, doncs

els seus quadres es venien i rebien crítiques elogioses. Però no casaven amb l‟estil que agradava al

George,

Sota la glorieta del jardí. entre refilar d‟ocells, en George i la Glòria acabaren les seves confessions

fent un gran elogi del Max. De la seva generositat, de la seva capacitat de treball allunyada de la

imatge de frivolitat que l‟envoltava. Segurament la parella pressentia que aquella conversa no

quedaria en el racó de les confidències. La Àzima hi estava present, calia ser prudents.

41

Capítol 7è. Desmemoriats?

Es amb la certesa de que la conversa transcendiria, que passaren per alt determinats detalls. També

podria ser que realment els ignoressin o la memòria els hagués esborrat. Total quatre futeses.

Una d‟elles, sorprenentment resultà que va ser en Max qui va comprar i tancar el local de Beirut on

cantava la Glòria. Una manera d‟assegurar-se que ella necessitaria la nova feina. La parella se‟n

assabentà més endavant, passat un cert temps. Sembla que ja no ho recordaven?

I calia explicar que les gires artístiques de la Faatina solien portar-se a terme en els punts més

calents del món àrab? O afegir que en Max que l‟acompanyava com a manager, sempre estava

contactant amb un ampli espectre de persones influents dels països visitats: polítics, diplomàtics,

periodistes o grans empresaris. Sempre discretament: escoltant, mai preguntant i encara menys

opinant.

Sempre que la informació rebuda en el centre de informació del soterrani del “Maxim‟s” era

contradictòria, o dubtosa. Acudia al sistema més primitiu però més eficient, d‟anar-hi i sobre el

terreny: veure, escoltar i callar. Mai tornava a Islamabad sense tenir les idees clares. A Beijín hi

havia una dita que es repetia contínuament. Ho ha dit en Max? Si ho ha dit en Max es que es veritat.

No es dubtava del que afirmava o negava un dels millors agents del Servei.

En George també oblidà alguns detalls. Els minuciosos paisatges que curosament pintava i que en

Max comprava religiosament,eren sense signatura, i anaven a parar a una web que circulava

lliurament per el “Google”.

I no pensà en aquelles minúscules taques o segments afegits que sovint apareixien de més a més en

el seus quadres? En més d‟una ocasió va provar d‟augmentar el tamany d‟aquestes taques, i veure

que passava. Però no va notar res d‟especial. I també va oblidar com creia que els seus paisatges

complementaven les insuficiències de les imatges provinents dels satèl·lits espacials.

En definitiva varen explicar moltes coses, però també en varen obviar d‟altres. Es normal que més

d‟una vegada ens falli la memòria. Tampoc entre ell i ella mai foren capaços de comentar-ho. Era

allò de fer-se el distret quan convenia? La Glòria es sentia realitzada en el seu paper de Faatina, li

agradava aquell ball i li compensava sentir-se admirada i aplaudida. Potser el que encara no es

sentia plenament realitzat era ell. No li agradava fer d‟artesà miniaturista en els seus paisatges, no

tenia que veure res amb l‟art. Però eren encàrrecs que en Max comprava i pagava bé. Es cert, vivien

sense les dificultats dels primers anys, però en George no s‟atrevia a plantejar-li a la Glòria si creia

que ara eren més feliços. I sobretot, si s‟estimaven com aleshores.

En Max, i sempre en clau secreta. Informava amb el número u del Servei Secret Xinès i en vídeo

conferència amb una sèrie de responsables. Ara tocava parlar del metge segrestat. Encara no se

sabia qui havia portat a terme aquesta acció. A pesar de la formidable organització en mitjans i

42

persones de que disposava el Servei, tenien la impressió de que quatre desgraciats desconeguts els

mantenien en la més profunda ignorància.

El taxista, després de explicar la poca cosa que va veure, va ser finalment alliberat. Sense més, va

ser abandonat en mig d‟uns camps de cultiu. S‟alegrà d‟haver pogut sortir viu i se‟n anà sense fer

preguntes.

El Servei el que tenia clar es que el segrest era cosa d‟aficionats. Hauria sigut preferible que al

darrera d‟aquest fet existís una coneguda organització. El contacte s‟hauria pogut portar a terme. El

segrest no podia estar més mal planificat. Al extrem que ara sabien que el vehicle que tenien que

utilitzar estava en mal estat i s‟avarià en el moment més crític d‟iniciar l‟acció. I a més, no en tenien

un altra per „poder-lo suplir. Actuaren improvisant, sobre la marxa s‟introduïren en el taxi que al

atzar va demanar el metge per anar al seu hotel. Sota amenaces feren anar al taxista fins un suburbi

on tenien preparada una furgoneta. Allà el feren marxar no sense amenaçar-lo de mort si facilitava

la més mínima informació a qui fos.

L‟home explicà com el metge es mostrà sorprès i en cap moment oferí resistència. Tampoc hauria

pogut fer gran cosa amb un revòlver pressionant el ronyó. Quan abandonaren el taxi i pujaren a la

furgoneta, al metge ja li havien col·locat un caputxó negre que no li permetia veure res. Pressionat,

el taxista acabà donant algunes de les característiques del furgó que tampoc serviren de gran cosa.

Era robat.

Un altre informador va demanar intervenir, explicant.

- Estem d‟acord en que tot plegat va ser una “chapuza”. Fins al extrem de que s‟equivocaren de

persona. El doctor Valls sembla que no era la persona que tenien que segrestar. Ens diuen que

tenien que emportar-se al doctor, Schultz. Però sembla que aquest s‟apropà al ponent, el doctor

Valls i el felicità per la seva intervenció. Moment en que l‟assenyalaren amb l‟índex de la mà com

la persona que tenien d‟emportar-se. Però l‟altra individu confongué la senyal i en lloc de l‟alemany

actuaren enduent-se al català. No podien treballar pitjor. però s‟ignora qui hi pot haver-hi al darrera,

no sembla que es tracti de un grup potent.

- L‟alemany Schultz es el que està proposat pel Nobel de medicina? –preguntà una veu. I sabem

per quins motius el volien?

- Efectivament està proposat per Nobel. En quan als motius, tenim la impressió de que volen

denunciar la passivitat de la UE davant del conflicte de Síria. El fet de retenir a un dels aspirant al

Nobel, donava impacte mundial a la seva protesta.

Un altre interlocutor demanà pas per dir.

- També podem confirmar que ara ningú es vol responsabilitzar d‟aquest segrest i al mateix temps

rebutgen fer-se càrrec del metge que busquem. Es més, sembla que en aquests moments l‟han

abandonat, en mans desconegudes. No descartem que s‟hagi convertit en un destorb i els que el

43

retenen finalment podrien optar per desfer-se‟n de manera cruenta. Sense saber que fer amb ell,

podrien optar per eliminar-lo, creiem que la seva vida pot estar en greu risc.

En la vídeo conferència es produí un llarg silenci.

El número U, va fer la següent puntualització- S‟ha d‟actuar per salvaguardar la vida d‟aquest

home. Que proposen?

I anaren sorgint propostes. El sistema d‟interlocució xinés era semblant al japonès. Interessaven

totes les propostes possibles encara que a primera vista semblessin inversemblants. Cadascuna seria

motiu de discussió. Examinada i tractada de manera que es pogués transformar en una idea útil.

Sovint els resultats eren sorprenents.

Algunes de les propostes foren:

Oferir gratificació en metàl·lic, per qualsevol informació que conduís a la localització del metge.

Renovar el interès mediàtic.

Si el doctor alemany era la víctima prevista demanar-li que fes a Estocolm una crida en favor del

seu col·lega.

I així fins 14 proposicions ben diverses. S‟acordà de estudiar-les integrament i posar en pràctica

d‟immediat les més adequades.

Mentre molt lluny d‟eon discutien els agents xinesos. En Francesc es sentia sense forces. L‟hi

havien assignat un petit recinte fosc, però no del tot. Pel sostre entraven petits punts de llum. Que

poc a poc permeteren poder observar el lloc on estava. Intentà fregar-se els llocs on les cordes que

el lligaren de peus i mans li havien arribat a col·lapsar el reg sanguini durant gran part del viatge.

Però aviat tancà els ulls i quedà dormit, sense pensar ni preocupar-se de res estava esgotat. Però tot i

el cansa‟ns-hi poc a poc anà recordant els fets.

Encaputxat, recordava que el feren entrar en la furgoneta, i aleshores va ser quan el lligaren de peus

i mans. A la furgoneta hi anaven dos homes que no eren els dos que l‟havien inicialment segrestat

en el taxi. Durant el viatge, estirat per terra els sotracs se li convertiren en un autèntic suplici. El

dolor s‟estenia per tot el seu cos. En un moment determinat, li separaren la caputxa, ja era de nit i li

deixaren una botella d‟aigua per poder beure un parell de tragos. També li allargaren una espècie

coca de pa rodó i pla, observà que ells tampoc tenien altra cosa per menjar. Tan aviat acabà de

consumir el que li havien donat li feren indicacions per tal de que orinés i altra volta a prosseguir el

martiri dintre de la furgoneta, en un viatge que semblava no tenir mai fi.

En un moment determinat el vehicle de nou s‟aturà, algú s„havia ajuntat al grup i conversaven. En

Francesc no entenia res del que parlaven, ho feien en una llegua desconeguda que ni tan sols

semblava urdu. Però era evident de que hi participava una persona més, i la conversa de mica en

mica anà pujant de to. Es notava que discutien i que no es posaven d‟acord.

44

En Francesc anà prenent consciència de que probablement es discutia sobre la seva persona i que

no podia ser res de bo. En un moment determinat després d‟unes imprecacions molt fortes es pogué

sentir com arrencava una moto i es va fer el silenci. Un llarg i angoixós silenci.

Al menys va passar un interminable quart d‟hora fins que la furgoneta arrencà de nou. Però el que

el vigilava dintre del furgó ja no hi era. En Francesc tingué la impressió de que anava acompanyat

tan sols d‟una persona, el xofer.

Novament al cap d‟un parell d‟hores el vehicle s‟apartà de la carretera i s‟aturà. Aquesta vegada la

porta del darrera el furgó es va obrir. L‟home portava un Kalasnikov a la mà dreta, i li va fer senyal

de que sortís. En Francesc a penes es podia mantenir dret. L‟home el deslligà dels turmells i li

digué en un anglès molt primari.

- Camini sense passar d‟aquest segon arbre. Si prova de fugir li engegaré un tret. –i afegí -Parli‟m

de vostè. Digui‟m: qui es, de on ve, i perquè l‟han segrestat.

A pesar del cansament en Francesc s‟alegrà de que li fessin preguntes, Allunyava el pressentiment

d‟un perill imminent. I molt concisament va anar explicant la seva condició de metge. Participant

en un Congrés a Islamabad on l‟havien segrestat. Era de Barcelona, es considerava un home de pau

i ignorava els motius d‟estar en aquesta situació.

- Conec Barcelona quan el vaixell hi fondejava, amb els companys anàvem al Cosmos. Era mariner,

poca cosa més conec de la seva ciutat.

- Sé on es el Cosmos, al final de la Rambla. Una mica més amunt de l‟estàtua de Colom. Molt a

prop del port. –El Cosmos era més que un restaurant, Era el lloc preferit dels mariners que tan sols

disposaven d‟unes hores lliures. Hi acudien per què hi podien trobar el que necessitaven. Una

habitació per descansar, l‟alcohol que tenien prohibit a bord i la companyia complaent d‟alguna

dona. Alguns tan sols es bevien la botella sencera de conyac, ginebra...i dormien la mona. Era tan

sols això, descansar en solitud una borratxera per tal de desconnectar. El Cosmos era el primer i

sovint l‟únic lloc que molts mariners coneixien de Barcelona.

- O sigui un metge. Vostè deu ser dels que van venir a vacunar els nens de la paràlisi i en realitat els

hi analitzaven la ADN buscant de localitzar al Bin Laden! Ara comprenc l‟ordre que m‟han donat!

- Li asseguro que no se res d‟això. No sóc americà, sóc català de Barcelona i la meva presència a

Islamabad era per presentar una ponència en un Congrés mèdic sobre l‟Alzheimer. Imagino que deu

saber sobradament que aquesta malaltia es de persones grans i no te que veure res amb tot aquest

fet que m‟explica. Es més com a metge ho trobo infamant. El codi de la medicina prohibeix les

pràctiques d‟aquesta mena. –Acabà dient en Francesc. I preguntà.

- Ha dit que tenia ordres sobre la meva persona? Quina mena d‟ordres?-

- Senzillament he d‟eliminar-lo.

45

En Francesc es quedà glaçat; Va procurar actuar de la manera més prudent possible. L‟home es

presentava esgotat del tot, com ell. No era bona cosa, el cansament podia precipitar els

aconteixements. I aquell home no tenia cap ressentiment contra ell. Tenia que afrontar un problema

que possiblement l‟incomodava . Calia guanyar temps i proporcionar-li descans, Li proposà.

- Fa cara de cansat. Si li sembla podem seguir parlant mentre jo condueixo i vostè descansa. Ignoro

on som, tot em sembla extremadament solitari, no sabria on anar, Li dono paraula que no provaré

d‟escapar.

- El lligaré al seient.

- D‟acord, sempre que jo pugui manejar la furgoneta.

Només hi havia una carretera que anava cap el nord estava anunciada com la N-95, En direcció

contraria s‟anunciaven les ciutats de Charbag i Mingra. En Francesc ignorava on podien estar i cap

a on es podien dirigir. Al fons hi corria un riu cabalós un cartell mig fet malbé anunciava una

estació d‟esquí. Un altra panell aclaria que el riu era el Swat, estaven doncs al nord del Penjab, en la

cèlebre Vall del Swat la “Suïssa d‟orient” convertida ara en un lloc de desolació amb milers de

famílies desplaçades segons ACNUR.

En Francesc degut a les últimes paraules de l‟home l‟adrenalina el mantenia en una alerta extrema.

En canvi l‟home del seu costat feia grans esforços per no adormir-se.

- Si ha navegat deu conèixer força món. Parli‟m d‟aquests viatges, l‟ajudarà a no adormir-se.

- Es cert que he navegat molts anys i conec molt de món. Però sempre treballant dur i amb sous

ridículs. Vinga farem el canvi, però qualsevol cosa que faci que no m‟agradi li clavo un tir.

Entesos?

- Tranquil. Pot confiar en mi. Li prometo. Una altra cosa, no sé si ha vist que el radiador està a punt

de bullir.

- No tenim aigua. La poca que ens queda es per beure-la.

- El riu corre per aquesta fondalada - apuntà en Francesc

- Està massa fondo. Si sobre la marxa veu un rierol pari i posarem aigua al radiador. Procuri no

accelerar-lo, i posarem la calefacció al màxim, ajudarà a refredar l‟aigua.

L‟home de quan en quan donava una capcinada. En cap moment volgué acceptar que estava a punt

de quedar-se ben adormit. I es posà a remoure records al atzar. Era ben curiós, aquell metge era de

Barcelona. Com el pare Pere, a lo millor també el coneixia. Quin home tan especial el pare Pere! De

quan en quan es deixava caure pel vaixell fondejat al moll. Sabia que sobrevivien abandonats de la

Naviera sense sou i sense res. Tot just arribar, el primer que feia era treure una vella petaca

46

carregada de tabac negre, sempre negre i a granel i extraient un paper finíssim de fumar d‟una

capseta roja amb lletres aparatoses de cal·ligrafia anglesa que deien “Smoking”, després de llepar

el paper per que s‟enganxés, anava cargolant una cigarreta que exhibia amb orgull. Era com si

volgués dir als que el contemplaven. Mireu com ha quedat perfecte, acabo de fer una feina que no

vosaltres no podeu fer. Pels demés, es treia de la butxaca un paquet de cigarretes per encetar també

de tabac negre i mentre fumaven plegats a poc a poc s‟anava interessant per tot. Al anar-se‟n

sempre s‟oblidava de recollir el paquet encetat. Un dia li digueren:

-Pere s‟oblida del paquet de tabac.

- Per què l‟he de voler? Els fumadors de veritat ens els fem nosaltres.

L‟endemà, no fallava mai, es presentava una persona amb un carro de la compra atapeït de

queviures.

- Qui li ha dit que ens ho portés?

- No ho sé pas. Sóc tan sols voluntari del ”Estel.la Maris”, m‟han dit que ho deixés aquí –i

s‟entornava no sense haver buidat el carro.

Ningú es feia càrrec del vaixell pràcticament abandonat. Era de bandera panamenya, fletat per una

empresa de les illes Tortugues. A bord tan sols hi quedaven ell i un company, un vell mariner de

Malàisia. Ja no els quedava res de res. Ni aigua els quedava, de quan en quan baixaven amb una

galleda i en una font del port l‟omplien sota la atenta mirada del carrabiner de guàrdia en el moll. I

es que a més no tenien permís per abandonar el vaixell, territori de la República de Panamà i poder

trepitjar territori espanyol.

Adormit no se‟n adonà però en Francesc aturà el vehicle al costat d‟un rierol i sense parar el motor,

pogué amb molta cura afegir aigua fresca al quasi buit radiador de la furgoneta. Veié clarament com

el paquistanés no es despertava però optà per deixar de banda la temptació de fugir amb la

furgoneta abandonant-lo. Estava convençut de que aquell home no li faria cap mal. De voler-ho ja

ho hauria fet.

Mentre, el record del pare Pere tornava a la ment del home endormiscat. I recordà aquella tarda nit.

tan especial! Abans de pujar a bord el veieren com discutia amb el carrabiner, sempre rient, insistint

i cara de bon jan. Finalment semblà que el pogué convèncer, segurament no era la primera vegada

que discutia amb el guàrdia i podia sortir-se‟n amb la seva. Amb naturalitat, com si res, se‟n

endugué als dos mariners a passejar per les Rambles. Va ser com evadir-se d‟una presó. Quan de

temps que no veien tanta animació, era increïble! I els invità a seure en la terrassa d‟un bar, en

plena Rambla. Quin contrast amb la solitud i la pudor d‟olis rancis del vaixell. I allà hi van estar

ben bé més d‟una hora, badant, gaudint de la vida intensa de la avinguda. I després se‟ls emportà

per sopar en la residència on vivia, en el mateix “Stella Maris”. Els portà a la cuina on guarnint-se

amb un ridícul davantal de color rosa els va fer un bon plat de patates fregides que completà amb

dos ous ferrats posats a sobre. Una espècie de “Ous estrellats” amb pa del dia i una botella de vi

negre.

47

Deixà que es dutxessin, cosa que feia dies que no podien fer. Damunt del llit hi trobaren una

muda de roba interior nova, uns texans i un polo nets i planxats com si fossin nous. I dormiren en

la mateixa residència, en habitació individual i llençols amb olor a net. Mare meva dormir ell sol

en un llit net com els rics!

També arribà el dia de tenir que deixar el vaixell, embargat pels bancs. Aquests volien cobrar, i els

mariners seguien esperant en va que els paguessin els seus salaris. No tenien ni cinc. Novament va

ser en Pere qui remenà cels i terra per als pocs dies aparèixer per entregar a cadascun dels mariners

un bitllet d‟avió. Al menys podrien tornar a casa.

Aquell era un home especial, disposat a donar sempre sense demanar mai. Hauria donat qualsevol

cosa per poder-lo tenir allà mateix, poder-lo veure de nou fent la seva cigarreta, aquella cigarreta

que mostrava satisfet mentre no deixava de somriure. I explicar-li com tornava de tenir de

complicada la vida! Que diria aquell home que sabia escoltar sempre, si veiés en l‟embolic en que

estava ficat. I per Alà! Només li faltava aquest metge, també de Barcelona i que sap on es el

“Cosmos”... I decidí que tenia d‟acabar d‟una vegada.

La Nan seguia a Islamabad, cada vegada es sentia més desanimada, i més cansada. Havia recorregut

els llocs i les persones que en Max li havia indicat. Era una llarga llista i els resultats eren

decepcionants. Les administracions oficials es limitaven a escoltar-la amb atenció i deixar

constància de la desaparició del doctor Francesc Valls. Un fet irrellevant que dissortadament era tan

freqüent que si es resolia solia ser per la troballa d‟algun cadàver abandonat en un lloc solitari. La

pitjor reacció va ser en l‟ambaixada Espanyola.

- Senyora ho sentim però no podem fer res. El seu marit es tenia que haver quedat a casa –va ser el

comentari de mal gust que li feren.

Molt diferents varen ser les reaccions dels professionals metges, en particular la del doctor Tarik, el

que li cursà la invitació al Francesc per presentar el seu treball al Congrés. Va ser ell mateix que al

saber que la Ha Nan estava a Islamabad es presentà amb una adjunt en el mateix hotel. Portava un

dossier en el que hi figuraven les gestions portades a terme fins aquell moment, unes copies que

lliurà a la Ha Nan. L‟home estava realment afectat, es sentia responsable en certa manera del que li

havia passat al seu amic el doctor Valls i decepcionat amb la resposta oficial en el seu país.

La Faatina estava de gira artística pel Marroc, aquesta setmana devia estar actuant a Marràqueix.

Amb ella la Ha Nan va fer una bona amistat, li agradava la seva companyia. Abans de marxar de

gira la va convidar a que presenciés les seves darreres actuacions. Es revelava com una gran

professional, en un tipus de ball aliè a la cultura occidental. Una dansa que no era tan fàcil com

podria semblar. Després de les actuacions enviava una noia a la Ha Nan, invitant-la a acudir al seu

camerí, i aleshores no parava de xerrar en valencià. En aquestes converses la Ha Nan. va descobrir a

48

la dona que com ella havia deixat família i país per amor. Una artista que es sentia admirada,

triomfadora en la seva professió, però que no podia deixar d‟oblidar la seva terra.

A més existia un problema larvat en aquella parella, la fama i popularitat de la Faatina anava

creixent dia a dia. I superava en escreix l‟èxit que assolia el seu home com a pintor. Es mantenia

discretament amagada una evidència. El talent d‟aquell pintor era en Max. Era ell la persona que

tutelava la marxa de les seves pintures. Li feia rectificar, esborrar, pintar de nou de dalt a baix el

mateix quadre. Sense en Max no hi havia ni rastre de genialitat, tan sols hi restava un bon artesà de

la pintura. I d‟això en George n‟era cada dia més conscient. Quan en Max estava de viatge, les idees

també se li anaven. En canvi la Faatina ja havia superat òbviament a la seva mestre, ja no

necessitava de ningú per ser cada dia millor. I el seu company es possible que no tingués suficient

generositat i l‟amor necessari per superar aquesta realitat. Ell no era cap geni, però ella sí que era

una artista de talent i ho era en escreix.

La Ha Nan a més de desanimada també estava més que cansada de la permanent presència de la

Àzima. Amb ella es sentia sempre controlada discretament, però no l‟abandonava en cap moment.

En les visites portades a terme sempre hi va estar present. Certament que va solucionar problemes

de llengua en més d‟un lloc. Però també va ser ella la que recordant-li el tracte de retornar a casa

tan aviat hagués acabat les gestions oficials, li lliurà el passatge d‟avió de tornada a Barcelona.

Tenien ordres de Beijín d‟evitar-li el mínim risc. Ja tenia bitllet de tornada Islamabad - Barcelona

via Londres, tan sols faltava confirmar la data. Va accedir a marxar tan aviat com pogués tenir una

última trobada amb en Max. Ell a pesar de ser un personatge distant, sempre era capaç de generar

confiança. La Ha Nan necessitava tenir notícies que li renovessin els ànims.

No tot era negatiu. També hi havia bones les notícies de casa seva. L‟honorable Chu Nan Chec, el

seu pare s‟havia recuperat força bé. I segons la mare, també havia millorat la seva manera de ser. Ja

no era l‟home autoritari de sempre. Ara era més sensible, contínuament preguntava per la seva filla

i pel seu gendre. En quan a noves notícies provinents de Beijín, ells no en tenien cap. Eren els pares

els qui preguntaven a la Ha Nan si hi havia novetats

49

Capítol 8è. – A la vall de Swat.

Les emocions i en mig d‟un cansa‟ns-hi infinit incrustat dintre seu, va fer que en mig de les

recordances en Francesc quedés ben adormit. Seguia sense sensació exacta del temps, deurien ser

tan sols dies els transcorreguts i a ell li semblava mitja vida. Els canvis havien estat tan radicals, que

del investigador que havia anat a Islamabad a donar una conferència? No en quedava quasi res.Tan

sols un home cansat i brut. Afamat i decidit a fer els impossibles per arribar a sobreviure. I provà de

seguir recordant els darrers fets.

Era evident per en Francesc que la marxa violenta dels altres dos homes havia pitjorat l‟estat anímic

del que es quedà. El seu acompanyant, a mesura que passava el temps, en aquell viatge interminable

se‟l notava més confús i indecís. En Francesc recordà quan sobtadament li va manar que aturés el

vehicle que seguia conduint en Francesc, i el va fer sortir de la cabina. Estava desencaixat. Tenia

que acabar d‟una vegada. I ho va fer, quan menys es podia preveure, d‟una revolada va agafar el

vell fusell de caça i apuntant al Francesc va pressionar el gatell dues vegades.

Però les bales no varen sortir. Només es van sentir dos “cracs” metàl·lics i res més. En Francesc

pogué veure com el seu acompanyant al disparar havia tancat els ulls i de tan tremolós possiblement

les bales no haurien tocat al Francesc. Davant seu tan sols hi tenia un home que no deixava de

tremolar i ara sí, amb els ulls ben oberts per la incredulitat. En Francesc se li acostà no deixant de

mirar-lo en tot moment directament als ulls. Quan estigué molt proper allargà la mà i la hi va posar

afectuosament damunt d‟ell. I li digué.

- Tu no volies matar-me. I jo tampoc volia morir. El que ha passat no es res extraordinari. Tan sols

que quan tu dormies he agafat l‟arma i l‟he tret els cartutxos. Es un favor que ens hem fet

mútuament. Hores d‟ara, ja series un assassí i jo hauria mort tontament, ja no seria ningú.

L‟home seguia excitat i la tremoló se l‟hi accentuava de tal manera que acabà recolzat en el pit d‟en

Francesc. Aquest l‟acollí i el va fer seure en una pedra a la vora del camí. Li hauria agradat poder-li

proporcionar un bon trago d‟una beguda alcohòlica. Però ni en tenien i com a musulmà tampoc en

devia beure. I seguí tranquil·litzant-lo provant de mantenir una conversa.

- Com et dius? Encara desconec el teu nom?

- Mohamed. –la veu va sortir a penes audible. En Francesc va confirmar.

- Has dit Mohamed? –i ell va fer que sí, tan sols amb el cap.

- Mohamed, descansa i parlem de tot això amb calma. Mira estic segur que ets una bona persona.

Que a més no em tens cap mena d‟odi. No t‟he fet cap mal...Expliquem per que m‟heu segrestat?

Que es el que volíeu fer amb mi?

50

-No ho sé pas. No en sé res. –contestà el pakistanès.

- Però alguna cosa has de saber. Tu has fet de xofer la major part del camí i no sabies que estaves

fent?

- Sóc mariner i porto un temps sense feina, tinc família. El meu cosí amb va dir que necessitaven un

xofer per fer una feina i que podria guanyar uns diners.

- El teu cosí, es el que ha marxat? He sentit que us barallàveu abans que es marxés amb el de la

moto.

- Resulta que no hi hauran diners. Que la feina ha estat en va. I han marxat deixant-me amb el

paquet.

- El paquet que sóc jo naturalment. Mare meva i per això em volies matar?

- Quan han marxat els preguntat que tenia que fer amb tu. I l‟ordre que els han donat i que jo tenia

que portar a terme, era la d‟eliminar-te. Fas nosa.

- Per què, per què...? No ho entenc. Escolta‟m bé. Tan sols sóc un metge que treballa per tal de que

els malalts es curin. A Barcelona he estudiat a fons el tema de les malalties de la gent gran. Als teus

compatriotes metges els interessava conèixer la meva investigació, la volen aplicar aquí per guarir

malalts. Oh entens! I tu em vols matar? No saps per què i estaves disposat a fer-ho?- en Francesc

estava amb ganes de sortir-se‟n quan abans millor. Se‟l mirà i en ell veié la cara d‟una persona

maltractada pels demés. I seguí provant de raonar.

- N‟hem de parlar llargament i mirar de trobar-hi solució. Estic segur que la deu haver. L‟únic que

tu i jo necessitem es temps. Descansar i beure aigua, que ens estem assecant per dintre. Baixaré fins

el riu mentre descanses i portaré una mica de beguda. Et dono la meva paraula que no provaré

d‟escapar. Si hagués volgut eliminar-te ho podria haver fet, disparant sobre la teva persona en lloc

de treure els cartutxos de l‟arma.

Tan aviat en Mohamed es va anar recuperant, varen reprendre la marxa amb la furgoneta. La

carretera no acabava mai, i cada vegada s‟enlairava més i més. Portaven un bidó de 30 litres de

gasoil que varen tenir d‟afegir al dipòsit de la furgoneta. Finalment varen deixar el vehicle amagat

en una depressió del terreny que recobriren amb branques caigudes dels arbres. I seguiren muntanya

a munt a peu per un camí de cabres que el Mohamed semblava conèixer bé. Va aparèixer un xicotet

que corrent va baixar pel camí i s‟abraçà amb el Mohamed. Estava content de veure`l, a unes

paraules del seu amic. El noi va sortir disparat per on havia aparegut.

- Que li has dit que ha sortit tan de pressa? No he entès res!

51

Li he parlat en la nostra llengua, el pastun. Li he demanat que avisi al Cap de que estem a punt

d‟arribar i demano permís ja que porto un intrús. Gràcies a aquest poble i altres com aquest, una

colla de dones, nens i ancians han pogut sobreviure a les contínues matances que han portat a terme

els talibans, i altres infiltrats procedents del Afganistàn, del Irak...-seurem una estona per donar

temps a que es reuneixin i el nen ens porti l‟autorització.

- Has dit que parles una llengua pastún?

- No saps qui som els pastúns? Els occidentals us creieu molt llestos i no sabeu res de res. Tu no

saps que hi ha un poble que es el meu, que es el pastún?

- Em sap molt de greu però no. No n‟he sentit a parlar mai. –El Mohamed no acabava de entendre-

ho.

- A pesar de ser musulmans el nostre origen va lligat a l‟antiguitat dels irano-jueus. El meu poble té

milers d‟anys. Som més de cinquanta milions repartits entre l‟Afganistan i el Paquistàn

concretament en aquesta part occidental. Som un poble orgullós, que respecta els seus majors i el

nostre codi distingeix perfectament el bé del mal. No saps qui som els pastun, però segur que deus

saber qui es la Malala Yousafzai, aquesta noieta ara tan coneguda. es una pastun.

- Una pastun a qui li vareu clavar dos tirs a la cara per que volia anar al col·legi.

- Dius que ets europeu i vas pel món sense saber res de res. No sé com pots ser un bon investigador,

si ets tan ignorant.

- Reconec que els coneixements solen ser tan amplis que són moltes coses les que ignoro. Però del

cervell del home malalt, d‟això sense saber-ho tot ni de lluny. Del cervell humà d‟això que es el que

investigo sóc del grup de científics que en coneixem més coses.

- Els que atacaren a la Malala varen ser talibans. Nosaltres mai hauríem fet aquesta barbaritat amb

un dels nostres i menys encara amb una noieta que tenia quinze anys en el moment de l‟atemptat.

Ara bé, la culpa de tot plegat la tenen els anglesos.

-Els anglesos ja no manen. Cediren la independència i varen marxar.

- Sí però els periodistes de la BBC, convertiren aquesta noieta en una espècie de líder feminista i li

feren dir més del que devia. Entre ells i el seu pare un activista, la varen posar en una situació que a

ningú li ha sorprès el que ha passat. A aquesta pobreta noia l‟han estat manipulant i la seguiran

manipulant mentre sigui notícia.

- Però ella volia anar a l‟escola, i aquest ha estat el motiu del atemptat.

52

- Sí i no. M‟explico: ella a l‟escola ja hi anava, quan la van atacar ho van fer en l‟autobús en que

la havien recollit a ella i les demés noies per portar-les fins a casa. No et creguis, la Malala anava a

un bon col·legi d‟aquests que van amb uniforme.. Aquesta noieta la feien sortit al davant de

manifestacions, aixecant el puny i cridant eslògans. Ni al vostre món europeu he vist noietes de

tretze anys encapçalant manifestacions pels carrers. Coses del seu pare i dels anglesos. Encara no

estem del tot preparats. Portem pocs anys governant-nos a nosaltres mateixos.

- El teu país tampoc es una meravella en quan al tracte que se sol donar a la dona.

- Com t‟he explicat tenim un codi mil·lenari que es ben clar, no es com les vostres lleis que acaben

en els jutjats i el que te més diners sempre acaba guanyant. Quantes dones porteu assassinades en el

vostre país? No em negaràs que també hi passen crims contra les dones.

El noiet tornà aparèixer abans del que esperaven. Sembla que ja podien entrar en el poble.

- El cap si t‟accepta, t‟allargarà la mà per que li besis. El que vol dir que tu també acceptes la seva

autoritat i respectaràs les nostres costums. No oblidis que no ets musulmà, per tan procura no

acostar-te a cap noia jove. – li recomanà el seu segrestador.

- Tranquil, les vostres noies tenen fama de guapes però estic casat.

- Tinc entès que la teva dona es una xinesa. –en Francesc quedà sorprès.

- Com ho saps això.

- El meu cosí al marxar amb va dir que la teva dona estava a Islamabad buscant-te. En Francesc

quedà frepat, era la primera notícia que tenia de la Ha Nan, ho tenia que haver previst, ella no era

una dona que acceptés els fets passivament. No havia tingut temps de pensar en les incerteses que

deuria d‟estar suportant la Ha Nan. Hauria de trobar la manera de poder-li dir que encara estava viu.

Quan arribaren al poblat en Francesc reparà que en realitat aquella gent vivien en coves. Procuraven

que des del aire, els helicòpters no poguessin descobrir cap rastre d‟habitacle. Els cultius no

presentaven cap mena de concentració que els delatessin.

El noiet els portà a una obertura que donava entrada a una amplia cova on asseguts a terra sobre

catifes hi havia una dotzena d‟homes. Entre ells hi destacava un de major edat amb turbant i barba,

que es dirigí als recent arribats en la llegua pròpia. I que el Mohamed anava traduint a mesura que

l‟ancià parlava. En resum, l‟home li cedia l‟hospitalitat pròpia de la seva tribu i a canvi ell hauria de

respectar les costums ancestrals. Dit això de manera solemne i amb grans circumloquis el cap tribal

es posà dret, mentre en Francesc notava la mà del Mohamed com l‟empenyia per tal de que

s‟acostés a l‟ancià.

En Francesc se li apropà i quan va veure que li allargava la mà, la hi va besar en senyal

d‟acatament. De moment es sentí a salv, coneixia la lleialtat d‟aquella gent en complir les seves

promeses. Allà estava segur.

53

Reparà ben aviat que en el poble els homes eren escassos, sobretot els de mitjana edat com el

Mohamed. De homes pocs, i els que hi havia majoritàriament eren grans. Això sí, de canalla no en

faltava.

Acabada la breu cerimònia el Mohamed li anà presentant els qui s‟apropaven, només homes.

Bastants xampurrejaven anglès i aquests foren els que enseguida li feren preguntes. Volien conèixer

la situació del país cosa que en Francesc ignorava completament, però per no desairar procurà

contestar de la millor manera. Finalment per tal de que descansés, en Mohamed el portà al racó on

s‟acabava de despertar. Posteriorment l‟allotjà amb la seva família, les dones en la seva presència es

tapaven la cara i els que el rodejaren tot seguit va ser una colla de mainada que l‟observaven

encuriosits. Tots dormien a terra, ell també.

En Francesc tot seguit perseguí al Mohamed, demanant-li que fes arribar a la Ha Nan una nota en

que pogués dir-li que seguia viu i en bones mans. En Mohamed es resistia fins que a contra cor

accedí, però tan sols, “Estic viu i poca cosa més”. Agafà la llarga carta que en Francesc amb llapis i

paper quadriculat d‟un dels nens de la casa havia redactat en català i es nega a posar en perill

l‟existència del seu poble. Es més l‟agafà i se la va quedar, de cap manera podia facilitar pistes. Si

ensumaven que en Francesc estava refugiat amb els seus, l‟exèrcit per un cantó i els del segrest per

l‟altre se‟ls tirarien a sobre amb violència.. En Francesc encara portava el seu rellotge de polsera, li

donà tot dient-li:

- Agafa‟l i si vas a la capital procura vendre‟l, es un “Rolex”. No vull ser una càrrega pels teus, el

diners els portes al patriarca, aquí hi teniu molts nens i moltes necessitats. Li costà que el

paquistanés acceptés el rellotge, però finalment accedí. Aquella mateixa tarda tenia decidit anar a

Charbag, la capital de la vall, i la ciutat important més propera. Volia trobar al seu cosí i reclamar la

part del diner que li havien promès per fer de xofer de la furgoneta. Estava decidit a exigir. No

estava d‟acord en que ara ningú volgués pagar. A la vista que el seu escrit redactat en català no li

agradava al Mohamed. En va fer un altra més breu en anglès. Aquella mateixa tarda hi hauria un

correu disposat a fer-lo arribar fins a Islamabad. I discretament se li lliuraria a la Ha Nan. Els

pastuns mai deixaven d‟ajudar-se. Aquella mateixa tarda en el moment de la marxa del Mohamed,

en Francesc l‟acomiadà, demostrant-li que confiava plenament amb ell. Que reconeixia com ell i la

seva família l‟estaven ajudant. L‟home afegí,

- El meu cap m‟ha recomanat que trobés una sortida per a la teva alliberació, pensa que no es bo per

a tu i la teva família que la teva situació no tingui una solució aviat. M‟ha facilitat un contacte per

poder pactar el teu retorn a Islamabad sense riscos, hem de fer-ho amb els Masud. I no es fàcil, són

mala gent abans eren bandits, ara s„han convertit en terroristes. Foren els qui muntaren el teu

segrest per compte de no sabem qui i són els que ara demanen la teva eliminació. Tampoc coneixem

els seus motius. S‟abraçaren mentre en Francesc li desitjava que Alà l‟ajudés i el protegís.

A Islabamad la Ha Nan restava a l‟espera de que en Max tornés i poder escoltar les seves

explicacions. Si ella estava tipa de la constant presència de la Àzima, aquesta tenia unes ganes

boges de tornar a Karachi, el seu lloc de treball habitual i on hi tenia un amic que trobava a faltar.

54

Tot i així un escriptor indi en la més important llibreria de Islamabad feia la presentació del seu

llibre “El falcó errant” una novel·la precisament sobre el nord-est del Pakistan, concretament de la

Vall de Swat. Curiosament a pesar de tractar-se d‟un escriptor famós, tan sols havia escrit un sol

llibre, en el que recollia les experiències de vint-i-cinc anys de exercir en la Vall de Swat una alta

responsabilitat com a funcionari al servei del imperi britànic. El seu llibre va ser escrit ja feia uns

quaranta anys i fins que no es produïren els actuals problemes fronterers amb l‟Afganistan, el llibre

no va ser editat.

Jamil Ahmad, una home nascut el 1931 a la India. Fins als vuitanta anys no arriba a assolir el

reconeixement del món literari, i hotot gràcies a la descripció que fa de les costums mil·lenàries de

les diverses tribus de la Vall de Swat, de com són i els seus codis d‟honor. Gràcies al seu llibre són

molts els que ara coneixen: els Pastun, del Pas de Jàiber, de Peshawar i fins de la tribu de Masud,

els bandits d‟abans i terroristes d‟ara.

La intenció de la Âzima era de que la Ha Nan pogués intercanviar impressions amb l‟home que

coneixia la Vall de Swat i de la gent que hi viuen. En Jamil Ahmad, es mostrà defensor d‟aquelles

tribus i en particular de la més nombrosa, la dels Pastun. Unes gents que varen ser manipulades

religiosament per tal de convertir-los en fanàtics lluitadors en contra dels russos a l‟Afganistàn.

Com es sabut els russos s‟hagueren de retirar del Afganistàn davant de la impossibilitat de reduir a

aquells natius. Substituïts pels americans, tampoc se‟n pogueren sortir i també es veieren obligats a

abandonar la lluita.

A l‟autor un dels presents el va interrogar sobre la presència dels russos a L‟Afganistan. Com es

que s‟hi van embolicar? En Jamil va ser explícit. Al sud de Rússia existeixen una sèrie de

repúbliques soviètiques que són d‟arrel musulmana. Ja en temps dels Tsars es donaren compte del

perill que comportava les reivindicacions de tipus religiós i cultural. Tan els Tsars com els

comunistes varen situar governadors centralistes que amb mà molt dura hi mantingueren la pau.

Però a la zona aquesta ha sorgit el desig de crear un califat a l‟estil dels vells temps. I va fer una

referència sobre els talibans, els yidahistes, recordà al Bin Laden. Segons ell les intervencions

russes i americanes havien produït l‟efecte contrari al desitjat. Lamentà l‟èxode massiu de tota

aquesta gent i les múltiples morts sense sentit que s‟estaven produint en tota la Vall. Un lloc sense

control estatal, sobre tot a las fronteres i en que famílies senceres es refugiaren per sobreviure en

unes muntanyes verdaderament inhòspites.

Quan la Ha Nan va provar de parlar amb el Jamil aquests estava molt cansat i s‟excusà Però la seva

dona una alemanya, la Helga, coneixedora del problema de la xinesa li facilità hora per l‟endemà a

casa seva. A més de viure a Londres, tenien una casa a Islamabad, a l‟escriptor li agradava retornar

als seus orígens. A l‟hora del té era el moment ideal per poder parlar amb l‟escriptor. Quan

arribaren al xalet dels Jamil, la Helga ja els esperava. En tot moment es mostrà sensible envers la

Ha Nan, procurà interessar-se de manera delicada. No volia obrir més la ferida de l‟absència del

marit.

En realitat la Helga va ser qui induí a que el seu home a que deixés constància d‟un món que per a

molts era desconegut i a punt de desaparèixer. Va ser ella qui fa quaranta anys en una vella

Underwood, li anà passant a màquina els textos de la novel·la. I va ser ella qui a pesar de la

55

indiferència dels editors la va guardar curosament i sabé esperar el moment adient per tornar-la a

presentar als editors. Ni la Ha Nan ni la Àzima havien tingut l‟oportunitat de llegir el llibre del

Jamil. Però portaven un exemplar cadascuna amb la idea de que els pogués dedicar.

També la Helga va explicar que estava molt enamorada d‟en Jamil per això va decidir casar-se amb

ell, un indi servidor del imperi britànic i per anar a viure en un lloc tan inhòspit com la Vall de

Swett, poblat per tribus lligades a un passat i a unes costums ancestrals. Cal reconèixer l‟habilitat

diplomàtica d‟aquell home. I de la manera en que va saber fer-se escolta. En Jamil Ahmad era un

home que ja tenia més de vuitanta anys però que conservava una ment lúcida. Vestia de kaki, com

si volgués conservar les velles costums de l‟exèrcit. També ell es mostrà atent a les explicacions de

la Ha Nan, però es sentia crític amb l‟actual situació d‟aquella zona nord del Pakistan on l‟autoritat

del Govern era pràcticament nul,la.

Les successives guerres del Afganistàn, havien traspassat fronteres per destruir els valors

tradicionals d‟aquells pobles limítrofes, convertint-los en fanàtics musulmans, que tan sols

aplicaven lleis alcoràniques. La Helga intervingué hàbilment en la conversa i provà d‟injectar-li un

aire més optimista. De poca cosa o res li serví a la Ha Nan aquella entrevista. L‟escriptor coneixia

molt bé un món que no tenia res a veure amb la realitat actual, i dissortadament era una persona poc

optimista.

56

Capítol 9è. Noves inesperades.

Per fi es produí la tornada del Max. Sense avís previ, i en un últim model de descapotable de Ferrari

d‟un atractiu color vermell, acompanyat d‟una mulata cent per cent atractiva. Era un dels seus nous

fitxatges per a la boite. Com solia fet sempre, seguia representant el seu paper d‟home afeccionat

als bons plaers. Ara amb tres dones en el vehicle marxà sorollosament a tota velocitat pels carrers

d‟Islamabad fins un gran parc de les rodalies. Allà en un restaurant buit en aquelles hores el Max

dirigint-se a la Àzima digué.

- Aquesta meravella de dona es la “Chumbera” però en realitat es diu Cielito. Portarà ritmes

caribenys al “Maxim‟s”. -La Cielito va riure i la seva espectacular davantera tremolà de una manera

impressionant. Entretén-la mentre parlo amb la Ha Nan. La millor manera de fer-li passar l‟estona

es amb un Cuba Libre a la mà. Es porto-riquenya. Quedeu-vos aquí en la terrassa. Nosaltres anirem

dintre.

Ell demanà un gin tònic i la Ha Nan una botella d‟aigua mineral. Quan la cambrera acabà el seu

servei. En Max va fer un breu preàmbul.

- Tenim novetats. Poques però anem avançant, No tan com desitjaríem. Els fets que li explicaré

varen passar deu fer uns deu dies. I per favor no s‟alarmi, encara que pogués semblar-ho, no hi ha

cap notícia dolenta. Li dono la meva paraula. I de la cartera de pell negre que portava va extreure un

petit paquet que li lliurà. La Ha Nan quedà muda. Acabava de desembolicar el Rolex d‟en Francesc,

el seu home. S„en assegurà girant-lo del revés i llegint la dedicatòria que hi portava gravada. Li

havia regalat ella en el moment de la boda. Ansiosa va aixecar la mirada fins el seu acompanyant.

Demanant-li.

- Digui‟m. Com ha arribat a les seves mans? –en Max accedí.

- Tenim confidents ben pagats per tot arreu. I com ja sap el segrest del doctor, des de Beijín tenim

ordres de donar-li atenció prioritària. En un determinat dia un prestamista de Charbag es contactà

amb nosaltres demanant instruccions. No sabia exactament com tenia d‟actuar. Resulta que un

policia militar li portava un rellotge amb una inscripció que al·ludia al Dr. Valls. L‟home fent veure

que l‟examinava amb deteniment, des del taller ens demanà que volíem que fes.

Nosaltres li ordenarem que el comprés de la manera més discreta, ho sigui regatejant a fons, i

procurant assabentar-se de qui era aquell policia. I així ho va fer. Li va comprar i ara vostè ja té el

Rolex del seu marit.

La troballa del Rolex ens alarmà i d‟immediat, donarem ordres al nostres agents per que

s‟assabentessin com havia arribat a les mans d‟aquell guarda militar. Es buscà un agent que

coneixia al policia que va vendre el rellotge. Va tenir que coaccionar-lo amenaçant-lo de actuar

violentament sinó explicava la veritat. Si ho feia, mantindrien l‟origen del Rolex en secret. I el

guàrdia finalment va explicar-se.

57

En una de les fondes del barri baix, es produí una forta discussió entre pastuns dos natius d‟un

altra etni . Sembla que es tractava de la reclamació d‟uns diners que uns tenien que pagar als altres.

S‟anaren acalorant, i en un moment determinat sortiren els punyals que solen portar i un d‟ells va

disparar amb un revòlver deixant un mort sobre la taula.

Avisaren a la policia, que va retirar el cadàver i naturalment quan passen aquestes coses ningú sabia

res. Ningú havia vist el que succeïa. I els que estaven discutint amb la víctima amic i agressors. Van

desaparèixer. Quan el policia va remenar les butxaques del mort hi trobà el rellotge i se‟l va quedar.

Va dir que ho passava malament, que tenia família i deutes. Que de totes maneres el rellotge hauria

anat a parar al canell d‟algun oficial. Contava amb la discreció del nostre confident que es deixà

convidar a beure per tal de tranquil·litzar-lo.

Però ens quedaven dubtes sobre la personalitat del mort. Hi havia el risc de que es tractés del seu

propi marit, que el mort fos el propi doctor Valls. Certament que deien de que era un natiu. Però

necessitàvem estar segurs.

Quan els nostres homes acudiren a l‟hospital el cadàver ja no hi era. Tan sols quedava un dossier

amb fotografies de cara i perfil. Cos sencer i el lloc de les ferides de bala. Una descripció de

l‟individuo al qui li atribuïen l‟ètnia pastun i una edat de quaranta i pico d‟anys. El diagnòstic de

defunció era per trets de pistola en una trifurca. Era tot el que hi havia. En un sobre de paper

recolliren totes les seves pertinències excepte, naturalment el Rolex. I dues fulles de paper

quadriculat com dels quaderns escolars, escrites amb llapis i doblegades en quatre plecs. Una mica

més i aquell tros de paper ens hauria passat desapercebut.

Els nostres ho fotocopiaren tot: les fotos del difunt, els partes de defunció i els papers escrits amb

llapis. I ens ho enviaren. Les pàgines escrites amb llapis, no eren en anglès ni francès. Varen ser

enviades a Beijin i en poques hores teníem novament el tex ja traduït. L‟original estava redactat en

català però per a ells no va significar inconvenient. El que li dono ara són les fotocòpies de

l‟original. I li passà l‟escrit posat en una funda de plàstic.

- Com pot veure. El seu marit segueix viu i sabem una mica més, no massa, del que ha passat.

Senyora Valls, llegeixi amb tranquil·litat, conec el text. Sé que es tracta d‟una carta íntima i

personal. Però ens calia esbrinar fins el més mínim detall per anar deduint on pot estar el doctor. Al

final hi ha el seu nom. Digui‟m tan sols si reconeix la seva lletra i el seu nom com un escrit del seu

marit. La Ha Nan al instant sense cap mena de dubte ho confirmà.

- Surto a veure a la Âzima i la seva companya. Tornaré dintre d‟una estoneta, temps suficient per

que pugui llegir i rellegir aquesta carta que a més podrà guardar, com li he dit no es l‟original, tan

sols es una copia. L‟original segueix en poder de la policia pakistanesa. I la deixà sola amb els dos

fulls de paper a la mà. I la Ha els va llegir amb emoció creixent a mesura que anava avançant en la

lectura.

58

Benvolguda Ha Nan, t‟escric amb la secreta esperança de que he

de trobar la manera de poder-me comunicar amb tu i facilitar-te

notícies meves-. Imagino el malament que ho deus estar passant

sense saber res de mi. I dubto de la capacitat de les autoritats

paquistaneses per trobar la manera de proporcionar-te notícies

meves.

Ignoro el temps que ha passat des de que a la sortida del Palau de

Congressos se m‟emportaren fins un petit poblat de vivendes que són

coves situades dins la muntanya. Viuen isolats amb la por de no ser

descoberts pels helicòpters del govern. Que sempre actuen

violentament.

Sobretot no pateixis per mi. Estic bé i no em poden tractar millor a

pesar de l‟austeritat en que sobreviuen. No sé com correspondre al

que estan fent per a mi.

Ignoro els motius del meu segrest, sembla que tot ha estat un error i

tampoc sé de quina manera me‟n podré sortir a curt termini. He

reflexionat sobre les possibilitats d‟escapar caminant, podria fer-ho

no estic ni tan sols vigilat. Però sospito que estic al nord del

Pakistan, en les estivacions del Hindukush a gran altura. Noto que

em falla la respiració quan faig un esforç encara que sigui menor.

Es sens dubte la manca d‟oxigen ambiental.

Varem seguir un bon rato la N-95, superant a una estació d‟esquí

que es deia Malam Jabba i al final seguirem per pistes forestals i un

parell de dies a peu. Crec que de moment, no saben que fer amb mi.

Però em consta que em protegeixen i tan sols desitgen trobar la

manera de poder-me retornar a Islamabad, sense risc.

En Mohamed es pastun, s‟ha convertit en una gran ajuda per a mi i

diu que farà la manera de fer-te arribar aquesta carta

discretament.

M‟intranquil·litza el que deus estar passant per culpa meva. Però

estigués segura que ben aviat podré estar amb tu i compensar-te dels

tots els mals moments que t‟has vist obligada a superar.

T‟estimo i et trobo a faltar, confio en que ens podrem retrobar ben

aviat. Francesc.

59

En Max complint el previst va tornar quan ella havia pogut llegir i rellegir aquell tresor de carta.

- Max, el que està fent per a mi, no te preu. El rellotge, i la carta sobretot em fa saber de com està i

de que no està en cap perill imminent. Gràcies Max, permeti que li digui que es una gran persona.

En Max a pesar de la seva habitual fredor, es sentí lleugerament tocat. Sabia que les xineses no són

donades a expressar sentiments. I que ella acabava de fer un notable esforç.

-Miri senyora Valls. Ignoro els motius però vostè gaudeix d‟influència en la meva central de Baijín.

Tinc ordres clares de fer el que sigui en favor seu i resoldre aquest problema. Em limito a complir

instruccions d‟allà dalt, tan sols això. No m‟ha d‟agrair res. Sento enveja del doctor pel fet de tenir

una persona com vostè al seu costat. –i es tallà conscient de que perdia la seva habitual fredor,

ràpidament seguí comentant l‟actua‟l situació.

- No tenim dubte de que el pastun mort, el que portava el Rolex, es aquest mateix Mohamed que

cita el seu marit en la carta. I pel que sembla el rellotge li devia lliurar voluntàriament. La carta hem

tingut la sort de rescatar-la casualment i gràcies també als homes que hi tenim allà. En l‟actualitat

estem mirant on podia viure aquest home. D‟estar viu hauríem pogut esbrinar a on està el doctor.

Sabem que era un mariner que havia perdut la feina. La carta ens dona pistes de on està el seu marit

però poc precises. A més la zona es tan gran i muntanyosa que allà si que no hi tenim agents que

ens puguin ajudar.

Podem estar tranquils. De moment te la supervivència assegurada. També hi ha un grup afí amb el

que hem fet córrer la notícia que existeix una Fundació disposada a pagar una bona quantitat per la

recuperació del doctor. Però viu. Es una fundació inexistent, que diu ocupar-se de la salut dels

nostres majors i necessiten amb urgència al doctor per tractar el cas gravíssim d‟una personalitat

del país. En realitat ni Fundació ni gent gran, tan sols un muntatge. Però disposats a pagar, això sí.

en Max va fer una llarga pausa decidit a canviar radicalment de tema.

- No sé si tinc dret a demanar-li un favor. Vostè està a punt de retornar a Barcelona. La Àzima crec

que ja li té els bitllet d‟avió. Té urgència en retornar a Barcelona?

- Realment no. Tinc un negoci d‟importació però està muntat de tal manera que poden prescindir de

mi pel temps que sigui. En aquests moments tan sols estic a l‟espera de la solució del segrest del

Francesc. La resta no importa.

- Penso que el país segueix insegur. I una dona estrangera que es mogui i faci preguntes, encara

més. Aquí o a Barcelona ens serà de la mateixa ajuda i em comprometo a mantenir-la al corrent

ràpidament quan es produeixi alguna novetat. Però li volia demanar un favor especial, si pot

naturalment. La Ha Nan, no esperava que en Max pogués demanar favors.

-Sé que vostè té una particular simpatia per la Faatina, i ella també per vostè. La realitat es que està

passant per un mal moment que pot arribar a fer que acabi descuidant la seva carrera professional.

Seria una llàstima, ja que es una artista excepcional.

60

- Sentiria que la meva amiga passés per un mal moment. Però no sé que podria fer per ella. Si

pogués ho faria. Té raó quan assegura que li tinc una especial simpatia. Més que simpatia, es afecte.

Va fer-me costat quan conegué els motius de la meva vinguda a Islamabad.

- Actualment està en gira per Egipte. L‟acompanyen els seus musics i la resta del seu equip. Però se

sent sola i ha suspès les actuacions no sabem per quan temps. Podria acompanyar-la durant uns

pocs dies? Crec que li seria d‟una gran ajuda. Si accepta ens faríem càrrec de les seves despeses,

naturalment.

- Penso que a vostè Max tampoc li puc negar el que em demana després del que està fent pel meu

marit. On està exactament la Faatina?

- Posa en el Majèstic del Caire. No cal dir que li estic reconegut per el fet d‟acceptar la meva

petició. La Âzima li prepararà i lliurarà les reserves corresponents pel dia que li vagi bé. Coneix

Egipte?

- No massa, tan sols hi he estat un parell de cops. M‟encantà el creuer pel Nil. En canvi la capital

em va atabalar, tanta gent movent-se anàrquicament resulta una ciutat que ha crescut en excés.

- Procuri animar a la seva amiga, faci-la sortir del hotel, passegi-la. Encara que tan sols sigui de

compres pel Gran Basar, que no li falti la seva companyia. Tan sols tenir una interlocutora amb qui

poder parlar li farà un gran bé.

- Max en definitiva que li està passant a la Glòria? Si he de provar d‟ajudar-la no puc anar al Caire a

cegues! I el George que hi diu?

- El George forma part del problema. Ara està a Nova York. Ja veig que no tinc més remei que ser

més explícit. –la Ha Nan seguí amb atenció les explicacions del Max.

- Resulta que el pintor va intentar suïcidar-se. Sort del jardiner, un dels meus homes que va intuir

que les coses no eren normals. I pogué intervenir a temps de salvar-li la vida in extremis..

El George va demanar al jardiner que li proporcionés uns metres de soga. I ell mateix va preparar i

lligar a un travesser del estudi de pintura. Al ser un lloc acristalat, el jardiner pogué veure com

s‟enfilava a una banqueta i es passava la corda pel coll. La porta estava tancada amb un passador. I

l‟home no va dubtar en trencar el vidre per poder entrar i després amb una de les seves eines fent

equilibris va tallar la corda de la qual s‟havia penjat en George. Tot i actuar al instant, van passar

uns minuts crucials en els que el marit de la Faatina va quedar inconscient. El jardiner va actuar de

la manera més primària que se li acudí. I nerviós començà a bufetejar-lo amb força per tal de

recuperar-lo. El penjat va tornar en sí i es queixà del tracte violent tot exclamant.

- Perquè em pegues?

61

- I vostè perquè ho ha fet?

- Pateixo. Estic deprimit, no puc més.

- L‟home al sentir el que deia el George es va indignar i no ho pogué evitar, l‟agafà per la camisa. I

li va vomitar tot el que sentia.

- Angoixat, deprimit de no fer res! De viure a costa del treball dels altres! Tu no ets res! No ets

ningú! Pinta mones incapaç de treballar hores i hores buscant l‟art que no pots trobar! Un desgraciat

que no ha tingut que guanyar-se la vida ni pintar entre privacions com els grans genis de la pintura.

Tu no tens dret a res ni tan sols a tenir depressió. Deixa a Islamabad les teves targes de crèdit i ves a

París a guanyar-te la vida i pinta! No sé com la Faatina et pot aguantar! Una senyora tan bona i

excepcional - l‟única reacció del George va ser la de dir amb veu decidida.

- Marxa ara mateix d‟aquesta casa! Estàs acomiadat. no et vull veure més! – el majordom, fins ara

tan sols espectador passiu, que havia acudit a l‟estudi atret per els crits dels altres dos, tan sols

digué.

- Amb tots els respectes senyor, jo també lamento tenir d‟acomiadar-me. A la cuina trobarà els

elements precisos per fer-se el dinar. Senyor, que tingui un dia millor. -i saludant-lo agafà al seu

company i marxaren els dos junts. No cal dir que d‟immediat em vingueren a veure i m‟ho

explicaren. Aclarí en Max de moment els vaig donar unes merescudes vacances. I acabà dient.

- Volia una explicació? Doncs ja la té. La Faatina està molt afectada, es culpa de la depressió del

George. Pensi que d‟estar ella a Islamabad ho podia haver evitat. Ara que ja ho sap tot, quan pugui

vagi al Caire, vegi, escolti, tregui conclusions i amb la seva habitual tendresa i sensibilitat trobarà la

manera d‟ajudar-la.

La Ha Nan rebia un nou impacte. No l‟afectava a ella però sí a la Glòria i aquesta havia suspès les

seves actuacions, vol dir que tot plegat era greu. Entre ella i el George era evident que les coses no

rutllaven

- Estarem en contacte –afegí en Max.

I novament al volant del seu rutilant Ferrari, acompanyat de les tres senyores es donaren una volta

per Islamabad fins deixar a la Ha Nan i a la Àzima en el Hotel Marriot. Amb la Cielito s‟arribà fins

el Maxim‟s, per fer una entrada espectacular rodejats de periodistes, i a la que no hi faltaren les

habituals fotos per les revistes del cor.

62

Al Francesc la notícia de la mort del Mohamed, a més de restar-li esperances, contava amb ell per

poder retornar a algun lloc segur. Moralment també li va afectar, era una bona persona amb una

vida molt dura i era injusta la manera en que l‟havien mort. En la comunitat pastun aquestes

notícies no deixaven d‟arribar. Doloroses però que s‟acceptaven amb una certa fatalitat, era un fet

massa freqüent. La vida era per ells era un do efímer, insegur. Constantment morien familiars amics

o veïns i poques vegades de mort natural. A les famílies i als orfes no els faltava el suport de la

resta de la comunitat

El Mohamed el primer que havia portat a terme va ser preocupar-se d‟enviar la nota més curta de

les dos que va fer en Francesc. Ni ell recordava que també portava a sobre la que havia rebutjat

portar i que no arribà a destruir perduda entre les seves robes. Finalment gràcies als homes d‟en

Max també va acabar arribant a mans de la Ha Nan. Encara no havia fet cap gestió per provar de

vendre el Rolex. Ignoraven que el portava a sobre, el rellotge no va ser el motiu de la baralla. El fet

de matar-lo ja ho tenien previst, era la llei de la selva, tenia que haver eliminat al doctor i no ho

havia fet. Els dos Masud amb l‟excusa de no pagar la quantitat promesa, van promoure la baralla i

el varen occir.

Però en Francesc ignorava el recorregut del seu rellotge i que juntament amb la primera carta, no

destruïda havia anat a les mans de la Ha Nan. La vida en la casa on vivia, que era de la família del

mariner mort, seguia exactament igual. En realitat els homes no es quedaven gaire amb la dona i els

fills. Provaven de guanyar algun diner de les manera més inverossimil. Generalment agafaven una

arma i s‟incorporaven en algun grup descontrolat des del que solien robar. O passaven a formar part

d‟algun dels grups armats al servei dels yidahistes. Un fanàtic règim talibà sembrava el terror entre

la seva pròpia població.

En Francesc procurava ser el màxim útil dins la comunitat. No estalviava treballs encara que fossin

d‟una certa duresa. Tenien èxit les converses en anglès a les que acudien grans i petits, però no

fugia dels treballs de cultiu de la terra. De poc li servien els seus coneixements mèdics, al contrari

descobria els primitius remeis, molts d‟ells rudimentaris però eficaços que amb herbes de la

muntanya, aplicaven les dones del poblat. En Francesc en molts casos interiorment es mostrava

escèptic i creia que si es curaven era tan sols per què no els havia arribat la seva hora. No tenia ni

un termòmetre, ni cotó fluix. Si es produïen alguna ferida tan sols procurava mantenir la màxima

higiene possible.

Ja començava a preveure, el pactar amb el Cap del grup, el seu abandó del poblat i mirar si era

possible poder contar amb l‟ajuda d‟algun coneixedor del territori que li pogués fer de guia. Però la

gent gran estaven convençuts, de que el camí era llarg i que tractant-se d‟un foraster no arribaria a

sortir-se‟n .Quan proposava que fessin arribar un avís a les autoritats per tal de que el rescatessin. Si

negaven del tot, les intervencions del exèrcit pakistaní sempre acabaven amb destrucció i morts. De

cap manera volien córrer un risc tan seriós.

63

Capítol 10 a. – La Capital Cairota.

La Ha Nan abans de fer el seu viatge al Caire va fer una trucada telefònica a la Glòria. Va tenir que

insistir doncs la Glòria havia donat ordre a recepció de que no li passessin trucades sota cap

concepte. Finalment va deixar un avís urgent, i al instant la Glòria va agafar el telèfon i va ser ella

qui la va trucar.

- Ha Nan, maca. Si em telefones es per què deus tenir bones notícies. Es que finalment has pogut

saber alguna cosa més del Francesc? Explica‟m.

- Dissortadament tot segueix igual. Però en Max m‟aconsella que torni a Barcelona, ja que tampoc

puc fer res des de Islamabad. La situació, com ja deus conèixer, s‟està posant cada vegada més

difícil, contínuament s‟estan manifestant per fer fora al primer ministre. La violència pot esclatar

d‟un moment a l‟altre. Camí de Barcelona, m‟agradaria passar un parell de dies amb tu al Caire,

així podríem acomiadar-nos i compensar d‟alguna manera lo acollidora que has estat amb mi.

-Em dones una gran alegria! Ha Nan, estic desfeta, si al menys pogués plorar això m‟ajudaria però

ni això sóc capaç de fer. No sé si saps la desgràcia que m„ha afectat. M‟agradaria poder-t‟ho

explicar i que em diguis que en penses. Et necessito, Ha Nan, maca. Vine aquí al Caire estic al

Majèstic. Ara mateix faig una reserva per a tu. Et vull tenir ben a prop meu. Diguem l‟hora

d‟arribada del teu vol. t‟aniré a esperar.

La Ha Nan¸ no pogué menys de pensar en el Max. que com un mag era capaç d‟intuir les reaccions

de les persones. Tal com preveia, només l‟anunci de la seva anada al Caire, havia estat suficient per

animar a la Glòria. Ella que no sortia de l‟hotel havia reaccionat oferint-se per recollir-la en el

aeroport. Quan li va comunicar a la Àzima, la seva conversa amb el Caire i la decisió d‟anar-hi. La

noia es limità a obrir el seu portafolis i lliurar-li el passatge ja confirmat per l‟endemà al mig dia.

Coses del Max, era increïble.

- No et dono la reserva del Majèstic, ja que en Max diu que li hem de deixar fer aquesta gestió a la

Faatina. L‟avió surt a la tretze hores, cal ser-hi dues hores abans per tan a les deu i mitja et passaré a

recollir per acompanyar-te. No serà amb la moto doncs penso que amb les maletes anirem millor en

taxi. La Àzima es donà compte sobtadament de que estava pròxim el final del servei de protecció a

la Ha Nan, i sentí un impuls sentimental que l‟obligà a dir.

- Ja veig que la meva feina al teu costat està a les acaballes. Tenia ganes de tornar a Karatxi. Ja et

vaig dir que hi tinc un amic que m‟espera. Però confiava que podries retornar a Barcelona amb la

companyia del teu home. I no es així, i ho sento. Creu-me que ho sento! -i ja no pogué seguir,

l‟embargava una sensació desagradable de fracàs. De feina inacabada.

64

La Ha Nan no deixà d‟agrair-li aquelles paraules, besant-la a la galta carinyosament. Tenia ganes

de perdre-la de vista. Però la Àzima no tenia la culpa, si s‟havia convertit en una especia d‟ombra

seva. No era cosa d‟ella, li confiaren la seva protecció i l‟havia portat a terme amb eficàcia. Tampoc

era responsabilitat seva l‟èxit o fracàs de les accions que portaven a terme els agents del Max per

recuperar al Francesc.

La Ha Nan decidí fer-li un petit detall. Quan va quedar sola, va anar a la joieria del mateix hotel i

va comprar una cadeneta d‟or, una polsera que portava en una plaqueta en la que li va fer inscriure

el seu nom. L‟avió anava ple, a pesar de que la situació al Caire tampoc era gens estable. El Govern

no acabava de ser prou ferm i els partits polítics anaven a la seva. Però el vol va ser completament

normal arribant al destí puntualment. Això sí, al Caire les mesures de seguretat eren evidents, a les

pistes s‟hi podien veure vehicles blindats i el control de passatgers, tant de sortida com d‟arribada,

eren rigorosos. Hi havia un cert temor en l‟ambient.

Possiblement pel fet de que a Ucraïna acabaven de disparar un míssil sobre un avió amb dos-cents

cinquanta passatgers que moriren tots. A l‟aeroport es notava nerviosisme, però no per aquest motiu

la gent deixava de viatjar. El que havia passat a Ucraïna podia passar en qualsevol dels viatges que

travessen zones en situacions conflictives de Orient Mitjà o en amplies zones de Àfrica.

La Faetina ja l‟esperava impacient. I es va desfer amb abraçades i petonejos. A l‟exterior l‟esperava

el xofer amb una limusina. Un reporter dels que ronden pels aeroports cercant que l‟atzar li

proporcioni la notícia, la va reconèixer i li disparà un parell d‟instantànies. I feren via cap el

Majèstic amb una Glòria necessitada de poder explicar-se a fons. Tenia desitjos de poder-se

comunicar a fons amb la seva amiga.

Soparen juntes en la intimitat de la suite de la Glòria en el hotel. Tot i els disgustos no havia perdut

gens la gana i a la Faatina li anava bé conservar-se una mica pleneta. La Ha Nan seguia menjant

com sempre, com un pardalet. De gana no en tenia gens des del segrest d‟en Francesc. I la conversa

de la Glòria es convertí en un monòleg constant quasi sense pauses. Era un autèntic prodigi com

podia menjar sense parar de parlar. O potser parlar sense parar de menjar. era difícil de discernir el

que realment feia.

- Ja ho veus noia com estic. Desfeta! Desfeta! Menys mal que has vingut tu a veure‟m. Ja ho saps

que el George intentà suïcidar-se? Quina barra, un egoista que només pensava en ell i jo que?

I així en aquest estil s‟anà repetint una i altra vegada. El malparit del George es suïcida sense

pensar en el mal que li feia a ella. Sobtadament trucaren a la porta. Per tenir més intimitat amb la

Ha Nan la Glòria havia lliurat a la donzella. Va ser ella mateixa que anà a obrir la porta on

s‟esperava un grum, invisible darrera un enorme ram de flors.

- Ajuda‟m nena que no puc jo sola. -I amb la col·laboració de la Ha Nan varen poder situar les flors

al damunt d‟una tauleta central. Allà el ram quedava esplèndid. En una targeta dintre un sobre de

l‟Ajuntament del Caire, li donava la benvinguda el Delegat de Cultura i li adjuntava dues

65

invitacions per assistir en lloc preferent al lliurament dels premis anuals a la Cultura. L‟acte es

portava a terme en el Museu Nacional Egipci del Caire. Tot un succés, en el que no hi faltarien

autoritats i periodistes. La Ha Nan, interiorment li sembla notar la mà del Max, però preferí callar.

La reacció primera de la Glòria va ser

- No tinc cap ganes d‟anar-hi. – per finalment acabar dient.

- Potser m‟animaria una mica. Que et sembla? Sempre puc abandonar l‟acte abans d‟hora. Provaré

d‟anar-hi.

I va acabar anant-hi. No hi va faltar una referència pública agraint-li la seva participació per part del

Delegat de Cultura. Ni la TV del Caire interessant-se pel seu retorn al espectacle.

- Retorn? De quin retorn em parla? Tan sols m‟he pres uns dies de descans. Tan sols un caprici,

però la setmana propera torno a les actuacions que ja tenia programades. –i els presents tornaren a

aplaudir. La Glòria somrient i afalagada tornava a ser la Faatina de sempre, amant d‟atraure

l‟atenció del seu públic i dels periodistes. Potser després lamentaria haver dit públicament que

retornava a actuar tan aviat, però en aquells moments es sentia confortada per el interès del seus

admiradors. Dreta anà repetint la paraula

- Gràcies. Gràcies... -sense que abandonés el seu triomfal somriure. I es quedà fins el final de l‟acte

que no va ser curt.

Al Majèstic va demanar a la Ha Nan que l‟acompanyés una estona més. Volia prendre amb ella una

última copa, i explicar-se llargament en la seva habitació. La xinesa accedí tot i que no tenia ganes

ni costum de beure. En aquests casos per no desairar deixava que li passessin la copa que a penes

encetava, i acabava deixant-la abandonada per qualsevol lloc. I això va fer.

La Glòria es mantenia serena, però havia begut. I després de repetir cent cops la cantilena. “De que

era molt desgraciada i que no es mereixia el que el George li havia fet”. S‟anà posant sentimental

mentre la Ha Nan es limitava tan sols a escoltar. De sobte va fer una revelació. Ha Nan, amiga

meva quin consol tenir-te ara al meu costat. Per a mi ets com un confessor que escolta i no revela

mai res del que se li confia –l‟amiga se li apropà afectuosa i li donà un parell de copets a la mà. La

Glòria va seguir dient.

- Es possible que després acabis depreciant-me. Però t‟ho he de confessar. Vull que tu ho sàpigues,

tu i ningú més. –i va fer una curta pausa -Saps que vaig pensar quan em comunicaren el intent del

George? El primer pensament que se‟m acudí, va ser:

I perquè l„han salvat? Hauria estat millor que l‟haguessin deixat fer! Al instant em vaig horroritzar

dels meus propis pensaments, pobre George. Jo que l‟he estimat tant! Desitjant la seva mort! –en el

silenci de la matinada aquelles paraules sonaren com arrancades del fons de l‟ànima. Aleshores si

que la Ha Nan va intervenir serenament.

66

- Sovint els pensaments van per camins no desitjats, com si tinguessin vida pròpia. Patim a pesar de

que creiem que sovint són coses que no ho mereixen i no podem evitar-ho. O hem de suportar idees

estrafolàries que ens ronden sense que nosaltres puguem evitar. –Li acaricià la novament la mà

mentre afegia.

- Tu no has desitjat mai la mort d‟en George. Segur que amb ell hi tens un problema que

possiblement ni sospites. El teu subconscient ha desitjat l‟eliminació del problema. Però en cap cas

la del George. Es dur i difícil d‟aclarir. Però la qüestió clau es preguntar-te si es que ja no l‟estimes?

Però tot i que ja no sentissis res per ell no per això li arribaries a desitjar la mort.

- Abans, el tenia sempre al meu costat mentre actuava. Ara es quedava a Islamabad pretextant que

volia pintar. Hem anat, de mica en mica, creant dos mons completament separats o pitjor encara dos

mons antagònics. A la meva tornada, tan sols m‟acollia amb el clàssic de sempre:

- T‟ha anat bé? – sempre igual. -I res més. Quin contrast entre les hores del meu treball, plenes del

calor i els aplaudiments del públic que m‟admira i aquestes retrobades, fredes i rutinàries. I a més

comprovar com ell s‟anava abandonant. Indolent i desinteressat inclús per la seva pròpia feina la

pintura. Si en Max no li demanava alguna cosa concreta. El George es passava el temps sense fer

res. –la Glòria anava llençada, possiblement, feia molt de temps que ho portava dintre i ara anava

sortint a glops. I seguí.

- Arribava a casa, cansada però ressonant encara dintre meu el calor del meu públic, els seus

aplaudiments i a casa tan sols hi trobava apatia. Era més feliç quan treballava lluny de casa i al

acabar la feina no veia al George.

La Ha Nan, va aprofitar una curta pausa per apuntar.

- Es evident que tota aquella compenetració dels primers anys i les il·lusions compartides ja eren

inexistents, un fet habitual en la majoria de matrimonis. També en el teu món replet d‟èxits

professionals el George hi tenia una difícil cabuda. La clau de tot plegat es si l‟èxit professional et

compensa la pèrdua de la il·lusió dels primers anys en que us estimàveu. – la mirà directament a la

cara per preguntar-li. -Ets més feliç ara que o eres abans?

- Ho simplifiques massa. -Digué la Glòria i sense contestar la pregunta, va continuar parlant

canviant de tema.

- I després hi ha aquest enigma d‟en Max. Qui es definitiva es aquest home que està al darrera de

les nostres vides. Que el veuen com un play boy però que els que el tractem més, sabem que no es

res d‟això, tot el contrari. Una persona discreta, sempre amable, sempre servicial, que mai s‟enfada

ni crida. Però que s‟anticipa de tal manera que ho domina tot, fins i tot els desitjos de les persones.

67

Jo mateixa de quan en quan em sento com una marioneta en les seves mans.-la veu de la Glòria

sonava a cansada, con si anés buidant els seus sentiments més recòndits sobre la marxa.

Que sóc sense el Max? Aquesta es la gran pregunta que sovint em formulo. Ell em descobrí, en

formà, forjà aquesta aura d‟estrella famosa que m‟envolta. Els fotògrafs estan allà per que ell ho ha

volgut, i tinc gent que m‟espera a la sortida del espectacle per aplaudir-me per voluntat seva. Jo no

seria el que sóc sense ell. I potser hi haurà un dia que encara que balli molt millor que ara, pot

enviar-me al no res, al més absolut dels oblits, si ho precisa. He abandonat les meves actuacions. I

no ha dit res No m‟ha demanat que torni a ballar. Però: les flors, les invitacions, els de la TV...

Tampoc sé si l‟odio o l‟estimo. En Max...es un home que dóna molt per pensar... –la veu se li anà

afeblint i el cansament li va fer tancar els ulls. La dóna que no sabia qui podia ser més feliç si la

Glòria o la Faetina s‟havia quedat dormida cansada en una butaca. La Ha Nan agafà el cobrellit del

costat i amb ell, la protegí per evitar que es refredés. Abaixà les llums i sense fer soroll va dirigir-se

pensativa cap a la seva cambra. No pogué evitar de pensar:

- Ho tenen tot menys el que més importa: que es la felicitat. O potser està enamorada d‟en Max i te

por de reconèixer-ho. Qui ho sap?

El George a Islamabad es va passar un parell de dies sol a casa seva, sense servei. Primer no tenia

gana i tan sols va clavar un parell de mossegades a una poma. Però finalment se li obri l‟apetit, i es

trobà amb un pa que estava sec. Agafà un parell d‟ous per fer-se una truita, però no hi havia gas. I

va ser incapaç de trobar la clau de pas. Finalment es decidí. Va agafar el Bentley de la Glòria i es

dirigí al centre, directe a “Le Gourmet”, un acreditat restaurant francès. Car, però tenia que celebrar

la seva resurrecció, valia la pena de fer-ho amb una bona taula. Demanà la carta i després d‟escollir

el millor, un dia es un dia. Es veié obligat a acompanyar-ho amb un bon reserva i acabat el dinar,

per fi decidí posar-se a pensar sobre ell i el seu futur.

No havia pogut abandonar aquest món i tenia ben clar que no volia intentar-ho novament, aleshores

no tenia altra remei de pensar en: I ara què? Des del primer instant tingué clar que no podia quedar-

se a casa i sentir la lletania d‟admonicions de la Glòria. Tenia raó aquell beneit de jardiner, les coses

importants s‟obtenen a base de sacrificar-se, com feren en Dalí o el Picasso. Però els artistes ara ja

no van a París, els moviments importants ara radiquen a Nova York. Si havia fracassat quan volia

anar-se‟n a l‟altra món. S‟aniria al Nou Món i es trobà rient-se la seva desgraciada gracieta. Dit i

fet. Retornà a casa, Agafà un mínim maletí, amb el més indispensable i cap a l‟aeroport en busca de

passatge per Nord Amèrica. Ah! També la tarja de crèdit, però tan sol per precaució. Volia assumir

els costos de ser un gran artista. L‟entrada al país va ser més complicada del normal. Portava els

permisos al dia, però era libanès i residia en un país musulmà. Al aeroport escanejaren el seu

passaport

- Motiu del seu viatge?

68

- Sóc artista i vull conèixer els moviments pictòrics de Nova York.

El George observà com el policia teclejava en el ordinador, per finalment observant-lo de nou li

retornà la documentació fent un moviment de mà indicador de que passés. Ja estava en el aeroport

John Fitzgerald Kennedy. Cercà un taxi i li demanà al xofer que el portés a la capital.

- Senyor, a quin lloc de Nova York?

- Porti‟m a un bon hotel. -El conductor posà al vehicle en marxa, cap a NY, mentre insistia.

- Em podria dir a quin hotel l‟he de portar?

- Més igual–repetí en George.

Les intencions de viure amb austeritat quedaven ajornades. El taxista s‟aturà davant l‟hotel Plaza.

Per començar no reparava en despeses. I es dedicà a prendre‟s uns dies per fer turisme. Calia veure

la ciutat i també els museus d‟art. I així ho va fer.

La primera pregunta que des del segrest del doctor Valls, li feien al Max des de Beijín sempre era

interessant-se per les possibles novetats sobre el cas del metge. Es per això que tampoc aquesta

vegada no va deixar de ser així. Com sempre la vídeo conferència a penes deixava veure la cara del

Gran Xef en contrast amb la claredat en que es mostraven les faccions d‟en Max.

- Senyor, l‟aïllament del doctor es cada cop més accentuat. En Mohamed un pastun que hauria

acabat ajudant-nos, va ser assassinat. Però la dificultat major es l‟actuació cada vegada més violenta

dels Masud que s‟han fet amb el control dels accessos de les zones altes de la muntanya. I tenen

aterrides a les poblacions locals. També cal tenir present que som a les portes del hivern amb el que

els passos obligats quedaran completament bloquejats.- Es produí una pausa en la que es va fer

evident que el seu cap estava canviant informació amb altres subalterns. Se‟l notava impacient fins

que amb veu autoritària determinà:

- Actuarem segons el pla “K 41.309”.

- Camarada, desconec aquest pla aclarí en Max

- Naturalment. Tindrà informació complerta per via electrònica. Organitzarem una acció de

ACNUR en la que es portarà a terme un desplegament d‟ajuda humanitària a favor dels grups

humans isolats en les altes muntanyes del Pakistan. Es tracta d‟ajudar-los a superar el rigorós hivern

que s‟espera. Bàsicament se‟ls portarà; aliments, roba d‟abric i medicació. Però en el fons nosaltres

69

pretenem localitzar i rescatar al doctor Valls. ACNUR donarà publicitat a la campanya des de

Islabamat, sol·licitant suport popular per comprometre l‟autorització del Govern pakistaní. En

decisió aparentment personal vostè procurarà adherir-s‟hi.

El responsable de portar a terme aquest operatiu sobre el terreny es un irlandès anomenat Patrik

Cooper. Una persona que discretament veu amb interès el compartir el nostre desig en recuperar al

doctor Valls, serà el seu home de confiança a qui ha de facilitar les dades de satèl·lit que mostren

els llocs on hem detectat vida de grups de persones disperses per la serralada. Nosaltres oficialment

n‟estarem al marge. En el cas de poder recuperar al doctor, directament el portaríem fora del país,

evitant reaccions negatives del govern – i sense donar temps a que en Max pogués opinar o

preguntar, inesperadament s‟interessà per la situació emocional de la Ha Nan. Demanant informació

sobre el que s‟havia portat a terme, que s‟havia fet per ajudar-la psicològicament. En Max, que no

s‟esperava aquest tipus de pregunta del seu superior, acabà explicant.

- La Âzima, agent nostre li prestà protecció personal des de la seva arribada a l‟aeroport de Karachi.

En línies generals afirmaríem que els nostres contactes han actuat positivament donant-li bones

esperances. També li oferirem l‟amistat d‟una compatriota del seu marit, que ha resultat ser molt

positiva.

-O sé, o sé. Es aquella ballarina tan especial. Crec que ha actuat correctament Max.

70

Capítol 11è. - L’acció solidària d’”ACNUR”

Tan aviat posà en marxa les noves orientacions, en Max s‟arribà a El Caire i acudí a la sala on

actuava la Faatina compartint taula amb Ha Nan. Els dos hi eren disposats a presenciar l‟actuació

de la Glòria. En Max tenia prevista aprofitar el moment per poder parlar a soles amb la xinesa per

explicar-li sumàriament el projecte de ACNUR en el repartiment d‟aliments per l‟alta muntanya el

que facilitaria que s‟intensifiquessin les gestions de recerca del doctor, però que calia esperar. Va

quedar clar que es tractava d‟una acció d‟ACNUR, però que en realitat era una iniciativa del

Govern xinés per provar de recuperar al doctor. Li recomanà mantingués el projecte en la reserva

més absoluta.

Quan en plena actuació la Gloria reparà en la presència del Max a la taula, i al costat de la Ha Nan,

s‟animà actuant amb més força. Al final, com era d‟esperar va rebre les ovacions habituals. I sense

fer-se pregar es prodigà de nou fent un curt bis, i en lloc de retirar-se al camerino s‟apropà satisfeta

a la taula dels amics. En Max dret li besà les dues mans, afectuós mentre la felicitava per la seva

actuació. Era el seu estil de sempre.

- Glòria he complert el teu encàrrec i un amic meu de Nova York ha estat amb el George. D‟acord

amb els teus desitjos no li ha parlat de nosaltres, ha estat una trobada casual entre dos compatriotes.

El meu amic també es libanès.

- I està bé?

- De moment millor que abans. Però ja no està al Plaça. Al reduir-li els diners s‟ha vist obligat a

buscar un allotjament més econòmic.

- De quina reducció de diners m‟estàs parlant Max, no se de que em parles?

- Mira Glòria, el gasto que estava portant el George t‟hauria acabat deixant el teu compte bancari en

números vermells. L‟hotel Plaça es dels mes cars de la ciutat, un súper luxe. El teu administrador li

va enviar una nota en la que li comunicava que lamentablement aquell compte estava esgotat, que la

tarja de crèdit restava invalidada i que a partir d‟ara tan sols podria enviar-li set-cents dòlars

mensuals durant un temps determinat.

- De que viurà el pobre George?-exclamà la Glòria.

- Vas per bon camí Glòria, tu tan tendra com sempre! El teu home vol fer-se gran. Doncs que

penqui. Li han ofert un treball de cartellista, crec que a Beirut ja feia cartells pels cinemes. Aquí es

tracta de publicitat. I disposarà de temps per també provar de fer obres genials, si en sap.

71

- Pobre George! –repetí la Glòria.

- El trobes a faltar? -insinuà la Ha Nan.

- Darrerament el veia tan poc, que em sap greu reconèixer-ho, però no, no el trobo a faltar. Potser

més endavant...Tampoc ell s‟ha molestat en donar-me explicacions. En cap moment ha intentat

comunicar-se amb mi. Tan sols ha fet ús de la tarja de crèdit. Tampoc es un fet normal. Com

tampoc es normal que jo no em senti afectada. Però naturalment, reconec que ell ha patit un bon

trauma. La gent no es suïcida sense cap motiu i ell està intentant refer la seva vida. M‟interesso per

ell i no deixo de desitjar-li que tingui èxit en aquesta nova etapa que està provant de portar a terme

–cap dels presents la va interrompre conscients de que la Glòria els estava desvelant pensaments

íntims. El que deixà ben clara era lo important que era per a ella la pròpia activitat artística. Es

sentia feliç ballant, i sentint-se ben acollida pel públic. –i seguí preguntant al Max.

- Que més has pogut saber d‟ell?

- Del George? Poca cosa més. Crec que ha contactat amb un grup de libanesos que tenen una

associació cultural i problemes de tota mena: Manca de diners, permisos de residència, menys

persones riques, hi ha gent de tota mena .També s‟hi han barrejat alguns islamistes radicals, gent

problemàtica que imagino sabrà eludir-los, són elements controlats per la CIA. -de cop i volta en

Max recordà un detall que li havia passat per alt. -M‟oblidava d‟un fet important. En George ja ha

tornat a pintar.

- Tan aviat, sembla un miracle! Això vol dir que ja ha muntat el seu taller? –inquirí la Glòria.

- No exactament, ho va fer de manera que ni ell mateix ho preveia. De nit i en el carrer, en el mur

d‟unes cases a enrunar. –les dues dones que acompanyaven al Max no deixaren de mostrar sorpresa

i curiositat. I ell seguí explicant.

- Recordareu que fa unes setmanes la policia de Nova York va disparar sobre un jove negre

causant-li la mort. El negre s‟entregava mans enlaire, però els agents prescindint de la seva actitud

li van disparar i l‟occiren. Varen ser vuit els dispars que l‟impactaren. Ha sorgit un moviment

popular de protesta. Un grup de grafiteiros s‟hi varen sumar pintant un mural enorme en el que

gràficament es reprodueixen els fets. Sembla que en George hi era present i acabà prenent-hi part de

manera tan creativa i important que la resta de pintors li cediren tot l‟espai que s‟havien repartit

prèviament entre ells. No tan sols això. si no que col·laboraren amb ell en la realització integra del

seu mural.

En Max deixà obert sobre la taula un retall de periòdic en el que hi havia una fotografia en color del

mural. Tenia força. Al extrem esquerra, les figures en actituds ferotges dels policies antidisturbis

amb: cascs, armilles antibales, fortament armats, amenaçadors. En el centre de la pintura sorgia

potent la figura del pobre noi enlairant les mans amb cara d‟angoixa. A la resta del panell, al cantó

dret, un bosc de braços enlairats sobre una colla de cares de: blancs, negres, orientals, amb les

boques cridant Justícia i Llibertat. El conjunt ja impactava per la seva grandària i realisme. Però

72

també havien aconseguit una important obra d‟art de protesta popular. Els tons negres i grisos es

combinaven per fer més evident el sentit tràgic dels fets. Tons foscos que donaven relleu a les

taques vermelles del vessament de sang en el pit del noi.

- El retall explica que ell n‟ha estat l‟autor? –demanà la Glòria.

- Lamentablement no, tan sols d‟una manera genèrica. Explica que un líder dels grafiteiros va ser

el responsable del mural, però que tots i contribuïren seguint les seves indicacions. Fa un gran

elogi del mural i explica que l‟estan reproduint en camisetes de protesta que els manifestants han

adoptat massivament. En quan a aquesta foto que teniu davant, correspon a una revista de barri

que es publica en el Broxn. Però a Nova York aquests fets no solen passar desapercebuts.

Segurament la qualitat de la feina realitzada portarà que a la llarga l‟autor sigui reconegut. En

Max inicià la seva marxa. Novament de manera especialment afectuosa va felicitar a la Faetina

per la seva actuació i també encoratjà a la Ha Nan que tingués confiança en el projecte de

”ACNUR”. Era esperançador.

Mentre, a Nova York en George s‟havia convertit en un referent pels nois de les pintures de les

parets, dels grafiteiros. Havia també acceptat la feina en una agència de publicitat, de moment a

cobrar per la feina realitzada. Afortunadament es tractava d‟una agència en expansió i els encàrrecs

no faltaven. En quan al allotjament, compartia un apartament amb un croata o serbi que treballava

en el “Cirque du soleil” com a trapezista. A penes es veien, era una persona amb uns horaris

irregulars. En George disposava dels elements precisos per dibuixar i pintar en la mateixa agència.

No estava habituat a treballar amb tanta gent al seu entorn. Entraven i sortien i no deixaven de fer-li

suggeriments. Era realment una mica casa de boixos.

Donada la seva facilitat quan li feien una recomanació, posava una fulla nova i en quatre minuts la

tenien al davant, per finalment acabar escollint la seva idea primitiva per donar vida a una marca de

producte o expandir un espot. No li agradava massa la feina, però necessitava els diners. En canvi

estava content sortint quasi totes les nits amb aquella colla de nois que il·lusionats li mostraven la

paret que acabaven de descobrir i li demanaven consell per plasmar un tema d‟actualitat rabiosa. No

volien abandonar les protestes per la mort del noi negre. Però també volien protestar sobre l‟atur

juvenil i exigir mesures més efectives per part de l‟administració. Entre aquells nois, alguns no tan

joves en George si trobava feliç, ple de ganes i d‟idees. Dormia poc però es sentia més realitzat que

abans.

Les coses per rescatar al metge Valls no acabaven de funcionar. El que estava indignat era en

Patrick Cooper, l‟home de ACNUR. A Islamabad les coses no anaven degudament. Papers i més

papers per intentar de que arribessin els materials que esperaven a la frontera. Era una ajuda

important que no rebia l‟atenció requerida. I el temps amenaçava en que el fred acabés complicant

l‟operació de portar-ho als interessats. En Max, va portar a terme una campanya publicitària i

73

durant unes nits va crear en el casino una banca en la que els beneficis del joc anaven integrament

destinats a l‟ajuda de ACNUR. Importantíssima era l‟orientació que li donava al Patrix sobre la

manera de solucionar cada problema que sorgia amb l‟administració i procurava animar-lo, tenia

que acceptar el país tal com era. El grau de corrupció feia que sovint si no s‟untava les coses

s‟encallaven. Era una autèntica pena tenint en compte que es tractava de portar a terme una tasca

humanitària.

Però per fi va poder entrar tot el material que es pensava repartir per les muntanyes. El va situar en

un descampat, en un campament de socors al peu de la muntanya des de on pugessin efectuar les

operacions de carga i descarrega amb comoditat i la mínima pèrdua de temps. Al Govern tan sols li

demanà els permisos corresponents per poder actuar i la protecció corresponent per part de

l‟exèrcit. La resta ho portà tot de fora. Inclús una estació meteorològica per poder preveure les

incidències del temps prescindint de les dades oficials poc fiables. Superades totes les dificultats,

majoritàriament burocràtiques. Es pogué començar l‟operació d‟ajuda no sense que abans les

autoritats governamentals es poguessin fotografiar i fer les seves particulars declaracions davant els

periodistes. Fetes aquestes cerimònies, els tres helicòpters amb les identificacions de ACNUR

s‟enlairaren.

En Max ja havia facilitat al irlandès, les dades de satèl·lit per poder localitzar amb més facilitat els

enclavaments humans. El temps, cada dia més fred es mantenia sense amenaces de turmentes. Els

aparells sortiren sense preocupacions, això sí, tenien ordres de retornar al mateix dia, no podien

córrer cap risc. Si l‟operació no s„havia pogut portar integrament a terme, s„havia de tornar a

l‟endemà.

I no resultà una labor ni fàcil, ni ràpida com ells volien. Un primer vol amb un sol helicòpter per

localitzar uns assentaments que els propis habitants procuraven camuflar per evitar precisament no

ser trobats. Les dades donades pel Max foren vitals. Tot i així al aterrar els aparells la gent

desconfiava i s‟amagaven. sovint enviaven algun jovenet que amagat procurava esbrinar a que era

deguda aquella incursió inesperada. El Patrick es desesperava per lo lent que resultava tot plegat i

l‟anunci de que hi hauria un canvi de temps cap a turmentes. També estava impacient en Max,

portaven ja tres pobles localitzats però del doctor Valls, res de res. I vingueren les esperades

turmentes i els helicòpters degudament protegits quedaren uns dies inactius. Mentre, el termòmetre

anava baixant vertiginosament i part del personal marxà a una població propera en busca

d‟allotjament sota teulada i amb un bon foc per escalfar-se. L‟operació s‟allargava molt més del

previst i portaven tres llargues setmanes d‟inactivitat degut al temps i tot just havien portat a terme

la meitat de la feina prevista.

Per fi l‟anunciada bonança va ser un fet. I novament l‟operatiu es va posar en marxa. Al segon

intent per fi es va poder localitzar al doctor. A l‟endemà segons el previst hi portarien els

subministres, i en els helicòpters ja descarregats s‟evacuarien malalts greus per ingressar-los en el

hospital. En un d‟aquests helicòpters per fi es podria recuperar al metge. Quan el Patrick ho

comunicà al Max, aquest reaccionà amb un parell de cops forts sobre la taula mentre exclamava.

74

- Per Déu, ja era hora. Per favor Patrick, no em fallis, sigui com sigui vull al metge. No em fallis

Patrick!

La notícia de la localització d‟en Valls es va silenciar per evitar les concebudes intromissions

oficials. Però amb desbordant alegria es va desvelar als més íntims. La Ha Nan estava a Casablanca

acompanyant a la Glòria en la seva habitual tourné per el Marroc. Sempre amb l‟excusa de que era

camí de Barcelona (?) la Glòria feia tots els possibles per conservar la companyia de Ha Nan per la

que cada hi sentia un major afecte. Al conèixer la bona notícia, les dues soles en l‟habitació de

l‟hotel es posaren a picar de mans boges d‟alegria. Per fí el llarg calvari de la Ha Nan arribava a la

seva fi. Però els bons desitjos no s‟acompliren, a l‟endemà, els tres helicòpters tornaren a la base i

en cap d‟ells hi anava el metge. En Max i el Patrick no ho podien entendre. Aquest últim es dirigí al

cap dels pilots interrogant-lo alterat.

- Que dimonis ha passat aquí. Com es que el doctor Valls no ha vingut amb vosaltres! –el pilot,

cansat es limità a dir-

- S‟ha quedat allà.

Com que s‟ha quedat! Per que no l‟heu portat a la força? Vull respostes d‟immediat, ara mateix! –el

pilot li allargà un ordinador portàtil Patrick, per favor pren-t‟ho amb calma i escolta el que explica

el propi doctor Valls. Tenia els seus motius. La visió de la pantalla a l‟aire lliure no era gaire clara,

per el que decidiren anar al interior d‟un dels hangars. I simplement a peu dret es disposaren a

contemplar el missatge que en Valls enviava a la seva dona, però en el que explicava els motius de

la sorprenent decisió presa. En Valls que aparegué en pantalla, era un desconegut, en la pantalla del

ordinador apareixia amb barba, pell fosca i ulls enfonsats i brillants. La vestimenta era la pròpia

d‟un pastun. Vestit de blanc amb turbant al cap. Si diguessin que el que sortia en la pantalla l‟estava

suplantant s‟ho creurien fàcilment. Però realment era ell. En Valls es dirigia cara a la pantalla amb

paraules, que al principi evidenciaven nerviosisme, i que a mesura que anava parlant guanyaven

fermesa. Naturalment, eren paraules que ell dirigia a la seva esposa.

- Estimada, ahir pensava que hores d‟ara hauria abandonat

aquest llunyà racó de món. Però avui no ha estat així i em

falta temps per explicar-te els motius que m‟han obligat a

prendre aquesta inesperada decisió. Però no sense que abans

et faci la promesa formal de que a la propera primavera he

de trobar la manera de poder reunir-me amb tu sigui com

sigui. T‟ho prometo.

.................................................................................................................

75

Seguien paraules d‟estimació, en que el doctor parlava de l‟enyorança que sentia al estar lluny de

la Ha Nan, que els presents escoltaren amb discreció. Fins que finalment inicià l‟explicació que tots

esperaven amb expectació.

..............................................................................................................................................

- Tenia previst que en un dels helicòpters seria evacuat en

Hamit Peshawar. Està malalt i la seva situació es

extremadament delicada. He intentat de que acceptés ser

evacuat i així poder rebre el tractament adequat en un

hospital del país, cosa que sens dubte li permetria salvar la

vida. Però no ha estat possible. En Hamit no vol deixar els

seus¸ ha decidit fermament que si ha d‟acabar, ho farà

entre la seva gent. En Hamit és el Cap que regeix la

comunitat pastun en que jo he viscut aquests últims temps.

Un home venerable, respectat, un home bo.

- Es molt el que jo li dec al Hamil Peshawar, ell m‟acollí

com un dels seus quan jo tan sols era un simple segrestat

que podia ser eliminat en qualsevol moment i sense cap

problema. Però encara es més remarcable el que passà un

mal dia..

Fa uns mesos es presentaren tres yidahistes que venien en

busca meva. Quan em trobaren, amb actitud violenta,

m‟agafaren em feren agenollar al terra i amb els ulls

tapats, m‟apuntaren amb les seves armes disposats a

disparar contra mi. Va ser aleshores que avisat en Hamit,

sense vacil·lar els va increpar recordant que jo era el seu

hoste i que tenien el deure de respectar-me.

Quan va comprovar que li feien cas omís no dubtà en

situar-se davant meu com a escut protector. Dos dels

yidahistes reaccionaren provant d‟arrossegar-lo

violentament per separar-lo de mi. Però la resta de la gent

de la comunitat com un sol home: vells¸dones i fins nens es

situaren al seu costat.

Sense altra arma que la dignitat s‟enfrontaven a la

violència dels yidahistes que sorpresos, a una ordre del que

76

manava acabaren marxant amb l‟amenaça de tornar

més endavant per acabar la feina. Així, vaig poder salvar

la vida una vegada més, gràcies al valor i l‟entrega del

Hamit.

Aquest home morirà si no rep el tractament que necessita. I

ara amb els medicaments que m‟han enviat, fins un pobre

metge de laboratori com jo li pot salvar la vida, a ell i a

alguns més. Tan sols per dignitat he decidit demorar la

meva marxa fins la propera primavera.

Ha Nan, estimada. M‟entreno a diari i procuro conèixer els

camins d‟ aquests entorns. Els pilots m‟ha proporcionat uns

planells fotogràfics de la zona que em permet evitar la

ocupada pels integristes islàmics.

I aniré preparat, guardaré unes racions de supervivència

de les rebudes. I ni tan sols em faltarà un bon equip de

muntanya per combatre el fred i caminar segur. En el

moment d‟ultimar el vol, el cap dels pilot s‟ha tret la

caçadora de pell folrada i seguidament en un gest

impagable s‟ha descalçat i m„ha obligat a que li acceptés a

més de la caçadora les seves botes de muntanya dient-me

que a mi em farien millor servei. Estic confós i agraït

davant d‟aquestes mostres de despreniment.

Acabava la seva intervenció, demanant perdó als que es sentissin defraudats per la decisió presa de

no abandonar aquell lloc. Expressava el seu convenciment de que ho comprendrien no dubtant en

cap moment que la Ha Nan la compartia. També renovà la seva intenció de tornar amb el seus

propis medis. I acabà amb paraules d‟afecte i agraïment per a tothom. Finalitzat el missatge d‟en

Valls, en el hangar es produí un silenci absolut. No hi cabien els comentaris. Buscaren amb la

mirada la presència del cap dels pilots que discretament havia abandonat l‟hangar al comprovar

com en Valls explicava l‟anècdota del regal de la seva pellissa i de les seves botes.

Difícil moment per en Max que tenia que donar la mala notícia a la Ha Nan. I també facilitar la

informació a Beijín. En Max estava desolat, després de tants i tants esforços... Però no deixava de

sentir una admiració per la decisió a que el metge havia optat. Renunciar a la llibertat tan sols per

solidaritat. Aquestes coses l‟impactaven. En Max sabia sobradament que la Ha Nan compartia

estada a Casablanca amb la Glòria i a ella li avançà la mala notícia a la vegada que li deia que via

Internet ja podien obrir el missatge d‟en Francesc dirigit a la Ha Nan en el que justificava la seva

77

determinació. Que el metge podrien comprovar que estava perfectament bé, però que havia

posposat el seu retorn cosa, que explicava en el seu missatge. Li recomanà a la Glòria que procurés

fer costat a la xinesa.

Aquell dia la Glòria no va actuar, va excusar-se dient que es trobava fatal i que es veia obligada a

suspendre la seva intervenció. Les dues veieren una i altra vegada la imatge i les paraules d‟en

Francesc. Ni una sola llàgrima, ni cap gest teatral de disgust. La decisió d‟en Francesc era la

correcta i la Ha Nan estava convençuda que ell compliria amb la seva determinació de tornar encara

que fos pels seus propis medis. La xinesa mai havia fet confidències. Però en aquests moments els

records li afluïen sols i ella no va fer res per callar-los. Recordà a la Glòria, la seva arribada a

Barcelona amb una beca per treballar en el laboratori de l‟Hospital del Mar. Mai havia sortit del seu

país i la seva primera impressió va ser comprovar com els carrers de la ciutat anaven buits.

Guardava un record ben clar dels seus primers dies de becaria. La presència del doctor Valls,

sempre correcte. I el intens impacte que li produí quan el doctor se li apropà per primera vegada a

contemplar els seus cultius a través de microscopi. Com va sentir la seva proximitat física, tan sols

aquell petit frec que li deixà senyal perenne. I la seva olor tan peculiar. Mai s‟havia sentit així,

sempre que s‟obria la porta esperava la presència del doctor. I així un dia darrera l‟altra sense més

que veient-lo sovint, escoltant tan sols la seva veu i el seu aroma tan peculiar. Fins que arribà el

moment del retorn a Hangzhou. Tornava a casa i tan sols amb més experiència professional. I la

imatge del primer home que havia sacsejat la seva sensibilitat.

- Al meu país -explicà a la Glòria. -Un home mai se t‟aproparà i en el laboratori jo sentia el cutis

d‟en Francesc a pocs centímetres de la meva car. I va ser tan sols tres dies abans de la meva marxa

que em va demanar de dinar o sopar junts i poder parlar per poder conèixer-nos millor. I jo em

sentia furiosa després de tant de temps, a les acaballes se li acudia demanar-me que parléssim una

estoneta? I em vaig desfogar.

- Doctor Valls, porto molt de temps treballant amb vostè com a becària. Dintre de tres dies retorno a

Xina. De que se li ha acudit que hem de parlar ara! –reconec que estava rabiosa. I el vaig veure com

mai l‟havia vist: callat, avergonyit murmurant, sense ni atrevir-se a agafar-me la mà.

- Es que no et vull perdre Ha Nan. - Digué ell però jo seguia instal·lada en el meu enfado.

- Perdoni‟m doctor però, no entenc res.

- Ha Nan, t‟estimo i al assabentar-me que marxaves, m‟ha entrat el pànic. De cap manera no vull

perdre‟t! – i ara sí, ara el doctor s‟atreví a agafar-li la mà. I ella no va fer res per retirar-la.

- Com en un somni vaig sentir-me com si flotés per l‟espai. I al davant meu el impecable i seriós

doctor Valls, mirant-me suplicant com un infant. Glòria, no ignores que les orientals som més aviat

púdiques. Però en aquell moment vaig deixar reposar la meva cara en el seu pit, mentre ell

m‟abraçava amb tendresa i murmurava que m‟estimava una i altra vegada.

78

- Caram Ha Nan, aquestes coses tan sensibles no me les havies explicat mai. Digué la Glòria. -I ja

no vas marxar?

- Sí vaig marxar, els pares m‟esperaven, no podia deixar d‟anar a casa.

- En Francesc al cap d‟uns mesos participava en un Congrés sobre l‟Alzheimer a Shangai. Va venir

a Hangzhou a conèixer els pares i va complir amb tot el protocol familiar. Amb el pare varen fixar

la data de la boda en un temple budista. A casa tan sols es practicant la mare, però som una família

tradicional i en Francesc no hi tingué cap inconvenient. La cerimònia després la repetírem a

Barcelona al estil vostre.

- Com et sents en aquests moments? –inquirí una vegada més la de Xàtiva.

-Orgullosa d‟en Francesc i confiada en que podrà portar a terme els seus propòsits de poder tornar.

Lamento no tenir-lo encara al meu costat, però se que està bé. Que m‟estima i ja m‟és suficient.

Estic més que orgullosa del seu procedir.

La comunicació del Max amb Beijín va ser molt breu. Evità la comunicació directe amb el seu Cap.

Es limità a facilitar la informació i seguidament envià el missatge del metge. Per sorpresa d‟en

Max, quan es temia el pitjor, el seu Cap contestà d‟immediat i tan sols va dir.

- Quan passen aquestes coses penso que encara podem confiar en aquest món corrupte i cruel.

Encara queden homes bons. Max procuri que aquesta història tingui divulgació. El món necessita

exemplaritat i si la tenim la hem de donar a conèixer. En Max sabia perfectament que darrera

d‟aquelles paraules hi anava una intenció de provocar el rescat del doctor, Resultava ser una bonica

història que incitava a fer un reportatge complert, també amb final feliç.

79

Capítol 12è. – Nova York.

El que vivia immers amb els nois del spray, era el George. Es sentia realitzat i estimat com mai.

Havien ocupat uns magatzem abandonats i allà hi feien les seves reunions i discutien els seus

projectes. En George intentà donar classes sobre la tècnica pictòrica, però desistí, tot era

espontaneïtat. Una nit en plena reunió hi va irrompre la policia de Nova York. El lloc a més feia

olor a herba, sortosament no hi trobaren altra tipus de droga però els desallotjaren i els portaren a

comissaria. En George entre ells.

En George al treball tenia que acabar un projecte per un client important. Al no presentar-se al

treball varen anar a casa seva, i per fi lligaren caps i el trobaren engarjolat entre una colla de xicots

de barri i altres més ganàpies. La senyora Elionor Ramsey, gerent i propietària de l‟agència envià al

seus advocats a comissaria. Va ser cosa fàcil, en George tenia permís d‟estància com a turista que

encara era vigent. Res de droga, però havia participat en la ocupació il·legal d‟una finca. Li posaren

una fiança que els advocats varen fer efectiva al instant i s‟emportaren el George cap a l‟oficina de

la senyora Ramsey. Una dona relativament jove que procurava aparentar ser més gran, per la seva

manera de vestir. Sempre amb jaqueta i pantalon, uniforme clàssic dels gerents. Aquesta el va fer

seure al seu davant mentre anava donant ordres a tort, estava furiosa. Finalment li ordenà:

-Expliquis!

- Que desitja que li expliqui?

- Tenia entre mans un treball per a un client important i sobtadament no es presenta al treball. Ho

troba normal?

- La policia m‟arrestà, em va ser impossible acudir.

La senyora Elionor va agafar la carpeta que li lliurà una noia asseguda en una taula propera. I si va

submergir llegint-la durant una bona estona. De quan en quan aixecava la vista del informe i se‟l

mirava amb cara seriosa.

- Resulta que vostè a les nits es dedica a pintar murals. –exclamà finalment.

- No exactament. Tan sols ajudo a nois del carrer a que ho facin millor –aclarí en George.

- Miri, no em faci perdre més el temps. Aquí tinc el seu historial. Vostè es un pintor libanès, que a

fet exposicions a Londres, París, també a Nova York i en altres ciutats. Es un artista que diuen que

80

la seva pintura tenia força. Sobtadament es presenta a Nova York i caram, s‟instal·la al Plaza! No

està malament. Ara està treballant amb nosaltres però a les nits en lloc de dormir, se les passa amb

nois del carrer, d‟aquests que no treballen ni fan res de res. –la adjunta de la senyora Ramsey li

passà una fulla més que acabava d‟arribar per Internet. Novament la senyora Elionor es dedicà a

llegir-la.

- O sigui que a més tenim aquí, a casa l‟autor d‟aquest mural de protesta per la mort del noi negre

de tan d‟impacte. I nosaltres sense saber-ho! Professor en una Universitat que l‟ha denunciat per fer

malbé el mobiliari! Deu ni do!

- Pura exageració. Veurà, la Universitat de New York em demanà que participés com a docent en

un curs que sobre l‟art actual que practiquen diferents especialistes. A mi em demanarem que

exposés l‟art dels pintors del carrer, l‟art urbà contemporani. Dels grafiters que plasmen la seva

protesta sobre: parets, i vehicles públics.

Pel darrer dia vaig demanar a la direcció que em facilités uns panels per poder fer una demostració.

Tot ho teníem programat, els alumnes havien escollit el tema i tenien els seus croquis preparats i es

taulers demanats no ens els facilitaren. Nosaltres tan sols ens limitarem en suplir-los per la paret del

darrera la tarima del professor, va resultar perfecte. Va ser una lliçó participada com mai s‟havia fet

a la Universitat. Fou un èxit total fins alumnes d‟altres cursos vingueren i participaren, va ser una

passada.

La Elionor va somriure. Agafà la carpeta la tancà violentament i l‟allargà a la seva secretària

demanant-li que els deixés sols, cosa que la noia va fer al moment abandonant el despatx. En

George estava tranquil però convençut de que acabarien dient-li que plegués i li agafaren ganes

d‟aixecar-se i d‟anar-se‟n abans de que l‟acomiadessin. Però el to de la Elionor canvià radicalment,

demanà que no la molestessin fins que ella ho digués i aixecant-se de la butaca gerencial agafà una

cadira i la situà cara a cara davant del George. I donant-li uns copet al avantbraç li demanà-

- George, el molesta que el tutegi?

- De cap de les maneres senyora Ramsey.

-Elionor, simplement Elionor. Tu i jo som si fa o no fa, de la mateixa edat. Sovint em faig la dura ,

són coses de la feina., però no m‟agrada fer-ho, en realitat no ho necessito. Te‟n donaràs compte a

mesura que em vagis coneixent. Però no m‟agraden les situacions que no són prou clares com la

teva. I haver d‟enviar als meus advocats a la comissaria per tal de rescatar-te, quan entre mans tens

una feina per un client important. Aniré al gra, a la mà tinc informes completíssims sobre la teva

persona. Vull saber que ens està passant amb tu. Però en lloc dem llegir estúpides xafarderies,

perquè tu no m‟ho expliques tot. Estic aquí amb tu, només per escoltar-te confia en mi. Comença

per on vulguis no et tallaré en cap moment paraula. I explica el que vulguis, t‟escolto. Vull saber el

que està passant i que són aquestes coses rares que estàs fent. En George no s‟ho esperava però

81

certament també necessitava esplaiar-se. Com en la consulta d‟un psicoanalista, procurà centrar-

se i va començar explicant:

- Vivia a Islamabad a pesar de que vaig néixer a Beirut. Sóc libanès casat amb una espanyola amb

la que vaig ser feliç mentre lluitàvem diàriament per tirar endavant. Jo en lloc de pintar quadres

pintava anuncis de pel·lícules enfilat per les façanes dels cinemes. Tenia quadres fets amb il·lusió

però en els que hi anaven niant les aranyes –es un dir - Ella que havia estudiat art dramàtic i dansa,

cantava peces melòdiques de jazz en un modest local nocturn. Eren dies d‟austeritat però en els que

ens estimàvem i érem feliços.

I amb el temps prosperàrem, ella es convertí en una ballarina, molt celebrada en els països àrabs. El

seu representant passà a ser el meu marxant i també el meu mentor. Una persona fora del comú, per

la seva personalitat, el seu talent i la seva manera de fer. Aquest home va passar a ser qui orientava

les meves tendències en la pintura. Era expert en quasi tot i també en l‟art. Tan la Glòria, la meva

dona com jo passarem a guanyar diners, molts diners. Vivíem a Islamabad en una residència amb

majordom, cambrera i jardiner. El meu taller, ampli en mig de la natura, tot ell vidriat per poder

gaudir de la millor llum solar.

La Glòria cada dia era més admirada, els fotògrafs sempre pendents del vestit que portava, del que

deia. Degut al seu treball, i a les tournés, a penes ens veiem. I quan passàvem uns dies junts a casa,

queia esgotada. Tampoc tenia que preocupar-se de mi, estava perfectament atès pel servei.

Cada dia pintava menys hores. I en els moments d‟exposar no tenia suficient obra feta. Passava

hores llargues al taller però tan sols deprimint-me més i més. En contrast amb ella que cada dia

anava a més: més famosa, millor artista, més adorada pel seu públic. I jo cada dia era menys de tot.

Diu La Bíblia “Per les seves obres els coneixereu” . Doncs jo no era res, no creava, no pintava, no

feia res, tan sols beure i patir. Fins que un mal dia vaig procurar-me una corda ben gruixuda i em

vaig penjar d‟una biga del taller. Volia acabar d‟una vegada. Afortunadament el jardiner ho va

veure, va intervenir ràpidament, salvant-me d‟abandonar aquest món d‟una manera estúpida.

- Mai anares al hospital a que et tractessin?

- Mai. El millor tractament me‟l donà el mateix jardiner que em despenjà. Em bufetejà nerviós.

M‟increpà durament i em recordà que els genis quan volen ser-ho hi deixen la pell. Lluiten i

superen dificultats contínues. I vaig seguir el seu consell i aquí estic per fer-me jo mateix amb

esforç i amb els cops que em dona el cisell de la vida. Els nois que pinten per les parets dels carrers

m‟han ajudat a asserenar-me.

- Encara beus?

- Ni una gota d‟alcohol. Bec molt, però sempre aigua o sucs.

82

- Crec que estàs en el bon camí. La teva vida donaria per fer-ne el guió d‟un culebró televisiu –

se‟l mirà amb curiositat i prosseguí preguntant.

- Que hi veus en aquests nois dels grafits. T‟ho pregunto per què sembla que t„hi trobes realitzat

quan estàs entre ells. Que hi veus en aquest món marginal.

- Que hi veig? Tan sols els resultats d‟una immensa injustícia social. Aquí tenim les millors

universitats del món, però en aquests barris ni tan sols parvularis decents. Són nois que saben i

accepten que el seu futur serà el d‟acabar anant a una presó.

- I per què els grafítis?

- Es la manera de protestar sense fer-ho amb violència. Poden expressar la seva ràbia davant del seu

destí. Nois intel·ligents, amb creativitat que es veuen escoltats i valorats, als qui se‟ls hi obre una

porta a unes noves possibilitats.

- Creus que es pot lluitar contra la marginació d‟aquesta manera?

- No sóc tan savi com per saber-ho amb certesa. Però com a mínim es tracta d‟una manera més, que

permet donar-los una oportunitat. D‟expressar-se, formar-se, tenir motius de futur que els ajudin a

viure el present.

La Elionor se‟l mirà amb simpatia , quedà pensativa per uns pocs segons i afegí:

- George fa temps que tinc ganes de fer una fundació i tu m‟has brindat una idea que hem

d‟estudiar de manera ben pensada i ben meditada. Estic d‟acord en ajudar a aquests nois. En concret

als qui tenint talent, encara que tan sols sigui per fer anar l‟esprai, i que no tenen possibilitats

d‟arribar a sortir de la marginació. Penso que por ser una bona cosa ajudar-los i potser podríem

descobrir algun talent fora de sèrie. De cap manera penso en una associació benèfica que tan sols es

dediqui a aportar diners sense mai acabar, com un pou sense fons. De moment dóna per resolt

l‟assumpte del local. Faré que mirin si podem llogar el que heu “ocupat” o buscarem una espai

similar en el mateix barri. Però la idea es que encara que no es treguin beneficis, la nova fundació

ha de ser autosuficient en un temps prudencial. Tu has de marxar per tal de renovar el permís de

residència. Acaba el treball que tens entre mans i tindràs uns dies de permís. Vull la feina, que tens

ara entre mans, la vull ben feta i acabada abans de marxar. També vine a veurem i m‟entregaràs en

mà la memòria que deixi clares les teves idees sobre una possible fundació per afavorir els nois. Res

de legalitats, ni estudis econòmics. Tan sols vull la idea bàsica, la filosofia del que podem fer per

ells, Li donà la la mà i li va somriure mentre donava ja per acabada l‟entrevista. Se li havia fet tard.

- Adéu George, fins aviat. Esperaré el teu informe.

83

Al sortir en George s‟adonà que ni tan sols s‟avia acomiadat, ni donat les gràcies. Li costava fer-

se càrrec de com havien anat les coses. I ser conscient de que seria promotor d‟un projecte

il·lusionant. Una sensació de plenitud l‟embargava. I reparà que la Elionor en cap moment li havia

preguntat si encara estimava a la Glòria. Ni si en l‟actualitat tenia alguna persona que li oferís

companyia sentimental. Volgué assabentar-se d‟ell però respectà la seva intimitat en tot moment. El

inesperat canvi d‟actitud envers a ell li havia causat una bona impressió. Lo important era acabar de

manera impecable el treball publicitari de cap manera podia defraudar a la Elionor i d‟immediat

parlar amb els nois i els no tan nois per començar a construir un equip humà que volgués treballar

de ferm per portar a bon terme el nou projecte. Tenia ”in mente” una sèrie d‟arguments capaços de

crear una forta motivació. Necessitava que també s‟hi impliquessin. Ell en solitari estava convençut

de que no podria.

I tot anà ràpid. Els nois i no tan nois, estaven entusiasmats a pesar de que no els prometé

impossibles. I recollí idees que va introduí en la memòria que presentà a la Elionor Ramsey. Ella

l‟acollí amable però també distant, esperava poder-lo estudiar amb el seu equip, i veure‟n la

viabilitat. L‟assumpte del local ja estava arranjat, havien arribat a un acord amb la propietat, que

encantats ho llogaren quan sabien que era un espai mort. L‟únic a tenir en compte es que es tractava

d‟un contracte temporal, amb clàusules especials. S‟acomiadà de la Ramsey, tal com havien quedat

sortia dels EEUU però ara amb garanties de feina i de poder-se quedar indefinidament en el país.

84

Capítol 13è. – Les males notícies.

En George va tornar a Islamabad. I va anar al Màxim‟s, volia veure a la Glòria actuant. Ho va fer

discretament, sense donar-se a conèixer, ni tampoc ningú el reconegué. De fet no havia acudit

gaires cops a veure actuar a la seva dona. Reconegué que era un fet lamentable. Si ell es sentia poc

acollit per la Glòria calia reconèixer que ell tampoc havia estat massa atent amb ella.

Li va impressionar trepitjar de nou la gespa del jardí. Impecable com sempre, una figura s‟aixecà

del terra, era el jardiner que l‟observà sorprès i expectant. En George se li acostà saludant-lo mentre

li deia: - Crec que estic obligat a presentar-li les meves excuses. I també voldria donar-li les

gràcies. Vostè em va salvar la vida. Sàpiga que li estic francament reconegut. –i li donà càlidament

a mà. A la porta aparegué el majordom que el saludà amb normalitat com si no hagués passat res i

anomenant-lo pel seu nom.

- Senyor George. Benvingut.

- Venia per saludar a la senyora. Està a casa en aquests moments?

- La senyora està a casa i segur que s‟alegrarà de poder-lo veure. Si el senyor es tan amable de

passar. Mentre, li comunico a la senyora que vostè està aquí. La Glòria l‟acollí afectuosament dient-

li.

- Passa, encara estàs a casa teva. On t‟has allotjat?

- Els dos anaren a la sala d‟estar –estic al Continental aclarí ell. Tampoc hi estaré gaires dies. Tan

sols volia veure‟t, et dec una explicació. He estat callat fins ara, i sense altra motiu, que la meva

depressió.

- Oblidat de donar-me explicacions. No cal. Dius que penses en marxar aviat?

- Sí. La veritat es que s‟havia acabat el permís de residència als EEUU. Però tinc feina i m‟estan

arreglant els papers per residir indefinidament. Treballo en una agència de publicitat. Estic en la

oficina creativa i em valoren. Estic satisfet, tan aviat normalitzi la meva vida tornaré a pintar. De

moment tinc idees noves i en perspectiva vull participar en una Fundació d‟ajuda als nois del

Broxn.

- Et veig il·lusionat.

85

- Tal com vivia, sense horitzons, m‟anava enfonsant cada vegada més. Ara treballo, i tinc

projectes. -Cansat, tremendament cansat però penso supera-ho. Els nois m‟ajuden.

- En Max ens va ensenyar un mural teu que crec que ha tingut èxit als Estats Units. Res fàcil

d‟aconseguir. Era una obra esplèndida.

- Sí. Pura casualitat.

- No, no, tenia força.

- Potser sí.

- Pel que em dius, sembla que no penses tornar.

- Acabaria malament com abans. Tampoc crec que tu em trobis a faltar massa. Siguem valents i

afrontem amb serenor la realitat. Lo nostre s‟ha acabat. M‟agradaria saber el que en penses?

La Glòria va mesurar les paraules abans de dir-les.

- Ja estimes a una altra dona?

- En absolut. I tu?

- Tampoc. – afirmà ella –En quan a la nostra relació? No sé. es possible que tinguis raó. Lo nostre

va ser molt bonic, sobretot quan vivíem a Beirut passant-la justa de diners. Quan hi penso...

- Estic d‟acord. Ho va ser-ho. Però la realitat d‟ara es distinta. No sé el que ens ha pogut passar! Si

trobes la manera de refer la teva vida Glòria creu-me: no deixis de fer-ho. Seré el primer en alegrar-

me„n. M‟agradaria demanar-te un favor.

- Digues que puc fer per tu. I ja hi pots contar per endavant.

- Mira, es una mania de pintor. Trobo a faltar un parell de pinzells que m‟anaven quasi sols. Ja saps

t‟enamores d‟una eina i no en trobes cap que altra que et vagi tan bé. I la trobes a faltar.

- El que desitgis. En realitat són coses teves. Es més quan ho creguis oportú podem decidir com

fem la partició de bens.

- Crec que no cal. En tot cas si algun dia ho precisés, ja en parlaríem. Menys els pinzells, considera-

ho tot teu. En definitiva sempre has estat tu qui ha pagat les factures i amb escreix.

86

Dit això. S‟abraçaren¸en un adéu afectuós però pràcticament definitiu. Ell agafà uns quans

pinzells els embolicà amb un drap tacat de pintura seca, donà una mirada al seu entorn i marxà

sense ni girar-se. La Glòria es quedà uns minuts asseguda sota un arbre del jardí, pensativa,

conscient de que un capítol important de la seva vida havia arribat al seu final. Hi ho va fer sense

pena, acceptant els fets amb naturalitat. Com quan cau el teló i l‟obra t‟ha impressionat deixant-te

bon sabor de boca. Varen ser feliços una llarga temporada. Però la realitat es que aquella felicitat

s‟havia convertit tan sols en una passivitat que no pogueren superar. Seguia estimant-lo, però tan

sols pel que havia significat en el passat. Tan de bo en George pugui refer satisfactòriament la seva

vida. Va ser el seu darrer desig.

A pesar de que es produí a forces kilòmetres més lluny. La notícia va impactar a Islamabad. Era

difícil de assimilar-la per inesperada, però al ser confirmada la notícia es convertí en motiu de

consternació general. En Max, aquell amic de tothom, amant dels bons plaers, que gaudia de la

vida, en plena joventut havia resultat víctima d‟un atemptat. En Max havia mort. El Centre de

Informació s‟havia quedat sense el cap responsable. A les poques hores de saber-ne la notícia, de

Pequín enviaren a tres agents especials que sota l‟aparença de ser el socis dels negocis d‟en Max

provaren de fer-se càrrec de la nova situació. Aparentment venien per assegurar la continuïtat del

Maxim‟s, però en realitat calia vetllar per la seguretat del Centre i esbrinar el que havia fallat per

que s‟arribés a produir aquell accident tan greu.

L„Àzima amb caràcter d‟urgència també va ser desplaçada a Islamabad. Va ser ella la que li

confirmà els fets a una Glòria que consternada. La seva primera reacció va ser anular les seves

actuacions, a pesar de que tenia compromisos per actuar per un llarg període. I si la marxa del

George l‟acceptà amb realisme. La desaparició d‟en Max se li va fer dolorosa. I la pregunta era la

de: i perquè. Mai havia existit entre els dos, res més que una relació correcte, potser també afectiva

però sense anar mai més enllà. Possiblement ara amb la seva desaparició es donava compte de que

sentia per en Max alguna cosa més que amistat.

Els fets de l‟atemptat es produïren a Kabul, la capital del Afganistan. Va ser en una plaça a prop de

la Mesquita de Abdul Rahaman,. Un terrorista en una moto es va autoimmolà. La carga explosiva

de gran poder va causar una dotzena de morts, una quarantena de ferits i infinitat de destroces.

Entre les víctimes hi havia en Max. La Glòria necessitava conèixer els fets amb detall. Per aquest

motiu oferí a l‟Àzima que en lloc d‟allotjar-se en un hotel que es quedés a viure amb ella. I la noia

acceptà, també preferia tenir companyia. L‟Àzima no tingué inconvenient en facilitar-li informació

reservada. En part degut a creure que la Glòria també col·laborava amb els Serveis Xinesos a través

d‟en Max. Per aquest motiu li donà a conèixer els fets tal com els anaven recollint i comprovant els

diferents agents del Servei desplaçats a Kabul.

Els fets eren gravíssims, l‟home clau del Mig Orient havia estat eliminat. Però calia assegurar-se‟n,

donat que el cadàver no havia pogut ser localitzat. Calia eliminar qualsevol dubte. Assegurar-se de

87

que no es tractava d‟una possible: deserció o segrest. I que per aquest motiu perillés integrament

tot el sistema operatiu i la integritat dels demés espies. Beijing per aquest motiu declarar un estat de

màxima alerta. Interromperen momentàniament totes les comunicacions i les claus secretes foren

canviades. També s‟alertà a tots els agents dels països de l‟Orient Mitjà, recomanant-los que

extremessin les precaucions. Calia obtenir una informació ràpida i segura sobre els fets. Primer, per

posteriorment aclarir responsabilitats en el fallo de seguretat i descobrir als autèntics autors del

atemptat i prendre accions de resposta si eren precises.

En Max tenia que contactar amb un líder irakí, l‟Ashrat Chani, el polític que amb l‟ajuda dels Estats

Units podria succeir a l‟actua‟l president Hamid Karzai. Per tant un home ben vist pels occidentals.

Per trobar-se discretament, al Max el tenien de recollir en una plaça propera a la Mezquita de Abdul

Rahaman. I allà va ser el lloc de l‟atemptat que evidentment tenia com a finalitat l‟eliminació d‟en

Max. Ho confirmaven també una sèrie de fets aparentment casuals que es produeixen d‟una manera

sospitosa. En Max anava sempre protegit per dos escoltes veterans. De la seva absoluta confiança,

en aquesta ocasió tan sols en portava un i a més no era dels habituals.

A darrera hora un d‟ells l‟enviaren a una missió a Calcuta i a l‟altre, el que quedava, va ser colpejat

brutalment en una baralla a la sortida d‟un restaurant. Casualitat o no, en Max va marxar amb un sol

escolta i aquest no era cap dels de sempre. A més l‟escolta es salvà sospitosament pels pèls. Ell com

a testimoni presencial va veure com en Max era víctima mortal de l‟explosió. La seva declaració

que va ser immediata als fets va ser la següent:

- En Max i ell anaren a la plaça i d‟acord amb una costum d‟en Max. Ho feren amb un parell

d‟hores d‟antelació. Això els permetia observar si es produïa alguna detall que els alarmés. Es

situaren amb el vehicle més o menys en el lloc que els havien indicat. L‟escolta assegura (?) que en

Max l‟envià a buscar un ampolleta d‟aigua. Va ser en el precís moment en que retornava quan

pogué observar com una moto aparcava al costat d‟en Max i el motorista s‟immolava fent explotar

una bomba que portava adossada al seu cos. La declaració gravada telefònicament explicava com

l‟escolta va cridar avisant al Max al reparar com un motorista s‟aturava situant-se al costat mateix

de on estava en Max. Ell sortí del vehicle però no tingué temps d‟allunyar-se suficientment per

salvar-se. La potent explosió el va destrossar completament. L‟escolta diu que va apropar-se al

vehicle, que estava en flames i tot eren restes humanes, entre un gran devessall de sang. De fet

l‟espectacle que presentava la plaça era dantesc, morts trossejats, runes, pols per tot arreu i gent

gemegant tirada pel terra. Un caos.

A Islamabad tingueren una versió presencial dels fets. Una versió que els semblava autèntica però

que no lliurava al escolta de determinades sospites. En Max mai, en moments com aquells, hauria

enviat a un escolta en busca d‟aigua. Es més, es feia sospitós que abandonés el seu lloc en el precís

moment. I sembla haver-ho fet per que era coneixedor del que anava a passar. Li ordenaren de que

es presentés d‟immediat a Islamabad, mentre que altres agents acudien a Kabul per completar les

indagacions. La mort del Max no podia quedar sense una resposta adequada. També es produí un

fet sospitós. Quan l‟escolta va ser cridat a que es presentés a Islamabad no hi anà i els investigadors

88

que anaren a Kabul tampoc el pogueren localitzar. L‟escolta s‟ensumà el fet de que posaven en

dubte la seva versió i decidí passar-se al camp dels yidahistes, A l‟home ja no el pogueren localitzar

viu. Setmanes més tard aparegué mort amb un tret al cap, havien eliminat a un testimoni dels fets.

En el Centre de Informació xinés, mantingueren la guàrdia durant força temps. Però no es produí

cap reacció sospitosa que els pogués alarmar. A més, entre la ferralla, els agents afganesos varen

trobar, un fragment de la caçadora que portava en Max aquell dia. En ella tot i les flames encara

pogueren recuperar socarrimada la seva cartera amb la documentació i alguns bitllets de Afganistan.

La peça de roba i la cartera va ser lliurada a l‟ambaixada del Pakistan i d‟allà anà a Islamabad.

Els agents xinesos, intentaren recuperar alguna resta corporal d‟en Max. Però desistiren quan

veieren les excavadores com netejaven la plaça. I de la manera que ho feien. El que havia passat

succeïa sovint. Anaven per feina amb ganes de deixar-ho tot net ràpidament. Tot barrejat, ferralles i

cossos ho carregaven en camions per enterrar-ho en una gran fosa. I a l‟escolta el donaren per

definitivament com a fugitiu fins que aparegué mort i la idea de que havia pres part en l‟atemptat

anà prenent força. Localitzaren l‟apartament on s‟havien allotjat en Max i l‟escolta. I allà hi

trobaren tots els seus efectes personals. El maletí amb roba, els estris d‟afaitar. I l‟ordinador. No

quedava dubte, semblava evident que en Max havia caigut com a víctima del atemptat terrorista. Al

menys aquesta va ser la conclusió a que finalment arribaren. Definitivament, en Max era mort.

La Glòria va agrair la informació rebuda per part de la Àzima. Però no va expressar els seus

sentiments, tampoc els tenia clars. Estava en un estat de xoc en que se li feia estrany pensar que en

Max, ja no hi era. I menys encara que no el veuria mai més. Allargà la mà fins el prestatge proper, i

va agafar un llibre de poemes d‟en Martí Pol. Sense cap senyal ni punt de llibre tot sol s‟obrí en les

pàgines desitjades. “A trenc de fosca”. Provà de recordar aquell dia que en Max la trobà llegint els

poemes del Martí Pol i s‟interessà per la seva lectura. Habitualment un home fred, de mica en mica

s‟anà motivant mentre ella li anava llegint i traduint a la vegada el contingut del poema. I en Max

acabà memoritzant la traducció maldestre que ella li va fer. Tot i que la Glòria se‟l sabia de

memòria preferí rellegir-lo a poc a poc, mentre recordava les reaccions d‟en Max a mesura que li

descobria la bellesa del text.

“No sempre és cert que

que allà on acaba el mar

comença el vent,

que allí on acaba el vent

comença el bosc,

que allí on acaba el bosc

hi ha un pou profund

on cap veu no hi ressona

.........................................

que el faci perdurable.”

89

Evocà amb nostàlgia el fet de que en Max es sentís captiu del pensaments d‟en Martí Pol, un

poeta tan distant per a ell. La Glòria no s‟atreví a preguntar-li els motius de la seva sintonia. Pensà

que tan sols era cosa d‟un moment i guardà per uns dies la traducció a l‟anglès sense donar-la. Però

en Max la va reclamar, demostrant que realment estava interessat en el poema. Més endavant, la

Glòria va encarregar que li busquessin el llibre dels poemes d‟en Martí Pol traduïts a l‟anglès i li va

regalar.

Quan la Azima ja havia retornat a Karaxi, es personaren dues persones a casa de la Glòria.

S‟identificaren com representants de la societat propietària del Màxim‟s i li demanaren que en un

termini prudencial abandonés la casa ja que la precisaven pel us de la Societat. Sorpresa la Glòria

no dubtà en mostrar les escriptures de propietat. La casa era ben seva, comprar-la va ser el primer

que va fer quan s‟instal·laren a Islamabad. Aquest fet li produí una efecte desagradable. Tot just

mort en Max ja la volien fer fora de la casa. Als dos o tres dies el parell d‟executius tornaren i

presentant-li excuses li proposaren comprar la propietat ja que la precisaven. La resposta de la

Glòria va ser clara. No havia previst vendre la seva casa. Però en el cas de que li fessin una oferta

adequada podria arribar a considerar-la. I els facilità l‟adreça del seu administrador. Ella mateixa es

sorprengué de la seva reacció. Però donà un tomb per la casa i per primera vegada s‟adonà de la

seva soledat.

També descobrí desgana en reprendre les seves activitats professionals. La pèrdua d‟en Max, i

l‟absència del George. Per primera vegada varen ser motiu de reflexió i es donà compte que en

Max, hauria pogut ser l‟home a qui estimar de veritat. I que en George tot i la seva llunyania seguia

essent important per a ella. Amb determinació i segura del que anava a fer, prengué el telèfon per

ordenar a l‟administrador que tirés endavant la venta de la casa, en les millors condicions possibles.

L‟administrador es limità a dir-li que no hi ha millor moment per vendre una propietat que quan hi

ha un comprador interessat. Amés sola per què necessitava tan de servei, desmesurat per cobrir les

seves necessitats. En aquests moments necessitava companyia en lloc de criats. Alguna persona

amb qui poder parlar dels seus desconcerts i l‟ajudés a descobrir els seus sentiments.

El hivern seguia fent-se sentir amb una cruesa superior a l‟habitua‟l. Feia fred i fred de veritat, com

mai. La Ha Nan ja de nou instal·lada a Barcelona, rebé la notícia de la mort d‟en Max amb pesar.

Ho sentia per ell, un home encara jove ple de vida. Sense motius per morir i menys d‟aquella

manera tan terrible. Amb ell marxava qui més es movia per la recuperació d‟en Francesc. Però la

Ha Nan seguia creient que quan arribés la primavera el seu home començaria el descens d‟aquelles

difícils muntanyes del Karakorum encara que ho tingués que fer pels seus propis medis. Ho havia

promès i estava segura que ho compliria i que sabria fer-ho amb èxit. Tot hi així decidí remoure el

món mèdic, per tal de mantenir el interès pel seu rescat. Curiosament la persona que més ànims li

donava era la Glòria, que aparentment no semblava afectada per aquella mort. La Ha Nan li hauria

agradat conèixer d‟eon treia el seu optimisme.

90

La venta de la casa de Islamabad va acabar arribant a bon termini. Els del Maxim‟s estaven

decidits a pagar el que fos. L‟administrador li aconsellà, que si encara estava decidida, la venta, era

el moment de fer-ho, l‟acord a que s‟havia arribat era el millor que es podia haver fet. La Glòria no

tan sols acceptà, sinó que li demanà que un cop pagades totes les cargues legals, la meitat del que

restés li fos ingressat al compte del George, directament a Nova York. I quedà satisfeta de la decisió

presa tant de la venta com de la compensació al George.

decidí tornar als seus orígens, mentre es prenia un temps indefinit de descans en la seva feina, que

tampoc sabia si tornaria a portar a terme, repentinament s‟adonà del seu grau de cansa‟ns-hi. Decidí

anar a Xàtiva, el lloc on havia nascut i on esperava retrobar velles amigues del temps en que

estudiava. Agafà l‟ordinador on hi trobà un missatge nou. La persona que l‟enviava ho feia sota

pseudònim. A punt d‟esborrar-lo finalment decidí esbrinar el contingut. Potser es tractava d‟algun

dels seus admiradors. El pseudònim: Baró von der Klaussen. I l‟obrí. Estava en anglès.

“De pedra aquest silenci,

de pedra i mar alhora,

per oblidar-ho tot

i per morir-hi dins,

...............................

I en algun lloc remot

hi ha dos amants que es besen

per primera vegada.”

A la Glòria el cor li donà un fortíssim salt. Li faltà temps per cercar i agafar el volum de poemes

d‟en Martí Pol. “Crònica del demà” el fullejà nerviosament buscant les pàgines precises. I les trobà

i amb alegria, els ulls amarats de llàgrimes, que a penes la deixaven llegir, anà rellegint entre

sanglots les sentides paraules del poeta “De pedra aquest silenci”

- Déu meu. Deu meu! Es en Max. En Max es viu! Segur, segur que es ell i m‟envia el senyal de que

no es mort.

No ho dubta ni per un moment. No pensà que darrera d‟un pseudònim, hi podia existir una broma

cruel. Que prou provà de contestar inútilment el e-mail amb expressions d‟alegria. I va ser inútil.

L‟ordinador li retornava el missatge dient-li tan sols que el remitent era inexistent. Però no per

aquest motiu, va desistir de seguir fent una cerca constant, llarga i complicada, que per fi li permeté

descobrir que realment existia un baró von der Klaussen. Un títol holandès d‟un senyor de més de

seixanta anys resident a Montecarlo. Un ex militar cobert de condecoracions que ara tan sols es

dedicava a prendre el sol i a divertir-se en el principat de Mònaco. Mai havia estat al Pakistan, tan

sols a Nova Guinea on lluità contra els japonesos quan encara era colònia holandesa i ell un militar

en actiu fincat en aquella illa.

91

Tot hi així la Glòria no defallí, i arribà a connectar telefònicament amb aquest senyor que sorprès

acceptà una brevíssima conversa, divertit de que ell hagués enviat poemes a una senyora que

segurament era preciosa –digué- No deixà d‟assegurar que per a ell seria un autèntic plaer arribar-la

a conèixer i poder convidar-la a sopar si es decidia a venir algun dia per al Principat.

Tot i així la Glòria no tan sols seguí creient que en Max no era mort, sinó que descobrí que el

necessitava més que mai. El record d‟un Max que es sentia corprès per la poesia d‟en Martí Pol

cada dia es feia més evident. I encara era viu, n‟estava segura. Tot hi aquest fet no desistí d‟anar-

se‟n a Xàtiva, a la recerca dels orígens. Però tenia fe en que algun dia en Max apareixeria amb el

seu somriure de sempre.

92

Capítol 14è. – Esperant la primavera.

La recerca dels seus orígens no varen ser tan bons com la Glòria hauria desitjat. Xàtiva havia sofert

un gran canvi i les amigues superats els primers moments, es mantingueren distants. Fins hi tot les

que havien estat les millors amigues. Era evident que la majoria havien creat família, tenien

ocupacions familiars i fins laborals. Tampoc la família de la Glòria era com abans. Els familiars

més propers ja no hi eren i la insatisfacció anava prenent cada dia més volum. La recepció del

poema d‟en Martí Pol l„havia ofert unes esperances que amb el pas del temps no s‟havien anat

confirmant. Era evident que el baró holandes no tenia res que veure amb l‟enviament del correu.

Una tarda remenant vestits entre els presentadors d‟una tenda de modes, li cridà l‟atenció la

conversa entre dues senyores. No hi havia dubte, estaven parlant de ella i ho feien d‟una manera

hipòcrita i cruel.

- Sí noia sí. D‟artista famosa res de res. Diuen que quan ballava ho ensenyava tot. Quan la veig

sempre li faig la cara però creu-me que no em cau gens be. La Glòria va sortir precipitadament pel

davant de la que l‟estava criticant i la seva companya. A penes tingué temps d‟arribar al carrer i

contenir les llàgrimes que fluïren espontàniament. No pogué menys de comentar-ho telefònicament

amb la Ha Nan. Es donava compte a que eren degudes determinades actituds que fins ara no havia

arribat a entendre. La Ha Nan tan sols li digué:

- Tan aviat com puguis vine a Barcelona amb mi. T‟espero amb ganes, no et facis esperar ja saps

com et necessito. Tinc una habitació preparada per quan vinguis. Ganes d‟abraçar-te i que

m‟expliquis coses de tu, d‟en George. I decidí seguir el seu consell, a Barcelona encara hi

conservava bons amics. I la Ha Nan darrerament havia estat la millor de les seves amigues. Tan sols

arribar a l‟hotel reclamà el compte , demanà un taxi i amb la maleta feta de qualsevol manera, va fer

via cap a l‟aeroport amb ganes d‟arribar a Barcelona i poder abraçar a la Ha Nan. Volia perdre de

vista Xàtiva quan abans millor.

Al Prat l‟esperava la Ha Nan amb la que la Glòria pogué esplaiar-se a fons posant-la al corrent de

les darreres novetats. Aquesta comunicació amplia i franca li va produir una gran tranquil·litat. Si

els primers dies acceptà l‟hospitalitat de la Ha Nan, més tard decidí buscar i llogar un discret

apartament per ella sola, volia conservar els seus habituals hàbits de llibertat. I el trobà pels entorns

del Born on havia conegut al George i on ella havia tingut el primer treball de cambrera en un bar.

Encara pogué trobar amigues del Institut del Teatre. Poques i totes preocupades per la manca de

feina.

93

Cada dia tenia menys ganes de retornar a la seva antiga activitat. A més no tenia problemes

econòmics, tot el contrari, la venta de la casa d‟Islamabad li havia reportat bons ingressos a més

dels estalvis que ja tenia i es dedicà a fer el que li venia de gust mentre seguia esperant que es

produís el miracle de la reaparició d‟en Max. Les sortides amb la Ha Nan cada dia es feren més

espaiades, es donà compte que l‟amiga tenia un negoci que l‟ocupava una bona part del seu temps i

procurà deixar-la més lliure i decidí cultivar noves amistats.

El 46/2014 Festival Internacional de Jazz de Barcelona va ser una manera de guanyar coneguts a

més de reviure els seus antics temps al Líban, l‟època de les seves ja llunyanes actuacions en el

modest night club de Beirut. Es sentí interessada quan veié que hi participaven intèrprets mítics.

Volgué tornar a sentir i veure les actuacions tan personals del Chucho Valdés, o dels cantants: John

Legend l‟autor de “All of me” o del Paolo Conte amb la seva orquestra de blues. També retornà a

les Jam sessions del Jamboree de la plaça Reial. Allà cada dia hi havia actuacions, que acabaven a

les tantes de la matinada amb la intervenció no programada de convidats: professionals que

passaven accidentalment pel Jamboree o simples aficionats que actuaven quasi tan bé com si fossin

professionals. La Glòria es convertí en una assídua més, tot i que es va fer la ferma decisió de no

intervenir-hi. Cosa que, a les poques setmanes va incomplir per acabar cantant. Va ser durant una

nit en la que la Glòria va assistir a les Jam Sessions del Jamborée amb antigues amigues que sabien

com havia actuat a Beirut. Però que mai l‟havien sentit. Les amigues insistiren en que volien sentir-

la cosa a la que provà de resistir-se.

Però el quintet que actuava en aquells moments va anunciar la interpretació de “If You Go Away”

la mítica cançó del Jacques Brel, “Ne me quite pas”. La Glòria recordava la magnífica interpretació

que la Barbra Streisand en feia d‟aquella melodia. Ella havia comprat un disc, que es convertí en el

segon d‟or que li atorgaren a la Streisand i l‟havia escoltat centenars de vegades. Coneixia de

memòria la magnífica adaptació al blues que en feia la Barbra i deixant-se emportar per velles

sensacions va acabar cantant-la. La interpretació va resultar perfecte, causà sorpresa i admiració. No

s‟ho esperaven d‟aquella senyora que semblava que tan sols venia assíduament per tan sols escoltar.

I darrera de la primera que cantà i seguiren: “Cry Me a River”, “I‟ll Tell the Man in the Street”, “A

Sleepin‟ Bee”...i unes quantes més. La Glòria pogué reviure més íntimament els aplaudiments

d‟admiradors, que repentinament s‟havien multiplicat. Cantà fins que l‟emoció la va vèncer i es

disculpà dient que ja no podia més. I es que al igual que la Streisand les seves interpretacions tenien

sentiment però també molta força. Tot i la seva obsessió per la tornada del Max, la Glòria tornava a

ser ella i sabia perfectament que tan sols havia donat un primer pas en la seva definitiva

recuperació. Potser cada dia li semblava que s‟allunyava de la possibilitat de tornar a ballar, tot i

que era conscient que renunciava a seguir essent aquella autèntica estrella. I ho acceptà plenament.

La Ha Nan tenia moments de tot. Seguia creient que en Francesc iniciaria el retorn pels seus propis

medis. Però el temps se li feia llarg, i de quan en quan l‟optimisme afluixava. No se li escapava que

el que en Francesc es proposava no era gens fàcil. I decidí emprendre un viatge a Hangzhou, a la

casa familiar. El pare ja no estava en el hospital però havia quedat delicat. La mare de la Ha Nan no

deixava de lamentar-se de que el seu home ja no era el mateix, que havia perdut molt i que no

94

deixava de preguntar per la Ha Nan, preocupat pel gendre. La mare no s‟atrevia a suggerir-ho

però quan la filla insinuà la possibilitat d‟anar a passar uns dies amb ells es va alegrar moltíssim.

En George retornà a New York amb ganes de tirar endavant el projecte dels nois del Bronx.

L‟esperaven amb ganes, doncs només feien que discutir entre ells i volien que els ajudés a posar

pau i aclarir objectius. En George va ser taxatiu, es tenia que ser rigorós i el que no acceptés les

normes establertes hauria de deixar el grup. Per començar calia anar tots a la una sense persones

que tan sols es dediquin a posar pegues. Les entrevistes amb la Ramsey foren correctes, però sense

aquella cordialitat de quan anuncià la seva tornada a Islamabad. Tan sols preguntes generalitzades

sobre si havia tingut bon viatge. Com va copsar la situació general al Pakistàn. Però ni una sola

referència de caire personal, sobre ell o la seva relació amb la Glòria.

Tot i així un final de setmana, la Elionor va expressar el desig de visitar el local del Bronx. En

George li havia anunciat que hi estaria present un personatge singular que difícilment es podia

arribar a conèixer. Es tractava d‟un artista francès, fotògraf que en homenatge a les mares del

Bronx, omplia les façanes lliures del barri amb immenses fotografies de gran impacte i valor

artístic. Ningú sabia qui era ni qui tampoc coneixien el seu nom. Tal sol es donava a conèixer com

JR, un artista que desitjava revaloritzar en el Bronx el paper de la dona. Sabedor dels treballs que

feia el grup del George, es posà amb contacte amb ell mostrant el seu desig de conèixer

personalment el que feien, no sense exigir l‟absència de periodistes. Tot i que potser sense la

presència del fotògraf la Elionor no hauria decidit arribar-se al taller dels nois del Bronx. En George

s‟alegrà de la seva decisió. Una cosa era explicar les coses i l‟altra que les pogués veure, copsar la

realitat. Va acudir discretament amb taxi, el seu cotxe esportiu hauria cridat massa l‟atenció. També

es presentà sense l‟habitua‟l vestit jaqueta que la feia més gran. Es presentà com una dona jove i

atractiva amb una brusa vaporosa i una faldilla de plecs escocesa. Portava sabata de talons, que la

feina moure‟s de manera més gràcil.

La conversa amb el JR va ser profitosa. Estava disposat a col·laborar amb els nois i fer un treball

conjunt. Agafar una foto seva i que els nois la plasmessin amb els seus aerosols. Coneixia

l‟empresa publicitària de la Elionor de la que en tenia una valoració positiva. No descartà poder

treballar a fons amb ells més endavant. Els nois quedaren impressionats per la doble visita, ells dos

saberen interessar-se pels treballs que els nois estaven portant a terme. La visita del JR no s‟allargà.

I tampoc la de la Elionor que va demanar al George que l‟acompanyés a cercar un taxi. Mentre

trucaven pel telèfon demanant-lo, ella li preguntà.

- Vius a prop d‟aquí, George?

- Doncs no. Tinc un apartament a Manhattan. El comparteixo amb un servi que no hi es quasi mai.

Treballa al Cirque du Soleil, i la major part del temps està de gira actuant.

•

- Jo també visc a Manhattan, a veure si resulta que som veïns.

95

- Ho dubto. El meu barri es el de Lower East Side. No crec que pugui ser el teu.

La Elionor es limità a somriure. No digué res, ja que vivia en el selecte TriBeCa un lloc de moda en

el que hi residien coneguts artistes. Finalment va suggerir.

- Vaig amb temps sobrat, m‟agradaria parlar llargament amb tu. Vols que anem al meu apartament

o prefereixes que anem al teu i encetem una bona conversa? Sento una certa curiositat. Per conèixer

el teu apartament et molestaria ensenyar-me‟l?

Realment al George no l‟importava. Recordà que tenia una colla de plats bruts a l‟aigüera però tan

se li en donava. Agafaren el taxi que havien demanat i en un moment ja eren al seu apartament. La

Elionor contemplà l„habitació amb curiositat, semblava un basar. Per tot arreu dispersos hi havia les

coses més impensables. Generalment records dels llocs on el servi havia actuat. Coses de tot el món

però d‟un mal gust evident. La mirada de la Elionor anà sobre l‟aigüera en la que descansaven els

plats bruts. En George s‟adonà que eren molts més del que havia pensat. La Elionor el va reprendre

amistosament. Com podia deixar que les restes de menjar es convertissin en crostes difícils

d‟eliminar!

- On tens la rentadora de plats?

- Aquí sota, només has d‟obrir la porta. Però fa un parell de dies que es va avariar i he d‟avisar a

que me l‟arreglin. – la Elionor agafà un davantal que reposava en un penjador i a pesar de les

protestes del George es posà a rentar-los tots en un moment, mentre li allargava un drap de cuina

per que ell els anés assecant.

- M‟agrada aquest lloc, sobretot si em dius que el company no hi es quasi mai. Però ara que tens

uns ingressos fixes, no preferiries buscar-te un lloc per a tu sol, on poder-te instal·lar a gust?

- Sí es clar. – en George pensava que vist l‟apartament, ella es s‟acomiadaria. Però no ho va fer. Es

va asseure en el sofà llit i esperà a que ell també ho fes davant seu.

- George, per discreció, fins ara. he evitat fer-te preguntes de caire personal. Però m‟agradaria que

la nostra relació de feina arribés una mica més lluny i poguéssim ser amics. Et molesta si et

pregunto com et va anar la teva tornada a Islamabad? Em refereixo a l‟entrevista amb la Glória, la

teva dona. Va ser complicada? Si la pregunta et sembla poc oportuna, no la contestis –en George es

sentí una mica descentrat sobretot al comprovar que recordava el nom de la Glòria, però murmurà.

- Bé, bé. Amistosament, no podia anar millor. La Glòria es una bona noia. Ni un sol retret.

Estiguérem d‟acord en que lo nostre ja no tenia raó de ser, tot i que en cap moment hem deixat

d‟apreciar-nos.

- O sigui que ets lliure!–més que una pregunta va sonar com una constatació que feia ella.

96

- Si ho vols dir d‟aquesta manera...doncs sí - els dos es contemplaren en un instant de silenci.

Per fi la Elionor, inclinant el seu cos envers la cadira on seia el George i mirant-lo més propera. Li

preguntà.

- M‟agradaria conèixer que penses de mi, George. Et demano que siguis sincer. –ell cada vegada es

sentia més desconcertat. Ignorava on aniria a parar aquella dona esplèndida que tenia al davant,

però alguna cosa estava intuint que passaria. Procurà contestar amb serenor.

- Des del primer moment, vaig apreciar de que eres una dona intel·ligent, ben preparada. Que

portaves l‟empresa amb seguretat i fermesa. Sempre he treballat de gust amb tu i la teva gent –ella

seguia sense canviar la postura tan propera i afegí.

- Una resposta massa diplomàtica. No es precisament el que et demanava. No vull parlar amb el

meu empleat. M‟agradaria tenir la resposta d‟un amic. Mira‟m bé George, i diguem que penses de

mi. M‟arribes a veure atractiva? Senzillament diguem: T‟agrado? -ell s‟ho podia esperar tot menys

una interpel·lació tan directe. Però provà de ser sincer com li demanava ella..

- Atractiva i a més amb talent. Sincerament, per què no has d‟agradar a la gent. I he de dir-te que

mai t‟havia vist sense el teu habitual vestit jaqueta. Amb el que portes ara em resultes més atractiva.

- Segueixes evitant de donar-me una resposta clara. No m‟importa si agrado o als demés. La meva

pregunta era més personal. Es a tu a qui pregunto. George t‟agrado? Podries arribar a enamorar-te

de mi i d‟estimar-me? - allargà les mans fins agafar les del George. I va seguir dient,

- Com tu, també jo sóc lliure. El meu primer matrimoni va ser un fracàs. Va durar poc. Novament

vaig casar-me. Un gran amor que va acabar amb la seva prematura mort. Una malaltia llarga i

dolorosa que durà mesos se‟l emportà. Però això tan sols es el passat. Ha arribat el moment en que

he de refer la meva vida. I vull fer-ho amb una persona que no tan sols m‟agradi, si no que també

m‟estimi. Una estimació autèntica com jo l‟estimaré a ell. –va fer una llarga pausa mentre no

abandonava les mans del George entre les seves. Finalment va afegir.

- Que em dius George? Entens que t‟estic dient que t‟estimo? Que aquesta persona amb qui

desitjaria compartir la meva vida a partir d‟ara ets tu? – i seguí contemplant-lo, tan propera com

abans, esperant la seva resposta.

En George ara es sentia més segur. Ja no tenia les indefinicions d‟abans. Es més, sobtadament ho va

tenir clar. Era un afortunat, mai podia sospitar que tindria aquesta dona meravellosa davant seu

dient-li que l‟estimava. També ell s‟havia sentit atret per la Elionor però sempre la considerà

entregada en cos i ànima al seu negoci. No s‟hauria atrevit mai a somniar que s‟arribés a fixar en

97

ell. I ara la tenia al seu abast i li donava a conèixer els seus sentiments. Seguint un impuls

espontani, ple de tendresa li acaricià la cara, tot dient.

- Es clar que entenc el que m‟estàs dient. i sento que m‟envaeix un sentiment d‟immensa felicitat. Es

meravellós sentir-te dir que m‟estimes, ni de lluny m‟atrevia a somiar-ho...Sento que jo també, jo

també t‟estimo. Sí t‟estimo –plens de goig s‟abraçaren, es besaren i la tarda es va anar fent curta.

98

Capítol 15é. – La tornada del no res.

Les trobades entre la Glòria i la Ha Nan, a pesar de les noves activitats de la primera no deixaren de

sovintejar fins que la xinesa viatjà al seu país, com tenia previst. La xinesa també anava al

Jamborèe per sentir com la Glòria cantava. El jazz no li deia gran cosa. Preferia la música clàssica o

els cants tradicionals de la seva terra. Però no podia deixar d‟anar de quan en quan a veure i escoltar

a la seva amiga, sabia que la feia contenta. Aquella nit sort que trobaren un taxi que les portés fins

el Jamborèe. Plovia i per tant els taxis eren escassos. A pesar del mal temps el local estava

pràcticament ple, i el públic s‟anava renovant al llarg de la nit. Aquella nit actuava el Quartet de la

Carla Cook. La cantant de color tenia una gran veu que semblava acariciar els sentits dels seus

admiradors. Era una nord-americana nascuda a Detroit, amb carrera universitària però la seva afició

al jazz la convertí en professional. Arribà a conèixer i cantà amb l‟orquestra de Lionel Hampton a

Nova York. Finalment va crear el seu propi quartet amb el que es presentava a Barcelona. Aquella

nit, amb un ambient d‟èxit va acabar les seves interpretacions cantant la creació estrella “The Way,

You Look Tonight” que arrencà l‟entusiasme dels presents que l‟acabaren aplaudint-la a peu dret.

Quan es va retirar la Carla Cook els seus músics cediren el seu lloc a uns aficionats que formaven

un quartet de: bateria, contrabaix, piano i saxo. Faltava la veu i com ja estava previst convidaren a

la Glòria a prendre-hi part. La Glòria no pogué interpretar totes les peces que tocaren els del

quartet, ja que algunes li eren desconegudes però va fer uns arranjaments a base de vocalitzar

prescindint del text, improvisacions que també van ser ben acceptades. Les Jams Sessión acaaren

tard. Alguns dels companys assistents s‟oferiren a portar a la Glòria i a la seva amiga fins a casa

seva en automòbil. Però la Glòria vivia al Born, s‟havia aturat la pluja i decidiren anar cap a casa

caminant. De fet els carrers encara seguien concorreguts pels noctàmbuls i la temperatura es

mantenia agradable. No tenien son i decidiren gaudir de la passejada.

I va aparèixer, inesperadament, del no res en mig de la tènue llum de les faroles del carrer. Se‟ls

acostava amb pas decidit. Era un home alt, moreno, amb barba ben perfilada com la d‟un executiu

àrab. La Glòria tan sols veure el seu somriure no dubta ni un segon, aquella figura sortida del no

res, en mig de la mitja foscor de la nit, i que s‟apropava era en Max. L‟home que tothom donava per

mort i que ella intuí que encara era viu. Estava segura que era en Max. Desinhibida, anà corrent al

seu encontre mentre no deixava de murmurar el seu nom una i altra vegada. En Max l‟acollí amb

els braços oberts i per primera vegada es besaren apassionadament una sense parar.

- Max¡ Max¡...

- Glòria. Deixa„m, dir-te que t‟estimo- li anava dient en Max mentre seguia besant-la.

99

- T‟ho explicaré tot. Vull que ho sàpigues. T‟he d‟explicar moltes coses, però ...t‟estimo, no

deixava de dir-li ell.

La Ha Nan desprès de contemplar-los silenciosament, no menys sorpresa s‟apropà i també expressà

la seva alegria per veure‟l viu. I aprofitant el pas d‟un taxi, l‟aturà i besant-los novament als dos

s‟excusà i marxà cap a casa seva tot i les protestes de la Glòria invitant-la a anar amb ells. En Max

apropant-se a la xinesa. Seriosament li recomanà.

- Ha Nan, gràcies per les teves paraules d‟acolliment. Tan sols et demano que m‟ajudis a mantenir

en secret la meva aparició. En Max va morir en un atemptat a Kabul. Sobretot recorda-ho, en Max

ja no existeix Es tan sols per seguretat –i la tornà a besar abans no entrés en el taxi que l‟esperava.

En Max juntament amb la Glòria seguiren caminant mentre la felicitat els envoltava. I allà mateix

va començar a explicar la seva apassionant odissea, mentre la Glòria es limitava a escoltar

atentament, procurant no interromp-te‟l. Ell, amb idees clares i ordenades anà desgranant la història

des del seu inici.

- Es com un miracle! Digueren que t‟havien vist com l‟explosió t‟afectava! Que havies mort!

Expliquem com va ser! Però es igual. Es important que estiguis viu, que estiguis amb mi i que em

diguis que m‟estimes. Passats els primers moments en Max va justificar el seu silenci. Va fer-se

fonedís i des del primer moment calia evitar cap possibilitat de que poguessin creure que seguia

amb vida. Per aquest motiu no s‟atreví a comunicar-se amb ella fins avui. I començà el relat del seu

dramàtic episodi.

- Des del primer instant en que vaig formalitzar a Kabul la meva trobada amb el cap de l‟oposició

les coses s‟anaren complicant. I un fet inusual em cediren un escolta afganès doncs un dels meus

escoltes estava de servei a la India i l‟altre va ser agredit el dia anterior a la meva marxa. Jo no em

sentia tan segur com sempre però ho atribuïa a que anava protegit per un sol agent i que aquest era

nou per a mi. La meva alerta augmentà quan vaig poder observar que quan aquell home em mirava,

en un dels ulls tenia una tènue tremolor. Un tic a penes perceptible. El dia previst per la trobada, hi

vaig anar amb antelació, tal com faig sempre. Però fins un quart d‟hora abans no ens situarem en el

lloc previst on tenien que venir a buscar-nos i portar-nos a un lloc que desconeixíem. Desconfiant

vaig sortir del vehicle, i em dono compte que el meu escolta marxa corrent, al temps de que arriba

una moto que s‟atura al costat mateix del nostre tot terreny.

La meva reacció va ser instintiva, en un salt inverossimil em vaig deixar caure estirat al darrere

d‟un esquifit parterre contigu. L‟explosió va ser cosa de segons, el motorista s‟acabava d‟immolar i

la càrrega d‟explosiu era potentíssima. El nostre vehicle quedà esmicolat i les restes amb flames

degut a la carga de gasoil. Per uns segons vaig quedar atordit i quasi sord. Tan sols restes de pedres,

ferros i polseguera m‟envoltaven. Els gemecs i els plors es barrejaven amb pànic i corredisses. Però

el petit parterre em protegí. Jo estava brut, mig sord però indemne. Curiosament havia perdut

l‟americana i anava amb tan sols amb una sabata degut als efectes de la forta explosió Al meu

entorn tot eren crits i pànic. Tan aviat com vaig poder recuperar-me, ràpidament em dirigí a la

100

residència on compartia habitació amb el meu escolta. Tenia que aclarir coses vitals amb ell. El

revòlver amagat a la maleta el vaig situar al meu costat, per tenir-lo a mà. Mentre em dutxava vaig

decidir que havia arribat el moment de portar a la pràctica un pla que tenia previst de feia temps, i

que m‟alliberés per sempre de l‟obediència del Servei de Intel·ligència Xinés. El moment que

esperava feia temps se m‟havia presentat en safata i de manera inesperada. Calia aprofitar

l‟avinentesa. En aquell moment decidí que en Max acabava de morir en el atemptat de Kabul. –la

Glòria intervingué preguntant

- Per que aquesta necessitat de simular la teva mort?

- Mira. Fa temps que vaig reparar que el Servei de Intel·ligència, mai em retornaria la llibertat per

poder viure lliurament com les demés persones. Ja t`has convertit en un simple engranatge del

Servei. He estat testimoni d‟experiències alienes, de persones que han provat de deixar el Servei, i

han estat deportades per sempre a regions llunyanes, en les que resten permanentment sota control.

En un cas concret, en que l‟agent va provar d‟escapar va ser reclòs en un camp de treball del que

tan sols en pogué sortir al morir. Els agents sabem massa, podríem explicar infinitat de coses, no

som homes, tan sols som informació viva circulant pel món que cal controlar de per vida.

Ja en l‟apartament net i dutxat, curades unes quantes ferides superficials. Amb la roba canviada ja

tenia ben clar que calia fer a partir d‟aquell atemptat. De moment havia que preparar una bona

recepció pel meu escolta. Quan la clau de l‟home entrà en el pany de l‟habitació. La petita remor

em donà temps per esperar-lo dret al costat de la porta revòlver en mà. Només veure‟l li vaig etzibar

un fortíssim cop de culata al cap que el va fer caure com un drap brut, cargolat a terra. En cap

moment pensava eliminar-lo encara que ho meresqués. M‟havia traït. Homes com aquell jo sabia

com havia que tractar-los per tal de tornar-los obedients i que no et plantin cara. Va vomitar conyac

abundantment. La pudor empestava. El primer que havia fet aquell home després de l‟atemptat va

ser anar a una taberna i beure. Entre el cop rebut i el conyac estava grogui. Tornà en si, amb l‟aigua

que li vaig deixar caure al seu damunt. Però seguia mig atordit.

- Que tal amic meu, sorprès de veurem viu? Espero que n‟estaràs content, t‟estalvies d‟anar al meu

funeral. I ara diguem. Qui?

- No entenc res. Que vol dir qui? –però quan veié la culata del revòlver que anava directe de nou al

seu cap, va gemegar i suplicà a temps. I s‟explicà llargament, amb pels i senyals i realment tot

encaixava. El govern d‟Irak va muntar l‟atemptat per evitar l‟entrevista amb l‟oposició. Però qui els

va informar del dia l‟hora i el lloc? Algú del Servei, una persona important, es qui els va facilitar

informació. No només l‟home que tenia tirat per terra davant meu m‟havia venut. M‟interessava

que ell confirmés la meva mort i li vaig dir:

- Ara mateix, agafa el teu mòbil i truca al teu cap explicant-li el que ha passat. Vull que quedi ben

clar que has vist com l‟explosió m‟enganxava i com jo quedava esmicolat entre la ferralla. Que del

meu cos no n‟ha quedat ni una resta. Queda clar? Jo t‟apuntaré. Procura ser convincent i no posar-

101

me nerviós mentre tinc la pistola reposant sobre el teu cap –i tal com li havia manat ho va fer. Li

feren preguntes però ell no s‟apartà del guió. Quan acabà de parlar li vaig dir.

- Suposo que ja deus saber que ets home mort –l‟home s‟aterrí mentre li seguia dient. -Tranquil, no

penso gastar un tret amb tu, a menys que m‟obliguis. Però en el Servei, no creuran que quan

l‟escolta fot el camp, amb els segons precisos per escapar no sabia el que anava a passar.

- Els he dit que m‟havies enviat a buscar-te una beguda.

- Sí ho he sentit. Tothom sap que en Max no ho faria mai. Ningú s‟ho creurà. M‟has traït a mi però

també al Servei, que es més greu. Ets home mort.

- Els d‟aquí em donaran protecció.

- El primer que faran serà rentar-se‟n les mans. Amic meu ho tens malament pensa-ho. I li vaig

etzibar un nou cop al cap que el deixà a terra i sense sentits. Jo necessitava guanyar temps.

- El vaig escorcollar, retirant-li la cartera amb diverses documentacions que em vaig quedar. Volia

canviar la seva foto per la meva en el passaport, sabia on tenia que anar per que m‟ho fessin i la

segellessin amb una imitació perfecte i al instant. En la butxaca posterior del pantalon del meu

escolta va aparèixer un sobre amb un bon plec de dòlars. Segurament el preu de la seva traïció.

Me‟ls vaig embutxacar, de fet necessitava diners. De lo meu ho vaig deixar tot intacte, no vaig

tocar res. En Max era mort. Vaig fer cap a l‟aeroport per esfumar-me sense deixar rastre, doncs el

meu passaport era el del meu escolta, que dit de passada finalment el trobaren amb dos trets a sobre,

mort naturalment. Però que quedi clar, no vaig esser jo el qui el va matar. La Glòria estava

meravellada. El relat la tenia ben agafada, de cap manera volia interrompre‟l. Però encuriosida

preguntà.

- Quin ensurt! Et vas salvar pels pèls Ho devies passar terrible. I vas al aeroport per anar a on?

- Simplement per tornar a casa, a Namíbia.

- T‟escolto i tinc la impressió de que ets un home nou, que acabo de conèixer i no sé res de tu. I ara

em surts amb un país del que a penes n‟he sentit a parlar i em dius que es casa teva?

-Efectivament en el desert de Namíbia hi tinc un hotel molt especial, juntament amb el baró

Frederik von der Klaussen que tu ja mig coneixes. -La Glòria ja no volgué astorar-se més del que ja

ho estava, ni seguir interrompent les explicacions fent més preguntes. El temps li aniria fent saber

moltes de les coses que encara ignorava. Es limità a contemplar-lo encisada i a seguir escoltant. Ell

prosseguí:

102

- El meu primer destí seriós com agent especial va ser a l‟illa de Nova Guinea quan ja era

independent dels holandesos i havia estat annexionada per Indonèsia. Col·laborava amb el partit

comunista local. Allà en circumstàncies complicades vaig establir uns vincles que encara avui duren

amb el baró Frederik von der Klaussen, un antic còlon holandès que de cap manera volia deixar-se

desposseir de les seves propietats pels indonesis nous amos de la meitat de la illa de Nova Guinea.

Unes plantacions de l‟arbre de catxú fruit d‟anys de sacrificats esforços. Però que finalment es va

veure obligat a abandonar definitivament.

Descoberta la meva condició d‟agent xinés i empresonat com a tal, vaig escapar de la presó amb la

complicitat d‟un guàrdia que era del partit. De no marxar hauria acabat per ser condemnat a mort i

em vaig emportar a també a l‟holandès empresonat amb mi i que com a coneixedor del país podia

ser un bon guia en la nostra escapada. Provant de sortit del país varem acabar fugint a través de la

selva i passant a la part oriental de la illa. Un calvari difícil de explicar, el bosc era una zona

desconeguda, amb tan sols alguna família indígena perduda entre aquella selva en la que plovia a

estones cada dia en quantitats impressionants. El sol a penes penetrava a través dels espessor dels

arbres. Durant dies varem deambular molls, sense brúixola, menjats pels insectes. Ni menjar, ni

armes. Sempre provant d‟anar direcció sud. Com homes de l‟edat de pedra improvisarem una

espècie de destrals lligant amb lianes pedres cantelludes a un pal per poder-nos anant obrint pas

entre la vegetació. De quan en quan trobàvem algun fruit comestible que ens repartíem generalment

plàtans. De no ser per els queviures que ens regalà el camarada comunista de la presó. No hauríem

pogut subsistir.

Els papús natius tenen una fisonomia certament ferotge però en realitat resultaren hospitalaris, ens

veieren afamats i a pesar de la seva extrema pobresa ens donaren boniatos, era el seu aliment bàsic.

El baró parlava una mica el seu idioma cosa que facilità l‟entesa. Mai passarem set, el bosc estava

ple de rius i rierols i els xàfecs eren diaris, procuràvem agafar fulles enormes per protegir-nos de la

mullena. Un dia arribaren a un grup de barraques, tot i que hi havia senyals de vida, no trobarem a

ningú. He d‟aclarir que en tot el temps mai arribarem a veure una sola dona, les feien amagar-se.

L‟holandès explicà que els natius, ells, els homes no treballen mai la terra, ho fan les dones mentre

ells les vigilaven armats. Al principi el meu amic va creure que les feien treballar sota amenaça.

Però més endavant va veure que estava en un error, els homes les guardaven per evitar que d‟algun

poblat veí no els robessin alguna dona. Res de tipus sexual, doncs per ells era com si els robessin un

esclau o una vaca, un element de treball. I explicant-ho l‟home es feia un tip de riure. Per això quan

veien un foraster les amagaven. Però en aquest cas havien fugit tots, homes i dones. El baró sense

manies agafà una gallina que picotejava per allà, li retorçà el coll i fugírem. A la brasa resultà el

millor menjar que he provat en tota la vida, la salsa de la gana la va assaborir. Finalment arribarem

al sud de l‟illa que ja no podíem més, allà ens férem amb una embarcació molt primitiva, però que

amb uns tros de vela ens permeté poder arribar a la punta més septentrional de Austràlia, el cap de

York, més o menys. Els meus coneixements de vela eren nuls, mai havia manejat una vela. El baró

sí, havia posseït un iot. Sort en vaig tenir d‟ell i de que tan sols em vaig marejar en parell

d‟ocasións. Va ser terrible. La Glòria va intervenir dient

103

- De Nova Guinea a Austràlia deu ser una bona tirada. Vareu tenir que travessar l‟estret de

Torres.

- Efectivament se‟ns va fer un trajecte llarg i complicat. L‟estret de Torres tan sols té 93 milles, uns

150 km. però ja pots pensar que navegàvem i acabàvem retornant al mateix lloc, donàvem voltes i

més voltes. El mar quasi sempre estava mogut i teníem que estar vigilant que l‟embarcació no

s‟entravessés i acabéssim bolcant. Passarem gana, sort que a la barca hi trobarem uns cordillets i un

am rovellat i el baró va pescar algun peix que menjarem crú. Sort que hi ha moltes illes, unes tres-

centes, no totes habitades. I alguns natius ens facilitaren aigua i fruites, no ens podem queixar. Si hi

haguéssim passat uns pocs anys abans, se‟ns haurien cruspit. Finalment uns pescadors esportius

australians ens varen rescatar en alta mar, ens donaren de menjar, que bona falta ens feia i ens van

portar fins una petita vila, Bamaga d‟uns 700 habitants, amb un club de pesca que porta el seu nom

i afluència d‟aficionats a la pesca esportiva com els que ens rescataren. D‟allà ens portaren a un

hospital per que ens curessin les moltes nafres que portàvem per tot el cos principalment en les

cames. Era fruit de la nostra fugida per la selva de Nova Guinea.

- Coneixes aquesta zona Glòria, està a les antípodes i poc coneguda?

- Com qualsevol que hagi llegit les “10.000 llegues de viatge submarí” del Juli Verne, em sembla

recordar que allà el Nautilus hi quedà encallat.

Es veritat, es un lloc ple de roques coral·líferes i el submarí de la novel·la hi té problemes. Com els

hauríem tingut nosaltres per desembarcar, de no rebre ajuda dels pescadors esportius. El cap de

York es ple d‟espadats i roques coral·lines. Acabarem les aventures de selva i de mar. I com no,

aleshores començaren les complicacions burocràtiques que resultaren pitjors, que ja es dir. El baró

es comunicà amb La Haia i un advocat amic seu li envià documentació i diners. Novament el baró

era la meva providència. Però jo qui era? Podia dir que era un xinés del Servei Secret? I amb una

generositat increïble, l‟holandès em porta a l‟ambaixada, diu que sóc orfe de guerra, i que em

coneix de tota la vida, però són arguments que els funcionaris entenen però que no valen ja que les

lleis no han previst un cas semblant. I el baró m‟arrastra novament a un notari i em converteix,

sense ni preguntar-me, en fill seu, per adopció. Tot queda per fi arranjat. Es el meu pare, no te més

família que el fill adoptiu que sóc jo. No et menteixo quan t‟asseguro que aquest home es més que

el meu pare. Sabia qui era jo, quina era la meva feina, no tan sols arregla els meus problemes sinó

que ho fa a canvi de res. I es més no intenta interferir en la meva vida i em deixa seguir lliurament

el meu camí. I torno a la Xina a seguir en el Servei.

El temps encara enfortí més aquesta relació. Ara quan en Max ha mort. jo sóc en Frank Klaussen, el

seu fill. Tinc residència al Principat de Mònaco on ell viu. Quan hi ha votacions polítiques, sempre

he anat a votar a Montecarlo com a bon ciutadà. També m‟he preocupat de la situació financera del

pare. Quan retornà a Holanda era precària, però jo he aconseguit millorar els seus ingressos. Ara viu

al seu aire, sense preocupacions. Un cop a la setmana va a passar una estona al Gran Casino, li

agrada jugar al bacarà. Però fixat, abans d‟entrar ja ha decidit el que està disposat a perdre, i quan

104

ho ha perdut plega. Si guanya a les dos hores marxa, abans aquesta actitud despertava sorpresa,

ara saben que es un jugador que no va a guanyar diners si no que hi va per passar-hi l‟estona. Podria

jugar fort, la seva situació li ho permetria. Però es assenyat.

També puc confirmar-te que tant tu, com jo, tenim una envejable situació econòmica. Al seu temps

a Namibia, vaig confiar a professionals solvents les nostres economies. Des d‟allà hem fet bons

negocis que han multiplicat generosament els nostres patrimonis.

- Bufa, ara resulta que sóc rica.

- Ja ho eres, com artista tenies bons contractes. a més deus haver venut la propietat de Islamabad. El

fet de ser el teu apoderat, m‟ha permès fer moviments econòmics en nom teu.

- Increïble. Tot és fantàstic. I ara com si res també em fas rica. Fabulós. Però segueixes sense

explicar-me aquest misteri del hotel en mig del desert.

- Ara anem a casa a descansar, deixem dormir fins que el cor em digui prou i demà acabaré

d‟explicar-t‟ho tot. Paraula. A més vull anar al Principat a saludar al pare. Vull que li causis una

immillorable impressió. Posat el millor vestit que tinguis i si no en tens, anirem de compres.

105

Capítol 16è. – Namíbia.

L‟endemà ja era l‟hora del dinar quan varen despertar-se. Tan aviat s‟hagueren dutxat, en Frank no

volgué que la Glòria es posés a cuinar. Per la nevera de la Glòria `no oferia masses perspectives.

Estava mig buida.

- Tu que ets valenciana, perquè no em portes a un lloc que facin una bona paella marinera. Crec que

es un plat deliciós, m‟agradaria comprovar si es cert.

- Fet. –contestà la Glòria - A la Barceloneta davant el mar conec un restaurant que les fan per llepar-

s‟hi els dits. Però m‟has de explicar tot aquest misteri d‟una propietat en ple desert de Namibia. Els

varen estafar?

- Res d‟això. Un rebesavi del pare era un d‟aquests savis que es donà compte del valor excepcional

d‟aquest desert des del punt de vista científic. Ell trobava restes antiquíssimes. I estava en lo cert, en

el 2013 la Unesco declarà aquest desert Patrimoni de la Humanitat. Calculen que té una antiguitat

de 65 milions d‟anys, dels més antics del planeta.

- I que té de particular aquest desert, a part dels milions d‟anys?

- Tot. Les seves dunes són les més altes que es coneixen, amb una sorra color coure a la que quan

hi passes un iman el treus recobert de pols de ferro. Aquestes dunes naturalment es mouen a pesar

del seu gran tamany. Però es més, tot i tractar-se d‟un desert la seva fauna i la seva flora es

excepcionalment rica. I els fòssils són únics, només cal observar els moviments de la sorra degut al

vent i com poden posar al descobert vestigis d‟espècies que fa milions d‟anys que han desaparegut

- I el desert es gaire gran?

- Uns 81.000 km2, situats en un lloc excepcional, al llarg de la costa Atlàntica i entre dos grans rius

el Kumene que es frontera amb Angola i l‟altre al sud, es l‟Orange que el separa de Sud Àfrica.

Són uns 2.000 km. de costa amb unes amplades que van dels 200 als 80 km. Entra a Angola amb

frontera al Parc Nacional de Etosha, reserva d‟animals africans i pel sud també s‟estén per Sud

Àfrica. No vull atabalar-te amb més dades que per altra banda oblidaries. Hi podem anar quan

vulguis es millor veure‟l, només d‟aquesta manera un pot arribar a apreciar la seva grandiositat.

- I l‟hotel? –preguntà la Glòria.

- El pare reparà, que si un científic, com el seu avantpassat s‟entusiasmà amb aquest lloc únic en el

món, molta gent estarien disposat a gaudir del privilegi de poder-lo visitar. Però varem tenir l‟encert

106

de poder-lo fer rentable. Es per això que hi tenim una residència amb totes les comoditats, i una

.sèrie de serveis que faciliten i expliquen els tresors d‟aquest lloc únic. I els que hi van o són

milionaris que paguen el caprici d‟anar a un lloc excepcional. O científics especialistes interessats

en aquest lloc.

- I en un lloc Patrimoni de la Unesco, us han deixat fer un hotel.

- En realitat el refugi formava part del patrimoni i anterior a la decisió de la Unesco. Te més d‟un

centenar d‟anys. L‟hem restaurat amb molta cura. En realitat, es una residència privada d‟una

capacitat reduïda, sempre està ple. Com t‟he explicat resulta rentable cent per cent i lo més curiós es

que pensàvem que vindrien principalment científics. I naturalment en venen i de molt nivell. Però

majoritàriament venen milionaris que ho han fet tot en la vida i volen noves emocions, coses

exclusives. La majoria no es miren ni la gran aranya “la dama blanca de Namib”. Venen a dormir

en ple desert, fan un viatge en caravana per les dunes i poca cosa més. Bé també fotos infinitat de

fotos i vídeos que ensenyaran orgullosos per fanfarronejar davant de les seves amistats. El silenci de

la nit contemplant la volta celeste amb la creu del sud es d‟una emoció inexplicable. La nit es pura

i neta com en lloc. Tenim un observatori i els fem una visió astronòmica que els resulta

espectacular.

- M‟han entrat ganes d‟anar-hi i meravellar-me„n.

- Darrera d‟aquesta activitat tenim natius que cuiden els camells, i es preocupen de que als visitants

no els falti ni els passi res. Estació meteorològica. Quan bufen els vents poden sepultar-te amb la

sorra, que a la nit el vent llença direcció al mar i al matí la recupera amb escreix, en direcció

contrària. Electricitat solar per dessalar l‟aigua del mar i mantenir les temperatures adequades en la

residència. Pensa que la temperatura exterior pot arribar fàcilment als 71ºC. Tenim una mínima rada

per petites embarcacions i una pista d‟aterratge per a avionetes, que cal netejar de la sorra sempre

que s‟espera una aterratge Mantenir això requereix també tenir gent especialitzada i únicament es

possible quan els usuaris tenen un nivell econòmic alt per poder-ho pagar. Als científics els donem

unes, diguem-ne, beques amb les que els resulta pràcticament gratuït. La Glòria es va quedar

silenciosa contemplant al Frank amb admiració. Tan sols un home com ell era capaç de fer realitat

aquell projecte tan especial, i evitar que no es convertís en negoci ruïnós. Admiració que sumada a

la estimació que sentia per ell. Li va fer dir.

- Frank, ets únic. I allà es “a casa”, on dius que vas anar per refugiar-te després de l‟atemptat?

- Sí. –i rodejant-la amb els seus braços l‟acaricià tot dient - Però a partir d‟ara “casa nostre serà el

món sencer”. Cadascun dels llocs on tu vulguis anar. Sempre m‟ha agradat conèixer països, ciutats

diferents, saber com es la gent que hi viu. Ara podré residir-hi durant un temps, canviant de país o

de ciutat quan un pensa que ja no pots meravellar-te de res més. Ara puc que puc fer-ho i vull fer-ho

amb tu. De moment anirem a Montecarlo, a saludar al pare. T‟espera amb ganes. Coneixes el

Principat?

107

- Tan sols de passada un parell d‟ocasions. Entrar al casino, fer quatre o cinc jugades a la ruleta,

passejar per el port i poca cosa més.

- Doncs ara tindràs l‟oportunitat de passar-hi uns quan dies. Podràs conèixer les amistats del pare,

que no són poques. –Curiosament en Frank va canviar el tema de la conversa sobtadament. En el

seu cap hi bullia alguna cosa que l‟inquietava i ho va dir. - Per cert Glòria em preocupa en Valls. El

metge es impossible que se‟n surti. Es una travessa complicada, saps: glaç, neu, despreniments,

cansa‟ns-hi...es massa per un home sol.

- Em parles de la seva determinació de tornar en solitari? I que hi penses fer? Si es que pots fer

alguna cosa. No t‟arrisquis més del compte!

- Sempre els principis ètics s‟han de poder posar pel damunt de tot. El risc ha estat una constant en la

meva vida. Tinc una possibilitat. –i li demanà la seva opinió

- Podríem comptar amb l‟ajuda del George?

- Oh hi tant que sí. Quedàrem ben amics. De que es tracta?

- No representa cap risc per a ell. Li redactaré un text i ell des de NY l‟hauria d‟enviar a Beijín

d‟acord amb unes claus que li facilitaré. Tan sols d‟aquesta manera li arribarà a la persona que vull

–i agafà l‟ordinador i va escriure:

Camarada: El doctor Valls està a punt d‟emprendre el

retorn tot sol. Sense el suport precís, s‟encamina a

una mort segura. stop

- Mira Glòria. Al cap suprem del meu Servei, es mostrà –n‟ignoro els motius- interessat de salvar

com fos la vida del metge. L‟alerto per que ell es l‟únic que pot fer que els de Islamabad que ara

ocupen el meu lloc es mobilitzin i facin alguna cosa. El missatge inclou una contrasenya especial

que senyala la seva prioritat. Anirà d‟immediat a la taula del número U. Estic segur que es

mobilitzarà d‟immediat. L‟enviarem des de NY per tenir més seguretat. El George l‟ha de cursar

des d‟un lloc públic i sense donar el seu nom autèntic, no crec que li costi fer-ho.

La Glòria consultà el seu rellotge, era una bona hora per parlar amb en George. I ho va fer d‟una

manera velada que ell va entendre perfectament. Un dels amics sense sostre es faria càrrec de

l‟enviament. Cap problema. Al mateix temps en Frank per Internet li enviava el missatge escrit en

clau tal com el tenia que trametre.

108

- Acabada la conversa amb el George, la Glòria reservà taula al restaurant per evitar problemes i

tenir lloc segur. I cap allà s‟encaminaren tots dos, passejant tranquil·lament agafats de la mà. Eren

feliços, i els vaixells i el mar els semblaren més preciosos que mai.

Encara no havien abandonat el restaurant, que a Beijín. L‟home “sense nom”, ja estava llegint el

missatge rebut des de Nova York. I va tenir efectes immediats. Va comunicar-se amb Islamabad.

Al comprovar que no havien pres cap mesura, s‟enutjà. Les seves paraules van ser dures i sense cap

expressió de cortesia. Es notava el seu estat d‟ànim tens, i la necessitat de que les seves ordres

tinguessin un compliment immediat. Finalitzada la comunicació. Queda pensatiu, i demanà a la

secretària que li portés de nou el darrer informe sobre la mort d‟en Max, que rellegí amb

deteniment. Va tancar-lo sense abandonar el seu posat meditatiu. Va reaccionar reclamant la

presència d‟una de les seves secretàries per ordenar-li que aclarissin l‟origen del missatge anònim.

Quan els agents de Nova York feren arribar el resultat de les seves investigacions, no eren gens

reveladores. El missatge s‟envià des de Nova York, exactament del Bronx. Va signar-lo un tal

James Cook, un sense sostre de color que quan pogueren localitzar es limità a dir que un desconegut

li demanà el favor de que ho enviés. Segons sembla aquest home ho va fer a canvi d‟un bitllet de

50dòlars. El Cap ja s‟esperava alguna cosa semblant, quan li passaren la informació, es limità a

contemplar novament les cobertes del raport d‟en Max mentre murmurava.

-Max, Max a veure si segueixes fent-ne de les teves...sembla com si encara fossis viu!

Mentre, a Islamabad després de la reprensió del Cap, els agents del Servei Xinés es mogueren amb

celeritat. Repararen que havien badat i degut al to amb que el número U els havia amonestat van

provar de recuperar el temps perdut. Contactaren amb ACNUR i acordaren que un dels helicòpters

d‟aquesta ONG volaria en busca del doctor. L‟operació seria finançada discretament per

l‟ambaixada xinesa. Els pilots serien els mateixos que anaren a rescatar-lo anteriorment, els

patronejats pel Patrick Cooper, Una manera de fer més senzilla l‟operació de rescat. No hi va haver

problema.

Però, sí que hi hagué problema, més d‟un no i força complicats, no va ser com s‟esperava, tot el

contrari. Els pilots acudiren puntualment amb el seu aparell degudament preparat. A la base tot

presentava un estat d‟abandonament lamentable, no tan sols estava deserta si no que a més havia

estat saquejada. Tot i així el Patrick i els seus dos copilots, conscients de que el temps apressava

decidiren prosseguir el rescat sense el suport previst. Al poc d‟enlairar-se tal com si els estiguessin

esperant, els sorprengué un foc creuat d‟armes de repetició que els destroça l‟hèlix menor del timó

de la cua. Havien perdut la possibilitat de manejar el rumb. A més la fortor a carburant indicava que

el dipòsit devia estar també tocat. L‟helicòpter seguia funcionant però tan sols en una direcció. El

problema era poder situar-se sobre un espai que permetés aterrar. L‟aparell perdia altura mentre

anava recorrent terreny. Darrera d‟un fort desnivell aparegueren els homes armats que havien

disparat sobre l‟helicòpter. L‟aparell anava. sense voler-ho, directament sobre els atacants que

espantats s‟escamparen en totes direccions al veure el que se‟ls venia a sobre. Finalment

109

sobrevolaren un espai que oferia les mínimes prestacions per poder-hi aterrar i ho feren

pèssimament, no pogueren fer-ho d‟altra manera. El xoc va ser violent, el tren d‟aterratge va quedar

lateralment destrossat, l‟aparell quedà tombat de costat, un dels copilots va ser projectat contra el

fuselatge i a pesar del cinturó de seguretat es fracturà la clavícula. Sortosament l‟aparell no

s‟incendià. En Patrick i l‟ajudant ràpidament acudiren en ajuda del company lesionat. I entre

expressions de dolor pogueren treure‟l de la cabina i l‟estiraren en terra. En Patrick tornà a penetrar

en l‟aparell i en sortí amb una manta i la farmaciola. Tapà al ferit i tot just quan anava a injectar-li

un calmant. Aparegueren dos jeeps botant degut a les irregularitats del terreny. En Patrik es

tranquil·litzà tan prompte va poder distingir el banderí que portaven. Eren soldats paquistanesos.

Inverossimil, però era cert, les forces que venien per ajudar feia tan sols segons que dispararen

contra ells.

En Patrick es dirigí enfurismat vers el que semblava l‟oficial en cap. El militar no entenia l‟anglès i

en Patrick no parlava urdu, però els dos entenien de que anava la cosa. L‟oficial gesticulant Intentà

explicar que degut a la boira no havien pogut veure les lletres que identificaven l‟aparell. I

semblava excusar-se. S‟ocupà de que els soldats improvisessin una llitera i portaren el ferit fins un

vehicle sanitari que estava a prop. En Patrick sense poder pair el que acabava de passar no deixava

de maleir als pakistanesos, mentre acompanyava en la mateixa ambulància al company lesionat.

Aquest tot i adolorit, al veure l‟enfado del Patrick no deixava de dir-li que encara havien tingut sort

al poder salvar les vides i tenir assistència sanitària mentre el portaven al Hospital Militar de

Islamabad.

A Montecarlo, el baró von der Klaussen estava encantat amb la companyia de la Glòria. Se

l‟emportava al Casino i la feia jugar en lloc seu. Mentre, no paraven de passar personatges que

s‟apropaven per saludar-lo amb deferència, moment en que ell els presentava a la seva futura nora.

Una nit al tornar de sopar en un restaurant, mirant les notícies pel canal 3 de la TVF mentre

comentaven els fets de la jornada, aparegué per la pantalla un representant d‟ACNUR per lamentar

com un helicòpter de la seva entitat acabava de ser abatut en el Pakistan per forces locals en una

operació en la que no pogueren distingir els distintius que portava l‟aparell degut a la boira.

L‟aparell tenia previst anar a buscar al doctor Valls, un metge segrestat per yidahistes.

En Frank s‟alarmà. Captà al instant la gravetat de la notícia. Veié com el metge Valls quedava

abandonat a la seva sort. A la vegada que dubtava de la ingenuïtat de les forces armades d‟aquell

país, convençut que la gent del Servei Xinés d‟Islamabad no havien negociat amb el Govern local i

aquest incident va ser provocat. Claríssimament es veia que tan sols va ser un avís. De voler abatre

de veritat l‟helicòpter no li haurien disparat tan sols amb els fusell de repetició, tenien maneres de

deixar l‟helicòpter reduït a simple ferralla més eficients. En Frank demanà disculpes i digué que

volia donar un tomb. Quan més tard la Glòria va obrir la llum de l‟habitació, trobà una nota d‟ell en

la que demanava disculpes, però havia marxat de viatge. Que tornaria dintre d‟un parell de dies. La

Glòria trobà al baró en la butaca encara llegint la premsa i li ensenyà la nota. L‟home no deixà de

mostrar-se preocupat però es limità a dir,

110

- No t‟incomodis Glòria al Frank no intentis mai subjectar-lo. Pensa també, que es suficientment

llest per sortir-se‟n sempre. – i afegí -Al menys a tu t‟ha deixat una nota, en alguna cosa ha millorat.

111

Capítol 17è. – Arriscat.

Quan el Frank va arribar a Islamabad, ho va fer-ho amb el seu passaport de Frank Klaussen. I es

mogué per la capital sense deixar-se veure conscient del risc de ser reconegut. Es limità a fer un

parell de trucades telefòniques. I un altre parell de visites ràpides, per presentar-se tot seguit al

l‟Hospital Militar segur de que allà hi trobaria al Patrick acompanyant al pilot accidentat. I així va

ser. Aquest al veure al Max, quedà amb dubtes de si tan sols era una persona que se li assemblava.

O realment era ell. Va sortir de dubtes ben aviat. En Frank anava per feina.

- Patrik sóc en Frank von der Klaussen. Queda clar, veritat? – i prosseguí sense ni tan sols saludar,

anant al gra. Encara estàs decidit en salvar al doctor? Creus que té alguna possibilitat de sortir-se‟n

sol?

- Cap ni una. Es una temeritat No podrà segur.

- Que penses fer?

- Que vols que hi faci? No tinc cap més helicòpter.

- Jo en tinc un i està preparat a punt d‟enlairar-se.

- Per sortir quan?

- Ara mateix, si vols.

- Necessito un altre pilot. Ja veus com està aquest pobre noi.

- Cap problema jo també sóc pilot d‟helicòpters.

En Patrick no s‟ho pensà més, agafà la jaqueta, va fer un senyal a l‟altra pilot, el que no estava

ferit i agafant del braç al Max tots tres sortiren del hospital, per muntar en un taxi i anar cap el Aero

Club d‟Islamabad. Allà els esperava un mecànic amb un mono ple de taques de grassa. En Max es

limità a preguntar.

- Tot està a punt? Repostar a tope? - I dirigint-se al Patrick li digué. –Anem fins l‟aparell i tu

comprova-ho tot. Si no el creus adequat n‟exigirem un altra.

El Patrick va penetrar en la cabina i començà a moure palanques i a polsar altres controls de a bord,

mentre en Max seguia advertint al mecànic.

112

- Quedem d‟acord. No donaràs avís de que falta l‟helicòpter fins dintre de tres dies. Nosaltres

te‟l deixarem en territori nacional. Però no el portarem fins aquí, el tindreu que recuperar vosaltres.

–es posà la mà a la butxaca i la va treure agafant un voluminós sobre, mentre esperava que el Patrik

acabés la revisió i donés la seva conformitat. Quan aquest la va donar, li entregà el sobre ple de

bitllets al mecànic del mono tacat, mentre li demanava que portessin l‟aparell a pista i li preguntava

on tenia els vestits de vol per poder-se equipar.

L‟home els acompanyà fins un vestuari, que lluïa un cartell que deia només socis. Allà hi havia

equips de diferents mides per tal de poder triar els més adients.

- Has comprat l‟aparell? –inquirí el Patrick

- No home no. Tan sols he comprat al mecànic amb el vist i plau del propietari de la flota. Si

arribem a demanar permisos ens hauríem tirat mesos i mesos. Impossible. Ja has vist com les gasten

aquests.

- I si ens carreguem l‟helicòpter? –insistí el Patrick.

- El propietari estaria encantat de cobrar l‟assegurança i se‟n compraria un nou de trinca. Escolta

Patrik, ens arrisquem. Que quedi clar i encara hi sou a temps per deixar-ho córrer.

- Em preocupa deixar al John a l‟hospital. No tindrà problemes per culpa nostra?

- Tranquil. Demà una ambulància el traslladarà a l‟aeroport i el repatriarà fins a Londres. Viatjarà

en les millors condicions. Si es per ell, tu tranquil.

- Realment quedo admirat de la teva capacitat. Penses en tot i sembla que no hi ha problemes que

no arribis a superar. Com sabies que nosaltres dos acceptaríem?

- Patrick, aquesta pregunta em sorprèn. Només cal conèixer la qualitat de les persones. Res més.

Somni anem-hi! – i un darrera l‟altre pujaren a l‟aparell disposats a buscar i trobar al metge.

La Ha Nan va seguir les recomanacions de la seva mare i anà a a Hangzou a passar uns dies amb la

família. En Li, el seu germà ja l‟esperava a l‟arribada del aeroport. La trobada dels dos germans va

ser afectuosa, ell era conscient de la difícil situació a la que s‟enfrontava la Ha Nan, amb el segrest

del seu home i les seves incerteses.

- Com està el pare?

113

- Bé. Des de l‟últim atac ha perdut vitalitat, es cansa i passa quasi tot el dia al jardí contemplant

els arbres. S‟endormisca sovint i ja no s‟interessa pel negoci. Per cert que et recordo que si bé jo en

sóc el gerent, tu hi participes com accionista.

- D‟això volia parlar-te – apuntà la Ha Nan -El negoci a Europa, cada dia funciona millor. Seguim

anant bé de preus, en aquest sentit seguim sent competitius i la qualitat ha millorat. M‟agradaria que

passés a ser tot teu. Com saps passo un moment en que estic deprimida, he de lluitar molt per

poder-me concentrar, a més lo meu era la feina de laboratori.

- Tranqui-la, en podem parlar amb calma quan tu vulguis. Per cert quan he sortit de casa el pare tenia

visita. Sembla que es un antic amic seu, de la infància. No t‟espantis ha vingut amb escolta i a uns

metres de on parla amb el pare hi ha un militar armat amb un fusell automàtic que no el perd de

vista. Sembla que es tracta d‟un peix gros del Estat. Però, no puc identificar-lo, no es home que

surti el les fotografies dels periòdics, noi ha dit el seu nom.

Quan la Ha Nan arribà a casa seva, la mare sortí a rebre-la i les dues anaren sota al jardí per abraçar

al seu pare. La Ha Nan quan el va veure li semblà veure una planta delicada. Aquell home sempre

en acció la mirava amb tendresa, la filla es sentí commoguda. El pare la presentà al desconegut qu

en silenci contemplava l‟escena.

- Es la meva filla. La que viu a Europa.

- La Ha Nan, que viu a Barcelona i, que està casada amb un metge. – digué l‟amic del pare. La noia

quedà sorpresa de que cités el seu nom i fes referència a dades personals. I el visitant afegí.

- Senyora conec el problema que està suportant. Cal tenir confiança, estigui segura que aviat tindrà

bones notícies i el podrà abraçar –la besà i dirigint-se al pare digué. –Chu, no vull privar-te de la

companyia de aquesta filla tan agradable. He passat una bona estona parlant amb tu. Ho

necessitava, ja saps que només tinc un amic, i que aquest ets tu. M‟esperen a Beijín. Chu faré tot el

que pugui per solucionar el problema del gendre. Ja saps que puc fer-ho. I s‟acomiadà de tothom,

no sense abraçar de manera molt efusiva al pare de la Ha Nan.

114

Capítol 18 è. – A la recerca del doctor.

A Nova York a la Elionor i al George les coses cada vegada els anaven millor. Aquella relació

buscada per ella i acceptada per en George, s‟anà fiançant amb el pas del temps. Principalment en

els caps de setmana, en que la Elionor deixava completament el seu rol de gerent de la gran

empresa per compartir el temps amb l‟home que li agradava. No era una relació amb la ingenuïtat

de ser la primera, però existia l‟atracció personal i cobria la necessitat de compartir. Acudien als

espectacles, concerts de música junts i descobriren que també gaudien de l‟amor a la natura. Quan

Nova York i els seus gratacels els ofegaven, s‟escapaven a les Muntanyes de Catskill una Reserva

Forestal d‟uns 2.800 km2, travessada pel riu Hudson i a tan sols a uns 160 km. al nord-est de Nova

York. Allà la Elionor hi tenia una finca en ple bosc, amb la corresponent cabana de troncs que tenia

pràcticament abandonada. Era el lloc ideal per desconnectar del món i per poder: llegir, escoltar

música, descansar i somiar. En George estava entusiasmat amb la descoberta d‟aquest lloc. Però

encara més quan recordà que allà en Thomas Cole, un pintor que admirava, va iniciar el primer

moviment pictòric del Estats Units al entorn del riu Hudson. Era als començaments del segle XIX.

- Quedo sorpresa de la teva erudició. Sóc americana, i hi tinc una casa aquí i sento parlar d‟en

Thomas Cole per primera vegada. –exclamà sorpresa la Elionor.

- Tan sols es fruit d‟un fet casual. Resulta que en una visita al Tyssen Bonemissa de Madrid

m‟impactà un quadre que en principi creia que era un Turner. Però resultà que era d‟un tal Cole. I

encara despertà més el meu interès al conèixer la seva història i la ingent obra que va portar a terme

a pesar de morir amb tan sols quaranta-cinc anys.

- Per què et va impactar tant aquest quadre i que hi havia en la tela?

- En primer lloc la factura era impecable. Pensa que en els seus inicis aquests pintors treballaren de

xilògrafs i posteriorment foren gravadors. Abans de posar-se a pintar ja dominaven la tècnica del

dibuix. En quan al quadre, li va posar en títol de “Creu al capvespre”. Es un paisatge a la vora del

Hudson. En el primer terme hi figurava una sòlida creu de pedra vista al contrallum, envoltada per

un sol que comença a amagar-se al darrera d‟unes llunyanes muntanyes. El segon terme i ple de

reflexes apareix l‟aigua del riu. En definitiva una meravella de paisatge. Per cert, aquest home te

quadres en el Metropolità de Nova York. Quan vulguis podem anar-los a veure.

El poblet més proper on estaven ells era Phoenicia, que amb tan sols 300 habitants s‟havia convertit

en un refugi estival d‟infinitat d‟artistes. En les seves primeres anades a la casa es dedicaren a

renovar-la, estava descuidada degut al temps en que feia en que no s‟hi anava. L‟abundància de

fusta en el bosc que l‟envoltava feia de la llar de foc el sistema idoni per escalfar la casa.

L‟entusiasme d‟en George per passar-hi els finals de setmana no deixà de sorprendre agradablement

a la Elionor. Ella també li encantava anar-hi, però ho deixà de fer-ho per el fet de tenir que anar-hi

115

sola. La Elionor que tenia uns pocs any més que en George, quan compartien els caps de

setmana, tota ella es transformava, des del pentinat que el deixava escapar de manera més natural, a

la manera de vestir, més vaporosa i alegre amb colors més vius Es sentia atractiva i la feia ser més

jove.

A Islamabad, en Frank i el George anaven per aprofitar el temps. Donaren per finalitzats els controls

del helicòpter. I decidiren muntar i donar un primer vol de prova, no sense que en Frank acabés de

fer les últimes observacions al mecànic del club. L‟aparell s‟elevà suaument i donà un parell de

voltes sobre el camp. En vista de que tot anava correctament. Connectaren el GPS per anar

directament al lloc on estava el metge. Tot funcionava correctament i coneixent el camí, tan aviat

sobrevolaren la vall. No tardaren gaire en arribar al lloc senyalat tot i que tingueren que evitar la

presència militar per tal de no ser novament tirotejats. A més la part baixa estava en mans dels

yidahistes o dels talibans, aquestes gents encara eren més perilloses que els soldats. El Patrik aterrà

en el mateix lloc que la vegada anterior i esperaren a que algun dels nois del poblat es deixés veure,

mentre, descarregaren les caixes d‟aliments i medicaments bàsics que portaven.

Però no pogué ser. La decepció fou gran, a assabentar-se que el metge ja havia iniciat la marxa. Ja

no hi era, portava tres dies de camí per la muntanya. El fet de que en Frank parlés urdu, i una mica

de pastun va facilitar el fet de poder-se assabentar dels detalls de la marxa del metge. El cap del

poblat en Hamil Peshawar, va aparèixer per saludar-los. Semblava ben restablert de la seva

malaltia. En Frank no s‟apartà del protocol habitual, saludant primer, interessant-se per el poblat i

per l‟estat de salut d‟ell. Després li comunicà que havien portat medecines i aliments com llet i

conserves. Finalment es parlà d‟en Valls. A pesar del aïllament del poblat, les notícies també els

arribaven i quan el metge s‟assabentà que l‟helicòpter de Acnur havia estat abatut, decidí no

demorar més la marxa. En el primer tram l‟acompanyaren un parell de joves del poblat que

l‟ajudaren a portar l‟equipatge. Abans de marxar en Frank li demanà al Cap el poder parlar amb els

joves que acompanyaren al metge en el primer tram de la seva marxa, volia conèixer exactament la

ruta empresa per ell. No podien perdre més temps i en presència de quasi tot el poble, novament

s‟enlairaren per prosseguir la busca. Calia anar ràpidament per feina.

En Frank no deixà en cap moment d‟escrutar el paisatge amb el binocles. I davant d‟aquella

immensitat de blancor no podré evitar el pensament de que estaven buscant una agulla en un

immens paller i tot i que ja sabia des del primer moment, que la cosa no seria gens fàcil. Ara el GPS

no servia per a res. Resseguiren la vall que els guies pastun els havien senyalat com a camí emprés

pel metge fins a descobrir un possible rastre de petjades. Podien també ser les d‟un animal, eren

petjades especials. S‟havia posat raquetes als peus per poder caminar més segur. Tot anava a la

perfecció fins el moment en que una boira espessa anà pujant fins que els embolcallà. La visibilitat

era escassa. Provaren de reduir alçada per poder millorar-la, però el risc era gran ja que la vall no

era un traçat rectilini. Seguiren avançant fins que sortiren de la zona tan espessa. Però de rastre, res

de res, l‟havien perdut. El Patrick era de l‟opinió de que en Valls s‟havia aturat al no tenir

visibilitat. Estava convençut de que el tenien descansant enrere d‟ells. Els demés acceptaren aquest

116

parer acordant retrocedir, encara que sense excedir-se. Tenien la sensació de que en Valls estava

al tocar. Mentre la boira encara que persistent, havia elevat el seu sostre i permetia amb prudència

que l‟helicòpter seguís el seu camí de recerca. I certament retrobaren les petjades, però al tornar-les

a seguir sobtadament es feien fonedisses. Novament el Patrick mostrà el seu convenciment de que

havien d‟aturar-se allà mateix, insistint que en Valls no podia estar lluny.

- Aquest home ha sentit el nostre brogit i per precaució s‟ha amagat. No pot tenir la menor idea de

que l‟estem buscant. –novament es fiaren del que en Patrick els deia i aterraren allà mateix on

acabaven les senyal damunt la neu. En Frank agafà el micro, connectà l‟altaveu i espaiant les

síl·labes anà dient.

- Doc-tor Valls. Doc-tor Valls. Ac-nur Ac-nur a la re-cer-ca a la re-cer-ca del doc-tor del doc-tor

Valls. –i així una i altra vegada. Els minuts es feien llargs, però seguien sense defallir i quan

l‟espiker es cansava, algú el substituïa. En Patrick estava tan convençut de que en Valls estava allà

mateix, que en cap moment volgué sentir cap proposta d‟abandonar per seguir-lo buscant en un

altre lloc. Fins el moment, en que ell mateix va demanar imperiosament:

- Calleu! Per favor silenci!- tots es posaren a escoltar anhelants, fins que els crits s‟anaren fent cada

vegada més evidents i en la llunyania com una figureta del pessebre i entre núvols de polsineu

aparegué la suposada figura d‟en Valls, corrent tan com podia mentre anava agitant les mans. Els

rescatadors abandonaren l‟helicòpter per córrer vers a ell i abraçar-lo amb vives mostres d‟alegria.

Per fi la missió havia estat assolida amb èxit, en Valls estava amb ells. Acabades les mostres

d‟efusió retornaren a l‟aparell, feia força fred, tenien presa i en Patrik inquirí.

- Frank, hauràs de indicar-me el rumb.

- Posa direcció NE. I t`he de felicitar. La teva intuïció s‟ha confirmat quan més ho necessitàvem. Li

digué en Frank.

- Rumb NE? N‟estàs segur? D‟aquesta manera anirem a parar a la frontera Xina. No m‟obliguis a

prendre aquesta ruta¸ Frank – aquest no ignorava el risc que li representava posar-se al abast de la

gent del seu antic Servei. I davant de la intranquil·litat del seu company no dubtà en dir-li.

- Pensa-ho bé. No tenim alternativa. Si baixem al pla, el més probable es que els yidahistes ens

enviïn a l‟altra barri mitjançant un terra aire. Ja saps que en tenen. Creus que podem anar al

Afganistan? Oi que no? Provar de tornar a Islamabad o a la frontera pakistanesa? A Islamabad no hi

arribaríem no tenim suficient carburant recorda que en la base no teníem res de res. Ho sabia des

del primer moment, ens hem d‟arriscar, ja que no tenim alternativa. Tan sols et recomano que evitis

la carretera del Karakorum, la G 314.

- Aquesta es la carretera més alta del món. Em seria fàcil trobar-la i seguir-la. –exclamà el Patrick

117

- Efectivament però allà hi ha dos guarnicions la del Pakistàn i la de Xina. L‟extradició seria

immediata, els paquistanesos donat que hem volat sense permisos i l‟aparell l‟hem agafat per les

bones, ens complicarien la vida fins el infinit. Procura resseguir la frontera amb Xina i ens convé

aterrar a prop d‟un petit pas fronterer però que ens vegin quan entrem dintre de la seva jurisdicció

Tan sols posar el motor en marxa el metge esgotat ja estava endormiscat. Encara hi havia suficient

llum diürna per seguir volant amb seguretat. El motor tenia que esforçar-se cada vegada més doncs

tenien que anar superant les altures i la riquesa de l‟aire en oxigen era menor. Feia fred a pesar de la

calefacció donada, que resultava del tot insuficient. Agafaren un parell de mantes i procuraren

abrigar-se. En Patrik no donava senyals de debilitat ni: cansa‟ns-hi, son o fred. Era un pilot amb

moltes hores de vol d‟helicòpter. Veure`l pilotar donava seguretat. Certament que en aquells

moments no hi havia incerteses en el vol, les complicacions podien venir després, amb el

destacament xinès. El Frank li va fer una senyal indicant-li una bandera vermella amb estels i unes

senzilles instal·lacions militars.

- Patrick fes-te veure i aterra a un centenar de metres, recorda que l‟helicòpter ha de quedar en el

Pakistàn. Procura estirar algun cable per el que puguem justificar una avaria del aparell. – en

Patrick va anant fent el que li digueren i tot seguit abandonaren l‟helicòpter per acostar-se a la

filferrada que amb les mans enguantades aixecaren fàcilment i entraren en territori de la Xina. Ja

traspassada la xarxa de filferro es dirigiren en fila india en vers el lloc on onejava la bandera de la

Xina. Força abans d‟arribar-hi, ja sonaren les sirenes i s‟encengueren uns potents focus lluminosos.

Quan es veieren enfocats per les llums aixecaren les mans i es quedaren en el mateix lloc esperant

la presència dels soldats. Les sirenes callaren i unes veus sonaren pels altaveus, sempre en xinès.

- Ens demanen que ens quedem aquí i que esperem la vinguda de les forces. Aclarí en Frank. –

tardaran, encara que tinguin una cos de guàrdia permanent posar-lo en acció necessita el seu temps.

–afegí el Frank. I es posà a picar de peus per combatre el fred en les extremitats inferiors.

Finalment els soldats arribaren en dos jeeps i un furgó. Feren una exhibició de salts per baixar dels

seus vehicles i els apuntaren amb les seves armes. El Frank aixecà el puny saludant-los a la manera

dels comunistes i va fer un gest demanant poder acostar-se al sergent que els menava i va dir en

xinés, naturalment.

- Un saludo camarada tinent. Gràcies per venir a auxiliar-nos. Som voluntaris de ACNUR en missió

humanitària. L‟helicòpter sens ha avariat i necessitem ajuda, per això ens dirigíem al vostre

destacament. Fa fred i no podríem subsistir per les baixes temperatures. L‟oficial sense contestar, es

limità a agafar un transmissor i girant-se d‟esquena es comunicà amb algun dels seus superiors.

Parlava baixet i el Frank no pogué captar més enllà d‟unes quantes paraules. Però era clar que a més

d‟informar de la presència d‟estranys sol·licitava ordres. L‟oficial inquirí dirigint-se al Frank.

- Nacionalitat?

118

- Dos dels pilots són irlandesos, jo sóc un pilot holandès i intèrpret, el passatger es un metge

espanyol que acabem d‟alliberar per ordre de ACNUR, l‟organització internacional. Portem els

passaports corresponents que en donen fe – novament el tinent parlà a través del seu telèfon i al

acabar ordenà als seus homes que els fessin pujar al furgó i tots plegats retornaren a la base. Allà els

passaren a un despatx i els feren esperar després de recollir els passaports. A la poca estona

aparegué un capità probablement el responsable del reduït destacament fronterer. portava a la mà el

plec de passaports recollits. S‟assegué darrera la taula i tranquil·lament anà repassant els passaports,

sense deixar de comparar les fotografies amb les cares dels presents. Finalment dirigint-se al Frank

en xinés i senyalant al doctor Valls exclamà

- Falta la seva documentació.

- Em permets camarada capità.- contestà en Frank. La nostra missió humanitària, la de ACNUR,

precisament era la de rescatar al doctor Valls aquí present. Estava en poder de yidahistes

paquistanesos. Al ser segrestat va quedar sense documentació ja que li va ser presa – en Frank

dirigint-se al Patrick li digué

- Entrega-li la documentació de ACNUR –cosa que aquest va fer al moment. El capità anava mirant-

s‟ho tot amb minuciositat.

- ACNUR?

- Sí camarada. Es la organització humanitària internacional, que facilita aliments i ajuda sanitària als

llocs més problemàtics del planeta. Pertany a la Organització de les Nacions Unides, que segur no

desconeixes. Per cert, el rescat del doctor, l‟hem portat a terme conjuntament amb el Servei de

Informació i Intel·ligència de Xina. Una missió delicada i portada a terme discretament. T‟agrairé

enviïs un comunicat a Beijín per assabentar-los de que la missió ha estat portada a terme

satisfactòriament. Camarada capità, aquest doctor es una persona important pel teu Servei.

El capità es limità a escoltar i sense dir paraula va fer un senyal als soldats presents per que se‟ls

emportessin. Ell es quedà sol amb tots els papers sobre la taula. Els conduïren a una cella i els

deixaren allà tancats. Mentre l‟oficial remirava els passaports i el paper en que estava anotat el nom

del metge. Al igual que el seu adjunt, el capità despenjà el telèfon i estigué una llarga estona parlant

amb un altre superior. Per fax un soldat de comunicacions anà passant copia dels documents i el

nom del Valls. Quan tornà a consultar el seu rellotge de polsera ja havia passat una hora i mitja.

En Frank mentre, anà explicant als seus companys com s‟havia desenvolupat la conversa amb el

capità xinés. Com per evitar que els extraditessin al Paquistàn i evitar suspicàcies pel fet de que en

Valls anés indocumentat, va tenir que desvelar la connexió del rescat amb el Servei Secret Xinès. El

Patrick l‟escoltava amb preocupació, conscient de que la cosa podria acabar malament pel Frank,

estava arriscant-se excessivament. Sobtadament s‟obrí la porta, els soldats els feren sortir a

l‟exterior i els feren pujar en un helicòpter. A la porta de la caserna, el capità els anà donant la mà

tot acomiadant-los.

119

- Un bon senyal – digué el Patrick mentre en Valls cansadíssim, exclamà

- No ens han donat res per menjar, em noto que tot em dona voltes per la debilitat. En Frank es

tragué de la butxaca mitja rajola de xocolata embolicada en paper de plata i li va donar, el metge se

la cruspí en un instant.

El vol va ser breu i aterraren en mig d‟unes instal·lacions militars importants, possiblement el

comandament central de les forces frontereres. D‟arribada els portaren al menjador de la caserna i

allà tenien preparat un refrigeri fred que apuraren àvidament.

- Salut camarada Lhai, els estrangers han arribat. Els hem ofert de menjar tal com has ordenat.

Ordenes alguna cosa més?

-Res més tinent. – el camarada Lhai, en realitat camarada Xiang Tsé Lhai, era el comandant en cap

de la base fronterera de Soche. Estava a punt de marxar i prendre‟s uns dies de descans, quan

s‟havia produït la trucada telefònica del capità responsable del destacament de Khotan avançant la

novetat de la entrada de forasters en la seva demarcació i demanant instruccions. Però també li

resumí les explicacions rebudes durant el interrogatori i no deixà de fer constar l‟exigència

formulada demanant que informés als Serveis Centrals. El Comandant no sense una llarga reflexió

sobre la conveniència de enviar un comunicat a Beijín, decidí que el més prudent era fer-ho.

Mentre va fer venir a la base a aquells intrusos, i esperà que es produís la resposta al comunicat

que acabava de trametre. Era de natural prudent, i havia arribat a la conclusió de que aquella gent

no demanaria que informés a la Seu Central el rescat del metge si no fos un fet que interessés a

Baijín. Seria completament absurd i agafà el seu comunicat i es posà a rellegir-lotornà a llegir.

- De les forces frontereres del Turquestàn Oriental

al “Servei de Inteligència i Informació “ a Beijín.

- Salut camarada,

Acabem d‟interferir un grup de quatre persones

infiltrades en territori nacional xinès. Procedien

d‟un helicòpter que han fet aterrar en el Pakistan i

que han abandonat per introduir-se en el nostre

territori. Han estat immediatament interceptats i

els tenim a punt de procedir a la seva entrega a les

autoritats pakistanís país del que procedien.

Anaven desarmats i al·legant una avaria del

120

aparell han demanat asil degut a la duresa del clima.

Abans d‟extradir-los he de posar en el teu

coneixement uns fets que considero a tenir en

compte.

Són quatre homes: tres pilots que diuen ser de

ACNUR i un metge. Un dels pilots que parla

perfectament el nostre idioma, ha demanat amb

insistència que notifiquem al Servei Central de

Beijín. –“Que han portat a terme, amb èxit el rescat

del metge segrestat en les muntanyes de la Vall de

Swat”. L‟home amb aparença física i vestimenta

pastuns – no sembla pas metge-- diu ser ciutadà

espanyol i es diu Francesc Valls.

Hem procedit a enviar fotocopies de totes les

documentacions personals i una acreditació de

ACNUR. Ens abstindrem de prendre decisions fins

conèixer les vostres ordres. Salut.

Signat : Camarada Xiang Tse Lai, Comandant en

Cap dels Serveis Fronterers del Turquestàn Oriental.

Tot just el comandant havia acabat la lectura. Que es presentà novament el tinent que

després de quadrar-se digué.

- Amb permís camarada Comandant, acaba d‟arribar aquest comunicat urgent des de Beijín –

després d‟entregar-lo en mà, saludà novament i demanà permís per retirar-se. El

Comandant procedí a obrir el comunicat després de veure que portava el segell d‟urgència.

De Beijín al Comandant de les fronteres del

Turquestàn Oriental - Soche.

Felicitacions camarada Comandant, has portat a

terme una acció important que el Partit tindrà en

consideració.

121

Procura tractar als quatre homes: els tres de ACNUR i

al metge, amb l‟habitual correcció. A la vegada

Ordeno que siguin portats d‟immediat al nostre

Servei Central de Beijín. Salut camarada.

Signat: El Cap del Serveis- - Beijín-

En Frank i els seus companys ja havien acabat de menjar. Anaven endarrerits, i pogueren

menjar suficientment. També s‟havien anat traient gran part de la seva vestimenta i de bona

gana s‟haurien quedat a dormir allà mateix on la temperatura contrastava amb la del

exterior. Les ganes de dormitar en un lloc com aquell no pogueren fer-se realitat. Acabaven

d‟entrar dos militars i els demanaren que es vestissin per anar al aeroport, un avió en vol

regular els esperava per portar-los d‟immediat a Beijín. L‟avió havia endarrerit el vol per

esperar-los. El capità i un subaltern també els acompanyarien. Aquella viatge representava

travessar en diagonal de SO a NE l‟extens territori de la Xina. Tindrien temps sobrat de

poder descansar. I també de parlar.

- Que opines Frank? Hem de preocupar-nos per alguna cosa?

-Penso que no. Tot va com havíem previst. Hem rescatat al Valls, evitem que ens

extradeixin al Pakistàn. I ara anem camí de Beijín, espero que per ser conduits fins les

nostres ambaixades respectives. Tranquil, Frank tot anirà bé com fins ara, aprofita el llarg

viatge i fes com els militars que ens acompanyen que estan dormint plàcidament.

122

Capítol 19è. – L’acomiadament.

El vol a pesar de ser de llarga durada, els va semblar apropiat per tal de compensar el cansament del

dia anterior. La tensió de la busca i el fred els havien deixats esgotats. Seguien vestits de pilots

excepte en Valls que realment era el que cridava més l‟atenció per la barba,i la cabellera

descuidada. També la seva vestimenta semblava fora de lloc.

A l‟aeroport els escoltes els dirigiren a la sala de VIPS. Moment en que el Frank interrogà a

l‟oficial demanant-li a on pensaven portar-los. Els hem portat aquí per que puguin acomiadar-se. Al

doctor l‟espera una ambulància que el portarà al hospital militar. Els demès separadament els

portarem a les respectives ambaixades per tal de ser repatriats. Els acompanyaran funcionaris de

Assumptes Estrangers per tal de formalitzar la documentació precisa. Poden fer servir la barra de

bar per si desitgen prendre alguna cosa i nosaltres els deixarem tan aviat com arribi el relleu, que no

ha de tardar.

- Tot ha acabat bé. Com en les pel·lícules. – digué en Patrick- La veritat es que voldria dir moltes

coses i en aquests moments no se‟m acut res – i apropant-se a la resta, els anà abraçant fortament

mentre murmurava paraules d‟afecte i prometia que com fos s‟havien de retrobar algun dia i de la

manera que fos. L‟últim en abraçar va ser a en Frank, però s‟enrogallà i va ser incapaç de

pronunciar paraula, l‟emoció era intensa, tan com l‟admiració que sentia per ell. Quin home tan

extraordinari, no tan sols era capaç de portar a terme les missions més difícils. Si no que ho feia

amb una generositat total, sempre pensant tan sols en els demés.

I anaren desfilant: el primer va ser en Valls que s‟emportaren en cadira de rodes, mentre es els feia

el signe de la victòria amb els dos dits de la mà dreta. El muntaren en una ambulància militar camí

del Hospital. Un turisme s‟emportà a la Ambaixada de Irlanda a en Patrick i el seu ajudant. I

finalment en Frank. Que va ser emmanillat per dos policies militars, ficat en un furgó i conduit a la

seu del Servei Central de Intel·ligència i Informació de Beijín. Allà el deixaren incomunicat sense

explicacions. No el tractaren malament però tampoc contestaren a les seves preguntes. En Frank

tampoc necessitava que les contestessin. Ell millor que aquells funcionaris sabia de que anava la

cosa i amb qui se les tindria de veure. No temia per la seva vida, però certament temia per la seva

llibertat. No li calgué fer actes de fortalesa interior, estava preparat per afrontar serenament, com

sempre el que fos. Convençut que a més, “el que fos” mai deixava de ser millor del que un

fatalment tem. Fins al tercer dia no l‟anaren a buscar.

Amb anterioritat, el mateix dia en que en Frank ingressava en presó. Un funcionari s‟apropava al

despatx del Cap Suprem i li digué

123

- Camarada, els de Soche han complert les teves ordres. Nosaltres també hem actuat d‟acord amb

les teves directius.

- El metge?

- Camarada, el doctor Valls ha passat revisió en el Hospital Militar. Està bé, tan sols mostra els

resultats d‟una alimentació deficient. En un parell de dies estarà en condicions de que puguem

enviar-lo a Hangzhou tal com has establert, tot i que li prescriuran una dieta adequada. Ha tingut la

sort de que la insolació que ha rebut li ha compensat certes deficiències.

- Li heu proporcionat la roba precisa?

- Encara no, però el sastre l‟ha anat a veure i ha pres la talla que necessita. A més a petició pròpia li

han afaitat la barba. El seu aspecte ha millorat. Tenim el bitllet d‟avió per viatjar a Hangzhou. Els

dos pilots de l‟helicòpter ja són a l‟ambaixada irlandesa. I l‟holandès, el quart home l‟hem portat al

centre de detencions tal com havies previst.

- Bé. Tracteu correctament al que tenim a baix, i dintre tres dies me‟l porteu aquí, al meu despatx.

Vull que segueixi incomunicat.

L‟home dels qui tots ignoraven el seu nom. Agafà el telèfon i demanà que el posessin amb el senyor

Chu Nan Chec de Hangzhou. El pare de la Ha Nan. Tan prompte l‟avisaren de que el senyor Chu

estava a l‟aparell, agafà l‟auricular i va començar dient

- Hola Chu, com et trobes/ ja et cuides?/ desitjava tornar a casa teva per xerrar una estona però ja

saps com estic d‟enfeinat/ però t‟he volgut trucar per què tinc una bona notícia que t‟alleujarà el

mal de cap. Escoltem bé Chu. Aquí a Beijín tenim al teu gendre, el metge Valls/si home sí l‟hem

pogut alliberar, tot ha anat molt bé, ha estat fàcil, el tenim a l‟hospital per que li facin una revisió

mèdica/ tranquil, tranquil, està bé, tan sols una mica desnodrit,/ no home, no, això s‟arregla amb

uns quans bistecs/aviat, sí aviat, mira dintre de quatre dies possiblement ja el tindreu entre

vosaltres/ que si home que sí/ no et preocupis ja veig que t‟has emocionat i t‟has quedat sense

paraules/tranquil, home tranquil. Digues-li a la teva filla a la Ha Nan que he complert amb la meva

promesa/no em diguis que estàs a punt de plorar que sempre has estat un home fort./ Jo també

t‟abraço Chu, un dia d‟aquests m‟arribaré a fer-la petar amb tu. Estic content de saber que vas

millorant. Salut Chu, fins aviat –i penjà l‟auricular satisfet. Per fi havia pogut pagar en petita

mesura el deute que tenia amb l‟home de l‟altra extrem de la línia.

Als tres dies, els guàrdies de seguretat acompanyaren al Frank i el deixaren en el despatx del cap.

Havien estat tres dies llargs. Certament que ell ja estava mentalitzat per afrontar el que fos, de

moment estava a l‟expectativa dret davant d‟una taula en la que hi havia l‟home enfeinat signant

124

papers i que l‟ignorà, com si no existís- El Frank portava pantalons i un caçadora de roba blava

que li havien facilitat al fer-li treure el seu vestit de pilot. Serè, segur de que la seva vida tot i les

incerteses del moment no perillava i disposat servir-se del temps, el que li oferís el futur, per

recuperar la llibertat. I de cap manera admetia la possibilitat de la pèrdua per sempre, de la Glòria,

amb qui havia estat pensant durant les hores d‟aïllament.

Finalment l‟home enfeinat condescendí en dirigir-li la mirada. El contemplà durant una estona

fixament mentre feia tentinejar un llapis que tenia entre els dits. En Frank aguantà impàvid

l„examen, fins que l`home va trencar el llarg silenci.

- Bé, com t‟he d‟anomenar, Max o Frank?

- Com desitgis, camarada.

- Tu no pots ser camarada de ningú. Els desertors no podeu tenir amics. Traïdor i deslleial et sembla

poc?

- Traïdor jo? T‟has preguntat alguna vegada qui va ser el que ens va trair als dos? Només tu i el teu

servei coneixíeu el dia i l‟hora en que m‟entrevistava a Kabul, el veritable traïdor el tens aquí al teu

entorn, però no soc jo –en Frank notà que tot i dissimular-ho, el Cap s‟havia sentit tocat. Va

aprofitar aquells instants de desconcert per seguir dient.

- Va ser algú del teu servei qui va voler eliminar-me per tal de que l‟entrevista no es portés a terme.

Deslleialtat? Són els teus homes que t‟han fet creure que jo havia mort! No t‟he mentit, ni t‟he traït .

Mai he revelat res de tot el que sé! I si estic aquí humiliat davant teu, es per voler portar a terme la

última ordre teva que em vares confiar, la d‟alliberar al doctor Valls. Has necessitat tres personatges

inútils per que em substituïssin, tres incapaços de portar a terme el rescat del metge. Es gràcies a

aquests incompetents que em tens aquí.- i no volgué afegir res més, a pesar de que tenia arguments

sobrants per seguir defensant-se, en Frank va preferir callar.

- Ja veig que no has entès res de res. –exclamà el Home Sense Nom. –penso enviar-te per sempre a

un Camp de Reeducació perquè sàpigues que el Partit no tolera accions ni idees com les teves -

Aprofitant aquella breu pausa. La secretària s‟acostà al Cap i li murmurà unes paraules. Tenia una

trucada urgent.

- No veus que estic ocupat! No puc atendre cap trucada! – però ella novament s‟atansà i li va

murmurar unes paraules. Al sentir-les, agafà un mòbil de color, es posà dret i anà fins el gran

finestral que tenia al seu darrera.

Acabada la conversa es quedà quiet contemplant la llunyania. La notícia era inesperada i es sentia

afectat en l‟únic valor que li quedava, el seu amic Chu Nan Chec, el pare de la Ha Nan, acabava de

morir. S‟adormí sota els seus arbres del seu jardí i ja no va despertar. No li semblava possible ja que

125

feia pocs dies que havia pogut parlar amb ell i estava content amb l‟alliberament del seu gendre!

I el Cap seguí davant la vidriera amb la mirada immòbil al infinit. Desitjava poder plorar la mort del

únic amic que tenia, però no en sabia. Va deixar de plorar per darrera vegada, quan tan sols tenia

cinc anys. I es tornà veure‟s plorant mentre uns també nens el pegaven i l‟apedregaven davant la

indiferència dels qui passaven pel carrer, sense veure‟l. Va ser aleshores, en aquell moment de

solitud i desconsol, quan aparegué en Chu, -l‟home que acabava de morir- i donant-li la mà se

l‟emportà a casa seva per eixugar-li els plors. Allà es on li donaren la poma que li semblava de nou

tenir-la en les mans. Aquella poma única, de vermell intens, brillant, perfecte. Un fruit que no

s‟atreví a mossegar per no fer malbé. Es girà, i sentí com la secretària, encara allà dempeus,

acostava la mà a la boca i tossia discretament.

- Sí, Liún? – li preguntà a la noia.

- Camarada, m‟has dit que m‟esperés.

- Ah sí. Es cert -i amb pas ferm s‟acostà a la taula per agafar el dossier d‟en Max que li allargà i amb

veu ferma digué,

.

- Pots arxivar-ho novament.

- A on desitges que ho guardi?

.

- Al lloc on era abans. Es mort. Sí, també vull que acompanyis aquest home – i senyalà al Frank- al

despatx del tinent Khai i li dius que el lliuri a l‟ambaixada de Holanda - dit això tornà a concentrar-

se en els papers de la seva taula. En Frank desconcertat, abans d‟abandonar el seu lloc va provar de

murmurar un tímid.

- Gràcies camarada - l‟home immers en els papers s‟aixecà i recolzant les mans sobre la taula,

lentament, i amb força anà dient:

- Ja t‟he dit que no ets camarada de ningú! Procura no creuar-te mai més en el meu camí, per què

t‟aplastaré com a un insecte! Ves-te‟n! -Les seves paraules sonaren com a cops de martell

compassats sobre la cabota d‟un clau. I sense més tornà a submergir-se en la seva tasca. Quan

quedà sol agafà el telèfon i digué

- Camarada coronel Xiheng. Vull la relació complerta de les persones que estaven al corrent de la

missió secreta que en Max tenia que portar a Kabul – i penjà

126

EPÍLEG.

Personalment no m‟agraden els epílegs, però a tots els meus lectors, que són molts pocs. Els agrada

que acabi d‟arrodonir el destí dels personatges que m‟han acompanyat al llarg d‟aquesta història.

No mi puc negar m‟hi va la felicitat familiar. Llegiu-ho doncs.

En Frank i la Glòria: Ara deuen estar a las illes Seychelles després d‟unes llargues vacances de

descans al desert de Namibia. La Glòria va quedar entusiasmada d‟aquell món tan desconegut per

ella. Però el que més li robà el cor va ser la contemplació de la volta celestial en aquelles nits dels

desert, lluny de tota contaminació lumínica i a través del no tan modest equip astronòmic de la

residència. Ha acabat adquirint un pilot de llibres sobre astronomia i quan torni a Barcelona o a

Montecarlo (?) vol anar a la Universitat a estudiar les meravelles del cel.

En Frank des de l‟ambaixada holandesa tornà a casa del pare, a Montecarlo de on havia marxat feia

tan sols una setmana. Com sigui que no va explicar res d‟aquells dies tensos, el reberen tranquils i

feliços com si tornés de jugar una partida de golf a Niça. El pare i la Glòria tingueren coneixement

de l‟aventura d‟en Frank mesos després gràcies al Patrick que es presentà a Montecarlo, preocupat

per ell.

Ara en Frank inquiet com sempre, ja està projectant un nou projecte. Ha mantingut contactes amb

altres inquiets com ell i pensen en posar en marxa una agència de notícies dedicada tan sols a

destapar les mentides i els fraus de les potències més importants. Pensen radicar-la a Ginebra, un

país neutral. El secret i l‟anonimat de quantes confidències els hi enviïn es el compromís més

important. Comprovada la seva veracitat pensen donar-les a conèixer per a tot el món. Volen

treballar per fer un món més just i transparent i es que si en Frank no necessités emocions, ja no

seria ell.

En Patrick: Sense desitjar-ho es convertí en l‟heroi del rescat del doctor Valls. En Frank li demanà

que no l‟emboliqués en la història, estava acostumat a actuar per desprès sortir discretament de

puntetes, era norma seva el passar desapercebut. En Francesc Valls estava als EEUU i autoritzà al

Patrick a parlar d‟ell i de la seva aventura, però el que volia era centrar-se en els treballs de

investigació i que els periodistes el deixessin tranquil.

O sigui que va ser en Patrik el qui va copar les pantalles de televisió amb un seguit d‟entrevistes

que el convertiren en notícia a ell i al segrest del Valls. Li van demanar que expliqués en un llibre el

rescat del doctor Valls i altres anècdotes dels seus anys com a pilot de ACNUR. Un relat escrit

conjuntament amb una brillant promesa, la periodista barcelonesa Mireia Ardèvol. Un llibre que

està a punt de sortir al mercat.

En George i la Elionor: Decidiren viure junts. En George anà a casa d‟ella, però la cosa no va

funcionar gaire bé. En George estava habituat a que la Glòria no es fiqués mai amb ell, el deixava

fer. Mentre que la Elionor en dies de feina es tornava exigent fins en coses alienes a la feina. Ho

van parlar serenament i ho decidiren com el més adient. Ell se‟n tornà al seu apartament per així

poder seguir cultivant el seu habitual desordre i ella va poder retornar a la rutina habitual. Però per

127

res del món volien deixar de compartir un amor cada dia més ferm. Anaven a concerts, a obres

teatrals al cinema sempre junts però els dies de feina cada qual a casa seva.

En George actualment ja no treballa en el negoci de la Elionor. A més d‟ocupar-se de la Fundació

dels nois del Bronx, té un modest taller. Es dedica a executar comandes que li passen diverses

agències publicitàries. Inicialment no li falten encàrrecs, i ja pensa en una prudent ampliació de

personal.

I finalment en Francesc Valls i la Ha Nan: El mateix dia de la mort del pare de la Ha Nan, en

Francesc va rebre la mala notícia i el permís per sortir de l‟hospital de Beijín. Arribà just per poder

acompanyar a la Ha Nan en el enterrament del pare. En Chu no era particularment religiós, però

procedia d‟una família de tradició budista, com la seva esposa i les cerimònies les van celebrar amb

el ritual corresponent. La Ha Nan va patir una jornada agredolça per reunir en el mateix dia el tan

desitjat retorn del Francesc amb la defunció del pare.

En Valls desitjant posar-se al dia en les seves investigacions demanà al Hospital del Mar una

excedència i marxà amb la companyia de la Ha Nan a Boston on tenia segura una plaça

d‟investigació. I a on ja hi està investigant.

La Ha Nan superada la mort del pare, es feliç ja que dintre de pocs mesos, espera tenir una nena

que naixerà als Estats Units. L‟avia telefona quasi a diari per informar-se del estat de la filla, vol

que l‟avisin amb temps per compartir el feliç moment. I tot són especulacions, sobre la doble o

triple nacionalitat. Sobre el nom que li posarà, li agradaria un que s‟adaptés a tot arreu, a Catalunya

i a Xina, cosa ben difícil de trobar. L‟únic que té clar es aconsellar-li que no es dediqui a la

investigació mèdica, es massa sacrificat.

En Francesc es el que té les coses menys clares. Li agradaria tornar a Barcelona, novament al

Hospital del Mar. Però aquí li han fet una oferta suggestiva, no tan sols per la retribució econòmica.

També per les condicions de treball i pels mitjans de que pot disposar en el seu laboratori.

128

Principals personatges

“L’home sense nom” – Es el personatge que dóna títol a la narració. Només els seus més íntims

col·laboradors l‟han vist mai. Es l`home més temut de la República Popular Xina, i el que dirigeix

els “Serveis de Intel·ligència i Informació Nacionals” Es qui sense que li tremoli la mà, converteix

als més poderosos en simples caiguts en desgràcia, i desapareixen. Ningú sap el seu veritable nom,

ni on viu, o si te família. Ningú sap res d‟ell, però tots el temen. El personatge es ficció però podria

ser real.

Ha Nan – Esposa del Dr. Valls, Es xinesa natural de Hongzhou i investigadora mèdica.

Chu Nan Chec – Pare de la Ha Nan amic des de la infància del “Home sense nom”

Li Nan – Germà de la Ha Nan

Dr. Francesc Valls - Metge director del departament d‟investigació del Hospital del Mar. Casat

amb la Ha Nan.

Dr. Albó – Ajudant del Dr. Valls.

Dr. Wassin Tarik – Metge paquistanés amic del Dr. Valls.

Max o també Frank Klaussen – Agent xinés. Cap del Servei Secret a Islamabad.

Baró Frederik von der Klaussen. – Holandés d‟edat, pare per adopció d‟en Frank Klaussen.

Glòria o també Faatina – Cantant de jazz, ballarina famosa de la dansa del ventre. Valenciana de

Xàtiva, i casada amb en George.

George – Libanés casat amb la Glòria. Es pintor.

Azíma – Agent xinesa que escolta a la Ha Nan a Islamabad.

Malala – La col·legia-la premi Nobel, símbol de la exigència educativa també per a les dones. Es

un personatge real.

Jamil Ahmad – Autèntic escriptor paquistaní. Expert en cultura de la Vall del Swat.

Hamil Peshawar- Ancià cap dels pastun en les altures de la Vall de Swat. Que acull al Dr. Valls en

el seu poblat en les altes muntanyes del Karakorum.

Mohamed – Pastun, que participa en el segrest del Dr. Valls, però que acaba sent amic seu.

Elionor Ramsey –Viu i es de New York. Gerent d‟una empresa publicitària i amant del George.

Patrick Cooper – Veterà pilot d‟helicòpters que treballa per ACNUR, es irlandés.

Ashrat Chani – Lider de l‟oposició iraquí. Tenia que entrevistar-se amb en Max el dia del atac

terrorista.

Xiang Tse Lhai – Comandant en cap xinés en la frontera Xino Paquistaní.