ORGANITZACIÓ CONSTITUCIONAL DE L’ESTAT I FONTS DEL DRET

Part 1: el Constitucionalisme

Lliçó 1

1.1 Significat del constitucionalisme

S’entén com a moviment polític i ideològic vinculat al liberalisme s’oposa a l’absolutisme propugnant una forma d’organització del poder polític adreçada a assegurar la llibertat i els drets individuals. Per tant un estat és constitucional quan la seva organització té com a finalitat garantir la llibertat dels ciutadans.

Aquest fi s’aconsegueix mitjançant unes tècniques:

1. Separació de poders2. Declaracions de drets3. Govern representatiu4. Sobirania nacional5. Limitació del poder polític mitjançant el dret (tots els poders estan sotmesos a un

Dret= Estat Constitucional)

*Tots són principis liberals, però pel constitucionalisme si no hi ha aquest principis no hi ha estat constitucional tot i ser constitucional.

Tenint en compte l’últim principi podem extreure que la Constitució és en definitiva un text que pretén ser un document escrit on es reculli l’ordenació sistemàtica d’una comunitat política i que sigui l’expressió d’un pacte social i polític. Aquesta conté normes jurídiques fonamentals que creen els poders de l’Estat i els organitzen, per tal de mantenir la llibertat i els drets dels individus.

Els constitucionalisme es pot considerar garantista ja que assegura, garanteix, jurídicament la seguretat i la llibertat en front del poder, la força.

*La pretensió de que la Constitució sigui la norma suprema a Europa al sXIX no existeix, hi trobem les cartes atorgades o pactes entre el Rei i el Parlament. I al sXX s’entén la constitució com una llei de contingut diferent ja que la supremacia la té el Parlament. En canvi a Amèrica al 1787 l’article VI ja diu “el Dret suprem del país”.

Objectius de la Constitució: assegurar la limitació i el control del poder polític per garantir la llibertat i els drets dels ciutadans.

Principals idees originàries que van servir de base al constitucionalisme

1.2 La llibertat i els drets individuals

En l’aspecte d’imposar la llibertat com a principi constitucional han influït les teories individualismes que veuen a l’home amb autonomia moral i intel·lectual, un subjecte econòmic

lliure i propietari de la seva persona, capacitats i béns. Pel jusnaturalisme aquests drets són naturals a la persona i s’han d’imposar als poders públics.

Primeres manifestacions del constitucionalisme escrit = declaracions de drets:

ANGLESOS Petition of Rights (1628), Habeas Corpus Act (1679), Bill of Rights (1689)

AMERICANS Bills of Rights, Declaració dels drets de Virgínia (1776), la més important, Declaració d’Independència dels Estats Units (1776), que conté una lista de drets inalienables de l’home.

FRANCESOS Declaració de Drets de l’Home i del Ciutadà (1789, 1793, 1795)

A les constitucions primeres no inclouran declaracions de drets, no ho van fer ni la Consitució dels EUA al 1787 ni la francesa de 1791, tot i que farà remissió als drets de 1789. Posteriorment les constitucions europees s’estructuraran en dues parts inseparables: la dogmàtica amb els drets fonamentals i la orgànica amb la regulació de l’organització dels poders de l’Estat. No es poden separar perquè estan vinculades.

1.3 El contractualisme

Es considera que l’origen de l’Estat és un pacte, acord o conveni. Molts han defensat aquesta idea, filòsofs grecs, protestantistes calvinistes. També el iusnaturalisme racionalista (SXVII i XVIII) considera que l’origen de l’Estat és un acord o pacte on els memblres de la societat deleguen una part de la seva sobirania en una autoritat que salvaguarda els drets naturals que ells defensen.

Segons Locke hi ha dos pactes, el social pel que es crea una comunitat i el polític mitjançant el qual es delega la sobirania en un poder establint unes condicions a les quals el govern s’ha de sotmetre.

Pel iusnaturalisme l’home es troba a l’estat de natura abans del pacte polític, llavors és lliure i tots són iguals. I el pacte serveix per delegar en un poder que mantigui aquests drets de l’ordre natural. També s’extreu d’aquí que el poder només és legítim si és creat amb el consentiment i acord dels homes.

La relació entre contractualisme i constitucionalisme es troba en que es considera que la Consitució és una forma de pacte social i polític que funda l’Estat. És per tant una norma fundacional, el seu establiment coincideix amb el naixement d’un Estat. Aquesta idea es va reforçar quan els estats van redactar les constitucions i llavors es van considerar estats i posteriorment la constitució federal.

1.4 El racionalisme

El fenomen polític i econòmic del liberalisme va relacionat amb el racionalisme, unes idees. Això contrasta amb la idea medieval l’home i la raó són el centre i no Déu i la fe, per conformar el món. La il·lustració és el màxim exponent del racionalisme humanista, propugna la llibertat de pensament i expressió per ser intel·lectualment independents i poder arribar a la veritat.

La relació entre constitucionalisme i racionalisme es troba en que els il·lustrats creuen que la raó porta a la llibertat i la igualtat, principis constitucionals. I a més a més veuen la raó com a conformadora de la realitat així el Dret, producte de la raó, pot crear i ordenar la comunitat política. Per tant el constitucionalisme representa l’intent de racionalització de l’ordre polític mitjançant la juridificació del poder públic.

1.5 La supremacia normativa

Ja a l’Imperi Romà, l’edat mitjana i el Renaixement hi ha la idea de l’existència d’una norma que està per sobre de totes les altres. Però la tradició anglesa del common law influeix decisivament en el constitucionalisme, ja que el common law té uns principis, regles no escrites, costums i precedents que són superiors a les lleis del Parlament, statute law. També els colons americans ho van tenir en compte a l’hora d’independitzar-se. Això va influir en la ide de constitució com a norma suprema.

Per garantir a quest fet es va intentar a Anglaterra que els jutjes poguessin anular una llei si no la consideraven d’acord a la llei suprema però després no van poder exercir aquest poder ja que es va donar supremacia al parlament. No va ser així als EUA on, amb el judicial review es permet que els jutges controlin la constitucionalitat de les lleis. Per contra, a Europa, a idea de supremacia normativa tardarà molt a implantar-se.

La idea prové de que el poder constituent és superior als constituïts. La Constitució no deriva de cap altra norma a diferència de les altres i per això és suprema.

1.6 La democràcia

Així com el liberalisme es qüestiona els límits del poder la democràcia quin n’és l’origen. La resposta a l’últim aspecte és que radica en la col·lectivitat dels ciutadans que han de participar en l’exercici. El titular de la sobirania és el poble.

La idea democràtica farà que el constitucionalisme faci distinció entre poder constituent i constituït. El poble aprova i elabora la constitució. I la constitució, constituent, crea i limita els poders de l’Estat, constituïts.

A Europa el poder constituent és una representació del poble, que delega el seu poder a l’assemblea nacional constituent mentre que als Estats Units és el propi poble que l’elabora i aprova.

Lliçó 2

2.1 Els orígens: Anglaterra, Amèrica, França

El període en que es comença a desenvolupar el constitucionalisme coincideix amb el triomf del liberalisme. Característiques de les constitucions i el constitucionalisme liberal del moment:

1. El constitucionalisme liberal inicia el procés per limitar el poder polític a través del Dret i intenta, amb formulacions diverses, racionalitzar-ne l’exercici.

2. La Constitució es presenta com un instrument de la burgesia per participar en la direcció de l’Estat, suprimint el poder absolut del Rei i distribuint-lo entre aquest, el parlament i els jutges.

3. Les constitucions liberals aporten una nova legitimació del poder i intenten substituir el principi monàrquic pel de sobirania nacional, encara que avegades aquesta és compartida entre un i els altres.

4. Els drets que hi trobem al principi són els liberals de llibertat, seguretat i propietat.5. No tenen principis democràtics ja que no incorporen drets polítics o si n’hi ha és

sufragi censatari.

Hi ha tres grans models de constitucionalisme liberal en els seus inicis:

2.1.1 Anglaterra

Es desenvolupa durant el sXVII, es transforma l’ordre feudal en organització política estatal. Això s’aconsegueix no eliminant institucions si no canviant els seus fins. A més a més la concentració de poder es és al Parlament i no al Monarca. Mica en mica s’hi va imposant, hi ha un retrocés entre els SXV i XVI, però després de la “Gloriosa Revolució” de 1688 s’hi acaba imposant del tot, constatant-ho en dos documents institucionals Bill of Rights (1689), Parlament representant de la unitat política, i l’Act of Settlement (1701), que imposa condicions al rei per governar i independència als jutges.

En aquest moment es consoliden les característiques bàsiques del constitucionalisme anglès:

1. Hi ha un equilibri polític. El Monarca és limitat pel common law, les lleis i les convencions. El Consell Privat del Rei, que actuarà al marge del rei i actuarà com òrgan de govern. El Parlament que té supremacia política i és l’òrgan de control polític del Gabinet. I la Judicatura, que és independent del rei, ho hi està en procés. El repartiment de poders juntament en l’establiment de dos grans partits, el conservador i el liberal donen molt equilibri al sistema anglès. Més endavant, al sXVIII, s’encaminara cap a la creació d’un règim parlamentari (el Gabinet se separa del Rei i s’apropa al parlament, del qual han de formar part els components del govern el Govern sorgeix de la majoria parlamentària. També apareix la figura del Primer Ministre. A més a més la sobirania la té el Parlament.

2. No hi ha un sol codi de drets o una declaració, apareixen a diversos textos constitucionals i la majoria són resultat de decisions judicials amb les que s’han definit les llibertats.

3. Existeix el principi de rule of law la llei va davant del poder arbitrari i tothom té igual subjecció a les lleis.

La peculiaritat del sistema constitucional anglès rau en:

1. No té un text constitucional, no ha tingut mai un escrit. Les fonts del Dret constitucional són la legislació (statute law), lleis constitucionals que s’han anat aprovant al llarg de la història (Carta magna, 1215 a Parliament Acts, 1949). També el Dret judicial (case law) derivat de decisions judicials i hi ha molta flexibilitat constitucional. I per últim les convencions (conventional rules) pràctiques vinculants

per aquels que les apliquen en el procés polític, permet transformar institucions sense destruir-les.

2. Anglaterra té una Constitució flexible, és a dir, que les lleis constitucionals poden ser modificades igual que les ordinàries per Parlament. Les lleis constitucionals no tenen més jerarquia si no un contingut material diferent.

Mai s’ha exportat, tot i que ha influenciat.

2.1.2 Amèrica

El constitucionalisme americà neix amb el trencament respecte a institucions tradicionals i la imposició de principis propis. S’inicia amb el trencament de les tretze colònies respecte a la Corona i llavors es conveteixen en estats independents.

Un cop són idenpendents fan dues coses:

1. Es doten d’una organització política pròpia mitjançant una Constitució. És la primera vegada que trobem una Constitució escrita. És aprovada per una assemblea constituent i amb un contingut liberal ( declaració de drets i normes sobre l’organització de l’Estat, amb divisió de poders. La primera constitució liberal escrita de la història en concret és la Constitució de Virgínia (1776)

2. Creen una major unió política mitjançant una confederació. Aproven Articles of Confederation (1777), estableixen una unió perpètua entre els estats i prenen el nom the United States of America. Conserven la seva sobirania però delegen alguns poders al Congrés. (declaració de guerra, sistema postal i conclusió de tractats)

Hi havia una certa ineficàcia en el sistema confederal i es convoca la Convenció de Filadèlfia (1787) on decideixen aprovar una Constitució dels Estats Units, que entra en vigor el 1789 i George Washington és escollit el primer president.

Va servir de model al molts llocs en especial a Amèrica Llatina. És breu, set articles, en un principi només referents a l’organització de poders i la reforma de la Constitució. Després s’hi van afegir les Esmenes on s’incorporen alrtícles. Les deu primeres esmenes són una declaració de drets (1791)

Característiques:

1. La supremacia normativa de la Constitució. Aquesta conté la clàusula de supremacia, és jeràrquicament superior a les altres, és el dret suprem del país. Marshall va argumentar en la sentència del Tribunal Suprem Marbury vs. Marshall (1803) que els tribunals de justícia podien deixar d’aplicar una llei si la consideraven contrària a la Constitució. El Judicial review és la garantia de la supremacia normativa de la Constitució.

2. Federalisme. Hi ha divisió de poders tant vertical com horitzontal (Congrés, President i Tribunal Suprem). Hi ha un equilibri i entre ells es controlen. Hi ha un règim presidencial en que el President és independent i no necessita la confiança del Parlament.

3. La democràcia sempre ha anat lligada als EUA, tot i que al principi hi havia sufragi censatari, però la Constitució sempre ha tingut la intenció de fer dels Estats Units un estat democràtic.

2.1.3 França

França acaba amb l’antic règim. Es convoquen Estats Generals, per part de Lluís XVI l’estiu de 1789. Ho fa amb la intenció de cobrar impostos als nobles, ja que estan passant per una greu crisi econòmica. Amb l’ajut dels burgesos, que són els únics que són escollits pel poble i que tenen un vot amb menys pes ja que és per grup i el seu és en contra dels nobles i el clergat, allò es converteix en Assemblea Nacional constituent. Es tanquen a la sala del joc de pilota i juren que no es separaran fins que no aprovin una constitució. Aproven:

1. La Declaració de Drets de l’Home i el Ciutadà (1789), influenciada pels anglesos i americans. Estableix principis polítics liberals: drets naturals besants en la llibertat , propietat i seguretat, separació de poders, l’imperi de la llei i sobirania nacional.

2. Constitució (1791), organització de poders, i divisió d’aquests, i la assumpció dels drets anteriors, que es troben apart. Va exercir una important influència a reu d’Europa. El Rei (Lluís XVI) segueix conservant el poder executiu i manté el dret de vet a la legislació

Al 1792 cau la monarquia, quan està fugint ja que han descobert que conspira contra el seu país amb altres famílies monàrquiques europees. S’inicia una procés turbulent que dura fins el cop d’Estat de Napoleó (1799-1814). En aquest temps s’aboleixen els drets feudals. Aquest període coincideix amb la guerra amb Àustria i Prússia i això fa la revolució més dura. Els sans-culotte, els Jacobins, prenen el poder i creen un projecte de constitució la de 1793, amb sufragi universal masculí, divisió de poders, drets i proclamen la república ja que el rei és executat. No l’arriben a posar en vigor. Després hi ha una dictadura, de jacobins, la de Robespiere. Al 1794 la petita i gran burgesia es revolta en contra. Es va modificant el text constitucional fins que cada cop Napoleó té més poder fins que es proclama l’imperi i ja va ocupant Europa. Finalment acaben amb ell degut al Congrés de Viena, on els absolutistes s’uneixen per acabar amb la dictadura i reimposar l’antic règim.

Tot i la inestabilitat constitucional es poden destacar unes característiques pròpies del primer constitucionalisme liberal francès:

1. Hi ha llibertats públiques, que es contenen als Drets que sempre s’han considerat vigents.

2. Sobirania nacional. La sobirania, única, inalienable i indivisible recau en la Nació i no en el Monarca. S’estableix a la primera Constitució que la Nació delega l’exercici de la sobirania a l’Assembles i al Rei.

3. No hi ha autoritat superior que la de la llei. L’obligació de l’Administració d’actuar d’acord amb la norma que aprova el parlament és una garantia per a les llibertats i drets dels ciutadans.

No hi ha control constitucional en aquell moment ja que es desconfia dels jutges que són nomenats pel rei, no se’ls vol donar aquest poder. Hi ha la idea que el Parlament és suprem i res, ni la Constitució el pot limitar. Això devalua el valor normatiu de les constitucions.

2.2 El segle XIX a Europa

Hi ha una reacció monàrquica que vol restablir l’antic règim, la Restauració. Ho pacten al Congrés de Viena, volen restablir el principi monàrquic com a legitimador del poder. Es substitueixen les Constitucions per Cartes atorgades, concedides graciosament pel Rei i aquest accepta unes limitacions voluntàriament. També hi ha les Constitucions pactades, Parlament i Monarca arriben a un pacte i comparteixen la sobirania. Realment no es torna a la posició de monarca absolut, ara es parla de Monarquia limitada o constitucional.

El model per a les Cartes Atorgades és la que Lluís XVIII concedeix al poble francès al 1814, aquesta obre una via cap al règim parlamentari. S’entén que el Rei cedeix una part del seu poder. Serveix de model a:

1. Les Constitucions estamentals dels Estats alemanys2. Constitució dels Països Baixos (1815)3. Estatut Reial Espanyol (1834)

Es caracteritzen per:

- Únic poder pel monarca- Cedeix poder al parlament amb sufragi censatari- Pot reconèixer alguna llibertat amb el dret d’eliminar-lo

Les que són més una Constitució pactada són, s’entén l’organització de l’Estat com un pacte entre el Rei i el parlament:

1. Constitució francesa de 1830 (més liberal que la de 1814, i és amb Lluís Felip d’Orleans)

2. Estatut Albertí de 1848, el que serà després Itàlia3. Constitucions espanyoles de 1845 i 18764. Reformes constitucionals dels Països Baixos (1840-1848)

Es caracteritzen per:

- Entenen que s’ha de preservar el principi monàrquic- No és un pacte entre tots els membres que s’entén normalment- El rei admet limitacions en favor del parlament, el qual és poc representatiu ja que és

triat per sufragi censatari masculí, o fins i tot hi ha càmeres altes i implica que el rei els tria.

- Són un pas menys conservador

A partir dels anys trenta del segle dinou s’inicia a la majoria de països europeus una onada de parlamentarització i democratització. Això succeeix pel creixement de la burgesia enfront el Rei i aristòcrates. També pel moviment obrer que pren força. Augmenta el poder del Parlament, en especial el control d’aquest sobre el Govern i també s’estenen els drets i les llibertats dels ciutadans. Al 1830 hi ha una altra revolució a França i s’aprova una constitució i un a monarquia orgànica amb Lluís Felip D’Orleans.

Destaca en aquest període la Constitució de Bèlgica de 1831, el seu contingut és molt liberal i concilia la monarquia amb la sobirania nacional. Va permetre la progressiva incorporació del parlamentarisme. Tot i així es considera que al Constitució Francesa de 1848 és la que inicia la onada democratitzadora, fruit de la revolució que fa abdicar el rei i proclama la II República. És molt progressista amb molts drets individuals, socials i polítics, hi ha sufragi universal masculí directe. També conté divisió de poders que porta un règim presidencialista. Onada expansiva: Holanda, 1848, Suïssa, 1848, Dinamarca, 1848 i Espanya 1869. Després a molts els va seguir de nou una etapa conservadora.

A Alemanya es consolida la unificació amb la Constitució imperial del 1871, on hi ha hegemonia per Prússia i el seu dirigent Bismarck. Hi ha un equilibri entre l’Emperador, Kaiser, i l’Assemblea, Reichstag. És a mig camí entre l’absolutisme i el liberalisme i és anomenat Estat de Dret.

A Anglaterra, el Parlament es va democratitzant mitjançant lentes transformacions, al 1918 estableixen el sufragi universal masculí i el femení per a majors de 30 anys. Augmenta el poder dels Comuns en detriment dels Lords. Es desplaça el poder del Parlament cap al Gabinet i concretament cap al Primer Ministre, figura central a la política anglesa.

2.3 El segle XX: democratització i extensió del constitucionalisme

1. Corrent democratitzador de la primera postguerra

És degut a les profundes transformacions econòmiques i socials del continent, també per l’expansió del sufragi universal i l’aparició de partits polítics de massa. També per l’aparició de nous estats. APAREIXEN MOLTES CONSTITUCIONS (com la de Weimar, 1919), característiques:

1. Generalització del sufragi universal2. Supressió de les segones cambres aristocràtiques3. Substitució de la monarquia per la República4. Consolidació del sistema parlamentari5. Constituciónalització dels drets socials i democràtics6. Creació de Tribunals Constitucionals, fet que implica la consolidació de la Constitució

amb valor normatiu.

Exemples: Finlàndia, 1919, Àustria, 1920, Hongria, 1920, Txecoslovàquia, 1920, Polònia, 1921, Romania, 1922, Irlanda, 1922, Turquia, 1924, Grècia, 1927 i la Constitució de la II República espanyola de 1931.

Aquest període d’entre guerres és força inestable degut a les tensions nacionals per al Guerra i les divisions territorials, tensions socials que fan que avanci el moviment obrer i el Triomf de la Revolució Soviètica i el qüestionament del sistema democràtic per part de règims autoritaris.

2. Moviment constitucional després de la II Guerra Mundial

Es recuperen els principis del constitucionalisme liberal on s’hi sumen les conquestes del constitucionalisme democràtic, on s’incorporen elements de l’Estat social. Models d’aquesta etapa:

1. Constitució italiana de 19472. Llei Fonamental de Bonn, 19493. Constitució Francesa de la V República, 1958

Seran model per a les monarquies parlamentàries d’Holanda, Bèlgica, Dinamarca i Suècia. Més tard quan es democratitzin als setanta alguns països com Portugal, Espanya i amb la caiguda del comunisme als països de l’Est.

Lliçó 3

El constitucionalisme espanyol

3.1 Els períodes constitucionals

3.1.1 La Constitució de 1812

S’elabora a Cadis, en plena guerra del francès, quan Josep Bonaparte abandona el tron. Aquest abans havia promulgat l’Estatut de Baiona el 1808 que era com una carta atrogada. Es caracteritza per:

1. No podia ser reformada fins que no passessin vuit anys, servia per garantir l’estabilitat.2. Discurso preliminar de Agustín de Argüelles, justifica el perquè d’una Constitució3. Els models són els americans i francesos del moment4. Monarquia constitucional com a marc per una divisió de poders i una sobirania

nacional. El legislatiu les Corts, l’executiu el Rei i el judicial els Tribunals establerts per la llei.

5. Es reconeix la llibertat i seguretat personal, tot i que no hi ha una clara declaració de drets. No es podia ser detingut arbitràriament, ni jutjat sense un judici, llibertat d’impremta, inviolabilitat de domicili.

6. Sufragi universal actiu i passiu censatari. Els electors escullen comissaris que a la vegada trien electors parroquials, que a la vegada trien electors de partits judicials que a la vegada trien diputats de cada província.

7. També hi havia igualtat davant la llei. 8. Es podia accedir a càrrecs públics sense prova de noblesa .9. Confessionalitat catòlica de l’Estat, censura religiosa prèvia, prohibit l’exercici de tota

religió que no sigui la catòlica.10. Corts unicamerals, no es pot ser diputat i ministre. Es crea una Diputació Permanent

de les Corts, i exerceix les funcions de la cambra quan aquesta no està reunida. 11. El rei comparteix la potestat legislativa amb les Corts. Ell sanciona, promulga o veta

lleis. 12. Com a cap de l’Estat expedeix decrets, nomena i separa Secretaris d’Estat i de Despatx,

són com ministres. Té capacitats militars tot i que per signar aliances ofensives necessita el suport de les Corts. No tenia cap responsabilitat i la seva persona era sagrada i inviolable.

13. Els secretaris abans nomenats eren assessors del Rei, assumiren capacitats decisives mitjançant la consignatura. Tenien responsabilitat penal, no davant les Corts.

14. Consell d’Estat, òrgan consultiu del Rei. 15. Representants de les colònies americanes a les Corts, és l’única Constitució que ho

plantegi.

En plena guerra es van triar les juntes que es reuniran per discutir-la i aprovar-la a Cadis. Va estar vigent poc temps i de manera no continuada. Al 1814 quan retorna el rei aboleix la constitució mitjançant el Decret de 4 de maig de 1814 i reinstaura l’Antic Règim amb el movimiento de los Persas. Després amb el trienni liberal (1820-1823), que s’inicia amb l’aixecament militar de Riego, Ferran VII es veu obligat a jurar la Constitució.

Aquest període s’acaba quan l’exèrcit de la Santa Aliança ocupa el país amb els cent mil fills de Sant Lluís. El Rei ho aprova i de nou l’aboleix. Es restableix amb el Motí de la Granja el 1836, fins que entra en vigor el text constitucional del 1837.

Va estar vigent en alguns regnes d’Itàlia i Portugal i va ser una gran influència per a Europa i Amèrica Llatina, on hi havia els països que es van independitzar d’Espanya.

El rei mor però abans ha modificat la llei perquè la seva filla pugui governar. En aquest aspecte el seu germà Carles s’oposa. S’inicia la guerra entre isabelins, més liberals i carlins més conservadors.

3.1.2 Constitucionalisme moderat i progressista sota el regnat d’Isabel II.

El regnat comença al 1833 i hi ha tres textos nous. És quan es consagra el constitucionalisme.

3.1.2.1 L’Estatut Reial (1834)

És una convocatòria de Corts feta per Maria Cristina, la regent. Fa referència a l’organització i el funcionament de les Cambres, sense part dogmàtica ni declaració de drets i llibertats. És una carta atorgada (autolimitació de la Reina Regent) més que una Constitució.

Característiques:

1. Sobirania règia2. Potestats a les Corts, bicamerals3. El Rei té lliure nomenament i cessament de ministres. Convocatòria, suspensió i

dissolució de Corts. Designació dels titulars dels òrgans de govern de les Cambres. Té exclusiva la iniciativa parlamentària. Pot sancionar o vetar lleis de les Cambres.

Les cambres són la Cambra baixa, de Procuradores, elegida amb criteris censataris. I la Cambra alta, de Próceres, designada per la Reina. Són auxiliars de la Corona, que és el real centre polític.

En aquesta etapa es desenvolupa el Consell de Ministres, han de tenir el suport, ells i el President, de la regència i el Parlament.

3.1.2.2 La Constitució de 1837 (18 de juny)

Després del Motí de la Granja la Regent es veu obligada a acceptar la Constitució de 1812 fins que es redacti una nova. Aquest cop d’Estat és liderat per Espartero que llavors és regent.

Característiques:

1. Sobirania nacional al preàmbul2. Sobirania compartida entre la Reina i les cambres, comparteixen poder constituent i

legislatiu Monarquia constitucional3. Títol I: declaració de drets de tendència liberal, un d’ells principi de tolerància religiosa4. Poder Judicial, no es diu Administració de Justicia, s’organitza segons la Constitució de

18125. Els Ajuntaments i Diputacions són de caràcter electiu

3.1.2.3 La Constitució de 1845

És aprovada quan Isabel II accedeix a la majoria d’edat, dominant els moderats. És una reforma de la de 1837, que és més progressista.

Característiques:

1. Sobirania compartida entre Rei i Corts, propi del liberalisme doctrinari. S’incrementa el poder del monarca

2. Confessionalitat catòlica de l’Estat i els drets i llibertats són més restrictius

La dècada moderada (1844-1854) s’acaba amb un projecte cosntitucional de Bravo Murillo, conservador, que no prospera. Després al bienni progressista es redacta la constitució de 1856, amb models del 1812 i 1837 però no es promulga. Durant aquest temps es manté la de 1845.

3.1.3 El període revolucionari

El 1868 guanya la revolució democràtica i la reina s’exilia. Hi ha un govern provisional i després Corts constituents. A les eleccions de 1869 guanyen els progressistes i la Unió Liberal. La nova Constitució es promulga el 6 de juny de 1869 (influències EUA 1787, Càdis 1872, belga 1831), és la primera Constitució democràtica espanyola.

Característiques:

1. Sobirania nacional2. Sufragi universal masculí3. Amplia declaració de drets i permet el reconeixement futur d’altres llibertats.4. Llibertat religiosa però l’Estat segueix mantenint l’Església catòlica.5. Monarquia parlamentària. La Corona té facultats fixades a la Constitució. 6. Legislatiu: bicameral, no hi ha veto reial7. És cap de l’executiu però el govern pren les decisions mitjançant la contrasignatura. 8. Poder judicial més independent

1870: Llei Orgànica del Poder Judicial, vigent més d’un segle.

Crisi de la Monarquia d’Amadeu de Savoia, després I República. No s’aprova una constitució només hi ha un projecte: Constitució federal de 1873. La República només dura nou mesos i hi ha quatre presidents.

3.1.4 La Restauració borbònica

A partir del 1875, després del cop d’Estat de Martínez Campos és produeix la Restauració Borbònica en Alfons XII. Cànovas inspira el règim i després incideix en la Constitució de 1876, conservadora.

Creien que Espanya tenia una Constitució interna que havia de ser simplement escrita. Per exemple la Monarquia i les Corts havien de ser contingudes ja que formaven part de la història d’Espanya. Aquests dos òrgans compartien el poder seguint el liberalisme doctrinari.

Caracterísitiques:

1. Monarquia constitucional2. Inspirada en el constitucionalisme britànic i en la tradició espanyola3. Rei té poder important, inciativa legislativa, dret de veto, dissolució de les Cambres,

nomenament dels membres del Consell de Ministres.4. Carta de drets i llibertats, però cal que es desenvolupin lleis per que siguin reals5. Progressivament es va arribant al sufragi universal masculí

El poder del Rei encara és més gran a la pràctica, i encara més amb Alfons XIII. En aquest moment també es consolida el bipartidisme entre conservadors i liberals. Comença a destacar la figura del president del Consell de Ministres i els senadors són nats i altres designats pel Rei.

El catalanisme va prenent força. Amb la pèrdua de les colònies els catalans decideixen no pagar impostos, fan el tancament de caixes. També s’organitzen políticament, la lliga catalanista i la Regionalista són els grups. Tot el catalanisme s’uneixe a les eleccions de 1906 i obtenen 42 de 43 que poden ocupar de Catalnya. És la primera vegada que es trenca el bipartidisme. Al 1912 es crea la Mancomunitat presidida per Prat de la Riba i després Puig i Cadafalch.

Hi ha la crisi del 98 i al 1923 hi ha el cop d’Estat de Primo de Rivera, que dissol les Corts, suspen les garanties constitucionals i estableix un Directori Militar. El rei recolza el cop per la guerra del marroc i la convulsa vida social.

3.1.5 La II República

Es promulga la Constitució el 9 de desembre de 1931.

Característiques:

1. Sufragi universal2. Sobirania popular 3. Àmplia declaració de drets socials, polítics i econòmics, amb recurs d’empara, és de

fort component social ja que és la “República dels treballadors”4. Separació Església-Estat

5. Règim parlamentari i el Govern té confiança del Parlament i el President de la República, amb un paper representatiu

6. Estat integral, autonomia política de les regions7. Corts unicamerals, amb funcions legislativa, pressupostària i de control polític al

Govern (és la primera veda que el parlament apareix a una Constitució tot i que ja s’havia desenvolupat. )

8. El President de la República, Cap de l’Estat, designat per un col·legi format per les corts i compromissaris escollits per sufragi universal. Podia vetar lleis menys les de pressupostos

9. Principi d’independència dels jutges10. Tribunal de Garanties Constitucionals, controla la constitucionalitat de les lleis, la

garantia dels drets fonamentals i resol els conflictes entre Estat i regions11. Es permet l’autonomia a aqueles regions que ho demanin i els permet l’aprovació del

seu estatut. No es preveu que totes ho facin.

La llei per la Defensa de la República que s’aprova abans que la Constitució també té caràcter constitucional. Donava més poder al govern.

També s’aprova l’Estatut de Núria al 1931 però en aprovar-se la Constitució el procés es frena i aquest s’ha d’adaptar al text constitucional. Va ser aprovat en un referèndum l’agost de 1931. Al 1932 hi ha el cop d’Estat de Sanjurjo i tothom pateix per l’Estatut. Al 1932 s’aprova molt retallat. És el primer cop a la història d’Espanya que hi ha autonomia política i descentralització.

L’esquerra per les eleccions i puja la CEDA amb Lerroux al govern, partit radical. Hi ha convulsions socials i nacionals. Revoltes obreres, un gest de revolta liderat per Companys. Això és degut a que la llei de Contractes de conreu és la primera que aproven i és impugnada per la Lliga Regionalista i rebutjada pel Tribunal de Garanties Constitucionals. Això ho veuen com un atac i Companys declara la independència. L’exèrcit arriba, amb Goded, i detenen l’executiu que és jutjat i empresonat i l’Estatut anul·lat. S’acaba l’autonomia que es restaura amb el triomf al 1936 de l’esquerra.

3.2 El franquisme

La victòria de Franco inicia un règim de 40 anys que crea un parèntesi en la història constitucional espanyola. Hi ha concentració de poders, conculcació del drets fonamentals i llibertats, eliminació del pluralisme polític, manca de legitimació democràtica, per tant no hi ha constitucionalisme

Tenia Lleis Fonamentals:

- Fuero del Trabajo 1938- Ley Constitutiva de las Cortes 1942- El Fuero de los Españoles 1945- Ley de Referéndum Nacional 1945- Ley de Sucessión a la Jefatura del Estado 1947- Leys de Principios Fundamentales del Movimiento Nacional 1958

- Ley Orgánica del Estado 1967

Institucionalment pren com a model els règims totalitaris d’entre guerres. Franco és Cap de l’Estat, amb tots els poders concentrats. Amb la potestat legislativa, ja que les Corts són auxiliars. L’any 1973 el Cap de l’Estat passa a ser una persona que no és Franco. L’Administració de Justícia està intervinguda per l’executiu i hi ha jurisdiccions especials.

En morir Franco Joan Carles I, prèviament nomenat successor, pronuncia el Missatge de la Corona que s’entén com la intenció d’obertura. Després del govern d’Arias Navarro Adolfo Suárez inicia l’obertura. (transició política)

3.3 Transició política

Procés mitjançant el qual es produeix el canvi del règim totalitari a un Estat social i democràtic de Dret, establert per la CE de 1978.

Govern de Suárez: impulsa que les Corts franquistes aprovin la Llei per la Reforma Política (1/1977 de 4 de gener). Es va sotmètre a referèndum amb una aprovació del 94,16% i una abstenció del 22,3%. La LPR es considerava llei fonamental, la vuitena del franquisme.

Llei per la Reforma Política:

- Sobirania popular- Supremacia de la llei com a expressió de la voluntat popular- Inviolabilitat dels drets fonamentals- Sufragi universal- Pluralisme polític- Parlament bicameral , Congrés, 350 pers, i Senat, 207 pers. Tots amb un mandat de 4

anys el primer triat per un sistema proporcional i l’altre pel majoritari.- El Rei, Cap de l’Estat, exerceix els poders de la llei orgànica de l’Estat de 1967. També

nomena el President del Govern, segons resultats electorals. Nomenament d’1/5 parts del senat. Potestat de sotmetre a referèndum qüestions d’interès nacional. Dissolució de les Corts i convocatòria d’eleccions.

- Manté el Consejo de Regéncia i el del Reino. President de les quals també ho era de les Corts en general i no en particular.

Aquesta prepara les primeres eleccions generals democràtiques. Implicava la derogació de normes fonamentals del franquisme, però no volia trencar de cop i per tant no hi havia preàmbul ni clàusula derogatòria expressa.

Convocatòria d’eleccions generals, 5 de juny de 1977. Perquè es portessin a terme el govern de Suárez va reformar unes lleis:

- Llei d’Associacions per legalitzar partits polítics- Llei d’Associació Sindical- Decret-llei de normes electorals al març de 1977

3.4 Característiques de la història constitucional espanyola

Es desenvolupa en mig del constitucionalisme europeu dels segles XIX i XX. Té punts en comú amb la resta de països i altres propis.

3.4.1 La inestabilitat constitucional

Desde la Cconstitució de Cadis de 1812 fins la CE de 1978, han hagut moltes constitucions, promulgades i no i projectes de constitucions. També reformes. A més a més han estat vigent un temps breu i no s’han aplicat del tot, sovint les incompleixen.

S’ha dit que hi ha un relatiu moviment pendular del constitucionalisme espanyol ja que hi ha una certa oscil·lació entre conservadores i progressises, tot i que aquestes han estat menys escasses (1812, 1869 i 1931)

3.4.2 Absència de Constitucions amb ple valor normatiu

No és concebuda plenament com una norma jurídica, més bé com un text polític imposat pel grup que es troba al poder, fent que la convivència sigui difícil ja que sovint les Constitucions tenen molts opositors. Es considerava simplement un document d’organització política, amb una eficàcia jurídica limitada.

Limitava el poder del Monarca i definia l’organització estatal. La llei tenia la supremacia jurídica. La primera Constitució considerada norma jurídica és la de 1931 on també s’introdueix el tribunal de garanties constitucionals i així es garanteix que té supremacia normativa.

3.4.3 La superficialitat del constitucionalisme

Això és degut a la inestabilitat i absència de valor normatiu de les Cons. Ho podem comprovar en el fet que no ha hagut una sòlida construcció de l’Estat espanyol i en que tampoc hi ha un sentiment de constitucionalitat arrelat, perquè el procés polític no sempre segueix la constitució.

3.4.4 La manca de democràcia i de llibertats

Sempre hi ha uns poders, Església, exèrcit i oligarquies terratinents, que dominen per sobre els altres i exclouen una part de la població de la política que provoquen que l’Estat sigui autoritari, burocràtic i centralista. Sovint les cons. Són resultat d’un aixecament o conspiració més que d’un pacte, i per tant és imposada.

A més a més no hi ha uns drets i llibertas clars per la variació de poders i si n’hi havia es suspenien fàcilment.

3.4.5 La qüestió nacional

Sovint s’ha ignorat la realitat plurinacional de l’Estat espanyol. només la de 1873, 1931 i 1978 ho han inclòs, descentralitzant el poder i integrant les diverses nacions dins la constitució.

Part 2: La Constitució

Lliçó 4

5.1 Pluralitat de conceptes: racional-normatiu, històric i sociològic

Anterior al concepte actual de constitució del sXVIII hi ha altres conceptes que han buscat ser un element semblant al que nosaltres denominem constitució.

- Aristòtil: politeia= organització total de la polis- Ciceró: constitutiu= conjunt de normes fonamentals d’una comunitat i més tard a la

Roma imperial designa un tipus concret de normes dictades per l’Emperador.- Edat mitjana: lex fundamentalis= pactes entre el Rei i els estaments i concenen

principis essencials del sistema monàrquic. Tenia un poder superior sobre les altres normes

- Colons americans: covenants= normes del funcionament de les colònies i es donava vida política

5.1.1 El concepte racional-normatiu

Parteix del liberalisme, inclou requisits formals i materials. Correspon a les primeres constitucions liberals (EUA 1787, FR 1791, ESP 1812) Característiques

1. Sistema de normes jurídiques que creen i ordenen una comunitat política. Complex normatiu dotat de força vinculant i d’aplicabilitat. Vinculen bilateralment a qui exerceix el poder i als ciutadans.

2. Document escrit, aportant seguretat jurídica i evita l’arbitrarietat.3. Té caràcter suprem, és jeràrquicament superior. És la font del dret. És el fonament de

l’ordre jurídic: estableix òrgans i procediments per elaborar altres normes i els límits que tenen.

4. És creada per mitjà d’un pacte entre els membres de la societat, que són el poder constituent, tant el poble com els seus representants. Per tant no la creen els poders constituïts, els que crea la Constitució si no ens constituents. Al venir de la voluntat de la comunitat obté legitimitat. I ella legitima els poders de l’estat. la seva creació ha de ser diferent que la d’altres normes. (s’ha de crear un òrgan específic per reformar-la i seguint uns procediments establerts per ella mateixa)

5. Conté principis polítics liberals, per tant la constitució ha de garantir la llibertat dels ciutadans i els seus drets. Per aquest motiu la constitució crea un ordre polític que limita i divideix el poder i així pot ser controlat.

6. És aprovada un sol cop, en una sola data.7. S’ajusta als principis de la raó.8. Rígida, elles mateixes tenen expressat el mètode de modificació.9. Només ho és si reconeix els drets i la divisió de poders.

10. El concepte de democràcia hi anirà apareixent, de manera embrionària es troba en que hi ha participació en l’elaboració.

5.1.2 El concepte històric

És la reacció conservadora al liberalisme. Sorgeix a Europa durant el sXIX. La constitució és la manera d’ésser tradicional d’un poble i de les seves institucions polítiques, resultat d’una transformació històrica. La tradició la legitima i no la raó.

Per tant ja no és un acte únic fundacional, no ha de ser necessàriament escrita, ni s’ha de distingir de les lleis ordinàries, ni ha de tenir contingut liberal, s’ha d’ajustar a les necessitats i tradicions del país. L’adopta el “liberalisme doctrinari” a Espanya influencia durant el s.XIX i el pensament tradicionalista de Gil Robles i Cánovas. Aquest model s’inspira en un model liberal que és l’anglès. Burke i Maistre són els teòrics.

5.1.3 El concepte sociològic

Entén que la constitució és el resultat d’estructures socials i econòmiques del present. La vertadera Constitució resideix en els factors reals i efectius de poder que regeixen un país i les constitucions només són vigents si expressen els factors de poder imperants en la realitat social.

La vida política no pot ser ordenada pel Dret. També s’anomena Constitució material. Va tenir força influència al període d’entreguerres i la Constitució de Weimar. S’abanodona el model racional-normatiu i s’incorporen elements socials a les constitucions. Ferdinand Lassalle n’és el teòric. Després tornarem al concepte racional-normatiu.

5.2 Concepte formal i concepte material

Depenent de com es creein les normes constitucionals el concepte de constitució serà un o altre.

Concepte formal:

- Les normes constitucionals ho són per la manera en que s’han creat, per tant estan en un text aprovat com a Constitució escrita, ja que emanen d’un poble constituent, s’ha seguit un procediment específic per crear-les i només es poder reformar d’una manera concreta.

- Les normes constitucionals ho són ja que ocupen una posició jeràrquica superior a l’ordenament jurídic.

- El positivisme jurídic estableix aquest concepte, i aquest imposa que tactés el dret sense valoracions polítiques.

- No té a veure amb el seu contingut. Simplement serveixen per regular la creació de normes jurídiques.

- Aquestes normes només són fonts del dret.- La Constitució només és normativa no busca limitar el poder mitjançant un Dret

decidit per la societat.

Concepte material:

- El que fa que una norma sigui constitucional és el seu contingut- Hi ha una matèria constitucional que organitza el poder i consagra i garanteix uns drets

i llibertats.- No totes les normes constitucionals es troben a la Constitució i no totes les de la

constitució són constitucionals- La Constitució no només és el text escrit que denominem Constitució si no totes

aquelles normes que regulen els poders de l’Estat i els drets dels ciutadans. A vegades s’anomena ordenament jurídic.

5.3 El concepte de Constitució a l’ordenament espanyol

Forma part, de manera retardada, al moviment constitucional de després de la IIGM. Aquest incorpora al concepte racional-normatiu la legitimitat democràtica, les estructures i els principis de l’Estat social i democràtic de dret.

Característiques:

1. Conjunt sistemàtic de normes jurídiques contingudes al text escrit anomenat Constitució espanyola publicat al BOE el 29 de desembre de 1978

2. Te caràcter normatiu, vincula jurídicament els poders públics i els ciutadans. Així es recull en ella mateixa art 9.1. Té una disposició derogatòria que deroga tot lo anterior que li sigui contradictori. Crea el TC i uns procediments que vetllen per l’aplicació i compliment de la CE

3. És la norma suprema. Ella ja ho estableix tant quan diu que els poders i els ciutadans estan subjectes a ella i d’altra manera quan estableix el TC i la rigidesa constitucional. És la norma normarum, regula la producció de la resta de normes de l’ordenament espanyol.

4. Conté regles que fonamenten l’ordre estatal. És una norma fonamental i per tant conté un marc bàsic de principis i valors que serveixen per fonamentar l’ordre jurídic. La CE també correspon a una concepció de la vida social. Conté principis inalterables que permeten una pluralitat d’opcions. Per tant té supremacia material ja que l’actuació dels poders públics depèn de la compatibilitat amb la CE.

5. És elaborada i aprovada pel pooder constituent, amb pluralitat de forces polítiques del moment i els espanyols es van pronunciar mitjançant un referèndum. Per tant la CE és resultat d’un acte d’autodeterminació democràtica. És aquí on recau la seva legitimitat, a la sobirania del poble i l’aprovació d’ella per part d’aquesta.

6. Conté principis de la manera de ser del poder: defineix la forma d’Estat, que ha de ser social, democràtic de Dret. També la forma de govern, monarquia parlamentària. I organització territorial del poder, Estat autonòmic.

CONCLUSIÓ: La CE és un conjunt sistemàtic de normes ju´ridiques escrites, elaborades democràticament per un procediment més complex que el de les altres lleis i reformables també només per procediments especials establerts en la mateixa Constitució, que ocupen una posició de supremacia a l’ordenament jurídic pel fet de contenir els principis i valors que fonamenten l’ordre jurídico-polític de l’Estat.

El Dret constitucional és una branca del Dret públic que estudia les normes quye regulen l’organització del poder estatal i la relació d’aquest amb els ciutadans. Les normes primàries d’aquest Dret es troben a la CE però també estudia altres normes no contingudes a la CE però que formen part de l’ordenament constitucional.

4.4Tipus de Constitució

Segons el criteri les constitucions es poden classificar d’una manera o una altra:

- Històricament hi ha constitucions atorgades, unilateralment pel Rei, pactades, entre el Rei i el Parlament, i populars imposades per una ruptura revolucionària. Actualment es creen mitjançant processos constituents amb participació del Parlament i l’electorat.

- Formalment hi ha les escrites i les no escrites. A GB tenen lleis constitucionals escrites i als països amb constitucions escrites no s’exclouen els costums i les convencions. La majoria són escrites, manera d’expressar el Dret en l’època moderna.

- Segons la seva manera de reformar són flexibles, poder ser reformades igual que una altra llei. O rígides, només es poden modificar mitjançant un procediment previst en la pròpia constitució. És més complex. Excepte al Regne Unit totes les altres són rígides, la majoria.

- Segons l’eficàcia per regular la vida política, per tant segons l’adequació de les normes constitucionals a la vida política. Poden ser normatives, hi ha identificació substancial entre text i realitat del procés polític. Poden ser nominals, el text preveu un Estat constitucional però realment no ho és. Poden ser semàntiques, el procés polític no és afectat per la constitució per tant el seu paper és nul.

UNITAT 2

Lliçó 5: L’elaboració i la reforma de la Constitució

5.1 El poder constituent: titularitat, exercici i límits

El poder constituent: poder d’una comunitat per a elaborar una Constitució. És originari ja que no prové de cap altre poder. És il·limitat ja que no età condicionat per cap altre poder. És pre-jurídic, ja que és previ a la Constitució i a l’ordenament jurídic que se’n deriva. És únic i indivisible ja que només s’expressa una vegada i el resultat és la Constitució. És sinònim de sobirania ja que qui la té li correspon el poder constituent. La té el poble.

Sabent ja qui té aquest poder la manera d’exercir-lo és un altre aspecte. A Europa es considera que el poder constituent s’exerceix mitjançant la tria de representants que simplement han de

crear la Constitució. Aquests seran diferents dels que exerciran el poder de l’Estat. (Sieyes és el teòric). Als EUA la decisió del poble no té intermediaris.

Actualment amb una democràcia representativa es fa mitjançant un procés constituent en el que es busca la participació de la pluralitat de forces polítiques i socials i així es creï una Constitució que tingui el màxim consens possible.

Realment no podem considerar que el poder constituent no tingui límits ja que sempre hi ha unes limitacions del passat o un procés a seguir que ja ve donat. Els límits que es pot trobar poden ser condicionaments factuals derivats de la situació política, formals, per haver de seguir regles de procediment. També els límits del contingut de la pròpia Constitució degut a valors i tradicions de la societat a la que han de regular i ser fonaments del seu ordre político-jurídic.

5.2 Els procediments d’elaboració de la Constitució. El procés constituent espanyol

5.2.1 Els procediments d’elaboració de la Constitució

Actualment, d’entre molts processos que es podrien seguir es busca un garanteixi el pluralisme amb la participació dels ciutadans i grups socials i polítics.

1. Hi ha unes eleccions constituents per crear una Assemblea constituent, només ha de discutir i aprovar la constitució.

2. El poble ha de ratificar en un referèndum el text. (amb la Llei Fonamental de Bonn no es va convocar referèndum. La Constitució de la IV República francesa 1946 no va ser acceptada per poble al referèndum, van votar que no.) A vegades també es convoquen referèndums abans d’iniciar el procés de creació de la Constitució per consultar sobre aspectes que després permetran elaborar-la (com el cas de la Llei de Reforma Política a Espanya a 1976)

Segons s’ha elaborat la Constitució es considerarà legitima o no, si és el producte de la voluntat del poder constituent sí que ho serà. La legitimitat es troba tant en el procés com en el contingut de la pròpia Constitució que ha complir les expectatives (legitimitat d’origen). La legitimitat d’exercici s’aconsegueix en el moment d’aplicar la Constitució.

5.2.2 El procés constituent espanyol

5.2.2.1 L’elaboració de la Constitució de 1978

En primer lloc ens trobem en una transició política, guiada per la Llei de Reforma Política. Les corts elegides a les eleccions del 15 de juny de 1977 no havien estat elegides amb caràcter constituent però la majoria de forces ja ho veien com una tasca que havien de complir i una interpretació de la LRP ho va permetre.

La LRP establia tres procediments per la reforma, que després es considerà un procés constituent en tota regla:

a) Iniciativa del Govern, mitjançant una presentació de projecte llei de caràcter constitucional al parlament

b) Que el Rei amb el suport del Govern convoqués un referèndum popular sense passar el text per les corts

c) El Congrés dels Diputats amb una proposta de llei afavorís la discussió parlamentària entre les forces polítiques, aquesta opció va ser la triada.

Etapes de l’elaboració:

1. REDACCIÓ. El 15/7/1977 es va constituir la Comissió d’Afers Constitucionals i de Llibertats Públiques al Congrés. Amb 17 UCD/13 PSOE/ 2 AP/ 2 PCE/ 2 minoria basco-catalana. Amb una presidència de la UCD. L’1 d’agost es van designar una ponència de set parlamentaris que van fer una primera redacció del text, entre el 22 d’agost i el 17 de novembre. Es va publicar l’avantprojecte al BOE el 15 de gener de 1978.

2. DISCUSSIÓ I APROVACIÓ AL CONGRÉS DELS DIPUTATS. Van haver més de mil esmenes, dictaminades per la ponència fins del 10 d’abril. Del 5 de maig al 20 de juny la Comissió va discutir i aprovar. Després es va portar al Ple que aprovà el text el 21 de juliol.

3. DISCUSSIÓ I APROVACIÓ AL SENAT. També hi van haver unes mil esmenes. Després es va passar a la Comissió Constitucional, que va acabar el 14 de setembre de 1978 i després al Ple que va acabar les discussions del 5 d’octubre.

4. CONCILIACIÓ (COMISSIÓ MIXTA CONGRÉS-SENAT). El text aprovat per una cambra era diferent del de l’altra es va crear una Comissió Mixta paritària. Van unificar la proposta del 16 al 25 d’octubre.

5. APROVACIÓ PER CADASCUNA DE LES CAMBRES. El dia 31 d’octubre6. APROVACIÓ PER REFERÈNDUM. 6 de desembre de 1978.7. PROMULGACIÓ I PUBLICACIÓ. Promulgada pel Rei el 27 de desembre i es va publicar

en tots els idiomes de l’Estat el 29 entrant en vigor el mateix dia.

Un cop aprovada es van dissoldre les Corts i l’1 de març de 1979 va haver eleccions legislatives.

5.2.2.2 Característiques del procés constituent

a) Els condicionants de la transició política

Les Corts no eren del tot democràtiques ja que 42 senadors eren designats pel Rei. A més a més alguns mitjans de comunicació no eren encara del tot democràtics. Tampoc l’Administració local havia estat renovada democràticament, ja que les eleccions municipals es van dur a terme un cop aprovada la Constitució. Per tant el procés constituent sí que va ser democràtic dins la transició.

b) La llarga durada dels treballs constituents

Va trigar 16 mesos en comparació amb els sis de la II República. El fet que hi hagués tanta pluralitat va oligar a realitzar un important debat entre les forces.

c) El concens com a procediment

Hi hagué una intenció constant de consens, molta negociació entre forces. Això va ser degut a que cap força tenia la majoria absoluta i havien de pactar. També eren conscients que les anteriors constitucions espanyoles pel fet d’haver estat imposades van provocar força inestabilitat i ells havien d’arribar al concens per crear una convivència democràtica i que superés els enfrontaments de la Guerra Civil i el franquisme. .

La discussió de la Constitució també va tenir força transcendència a l’opinió pública i als mitjans de comunicació. Temes candents van ser el de Monarquia o República, les relacions Església-Estat, la divisió territorial o el model de parlamentarisme. Va haver temes, tot i el consens que no van arribar a on algunes forces volien. Per altre banda el rei es va mantenir al marge i sempre es mostrà favorable a una Monarquia parlamentària.

5.3 La reforma de la Constitució

El poder de reforma és l’encarregat de reformar la Constitució. El poder constituent renuncia a reformar-la, establint a la constitució un altre poder que la reformés. Aquest és el poder de revisió constitucional o poder constituent constituït o poder constituent derivat.

A les constitucions flexibles es permet que la reforma sigui igual que la d’altres lleis. I a les rígides el procediment és diferent, més complex. És un mecanisme per assegurar l’estabilitat del text i assegura la supremacia normativa de la Constitució. Actualment la rigidesa s’ha estès excepte a UK. Hi ha diferents procediments:

a) Reforma com si fos una llei ordinària. Les reformes són diferents per la matèria però no pel procediment.

b) El poder legislatiu ordinari pot fer la reforma amb alguna exigència addicional com una majoria parlamentària qualificada, una organització especial de les cambres o la realització d’acords successius i deliberacions per les Cambres.

c) La reforma exigeix l’elecció d’una Assemblea as hoc, és el cas de la CE de 1812 o la dels EUA.

d) La reforma exigeix un referèndum, a vegades només facultatiu. e) Als Estats Federals s’exigeix la participació dels estats membres en la reforma.

A vegades les Constitucions també posen límits a les reformes:

a) Límits autònims i heterònoms. Els primers imposats pel text i els segons són externs imposats per lleis superiors.

b) Límits absoluts i relatius, els absoluts no poden superar-se ja que trencaria la legitimitat. Els relatius podrien ser eliminants mitjançant procediments especials.

c) Límits implícits, es dedueixen de la Constitució considerant determinats aspectes. d) Límits explícits, estan expressament formulats a la Constitució:

1. Temporals. Prohibeixen la reforma en un temps o sota determinades circumstàncies. La CE no permet iniciar reformes en temps de guerra o durant

alguns estats excepcionals. Temporalment no hi ha realment un límit ja que un cop passades les excepcions es pot modificar.

2. Materials. Són les clàusules d’intangibilitat. Hi ha matèries o preceptes que no es poden modificar ja que són essencials.

5.4 La reforma de la CE de 1978

Al títol X de la CE es recullen els procediments de reforma. No té clàusules d’intangibilitat, per tant pot ser modificada en la seva totalitat. Tot i així es considera que hi ha aspectes que suposen un límit en el moment de la reforma total ja que per exemple s’entén que igualment seguiria constant que és un estat democràtic.

La regulació de la reforma es troba als arts 166 a 169. Característiques de la reforma:

a) Estableix dos procediments de reforma. L’ordinari i l’especial, previst per la reforma total de la CE o per la reforma parcial que afecti el títol preliminar, la secció primera del Capítol II del Títol Primer o el Títol II, el de la Corona. Són procediments superrígids que sembla que es vulgui evitar la seva reforma per la complexitat d’aquesta.

b) La iniciativa de reforma és pel Govern el Congrés dels diputats (dos partits o 1/5 part) al senat (50 senadors no tots del mateix partit) i les Assemblees legislatives de les Comunitats Autònomes. S’exclou la iniciativa legislativa popular.(art.166 CE)

c) A la fase iniciativa les Cambres tenen un important protagonisme ja que elles trien si va endavant o no la reforma. En el cas especial ha d’haver una votació a les Cambres per aprovar o no la reforma. En el cas ordinari s’ha de discutir si es reforma o no.

d) El procediment ordinari (art.167 CE) ha de ser aprovat per les 3/5 parts de cada Cambra. Si no hi ha acord entre les cambres es crea una Comissió mixta paritària de Diputats i Senadors que crearà un text que haurà de ser aprovat per les dues Cambres, també per 3/5 parts. Si no s’aprova llavors el Senat l’haurà d’aprovar en majoria absoluta i el Congrés en 2/3. Haurà de ser sotmesa a referèndum i 1/10 part d’alguna de les cambres ho demana, en 15 dies després de l’aprovaicó al Parlament. És un referèndum facultatiu

e) Procediment especial (art 168 CE). Principi de reforma aprovat, 2/3 de cada cambra l’ha d’aprovar. Es dissolen les Cambres i es convoquen eleccions generals.Les noves cambres ratifiquen la decisió de la reforma. Al Congrés per majoria simple i al Senat absoluta.Les Cambres discutiran i aprovaran en 2/3 i ho sotmetran a referèndum. Al 1992 es va modificar l’art. 13.2 per ratificar el Tractat de la Unió Europea.

5.5 Les mutacions constitucionals

Les mutacions constitucionals són modificacions no formals de la Constitució. Es tracta de canvis en el significat de preceptes de la Constitució sense modificar el text. Es produeixen per la pràctica política i el funcionament real dels poders públics.

a) Degudes a una pràctica que no s’oposa a la Constitució escrita però que tampoc regula.

b) Mutacions degudes a pràctiques en oberta disposició a preceptes de la Constitució

c) Interpretació de termes de la Constitució de manera que els preceptes tenen un contingut diferent d’aquell del que foren pensats

d) Mutacions derivades de la pràctica política en el sentit que es consoliden costums que no tenen un suport explícit a la Constitució però es genera un acord sobre la seva conveniència.

Les mutacions es donen per causes jurisprudencials, acords, costums o convencions. És un mecanisme d’adaptació de la Constitució a noves circumstàncies.

Lliçó 6: Funcions, contingut i estructura de la Constitució

6.1 Les funcions de la Constitució6.1.1 Funció de creació de l’organització estatal

Té una funció constitutiva de l’Estat. Converteix una societat en una organització jurídico-política.

6.1.2 Funció legitimadora del poder

Legitima el poder ja que aquest no deriva de la força, història o voluntat si no del Dret. Només té poder aquell òrgan creat per la Constitució i amb els límits que ella imposa.

6.1.3 Funció de limitació i racionalització dels poders

Estableix l’ambit de poder de l’Estat, organitza jurídicament la potestat estatal amb el principi de divisió de poders definint òrgans i la tria dels seus titulars. Cadascun té una funció i àmbit d’actuació. També es regulen els procediments mitjançant els quals els òrgans poden prendre decisions. També regula les relacions entre òrgans que es controlen entre ells. Això es recull a la constitució a la part orgànica

6.1.4 Funció d’ordenació de la producció jurídica

Regula la producció de Dret a l’Estat com a norma normanum que és. La Constitució valida les normes, creant un sistema de creació. És el fonament de tot l’ordenament jurídic.

Ho fa establint subjectes de creació de normes amb poder limitat, procediments de creació i el valor que tenen en relació a altres normes. Abans el sistema de fonts era al Codi Civil. Altres normes de l’ordenament constitucional regulen aquesta funció també.

6.1.5 Funció fonamentadora

Imposa un marc bàsic de principis i valors que limiten el poder. És a la seva part dogmàtica i a la declaració de drets on ho trobem. Serveixen de fonament per desenvolupar l’ordre polític i la pau social. (art 10 títol I)

6.1.6 Funció programadora

Una constitució-procés simplement estableix normes procedimentals per garantir el procés polític amb pluralitat. Una constitució-programa determina uns objectius polítics que s’han

d’assolir i estableix un programa de tasques que han de realitzar els poders de l’Estat. Les dues poden ser complementàries, una no exclou l’altra.

6.2 El contingut de la Constitució: la matèria constitucional

A les Constitucions liberals del sXIX destacava el contingut en la regulació de la posició del Rei i el Parlament. Reconeixia uns drets, llibertat i propietat. Eren instruments de limitació del poder a favor de la llibertat a l’àmbit social.

Al sXX s’amplien els catàlegs de drets, també la regulació orgànica. S’incorporen àmbits de la vida social, econòmica i cultural. Es generalitza la rigidesa constitucional.

Actualment tot i que les constitucions d’un país a un altre varien molt hi ha uns aspectes que s’han considerat bàsics:

a) Els valors i principis bàsics de l’ordre políticb) El reconeixement i garantia dels drets fonamentals dels ciutadans i dels grups on

s’integrenc) L’organització dels poders de l’Estatd) El procediment d’una reforma constitucional

La matèria constitucional, bàsica, està relacionada amb la funció política de la Constitució: Organització de l’Estat d’acord amb el principi de divisió de poders i garantia dels drets fonamentals.

Per tant es planteja el dubte de si el poder constituent pot incorporar a la Constitució allò que vulgui o hi ha uns mínims.

6.3 L’estructura de la Constitució: part orgànica i part dogmàtica

Les constitucions tenen dues parts la orgànica (organització, competències, funcionament dels poders públics a partir del principi de separació de poders). I la dogmàtica (garantia dels drets i principis bàsics del sistema polític instaurat)

Fins la Constitució Belga de 1931 no era normal que les Constitucions continguessin una part dogmàtica, sovint les declaracions de drets figuraven en un text apart. S’entenia que només la part orgànica no tenia un paper vinculant i la dogmàtica no tenia pròpiament un paper jurídic per tant les dues parts són necessàries. Actualment es considera que tot és normatiu, per tant no es pot considerar que una part no té capacitat jurídica. A més a més no es poden separar una part de l’altra ja que formen una sola estructura. La distinció ara ja no és tan essencial ja que els textos són molt complexos i no es pot simplement fer aquesta distinció dual.

Formalment la majoria de constitucions tenen la mateixa forma o semblant. Són un text breu amb un Preàmbul, amb una redacció de caràcter solemne amb declaracions de principis on s’expressen els motius i els objectius dels autors. La part central és un text articulat, amb títols, a vegades amb capítols o seccions. Al final hi ha disposicions addicionals, (règims especials), transitòries (normes de dret intemporal) i finals normes relatives a l’entrada en vigor).

6.4 Característiques i estructura de la CE de 19786.4.1 Característiquesa) Llarga, considerablement. 169 arts. 4 disp. addicionals, 9 transitòries i 1 final. És la més

llarga després de la de Cadis. És degut a la complexitat de l’Estat social i democràtic i per explicitar el contrapunt al franquisme

b) Ambigua i polivalent. Degut al consens constitucional, així pot ser concretat per forces polítiques diverses.

c) Rígida, tot i no incloure clàusules d’intangibilitat per la dificultat que imposa per a una reforma en especial la del art.168

d) Ha estat útil per resoldre els problemes històrics del constitucionalisme espanyol. (Rei-república, església-estat, poder civil-poder militar, els nacionalismes)

e) Potencialment transformadora per la igualtat real a l’art. 9.2 CE o l’aplicació efectiva de normes finalistes rectores de la política social i econòmica (cap III i títol I)

f) Inacabada ja que es necessita posteriorment una feina del legislador per la regulació de drets i institucions. En especial al disseny territorial.

g) Escassa originalitat, influït per les Constitucions europees de després de la II GM. Emmarcant-la a l’Estat social i democràtic de Dret.

Fonts de la CE de 1978

a. Llei Fonamental de Bonn 1949, República Federal d’Alemanya. // Estat social i democràtic de Dret, art.1.1 CE art.20.1 alemany. Pren la preocupació de l’estabilitat governamental i pren els mecanismes per assegurar-la. El model de justícia constitucional també prové d’aquest text.

b. La Constitució italiana del 1947. Tribunal Constitucional, tot i que a Itàlia no té competència sobre el recurs d’empara. Organització territorial, regional, iniciativa legislativa popular (art.9.2 art.3 IT) . Aprovació de les lleis en comissió i el Consell Superior de Magistratura.

c. Constitució portuguesa de 1976. Influencia en la concepció àmplia i progressista dels drets fonamentals amb nous drets econòmics, socials i culturals. El Consell Econòmic i social per ser consultiu del Govern.

d. Constitucions de les monarquies nòrdiques. Per configurar la monarquia, idea de “el rei regna però no governa”, pròpia de la monarquia parlamentària. El Rei és el titular de la Prefectura de l’Estat, és políticament irresponsable amb unes competències arbitrals i moderadores i simbòliques, no participa en la direcció política. De les escandinaves en concret la figura del Defensor del Poble, comissionat parlamentari que vetlla perquè no siguin vulnerats els drets i llibertats dels ciutadans per part de l’Administració.

e. La Constitució francesa de 1958. La de la V República francesa inspira en lleis orgàniques, legislació delegada i reforçament de l’executiu.

f. Inspiració en les principals declaracions internacionals de drets pel Títol I. Esclareix que els drets i llibertats són segons els declarats a la Declaració Universal dels Drets Humans i els acords i tractats que Espanya ratifiqui. Això a l’art.10.2. I al 96.1 es diu que els tractats internacionals celebrats vàlidament, un cop publicats són dret intern.

g. També hi ha influència de textos constitucionals espanyols. Criteris de successió al tron de la de 1837

Estructura bicameral que no surt a la de 1812 ni 1931 però a les altres sí En drets i llibertat, iniciativa legislativa popular, recurs d’empara, descentralització

territorial, òrgan de govern del poder judicial, introducció del jurat, Tribunal Constitucional i rigidesa de la de la II República

Lleis fonamentals del franquisme, especialment la Lei Orgànica de l’Estat de 1967. Per la referència a les forces armades, el decret-llei, l’Administració o aspectes d’economia i hisenda. Això és degut a la construcció de l’Estat social durant el franquisme, per la proximitat en el temps i la reforma controlada de la transició política.

També la llei per la Llei de Reforma Política de 1977, va condicionar la redacció. Als arts. 68 i 69 referents a les Cambres. Pel bicameralisme, la composició de les dues cambres i els elements del sistema electoral.

6.4.2 Estructura de la Constitució

1. PREÀMBUL, caràcter solemne. Amb el fonament democràtic de la Constitució, objectius polítics i socials i mostren la intenció de trencar amb l’etapa anterior.

2. L’ARTICULAT, onze títols, subdividits en capítols i aquests en seccions. Cada títol té numeració romana i una intitulació, menys el Preliminar. Al Preliminar: Principis constitucionals en forma d’Estat, de govern, la sobirania, organització territorial, llengües oficials, la bandera, partits polítics, sindicats i forces armades.Al Títol I “Dels drets i dels deures fonamentals”, 5 capítols. I, Dels espanyols i dels estrangers. II Dels drets fonamentals i de les llibertats públiques. III Principis rectors de la política social. IV garanties, V suspensió de drets.Del Títol II al IX, menys el VII per “Economia i finances”, part orgànica de la constitució. II Corona, III Corts Generals, IV Govern i Administració, V relacions entre Govern i Corts Generals, VI Poder Judicial, VIII Organització Territorial de l’Estat, IX Tribunal Constitucional. X Reforma de la Constitució

3. LA PART FINAL: 4 disposicions addicionals, nou transitòries, una derogatòria i una final.

Lliçó 7: Les garanties de la Constitució

7.1 Les garanties de la Constitució: la Justícia constitucional

La garantia jurisdiccional: mecanisme que atribueix als òrgans judicials el control de la constitucionalitat dels actes i les normes dels poders públics. Assegura la primacia de la Constitució sobre la resta de l’ordenament, en especial sobre les lleis. Això suposa que el poder judicial està subjecte a ella i que l’incompliment té conseqüències jurídiques.

La justícia constitucional és el conjunt de procediment que es duen a terme per òrgans jurisdiccionals que garanteixen el compliment dels principis i normes constitucionals. Això s’entén com la defensa de la constitucionalitat de les lleis, la defensa dels drets i la resolució de conflictes entre òrgans constitucionals. O pot ser entès com la comprovació de la validesa de

les lleis per òrgans que també tenen altres funcions. El control jurisdiccional de la constitucionalitat de les lleis té tres trets:

1. Assumit pel poder judicial, o per un òrgan específic. Control sempre per via judicial. Per tant aquest poder no pertany ni al Parlament ni al cal de l’Estat ni al poble sobirà com era al segle XIX.

2. Té un procediment formalitzat que s’inicia per un impuls exterior.3. El poder es pronuncia sobre la constitucionalitat.

7.2 Els models històrics de Justícia constitucional: sistema americà i sistema europeu7.2.1 Sistema americà

La Justícia constitucional neix amb la sentència del Suprem Marbury vs. Madison, 1803. La constitució no estableix el control jurisdiccional de la constitucionalitat de les lleis si no els jutjes. Ho dedueixen de la clàusula de supremacia i s’autoatribueixen aquest poder.

A partir de la setència s’instaura el judicial review, amb les següents característiques:

1. Els jutges i tribunals controlen, per això es diu que és difús.2. El control es produeix per la via incidental, ja que si una de les parts qüestiona la

inconstitucionalitat de la llei llavors es tracta com una incidència dins un cas ordinari.3. És concret ja que es qüestiona si una llei concreta és inconstitucional en un cas

concret, per tant es necessita de la llei per a la constitucionalitat. 4. La legitimació pel control de la constitucionalitat correspon a les persones que són part

d’un procés ordinari.5. No s’anula la llei si és considerada inconstitucional, per tant la llei no és utilitzada en

aquell litigi, simplement.

El judicial review té dos mecanismes per proporcionar seguretat jurídica. El primer és el stare decisis, els jutges estan vinculats a la seva decisió pel precedent que creen. Estan obligats a seguir els seus propis precedents i els dels jutges de mateix nivell. El segon és la existència d’una instància del suprem per la qual les seves decisions han de ser acceptades per tots els tribunals.

7.2.2 Sistema europeu

Com les constitucions europees no tenen supremacia normativa fins el s.XX no és fins llavors que apareix la justícia constitucional. Aquí es va adaptar el model americà ja que es desconfiava dels jutjes i es creia més en la supremacia de la sobirania del poble, el Parlament en representació d’aquesta. La idea s’incorpora després de la IGM amb Kelsen. A les Constitucions d’Àustria, 1920, Txecoslovàquia, 1920, Espanya 1931.

Característiques:

1. Tribunal ad hoc que monopolitza la funció, és un poder concentrat al Tribunal Constitucional

2. El control es dóna pel un procés constitucional autònom

3. El controc es fa de manera abstracta, es jutja la constitucionalitat independentment d’un cas. Es fa un judici de la incompatibilitat de dues normes, una llei i la Constitució.

4. La legitimació per instar al procés és del Cap de l’Estat, del Govern o del Parlament.5. Els efectes de la decisió en cas de ser inconstitucional són erga omnes, generals,

nul·litat dels preceptes declarats inconstitucionals, són expulsades de l’ordenament jurídic. Es diu per això que és legislador negatiu.

7.3 La Justícia constitucional a l’ordenament espanyol

Al títol IX de la CE és dedicat a la justícia constitucional, és sobre el Tribunal Constitucional. Remet a una llei orgànica perquè reguli el funcionament, l’estatut dels seus membres, el procediments davant aquell i les condicions per a l’exercici de les accions, art. 165 CE. La LOTC es va aprovar el 3 d’octubre de 1979, és la 2/1979. Anys més tard va ser modificada (LO 6/1988, 9 de juny).

Les seves característiques són:

- És concentrada- El TC és el subjecte de control, és un òrgan constitucional amb caràcter jurisdiccional

que és fora del Poder Judicial, té el monopoli a tot l’Estat. - El regula només la CE i la LOTC.- Està format per 12 membres, que han de ser juristes de competència reconeguda i

amb més de 15 anys d’experiència professional. Són nomenats pel Rei i proposats: 4 el Congrés dels Diputats, 4 Senat, 2 el Govern i 2 el Consell General del Poder Judicial.

- Pot controlar la inconstitucionalitat mitjançant dues vies, la directa, recurs d’inconstitucionalitat, i determinats òrgans poden atacar la constitucionalitat d’una llei anant al TC i no ha d’haver estat aplicada. O via indirecta, qüestió d’inconstitucionalitat, es planteja com una qüestió incidental en el transcurs d’un procés ordinari quan el jutge demana al TC que es pronunciï sobre la constitucionalitat de la llei que aplica en un cas concret.

- No es jutja si una determinada aplicació d’una llei en un cas concret és o no constitucional, és abstracta.

- Hi ha una legitimació restringida per instar als processos de constitucionalitat. A la directa òrgans polítics i a la indirecte òrgans judicials.

- Les decisions del TC tenen plens efectes en tothom com diu l’art. 164.1 de la CE i vinculen tots els poders públics. Si una llei és inconstitucional queda anul·lada.

Les seves competències són:

1. Control previ de tractats internacionals (art.95 CE)2. Protecció dels drets fonamentals amb el recurs d’emparament. (art. 161.1 b CE)3. La resolució de conflictes de competències entre Estat i Comunitats o entre aquestes

últimes. (161.1 c CE)4. Resolució d’impugnacions del Govern de disposicions i resolucions dels òrgans de les

Comunitats Autònomes (161.2 CE)5. Resolució de conflictes d’atribucions entre òrgans constitucionals (art. 59.3 LOTC)

Es considera l’intèrpret suprem en quant les seves decisions són vinculants per als altres òrgans. Tot i que els altres també l’han d’interpretar i aplicar.

7.4 Els processos de control de la constitucionalitat: el recurs i la qüestió d’inconstitucionalitat

Els processos es regulen als arts. 161.1 i 163 i són regulats per la LOTC al títol II. Són el recurs i la qüestió. Es diferencien per la legitimació a instar i també els aspectes procedimentals, requisits i terminis. Tot i així els dos són controls abstractes amb força de llei i es duen a terme només davant el TC.

El TC controla les normes amb rang de llei. La resta de normes poden ser examinades per tribunals ordinaris que a més a més poden inaplicant-les i declarar la seva inconstitucionalitat. Les lleis que el TC controla són:

- Estatuts d’Autonomia i altes lleis orgàniques- Lleis de l’Estat i de les Comunitats Autònomes i les disposicions governamentals dels

dos amb força de llei- Els tractats internacionals- Els reglaments parlamentaris de les Cambres, tant les Corts Generals com les de les

Comunitats Autònomes.

Sempre és un control a posteriori, són vigents i publicades. Els tractats internacionals sí que poden ser controlats abans.

Fan una comparació entre la llei possiblement incompatible i els preceptes constitucionals. La inconstitucionalitat pot ser per motius formals, no s’ha seguit el procediment que marca la Constitució per aprovar-la, o materials, el contingut és contrari a les regles de la Constitució. A més a més no es fa servir només la Constitució també tractats i convenis internacionals. També altres lleis per marcar límits de competències... aquestes lleis de més a més són el bloc de la constitucionalitat.

7.4.1 El recurs d’inconstitucionalitat

Impugna directament una norma amb força de llei. La legitimació per dur-lo a terme és recollit a l’art. 162.1 CE i es reserva a:

- President del Govern- El Defensor del Poble- Cinquanta diputats- Cinquanta senadors- Els òrgans col·legiats executius de les CA- Les assemblees de les CA

Les CA només al seu propi àmbit d’autonomia. El procediment és als arts. 33 i 34 de la LOTC. Hi ha un termini de tres mesos a partir de la publicació de la norma per a representar el recurs de la norma impugnada.

1. Demanda, amb les disposicions impugnades i els motius2. Es comunica al poder que l’ha aprovat per apel·lar si volen3. Amb al·legacions i recurs han de dictar sentència

Quan es presenta el recurs no hi ha la suspensió de l’aplicació. Excepte en el cas de les lleis de les CA però llavors el TC no pot trigar més de cinc mesos.

7.4.2 La qüestió d’inconstitucionalitat

Via indirecta de control que es dóna en el transcurs d’un procés ordinari, quan un jutge estima que la llei aplicable al cas pot ser inconstitucional. Art 35 de la LOTC.

Els jutges i tribunals tenen la legitimació, tant si ell ho ha plantejat o una de les parts ho ha al·legat, tot i que no tenen legitimació per fer-ho. Els requisits per plantejar una qüestió:

- Rang de llei aplicable al cas que coneix el jutge o tribunal- Norma rellevant per la decisió del procés, que el veredicte depengui de la norma vàlida

o no.- El dubte ha de ser fonamentat i motivat

Només es pot presentar si s’està en termini de dictar sentència. A més a més del que passa amb el recurs el jutge que ha plantejat la qüestió pot resoldre el cas ordinari.

Les decisions del TC es publiquen al BOE i tenen valor de cosa jutjada sense possibilitat de recurs en contra. (art 164CE)

Les sentències estimatòries són les que consideren inconstitucional la norma. Llavors s’anul·la i tot el que n’hagi sorgit. Però a vegades no sempre s’anul·len tots els preceptes ja que no sempre s’impugnen tots.

UNITAT 3

Lliçó 8: La forma d’Estat (I): l’Estat de Dret

8.1 L’Estat de Dret: concepte

Als seus principis és un concepte polític de lluita contra l’Estat absolut, llavors els reis estan desvinculats de la llei (legibus solutus). Aquesta idea propugna la subjecció del poder públics al Drets i una organització estatal basada en la raó que garantís la llibertat i la dignitat de l’home. No tots els estats amb Dret són estats de Dret ni tot Estat subjecte al Dret és un Estat de dret. Cal que:

- La supremacia de la llei s’entén com a expressió de la voluntat general. - Es proclamen i garanteixen uns drets i llibertats que pertanyen a tots els homes per

igual.- Hi ha separació de poders com a principi d’organització de l’Estat.

La idea es desenvolupa en el context de les revolucions liberals de diferents meneres:

- Anglaterra: principi de “rule of law”, govern de les lleis.- EUA: “due process of Law”, Constitució normativa i procés amb garanties.- França: “regne de la loi” o “principi de légalité”.

S’entén que la vida política es pot limitar racionalment mitjançant el Dret. Així es respecta la dignitat, la llibertat i la igualtat natural. Per aquest motiu calia equilibrar els poders i com a mínim un s’havia de triar, el Parlament que feia les lleis. Aquestes tenen supremacia per sobre dels altres poders ja que són la voluntat del poble i només estaran limitades per la Constitució en tot cas.

A finals del s.XIX a Alemanya es desprenen del valor material de l’Estat de Dret i només fan referència a la forma d’exercir el poder. Així també és considerat un estat de dret aquell sense principis liberals ni democràtics. Tot estat que actua a través del Dret és un Estat de Dret. Després de la IIGM s’esforçaran de nou en recuperar de nou la idea material de l’Estat de Dret.

La CE a l’art. 1.1 inclou una sèrie de principis: principi de juridicitat i seguretat jurídica, la separació de poders i la garantia dels drets fonamentals.

8.2 La supjecció dels poders públics al Dret: el principi de juridicitat

Aquest principi a la vegada defineix dos més:

a) Principi de constitucionalitat

La llei era al que es sometia l’Estat ja que la Constitució no tenia valor normatiu. El fet de quetots els poders estiguin subjectes al Dret, fins i tot el legislatiu implica una norma superior: LA CONSTITUCIÓ

Per tant el principi de constitucionalitat implica la subjecció de tots els poders a la Constitució. Per tant el legislador està subjecte a la CE tant materialment ja que els continguts de les lleis que aprovi no poden ser contraris als principis de la CE i també formalment ja que s’han de realitzar i aprovar de la manera que la pròpia CE ho indiqui. El TC és qui garanteix la constitucionalitat de les normes.

També el poder judicial està subjecte de manera més forta que amb les altres lleis a la CE i també garanteix la constitucionalitat de les normes. Ja que si una llei que ha d’aplicar la considera inconstitucional pot presentar una qüestió d’inconstitucionalitat.

b) Principi de legalitat

Considera que el principi de legalitat és l’actuació dels poders subjecte al Dret i que l’Administració s’ha de sotmetre a la voluntat dels representants del poble. Hi ha dues versions:

- La francesa: el principi de legalitat es desenvolupa al sistema parlamentari, ja que és l’únic elegit i per tant l’únic legitimat. Allò que la llei no permet expressament està prohibit als poders, és una vinculació positiva dels poders a la llei. La llei és el fonament previ de tota acció administrativa.

- La germànica: es desenvolupa en un context de principi monàrquic. El Rei té uns poders que només es limiten puntualment per la necessitat de que determinades matèries siguin regulades pel Parlament mitjnaçant la llei. Per tant els poders poden fer tot allò que la llei no prohibeixi expressament.

A la nostra Constitució el principi de legalitat es garanteix mitjançant:

a) La primacia de la llei: la llei és jeràrquicament superior a qualsevol altra norma que vingui de qualsevol altre poder, menys la Constitució. Qualsevol matèria pot ser regulada per la llei.

b) La reserva de llei: només la llei pot regular unes matèries concretes i no per normes aprovades per qualsevol òrgan. També prohibeix al Parlament delegar la funció a un òrgan ja que la Constitució els designa aquesta funció ja que són els representants del poble.

c) L’imperi de la llei: la CE estableix que el Govern està subjecte a la llei ja que li atorga el poder executiu d’acord amb la Constitució i les lleis (art. 97). També l’Administració ho està ja que diu que està sotmesa plenament a la llei i al dret (art. 103.1). També els jutges i magistrats ja que administren justícia sotmesos únicament a l’imperi de la llei. (art. 117.1)

Hi ha diversos mètodes de control del principi de legalitat com interns, a l’arministració mitjançant l’organització jeràrquica. També externs com el polític, del Parlament o institucional com el Defensor del Poble. El màxim control és el control jurisdiccional exercit per jutges i magistrats. El mecanisme de control és instat pels ciutadans ja que són els que el poden activar, posar en mans dels jutges i magistrats el fet.

c) La seguretat jurídica (art. 9.3 CE)

Significa certesa sobre l’ordenament jurídic aplicable, la predictibilitat de la norma, també una predicibilitat de la interpretació i l’aplicació del Dret per part dels poders públics, especialment de l’Administració i els jutges. Així els ciutadans poden defensar adequadament els seus drets.

Això implica la publicitat de les normes, és a dir que els ciutadans coneguin les disposicions emanades dels poders públics, es disposa d’eines com els diaris i butlletins oficials. També el principi de jerarquia normativa és un principi de seguretat jurídica així es permet determinar la norma aplicable en els casos de col·lisió o contradicció entre normes.

També la irretroactivitat de les disposicions sancionadores no favorables o restrictives de drets individuals impedeix l’aplicació de determinats preceptes que no podien ser coneguts pels ciutadans en el moment d’actuar.

8.3 La separació de poders

És un esquema d’organització i limitació racional del poder per garantir la llibertat.

- Origen i evolució

Sorgeix en la doctrina del govern mixt del pensament clàssic, que pretén la intervenció de tots els secotros socials al poder. També a la idea de forma mixta de govern que sorgeix durant la revolució anglesa i al sXVIII es denominarà Constitució “ben equilibrada”.

Montesquieu a l’obra De l’esperit de les lleis (1748) defensa una monarquia moderada on els poders intermedis, noblesa i clergat tinguessin un poder fonamental. Ell parteix de la necessitat de dividir el poder per garantir la llibertat. Fa la distinció entre:

- Poder legislatiu, elabora lleis, per la burgesia i l’aristocràcia (la cambra baixa i alta)- Poder executiu, poder coactiu que assegura la pau interior, pel Rei - Poder judicial, per a jutges elegits anualment entre els ciutadans, per ell aquest no era

del tot un poder.

Estan relacionats entre ells per un sistema de correctius i vetos. L’idea original s’ha transformat ja que han desaparegut els grups de poder i la sobirania recau al poble. Tot i les evolucions la divisió de poders és essencial a l’Estat de Dret ja que només quan el poder de l’Estat es troba dividit i repartit entre diversos detentors que es limiten i controlen recíprocament pot ser efectiva la subjecció dels poders al Dret i la garantia d’uns drets i llibertats pels ciutadans.

A la Constitució Espanyola no fa una clara declaració del principi de separació de poders. Tot i que queda entesa a la clàusula de l’Estat de Dret de l’art. 1.1. La CE estableix una pluralitat de poders:

- Única força amb poder polític: el poble espanyol del qual emanen els poders de l’Estat (art. 1.2) Es fa aquí la distinció entre poders constituïts i constituents.

- Els constituïts estan dividits horitzontal i verticalment. Hi ha una divisió horitzontal ja que hi ha una divisió funcional entre una pluralitat d’òrgans de l’Estat. I també vertical ja que hi ha una divisió territorial del poder estatal que és exercit pels òrgans estatals i pels territorials, CCAA.

- Horitzontalment hi ha les Corts Generals amb potestat legislativa, art. 66 CE. Govern amb funció executiva, art.. 97 CE, i jutges i magistrats potestat jurisdiccional, art. 117.3 CE. També crea altres òrgans que tenen competències pròpies com la Corona, el TC, el President del Govern, el CGPJ. A més a més els òrgans no tenen una sola funció ni la tenen en exclusivitat per tant sovint és necessària la participació de diversos òrgans en una funció.

A més a més de la divisió de poders, i la pluralitat d’aquests la CE inclou el concepte de Monarquia Parlamentària (art 1.3 CE) i la constitucionalització dels partits polítics (art. 6) dins el principi de separació de poders.

El TC és l’únic segons la CE que té potestat per garantir les divisions constitucionals de poder i decideix sobre l’ús legítim que fan de les seves competències els òrgans de l’Estat.

8.4 La garantia dels drets i llibertats

La limitació del poder de l’Estat mitjançant el Dret i la seva separació té sentit i es busca un objectiu: el reconeixement i la garantia dels drets i llibertats com a expressió de la dignitat humana.

En un principi els drets garanteixen una esfera de llibertat en que l’Estat no pot entrar, status liberatis, i es dona en el moment d’un màxim liberalisme burgès on es defensen els drets individuals.

Posteriorment els drets compleixen una funció més democràtica, ja que estenen la facultat de participar en l’exercici del poder polític, prendre part den la formació de la voluntat de l’Estat com a membre d’una comunitat política (status activae civitatis)

Finalment l’Estat social implicarà uns drets destinats a satisfer les necessitats bàsiques de l’home i a fer efectiva la igualtat.

En redactar-los van ser molt ambiciosos però poc rigorosos tant per la terminologia com per la classificació:

- Títol I:o Capítol I: Dels espanyols i estrangers (condicions d’exercici de drets, com la

nacionalitat, l’estrangeria i la majoria d’edat)o Capítol II: Drets i llibertats (Dels drets fonamentals i de les llibertats públiques,

arts 15-29, Dels drets i deures dels ciutadans, arts. 30-38. Art. 14 principi d’igualtat i no-discriminació.

o Capítol III: Dels principis rectors de la política social i econòmicao Capítol IV: De les garanties de les llibertats i els drets fonamentals (sistema de

protecció dels drets constitucionals.o Capítol V: De la suspensió dels drets i llibertats, suspensió de l’exercici per

declaració d’estats excepcionals o la suspensió individual en cas de pertànyer a bandes terroristes.

Són necessaris uns mecanismes que garanteixin el compliment del drets com garanties:

- Normatives - Jurisdiccionals (recurs d’empara ordinària i constitucional)- Institucionals (el Defensor del poble)- Obertura a garanties de Dret internacional (art. 10.2 CE)

Lliçó 9: La forma d’Estat (II): l’Estat democràtic

9.1 Constitució i sobirania popular

A partir de la II GM la clàusula amb la definició democràtica de l’Estat no s’incorpora a les constitucions de manera generalitzada. A Espanya abans de la CE de 1978 la de 1931 també ho incorporava.

A la nostra constitució el fet de que l’Estat és democràtic es deriva de l’aricle 1.2 que diu “ la sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’Estat”. Amb

això es legitima el poder, ja que només està justificat per voluntat del poble. A partir de la Constitució francesa de 1958 la legitimació del poder és per tant racional, la justificació del poder és a la voluntat de la comunitat i no la legitimació tradicional, un Rei amb continuïtat històrica o carismàtica, per decisió divina.

L’article 1.2 estableix que el poble és el poder constituent. Es podria interpretar que el poder del poble és il·limitat, però no és així ja que la Constitució, que el propi poble crea és una autolimitació. Aquest article també legitima els poders constituïts.

El principi democràtic no imposa només que la creació del poder emani del poble si no que l’exercici del poder tingui de manera directa o indirecta origen al poble. En aquest aspecte la Constitució inclou també com, de manera democràtica, els òrgans de l’Estat han de tenir l’origen al poble. Tant les corts generals, triades per sufragi universal, com el president del govern, que és triat pel Congrés. Com la justícia que emana del poble i és exercida per jutges i magistrats sota l’imperi de la llei. A l’àmbit territorial també, ja que els assemblees legislatives de les comunitats han de ser també triades per sufragi universal. I per últim a nivell local també és efectiva aquesta democràcia ja que els regidors són escollits pels veïns del municipi. Així com les diputacions que són representatives.

9.2 L’opció constitucional per la democràcia representativa

Dins el concepte de presa de decisions mitjançant la participació dels ciutadans en el procés polític té dues versions. La democràcia directa, de Rousseau. Per a ell els ciutadans han de participar directament en l’aprovació de cada llei. Tot i així reconeix la necessitat de representants polítics als estats complexos. Però aquests han d’actuar sota mandat imperatiu i els ciutadans han de poder corregir el que han fet els seus representants. L’altra opció és la representació política. Aquest concepte és mantingut per Montestquieu, Sieyes o Constant. Creuen que la Nació és un subjecte únic i indissoluble, amb vida pròpia, abstracte i diferent a la dels seus individus. La Nació no pot tenir voluntat pròpia ni actuar per ella mateixa per això necessita un representant. Segons els il·lustrats només ho poden ser els més preparats intel·lectualment i més preparats econòmicament ja que segons ells només aquests tenen les llums i la rectitud de judici. D’aquí se’n deriva el sufragi censatari. És aquí on veiem que en un principi la democràcia directa i la representació política eren conceptes oposats. Fins que s’uneixen en la democràcia representativa. No tots els membres de la comunitat poden participar directament en totes les decisions públiques i per tant ha d’haver representats. A més a més si considerem als homes tots iguals la representació no pot ser elitista, la participació política és un dret de tots els ciutadant i comporta la facultat de cadascun d’escollir els seus representants i la de ser elegits. Això implica que els ciutadans han d’estar representats pels representants i aquests no han de representar al concepte abstracte de noció.

En conlusió les eleccions han de ser mitjançant sufragi universal, periòdiques i on hi hagi pluralitat d’opcions polítiques. Tot i que la democràcia representativa és la més emprada en moments putuals també s’usa la directa com el referèndum, a les ecisions d’especial transcendència

A la nostra constitució l’article 23 és el que recull el dret fonamental e la participació política, tant activa com passiva. Així com el dret a accedir a càrrecs públics. S’entén que la gran aposta per la democràcia representativa va ser fruit, en la creació de la Constitució, de la necessitat de potenciar el parlamentarisme i el sistema de partits i per allunyar-se de les pràctiques de democràcia directa que Franco havia emprat durant el seu mandat.

9.3 Participació representativa i directa

Representativa

la legitimació democràtica del poder depèn de l’expressió per part dels òrgans de govern de la voluntat popular. El Parlament és l’òrgan d’Estat que representa el poble i d’aquí surt la llei que també és voluntat del poble, però aquesta ha de reflectir els desitjos i voluntats reals d’aquest, que s’entén que així és ja que els ciutadans fan una tria directa dels membres del Parlament.

El procés electoral és el mecanisme democràtic que serveix per triar els representants. Les normes electorals consituteixen el Dret electoral. Aquest regula els elements essencials del procés:

Qui és l’electorat, qui és elector i qui és elegible, com determinar-ho. La fixació de les circumscripcions electorals. La fórmula electoral

Algunes vegades algun element del procés s’inclou dins la Constitució, com la nostra que estableix:

- respecte al Congrés, art. 68, que està format entre 300 i 400 diputats, triats per aquells que tinguin plena disposició dels seus drets polítics, mitjançant sufragi universal, lliure, igual, secret i directe.

- Circumscripció la província, amb un mínim de diputats cadascuna i després segons la població.

- El mandat és de 4 anys màxim.- El Senat , art. 69, es triat de la mateixa manera, una part. L’altra per senadors

designats per les assemblees legislatives de les comunitats autònomes. Un per CCAA i un per cada milió d’habitants.

- Hi ha quatre per província.- El mandat és de 4 anys màxim.- Les assemblees legislatives de les CCAA seran triades per sufragi universal d’acord a un

sistema de representació de les parts del territori. Art. 152.1 - Els ajuntaments seran formats per veïns i per sufragi universal, i els batlles són triats

per regidors o veïns. Art. 140

Tot lo altre està a una llei orgànica relativa al règim electoral general, ho diu lart 81.1 de la CE. Aquesta LO és la 57/1985, de 19 de juny, la LOREG. Aquesta substitueix el Reial Decret-Llei de 18 de març 20/1977. La LOREG regula:

- el sufragi actiu i passiu

- el cens electoral- l’administració electoral- el procediment electoral - les despeses electorals- 350 diputats al Congrés, un mínim dos per porvíncia- llei d’Hont- al Senat vot limitat, es voten tres candidats dels quatre que té cada província així no

són tots del mateix partit.- va ser modificada al 1987, per a la regulació de les eleccions del Parlament Europeu i al

1994.

Directa

1. DIRECTA

El referèndum és el mecanisme per excel·lència. Els ciutadans manifesten el seu acord o desacord. Tipus de referèndum recollits a la Constitució:

- Referèndum consultiu: art. 92, decisions de gran transcendència. Té potestat el President, que el proposa al Rei, però primer l’ha autoritzat el Congrés.

- Referèndum de reforma consitutcional: que és facultatiu si la reforma és del art. 167 i obligatori si és de l’art. 168.

- Referèndum vinculat al procés autonòmic: manifestació de la iniciativa autonòmica, aprovació de l’Estatut d’Autonomia i la reforma d’aquest. Art 151 CE.

Es remet a una llei orgànica a l’art. 92 de la CE. Aquesta és la LO 2/1980 de 18 de gener.

2. SEMIDIRECTA

Permeten la participació dels ciutadans però aquests no tenen l’última paraula en la qüestió. La CE permet la iniciativa legislativa popular, a l’art. 87.3, però remet a una llei perquè ho reguli. La proposició ha de ser avalada per almenys 500.000 signatures acreditades. Hi ha matèries excloses com les que afectin a una llei orgànica, tributàries o de caràcter internacional, tampoc en la prerrogativa de gràcia. LO 3/1984 de 26 de març ho regula.

Un altre fet és el “dret de petició individual i col·lectiva per escrit”, art. 29 de la CE. És la possibilitat d’adreçar-se als poders públics per formular preguntes, fer-los conèixer un fet i reclamar la seva intervenció. També és possible davant les Cambres, art. 77 CE.

La Constitució també contempla la participació dels ciutadans en l’administració de justícia, participant com a jurat. Art. 125 CE. I també la participació administrativa.

La Constitució a l’art. 9.2 diu que els poders públics han de facilitar la participació dels ciutadans a la vida política, econòmica, cultural i social.

9.4 El pluralisme polític: els partits polítics

La realitat social és pluralista, és a dir que està integrada per grups o sectors diversos que expressen interessos diferents. D’aquestes diverses voluntats sorgeix la general, que és la llei. Aquesta és el resultat de triar l’opció amb més suport per part de la societat, en un procés electoral lliure. El fet de que es trii l’opció majoritària no implica que les minories hagin de ser excloses. Per a la democràcia és imprescindible que totes les voluntats puguin ser expressades lliurement i presentar-se davant la comunitat.

La nostra Constitució contempla a més a més del pluralisme polític, art. 1.1. El social, art. 22, amb el dret d’associació. L’ideològic i el religiós, a l’art 16 i 20, expressat amb el dret a la llibertat de pensament, opinió, expressió i informació. I al cultural i lingüístic, art. 3.

A més a més estan constitucionalitzats a l’art. 6. Se’ls defineix com a grups que expressen la pluralitat d’opcions socials que aspiren a accedir als òrgans de direcció política de l’Estat. Es va veure que era necessari que algú canalitzes les idees polítiques, mitjançant líders polítics i programes. Han canviat l’Estat i la democràcia, que és de partits. Ja que ara amb els partits hi ha molta més participació i més implicació. Han canviat les relacions entre Parlament i Govern.

No és fins a la segona Guerra Mundial que es constitucionalitzen, ja que fins el moment han estat al marge del dret. L’Estat liberal no els considera constitucionals ja que són molt individualistes i no pot haver un grup entre l’individu i l’estat. Per a la nostra constitució els partits expressen el pluralisme polític, concorren a la fomació i a la manifestació de la voluntat popular i són un instrument fonamental per a la participació política.

Lliçó 10: La forma d’Estat (III): l’Estat social

10.1 L’Estat social: definició constitucional

El concepte social fa referència a la vinculació entre l’Estat i la societat. Té l’origen en l’expressió “Estat social de Dret”, per defensar la intervenció estatal que donés contingut social i econòmic a l’Estata liberal de Dret. També ha estat usat en altres sentits:

- Autodefinició dels estats autoritaris- Per descriure les transformacions del sistema capitalista

El contingut de la expressió implica un estat regulador, benefactor i empresari. Aquesta expressió no es constitucionalitza fins al segle XX en l’onada de constitucionalització posterior a la IIGM.

La nostra Consitució contempla aquesta expressió al títol preliminar. És un mandat específic als poders públics perquè configurin la societat amb la intenció de fer efectiva la llibertat i la igualtat dels individus. Es trenca així la distància entre Estat i societat que imposava l’Estat liberal. També el contempla al Capítol III del Títol I, que manen la intervenció i promoció en l’àmbit de la família, el treball, la seguretat social, l’emigració, la salut, l’habitatge, el consum, els disminuïts i la tercera edat (arts. 39-51 CE). També al Títol

VII que estableix el marc jurídic fonamental pel funcionament de l’activitat econòmica. I per últim als Capítols II i III del Títol I amb un grau divers d’exigibilitat.

10.2 Eficàcia normativa i Estat social

En incloure aquest fet a la Constitució sorgeix el conflicte de si això deriva conseqüències jurídiques immediates o cal un desenvolupament legislatiu posterior. Ja va suscitar polèmica a la Llei de Bonn on van acabar declarant que era un simple fet descriptiu i que no implicava obligacions jurídiques si no hi havia una posterior llei.

A Espanya sí que s’ha considerat que tingui valor jurídic, donat que aquest valor el té la totalitat de la Constitució, tot i així hi ha problemes amb la seva eficàcia jurídica concreta. Ja que incorporen no límits si no obligacions, a això se’ls ha anomenat normes de programació final ja que no marquen directrius si no només un objectiu. Això suposa un problema ja que quan es pot dir que els poders no han realitzat les actuacions pertinents per a obtenir l’objectiu i a més a més els jutges han de mostrar respecte als poders públics.

L’article 53 resol una mica aquest problema ja que diu que hi haurà obligació jurídica quan existeixi la pertinent norma, en referència als articles del Capítol III del Títol I. En el fons aquests preceptes són eficaços de forma negativa, és a dir que quan es legisla en un àmbit es busca que la llei resultant no sigui contraria als preceptes. També s’ha d’entendre que no s’han de seguir de manera rígida ja que el poder s’ha d’adaptar a la forma econòmica del moment i cada força política ha de poder aplicar el seu programa. El TC ha fet servir algunes vegades el concepte d’Estat social per a reclamar la congruència de les normes i actuacions amb el concepte.

10.3 La igualtat real

La idea d’Estat social implica que els poders públics hagin d’actuar, entre d’altres coses, per a obtenir una igualtat real entre els membres i grups que conformen la societat. Aquest concepte és diferent al que va aconseguir l’Estat liberal, que és el d’igualtat formal o jurídica, tots som iguals davant la llei. Aquest concepte no té en compte les diferències socials, econòmiques o culturals que hi ha entre els ciutadans. El concepte d’igualtat de l’Estat liberal canvia quan es deixa de veure a la societat com un grup homogeni per a l’Estat i se la entén com un grup heterogeni on hi ha desigualtats entre els membres que han de ser corregides per l’Estat.

Així l’Estat social busca la igualtat material, igualtat davant i en la llei, la qual establirà tractes diferents respecte a destinataris diferents. Per tant la llei deixa de ser universal, abstracta i general i pot ser invalidada si no busca el principi d’igualtat.

La nostra Constitució recull la igualtat a diversos punts:

- Art. 1.1: com a valor superior de l’ordenament jurídic- Art. 14: com a dret fonamental dels espanyols per a obtenir un tracte igual dels poders

públics. Aquest és l’article més efectiu normativament. Encapçala el Capítol II el Títol I

i és un dret subjectiu exigible judicialment directament. Fins i tot al TC mitjançant el recurs d’empara. Aquest es pot entendre que busca la igualtat jurídica, formal però també la material. Ja que la Constitució no prohibeix que cap poder, ni el legislador, estableixi situacions de dret diferents per a situacions de fet diferents. El que no és possible és un tracte diferent si no hi ha una diferència demostrada objectivament. Això seria discriminació.

- Art. 9.2: com a directriu per als poders públics per a promoure les condicions per a que la igualtat sigui efectiva.

10.4 La Constitució econòmica

La introducció de normes econòmiques específiques a la Constitució coincideix amb la inclusió el concepte social al text. Anteriorment s’incorporava només el dret a la propietat privada i en alguns casos a la llibertat de comerç i d’indústria i similars, per garantir la llibertat econòmica i l’abstencionisme estatal.

Però la nova idea d’estat social implica un nou paper interventor dels poders públics en l’economia que també ha de ser constitucionalitzat. És en aquest punt en el que apareix el concepte de Constitució econòmica, com a disposicions que creen el marc jurídic pel funcionament econòmic.

A la nostra constitució es troba al Títol VII i també al Títol Preliminar i al Títol I. Els principals elements de la Consititució econòmica són:

- Les llibertats econòmiques:Art. 38 que reconeix la llibertat d’empresa dins el marc de l’economia de mercat. I l’Art. 33 que reconeix el dret a la propietat privada. Aquests drets són adaptats a l’Estat social. Ja que la llibertat d’empresa queda limitada per les exigències de l’economia general i de la planificació, l’art 38. I també la funció social del dret de propietat delimita el contingut d’acord amb les lleis, art. 33.2. I també es contempla la possibilitat d’expropiar per causa justificada d’utilitat pública o interès social, indemnitzant, art. 33.3.

- Els agents del procés econòmicSón els empresaris i els treballadors. Contempla la figura de les associacions empresarials, que defensa i promocionen els interessos econòmics i socials propis, art. 7. I la mateixa funció pels dels sindicats de treballadors, constituïts pel dret a sindicar-se lliurement, art 28.1. aquesta funció la desenvolupen mitjançant la negociació col·lectiva, art. 37.1 i el conflicte col·lectiu, art. 37.2.

- La intervenció econòmica dels poders públicsLa Constitució reconeix la possibilitat de la iniciativa pública. Mitjançant diversos fets:a) la modernització i desenvolupament de tots els sectors econòmics, art. 130b) la promoció de les condicions favorables per al progrés social i econòmic i per a

una distribució de la renda regional i personal més equitativa, disn el marc d’un a política d’estabilitat econòmica, art. 40.1.

c) poden planificar l’activitat econòmica per atendre les necessitats col·lectives, art. 131.1

d) es reconeix la iniciativa pública en l’activitat econòmica, art. 128.2. Això possibilita la nacionalització de recursos i serveis determinats i essencials així com la intervenció d’empreses quan sigui necessari per l’interès general.

e) Títol VII, unes disposicions dedicades a la Hisenda Públiac que estableix procediments i institucions relacionades amb l’obtenció d’ingressos públics i l’assignació de la despesa pública.

Hi ha qui es pregunta si la Constitució Econòmica defineix un determinat model econòmic. Hi ha qui considera que sí i que és el d’economia de mercat i que impossibilita la transformació dels seus principis. I hi ha qui creu que no, que les directrius són amplies i permeten diverses posicions, fins i tot contraposades. I uns tercers consideren que sí que conforma un model que és el neocapitalisme però no l’imposa.

10.5 Els drets econòmics, socials i culturals

Hi ha un seguit de drets de contingut social, econòmic i cultural dins la constitució que són projecció de la clàusula d’estat social. Les funcions d’aquests drets són:

- contribuir a fer reals i efectives la igualtat i la llibertat dels grups socials i dels ciutadans- assegurar-los un mínim vital amb una qualitat de vida digna- fomentar el lliure desenvolupament de la personalitat mitjançant l’educació i la cultura- facilitar la participació dels individus en la vida social

això exigeix una activitat reguladora dels poders públics i una activitat prestacional, un estat benefactor. Els drets constitucionals vinculats al principi social es poden agrupar en els apartats següents:

- Drets vinculats a la protecció dels treballadors:a) dret al treball, 35.1b) regulació per a un estatut dels treballadors, 35.2c) dret a sindicar-se lliurement, 28.2d) dret a la negociació col·lectiva 37.1e) dret al conflicte col·lectiu 37.2

- Drets vinculats al ple desenvolupament de la personalitata) dret a l’educació, secció I cap. II ja que és el que crea més igualtat d’oportunitats.

El bàsic és obligatori i gratuït. Té per objecte el desenvolupament de la persona humana, 27.

b) promoció i tutelació de l’accés a la cultura que és un dret, 44.1- Drets vinculats a la satisfacció de les necessitats socials

a) dret a l’ensenyamentb) els poders públics tenen uns mandats per a dur a terme prestacions socials a

través d’un règim públic de Seguretat Social per a tots els ciutadans, 41c) mitjançant l’organització i la tutela de la salut pública, 43

d) i establint unes condicions per fer efectiu el dret a un habitatge digne i adequat, 47.

- Drets vinculats a la protecció de persones i grups socials desafavorits, es busquen mesures per a protegir alsa) disminuïts físics i psíquics, 49b) les persones de a tercera edat, 48c) els desocupats, 41d) els emigrants, 42e) la joventut, 48f) els consumidors i usuaris, 51g) obligació d’assegurar la protecció social, econòmica i jurídica de la família, 39.1,

imposat pel primer precepte del Cap III a tots els poders públics

La clàusula de l’Estat social implica també la comprensió social dels altres drets constitucionals que han de ser interpretats considerant la posició real dels titulars per a fer efectiu el seu exercici.

Lliçó 11: La forma de govern: la Monarquia parlamentària

11.1 La forma política de l’Estat i forma de govern

L’article 1.3 CE diu la forma de govern. La forma de govern és l’articulació entre els elements constitutius de l’Estat, poder, territori i poble. Respon a com s’exerceix la direcció política de l’Estat i quina articulació tenen els òrgans que prenen les decisions polítiques fonamentals. Per tant les formes de govern es decidiexen segons les competències que tenen els òrgans de l’Estat, les seves relacions i la incidència del sistema de partits i la configuració de minories i majories. Les constitucions anteriors progressistes defineixen la monarquia com a forma de govern i les conservadores com a formes d’Estat.

L’expressió usada a la nostra constitució va ser polèmica ja que es diu forma política, que normalment s’usa per a designar els tipus històrics d’organització política, fet que la monarquia parlamentària no és. Tampoc pot significar forma d’Estat, ja que la sobirania la té el poble i no el rei, ni la forma d’Estat de l’art. 1.1 que diu que és social i democràtic de Dret. L’ús d’aquest aspecte és el resultat de la transició, és un concens. Es veu en aquell moment la figura del rei com a integradora i busca donar al rei unes funcions polítiques simbòliques i d’influència.

11.2 Les formes de govern democràtiquesa) Parlamentarisme

Separació de poders on hi ha col·laboració entre el poder legislatiu i executiu per prendre decisions polítiques. Les relacions s’expressen en diferents termes:

- La confiança parlamentària en el govern durant la investidura. - Suport parlamentàri durant la legislatura

- Es poden reclamar responsabilitats polítiques al govern i presentar una moció de censura o ser derrotats en una qüestió de confiança

- El Parlament controla políticament el Govern- Les Cambres poden ser dissoltes pel Govern o el President- La figura de cap de l’Estat i President no coincideixen. A la monarquia parlamentària el

rei ja no forma part de l’executiu. Però la responsabilitat pels actes del Rei la té el president amb la contrasignatura.

- El govern està format per un consell de ministres més un president o primer ministre.

Anteriorment havia existit el parlamentarisme dualista en que el govern necessita la confiança del cap de l’Estat i del parlament. Actualment són monistes. Abans també es donava que el govern estava sotmès al parlament i ara amb l’anomenat parlamentarisme racionalitzat és al revés.

b) Presidencialisme

Hi ha una separació rígida de poders. El poder executiu és del president de la república. I el legislatiu del parlament. Hi ha legitimitat dual ja que hi ha eleccions separades. No hi ha col·laboració entre ells.

El President de la República és Cap d’Estat i de Govern. Per tant és un executiu monista. No hi ha Consell de Ministres. Si no que hi ha assessors, secretaris i col·laboradors.

c) El sistema mixt

Es combinen elements d parlamentarisme i del semipresidencialisme. Hi ha independència entre el Cap d’Estat i el Parlament. Però aquest té relacions amb el Govern dirigit per un Primer Ministre.

d) Règim d’assemblea

El Parlament nomena un comitè, directori, que fa de Govern i està subordinat al Parlament.

11.3 La forma de govern a la Constitució

Segons la CE tenim una forma de govern parlamentària. És monista, racionalitzat i basat en la preeminència del President del Govern i condicionat per l’estructura bicameral de les Corts. Estableix unes relacions de col·laboració entre Govern i Parlament.

- El candidat a President necessita la confiança del Congrés. Art 99- El Govern respon solidàriament davant el Parlament. Art 108- Les Cambres controlen el Govern. Arts.109-111- El Govern té iniciativa legislativa, legislació delegada i d’urgència. (arts. 87,82,86)

La racionalització es mostra a la CE mitjançant els mecanismes d’exigència de responsabilitat, sense que puguin comprometre l’estabilitat del govern. El President també pot dissoldre les corts.

- Moció de censura constructiva: cal un candidat alternatiu en presentar-la. Cal majoria absoluta. Art. 113

- Qüestió de confiança: presentat pel president, cal majoria simple. Art. 112- Pot decidir el President dissoldre les cambres, amb deliberació prèvia al Consell. Poden

ser les dues o una o l’altra. Art. 115

La preeminència es mostra:

- el Govern és un òrgan col·legiat i és el centre de la direcció política de l’Estat. Art 98.1 i 97

- el President no és un més del consell. Si no que és especial ja que és l’únic investit pel Congrés, art. 100. I dirigeix el consell. Art. 98.2

11.4 La monarquia parlamentària

Dins el parlamentarisme trobem la forma republicana i la monàrquica. Depenent de com es tria el Cap de l’Estat. Etapes de la monarquia:

- Absoluta: no té límit jurídic. És el sobirà. La voluntat del monarca és la de l’Estat.- Limitada: el Rei és el poder constituent i accepta la seva autolimitació. - Constitucional: el monarca es subordina a la Constitució. I comparteix el poder. Deixa

de tenir el poder legislatiu. Intenta fer compatibles el principi monàrquic i la sobirania nacional. La llei és producte de dues voluntats. El rei tot i així té poder ja que sanciona o veta lleis. La constitució sovint també és un pacte entre rei i parlament.

- Parlamentària: la legitimitat és únicament democràtica així el rei només pot ser Cap de l’Estat, que no té funcions estatals, només realitza actes deguts. El rei és irresponsable políticament.

A Espanya la incorporació de la Monarquia parlamentària no és fruit d’un procés evolutiu. Si no que s’introdueix directament amb la Constitució de 1978. Això prové primer de la Ley de sucessión a la Jefatura del Estado. I després de ley para la reforma política. Quan ell renuncia als seus drets dinàstics i el poble aprova la Constitució se li està donant legitimitat històrica i democràtica. Per aquest motiu la nostra Constitució regula clarament les seves funcions. A diferència del que passa a les altres monarquies europees on han esdevingut parlamentàries per costum i per tant la Constitució no ho recull.

A la Constitució trobem el Títol II, De la Corona. I també al Títol III, IV, V. Que fan referència a les relacions del Rei amb les Corts Generals i el Govern. Punts:

- com la Constitució és la norma suprema la Corona no és un òrgan sobirà si no constitucional.

- La Corona és el nom de l’òrgan de Cap de l’Estat, titular el Rei. Legítim hereu per dinastia històrica. Art. 56.

- No s’accedeix amb elecció si no per herència, amb les normes successòries que estableix la Constitució. Art. 57.

- La persona del rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat. Art. 56.2- Amb la contrasignatura es trasllada la responsabilitat dels actes del rei a qui

contrasigna. El Rei no pot ser jutjat pels seus actes ni destituït del seu càrrec. Art. 64.

UNITAT 4

Lliçó 12: L’organització territorial de l’Estat: l’Estat autonòmic

12. 1 Els models històrics

Unitari

Neix a França, ideat pels Jacobins. Es recull a la Constitució de 1791. Estableix una organització uniforme i centralitzada del poder per acabar amb la pluratilat d’ordenaments, jurisdiccions i administracions. Es crea un únic centre de decisió i és unic per dictar normes amb rang de llei. Té poder sobre tot el territori i l’Administració ha d’executar-ho tot de manera uniforme. El territori es divideix en circumscripcions, al cap davant hi ha una autoritat designada pel Govern. Per tant els principis són: unitat, uniformitat i centralització.

Aquest model va entrar en crisi al SXX i per tant va evolucionar cap a una major descentralització administrativa o fins i tot política. La administrativa és donar una capacitat

d’autoadministració dels ens territorials. Els òrgans són triats pels ciutadans i tenen decisió administrativa i potestat reglamentària. La política és distribuir la capacitat de decisió política i la potestat legislativa entre els òrgans centrals de l’Estat i els ens territorials. Dins les seves competències els ens poden crear les seves pròpies lleis. Aquesta sorgeix per primera vegada a la República espanyola amb l’Estat integral i inspira el regional.

Federal

sorgeix a partir d’un pacte entre diversos Estats Sobirans. Decideixen la creació mitjançant una Constitució. Dins aquest nou estat s’integren tot i deleguen algunes funcions a la instància central. Aquesta té uns òrgans propis i exerceix unes funcions sobre tot el territori. I també existeix la instància territorial, cadascuna té la seva pròpia Constitució, amb una organització política pròpia i uns poders propis exercits sobre el propi territori.

Per tant es fa un repartiment del poder mitjançant la Constitució, que estableix la distribució de competències. Els Estats membres disposen d’un poder de participació en la formació de la voluntat de l’Estat federal. Poden participar en les decisions preses pels òrgans centrals, ho fan mitjançant el Senat, on hi ha representants dels estats membres. Els principis són: diversitat, pluralitat, descentralització i unitat.

Per diferents motius ha patit transformacions. Com la centralització, per l’augment de les competències de la Federació. També ha disminuït la participació dels Estats en la formació de la voluntat federal. Tant per l’expulsió dels estats membres en la reforma constitucional, com per canvis en la composició i funcions de les segones cambres. I la necessitat d’un federalisme cooperatiu per treballar en els àmbits comuns.

12.2 La Constitució de 1978 i l’Estat autonòmic:

S’havia de donar resposta a aquelles comunitats històriques amb voluntat d’autogovern. I també substituir l’Estat centralista per un descentralitzat més efectiu.

L’Estat espanyol durant l’Antic Règim va patir un procés d’unificació i centralització. Es van abolir els règims particulars a través del Decret de Nova Planta al 1716. Al s.XIX es va consolidar la centralització, i tot i que van haver intents de descentralització no es va aconseguir. Per tant pel poder consituent aquest problema era un gran aspecte a tractar. Prèvi a la constitució es van crear els ens pre-autonòmics. Que tenien autonomia administrativa. A la Constitució es van establir els principis d’organització territorial però sense establir un model tancat d’Estat descentralitzat. Per tant no existeix un model constitucional d’organització territorial ja que a la Constitució només és potencial. Això no vol dir que no faci referència a uns principis i alguns aspectes.

Inclou també uns principis com són:

Unitat

Es deriva no només de l’art. 2 si no de tota la Constitució. Estableix una organització general a tot l’Estat, amb uns òrgans comuns. Però la unitat de l’Estat es completa amb l’autonomia com diu el Títol VIII. La pròpia Constitució reconeix que la Nació espanyola està integrada per

deferents regions i nacionalitats. Aquestes tenen reconegut el dret a l’autonomia i per això estableix la Constitució els mecanismes per esdevenir autonomies. Però aquest principi d’autonomia no pot oposar-se al d’unitat. Per tant la unitat no significa uniformitat ni centralització si no que és resultat de la pluralitat dins la unitat estatal. La integració s’aconsegueix mitjançant:

- Tècniques d’integració constitucional:1. Principi de solidaritat. (Art. 2 i 138). Evita que l’actuació dels ens territorials atempti

contra els interessos generals o de les altres comunitats, especialment en l’economic. Art. 156.1. I també imposa a l’Estat l’obligació de garantir un equilibri econòmic adequat i just entre les diverses comunitats. Art 158.2 .

2. Principi d’igualtat de drets i obligacions de tots els ciutadans. Art 139.1. impedeix la discriminació territorial.

3. Principi de llibertat de circulació i establiment de persones i de béns. Art. 139.2. És un límit negatiu a l’exercici de les competències autonòmiques.

- Tècniques d’integració competencial: asseguren un ordre competencial complet. Mai queden àmbits no atribuïts a cap instància.

- Tècniques de relació entre instàncies: mitjançant la cooperació, col·laboració i coordinació. S’assoleix així una actuació pública eficaç i coherent.

- Tècniques de seguretat: disposen una via de resolució de conflictes. El TC té la facultat de resoldre conflictes de competències. (art. 161.1) Assegura la unitat política, ja que resulta una via pacífica de resolució de conflictes.

Autonomia

És un principi estructural. Implica una divisió de poder el qual s’atribueix a la instància territorial central i a l’autonòmica. Segons el principi dispositiu la distribució de competències la fan la Constitució i els Estatuts.

És un dret reconegut a l’art. 2. Es concedeix a les entitats històriques o sociològiques que tenen existència prèvia a la CE. L’objectiu és que es converteixin en comunitats autònomes mitjançant uns procediments establerts que acaben amb la creació dels Esatuts d’Autonomia.

La CE no fa referència a quines són les autonomies ni tampoc la distinció entre nació i regió. Simplement estableix uns criteris per definir les comunitats a l’art. 143.

La CE estableix que l’autonomia és el poder que tenen les entitats en que s’organitza territorialment l’Estat. Però la de els autonomies és diferent a la de les províncies i municipis ja que és política i no únicament administrativa. Tot i que s’ha entès que aquest poder polític és potencial ja que la CE no obliga a les comunitats a acceptar les competències que se’ls assigna. L’autonomia de les comunitats és:

- Garantida pel bloc de constitucionalitat- És un poder limitat. Tot i que dins de les seves competències tenen direcció política

autònoma.

- Tenen pròpies institucions d’autogovern que estableixen les orientacions polítiques que mitjançant mecanismes democràtics de representativitat creen la seva pròpia voluntat política. Hi ha potestat d’autoorganització.

- Implica un ordenament jurídic propi integrat dins l’ordenament de l’Estat mitjançant els EEAA.

- Tenen poders de naturalesa estatal. Com aprovar normes amb rang de llei. També té potestats executives. No té poder judicial ja que aquest no és susceptible de divisió territorial.

- Financera. Es poden recaptar recursos i distribuir-los mitjançant els pressupostos.

12.3 La construcció de l’Estat autonòmic

L’organització territorial de l’Estat a la CE és inacabat i indeterminat. Com cada comunitat té un grau diferent d’identitat i de voluntat d’autogovern es posa a la disposició de totes diverses opcions per decidir la constitució com a CCAA. Estableix un s procediments perquè els territoris, que s’han de determinar voluntàriament, expressin mitjançant les vies del títol VIII, la voluntat d’autogovern i iniciïn un procés estatuent. Per tant les bases de l’organització territorial són la unitat, l’autonomia i el principi dispositiu o de voluntarietat que es caracteritza per:

- Determinació indirecta dels titulars del dret a l’autonomia. Només estableix uns criteris que són: que siguin províncies limítrofes amb característiques comunes, o que siguin territoris insulars o una província amb entitat regional històrica. Hi ha excepcions.

- Establir vies d’accés a l’autonomia. Diverses per les diverses circumstàncies. Hi ha la via general (art. 143) i l’especial (art. 151), que exigeix una manifestació més àmplia de la voluntat autonòmica. I altres vies espacials per determinats territoris a les disposicions addicionals.

- Establir procediments d’elaboració de l’Estatut d’Autonomia. En funció de la via per a la manifestació de la voluntat autonòmica. Un general (art. 146) i un especial (art. 151). Que es diferencien pel grau de participació de representants i ciutadans i el nivell de competències.

- Determinació estatutària de les competències de cada CCAA. En elaborar l’Estatut es decideix quines competències es prenen sempre respectant les de l’Estat. Si s’ha creat l’Estatut per via general només es poden acceptar les de l’art. 148 i esperar cinc anys per a ampliar-les. Però si es fa per l’especial es podran triar totes menys les reservades a l’Estat.