LLENGUA I

VARIACIÓ

Dialectologia Catalana2n de batxillerat

Smv

1. Llengua i diversitat1. Llengua i diversitat

La diversitat lingüística s’estableix en funció de dos criteris.

- Les característiques dels usuaris (varietats).

- Les característiques de la situació comunicativa (registres).

2. La variació lingüística2. La variació lingüística

Variació lingüística: canvis que experimenta una llengua segons:- Època- Lloc del domini lingüístic- Grup social que la fa servir

Llengua = conjunt de varietats.

Hi ha 3 tipus de varietats:

1.Varietats històriques (diacròniques):• Formes que pren una llengua amb el pas

del temps.Català del orígensCatalà medievalCatalà dels s. XIV i XVCatalà del s. XVI al XIXCatalà actual

• Varietats generacionals: afecten els individus de generacions que conviuen en una època determinada.

–Exemple:» Els avis pagaven amb: rals .» Els joves hem pagat amb

pessetes i euros.

2. Varietat socials (diàstratiques):• Varietats específiques dels col·lectius:

classe social, grup…

– Hi ha 2 tipus de grups socials:• Els més innovadors (tendència al

canvi): gent de la ciutat.• Els més conservadors (els costa

assimilar canvis): gent rural.

3. Varietats geogràfiques (diatòpiques)Dialectes de la llengua que utilitzen els

parlants segons el lloc del terriori que procedeixen.

El factos que originen els dialectes poden ser de 3 tipus:• Geogràfics, marcats per:

La distància L’adstrat o veïnatge d’altres

llengües.

• Històrics, marcats per:La influència de les llengües

desaparegudes (substrat).Les migracions.

• Socials, marcats per:Les pressions lingüístiques que exerceixen

els estats sobre les llengües minoritàries.Les polítiques lingüístiques deles

administracions.

La llengua estàndard

- Varietat supradialectal, codificada i normativitzada coneguda per la majoria dels parlans d’una llengua.

- Permet superar les diferències dialectals entre els parlants.

- S’usa en les situacions formals, mitjans de comunicació i a l’escola.

- Creació d’un estàndard:

Model unitarista: agafa un dels dialectes com a base de l’estàndard.

Model compositiu: construeix l’estàndard a partir de tots els dialectes.

Estàndards autònoms: si la llengua es parla a territoris allunyats es formen dos estàndards.

Estàndard català = model compositiu

3. La divisió dialectal del català

• El català és una llengua romànica.

• 1861, Milà i Fontanals va establir dos grans dialectes per al català:– L’oriental:

• Catalunya Nord• Girona• Barcelona• Nord de Tarragona,• Illes Balears • ciutat de L’Alguer (Sardenya).

– L’occidental: • Andorra• Lleida• Franja oriental

d’Aragó• Sud de Tarragona• Comunitat Valenciana• Carxe (Múrcia).

En què es diferencien?En la pronúncia de les vocals a/e, o/u en posició àtona.

Dialectes i subdialectes del català

• L’origen de la divisió dialectal del català es produeix en dos moments històrics diferents:

– Moment de naixement del català com a llengua diferent del llatí.

– Moment de consolidació del català.

• Per tant, es pot parlar de dos tipus de dialectes:

– Constitutius: es van originar a la Catalunya Vella (comarques de la Marca hispànica). L’origen rau en la dialectalització del llatí vulgar (base de formació del català).• Nord-occidental• Rossellonès• central

– Consecutius: es van originar en els territoris que es van incorporar a la Corona Catalanoaragonesa en l’època de la Reconquesta i l’expansió mediterrània (Catalunya Nova).

• Valencià• Baleàric• alguerès

3. Dialectes orientals• Català central:

– Fonètica • 7 vocals tòniques i 3 àtones.• Pèrdua de l’element oclusiu en els grups finals: -mp,-nt,-lt:

camp, encant.• Manca de iod davant la fricativa sorda: caixa

– Morfosintaxi:• Articles: el, la, els, les• 1a pers sing present de l’indicatiu

en –u: canto

– Lèxic• Dinyar-la (morir), pispar (robar), calés (diners).

• Balear:

– Fonètica:• 8 fonemes vocàlics tònics i 3 àtons.• Reducció del grup ia esdrúixol:

València-Valenci• Distinció b/v

– Morfosintaxi• Article salat: es, sa, es, ses.• Article personal: en, na.• No hi ha desinència en la 1a persona del present

d’indicatiu: cant.

– Lèxic:• Al·lot (noi), nin (nen), doblers (diners), horabaixa

(tarda), idò (doncs).

• Rossellonès

– Fonètica• 5 vocals tòniques i 3 àtones.• No realització de paraules esdrúixoles: formula• Reducció del grup ia esdrúixol: València-Valenci

– Morfosintaxi• Article: lo, los / el, els (+ generalitzat)• Possessiu: llur• Adverbi negació: pas

– Lèxic • Arcaismes: oir (sentir), morro (llavi).• Occitanismes: cornes (banyes), veire (got)• Gal·licismes: gara (estació), llapí (conill).

• Alguerès

– Fonètica• 7 fonemes tònics i 3 àtons.• l > r (seguida de consonant): frassada (flassada)• r > l (precedida de consonant): celç (cerç)• Inexistència de –d- epentètica del grup -ndr: penre

(prendre).

– Morfosintaxi• Article: lo, la los, les• Possessius: meu, teu, seu, mia, tua, sua..• Auxiliar ésser: és anat, era anat...

– Lèxic • Sardismes: murendu (ase), frucar (nevar)• Italianismes: indiriz (adreça)

4. Dialectes occidentals• Nord-occidental

– Fonètica• 7 vocals tòniques i 5 àtones• O inicial > au: aucell• Iod segregada en fricatives prepalatals: caixa• No distinció b/v

– Morfosintaxi• Article: lo, los, la, les• 1a persona present indicatiu en –o: canto• Plural etimològics llatins: hòmens

– Lèxic• Espill (mirall), catxap (conillet), maçana (poma).

• valencià– Fonètica

• 7 vocals tòniques i 5 àtones• Pronunciació de -r final: mirar, pensar.• Diferencia b/v• Caiguda de la -d- intervocàlica en els sufixos: -ada -ador.

casada>cansà

– Morfosintaxi• Article: el, els, la, les.• Possesiu femení: meua, teua, seua • Plurals etimològics: hòmens• 1ª persona Pres Ind -e parle, cante.• Imperfet de subjuntiu: -ara -era –ira: cantara.

– Lèxic• Creïlla (patata), eixir (sortir), bellota (aglà), dacsa (blata de moro).